.
Sé tú mismo, sé tú mismo.
Seguro que más de una vez se han visto empujados
hacia aquel lugar común de la retórica española,
del sé tú mismo,
ya sea como víctimas de este consejo bienintencionado
o incluso como representantes del imperativo más condescendiente.
Tanto monta.
Y poco importa, la verdad.
En este caso, en el ser,
todos somos víctimas y todos somos verdugos.
Porque vamos a ver, un poquito más de cerca si cabe,
este mandamiento de la autoestima parece antes pregunta
que respuesta se viste de consejo cuando tiene alma de acertijo.
Porque para empezar,
¿Quién narices es uno mismo?
¿Dónde empieza el estado y acaba la esencia?
Y viceversa.
Difícil respuesta.
Y eso que los deberes nos los pusieron hace más de 2.500 años.
Pues antes del sé tú mismo estaba el conócete a ti mismo.
Pero parece que seguimos sin una respuesta clara que darle a los griegos.
Aunque seguimos buscándola.
Eso sí,
en las tazas con té y frases de autoayuda,
en la meditación,
en el vino y en los libros de Jim Rohn,
que a pesar de su muerte,
sigue influenciando y generando titulares para los posts de Instagram.
¿Y quiénes somos, según él?
Somos el promedio de las 5 personas que nos rodean.
En la distancia física también.
Pues Rohn bien podría ser uno de esos 5.
Lo importante es que nos rodeen.
Con sus pensamientos,
con sus estilos de vida,
con sus reacciones,
visiones y acciones.
Y con todo aquello
que estas personas nos transmiten
y que nosotros heredamos.
Y asimismo,
en algunos casos,
también intercambiamos.
No olviden que ustedes y nosotros
también somos los otros.
¡Ay, los otros!
Miren,
yo no sé si Rohn tiene razón
y si son 5, 7 o 2,
pero resulta evidente
que si somos,
somos porque hay otros.
Mirando de cerca,
de lejos,
a través de una pantalla,
de un eslogan
o tras unas gafas de sol polarizadas.
Somos porque hay otros que también son.
Y eso,
antes que Rohn,
ya lo apuntaba Kuley
con su interesante teoría del yo espejo.
Pongámonos serios.
Según el sociólogo
Charles Horton Kuley,
también estadounidense,
el yo de una persona
crece a partir
de las interacciones sociales
que mantiene con su estorno.
Todos nos proyectamos
en la sociedad
de una u otra manera,
pero dicha proyección
se origina
no en nosotros mismos,
no,
sino en cómo
suponemos
que nos ven los demás.
Así,
que más que ser
como en realidad
la genética
nos dispuso a ser,
somos,
como creemos,
que los demás nos ven.
Jodido, ¿verdad?
Porque yo no sé ustedes,
pero ante tantas posibilidades
me pierdo.
Ya no sé
si soy como creo que soy,
como creo
que me ven los demás
o como realmente
los demás me ven,
pues eso tampoco lo sé.
Por eso,
en estos casos
de diatriba existencial,
lo mejor es tirar
de filosofía
y parafrasear
a una persona maravillosa
que un día dijo,
¿eres tú?
Fíjate tú,
¿eres tú?
Y dice,
pues soy yo,
¿no voy a ser yo?
Estaba,
estaba sobrevolando
al ambiente,
¿eres tú?
Siempre va a ver,
siempre va a haber acabado,
mape,
mape,
pero con un tono
digno,
serio,
solemne.
Hasta ese momento
no la habíais escuchado así.
Sí, sí,
estaba muy bien,
estaba muy bien.
Estaba muy bien
porque, ves,
os relaciono
con las cinco personas
que tenemos a prop,
pues yo la meva,
yo seguramente
ahora mismo
muy a prop
tengo el hijo
de Barry White,
porque tengo la veo
de esta ultratomba.
Se te ha juntado
alguien con gripe,
virus y...
Esa quinta persona
era de gripe.
Esa no estaba
a cierta distancia física,
estaba muy próxima,
¿no?
Por lo que veo.
El virus.
Bueno,
aquí somos cuatro,
por cierto,
pero no sé si estamos
entre esos cinco,
¿no?
Los grandes cinco.
Bueno,
al fin de cuentas,
por eso he retomado
al sociólogo,
el espectador,
el oyente,
el cuarto,
el pared,
el quinto oyente.
El quinto son los comentarios
de YouTube.
Eso también,
eso también.
Y el problema
de muchos de los suicidios
de hoy en día también.
Sí.
Bueno,
está claro.
Nosotros somos los culpables.
Eso de la mirada ajena,
¿no?
Que va un poco...
El tema de hoy
es la mirada ajena,
¿no?
Hemos hablado mucho
de nuestra propia esencia,
de cómo realmente somos.
Bueno,
lo he hecho yo,
más que todo,
pero lo que vengo a decir
es que hablaremos todos
en base a la mirada ajena,
esa que nos condiciona.
No sé hasta qué punto,
algunos más,
otros menos.
Bueno,
me contaréis vosotros,
¿no?
Yo creo que anirem
obrint,
porque las...
Ahora volverem
el Manu del Dío,
pero creo que cada sección
comenzaremos
desde los...
Desde cómo nos vellemos,
desde más jóvenes
a más...
¿No?
¿No te creas?
Ah, no,
porque tú me voy a la infancia
total, ¿eh?
Ah, bueno.
Pues yo re,
no he dicho nada.
Ah, pues oye,
venga,
¿en vez de contener ahí
este regalo sorpresa?
Exacto,
anem,
primer escoltem
la gran mirada
dels altres.
Exacto,
per favor.
Ens podreu trobar a...
Facebook Empanada Cultural,
Twitter Empanada Cultura
sense L,
Instagram Empanada Cultural,
tots els podcasts a Spotify
i els videocasts a YouTube.
Menú del dia.
Vale,
què escoltarem,
Edgar,
de part teva?
Vale,
jo primer portarem
una sèrie
que va molt d'això,
va molt de la mirada
dels altres
o la mirada
que nosaltres
ens fem a nosaltres mateixos
en funció del que creiem
que els altres veuen
de nosaltres.
I a més serà una sèrie
que també implicarà
la nostra mirada
cap a aquesta sèrie.
Correcte.
Estamos con la vida.
Esto es un puto callejón
sin salida.
Hoy salimos de aquí
con un ojo licuau,
todos.
¿Y cómo se llama
esta bendita sèrie?
És una sèrie
que a més a més
ha fet molt de soroll
abans de que estigués
ja penjada Filmin,
la segona producció
pròpia de Filmin
juntament amb Bugalú,
que es diu Autodefensa.
Bugalú
i la primera
en el món
deben ser tres,
entonces.
Bugalú es una
que desconozco,
hablas de Autodefensa
y aquí trajimos
hace ya mucho tiempo
No, no,
Bugalú es la productora.
Ah, que he perdido
boi, coño.
Filmin juntament
amb Bugalú Films
han produït aquesta sèrie.
Que és Autodefensa.
Ok, la segunda
y por tanto
la primera
era la que...
Sí, sí,
estem fent
Doctor Portuondo.
Será que, o sigui,
Filmin
desde aquí
el, com es diu,
el roure,
el que ho porta,
que ya posi pasta
empanada
perquè li estem portant
totes les pel·lis
i totes les sèries
i tot.
No, no,
i a més,
cuando está
en el momento oportuno,
no,
cuando se puede decir
eso de rabiosa actualidad.
Ah, sí, sí.
Porque la estrenaron
la semana pasada.
I tan rabiosa, además.
Perquè només va ser
penjar el tráiler
i ardió Twitter
d'una manera...
La rabia.
Sí, sí.
Vale, perfecto.
Bueno, estem en aquest punt,
no,
del, ja no només
de l'ofendidito,
sinó de l'opinió ràpida
i, o sigui,
en un tráiler
s'ha generat...
Jo no sé la gent
que ha vist el tráiler
i l'ha criticat
si després han mirat la sèrie
i no l'han mirat.
Bueno,
després posarem,
després posarem el tráiler
perquè jo crec que també té tela, eh?
Jo, de fet,
començaria pel tráiler...
Bueno, però espera, eh?
Nada,
calla, calla!
Pone el tráiler,
déjame, déjame.
Però espera, espera,
primer acabem el menú del dia.
Penseu que acaba d'entrar
penada,
encara no sap a l'estratura.
Estoy ansioso, estoy ansioso.
Mire, mire,
que mucha malaltia.
Menús del dia de 10 minuts, eh?
Seguimos en la línia.
Bueno,
la segona secció,
seguirem una mica
un retrat
d'aquesta generació Z
o Millennial,
que jo us portaré un còmic
que, o sigui,
que és exactament
un reflex d'aquesta generació,
però en comptes d'en parella,
que en el teu cas
són dues amigues,
aquí és la solitud,
és tal solitud
del nostre personatge,
de la nostra protagonista,
que es diu
Mi experiencia lesbiana
con la soledad.
O sigui,
pot haver-hi alguna cosa
entre hot i degradant,
de títols?
Solo me ha faltado
frente al espejo
y este,
clar,
después la portada
ho sé.
I de puta madre, ya.
Després entendrem,
per qui estigueu
veient el vídeo,
la portada
és la nostra protagonista,
diguéssim,
de cara
al tors nu
d'una noia
que ja veurem qui és.
Pero parece
que se está desdoblando,
¿no?
Ante ese espejo.
No, no,
no és tan així,
però veurem
que la mirada de Liane
és bastant heavy
amb aquesta autora
bastant jove
que es diu
Cavi Nagata.
Genial, genial.
Veo que dialogan muy bien
estos dos ejemplos
que no traïs.
Sí, sí,
la veritat és que
al veure la sèrie
jo ja havia llegit el còmic
i dic,
ostres,
podem fer un tal demà.
Lo siento,
jo hablo de niños,
tíos.
jo ja,
jaja.
Jo d'incimes mornos.
No digues morales.
No, no, no,
desde luego que no
y menos aún
después de haber visto
Mantícora.
Aber confidently,
pero el tema
es que
hoy hablo
evidentemente
de una película
que se llama
Close,
del cineasta belga
Lucas Doan,
película además
que también
ha dado que hablar,
no tanto en Twitter
y a partir de un trailer
sino a partir
de ciertos premios
en Cannes,
en el Festival de Sevilla
veremos si es para tanto
veremos si es para tanto
pero este director ya
bueno, es su segunda peli
y este director se dio a conocer con una peli
que ya de por sí salió a ganar premios
como fue aquel
pero poquito a poco
vale, donc
llançant-nos cap a les sèries
a veure què ens expliquen aquestes dos mosses
sèries
vale
va, comencem
el torrón, directament, us explico la sinopsi
després sentim el tràiler, perquè així ja
veiem una mica què va generar
la xarxa, sinopsi és oficial
la sèrie va de dues amigues que fan
el que els dóna la gana, sense haver de
demanar permís a ningú
va de tenir vintit anys, vintitants anys
de viure a Barcelona i de voler
trepitjar totes les línies vermelles emocionals
possibles per descobrir qui ets realment
va d'aventures
de dues boges descarades que no volen que ningú
els digui com fer les coses i que han
han creat el seu propi món per ser-ne les reines
llavors, aquí se'ls justifiquen una miqueta
en realitat, la autofensa va de dues noies
que estan molt espantades i que es diverteixen en defensa pròpia
diuen que ho senten però que tot el que han fet ho han fet en defensa pròpia
només és que tenien molta por
aquesta és la sinopsi
em va a mirar el tràiler
Belén, esto és el fin, te lo juro
no hi ha res de comer en la nevera
hi ha com un ketchup i un yogur
Belén, parecimos dos vagabundes
va en serio, tia
hemos tocado fondíssimo, tia
profundíssimo
va en serio
va muy en serio
o sea, la vamos a dejar en las drogas
ja
es que ni coca, ni keta, ni speed
ni lcd, ni porros, ni marihuana
ni eme, ni opio, ni ghd
ni nada
también estoy aprendiendo a reconstruir mi masculinidad
y lo importante que es como posicionarse
y el feminismo
superimportante el feminismo
¿qué crees que es más importante ahora mismo?
¿el feminismo o el ecologismo?
llevo toda una vida subiendo los egos
de todos los hombres de los que me enamoro
y es que creo que tampoco os merecéis vivir vosotros una mentira
tia, no sé
el ligar me pone muy cachonda de verdad
es como ir a misa, tia
como que ya sabes lo que va a pasar
pues eso, polla dura
es como follar
correrse
o sea, desde que me levanto
hasta que me acuesto
todo
no vas a cumplir ninguno de tus sueños
todo el mundo tiene más talento que tú
todo el mundo tiene más suerte que tú
y de repente como que me pongo a llorar a saco
como en espacios públicos
super random
¿todo bien?
¿quieres un poco de agua?
que no tía, que no quiero nada, joder
ya pírate
pírate y ya
¿pero qué quieres?
¿que sea tu buena obra del día o qué?
¿quieres el puto Jordi Évole?
yo cuando pienso en el meu funeral
siempre pienso en la gente que vendrá
será un funeral increíble
será como una fiesta
se me hace una mica de fomo en estar
siempre puede pasar más
¿una noche de fiesta cuando acaba?
no acaba nunca
porque es que siempre pueden estar pasando cosas
es que la vida es igual
en algún momento vas a tener que ir a dormir
¿verdad?
¿qué tía?
hoy hay rab en Montjuic
tía
tu mejor fiesta
tu peor resaca
pone como subtítulos
de este gran tráiler
o resaca perenne
yo debo decir que
cuando veo esto de autodefensa
siempre me viene la frase esa
la consigna
de toda manifestación
violencia en autodefensa
es inteligencia
esto no lo habéis repetido
no lo habéis coreado
no lo habéis coreado
yo sí
es que tuve una juventud
como estas chavales
pero yo creo que 10 años antes
cuando estabas con pelo
sí, sí
muy largo
muy largo
hiipi
bueno
ya estamos divagando
a ver
dues nenes
de 20 y pocs
que viuen juntas
comparten pis
comparteixen pis
dues nenes
ya malament
abans de començar
a parlar d'aquesta sèrie
jo he de dir que
clar
estic molt allunyat
generacionalment
del que veurem
en aquesta sèrie
és veritat que hi ha
missatges universals
pero aquí
somos tres senyores
de televisores
perdona
yo estic bastant a prop
a ver
no molt
te gustaría estar
pero te vas alejando
me voy alejando
pero a ver
no nos engañaremos
es una generación
de fet aquí en el trailer
he vist
que no diuen
ni millennial
ni nada
ni centenial
no sé
yo de hecho
también quería preguntaros
donde coño estoy
si aquí se trata
de entender
quienes somos
vale
yo millennial
ya veo que no
por ahí no
pero tampoco boomer
esto de boomer
que es algo
que nos etiquetarían
no no no nosotras somos la previa
la posterior
que somos los generación X
los del 90
no los 90 no
no no
los que van a veure la juventud
ah vale
los que van a veure el cuervo
y Matrix
y el
los que crecieron con la canon
ahí de fondo
en los 80
y en los 90
ya eclosionaron
y nos compramos gabardinas
de cuero lágras
íbamos de Matrix
en una época
que ahora
portan
esta gabardina
pero tallada
pels malucs
y en brilli
brilli
en brilli
bueno
es importante
el collage
vale
doncs això
dues noies
no dic nenes
dues noies
que comparteixen pis
vale
i la seva vida
és una de las crítiques
que feien
quan va sortir a Titer
dos pijas
que se drogan mucho
y tienen mucho sexo
seria un resum
molt bàsic
però
l'argument
una mica
gira en torn
sobretot
també
en temes de salud mental
però sobretot
en la fiesta
i el sexo
però elles
ja s'afanyen
a dir que
no són bàsiques
sí
clar
la sèrie
jo crec que el que
acompanya molt bé
és que justament
són dos protagonistes
que no
que elles mateixes
o sigui
hi ha un punt
d'autoparòdia
absolut
sí
perquè
vull dir
aguanta't a tu mateix
ser així
tota la vida
el tema és que això
neix com una autoficció
i és veritat
que en entrevistes
elles han dit
que sí que
elles són elles mateixes
i és la seva casa
i és la seva vida
però que hi ha escenes
que són hiperbòliques
que estan o exagerades
o buscant un punt més ficcionat
perquè la cosa
tingui cert interès
perquè si no
podria ser molt avorrit
però és veritat
que
si són elles mateixes
jo encara estic decidint
si m'ha agradat
o no m'ha agradat
aquesta sèrie
però el que tinc clar
és que si elles són així
no em cauen massa bé
claro
el humor
siempre es un vehículo positivo
para presentarse
ante la sociedad
si le quitamos ese humor
lo que me vienes a decir
Edgar
és que
clar
el tema és
jo crec que han fet un exercici
ho comentàvem abans
en plan Larry David
et col·loco situacions incòmodes
o de vergüenza ajena
a veure com tu ho paeixes
i com ho desenvolupen elles
ara s'hauria de veure
quin percentatge
d'iport bé l'hi ha
i quin percentatge
de realitat
clar
la gent serà així
aquesta que surt
però és tan paròdic
que tu ho veus
i t'enrius
tiu
hi ha un punt
que és el que m'ha passat a mi
en aquesta sèrie
et sobta
perquè és una realitat
molt allunyada
de la teva
clar
jo no sé
si aquests
dos personatges
o aquestes dues actrius
són representatives
de la seva generació
jo vull pensar que no
no ho sé
perquè en cap moment
per exemple
no se'ns diu
si treballen
o qui els paga el lloguer
de la casa àmplia
i lluminosa
que tenen a Barcelona
llavors potser
és allò
de la pija
que se droga
i té sexo
una miqueta
el punquismo
des del privilegio
per entendre'ns
ara això és una crítica
que jo no faré
ja dic
jo no m'atreveixo
a mullar-me
perquè estic tan allunyat
generacionalment
que encara estic peint
si m'ha agradat
o no m'ha agradat
la sèrie
clar però això també
Edgar
si ens plantegem
què hi ha darrere
que a sobre darrere
hi ha més cosa
ens comentaves
fora programa
que en el fons
és un stalker
m'has dit
de fet
aquest projecte
comença
vaig estar mirant
Bugalo Films
és la productora
de Miguel Ángel Blanca
que és el que ha dirigit
i ha co-creat
la sèrie
no el de la ETA
no el Blanco
no el Blanco
tampoc sin Blanca
sin Blanca
tampoc no
és un
Magaluf
va fer una
que es deia
Magaluf
un documental
sobre Magaluf
i va haver fet
una altra
sobre el cantant
d'una banda punky
que es deia
Un lloc on caure mort
de fet
ha tirat sempre
bastant de documentals
crec que té un curt
metratge de ficció
però la resta
diria que tot és documental
i aquí es nota
el llenguatge
home aquí és
és evident
que han jugat molt
a la impro
per buscar aquesta naturalitat
que això és una cosa
que se'ls ha de dir
que és una gran naturalitat
és a dir
creus el que està passant
potser hi ha alguna escena
estracanada
però en general
a nivell interpretatiu
es nota que hi ha hagut
una feina darrere
de joc d'impro
segurament han gravat
molt més material
del que amb un musical
com està muntat
hi ha molt jumping card
m'encanta aquesta modernitat
tan godardiana
dels anys 60
de l'any 1959
amb a punt de suple
que avui en dia
encara continua sent modern
sí però ara aquí per exemple
hi ha moltes escenes
gravades amb un focazo
a la cara
vull dir que
aquest
això que dius de
novelvac
com es trencaven
aquí ara
per el muntatge
no estic dient
a nivells alts
de trap
de traperos
però
si us hi fixeu
quan sortien els primers vídeos
tot a nivell català
per exemple
amb la Pongang
o tot això
tot aquest moviment
en trap català
era molt de
tot
o sigui
gravat
semblava que es busqués
de la peor forma possible
a nivell
cinematogràfic
o sigui era com
estem aquí
estem ara aquí
traiem el mòbil
fotem la llum
a sac contra les nostres cares
i que s'il·lumini
hi ha la sensació
de punquisme voluntari
de distorsionar la realitat
en el fons
és una idea
de distorsionar la realitat
per a l'hora de la veritat
veu molt
el que veig
d'aquesta realitat
que hi ha
rere fons
i que en el fons
també et pot provocar
que no t'agradi tant
perquè
tenia la sensació
quan t'escoltava Edgar
que hi ha molt també
del que
possiblement nosaltres
projectem
al veure la sèrie
sobre elles
que ens fa
que amb el mateix material
de ficció en teoria
ja no t'agradi
és aquest el problema
entre el diàleg
documental
ficció
que si tu creus massa
i els personatges
són com són
hòstia
merda
que has d'alguna manera
acceptar
que hi ha d'haver-hi ficció
a la contra d'això
hi ha una cosa
que són capítols
que jo insisteixo
veieu-la
no em posiciono
ni si m'agrada
és que no ho sé
no ho he decidit encara
però veieu-la
són capítols
d'entre 10-20 minuts
15-17
això jugar a favor
d'això que dèiem
que fa que vagis passant capítols
i els vegis
d'una sentada ràpid
t'agradi
però passen bé
és fresca
és allò que diem
d'un cinema fresc
d'un discurs fresc
que es fa bé
però
jo només he vist dos capítols
els dos primers
que d'alguna manera
també presenten
els dos personatges
perquè el protagònic
del primer
i en el fons
són elles dues
que són
Belén Varenys
i Berta Prieto
exacte
Berta Prieto
i Belén Varenys
no sé si són els seus noms
de ficció
o si són també els noms
són els reals
i es diu en Belén
i es diu en Berta
i s'utilitzen aquests noms
també a la sèrie
de fet
la Meme
que és el pseudònim
d'una d'elles
que és la cosina
de Rigoberta Bandini
i és curista
també de Rigoberta Bandini
una d'elles
és dramaturga
i escriptora
l'altra és actriu
i cantant
que té Spotify propi
o sigui que
en principi
estan parlant d'elles mateixes
amb els seus propis noms
la seva vida
el pis és el seu
també
hi ha una mica
de Luis Ikei
aquí
no sé si heu vist Luis Ikei
de la decadència
també
sí però aquí
aquí és al revés
aquí en comptes de cancel·lar
elles es cancel·len
a la gent
clar
aquesta és la diferència
que jo també he anat veient
de dir
el Luis Ikei
es presenta
no des de l'orgull
sinó des de la humilitat
i el patatisme
i aquí
com a mínim
aquests dos capítols
sí sí
és el que tu dius
us demanem perdó
d'avançada
però actuem així
perquè estem espantades
però tu no veus
aquesta por
com a mínim
no en els dos primers capítols
tu el que veus
és una repotència
però et diré una cosa
jo crec que equilibra molt
a mi sí que m'ha agradat
jo parlaré
una mica
jo no soy boomer
jo soy el botón
jo la quan l'estava veient
m'està agradant molt
aquesta sèrie
però perquè
combina molt bé
coses que a mi
per exemple
m'agraden
que és
l'orgull
de l'orgull
de lo patètic
jo crec que combina això
és a dir
hi ha certes escenes
que són
extremadament patètiques
però no patètiques
des de la comèdia
sinó
tu estàs veient aquest personatge
degradat
depressiu
o sigui
és com quan parlàvem
de Bojahors
tots aquests personatges
que són
molt trencats per dins
l'únic que
en aquest cas
estan soles
però entre elles
és a dir
s'ajuden mútuament
entre cometes
s'ho parlen mútuament
però entre elles
és que
entre les dues
no sumen
una persona
en el sentit
d'estabilitat
d'estabilitat
llavors
el patatisme
per elles
s'agafa també
des de l'orgull
és a dir
clar de fet jo crec que
hi ha com allò
de l'orgull a classe
no no
nosaltres no és que siguem
una classe
és que nosaltres
som unes figures
és working class
però amb orgull
però elles no
és una figura
de
no no no
si jo els tios
el que hem vist
en el tràiler
el tema de
si tenim ansietat
o depressió
hi ha un capítol
només dedicat a l'ansietat
i es parla constantment
de la depressió
però què
anaves a dir
només els tios
la depressió
o l'ansietat
és com a resposta
en el fons
no no no
o sigui
tot de temes
tractats
des d'un prisma
que realment
toca molt
tu quan estàs veient
el que els hi passa
a més com que està fet
el que deies tu
amb aquest format quasi documental
hòstia tu dius
vale
poden
que pot ser molt
molt trivial
moltes coses
perquè òbviament
són situacions com
ai és que
jo què sé
que podria ser com
ai no m'he d'haver
el like
i hi ha
hi ha
la superficialitat
podria ser com
de primer món
però és que alhora
com que hi ha aquest orgull
d'aquesta classe
entre cometes
tenir orgull
que
soy así
llavors això
encara ho fa més patètic
jo crec que
aquest equilibri
per mi
guanya una
una comèdia
superboja
que podria tenir
la versant sèrie
Eufòria
que també té un retrat
d'una generació
molt jove
però Eufòria
s'ho pren també molt
estem parlant
es pren molt seriosament
també
Eufòria
i aquí és molt més pla
pla en el bon sentit
és una cosa molt més accessible
Bueno, hi ha un exercici
com d'autoconsciència
per un costat
i després com una mica
de transparència
mira, jo soy así
i molo con mis mierdas
o tinc les meves
les meves ansietats
tinc les meves depressions
i m'hi exposo
que me diguen
el que me diguen
jo crec que és un vot
és una oda
al dret
a la contradicció
a prendre una decisió
ara
i al cap de mitja hora
bueno, ho tenim al capítol 4
no?
Hi ha un moment
que truquen al seu camell
per dir
nunca más me vendes drogas
si me vendes drogas
te denunciaré
perquè le vendes drogas
a niñas
i a la mitja hora
li estan demanant un altre cop
de tot per anar-se'n de ref
i a niñas
ho diuen elles
ho diuen elles
entonces estaba justificado
tot venia per un puesto
tot venia
i perquè també volia relacionar
una miqueta
amb que té certs aromes
això no sé si és una mica
agafapastero
però certs aromes
a Ken Parker
a Kids
al punt aquest
de veure la decadència
d'adolescents
o aquells que eren preadolescents
aquí són postadolescents
en aquest cas
té un punt d'això
d'eufòria
de Kids
és com una amalgama
aquesta gent ha vist
aquestes coses
evidentment
aquesta gent
i entenc que també
el Miguel Ángel Blanca
no sé fins a quin punt
aquí tenim la Berta Brito
i la Beléns Varenys
que fora de treballar
els guions
o els diàlegs
que m'imagino que també
han estat a la part més
de direcció
de fet elles
els tres
són creadores del projecte
en principi
en una entrevista
deia Miguel Ángel Blanca
que ell va fer de Stalker
a la seva Instagram
d'elles dues
i un dia
va crear un dossier
amb fotos que havia tret
del seu talent d'Instagram
aquest dossier
el van enviar a Filmin
i quan Filmin
va dir que ok
amb el projecte
van amb elles
i diuen
oye
hacemos una sèrie
sobre vosotras
hòstia
pasó de ser
un boomer sospechoso
a ser el amigo
de 40 años
d'estas amigas
d'estas xicas
però ell surt a la sèrie?
no
no?
no
jo no
com a mínim
jo no li poso cara
perquè com que surten dos
bueno un
concretament en el segon episodi
que és la història
d'una de les sòs noies
que surten calbus amb barba
no són
ell té melena
perquè hi ha una història
calbus amb barba
sí
tenc un papel en aquesta sèrie
sí
que a més és com
podria ser tu padre
no no no
lamentable
la sèrie té una cosa molt bona
i és que té unes frases
memorables
o sigui
hi ha frases
o sigui
és una sèrie
com si fos en tuits
saps?
o memes
saps allò
que es nota molt
que hi ha un llenguatge
molt millennial
o molt feta
que és molt d'impacte
o sigui
cada capítol
estem parlant d'entre 12
a 18 minuts
són capítols
que les deixen anar
frases d'aquestes
això que has dit
de cantant
cantant
no
la Santa Espina
o la Rosó
em sembla que cantava
sí
i canta una sèrie de cançons
però mentre
o sigui
de caire popular
sí
o sigui
soc punky
me drogo
i folla mucho
però soc una mica convergent
una mica
aquelles coses
una mica de tot
bueno
això és el que es comentava
de la joventut d'unió
que molt religió
però després
podria anar
a la joventut
hi ha aquell component
de desorientació
post-adolescent
d'objectius vitals
gens clars
aquest adonisme
com
m'abandono
perquè així
no he d'estar pensant
en el que hauria d'estar fent
o no hauria d'estar fent
i es parla
diverses vegades
del FOMO
que el FOMO
és aquella
el fear of missing out
és aquella
no deixa de ser
certa ansietat
que passa sobretot
amb les xarxes socials
la gent que és generació
que ja viu
de base
amb les xarxes socials
el FOMO
és allò
perdre'm
allò que no estic informat
què està passant
al meu costat
perquè si no
com a por
com una por
sí
fear of missing out
vol dir
i de fet
ells fan servir
elles fan servir la paraula FOMO
diverses vegades
hi ha un capítol final
que és com reflexions
en un after
que es posen tots
fins a les seies
estan drogats
i beguts
i comencen a fer
certes
disquisicions filosòfiques
sobre
si fos un concepte
què seria
i els FOMO
són els conceptes
el que volia dir
en base a lo que
estabais comentant
sobre
las intrusiones
sonoras
el montatge
al final
de Jumping Cat
lo utiliza desde
lo visual
pero también
desde lo sonoro
con todos estos
registros de diálogos
música
eso me parece un acierto
después
esta idea
de FOMO
nos recupera
algo que creo
que aparecerá
en los tres ejemplos
de hoy
que es la necesidad
de pertenecer
a una tribu
de cómo muchas veces
en esa idea
de espejo
que venía comentando
en la editorial
de cómo somos
es sobre todo
también cómo somos
a partir de formar parte
de un entorno
de un colectivo
o de una tribu
que para saber
cómo soy
dentro de ese colectivo
tengo que saber
cómo es el colectivo
por eso un papo
no conoce la parte externa
también es muy interesante
hi ha un capítol
que es el de
que hay un punto
de Meyamuel
desde
no, no
agafé un autoconsciencia
otra serie
por cierto
Meyamuel
Meyamuel
es aquella serie
la recordareu
que el tío
com per intentar
es com que
entra en sus cabales
que ha de
demanar perdó
ha de
mirar cap enrere
i a tota la gent
o totes les coses
que ha fet mal
ha d'anar
solventant
tota la història
de cada un
dels personatges
sí, sí
és com un broken flowers
de Jim Jarmusch
amb les dones
disculpes
disculpes a tothom
hi ha un capítol
òbviament
curtet
que és
com van trucant
a amics
o de fa dos anys
que no es veuen
o així
per
per així
estar bé
amb elles mateixes
però clar
les disculpes
són
en una
surten al tràiler
que és
mira
que
és que te decía
que
lo siento
porque
en su momento
yo estaba
super
colgada de ti
i te decía
que eres un
superbuen poeta
però es que
no lo eres
i llavors
clar
totes les disculpes
totes les que surten
al capítol
són de dir
hola
i a l'altra
jo crec que és molt més greu
perquè a més
veia un component
raci
aquí es parla molt
del racisme
masclisme
raci
hi ha una de les disculpes
que és
mira
no me'n recordo
el nom del naio
jo és que
iba contigo a la plaza
fumar porros
perquè eres negro
i tener un amigo negro
molava
era muy cool
que a l'altre li contesta
en lloc d'emprenyar-se
així com l'anterior
s'emprenyar
l'altre li contesta
no no
si a nosaltres
ja ens n'anava bé
que hi hagués una blanca
així no ens parava la policia
però està muy acertado
no?
és un exercici
no sé si d'humilitat
o de generositat
però des d'un lloc
molt de l'ego
molt narcisista
te pido disculpes
però no para que tú estés bien
para yo sentirme mejor
que soy buena persona
però és que hay algo
de todo esto
y aquí ya me voy a meter
en las brasas
por si a que Uri
ves pensando ya
en la siguiente sección
no sé si tienes
mucho más que decir
el tema de que
el feminismo como tal
porque tú además
has hablado de una
posible respuesta
a criterios
ideas
reflexiones
que están totalmente
vivos hoy en día
así sea a través del género
o de la raza
y en este caso
a través del género
no nos vamos a engañar
ya ha habido un movimiento
es decir
no podemos estar
en el mismo movimiento
en el día hoy
en la actualidad
que hace un año
que hace cinco
y hoy en día
el feminismo
ya es institucional
que sea institucional
no quiere decir
que no sea necesario
quiere decir
que es institucional
no lo podemos
poner en discusión
sale por la tele
es decir
se promueve por la tele
y es una reflexión
a la que todos
nos invitan
y no nos invita
ni un hombre
ni una mujer
en la calle
no nos lo hacen
desde la institución
entonces esto
es algo muy importante
a tener en cuenta
no quiere decir
que no se pueda ser
siendo una víctima
dentro del feminismo
o no
simplemente desde el hecho
de ser mujer
lo que quiere decir
es que habrá
mujeres ya empoderadas
que estén utilizando
la situación
de institucionalidad
para tener
ciertos privilegios
ciertos privilegios
en su discurso
y en la manera
en la que se ofrecen
esos discursos
a la vez que habrá
cantidad de víctimas aún
necesitando ese feminismo
y ese cambio
y por lo tanto
lo que vengo a decir
es que hay una gran contradicción
en el momento que vivimos
aquí lo juguen ellas
y creo que juega muy bien
ese reflejo
es un discurs
que ellas adquirecen
como a propi
de
vale, un moment
pero qué es feminismo
¿això que estoy haciendo
es feminista o es antifeminista?
porque ya
como que nos hemos pasado el joc
y nos hemos dado la vuelta
y esto que estoy haciendo
lo estoy haciendo
desde la posición
ahora en principio
de Barcelona
porque todo lo que diga
será correcto
o me lo estoy aprovechando
y estoy sabiendo
lo contrario
de feminismo
bueno, todo esto
surge
de la serie
de hecho ya lo hemos escuchado
ya si vols
per tancar ya la sección
pero
¿a quién le hacen pagar?
a un pobre chaval
que a mí si le diuen
¿por qué qué es más importante?
¿el feminismo
o el Amazonas?
pobre nano
que el nano
també està molt desorientado
el canvi climàtic
la seva máxima por
un altre cop
la mirada aliena
la seva máxima por
es miedo a ser cancelado
miedo
que he hecho algo machista
sin saberlo
no publiques nada
en redes
está muy present
la mirada externa
y la necesidad
de validación constante
de fet
en la discoteca
amb l'Àfter
hi ha un speech
d'un dels nois
que parla
de los famosetes
que va conociendo
y cada cop que diu
un nom
diu 35K
17,5K
o sea
ya parla de la gent
en función
dels likes
y de los seguidores
claro
en la medida
que odies
el tiempo presente
en relación
a todas estas redes sociales
pues puedes acabar
odiando también
la serie
porque es fruto
de todo ello
pero dialoga muy bien
es fruto
como una parodia
que si te sientes
como el chico ese
del capítulo
vas a ser
posiblemente
uno de esos
del tuit
si la mirada
es en perspectiva
hace que te rías
de una de las frases
que me pareció
más acertada
de todo el capítulo
y ahora
¿quién son las histéricas
del siglo XIX?
y eso conecta
con la idea
que hablaba
de lo institucional
al final
cuando se tiene el poder
se puede someter
y el poder
se puede tener
en una parcela
en este estudio
o se puede tener
a nivel social
o a nivel mundial
está claro
que no es así aún
hoy en día
y por tanto
una serie así
me parece necesaria
pero también me parece
necesaria tomársela
con mucho cachote
sí, sí, sí
vea un cuadro complet
y certa distancia
y sobre todo
me semblan a cesarí
en avanzar
porque si no
no arribaré
vamos a ello
cómics
En els meus 28 anys
de vida
encara no sabia
el que era
tenir parella
ni tan sols
quedar per una cita
no havia mantingut
cap vivència sexual
per no tenir
ni tan sols
tenir experiència
com a membre
rellevant de la societat
i així
el juny de 2016
a la meitat del dia
tenia davant meu
un escor lesbiano
de fet així
comença
el còmic
que us porto avui
no sabía
que esto
es autobiográfico
es autobiográfico
així comença
mi experiencia lesbiana
con la soledad
literalment
o sigui
ja sabeu que els mangas
es llegeixen al revés
no us estic
obrint pel darrere
però és exactament
com comença
exactament
que a més
és la mateixa portada
del còmic
però aquí hi ha diàlogos
a partir de la segona pàgina
sí
que m'agostaria saber
hi ha poquet diàleg
de fet el diàleg
ja veurem
però la forma
que té aquest manga
de narrar
és tot
en aquesta mena
de recreació
flashbacks en off
diàleg
ja relativament poquet
només és per omplir
els forats
perquè no tot sigui
una autoria
que va parlant
de fons
però el que sí que us avanço
òbviament
és autobiografia
d'aquesta autora
jove
ara veurem
si vosaltres
qualifiqueu de jove o no
que és 18 anys
que és 18 anys
Cavi
Negata
no no
autora jove
28 anys era en aquest moment
29 concretament
però que era
és del 1987
35 anys
la joventut
llega hasta los 49 años
ah pues vale
perfecto
així és com aquestes
aquestes marques
que posen
para jóvenes
de 1 a 99
per ahí vamos
bueno
si no
inventa l'etiqueta
jo un àduls
no ara
jo un àduls
això em sembla
una categoria
de porch up
bueno
seguim amb
Cavi Negata
que en 29 anys
el 2016
va estar publicant
en tires còmiques
de forma online
algun com
tu Adriano
potser te'n recordaràs
quan vam portar
còmics
com
com
Pride Battle
o així que
hi havia
Panel Syndicate
que és aquella web
on la gent pot penjar
les xestires còmiques
i a partir d'allà
hi ha gent que
o ha autopublicat
o algú li ha publicat
això ho feia molt
el Montéis
també
és l'inici
d'aquesta dibuixant
llavors
n'hi ha un
a Japó
o principalment
per gent
autòs japonesos
que es diu
Pixif
llavors ella
el 2016
anava publicant
aquestes tires
que al final són vivents
això en minicapítols
que ja li anava bé
perquè al final
cada capítol
l'anava penjant
quan ella volia
i això va ser el 2016
i el 2020
ja ens arriba a Espanya
editat
traduït i tot
per Fandogàmia
de fet Fandogàmia
és qui es va
encarregar també
que
o leia ellos
perquè també és veritat
que veurem que les temàtiques
són bastant xungues
però la forma
no ho són per a nada
van editar-li també
les següents obres
fins a dia d'avui
que eren
el 2018
Diario de un intercanvio
entrepències
conmigo misma
i segueix a la línia
i l'últim
que tenim
que és de 2021
que és
Acabé
echa un trapo
oyendo de la realidad
com pots veure Adriano
és un còmic
super curt
estem parlant
o sigui
si el vols posar en horitzontal
a la càmera
perquè vegin
com decorés
és de 142 pàgines
és que llegeix
super ràpid
a més
d'aquest format manga
és a dir
que no us imagineu
aquestes pàgines
de Franco-Belgas
que són
superenormes
sinó
és molt fàcil
de llegir
de fet m'ha cridat molt l'atenció
que a totes les pàgines
com a molt
hi ha quatre panells
quatre vinyetes
sí
hi ha algunes que són
sí
sí
realment
ja veureu
que si us ho llegiu
és molt ràpid de llegir
que no vol dir
que sigui
és dents
és dents en el sentit
de tot el contingut
que intenta oferir
si us he començat
amb aquest inici
òbviament
a part de ser
algo autobiogràfic
és un còmic assaig
és un còmic
que serveix
a l'autora
per explicar
què li ha passat
durant aquesta època
de vida
sobretot aquest tros de vida
des de fa molt poc
perquè si estem parlant
de cas de 35
i això ho feia en 29
o sigui
ella ho experimentava
tot això en 29
no
ja us figureu
que realment
ho té molt recent
no és aquestes memòries
que quan tens ja 80 anys
fas la vista drac
llavors
us llegeixo el que és
la contraportada
és a dir
del que va al còmic
que és
durant els 10 anys
posteriors a la meva graduació
en el batxillerat
vaig patir cada dia
de la meva vida
la forma que vaig triar
per alliberar-me
d'aquella jo
que patia
va ser anar-me'l al llit
amb un escor lesbiana
en aquest manga
narro
amb la franquesa
més nua i punyent
la manera en què vaig contemplar
els meus límits
més absoluts
per llavors obrir la porta
el que em va dur
a poder superar-los
Déu-n'hi-do
molt bé la traducció
que has fet
sí, clar
punyent
la paraula punyent
malgat
desgarradora
que m'han de pagar
els de Fandogami
ara hauria de fer jo
la traducció
perquè totes les frases
que dic
se les mandes
despoix
ara no està en japonès
ho traduïa
amb el Google Lens
sí, sí
a veure
tot i tot
el que us estic dient
perquè realment
és una persona
que narra
la seva experiència
durant anys
d'un patiment diari
tot i això
és un còmic
que realment
que hi ha un punt
de tragicomèdia
kawai
kawaii
kawaii
kawaii
té aquest rotllo
entre molt kuki
molt depré
de fet això
vincula bastant
amb l'humor
que podem trobar
també
de la generació
millenial
dels memes
o sigui
el naixement
dels memes
com a tal
és molt
aquest riure
d'una societat
i d'una actualitat
depressiva
i fora de lloc
i que tu et sentis
super fora de lloc
però en aquest cas
kuki
és interessant
veure com
passem d'un exemple
si us hi fixeu
anirem posant en imatge
però per exemple
les reaccions
són molt les típiques
de manga
de kawaii
sí
les cares
el que es dedica molt
l'autora
també
és a
il·lustrar
d'una forma
graciosa
grotesca
certes situacions
que són molt xungues
per dir-ho així
però
és com que les il·lustra
d'una forma metafòrica
per sempre
les redueix
això
també és molt manga
és molt manga
però vull dir
que jo
que també
s'ha de tenir
una habilitat
molt potent
també per
arribar
no només
a reduir-ho així
sinó que
ara veurem quins temes són
però no només a reduir-ho així
sinó que
que tu quan
no només quan ho llegeixis
sinó tu quan
quan ho emets
és a dir
quan tu
ho dibuixes
i ho escrius
i ho redactes
que no
que no siguin punyals
a l'esquena
un altre cop
per tu
perquè reviure
tot això
que li passa
Déu-n'hi-do
és terapèutic
és totalment terapèutic
jo crec que per això
també es dibuixa
si mateixa
algú que he flipat
com una nena
és molt
estàs parlant d'un record
de 28 anys
ella
ella
es
autocaracteritza
no?
caricaturitza
molt
però també
la vessant de la nena
a part que
ella explica moments
que ella també
a nivell de cos
també era molt nena
tot i ser
més tirant
estem parlant
que el còmic
és
des de
acabar el batxiat
és a dir
des dels 18
més o menys
17-18
fins a
25
tot això
és el patiment
per això no
la visita
a l'escort
lesbiana
va arribar massa tard
el que va fent
és un repàs
d'aquests anys
que ha anat passant
per arribar
comença pel final
realment
el còmic
ella explica
que hi ha
principalment
tres factors
depressius
tres factors
que l'aporten
a aquesta mena
de depressió crònica
de la protagonista
que és
la recerca
per encaixar
socialment
i entre parentes
podríem dir
soledat
perquè aquí
no és com
el que ens estaves
dient tu
d'autodefensa
de la sèrie
Edgar
és soledat
però compartida
que és una cosa
un concepte
estrany
fent equip
amb algú
que està en les
mateixes situacions
aquí és una
soledat
no
solitud
de Víctor Català
la solitud
per encaixar
socialment
després
el segon factor
és la relació
amb els seus pares
que això també
és un clàssic
i després
és la recerca
de la seva identitat sexual
perquè també té aquest tema
de fet és un còmic
que li podríem
entrar dins del catàleg
LGTBQ+.
I té un aire eròtic
per tant
tot i que amb aquest to
i tan kawaii
és impossible
no té aquest
a veure
no eròtic
és que és difícil
perquè eròtic
clar
el manga i eròtic
van massa de la mà
amb el hentai
llavors aquí no entrarem
no és per re
a mi sí que se m'enllaça
amb la sèrie d'autodefensa
amb el punt aquest
de
per fugir d'aquesta por
d'aquesta ansietat
d'aquesta vergonya
buscar els límits
de manera adonista
els límits emocionals
sí però això arriba al final
aquí ja arribarem
no és per re
un personatge
com els de la teva sèrie
tan adonista
al contrari
és una persona
super cagada
és una persona
que l'ego
el té pel terra
i com que depèn
massa de l'altra gent
de l'aprovació
dels pares
dels amics
dels companys de feina
mai acaba fent res
mai
sempre
allò estracisme
a casa
llavors què passa
tenim aquests tres factors
i
el que ella li diu
aquest renaixement
que al final del còmic
és el que t'explica
que té un renaixement
que el titlla de
perdó
és que ara
s'ha matat el text
no jo estava pensant
el que deies
la dolça mel
i després arribarem
al per què
la dolça mel
per ella
hi ha un concepte
que és la dolça mel
la dolça mel
redundante
ja veurem
us avanço una cosa
és un còmic
superincòmode
dins del que és
la comèdia
és un còmic
molt incòmode
inclús al principi
quan està amb l'escor
de gotida
ella mateixa
en comptes de
gaudir del moment
entre moltes cometes
la situació
que està amb l'escor
és tan incòmode
perquè ella
té aquest
arrel de l'ansietat
i de tot
té aquest problema
d'aquesta malaltia
que és que
t'arrenques pèls del cap
llavors què passa
que té una part del cap
que té una miniclapa
ella no pot
et il·lustra
d'una forma bastant bèstia
com no pot deixar
pensada
que no li vegi la clapa
que la farà fora
però com te la farà fora
si l'has contractat
i inclús
ai que em veurà
les cicatrius
que tinc als braços
clar
inclús en aquest moment
que és
tu espacio
tu has contractat això
per estar a soles
amb una persona
i treure't
aquesta mena d'espina
tan gran
com és
la primera
és que és això
no és ni tant
la primera relació sexual
sinó és el primer contacte
amb un humà
més enllà d'un amic
no?
llavors clar
això òbviament
és superincòmodo
però retrocedint 10 anys
llavors ella
ja
va explicant
diferents fases
per les que passa
una per exemple
és la feina
que aquí
jo crec que
entren molts components
que podrien aplicar-se
a generacions actuals
o
o distants
no diguéssim
però
que és al final
la feina precària
és a dir
tu pots tenir
molt de temps
és aquella balança
estranya
de tenir
molt de temps
però per què?
perquè treballes poques hores
és a dir
que és un contracte
molts cops temporal
amb poca pasta
no sé què
llavors
morir-se de son
o morir-se de gana
sí
llavors no pots
per exemple
què passa?
estar en feines
que no es pot arribar
a independitzar
no pot
o sigui
té el temps
per fer moltes coses
amb amics
però no té la pasta
però tampoc té les ganes
de fer altres coses
perquè no
no es veu
realitzada
perquè deixa els estudis
llavors es posa a ficar
es posa a fer feines
d'aquestes
a un fort de pa
a un no sé què
llavors
no
aquest personatge
ha perdut
constantment
per feines
que a més
no li duren
és un personatge
d'aquest que
al principi
es motiva
perquè bueno
així faig algo
així formo part
d'una societat
que al final
és la feina
o sigui
tinc companys de feina
que entre cometes
seran els meus amics
però després
tot això
va fallant a la feina
o sigui
al final
tota aquesta depressió
va agafant
un caire de bola
una bola
que va baixant
es va fent més gran
van entrant
sortint de feines
i llavors aquí
comencen a sortir frases
com les que
com les que surten
en el còmic
com ara
quan m'imposava
estar malament
estava feliç
pensava que si mai
em feia mal
pensava que si em feia mal
la gent s'apiradaria
de mi
i baixaria el llistó
d'exigència
o sigui
clar
són reflexions
que he vist
autoestima
exacta
llavors és constantment
la recerca
de la mirada aliena
aquesta que estem comentant
en aquest programa
de mirar
encaixar sempre
algun lloc
però clar
quin és el preu
a pagar
per formar part
d'un col·lectiu
desapareixer
bé
tu primer
t'has d'exposar
és a dir
tu primer
per entrar
a formar part
d'un grup d'amics
o d'una feina
o del que sigui
tu has d'exposar-te
o demostrar-te
qui ets
o què saps fer
o no
o sigui
hi ha un punt
hi ha el capítol
aquest dels conceptes
d'autodefensa
de què concepte soy
amb quin concepte
identifiques
i una noia
plorant
diu
jo vull
amb un currículum
per què?
perquè si tu puguis
veure d'entrada
qui soc
i què sé fer
i no m'exegis res més
no?
llavors
és exactament el mateix
no?
una altra frase
que diu aquí
en el còmic
és
he arribat al meu límit
ja no puc suportar
decepcionar-me
més a mi mateixa
o sigui
és com
no?
és superdepre
per entendre
on estava aquest personatge
però també és un personatge
que
en el fons
i això
mira
estàbamos hablando
antes de
la primera producció
de Filming
que era el doctor Portuondo
precisament Portuondo
decía que en el deprimido
había mucha ira
que el deprimido
que és por lo general
no?
i tots hem passat
almenys
jo puc hablar
en primera persona
no?
por etapes depresivas
i uno se ve a sí mismo
com a víctima
por lo general
no?
es decir
como deprimido
hablas de cierta fragilidad
y por lo tanto
no ves una fortaleza
un egoísmo
o un ego
pero todo lo contrario
y esto es algo
que me hizo mucha gracia
de escuchárselo
al Portuondo original
en la ficción
que decía esto
que el deprimido
en el fondo
era una persona
con mucha ira
no resuelta
que si tuvieran
la oportunidad
pasando por un momento
de cierta fortaleza
o de venirse otra vez
arriba
se llevarían por delante
unos cuantos
y de hecho pasa
muchas veces
como acciones depresivas
muchas veces son suicidas
y no suicidas
desde el individuo
sino desde el colectivo
como el cabronazo
del piloto
que dijo
yo me voy
pero me llevo
a todos los pasajeros
y en el fondo
cuando oigo
o te escucho
y leo también
a través del guión
algunas de las frases
veo un exceso de ego
es decir
pero no un ego
malentendido
desde la prepotencia
sino
esa incapacidad
de ver más allá
de su propia realidad
y que eso es
lo que no le permite
en el fondo
entrar en sociedad
porque cuando estás
tan enfermo
de ti mismo
cuando solo tienes capacidad
así sea por
muchas veces
por una imposición social
de espejo
desde el punto de vista
del mirall
estás continuamente
mirándote a ti mismo
mirándote a tu ombligo
entonces eres incapaz
de dar un paso
si tú ahora sales a la calle
pensando que hay 800 cámaras
que te siguen
es que
va a empezar una fragilidad
y de aquí
la necesidad constant
de validación externa
si a la serie
o si aquí a Malmanga
digueu-me que molo
porque yo no me atrevejo
una sociedad muy enferma
en el fondo
sí, sí, claro
i a més la japonesa
que no serà una altra cosa
que com a societat
també
que és
molt hermética
kawaii
sí, sí, exacte
o eres kawaii
kawaii
però llavors
què passa
dins de tota aquesta
mega depressió
el que se n'adona
és que
amb totes les
entrevistes de feina
que va
i aquest és un punt de llum
que és òbviament
on comença
aquesta dulce miel
que dèiem abans
que és que
quan li pregunten
més enllà
de què saps fer
és què t'agrada
o què et motivaria
de la feina
hi ha un moment
que se li escapa dir
m'agrada dibuixar
o m'agraden els còmics
o m'agrada
llavors hi ha una
una en feina
que li diu
oi, se t'ha canviat la cara
només quan has dit això
així que
jo t'ho encantaria
d'anar per aquí
llavors què passa
que ella
ja comença
no canvia
perquè això tampoc canvia
però
comença a intentar
volcar
i aquí entra
aquesta dulce miel
aquest
per ella
el gran canvi
de corba
de personatge
per dir-ho així
acaba sent
el volcar-ho tot
l'altre dia
l'últim programa
parlàvem dels autors
de còmic
que s'autoreferencien
o sigui
òbviament
que expliquen
la seva història
aquí
ella ho fa
realment
com una teràpia
i es nota
perquè a més
és una teràpia
que podies haver fet
un còmic molt depressiu
però no
si tu llegeixes
hi ha moments
que òbviament
et toca
en el sentit
de
que fotó
de què vas estar
o que estàs
però
però clar
la forma que t'ho fa
és tan
és tan
innocent
i tan
no li veus
la fragilitat
de dir
ai ai
que la siguiente página
se va suficionar
ho va fer
quan ja l'havia superat
aquesta depressió
uns mig mig
perquè
les obres posteriors
per exemple
l'última que té
que és
acabar eixant un trapo
i endo la realitat
aquesta
bàsicament explica
com després de triomfar
amb aquest còmic
i tot això
serà la bebida
llavors
no acabem
de sanar
no acabem de fer net
igual hi ha alguna cosa
però bueno
saltant ara ja
a un altre factor
que és aquest que dèiem
dels pares
ella quan es posa
a fer el tema
de
ostres
em mola el manga
i puc intentar
treure alguna cosa
d'això
ella guanya un concurs
i a més
t'ho marca molt
així còmicament
també entra
en molt gran
sense premi metàl·lic
o sigui
simplement
és un premi
però
ella
li motiva bastant això
però clar
a nivell de pares
també és
què esperen els meus pares
de mi
perquè jo vaig deixar els estudis
i he anat de sal en sal
amb feines precàries
llavors també és la idea
aquesta dels pares
què pensaran de mi
sóc una fracassada
però potser els pares
com sempre que els pinta ella
són personatges
que estan allà
simplement
i els hi va dient
ah bueno i això què
però no són personatges
o sigui
a tu pinta
que
l'equívoco
del seu moment
de pensar
no no els meus pares
em faran fora de casa
i els pares estan allà
simplement com
ah vale
vols fer-ho
però te'ls pinten
com personatges
que simplement estan allà
i relaciona
una història rara
amb la mare
que és sexuosa
és a dir
una relació
no sé com dir-li
sexuosa
no sexual
obviamente
però que hi ha un punt
que ella
entenguem
que aquesta noia
no ha tingut mai
una relació
de cap forma
amb cap persona
ni tan sols
una relació
d'amistat
realment d'amistat
llavors la relació
que tens la mare
d'abraçades
de tot
és la
per dir-ho així
ho estrapola
jo vull una relació així
però amb una persona
així
amb ma mare
llavors
s'ho agafa al principi
com a alguna cosa
molt malaltista
tipus
hòstia
sembla que vulgui
una relació real
amb ma mare
és una lèctera
però és des de cara
perquè claro
com us lo planteas
és una mezcla
de dipos
de l'éctera
sí
clar
però perquè no hi ha
res més enllà
perquè no concep
res més enllà
però
això ho acaba
estrapolant
a escorts
o sigui
és com
primer passa per un impàs
de
si vull que algú
em toqui
però sense que
saps
sense que
hi hagi un procés
d'establir una relació
no sé què
primer va un quiropràctico
en plan
bueno
que me ha un mensaje
no sé què
i tal
i a veure si
si em deixo anar
també a nivell corporal
perquè és
sempre supertens
i després ja
va a allò de les escorts
per dir-ho així
que això és
és on
a més fa un gràfic
molt graciós
que fa com un
fa com un gràfic
de tots els passos
que s'han de fer
fins a una relació sexual
per dir-ho així
és com
primer coneixer una persona
parlar-hi
no sé què
fa tot un gràfic
i se'ls posa a ell
al costat
tipo jo
directament una fletxa
que va al final boss
en plan
jo m'he satat
tots els passos
però esto
aquí
si hiciera esto
que se va a un escort
saldria cancelada
és que realment
hay un
no no no
piénsalo
piénsalo
acaba yendo un escort
en el fondo
a buscar que le abrace
a buscar cariño
a buscar amor
sí sí sí
però claro
a la hora de la verdad
sí sí
què m'estás enseñando
el gràfic
el gràfic
aquest
por favor
pincha lo en antena
para que lo puedan
todos los espectadores
no no
que hi ha aquest
aquests salts de fases
que ella salta directament
però
ja us he dit
la relació aquesta
amb l'escort
és super incòmoda
però al màxim
però
és el que
la fa fer el clic
de pensar
1
he decidit algo
per mi mateixa
i
o sigui
he decidit algo
jo mateixa
per mi mateixa
o sigui
en favor
del meu benestar
i del meu
benestar també mental
i una cosa
interessant
que això també
va molt lligat
a la mirada aliena
que és
ara ja es pot dir
a ella mateixa
que està en el club
de los que saben
en el sentit del sexe
hablo desde la experiencia
amigos meus
llavors
són tot
és com un destape
és com d'escorxar
el cava
i que a partir d'aquí
ella entra
en un procés
de sanació
sobretot a partir
d'aquest manga
llavors
acaba sent
una història
que va ser
però vamos
un bombazo
a Japó
i aquí també a Espanya
amb ventes
amb premis
i tot
però sobretot
el que és curiós
és que
després del 2015
torna
a quedar
amb
amb un escor
i l'escor
i l'escor
la reconeix
llavors clar
és la catalba
màxima
ja és famosa
tu ets
la del còmic
aquell
llavors clar
t'ho imagina't
una persona
que segueix sent
molt introvertida
introspectiva
clar
de com
és que
hòstia
ara ja no puc
tenir ni aquest moment
íntim
però dues coses
una
que estoy
vamos
me está cuestionando
desde que has empezado
a hablar
en tu sección
es
porque esta música
de autoayuda
estaba pensado
es la música
que yo m'imagino
porque
ya la
ya en el
porque sabeu
que
te lo estás tomando muy en serio
no no
per això
us en recordeu
quan
bueno
tu Adriano
si te'n recordes
quan jo vaig portar
Sex Report
fa molts anys
quan estaven amb aquí empanada
fa molts anys
que tenien
que era
una autobiografia
d'un
d'un
com es diu
com un catador
de puticlubs
japonès
és verda
és com un tio
que feia un tripadvisor
de puticlubs
un sommelier
un sommelier
vale
doncs
allà explicaven
els Love Hotel
si te recordes
que eren aquests hotels
que eren com per hores
però que no són hotels
de mal amor
sinó
amb les seves banyeres
perquè hi ha un procés
dins del que és
l'escort
doncs aquí
jo m'imaginava
la música
com
aquestes
que et poden estar
fent un massatge
et poden estar banyant
ah amigo
tu te relajas
con esta música
ok
no no
però m'imagino
que era aquesta música
sonada a fons
me estàs respondiendo
a la música
y a otro tema
y és que
veo que solo en Japón
se pueden hacer
obras
series
películas
donde el mundo
de la prostitución
está bien
es resolutivo
debería formar parte
de la seguridad social
seguramente
porque ayudarían
bueno ya te lo están diciendo
como terapia
terapia
sexoterapia
terapia total
y por otro lado
hay más partes
me has dicho que la segunda parte
que no es que no es que no es que no es que siguen
o sea
o sea
o sea
lo podéis leer
per separat
pero obviamente

un greatest hits
y tal
llavors
también es como ella reflexiona sobre
también
la segunda parte
entra mucho
el tema
de los padres
aquí no entra
tan
tan
tan
la segunda parte
entra más
en el tema
de los padres
de la madre
sobre todo
y lo último
es tema
te tengo que contradecir
en algo que has manifestado
a través de su sección
que es esta mirada
estereotipada
de los japoneses
yo como a la gente
sé que les gustan las anécdotas
yo he tenido hace
nada
tres o cuatro días
en casa
a una pareja de japonesas
no
aparentemente
ni eran lésbicas
ni se enfrentaban
a Scors en su soledad
pero
eran una auténtica
o sea
eran
vamos
dos personas
de lo más sociable
divertida
sí que es cierto
que en este momento
a mí
de generosidad
táctil
que me caracteriza
fui a abrazarlas
a darles un beso
claro
ahí sí que las vi
un poco incómodas
sí que pude
notar
esto que
muy bien
se estaban reservando
para un score
con forma de mamá
está claro
que
mi cercanía
no las
vamos
no las dejaba
en cierta comodidad
preferían
que hubiera
medio metro
de distancia
pero por otro lado
no me las veían
la situación esta
de introversión
de
¿cómo les llaman
a dos
a los kikikomori
muy alejados
de esa otra realidad
agorafobia
y fobia social
de hecho
ahora he tenido después
si estáis aún
pensando el por qué
si tengo una habitación
en Airbnb
denunciadme por favor
la falca
ah vale
denunciadme por favor
el tema es
que ahora he tenido
unos canadienses
hostia va mucho peor
hay gente tan fría
estos canadienses
del norte
no no
de hecho estábamos
comentándolo continuamente
oye que vengan más japoneses
simpáticos
y extrovertidos
y que los canadienses
estos de
de zonas frías
se queden
pero es uno
por el todo
también estás
teniendo el cachet
bueno
¿eso te adaptación
animada?
no
porque si es un gran
éxit
no
no
ahora para no
ahora para no
pero mejor
deixen ya
espai
para el cinema
porque Adriano
te aviso
que tienes 15 minutos
no
ves que venís aquí
con problemas
del primer mundo
con este ego
que esta mirada ajena
y tal
yo no
yo os traigo algo
de verdad
de la clase popular
de esa
de cine belga
bienestante
venga dos
vamos a ello
som-hi
que maravilla de música
increíble
increíble
la música
increíble
la película
de la que os voy a hablar
ahora mismo
porque si
al menos
desde mi punto de vista
estamos ante una de las
5, 4, 3 mejores
películas del año
aún no lo tengo claro
aún no lo tengo claro
pero está ahí
en ese top
estoy hablando de
Close
Close
película belga
estrenada hace cuestión de días
en nuestras salas
pero que ya había dado que hablar
durante estos meses
que nos preceden
desde mayo
más o menos
porque es cierto que ahora
nos pasa no solo con esta película
sino con muchas otras
películas que han recorrido
festivales de renombre
durante el año 2022
y ahora
corren a estrenarlas
en nuestras salas comerciales
en cuestión de dos meses
noviembre-diciembre
oye
y muy agradecidos nosotros
porque al menos
vamos a cerrar el año
disfrutando de películas
insisto
como Close
una película extraordinaria
que
ha llegado ahora
como os he dicho
hace cuestión de días
a nuestras salas comerciales
pero que ya triunfaba
hace escasas semanas
en el festival de Sevilla
obteniendo allí
el gran premio del jurado
y el premio a mejor actor
un actor jovencísimo
Eden Danbrine
de quien luego hablaremos
vale la pena también
nombrarlo
y recordarlo
y en el fondo
lo de Sevilla
parecía un recordatorio
porque
si había
si habíamos olvidado
que en Cannes
también
Close
se había llegado
el gran premio del jurado
así que estamos hablando
¿no?
de dos premios del jurado
de un premio a mejor actor
y de otras muchísimas nominaciones
y bien podrían haber premiado
esta banda sonora
que nos acompaña
porque a mí me parece
otra de las maravillas
de la película
de hecho
la película dialoga muy bien
o la banda sonora
diríamos que dialoga muy bien
con sus imágenes
pero acerquémonos a Close
valga la redundancia
porque sí
sí
en este caso
el título
parece
ya hace referencia
a esta situación íntima
próxima
más allá de
de algo cerrado
ah no va a decir
porque si no
también es cerrarse
sí
pero si te das cuenta
si lo piensas detenidamente
en el fondo
lo íntimo y lo cerrado
parece que dialoguen
¿no?
al unísono
de hecho
el propio carter de la película
no sé si lo habéis visto
o si lo recordáis
pero
lo que nos presenta
es
el abrazo
entre dos niños
los dos niños protagonistas
y mientras de uno de ellos
solo nos ofrece
¿no?
el dorso
el otro mira cámara
y el otro mira cámara
con una mirada
de una profundidad
alucinante ¿no?
tan profunda
como el mar
me apetece decir
porque sí
tiene unos ojos
no solo son
de un gran tamaño
sino que
esos matices
entre el verde
y el azul
que parece que sea
la mirada
más que de un niño
de alguien muy experimentado
pero también muy ambigua
¿no?
y esa ambigüedad
está en el término close
está en la manera
en la que se presenta
ese abrazo
es un plano muy cerrado
que nos habla
de una intimidad
y en el fondo
una intimidad
a su vez
también se cierra
a otras realidades
¿no?
contra más íntimo algo
más cerrado
en frente de otro mundo
o de otra realidad
y todo esto
esta ambigüedad
y esta paradoja
se nos presenta muy bien
en la película
no solo con el título
no solo con el cartel
sino con la propia historia
¿no?
pero volviendo
a esa mirada
y conectándolo con todo
lo que se ha dicho
en el programa
y en la editorial
es evidente
¿no?
que la mirada
es uno de los temas
más importantes
para su director
el director de Close
es bastante joven también
creo que
ronda los 30 añitos
es decir
quizás dos más
que nuestra dibujante
japonesa
ya preferida
en el día de hoy
y está claro
que Lucas Don't
Lucas Don't
que es como se llama
el director
tiene cierta
cierta tendencia
a preocuparse
de la mirada
porque en sus dos pelis
conocidas
Girl
que la mencionábamos
antes en la agenda
y la actual
Close
nos presenta
a dos personajes
que miran a cámara
o en este caso
que miran al objetivo
como son
el protagonista
de este abrazo
y protagonista
de la película de Close
pero también en Girl
que nos ha hablado
de aquella protagonista
que en el fondo
más que ofrecernos
una mirada total
nos ofrecía solo
parte de su rostro
era una persona
cortada en dos
no sé si recordáis
el argumento
era un chico
en el fondo
un adolescente
belga
que estaba
super convencido
de que lo suyo
era el baile
y en el fondo
nos hablaba también
de una realidad
transgénero
en cierto modo
porque en el fondo
el chico bailaba
ballet clásico
y lo hacía
desde la figura
de una mujer
en el fondo
aunque el protagonista
el actor
que no recuerdo su nombre
vamos a buscarlo
Víctor Polster
Víctor Polster
el actor de Girl
era a su vez
evidentemente
un bailarín
un bailarín
pero en aquella película
ya nos hablaba
de esa mirada ajena
de cómo dignificaba
o no
o volvía
en una situación
muy cruel
su realidad
como bailarina
siendo propia
del género masculino
y ahora
nos lo hace
a través
de la amistad
de cómo
esta amistad
de estos dos niños
que hablaba
que aparecen
en portada
en el fondo
acaba mutando
o acaba
pereciendo
por la mirada ajena
de hecho
vamos a hacer una cosa
que no suelo hacer mucho
y es que primero
os cuento
os cuento
y después
ponemos el trailer
vamos a hacerlo al revés
porque sé que vais
muy dotados en francés
y así
y así puedo
acortar mi sección
¿qué tal Uriol?
vamos al trailer de Klaus
visita
季
v моментa
no
que
vächatos
no
no
venga
cuento
algo
venga
cest o
vi
y
venga
y
nada
por
Obre les fenêtres, les garçons.
Est-ce prêts?
Hello, Yudrien.
Welcome to the middle bar.
Est-ce que je peux vous poser une question?
Est-ce que vous êtes ensemble?
Non, on n'est pas en couple.
Je pense que ce sont mes amis plus plus.
Oui, on est plus plus, mais même quasiment frères.
C'est pas...
Peut-être que vous assumez pas.
On est plus plus.
On est plus plus.
Est-ce que vous entendez esto?
Somos más más.
Es decir, bueno, si no lo habéis entendido a través del trailer,
a través de lo que ya se ha dicho, que en el fondo es fácil de imaginar,
es la relación de estos dos niños que cuando llegan a la escuela,
tienen 13 añitos, cuando llegan a la escuela y de alguna manera
de su paraíso, vamos a decir, veraniego, ¿no?
Porque en el fondo están disfrutando de un verano en compañía,
son vecinos, viven cerca, los padres de uno de los protagonistas
llevan un negocio de flores y por lo tanto estas flores que vemos
en el trailer, ¿no?, y que les arropan continuamente.
Nos hablan también de este viaje iniciático, ¿no?,
de este inicio paradisíaco en la relación que mantienen
y en el amor que se ofrecen y cómo salen del paraíso
y salen de un paraíso a la vida social, ¿no?, a la vida de escuela
y allí, de alguna manera, empiezan a sentir a través de la mirada del otro
la necesidad de formar parte de una realidad diferente.
Es decir, de formar parte de una tribu, ¿no?, como veníamos comentando.
Y eso provoca que esa amistad tan sólida, tan fuerte, tan sensible,
que en el fondo, se dice, ¿no?, en el trailer, roza lo fraternal.
Ellos se ven a sí mismos como hermanos en el momento que esa realidad fraternal
es vista como una posible relación homosexual por parte de compañeras
que lo preguntan con cierta curiosidad, pero también con, de alguna manera,
ya con la crítica de esos personajes masculinos que están destruyendo
una masculinidad quizá desde lo más tóxico, ¿no?, nadie se salva.
Eso acaba provocando que no solo ellos cambian y empiezan a modificar
su comportamiento, sino que su propia radiación también,
no voy a decir mucho, pero se ve modificada.
Y no solo esa relación, ¿no?, el devenir de estos personajes
como humanos y como individuos también.
Y es de una crueldad que quizás es aquí donde entra la parte más a criticar.
Todo lo que hemos visto es de una fortaleza increíble, ¿no?,
la elegancia de esos planos.
Ese traveling con el que empezaba el trailer, pero que es también el trailer,
el traveling con el que empieza la película, en el que vemos esas carreras
compartidas entre ellos dos a través de esas flores, ¿no?,
que cultivan sus padres, que en el fondo nos deja entender, ¿no?,
que la vida les atraviesa y ellos tienen deseo de vivir esa vida,
van hacia adelante.
Tenemos esa carrera entre, ¿no?, entre la vegetación,
pero también tenemos carreras a bicicleta en el camino a la escuela, ¿no?
Y hay una fortaleza, una vivacidad que se contagia en la película.
Y que poco a poco, para entrar en un drama que está muy bien dirigido,
pues nos podemos llegar a sentir ciertamente manipulados.
Es decir, hay una dirección de la emoción muy clara,
aunque tan bien hecha que si conectas con estos personajes y con este drama,
te vas a olvidar porque te vas a estar quizás limpiando las lágrimas de los ojos, ¿no?
Es decir, es una película cruda, que de la misma manera que nos ofrece ese viaje iniciático
hacia el amor y hacia cierta sensibilidad, también lo hace hacia la crueldad, ¿no?
Bueno, es que yo el que sí que recordo es que a Gale ya había bastanta,
y eso tot tirant cap al final, la cruesa, o sea, crueltat total cap al personatge
y capa, y ahí, ¿no?
Ya empieza así.
De hecho, recuerda, lo vemos el personaje de Gale, ¿no?
El chico bailarín, cuando está en escuela, y evidentemente en la escuela se manifiesta como una chica,
es súper violento cuando están todos en una presentación de personajes, vamos a decir,
están en la escuela, en el primer día de escuela, en plan, pues yo me llamo Carlos y tal, tal, tal, ¿no?
A la hora de la verdad, cuando él ya se presenta, se queda sin palabras,
y el profesor suple esa falta de palabras diciendo,
Bueno, voy a hacer una pregunta ahora, por favor, cierra los ojos,
para que no vea quién vota a favor y en contra,
¿a alguien le incomoda que la protagonista se cambie en el baño de chicas?
Cuando evidentemente no lo es, ¿no?
Esa es una pregunta, y es la primera pregunta que se ofrece en la escuela,
así que se habla también de la escuela como aquello institucional,
y que de alguna manera también dirige muchas veces esa mirada crítica, opresiva,
o que condiciona a adolescentes y a niños que puedan acabar tomando decisiones muy drásticas, ¿no?
No quiero decir mucho más.
Cuestiones muy importantes en la película y que me han parecido, vamos, sobresalientes.
La idea de que muchas veces es desde el diálogo, que se apuntan cuestiones,
como lo que estábamos mencionando así,
pero muchas veces es desde la mirada, ¿no?
Volvemos a esa idea de la mirada tan importante en Lucas Donne,
no solo la mirada ajena, sino la propia mirada, la autoconciencia,
y es algo que sabe trabajar muy bien.
Diría que en algunos momentos se dice muchísimo, pero no hay una sola línea de diálogo.
Es decir, aunque no tienen nada que ver, me recordaba una película de Kim Ki-Dook,
El Arco, que no es ni mucho menos su mejor película,
pero recuerdo que cuando la vi algo me sorprendió,
y es que había una falta de diálogos brutal.
y cuando estuve investigando sobre la película, El Arco, de Kim Ki-Dook,
me enteré de que él había hecho todo un trabajo de preproducción,
de ensayos con los actores, con diálogos,
y el primer día de rodaje llega y les dice
¿Os acordáis de todos esos diálogos que teníais que defender, no?
Això para un actor molt bé.
No vais a decir absolutamente nada.
Todo con la mirada.
Sí, sí.
Es una eina molt chula perquè tens un background a dintre
que no l'estàs dient, però l'has de expressar d'alguna manera,
i jo crec que això genera alimentació visual, al final.
Sí, y yo creo que a estos chavales, no sé cómo los ha dirigido Lucas Don,
está claro que ha sacado un trabajo increíble de los dos,
bueno, evidentemente tiene mucho más peso en la película Eden Dunbarin,
que es el actor al que le dieron el premio en Sevilla,
y es el actor que nos mira, que nos interpela desde el cartel,
pero sin lugar a dudas están brillantes los dos,
y me atrevería a pensar que seguramente les ha dado muchísimas frases de diálogo
que después han omitido, ¿no?
Porque hay un continuo trabajo de las emociones a través de las miradas
que se ofrecen entre ellos, a sus propios compañeros, hacia los padres, ¿no?
Muchas veces he mostrado, sobre todo, en lo que es la primera parte de la película,
en el fuera de campo, muy interesante para construir ese paraíso.
Como Snoopy.
Bueno, porque hay una idea de...
Sí, sí, totalmente.
Pero a la vez de la verdad...
Snoopy tallaban al...
Sí, sí.
A los adultos.
O sea, que pasa que los niños de esa serie eran más adultos que los padres adultos.
Pero aquí la gracia es que el adulto no está en la primera parte porque están en un paraíso.
No están con la contaminación, ¿no?, de los instrumentos que nos defienden como sociedad, ¿no?
Y es esa salida en la búsqueda de la tribu que cambia totalmente, ¿no?
Vamos, además de estas cuestiones comentadas, a nivel de fotografía,
ya he hablado del travelling, el trabajo del color, ¿no?
Como el rojo no solo representa el cartel de la película,
sino como ese rojo también se posiciona muchas veces entre ellos dos, ¿no?
Es el color que comparten, es el color de la habitación donde suelen dormir.
Os hablaba al principio de cómo esa intimidad les separa de una realidad,
en este caso, en el principio, de sus propios padres, pero está bien...
Está aceptada, ¿no?
No sé si recordáis en el trailer que dice
¿Vas a venir algún día a dormir a nuestra casa?
Porque siempre duerme en casa del amigo, ¿no?
Y eso es lo que comparten, y eso es algo muy sano
hasta que entra en diálogo con la mirada ajena, ¿no?
Hablábamos de este trabajo cromático, del trabajo del fuera de campo también,
a través de la fotografía, y sobre todo, ¿no?
Del trabajo, de nuevo, close, de cercanía, de proximidad.
Cuando la mirada se transforma en mirada ajena, hay un cambio de escala.
Cuando la mirada está con ellos, está con los personajes,
es un plano y un trabajo de escala mucho más cerrado.
Y es que, de alguna manera, lo que os quería decir es que es ese, ¿no?
Esa necesidad de intimidad y de proximidad la que la película sabe trabajar también
como la realidad de estar cerrado al mundo, ¿no?
También di que el cartel podría ser Almodóvar, ¿eh?
Sí.
Sí, pues es que también podría ser...
¿Le cambias la cara al nena, al banderas?
Es que posiblemente puedan ver a Lucas Don en una realidad más nórdica
como una suerte de Almodóvar.
De Almodóvar, no, pero desde la perspectiva en la que trabajan mucho las emociones.
Pero mientras Almodóvar lo hace desde la hipérbole, ¿eh?
Oye, oye, para el palmarme, ¿qué es mal al cartel realmente?
Bueno, los carteles ya hemos visto en algunos otros programas
que puedan ser utilizados y reutilizados, ¿no?
Sí, es verdad.
Y de aquí a Asia y de Asia y vuelta a empezar, ¿no?
En fin, es una peli muy recomendable,
que lleva, como os he dicho al principio de la sección, dos semanas en cartel
y que le auguro muchas más y muchos más premios también, ¿no?
No sé si es la candidata bélgica, ¿no?, para los Oscars,
pero sin lugar a dudas podría ser, ¿no?
Bueno, total, si tienen el mateix criteri que España, mal anem.
¿Por qué?
Bueno, ¿cómo que por qué?
Ahora ya he hecho el tridente.
Yo he visto cinco lobitos al Carras y a Asbestas
y Mara de Déu, vaya cagada.
Oye, películas...
Bueno, eso algún día potseo parlaremos.
No, pero películas muy interesantes que las comentes
porque todas hablan también de una fragilidad, ¿no?
De algo, al menos en Asbestas, lo veo claramente,
en Cinco lobitos, que tuve la oportunidad de verla también,
aunque es más episodica, en el fondo también,
nos hablan de una fragilidad que está ahí, ¿no?
Porque al final la emoción es pura fragilidad,
la mirada ajena también, ¿no?
Muchas veces nos condiciona y nos rompe en la inmediatez.
y está también en esta película, ¿no?
Esa idea de fragilidad que encierra la emoción
y que también hemos visto en los ejemplos que traíais.
Quizás en Autodefensa se busca todo lo contrario.
Bueno, en Autodefensa justamente lo que utilizan como autodefensa
es aquella frase que díam con el llamado Ascensa.
¡Déjame! ¡Déjame!
No me juzgues, no me digas nada.
Yo ya tengo derecho a cometer mis errores.
Es una posición más agresiva,
pero no deja de ser desde la fragilidad.
Exacto.
Yo creo que la fragilidad podría ser también el título de este programa, ¿no?
Canviem-lo. Torna a fer l'editorial.
¡Forgil!
Y aquí estamos, señores.
Ens anem despedint, ¿ya?
Sí. No, bueno, no. Por favor.
L'agenda, vols fer?
Sí.
Va, doncs una agenda superràpida, va.
Sí, por favor.
Què és cou?
Què és cou, què és cou.
A veure, si voleu començo jo, perquè a nivell de còmic tenim una...
Justament, acabant d'inaugurar una exposició al CCCSSB, que...
Val, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, ding-dang, que es diu Constel·lació Gràfica Joves Autores de Còmic de Vanguarda.
Realment, jo ja hi he anat i és una passada.
Està molt, molt bé.
Perquè és...
Jo trobo que és de, a nivell, sobretot, del CCCB, és del millor que s'ha fet a nivell de còmic, d'entrada,
però a sobre està molt ben estructurat perquè hi podeu trobar des d'un inici més de Còmic Underground,
des de típica Estats Units del Barnes o altres països,
però després hi haurà un moment que entren a parlar com nova autoria centrada en noies joves catalanes,
o sigui, principalment a nivell de collita, quilòmetre zero i tot això,
però cada una de les autores té una habitació, per dir-ho així,
i aquesta habitació és com entrar en su mundo, en su... saps?
I està molt ben parit, d'allà sortirà, o sigui, sortireu sobretot amb una llista de biblioteca o de compra,
perquè, vull dir, déu-n'hi-do el que s'arriba a exposar,
i sobretot és superxulo com està fet a nivell d'exposició,
o sigui, ara ja miraré qui és comissari d'aquesta exposició,
però realment està molt, molt ben fet.
I déu-n'hi-do el tema de les exposicions de còmics, no?,
perquè tenim també el Caixa Fòrum, una exposició sobre còmic, història,
potser més, no?, més de tirar de background, no?,
i anar-se'n dels orígens.
Sí, i el Caixa Fòrum també hi ha una de... ara ja divagamos, eh?
Vinga, vámonos!
Crec que el Caixa Fòrum també hi ha una de... de mòmies d'Egypte.
La viaguer.
L'amigo mío, l'avui ayer.
Ah, sí? Què tal?
Interessante.
És que a mi m'agraden aquestes coses.
No, no, vinga, esto va a ser una agenda de verdad, hombre.
Con museo, con exposiciones, còmic...
Oye, y volviendo, ¿no?, barriendo otra vez para nuestro propio programa,
la mirada ajena no es que solo esté presente en estos tres ejemplos que hemos traído.
Está en otra película que acaban de estrenar,
de hecho han estrenado una semana más tarde que Close,
que es la de la emperatriz rebelde.
Y si ha habido una mirada ajena que ha condicionado a un personaje histórico,
es la mirada que se ha ofrecido sobre Sisi, la emperatriz, ¿no?
Que en su día parece que ñoñeaba, ¿no?
Parece que respondía más a las necesidades de una mirada masculina
y que al menos en este caso, en el de la emperatriz rebelde,
está claro que responde a todo lo contrario, ¿no?
El título ya nos lo deja clarísimo.
Yo la he visto y he de decir que me encanta tu manera de explicar las cosas
con mucha propiedad.
Ñe, ¿sabes?
Me quedaría con la palabra de Paul.
No, no.
Solo abutamos los motopeyas.
Interesante, interesante, pero se queda en algo interesante.
El interesante de Film Affinity, un 6, pues me quedo ahí, ¿vale?
Es interesante.
Juega un poquitito a lo que ya nos ofreció Sofía Coppola en María Antonieta,
ese anacronismo a través de la música también,
porque ya veréis, utiliza una canción pop que es el leitmotiv de la película
y que es más pesado que el silbido de este tío que me acompaña ahora,
que no para y no para y no para.
y está bien, pero me resulta muy episodica y muy, evidentemente, previsible.
Está bien desde la perspectiva que renova la imagen
y que al final lo que necesitamos también para entender a los personajes
es contra más perspectiva mejor, ¿no?
Bueno, y no sé si tú, Edgar, tens algo, ¿no?
Pues per tancar l'agenda i ya refrescar el següent programa
és que arriben els Game Awards, que com tots sabeu...
Se le pone cara de...
Se le pone cara de...
I ella se m'arregla la veu.
Voz de cebolleta y todo.
No, no, no.
Que vea lo que...
Els Game Awards arriben ja.
De fet, quan surti aquest programa ja hauran sigut.
Però...
Tolerable.
Però el proper programa,
per una banda comentarem els Game Awards,
és a dir, guanyadors, perdedores i grandes vacíos legales,
com sempre fem.
I què portareu vosaltres?
Teniu ja algun moment?
Pues claro que sí, amigo mío.
Mantícora.
Porque nuestro amigo Edgar así lo quiere.
Yo creo que con que él traiga mantícora
no hace falta que yo traiga sección,
porque vamos a estar...
No, no, no.
Ya encontraremos algo.
Bueno, seguro que sí.
Si has pasat al partírus y videojocs,
de una forma u una altra,
de alguna forma...
Bueno, al final el elemento de videojuego
está muy bien utilizado en la película mantícora
y eso es lo que lo justifica, ¿no?
Por otro lado, que es un estreno de rabiosa actualidad
y que va a ser una película
que así como Close,
así como las películas que hemos mencionado,
¿no?, de Asbestas, Cinco Lobitos,
nos va a dar que hablar.
Si no ahora, para los Goya,
para los Gaudí, ¿no?,
y para el infinito.
Y más allá.
Y más allá.
Fins la següent...
Fins la següent.
Un parada.
Fins la següent.
Fins demà!
I need someone who really cares
Life is too short to play silly games
I've promised myself I won't do that again
It's got to be perfect
It's got to be
Worth it, yeah
Too many people take second best
Well, I won't take everything less
It's got to be, yeah
Perfect young hearts are foolish
They make such mistakes
They're much too eager
To give their love away
Well, I have been foolish
Too many times
Now I'm determined
I'm gonna get it right
It's got to be
Perfect
It's got to be
Worth it, yeah
Too many people take second best
Well, I won't take anything less
It's got to be, yeah
Perfect
Perfect
Young hearts are foolish
They make such mistakes
They make such mistakes
They're much too eager
To give their love away
Well, I have been foolish
Too many times
Now I'm determined
Now I'm determined
I'm gonna get it right
It's got to be
It's got to be
Perfect
It's got to be
Worth it, yeah
Too many people take second best
Well, I won't take anything less
Oh, yes
It's got to be
Yeah
Perfect
It's got to be
Yeah
Worth it, it's got to be
Perfect
Ràdio d'Esvern, ens fem escoltar
They're not
Mmm
Wishing and hoping
and thinking
and praying
planning
and dreaming
Each night of his charms
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio d'Esvern
98.1
Ràdio d'Esvern
98.1
La Justa, el magasin matinal de Ràdio d'Esvern.
Cada matí posa't al dia amb l'actualitat del nostre municipi.
Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més.
I a les 11.15 toca l'entrevista del dia.
Perquè tot el que passa a Sant Just passa per la Justa.
De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esvern.
Avui, a les 9 del vespre, M de Música.
Un programa realitzat i presentat per Maria Quintana.
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Treu la llengua.
Treu la llengua fora, al carrer, quan et creus amb més gent.
Encara que vagis amb pressa, saludes sempre treient la llengua.
Quan juguis a l'escola, al pati o al parc, treu la llengua.
A les extraescolars, extra de llengua.
Treu la llengua quan facis un directe o comentis un partit.
Que si marca o no marques, treguis la llengua.
Influencia traient la llengua o viciant-te a un joc amb amics.
Treu la llengua quan llistis a la dreta, en una primera cita, abans d'un primer petó.
Els petons de debò es fan amb la llengua.
Treu la llengua arreu i amb tothom.
Estiguis de pas o et quedis per sempre.
Fes-ho com vulguis, però deixa't anar i treu la llengua al parlar.
Treu la llengua. Comparteix el català.
Les àvies i els avis són sàvies i savis.
No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit.
Festa de Bici sense edat.
En Bici sense edat és una iniciativa solidària
que busca combatre la soledat entre els més grans.
La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada.
I depèn de tu, que ho facin sols.
Sortides amb bicicleta per al municipi.