Ràdio d'Esvern, 98.1, Ràdio d'Esvern, 98.1.
I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia.
Perquè tot el que passa a Sant Just passa per la justa.
De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esvern.
Sabíeu que fer activitat física ens ajuda a viure més i millor?
L'Organització Mundial de la Salut recomana fer activitat física cada dia.
30 minuts als adults i la gent gran i 60 minuts als infants i adolescents.
Una vida activa disminueix l'ansietat, l'estrès, la depressió
i prevé i controla malalties cardiovasculars i metabòliques.
Mou-te i viuràs més i millor.
Mésinformació a esport.gencat.cat.
012. La millor resposta.
Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes
i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades?
Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades?
Si us agrada les sardanes i teniu curiositat,
tot això i més ho trobareu al programa a l'audició
que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre
o en les seves repeticions.
Us hi esperem!
Soc llavor, soc planta, soc flor.
Soc la llavor que desperta el teu amor.
Soc la llavor que està a prop teu.
Soc la llavor del canvi i la transformació.
Soc la llavor que em balleix i la que t'ajuda a viure.
Soc llavor, soc la teva planta, soc la teva flor.
Fem créixer el verd.
Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs.
Les àvies i els avis són sàvies i savis.
No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit.
Festa de Bici sense edat.
En Bici sense edat és una iniciativa solidària
que busca combatre la soledat entre els més grans.
La soledat és el major problema
amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada.
I depèn de tu, que ho facin sols.
Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran.
Acompanya'ls a veure el poble on es van criar.
dóna'ls vida, que et tornin a sentir el vent a la cara.
Et necessiten.
I tu a ells, també.
Des de Bici sense edat, et necessitem.
Festa voluntari.
Més informació al portal justsolidari.cat
o en bicisenseedat.cat
amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern.
Ara escoltes ràdio d'Esvern.
Sintonitzes ràdio d'Esvern.
La ràdio de Sant Just.
Ràdio d'Esvern.
Ràdio d'Esvern.
Ràdio d'Esvern.
Repareu els pitets, que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la vacanà.
Prepareu els pitets
que aquí comença l'empaig,
l'embafada,
el gran festí,
la bacanal radiofònica.
Aquí comença
Empanada Cultural.
Un programa
cuinat per
Pol Dígler,
Perran Pujol,
Adriana Caldero,
Carles Martínez,
a Ràdio d'Esvern.
Llarga vida a la nova carn,
pronunciava James Woods a l'escena final de Videodrome,
just abans de disparar-se un tret
al cap, amb la seva mà
en forma de pistola putrefacta.
I per què comencem l'empanada amb una escena tan macabra?
Doncs perquè de sobte s'ha convertit en una
matèria de rabiosa actualitat.
Torna David Cronenberg,
torna la persona que, segons Martínez Corsese,
defineix la fi del segle XX.
I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control,
en la mesura en què no tenim cap mena de control
sobre la nostra pròpia destrucció.
Però parlar de la nova carn
no només és parlar del director de Videodrome.
L'espera en la matèria, Antonio José Navarro,
ens ho posa ben fàcil.
La nova carn és una estètica perversa del cos,
una representació obscena de la realitat
que neix d'una mirada tràgica sobre l'existència.
i entenem per obscena, impúdica,
maldestra, que ve del llatí obscenos,
allò que ofenen els sentits.
O millor encara, allò que està fora d'escena,
que no es pot mostrar.
I per què no es pot mostrar?
Doncs perquè guarda una relació amb la mort.
Ens agrada i no, no encara és tabú.
Avui parlem d'amor,
però no com la fi d'un trajecte,
sinó com un món que continua,
que desafia els límits del que coneixem
i d'un avant per fet.
Un món on el cos expressa el seu propi inconscient,
on l'esperit es desajusta
i on l'erotisme es disloca.
On el plaer es confora amb el dolor,
el sexe amb el sadisme.
Eros i tànatos ja no coincideixen
sota aquella mirada harmònica sensual
de l'ofèlia de Milé sexualitzada
en aquell llac on estava submergida,
sinó per delactar-se en les tenebres de la lletió,
el cos abjecte.
Penseu en la pistola fàl·lica de Wood,
en els veïns infectats de Shivers,
en el Jeff Goldblum de la mosca,
que no en tenia prou amb el coit.
Volia penetrar més enllà de la carn.
Penseu en un món on tot és possible,
mort, desig,
però també pell i matall.
Penseu en el Hellraiser de Cliff Barker,
el seu Pinkhead amb el cap ple de claus,
o el Tetsuo de Shinya Sukamoto,
recorrent a ritme de música industrial
als carrers d'una ciutat japonesa
mentre cridava
«El futur és el matall».
La nova carn fins i tot dona
per construir discursos de reivindicació.
Cindy Sherman,
l'artista de les Mil Cares,
Orlan,
les seves intervencions quirúrgiques,
o fins i tot les orgíades de Carol Schneemann,
on el sexe en grup
es barrejava amb el menjar cru
i amb els plàstics.
Evidentment,
Júlia Ducornau,
Titan,
potser la gran pel·lícula feminista
de terror de tots els temps.
Però per què tota aquesta metamorfosi
grotesca del cos?
Quina necessitat hi ha
de tanta truculència?
És que no n'hi ha prou
amb les barbaritats
que apareixen al Telenotícies?
O potser és que el porno
ha explotat tant el sexe
que cinema i art
s'han vist obligats a reinventar-se
amb una mirada més fosca,
més perversa,
més simptomàtica del nostre temps.
Però no ens enganyem,
la perversió sempre ens ha acompanyat.
Què us penseu que feien
els espectadors del Cis Romà
després de gaudir
d'un espectacle
de gladiadors decapitats?
I ja uns devoren esclaus.
S'anaven corrents al prostíbul
a desfogar-se de valent.
Avui intentarem desgranar
una mica tot això.
Alguns aspectes d'aquesta nova carn
amb propostes molt suculentes.
I ho fem amb aquest grupet d'aquí
perquè el Black Alien
que corre per Barcelona
amb la pell negra al nas tallat
avui no podia venir.
Així que intentarem fer-ho
el millor possible.
Avís important,
si acabeu de menjar,
sisplau,
espereu una mica
abans de descobrir
tot el que us tenim preparat.
I com deia la Débora Harry
de Videodrome,
la mort només és el principi.
Crims,
amb Carles Martínez.
Próximament,
sí,
i segurament
des del grec.
Des del grec,
l'amfiliatre del grec.
Sí, sí, sí.
Declamando como un buen actor
de verdad, eh.
Projectant fins a l'última fila.
Acabas de ver en el clavo
perquè parlar de Nova Carna
és parlar d'un teatre.
Però amb sangre.
Clavo,
y sangre,
sangre,
vísceras,
líquidos.
O sigui,
és parlar d'un teatre
d'alapsur
i d'alló grotesc.
Muy potente,
muy potente.
Yo, de hecho,
ya casi que me levanto.
Sí,
ya está todo dicho.
Ya está todo dicho,
señores.
Esto es la nueva carne
por Carles Martínez.
Y, de hecho,
me habías dicho
que era una presentación larga,
larga,
pero con mucha chicha.
Pero, claro,
yo pensaba que era
porque por fin
íbamos a presentar
al hombre de las cervezas.
Este buen amigo nuestro
que se va pasando...
¿Va a ser así ahora?
Me mola,
¿a mí me prometisteis cerveza
el primer día?
¿No me la disteis?
¿Sigamos aguado?
No, pero esto no es cerveza.
Porque te queremos sanar.
Agua de morir.
Te queremos sanar.
Si poneu cervesa,
seguiré venint aquí.
De moment,
ya me he après a dir
a Pitchatón ver a ser tacón.
¡Eh, eh, eh!
Ahora me falta
ver las pelis.
Ya puede ser del club.
Ya puede ser del club
de los empanados.
Exacto.
Me gusta la idea.
Oye, vamos fuertes,
entonces, hoy, ¿no?
Muy fuertes.
Muy fuertes.
Pero yo creo que
no hablemos tanto
a ver si va a pasar
como con la peli, ¿eh?
A ver si va a pasar
como con la peli
que la ponemos muy arriba
i después...
Ara hem fet una presentació
com molt èpica
de la nova carne
i de Cronenberg
i després diré
bueno, Cronenberg
és una mierda.
Bueno, potser ara,
però abans, Déu-n'hi-do.
És un tema
que dóna molt de joc.
Ara entrarem.
Dóna molt de joc.
No te dispares.
No te dispares
com la pistola
aquesta de huesos.
Anem al menú del dia
que avui crec que és
un menú bastant putrefacte
així que prepareu
prepareu les criatures,
les amagueu
o si no,
si les feu escoltar
que sapigueu
que aprendran
el racó fos d'Empanada.
Així que ens anem
menú del dia
a veure què cuinem.
Per favor.
Ens podreu trobar a
Facebook
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
sense L
Instagram
Empanada Cultural
Tots els podcasts
a Spotify
i els videocasts
a YouTube.
Menú del dia
Me encanta esta variedad musical
que tenemos en este programa.
Tío, podríamos ser
en sí mismas
una radio station
que va sacando
cada noche
nuevos temas
repetidos
pero en el fondo
muy variados.
Yo creo que...
No apunten
en la dirección
que vamos hoy.
No, no.
Para nada, eh?
M'ha vingut al cap
que ara és com...
Sabeu El Ollo?
La pel·lícula
que és El Jollo
que va baixant la plataforma
i al final
que ja puc menjar
està podrit.
Vale, doncs
aquest és avui
el menú del dia
és a la plataforma 230,
¿vale?
Vale.
O sea,
empiezo yo
que parece que voy
muy fuerte
pero no,
pero no.
Y conforme va avanzando
el tema
las secciones van adquiriendo
un rollo
mucho más putrefacto.
Sí, porque yo empiezo
de alguna manera
con el maestro, ¿no?
O con el gran referente
de la nueva carne
como bien ha explicado
Carlas en su editorial
porque acaba de estrenar
acaba de estrenar
una película
que se llama
Crímenes del futuro
Crimes of the Future
y bueno,
parece que apele
más al pasado
que al futuro
pero ya lo veremos
pero ya lo veremos
enseguida.
Segon plat
us porto
un artista
manga
dic manga
pero que podría ser
sevillano, ¿no?
Porque el Juanito
Juanito
Juanito
Juanito
Avui portem
un dels mestres
del terror
pero sobretot
més que del terror
es de la nueva carne
d'aquest body horror
mangaka
que estem parlant
de Junjito
un dels grans noms
que a més mai
hem portat res aquí
vull dir que ja tocava portar
a vegades hem portat
poquet manga
el que hem portat
hem portat aquí
era això
però aquest cop
ens anem
a les profunditats
de Japó
per fer
alguna cosa
molt roncambulés
és molt roncambulés
ja ho posarem després
doncs jo remato
aquest itineret
i m'alçat
en abros
putrit
amb
un fotògraf
molt important
artista americà
que es diu
Joel Peter Witkin
suena muy bien
suena muy bien
però
el Giger
el deixarem al final
però estan en un grup
de Whatsapp
té tal dominio
este campeón
que un dia dice
tiro de Giger
no, hasta la última hora
es como un director
antes de llegar a la escena
me he vuelto loco
mirando fotomontajes
tengo la cabeza
que me hierve
de tanta putrefacción
esto era algo previo
que ha cobrado manifestación
a través de los fotomontajes
pero esto ya estaba ahí
el mar de fondo
la locura
mar de fondo
sortia a Tamara
también voy
no, no la fortis
no, pero esta volvé
porque esto es public
gracias que le está haciendo
fiscala a Rosy
vale
doncs va
comencem
comencem
destapem
aquesta nova carn
amb el rei
de la nova carn
de new meat
de new flesh
de new flesh
cinema
it is time to stop
seeing
eso es lo que pensaba yo
it is time
to stop
speaking
it is time
to listen
si, si
es time
to listen
es el momento
de escuchar
ya sabéis que a nosotros
también nos podéis ver
yo no voy a parar de hablar
así que no hable
pero así como esta voz
nos ha recordado
con este tonito
un poco como imperativo
así en pan penetrante
ahora es momento
de escuchar
y no a Cronenberg
sino a nosotros
que tenemos cosas
muy importantes
que decir
no vayáis al cine
bien, bien
la controversia
está aquí
ya está servida
pero cachondeo aparte
que conste
que lo que acabáis de escuchar
es un breve fragmento
de la película
de David Cronenberg
Crimes of the Future
su última película
una peli muy esperada
por cierto
diremos que ciertamente
impactante
aunque para mi no tanto
y creo que para
algún otro compañero
no tanto como se había dicho
pero bueno
por fin se puede ver en cines
y es que Cronenberg
además llevaba
ocho años sin estrenar
desde el 2014
con la peli
Maps to the Star
han pasado ocho años
yo creo que todo el mundo
tenía muy claro
que el tío estaba ahí
que seguía en el ruedo
pero poca broma
estamos hablando
de un cineasta
de 79 años de edad
y se nota
sí, un poquito
un poquito
pero ha dado guerra
ha dado guerra
y que le quiten lo bailado
y en cierto modo
como iremos viendo
en esta sección
la sigue dando
al menos sigue dando
que hablar
y eso es muy importante
ahora Cronenberg
como decíamos
vuelve al ruedo
con Crimes of the Future
to the Future
una película
que a pesar de su título
parece más bien
retomar el pasado
como decía al principio
un pasado creativo
y no solo porque
la película en sí
recupere un título
un título de los años 70
de un medio metraje
de su segundo medio metraje
con el que solo comparte eso
no lo he visto
pero por lo que he podido entender
a través de ciertas lecturas
solo comparte el título
pero es que además
de recuperar ese título
lo que recupera es un guión
y es un guión escrito
hace 20 años
así que sí
de algún modo
el pasado está ahí presente
pero no solo eso
el sentido distópico
podría recuperar también
la original quizá
tiraba más
hacia el tema
de los cosméticos
y la nueva
en el fondo también
está proyectando
cierta crisis
en la ecología
los cosméticos
sí, sí, sí
dones que morían
porque es
bueno
eso no es antiviral
bueno antiviral
justamente también
té molt del Crimes of the Future
del panel original
no nos avancem
creo que va ser
una sección
ciertamente atropellada
pero lo importante
lo importante
es que tengamos en cuenta
que sí
evidentemente es Cronenberg
y ese Cronenberg
precursor
ese Cronenberg
iniciático
pues evidentemente
se fue desarrollando
y ahora ya
con un Cronenberg
veterano
es inevitable
no poder establecer
paralelismos
sintonías
pero como tal
no es que sea un remake
no es que vuelva
a recuperar la película
y a partir de ella
quiera
explorar
explorar
dentro del mismo argumento
otras posibles variedades
no
es una peli
diferente
y además
como os decía
recupera el pasado
por varias cuestiones
pero entre ellas
evidentemente
porque es una peli
que vuelve a apelar
a esa gran etapa
de Cronenberg
Cronenberg
hay muchos
hemos vivido
unos cuantos Cronenbergs
a lo largo de estas décadas
de cine
y en el fondo
si una época recupera
es la de los 80
es la de los 90
es la de la nueva carne
pero bueno
lo importante es
y voy a lanzar
una pregunta
que no vamos a responder
aún es
aporta algo nuevo
aporta algo nuevo
o se repite
totalmente
no
o se repite
y se queda en la nostalgia
que no lo sé
que no lo sé
que no lo tengo claro
ni yo
quizás por lo que veo aquí
muchos de vosotros sí
no sé si se queda
solo en la nostalgia
o en la enumeración
y si enumera
¿qué enumera?
porque como veníamos diciendo
hostia
Cronenbergs
hay varios
y está claro
que hay algunos
mucho más importantes
que otros
pero bueno
para que de algún modo
todos podamos responder
a estas preguntas
mejor será que
profundicemos un poquito más
en el argumento
de Crimes of the Future
y ya luego
con la película
bien presentada
haremos un pequeño repaso
de la filmografía
que seguro que hay que ayudar
a más de un empanado
que sigue empanado
¿no?
entonces
¿a quién tenemos
en esta nueva aportación
de la nueva carne?
pues por un lado
a su musa
del nuevo milenio
a Vigo Mortensen
que aquí hace
de Saúl Tenser
y a su lado
al lado de la ficción
¿no?
de Saúl Tenser
tenemos a Lea Seydoux
la actriz francesa
quien da vida a Caprice
tan demartístico
evidentemente
dentro y fuera de la pantalla
pero dentro de la pantalla
como Saúl y Caprice
son una pareja de amantes
que llevan al escenario
la mutación maligna
de los órganos de él
y la posterior extirpación
por parte de ella
performance
de un futuro
distópico
que revelan lo posible
y para mí
una relación
tanto difícil de asumir
la posibilidad
de unión
entre ciencia
y arte
él siempre artista
referencial
y ella
una cirujana
reciclada
en el mundo de l'arte
també la idea
de l'espectacle
en el sentit
que tots aquests freaks
de la pel·lícula
Todd Browning
que era aquest espectacle
victorià
d'exhibir la carn de forma
d'alguna manera
aquí es veu traslladat
en el sentit
de criticar
certa cultura
de l'espectacle
i del consum
l'espectacle

en sus entrañas
hay un punto
también como de decir
ostia mirad
mirad lo que hacemos
los artistas
empieza mi crítica
por así decirlo
pero esto no es todo
porque claro
volviendo al argumento
sigue Saúl
es un artista referencial
no solo
no solo conjuga muy bien
con Lea Sidou
como Capri
sino que va a ir
atrayendo
a toda una serie
de secundarios
variopintos
tenemos revolucionarios
que pretenden utilizar
la fama
de este gran artista
para salir del ostracismo
un agente de antivicio
que perfila el significado
del vicio
en el fondo
y de quien me molaría hablar
porque sabéis
que es el actor
de Alexander Plats
de la nueva versión
o sea
allí está muy bien utilizado
ese acento
no me parece
que Cronenberg
lo haya sabido utilizar
es un tinguino
que es guineano
que es de guinea visual
bueno
la cuestión es que
además de esto
tenemos a madres
lo diremos en plural
cuando no es así
madres que quieren
dejar de serlo
y tienen un camino
muy rápido
que es el asesinato
o niños
que no saben que lo son
porque disfrutan
muchísimo comiendo plástico
o cinistas
que se excitan
ante el registro de órganos
de nuevo
esa sexualidad femenina
difícil
difícil de entender
por parte de muchos
de las manifestaciones
de Cronenberg
en películas anteriores
pero sobre todo es
tatuados
que esto es una de las cosas
que me dejó a cuadros
si no ha quedado claro
lo que hace realmente
esta pareja de artistas
es extirpar
tumores
o órganos
que han ido mutando
y que desde un cierto control
desde el exterior
al final consiguen
sacarlos
y acabar embalsamándolos
en potes
que son como trofeos
en la casa
pero todo esto
en el fondo
es una excusa
para hablar
de lo que venimos diciendo
de esta nueva manera
de afrontar
la nueva carne
como compendio final
porque tiene algo
casi de peli
testamentaria
parece un testamento
hacia el va a ser
el testamento
sí
pero lo hizo en forma de corto
y de una manera muy anodina
ahora marca paquete
está bien
aquel cos
que había aprofitado
de una serie
una ifella de Adulén
y era
Ey Matej
y es va a estirar el jit
a mal cos
de la réplica
de Ey Matej
que es súper interesante
un trabajo así
yo esto no lo he visto
pero lo que sí puedo decir
es que cuando vi esta película
a pesar de no ser
ni mucho menos
un entendido
en la nueva carne
sentía esa idea
como de testamento fílmico
como si Cronenberg
hubiera pretendido
en Crimes to the Future
resumir
toda la carrera previa
que ya veremos
después del tráiler
que parte de su carrera
que de hecho
vamos a poner
voces
imágenes
un poquitito de tono
de ese tonito
tan particular
que tiene Cronenberg
y lo hagamos
hagámoslo a través
del tráiler
por favor
I can feel you
pulling things around
in there
it's a brand new organ
never before seen
we've all felt
that the body
was empty
empty of meaning
and we've wanted
to confirm that
so that we could
fill it with meaning
the world is a
much more
dangerous place
now that pain
has all but disappeared
I don't like
what's happening
with the body
in particular
what's happening
with my body
which is why
I keep cutting it up
what do you think
they'd find inside it
outer space
let us not be afraid
to map the chaos
inside
bueno pues ya lo veis
¿no?
la nueva carne
como arte performativo
este tono
de trágica melancolía
¿no?
la civilización en ruinas
aquellos que podáis
eso sí
eso es espectacular
a mí me parece
que la composición
de esta pelea
oye no te veo ahí
no te veo a
no veo a Paul
diciéndome wow
tú no sabes
lo que ha stigmus
hagan la lengua
estoy generando
un tumor
dentro de mí
para no parar
eso es bien
eso es lo que quería
eso es lo que quería
que no lo he invertido
no es muy tallanga
no no
bien bien
me gusta
lo vamos a extirpar aquí
podemos aprovechar
para abrirlo
lo sacamos
y lo tatuamos
bueno lo veis
tenemos un poquito
de todo aquello
que hemos podido comentando
que muchos de vosotros
ya conocéis
pero bueno
por si hace falta
sentar bases
pues de nuevo
ese el cuerpo
y la máquina
o el alma
¿no?
con esas posibles
asociaciones
y disociaciones
el deseo
¿no?
siempre ahí
navegando
entre esas
diversas realidades
la enfermedad
como posibilidad
de cambio positivo
esto es muy típico
de Krohlenberg
¿no?
como esa posible revolución
al final es
la revolución
de tus células
en tu propio cuerpo
¿no?
como tú
como revolucionario
de una sociedad
y esa sexualidad
¿no?
que ya mencionaba antes
ambigua, dolorosa
pero también liberadora
y en este caso
también tecnológica
y en definitiva
¿no?
la búsqueda de identidad
y la liberación
todo esto está
todo esto está
y esto
lo teníamos
en otras películas
evidentemente
precursoras
esto estaba ahí
otra cosa es
cómo está
Kintrembach
sonido de
de bong
de que empieza la guerra
para que
como veo
que siempre
nos va a llevar
más tiempo
vamos
masticar
la negatividad
que mencionar
lo positivo
o sea
algo muy positivo
que nos ha venido
acompañando
durante toda la sección
y también en el trailer
Howard Shore
¿no?
o sea
el tío que está
detrás de la música
con quien colabora
de hecho
desde Cromosoma 3
hace muchísimos años
y que desgraciadamente
al menos para mi gusto
también es el del Señor
de los Anillos
es un crack este tío
y es un crack
precisamente en esta peli
me parece
que desde una perspectiva musical
sabe narrar muy bien
la cançó base
de la película
la que ha sonat
així de fons
en el trailer
tota l'estona que entrava
em recordava molt
la de Twin Peaks
o sea
la cançó
clàssica de Twin Peaks
no sé si té a veure
bueno es que al final
hay cierto diálogo
¿no?
también al final
de estos dos cineastas
y de estos dos realidades
que amb Lynch
¿no?
amb David Lynch
sí
la nova carna
els agrupa els dos
totalmente
de hecho
no sé si lo sabéis
pero él estaba
como
ahora me viene
hostia
evidentemente es otro director
¿no?
pero me viene
la época de los 80
finales ¿no?
con desafío total
una cosa que
¿no?
que él estaba
sí al final
le acaba dirigiendo
Paul Verhoeven
porque de Laurentiis
que es quien estaba
en la producción
parece ser que no
acabaron entendiéndose
en cómo querían
el resultado visual
pero decir que
Cronenberg ha estado
¿no?
con un pie
siempre en lo comercial
o ante la posibilidad
de lo comercial
a partir ¿no?
de sus grandes hazañas
que después llegará ¿no?
después llegará
y que es interesante
ver cómo
se ha intentado
mantenerse lo máximo
lo máximo digo
alejado
de esa comercialidad
de ese circuito
más de consumo
a lo bestia
está claro que también
le habría sabido
dar su tono
a ese guión
de desafío total
y volviendo a lo positivo
para mí
lo que os decía
la composición
de la imagen
esa capacidad
que tiene Cronenberg
de proyectarnos
realidades
totalmente anodinas
¿no?
como si pudieras
extrapolar
lo que está sucediendo
del terreno espacial
es decir
estamos ante
ante secuencias
¿no?
que por
por otro lado
huyen de lo teatral
¿no?
que sería muy fácil
a través de esa composición
a través de ese discurso visual
acabar cayendo
en pequeñas secuencias
teatrales
excesivamente episodicas
y yo creo que en eso
al menos por mi parte
sí que acierta
o sea
sí que sabe construir
¿no?
esas imágenes
que no solo destilan belleza
sino que aportan
en el significado
y en el discurso
que él nos quiere dar
¿el problema dónde está?
para mi punto de vista
exacto
que hay una enumeración
¿no?
es como si
alguien
que sabe que ya ha aportado
ya ha desarrollado
todas esas ideas
¿no?
que veníamos comentando
ahora no necesita más
que enumerarlas
ahora no necesita
llevar eso
a un terreno superior
y es
y para mí
es decepcionante
¿no?
porque en el fondo
su discurso de los 80
sigue estando muy vigente
con otros matices
en el siglo XXI
y esos matices afloran
¿no?
o sea
tenemos el tema
que ya estaba
evidentemente en los 80
también
porque nos venimos dando cuenta
de que nos estamos cargando
el mundo
hace bastantes años
pero a la hora de la verdad
ahora el futuro
ya no es el metal
y es el plástico
y esto es un elemento
súper interesante
en la película
¿no?
la idea de reflexionar
sobre el plástico
¿qué hacemos con el plástico?
pero es un apunte
que hace
y no lo desarrolla
en ningún momento
y muere
a mí me da la sensación
que hayan moltes llavos plantadas
de molts temas
pero en comptes
de anar a la raga
en poco a poco
que eso cauría
estem parlant que no és una peli
és a dir
no és curta
no
en el sentit que
es posa el seu temps
es prena el seu temps
per desenvolupar
teòricament
molts temes diferents
i què passa
que ell
a mí el que em da la sensació
és que hi ha moments
que aboca l'aigua
directament
perquè s'ofeguin les llavors
o sigui
no hi ha un punt
de desenvolupament
hi ha molta cosa tractada
i al principi
et sorpreim
perquè els primers
per dir-ho així
20 minuts
són
que a més són
ho va dir
crec que era a Kant
que és on va estrenar
va dir
els primers
crec que són 10 o 15 minuts
o 20
seran al que la gent
decidirà si marxa o no
i clar
ella ho va vendre
no només bèstia
sinó també
de temàtiques
és aquí el problema
jo crec que moltes vegades
llavors
els primers minuts
l'arranque
quan et comencen a plantejar
els temes
dius
hòstia
vamos allá
potent
però clar
després
et dona una sensació
que és una pel·lícula
que si potser
s'hagués transformat
en una mena miniserie
o al revés
treu-me certs temes
que més
els has deixat penjats
subtrames
subtrames
que no van enlloc
i potser hagués sigut
algú
tampoc et dic
molt novedós
però dins d'una temàtica
no va quedar
en body horror
així com tracta ell
tractar un canvi climàtic
per dir-ho així
amb això
només aquest tema
hauria sigut
molt canyero
jo tinc la sensació
és un guió de fa 20 anys
ho he dit abans
jo tinc la sensació
que va anar
a rodar la pel·li
allò que fan els guionistes
que es posen una paret plena
de pòstits de colors
com trames
subtrames i tal
i va anar
i quan van entregar
per rodar la pel·li
va tropeçar
va caure
i li van caure
a tots els pòstits
barrejats
i a partir d'aquí
es va fer la pel·li
i por otro lado
no es una pel·li desordenada
no me parece una pel·li desordenada
te va guiando bien
el problema és que no desarrolla
però hi ha subtrames
que piden
un pes
o una importància
que no els hi dona
al final estan allà
de subfons
estan en el anecdótico
per crear tono
o per encadenar
seqüències
que són les que pesen
otra cosa que queria
resaltar
no tanto
para celebrar la pel·li
que t'ha agradat
Carles a tu
a mi m'ha molat
a mi m'ha molat
perquè em va deixar fet
com una mica
com una merda
i jo crec que això
també és la gràcia
de la pel·lícula
em va agradar
com a catàleg
dels horrors
de tot el que hem trobat
en la filmografia
de David Cronenberg
i seguint en això
que acabes de comentar
sobre l'ordre
no és tan insisteixo
per celebrar la pel·li
sinó per destacar una cosa
i és que
que curiosa
la forma que té Cronenberg
de mostrar aquests horrors
no els mostra
amb un treball de càmera
mogut
distorsionat
sinó que és superclàssic
tu vas comentar Adri
en una conversa
que vam tenir
quan vam sortir de la pel·lícula
que et podia recordar
el diàleg
entre
una persona
allà amb els bueis oberts
i
un pla contraplà
un pla contraplà
i dius
això és com Woody Allen
això és com Woody Allen
grava les converses
i crec que és molt interessant
per què?
perquè hi ha una posada
en escena molt clàssica
a l'hora de mostrar
aquests horrors
i en aquest sentit
hi ha una honestedat
quasi diria formal
és a dir
a l'hora de mostrar els horrors
penso per exemple
en l'escena
de l'almuerzo desnudo
on Cronenberg
adaptava a William Barrof
on veus aquest protagonista
que està conversant
amb la seva màquina
d'escriure
que és com una mena d'insecte
pla contra pla
pla contra pla
és superclàssic
no cal fer
virgueries amb la càmera
perquè els continguts
ja són prou virgueria
ja són prou
caòtics
però entenc que en aquesta pel·li
digue-li
que ha posat el pilot automàtic
o que potser no ha estat
tan ambiciós
abans Pol comentaves
la tercera temporada
de Twin Peaks
i potser si tant de bo
com el David Lynch
de la tercera temporada
de Twin Peaks
tot i així
és una pel·lícula
que es gaudeix
perquè tu ja saps
el que vas a veure
no no
però potser el problema
és que ja l'has vist
aquesta pel·li
exacte
has vist
perquè al final
no ens enganyarem
Crímenes
ara repassaràs
Adriano
però jo ja en su tres pel·lis
que bàsicament
és un refrit
de Crash
de Existence
i de Death Ringers
Bueno, voy a recuperar
un poquito el micrófono
que habéis ido depositando
cosas muy interesantes
más que todo
corrijo una cosa
cuando te lo comparaba
con Woody Allen
y esto remite
a otra de mis críticas
sobre la pel·li
hablaba concretamente
no tanto del planteamiento visual
o del lenguaje
sino de la interpretación
de la Kristen Stewart
o sea
la Kristen Stewart
maneja un tono interpretativo
en la pel·li
que no encaja
y de hecho es cierto
que el tío ha insuflado
esta nueva carne
de una cierta comicidad
de un tonito irónico
de fondo
que me hace recordar
más Maps to the Star
que no las películas
que estés nombrando
y ahí creo que tiene
una cagada de tono
que te saca
y que a esa profundidad
y ese discurso penetrante
que pretende
se pierde
y era en esto
que te decía
tú sacas a la Kristen Stewart
con esa interpretación
que está continuamente
entre la duda
entre esas palabras
que calle
o que acaba pronunciando
en silencio
y esto te lo llevas
a una película de Woody Allen
y a ti encaja la perfección
esa era mi crítica
y ese mi paralelismo
con Woody Allen
cuando
sin pensar en Woody Allen
sí que es cierto
lo que dices
que la película
tiene un discurso visual
potente
homogéneo
coherente
es decir
a mí
desde el apartado visual
bueno
es que incluso
con esas imágenes también
que pretenden molestar
las disfruto
o sea
las disfruto
como disfrutaría
las películas
que he mencionado
el problema es
a dónde me lleva esto
porque te diría
que en esa poética
y en ese lirismo
y sobre todo
en esos diálogos
que se exceden
que ya los tienen
en otras pelis
como en Crash
pero hostia
sabe dar con la justa medida
aquí a veces me recuerda
hostia
no sé
es como si la nueva carne
se hubiera encontrado
con Terrence Malick
en algún momento
hay un punto como de
relajemos
la nueva carne
es filosofía
una estética
perversa al cos
es pura filosofía
pero aquí
posmoderna
pero filosofía
un moment Carlos
ahora siguen
ya no
el puesto crítico
de
voy al contrario vuestro
sino
anem a espectadores
el guió
els diàlegs
es un ñap
no pero
aquí no
yo creo que no
hi ha
es decir
cualsevol persona
que escolti
aquests diàlegs
diu
això es de tallatro
la cirugía
es el nuevo sexo
claro
porque es que si hay nueva carne
hay un nuevo sexo
es mi nueva
cuál es el nuevo sexo
el Vigo Mortensen
lo digo
algún momento
es que yo no sé
practicar el sexo antiguo
yo era muy malo
esto ya era
slippers
de Woody Allen
el dormilón
poca broma
el Vigo Mortensen
con las cejas
ahí totalmente depiladas
con la pinta
que pretende ser
el del séptimo sello
pero en el fondo
es un ninja
echado a la droga
con ardor de estómago
tú veus la película
Fred a Man
i la peli
o sea
i en una escena
escandalosa
pero no de
de malament
tio
o sea
de malinterpretat
porque ya em direu vosaltres
las escenas del poli
que ya em dirás
tú también
esto es lo que os estaba comentando
este actor
este es un actor
que encaja muy bien
en ese exotismo
que él pretende discur
como mostrar
un exotismo
y una variedad
muy variopinto
el discurso
de ese futuro distópico
pero que a la hora
de verdad
no está bien cogido
o sea
un detective de antivicio
el más vicio
el más viciado
que no
y que
hostia
y que no quiero que se atribuya
a una cuestión racial
pero es que si esa raza
no viene acompañada
de una manera de expresarse
que pueda entrar
en homogeneidad
con el resto
del escenario
que estás mostrando
ya no me sirve
me sirve para Alexander Plach
cae en el cliché
de estas secuencias
cuando están ellos dos solos
de bueno
aquí tenemos que meter
un poquito de noir
clásico
estereotipado a Max
y es Welket Bungue
el actor es Welket Bungue
que se hizo famoso
por Berlín Alexander Plach
la última versión
oye
y para no alargarnos muchísimo
porque aquí podríamos estar
en plan ping pong
de un lado a otro
durante horas
está clarísimo
simplemente
para que también
un poco el espectador
el empanado más empanado
pueda entender
por qué hay ese punto también
yo creo que es una peli
que si la viéramos
de un cineasta
nuevo
diríamos
usted que bien ha sabido
no ha sabido desarrollar
pero que bien ha sabido
recuperar temas ya sentados
pero es que claro
estamos hablando de un cineasta
como Cronenberg
que joder
que tiene una etapa
mucho más potente
desde la molestia visual
es decir
que si lo que pretendía
ser una peli impactante
desde lo visual
ya teníamos esa tendencia
hacia lo desagradable
con llagas
pústulas
organismos que se descomponen
de los 70
con películas
que seguramente
vosotros habéis visto
y que yo no he visto
para nada
como vinieron de dentro de
o cual era la otra
mítica rabia
del 77
si no me equivoco
de hecho Shivers
ahora que lo dices
vinieron de dentro de
ese edificio
donde los vecinos
quedan encerrados
es una película
que se hizo
mientras Ballard
escribía su high rise
que bonita casualidad
y que curioso
pues también
esa mezcla de sexo
y muerte
porque cuando esas larvas
parasitan
a los vecinos
de ese edificio
les despiertan
unas ganas de follar
exacto
bestiales
pero claro
ahí hay un punto
es una idea interesante
que igual no es necesario
desarrollar muchísimo
porque está enmarcado
en un contexto
diríamos no sé
de blood explotation
de hecho
era un tío
que parece ser
que no se lo tomaban
en serio
porque solo bebían
esa primera mascarada
visual
de lo desagradable
y poco a poco
fueron viendo
que este tío
tiene un discurso
y tiene una filosofía
detrás
y que además
empieza a cobrar
una madurez
ya con pelis
como Videodrome
o una peli
que a mí me flipó
pero porque la vi
de niño
que es La Mosca
aterrado
o películas posteriores
como Crash
y de hecho
tengo que reconocerlo
inseparables
la vi hace nada
precisamente para
poder abordar
esta película
con mayor madurez
y me dejó
aterrado
cada peli
estas tres pelis
que he mencionado
en la niñez
de Fly
La Mosca
ya en la adolescencia
de Crash
y ahora ya como adulto
aunque tenga que recuperar
una peli del 89
creo
hostia
inseparables
acojonante
y esto
es lo que se echa en falta
la madurez visual
la madurez de discurso
la capacidad de organizar
de dirigir la orquesta
como él sabe hacer
eso es evidente
pero por otro lado
yo echo en falta
esa sensación
de salir del cine
hostia
con un impacto
y ya no un impacto
moral
o visual
no no
en el estómago
o sea es que es literal
y esto no está aquí
y voy a acabar
con una anécdota
que además tú te la conoces
y es que
hace no tanto
porque yo sí que soy
también un tío
que aunque no dirijo
me gusta utilizar el cine
como una suerte
de no
de elemento inductor
como de
algo que penetra
desde una perspectiva
metafórica
y te pueda
hacer llegar
a otro nivel
de reflexión
o a otro estado
personal
y me acuerdo
cuando siendo niño
mi hermano
de 12 años
lo puse a ver irreversible
yo estaba
yo estaba
en la universidad
en esa época
y tenía algún trabajo
que hacer
y llega a mi casa
porque ya vivía
por separado
y entonces
no podía estar por él
y le digo
mira tranqui
que te voy a poner una peli
que vas a flipar
cuando salió de la sala
pobre Joel
pero ya tenía 14 añitos
pero cuando salió de la sala
para los que no lo sàpiguen
irreversible
de Gaspar Noé
es una película
on potser
l'escena más mítica
es Mónica Bellucci
mientras la violan
a un túnel
durante 12 minutos
en la secuencia
pero no es exclusivamente
esto
aunque esto
acabó siendo
a més
es una peli
muy compleja
que las escenas
están tiradas
al final
ya comienzas
veient la última escena
por dirlo así
es muy compleja
es una película
que en muchas direcciones
te toca
te toca
y era lo que pretendía
con mi hermano
claro
quizás de manera
excesivamente equivocada
yo también era otro niño
entonces cuando salió
mi hermano de la sala
me dijo
pero estaba blanco
y la había acabado
se había quedado
imantado con la pantalla
pero cuando ya
el imán desapareció
sale y me dice
pero Tete
¿por qué me pones esto?
en plan
y esto
esta sensación
no la hemos tenido
ninguno de nosotros
al salir
de Crímenes del Futuro
y en cambio
la hemos tenido
con otras pelis
de Cronenberg
es que parece que haya querido
recuperar el cinturón de campeón
de la nueva carne
no la nueva carne
la la inventé yo
pero ves la película
y parece un fanfiction
de alguien
que no es Cronenberg
intentando hacer una peli
de Cronenberg
no la va inventar
tampoc
pero diguéssim
que la paraula
sí que ajuda
a teixir tot
pero es algo que
desde la era victoriana
pasando por las fotografías
ahora
en lo que entraremos
ahora de fotomuntatge
pero quiero decir
realmente sí que es
un gran exponent
en cualsegual caso
creo que es
la fi del siglo XX
com diu Martín Scorsese
es él
jo crec que és
el seu fill
el Brandon Cronenberg
que ja porta dos pelis
antiviral
i possessor
que té molta nova carne
allà
però sobretot
mesclada
amb un tio més jove
òbviament
si és el seu fill
jo crec que
David Cronenberg
que ha dit
que mi hijo
que està triomfant
amb això
retorno del rei
que se veís
quien era
el que lo ha trabajado
llavors és el pare
que fa
si el fill
s'està exhibint al parc
i obre la gabardina
per ensenyar
el pare obre
i són totes les carnes colgantes
i diu
ja no és el que era
és un bus turístic
aquí esvalutant la gallina
és un bus turístic
per la trajectòria
de Cronenberg
és un greatest hits
és un greatest hits
que poden disfrutar
alguns de les amantes
aneu-la a veure
per criticar-la
aneu-la a veure
vinga guapo
doneu-li diners
a aquest home
seguimos
seguimos
còmics
i després d'aquesta
acalorada discussió
sobre Nova Carn
home
si portem
Nova Carn
i còmics
podríem parlar
abans a l'editorial
Carles has dit
molt bé
és anomenat també
Tetsuo
podríem portar
aquest nivell de pel·lícula
molt càrnica
metàl·lica
podem portar
Akira
tot i que ja vam parlar
d'Akira
en el seu moment
Black Hole
Black Hole
mira tindrà a veure
amb alguna obra
de les que porto avui
però és que avui
ens endinsem
a un Japó
obert
per la meitat
amb un bisturí
traiem les entranyes
d'un Japó
que a veure
tampoc us estic descobrint
potser vosaltres sí
però vull dir
és un autor
bastant famós
el que portem avui
estem parlant
d'un maestro
d'un maestro
del mal rotllo
un tòtem
total
d'aquesta
Nova Carn
però sobretot
un terme
que potser Nova Carn
sí que s'associa
amb certes coses
però és
podríem dir
una Nova Carn
amb body horror
total
que estem parlant
de Julito Benegos
estem parlant
de Junji Ito
Junji Ito
és tan famós
que ja es parla
amb diminutiu
us faig una mica
d'on venim
d'aquest home
63
per factura
de Jifu
òbviament
com sempre
portem de coses
de manga
o japos
o orientales
ho pronunciarem
molt malament
ja has dit
body horror
que jo m'he quedat
com a body horror
que és francès
body horror
no pronuncies
la H
a França
hi ha tot
el new French extremity
però això són
altres coses
i si no ens aniríem
a l'ultragore alemán
ens aniríem
a necromàntics
i no obrirem
aquest meló
perquè si no
ens estigui
però està bé
citar-ho
està molt bé
esmentar-ho
estem parlant
això
un mangaka
escriptor
dibuixant
aquests termes
els hem comentat
molts cops
no farem
l'enciclopèdia
l'altre dia
de videojocs
que vam fer
no cal
no cal
de tal
però sí que
prendrem bastants termes
nous
dins del manga
que jo també he après
perquè són d'aquestes coses
que tenen ells
un imaginari
i vamos
brutal
estem parlant
de l'autor
Junji Ito
de Tomie
Uzumaki
Gyo
Black Paradox
o sigui
de moltes obres
de fet en tinc
algunes aquí
si les voleu anar mirant
per veure la magnitud
de la tragèdia
que portem avui
de fet parlarem
de totes elles
digues
Junji Ito
siempre
en anime
ay perdona
en manga
alguna vez en anime
sí sí sí
anime
tot adaptat
tot adaptat
i diverses vegades
i estan fent
un live fashion
i ara exacte
de fet estan fent
dues coses
una Netflix
després ho parlarem
però
estem parlant
perquè veieu
que eren els premis
Eisner
que com sabeu
són los Game Awards
de los còmics
que vol dir
que són
a vegades fem això
los Oscars
són los Eisner
de los Game Awards
recordando el plano este
donde está metido ahí
el Vigo Mortensen
i le va abriendo
el plan desafío total
sí sí sí
exacte
pum pum pum
vale
doncs
Premi Eisner
2021
el millor guió
i artista
ja després veurem
per què
però està clar
que Junji Ito
és mestre del terror
dins del manga
sobretot
no només per aquestes
històries rocambolesques
anirem posant
en imatge
tot això
que esteu mirant
vosaltres aquí
a l'estudi
anirem posant
al nivell
de la tragèdia
i de lo rocambolesc
no només és per aquestes històries
tan frenètiques
i tan anesdolles
sinó també per un traç
perquè ell té un traç
un art
molt característic
és molt fàcil
conèixer la seva obra
només mirant una vinyeta
és a dir
té aquest excés
de línies
grotesques
sempre són
de cop uns plans
molt oberts
diguéssim
dins la vinyeta
de veure
aquests estats
de bogeria
de putrefacció
i tal
però
amb un sentit
molt estètic
sempre hi ha
una composició
al darrere
molt molt molt
treballada
llavors hi ha
aquesta idea
sempre que té
de buscar la bellesa
en allò grotesc
allò que hi
quits
sempre hi ha
aquesta vessant
Junji Ito
i llavors
sobretot
és que ell juga
amb el més sòrdid
possible
estem parlant
un tiu
és un geni
aquest tio
que se'n va
des del surrealisme
al morbo
amb allò inquietant
amb la paròdia
escatologia
molts cops també
però sobretot
el terror
a l'ho desconegut
que això també
ens sona molt
Lovecraft
aquest estil
d'història
que és allò
que no es mostra
o allò
que no s'entén
que ell juga
molt amb allò
que no s'entén
i que és la gènese
del terror mateix
sí, sí, sí
totalment
allò
el que se'n diu
sempre al fora de camp
en cinema
el saber que està passant
alguna cosa
però no saps el què
això en cinema
es fa molt
amb aquest fora de camp
és a dir
no mostrar
però el personatge
ho està vivint
aquí sí que és molt més
si estem parlant
de Nova Carn
i Body Horror
estem parlant
d'alguna cosa
molt introspectiva
que després
acaba sent exterior
però estem parlant
que sí que és veritat
que si molts cops
el Body Horror
o aquesta Nova Carn
s'associa
a quan el cos
es converteix
en una pròpia amenaça
és a dir
el propi cos
és el que et genera
un rebuig
o sigui
a vegades allò
que diuen
de transportament de cor
el cor rebutja
aquí estem parlant
que és això
però he hecho obra
com el Tetsu
de Tsukamoto
una amenaça
tòxica
malaltissa
llavors
esteu preparats
ja hem vingut
de cronometre
però és que ara
el que deies tu Adriana
al principi del programa
ens anem endinsant
a les entranyes
a les vísceres
d'un programa
que bueno
a veure què passarà
i també de les imatges
que ensenyarem
que algunes són heavies
el dibuixo permite
una proyección
del podior
o del robencivismo
terrible
doncs parlem un moment
dels seus inicis
perquè aquest tio
és molt curiós
com va començar
perquè abans
o durant
els primers bocetos
que feia
les primeres historietes
aquest tio
corrava una clínica dental
imagineu-vos
el panorama
d'aquest tio
a casa seva
amb la llumeta
anant dibuixant tot això
i potser anava a la feina
i deia
ah mira
pues he fet
el nuestro cliente
aquí muerto
imagínate si la peña
ya le tiene pavor
a los dentistas
si encima le dijeran
mira este tío
dibuja en sus ratos
estas cositas
de hecho
vi una peli en los 90
que corría por el videoclub
que era
el dentista
hi ha una escena
que jo
aquesta la recordo
de veure
bastant de petit
que recordo
l'escena
del taladret
com es diu això
que tenen
de les càries
i veure una imatge
super detall
d'un queixal
però explotant
explotant líquid
no estem parlant
eren coses
molt desagradables
en el videoclub
de la palma
vale
doncs
el seu debut
mentre
això
us dic
que estava treballant
en paral·lel
també
al dentista
és Tomie
Tomie
és una història
del 87
que va estar publicada
mensualment
a una revista
que es deia
monthly Halloween
és a dir
cada mes
és Halloween
que llavors ja
et donava a entendre
bastanta cosa
també
era un estil
xoho
aquí entrem
en la psicopèdia
del manga
que és una categoria
manga
i anime dirigit
a un públic
normalment més adolescent
femeni
per exemple
Sailor Moon
aquest tipus
d'estil
això és el xoho
xojo
xojo
xojo
bueno
després això potser
és pronunciar
xojo
como se diga
això del teu col·lega
que l'altre dia
el va venir a parlar
i quan vam dir
esto es muy kawaii
i diu
kawaii
perdone
va treure la katana
ens va tallar un dit
i ens va dir
kawaii
kawaii
exacto
aquí m'he informat
i és
Tomie
llavors de què va
Tomie
kawakami
és una persona
després
entraré més detall
però és una persona
immortal
és a dir
que es cura
molt ràpidament
i a partir de la seva bellesa
esclavitza
normalment
persones
sobretot homes
però també dones
a la seva voluntat
entra el terror
en aquesta història
quan sabem que aquest personatge
aquesta noia
jove
elegant
maca
en realitat és una diable
és un ser
de l'inframont
que en realitat
és una entitat
que el que vol
és el mal
llavors és una sèrie
que després
òbviament el va recopilar
però és un personatge
grotesc
no us l'he portat
perquè aquest sí que no l'he pogut trobar
però és un personatge
sí, segur que
posarem en imatges
al programa
però tu Adriano
ja
buscando
yo estoy pinxando
vale, vale
és això
persona molt angelical
però
con horribles
conseqüències
vale
però a més
ja comença una mica
el món grotesc aquí
és bastant
bastant tràgic
la història és bastant tràgica
i
en entrevistes
ell diu que
aquestes primeres històries
li inspiraven
les
camíes
aquí entra també
la nova carn
aquesta regeneració
pàixer pel cos
en el Jean Gardaix
llavors és com una
com una idea molt animal
també
té un vessant molt animal
aquest còmic
vale
aquest manga
ja no sé
perquè a vegades diem còmic
a vegades diem no veia la gràfica
i és una mica
però bueno
ja veieu
el TVO
el TVO
este TVO
sí
llavors
amb aquesta primera obra
ja va guanyar
Premi Kazoo
que segurament també està molt mal dit
però Premi Kazoo
que a més
Kazoo és un autor
que està considerat
un dels pares
per no dir el pare
del terror
manga
a Japó
perquè és com
com guanyar
no és com aquí
que guanyes el Premi Gaudí
quan Ray Dalgaudí
no va fer massa cosa
en el cinema
com ha citat el nom
del pare del terror manga
Kazoo
Kazoo
Kazoo
que us repeteixo
que potser és Kazoo
no ho sé
o Katsuo
jo què sé
llavors ens anem
a la segona obra
que aquesta sí que l'he portat
que la tenim aquí
que és Uzumaki
us dic que aquesta
per mi és
tranquil·lament la millor
o sigui
per mi eh
personalment
anirem posant imatges
però és un
o sigui Uzumaki
no és sushi
però és bastant cru
això sí que us ho dic
aquí de passem
del Shoho
al Seinen
Seinen
nou terme
que aquest vol dir
que és més enfocat
a homes adults
aquí jo no hi ha adolescentes
homes adults
tampoc diem
una sauna paradise
sinó
estem parlant
estem parlant
de Berserk
estem parlant
de Monster
que Monster
el vam portar
és un altre cop
una serialització
de vinyetes
fetes del 98
al 99
aquest cop a la revista
Big Comic Spirits
i és una història
que va triomfar tant
al sortir
però només al sortir
que ja l'any següent
la van adaptar al cinema
sí que és veritat
que moltes de les seves obres
s'han adaptat
en format
OVA
anime
com vulgueu dir-li
pel·lícules animades
però també s'han adaptat
en persones reals
llavors us explico
de què va
perquè aquesta història
de veritat
que a mi
és de la que més m'agrada
perquè em sembla
tan curiosa
i tan icònica
que és
us explico de què va
és
Kiri Ego Shihua
és un adolescent
que viu en un poble de costa
aquest poble està maleït
i sabeu
a la portada
ja es veu una mica
però està maleït
amb espirals
sí sí
és que em sembla
un concepte
tan surrealista
vale
què vol dir amb espirals
és que
doncs per exemple
els habitants
d'aquest poble
comencen a veure
que les coses
comencen a transformar
a mutar
arbres
comencen a haver-hi
molts tornados
comencen a haver-hi
tot el que comporti espiral
natural
o de forma antinatural
per exemple
el pare del protagonista
s'obsessiona amb els espirals
perquè va veient
no para de veure cargols
no para de veure
coses que simplement
estan mutant
no cal les coses típiques
que tenim en format espiral
sinó que
ell mateix
s'obsessiona tant
que hi ha un moment
del còmic
que es comença
a crear espirals
la seva llengua
comença a espiralitzar
clar
con horribles conseqüències
en el sentit
d'un cos espiralitzat
òbviament
es trenca per tot arreu
llavors comença
és un còmic
que jo crec que és
la primera gran bogeria
d'Hito
perquè és
o sigui
jo us animo molt
a llegir-ho
perquè a més la història
és tan curiosa
buscant imàgenes
de Uzumaki
he visto que hay una
o sea
hay una
inminente
adaptación
a l'anime
que se ha retrasado
estaba buscando imàgenes
sí
el 2021
deien ya
que es volia fer
o sea que realmente
Uzumaki aún
no se ha adaptado
a l'anime
no no no
anime
o sigui
jo crec que
l'anime sí
és que
moltes d'aquestes coses
les podeu trobar
a Youtube
o sigui
però de l'època
que va sortir
estem parlant de coses
que potser es van adaptar
als 2000
ara el que passa
és que volen fer
un refrito
però amb noves tècniques
o digues
a mi em flipa
és a dir
treballar
des de
posada en escena
podríem parlar
de posada en vinyeta
d'alguna manera
però treballar la forma
és a dir
l'espiral
i recordo que
el Renacido
d'Iñarritu
es treballava també
aquesta idea
evidentment
per res
es portava cap a lo macabre
cap a lo pervers
que estem apuntant
però hi havia aquesta idea
i me sale en castellano
de lo
dextrógido
dextrógido
pero eso es vértigo ya
esto es vértigo
pero digo
allà quedava
com un apunt
és aquell moment de l'I
i aquí
realment
durant totes les vinyetas
es va aprofundint
i es va fingrant
això d'una forma
absolutament
de maçó
és un espiral
que va consumint
tota matèria
i la va espiralitzant
llavors per exemple
hi ha persones
que acaben sent
persones cargol
o sigui
és un imaginari
és una gran metàfora
de la vida
la traducció
és pangolín
pangolín
i de fet
just el que deies
agafo això
per dir
el 2023
o sigui
també s'ha anat movent
però Adult Swim
que ja és marca
que algú bo es farà
es farà
a més
amb anime
volen fer una minissèrie
de 4 episodis
d'aquest cómic
i jo us dic
que això
serà acollonant
perquè aquesta història
de veritat
que a més
la història mola molt
després el traç
tot
però és que
no us penseu
que aneu a veure
en animació
entenc
sí
és que era això
a lo que me referia
era precisamente
esta obra
que hablaban los 4 episodios
que se supone
que nos vamos directamente
al año 2023
per poder-ho disfrutar
llavors aquesta història
a més
ja per acabar
de
de
de tancar
l'espiral
no
és que
va ser nominada
als Eisner
un altre cop
però aquí
categoria
millor edició americana
de material estranger
també ja sabeu que
hi ha molts
molts premis
que són superconcrets
però bueno
mira com a mínim
fer un homenatge
a aquesta història
així
doncs està molt bé
després
següent així
gros
vale
i jo crec que ja és
un tancament
una mena de Santíssima Trinidad
Tranitoda
no sé com dir-li
que és
Guio
Gallo
no sé com pronunciar això
costa de veure la portada
però és un peix
costa de veure
sobre la negra
negra sobre la negra
no
el títol original de
Guio
li direm Guio
és
Guio
Ugomeco
Bukimi
vale
ahí nos quedamos
què vol dir
literalment
peixos retorçant-se
espantosament
en forma d'espiral
no
l'espiral aquí el deixem de banda
torna a ser Seinen
que hem dit que és
per adultos
això per adultos
no té mediana edat
eh
també va formar part
d'aquesta revista
com l'anterior
Big Comic Spirits
del 2001 al 2002
i agafeu-vos fora
amb la sinopsi
perquè és la següent
una parella
Tadashi i Kaori
han de lluitar
per sobreviure
a una llaup de peixos
amb potes metàl·liques
que són propulsades
per un olor conegut
com l'olor de mort
vale
i amb aquesta història clar
però és òbviament
ara que follegeu això
flipareu
perquè és una història
un altre cop
rocambolesca
aquí ja no veu color
entonces ya si no veo color
clar color
no no no
però me refiero
que no veo color
doncs como declaración
de intenciones
en forma de portada
ah sí sí
sembla un llibre
però i bit
com satànic
totalment
què passa amb aquests peixos
que a l'hora que surten
de l'aigua
per anar a atacar
tot el que troben
doncs
es van apoderant
dels nous cossos
generalment
animals o persones
sobretot
llavors aquests humans
es converteixen en una mena
d'híbrid entre peix
màquina
és una cosa molt estranya
i a més
els cossos aquests a més
es van degradant
perquè a més són cossos
mitjambifis
que es van degradant
per l'oxigen
o sigui és una cosa
molt aquella pel·lícula
no sé si tu la vas arribar a veure
Carles
però una que van passar
al Terror Molins
fa uns 4, 5, 6 anys
no me'n recordo
que es deia
Taranatomorfosis
que la protagonista
tenia una mena de malaltia
que cada dia que passava
s'anava putrefacte
o sigui
era com
el seu cos s'anava pudrint
però ella estava viva
saps
llavors té un rotllo així
jo crec que tot això
dibuixa una espècie de crisi
de l'evolució en general
sí, sí, sí
sempre sent
recordem una cosa
a més estem
que és com els peixos
dels Simpsons de Tres Ulls
al final
hi ha molta de la cosa
que és aquesta por
de l'unuclear
que també passa amb Godzilla
o amb Akira
o sigui al final
tota la por
a Japó de l'unuclear
jo crec que
justament aquest còmic
que estem parlant
a la Gio
ho té molt, molt present
exactament
les pors
les pors del fantasma atòmic
Godzilla
era el fantasma
que no li podien
posar
una imatge real
algo que fos racional
havia de ser
algo monstruoso
perquè no es podia explicar
algo tan bàrbara
com l'atòmic
l'evolució descontrolada
i per tancar-hi amb aquest
es va inspirar
amb el tiburó
de Spielberg
i diu
Spielberg va capturar
magistralment
l'essència de la por
en forma d'un tauró
menja humans
jo vaig pensar
que seria inclús
millor capturar
aquesta essència
però amb un tauró
menja humans
que a més
es mou igual de bé
dins de
de l'aigua
com a fora
llavors
aquest és realment
una anàdolla
i tanquem la secció
amb l'últim
que és Black Paradox
que també el teniu per aquí
aquest potser
és el més accessible
dins de lo grotesque
si algú hagués de començar
de zero
a llegir
jo diria Black Paradox
és de 2014
la versió espanyola
diguéssim traduïda
i són quatre personatges
que contacten
de forma anònima
per internet
amb uns pseudònims
i que quan es reuneixen
el que volen
és fer una mena
de suïcidi col·lectiu
però de fet es diuen
Taburo, Pitán, Barakshi
segurament tots malament pronunciats
i Barceo
però dins d'aquest suïcidi col·lectiu
comencen a dir
qui és cada un
comencen a treure secrets
i realment és una història
molt ben parida
d'aquí no diré res més
perquè realment és un guió
molt sàdic
i a més és un tema
que preocupa molt a Japó
és un tema del suïcidi
és el gran tema
i sobretot els últims
no sé
20 anys
és el gran tema
i crec que ell va tocant
diferents pals
però aquí a Black Paradox
ja us dic
no us diré més
però hi ha molt
el terme aquest de doppelganger
com es diu
el del doble
de tenir un doble
el tema d'incluso robots
la finalitat d'un robot
bueno
toca bastants pals
esto se lo ha copiado
Cronenberg
está todo ligado
está todo ligado
però vaja
que si no ens allarguem
recordatori
pregunta
digues
digues
no no
o sea me ha parecido genial
este tío
de hecho ya me lo habías
mostrado en algunas imágenes
me flipa
hay algo más
o sea es decir
nos quedamos en esta capa
así
como muy potente
desde lo visual
muy grotesca
pero evidentemente
hay una carga
no hay una historia
de violencia
no hay
no
o sea no té una etapa
o sea es un tío
que se mantingui
muy firme
muy firme
con los ideales
ahora
que potser
tiene tiras
cúmicas
a ver
yo he portado
estas cuatro obras
que son muy emblemáticas
pero que realmente
es muy de tiras
es decir
después se han publicado juntas
pero son de milivolums
o publicaciones
tiene relaciones curas
por ejemplo
pero tiene una mena
que es digo
que es algo
rollo
el circo de los horrores
que también es muy chulo
tiene todo de cosas
que son mini historias
de pocas páginas
pero me refería
tras esta capa
grotesca
y visualmente
difícil de digerir
pues siempre es lo típico
realmente hay un discurso
has mencionado
¿no?
esos matices
pues apocalípticos
en el fondo
que son propios
del resultado
de la Seguridad Guerra Mundial
y a més
hi ha parts de tesi
o sea
que yo creo que
toca temáticas
en cada un
molt
o sea
desarrolla lo que apunta
la pregunta sería
desarrolla lo que apunta
o enumera
como cronema
fem una cosa
fem una cosa
te'n vas a Can Fabra
a la biblioteca
o moltes
¿para qué?
y te lo les
tengo aquí
bueno
penseu una cosa
això son
o sea
Uzumaki
que son uns
7 o 8 o 10 volums
ha traído el 9
i el 10
sí
para joder-te
bueno oye
no lo hizo Winding Rep
que enveja en el 3 y el 4
sí sí
exacto
bueno lo dicho
estarem atents
a les estrenes aquestes
que de Taya
i res
tanquem la secció
puxem una gran frase
que hauríem de dir
que és
long life
larga vida
a la nova cana japonesa
que ells en saben
i bastant
me gusta
y ahora
una planta abajo más
¿no?
venga Carles
tenc 5 minuts
baixant graons
Art
que cambio eh
sí
és que
escutxat
escutxat
escutxat
eh
estem
ja
ja
hem arribat
al pis
de baix de tot
ja
d'aquest itinerari
de la nova carn
una galeria dels horrors
que desemboca
la mirada
d'un autor
d'un autor
meravellós
segurament
l'autor
de l'erotisme
més cruel
més refinat
de l'art contemporani
que ja
ja hi arribarem
però
crec que és bo
abans d'entrar
en la primera imatge
d'aquest fotògraf
que és
Joel Peter Witkin
un dels grans exponents
de la nova carn
crec que és bo
començar amb un diàleg
amb una conversa
entre dos obres
que a simple vista
no sembla
que tinguin res a veure
però que ens ajuda
si tornes en un context artístic
i pictòric
que submergeix
en aquesta boina
de neocàrnica
una mica
comencem amb un
cistei amb fruites
cistei amb fruites
de carabatjo
un retrat precís
a l'oli
d'una natura morta
aquesta still life
que diuen els anglesos
ple de llum
no té res a veure
amb aquest clar
obscur tanabrós
de l'artista
i representa una època
on la gent
en pasta del segle XVI
estava farta
de figures divines
i deia
escolta
jo vull temàtica profana
jo vull
que me decores aquí
la colección privada
que tengo
con esto
clar
què passa
quan arriba
Joel Peter Witkin
ara fem un viatge
en el temps brutal
ens situem
en aquesta contemporaneitat
en aquesta postmodernitat
de sobte ens planta gent
davant d'una altra
natura morta
en tots els sentits
de la paraula
en el sentit físic
en el sentit radical
en el sentit provocador
i directament abjecte
aquesta idea
d'allò
ups
allò que està fora d'escena
o que volem que estigui
fora d'escena
de sobte
es queda davant la pantalla
per horroritzar-nos
amb el
he de posar la imatge
efectos
posa-la com vulguis
que va molt bé
ostres
aquest super videocast
d'empanar
un rostre d'una dona
un bodegon exquisito
muntatge fotogràfic
com he dit
de Peter Witkin
un fotògraf
de Brooklyn
afincat a Nou Mèxit
que sempre està molt polèmic
sempre ha tingut
aquest punt violent
a través de l'art
les seves obres parlen
de la mutilació
del cos
d'un cos maltractat
d'unes fotografies
també maltractades
perquè ell
es dedica
a rascar els negatius
i fins i tot
els tira àcid
per provocar
certes sensacions
amb la fotografia
que fa
i no és casual
que li obsessionin
els caps tallats
com podeu veure
perquè de petit
va presenciar
una imatge horrible
que evidentment
el va marcar
i és que va presenciar
un brutal accident
de trànsit
on una nena
va perdre el cap
i el cap de la nena
va acabar rodolant
fins a acabar
els peus
pràcticament
de Joel Peter Witkin
jo crec que va veure
hereditari
és que clar
hereditari
té aquesta famosa escena
que podria ser
podria estar inspirada
en aquesta infància traumàtica
de Peter Witkin
i deia ell
que encara recordava
la mirada perduda
d'aquest cap de nena
és una cosa molt bèstia
clar
ell no pot resistir-se
a reescriure icones
del passat
i jo he d'apropar-se
a l'essència
per fer-se dinamitar
el record
d'aquesta memòria
d'aquest passat
llavors comencem
amb les menines
de Velázquez
del 1656
emblema
de l'art barroc espanyol
obra mestra
del barroc
i tornem
a agafar aquesta màquina
del temps
que ens porta
a aquesta tan abrositat
de Peter Witkin
aquest self-portrait
after Velázquez
una foto
de l'any 87
creada
a partir de gelatina
de plata
sobre paper
i on veiem
aquesta mena
de representació
o sigui
bàsicament
Velázquez
podria ser l'excusa
per desplegar
un col·legi grotesc
horrorós
sobre la carn
com a subjecte
antinormatiu
és com
el jardín
de las delicias
chunguíssim
allò que et vas trobant
vas mirant
i a la que vas
parant atenció
a dalt a l'esquerra
hi ha
una historieta
sí
i fins i tot
hi ha
algunes cites
al surrealisme
perquè
Joel Peter
Witkin
diguéssim
que hi ha
un vincle
amb Dalí
molt gran
amb el surrealisme
clar
què més
trobem
en aquest diàleg
que com dic
estem buscant
el passat
i després
tornem
a una
contemporaneïtat
on ell
diguéssim
diu la seva
a través
d'una
reescriptura
malsana
a nivell
històric
també
podem establir
aquest diàleg
perquè
Witkin
proposa
una lectura
molt interessant
que és perfecta
per tota aquesta
febre de l'aire
Instagram
llavors
el famós grafiti
del petó socialista
el mur de Berlín
aquell moment
de germanor
entre Honecker
i Bresnev
dels 30 anys
de la RDA
que es va convertir
en grafiti
del mur de Berlín
un dels més visitats
un dels més desgastats
com a imatge
de la cultura
selfie
juntament amb
la torre de Pisa
és a dir
és una imatge
que quasi
s'hauria de prohibir
ja n'hi ha prou
clar
per cert
d'un artista
rus
Dimitri Brueble
que desgraciadament
va morir aquest agost
l'autor del grafiti
el famós grafiti
que hi ha a Berlín
i què passa
què fa Peter Witkin
davant d'una imatge
com dic
tan explotada
per la cultura
narcisista
del nostre temps
doncs proposa un petó
entre dos caps
que en realitat són un
és una sola persona
és un cap d'una sola persona
tallada en dues parts
que hi va treure
d'un dipòsit
de cadàvers
per crear aquesta barbaritat
necròfila
que podeu veure
aquí
a veure si
elaborar o no
perquè a veure si
YouTube ens saltarà
i dirà
ep
això sí que no
això sí que no
ja ho veieu
Joel Peter Witkin
un artista
amb el sa violent
maleït
podríem dir
també
artista certament
maleït
que trenca amb les convencions
pensa
a part de tot aquest trauma
que he explicat
d'infància
ell prové
d'un ambient religiós
que mamava a casa
de petit
i tot això són factors
que es poden
evidentment interpretar
com punts
d'on parteix
tot aquest imaginari
monstruós
també hem de dir una cosa
de la mateixa manera
que a l'altre programa
quan vam parlar
de mitologia grega
amb Hades i tot això
que hi ha paratges
de mitologies
que són xungos
la Bíblia no s'està
per hòsties
no s'està per hòsties
exactament
és com un llibre
de ciència-ficció
que és gore
l'antic testament
és heavy metal
exacte
l'antic testament
digueria el Mel Gibson
m'agrada més l'antic
que el nou
perquè és més
és més ciència-ficció
d'aquí ens traslladem
a un artista
que d'alguna manera
també pot establir
un diàleg
molt interessant
amb Joel Peter Wittking
i és Cindy Sherman
per què?
doncs perquè
Joel Peter Wittking
a través de tot aquest
imaginari malsà
i
no diem putrefacte
de format
monstruós
també
ojo
també ha servit
per
d'alguna manera
estimular
certs discursos
sobre el gènere
sobre la sexualitat
i aquí hem de parlar
clarament de Cindy Sherman
Cindy Sherman
té una imatge
que mostrarem
que són tot un seguit
de fotos
d'ella mateixa
d'autorretrats
d'aquesta gran artista
nord-americana
feminista
del 70
i a través d'aquesta col·lecció
per què estic ficant
això ara?
perquè connecta molt
amb una part
de l'art
de Peter Wittking
i és que aquests
autorretrats
de Sherman
que es diuen
sense títol
d'alguna manera
serveixen com a font
d'autoconeixement
com una eina
per accedir a l'inconscient
els nostres desitjos
óculs
però també
formulen
preguntes pertinents
que penso
que encara tenen vigència
com el fet
de què significa
ser dona
ara aquí ja no
ens situem
davant d'un
panorama
que d'alguna manera
ens provoca
una distància
una lletió
que ens aparta
sinó que
aquesta transformació
aquesta mutabilitat
del rostre
com a discurs feminista
d'empoderament
de pensar en el rol
de la dona
també està molt vinculat
a la nova
carn
també et dic una cosa
això que estem veient
de totes les seves fotos
sembla
de la primera
a l'última
semblen aquests vídeos
de tiktok
que
posen la mà a la càmera
i la treuen
i ja és una altra
i s'han maquillat
jo crec que ella
ho va treure de tiktok
això
és que tiktok
s'ho ha acabat carregant tot
és a dir
jo crec que qualsevol cosa
diguéssim
que podem portar
a nivell imatge
que ha marcat
no sabia que Cronenberg
era tiktoker
llavors
jo estic entre dos imàgenes
buscant-me
les imàgenes de Witkin
tu què has imaginat
la Venus de Botticelli
ostres
no l'has vist
la Venus de Botticelli
no hemos comentado
però podríem comentarla
exactament
és a dir
la Venus de Botticelli
en un
és una reescriptura
a veure
gira'm-la
pinxa-la
pinxa-la
per veure-la
és una bèstia
és interessant
i amb tot això
està treballant
com deia
aquesta idea
que es pot interpretar
no dic que ho defensi directament
però es pot interpretar
com un discurs
queer
com un discurs
de reivindicació
de cossos
que no són normatius
que no segueixen
els models
que imposa
diguéssim
la societat de consum
i que ens venen dictats
pels mitjans de comunicació
llavors tornem
a Peter Witkin
perquè
hi ha una obra
que crec que és molt representativa
doncs d'aquest cos
que no és
com l'art clàssic
sempre
ens ha representat
i com els mitjans
i la moda
ens dicten
que vol que sigui
i tota la societat
intenta apropar-se a això
i és
Carrot Cake
un fotomuntatge
del 1980
que apareix una dona
masturbant-se
amb una pastanaga
i
Carrot Cake
i què més a dir?
Bueno, és molt botero
és molt botero
això
i podem posar-li
en aquest cake
a part de Carrot
deu tenir alguna cosa
en fi
jo crec que és una obra
que com dic
va molt bé
per parlar d'una mirada
que entén el cos
i la vida
com a conceptes
que poden escapar
de la norma
en una època
com la d'avui
tan narcisista
ell
de sobte mostra
obres com aquestes
de cossos obesos
també
cossos mutilats
també
de formes
de talla baixa
cossos que exalta
com si fossin divins
i que
jo crec que
intenten confessar
cert desig ocult
crec que Pol
ara que estàs
tenir endavant
aquesta imatge
d'aquesta dona obesa
hi ha alguna cosa
del Pieles
d'Eduardo Casano
aquest discurs
inclusiu
i de fet
no us ho perdeu
Jaume Balagueró
confessa
en una entrevista
que li vaig fer
fa molts anys
que tant Sucamoto
com especialment
Joel Peter Whitkin
aquest fotògraf
nord-americà
que per cert
ara està
a Mèxic
està
diguéssim
el raspall
de dents
al T.Mèxic
Jaume Balagueró
es va inspirar
molt
Alícia
exactament
el curt matratge
Alícia
de Jaume Balagueró
està molt inspirat
aquell
angel
que per cert
és un curt
que tracta
sobre
certa
esposa
cada dos programes
traiem
Alícia
tinc una sensació
que tu desconectes
una xica
le viene la primera regla
y entonces
baja un submundo
que és com una especie
de lugar de tinieblas
i en ese lugar
de tinieblas
acaben aflorando
els miedos
del subconsciente
amb imàgenes
que recordan
molt a
els 8 montajers
de Peter Whitkin
Con erótico resultado
Culminem
Después de erótico resultado
culminar
me parece
algo interesante
És com
casi repetitiu
En fi
tanquem
tanquem
aquest raco
ragut
per l'amor
las tanebras
aquest autisme
estrañ
amb la que segurament
és la millor
representació
de la feminitat
monstruosa
que ens ha donat
la fi del segle XX
que ens ha donat
aquesta família
Cronenberg
que hem anat
desplegant avui
i que és
Necronom 5
del pintor suís
Hans Ruedi
Jiger
i que
d'alguna manera
concentra
aquesta càrrega
de sensualitat
en una il·lustració
de l'any 76
i que
ojo
no trobem
a les pel·lícules
de la saga
Alien
és a dir
d'alguna manera
aquí ens donem compte
com el cine
o més ben dit
com l'art
aquest gran teatre
dels horrors
que busca la bellesa
dins la lletió
que trenca tabús
que no te pot acceptar
les perversions
que moltes vegades
al cine
no s'atreveix
i es queda
amb el terror pur
potser això
no es va veure
Alien
de Ridley Scott
però potser
a la subversió
X
això potser
sí que es veia
perquè allà
sí que s'atreveixen
exacte
el cine
té molts circuits
però diguéssim
que a vegades
el cine
que ens arriba
a les sales
no, molta gent
va arribar
a aquest cine
no arriba
a aquest nivell
ara us contarem
el que ens donen
els còmics
o el que ens dona
la volta de l'esquina
i otra vez
volveremos
no de Alicia
però de Balagueró
perquè inaugura
inaugura
con Venus
y bueno
pero antes
de meternos
en agendas
menús
vos ha acabat
de alguna forma
yo
haciendo esta
pirueta sexual
os mola o no
os mola la imáfora
me parece muy potente
y de hecho
me parece mucho
más adecuado
y cercano
al Cronenberg
y a la nueva carne
de Cronenberg
que lo que nos has mostrado
que es ciertamente interesante
no conocí a Whitkin
pero sí que es cierto
que lo dejo más
en el terreno
de lo grotesco
al final también
es difícil
que discursar
con una fotografía
es mucho más complejo
que hacerlo
con una película
o con un cómic
como Junji Ito
pero bienvenido
sean todas estas mentes
que aparentemente
están totalmente
del revés
es decir
que están loquísimas
y no
porque después
ves a Junji Ito
y al menos en apariencia
aparece un señor
que puede ser contable
y después son gente
maquísima
Cronenberg
de hecho
cuando lo oyes hablar
lo podrías invitar
a casa
y después son mentes
que desarrollan
un imaginario perverso
que en el fondo
es lo que nos conviene
y dan una apariencia
de tranquilidad
al mateix Cronenberg
que es una persona
que se ve muy tranquila
y de sota
toda esta apariencia
relaxada
y a un món
absolutamente perverso
que su padre
no le pegaba
y no
exacto
que parece que todo
tenga que venir
de una mente
atrofiada
tras la violencia infantil
però bueno
en qualsevol cas
volia destacar una mica
aquests exponents
de la nova carn
més fotogràfics
perquè realment
com dic
serveixen
per endinsar-nos
en unes tenebres
que molts cops
el cine
el cine de gran consum
no té els ous
d'atrevir-se a mostrar
o sea
Whitkin
Sherman
Cindy Sherman
Cindy Sherman
I Giger
I Giger
I Giger
Yes
Molt bé
doncs ja per tancar
anem a
podem posar la despedida
ja
i anem comentant
que jo crec que hi ha
una gran cosa
d'agenda
òbvia
no?
Hi ha una gran cosa
Una fiesta en mi casa
estáis todos invitados
Exacto
Habrá cervesa
¿Está bien?
Grande
Grande
Unes maratones
bueno vosaltres
ja deu estar
en una agenda
quadrada
no?
Bueno
estem parlant
òbviament del Festival de Sitges
no fa falta dir
Carles
és un monstru
És un monstru
i això ho deixia Joaquim Vallet
nostre col·lega valencià
que dius que Sitges
és un monstru
i és això
Al final
tota la programació
de festival
és un monstru
en el moment
que quieres abordarlo
desde todas las perspectivas
és impossible
tienes que acabar
acotando
un terreno de reflexión
ya sea la sección oficial
hostia
o en el caso de Sitges
novas visions
etcétera
etcétera
pero sí sí
se nos viene Sitges
10 días
del 6 al 16
y está claro
que el siguiente programa
va a ser
un especial
que por cierto
te quería comentar
Carles
vas a traer arte
para el festival de Sitges
sí
a mi m'agradaria
o sea
te quieres desmarcar
del mítico programa
estaría bien
perquè sempre acostumem a fer
pels qui se ho han enganxat
a aquesta temporada
acostumem a fer
una hora
bueno una hora
no una hora
un programa de tertúlia
però clar
però què passa
que no tots anem a Sitges
o anem a molt poc
és que vosaltres
clar viviu a Sitges
os apetece más traer
un Sitges
pero eligiendo peli
obra
jo ho comentava
perquè se'm va ocórrer
que ja
hi ha una obra
al museu del Cau Ferrat
de Sitges
de Santiago Rosinyol
que es diu
La Morfina
i és una dona
La Morfilla
La Morfina
aquests estats alterats
de la consciència
però ja vam portar
la Morfina
ja està
ja és que
jo crec que pot ser
molt interessant
perquè sí que connecta
doncs amb cert imaginari
del cinema terror
i fantàstic
també podríem portar
algú
que seran los espectadores
que voten
por favor
votar
perquè si no
ens assengellarà
empanada punt sí
empanada punt no
quan sigui
tornarem
amb algú
òbviament relacionat amb Sitges
però tornarem
en breus
està clar
d'acord
així que res
fins al proper programa
i a la nova Car
la nova Car
la nova Car
ara escoltes
Ràdio Desfer
sintonitzes
Ràdio Desfer
la Ràdio de Sant Just
durante 8.1
Ràdio Desfer
98.1
Ràdio Desfer
98.1
Ràdio Desfer
98.1
Ràdio Desfer
Ràdio Desfer
Ràdio Desfer
Ràdio Desfer
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Pasa per la Justa!
De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Ràdio d'Esvern!
Carave!
Un programa per a arqueòlegs de la música moderna!
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys!
Música sense etiquetes ni dates de caducitat!
Música sense etiquetes ni dates de caducitat!
Et penses que a Ràdio d'Esvern et deixem les tardes lliures perquè t'avorreixis?
Doncs no!
Escolta de dilluns a divendres de 5 a 7 el programa de tardes La Rambla
amb entrevistes d'actualitat, tertúlies esbojarrades i seccions variades!
Aquí, la gent i les entitats de Sant Just en sou els protagonistes!
I recupera tots els podcasts que vulguis a radiodesvern.com
o al perfil arroba larambla981 d'Instagram i Twitter!
Música
Smooth Jazz Olympia
Música
Música
Música
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!