Ràdio Tos Vent, 98.1
Ràdio Tos Vent, 98.1
Prepareu els pitets que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Punturat, un programa cuinat per Pol Dígler,
per Ram Pujol, Adriana Caldero, Carles Martínez, a Ràdio Desver.
Ya lo dicen, la vida camina despacio, pero corre deprisa.
Y es que un nuevo febrero ya perfila nuestras vidas.
No hacía nada que estábamos celebrando volver a empezar, bajo un número impar,
y hoy ya sabemos cuánto durará el frío invernal.
Pues dice Phil que serán seis semanas más, al menos del otro lado del Atlántico,
en una ciudad de nombre impronunciable del estado de Pensilvania.
Aunque pensándolo bien, aquí lo que diga una marmota nos la debería traer sin cuidado.
El Mediterráneo no entiende de animales videntes, ni de inviernos inclementes.
Sin embargo, últimamente de lo que sí entiende es de tiempos repetidos,
tan parecidos que incluso la rotación terrestre aporta más cambios entre un día y el siguiente.
Y así como Bill Murray se levantaba siempre en un 2 de febrero,
muchos seguimos amaneciendo en un 13 de marzo.
Si aplicamos en la tele las mismas promesas, o si aplicamos el conocimiento de causa, las mismas mentiras.
Y hablando de olas y de cifras como si fuera una playa surfera o una liga deportiva,
sin complejos y con la sensibilidad adormecida.
Nada cambia en este juego humano controlado por aquellos que no vemos,
pero intuimos y detestamos, aunque en una semana votemos a sus lacayos.
Y precisamente por eso, aunque no importe Phil, ni yo sea Bill,
me dedico a esquivar charcos, tocar el piano, aprender francés y buscar los pequeños cambios,
o incluso provocarlos.
Ayudando a un atragantado, ni salvando a un niño al caer de un árbol.
Más bien creando, o disfrutando de aquello creado.
Así que paso a menudo por la plaza de la canadiense, la del paralelo,
la que está justo a la sombra de las tres chimeneas.
Y lo hago a pesar de los muchos caminos que puedo trazar,
de las otras callejuelas que puedo tomar.
Hay infinidad de opciones en estos dos barrios colindantes,
entre el Poblasek y el Raval.
Y espero que nadie olvide que diseñar rutas también es crear.
En fin, que me lío, la plaza.
La plaza mantiene su aspecto colorido,
entre grafitis y skaters, yoguis y transeúntes.
Y bajo el cielo siempre parece la misma.
El mismo mar de cemento vistiendo los mismos murales.
Pero es solo una impresión,
porque los grafiteros pintan allí con una única condición
que sea posible para ellos, y para todos, la creación.
Aunque para ello impere la superposición.
Y así es como cada día cruzo la misma plaza
que deja de serlo ante cada nuevo descubrimiento.
Un nuevo color, un nuevo tag.
Se parecen bastante, pero es otro mural.
Joder, ¿dónde ha quedado ese Black Lives Matters?
O el Pim Pam Punk, más rojo que el libro de Mao Zedong.
Y que hay de todo el tiempo invertido,
del dinero gastado y del talento aplicado,
de las horas bajo un sol abrasador,
o de la inclemencia del frío.
Y acabo por pensar que tal vez sea eso la creación.
La revisión de un mural en manos de muchos,
a modo de terapia.
La búsqueda de lo universal en el detalle.
Como si el sol del membrillo
fuera la obsesión de todo un colectivo
y no solo de Antonio López.
Porque más que el resultado,
en la creación, lo importante
es el proceso que nos permite llevarla a cabo.
El durante, el 2 de febrero y el 3 de marzo.
Un día repetido para una creación infinita.
No sé qué piensan ustedes,
pero veamos qué opinan aquí mis colegas.
Porque hoy en Empanada
tenemos creación para rato.
Bon dia, senyors.
Bon dia, senyors.
We've got a power here.
No voy a hacer rapero, que lo sepáis.
Ho has quadrat amb la música.
Pero vamos, lo bazo ahí.
Una cosa, Adriano,
com que nom impronunciable.
Que grande, tío.
Impronunciable.
És Ponsutoni.
Feel Punchicanting.
No, Ponsutoni.
És molt fàcil, hombre.
No, a ver, a ver.
El poble de Ponsutoni.
Ponsutoni, això és com molt catalanitzat.
No, no, no, és Ponsutoni de Poblet.
S'escriu Puncho, Puncho, Puncho, Punchoant.
Tú he dit, pero es por sí, Ponsutoni.
Estamos hablando del pueblo
donde la marmota fil aparece cada 2 de febrero
a vaticinar cuánto durará ese invierno,
que evidentemente lo he relacionado aquí.
Es que si s'espanta amb la seva propia ombra.
Exacto.
Si hay sombra, parece que el invierno va a durar menos.
Pero si no la hay, en teoría dura lo que dura.
Aquí tenim la candalera, ¿no?
Tota la tradició de la candalera.
Reviaríamos el pulpo, Paul.
Pero la marmota mola más.
La marmota mola mucho.
Per cert, ara has comentat lo dels grafitis.
Hi ha una exposició, òbviament no oficial,
de Banksy a Barcelona.
Hòstia, me suena esto.
Que ara, i...
Ja us ho dic ara, eh?
Jo vaig anar a estar allà a carrer Trafalgar
i...
Ah, vale.
És la que havia...
I jo vaig anar no fa massa
i la veritat una mica...
És que al final, quan intentes reproduir alguna cosa
que fas una sobreimpressió sobre una paret blanca
quan no és l'original.
I a més, curiosament, no sé si heu vist,
que hi ha un documental que es diu
Salida por la tienda de regalos.
Crec que es diu...
Exist sobre Bansky.
Sobre Bansky, no?
Que l'ha fet ell mateix.
Exacte.
Doncs aquí hi ha una gift shop.
O sigui, tu, quan acabes l'exposició,
passes per un lloc que pots comprar,
l'amines de Banksy...
Llavors, clar, no té cap mena sentit.
O sigui, perd tota la gràcia i és irònic.
Que Bansky, en un museu, ja pierde.
Exacte.
Això és al final el que reflexiona,
que ell és un art molt urbà,
però al final també,
i a través d'aquest documental parlava
de la perversió, la mercantilització d'aquesta...
Doncs una galeria que està fent això aquí Barcelona...
És una mica irònia.
És aquell moment en què subhasta una obra seva i es tritura.
Exacte.
Això sí que és el post-art.
Però seguim amb això que deies
de la plaça de la canadiença, Adrià.
No sé què tens aquest passat.
No diré sindicalista...
No, no.
Més de guia, eh?
Jo he anat moltes vegades allà de guia.
Què és la canadiense?
Què va passar a la canadiense?
És on van començar les protestes
que ens van donar la jornada de 8 hores.
Exacte.
A la canadiense, ràpidament,
se la llamaba la canadiense
perquè el Banco de Canadà
era el gran inversor de esa planta elèctrica.
Era la planta elèctrica
que controlava la electricitat de Barcelona.
Sabéis que, más o menos, en el 1918,
hubo una serie de problemas
que provocaron manifestaciones
del grupo de trabajadores de la canadiense.
La pretensió no era reducir el horario de trabajo,
però sí que tenien claro
que iban a luchar a muerte.
Tanto que incluso Madrid, como siempre,
amenazó con tanques.
Pero aquí, ¿qué pasó?
Los catalanes, siempre ahí liando la borda.
¿Qué pasó?
Que no solo se sumaron,
quiero decir, se sumaron
a las manifestaciones de estos trabajadores,
¿no?, de la planta elèctrica,
vagas relacionadas con servicios de agua,
servicios de gas,
y por lo tanto el transporte
se fue toda la mierda.
Es decir, de alguna manera se paralizó.
Mira, compar a la Renfe, tío.
A la Renfe y a la paga de celo.
Pero estos están paralizados toda la puta vida.
Hablamos de creación de derechos, ¿eh?
Entonces, claro, es por eso que tenemos
esas tres chimeneas que, de alguna manera,
no son muy estéticas,
pero que nos recuerdan nuestro símbolo de lucha.
Es un símbol, que això ho hem parlat en privat
algun cop, d'aquella Barcelona que era
i que ja no és o que no volen que sigui,
que és la Barcelona de foc,
la Rosa de foc que parla més un cop,
de les bombes, de les pistoles,
la Barcelona anarquista,
la Barcelona de la lluita social,
que ens creiem encara que existeix
quan ens han fotut la pàtina
de les Olimpíades,
del form de les cultures,
i ara somos unos buenistas
i Barcelona és una ciutat criminal.
Sí, Barcelona és una ciutat criminal.
No, y de hecho, en esa plaza,
no lo criminal,
pero sí la esencia de esa lucha
que aún está en los murales, ¿no?
Tots, nois, que ens estem allargant aquí,
que ens donen amb una molt bona editorial
de l'Adriano,
avançant cop al Manuel del Díaz,
recordo xerxes socials,
xerxes socials molt ràpid,
que tenim a YouTube,
Empanada Cultural,
Facebook, Empanada Cultural,
Twitter, Empanada Cultura,
Sense L,
Instagram, Empanada Cultural,
i recordem que estem a Ancor,
ara, SoundCloud està a punt de desaparèixer,
aviso,
Ancor, Empanada Cultural,
que això fa que estiguem a Google Podcast
i pròximament a Spotify.
Oh, yeah.
Oh, novetat.
Avancem cap al menú del dia.
Menú del dia.
Qui comença?
Jo, jo mateix.
Després de l'auto-felació
de l'editorial de l'Adriano,
doncs avui començarem
amb un plat fort,
i pas tant fort,
en un format còmic
per parlar de la creació,
sobretot la creació cinematogràfica
i de la falta d'inspiració
i de com trobar la inspiració,
no?
I és un còmic que,
ja us he vist ara,
és durillo,
és gore,
és trash,
i és la futura adaptació en sèrie
de Taika Waititi.
Oh, hòstia.
Oh,
que estem parlant de l'autor,
és a dir,
The Outer.
The Outer.
Ganes, eh?
Ganes de...
Incarle el dient a esto.
Bueno, pues,
clar,
parlem de creació,
no?
I creació en art,
hòstia,
potser se'ns fa una mica
muntanya amunt o muntanya avall,
da igual.
Però venim a mar.
Venim a mar.
A la teva secció venim a mar.
Hòstia,
molt interessant.
Pensem,
creació, no?
Hòstia,
el retaule del tríptic,
el bosco,
la creació del món,
el paraís,
l'infern,
o l'afrodita de Botticelli,
o,
sense anar més lluny,
la torre de Babel de Bruegel,
el viejo, no?
O com es diu allò
de l'origen de la vida,
que és el potorro aquell.
L'origen de l'universo de Courbet,
clar que sí.
O de Courbet, eh?
Courbet o Manet?
Courbet.
No,
ja ens escriuran,
si no,
ja ens corregirà ens.
O la creació d'Adam,
el primer home.
Llavors,
aquest és precisament el motiu
de l'obra que us porto avui.
Però,
no parlo de la versió romàntica
de William Blake,
més fosca,
més tenebrosa,
sinó,
l'obra mestra
de Michelangelo.
L'original.
De original, eh?
O sigui,
clàssia d'història de l'arte
com Michelangelo.
Intentarem fer-ho
el més a més possible,
però en qualsevol cas,
un'obra d'abasto universal
amb algunes sorpreses amagades.
Sí,
me mola,
porque el Carles está tomando
el relevo de lo que yo hacía,
que es hacer la sección
en el menú.
Sí,
tonaba de carles
la sección después.
Pues sí,
voy a ser breve.
Sin desmenar mucho, eh?
O sea,
os he dado una mijita,
una mijita nada más.
Unos cacahuetes.
Yo os traigo
el único estreno real
de esta semana
en las salas cinematográficas.
En serio,
es el único.
Real.
Hay dos restrenos,
que ya los comentaremos
en la agenda,
y hay varios estrenos
para las plataformas,
pero estreno como tal
La pintora y el dragón,
y el dragón no,
y el ladrón, eh?
La pintora y el ladrón.
Después vemos,
después vemos.
Sonaba título de Disney,
eh?
Sí,
y el dragón.
Ya llegará.
Muy buen documental.
Avancem,
perquè me'n sumo,
que anem densos avui,
no?
Creación,
creación.
Avancem com a secció
de còmics.
Còmics.
Bueno, nois,
avui toca parlar
del procés creatiu,
no?
De com arribar
més lluny que ningú,
no?
Com fer més,
com deixar empremta
en l'art,
no?
A vegades és el que
només busquem,
no?
Quan intentem crear alguna cosa,
no?
Anar més enlluny.
Trascender.
No?
Com inspirar-se.
Hi ha alguns
que simplement
viuen experiències,
hi ha alguns
que consumeixen art,
és a dir,
a la que consumeixes
narrativa,
sigui de còmic,
videojoc,
cinema,
és igual,
pintura.
I d'altres consumeixen drogues.
Exacte.
Hi ha gent que consumeix drogues,
hi ha gent que fa retiros espirituals,
per dir-ho així,
no?
Alguns venen
l'ànima al diable,
això ho hem vist molt
en pel·lícules,
no?
De fet,
tota aquesta recerca,
exacte,
tota aquesta recerca
de com trobar
les bones idees
ho hem trobat
a Barton Fink,
no?
Això que sonava a fons
és Barton Fink
dels Cohen,
Siete Psicòpates,
Adaptation,
aquella pel·lícula
que vam parlar
quan vam parlar
de Kaufman,
no?
Spanjons.
I després,
inclús,
hi ha un còmic
que ha sortit ara,
fa molt poquet,
que es diu
La soledad del dibujante,
que vaig dir,
hòstia,
a algú que segur
que no hi ha res
com això
que us portem avui
per parlar
de tot aquest procés creatiu,
que és
dir
l'autor,
és a dir,
l'autor.
Bueno,
sé que pensàveu
que aniríem a algú
suau,
no, no.
Sabia que venías
con algo trash.
Sempre,
sempre els consells
heu d'anar
als extrems oposats.
Però me gusta
que el título
sea como en francés,
como apelando a esa...
perquè a més no és...
A la finura.
A més no és
le hauteur,
és di hauteur.
Sí, sí, sí.
Anem forts.
És com el conocer,
no?
Els videojocs,
el conocer.
Doncs són tres personatges
que ens porten
a aquest còmic,
que és Rick Spears,
que és el guionista,
James Callaghan,
que és el dibuix,
i Luigi Anderson,
colorista.
Destaco-se'ho tot el colorista
perquè és molt interessant
llavors després
el color d'un còmic
com aquest.
Però bueno...
No té a veure
amb l'Abrit ni Spears,
eh?
No,
ni el Callaghan
no són dels whiskeys
ni el Luigi Anderson.
Ni és el germà del Mario.
No, exacte.
Còmic editat per Oni Press,
2014,
o sigui,
ja fa uns anys,
però també és 2016,
és a dir,
2014 és les cinc primeres grapes
que ara s'ha editat ja
com a volum,
i el 2016
és la segona,
diguéssim,
la segona temporada.
Dic temporada
perquè la primera part
que és President's Day
és una pel·li,
és a dir,
és com es grava una pel·li
i la segona part
és com es grava una altra pel·li,
és a dir,
les temporades
vindrien a ser realment
aquesta creació,
no?,
de les pel·lícules.
Ja us avanço
que és un còmic
bastant estrany,
bastant grotesc
i sobretot bastant desconegut,
és bastant curiós.
Ara,
ja arribarem a això,
Adrià,
que no el vés aquí,
perquè no existe,
aquí a Espanya
sobretot no ha arribat,
jo l'he acabat de llegir en anglès,
no ha arribat aquí.
Ja arribarà,
segurament,
com que comentarem
després el tema
de l'adaptació
de Taika Waititi,
jo crec que sí
que s'acabarà editant
en espanyol, eh?
No és una creació,
no és una proto-creació.
No, no,
existeix,
però aquí a Espanya
no ha arribat.
Existeix,
però aquí a Espanya
online, no?
Tu l'has estat
disfrutant, no?
Sí,
de fet és molt difícil
trobar informació
sobre aquest còmic
perquè he vist
que hi ha molt poc
i per això
em sembla raro
que un director
com Taika Waititi
s'interessi per alguna cosa així.
que és un gran productor
de Hollywood
que bàsicament cau
al pou absolut
en quant a fama
després d'un gran fracàs
a les sales,
llavors què passa?
A partir d'aquí
diu,
ei,
per sortir d'aquest pou
he de gravar
alguna cosa molt grossa
com a productor.
Després ja veurem
que entra també
en la direcció,
però he de gravar
alguna cosa,
he de fer alguna cosa
i crea aquest
president d'ell,
un slasher,
de fet,
que són aquests,
repeteixo,
les cinc primeres grapes,
un slasher,
un slasher d'assassins
en sèrie,
però vol que trenqui
motlles, no?
Vol que sigui,
hòstia,
vol que sigui
alguna cosa molt grossa
i el que es troba
és que, hòstia,
les morts
en les que pensa
d'aquest assassin sèrie
no són prou per ell,
no?
I té aquest buit creatiu,
té aquesta falta d'inspiració
i què fa?
Doncs vol tirar d'un expert,
d'un coach, no?
Algú que li digui,
ei, has de tirar per aquí,
has de tirar per allà
i llavors el que fa
és enterar-se
que hi ha un judici
que s'està fent
a un assassin sèrie real,
bé, real,
dits al còmic, no?
Però,
apropé a ell,
no?,
de la seva zona,
diguéssim,
allà Hollywood
i diu,
doncs,
vaig a defensar
aquest home
que està al correr
de la muerte
perquè,
òbviament,
li se li adjudiquen,
no sé,
centenars de morts
i diu,
doncs,
llavors el tio es posa,
que ja us dic ara
és un judici sonat
en els còmics,
és un judici,
bueno,
abans comentàvem,
bueno,
fa uns programes
allò de Chicago 7,
no?
Sí.
Vale,
doncs aquest judici d'ara
és, bueno,
òbviament tira molt
de la paròdia
i de la comèdia,
és un esperpento
del judici
i què passa?
Que al final
l'acaba traient
de la presó
i se l'endú,
se l'endú com a aquest coach
que deia,
si us plau,
ajuda'm a fer
el mejor eslager
de la història,
no?
I no només
acaba sent
l'assessor dels morts
sinó
acaba sent
el personatge
que mata,
o sigui,
l'executor,
no el propi actor.
Llavors què passa?
Que a partir d'aquí
i sense quasi saber-ho
aquest Nathan T.
Rex
acabarà fent
una de les pel·lis
snaps més grotesques
de la història.
Per què?
Doncs perquè òbviament
l'assassí
no fa servir
la magia del cine
per matar,
sinó que aquest senyor
li fot canya
a la ganivatada
i a tot.
Això és creació pura,
eh?
Aquesta és creació pura.
I ell sense saber-ho,
clar,
hi ha un moment
del còmic
que quan succeeix
la primera mort
el tio
li ve l'esplàter,
aquest xorro de sang
cap al...
I ho celebra?
No, no,
i diu
hòstia,
que fuerte,
no?
En plan,
que buenos efectos.
I diu,
no sabia que la sang
aquesta falsa
era calenta.
És que això,
ara estàs parlant d'això
i hi ha una pel·lícula
que es diu
La sombra del vampiro,
que és la recreació
de com es va rodar
en Osferatu
del Mornó.
I William Dafoe,
no?
I el John Malkovich,
no?
Exacte.
La que representa
que contracten
el Max Esrec,
que és l'actor
que va fer de...
I el tema és que
la pel·lícula va dir
que no,
és que és un vampir
de debò.
Llavors, clar,
les morts són reals,
té un punt això
i des de
m'apollo en el diablo,
el que fa és que aquest tio,
al voler apostar al màxim
pel seu art
i la seva creació,
crea un dimoni
i li dona ales
i a més li dona permís.
Ah, pues mira,
carta blanca.
És quan la verdad,
la realidad,
reescribe la ficció,
no?
Però hi ha alguna cosa
que estabas comentando
que me recorda,
no hemos visto alguna pel·li
o así,
o un corto,
creo,
no?
Donde el concepto
de la Snack Movie
se va parlando pa casa.
Director's Cut
de Paul Diggler,
quieres decir?
Ah, me suena,
no?
Bueno, aquí como va
de felaciones el tema,
pues...
No, no,
te conecta plenament,
claro.
Sí, sí.
I sorties tu.
Claro, bueno,
no se li identifica.
No se li veu la cara,
el nombre de què és...
No, no se escuchen amigos,
da igual,
lo contamos.
Que todo el mundo sepa,
¿no?
Que Paul tiene un corto
donde reflexiona
sobre la Snack Movie
como algo
en la que los propios actores
pueden opinar,
¿no?
El making of
de una Snack Movie.
Sí, sí, sí.
El podeu trobar a YouTube,
per cert, no?
Sí, sí,
estan oberts.
No, no,
és normal que t'interessara
mucho este cómic.
I què no incitges?
Un Paul Nash,
por Dios.
No, això no era
Director's Cut.
No, t'equivoques a dir.
Això és...
Tu vols un Paul Nash?
Això és horoscou.
És veritat,
m'he confundit.
Això és horoscou.
Chico, va la línia.
Al final és parlar de cinema
i aquest còmic el que fa
és parlar de cinema.
Què fa?
És una mofa total,
però total.
És una paròdia superextrema
al món de Hollywood.
Hollywood,
l'hem vist molt també
quan vam portar el Hollywood
aquest a Sordid.
Sordid.
aquest còmic
podria haver encaixat
perfectament.
Perfectament.
Per què?
Perquè parla aquest Hollywood
més rancic,
aquest Hollywood
que busca la pasta fàcil.
Té tota portaquilla.
Incluso aquest dilema,
no?
Aquest dilema
justament entre aquestes
idees fàcils que venguin
versus aquesta empremta,
no?
El fer alguna cosa
molt més d'autor.
Recordo,
es diu l'autor,
el còmic, no?
Com deixar aquesta empremta?
S'enfot molt,
òbviament,
d'un gènere com és
l'Slasher,
aquesta cinza sèrie.
És un gènere
supermatxacat,
tetes a l'aire,
sang i fetge gratuït,
no?
Sempre hi ha aquest
component traix.
És una persona,
el Nathan aquest,
T-Rex,
és una persona
que vol anar
molt més enllà,
però clar,
ja partint d'un
Slasher,
d'un gènere
que sempre és l'extrem,
no?
I que és una cosa
que a priori és buida,
no?
Aquí la creació
no se puede plantear
com el sol del membrillo,
no?
Jo hablaba de esa creación
infinita,
aquí la creación
se va a la mierda.
Però también
hemos leído en algún lugar,
no?
No sé si en boca
de algún asesino,
això quan vam entrevistar
l'Antonio Altarriba,
el gran,
per mi,
el gran còmic
de la trilogia
que té del jo
és el jo assassino
i el jo assassino
el protagonista
el que fa és
fer perpètua
la idea
i el record
que és el Carles
que està preguntant
Siri,
Siri,
busca-me
Antonio Altarriba.
Busca-me
el jo assassino.
Le dao,
le dao.
Bueno,
el que vol és crear
la infinita,
o sigui,
amb gent que no sé,
entre cometes,
no és ningú,
no és gent que neteja pisos,
gent que els fa passar
la història,
no?
I aquesta creació,
a partir de l'assassinat.
I recuperant-lo
de l'assassinat
com a obra mestra,
que és el que ara
estava ahir,
Crimen Perfecto
d'Alfred Hitchcock,
no?
És a dir,
buscar ese crimen
perfecto
com a algo
artístico.
Al final
és donar-li valor
estètic
i transcendental
a la violència
en general.
I quina violència
i a més
que l'assassinat,
no?
Sí,
i donar una transcendència.
De fet,
quan vam parlar,
perdó,
que faci ja que estem
defalacions,
com dieu,
quan jo parlava
del Jack el Destripador
quan vam fer d'això,
el tema és que
els noms
de les víctimes
amb el temps
s'han anat pujant
al nivell
del nom de l'assassí.
I sempre és molt important
reivindicar les víctimes
des del punt de vista
humanista,
però és que al final
és el que dius,
els assassins
també ho volen.
Sí,
també.
Mira,
ahir,
ara m'estic anant,
una mica,
però ahir a RAC1
van treure
una entrevista
que van fer
no sé on,
d'una altra cadena
de tele,
que quan parlaven
de la...
Hosti,
és que no me'n recordo
com sortia,
però crec que era
de la dona,
bueno,
ex-dona del Mainat,
a partir d'aquest tema,
surt que s'han fet
supercol·legues
amb la Rosa Paral
a la presó.
Joaquín Apó.
I van entrevistar
la Rosa Paral.
Rosa Paral,
l'assassina del crim
de la Guàrdia Urbana.
Clar,
llavors què passa?
Que surt aquesta fama,
al final,
la interfama
entre elles,
però bueno...
Les fem fatal.
Els ensenius com a artistes.
i els ensenius com a artistes,
no?
Tornem.
Fa mofa tot això,
el còmic,
el The Outer,
que ens hem anat boli,
a veure que potser
es pensa que estem fent
crims aquí ara.
I què passa?
També s'en fot molt,
no només ja de tot això,
sinó també s'en fot molt
d'aquests accionistes
que volen trallar dura,
que volen veure violacions,
tortures,
o sigui,
coses que venguin realment,
no?
També es nota
que és com una forma
de saciar,
no?
Una mena de sadisme
que té aquesta gent
de no només vull fer pasta,
sinó vull trallar
i que se'n parli,
no?
També aquesta figura
del productor
per damunt del director,
no?
Que veiem a vegades
a Hollywood,
bueno,
portem algú
que sigui a l'escola privada.
Sempre,
eh?
Perquè...
No,
però allò,
aquí es planteja molt
un director
que és aquest
de gorra patràs
i que acaba de sortir
de l'escac,
no?
Un ninyo d'ell,
saps?
Un rotllo així,
no?
També s'en fot molt,
òbviament,
dels actors
que es pensen
que per estar fent
un aix-laixer
estan fent
el fi de noquei,
i òbviament
molta droga,
o sigui,
molta droga
per inspirar-se
en aquest còmic.
De fet,
hi ha un moment
que se'n va
una mena
de ritual xamanico
per dir,
ei, sisplau,
vull que em treguis,
vull que m'ajudis
a treure la gran idea,
vull que de mis poros
no salga...
Bien a catarsis,
vull una epifania,
no?
Bien d'ayahuasca,
eh?
Bien de ració
d'ayahuasca.
Aquí hi ha una
passarel·la
de drogues
que surten
en aquest còmic
i ho acompanya
molt bé el dibuix,
ja ho veurem després,
però bueno,
aquest coach d'escriptura
lissèrgic,
per dir-ho així,
doncs,
mentre li practiquen
aquesta mena de ritual
a partir de drogues,
li diu una frase
que no sé si estareu d'acord,
que és,
només existim
en allò que creem
i descobrim
sobre nosaltres mateixos
a través de la nostra feina.
Tot escriptor
escriu sobre si mateix.
Si estàs bloquejat,
està causat
per la teva inhabilitat
per escriure la veritat.
En tot personatge
hi ha sempre,
ja no un tret autobiogràfic,
sinó una part
de la teva ànima,
no?
Això és el centre.
És que és una mena
de trasllació
de la frase
de la creació,
ja que tornem a la creació
de Dan,
que tenir fills
és com l'acte
de creació absolut
perquè al final
és una part de tu
que és la transcendència
cap al futur.
Doncs clar,
al final una creació
és el teu fill.
Sí.
I aquí hi ha un acabat,
aquesta escena
s'acaba amb un...
Bueno,
digue'm què tens de moment.
I ell diu,
li explica la sinopsi,
doncs mira,
va, això,
i diu,
no, no, no,
què tens dins Déu,
el cor,
què tens a dir?
Hòstia,
doncs no ho sé,
no tinc res a dir.
Diu,
si no tens res a dir,
per què busques
escriure alguna cosa,
no?
O sigui,
tot i així busques
escriure alguna cosa,
no?
I hi ha tot...
O sigui,
el component aquest...
La falera.
És molt interessant
aquesta reflexió
perquè quantes vegades
un es projecta
a un o el entorn
ah,
quiero ser escritor,
quiero ser algo,
no?
Quan tu pretendes
ser algo
i ja no lo eres,
què conexión tiene eso
con la verdad?
I tu estàs escribiendo
cada dia
i dices,
hòstia,
a ver si esto
que escribo
funciona,
tiene sentido,
pero si tú no estás
ni escribiendo
y quieres ser escritor,
algo está fallando,
no?
Sí, sí, sí.
La creación
se pudre en la cabeza ahí.
I parlant ja
del que és el guión,
sí,
de Delter,
no?
Hi ha aquestes reflexions
i aquest Rick Spears
de guionista al darrere,
és una persona
que treballa per DC,
però sí que és veritat
que ara aquí
ja personalment...
El guionista real,
no?
Ara estem amb el guionista
i el còmic.
Ara ja hem acabat
la sinopsi,
per dir-ho així,
ara anem a veure
qui hi ha al darrere
del còmic,
la idea,
personalment,
la idea és bona,
sí que és veritat
que en algun moment
el guion puja i baixa
perquè clar,
és una trillada,
us ho he tret aquí
com si fos aquí...
Pot ser molt maniquel,
és molt trillada.
Ara,
us agraden els gèneres així,
tràgic,
i és aixer,
i sang,
us agradarà.
També és veritat
que el personatge protagonista
és molt interessant,
o sigui,
realment està molt ben considerat
és el típic personatge repulsiu,
que veu a tothom
com peces,
com objectes,
aquest drogadicte,
flipat,
però superindecís,
un imbècil,
bàsicament,
però sobretot zero empàtic.
Perquè entenem que el prota
és realment el productor,
no?
És realment...
És un productor
que després en el tomo 2,
per dir-ho així,
hi ha una cosa
en el primer tomo
que és que s'enamora
d'una dona.
És possible l'amor
a un tio així?
A partir d'aquí
se li torça tot,
però sí que és veritat
que què pesa més,
l'arte,
la creació
o la relació,
llavors aquí es trenca.
I el que em fa pensar
és que amb un personatge
així tan destructiu
i tan fi de puta,
em ve el cas,
no sé si heu estat atents,
no sé si tu, Ferran,
has estat atent
que últimament
ha sortit un tuit
arran de The Office,
que tothom l'al·latava tant,
com a sèrie,
que és una tuitaire
que deia
que diu
ei, però no oblideu
que Michael Scott
era un sexista,
un racista,
un misogen
i tota la gent li deia
però és que precisament
és un personatge
que el que busques
és el rebuig,
és una paròdia, no?
I de fet amb el temps
es van adaptant
per ser més empàtic
perquè el que fan
és no poder tenir
només un personatge
que sigui desagradable.
De fet,
The Office,
l'original
amb el Ricky Gervais,
molt pitjor.
Sí, és molt pitjor,
va ser clar.
Però és una temporada
i que vol demostrar
un personatge fastigós
mentre que el Michael Scott
acaba sent empàtic
perquè aprèn.
Exacte.
Llavors,
en aquest sentit
el guió
és el que us plantejo
però el trash
que em sembla
superinteressant
nosaltres,
aquest James Callaghan
que fa el dibuix
i en Luigi Anderson
el colorista,
el trash
heu de pensar
que normalment
aquestes coses
les imaginaríeu
com molt trash
molt brutes
i, hòstia,
el color,
el color sobretot,
la composició,
d'alguna pantalla
però si no us animo
a buscar Dioter
perquè realment
és tot aquest color
molt pastel.
De fet,
és molt Joan Cornellà.
Hòstia.
Us heu d'imaginar
una cosa molt Cornellà
però amb molta més sang
i fetge
però els colors
són pastel total.
Per tant,
la sang no és una sang
Ferrari,
diríem,
no?
Aquest concepte
de vermella quina.
No, no,
però trobes,
clar,
al final és el Hollywood
també dels platós.
De l'estilització.
Dels platós,
veus tot molt groguenc,
molt mostassa,
molt rosa,
no?
I és, hòstia,
com a imatge
és una passada, tio.
Em recorda molt,
inclús,
no sé si ho recordareu,
el Guardià de la Cripta.
Sí.
Vale,
doncs aquest,
és aquest rotllo.
Perquè és el tema dels contrastos.
Guardià de la Cripta,
és a dir,
com a cadàver,
que és verd,
però la sang és vermella
i llavors,
clar,
tens un contrast aquí.
O sigui,
a mi em recordava molt això
sinó aquell,
el Perrinoumicon,
aquell manqui,
el Perrinou també,
aquest deixa l'anar
un dia el portarem,
aquest tio,
perquè és fastigós.
Però és molt interessant
com plantegen
en aquesta demàtica gore,
no?,
també.
I o sigui,
passem aquí,
estem ja parlant
de l'adaptació,
no?,
aquest teòricament 2021
que ens porta
Taika Waititi
de la mà a Showtime,
una sèrie,
però t'ajut-lo,
ojo,
perquè Nathan T-Rex
junt-lo,
pot ser molt interessant.
Ara,
Taika Waititi,
per qui no el conegueu,
que el conegueu
per Jojo Rabbit,
que és l'Òscar,
el jàvio,
Thor,
exacte,
el que hacemos en les sombres,
va començar molt
amb Flight of the Conchors,
aquella mena musical
de Nova Zelanda,
i està clar
que és un tio
que té molt d'humor
a les seves venes,
però a mi em planteja
un dilema,
que és,
algú com ell s'atrevirà
més venint de Jojo Rabbit,
que vulguis o no,
és una cosa
molt blanquinosa.
Encara que ell sigui
òbviament,
jo jo ràbia,
no em va agradar a ella.
Llavors,
no sé fins quin punt
diotter
l'autor
es tallarà o no.
Taika Waititi
és un tio
que li agrada subvertir,
però que,
com quan es va tornar
més comercial,
també ha d'anar adaptant
una mica el discurs,
perquè això va passar amb Thor,
el que ens va passar
a tu i a mi en Thor,
que no ens va agradar,
és que ell intentava
ser macarrilla
sense acabar de ser.
Potser aquí el que agradaria
és que fos Taika Waititi
dels orígens,
però un tio premiat als Oscars
justament amb Jojo Rabbit
sembla que apunta molt més
a un tio que ja és comercial,
el volen promocionar,
el volen fer més mainstream,
que aquests orígens
de concurs
i de l'autor
i de l'anima.
És equivocar-se,
és equivocar-se.
Si no fas un slasher
realment com el que
està plantejant el còmic,
no sé.
I, Pol,
on podem trobar això?
Sí, i això ho podem trobar
enlloc.
No, no,
això ho podeu trobar
a Amazon.
A Amazon sí que podeu comprar
els volums ara en anglès.
Jo crec que amb l'adaptació
de Taika Waititi
jo crec que arribarà
i segur que s'editarà
en espanyol, seguríssim,
però si el voleu ara buscar
és per internet.
Amazon el trobareu en anglès,
però realment val molt la pena.
Si voleu alguna cosa
trillada, trillada
i sobretot diferent
a el que normalment
és el Gore Trash,
dieu-te'n.
Molt bé.
Doncs queda apuntat
i avancem
cap a la secció.
Una nova careta,
per cert, eh?
Ara l'escoltarem.
Ojo, ojo.
Pintura.
Què?
És muy tipo romero esto, eh?
Otra vez?
Sèptima planta.
Sèptima planta.
Què hem de dir?
Hem de dir que li hem dit pintura...
De fet, comencem amb dos cortes,
no només el corte musical,
sinó que ja ens han fotut,
abans de començar la secció,
d'estrenar la secció pintura,
ja ens han fotut un corte,
que és la Bea,
i ens ha dit
que no hauria de ser pintura,
que hauria de ser arts plàstiques.
Arts plàstiques, sí.
Perquè si no,
aquí podríem estar amb el rodillo pintant.
No, perquè jo vingui a veure
com ha utilitzat la broixa.
Però per entendre'n, no?
Perquè un fresco,
un fresco com se pinta.
Fins al càpita com broixa.
Comencem amb un exemple
de pintura, d'art,
que no té a veure
amb una mirada frontal,
que és la mirada
amb la que contemplaríem un quadre,
una estàtua,
en un museu,
sinó una mirada vertical,
que ens obliga a aixecar el cap,
a mirar cap al cel,
cap allò desconegut,
però també cap allò harmònic,
que sorprèn per la seva bellesa.
Així que més que creació,
podem parlar d'una creació suprema,
elevada,
que ens situa la humanitat i el cosmos
com a motiu central.
Hòstia,
estàs contant d'això,
i lo sient,
li estàs donant una pompositat
interessant,
que la mereix,
però jo estic viendo
a mi colega
que sempre que
se planta
ante un objectiu,
ante la cámara,
mira para arriba.
Mira para arriba.
Seria como un plano nadir,
¿no?
Ahora entiendo
que los audiovisuales
serían como un plano nadir.
Ahora entiendo
lo que está haciendo,
está mirando
la creación.
La creación,
exactamente,
Dios,
el cielo.
Nadir es como
toda la pintura.
El firmamento.
Al cual se volcás
una obra que destaca
per capturar
aquesta imansitat
i que es troba
a la Capella Sixtina
al Vaticà,
aquesta creació
d'Adam
de Miquel Àngel.
Una de les nou peces
que integra
el sostre
de la capella,
més concretament,
la peça central
de Miquel Àngel
Buonarotti.
Una obra que
converteix
el punt de vista
de l'espectador,
com deia,
en un plano nadir
que apunta en línia
recta cap amunt,
cap a un espai simbòlic
que ens deixa
embadalits,
amb la boca oberta.
No és Mr. Bean,
eh?
Hòstia,
m'he pensat que era flibat.
Molt bona.
Molt bona.
Hòstia,
és que clar,
doneu-vos a compte,
eh?
Com...
Cada vegada
l'empanada
és més empanada, eh?
Com s'acaba trencant
tot aquest pes espiritual,
com l'acaba pervertint
la nostra època,
que és l'època
de la relatura
de les noves visions.
En qualsevol cas,
tornem enrere,
tornem a realment
els orígens
d'aquesta música.
Vinea mea electa.
Que en lletí significa
el meu escollit.
La música
que estem escoltant,
la composició
que estem escoltant
de Giovanni Pierluigi
de Palestrina.
Una música
pertinent pel quadre
amb el que
n'hem encetat
aquesta secció
d'art,
de pintura,
com li vulgueu dir,
aquesta creació
de Miguel Ángel, eh?
Una música
de l'ordre
que ens parla
de la perfecció
o millor encara
de la inquietud
per obtenir
aquesta perfecció.
Que en el fons
té alguna cosa d'absurd,
no?
Voler arribar
a aquesta perfecció.
És una cosa
que l'Església
sempre ens ha venut, no?
Però bueno,
en qualsevol cas,
aquesta creació
d'Adam,
de Miguel Ángel,
és parlar, com dic,
d'aquesta recerca
de la perfecció,
que té a veure
amb la simetria,
amb l'anatomia ideal,
proporcions clàssiques,
com deia l'home
com a centre del cosmos.
Parlar
de la creació
d'Adam
és parlar
del renaixement.
Encara que
el senyor
Mr. Bean
està allà, eh?
L'està veient, eh?
És que jo m'ho m'ho
en qualsevol cas.
Entenem,
com dic, eh?
Tota aquesta
idea de recerca,
d'obsessió,
en una obra
que data del 1511
del segle XVI,
una representació
que vol atrapar
l'instant més perfecte
de tots,
suposadament,
que seria el moment
en què veu crea
el primer home
com si fos un escultor,
o millor encara,
com un bruixot
que el fa aparèixer
del no de res.
De fet,
posarem el quadro
perquè el tinguem present.
Llavors,
fixem-nos en aquesta representació,
eh?
Que va ser un encàrrec
del papa Juli II,
per cert,
i està dividida
en dues zones.
Una zona terrenal,
a l'esquerra,
i una zona celestial
a la dreta.
D'acord?
A la dreta,
perdó,
a l'esquerra tindríem Adam,
i a la dreta,
a Déu.
Déu,
suspès sobre l'aire,
embolcallat
amb una túnica porpre
i envoltat de carobins,
apareix amb el braç extès
i el dit índex
assenyalant Adam,
i aquest ocupa
la part esquerra
amb perfecta simetria
amb Déu,
i també apareix
amb el braç extès
i el dit índex
en direcció a Déu.
És una obra
sobre una acció
que no està passant,
que acaba de passar,
com una pel·lícula
que haguéssim vist començada.
Miquel Ángel
no captura el moment
en què els dits
es toquen,
per això ja tenim
el cartell d'ET,
l'estraterrestre
d'Esteven Espírit.
Ara hauria de ser el colze,
eh?
Sí,
ah,
ojo.
Molt bona.
Distanciament social,
si és clar.
La versió actual
d'aquest quadre
seria...
No, la versió actual
és el Puigdemont
amb el senyor Torra, eh?
Molt bona.
En qualsevol cas,
el més curiós
és que, clar,
tu veus Adam,
el tio ahí,
despelotao,
apalancao sobre el fespet,
amb la tita petita,
amb tota la tranquil·litat
del món,
i, clar,
sembla el tio
que fes hores
que estigués allà, segur.
És una mica el mílio, no?
És el mílio.
És que m'acaben de crear,
però jo aquí
bastant de rato.
Però no,
Adam acaba de néixer,
a Dú li ha despullat
com un Terminator fumejant
que acaba d'arribar
al futur
i es disposa
a cruspir-se al món.
Això sí,
amb molta calma,
molta patxorra.
La composició, però,
correspon a una voluntat
de capturar el gran moment,
l'espurna de la vida.
Encara que aquest ja hagi passat,
el seguim contemplant
en tot el seu esplendor.
Acaba de néixer
a la humanitat.
Dit d'una altra manera,
si Miguel Ángel
fos un director de cine,
com creieu
que representaria això?
Doncs segurament
amb grans efectes.
Un altre Miguel,
un altre Miguel,
el Michael Bay.
Seria un Michael Bay,
un de Transformers.
És a dir,
el tio segurament
fotria una pel·lícula així.
És que ha entrat tant,
el coro,
estava fent un pici,
estava agafant aire.
Seguim...
En Mr. Bean.
Pierluigi,
Pierluigi de Palestrina,
eh?
Això és la missa del Papa...
Ja existia en aquell moment
missa del Papa El i Palestina.
Palestrina.
Palestrina.
Palestrina.
Una de les composicions
més importants
del Renaixement.
Però tornem,
tornem una mica a aquest quadro
per destacar dues coses clau.
La primera és
la representació de Déu.
Déu, vosaltres veieu,
el teniu present en el quadre,
eh?
És el Déu que tots recordem
de l'art medieval?
El Déu jove,
de túnica fosca,
que porta la Bíblia,
el pit,
aixeca la mà,
ensenya...
No és el Déu iconoclàstic.
No és aquest Déu.
No és el Pantocràtor
del Monestir a Santa Catalina.
No, no, no.
No és el Morgan Freeman.
Exacte.
Encara no.
Amb el Jim Carrey,
no?
Sí, sí, sí.
Com a Dios.
Com a Dios.
No, és el que té.
És un Déu gros,
és un Déu mitològic,
com un Zeus,
com un otimí per trufiat,
amb barba blanca,
amb aquesta...
Ja ho he dit abans.
Renèixement.
Podríem posar música
a fer aviat aquí.
Què passa?
Què passa amb la forma
que adopten Déu
i els carobins
envoltats en aquesta túnica roja
a la part dreta del quadre?
Fixeu-vos bé,
un dels experts nord-americans
en història de l'art,
el doctor Franklin Meshberger,
que va publicar
unes teories als 90,
afirmava que
aquesta forma
que té Déu allà
és com la d'un cervell.
Un cervell.
Però inclús pots veure
el lòbul frontal,
el cerebel,
és a dir,
la forma que té Déu
en aquest moment...
De fet,
és el que es diu
el dissenyar intel·ligente.
Exactament.
Perquè Miguel Ángel
va estar molt de temps
disseccionant cadàvers
i el tio anava empullat
d'anatomia humana.
Però el que està clar
és que la metàfora
està servida en aquest punt.
Miguel Ángel ens parla
de l'estímul de crear.
A partir d'aquest servei
Déu crea l'home, sí,
però nosaltres,
l'home,
som els creadors.
I un últim punt.
Clar.
Un diàleg, no?,
entre creació i creador.
Exacte.
Però un últim punt...
Però és interessant
que crea vida,
o sigui,
el quadre aquest de vida,
a partir de morts,
perquè si em dius
que de cinc,
de cinc,
no hi anava.
Sí, però bueno,
això hi ha un nivell
de...
És el gran paradoxe
de creació,
perquè en el barroc,
el Carabatio
també tenia un estudi
ple de cadàvers,
que a més,
t'ho hauria de fotre
una pudor que flipes,
perquè ell,
tots aquests cossos pàl·lits,
els pintava
a partir de cadàvers.
Una mica la casa de Jacques.
Un dels llibres
més interessants
que et fan llegir,
bueno,
et fan llegir,
et fan veure
quan estudies art,
jo me'n més me'n vaig
trobar a xeret artístic,
és el llibre
de vivissecció
de Leonardo da Vinci,
que ha d'estudiar...
Clar, ara és molt fàcil,
fem un escàner
i no fa falta matar ningú.
Ja, però l'anatomia
era bàsica en aquest moment.
En qualsevol cas,
un últim apunt
sobre aquesta creació
d'Adam de Miquel Àngel.
Homes, homes
i més homes.
Què passa amb la feminitat?
On queda
en una obra com aquesta?
Clar,
la creació d'Adam
pot plantejar
certa distància crítica
justament pel moment
en què estem vivint,
d'empoderament,
de deconstrucció del gènere,
però precisament
en una obra com aquesta religiosa,
que com deia
va ser un encàrrec papal
i on el protagonisme masculí
és ple,
hi ha un easter egg,
una petita sorpresa
ben curiosa.
Fixeu-vos bé,
aviam si també
podem estar ara
recuperant aquest quadre,
hi ha a la zona
on deia
que hi ha Déu
amb tots aquests querubins
i trobareu
la cara d'una dona.
Una proto-Eva,
perquè encara no ha estat creada.
Però és el que dèiem,
Eva o Lilith?
Perquè primer va ser Lilith.
Vale,
podria anar per allà la cosa.
El que passa és que
si hi ha un Adam...
Hi ha d'haver una Eva.
A pensar que l'Eva
està al llegar,
però bueno,
el més interessant
és que Eva està mirant Adam
i està mirant
amb una cara de distància
precisament.
És una cara de dir
mira,
tu has sido el primero,
però menos Lobos,
xaval,
que per molt que la mística
ens digui
que et van crear un dit,
Miguel Ángel
t'ha pintat
amb un malic.
Sí,
cert.
Llavors,
amb tot això,
què volem dir?
Doncs que,
per tancar,
la creació d'Adam,
de Miguel Ángel planteja
una doble lectura
prou estimulant.
És una obra que manting
intacta el seu poder
de meravellar-nos,
de aixecar el cap,
de quedar-nos embadalits
quan mirem cap amunt
amb aquest planadir
que dèiem,
però també és una obra
que conté
certa desmitificació religiosa
i,
doncs,
evidentment,
ja aterrant
o en l'actualitat,
és la que més embestides
ha rebut per la cultura
meme i trolls.
Quants Simpsons,
quants Homer Simpsons
hem vist en la figura de Déu?
O Gokus i Vegetes,
o Futuramas,
o el videoclip
d'Ariana Grande,
que surt ella,
surt ella,
tot de dones,
que a més,
el nom és
Gotis a Woman
i ella està creant
una dona negra.
Sí,
ella m'apetrunya.
T'agordes, eh?
És la gran empanada, eh?
Totes aquestes embestides,
d'alguna manera,
que en el fons
també són formes
de crear,
però més atades,
més lligades
a la nostra època,
a l'època
del revisionisme,
de la relectura
constant de tot
i a totes hores.
Li podem fer un aplaudiment
al Carles?
Sí, sí,
crec que sí.
Un camusó, eh?
M'has fet la Cioro.
No, no,
la veritat que jo,
o sigui,
has aportat moltíssima
informació interessant,
però sí que mai
m'havia fixat
en la comoditat
que està aquell lléser humà.
I, hòstia,
és potser
la veritat crítica
que tinc sobre aquest quadre
ara mateix és això.
És com,
t'acaben de quedar?
Però jo llevo aquí
i potser
que la vida no és còmode.
Saps?
Llavors això,
potser aquesta Portoeva
potser està mirant en plan,
tio,
acabes de,
o sigui,
acabes de néixer
i ja estàs apalancat
el sofà.
Doncs, nois,
Carles,
de debò,
l'aplaudiment era molt sincer.
Haurem posat la imatge
i...
Bueno,
en vez de la creación
lo llamamos autofelación.
Sí, tio,
vamos,
vamos con el document.
Aquí sí que ens haurien
de treure costelles
no per crear Eva
sinó per arribar-nos
al membre.
Avancem a la secció
de la vellada.
Cinema.
Bueno,
pues seguimos con la creación,
¿no?,
con la acción,
con esa capacidad humana
que,
como acaba de explicar aquí
nuestro colega Carles,
consigue explicar lo universal
en el detalle,
en la obra.
Pero seguimos recordando también
como la creación,
ya sea durante el proceso creativo
o ante el resultado final,
yo creo que más en el proceso,
como la creación puede suponer
también una suerte de terapia.
Creando parece que uno
estuviera más cerca
de las cuestiones vitales,
de la respuesta a dichas cuestiones
y de la curación
o de la redención,
si me permitís,
porque no sé aún
si es posible,
¿no?
Creando o compartiendo creaciones,
como hacemos aquí
los empanados cada semana,
porque no lo olvidemos,
la creación,
y ya lo hemos dicho antes
en relación al cuadro,
a la pintura,
la creación viaja
con billete de ida y vuelta,
entre el creador
y la obra creada,
eso por supuesto,
pero también entre la obra
y el espectador
o el crítico,
y evidentemente,
entre el artista
y la modelo
y el modelo,
o digámoslo de otro modo,
entre la pintora
y el ladrón.
¡Ay, ay, ay!
Eso es, sí, sí, chicos,
la pintora y el ladrón.
Es como que intercambia los roles,
no es la musa es el muso,
no es el pintor es la pintora.
De hecho,
hay mucho de evolución
de esas obras
que aquí hemos comentado
alguna vez,
como el artista,
¿no?
¿Cómo era la obra de Trueba?
Sí, el artista y la modelo.
O incluso la obra de Rivet,
¿no?
Que era la pequeña mentirosa.
Sí.
O la bella mentirosa,
perdonad,
o la última obra
que traemos aquí
en relación al retrato,
que era precisamente
una gran obra
que reescribía
este posicionamiento
tan masculino
y era
retrato de una mujer en llamas.
Empezar a que era
con un 6 y un 4.
Tornem-hi, eh?
Tornem-hi, eh?
Avui estem fent
realment la gran empanada,
però perquè al cap i a la fi
estem parlant
del que dona origen
a tot el que nosaltres parlem,
que és la creació.
La creació.
És clar,
ahí és multidireccional.
Pero estábamos con
La pintora y el ladrón.
Así se titula el documental
que hoy vamos a comentar aquí
y es,
ya lo he dicho al principio,
el único estreno cinematográfico
de la semana.
Y además,
es una creación fílmica
que reflexiona precisamente
sobre la creación,
sobre el poder terapéutico
que hay detrás
y con ese título
también es fácil imaginar
que aborda
las relaciones humanas.
Veréis cómo en el documental
son fundamentales
para esta creación.
Porque a pesar de los estereotipos
que cada uno tenga en su cabeza,
¿no?
La pintora,
el ladrón,
yo creo que son tan importantes
en el documental
la pintora,
y esto lo confirmarás tú,
Carles,
que me suena que la has visto,
creo que es tan importante
la pintora
como el ladrón,
de hecho,
el propio título
los ubica al mismo nivel,
como la propia relación
que los une.
Pero antes de seguir,
antes de seguir
con esta relación
tan particular
y tan determinante
para la obra,
mejor que ubiquemos
al personal,
sobre todo aquí Ferran y Paul
que me parece
que no la habéis podido ver
y el oyente, ¿no?
¿Quiénes son esa pintora?
¿Quién es este ladrón?
Porque está claro
que son mucho más
que estas etiquetas.
Pues bien,
la pintora es
Bárbara Kisilkova,
que es una joven artista checa
especializada
en el hiperrealismo pictórico,
¿no?
Que está fincada en Noruega
y que descubre
en el año 2015
que le han robado
dos de sus mejores pinturas
de la galería Nobel de Oslo.
Y el ladrón,
ya lo veréis
en el docu,
es un singular
Carl Bertin Nordland,
ya lo dice, ¿no?
Su apellido,
hombre del norte,
de la tierra del norte,
que evidentemente
fue quien robó
dichos cuadros.
La poli tardó poco
en pillarlo,
pero las obras
no aparecieron
y bueno,
hasta aquí lo que podría ser
el típico caso
de obras de arte
robadas en Oslo.
No sé si lo sabéis,
pero el grito
ha sido robado
muchísimas veces allí
e incluso
en diferentes versiones.
això dona molt
a entendre
a quina mena
de población
y a esos países,
porque aquí
no robemos cuadros,
aquí robemos
la caixera del bar
y un café
y una cervesa.
Claro,
pero aquí
es lo interesante
también de la obra.
¿Por qué robar
pinturas,
obras de Bárbara Kisilkova?
Porque no estamos hablando
de un artista de renombres,
más bien un artista joven
con muchísimo talento,
pero que sus obras
no pueden ser traducidas
en miles y miles
y miles de dólares,
¿no?
Entonces,
si el ladrón robó
estas obras,
¿por qué lo hizo?
Y de hecho,
¿por qué podemos estar hablando
de un documental
que sigue eso,
¿no?
¿Por qué podemos hacerlo?
Pues curiosamente
porque Bárbara,
cuando descubrió
ese robo,
no se cuestionó
por el hecho
de dónde podía
encontrar las obras,
¿no?
Más allá de ese robo
y de la evidente pérdida
que supuso,
para ella la pintora
lo que estaba obsesionada
era con el motivo
que había empujado a Karl
para robar sus obras,
¿no?
Además,
ese Karl,
ese ladrón
que está tatuado
hasta la médula,
eso es una pintura
que se ha hecho.
Es lo que digo,
el estereotipo
tiene muchísimo significado
cuando das
con el primer vistazo
de la obra,
pero vas entrando
y ves como
al final
son personalidades
muy,
muy amplias.
Pero volviendo
a lo que estaba diciendo,
Bárbara se preguntaba
y textualmente,
¿no?
¿Por qué alguien
decidiría violar
una ley
para conseguir
mi trabajo?
Mi trabajo.
Porque no soy
una artista conocida
que valdría la pena
robar,
no soy ni Lucian Freud
y evidentemente
esto no tiene sentido
para mí.
Y si ella no es
Lucian Freud
y está claro
que el ladrón,
como has comentado aquí,
tampoco es Arsène Lupin,
entonces,
¿por qué?
¿Por qué ese robo?
Ferran,
ayúdanos
a ver qué nos cuenta
del trailer.

Este hombre
es ofendible
bastante
self-destructive.
Se siente
que es su
manera
de ser
abierta.
No hay
que hacer
el contrario.
Puedes abrir
tus ojos ahora.
hostia,
yo no había visto
ni escuchado
ni escuchado
nada.
Somos una peli,
¿no?
Hay una ficción
en proyecto,
ya lo comentaremos,
pero claramente
no,
es un documental.
Pero está trabajado
un poco como un thriller,
una intriga ahí.
Un thriller
y también una mena
d'estudio
de personatge
muy interesante,
porque claro,
ella decide
es que te voy a pintar.
Lo habéis definido
muy bien
vosotros dos ahora mismo,
¿no?
Parte de un thriller
para acabar haciendo
un estudio de personajes.
Es inevitable
que se plantee
como thriller inicialmente
ya con las preguntas
que estaba ofreciendo aquí,
¿no?
El motivo,
el por qué.
Pero por si el espectador
no ha acabado
de entender
todo lo que ofrece
este tráiler,
que es mucho más extenso,
con muchísimas capas
y parece que te esté
explicando la película,
simplemente recapitulemos
un poco, ¿no?
El motivo,
¿cuál es el motivo?
¿Qué es lo que dice?
¿Qué es lo que hemos podido
rescatar entre llantos
y otro tipo de reflexiones?
It was your masterpiece.
Dice el tío,
y se queda tan ancho,
ya lo veréis,
porque en otro momento
además explica
que la robó
porque eran hermosas.
Esto es un pedazo
de cumplido
para cualquier artista.
En el fondo,
no, no, no,
es que a la hora de la verdad,
hostia,
los artistas por lo general
son gente que necesita
el reconocimiento,
pero ya no solo desde el ego,
sino también son muy maltratados.
Esta es una sociedad
que maltrata al artista,
al artista de nuestro entorno,
¿no?
No a los artistas encumbrados.
Y hay una pobreza
en el hecho de esto,
de ese momento,
dices que los veo,
o sea,
me gustaban
y por eso lo robé.
Un tío que iba drogado
durante no sé cuántos días
que va allí
y roba esos cuadros
y lo hace
porque le gustan.
No tiene que ser entendido
de nada.
Y de hecho,
él mismo lo comenta, ¿no?
Ya los había visto
esos cuadros.
Ya había pasado
por delante del escaparate.
Pero volviendo
a la reacción de Bárbara,
que es evidente,
lo importante
no es tanto
esa reacción emocional,
sino la petición
que le hizo a Carl,
porque le pidió
que posara para ella,
que él,
el ladrón,
se convirtiera en el modelo
y le pagara así
el daño causado, ¿no?
Que se convirtiera en el arte.
Exacto, exacto.
Y en cierto modo,
eso es lo que realmente
ha originado este documental.
Este es el origen de la historia.
Es el retrato.
El retrato.
Y tal vez todo empezó
en la mente de la creadora
cuando vio a Carl en el juicio.
De hecho,
ella misma ha confesado
que lo que le impactó
fue ver a ese ser humano
sentado allí
con remordimiento,
tristeza,
con toda la vulnerabilidad.
Y dice textualmente,
lo que vi
fue un ser humano,
no el criminal.
Así que, señores, señoras,
en la pintura y el ladrón
ni importa el robo como tal,
aunque sea el punto de partida,
ni la intriga
frente a la posibilidad
de encontrar los cuadros,
sino el vínculo.
El vínculo provocado
por la creación.
El retrato de Carl
en manos de Bárbara
y si sacamos un poco
el objetivo,
la posible amistad
en manos del director,
que aún no le hemos comentado,
pero estamos hablando
de un documentalista
relativamente joven,
Benjamin Rhee,
un joven noruego
que si tiras de su biografía
te das cuenta
de que tiene un linaje
de artistas a sus espaldas
bastante importante.
Hasta el bisalbuelo llegas.
Ha trabajado
para la agencia Reuters
y para la BBC
y ya ha dirigido
otro documental.
Esta es su segunda obra.
La primera obra
la enfocó
en el campeón
de ajedrez
Magnus Carlsen.
Y Paul seguramente
podrá aportar
muchas veces.
Pero lo conoces.
Seguramente mucho más
que el resto.
Paul ha mojado
los pantalones.
Magnus Carlsen
sería el Kasparov
de Messi.
Es el Messi.
A Messi es un cachondo
y a Messi
es un guaperas.
Tiene todo ahora.
Es un tío que me suena
que ganó
con 22 años.
Se hizo el primero
del ranking
con 22 años.
Aquel tío no para.
Hay Nakamura,
hay no sé qué,
pero Magnus Carlsen
a la mate.
Bueno, pues la veremos
porque yo no la he visto,
pero imaginaos,
¿no?
Si a Rui no le han visto
el Gambito de Dama
noruego.
Tendremos que traer
ese día que traigamos
Gambito.
Gambito de Gambito.
Según el farán,
Gambito.
Bueno,
si con Magnus
del 2016,
por cierto,
no le fue mal
a Benjamin Rui,
imaginaos
con la pintora
y el ladrón,
con este morbo
ya que está presentando
la obra.
Premio especial
del jurado
en el Festival de Sundance
del año pasado,
el 2020.
Mejor documental
en el Festival de Londres
y algo que nos toca
más de cerca.
¿Recordáis este festival
mallorquino,
la Atlántida?
Ah, sí.
Pues fue la película
más vista,
fue la película
más vista
de todo el festival
en filmen,
evidentemente.
Y todo esto
ha hecho que,
como os comentaba
al principio,
haya un propósito
de ficción detrás.
Es la distribuidora Neon,
la que está ahora mismo
facilitándonos
el visionado
de esta película.
Neon,
por si no lo recordáis,
es la distribuidora
de Parasite
o de Honeyland.
Nos trae alegrías,
¿no?
Sí,
nos trae,
o sea,
de hecho,
creo que aquí
nadie ha visto Honeyland,
pero es otro
gran documental
sobre la última mujer,
no,
no,
la última mujer
recolectora de abejas.
¿A que estás?
¿Va a guañar Oscar?
¿Va a los Oscar?
Sí, sí.
O no se iba a guañar,
pero va a estar...
Estaba ahí nominado.
Sí, sí.
Y,
paradojas de la vida.
Benjamin Rui,
en el fondo
cuando se enfrenta
a esta noticia
él se planteaba
un proyecto
como un corto documental
de 10 minutos,
leyó la noticia,
ya os lo podéis imaginar,
que apareció en su día
en todas las portadas
de la prensa noruega
y dijo,
vamos a encontrar
algunas respuestas
con la cámara
y dijo algo
que a mí me interesa muchísimo,
que realmente me captó,
dice,
cuando comenzamos la película
no teníamos ni idea
de dónde terminaría,
pero esa es la belleza
del cine
de observación,
simplemente estar allí,
estar allí
en tiempo presente
y ya veréis
lo que acaba pasando
en dicha observación,
resulta evidente
que mucho más
porque de los 10 minutos previstos
ha acabado
en unos 100
de metraje final,
el corte final
son 100 minutos
y es que ya lo decía Bresson,
que el cinematógrafo,
esta cámara
que nos acompaña siempre,
no es un objeto pasivo
que recoge imágenes,
sino que más bien
las provoca,
las crea
y el documental
claramente lo hace,
recoge todo,
recoge esa relación,
recoge lo pictórico,
lo visible,
lo invisible
y provoca,
provoca muchos sucesos,
esos sucesos
mejor los dejamos
para el visual,
evidentemente,
ahora,
me ofrece una cierta pregunta
continuamente
en el documental,
¿no?
Es evidente
en este tipo
de documentales
que como el director
no llega al origen
de eso,
no llega con el robo,
sino que llega ya
con la amistad establecida
entre los dos,
tienen que recrear momentos,
hay una veracidad total
en el documental
que el espectador
lo tenga claro,
pero a partir
de cierto punto,
esa cámara sí que acaba
siendo un testimonio
muy sincero,
pero sí que es cierto
que hay otras escenas
que están recreadas
para poner al espectador
en el momento adecuado,
claro,
ahí esa teatralidad
autoimpuesta
en cierto modo,
no sé qué opinas tú,
Carlos,
que has visto el documental,
a veces me sacaba,
eso y la idea
del vampirismo
que navega muchas veces
en el arte,
¿no?
Porque no es lo mismo
el arte que nosotros creamos
que el arte observacional,
¿no?
Ahí hay una idea
donde la propia pintora
vampiriza la naturaleza
de este hombre
adicto y acabado
y el documentalista
a su vez
vampiriza esa relación.
Sí que es verdad
lo que pasa
que al mismo tiempo
también lo veo
como el arte,
el arte como trabajo
en equipo.
Es decir,
hay algo de terapéutico
en la vida
de ese ladrón drogadicto
que pasa por un momento
muy jodido
y que llora
cuando se ve
a él mismo pintado
y acaba,
su vida la acaba
llevando a un nivel
como más
de crecimiento personal
y luego incluso
acaba participando
de esa pintora
y eso acaba siendo
como algo terapéutico,
¿no?
Y lo es,
y lo es.
Y viendo el resultado
además,
que no vamos a descubrir,
pero viendo el resultado
de las vidas
de estos dos señores,
¿no?
No solo del director
de Rhee,
sino de Bárbora
y de Carl,
que de hecho
ya lo podemos decir,
ahora mismo
Bárbora está siendo
súper solicitada
en sus pinturas
vistas en todos lados
y bueno,
de Carl
mejor que no ofrezcamos
ningún spoiler,
pero viendo ese resultado
sí,
evidentemente
ha aportado en positivo,
¿no?
¿Qué cultura, Carl?
No,
sigue teniendo la pinta
de vikingo que no,
ahora es un muso.
Hay un momento
sin desvelar mucho
pero hay un momento
del loco
que ella dice,
dice,
que en otra vida
Carl podría haber sido
ministro noruego
o podría haber sido
bueno,
porque en Noruega
no hi havia un tío,
un heavy
que es va a presentar
a unas eleccions.
No, no, no,
un heavy,
un tío que era anarquista
y todo
y para hacer la coña
con los colegas
se va a presentar
y todo el mundo va a votar
y hasta allá
si tú veus allá
como al ajuntamiento
de las juntas.
Es creíble y posible,
¿no?
Vamos a acabar
la sección
con un par de curiosidades
porque sí que es cierto
que el peso
se lo llevan estos dos personajes,
¿no?
Bárbora y Carl,
pero aparece
un tercer personaje
de tanto en cuando
que es el marido,
bueno,
o la pareja de Bárbora
que curiosamente
este señor
es un profesor de arte,
es un tío
con varias obras
a sus espaldas,
obras audiovisuales
y está ahí,
no sabes,
muchas veces
si como consultor,
como terapeuta también
de la propia Bárbora
y como sufridor
de todo lo que está viviendo.
Al final no deja de ser
en algún momento
una idea de triángulo amoroso.
Y no hay momento,
exacto,
no hay momento de celos.
No, no,
son noruegos, tío.
A mí no me pizas, Bárbora.
Son noruegos.
Puede que hoy
no nos hayamos ido
por la vía
de la semana pasada
de cara a cara
de ese noir escandinavo,
pero siguen siendo noruegos
incluso en un documental
como este.
Y bueno,
ya veréis
como seguramente
es una película
que como Honeyland
también puede que sea
candidata a los Oscars.
Y me gustaría acabar
con lo que estamos escuchando
que es la música, ¿no?
Estamos hablando
de una banda sonora
alucinante para mí.
Yo no sé
si habéis podido ver
alguno de vosotros
precisamente
la obra de Magnus
porque el compositor
también está detrás.
Helmersson.
Sí, exacto.
Uno Helmersson, ¿no?
El compositor
de estas dos películas
de Benjamin Rie
pero también
de un documental
superinteresante
que habla de Duterte,
del presidente de Filipinas
y que seguramente
es un documental
que juega en las antípodas
de este.
Esa es la idea
donde tú no provoques nada,
tú no creas nada,
sino que tú eres
solo un testimonio
como cámara, ¿eh?
Digo.
Vale muchísimo la pena
también con banda sonora
de Uno Helmersson.
Toma, ya.
A mí me sembra interessant,
¿t'acordes, Carles,
que comentàvem
fa un temps
el del documentalista
Ulrich Seidel?
Ulrich Seidel, sí.
Sí, sí, sí.
Hi ha aquest punt de...
Són documentals
que els teniu...
Perdó, Ferran,
a Filmin,
però són una passada
perquè són documentals,
inclús les pel·lícules
que té
són documentals gairebé.
Sí.
Són documentals,
hi ha un,
que és el primer que vaig veure,
que és en el sòtano,
que és heavy metal.
Això és el que ens va recomanar.
És gent de com viu,
com té una doble personalitat
gairebé alguns,
alguns tenen com
el museu de Hitler
i fan les reunions
amb els nazis, no?
Altres que tenen...
Són aquests que col·leccionen
aquests bebès
que són com persones
i que creuen
que tenen un bebè
i que de sòtan
és un puto món.
Altres el tema
com d'associacions d'armes,
altres...
Llavors,
aquest tio, a més,
no té moviments de càmera
i sempre, a més,
li diuen que és el Wes Anderson
del documental xungo, no?
Sí, d'Espelador.
Aquest...
Aquest...
Tot és...
Plans generales, no?
Sí, sí, sí.
Tot perfectament...
Camerifica?
La perspectiva és perfecta,
però el contingut
i això de
és vampiritzar o no, no?
És allò...
Agafes temes molt xungos.
És que això està sempre
patente i latente
en la creació, no?
I això que dius,
a mi em remet
a Stieg Larsson
una mica
o aquesta idea
com més d'aquests països nòrdics
on tot està al seu lloc
i tot està superpolidet,
a sota d'això
hi ha una espècie
de submundo linxà, no?
És el línx que baixa a Blue Velvet, no?
Per anar tancant això,
això que diuen del vampiritzar
és que al final ho has dit tu,
que és aquest treball en equip
encara que siguin voluntari,
perquè al final
l'art veu de la vida
i la vida és observar
i entendre
i els humans
que som certs
de crear patrons mentals
hem d'observar
i hem de...
Si alguna cosa
ens quida l'atenció
l'analitzarem,
la pensarem...
Això és vampiritzar
o és crear?
No, no, exacte, no.
És interessant plantear
la reflexió
però evidentment
que jo també
soc partidari
d'aquesta lectura
més positiva.
Com a dir,
el mal artista còpia
és bueno roba, no?
Directament.
És un bon ximpum
per acabar el...
És una frase molt d'ara,
d'usurpar, no?
Bueno, el remake del remake del remake del remake.
Los creadores de memes
són cossacos
que roban
i recrean
i releen.
Doncs noia,
ens quedan tres minuts,
anem a l'agenda
que em sembla que tenim alguna cosa
per dir-ho.
Algo hay, algo hay por ahí.
Què és cou?
Teníem un immemorial,
em sembla, Carles?
Sí, un i que a més es divideix...
És bicéfalo, eh?
Es divideix en dues parts.
Christopher Plummer.
Ai, joder.
Paul Getty,
tu el recordes bàsicament per...
Sonrises i lágrimes.
No, yo lo recuerdo
porque fue el día que nos conocimos.
A part,
és el día que vaig conèixer la tienda
veient la de Paul Getty,
la de todo el dinero del mundo.
Eso,
de Rick y Scott.
Perquè es va empatar...
És la peli que es va empatar
al Kevin Spacey.
Exactament.
Per tot el tema d'abusos.
Amb sis setmanes
van regravar tot
i substituint a Kevin Spacey.
El segon,
el segon immemorial
que m'ha tocat
és Hal Hallbrook,
que parece...
Hal Hall,
no puede no,
però és Hal Hallbrook.
és,
pa' entendernos,
el Lincoln de la tele.
Bueno,
és el gran secundari de Hollywood
i,
de fet,
estava mirant abans
que em sonava,
em sonava
i és que també sortia
el de l'oeste
de la Casa Blanca
que jo vaig estar...
Ah, amigo.
O sea,
que estamos tan jodidos de agenda
que tiramos de...
De muerte.
Bueno,
mira,
lo que comentaba,
a nivel cinematográfico,
vayan a ver La pintora y el ladrón
que ha sido el único estreno.
Pero hablaba de dos reestrenos,
¿no?
A ver.
Uno és el de Chaplin,
que ja lo comentaste tú,
y el otro...
El chico,
el chico,
de Chaplin,
evidentemente,
una obra maestra,
cien años.
Y la otra es 2046,
que es la continuación
de In the Mood for Love,
¿no?
Ese programa sobre el amor
que nos prequede.
O la discoteca granolles.
Ahora empezaría otra empanada.
Es curioso,
¿no?
Otra creación.
Porque aquí no hay aniversario posible,
no es que la estén reestrenando
por ningún aniversario,
pero la reestrenan seguramente
por el peso que ha tenido
el reestreno de In the Mood for Love.
Y después,
semana que viene,
Nuevo Orden,
película mexicana,
ya la comentamos aquí.
Yo creo que es una película
que os voy a traer.
El premio del jurado en Venecia
y ya veremos
todo lo que hay que decir.
Podrían portar
a Nuevo Orden Mundial, ¿eh?
Sí, casi.
Ja, però ja podem jugar
bastant amb això.
Doncs,
més coses d'agenda molt ràpid.
Ja es va estrenar la setmana passada
i no ho vam dir
H, aquesta silla espanyola
de Netflix,
de la segona temporada.
Diuen que és millor que la primera.
Bueno, la primera
fue patética,
sobretot a nivell actoral,
a nivell actoral.
De videojocs,
Pol,
per fi s'estrena el dia 10.
Little Nightmares 2,
que ja en vam parlar
durant el confinament.
Molt interessant, eh?
Primer a PC, eh?
El dia 10 a PC,
dia 11 a totes les consoles.
Doncs, nois,
gran programa avui.
Joder.
Hem aconseguit...
Más velaciones...
Lo podemos dividir en dos horas,
eh?
I ens escoltem la setmana que ve,
que ara parlarem
de què parlarem
perquè és que no tenim ni idea,
no?
Hem fet aquest trícic
i ja estàs sentit.
Escriviendo un nuevo mundo.
Vinga, nois,
ens escoltem la setmana que ve.
Adiós.
Adiós.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Sí, sí.