La justa, el magasí matinal de Ràdio d'Esvern.
Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi,
amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més.
I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia.
Perquè tot el que passa a Sant Just passa per la justa.
De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esvern.
Sabíeu que fer activitat física ens ajuda a viure més i millor?
L'Organització Mundial de la Salut recomana fer activitat física cada dia.
30 minuts als adults i la gent gran i 60 minuts als infants i adolescents.
Una vida activa disminueix l'ansietat, l'estrès, la depressió i prevé i controla malalties cardiovasculars i metabòliques.
Mou-te i viuràs més i millor.
Mésinformació a esport.gencat.cat.
Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades?
Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades?
Si us agrada les sardanes i teniu curiositat, tot això i més ho trobareu al programa a l'audició que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions.
Us hi esperem!
Soc llavor, soc planta, soc flor.
Soc la llavor que desperta el teu amor.
Soc la llavor que està a prop teu.
Soc la llavor del canvi i la transformació.
Soc la llavor que em balleix i la que t'ajuda a viure.
Soc llavor, soc la teva planta, soc la teva flor.
Fem créixer el verd.
Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs.
Les àvies i els avis són sàvies i savis.
No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit.
Festa de Bici sense edat.
En Bici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans.
La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada.
I depèn de tu, que ho facin sols.
Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran.
Acompanya'ls a veure el poble on es van criar.
Dóna'ls vida, que et tornin a sentir el vent a la cara.
Et necessiten. I tu a ells, també.
Des de Bici sense edat, et necessitem.
Festa voluntari.
Més informació al portal justsolidari.cat o en bicisenseedat.cat.
Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern.
Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just.
Durant el 8.1, ràdio d'Esvern, durant el 8.1.
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx.
l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural.
Un programa cuinat per...
Pol Dígler, Parran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a ràdio d'Esvern.
Llarga vida a la nova carn, pronunciava James Woods a l'escena final de Videodrome,
just abans de disparar-se un tret al cap, amb la seva mà en forma de pistola putrefacta.
I per què comencem l'Empanada amb una escena tan macabra?
Doncs perquè de sobte s'ha convertit en una matèria de rabiosa actualitat.
Torna David Cronenberg.
Torna la persona que, segons Martínez Corsese, defineix la fi del segle XX.
I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control,
en la mesura en què no tenim cap mena de control sobre la nostra pròpia destrucció.
Però parlar de la nova carn no només és parlar del director de Videodrome.
L'espera en la matèria, Antonio José Navarro, ens ho posa ben fàcil.
La nova carn és una estètica perversa del cos, una representació obscena de la realitat
que neix d'una mirada tràgica sobre l'existència.
I entenem per obscena, impúdica, maldestra, que ve del llatí obscenos, allò que ofenen els sentits.
O millor encara, allò que està fora d'escena, que no es pot mostrar.
I per què no es pot mostrar? Doncs perquè guarda una relació amb la mort.
Ens agrada dir no, no, encara és tabú.
Avui parlem d'amor, però no com la fi d'un trajecte, sinó com un món que continua,
que desafia els límits del que coneixem i d'un avant per fet.
Un món on el cos expressa el seu propi inconscient, on l'esperit es desajusta i on l'erotisme es disloca.
On el plaer es confora amb el dolor, el sexe amb el sadisme.
Eros i tànatos ja no coincideixen sota aquella mirada harmònica sensual de l'Ofèlia de Milé sexualitzada,
en aquell llac on estava submergida, sinó per delactar-se en les tenebres de la lletió.
El cos abjecta.
Penseu en la pistola fàl·lica de Wood, en els veïns infectats de Shivers,
en el Jeff Goldblum de la mosca, que no en tenia prou amb el coit.
Volia penetrar més enllà de la carn.
Penseu en un món on tot és possible, mort, desig, però també pell i matall.
Penseu en el Hellraiser de Cliff Barker, el seu Pinkhead amb el cap ple de claus,
o el Tetsuo de Shinya Tsukamoto, recorrent a ritme de música industrial,
als carrers d'una ciutat japonesa mentre cridava
el futur és el matall.
La nova carn fins i tot dona per construir discursos de reivindicació.
Cindy Sherman, l'artista de les Mil Cares,
Orland, les seves intervencions quirúrgiques,
o fins i tot les orgíades de Carol Schneemann,
on el sex en grup es barrejava amb el menjar cru i amb els plàstics.
Evidentment, Júlia Ducornau, Titan,
potser la gran pel·lícula feminista de terror de tots els temps.
Però per què tota aquesta metamorfosi grotesca del cos?
Quina necessitat hi ha de tanta truculència?
És que no n'hi ha prou amb les barbaritats que apareixen al Telenotícies?
O potser és que el porno ha explotat tant el sexe
que cinema i art s'han vist obligats a reinventar-se
amb una mirada més fosca, més perversa,
més simptomàtica del nostre temps?
Però no ens enganyem, la perversió sempre ens ha acompanyat.
Què us penseu que feien els espectadors del Cis Romà
després de gaudir d'un espectacle de gladiadors decapitats?
I ja uns devuren esclaus.
S'anaven corrents al prostíbul, a desfogar-se de valent.
Avui intentarem desgranar una mica tot això.
Alguns aspectes d'aquesta nova carn,
amb propostes molt suculentes.
I ho fem amb aquest grupet d'aquí
perquè el Black Alien que corre per Barcelona
amb la pell negra al nas tallat, avui no podia venir.
Així que intentarem fer-ho el millor possible.
Avís important,
si acabeu de menjar,
sisplau, espereu una mica abans de descobrir
tot el que us tenim preparat.
I com deia la Débora Harry de Videodrome,
la mort només és el principi.
Crims, amb Carles Martínez.
Pròximament, sí,
i segurament des del grec.
Des del grec,
l'amfiliatre del grec.
Declamant com un bon actor de veritat.
Projectant fins a l'última fila.
Acabas de dar el clavo perquè
parlar de la nova carn
és parlar d'un teatre.
Sí, però amb la sangre.
¿Claro?
¿Hay sangre?
¿Hay sangre?
¿Extirpamos?
Sangre, vísceras, líquidos.
O sea, es para dar un teatre del absurd
y d'alló grotesque.
Muy potente, muy potente.
Yo, de hecho, ya casi que me levanto.
Ya está todo dicho, señores.
Esto es la nueva carne por Carles Martínez.
Y, de hecho, yo...
Me habías dicho que era una presentación larga.
Larga, pero con mucha chicha.
Pero, claro, yo pensaba que era
porque por fin íbamos a presentar
al hombre de las cervezas.
Este es un buen amigo nuestro
que se va pasando...
¿Va a ser así ahora?
Me mola él.
A mí me prometisteis cerveza el primer día,
no me la disteis.
No, pero esto no es cerveza.
Porque te queremos sanar.
Agua de moris.
Te queremos sanar.
Si me poneu cervesa, seguiré venint aquí.
De moment, ya me he après a dir
a pitjatón ver a ser tacón.
¡Eh, eh, eh!
Ahora me falta ver las pelis.
Ya puede ser del club.
Ya puede ser del club de los empanados.
Exacto.
Me gusta la idea.
Oye, vamos fuertes, entonces, hoy, ¿no?
Muy fuertes.
Muy fuertes.
Pero yo creo que no hablemos tanto
a ver si va a pasar como con la peli, ¿eh?
A ver si va a pasar como con la peli
que la ponemos muy arriba y después...
Ahora hemos hecho una presentación
como muy épica de la nueva carne y de Cronenberg
y después diré...
Bueno, Cronenberg es una mierda.
Bueno, potser ara, però abans, Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
És un tema que dóna molt de joc.
Ara entrarem.
Dóna molt de joc.
No te dispares.
No te dispares como la pistola esta de huesos.
Anem al menú del dia,
que avui crec que és un menú bastant putrefacte,
així que prepareu...
Prepareu les criatures, les amagueu,
o si no, si les feu escoltar,
que sapigueu que aprendran el racó fosc d'empanada.
Així que ens anem al menú del dia
a veure què cuinem.
Por favor.
Ens podreu trobar a...
Facebook, Empanada Cultural.
Twitter, Empanada Cultura, sense L.
Instagram, Empanada Cultural.
Tots els podcasts a Spotify
i els videocasts a YouTube.
Menú del dia.
Me encanta esta variedad musical
que tenemos en este programa, eh, tío.
podríamos ser en sí mismas una, vamos,
una radio station, ¿no?
Exacto.
Que va sacando cada noche nuevos temas,
bueno, repetidos, pero en el fondo muy variados.
Yo creo que...
No apunten en la dirección que vamos hoy.
No, no.
Para nada, eh.
M'ha vingut al cap de que ara és com...
Sabeu El Ollo?
La pel·lícula que es El Jollo,
que va baixant la plataforma
i al final, ja que ja puc menjar,
està podrit.
Vale, doncs, aquest és avui,
el menú del dia,
és a la plataforma 230, ¿vale?
Vale.
O sea, empiezo yo,
que parece que voy muy fuerte,
pero no, pero no.
Y conforme va avanzando el tema,
las secciones van adquiriendo
un rollo mucho más putrefacto.
Sí, porque yo empiezo,
de alguna manera,
con el maestro, ¿no?
O con el gran referente
de la nueva carne,
como bien ha explicado
Carlas en su editorial,
porque acaba de estrenar,
acaba de estrenar una película
que se llama Crímenes del futuro,
Crimes of the Future,
y bueno, parece que apele
más al pasado que al futuro,
pero ya lo veremos,
pero ya lo veremos enseguida.
Buena, buena.
Segon plat,
us porto un artista manga,
dic manga,
però que podria ser sevillano,
no?
Perquè el Juanito.
Juanjito, ¿no?
Juanjito.
Avui portem un dels mestres
del terror,
però sobretot més que del terror
és de la nova carne,
aquest body horror mangaka
que estem parlant de Junjito,
un dels grans noms
que a més mai hem portat res aquí.
Vull dir que ja tocava portar,
a vegades hem portat poquet manga,
el que hem portat,
hem portat aquí era això,
però aquest cop ens anem
a les profunditats de Japó
per fer algo molt roncambolès.
Està claro que quan tu vas al manga
és per algo molt particular.
Exacte, és molt roncambolès.
Ja ho posarem després.
Doncs jo remato
aquest itineret
i m'alçà tan abrós putrit
amb un fotògraf molt important,
artista americà,
que es diu Joel Peter Witkin.
Suena molt bé.
Suena molt bé,
però el Giger
el deixarem pel final.
Però estan en un grup de WhatsApp.
té tan dominio este campeón
que un dia dice
bah, tiro de Giger,
no, hasta la última hora.
Es como un director
antes de llegar a la escena.
Me he vuelto loco
mirando fotomontajes.
O sea,
tengo la cabeza que me hierve
de tanta putrefacción.
Digamos la verdad,
esto era algo previo
que ha cobrado manifestación
a través de los fotomontajes,
pero esto ya estaba ahí.
Vaya, vaya, vaya.
El mar de fondo.
La locura.
Mar de fondo,
sortia a Tamara también, güey.
No, no la fortis.
No, pero esta volvé,
porque esto es public.
Gracias que le está haciendo.
Viscala, Rosy.
Sí, es aquí.
Doncs, va, comencem, comencem.
Vamos, vamos.
Destapem aquesta nova carn
amb el rei de la nova carn.
The new meat.
The new flesh.
The new flesh.
Cinema.
It is time to stop seeing.
Eso es lo que pasaba yo.
It is time to stop speaking.
It is time to listen.
Sí, sí, es time to listen.
Es el momento de escuchar.
Ya sabéis que a nosotros
también nos podéis ver.
Yo no voy a parar de hablar,
así que no diría que no hable.
Pero así como esta voz
nos ha recordado, ¿no?
Con este tonito un poco
como imperativo, así,
en pan penetrante,
ahora es momento de escuchar.
Y no a Cronenberg,
sino a nosotros,
que tenemos cosas
muy importantes que decir.
No vayáis al cine.
Sí, no vayáis.
Y tal cine.
Bien, bien.
La controversia está aquí.
Ya está servida.
Pero cachondeo aparte
que conste que lo que acabáis
de escuchar es un breve fragmento
de la película
de David Cronenberg,
Crimes of the Future,
su última película.
Una peli muy esperada,
por cierto.
Sí.
Diremos que ciertamente impactante,
aunque para mí no tanto
y creo que para algún otro compañero
no tanto como se había dicho.
Pero bueno,
por fin se puede ver en cines
y es que Cronenberg además
llevaba ocho años sin estrenar.
Desde el 2014
con la peli Maps to the Stars.
Han pasado ocho años.
Yo creo que todo el mundo
tenía muy claro
que el tío estaba ahí,
que seguía en el ruedo.
Pero poca broma.
Estamos hablando
de un cineasta
de 79 años de edad.
Y se nota.
Sí, un poquito, un poquito.
Pero ha dado guerra, ¿eh?
Ha dado guerra
y que le quiten lo bailado.
Y en cierto modo,
como iremos viendo
en esta sección,
la sigue dando.
Al menos sigue dando que hablar
y eso es muy importante.
Ahora Cronenberg,
como decíamos,
vuelve al ruedo
con Crimes of the Future,
To the Future, sorry.
Una película
que a pesar de su título
parece más bien retomar
el pasado,
como decía al principio.
Un pasado creativo
y no solo porque
la película en sí
recupere un título,
un título de los años 70
de un mediometraje,
de su segundo mediometraje,
con el que solo comparte eso.
No lo he visto,
pero por lo que he podido entender
a través de ciertas lecturas,
solo comparte el título.
Pero es que además
de recuperar ese título,
lo que recupera es un guión.
Y es un guión escrito
hace 20 años.
Así que sí,
de algún modo,
el pasado está ahí presente,
pero no solo eso.
El sentido distópico,
podría recuperar también.
la original quizá
tiraba más
hacia el tema
de los cosméticos
y la nueva,
en el fondo,
también está proyectando
cierta...
Los cosméticos.
En la ecología.
Los cosméticos.
Sí, sí, sí.
O sea,
dones que morían
porque es...
Bueno...
Pues eso no es antiviral.
Bueno, antiviral.
Justamente,
también temo
del Crimes of the Future
del panel original.
No nos avancemos.
Creo que va a ser
una sección
ciertamente atropellada.
Pero lo importante
es que tengamos en cuenta
que sí,
evidentemente,
es Cronenberg.
Y ese Cronenberg,
precursor,
ese Cronenberg iniciático,
pues evidentemente
se fue desarrollando
y ahora ya
con un Cronenberg veterano
es inevitable
no poder establecer
paralelismos,
sintonías,
pero como tal,
no es que sea un remake,
no es que vuelva
a recuperar la película
y a partir de ella
quiera explorar
dentro del mismo argumento
otras posibles variedades.
No,
es una peli diferente.
Y además,
como os decía,
recupera el pasado
por varias cuestiones,
pero entre ellas
evidentemente
porque es una peli
que vuelve a pelar
a esa gran etapa
de Cronenberg.
Cronenberg hay muchos,
hemos vivido
unos cuantos Cronenbergs
a lo largo de estas
décadas de cine
y en el fondo
si una época recupera
es la de los 80,
es la de los 90,
es la de la nueva carne.
Pero bueno,
lo importante es
y voy a lanzar
una pregunta
que no vamos a responder aún
es ¿aporta algo nuevo?
¿Aporta algo nuevo
o se repite?
Totally not.
O se repite
y se queda en la nostalgia.
Que no lo sé,
que no lo tengo claro ni yo,
quizás por lo que veo aquí
muchos de vosotros sí.
No sé si se queda
solo en la nostalgia
o en la enumeración
y si enumera,
¿qué enumera?
Porque como veníamos diciendo,
hostia,
Cronenbergs hay varios
y está claro
que hay algunos
mucho más importantes
que otros.
Pero bueno,
para que de algún modo
todos podamos responder
a estas preguntas,
mejor será que profundicemos
un poquito más
en el argumento
de Crimes of the Future
y ya luego
con la película
bien presentada
haremos un pequeño repaso
de la filmografía
que seguro que hay que ayudar
a más de un empanado
que sigue empanado,
¿no?
Entonces,
¿a quién tenemos
en esta nueva aportación
de la nueva carne?
Pues por un lado
a su musa
del nuevo milenio,
a Vigo Mortensen,
que aquí hace
de Saúl Tenser
y a su lado,
al lado de la ficción,
¿no?
De Saúl Tenser
tenemos a Lea Seitu,
la actriz francesa,
quien da vida
a Caprice.
Tandem artístico,
evidentemente,
dentro y fuera de la pantalla,
pero dentro de la pantalla
como Saúl y Caprice,
son una pareja de amantes
que llevan al escenario
la mutación maligna
de los órganos de él
y la posterior extirpación
por parte de ella.
Performas de un futuro
distópico
que revelan lo posible
y para mí
una relación
tan difícil de asumir,
la posibilidad de unión
entre ciencia y arte.
Él,
siempre artista,
referencial,
y ella,
una cirujana reciclada
en el mundo del arte.
También la idea
de l'espectacle,
en el sentit
que tots aquests freaks
de la película
Todd Browning,
que era aquest espectacle
victoriar
d'exhibir la cara
en deforma,
d'alguna manera
aquí es veu traslladat
en el sentit
de criticar
certa cultura
de l'espectacle
i del consum.
Anem a fer espectacle
de tot això.
Pero también,
yo creo,
y totalmente
en contraposición
a lo que dices,
que por otro lado
hay un punto casi
de unanismo artístico
por parte de Cronenberg
del que ya se sabe,
del que además se sabe
desde cierta calma
y cierta aceptación
social
que en el fondo
él como artista
lleva años
ofreciéndote
sus entrañas
y ahora
ya no te las ofrece
de manera metafórica,
no, no.
Pone a su alter ego,
a su musa,
la pone en pantalla
y literalmente
te ofrece sus entrañas.
Hay un punto también
como de decir,
ostia,
mirad lo que hacemos
los artistas.
Empieza mi crítica,
por así decirlo.
Pero esto no es todo
porque claro,
volviendo al argumento,
sigue Saúl,
es un artista referencial,
no solo conjuga muy bien
con Lea Sidoux
como Caprís,
sino que va a ir atrayendo
a toda una serie
de secundarios variopintos.
Tenemos revolucionarios
que pretenden utilizar
la fama
de este gran artista
para salir del ostracismo,
un agente de antivicio
que perfila el significado
del vicio
en el fondo
y de quien me molaría hablar
porque sabéis
que es el actor
de Alexander Platt,
de la nueva versión.
O sea,
allí está muy bien utilizado
ese acento,
no me parece que Cronenberg
lo haya sabido utilizar.
Es un tinguino que es guineano,
que es de guinea visual.
Bueno,
la cuestión es que
además de esto
tenemos a madres,
lo diremos en plural
cuando no es así,
madres que quieren dejar de serlo
y tienen un camino muy rápido
que es el asesinato
o niños
que no saben que lo son
porque disfrutan muchísimo
comiendo plástico,
oficinistas que se excitan
ante el registro de órganos,
de nuevo,
esa sexualidad femenina
difícil de entender
por parte de muchos
de las manifestaciones
de Cronenberg
en películas anteriores.
Y o los órganos tatuados,
que esto es una de las cosas
que me dejó a cuadros.
Si no ha quedado claro,
lo que hace realmente
esta pareja de artistas
es extirpar tumores
u órganos
que han ido mutando
y que desde un cierto control,
desde el exterior,
al final consiguen sacarlos
y acabar embalsamándolos
en potes que son como trofeos
en la casa.
Pero todo esto,
en el fondo,
es una excusa
para hablar de lo que
venimos diciendo,
de esta nueva manera
de afrontar la nueva carne
como compendio final,
porque tiene algo
casi de peli testamentaria,
parece un testamento.
Hacia Alba a ser el testamento.
Sí,
pero lo hizo en forma de corto
y de una manera muy anodina.
Ahora marca paquete.
Está diciendo
que aquel cos
que había aprofitado
de una serie
donde hay feia de Adulén
y era él mateix
y se va a estirar el llit
con el cos
de la réplica
de Imatis.
Exactamente.
Es súper interesante
un trabajo así.
Yo esto no lo he visto,
pero lo que sí puedo decir
es que cuando vi esta película,
a pesar de no ser
ni mucho menos
un entendido en la nueva carne,
sentía esa idea
como de testamento fílmico,
como si Cronenberg
hubiera pretendido
en Crimes to the Future
resumir toda la carrera previa,
que ya veremos
después del tráiler,
qué parte de su carrera.
Que de hecho,
vamos a poner
voces,
imágenes,
un poquitito de tono,
de ese tonito
tan particular
que tiene Cronenberg
y hagámoslo
a través del tráiler,
por favor.
I can feel you
pulling things around
in there.
It's a brand new organ,
never before seen.
We've all felt
that the body was empty,
empty of meaning,
and we've wanted
to confirm that
so that we could
fill it with meaning.
The world
is a much more
dangerous place
now that pain
has all but disappeared.
I don't like
what's happening
with the body.
In particular,
what's happening
with my body.
Which is why
I keep cutting it up.
What do you think
they'd find inside it?
outer space.
Ups.
Sorry.
Let us not be afraid
to map the chaos inside.
Bueno, pues ya lo veis, ¿no?
La nueva carne
como arte performativo,
este tono
de trágica melancolía,
¿no?
La civilización en ruinas,
aquellos que podáis...
Eso sí,
eso es espectacular.
A mí me parece
que la composición
de esta pelea...
Oye, no te veo ahí,
no, no te veo a...
No veo a Paul
y diciéndome guau, sí.
¿Tú no sabes
lo que ha stigmus
hagan la lengua?
Estoy generando
un tumor dentro de mí
para no para...
Bien, bien, bien.
Eso es lo que quería.
Eso es lo que quería.
Eso es lo que quería.
Que no lo he invertido.
No, no, bien, bien.
Me gusta.
Lo vamos a extirpar aquí,
podemos aprovechar
para abrir lo que...
Lo sacamos y lo tatuamos.
Bueno, lo veis, ¿no?
Tenemos un poquito
de todo aquello
que hemos podido comentando,
que muchos de vosotros
ya conocéis,
pero bueno,
por si hace falta
sentar bases, ¿no?
Pues de nuevo
es el cuerpo
y la máquina
o el alma, ¿no?
Con esas posibles
asociaciones y disociaciones.
El deseo, ¿no?
Siempre ahí,
navegando entre esas
diversas realidades.
La enfermedad
como posibilidad
de cambio positivo.
Esto es muy típico
de Krohlenberg, ¿no?
Como esa posible revolución.
Al final es
la revolución de tus células
en tu propio cuerpo, ¿no?
Como tú,
como revolucionario
de una sociedad.
Y esa sexualidad, ¿no?
Que ya mencionaba antes,
ambigua, dolorosa,
pero también liberadora
y en este caso
también tecnológica
y en definitiva, ¿no?
La búsqueda de identidad
y la liberación.
Todo esto está,
todo esto está
y esto lo teníamos
en otras películas,
evidentemente,
precursoras.
Esto estaba ahí.
Otra cosa es
cómo está.
¿Quién tren va?
Aquí, aquí.
Sonido de...
Vamos, vamos.
De bong.
De gong.
De que empieza la guerra.
No, a ver.
Para que,
como veo que siempre
nos va a llevar más tiempo
vamos,
masticar la negatividad
que mencionarlo
positivo,
hostia,
algo muy positivo
que nos ha venido
acompañando durante toda
la sección
y también en el tráiler,
Howard Shore, ¿no?
O sea,
el tío que está detrás
de la música
con quien colabora,
de hecho,
desde Cromosoma 3
hace muchísimos años
y que,
desgraciadamente,
al menos para mi gusto,
también es el del
Señor de los Anillos,
es un crack este tío
y es un crack
precisamente en esta peli.
Me parece
que desde una perspectiva musical
sabe narrar muy bien.
La cançó base
de la película,
la que ha sonat
així de fons
en el tráiler,
tota l'estona que entrava
em recordava molt
a Twin Peaks,
o sea,
la cançó
clàssica de Twin Peaks,
no sé si té a veure...
Bueno,
es que al final
hay cierto diálogo,
¿no?
también,
al final,
de estos dos cineastas
y de estos dos realidades.
amb Lynch,
¿no?
amb David Lynch.
Totalmente.
La nova carna
els agrupa els dos.
Totalmente.
De hecho,
no sé si lo sabéis,
pero él estaba como...
Ahora me viene...
Hostia,
evidentemente es otro director,
¿no?
Pero me viene
la época de los 80,
finales,
¿no?
Con desafío total.
Una cosa que...
¿No?
Sí,
de Verhoeven.
Él estaba,
sí,
al final le acaba dirigiendo
Paul Verhoeven
porque de Laurentiis,
que es quien estaba
en la producción,
parece ser que no acabaron
entendiéndose
en cómo querían
el resultado visual.
Pero decir que Cronenberg
ha estado, ¿no?
Con un pie
siempre en lo comercial
o ante la posibilidad
de lo comercial
a partir, ¿no?
De sus grandes hazañas
que después llegará, ¿no?
Después llegará.
Y que es interesante
ver cómo
ha intentado mantenerse
lo máximo,
lo máximo digo,
alejado
de esa comercialidad,
de ese circuito
más de consumo
a lo bestial.
Está claro que también
le habría sabido dar su tono
a ese guión
de desafío total, ¿no?
Y volviendo a lo positivo,
para mí,
lo que os decía,
la composición de la imagen,
esa capacidad
que tiene Cronenberg
de proyectarnos
realidades
totalmente anodinas, ¿no?
Como si pudieras
extrapolar lo que está sucediendo
del terreno espacial.
Es decir,
estamos ante secuencias, ¿no?
Que por otro lado
huyen de lo teatral, ¿no?
Que sería muy fácil
a través de esa composición,
a través de ese discurso visual,
acabar cayendo
en pequeñas secuencias
teatrales
excesivamente episodicas.
Y yo creo que en eso,
al menos por mi parte,
sí que acierta.
O sea,
sí que sabe construir,
¿no?
Esas imágenes
que no solo destilan belleza,
sino que aportan
en el significado
y en el discurso
que él nos quiere dar.
¿El problema dónde está?
Para mi punto de vista.
Exacto.
Que hay una enumeración,
¿no?
Es como si alguien
que sabe que ya ha aportado
y ha desarrollado
todas esas ideas,
¿no?
Que veníamos comentando,
ahora no necesita más
que enumerarlas.
Ahora no necesita
llevar eso
a un terreno superior.
y para mí es decepcionante,
¿no?
Porque en el fondo
su discurso de los 80
sigue estando muy vigente
con otros matices
en el siglo XXI
y esos matices afloran,
¿no?
O sea,
tenemos el tema
que ya estaba evidentemente
en los 80 también
porque nos venimos dando cuenta
de que nos estamos cargando
el mundo hace bastantes años.
Pero a la hora de la verdad...
Ahora el futuro ya no es el metal
y es el plástico.
Y esto es un elemento
súper interesante en la película,
¿no?
La idea de reflexionar
sobre el plástico,
¿qué hacemos con el plástico?
Pero es un apunte que hace
y no lo desarrolla
en ningún momento
y muere, como tal.
A mi em dóna la sensació
que hi ha moltes llavors plantades
de molts temes,
però en comptes d'anar-la regant
a poc a poc,
que és el que hauria de ser...
Estem parlant que no és una peli...
És a dir,
no és curta.
No.
En el sentit que...
Es fa cuidadà.
Es posa el seu temps,
es prena el seu temps
per desenvolupar,
teòricament,
molts temes diferents.
I què passa?
Que a mi el que em dóna la sensació
és que hi ha moments
que aboca l'aigua
directament
perquè s'ofeguin les llavors.
O sigui,
no hi ha un punt
i et sorprèn
perquè els primers,
per dir-ho així,
20 minuts,
són...
Que a més són...
Ho va dir,
crec que era Kant,
no?,
que és on va estrenar.
Va dir,
els primers,
crec que són 10 o 15 minuts o 20,
seran el que la gent decidirà
si marxa o no.
I clar,
ella ho va vendre,
no només bèstia,
sinó també de temàtiques...
És aquí el problema,
jo crec,
moltes vegades,
no?
Llavors,
els primers minuts,
l'arrenque,
quan et comencen a plantejar els temes,
dius,
hòstia,
vamos allá.
Potent.
Però, clar,
després et dona una sensació
que és una pel·lícula
que si potser s'hagués transformat
en una mena minissèrie
o al revés,
treu-me certs temes
que més els has deixat penjats.
Subtrames gràtics.
Subtrames que no van enlloc.
I potser hagués sigut alguna cosa,
tampoc et dic molt novedor,
però dins d'una temàtica
no va quedar un body horror així
com tracta ell,
tractar un canvi climàtic,
per dir-ho així,
amb això,
només aquest tema
hauria sigut molt canyero.
Jo tinc la sensació,
és un guió de fa 20 anys,
he dit abans.
Jo tinc la sensació
que va anar a rodar la pel·li
allò que fan els guionistes
que es posen una paret plena
de pòstits de colors
com trames, subtrames i tal
i va anar
i quan va anar a entregar
per rodar la pel·li
va tropeçar,
va caure
i li van caure
tots els pòstits barrejats
i a partir d'aquí
es va fer la pel·li.
I, por otro lado,
no es una pel·li desordenada, eh?
No es que...
No, no me parece una pel·li desordenada.
O sea,
que va guiando bien.
No, però fas la sensació...
No hay un orden.
El que passa és que...
El tema és que no desarrolla.
Però hi ha subtrames
que piden un pes
o una importància
que no els hi dona.
Al final estan allà
de su fons.
Estan en lo anecdótico
per crear tono
o per encadenar seqüències
que són les que pesen.
Exacte.
Una altra cosa
que quería resaltar
no tant per celebrar la pel·li
que t'ha agradat, Carles, a tu.
No, és que ho he de fer fora, eh?
A mi m'ha molat.
A mi m'ha molat
perquè em va deixar fet
com una mica una merda
i jo crec que això
també és la gràcia de la pel·lícula.
Em va agradar
com a catàleg
dels horrors
de tot el que hem trobat
en la filmografia
de David Cronenberg
i seguint en això
que acabes de comentar
sobre l'ordre
no és tan, insisteixo,
per celebrar la pel·li
sinó per destacar una cosa
i és que
que curiosa
la forma que té Cronenberg
de mostrar aquests horrors.
No els mostra
amb un treball de càmera
mogut, distorsionat
sinó que és superclàssic.
Tu vas comentar, Adri,
en una conversa
que vam tenir
quan vam sortir de la pel·lícula
que et podia recordar
el diàleg
entre una persona
allà amb els bueis oberts
i un plano contraplàstic
un pla contraplà
i dius
això és com Woody Allen
això és com Woody Allen
grava les converses
i crec que és molt interessant
per què?
Perquè hi ha una posada
en escena molt clàssica
a l'hora de mostrar
aquests horrors
i en aquest sentit
hi ha una honestedat
quasi diria formal
és a dir
a l'hora de mostrar
els horrors
penso per exemple
en l'escena
de l'almorzo desnudo
on Cronenberg
adaptava a William Barroff
on veus aquest protagonista
que està conversant
amb la seva màquina
d'escriure
que és com una mena
d'insecte
pla contrapla
pla contrapla
és superclàssic
no cal fer virgueries
amb la càmera
perquè els continguts
ja són prou virgueria
ja són prou
caòtics
però entenc
que en aquesta pel·li
digue-li
que ha posat
el pilot automàtic
o que potser
no ha estat tan ambiciós
abans Pol comentaves
la tercera temporada
de Twin Peaks
i potser
si tant de bo
com el David Lynch
de la tercera temporada
de Twin Peaks
tot i així
és una pel·lícula
que es gaudeix
perquè tu ja saps
el que vas a veure
no no
aquest és el problema
és que ja l'has vist
aquesta pel·li
exacte
has vist
perquè al final
no ens enganyarem
Crímenes
ara repassaràs
Adriano
però jo llenço
tres pel·lis
que bàsicament
és un refrito
de Crash
d'Existence
i de Death Ringers
bueno voy a recuperar
un poquito el micrófono
que habéis ido depositando
cosas muy interesantes
más que todo
corrijo una cosa
cuando te lo comparaba
con Woody Allen
y esto remite
a otra de mis críticas
sobre la pel·li
hablaba concretamente
no tanto del planteamiento visual
o del lenguaje
sino de la interpretación
de la Kristen Stewart
o sea
la Kristen Stewart
maneja un tono interpretativo
en la pel·li
que no encaja
y de hecho es cierto
que el tío ha insuflado
esta nueva carne
de una cierta comicidad
de un tonito irónico
de fondo
que
o sea
me hace recordar
más Maps to the Star
que no las pel·li
que estés nombrando
yo ahí creo que tiene
una cagada de tono
que te saca
y que a esa profundidad
y ese
y ese
y ese discurso penetrante
que pretende
se pierde
¿no?
se pierde
y era en esto
que te decía
tú sacas a la Kristen Stewart
con esa interpretación
¿no?
¿no?
que está continuamente
entre la duda
entre esas palabras
que calle
y no
o que
o que
y la palucidad
y la palucidad
y esto
te lo llevas
a una película
de Woody Allen
y esa tía
encaja a la perfección
esa era mi crítica
y ese mi paralelismo
con Woody Allen
cuando
sin pensar en Woody Allen
sí que es cierto
lo que dices
¿no?
que la película
tiene
o sea
tiene un discurso visual
potente
homogéneo
coherente
es decir
a mí
desde el apartado visual
bueno
es que incluso
con esas imágenes también
que pretenden molestar
las disfruto
o sea
las disfruto
como disfrutaría
las películas
que he mencionado
el problema es
¿a dónde me lleva esto?
porque te diría
que en esa poética
y en ese lirismo
y sobre todo
en esos diálogos
que se excede
¿no?
que ya los tiene
en otras pelis
como en Crash
pero hostia
sabe dar con la justa medida
aquí a veces me recuerda
hostia
no sé
es como si la nueva carne
se hubiera encontrado
con Terrence Malick
tío
en algún momento
hay un punto como de
relajemos
la nueva carne
es filosofía
porque parla
una estética
perversa al cos
es pura filosofía
pero aquí
postmoderna
pero filosofía
un moment Carles
ahora siguen
ya no
el puesto crítico
de
voy al contrario vuestro
sino
anem a espectadores
el guió
als diàlegs
es un ñap
no pero
aquí no
yo creo que no hi ha
es decir
cualsevol persona
que escolti
aquests diàlegs
diu
això es de tallatro
la cirugía
es el nuevo sexo
claro
porque es que si hay nueva carne
hay nuevo sexo
es mi nueva
cuál es el nuevo sexo
parle
es que yo no sé
practicar el sexo antiguo
no yo era muy malo
esto ya era
sleepers
da Woody Allen
el dormilón
poca broma
el Vigo Mortensen
con las cejas
ahí totalmente
depiladas
con la pinta
que pretende ser
el del séptimo sello
pero en el fondo
es un ninja
echado a la droga
¿sabes?
con ardor de estómago
tu veus la pel·lícula
fredament
i la pel·li
o sigui
hi ha una escena
escandalosa
però no de
de malament
tio
o sigui
de malament
de malinterpretat
perquè ja em direu vosaltres
les escenes del poli
que ja em diràs
tu també
que pinta
esto es lo que os estaba comentando
este actor
este es un actor
que encaja muy bien
en ese exotismo
que él pretende
discur
como mostrar
un exotismo
y una variedad
muy variopinto
el discurso
de ese futuro distópico
pero que a la hora
de verdad
no está bien cogido
o sea
un detective de antivicio
es más vicio
es más viciado
que no
y que
no quiero que se atribuya
a una cuestión racial
pero es que
si esa raza
no viene acompañada
de una manera
de expresarse
que pueda entrar
en homogeneidad
con el resto
del escenario
que estás mostrando
ya no me sirve
me sirve para
Alexander Plach
cae en el cliché
de estas secuencias
cuando están ellos
dos solos
de bueno
aquí tenemos que meter
un poquito de noir
clásico
estereotipado
a Max
y es Welket Bungue
el actor
es Welket Bungue
que se hizo famoso
por Berlín Alexander Plach
la última versión
oye
y para no alargarnos muchísimo
porque aquí podríamos estar
en plan ping pong
de un lado a otro
durante horas
está clarísimo
simplemente
para que también
un poco el espectador
el empanado más empanado
pueda entender
por qué hay ese punto
también
yo creo que es una peli
que si la viéramos
de un cineasta
nuevo
diríamos
usted que bien ha sabido
no ha sabido desarrollar
pero que bien ha sabido
recuperar temas ya sentados
pero es que claro
estamos hablando de un cineasta
como Cronenberg
que joder
que tiene una etapa
mucho más potente
desde la molestia visual
es decir
que si lo que pretendía
ser una peli impactante
desde lo visual
ya teníamos esa tendencia
hacia lo desagradable
con llagas
pústulas
organismos que se descomponen
de los 70
con películas
que seguramente
vosotros habéis visto
y que yo no he visto
para nada
como vinieron de dentro de
o cuál era la otra
mítica rabia
del 77
si no me equivoco
de hecho
Shivers
ahora que lo dices
vinieron de dentro
de ese edificio
donde los vecinos
quedan encerrados
es una película
que se hizo
mientras Ballard
escribía su high rise
que bonita casualidad
y que curioso
pues también
esa mezcla
de sexo y muerte
porque cuando esas larvas
parasitan
a los vecinos
de ese edificio
le despiertan
unas ganas de follar
exacto
bestiales
pero claro
ahí hay un punto
es una idea interesante
que igual no es necesario
desarrollar muchísimo
porque está enmarcado
en un contexto
diríamos no sé
de blood exploitation
de hecho
era un tío
que parece ser
que no se lo tomaban
en serio
porque solo bebían
esa primera mascarada
visual
de lo desagradable
y poco a poco
fueron viendo
que este tío
tiene un discurso
y tiene una filosofía
detrás
y que además
empieza a cobrar
una madurez ya
con pelis como
Videodrome
o una peli
que a mí me flipó
pero porque la vi de niño
que es La mosca
me dejó aterrado
o joder
o películas posteriores
como Crash
que aquí
siempre la hemos comentado
y de hecho
tengo que reconocerlo
inseparables
la vi hace nada
precisamente para
poder abordar
esta película
con mayor madurez
y me dejó aterrado
cada peli
estas tres pelis
que he mencionado
en la niñez
The Fly
La mosca
ya en la adolescencia
de Crash
y ahora ya como adulto
aunque tenga que recuperar
una peli del 89
creo
hostia
inseparables
acojonante
y esto
es lo que se echa en falta
la madurez visual
la madurez de discurso
la capacidad de organizar
de dirigir la orquesta
como él sabe hacer
eso es evidente
pero por otro lado
yo echo en falta
esa sensación
de salir del cine
hostia
con un impacto
y ya no un impacto moral
o visual
no no
en el estómago
o sea es que es literal
y esto no está aquí
y voy a acabar
con una anécdota
que además tú te la conoces
y es que
hace no tanto
porque yo sí que soy
también un tío
que aunque no dirijo
me gusta utilizar el cine
como una suerte
de no
de elemento inductor
como de
algo que penetra
desde una perspectiva
metafórica
y te pueda
hacer llegar
a otro nivel
de reflexión
o a otro estado
personal
y me acuerdo
cuando siendo niño
mi hermano
de 12 años
lo puse a ver irreversible
yo estaba
haciendo
yo estaba
en la universidad
en esa época
y tenía algún trabajo
que hacer
y llega a mi casa
porque ya vivía
por separado
y entonces
no podía estar por él
y digo mira tranqui
que te voy a poner una peli
que te vas a flipar
joder
cuando salió de la sala
pobre Joel
no pero ya tenía
14 añitos
pero cuando salió de la sala
para los que no lo sàpiguen
irreversible
de Gaspar Noé
es una película
on potser
l'escena más mítica
es Mónica Bellucci
mientras la violan
a un túnel
durante 12 minutos
en la secuencia
pero no es exclusivamente
esto
no no no
esto
acabó siendo
a més
es una peli
molt complexa
que las escenas
están tiradas
al final
comences veient
l'última escena
per dir-ho així
es muy complexa
a ese morciero
es una película
que en muchas direcciones
te toca
te toca
y era lo que pretendía
con mi hermano
claro
quizás de manera
excesivamente equivocada
yo también era otro niño
entonces cuando salió
mi hermano de la sala
me dijo
pero estaba blanco
y la había acabado
o sea se había quedado
imantado con la pantalla
pero cuando ya
el imán desapareció
sale y me dice
pero Tete
¿por qué me pones esto?
¿sabes?
en plan
y esto
esta sensación
no la hemos tenido
ninguno de nosotros
al salir
de Crímenes del Futuro
y en cambio
la hemos tenido
con otras pelis
de Cronenberg
es que parece
que haya querido
recuperar el cinturón
de campeón
de la nueva carne
no la nueva carne
la inventé yo
pero ves la película
y parece un fanfiction
de alguien
que no es Cronenberg
intentando hacer
una peli de Cronenberg
no la va inventar
no la va inventar
tampoc
però diguéssim
que la paraula
sí que ajuda
a teixir tot
però és algo
que des de l'era victoriana
passant per les fotografies
ara
en el que entrarem
ara de fotomuntatge
però vull dir
realment sí que és
un gran exponent
en qualsevol cas
crec que és la
la fill del segle XX
com diu Martínez Corsese
és ell
jo crec
Carles
jo crec que és
el seu fill
el Brandon Cronenberg
que ja porta dos pelis
antiviral i possessor
que té molta nova carne
allà
però sobretot
mesclada amb un
amb algú
és un tio més jove
òbviament
si és el seu fill
jo crec que David Cronenberg
que ha dit
que mi hijo
que està triomfant
amb això
retorno del rei
que sapéis
quien era
el que lo ha trabajado
llavors és el pare
saps que fa
o sigui
si el fill
s'està exhibint al parc
i obre la gabardina
per ensenyar
el pare obre
i són totes les carnes
colgantes
i dius
ja no és el que era
és un bus turístic
és que m'esteu
aquí esvalutant la gallina
és un bus turístic
per la trajectòria
de Cronenberg
és un greatest hits
és un greatest hits
que poden disfrutar
alguns de les amantes
aneu-la a veure
per criticar-la
aneu-la a veure
vinga guapo
doneu-li diners a aquest home
seguimos
seguimos
còmics
bueno i després
d'aquesta acalorada
discussió
sobre nova carn
home
si portem
nova carn
i còmics
podríem parlar
abans a l'editorial
Carles has dit
molt bé
és anomenat també
Tetsuo
podríem portar
aquest nivell de pel·lícula
molt càrnica
metàl·lica
podem portar
Akira
ja vam parlar de Akira
en el seu moment
Black Hole
Black Hole
mira tindrà a veure
amb alguna obra
de les que porto avui
però és que avui
ens endinsem
a un Japó
obert
per la meitat
amb un bisturí
traiem les entranyes
d'un Japó
que a veure
tampoc us estic descobrint
bueno potser vosaltres sí
però vull dir
és un autor
bastant famós
el que portem avui
estem parlant
d'un maestro
d'un maestro
del mal rotllo
un tòtem
total
d'aquesta nova carn
però sobretot
un terme
que potser nova carn
sí que s'associa
amb certes coses
però és
podríem dir
una nova carn
amb body horror
total
que estem parlant
de Julito Benegos
estem parlant
de
Junji Ito
Junji Ito
és tan famós
que ja es parla
amb diminutiu
us faig una mica
d'on venim
d'aquest home
63
per factura
de Jifu
òbviament
com sempre
portem de coses
de manga
o hapos
o orientales
ho pronunciarem
molt malament
ja has dit
body horror
que jo me he quedat
com a body horror
que és francès
body horror
body horror
no pronuncies
la H
a França
hi ha tot
el new French extremity
però això són
altres coses
i si no
ens aniríem
a l'ultragore alemán
ens aniríem
a necromàntics
i no obrirem
aquest meló
perquè si no
ens estiria
però està bé
citar-ho
està molt bé
esmentar-ho
estem parlant
això
un mangaka
escriptor
dibuixant
aquests termes
els hem comentat
molts cops
no farem
l'enciclopèdia
de l'altre dia
de videojocs
que vam fer
no cal
no cal
però sí que
prendrem bastants termes
nous
dins del manga
que jo també he après
perquè són d'aquestes coses
que tenen ells
un imaginari
i vamos
brutal
estem parlant
de l'autor
Junji Ito
de Tomie
Uzumaki
Gyo
Black Paradox
o sigui
de moltes obres
de fet en tinc
algunes aquí
si les voleu
anar mirant
per veure la magnitud
de la tragèdia
que portava avui
de fet parlarem
de totes elles
digues
Junji Ito
siempre
en anime
ai perdona
en manga
alguna vez en anime
sí sí sí
anime
tot adaptat
tot adaptat
i diverses vegades
i estan fent un live fashion
i ara exacte
de fet estan fent dos coses
una Netflix
després ho parlarem
però
vale
estem parlant
perquè veieu
que eren els premis
Eisner
que com sabeu
són los Game Awards
de los cómics
que vol dir
que són
a vegades fem això
los Oscars
són los Eisner
de los Game Awards
recordando el plano este
donde está metido ahí
el Vigo Mortensen
y le va abriendo
el plan desafío total
exacte
pum pum pum
vale
doncs
premis Eisner
2021
el millor guió
i artista
ja després veurem
per què
però està clar
que Junji Ito
és mestre del terror
dins del manga
sobretot
no només per aquestes històries
rocambolesques
anirem posant
en imatge
tot això
que esteu mirant
vosaltres aquí
a l'estudi
anirem posant
al nivell
de la tragèdia
i de lo rocambolesc
sinó
no només és
per aquestes històries
tan frenètiques
i tan esdolles
sinó també
per un traç
perquè ell té un traç
un art
molt característic
és molt fàcil
conèixer la seva obra
només mirant una vinyeta
és a dir
té aquest accés
de línies
grotesques
sempre són
de cop uns plans
molt oberts
diguéssim
dins la vinyeta
de veure
aquests estats
de bogeria
de putrefacció
i tal
però
amb un sentit
molt estètic
sempre hi ha
una composició
al darrere
molt molt molt
treballada
llavors hi ha
aquesta idea
sempre que té
de buscar la bellesa
en allò grotesc
allò que ell
sempre hi ha
aquest
que s'estava sant
Junjito
i llavors
sobretot
és que ell juga
amb el més sòrdid
possible
estem parlant
un tiu
és un geni
aquest tio
que se'n va
des del surrealisme
al morbo
amb allò inquietant
amb la paròdia
escatologia
molts cops
també
però sobretot
el terror
a lo desconegut
que això també
ens sona molt
Lovecraft
aquest estil
d'història
que és allò
que no es mostra
o allò
que no s'entén
que ell juga
molt
amb allò
que no s'entén
i que és la genesa
del terror
mateix
totalment
el que se'n diu
sempre el fora de camp
en cinema
el saber
que està passant
alguna cosa
però no saps
el què
això en cinema
es fa molt
amb aquest fora de camp
és a dir
no mostrar
però el personatge
ho està vivint
aquí
sí que és molt més
si estem parlant
de nova carn
i bo dir
horror
estem parlant
d'alguna cosa
molt introspectiva
que després
acaba sent exterior
però estem parlant
que sí que és veritat
que si molts cops
el body horror
o aquesta nova carn
s'associa
a quan el cos
es converteix
en una pròpia amenaça
és a dir
el propi cos
és el que et genera
un rebuig
o sigui
a vegades
allò que diuen
de transplantament
de cor
el cor rebutja
aquí estem parlant
que és això
però echo obra
com el tetsu
de Tsukamoto
una amenaça
tòxica
malaltissa
llavors
esteu preparats
ja hem vingut
de Cronyver
però és que
el que deia
al principi del programa
ens anem endinsant
a les entranyes
a les vísceres
d'un programa
que bueno
a veure què passarà
i també de les imatges
que ensenyarem
que algunes són heavies
el dibuixo permite
una proyección
del poder y oro
del rol en sí
exacte
doncs parlem un moment
dels seus inicis
perquè aquest tio
és molt curiós
com va començar
perquè abans
o durant
els primers bocetos
que feia
les primeres historietes
aquest tio
corrava una clínica dental
imagineu-vos
el programa
d'aquest tio
a casa seva
amb la llumeta
anant dibuixant tot això
i potser anava a la feina
i deia
ah mira
pues he fet
el nuestro client
aquí muerto
hostia
no creo que
imagínate
si la peña ya le tiene
pavor a los dentistas
si encima le dijeran
mira este tío
dibuja en sus ratos
dimes estas cositas
de hecho
vi una peli en los 90
que corría por el videoclub
que era
el dentista
hi ha una escena
que jo
aquesta la recordo
de veure
bastant de petit
que recordo
l'escena
del taladret
com es diu això
que tenen
de les càries
i veure una imatge
super detall
d'un queixal
però explotant
explotant líquid
no estem parlant
eren coses
molt desagradables
en el videoclub
de la palma
el seu debut
mentre
us dic que
estava treballant
en paral·lel
també
al dentista
és Tomie
Tomie
és una història
del 87
que va estar publicada
mensualment
a una revista
que es deia
monthly Halloween
cada mes
és Halloween
que llavors
ja et donava
a entendre
bastanta cosa
també
era un estil
xoho
aquí entrem
en la psicopèdia
del manga
que és una categoria
manga
i anime
dirigit a un públic
normalment
més adolescent femeni
per exemple
Sailor Moon
aquest tipus
d'estil
això és el xoho
xojo
xojo
xojo
bueno
després això potser
és pronunciar
xojo
com se diga
això és el teu col·lega
que l'altre dia
es va venir
a parlar de
i quan vam dir
ah esto es muy kawaii
i diu
kawaii
perdone
va treure la katana
ens va tallar un dit
i ens va dir
kawaii
kawaii
exacto
estic
aquí m'he informat
i és
Tomie
llavors de què va
Tomie
kawakami
és una persona
després entraré
més detall
però és una persona
immortal
és a dir
que es cura
molt ràpidament
i a partir de la seva
bellesa
esclavitza
normalment
persones
sobretot homes
però també dones
a la seva voluntat
entra el terror
en aquesta història
quan sabem que
aquest personatge
aquesta noia
jove
elegant
maca
en realitat
és una diable
és un ser
de l'inframont
que en realitat
és una entitat
que el que vol
és el mal
llavors és una sèrie
que després
el va recopilar
però és un personatge
grotesc
no us l'he portat
perquè aquest sí que no l'he pogut trobar
però és un personatge
sí segur que
posarem en imatges
al programa
però tu Adriano
ja
buscando
és això
persona molt angelical
però
con horribles
conseqüències
però a més
ja comença una mica
el món grotesc
aquí
és bastant
tràgic
la història
és bastant tràgica
i en entrevistes
ell diu que
aquestes primeres històries
li inspiraven
que més aquí
entra també
la nova carn
aquesta regeneració
patxa pel cos
en els Jean Gardaixos
és com una idea
molt animal
també
té una vessant
molt animal
aquest còmic
aquest manga
ja no sé
perquè a vegades
diem còmic
a vegades
diem no veia la gràfica
i és una mica
però bueno
ja veieu
el TVO
el TVO
este TVO
llavors
amb aquesta primera obra
ja va guanyar
Premi Cazuo
que segurament també està molt mal dit
però Premi Cazuo
que a més
Cazuo és un autor
que està considerat
un dels pares
per no dir el pare
del terror
manga
a Japó
vull dir perquè
és com guanyar
no és com aquí
que guanyes el Premi Gaudí
quan Ray del Gaudí
no va fer massa cosa
en el cinema
com ha citat el nom
del pare del terror
manga
Cazuo
Cazuo
Cazuo
que us repeteixo
que potser és Cazuo
no ho sé
o Cazuo
jo què sé
llavors ens anem
a la segona obra
que aquesta sí que l'he portat
que la tenim aquí
que és Uzumaki
us dic que aquesta
per mi és
tranquil·lament la millor
o sigui
per mi eh
personalment
anirem posant imatges
però és un
o sigui
Uzumaki
no és sushi
però és bastant cru
això sí que us ho dic
aquí de passem
del Xojo
al Seinen
Seinen
nou terme
que aquest vol dir
que és més enfocat
a homes adults
aquí jo no hi ha adolescentes
homes adults
tampoc diem
una sauna paradise
si no
estem parlant
estem parlant
de Berserk
estem parlant
de Monster
que Monster
el vam portar
és un altre cop
una serialització
de vinyetes
fetes del 98
al 99
aquest cop
a la revista
Big Comic Spirits
i és una història
que va triomfar tant
al sortir
però només al sortir
que ja l'any següent
la van adaptar al cinema
sí que és veritat
que moltes de les seves obres
s'han adaptat
en format
OVA
anime
com vulgueu dir-li
pel·lícules animades
però també s'han adaptat
en persones reals
llavors us explico
de què va
perquè aquesta història
de veritat
que a mi
és de la que més m'atrava
perquè em sembla
tan curiosa
i tan icònica
que és
us explico
de què va
és
Kirie Goshiwa
és un adolescent
que viu en un poble
de costa
aquest poble
està maleït
i sabeu
a la portada
ja es veu una mica
però està maleït
amb espirals
sí, sí
és que em sembla
un concepte
tan surrealista
vale, què vol dir
amb espirals?
és que
doncs per exemple
els habitants
d'aquest poble
comencen a veure
que les coses
comencen a transformar
a mutar
arbres
comencen a haver-hi
molts tornados
comencen a haver-hi
tot el que comporti
espiral
natural
o de forma
antinatural
per exemple
el pare del protagonista
s'obsessiona
amb els espirals
perquè va veient
no para de veure cargols
no para de veure
coses que simplement
estan mutant
no cal les coses típiques
que tenim en format espiral
sinó que
ell mateix
s'obsessiona tant
que hi ha un moment
del còmic
que es comença
a crear espirales
la seva llengua
comença a espiralitzar
clar
con horribles conseqüències
en el sentit
d'un cos espiralitzat
òbviament
es trenca per tot arreu
llavors comença
és un còmic
que jo crec que és
la primera gran bogeria
d'Hito
perquè és
o sigui
jo us animo molt
a llegir-ho
perquè a més
la història
és tan curiosa
buscant imàgenes
de Uzumaki
he visto que
hay una
inminente
adaptación
a l'anime
que se ha retrasado
estaba buscando imàgenes
sí
el 2021
deien ya
que es volia fer
o sea que realmente
Uzumaki aún
no se ha adaptado
a l'anime
no no no
anime
o sigui jo crec que
anime sí
és que moltes d'aquestes coses
les podeu trobar
a Youtube
o sigui
però de l'època
que va sortir
estem parlant de coses
que potser es van adaptar
als 2000
ara el que passa
és que volen fer
un refrito
però amb noves tècniques
digues
a mi em flipa
és a dir
treballar
des de
posada en escena
podríem parlar
de posada en vinyeta
d'alguna manera
però treballar la forma
és a dir
l'espiral
i recordo que
el Renacido
d'Iñarri Tu
es treballava també
aquesta idea
evidentment
per res
es portava
cap a lo macabre
cap a lo pervers
que estem apuntant
però hi havia aquesta idea
i me sale en castellano
de lo
dextrógido
dextrógido
pero eso es vértigo ya
esto es vértigo
pero digo que
allà quedava
com un apunt
és aquell moment de l'I
i aquí
realment
durant totes les vinyetas
es va aprofundint
i es va fent gran
no no no
a més es va
és un espiral
que va consumint
tota matèria
i la va espiralitzant
i llavors per exemple
hi ha persones
que acaben sent
persones cargol
o sigui
és un imaginari
és una gran metàfora
de la vida
la traducció
és pangolín
pangolín
i de fet
just el que deies
agafo
això
per dir
el 2023
també s'ha anat movent
però
Adult Swim
que ja és marca
que algú bo es farà
es farà
a més
amb anime
volen fer una minissèrie
de 4 episodis
d'aquest còmic
i jo us dic
que això
serà acollonant
perquè aquesta història
de veritat
a més la història
mola molt
després el traç
tot
però és que
no us penseu
que aneu a veure
en animació
entenc
és que era esto
a lo que me referia
era precisamente
esta obra
que hablaban
de los 4 episodios
que estaban
y que se supone
que nos vamos
directamente
al año 2023
per poder-ho disfrutar
llavors aquesta història
a més
ja per acabar
de
de
de tancar
l'espiral
no?
és que
va ser nominada
als Eisner
un altre cop
però aquí
categoria
millor edició americana
de material estranger
també ja sabeu que
hi ha molts
molts premis
que són superconcrets
però bueno
mira com a mínim
fer un homenatge
a aquesta història
així
doncs està molt bé
després
següent així
gros
i jo crec que ja és
un tancament
una mena
decentíssima Trinidad
Trinitoda
no sé com dir-li
que és
Gyo
Gallo
no sé com pronunciar això
costa veure la portada
però és un peix
costa veure
sobre negre
negre sobre negre
el títol original
de Gyo
li direm Gyo
és
Gyo
Ugomeko
Bukimi
d'acord
que vol dir
literalment
peixos retorçant-se
espantosament
en forma d'espiral
no
l'espiral aquí
el deixem de banda
torna a ser Seinen
que hem dit que és
per adultos
això per adultos
no té mediana edat
també va formar part
d'aquesta revista
com l'anterior
Big Comic Spirits
del 2001 al 2002
i agafeu-vos fora
amb la sinopsi
perquè és la següent
una parella
Tadashi i Kaori
han de lluitar
per sobreviure
a un allau de peixos
amb potes metàl·liques
que són propulsades
per un olor conegut
com l'olor de mort
i amb aquesta història
clar
doncs òbviament
a la que follegeu això
flipareu
perquè és una història
un altre cop
rocambulesca
aquí no veu color
entonces ya si no veu color
clar, color
no, no, no
però me refiero
que no veo color
com la declaración de intenciones
en forma de portada
sembla un llibre prohibit
com satànic
sí, sí, sí
totalment
què passa amb aquests peixos
que a l'hora que surten
de l'aigua
per anar a atacar
tot el que troben
doncs es van apoderant
dels nous cossos
generalment
animals o persones
sobretot
llavors aquests humans
es converteixen
en una mena d'híbrid
entre peix, màquina
és una cosa molt estranya
i a més
els cossos aquests
a més es van degradant
perquè a més són cossos
mitjamfibis
que es van degradant
per l'oxigen
o sigui, és una cosa
molt aquella pel·lícula
no sé si tu la vas arribar a veure Carles
però una que van passar
al Terror Molins
fa uns 4, 5, 6 anys
no me'n recordo
que es deia
Taranatomorfosis
que era un
la protagonista
tenia una mena de malaltia
que cada dia que passava
s'anava a pudre
o sigui, era com
el seu cos s'anava a pudrir
però ella estava viva
saps?
llavors té un rotllo així
jo crec que tot això
dibuixa una espècie
de crisi de l'evolució
en general
sí, sí, sí
sempre a més
recordem una cosa
a més estem
que és com els peixos
dels Simpsons de Tres Ulls
al final
hi ha molta de la cosa
que és aquesta por
de l'unuclear
que també passava amb Godzilla
o amb Akira
o sigui, al final
tota la por
hagi por de l'unuclear
jo crec que
justament aquest còmic
que estem parlant
a la guió
ho té molt, molt present
exactament
les pors
les pors del fantasma atòmic
Godzilla
era el fantasma
que no li podien
posar
una imatge real
alguna cosa
que fos racional
havia de ser
alguna cosa monstruosa
perquè no es podia
explicar
una cosa tan bàrbara
com la bomba atòmica
l'evolució
descontrolada
i per tancar-hi
amb aquest
es va inspirar
amb el tiburó
de Spielberg
i diu
Spielberg va capturar
magistralment
l'essència de la por
en forma d'un tauró
menja humans
jo vaig pensar
que seria inclús
millor capturar
aquesta essència
però amb un tauró
menja humans
que a més
es mou igual de bé
dins de l'aigua
com a fora
llavors
aquest és realment
una anàdolla
i tanquem la secció
amb l'últim
que és Black Paradox
que també el teniu per aquí
aquest potser
és el més accessible
dins de lo grotesque
aquest si algú
hagués de començar
de zero
a llegir
o jo diria
Black Paradox
és una cosa
és de 2014
la versió espanyola
diguéssim traduïda
i són quatre personatges
que contacten
de forma anònima
per internet
amb uns pseudònims
i que quan es reuneixen
el que volen
és fer una mena
de suïcidi col·lectiu
però de fet
es diuen
Taburo
Pitán
Barracci
segurament tots malament pronunciats
i Barceo
llavors
però dins d'aquest suïcidi col·lectiu
comencen a dir
qui és cada un
comencen a treure secrets
i realment
és una història
molt ben parida
d'aquí no diré res més
perquè realment
és un guió
molt sàdic
i a més
és un tema
que preocupa molt
a Japó
és un tema
del suïcidi
és el gran tema
i sobretot
els últims
no sé
20 anys
és el gran tema
i crec que
ell va tocant diferents pals
però aquí
a Black Paradox
ja us diré
no us diré més
però hi ha molt
el terme aquest
de doppelganger
com es diu
el del doble
de tenir un doble
el tema d'incluso robots
la finalitat d'un robot
bueno
toca bastants pals
esto se lo ha copiado
Cronenberg
está todo ligado
está todo ligado
però vaja
que si no ens allarguem
recordatori
pregunta
digues
digues
no no
o sea
me ha parecido genial
este tío
de hecho ya me lo habías
mostrado en algunas imágenes
me flipa
hay algo más
o sea
es decir
nos quedamos en esta capa
así
como muy potente
desde lo visual
muy grotesca
pero evidentemente
hay una carga
no hay una historia
de violencia
no hay
no
o sea
no té una etapa
o sea
es un tío
que se mantingui
muy ferm
en los ideals
ahora
que potser
té tires còmiques
a ver
yo he portat
aquestes cuatro obres
que son muy emblemáticas
pero que realmente
es muy de tires
es a dir
después se han publicado
juntas
pues son de milivolums
o publicaciones
té relats curts
por ejemplo
tengo una mena
que es diu
que es algo
rotllo
el circo de los horrores
que también es muy chulo
té tot de cosas
que son mini historias
de pocas páginas
pero me refería
tras esta capa
grotesca
y visualmente
difícil de digerir
pues siempre es lo típico
realmente hay un discurso
has mencionado
¿no?
sí
esos matices
pues apocalípticos
en el fondo
que son propios
del resultado
de la Seguridad Guerra Mundial
hi ha parts de tesi
o sigui
de que
jo crec que
toca temàtiques
en cada un
molt
o sigui
desarrolla lo que apunta
la pregunta seria
desarrolla lo que apunta
o enumera
como cronema
fem una cosa
fem una cosa
te'n vas a Can Fabra
a la biblioteca
o moltes
¿para qué?
y te lo les
tengo aquí
bueno
penseu una cosa
això són
o sigui
Uzumaki
crec que són uns
7 o 8 o 10 volums
ha traído el 9 y el 10
sí
para joder-te
bueno oye
no lo hizo Winding Rep
que me quedo en el 10 y el 4
sí
exacto
bueno
lo dicho
estarem atents
a les estrenes aquestes
que adaptarà
i res
tanquem la secció
pujem una gran frase
que hauríem de dir
que és
long life
larga vida
a la nova cana japonesa
que ells en saben
i bastant
me gusta
y ahora
una planta abajo más
no?
venga Carles
tenc 5 minuts
baixant graons
Art
que cambio eh
sí
és que
escutxat
escutxat
escutxat
escutxat
ja
ja
hem arribat al pis
de baix de tot
ja
d'aquest itinerari
de la nova carn
una galeria dels horrors
que desemboca la mirada
d'un autor
d'un autor
meravellós
segurament
l'autor de l'erotisme
més cruel
més refinat
de l'art contemporani
que ja
ja
ja arribarem
però crec que és bo
abans d'entrar
en la primera imatge
d'aquest fotògraf
que és Joel Peter Witkin
un dels grans exponents
de la nova carn
crec que és bo
començar amb un diàleg
amb una conversa
entre dos obres
que a simple vista
no sembla que tinguin
res a veure
però que ens ajuda
si tornes en un context
artístic
i pictòric
que submergeix
en aquesta boina
de neocàrnica
una mica
comencem amb un
cistei amb fruites
cistei amb fruites
de carabatjo
un retrat precís
a l'oli
d'una natura morta
aquesta still life
que diuen els anglesos
ple de llum
no té res a veure
amb aquest clar
obscur tanabrós
de l'artista
i representa una època
on la gent
en pasta del segle XVI
estava farta
de figures divines
i deia
escolta
jo vull
temàtica profana
jo vull
que me decores aquí
la colección privada
que tengo
con esto
clar
què passa
quan arriba
Joel Peter Witkin
ara fem un viatge
en el temps brutal
ens situem
en aquesta contemporaneitat
en aquesta postmodernitat
de sobte ens planta gent
davant d'una altra
natura morta
en tots els sentits
de la paraula
en el sentit físic
en el sentit radical
en el sentit provocador
i directament abjecte
no?
aquest
aquesta idea
d'allò
upsé
allò que està fora d'escena
o que volem que estigui
fora d'escena
de sobte
es queda davant la pantalla
per horroritzar-nos
no?
amb el
he de posar la imatge
no?
clar
efectos
posa-la com vulguis
que va molt bé
ostres
aquest super videocast
d'emparar
un rostre d'una dona
un bodegon exquisito
muntatge fotogràfic
com he dit
de Peter Witkin
un fotògraf
de Brooklyn
afincat a Nou Mèxit
que sempre ha estat
molt polèmic
sempre ha tingut
aquest punt violent
a través de l'art
les seves obres
parlen de la mutilació
del cos
d'un cos maltractat
d'unes fotografies
també maltractades
perquè ell
es dedica
a rascar els negatius
i fins i tot
els tira àcid
per provocar
certes sensacions
amb la fotografia
que fa
i no és casual
que li obsessionin
els caps tallats
com podeu veure
perquè de petit
va presenciar
una imatge horrible
que
evidentment
el va marcar
i és que va presenciar
un brutal accident
de trànsit
on una nena
va perdre el cap
i el cap de la nena
va acabar rodolant
fins a acabar
els peus
pràcticament
de Joel Peter Witkin
jo crec que va veure
hereditari
és que clar
hereditari
té aquesta famosa escena
que podria ser
podria estar inspirada
en aquesta infància traumàtica
de Peter Witkin
i diu
deia ell
que encara recordava
la mirada perduda
d'aquest cap de nena
és una cosa molt bèstia
clar
ell no pot resistir-se
a reescriure icones
del passat
i jo he d'apropar-se
a l'essència
prefereix dinamitar
el record
d'aquesta memòria
d'aquest passat
llavors comencem
amb les menines
de Velázquez
del 1656
emblema
de l'art barroc espanyol
obra mestra
del barroc
i tornem
a agafar
aquesta màquina
del temps
que ens porta
a aquesta tan abrositat
de Peter Witkin
aquest self-portrait
after Velázquez
una foto
de l'any 87
creada
a partir de gelatina
de plata
sobre paper
i on veiem
aquesta mena
de representació
o sigui
bàsicament
Velázquez
podria ser l'excusa
per desplegar
un col·legi grotesc
horrorós
sobre la carn
com a subjecte
antinormatiu
és com
el jardín
de las delicias
xunguíssim
allò que vas trobant
vas mirant
i a la que vas
parant atenció
a dalt
a l'esquerra
hi ha
una historieta
sí, sí
i fins i tot
hi ha
algunes cites
al surrealisme
perquè
Joel Peter Witkin
diguéssim
que hi ha
un vincle
amb Dalí
molt gran
amb el surrealisme
clar
què més
trobem
en aquest diàleg
que com dic
estem buscant
el passat
i després
tornem
a una
contemporaneïtat
on ell
diguéssim
diu la seva
a través
d'una reescriptura
malsana
a nivell
històric
també podem
establir
aquest diàleg
perquè
Witkin
proposa
una lectura
molt interessant
que és perfecta
per tota aquesta
febre de l'aire
Instagram
llavors
el famós grafiti
del petó socialista
el mur de Berlín
aquell moment
de germanor
entre Honecker
i Bresnev
dels 30 anys
de la RDA
que es va convertir
en grafiti
del mur de Berlín
un dels més visitats
un dels més desgastats
com a imatge
de la cultura
selfie
juntament amb la torre de Pisa
és una imatge
que quasi s'hauria
de prohibir
ja n'hi ha prou
clar
per cert
per cert
d'un artista rus
Dimitri Brublev
que desgraciadament
va morir aquest agost
l'autor del grafiti
el famós grafiti
que hi ha a Berlín
i què passa
què fa Peter Witkin
davant d'una imatge
com dic
tan explotada
per la cultura
narcisista
del nostre temps
doncs
proposa un petó
entre dos caps
que en realitat
són un
és una sola persona
un cap d'una sola persona
tallada en dues parts
que hi va treure
d'un dipòsit
de cadàvers
per crear
aquesta barbaritat
necròfila
que podeu veure
aquí
a veure si
elabora o no
perquè a veure si
YouTube ens saltarà
i dirà
això sí que no
això sí que no
ja ho veieu
Joel Peter Witkin
un artista malsà
violent
malaït
podríem dir també
un artista certament malaït
que trenca amb les convencions
pensa
a part de tot aquest trauma
que he explicat
d'infància
ell prové
d'un ambient religiós
que mamava a casa
de petit
ara ho entienden tot
tot això
són factors
que es poden
evidentment
interpretar
com punts
d'on parteix
tot aquest imaginari
monstruós
també hem de dir una cosa
de la mateixa manera
que a l'altre programa
quan vam parlar
de mitologia grega
amb Hades i tot això
que hi ha paratges
de mitologies
que són xungos
la Bíblia no s'està
per hòsties
no s'està per hòsties
exactament
és com un llibre
de ciència-ficció
si ha de
l'antic testament
és Heavy Metal
exacte
l'antic testament
digueria el Mel Gibson
m'agrada més l'antic
que el nou
perquè és més
és més ciència-ficció
d'aquí ens traslladem
a un artista
que d'alguna manera
també pot establir
un diàleg
molt interessant
amb Joel Peter Wittking
i és Cindy Sherman
per què?
perquè Joel Peter Wittking
a través de tot aquest
imaginari malsà
i putrefacte
de format
monstruós
també
ojo
també ha servit
per
d'alguna manera
estimular
certs discursos
sobre el gènere
sobre la sexualitat
i aquí hem de parlar
clarament de Cindy Sherman
Cindy Sherman
té una imatge
que mostrarem
que són tot un seguit
de fotos
d'ella mateixa
d'autorretrats
d'aquesta gran artista
nord-americana
feminista
del 70
i a través d'aquesta
col·lecció
per què estic ficant
això ara?
perquè connecta molt
amb una part
de l'art
de Peter Wittking
i és que aquests
autorretrats
de Sherman
que es diuen
sense títol
d'alguna manera
serveixen com a font
d'autoconeixement
com una eina
per accedir
a l'inconscient
els nostres desitjos
oculs
però també
formulen
preguntes pertinents
que penso que encara
tenen vigència
com el fet
de què significa
ser dona
ara aquí ja no
ens situem
davant d'un
panorama
que d'alguna manera
ens provoca
una distància
una lletió
que ens aparta
sinó que
aquesta transformació
aquesta mutabilitat
del rostre
com a discurs feminista
d'empoderament
de pensar
en el rol
de la dona
també està molt vinculat
a la nova
carn
també et dic una cosa
això que estem veient
de totes les seves fotos
sembla
de la primera
a l'última
semblen aquests vídeos
de tiktok
que
posen la mà a la càmera
i la treuen
i ja és una altra
i s'han maquillat
jo crec que ella
ho va treure de tiktok
això
és que tiktok
s'ho ha acabat carregant tot
jo crec que qualsevol cosa
diguéssim
que podem portar
a nivell
imatge
que ha marcat
no sabia que
cronemberg era tiktoker
llavors
jo estic entre dos imàgenes
buscant més imàgenes
de Witkin
tu què
com ho has traït
la Venus de Botticelli
ostras
no l'has vist
la Venus de Botticelli
no hemos comentat
però podríem comentar
exactament
és a dir
la Venus de Botticelli
en un
o en una reescriptura
a veure
gíramela
pínxala
pínxala
per veurela
és molt bèstia
ostras
és interessant
i amb tot això
està treballant
com deia
aquesta idea
que es pot interpretar
no dic que ho defensi
directament
però es pot interpretar
com un discurs
queer
com un discurs
de reivindicació
de cossos
que no són normatius
que no segueixen els models
que imposa
diguéssim
la societat de consum
i que ens venen dictats
pels mitjans de comunicació
llavors
tornem a
Peter Witkin
perquè
hi ha una obra
que crec que és molt representativa
doncs d'aquest
d'aquest cos
que no és
com l'art clàssic
sempre
ens ha representat
i com els mitjans
i la moda
ens dicten
què vol que sigui
i tota la societat
intenta apropar-se
a això
i és
Carrot Cake
un fotomuntatge
del 1980
que apareix una dona
masturbant-se
amb una pastanaga
i
Carrot Cake
i què més a dir
què més
és molt botero
això
també
podem posar-li
en aquest cake
a part de Carrot
deu tenir
alguna cosa
en fi
jo crec que és una obra
que com dic
va molt bé
per parlar d'una mirada
que entén el cos
i la vida
com a conceptes
que poden escapar
de la norma
en una època
com la d'avui
tan narcisista
ell
de sobte mostra
obres com aquestes
de cossos obesos
també
cossos mutilats
també
de formes
de talla baixa
cossos que exalta
com si fossin divins
i que
jo crec que
intenten confessar
cert desig
ocult
crec que Pol
ara que estàs
tenint davant
aquesta imatge
d'aquesta dona obesa
no
hi ha alguna cosa
del piel
d'Eduardo Casano
aquest discurs
inclusiu
i de fet
no us ho perdeu
Jaume Balagueró
confessa
en una entrevista
que li vaig fer
fa molts anys
que tant Sucamoto
com especialment
Joel Peter Whitkin
aquest fotògraf
nord-americà
que per cert
ara està
a Mèxic
està
diguéssim
el raspall de dents
el té a Mèxic
Jaume Balagueró
es va inspirar
molt
alícia
exactament
el curt matratge
alícia
de Jaume Balagueró
està molt inspirat
que per ser
és un curt
que tracta
sobre
certa
cada dos programes
traiem
Alicia
una chica
le viene la primera regla
y entonces
baja a un submundo
que es como una especie
de lugar de tinieblas
y en ese lugar de tinieblas
acaban aflorando
los miedos del subconsciente
con imágenes
que recuerdan mucho
a los automontajes
de Peter Whitkin
con erótico resultado
y a Borsa
culminem
después de erótico resultado
culminar
me parece algo interesante
es como casi repetitivo
en fi
tanquem
es que culminen
tanquem
aquest recorregut
per la mort
les tenebres
aquest erotisme estrany
amb la que segurament
és la millor representació
de la feminitat
monstruosa
que ens ha donat
la fi del segle XX
que ens ha donat
aquesta família
Cronenberg
que hem anat
desplegant avui
i que és
Necronome Five
del pintor suís
Hans-Ruidi
Jiger
i que
d'alguna manera
concentra aquesta càrrega
de sensualitat
en una il·lustració
de l'any 76
i que
ojo
no trobem
a les pel·lícules
de la saga Alien
és a dir
d'alguna manera
aquí ens donem compte
com el cine
o més ben dit
com l'art
aquest gran teatre
dels horrors
que busca la bellesa
dins la lletió
que trenca tabús
que no te pot acceptar
les perversions
que moltes vegades
el cine
no s'atreveix
a mostrar
i es queda amb el terror pur
també dic una cosa
potser això
no es va veure Alien
de Ridley Scott
però potser
a la sua versió
X
això potser sí que es veia
perquè allà sí que s'atreveixen
exacte
el cine té molts circuits
però diguéssim que
a vegades el cine
diguéssim que ens arriba
a les sales
no, molta gent va arribar
a aquest cine
no arriba a aquest nivell
bueno, ara us contarem
al que ens donen els cómics
o al que ens donen els cómics
o al que ens donen els cómics
o al que ens donen els cómics
o al que ens donen els cómics
y otra vez volveremos a hablar
no de Alicia
pero de Balagueró
porque inaugura
inaugura
con Venus
y bueno
pero antes de meternos
en agendas
menús
hemos acabat de alguna forma
sí, con aceler
haciendo esta pirueta sexual
¿os mola o no?
¿os mola la imáfora?
me parece muy potente
y de hecho
me parece mucho más adecuado
y cercano al Cronenberg
y a la nueva carne de Cronenberg
que lo que nos has mostrado
que es ciertamente interesante
no conocía a Whitkin
pero sí que es cierto
que lo dejo más
en el terreno de lo grotesco
¿no?
al final también es difícil
que discursar con una fotografía
es mucho más complejo
que hacerlo
con una película
o con un cómic
como Junji Ito
pero bienvenidos
sean todas estas mentes
que aparentemente
están totalmente
del revés
es decir
que están loquísimas
y no, ¿no?
porque después
ves a Junji Ito
y al menos en apariencia
parece un señor
que puede ser contable
las personas son gen maquísimas
Cronenberg de hecho
es un tío
que cuando lo oyes hablar
lo podrías invitar a casa
¿no?
y después son mentes
que desarrollan
un imaginario perverso
que en el fondo
es lo que nos conviene
y dan una apariencia
de tranquilidad
el mateix Cronenberg
que es una persona
que se ve muy tranquila
¿no?
y de sobte
sota toda esta apariencia
relaxada
y a un món
absolutamente perverso
que su padre
no le pegaba
y no
exacto
que parece que todo
tenga que venir
de una mente
atrofiada
tras la violencia infantil
pero bueno
en qualsevol caso
volía destacar una mica
aquests exponents
de la nueva carne
més fotogràfics
perquè realment
com dic
serveixen
per endinsar-nos
en unes tenebres
que molts cops
el cine
el cine de gran consum
no té els ous
d'atrevir-se a mostrar
o sigui
Whitkin
Sherman
Cindy Sherman
Cindy Sherman
I Giger
I Giger
I Giger
molt bé
doncs ja per tancar
anem a
podem posar la despedida
ja
i anem comentant
que jo crec que hi ha
una gran cosa
d'agenda
òbvia
no?
hi ha una gran cosa
una fiesta en mi casa
estáis todos
exacto
una fiesta
grande
grande
unes maratones
bueno vosaltres
ja deu estar
en una agenda
quadrada
bueno
estem parlant
obviament del festival
a Sitges
com deia Carles
és un monstruo
és un monstruo
i això ho deia Joaquim Vallet
nostre col·lega
valencià
que deia
que Sitges és un monstruo
i és això
no hi ha programació
de festival
és un monstruo
en el moment
que quieres abordarlo
desde todas
las perspectivas
és impossible
tienes que acabar
acotando
un terreno
de reflexión
ya sea la sección oficial
hostia
o en el caso de Sitges
novas visions
etcétera
però sí
se nos viene Sitges
10 días
del 6 al 16
y está claro
que el siguiente programa
va a ser
un especial
que por cierto
te quería comentar
Carles
vas a traer arte
para el especial de Sitges
sí
a mi m'agradaria
o sea
te quieres desmarcar
del mítico programa
perquè sempre acostumem a fer
pels qui se ho han enganxat
a aquesta temporada
acostumem a fer
una hora
un programa
de tertúlia
però clar
què passa
que no tots anem a Sitges
o anem a molt poc
és que vosaltres
clar viviu a Sitges
os apetece más traer
un Sitges
pero elegiendo peli
obra
jo ho comentava
perquè se'm va ocórrer
que ja
hi ha una obra
al museu del Cauferrat
de Sitges
de Santiago Rossinyol
que es diu
la morfina
i és una dona
la morfina
la morfina
aquests estats alterats
de la consciència
però ja vam portar
la morfina
ja està
ja és que
jo crec que pot ser
molt interessant
perquè sí que connecta
doncs
amb cert imaginari
del cinema de terror
i fantàstic
també podríem portar
algú
que seran los espectadores
que voten
por favor
votar
perquè si no
ens ens enganxarà
empanada punt
sí
empanada punt
quan sigui
tornarem
amb alguna cosa
òbviament relacionada
amb Sitges
però tornarem
en breus
està clar
d'acord
així que res
fins al proper programa
i a la nova Car
la nova Car
la nova Car
ràdio de Sant Just
ràdio de Sant Just
ràdio de Sant Just
ràdio de Sant Just
n'est quan
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!