.
Llarga vida a la nova carn,
pronunciava James Woods a l'escena final de Videodrom,
just abans de disparar-se un tret al cap amb la seva mà en forma de pistola putrefacta.
I per què comencem l'empanada amb una escena tan macabra?
Doncs perquè de sobte s'ha convertit en una matèria de rabiosa actualitat.
Torna David Cronenberg.
Torna la persona que, segons Martin Scorsese, defineix la fi del segle XX.
I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control,
en la mesura en què no tenim cap mena de control sobre la nostra pròpia destrucció.
Però parlar de la nova carn no només és parlar del director de Videodrom.
L'espera en la matèria, Antonio José Navarro ens ho posa ben fàcil.
La nova carn és una estètica perversa del cos.
Una representació obscena de la realitat que neix d'una mirada tràgica sobre l'existència.
I entenem per obscena impúdica, maldestra, que ve del llatí obscenos,
allò que ofenen els sentits.
O millor encara, allò que està fora d'escena, que no es pot mostrar.
I per què no es pot mostrar?
Doncs perquè guarda una relació amb la mort.
Ens agrada i no no encara és tabú.
Avui parlem d'amor, però no com la fi d'un trajecte, sinó com un món que continua,
que desafia els límits del que coneixem i d'un avant per fet.
Un món on el cos expressa el seu prop inconscient, on l'esperit es desajusta i on l'erotisme es disloca.
On el plaer es confora amb el dolor, el sexe amb el sadisme.
Eros i Thanatos ja no coincideixen sota aquella mirada harmònica sensual de l'Ofèlia de Milé sexualitzada,
en aquell llac on estava submergida, sinó per delactar-se en les tenebres de la lletió, el cos abjecte.
Penseu en la pistola fàl·lica de Wood, en els veïns infectats de Shivers,
en el Jeff Goldblum de la mosca, que no en tenia prou amb el coit.
Volia penetrar més enllà de la carn.
Penseu en un món on tot és possible, mort, desig, però també pell i matall.
Penseu en el Hellraiser de Cliff Barker, el seu Pinkhead amb el cap ple de claus,
o el Tetsuo de Shinya Tsukamoto recorrent a ritme de música industrial
als carrers d'una ciutat japonesa mentre cridava
«El futur és el matall».
La nova carn fins i tot dona per construir discursos de reivindicació.
Cindy Sherman, l'artista de les Mil Cares,
Orlan, les seves intervencions quirúrgiques,
o fins i tot les orgíades de Carol Schneeman, on el sexe en grup
es barrejava amb el menjar cru i amb els plàstics.
Evidentment, Júlia Ducornau, Titan,
potser la gran pel·lícula feminista de terror de tots els temps.
Però per què tota aquesta metamorfosi grotesca del cos?
Quina necessitat hi ha de tanta truculència?
És que no n'hi ha prou amb les barbaritats que apareixen al Telenotícies?
O potser és que el porno ha explotat tant el sexe
que cinema i art s'han vist obligats a reinventar-se
amb una mirada més fosca, més perversa, més simptomàtica del nostre temps?
Però no ens enganyem, la perversió sempre ens ha acompanyat.
Què us penseu que feien els espectadors del Cis Romà
després de gaudir d'un espectacle de gladiadors decapitats?
I ja uns devuren esclaus.
S'anaven corrents al prostíbul, a desfogar-se de valent.
Avui intentarem desgranar una mica tot això.
Alguns aspectes d'aquesta nova carn,
amb propostes molt suculentes.
I ho fem amb aquest grupet d'aquí,
perquè el Black Alien que corre per Barcelona
amb la pell negra al nas tallat,
avui no podia venir.
Així que intentarem fer-ho el millor possible.
Avís important, si acabeu de menjar,
sisplau, espereu una mica abans de descobrir tot el que us tenim preparat.
I com deia la Débora Harry de Videodrome,
la mort només és el principi.
Crims, amb Carles Martínez.
Próximament, sí,
i segurament des del grec.
Des del grec, l'amfiliatre del grec.
Declamant com un bon actor de veritat.
Projectant fins l'última fila.
Acabes de veure el clavo perquè
parlar d'una abacana és parlar d'un teatre.
Però amb sang, clavo, y sangre,
vísceras, líquidos.
És parlar d'un teatre,
de l'absurd i d'allò grotesc.
No, no, muy potente, muy potente.
Yo, de hecho, ya casi que me levanto.
Ya está todo dicho, señores.
Esto es La Nueva Carne por Carles Martínez.
Y, de hecho, yo...
Me habías dicho que era una presentación larga,
larga, pero con mucha chicha.
Pero, claro, yo pensaba que era porque, por fin,
íbamos a presentar al hombre de las cervezas.
Este buen amigo nuestro, que no, que se va pasando...
¿Va a ser así ahora?
Me mola, ¿eh?
A mí me prometisteis cerveza el primer día,
no me la disteis.
¿Sigamos agua?
No, pero esto no es cerveza.
¿Por qué te queremos sanar?
Salé su banín fiscal.
Agua de moris.
Te queremos sanar.
Si poneu cerveza, seguiré venint aquí.
De moment, ya me he après a dir
a pitjatón ver a ser tacón.
Ah, això está.
Eh, eh, eh, eh.
Ahora me falta veure las pelis.
Ya puede ser del club.
Ya puede ser del club de los empanados, ¿eh?
Exacto.
Me gusta la idea.
Oye, vamos fuertes, entonces, hoy, ¿no?
Muy fuertes.
Muy fuertes.
Pero yo creo que no hablemos tanto a ver si va a pasar como con la peli, ¿eh?
A ver si va a pasar como con la peli, que la ponemos muy arriba y después...
No, no, y después...
Ara hem fet una presentació com molt èpica de la nova carne i de Cronenberg, i després
diré, bueno, Cronenberg és una mierda.
No, no, potser ara, però abans, Déu-n'hi-do, és un tema que dóna molt de joc.
Ara entrarem.
Dóna molt de joc.
No te dispares, no te dispares com la pistola esta de huesos.
Anem al menú del dia, que avui crec que és un menú bastant putrefacte, així que prepareu
les criatures, les amagueu, o si no, si les feu escoltar, que sapigueu que aprendran
el racó fos d'empanada.
Així que ens anem, menú del dia, a veure què cuinem.
Sí, per favor.
Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram
Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube.
Menú del dia.
Me encanta esta variedad musical que tenemos en este programa, eh, tío.
Podríamos ser en sí mismas una, vamos, una radio station, ¿no?, que va sacando
cada noche nuevos temas, bueno, repetidos, pero en el fondo muy variados.
Yo creo que...
No apunten en la dirección que vamos hoy.
No, no, perquè m'ha vingut al cap que ara és com...
Sabeu El Ollo?
La pel·lícula que es El Joyo, que va baixant la plataforma i al final, ja que ja puc menjar,
està podrit.
Vale, doncs, aquest és avui el menú del dia, és a la plataforma 230, ¿vale?
Vale, o sea, empiezo yo que parece que voy muy fuerte, pero no, pero no.
Y conforme va avanzando el tema, las secciones van adquiriendo un rollo mucho más putrefacto.
Sí, porque yo empiezo, de alguna manera, con el maestro, ¿no?, o con el gran referente
de la nueva carne, como bien ha explicado Carlas en su editorial, porque acaba de estrenar,
acaba de estrenar una película que se llama Crímenes del Futuro, Crimes of the Future,
y, bueno, parece que apele más al pasado que al futuro, pero ya lo veremos, pero ya
lo veremos enseguida.
Buona, buona, buona.
Segon plat, us porto un artista manga, dic manga, però que podria ser sevillano, ¿no?,
perquè el Juanito.
Juanjito, ¿no?
Juanjito.
Avui portem un dels mestres del terror, però sobretot més que del terror és de la nova
carn, d'aquest body horror mangaka que estem parlant d'Ejunjito, un dels grans noms
que a més mai hem portat res aquí, vull dir que ja tocava portar...
A vegades hem portat poquet manga, el que hem portat, doncs hem portat aquí i això,
però aquest cop ens anem a les profunditats de Japó per fer alguna cosa molt roncambolés.
Està clar que quan tu vas al manga és molt roncambolés, ja ho posarem després.
Doncs jo remato aquest itinerer i m'alçà tan abrós putrit amb un fotògraf molt important,
artista americà, que es diu Joel Peter Wittgen.
Suena molt bé.
Suena molt bé, però...
El Giger el deixarem pel final.
Però estan en un grup de WhatsApp juntos.
Sí, sí.
Tiene tal dominio este campeón, ¿no?
Que un día dice, bah, tiro de Giger, no, hasta la última hora, ¿eh?
Es como un director antes de llegar a la escena.
Me he vuelto loco mirando fotomontajes, ¿eh?
O sea, tengo la cabeza que me hierve de tanta putrefacción.
Digamos la verdad, esto era algo previo, que ha cobrado manifestación a través de los fotomontajes,
pero esto ya estaba ahí, ¿eh?
Vaya, vaya, vaya.
El mar de fondo.
La locura.
Mar de fondo, sortia a Tamara también, güey.
No, no la portis nada.
No, pero está muy bien, porque esto es público, gracias, que le está haciendo.
Visca la Rossi.
Vale, doncs, va, comencem, comencem.
Vamos, vamos.
Destapem aquesta nova carn amb el rei de la nova carn.
Esto es lo que pensaba yo.
Sí, sí, es time to listen.
Es el momento de escuchar.
Ya sabéis que a nosotros también nos podéis ver.
Yo no voy a parar de hablar, así que no debería que no hable, pero así como esta
voz nos ha recordado, ¿no?
Con este tonito un poco como imperativo, así, en pan penetrante, ahora es momento de escuchar.
Y no a Cronenberg, sino a nosotros, que tenemos cosas muy importantes que decir.
No vayáis al cine.
Sí, no vayáis.
Y tal cine.
Bien, bien.
La controversia está aquí, ya está servida.
Pero cachondeo aparte que conste que lo que acabáis de escuchar es un breve fragmento
de la película de David Cronenberg, Crimes of the Future, su última película.
Una peli muy esperada, por cierto.
Sí.
Diremos que ciertamente impactante, aunque para mí no tanto y creo que para algún otro
compañero no tanto como se había dicho.
Pero bueno, por fin se puede ver en cines.
Y es que Cronenberg, además, llevaba ocho años sin estrenar.
Desde el 2014 con la peli Maps to the Stars.
Han pasado ocho años.
Yo creo que todo el mundo tenía muy claro que el tío estaba ahí, que seguía en el ruedo.
Pero poca broma.
Estamos hablando de un cineasta de 79 años de edad.
Y se nota.
Sí, un poquito, un poquito.
Pero ha dado guerra, ¿eh?
Ha dado guerra y que le quiten lo bailado.
Y en cierto modo, como iremos viendo en esta sección, la sigue dando.
Al menos sigue dando que hablar y eso es muy importante.
Ahora Cronenberg, como decíamos, vuelve al ruedo con Crimes of the Future.
To the Future, sorry.
Una película que a pesar de su título parece más bien retomar el pasado, como decía al principio.
Un pasado creativo.
Y no solo porque la película en sí recupere un título, ¿no?
Un título de los años 70 de un mediometraje, de su segundo mediometraje, con el que solo comparte eso, ¿eh?
No lo he visto, pero por lo que he podido entender a través de ciertas lecturas, solo comparte el título.
Pero es que además de recuperar ese título, lo que recupera es un guión.
Y es un guión escrito hace 20 años.
Así que, sí, de algún modo el pasado está ahí presente, pero no solo eso.
El sentido distópico podría recuperar también.
La original quizá tiraba más hacia el tema de los cosméticos y la nueva, en el fondo, también está proyectando cierta crisis en la ecología.
¿Los cosméticos?
Sí, sí, sí.
O sea, dones que morían porque es, bueno...
Eso no es antiviral.
Bueno, antiviral.
Justamente también temo al Crimes of the Future del panel.
No nos avancemos, no nos avancemos.
Creo que va a ser una sección ciertamente atropellada.
Pero lo importante es que tengamos en cuenta que sí, evidentemente es Cronenberg.
Y ese Cronenberg precursor, ese Cronenberg iniciático, evidentemente se fue desarrollando.
Y ahora ya con un Cronenberg veterano es inevitable no poder establecer paralelismos, sintonías.
Pero como tal, no es que sea un remake, no es que vuelva a recuperar la película y a partir de ella quiera explorar dentro del mismo argumento otras posibles variedades.
No, es una peli diferente.
Y además, como os decía, recupera el pasado por varias cuestiones, ¿no?
Pero entre ellas, evidentemente, porque es una peli que vuelve a apelar a esa gran etapa de Cronenberg, ¿no?
Cronenberg hay muchos, hemos vivido unos cuantos Cronenbergs a lo largo de estas décadas de cine.
Y en el fondo, si una época recupera, es la de los 80, es la de los 90, ¿no?
Es la de la nueva carne.
Pero bueno, lo importante es, y voy a lanzar una pregunta que no vamos a responder aún, es...
¿Aporta algo nuevo?
¿Aporta algo nuevo o se repite?
Totally not.
O se repite y se queda en la nostalgia.
Que no lo sé, ¿eh?
Que no lo sé, que no lo tengo claro ni yo.
Quizás, por lo que veo aquí, muchos de vosotros sí.
No sé si se queda solo en la nostalgia o en la enumeración.
Y si enumera, ¿qué enumera, no?
Porque como veníamos diciendo, hostia, Cronenbergs hay varios.
Y está claro que hay algunos mucho más importantes que otros.
Pero bueno, para que de algún modo todos podamos responder a estas preguntas, mejor será que profundicemos un poquito más en el argumento de Crimes of the Future.
Y ya luego, con la película bien presentada, haremos un pequeño repaso de la filmografía, que seguro que hay que ayudar a más de un empanado que sigue empanado, ¿no?
Entonces, ¿a quién tenemos en esta nueva aportación de la nueva carne?
Pues por un lado, a su musa del nuevo milenio, a Vigo Mortensen, que aquí hace de Saúl Tenser.
Y a su lado, al lado de la ficción, ¿no?
De Saúl Tenser, tenemos a Lea Seitu, la actriz francesa, quien da vida a Caprice.
Tandem artístico, evidentemente, dentro y fuera de la pantalla, pero dentro de la pantalla, como Saúl y Caprice, son una pareja de amantes que llevan al escenario la mutación maligna de los órganos de él y la posterior extirpación por parte de ella.
Performas de un futuro distópico que revelan lo posible y, para mí, una relación tanto difícil de asumir, la posibilidad de unión entre ciencia y arte, ¿no?
Él, siempre artista, referencial, y ella, una cirujana reciclada en el mundo del arte.
També la idea de l'espectacle, és a dir, en el sentit que tots aquests freaks de la pel·lícula Tot Browning, que era aquest espectacle victorià, d'exhibir la cara en deforma,
d'alguna manera aquí es veu traslladat en el sentit de criticar certa cultura de l'espectacle i del consum, de dir, anem a fer espectacle de tot això.
També, yo creo, y totalmente en contraposición a lo que dices, que, por otro lado, hay un punto casi de unianismo artístico por parte de Cronenberg,
del que ya se sabe, ¿no?, del que además se sabe desde cierta calma y cierta aceptación social,
que, en el fondo, él como artista lleva años ofreciéndote sus entrañas, y ahora ya no te las ofrece de manera metafórica,
no, no, pone a su alter ego, a su musa, la pone en pantalla, y literalmente te ofrece sus entrañas.
Hay un punto también como de decir, hostia, mirad lo que hacemos los artistas, empieza mi crítica, por así decirlo.
Pero esto no es todo, porque, claro, volviendo al argumento, sigue Saúl, es un artista referencial, no solo conjuga muy bien con Lea Sidhu,
como Caprís, sino que va a ir atrayendo a toda una serie de secundarios variopintos, ¿no?
Tenemos revolucionarios que pretenden utilizar la fama de este gran artista para salir del ostracismo,
un agente de antivicio que perfila el significado del vicio, en el fondo, y de quien me molaría hablar,
porque sabéis que es el actor de Alexander Platt, de la nueva versión, o sea, allí está muy bien utilizado ese acento,
no me parece que Cronenberg lo haya sabido utilizar, es un tinguino que es guineano, que es de guinea visual.
Bueno, la cuestión es que, además de esto, tenemos a madres, lo diremos en plural, cuando no es así, ¿no?
Madres que quieren dejar de serlo y tienen un camino muy rápido, que es el asesinato,
o niños que no saben que lo son porque disfrutan muchísimo comiendo plástico,
oficinistas que se excitan ante el registro de órganos, de nuevo, ¿no?
Esa sexualidad femenina difícil, ¿no? Difícil de entender por parte de muchos, ¿no?
De las manifestaciones de Cronenberg en películas anteriores.
Y o los bordanos tatuados, que esto es una de las cosas que me dejó a cuadros.
Si no ha quedado claro, lo que hace realmente esta pareja de artistas es extirpar tumores o órganos que han ido mutando
y que, desde un cierto control, ¿no?, desde el exterior, al final consiguen sacarlos y acabar embalsamándolos, ¿no?,
en potes que son como trofeos en la casa, ¿no?
Pero todo esto, en el fondo, es una excusa para hablar de lo que venimos diciendo, ¿no?,
de esta nueva manera de afrontar la nueva carne como compendio final, como...
Porque tiene algo casi de peli testamentaria, ¿no? Parece un testamento.
Es que Alba fue el testamento.
Sí, pero lo hizo en forma de corto y de una manera muy anodina.
Ahora marca paquete.
Está bien que aquel cos que había aprofitado de una serie, una ifella de Adulén, ¿no?,
y era él mateix, y es va a estirar el llit a malcos de la réplica de él mateix.
Exacto.
Que es súper interesante un trabajo así.
Yo esto no lo he visto, pero lo que sí puedo decir es que cuando vi esta película,
a pesar de no ser ni mucho menos un entendido en la nueva carne,
sentía esa idea como de testamento fílmico, ¿no?
Como si Cronenberg hubiera pretendido en Crimes to the Future resumir
toda la carrera previa, que ya veremos después del tráiler qué parte de su carrera, ¿no?
Que, de hecho, vamos a poner voces, imágenes, un poquitito de tono, ¿no?,
de ese tonito tan particular que tiene Cronenberg,
y lo hagamos, hagámoslo a través del tráiler, por favor.
Cronenberg, ¿no?
I can feel you pulling things around in there.
It's a brand new organ, never before seen.
We've all felt that the body was empty.
Empty of meaning.
And we've wanted to confirm that, so that we could fill it with meaning.
The world is a much more dangerous place, now that pain has all but disappeared.
I don't like what's happening with the body.
In particular, what's happening with my body.
Which is why I keep cutting it up.
What do you think they'd find inside it?
Outer space.
Whoops.
Sorry.
Let us not be afraid to map the chaos inside.
Bueno, pues ya lo veis, ¿no?
La nueva carne como arte performativo,
este tono de trágica melancolía, ¿no?
La civilización en ruinas, aquellos que podáis...
Eso sí, eso es espectacular.
A mí me parece que la composición de esta pelea...
Oye, no te veo ahí, no, no te veo...
No veo a Paul diciéndome...
¿Tú no sabes lo que astigmus haga en la lengua?
Estoy generando un tumor dentro de mí para no parar...
Bien, bien, bien.
Eso es lo que quería, eso es lo que quería, que no lo he invertido.
Lo es muy tallanca.
No, no, bien, bien, me gusta.
Lo vamos a extirpar aquí, ¿eh?
Podemos aprovechar para abrirlo.
Lo sacamos y lo tatuamos.
Bueno, lo veis, ¿no?
Tenemos un poquito de todo aquello que hemos ido comentando,
que muchos de vosotros ya conocéis,
pero bueno, por si hace falta sentar bases, ¿no?
Pues de nuevo es el cuerpo y la máquina o el alma, ¿no?
Con esas posibles asociaciones y disociaciones.
El deseo, ¿no?
Siempre ahí navegando entre esas diversas realidades.
La enfermedad como posibilidad de cambio positivo.
Esto es muy típico de Cronenberg, ¿no?
Como esa posible revolución.
Al final es la revolución de tus células en tu propio cuerpo, ¿no?
Como tú, como revolucionario de una sociedad.
Y esa sexualidad, ¿no?
Que ya mencionaba antes, ambigua, dolorosa,
pero también liberadora, y en este caso también tecnológica.
Y, en definitiva, ¿no?
La búsqueda de identidad y la liberación.
Todo esto está, todo esto está.
Y esto lo teníamos en otras películas, evidentemente, precursoras.
Esto estaba ahí.
Otra cosa es cómo está.
¿Qué entra en banque?
Sonido de bonk.
De bonk.
De que empieza la guerra.
No, a ver, para que, como veo que siempre nos va a llevar más tiempo,
vamos, masticar la negatividad que mencionar lo positivo,
hostia, algo muy positivo que nos ha venido acompañando durante toda la sección
y también en el tráiler, Howard Shore, ¿no?
O sea, el tío que está detrás de la música,
con quien colabora, de hecho, desde Cromosoma 3,
hace muchísimos años, y que, desgraciadamente,
al menos para mi gusto, también es el del Señor de los Anillos,
es un crack este tío, y es un crack precisamente en esta peli.
Me parece que, desde una perspectiva musical, sabe narrar muy bien.
la cançó base de la pel·lícula,
la que ha sonat així de fons en el tráiler,
tota l'estona que entrava em recordava molt a Twin Peaks,
o sea, la cançó clàssica de Twin Peaks,
no sé si té a veure...
Bueno, es que al final hay cierto diálogo, ¿no?,
también, al final, de estos dos cineastas y de estos dos realidades.
Que amb Lins, ¿no?, amb David Lins.
Sí, sí, sí.
La nova carna els agrupa els dos.
Totalmente.
De hecho, no sé si lo sabéis,
pero él estaba como...
Ahora me viene...
Hostia, evidentemente es otro director, ¿no?,
pero me viene a la época de los ochenta finales, ¿no?,
con desafío total.
Es una cosa que...
Sí, de Verhoeven.
Él estaba, sí, al final le acaba dirigiendo Paul Verhoeven,
porque de Laurentiis, que es quien estaba en la producción,
parece ser que no acabaron entendiéndose
en cómo querían el resultado visual.
Pero decir que Cronenberg ha estado, ¿no?,
con un pie siempre en lo comercial,
o ante la posibilidad de lo comercial,
a partir, ¿no?, de sus grandes hazañas,
que después llegará, ¿no?, después llegará.
Y que es interesante ver cómo se ha intentado mantenerse
lo máximo, lo máximo, digo,
alejado de esa comercialidad,
de ese circuito más de consumo a lo bestia.
Está claro que también le habría sabido dar su tono
a ese guión de desafío total, ¿no?
Sí.
Y volviendo a lo positivo,
para mí, lo que os decía,
la composición de la imagen, ¿no?,
esa capacidad que tiene Cronenberg
de proyectarnos realidades totalmente anodinas, ¿no?,
como si pudieras extrapolar
lo que está sucediendo del terreno espacial.
Es decir, estamos ante secuencias, ¿no?,
que, por otro lado, huyen de lo teatral, ¿no?,
que sería muy fácil, a través de esa composición,
a través de ese discurso visual,
acabar cayendo en pequeñas secuencias teatrales
excesivamente episodicas.
Y yo creo que en eso, al menos por mi parte,
sí que acierta.
O sea, sí que sabe construir, ¿no?,
esas imágenes que no solo destilan belleza,
sino que aportan en el significado
y en el discurso que él nos quiere dar.
El problema dónde está, para mi punto de vista.
Exacto.
Que hay una enumeración, ¿no?
Es como si alguien que sabe que ya ha aportado
y ha desarrollado todas esas ideas, ¿no?,
que veníamos comentando,
ahora no necesita más que enumerarlas.
Ahora no necesita llevar eso a un terreno superior.
Y para mí es decepcionante, ¿no?,
porque en el fondo su discurso de los 80
sigue estando muy vigente,
con otros matices en el siglo XXI.
Y esos matices afloran, ¿no?
O sea, tenemos el tema que ya estaba,
evidentemente, en los 80 también,
porque nos venimos dando cuenta
de que nos estamos cargando el mundo
hace bastantes años, ¿eh?
Sí, pero ahora el futuro ya no es el metal
y es el plástico.
Y esto es un elemento súper interesante en la película, ¿no?
La idea de reflexionar sobre el plástico,
¿qué hacemos con el plástico?
Pero es un apunte que hace
y no lo desarrolla en ningún momento
y muere, como tal.
A mí me da la sensación
que hayan moltes llavors plantadas
de molts temes,
pero en comptes de anar-la a regar
a poco a poco,
¿qué es lo que hauria de ser?
Estem parlant de que no es una peli...
Es a dir, no es curta.
En el sentit que es posa el seu temps,
es prena el seu temps
per desenvolupar, teòricament,
molts temes diferents.
I què passa?
Que ell, a mí el camp de la sensació,
és que hi ha moments
que aboca l'aigua directament
perquè s'ofeguin les llavors.
O sigui, no hi ha un punt
de desenvolupament.
Hi ha molta cosa tractada
i al principi et sorprèn
perquè els primers,
per dir-ho així,
20 minuts són...
Que a més són...
Ho va dir, crec que era Kant,
que és on va estrenar.
Va dir, els primers,
crec que són 10 o 15 minuts o 20,
seran al que la gent decidirà
si marxa o no.
I clar, ella ho va vendre,
no només bèstia,
sinó també de temàtiques...
És aquí el problema,
jo crec, moltes vegades, no?
Els primers minuts,
l'arranque,
quan et comencen a plantejar els temes,
dius, hòstia,
vamos allá.
Potent.
Però, clar, després,
et dona una sensació que és una pel·lícula
que, si potser s'hagués transformat
en una mena minissèrie
o al revés,
treu-me certs temes
que més els has deixat penjats.
Subtrames gràcies.
Subtrames que no van enlloc.
I potser hagués sigut algú,
tampoc et dic molt novedós,
però dins d'una temàtica
no va quedar en body horror així
com tracta ell,
tractar un canvi climàtic,
per dir-ho així,
amb això,
només aquest tema
hauria sigut molt canyero.
Jo tinc la sensació,
és un guió de fa 20 anys,
ho he dit abans.
Jo tinc la sensació
que va anar a rodar la pel·li
allò que fan els guionistes,
que es posen una paret plena
de pòstits de colors,
con trames, subtrames i tal,
i va anar,
i quan van anar a entregar
per rodar la pel·li,
va tropeçar,
va caure,
i li van caure
tots els pòstits barrejats.
I a partir d'aquí
es va fer la pel·li.
I, por otro lado,
no es una pel·li desordenada, eh?
No es que...
No, no me parece una pel·li desordenada,
o sea,
que va guiando bien.
No, però fas una sensació...
No, però fas una sensació...
El problema és que no desarrolla.
Però hi ha subtrames
que piden un pes
o una importància
que no els hi dona.
Al final estan allà de subfons.
Estan en l'anecdòtico
per crear tono...
O per encadenar seqüències
que són les que pesen.
Exacte.
Una altra cosa que quería resaltar,
no tant per celebrar la pel·li,
aunque...
Que t'ha agradat, Carles, a tu.
No has de fer fora, eh?
A mi m'ha molat.
A mi m'ha molat
perquè em va deixar fet
com una mica una merda.
I jo crec que això
també és la gràcia de la pel·lícula.
Em va agradar
com a catàleg
dels horrors
de tot el que hem trobat
en la filmografia
de David Cronenberg.
I seguint en això
que acabes de comentar
sobre l'ordre,
no és tan, insisteixo,
per celebrar la pel·li,
sinó per destacar una cosa.
I és que,
que curiosa
la forma que té Cronenberg
de mostrar aquests horrors.
No els mostra
amb un treball de càmera
mogut,
distorsionat,
sinó que és superclàssic.
Tu vas comentar, Adri,
en una conversa
que vam tenir
quan vam sortir de la pel·lícula,
que et podia recordar
el diàleg
entre una persona
allà amb els buells oberts
i...
Un pla contraplà,
un pla contraplà,
i dius,
això és com Woody Allen.
Això és com Woody Allen
grava les converses.
I crec que és molt interessant
per què?
Perquè hi ha una posada
en escena molt clàssica
a l'hora
de mostrar aquests horrors.
I en aquest sentit
hi ha una honestedat
quasi diria formal.
És a dir,
a l'hora de mostrar els horrors
penso, per exemple,
en l'escena
de L'almuerzo desnudo
on Cronenberg
adaptava a William Barrofs,
no?
On veus aquest protagonista
que està conversant
amb la seva màquina
d'escriure,
que és com una mena
d'insecte.
Pla contrapla.
Pla contrapla.
És superclàssic, no?
No cal fer virgueries
amb la càmera
perquè els continguts
ja són prou virgueria,
ja són prou...
No, no, a mi m'hi perc.
Càutics.
Però entenc que en aquesta pel·li
digue-li que ha posat
el pilot automàtic
o que potser
no ha estat tan ambiciós.
Abans, Pol, comentaves
la tercera temporada
de Twin Peaks.
I potser si tant de bo,
com el David Lynch
de la tercera temporada
de Twin Peaks.
Tot i així,
és una pel·lícula
que es gaudeix
perquè tu ja saps
el que vas a veure.
No, no,
però aquest és el problema.
Potser el problema
és que ja l'has vist,
aquesta pel·li.
Exacte.
Has vist,
perquè al final
no ens enganyarem.
Crímenes,
ara repassaràs, no, Adriano,
però jo llenço tres pel·lis
que bàsicament és un refrit
de Crash,
de Existence
i de Dead Ringers.
Bueno,
voy a recuperar
un poquito el micrófono
que habéis ido depositando
cosas muy interesantes.
Más que todo,
corrijo una cosa,
cuando te lo comparaba
con Woody Allen
i esto remite
a otra de mis críticas
sobre la pel·li,
hablaba concretament
no tanto del planteamiento visual
o del lenguaje
sino de la interpretación
de la Kristen Stewart.
O sea,
la Kristen Stewart
maneja un tono interpretativo
en la pel·li
que no encaja
y de hecho es cierto
que el tío ha insuflado
esta nueva carne
de una cierta comicidad,
de un tonito irónico
de fondo
que me hace recordar
más Maps to the Star
que no las películas
que estés nombrando.
Yo ahí creo que tiene
una cagada de tono
que te saca
y que a esa profundidad
y ese discurso penetrante
que pretende
se pierde,
se pierde.
Y era en esto
que te decía,
tú sacas a la Kristen Stewart
con esa interpretación
que está continuamente
entre la duda,
entre esas palabras
que calle y no,
o que acaba pronunciando
en silencio
y esto te lo llevas
a una película de Woody Allen
y se a ti encaja
la perfección.
Esa era mi crítica
y ese mi paralelismo
con Woody Allen
cuando,
sin pensar en Woody Allen
sí que es cierto
lo que dices,
que la película
tiene un discurso visual
potente,
homogéneo,
coherente,
es decir,
a mí desde el apartado visual
bueno,
es que incluso
con esas imágenes también
que pretenden molestar
las disfruto,
o sea,
las disfruto como disfrutaría
las películas
que he mencionado.
El problema es
a dónde me lleva esto,
porque te diría
que en esa poética
y en ese lirismo
y sobre todo
en esos diálogos
que se exceden,
que ya los tiene
en otras pelis
como en Crash
pero,
hostia,
sabe dar con la justa medida.
Aquí a veces me recuerda,
hostia,
no sé,
es como si la nueva carne
se hubiera encontrado
con Terrence Malick
en algún momento,
¿sabes?
Hay un punto como de
relajemos.
Promesos.
La nueva carne es filosofía,
una estética
perversa al cos.
Es pura filosofía.
Pero aquí,
a ver,
postmoderna
para filosofía.
Un moment,
Carles,
ara siguem,
ya no el puesto crítico
de voy al contrario vuestro,
sino,
anem a espectadores.
El guió,
els diàlegs,
és un ñap.
No,
però aquí no,
jo crec que no hi ha,
és a dir,
qualsevol persona
que escolti
aquests diàlegs,
diu,
era el sexo.
Això és de tallatru.
La cirugía
és el nuevo sexo.
Claro,
porque es que si hay nueva carne,
hay un nuevo sexo.
Es mi nueva...
¿Cuál es el nuevo sexo?
Parle,
parle.
El Vigo Mortensen lo digo
en algún momento,
es que yo no sé practicar
el sexo antiguo.
No,
yo era muy malo
en el sexo.
No,
pero esto ya era
slippers,
da Woody Allen,
el dormilón,
que ya es...
Poca broma,
el Vigo Mortensen
con las cejas ahí
totalmente depiladas,
¿no?
Con la pinta que pretende
ser el del séptimo sello,
la muerte,
pero en el fondo
es un ninja
echaba la droga,
¿sabes?
Con el dolor de estómago.
Tu veus la pel·lícula
fredament
i la pel·li,
o sigui,
i en una escena
escandalosa,
però no de...
però de malament,
tio.
De malament,
de malinterpretat,
perquè ja em diré
vosaltres
les escenes del poli,
que ja em diràs
tu també què pinta.
Exacto,
esto es lo que os estaba comentando.
Este actor,
este es un actor
que encaja muy bien
en ese exotismo
que él pretende discur
como mostrar,
un exotismo
y una variedad
muy variopinto
el discurso
de ese futuro distópico,
pero que a la hora
de verdad
no está bien cogido.
O sea,
un detective de antivicio...
El más vicio,
el más viciado.
Que no,
y que no quiero
que se atribuya
a una cuestión racial,
pero es que
si esa raza
no viene acompañada
de una manera
de expresarse
que pueda entrar
en homogeneidad
con el resto
del escenario
que estás mostrando,
ya no me sirve.
Me sirve para Alexander Plach.
cae en el cliché
de estas secuencias
cuando están ellos dos solos
de, bueno,
aquí tenemos que meter
un poquito de noir clásico
estereotipado a Max.
Y es Welket Bungue,
¿vale?
El actor es Welket Bungue
que se hizo famoso
por Berlín Alexander Plach,
la última versión.
Oye,
y para no alargarnos muchísimo
porque aquí podríamos estar
en plan ping-pong
de un lado a otro
durante horas,
está clarísimo.
Simplemente,
¿no?
Para que también
un poco el espectador,
el empanado más empanado
pueda entender
por qué hay ese punto también.
Yo creo que es una peli
que si la viéramos
de un cineasta nuevo
diríamos,
hostia,
qué bien ha sabido,
no ha sabido desarrollar,
pero qué bien ha sabido
recuperar temas ya sentados.
Pero es que claro,
estamos hablando
de un cineasta
como Cronenberg
que,
qué joder,
que tiene una etapa
mucho más potente
desde la molestia visual,
¿no?
Es decir,
que si lo que pretendía
era una peli impactante
desde lo visual,
ya teníamos esa tendencia
hacia lo desagradable
con llagas,
pústulas,
organismos que se descomponen
de los 70,
¿no?
Con películas que seguramente
vosotros habéis visto
y que yo no he visto
para nada,
¿no?
Como Vinieron de Dentro de,
o cuál era la otra mítica,
Rabia,
¿no?
Del 77,
si no me equivoco.
De hecho,
Shivers,
ahora que lo dices,
Vinieron de Dentro de,
ese edificio
donde los vecinos
quedan encerrados,
es una película
que se hizo
mientras Ballard
escribía su High Rise,
qué bonita casualidad,
¿no?
Y qué curioso,
pues también esa mezcla
de sexo y muerte,
porque cuando esas larvas,
parasitan a los vecinos
de ese edificio,
les despiertan
unas ganas de follar.
Exacto.
Bestiales,
¿no?
Pero claro,
ahí hay un punto,
es una idea interesante,
que igual no es necesario
desarrollar muchísimo
porque está enmarcado
en un contexto,
diríamos,
no sé,
de Blood Explotation,
o...
Sí,
de la serie B.
De hecho,
era un tío que parece ser
que no se lo tomaban en serio,
¿no?
Porque solo bebían
esa primera mascarada visual
de lo desagradable
y poco a poco fueron viendo
que este tío tiene un discurso
y tiene una filosofía detrás
y que además empieza a cobrar
una madurez ya
con pelis como Videodrome,
hostia,
o una peli que a mí me flipó,
pero porque la vi de niño,
que es La Mosca,
me dejó aterrado,
o, joder,
o películas posteriores
como Crash,
que aquí, ¿no?
Siempre la hemos comentado
y de hecho,
tengo que reconocerlo,
inseparables.
Sí,
y Triggers.
La vi hace nada
precisamente para poder abordar
esta película
con mayor madurez
y me dejó aterrado.
Es decir,
cada peli,
estas tres pelis que he mencionado,
¿no?
En la niñez,
The Fly,
La Mosca.
Ya en la adolescencia,
The Crash,
y ahora ya como adulto,
aunque tenga que recuperar
una peli del 89,
creo,
hostia,
inseparables,
acojonante.
Y esto es lo que se echa en falta.
La madurez visual,
la madurez de discurso,
la capacidad de organizar,
¿no?
De dirigir la orquesta,
como él sabe hacer,
eso es evidente.
Pero por otro lado,
yo echo en falta
esa sensación
de salir del cine,
hostia,
con un impacto,
ya no un impacto moral,
o visual,
no,
no,
en el estómago.
O sea,
es que es literal,
¿no?
Y esto no está aquí,
¿no?
Y voy a acabar con una anécdota
que además tú te la conoces
y es que hace no tanto,
porque yo sí que soy también
un tío que,
aunque no dirijo,
me gusta utilizar el cine
como una suerte de,
¿no?
De elemento inductor,
¿no?
Como de algo que penetra,
¿no?
Desde una perspectiva metafórica
y te pueda,
¿no?
Hacer llegar a otro nivel
de reflexión
o a otro estado,
¿no?
Personal.
Y me acuerdo
cuando siendo niño,
mi hermano de 12 años,
lo puse a ver irreversible.
O sea,
yo estaba haciendo...
Me la sabía que está.
O sea,
yo estoy haciéndolo...
Yo estaba en la universidad
en esa época
y tenía algún trabajo que hacer
y llega a mi casa,
¿no?
Porque ya vivía por separado
y entonces no podía estar por él.
Y le digo,
mira,
tranqui que te voy a poner una peli
que vas a flipar.
Joder,
cuando salió de la sala...
Pobre Joel.
No,
pero ya tenía 14 añitos,
¿eh?
Pero cuando salió de la sala...
Para los que no lo sabían,
irreversible de Gaspar Noé
es una película
donde la escena más mítica
es Mónica Bellucci
mientras la violan
a un túnel
durante 12 minuts
en plasecuencia.
Pero no es exclusivamente esto
aunque esto acabó siendo...
A més,
es una peli molt complexa
de que las escenas
están tiradas cap en...
O sea,
al final ya comences
veient l'última escena,
per dir-ho així,
¿no?
Es muy compleja la película.
Es una película
que en muchas direcciones
te toca,
te toca
y era lo que pretendía
con mi hermano,
claro,
quizás de manera
excesivamente equivocada.
Yo también era otro niño,
¿no?
Entonces cuando salió
mi hermano de la sala
me dijo,
pero estaba blanco,
¿no?
Y la había acabado,
o sea,
se había quedado
imantado con la pantalla,
pero cuando ya
el imán desapareció
sale y me dice,
pero Tete,
¿por qué me pones esto?
¿Sabes?
En plan,
y esto,
esta sensación
no la hemos tenido
ninguno de nosotros
al salir
de Crímenes del Futuro
y en cambio
la hemos tenido
con otras pelis
de Cronenberg,
¿no?
Es que parece
que haya querido
recuperar el cinturón
de campeón
de La Nueva Carne,
¿no?
La Nueva Carne
la inventé yo,
pero ves la película
y parece un fanfiction
de alguien
que no es Cronenberg
intentando hacer
una peli de Cronenberg.
Jo crec que...
No la va inventar,
tampoc,
però diguéssim
que la paraula
sí que ajuda
a teixir tot,
però és algo
que des de l'era victoriana
passant per les fotografies
de...
Ara,
en el que entrarem
ara de fotomuntatge,
no?
Però vull dir,
realment sí que és
un gran exponent,
en qualsevol cas,
crec que és la fill
del segle XX,
com diu Martín Escorcese,
és ell.
Jo crec, Carles,
jo crec que és
el seu fill,
el Brandon Cronenberg,
que ja porta dos pelis,
Antiviral i Possessor,
que té molta nova carn allà,
al seu fill,
i jo crec que
David Cronenberg
que diu
que mi hijo
que està triomfant
amb això,
pues retorno del rei.
Que sapéis
quien era
el que lo hizo a trabajar.
Llavors és el pare,
saps,
que fa...
O sigui,
si el fill
s'està exhibint al parc
i obre la gabardina
per ensenyar...
El pare obre
i són totes les carnes
colgantes
i diu
ja no és el que era.
És un bus turístic.
És un bus turístic.
És que m'esteu...
Aquí es va lutant la gallina.
És un bus turístic,
sí?
No, no,
per la trajectòria
de Cronenberg.
És un greatest hits.
És un greatest hits
que poden disfrutar
alguns de les amantes.
Sí, sí.
Aneu-la a veure
per criticar-la,
ni que sigui.
Aneu-la a veure, home.
Vinga, guapos, seguim.
Doneu-li diners a aquest home.
Seguimos, seguimos.
Còmics.
Bé, i després d'aquesta
acalorada discussió
sobre Nova Carn,
home, si portem
Nova Carn i Còmics
podríem parlar,
abans a l'editorial
Carles has dit molt bé,
has anomenat també
Tetsuo, no?
Podríem portar
aquest nivell de pel·lícula
molt càrnica,
metàl·lica,
podem portar
Ahira,
tot i que ja vam parlar
d'Ahira en el seu moment
també.
Charles Barnes.
Black Hole, Charles Barnes.
Black Hole.
Black Hole, mira,
tindrà a veure
amb alguna obra
de les que porto avui.
Però és que avui
ens endinsem
a un Japó
obert
per la meitat
amb un bisturí,
traiem les entranyes
d'un Japó
que, a veure,
tampoc us estic descobrint,
potser vosaltres sí,
però vull dir,
és un autor
bastant famós
el que portem avui.
Estem parlant
d'un maestro,
d'un maestro
del mal rotllo,
un tòtem total
d'aquesta Nova Carn,
però sobretot
un terme
que potser Nova Carn
sí que s'associa
amb certes coses,
però és,
podríem dir,
una Nova Carn
amb body horror,
total,
que estem parlant
de Julito Benegos,
no?
Estem parlant
de Junjiito.
Junjiito.
És tan famós
que ja es parla
amb diminució.
us faig una mica
d'on venim,
d'aquest home,
63,
per factura
de Jifu.
Òbviament,
com sempre,
portem de coses
de manga
o hapos
o orientales,
ho pronunciarem
molt malament.
Ja has dit
body horror,
que jo m'he quedat
com a body horror,
que és francès,
body horror.
Body horror.
No pronuncies
l'eh.
A França
hi ha tot
el new French extremity,
però això són
altres coses.
I si no,
ens aniríem
a l'ultragore alemán,
ens aniríem a
necromàntics
i no obrirem
aquest meló
perquè si no
ens estiria fins a marxar.
Però està bé citar-ho,
està molt bé esmentar-ho.
Estem parlant,
això,
un mangaka,
escriptor,
dibuixant,
ja sabem,
aquests termes
els hem comentat molts cops,
no farem l'enciclopèdia
de l'altre dia
de videojocs
que vam fer...
No cal,
no cal.
Però sí que
prendrem bastants termes nous
dins del manga
que jo també he après
perquè són d'aquestes coses
que tenen ells
un imaginari
i, vamos,
brutal.
Estem parlant
de l'autor,
Junji Ito,
de Tomie,
Uzumaki,
Guio,
Black Paradox,
o sigui,
de moltes obres,
de fet en tinc algunes aquí
si les voleu anar mirant
per veure la magnitud
de la tragèdia
que portava avui.
de fet parlarem
de totes elles,
digues-vies.
O sigui,
Junji Ito
sempre en anime,
ai, perdona,
en manga,
alguna vez en anime,
sí, sí, sí,
anime,
nos lo contarás,
tot adaptat,
i diverses vegades.
I estan fent un live fashion.
I ara,
exacte,
de fet estan fent dues coses,
una a Netflix,
després ho parlarem,
però...
Vale,
estem parlant
perquè veieu
què eren els premis Eisner,
que com sabeu
són los Game Awards
de los còmics,
que vol dir
que són,
no?
A vegades fem això,
no?
Los Oscars
són los Eisner
de los Game Awards.
Estàs recordando
el plano este,
no?
Donde está metido ahí
el Vigo Mortensen
y le va abriendo
el plan desafío total,
no?
Exacte,
pum, pum, pum.
Doncs Premi Eisner 2021,
el millor guió i artista,
ja després veurem per què,
però està clar
que Junji Ito
és mestre del terror,
dins del manga,
sobretot,
no només per aquestes històries
rocambolesques,
anirem posant en imatge
tot això que esteu mirant
vosaltres aquí,
a l'estudi,
anirem posant al nivell
de la tragèdia
i de lo recambolesque,
no només és per aquestes històries
tan frenètiques
i tan anaves d'olles,
sinó també per un traç,
perquè ell té un traç,
un art molt,
molt característic,
és molt fàcil conèixer
la seva obra
només mirant una vinyeta,
és a dir,
té aquest excés
de línies grotesques,
sempre són uns,
de cop uns plans
molt oberts,
diguéssim,
dins la vinyeta,
no?,
de veure aquests estats
de bogeria,
de putrefacció i tal,
però amb un sentit molt estètic,
sempre hi ha una composició
al darrere
molt,
molt,
molt treballada,
llavors hi ha aquesta idea
sempre que té
de buscar la bellesa
en allò grotesc,
allò que hi ha,
sempre hi ha aquest,
aquest estava sant,
no?,
Junjito,
i llavors,
sobretot,
sobretot,
és que ell juga
amb el més sòrdid possible,
però estem parlant,
un tio,
és un geni aquest tio
que se'n va des del surrealisme,
al morbo,
amb allò inquietant,
amb la paròdia,
escatologia molts cops també,
però sobretot el terror
a lo desconegut,
que això també ens sona molt,
Lovecraft,
aquest estil d'història,
que és allò que no es mostra
o allò que no s'entén,
que ell juga molt
amb allò que no s'entén.
I que és la gènese
del terror mateix,
no?
Sí, sí, sí,
totalment,
allò que se'n diu sempre
al fora de camp,
en cinema,
el saber que està passant
alguna cosa però no saps el què,
no?
Això en cinema es fa molt
amb aquest fora de camp,
no?
És a dir,
no mostrar,
però el personatge
ho està vivint,
aquí sí que és molt més,
si estem parlant
de Nova Carn
i Body Horror,
estem parlant
d'algú molt introspectiu
que després acaba
sent exterior,
no?
Però estem parlant
que sí que és veritat
que si molts cops
el Body Horror
o aquesta Nova Carn
s'associa
a quan el cos
es converteix
en una pròpia amenaça,
no?
És a dir,
el propi cos
és el que et genera
un rebuig,
no?
O sigui,
a vegades allò
que diuen
de transportament
de cor,
el cor rebutja,
aquí estem parlant
que és això,
però he xobrat,
o sigui,
sempre estem parlant
de això.
Com el Tetsu
de Tsukamoto,
una amenaça
tòxica,
malaltissa.
Llavors,
esteu preparats
i hem vingut
de Cronyver
però és que ara
el que deia
tu Adriana
al principi del programa
ens anem endinsant
a les entranyes,
a les vísceres
d'un programa
que, bueno,
a veure què passarà.
I també de les imatges
que ensenyarem
que algunes són
heavies, eh?
El dibuixo
permite una proyección
del podió,
o del rol en sí mismo
terrible, no?
Exacte.
Doncs parlem un moment
dels seus inicis
perquè aquest tio
és molt curiós
com va començar
perquè abans
o durant
els primers bocetos
que feia
les primeres historietes
aquest tio
corrava una clínica dental.
Imagineu-vos
el panorama
d'aquest tio
a casa seva
amb la llumeta
anant dibuixant tot això
i potser anava a la feina
i deia
ah mira,
pues he fet
el nuestro cliente
aquí muerto.
Hòstia, no, creo que
imagínate si la peña
ya le tiene pavor
a los dentistas
si encima le dijeran
mira, este tío
dibuja en sus ratos
grimes estas cositas
Sí, sí, sí, sí.
De hecho,
hi havia una peli
en los 90
que corría por el videoclub
que era
el dentista.
Ja, ma, que la mítica.
Hi ha una escena
que jo, aquesta
la recordo
de veure bastant de petit
que recordo
l'escena del taladret
com es diu això
que tenen
de les càries
i veure una imatge
superdetall
d'un queixal
però explotant.
O sigui,
sobretot líquid, eh?
No estem parlant de...
O sigui,
eren coses
molt desagradables
en el videoclub
de la Palma.
Vale, doncs,
el seu debut
mentre, això,
us dic que estava
treballant en paral·lel
també al dentista
és Tomie.
Vale?
Tomie és una història
del 87
que va estar publicada
mensualment
a una revista
que es deia
Monthly Halloween,
vale?
És a dir,
cada mes és Halloween
que llavors ja et donava
a entendre
bastanta cosa també.
Era un estil
xoho,
aquí entrem
en la psicopèdia
del manga,
que és una categoria
manga i anime
dirigida a un públic
normalment
més adolescent femení.
Per exemple,
Sailor Moon,
aquest tipus
d'estil.
Això és el xoho.
Xojo.
Xojo.
Bueno,
després això potser
és pronunciar xojo.
Como se diga,
como se diga.
Sí.
Això és el teu col·lega
que l'altre dia
ens va venir a parlar
i quan vam dir
ah, esto es muy kawaii
i diu,
kawaii,
perdone,
va treure la katana,
ens va tallar un dit
i ens va dir
kawaii,
kawaii,
exacto.
Vale,
doncs aquí m'he informat
i és Tomie.
Llavors de què va?
Tomie
kawakami.
Tomie kawakami
és una persona,
després entraré
més a detall,
però és una persona
immortal,
és a dir,
que es cura molt ràpidament
i a partir de la seva bellesa
esclavitza normalment
persones,
sobretot homes,
però també dones
a la seva voluntat.
Entra el terror
en aquesta història
quan sabem que
aquest personatge,
aquesta noia,
jove,
elegant,
maca,
en realitat és una diable,
és un ser
de l'inframont
que en realitat
és una entitat
que el que vol
és el mal,
llavors és una sèrie
que després
òbviament el va recopilar,
però és un personatge
grotesc,
no us l'he portat
perquè aquest sí que no
l'he pogut trobar,
però és un personatge,
sí,
segur que posarem
en imatges
al programa,
però tu Adriano
ja buscando
tot que te ganto,
jo estic pitjant,
jo estic pitjant,
és això,
persona molt angelical,
però amb horribles
conseqüències,
però a més
ja comença una mica
el món grotesc aquí,
és bastant tràgic,
la història
és bastant tràgica,
i en entrevistes
ell diu
que aquestes primeres històries
li inspiraven
les...
que a mi és aquí
entre també
la nova carn,
aquesta regeneració
per exemple del cos
en els Jean Gardaixos,
llavors és com una idea
molt animal també,
té una vessant
molt animal
aquest còmic,
aquest manga,
ja no sé,
perquè a vegades
diem còmic,
a vegades diem
novel·legràfica,
i és una mica...
Però bueno,
ja veieu...
El TVO.
El TVO,
este TVO.
Llavors,
amb aquesta primera obra
ja va guanyar
Premi Kazoo,
que segurament
també està molt mal dit,
però Premi Kazoo,
que a més Kazoo
és un autor
que està considerat
un dels pares,
per no dir el pare,
del terror manga
a Japó,
perquè és com guanyar,
no és com aquí
que guanyes el Premi Gaudí
quan en realment
el Gaudí
no va fer
massa cosa
anar al cinema.
Com ha citat el nom
del pare del terror manga?
Kazoo.
Kazoo.
Kazoo,
que us repeteixo
que potser és Kazoo,
no ho sé,
o Kazoo,
jo què sé.
Com s'allà.
Llavors,
ens anem a la segona obra
que aquesta sí que l'he portat,
que la tenim aquí,
que és Uzumaki.
Us dic que aquesta per mi
és tranquil·lament la millor,
o sigui,
per mi,
personalment.
Té,
si voleu...
Anirem posant imatges,
però és un...
O sigui,
Uzumaki no és sushi,
però és bastant cru,
això sí que us ho dic,
d'acord?
Aquí depassem del xojo
al seinen,
seinen,
nou terme,
que aquest vol dir
que és més enfocat
a homes adults.
Aquí jo no hi ha adolescentes.
Homes adults,
tampoc diem
una sauna paradise,
sinó,
estem parlant
de Berserk,
estem parlant de Monster,
que Monster el vam portar.
És un altre cop,
una serialització
de vinyetes
fetes del 98 al 99,
aquest cop
a la revista
Big Comic Spirits,
i és una història
que va triomfar tant
al sortir,
però només al sortir
que ja l'any següent
la van adaptar al cinema.
Sí que és veritat
que moltes de les seves obres
s'han adaptat
en format
OVA,
anime,
com vulgueu dir-li,
pel·lícules animades,
però també s'han adaptat
en persones reals.
Llavors us explico
de què va
perquè aquesta història
de veritat
que a mi
és de la que més m'agrada
perquè em sembla
tan curiosa
i tan icònica
que és,
us explico de què va,
és
Kirie Goshiwa
és un adolescent
que viu en un poble de costa,
aquest poble està maleït
i sabeu,
o sigui,
a la portada
ja es veu una mica,
però està maleït
amb espirals.
Sí, sí, sí.
És que em sembla
un concepte
tan surrealista.
Vale,
què vol dir amb espirals?
És que,
doncs,
per exemple,
els habitants d'aquest poble
comencen a veure
que les coses
comencen a transformar,
a mutar
arbres,
comencen a haver-hi
molts tornados,
comencen a haver-hi,
o sigui,
tot el que comporti espiral
natural
o de forma
antinatural.
Per exemple,
el pare del protagonista
s'obsessiona
amb els espirals
perquè va veient
no per a veure cargols,
no per a veure coses
que simplement estan mutant,
eh,
us dic,
no cal les coses típiques
que tenim en format espiral,
sinó que ell mateix
s'obsessiona tant
que hi ha un moment
del còmic
que es comença
a crear espirals,
la seva llengua
comença a espiralitzar,
clar,
con horribles conseqüències
en el sentit
d'un cos espiralitzat
òbviament es trenca
per tot arreu,
no?
Llavors comença,
és un còmic
que jo crec que és
la primera gran bujeria
d'Hito
perquè és,
o sigui,
jo us animo molt
a llegir-ho
perquè a més la història
és tan curiosa.
Buscando imágenes
de Uzumaki,
he visto que hay una,
o sea,
hay una
inminente
adaptación
a l'anime
que se ha retrasado,
¿no?
Estaba buscando imágenes.
Sí,
el 2021 deien ya
que es volia fer
i que havia de sortir.
O sea, que realmente
Uzumaki aún no se ha adaptado
a l'anime,
¿no?
No, no, no,
anime,
o sigui,
jo crec que l'anime sí,
és que moltes d'aquestes coses
les podeu trobar
a YouTube,
o sigui,
però de l'època
que va sortir,
o sigui,
estem parlant de coses
que potser es van adaptar
als 2000,
ara el que passa
és que volen fer
un referito
però amb noves tècniques
o digues, digues,
a mi em flipa,
és a dir,
treballar des de,
anava a dir,
posada en escena,
podríem parlar
de posada en vinyeta,
no?,
d'alguna manera,
però treballar la forma,
és a dir,
l'espiral,
i recordo que
el Renacido
d'Iñarri Tu
es treballava també
que aquesta idea
evidentment
per res es portava
cap a lo macabre,
cap a lo pervers
que estem apuntant,
però hi havia aquesta idea
i me sale en castellano
de lo dextrógido,
dextrógido,
pero eso es vértigo ya,
tete,
esto es vértigo,
tete,
pero digo que
allà quedava com un apunt,
com una cosa,
és aquell moment de li,
i aquí realment
durant totes les vinyetas
es va aprofundint
i es va fent gran
tot això
d'una forma absolutament
de maçó.
A més,
és un espiral
que va consumint
tota matèria
i la va espiralitzant,
i llavors,
per exemple,
hi ha persones
que acaben sent
persones cargol,
o sigui,
és un imaginari...
És una gran metàgora
de la vida,
la traducció
és pangolín.
Pangolín.
I de fet,
just el que deies,
agafo això
per dir,
el 2023,
també s'ha anat movent,
però Adult Swim,
que ja és marca
que algú bo es farà,
es farà més
amb anime,
volen fer una minissèrie
de quatre episodis
d'aquest còmic,
i jo us dic
que això serà acollonant
perquè aquesta història,
de veritat,
a més,
la història mola molt.
Després el traç,
tot,
però és que...
Però en animació,
entenc,
en animació.
Sí,
és que era això
a lo que me referia,
era precisamente esta obra
que hablaba de los cuatro episodios
que estaban,
y que se supone
que nos vamos directamente
al año 2023
para poderlo disfrutar.
Llavors,
aquesta història,
a més,
ja per acabar
de tancar l'espiral,
és que va ser nominada
als Eisner
un altre cop,
però aquí categoria
millor edició americana
de material estranger.
També ja sabeu
que hi ha molts,
molts premis
que són superconcrets,
però, bueno,
mira,
com a mínim,
fer un homenatge
a aquesta història així,
doncs està molt bé.
Després,
següent així,
gros,
i jo crec que ja és
un tancament,
una mena de Santíssima Trinidad,
trenitoda,
no sé com dir-li,
que és
Guio Gallo,
no sé com pronunciar això.
Costa veure la portada,
però és un peix.
Que puta.
Costa veure.
Sobre negre,
negre sobre negre, no?
Sí, sí.
El títol original de Guio,
li direm Guio,
és Guio Ugomeko Bukimi.
Vale?
Ahí nos quedamos.
Què vol dir?
Literalment,
peixos retorçant-se espantosament.
En forma d'espiral.
No.
L'espiral aquí el deixem de banda.
Torna a ser Seinen,
que hem dit que és...
Per adultos.
Això, per adultos.
No té mediana edat, eh?
També va formar part d'aquesta revista,
com l'anterior,
Big Comic Spirits,
del 2001 al 2002,
i agafeu-vos fora amb la sinopsi,
perquè és la següent.
Una parella,
Tadashi i Kaori,
han de lluitar per sobreviure
a un allau de peixos
amb potes metàl·liques
que són propulsades
per un olor conegut
com l'olor de mort.
I amb aquesta història,
clar,
doncs òbviament,
a la que follegeu això,
flipareu.
Perquè és una història,
un altre cop,
rocambolesca,
Aquí no veu color.
Entonces,
ya si no veu color,
aún...
Clar, color...
No, no, no,
però me refiero
que no veo color,
¿no?
Ah, vale.
Sembla un llibre prohibit.
Un llibre prohibit.
Ah, sí, sí,
sembla un llibre prohibit.
Sí, sí, sí.
Totalment, totalment.
Què passa amb aquests peixos?
Que a l'hora que surten
de l'aigua
per anar a atacar
tot el que troben,
doncs es van apoderant
dels nous cossos,
generalment,
animals o persones,
sobretot.
Llavors aquests humans
es converteixen
en una mena d'híbrid
entre peix,
màquina...
És una cosa molt estranya,
d'acord?
I a més,
els cossos aquests,
a més,
es van degradant,
perquè a més són cossos
mitjans anfibis
que es van degradant
per l'oxigen...
O sigui,
és una cosa...
Molt aquella pel·lícula...
No sé si tu la vas arribar a veure,
Carles,
però una que van passar
al Terror Molins
fa uns 4, 5, 6 anys,
no me'n recordo,
que es deia
Tanatomorfosis,
que era un...
La protagonista
tenia una mena de malaltia
que cada dia que passava
s'anava putrefact.
O sigui,
era com...
El seu cos s'anava pudrint,
però ella estava viva.
Llavors té un rotllo així,
jo crec que tot això
dibuixa una espècie
de crisi
de l'evolució en general.
Sí, sí, sí.
Recordem una cosa,
a més estem...
És com els peixos
dels Simpsons de Tres Ulls,
al final hi ha molta de la cosa
que és aquesta por
de l'unuclear,
que també passava amb Godzilla
o amb Akira.
O sigui,
al final,
tota la por,
hagi por de l'unuclear,
jo crec que aquest...
Justament aquest còmic
que estem parlant ara,
el Gio,
ho té molt, molt present.
Exactament,
les pors,
les pors del fantasma atòmic.
Sí, sí, sí.
Godzilla era el fantasma
que no li podien posar
una imatge real,
una imatge real,
una imatge racional.
Havia de ser
una imatge monstruosa
perquè no es podia explicar
una imatge tan bàrbara
com la bomba atòmica.
L'evolució descontrolada.
I per tancar-hi en aquest
es va inspirar
amb el tiburó de Spielberg
i diu
Spielberg va capturar
magistralment
l'essència de la por
en forma d'un tauró
menja humans.
Jo vaig pensar
que seria inclús millor
capturar aquesta essència,
però amb un tauró
menja humans
es mou igual de bé
dins de l'aigua
com a fora, no?
Llavors, bueno,
aquest és realment
una anàdola
i tanquem la secció
amb l'últim
que és Black Paradox
que també el teniu per aquí.
Aquest potser
és el més accessible
dins de lo grotesc.
Aquest, si algú
hagués de començar
de zero a llegir
jo diria Black Paradox,
és una cosa...
És de 2014
la versió espanyola,
diguéssim, traduïda
i són quatre personatges
que contacten
de forma anònima
per internet
amb uns pseudònims
i que quan es reuneixen
el que volen
és fer una mena
suïcidi col·lectiu.
Bueno, de fet es diuen
Taburo, Pitán, Barakshi,
segurament tots malament pronunciats,
i Barceo.
Vale, llavors,
però dins d'aquest
suïcidi col·lectiu
comencen a dir
qui és cada un,
comencen a treure secrets
i realment
és una història
molt ben parida,
d'aquí no diré res més
perquè realment
és un guió
molt sàdic
i a més
és un tema
que preocupa molt a Japó.
És un tema
del suïcidi,
és el gran tema, no?
Això, tot els últims,
no sé, 20 anys
és el gran tema de...
I crec que
ell va tocant diferents pals,
però aquí a Black Paradox,
ja us dic, eh,
no us diré més,
però hi ha molt...
El terme aquest de doppelganger,
com es diu,
el del doble,
no?
De tenir un doble,
el tema d'incluso robots,
la finalitat d'un robot,
bueno,
toca bastants pals.
No se la copiarà el Cronenberg,
eh?
Està tot ligado,
està tot ligado.
Però vaja,
que si no ens allarguem,
recordatori...
Pregunta.
Digues, digues.
No, no,
o sea,
me ha parecido genial este tío,
de hecho ya me lo habías mostrado
en algunas imágenes,
me flipa.
¿Hay algo más?
O sea,
es decir,
nos quedamos en esta capa
así como muy potente
desde lo visual,
muy grotesca,
pero evidentemente
hay una carga,
¿no?
No hay una historia
de violencia,
no hay...
No.
O sea,
no té una etapa,
o sea,
es un tío que se ha mantingut
molt ferm en els ideals,
ara,
que potser té tires còmiques,
a veure,
jo he portat
aquestes quatre obres
que són molt emblemàtiques
perquè realment
ell és molt de tires,
és a dir,
després s'han publicat juntes,
però són de milivolums
o publicacions,
té relats curts,
per exemple,
té una mena que es diu
que és algú rotllo
del Circo de los Horrores
que també és molt xulo,
té tot de coses
que són minihistòries
de poques pàgines.
No,
pero me refería,
tras esta capa grotesca
y visualmente difícil
de digerir,
realmente hay un discurso,
has mencionado,
¿no?
Esos matices
posapocalípticos,
en el fondo,
que son propios
del resultado
de la Seguridad Guerra Mundial.
Hi ha parts de tesi,
o sigui,
que toca temàtiques
en cada un
molt...
Desarrolla lo que apunta,
la pregunta seria
desarrolla lo que apunta
o enumera como cronet.
Fem una cosa,
te'n vas a Can Fabra,
a la biblioteca,
o moltes...
¿Para qué?
Si tengo aquí...
Bueno,
penseu una cosa,
això són un...
Otsumaki crec que són
uns 7 o 8 o 10 volums.
Ha traído el 9
i el 10,
a propósito.
Sí, para joder-te.
Bueno, oye,
no lo hizo Winding Rev,
que em veia el 3 y el 4.
Sí, sí, exacte.
Bueno, lo dicho,
estarem atents a les estrenes
aquestes que...
De talla i res,
tanquem la secció,
pugem una gran frase
que hauríem de dir que és...
Long life,
larga vida
a la nova cana japonesa,
que ells en saben
i bastant.
Me gusta,
y ahora una planta abajo más.
Vinga, Carles,
tenc 5 minuts.
Baixant graons.
Art.
Que canvio, eh?
Sí, és que...
Escuchat, escutxat, escutxat.
Estamos...
Ya, ya, ya.
Hem arribat al pis
de baix de tot, ja.
D'aquest itinerari
de la nova carn.
Una galeria dels horrors
que desemboca
en la mirada
d'un autor...
d'un autor meravellós.
Segurament l'autor
de l'erotisme més cruel,
més refinat
de l'art contemporani,
que ja...
ja hi arribarem.
Però crec que és bo,
abans d'entrar
en la primera imatge
d'aquest fotògraf
que és Joel Peter Witkin,
un dels grans exponents
de la nova carn.
Crec que és bo
començar amb un diàleg,
amb una conversa
entre dos obres
que a simple vista
no sembla que tinguin
res a veure,
però que ens ajuda
si tornes en un context
artístic i pictòric
que submergeix
en aquesta boina
de neocàrnica,
una mica, eh?
Comencem amb un
cisteri amb fruites.
Cisteri amb fruites
de carabatjo,
d'acord?
Un retrat precís
a l'oli
d'una natura morta,
aquesta still life
que diuen els anglesos,
ple de llum,
no té res a veure
amb aquest clar-obscur
tanabrós de l'artista
i representa una època
on la gent en pasta
del segle XVI
estava farta
de figures divines
i deia
escolta,
jo vull temàtica profana,
jo vull
que me decores aquí
la colección privada
que tengo
con esto.
Clar,
què passa
quan arriba
Joel Peter Witkin?
Ara,
fem un viatge
en el temps brutal,
ens situem
en aquesta contemporaneitat,
en aquesta postmodernitat,
de sobte ens planta gent
davant d'una altra
natura morta
en tots els sentits
de la paraula,
en el sentit físic,
en el sentit radical,
en el sentit provocador
i directament abjecte,
no?
Aquesta idea d'allò
ups,
allò que està fora d'escena
o que volem que estigui
fora d'escena,
de sobte
es queda davant la pantalla
per horroritzar-nos,
no?
Amb el
he de posar la imatge,
no?
Efectos.
Posa-la com vulguis,
que va molt bé,
ostres,
aquest super videocast
d'emparar a la controlada.
Un rostre d'una dona,
un bodegón exquisito,
muntatge fotogràfic,
com he dit,
de Peter Witkin,
un fotògraf de Brooklyn
afincat a Nou Mèxit
que sempre ha estat molt polèmic,
sempre ha tingut aquest punt violent
a través de l'art,
les seves obres parlen
de la mutilació del cos,
d'un cos maltractat,
d'unes fotografies
també maltractades,
perquè ell es dedica
a rascar els negatius
i fins i tot els tira àcid
per provocar certes sensacions
amb la fotografia que fa,
i no és casual
que li obsessionin
els caps tallats,
com podeu veure,
perquè de petit
va presenciar una imatge horrible
que evidentment el va marcar,
i és que va presenciar
un brutal accident de trànsit
on una nena
va perdre el cap
i el cap de la nena
va acabar rodolant
fins a acabar els peus
pràcticament
de Joel Peter Witkin.
Jo crec que va veure
hereditari.
Bé, és que clar,
hereditari té aquesta famosa escena
que podria ser, no?
Podria estar inspirada
en aquesta infància traumàtica
de Peter Witkin.
I deia ell
que encara recordava
la mirada perduda
d'aquest cap de nena,
és una cosa molt bèstia.
clar,
ell no pot resistir-se
a reescriure icones
del passat,
i jo he d'apropar-se
a l'essència
per fer-se dinamitar
el record
d'aquesta memòria
d'aquest passat.
Llavors,
comencem amb
Les Menines
de Velázquez
del 1656,
emblema
de l'art barroc espanyol,
obra mestra
del barroc,
i tornem
a agafar
aquesta màquina
del temps
que ens porta
a aquesta tan abrositat
de Peter Witkin,
aquest self-portrait
After Velázquez,
una foto
de l'any 87,
creada
a partir de gelatina
de plata
sobre paper,
i on veiem
aquesta mena
de representació.
Bàsicament,
Velázquez
podria ser l'excusa
per desplegar
un col·legi grotesc,
horrorós,
sobre la carn
com a subjecte
antinormatiu.
És com
el Jardín de las Delicias
xunguíssim,
allò que vas trobant,
vas mirant
i a la que vas
parant atenció,
a dalt a l'esquerra
hi ha una historieta
i fins i tot
hi ha algunes cites
al surrealisme
perquè Joel Peter Witkin
diguéssim
que hi ha un vincle
amb Dalí
molt gran
amb el surrealisme.
Clar,
què més trobem
en aquest diàleg
que com dic
estem buscant
el passat
i després
tornem
a una contemporaneïtat
on ell
diguéssim
diu la seva
a través
d'una reescriptura
malsana.
A nivell històric
també podem establir
aquest diàleg
perquè Witkin
proposa
una lectura
molt interessant
que és perfecta
per tota aquesta febre
de l'aire Instagram.
El famós grafiti
del petó socialista
al Mur de Berlín
aquell moment de germanor
entre Honecker i Bresnev
dels 30 anys
de la RDA
que es va convertir
en grafiti
del Mur de Berlín
un dels més visitats
un dels més desgastats
com a imatge
de la cultura
selfie
juntament amb la torre de Pisa
és a dir,
és una imatge
que quasi s'hauria de prohibir
ja n'hi ha prou
per cert
d'un artista rus
Dimitri Brublev
que desgraciadament
va morir aquest agost
l'autor del grafiti
el famós grafiti
que hi ha a Berlín
i què passa?
Què fa Peter Witkin
davant d'una imatge
com dic
tan explotada
per la cultura
narcisista
del nostre temps?
Doncs
proposa un petó
entre dos caps
que en realitat
són un
és una sola persona
és un cap d'una sola persona
tallada en dues parts
que hi va treure
d'un dipòsit
de cadàvers
per crear
aquesta barbaritat
necròfila
que podeu veure
aquí
Bueno, a veure si
elabora o no
perquè a veure si
YouTube en saltarà
i dirà
ep
Això sí que no
això sí que no
Ja ho veieu
Joel Peter Witkin
un artista malsà
violent
malaït
podríem dir també
un artista certament
malaït
que trenca amb les convencions
pensa
a part de tot aquest trauma
que he explicat
d'infància
i prové
d'un ambient religiós
que mamava a casa
de petit
Clar, tot això
són factors
que es poden
evidentment
interpretar
com punts
d'on parteix
tot aquest imaginari
monstruós
també hem de dir una cosa
de la mateixa manera
que a l'altre programa
quan vam parlar
de mitologia grega
amb Hades i tot això
que hi ha paratges
de mitologies
que són xungos
la Bíblia no s'està
per hòsties
No s'està per hòsties
exactament
és com un llibre
de ciència-ficció
que és gore
l'antic testament
és heavy metal
exacte
l'antic testament
digue-li el Mel Gibson
m'agrada més l'antic
que el nou
perquè és més ciència-ficció
d'aquí ens traslladem
a un artista
que d'alguna manera
també pot establir
un diàleg molt interessant
amb Joel Peter Wittking
i és Cindy Sherman
per què?
perquè Joel Peter Wittking
a través de tot aquest imaginari
m'alçà
i putrefacte
deformat
monstruós
també
ojo
també ha servit
per
d'alguna manera
estimular
certs discursos
sobre el gènere
sobre la sexualitat
i aquí hem de parlar
clarament de Cindy Sherman
Cindy Sherman
té una imatge
que mostrarem
que són tot un seguit
de fotos
d'ella mateixa
d'autorretrats
d'aquesta gran artista
nord-americana
feminista
del 70
i a través d'aquesta col·lecció
per què estic ficant això ara?
perquè connecta molt
amb una part
de l'art
de Peter Wittking
i és que aquests
autorretrats
de Sherman
que es diuen
sense títol
d'alguna manera
serveixen com a font
d'autoconeixement
com una eina
per accedir a l'inconscient
als nostres desitjos
oculs
però també
formulen
preguntes pertinents
que penso que encara
tenen vigència
com el fet
de què significa
ser dona
ara aquí ja no ens situem
davant d'un
panorama
que d'alguna manera
ens provoca
una distància
una lletió
que ens aparta
sinó que
aquesta transformació
aquesta mutabilitat
del rostre
com a discurs feminista
d'empoderament
de pensar en el rol
de la dona
també està molt vinculat
a la nova
carn
també et dic una cosa
això que estem veient
de totes les seves fotos
sembla
de la primera
a l'última
semblen aquests vídeos
de tiktok
que
posen la mà
a la càmera
i la treuen
i s'han maquillat
jo crec que ella
ho va treure
de tiktok
això
és que tiktok
s'ho ha acabat
carregant tot
jo crec que qualsevol cosa
que podem portar
a nivell
imatge
que ha marcat
no sabia que Cronenberg
era tiktoker
llavors
jo estoy entre dos imágenes
buscando más imágenes
de Witkin
com ho has traído
la Venus de Botticelli
ostres
no l'has visto
la Venus de Botticelli
no hemos comentado
pero podríamos comentar
exactament
és a dir
de sobte convertés
la Venus de Botticelli
en una rescriptura
a ver a ver
girame la
pinxa la
pinxa la
per veure la
és que molestia
és interesante
i amb tot això
està treballant
com deia
aquesta idea
que es pot interpretar
no dic que ho defensi
directament
però es pot interpretar
com un discurs
queer
com un discurs
de reivindicació
de cossos
que no són normatius
que no segueixen els models
que imposa
diguéssim
la societat de consum
i que ens venen dictats
pels mitjans de comunicació
llavors
tornem a Peter Witkin
perquè
hi ha una obra
que crec que és molt representativa
doncs d'aquest cos
que no és
com l'art clàssic
sempre
ens ha representat
i com els mitjans
i la moda
ens dicten
que vol que sigui
i tota la societat
intenta apropar-se a això
i és Carrot Cake
un fotomuntatge
del 1980
que apareix una dona
masturbant-se
amb una pastanaga
i
Carrot Cake
i què més a dir?
Bueno, és molt botero
és molt botero
això també
podem posar-li
en aquest cake
a part de Carrot
deu tenir
alguna cosa de botero
en fi
jo crec que és una obra
que com dic
va molt bé
per parlar d'una mirada
que entén el cos
i la vida
com a conceptes
que poden escapar
de la norma
en una època com la d'avui
tan narcisista
ell
de sobte mostra
obres com aquestes
de cossos obesos
també
cossos mutilats
també
de formes
de talla baixa
cossos que exalta
com si fossin divins
i que
jo crec que
intenten confessar
cert desig
ocult
crec que Pol
ara que estàs
tenint davant
aquesta imatge
d'aquesta dona obesa
ja hi ha alguna cosa
del Piel és d'Eduardo Casano
en aquest discurs inclusiu
i de fet
no us ho perdeu
Jaume Balagueró
confessa
en una entrevista
que li vaig fer
fa molts anys
que
tant Sucamoto
com especialment
Joel Peter Witkin
aquest fotògraf nord-americà
que per cert
ara està
a Mèxic
està
diguéssim
té el raspall de dents
el té a Mèxic
Jaume Balagueró
es va inspirar
molt
Alícia
exactament
el curt matratge
Alícia
de Jaume Balagueró
està molt inspirat
aquella
enjitat gran
sí
que per cert
és un curt
que tracta
sobre cert
cada dos programes
traiem
Alicia
no sé
si
tinc una sensació
que tu desconectas
una chica
le viene la primera regla
y entonces
baja un submundo
que es como una especie
de lugar de tinieblas
y en ese lugar
de tinieblas
acaban aflorando
los miedos
del subconsciente
con imágenes
que recuerdan mucho
a los 8 montajes
de Peter Witkin
con erótico resultado
y a ver
culminem
después de erótico resultado
culminar
me parece algo
interesante
es como casi
repetitivo
en fi
tanquem
tanquem
aquest recorregut
per la mort
les tenebres
aquest erotisme
estrany
amb la que segurament
és la millor representació
de la feminitat
monstruosa
que ens ha donat
la fi del segle XX
que ens ha donat
aquesta família
Cronenberg
que hem anat
desplegant avui
i que és
Necronome Five
del pintor suís
Hans-Ruidi Giger
i que d'alguna manera
concentra aquesta càrrega
de sensualitat
en una il·lustració
de l'any 76
i que
ojo
no trobem
a les pel·lícules
de la saga Alien
és a dir
d'alguna manera
que ens donem compte
com el cine
o més ben dit
com l'art
aquest gran teatre
dels horrors
que busca la bellesa
dins la lletió
que trenca tabús
que no te poden acceptar
les perversions
que moltes vegades
el cine no s'atreveix
a mostrar
a veure també et dic una cosa
i es queda amb el terror pur
també et dic una cosa
potser això no es va veure
Alien
de Ridley Scott
però potser
a la sua versió
X
això potser sí que es veia
perquè allà sí que s'atreveixen
clar exacte
el cine té molts circuits
però diguéssim que
a vegades el cine
diguéssim que ens arriba
a les sales
no molta gent va arribar
a aquest cine
no arriba a aquest nivell
ara us contarem
el que ens donen els cómics
es estar a la vuelta
de la esquina
y otra vez volveremos
a la no de Alicia
pero de Balagueró
porque inaugura
inaugura
con Venus
y bueno
pero antes de meternos
en agendas
menús
vos ha acabado
de alguna forma
yo
haciendo esta
pirueta sexual
os mola o no
os mola la imagen
me parece muy potente
y de hecho
me parece mucho más adecuado
y cercano al Cronenberg
y a la nueva carne
de Cronenberg
que lo que nos has mostrado
que es ciertamente interesante
no conocía a Whitkin
pero sí que es cierto
que lo dejo más
en el terreno
de lo grotesco
al final también
es difícil
que discursar
con una fotografía
es mucho más complejo
que hacerlo
con una película
o con un cómic
como Junjiito
pero bienvenidos
sean todas estas mentes
que aparentemente
están totalmente
del revés
es decir
que están loquísimas
y no
porque después
ves a Junjiito
y al menos en apariencia
parece un señor
que puede ser contable
después son gente maquísima
Cronenberg de hecho
es un tío
que cuando lo oyes hablar
lo podrías invitar a casa
y después son mentes
que desarrollan
un imaginario perverso
que en el fondo
es lo que nos conviene
y dan una apariencia
de tranquilidad
al mateix Cronenberg
que es una persona
que se ve muy tranquila
y sota
toda aquesta apariencia
relaxada
y a un mon
absolutamente perverso
que su padre
no le pegaba
y no
exacto
que parece que todo
tenga que venir
de una mente
atrofiada
tras la violencia infantil
però bueno
en qualsevol cas
volia destacar una mica
aquests exponents
de la nova carn
més fotogràfics
perquè realment
com dic
serveixen
per endinsar-nos
en unes tenebres
que molts cops
el cine
el cine
de gran consum
no té els ous
d'atrevir-se a mostrar
o sigui
Whitkin
Sherman
Cindy Sherman
Cindy Sherman
i Jiger
i Jiger
i Jiger
molt bé
molt bé
doncs
ja per tancar
anem a
podem posar la despedida
ja
i anem comentant
que jo crec que hi ha
una gran cosa
d'agenda
òbvia
no?
hi ha una gran cosa
una fiesta en mi casa
hi ha una cervesa
està bé
grande
unes maratones
bueno vosaltres
ja deu estar
en una agenda
quadrada
bueno
és com
estic parlant
obviament
del festival de Sitges
no fa falta dir
Carles
és un monstruo
és un monstruo
i això ho deia
Joaquim Vallet
nostra col·lega
valencià
que deia
que Sitges
és un monstruo
i és això
no hi ha
programació
de festival
és un monstruo
en el momento
que quieres abordarlo
desde todas
las perspectivas
és impossible
tienes que acabar
acotando
un terreno
de reflexión
ja sea
la sección oficial
hòstia
o en el caso
de Sitges
novas visions
etcétera
però sí
se nos viene Sitges
10 días
del 6 al 16
y está claro
que el siguiente programa
va a ser
un especial
que por cierto
te quería comentar
Carles
vas a atelerarte
para la especial
de Sitges
te quieres desmarcar
del mítico programa
perquè sempre acostumem
a fer
pels qui se ho han enganxat
a aquesta temporada
acostumem a fer
una hora
un programa
de tertulia
però què passa
que no tots
anem a Sitges
o anem a molt poc
és que vosaltres
clar viviu a Sitges
os apetece más
traer un Sitges
pero eligiendo peli
obra
jo ho comentava
perquè se'n va a ocórrer
que ja
hi ha una obra
al museu del cau Ferrat
de Sitges
de Santiago Rossinyol
que es diu
la morfina
i és una dona
la morfilla
la morfina
aquests estats
alterats
de la consciència
jo crec que pot ser
molt interessant
perquè sí que connecta
amb cert imaginari
del cinema terror
i fantàstic
també podríem portar
algú
que seran los espectadores
que voten
por favor
votar
si no
s'abre el teléfono
empanada
quan sigui
tornarem
amb algo
òbviament relacionat
amb Sitges
però tornarem
amb breus
d'acord
així que
fins al proper programa
la nova Car
la nova Car
la nova Car
ara escoltes
ràdio d'Esbert
sintonitzes
ràdio d'Esbert
la ràdio de Sant Just
durante 8.1
ràdio d'Esbert
98.1
ràdio d'Esbert
98.1
Oh, baby
I ain't going nowhere
I'll be right here
as long as it won't be
baby
Oh, yes I will
Call my name
I'll be right there
Yes I will
Oh, oh, oh
Theue, oh
Theue, oh
Theue, oh
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit