Hola, bienvenida o bienvenido.
Me alegro de volver a estar contigo para compartir esta nueva sesión de meditación.
Antes de seguir, te recuerdo algo importante.
Deja de lado los prejuicios o las expectativas sobre lo que va a ocurrir en los próximos minutos.
No juzgues ni lo que te rodea ni a ti mismo.
Ahora estás aquí.
Permítete esta pausa.
Dedícate estos minutos de meditación.
Acéptalos.
Es un regalo precioso de ti para ti.
¡Ey! ¡Adri! ¡Adri!
Felicidades por perseverar.
¡Ey! ¡Escolta! ¡Ey!
El viaje está a punto de empezar.
¿Pero qué dios? ¿Dónde está un viaje? ¿Ni quién viaja, Adriano?
Pero que estén de confinamiento.
El viaje a tu interior.
¡Ah, vale!
Que estén de localizar tus emociones para etiquetarlas.
Esto es una emoción positiva.
No.
Negativa.
Vale.
O neutra.
No, negativa. Míralo negativa.
Sin juzgarlas.
Y como si fueran globos de diferentes colores...
Collons amb el místic, aquest.
Dejaremos que se vayan volando, sin dejarnos llevar por su contenido.
Quizá visualices pensamientos asociados con esas emociones.
Vinga, tio, ja n'hi ha prou.
Que hem de donar-li canya al programa, joder.
A veces los pensamientos son tan potentes que se presentan como si fueran la verdad misma.
¡Adri! ¡Soy tu verdad!
Aunque estén muy lejos de la realidad.
Soca el teu cronómatra.
Acéptalo.
Meditar es un largo camino de aprendizaje.
¡Adri! ¡Adri!
Permanece tranquilo o tranquila y simplemente medita.
¡Uff!
Quizá sea suficiente con que sientas curiosidad por lo que te pasa.
¡Adri! ¡Adri!
Elige la postura que te parezca más cómoda.
¡Ay! ¡Ostras! ¡Ostras!
Siéntate en una silla y pon los pies en el suelo.
O siéntate en el suelo con las piernas cruzadas.
No sé yo si es molt digna que està així, eh.
Mantén la espalda en una actitud digna y relajada.
¡Ostras!
Muévete ligeramente de izquierda a derecha o hacia delante y hacia de atrás.
Així, como fan els huevos, ¿no? Els tíos aquests.
Puedes cerrar los ojos si lo deseas o mantenerlos medio abiertos.
Inspira.
Inspira profundamente por la nariz y expira suavemente por la boca.
Repítelo tres veces.
¡Uff!
¡Uff!
¡Uff!
¡Uff!
¡Uff!
¡Uff!
¡Uff!
¡Uff!
Observa en qué parte del cuerpo sientes mejor
y con más facilidad la respiración.
Quizás en el pecho y en la caja torácica cuando se expande y se contrae.
O a lo mejor en la garganta con una suave caricia.
O en las fosas nasales, cuando el aire entra fresco y sale un poco más caliente.
Quizás en el abdomen, cuando se hincha y se deshincha.
Si te cuesta sentir la respiración, pon una mano en el abdomen y siente como sube y baja con cada inspiración y cada expiración.
Ahora imagina que eres tú quien descansas en esa respiración y que sientes el balanceo de la inspiración y la expiración, como si fuera una maca.
Una maca, eso ya me agrada menos.
Cuando inspires, me gustaría que llevaras tu atención al abdomen, que se hincha, y a los pulmones, que se llenan.
Cuando inspires por la boca, observa como el cuerpo se relaja, cada vez un poco más.
La espalda, los hombros, la frente, la mandíbula...
Observa como con cada expiración evacúas pequeñas tensiones.
Y ahora deja que la respiración recupere poco a poco su ritmo natural.
Durante el ejercicio, si tu mente se escapa o divaga y escucha sonidos molestos,
obsérvalo y acéptalo.
Porque es perfectamente normal.
Y cuando sientas que te has distraído, que tu atención se ha ido,
observa simplemente hacia donde se ha marchado.
Y vuelve a atraerla suavemente.
Suavemente, despierta, cabrón.
¡Pero con firmeza!
Esa es exactamente la clave de la meditación.
¿Acepta este movimiento de vaivén tantas veces como se presente?
¿Una vez?
¿Diez veces?
¿Cien veces, quizás?
Tu respiración es como un ancla para tu atención.
No una puta excusa para sobarte.
Un ancla, sí.
Y tu cuerpo se hincha y se deshincha.
Tu cuerpo es espacioso.
Y tu ira lo llena por...
No, no, tu ira, no, no, perdón.
Tu respiración lo llena por completo.
Respira con naturalidad.
¿Eh?
La respiración siempre es diferente para cada persona.
A veces es larga.
A veces es corta.
Profunda.
Ligera.
Profundo está el tío este.
No puedo, no puedo más, ¿eh?
No, no, no puedo más ya.
Hostia, ¿quién es el cabronazo que está sobando en mi clase?
Así no, así no, joder, así no.
Que yo vengo aquí, que yo...
Bueno, vengo, me conecto para para haceros la vida más fácil.
Pero si no me lo queréis agradecer, bien.
Pero a mí, a mí, a mí la vida no me la jodeis.
A mí no.
Hostia.
Hostia, Adri.
Hostia, Adri.
De luxe, aquesta classeta, eh?
Adri?
Adri?
Eh, on estàs, Adriano?
Adriano?
Es prega l'atenció de tots els oients.
Això no és un simulacre.
Repetim, no és un simulacre.
Les autoritats sanitàries ens demanen que romenguem tancats i confinats a casa mentre duri la crisi pel coronavirus.
Mentre tota aquesta bogeria duri, els empanats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesurada, i en lloc de bacanals fem videoconferències a dojo.
El que vindrà a continuació no és la vostra típica empanada cultural.
El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural.
Bé, després d'aquest mar 13 i 13, Ferran, què ha passat aquí?
No, no, mira, jo, clar, jo vaig anar a buscar l'Adriano, vaig veure que estava fent aquesta classeta, i ostres, a mi al final em va servir, però vaig córrer darrere d'ell, vaig veure que havia sortit, i no l'he tornat a trobar, eh?
Vull dir, no sé on està l'Adriano. De fet, no hi és, avui, aquí.
Espero que la fessiu virtualment, eh? Que no diguis que el vas anar a buscar a casa.
No, sí, sí, que vaig anar a buscar, vull dir que ell va dir, mira, va penjar un link així com fantasma, i vaig dir, mira, el momento secreto de l'Adriano.
Potser és un, com es diu això, un leak d'aquests, un celebrity nudes, però no, no.
Però jo és que he portat-ho o què ha passat aquí, doncs?
Sí, sí, res, de fet, no sé si us heu donat compte que aquesta setmana les crispacions, la gent té els nervis a flor de pell, ja portem un temps tancadets i es comença a notar.
Jo no sé si tu ho has notat.
No, jo de moment aquí, bé, perquè aquí tots són pajaritos i cuentos de hades, diguéssim, aquí a la palma.
Ja, i t'ha fet quan tu tens algun veí que toqui la trompeta o alguna cosa?
Mira, un toca la trompeta, literalment, o sigui, l'has encertat, l'altre toca l'escopeta, que a vegades, a les tardes, escolto trets.
Ah, molt bé.
Jo espero que sigui crispació contra animals, no contra la seva família.
Doncs si aquest home de l'escopeta visqués a Barcelona, segurament seria contra els que toquen el clarinet.
És a dir, hi ha la trompeta que mira, el clarinet, i després hi ha els que toquen la gralla, que és com, ostres, si us puc per veure.
Clar, és que aquest és el problema que tenim a Catalunya, jo crec.
Perquè mira, altres jo crec que hi ha una, la gaita, però...
El dia que fem el Mundial de Futbol a Catalunya, oblida't de les boboceles, tio.
És a dir, amb la gralla destruïm el món, ja ho veuràs.
No, ja et dic, la crispació està allà, saps? I, de fet, no és només a la vida de la gent.
També, si et fixes el contingut que està consumint la gent aquests dies, té un punt de bogeria, no?
Perquè, de fet, em sembla que tu avui ens parlaràs d'una cosa que és bastant boja, no?
Bueno, super excèntrica. O sigui, vols que t'ho presenti ja?
Doncs...
Sí, presenta-ho, presenta-ho.
Perquè, de fet, espera, espera, un moment, un moment, un moment.
Que és veritat que avui només serem dos, llavors el format el canviarem una micona, no?
Però, llavors, farem una secció, la comentarem...
I, és a dir, tornarem una miqueta al format més ràdio, no?
De parar-nos a parlar d'una secció.
Perquè, sí, les seccions són gravades, però avui només són dues.
Quina és la teva? Ara sí.
Mira, doncs us porto un personatge super excèntric.
No només un personatge, sinó jo crec que és com una comunitat de personatges d'Oklahoma USA
que es tracta de la sèrie de Netflix que ho ha patat moltíssim, que és Tiger King.
I és aquest sec i tot de jo exòtic que ja coneixerem.
Sí, no, no, jo he vist, és un documental, ja ho has dit de Netflix, jo l'he vist i és una bogeria.
I ara vindria el típic moment on jo et diré de què parlaré a la meva secció, però m'esperaré.
M'esperaré, si et sembla bé, si et sembla bé.
Cliffhanger.
Cliffhanger.
Sí, també té a veure una miqueta amb aquesta mena de masoquisme que portem a sobre ara, no?
De ja estem prou bojos, doncs el que volem veure és algú que estigui pitjor que nosaltres.
Però ja en parlarem, ja en parlarem, així que procedim a fer xarxes socials i avançarem amb la teva secció.
Vale.
Vés preparant la teva secció, Pol, vés carregant-la a l'escopeta aquesta que dius.
Vés carregant l'escopeta.
Sí, exacte.
I recordem xarxes socials, tenim Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L,
Instagram Empanada Cultural i tots els podcasts, i aquest inclòs quan l'acabem, els tindreu a Evox, Soundcloud i Mixcloud.
I sense res més que afegir, doncs avancem a la primera secció, Pol. Dale al play.
Vinga.
haver!
César
Vinga!
No serios!
Vinga.
Vinga.
Vinga!
Vinga!
Veys que veus!
Vinga.
Vinga!
Y sombra!
Vinga.
When specify.
l
Paul Wheeler i Regen to get the spy
Agafeu-vos fort la sevella
i prepareu-vos per una bona dosis de
Tigres
Threads
Explosions
Tacos
God damn you!
I'm gonna shoot you right between the fucking eyes, bitch!
Suicidis
Poligàmia
Condons electorals
Tentadures reventades pel crac
I sobretot
Molt de morbo
Are you ready for this?
Bom bom bom bom bom
Cro que way total
Doncs jo crec que això seria bastant el resum de la sèrie que us porto avui
Una macarrada de Netflix que ens ha fet bastant oblidar tot el tema de la pandèmia
Que és Tiger King
una història d'una època on segurament el principal virus
eren aquells infrahumans que tenien captius animals exòtics i en perill d'extinció.
Bé, eren i són, perquè la sèrie ja només començar obre amb aquesta frase.
Hi ha més tigres captius a Amèrica que en llibertat arreu del món.
I on pot passar tot això si no és a...
Estats Units, a un zoo privat d'Oklahoma.
I tot sota la tenta mirada de...
Però qui és aquest jou exòtic?
Doncs és l'amu d'un zoològic privat americà, com hem dit d'Oklahoma,
amb més de 200 tigres i, en general, altres grans felins.
I això que nosaltres aquí a Espanya ens ràvem del Gessolindubrique amb el seu tigre currupipi.
Doncs jou exòtic és un personatge que podríem qualificar del típic redneck americà.
O sigui, gorra al cap, pistola en mà, aquell cabell curt, sabeu que és curt per costats però llarg per darrere,
a més amb metges roses, i a més una veu i dents trencats absolutament per la droga.
Bé, un cromo.
Un tio que, segons el director del documental, l'Eric Wood, que per cert, felicitats,
no només per haver fet el documental, sinó per haver-ne sortint viu.
Però bé, segons el director, jou exòtic, el primer dia de rodatge,
va disparar una gallina perquè feia massa soroll. O sigui, un tio perillós, vamos.
Però no només escarcassa aquest jou exòtic, també és un cromo a l'interior.
És anti-animalista, òbvio.
És homosexual, amb dos marits, o sigui, la idea absolutament contrària
de l'imaginari col·lectiu, jo crec, dels rednecks, no?
Que tampoc vull fer massa spòilers perquè té molta tela aquesta història dels dos marits,
aquesta mena de poligàmia homosexual.
Després també és explotador de treballadors i animals.
I, sobretot, la sèrie es centra en la seva clara nèmesis.
Carol Baskin.
Carol Baskin.
Carol Baskin.
Carol Baskin.
Doncs sí, principalment, el documental és una mena de jou exòtic versus Carol Baskin.
De fet, ja només comença el documental i ens avancen que a jou exòtic
va contractar un sicari per matar a Carol Baskin.
Però abans, qui és Carol Baskin?
She was a rich woman, she had rich taste, she felt the blood running through her veins.
She liked the life she had, she loved her big cats and the beauty of being untamed.
Que, per cert, això que escolteu és jou exòtic, amb mil filtres, això sí, al damunt,
cantant sobre Carol Baskin.
O sigui, us recomano moltíssim anar a YouTube i veure els seus videoclips,
concretament aquest Kitty Kitty, de jou exòtic,
perquè explica, jo crec, bastant la posició que té jou exòtic respecte a aquesta dona.
I explicarem per què.
Puro arte, això us ho asseguro.
Doncs bé, Carol Baskin està a l'extrem oposat.
És animanista, és salvadora dels animals en perill,
sota d'aquests animals, doncs, abusats, tancats, barra, explotats.
Vamos, una madre teresa de los felinos.
A més, embotida en una roba d'aquests embotius felins, saps?
D'allò que es diu l'animal print.
O sigui, el més pur estil Pilar Rahola,
però segurament prop-palestina, aquesta tia.
Doncs Baskin, juntament amb el seu marit,
lluiten contra persones com jou exòtic i sus equito.
Els desacrediten, fan mala propaganda,
sobretot perquè la gent deixi de consumir,
i d'anar a aquest zoològic i deixi de consumir aquesta tortura animal.
Fins aquí tot maco,
però és que ella també té un costat fosc.
De fet, el marit que comentàvem és el tercer,
fins aquí, bueno, cap problema.
Però i si us dic que hi ha indicis
que va fer desaparèixer el seu segon marit,
Don Luis?
Doncs aquí ja entra la salseta de la sèrie.
Una salseta que jou exòtic utilitza
per amanir tots aquests plats freds de venjança
que va repartint durant la sèrie.
Bueno, ell i pràcticament tothom del documental,
perquè entre teories vàries,
viatges sospitosos del marit a Costa Rica,
fortunes que volia agradar a ella,
i a part un punt hipòcrita bastant bèstia de Carol Baskin,
perquè, ojo aquí,
que sí que Carol Baskin salva gatetes i el que vulguis,
però els torna a posar en activitat
en una mena de safari que posseeix ella,
i d'aquí treu diners, també.
L'únic que no fa a priori és criança,
i això rebenta-hi molt, molt a jou exòtic.
Però vaja, que en definitiva,
Tiger King no salva ningú.
A part, ja hi entren temes més de tràfic d'animals,
com o no,
trepitxers enfamososos,
droga, explosius, amenaces,
i un miler de personatges superpinturers,
o sigui, molt recomanable només per això.
D'acord, vull aprofundir molt,
perquè realment és que cada capítol és or,
or puro.
Podria haver sigut el Blackfish dels tigres,
però sí que hi ha aquest punt de morbo
que crec que fa desdibuixar una mica
la crítica dels felins aquests captius.
Però bueno...
Who the fuck cares?
Exactament.
Estem parlant de Netflix,
no de National Geographic.
Però en definitiva,
set capítols d'una hora,
cada capítol.
una autèntica bogeria,
una aventura total
que et té enganxat fins al final.
I més ara,
que no només els true crimes de Netflix
estan a tope,
sinó que a més en tenim un de ben bo
a les nostres terres,
que és Crims,
que potser algun dia
podríem comentar per aquí.
I per l'acabant,
parlem de la post-sèrie, no?
Què ha anat passant
arran d'aquest èxit,
que a més va ser un èxit total
de Netflix.
Doncs Joe Exotic
està feliç
que la gent sàpiga la veritat,
no para de rebre donacions a la presó.
No és cap espòiler,
perquè ell ja des de
a l'inici de la sèrie
ja es diu que està a la presó.
De fet,
des de la presó
van tallar el grifo
totalment,
com a mínim temporalment,
perquè la presó
no donava l'abast
de tantes donacions.
O sigui, imagineu.
A la dona,
a Carol Baskin,
no li ha agradat.
Diu que Netflix
manipula
per tenir
més espectadors.
una de les manipulacions
segons ella
és quan parlaven
que Don,
el seu ex-marit
desaparegut,
feia aquests viatges
a Costa Rica
per teòricament
fer trepitxeros
un cop al mes.
Doncs ella
alega
en su defensa
que ell,
el seu ex-marit,
marxava
a Costa Rica
un cop al mes
perquè no suportava
quan ella tenia
la menstruació.
Valla.
Netflix
diu que farà
un nou capítol,
un vuitè capítol,
que s'estrena
el 12 d'abril,
és a dir,
nosaltres estem fent
el programa
el 11 d'abril dissabte,
s'estrena
en el moment
que estigueu
escoltant el programa,
on ella,
òbviament,
no participarà,
Carol Baskin.
Per què?
No només per
tot això de Netflix
que diu
que s'hi mentien,
que s'hi han exagerat,
sinó perquè el cas
del seu ex-marit
desaparegut
s'ha reobert
en quan
ha tingut tant d'èxit
la sèrie.
O sigui,
tela.
I a part,
ja,
tornant a Jó Exòtic,
ja ha fet públic
de que estaria interessat
en que hi hagués
un biopic seu,
una pel·lícula
de ficció
sobre la seva vida
i ja té dos actors
al cap per interpretar-lo.
I flipareu.
David Spade
i Brad Pitt.
Bé,
jo ja acabaria
amb paraules
d'un col·lega meu,
l'Abel,
que m'està més oient,
que va dir
ni John Waters
ni Bruce Labruce
i Trey Parker
i Matt Stone
puestos de licor de Malta
i qualudes
en un brainstorming
ho hubieran podido
engendrar
una virgueria així.
I així és.
veieu tots
Tiger King,
sisplau.
Trey Parker
in the zoo.
Oh, here kitty,
kitty.
Mama Carol,
she sure loves you.
Oh, here kitty,
kitty.
Mama made this for you.
Oh, here kitty,
kitty.
Mama's got some treats
for you.
Oh, here kitty,
kitty.
And you can't find this taste
in the zoo.
Oh, here kitty, kitty.
Bueno, bueno, bueno.
Primer de tot,
primer de tot,
Pol,
una gran abraçada
Aitami Kun,
o alias Eslabell,
és l'alias de l'Abel,
que és el nostre primer fan,
el nostre més fidel seguidor,
probablement també.
Sempre comentant.
Probablement sigui l'únic també,
però una forta abraçada a l'Abel,
eh,
una forta abraçada a l'Abel,
i moltes gràcies.
Una gran frase.
És que a més,
per la gent que,
òbviament,
que no el conegui,
però que és una persona
que li encanta
tot aquest món
del trash,
del kitsch,
de la sèrie B,
sèrie Z,
i clar,
òbviament Tiger King
és la piedra filosofal,
jo crec que ara mateix
que hi ha Netflix,
d'aquestes coses.
Sí, sí,
perquè és curiós
com ara mateix
aquests personatges,
que aquí els hem tingut sempre,
no?
És l'Star System típic
de Sálvame.
Sí, sí.
Ara als Estats Units,
que ha existit sempre,
els Jersey Shore,
que aquí tenim el Candy Shore,
és més o menys el mateix.
El que passa és que,
tio,
sembla mentida,
és increïble,
quan veus el documental,
dius,
no pot ser.
I cada episodi
és una cosa nova
que dius,
no,
no pot ser,
això està ficcionat.
I a més,
com està mesclat
amb aquest intent de reality
que hi ha darrere,
ho dubtes,
però és que és superautèntic,
és increïble.
Clar,
perquè a més,
aquí tenim una idea
molt,
prefeta del que és
el paleto,
el redneck,
o sigui,
tots hem vist
los Simpson
amb aquella família,
que com es deien,
els gays que són pèls rojos.
Els cletos.
Els cletos,
els cletos.
Tenim tot aquest imaginari,
però és que,
clar,
allà no només es compleix,
sinó que també
se'ns rebenta una mica més
amb el tema,
per exemple,
de la poligàmia homosexual,
se'ns rebenta amb el tema...
Això t'anava a dir,
que el documental
s'esmenta una mica per sobre,
però si investigues,
el Joe ha sigut un símbol
LGTBI a la seva comunitat.
És a dir,
ha sigut...
Durant anys,
de fet,
el noi aquest que apareix,
que és el seu director de campanya,
el xaval,
el que presència
el moment més bèstia,
el moment més bèstia
de tot el documental,
que no vull desballar,
aquest paï,
per cert,
sento els teus gats de fons,
estan dient Tiger King,
Tiger King és un...
Estan dient Tiger King
és un cabron,
la garjola.
Mis hermanos.
Sí, sí.
doncs,
el noi aquest que presenta,
que és el director de campanya,
l'admirava.
És a dir,
en una entrevista va dir
que el Joe jo l'admirava
perquè jo d'adolescent
era homosexual,
però no m'atrevia a sortir a l'armari.
Gràcies a ell,
que feia parada,
que es manifestava...
Era un símbol de la comunitat
LGTBI allà.
Clar,
aquest personatge
ha fet coses bones
i ha fet coses molt dolentes.
Hòstia,
que fort.
És que sigui,
clar,
que sigui un representant,
no sé qui
amb què es podria traduir a Espanya
com a representant LGTBI,
però...
Home,
és que si comparéssim amb algú
seria insultar aquest algú
perquè al final el Joe,
ho sento,
és un narcisista
i és una mala persona,
i és una mala persona,
però,
ostres,
així,
algú que sense voler
és un símbol...
Ai,
és que no et sabria dir,
perquè no és...
La Veneno
és una altra cosa.
No,
clar,
no és com dir
Carmen de Mairena.
La Carmen de Mairena
era una altra cosa.
Aquí sí que és un...
Era un activista,
de fet,
ell,
el Joe Exòtic,
l'únic que té,
diguéssim,
és que en el moment
que entra més en un terreny,
diguéssim,
de la política,
ell el que vol
és també...
O sigui,
un dels...
Hi ha un moment,
crec que surt en imatge,
com les coses
amb les que està a favor
i en contra,
que va com una mena furgo
o alguna cosa així,
crec,
i una de les coses
és això,
no?,
els drets pels gais,
i de fet,
en una de les presentacions
que fa ell,
diu,
per sort,
el lloc on visc
que està legalitzat
el matrimoni,
perquè si no,
no m'hagués casat
com dos homes.
Sí, sí,
és que...
Acaparador.
Ja ho dius tu,
que té
tota la temàtica
dels matrimonis,
perquè al principi...
Hi ha una cosa,
mira,
això ho comentava
la meva parella,
que al principi,
tal com està escrita
el documental,
el documental
fa certes trampes,
i ara te'n comentaré una,
que al principi
el documental
no deixa clar
si la Carola
està viu o mort.
dels primers dos episodis
sembla que comencin
en plan,
va una dona
que va morir
per encàrrec
d'aquest paio.
Jo els dos primers episodis
els veia
sense donar-me compte
que aquesta dona
encara està viu
fins que després desvella,
no, no,
que el tio va fallar
perquè era un cutre.
No,
a mi el que em costa pensar,
i això em va recordar
el Fire,
el Fire Festival,
el documental aquí
que vam comentar
fa bastants programes,
però que clar,
tu penses
com és que aquest tio
des del minut 1
m'estan dient
que està tancat a la presó
per haver contractat
un sicari,
però l'estic veient
non-stop,
i és perquè tot està gravat.
No, no,
és increïble
la quantitat de coses
que tenen.
La quantitat de coses,
i a més hi ha un moment
quan,
se'ns ha fet spoilers,
però sí per dir-ho
pels que hagueu vist ja la sèrie,
en el moment incendi
que dius,
però un moment,
ojo, ojo, ojo,
però un moment,
el que s'ha perdut aquí
què és?
Llavors no ho entenc,
perquè si està,
imagineu el que hi hauria allà.
Això és al que jo em referia
amb les trampes
que fa el documental
perquè exagera certes coses,
desvia l'intensió
cap a les més excèntriques
que després no tenen gaire sentit,
com aquesta mateixa
que comentes de l'incendi,
que no ho direm gaire més
perquè tela també,
però, per exemple,
una cosa que no comenta el documental
i tot i que fa molt d'ús d'ell
és el tema de les cançons.
S'ha desballat,
oh, quina sorpresa,
perquè ningú creia
que això fos cert,
que Jou Exòtic
no canta les seves cançons.
Ell no les canta.
És que això és bèstia,
això m'ho vas comentar per privat,
però no...
Que hi ha una banda
que es diu,
és una banda country
que es diu Clinton Johnson Band,
que de fet el Clinton
és mort,
que és el cantant,
va morir just el 2019,
a l'octubre,
que els va demanar
que interpretés les lletres
que ell havia escrit.
I els va dir a cap,
mira, us promocionaré
com la banda del programa,
del reality que estic creant.
Però és que resulta
que aquests paios
fan les cançons,
les graven
i de sobte es troben a YouTube
un vídeo
que és el de la Carol.
Sí, el Kitty Kitty.
I llavors veuen,
diu, hòstia,
però que aquest tio
està fent playbacks
sobre les nostres cançons
i està cridant-se
com si fos el cantant.
I llavors va començar tot.
Però és que el tema
és que es veu
que hi ha material
per tres discos,
és a dir,
que encara hi ha cançons
per publicar.
És a dir,
que el tio els ha robat
a ell, de fet hi ha un vídeo
si ho busqueu a YouTube
on ell es grava
en una cabina
de la gravació d'estudi
fent el playback
i amb un subtítol
a sota de
Fuckers,
this is my voice,
deal with it.
Que és com si estàs fent playback
que es nota.
És tot un personatge.
Ara traurà,
saps com els CDs
post-mortem
de Michael Jackson?
Això farà un
Joe Exotic 5
from the prison.
Exacte,
el Jail Rock.
No, hòstia.
No, però una altra cosa
que el documental amaga
i aquesta em sembla
que no la saps.
Aviam.
El primer marit
de la Carol,
la Carol s'ha casat tres cops.
Sí,
el primer,
exacte.
El primer marit
també està desaparegut.
Però això no ho diu,
no, el documental?
Exacte,
això ho he estat buscant jo ara
i resulta,
de fet YouTube em va ple,
de per què no s'ha dit
això el documental.
De fet,
tu ja comentes
que avui diumenge
surt el vuitè episodi
que la Carol no hi participa.
I us vols dir
que també ho reobrirà
en aquest cas també.
Home,
tu mateix has comentat
que se s'ha reobert,
clar,
el tema és,
i si això també t'ha va mesclar?
Perquè tu què creus?
Tu què creus?
Tu creus que la Carol sí?
O la Carol no?
M'encanta perquè ara farem
tertulia sobre això
quan la gent que ho escolti
potser ja ha vist
l'últim capítol
i us dirà,
a veure,
exacte,
sí.
No,
a veure,
jo crec,
a veure,
és molt dark
tot el que envolta
aquesta senyora,
a més que és un personatge
més de tot,
aquesta mena de séquito,
però...
No és una víctima,
no ho és.
No,
no.
Però,
hòstia,
jo aposto,
jo el del primer marit
no ho sé,
però el del segon
jo aposto
que allà va passar
alguna cosa,
xungo,
i que aquesta tia,
és una tia psicòpata,
jo crec,
mínim.
No,
i a part,
també s'ha de dir
que el marit
té una pinta
de ser amic
del Pablo Escobar
bastant important,
vull dir que també és tu.
Jo crec que aquest marit
és el...
Veient d'on ve ella
dels altres dos marits,
que deia també
que eren una mica
amenaces...
De fet,
el segon marit
també demana
una ordre d'allunyament
d'ella.
El segon marit,
és a dir,
aquesta tia té un passat
i, bueno,
el marit que té ara,
que és raro de l'hòstia,
perquè és una mena
d'advocat
que accepta...
Que ens hem de casar
disfressats de gats,
doncs ens casem
disfressats de gats,
és bastant espectacular,
però la Carol
és rara
i la Carol
amaga coses,
està clar.
No dic que el jove
tingui raó de tot,
i menys amb les coses
que fa per poder-ho demostrar,
però vaja.
Després,
hi ha una cosa
que ara ho has comentat
i va lligat amb la Carol,
que el documental,
al principi,
quan li recomanes
el documental
a algú que és,
per exemple,
tu que tens gats,
jo li he recomanat
a bastanta gent
que m'ha dit
és que no el vull mirar,
perquè em fa cosa
pel tema animal,
dic,
se n'obliden,
en seguida se n'obliden,
sempre està de fons
el tema dels animals.
Sí,
també trobo que és un problema,
o sigui,
he fet la conya abans
en la secció,
amb el tema de,
bueno,
és Netflix,
no és National Geographic,
no és una crítica,
o sigui,
Netflix també ens ha ofert
molta cosa guai,
o sigui,
jo recordo a Mandanocs,
però Mandanocs
no deixava de ser
alguna cosa sensacionalista
total.
Llavors,
aquí es centren...
no l'he vist encara,
no l'he vist.
Ostres,
doncs,
mira tal,
també,
tot això comença
amb un tio
que està matant gats
en directe a YouTube,
i al final això
és l'excusa
per fer un manhant,
que el documental
de Netflix
no va a favor,
o en contra,
òbviament va a favor
del repte dels animals,
però que no és una disserció
sobre com tractem
els animals,
no és Ogja,
Ogja era la pel·li aquesta?
Ogja,
la de la tinda Swinton,
no?,
que fa...
Amb l'animal porc,
el del porc,
era Ogja?
Sí,
sí,
Ogja,
no és això,
però bueno,
el que vull dir
és que aquest tema animal,
animalista,
queda una miqueta
minimitzat al final,
i estava jo pensant,
ostres,
aquí podríem fer una adaptació,
no?,
jo què sé,
en gotes de Tiger King
seria toro rei,
no?,
i tindríem els taurins
i els antitaurins,
perquè també tela
amb els antitaurins,
és molt curiós
com estem en contra
de les places de toros,
però hi ha certes persones
aquí a Catalunya
que no,
eh,
en canvi els toros
embolaos...
No,
el correbous,
el correbous,
aquí,
o sigui,
no em toquis,
o sigui,
els toros
no són cultura,
però el correbous sí,
no?,
o la...
Bueno,
això també ja entraríem
en altres coses,
però jo,
per exemple,
trobo bastant bèstia
el tema de la matança
del por,
per exemple,
en el sentit,
en el sentit no de nutrir
un poble sencer,
sinó en el sentit
de fer un espectacle.
La tradició,
sí,
la tradició,
la típica de penjar
el burro del campanar
i aquestes coses
que són tants d'aquí.
A veure,
et dic una cosa,
ojo,
on ens fiquem,
que jo tinc amics coneguts
que han anat a gravar
per ànima naturalis,
aquests correbous
i han sortit
amb una càmera menys,
eh?
I amb unes quantes ferides més.
No aixequem ampolles,
Pol,
que ara mateix
és veritat que
no podem venir a buscar
perquè estem confinats.
Públicos potenciales
són els taurits.
Però tu t'imagines,
eh?
Tu t'imagines
fer una mena de toro grey,
així,
el toro de la vega,
no?
Hòstia,
seria molt bo això.
Seria bastant bèstia.
Hòstia,
tens alguna cosa?
Perquè és això,
estem ara en l'univers,
amb l'univers
Tiger King,
que estrenaran avui
com dient un nou...
A més,
també has dit
una sèrie,
no?
O una pel·lícula,
ell vol.
Sí,
o sigui,
ell,
jo crec que en algun moment
s'acabarà fent
una mena biòpic
d'aquest tio,
potser en una cosa
de trauma
a sèrie Z,
però perquè és el que es mereix.
Es mereix en el sentit
bo i dolent,
eh?
O sigui,
jo no m'imagino
com ell deia
un Brad Pitt
interpretant
i la Carol Baskin,
jo què sé,
és que imagina
qualsevol persona.
La Carol Baskin
podria ser aquella,
com es diu,
la de Cats,
aquella,
la grassoneta.
Ah,
la grassoneta,
la...
Sí.
La Despair,
la Despair,
sí.
Sí, sí.
Ostres,
però aquests personatges foscos
que als Estats Units
últimament ens n'està donant molt.
Hi ha un fotomuntatge
que corre a Poray
que la cara de Donald Trump
encaixa perfectament
amb la cara del Joe,
del Joe.
Sí,
però després de com
de tres tones
de crac,
no?
Perquè aquest tio també té
una cara destruïdíssima,
però,
bueno,
és que tot plegat,
però jo espero que sí,
que hi hagi un biòpic,
més igual que l'interpreti,
però,
hòstia,
jo crec que el món
necessita aquesta política.
És el que dèiem al principi,
tots estem en aquest punt
de desquici,
que ara veure algú
que està més boig
que nosaltres
ens ajuda una miqueta,
no?
O veure que algú
ho passa malament
o que ho està passant pitjor
que nosaltres
ens ajuda.
I que també està mancat.
Exacte.
I, de fet,
oh,
veia sec,
i ens acabem
d'apagar
cap a la meva secció
que havíem deixat allà
amb cliffhanger,
perquè jo no porto
una cosa tan estrambòtica,
però sí,
aquest punt fosc,
és un videojoc
i, bueno,
no dic res més,
si et sembla bé,
avançant
i escoltem la secció.
Vinga,
li dono el play.
Us en recordeu
quan els personatges
esparracats
i de tons foscos,
merda d'oques,
quitxats amb colors
exagerats
tan típics de Tim Burton,
ens resultaven
la cosa més excèntrica
i etgi del món
i com els principis
de Jean-Pierre Jonet
amb els seus escenaris
i personatges bruts,
lletjos
i recarregats
fins a l'extonació
eren el sumum
de l'alternatiu,
Eduardo Manos Tijeras
o Beatles,
Delicatessen
o La ciudad
de los niños perdidos.
M'imagino que ja sabeu
a què em refereixo.
Però, esclar,
aquesta secció
d'en Paul
de la que venim,
Tiger King,
on la realitat
ha superat àmpliament
la ficció,
possiblement faci
que aquests imaginaris
antigament tan excèntrics
semblin simplement
insuficients
o trillats.
En qualsevol cas,
jo avui us porto
un petit videojoc
independent
de plataformes
i terror
que agafa clarament
aquests referents
i els eleva
a una potència
molt ben calibrada.
Avui us vull parlar
de Little Nightmares.
La casualitat
ha volgut a més
que sigui molt adequat
que en parlem
justament ara,
ja que aviat farà
tres anys
que es va estrenar.
En concret,
va ser el 28 d'abril
de 2017
i va ser per PC,
PlayStation 4
i Xbox One
i va tardar un anyet més
en aparèixer a la Nintendo Switch.
Tarsier Studios,
un petit estudi suec
que fins llavors
s'havia encarregat
dels DLCs i ports
a la PC Vita
de Little Big Planet
i que a més va ajudar
amb el desenvolupament
de Little Big Planet 3
a la Play 4,
va anunciar el 2014
que volia fer
la seva primera IP original
amb un projecte
anomenat Hunger.
Títol
que va canviar
més endavant
per Little Nightmares
al veure que
si la gent buscava
Google Hunger
les deu primeres pàgines
del buscador
mostraven
només imatges
de la celebrrima saga
Los Juegos de l'Hambre.
No va ser fins
dos anys després
que van trobar
distribuïdor
per al projecte
Bandai Namco
i així doncs
van poder acabar
i presentar
com dèiem
el projecte el 2017
i quan l'aventura
arrenca
deixa clares
les seves intencions.
Nosaltres serem Cix,
una nena petita
i esqualida
de 9 anys
que desperta
en una sala fosca
i metàl·lica
amb filtracions d'aigua.
El nostre llit
improvisat
és una simple maleta
de cuir vella
i les nostres úniques
possessions
són l'impermeable
groc amb caputxa
que portem posat
i un encenador
estil Zipo.
Sense cap explicació
del per què
de la nostra situació
la nostra reacció
és instintiva.
Hem de fugir d'aquí.
L'únic so
que ens acompanya
són grinyols
de metall i fusta
constant de goteig d'aigua
i un ofegat soroll
de maquinària de fons.
Notem en seguida
que el recinte
on ens trobem
esgronxa constantment
d'un costat a l'altre.
Aparentment
estem dintre
d'una mena d'embarcació.
Tot el que trobem
al nostre camí
és gegant
mobles altíssims,
taules desmesurades
i portes inaccessibles.
El món on ens trobem
no està fet
per nosaltres.
La soledat imparant
es trenca
de quan en quan
amb rates
gairebé tan grosses
com nosaltres
que corren espavorides.
O el que semblen
altres nens
però amb un cont de paper
que els tapa el rostre
i que també
fugen de nosaltres.
O desagradables
sangoneres
que s'amaguen
entre les escletxes
amb la intenció
de xuclar-nos la sang.
L'ambient
és clarament hostil.
I llavors
apareixen
els primers adults.
Una mena
de conserge
sec
amb braços
quilomètrics
i la oïda
molt fina
que vigila
altres nens
que dormen
o uns cuiners
germans bessons
que si ens veuen
ens fotran
a l'olla.
I arriba un punt
on ho entenem tot.
Aquells nens
són els ingredients
que arriben
a aquella cuina.
Fugim ben amunt
i des d'allà
veiem un vaixell
de la que baixa
molta gent
cap al recinte
que efectivament
és una mena
d'illa flotant
enmig del mar.
Grotescament obesos
sembla que vinguin animats
però
per què?
Enseguida
els pocs dubtes
que ens queden
es confirmen.
La processó
d'adults
es dirigeix
supervisada
per la distant
però constant
i amenaçadora
mirada
d'una mena
de dona
amb aspecte
de la queixa
cap a un menjador
on els serveixen
les delícies
més demencials
per sacer
el seu macabre petit.
Haurem de creuar
per sobre
de les seves taules
per poder sortir
i aquests afamats
certs
intentaran atrapar-nos
però tot i aconseguir
escapar-ne
la queixa
que tot ho veu
i que sembla ser
la que controla
tota aquesta sinistre operació
ens acaba trobant.
Enfrontar-nos a ella
serà descobrir
el seu obscur
poder màgic
i aprendre
a usar-lo
en la seva contra.
Al final
adquirit aquest poder
podrem enfrontar-nos
a la resta
de convidats
al macabre festí
i arribar
fins a les portes
de la sortida
a l'exterior
on el futur
encara restarà
incert.
Tot això
s'explica
sense cap paraula
ni cap text
tot és atmosfera
des de detalls
com unes cames
penjant del sostre
amb una carta a terra
que ens deixa
ben clar
que hi ha gent
que no ha suportat
els horrors
que ha vist
dintre d'aquest recinte
fins a fotografies
penjades
a la residència
de la geixa
que deixen entreveure
que el nostre personatge
potser té alguna relació
amb ella.
La narració dels fets
esfavia elements visuals.
I quins elements visuals
perquè ja comentàvem
al principi
que les referències
són molt clares.
El gust
per la foscor
més rocambulesca
de Tim Burton
en els seus inicis
o el sobrecarregament
de llatjor
i brutícia
tan típics
del Jean-Pierre
més autèntics
i són ben palesos.
També trobem elements
de Miyazaki
i el seu
Viaje de Chihiro
i referències
a altres obres
del gènere de terror
com Coraline.
Però sobretot
és aquesta intenció
d'explicar una fàbula
cruel cap als nens
el pur estil
Charles Dickens
o fins i tot
podríem dir
Roald Dahl
la que li acaba donant
aquest to
a Little Nightmares.
El món és distorsionat
gegant
i macabre
no tant perquè la realitat
sigui aquesta
sinó perquè la veiem
des dels ulls
d'una nena indefensa
i espantada.
Els poms de les portes
queden fora del nostre abast
perquè quan ets petit
i un tap de bassa
tot sembla medir més
del que en realitat
medeix.
Els adults
són estranys
i semblen tots
portar una màscara
de pell
sobre el verdader rostre
perquè són precisament això
estranys
desconeguts
dels que no sabem
les seves intencions
i és la nostra imaginació
la que ens posa
en la pitjor de les situacions.
Els petits malsons
d'un infant
que creen
els pitjors monstres
i que són l'origen
de les fòbies
que de grans
ens seguiran marcant a foc.
Aquest món
on els adults
no tenen en consideració
els infants
on els veuen
com simples eines
i objectes
per a les seves necessitats
ja petits.
És força reminiscent
com ja comentàvem abans
d'aquella època industrial
del segle XIX
que Dickens
ens mostra
a obres
com Oliver Twist.
La crueltat
i la falta de consideració
fan encara més opressiu
l'ambient
i apel·lar
aquell nen interior
que tots tenim
i que recorda
l'època
en què el món
ens semblava estrany
i perillós
fa que tots
puguem connectar
d'una forma
molt primària
amb Six
i la seva aventura.
I quin és el futur
de Six?
Doncs precisament
i sempre que el coronavirus
ens ho permeti
aquest 2020
està prevista
l'estrena de la seqüela
en principi
serà de cara al juny.
Tot i així
el mateix any
de la seva estrena
Little Nightverse
ja va tenir
la primera
de les tres ampliacions
en format DLC.
Sota el títol
de Secrets of the Maw
sent Maw
el nom que se li dona
al recint
on succeeix el joc
que significa
Fauces
o sigui
Gola
es van programar
tres capítols nous
The Depths
les profunditats
The Hideway
l'amagatall
i The Residents
la residència.
En aquests DLCs
no controlem a Six
sinó un noi
simplement conegut
com The Kid
el nen.
Es tracta
d'un dels nens
que habita
en aquell dormitori
que al joc original
veiem vigilat
per l'home
de braços llargs
i ens situa
dies o moments
abans de l'aventura
de Six.
Amplia i explica
una miqueta més
l'imaginari del món
de Little Nightmares
i explica l'origen
de certs personatges
del joc original.
La seva recepció
va ser bona
ja que manté
el to i l'estil
del joc
i les seves aportacions
enriqueixen
l'experiència.
També a finals de 2017
va aparèixer
un còmic
que adaptava
el que havien vist
al joc original.
Això sí,
desviant-se
una miqueta
del canon establert
i sobretot
explicant més explícitament
el món de la saga.
Va ser rebut
amb bastanta tibiesa
degut als canvis
que fa a la història
i el fet de ser
tan explícit
i de fet
es va cancel·lar
la publicació
abans d'arribar
al seu últim número.
I com a última cosa
que ja teniu disponible
de l'univers
Little Nightmares
tenim un joc de mòbil
estrenat el 2009
que succeeix
a The Nest,
el niu.
Una casa situada
al món exterior
a l'ualt d'un penya segat
i on habita gent
que aparentment
tenen relació
amb The Mo.
Es tracta d'una
prequela
on es narren
els origen de Six
i els fans de la saga
consideren aquest afegit
al lore
com molt interessant.
Però no acaba tot aquí,
ja us hem dit al principi
que aquest any
s'espera la seqüela
que aquest cop sí
ens promet veure
com continuen
les peripècies de Six
un cop ha fugit
al món exterior
i descobreix
junt amb un nou personatge
el nen
que es veu
que s'anomena Mono
que aquest món
fora de The Mo
està tan malament
o pitjor
que els horrors
que ha deixat enrere.
Si mantenen el to
i l'ambient
del joc original
jo auguro
un èxit espaterran.
Llarga vida
el terror infantil
fet amb delicadesa.
Hòstia, Ferran,
ens acabaran fitxant
els de
els de
Crims, eh?
M'encanta,
m'encanta aquesta narració
que l'has pillat.
Ja saps que jo
porto,
perquè no ho sàpiga,
moltes ganes
de fer una ficció
radiofònica
i a poc a poc
ho vaig intentar.
Vaig estar a punt
de fer narració
amb sons
mentre deia
com evolucionava
Six
per tots els passadissos
perquè aquest joc
no ho he dit
però a part de la música
els sons del joc són...
Hòstia,
l'ambientació és brutal.
Se'n fica molt a dintre, eh?
Jo recordo
quan hi vaig jugar
clar, aquest joc
perdona, has dit
de quan era?
Perquè ara jo recordo
que fa com 3, 4 anys?
2017.
2017, ara farà
el 28
farà 3 anys.
Jo recordo
que quan hi vaig jugar
jo me'l vaig fer
amb dues nits
perquè és un joc
que, bueno,
qui més qui menys
se'l pot arribar
a passar amb dues tardes
o sigui,
més o menys.
Sí,
durant unes 4 o 5 hores
tranquil·lament.
Jo recordo
d'haver-hi jugat de nit
sol a casa
amb els cascos posats
però més que...
O sigui,
és terrorífic, sí,
però és aquest
little nightmare,
aquest terror infantil
que deies tu.
Llavors és una sensació
creepy,
és una sensació
espeluznante, no?
Allò de...
Hòstia...
És una incomoditat
constant.
Sí, sí, sí.
Jo crec que és un detall
bastant interessant
que ets una nena,
no?
Ets un nen,
ets una nena
que això afegeix
unes vibres sexuals,
s'ha creu dir-ho així,
molt més bèsties
que si fossis un nen,
que també, eh?
Però, és a dir,
a part que ets fràgil,
ets el toble de fràgil.
S'ha creu?
Però això,
des del punt de vista de gènere,
des del punt de vista de gènere,
hi haurà que ho critiqui,
però en el fons
és l'imaginari col·lectiu.
Jo crec que el que notes
és que els altres
són depredadors,
és a dir,
aquesta mena d'adults...
Literalment depredadors.
Exacte,
i també literalment
com a nena,
no?
Tu veus uns personatges
que, a més,
aquests punts de color,
a mi el joc
em va agradar molt pel color,
perquè, com has dit,
hi ha molta...
inclús pot haver-hi referències,
no?,
de Jonet
o de...
o de...
Tim Burton.
Tim Burton,
és que em ve
la Miley Cyrus
de los góticos,
saps?
Tim Burton.
Sí que té tints d'això,
però, clar,
només veure
aquesta mena
de chubasquero groc
que porta
la protagonista,
que, a més,
és molt tipus
el d'Aid,
no?
El d'Aid original.
El chubasquero groc,
primer,
diguem-ho
en català,
diguem-ho bé,
que és el...
com es diu en català.
Mira que ho vaig buscar
per escriure-ho,
perquè jo també dic chubasquero
sempre.
Ostres,
ara em surt el...
L'impermeable.
Això,
l'impermeable,
el clàssic
perquè és el color groc,
el que es veu
quan estàs a la pluja,
quan estàs a la carretera,
però, clar,
també és el color del perill,
el color de l'alerta,
no?
I sí,
el nen d'Aid ho porta,
la Coraline,
a la pel·lícula
porta un chubasquero.
De fet,
hi ha molta gent
que els ha dit,
ei,
Coraline,
i diuen,
home,
Coraline,
més que Coraline,
el seu escriptor,
el del llibre,
és una referència
molt clara
d'aquest imaginari infantil
fantasiós
que et porta cap a la foscor,
cap al no saber on estàs,
tot és molt estrany,
i de fet,
el joc potència molt això.
Sí,
o sigui,
tot el disseny
és realment terrorífic,
tot el disseny aquest d'art,
que és una cosa
que a vegades
amb aventura,
no sé com dir-li,
aventura de terror,
no sé com dir-li exactament
a Little Nightmares
com a gènere.
Sí,
és una aventura
de plataformes de terror,
és que clar,
depèn.
Sí,
és un joc.
Perquè tu sí,
pots pujar per escales
o per taules i això,
però és un joc
que a mi em recordava
tipus el Limbo,
aquests jocs
que són
de tu has d'anar avançant
i has d'anar sopant
en uns certs reptes,
però és que Limbo,
que també és veritat
que jugava
amb una mena
sempre de siluetes,
un siluetejat
d'aquest com a contrallum,
que cagava,
també,
però segueix sent un nen
que està perdut per un bosc,
però clar,
aquí hi ha un disseny
ja 3D
en el sentit
de tots els personatges
a mi,
que jo recordi,
estan corredíssims,
a mi m'encantava el disseny.
Tenen una,
gràficament el joc
és impecable
perquè intenta imitar
que són ninots
o maquetes,
saps?
La forma que tens
de maquetes
i tu t'imagines,
de fet,
s'han fet,
promocions,
la promoció precisament
de la Switch
es va fer
amb stop motion
d'animació
rotllo
com podria ser
com es deia,
les pel·lícules aquestes
de Leica,
saps?
Les de Paranorman
i tot això,
amb aquestes,
plastelina però
com molt ben fetes
i clar,
encaixa
perquè és l'estil.
Sí,
és l'estil
que seria
des de Navidad,
l'estil Coraline,
l'estil,
el cos deia,
el George
o James
i el melepotong gigante.
Jack,
Jack i el melepotong gigante.
Jack i el melepotong gigante.
Ni George ni Jake.
No, no,
però sí que és veritat
perquè ara estava mirant
imatges del joc
i hi ha un moment
que hi ha com un...
Bé,
tu que fa poc
que l'has jugat,
no?
Et recordaràs
que has d'agafar
una clau
a una habitació
i hi ha com una mena
de monstre
que sembla com un sac.
És un monstre
amb mans i tot
perquè sembla un sac
i em recorda molt
el bugui,
el bugui del...
Exacte,
és que té aquest component
de tot són bugui.
Tots són bugimans,
tots són l'home del sac,
tots són els papus,
no?
Sí, sí, sí.
Llavors,
és el que comentava,
no és que siguin així,
no té per què ser
que el món real
sigui així,
literalment,
sinó que és la visió
que tens tu
d'una persona estranya
que t'està perseguint.
No sé si...
Suposo que molts espectadors
o radioïents
haurà passat algun cop
de somiar
amb gent adulta
quan ets un nen
i posar-li
les cares de monstres.
Jo me'n recordo
somiar com eren
els Reis Mags,
ojo, eh?
Com eren els Reis Mags
i tenien cap de rusc
d'abelles,
perquè jo de petit
li tenia pànic
a les abelles.
i una persona...
Llavors,
era allò
de no et pots despertar,
no?
És allò de no t'esperis
el dia de Reis,
que no et deixaven regals
i jo somiava
que em despertava,
que anava al menjador,
veia a un tio,
un caputxa,
que òbviament era un Reis Mag,
deixant regals
i quan jo feia un soroll
es girava
i la seva cara
una miqueta a los otros,
això, eh?
Era un rusc d'abelles.
Era com...
Però...
No perquè tinguis
un turbant a sobre
com a Reis Mags.
No, no, no.
No, no.
Abelles.
Perquè a més obria la boca
i les llançaves,
eh?
Llavors,
clar,
jo després,
15 anys després,
jugant al Metal Gear 3,
quan jugues contra el The Pain,
contra el The Pain,
és com...
Ai...
No.
No,
però parlant de disseny,
sí que potser
el que has comentat,
per mi el que recordo
més horripilant
és aquella mena
de nens sense cames.
Bé, no sense cames,
però molt curtes,
amb aquests braços
de 3 metres.
o sigui...
No, no, no,
no és un nen,
no és un nen,
és un home gran,
és el conserge.
Que sembla,
que té una mida així
com petitona,
perquè té com unes cames de nen.
Jo el que estic veient aquí,
eh?
Sí, no,
és un nant,
és un adult,
però té les cames curtes
però els braços molt llargs
i és sec,
és a dir,
té la cara tapada,
representa que té els ulls tapats,
com que li ha caigut la pell
del front
i li ha tapat els ulls,
però és el conserge,
se li diu el conserge,
el càrrec de cuidar els nens
que després descoreixes
que els nens aquests
s'envien a la cuina
on estan els dos cuiners.
Sí, sí,
per cert,
ara estava mirant imatges
i m'ha sortit un article,
però clar,
és de 2018,
cosa que entenc
que no passava nada,
però que diuen
que los hermanos russo
voldrien una sèrie,
o sigui,
de fet,
estàvem parlant amb Selig
per fer una sèrie.
No ho vaig afegir
a la secció
perquè ha quedat
com una mica en l'aire,
de fet,
és això,
enseguida que va sortir el joc,
va sortir el còmic,
el còmic va ser bastant
un fracàs,
i enseguida també
es va comentar
la sèrie a bar
el russo,
ha hagut un moment
el russo,
per qui no us en recordi,
són els directors
d'Avengers,
o sigui,
són des de Civil War,
han estat a l'univers Marvel,
fent les pel·lícules,
bàsicament els supervisors
de l'univers Marvel,
no?
Clar,
ells han acabat amb Marvel
i aquests tios
han sonat per fer tot,
des de les prequeles,
seqüeles de Judo de Tronos,
des de la nova trilogia
que se suposa
que s'ha de fer
de Star Wars.
Clar,
va haver-hi un moment
que els tios segurament
el que estàvem buscant
era projectes de futur.
Clar,
rifar-se.
Exacte,
i el tema és que
Little Nightmares
com a univers,
és un univers
que tots coneixem
com a espectadors de cinema,
és el que diem,
és un univers
molt Tim Burton,
molt Jonet
en els seus inicis,
no?
És que la Ciudad
de los Niños Perdidos
és clavada,
de fet.
Pel·lícula que també
té un videojoc
de la Play 1
i que també és un joc
bastant creepy,
tot i que les mecàniques
són més aventura gràfica.
I aquests tios
van sonar per tot.
per això no ho he comentat
perquè no està gaire clar
com ha quedat i tal.
No, no, no,
jo ho he dit,
que és 2018,
vull dir que s'ha de.
I que, a part,
tenint clar que
suposadament ha de sortir
la seqüela,
que està molt avançada.
Aquest és un avantatge
que tenen els videojocs
en frenar altres coses,
que no necessites
que la gent estigui al carrer
anant a comprar el joc físicament
per poder-lo treure.
No s'estan anul·lant
estrenes de jocs
com s'estan anul·lant
estrenes de pel·lícules.
I si suposadament ha de sortir
els ulls,
és probable que surti, no?
I, home,
jo el que he vist
l'altre dia
et vaig passar al tràiler
i em m'agrada
com ho porten,
però no serà
el mateix tipus de joc.
No crec que sigui
el mateix tipus de joc.
Ja s'ha perdut el misteri.
De fet,
aquest va ser el gran problema
amb el còmic,
que explica massa,
tot plegat.
Jo, que m'agrada molt,
mirar vides de YouTube
i de Teorist,
de penya que ha fet teories.
El lore és molt interessant,
però el que fa que el joc funcioni
no és el lore,
que també hi ha de ser,
ha de ser aquest transfons.
el joc i les boles
que t'has de fer tu
perquè tu no comprens
l'univers.
El bo,
el gran èxit del joc
és que et transporta
a tornar a ser un nen
poruc.
Sí.
I, clar,
des d'aquest punt de vista,
una seqüela
on afegeix...
Ja estàs molt empoderat.
De fet,
al final del joc,
directament,
ets un puto monstre,
no?
I ja estàs molt empoderat.
Aquesta sensació de por
haurà de ser una altra.
Potser evoluciona
cap a una saga
on les pors
van evolucionant,
en plan,
si quan ets nen
és el desconeixement
el que fa por,
quan ets adolescent
és la incomprensió...
Sí, etapes.
Sí, exacte,
potser ho podrien portar...
Quan ets nen
és la por
a l'ho desconegut,
quan ets adolescent
la por és a la incomprensió
o a què...
o a què...
Saps?
Llavors, potser pot ser interessant
si ho porten cap aquí.
I parlant d'altres jocs
que han tractat temes així,
tu te'n recordes
que a més te'n vaig recomanar
i em vaig dir
que el vas arribar a jugar,
el de Psychonauts.
També té una estètica.
Sí, sí.
Psychonauts.
Psychonauts.
Hòstia, però m'estàs parlant ja
de Play 1, no?
O sigui, fa molts anys d'això.
Psychonauts és Play 2, sí.
És Play 2?
Sí, sí, és Play 2, és Play 2.
Psychonauts...
Home, sí.
En recorda't de com...
Sembla que tens molt idealitzada
la Play 1, eh, Pol?
Sí.
Clar, és que tinc un reparent
com Metal Gear,
doncs clar,
la Play 1 donava per molt.
Sí, donava per bastant,
però ja et dic
que Psychonauts és Play 2.
De fet, ha tingut el remake HD,
que és el que tu deuries jugar a PC,
no? M'imagino.
Sí, a més el van donar
per gratis, per Steam,
recordo,
i els Psychonauts per això.
Doncs clar,
hi ha aquesta mena d'estètic...
Com a videojoc funciona perfecte.
De fet, els creadors del joc
ho diuen.
Hi ha coses que els jocs poden fer
que no poden fer les pel·lícules.
Això ho hem comentat algun cop, no?
Que és el fet que tu ets el personatge
perquè, a més,
és un joc que no es parla,
amb el que encara t'hi projectes molt més,
i com que tu saps absolutament res del joc
i el personatge representa
que està allà i no sap res,
la connexió és brutal.
I, a part, parla de coses tan universals
com aquestes pors, no?,
que parlàvem.
Sí, sí, sí, sí.
Que també,
ja en parlarem algun dia,
però jo m'estic cagant viu
amb Resident Evil 2, eh?,
el remake.
Ah, per fi l'has jugat, eh?
Cagant.
És que té un tempo...
Sobretot és que està molt ben calculat de tempos,
perquè l'imaginari de Resident Evil
és el de zombies,
però està molt ben calibrat
perquè és un joc d'acció.
És un joc d'acció controlada.
Sí, però no sé què dir-te,
perquè jo recordo...
O sigui,
si jo em faig memòria dels jocs antics,
diguéssim, els originals, no, diguéssim?
No aquests remakes.
Jo, l'1 no el recordo massa, sincerament,
el 2 el recordo moltíssim,
el 3, el Nemesis,
el Code Verónica,
però jo recordo que a partir d'un moment,
jo crec que era a partir inclús del 3,
et diria,
ja passava més del terror a l'acció.
Sí, sí, a partir del 3 és l'acció.
I de fet ha passat,
perquè just s'ha estrenat ara també el remake del 3
i ha passat això,
que la gent ha dit
amb el bo que és el remake del 2...
És que és molt bo, eh?
Ja en parlarem,
però és molt bo.
Sí, sí, jo totalment...
Jo t'ho vaig dir,
com puguis pillar-te'l,
perquè a més és un joc de l'estil
que a tu t'agrada,
d'aquests que pots dominar-lo,
aprendre a dominar-lo, no?
Que és difícil, eh?
Sí, sí, sí.
I vaja,
mira, per cert,
per anar acabant ja,
Little Nightmares
és un joc, ja ho he dit,
que dura 5 horetes.
Ara mateix,
el podeu trobar,
ja us he dit que està a diferents plataformes,
però en concret a PC,
l'estim està a 19,99,
una mica car pel camí.
És a dir,
per mi és el preu que té aquest joc,
tal com un punt surt.
20 euros és just quan acaba de sortir,
però ara que ja fa 3 anyets,
jo m'esperaria una rebaixa.
A Gok,
que és aquesta altra web
on també podeu trobar jocs rebaixats,
té el mateix preu,
19,99,
però si aneu al Humble Bundle,
no sé si algú el coneix,
Humble Bundle,
que és aquests llocs
on pots fer packs de jocs lluny
i que a vegades fan ofertes,
durant un dia i 6 hores,
mentre estic gravant això,
el joc està a 4,99.
Hòstia.
Jo recomano
que la gent s'apropi i l'agafi,
perquè és una experiència curta,
per 5 euros val la pena
i, ostres,
veritat que pagueu 8 o 9 euros
per anar a veure una pel·lícula
de apenes dues hores?
I de merda.
I sí,
i pagueu.
Doncs jo us recomano,
per exemple,
aquestes ofertes,
5 euros per un joc
que us durarà unes 5 horetes,
val molt la pena.
L'experiència és molt enriquidora.
I, bueno,
hem arribat al final, no, Pol?
Sí.
Em sembla d'avui.
Sí, sí, sí.
Aviam si l'Adriano
ha aconseguit relaxar-se
en una sessió de meditació,
que prometo
no tornar-me a inmiscuir
amb els seus intents de relaxament.
Estarà veient Tiger King
i jugant a Little Nightmare, segurament.
Sí.
No, jo sé,
jo sé que portarà l'Adriano
la setmana que ve,
però deixaré,
perquè sé que se ho estava preparant
i li ha donat per molt,
no,
i segurament aquest és l'estrès
que necessitava treure's de sobre,
perquè diu,
hòstia, tinc una secció de puta mana,
però, ostres,
és que l'he de preparar més.
Aviam si serà una sim-off,
o sigui,
dos o tres programes
parlant del tema.
Tot és probable,
tot és probable.
Però bé,
doncs ho deixarem aquí, Pol.
Molt bé.
Recordem-se ser socials
abans de marxar.
Facebook, Empanada Cultural,
Twitter, Empanada Cultura,
sense L,
Instagram, Empanada Cultural,
i ja sabeu,
els podcasts els teniu a
Mixcloud, Soundcloud,
Evox,
i també a la ràdio d'Esvern,
que ens estan penjant,
ens estan penjant cada programa.
I, ostres, tu,
tu què creus?
Perquè a més estem gravant això
quan fa un mes
que estem de quarantena.
Ai, ai, ai.
Si estem a dia 12 que gravem,
el dia 13 vam començar
la quarantena.
Què?
Acabarem la setmana que ve
que diuen que torneu a treballar
els que podeu
ens contaminarà a tots
i ens estarem aquí tots els junts.
No, jo crec que torno a treballar
al final de mes,
no ho sé,
ja veurem,
perquè entre rodatges i això,
però el que acabarem,
jo crec que és amb Netflix,
acabarem veient-ho tot
perquè queda una mica encara.
I tot això que heu vist,
nosaltres,
ho comentarem cada setmana.
Exacte.
Vinga, doncs,
ens veiem la setmana que ve, nois.
I la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!