¿Qué? ¿Os suena, verdad?
Ocho de la tarde, balconeo, también algo de postureo.
La cita irrenunciable de muchos, frente a la incomprensión de muchos otros.
He aquí el supuesto agradecimiento.
Aplausos.
Más de 80 días de aplausos, resistirés y cornetas.
Desde la ventana, desde la terraza, desde las redes sociales, desde la tele y desde el gobierno.
Aplausos.
Aplausos en plena pandemia.
¿Cuestión de solidaridad?
¿De estupidez?
¿De admiración y exaltación del ánimo?
¿O pura propaganda?
Aplausos.
Aplausos sin más.
En el confinamiento, buscando algo que hacer para establecer una rutina y mantener la salud mental.
¿Como desahogo de la tensión acumulada?
Aplausos.
¿Como muestra de gratitud y respeto?
A los sanitarios, al valor humano, a la solidaridad y la entrega, frente a la enfermedad y la muerte.
Aplausos.
Y a la propia muerte.
A la soledad.
A la distancia social.
A la depresión.
Aplausos.
Aplausos.
Ante la falta de ingresos.
Entre los ERTE y los retrasos del SEPE y el teletrabajo en negro.
Aplausos.
Gracias a los recortes del PP y la privatización consiguiente.
Aplausos.
Aplausos entre los votantes del partido responsable.
Y tras la persistente falta de inversión en sanidad.
Aplausos.
Ante un retraso imperdonable en la actuación gubernamental.
Aplausos.
Y frente a la pertinaz falta de enfermeros que lleva persiguiendo a nuestro sistema de salud desde hace más de una década.
Aplausos.
Aplausos ante la falta de medios y la desprotección con la que han tenido que trabajar los sanitarios españoles.
Aplausos con una tercera parte de las plazas UCI de las que disponen países como Alemania o Austria
y aplausos con unos salarios muy por debajo de la media europea.
Aplausos.
Aplausos y aplausos.
Bueno, unos cuantos menos desde que a las 8 el deporte es la alternativa.
Y desde que las terrazas abren, aplausos sí, pero de satisfacción por las birras y las tapas.
Aplausos y el silencio.
Desde hace dos semanas, también el silencio.
Primero por las víctimas de este maldito COVID.
Las que se han ido.
Pero luego, por las víctimas que siguen en pie.
Las que se vieron forzadas a ser héroes en vez de simples trabajadores.
Héroes que en muchos casos no pretendían serlo.
Y que aún así, lo han sido y lo siguen siendo.
Pero ahora los héroes también protestan.
Por fin tienen tiempo para hacerlo.
Desde la plataforma Sanitarios Necesarios y ante la incongreción del gobierno sobre el futuro de la sanidad.
Tras más de 50.000 infectados y más de 60 fallecidos.
Junto a un 50% del sector con síntomas evidentes de estrés postraumático.
Terrible.
Pero más terrible es la respuesta del Estado, que no llega.
Mientras disimula con premios a la antigua usanza.
De esos que publicitan más a quien los da que a quien los recibe.
Como los aplausos.
Y así, de corona en corona, ahora le toca el turno a la princesa de Asturias.
Y a su premio a la Concordia.
Un premio que solo pretende justificar su propio papel en las estructuras de poder.
Y blanquear su imagen.
Pero solo hace falta un poco de memoria y una calculadora para comprobar que estos aplausos no valen mucho más.
De hecho, solo 50.000 euros más.
Que sí, lo sé, suenan muy bien.
Pero son claramente un insulto a los 650.000 sanitarios que se han dejado la piel y que ahora reciben 7 céntimos y medio por su labor.
Lo dicen ellos.
Que no quieren premios de ladrones.
Así no.
El hashtag recorre las redes.
Y nosotros les secundamos.
Porque sabemos que para tener la mejor sanidad del mundo, hay que invertir.
No se trata de forzar y basarlo todo en la eficiencia y el en el abnegado servicio de sus profesionales.
Y luego llenarse la boca en los mítines políticos entre palmaditas en la espalda.
Mientras la monarquía traslada 1,7 millones de euros a Suiza.
Y el gobierno español mira para otro lado.
Por eso, hoy nosotros, ¿hacia dónde miramos?
Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Punturat.
Un programa cuinat per...
Pol Dígler,
Perran Pujol,
Adriano Calero,
a Ràdio d'Esvern.
Bueno, Perran, cap on mirem.
Jo li puc veure ja la calva, la barba, a los ojos, a Adriano.
Buenos días.
Què tal, señores?
Ostres, estem per fi junts.
Ens hem pogut trobar a casa meva, eh?
Que consti que avui estem.
Sembla que estem enfadats, però no ho estem enfadats.
Bueno, amb un tema sí que estem molt enfadats.
Que volem tornar.
Però amb la trobada que tenim ara, no, eh?
Estem enfadats perquè volem tornar a la ràdio.
Que m'emociona i tot, tio.
Almenys ens veiem les cares, sí, sí.
I tant, perfecte.
Bueno, però Adriano, a tu et podem aplaudir?
Ara no és molt fissat.
Perquè aquesta editorial et podem aplaudir?
Por favor, por favor, bravo, bravo, bravo.
Ai, quina ràbia els aplaudiments.
Ferran, a mi m'ha agradat molt perquè hem passat de ràdio 3 a ràdio 1.
Perquè ha sigut com, faltava el final de dir, són les 10 i 25, per això que ha durat.
Sí, exacte.
Benvinguts al món.
Que comença.
Exactament les 13 i 15 minuts del diumenge.
Estem aquí un diumenge gravant, per fi ens veiem les cares.
Estem amb el format que li diem gazpacho a nosaltres, que és el format cassero.
Grava tot de l'hora, no, a través d'internet.
I s'agraeix, s'agraeix.
Tot i que ja diem, tenim ganes de tornar a la ràdio.
Que a poc a poc.
I a més, avui dediquem el programa d'aquella manera als sanitaris.
I no amb aplaudiments, sinó amb seccions que...
No els lavabos, eh?
Com crítica.
Com crítica als vàters, eh?
No, exacte.
Hacia donde miramos.
Sanitaris humans.
Hacia donde miramos, realmente.
Hacia donde vamos a mirar, Paul.
Hacia nosotros.
Nuestro ombligo, no?
Clar, perquè parlarem de sanitaris, però no llegirem el va de bècum.
No.
No.
Tot i que hi ha algun tema del que portem avui que el va de bècum és important.
Bueno, eh?
Yo he aprendido términos como...
No.
Alcanfor.
Alcanfor.
Alcanfor.
Sí, no sabías lo que era el alcanfor.
Sí, pero no he utilizado en medicina.
No te has pelado nunca las rodillas, ¿o qué?
Bueno, la cuestión, para que quede claro, ¿no?
Miramos, aparte de nuestro ombligo, a desvern, al encuentro este tan mágico que tenemos aquí,
a los sanitarios, como has dicho, Ferran.
¿Y de qué nos vas a hablar, Paul?
Porque me parece que eres tú el primero que empiezas.
Es que avui els oients es converteixen, passem d'escoltar a oscoltar.
Ja comencem amb...
Ostres!
Ja comencem amb els fiscos.
Que bien hilado, eh?
No, no, no, però avui jo...
A més, com cara el Paul en mira la cara quan fa els acudits,
li hauríeu d'haver vist la careta de pica, de...
No, a veure, per part meva parlarem de la saga de còmics manga Monster
i també, de fet, de la seva adaptació en sèrie anime.
Vale, ¿y qué vinculación tiene este con el mundo de los sanitarios?
Pues perquè hi ha un doctor, hi ha un doctor, el protagonista, és un doctor...
Em fa gràcia perquè crec que avui fem una mena d'homenatge als sanitaris,
però des del punt de vista d'un pseudo-assassí i un nàtic de la morfina, que està molt bé.
Sí, perquè nosaltres, l'Adriana, avui l'Adriana i jo fem tàndem una mica estrany i caòtic,
i ho podem avançar.
Bueno, no, i és que em sembla que aquest tàndem el podríem portar inclús al següent programa, no?
Perquè com que parlarem... No, tranquil, aquí s'ha espantat, has parlat.
Com que portem, exacte, portem un... Bueno, uns relats, no?
Que en el fons són part d'un llibre que es diu El diari d'aquest jove doctor,
que a la vegada és una sèrie i que a la vegada és una pel·li que es diu Morfina, no?
Sí, tocaré molts pals avui, no?
Sí, ho intentarem.
Tenim un tema central, que és aquest relats d'un doctor rus, que ja parlarem de qui és,
i una sèrie que es diu Diari d'un jove doctor i una pel·lícula que es diu Morfina.
Exacto.
Llavors, com que va per llarg, millor que avancem, fem xarxes, què?
Ostres, que bé poder fer xarxes mirant-vos als ulls, com us descolloneu sempre de mi.
Molt bé.
Doncs ja sabeu, tenim Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura sense L,
Instagram, Empanada Cultural i Soundcloud, Mixcloud i iVox.
IVox, el tenim tot aquí.
Ho anunciem ja, em sembla que ja ho vam dir, però ho direm un altre cop.
Acabarem centralitzant-ho tot en Soundcloud, anem avisant per aquests que esteu a Mixcloud
des del principi i els que us heu fet iVox, que aneu derivant cap a Soundcloud per poder-nos escoltar.
i, bueno, també a Ràdio d'Esverna, a la web, podeu trobar els programes penjats.
Doncs, nois...
Bueno, i en la tele, en TV3, en tots els laos, som els famosos ja, joder.
Doncs avancem, anem a la secció del pol, d'acord?
Vinga, nois.
Doncs avui, el que dèiem, us portem en format còmic un gran doctor.
No estem parlant de Dr. Manhattan, no estem parlant de Dr. Slum, per suposant no estem parlant de Dr. Wombosi.
House.
Tampoc.
Avui us portem el Dr. Tenma.
És a dir, us portem a Monsta.
Aviam, crec que ja ho sabeu, com a mi, vosaltres, nois, que tampoc sóc un gran amant, ni tampoc un gran entès en manga.
Però, realment, aquest és que no té absolutament res a veure amb els mangas a l'uso, que diríem.
Aquest, realment, us dic que ha entrat en el meu top 5-6 de còmics, ara mateix.
Còmics o mangas?
Bueno, clar, mangakus.
No, però és a dir, com a còmic en general.
Sí, com a peça escrita barra dibuixada, diguéssim, no sé què.
Clar, no fem aquesta divisió.
Ara estaríem amb el jueves, no?
No, no, no.
A més, això genera sempre com molta confusió, no?
Hòstia, manga, però anime, t'estàs referint, perquè moltes vegades s'utilitza el terme.
L'anime, al final, és l'animació extreta, i veurem que aquí és superfidel en el manga.
És a dir, en el còmic, per dir-ho així, jo puc dir manga, però...
Còmic.
Però, bueno, la veritat és que aniré bastant en peus de plom en quant als spoilers,
perquè realment és un còmic que es pot...
O sigui, que es disfrutarà molt sense saber gaire res de la història.
O sigui, acotaré molt, d'acord?
Però, bueno, abans, què és Monster?
Però, sobretot, qui hi ha al darrere de Monster?
Doncs, Monster és una obra psicològica.
Que és que, de fet, podríem dir que és una obra policíaca, de detectius,
però realment és una obra que transcendeix.
O sigui, va molt més enllà, és una obra absolutament profunda de la psicologia humana.
Una obra del 1994 de l'ama de Naoki Urasawa.
Que, de fet, vosaltres crec que el coneixeu, no?
És un creador bastant prolífic que, a més, després faria obres també gegants com Twenty Century Boys
o altres com Pluto, no?
O sigui, va fer també molta cosa, molta cosa animada.
Perquè el coneixem, sobretot, per el tema de Cinturó Negre.
Sí, exacte.
Que, com es deia en japones?
La Ginger in no kuma, eh?
Sí, però com es deia en japonesia?
Yawara.
Yawara.
Amb exclamació al final.
Yawara.
Clar, és veritat que és una sèrie que es deia Cinturó Negre, però tothom li deia...
La Ginger.
Sí, la Ginger in no kuma.
Sí, exacte.
Tu això no ho has viscut, Pol?
Sí, bueno, ho vaig viure, a veure...
És que ho vam estar parlant l'altre dia amb el Pol, que ell, Pol, diu, però això és del 2000.
Clar, tu vas veure la remissió que se'n va fer, però a l'anima em sembla que és del 94.
Aquí es deuria emetre el 95-96.
Clar, pensa que aquest personatge, la Ginger, arriba a Barcelona.
Aquesta noia s'està entrenant.
Hòstia, això no me'n recordo.
Els Jocs Olímpics, no?
I ella acaba entrant a Barcelona a la selecció japonesa.
És com quan va passar l'Oliver i Benji, no?
No, això encara és més vell.
Però el to és molt diferent, que sí?
Tot i que el tràs, el dibuix de Monster i...
Sí, però sempre hi ha aquest realisme, eh?
És un tio que jo crec que li dona molta profunditat psicològica.
Després veurem, quan entrem amb la història.
Però de moment, això, en 1974,
Urasawa crea Monster.
Inicialment eren 34 parts,
que després els van comprimir això que ja sabem, no?
Que són aquells que al final fan aquests volums tomos ben totxos,
i van sent nou.
Però nou, ojo, no us penseu que són nou
de lectura ràpida,
perquè estem parlant de 400 pàgines cada un.
Si recordeu aquell soroll que fèiem
quan deixàvem caure el Blanquets,
aquell còmic totxo, totxo,
us imagineu, allò eren 600.
Aquí estem parlant de 400 per volum.
Déu-n'hi-do.
Però no patiu,
que pels que no vulgueu llegir tot això,
existeix un anime del 2004.
Ja veré la sèrie, no?
Sí, ja veré la sèrie,
que a més està molt bé,
perquè realment és superfidel.
O sigui, jo m'he llegit quasi tot el còmic,
dels 9 volums potser m'en queda un, un i mig,
vaig reprendre,
perquè sí que havia vist alguns capítols
fa molts anys de Monsters,
però clar, l'he reprès,
i és una passada,
són 74 episodis per comprimir 9 volums,
que Déu-n'hi-do,
però 20 minuts cada un.
O sigui, són capítols molt curts,
i realment, a més, els podeu trobar a YouTube.
Sí, de fet, anava a dir que em vas dir,
eh, està lliure.
I jo estava comparant,
em vas passar els tomos,
i estava comparant,
i fa una mena de mitja de...
En 20 minuts comprimeix dos...
Dos capítols d'aquests.
Dos episodis del còmic,
clar, jo he arribat, diguéssim,
a l'episodi 15 de 74,
que això va ser el primer tomo
i 4 o 5 episodis del segon.
Sí, sí,
perquè el primer tomo no són 400,
el primer tomo són 120 pàgines.
Amb aquestes qüestions,
perquè clar, parlàvem de la Ginger no coma,
de Cinturó Negra,
i parlàvem que és una obra seva,
però també l'hem consumit directament amb l'anime.
Sí, clar.
Ara ens podria...
De fet, a mi, amb Monster,
encara no vull...
Ho comentarem més tard,
però em va passar el mateix.
Jo vaig consumir Monster en la seva època,
però només com a anime,
mai com a còmic.
Llavors, clar,
quan fem això,
l'autoria del còmic,
el Naoki Urasawa encara navega.
Però per això, d'alguna forma,
us estic recomanant
que si realment,
i més ara que l'accés a la cultura tàctil,
per dir-ho així,
si anar a biblioteques
o comprar els volums,
si no teniu aquest accés
o no voleu estar llegint,
hòstia,
l'accés,
que a més és lliure,
que està a YouTube,
que és molt bo l'anime.
O sigui, realment està superben adaptat.
No només adaptat,
sinó doblat.
Que això costa molt de trobar.
costa molt.
Has d'anar a obres
com potser Death Note,
que també tenien uns grans doblatges.
I aquí el podeu trobar en castellà.
A més, el protagonista d'Actor Temma
és el de Tom Cruise,
el doblador.
Collons.
És nivell.
Hi ha moltes personalitats.
Però és que també el trobo en català,
que òbviament això va venir
de la mà de K3.
Això ho comentaves abans, Ferran,
que això ho posava en altres hores.
Sí, clar,
jo recordo,
de petit jovenet,
el K3 a la nit,
a la nit,
bola de drac,
allò que dèiem
que bola de drac,
quan ja era més violent
ho feien a la nit,
i just després anava a Monster,
clar, jo veia la careta de Monster
amb aquelles creus,
aquells bits,
aquell dibuixet d'una mena...
És que és tètric.
I vaig dir,
no, no, això no.
Sí, és un escuret.
Però ara quan l'estava veient
dic, ostres,
és un drama,
és un thriller
barra mèdic,
barra policial.
Sí, ara entrarem.
Exacte,
perquè la sinopsi quina seria,
no?
Però abans d'entrar en això,
volia dir,
com que hi ha aquesta adaptació d'anime,
la porta de la mà de Mad House,
que és l'estudi,
potser un dels més grans
que hi ha en quant a adaptacions,
i sobretot és el que ens ha arribat
més aquí,
no només amb Cinturó Negre,
o sigui,
ens n'han arribat mil coses,
però és que a més també
hem fet pel·lícules,
que potser tu has vist
amb Adriano,
que és paprika.
Brutal.
O Deep Blue.
Pur delínio, no?
I són bogeries també hem fet,
o sigui,
són surrealisme total,
o sigui,
també superrecomanable
que investigueu Mad House.
És un discurs
molt enfocat en adults.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Mad House,
junt amb Gainax,
dibuix mai cau entre episodis i episodis.
El Tribun, no?
El Tribun, exacte.
On el dibuix sempre està al nivell.
No és aquesta mena de bola de drac
que hi ha episodis molt bé dibuixats
i alguns altres que són en plan...
No, no, no.
Però ara sí,
passem a veure de què va tot això,
de què va aquest...
Tornem al manga, diguéssim,
a la història original.
Llavors és,
Doctor Temma
és un neurocirurgia,
o sigui,
ja estem...
Ja hem escut
coberta la quota
de los sanitaris.
Però és un neurocirurgia japonès
que viu a Alemanya,
concretament a Dasseldorf.
De fet,
anirem passant per diferents llocs,
ja ho veureu,
però...
Llavors, clar,
la idiocín cràs i a tot el manga
ja és, literalment,
no és la japonesa,
sinó és justament l'europea.
El que veiem allà
és un tractament del manga
diferent
del que tenim normalment al cap,
que és un manga
quasi més enfocat a l'occidental,
en comptes de l'oriental,
i per això potser a mi m'ha entrat més,
també us ho diré.
Però bé,
la història ja comença
amb una mena de tessitura,
o sigui,
amb una mena d'elecció.
Ell es troba en l'hospital,
que o bé ha de salvar a l'alcalde,
que, curiosament,
paga grans quantitats de diners a l'hospital,
o...
Casualmente, casualmente,
o a un nen ferit de bal al cap,
que a més està al borde de la mort,
que a més havia entrat abans que l'alcalde.
És a dir,
que de forma lògica
ella hauria de...
té la prioritat per l'orga,
que per el nen, no?
I aquí la decisió de l'hospital
la té molt clara.
Dispensi el...
meu atreviment, senyor,
però el pacient que em disposo a operar
té una bala al costat de l'artèria cerebral mitja
i es tracta d'una intervenció molt complexa.
Però, tot i així,
em veig capaç de sortir-me'n.
Escolta'm, noi,
fes tot el possible
per salvar la vida de l'alcalde.
Resulta que el senyor Rodecker
ens ha promès augmentar considerablement
el pressupost destinat a l'hospital
en la pròxima inspecció mèdica.
M'entens ara?
No podem permetre que es mori encara.
Ho deixo a les teves mans, Temma.
pensa que et reserva un futur prometedor.
Es deuen pensar que els metges
som com una mena de voluntaris.
A banda de salvar vides,
els metges som, per damunt de tot,
acadèmics.
Oi que sí?
No totes les vides humanes
tenen el mateix valor.
Clar.
I què creieu que traia una persona
que és tan bon metge,
tan bon cirurgià,
i sobretot tan bona persona, no?
Clar, encal·la.
Encal·la, exact.
No, no, doncs el que fa és,
a l'últim segon,
o sigui, desafiant el director,
és anar cap a...
Va cap al...
El nen.
Cap al nen, el salva, no?
I, de fet, aquesta és la decisió
que el condemna totalment a ser relegat, no?
O sigui, una persona que anava a aspirar,
de fet, a ser un dels màxims exponents
dins del...
En el que seria l'arbre polític, no?
De l'hospital, acaba...
Resulta que és el millor cirurgià
de l'hospital, gairebé.
I, a més, la carambola,
la carambola és que ell surt
amb la filla del...
Sí, del director, no?
Diguem-ho al revés.
La filla surt amb el tema,
no per amor,
sinó realment perquè,
com que preveu que serà una gran figura,
i això ja t'ho demostra molt el còmic,
és que busca aquest...
Ser la primera dama.
Clar.
Sí, sí, sí.
No, i es nota molt...
De fet, aquesta última frase que hem dit,
exacte.
No tots som iguals,
aquesta frase de dona que hem escoltat
és aquesta, és la seva parella, no?
És ella, és ella.
Però jo trobo que, clar,
aquí has entrat directament
en la decisió principal,
que és la que marcarà
l'avançament d'aquesta història.
Però sí que és veritat
que en el primer capítol
ja hi ha una altra situació
molt similar...
Amb la del marit.
Exacte.
Amb el marit.
On ell torna a estar davant d'aquesta...
Sí, davant de rics pobres, no?
D'aquesta decisió.
I gent correcta, no?
I en aquell moment,
ell prioritza l'ordre de l'hospital,
que és atendre...
Sí, primer atèn a un cantant,
no recordo malament,
un cantant d'òpera.
Cantant?
O una cantant.
Una cantant, jo.
Però, clar,
òbviament és una persona
molt pública
i els mitjans de comunicació
estan concentrats
a veure què passa en el hospital.
Llavors, clar, òbviament,
hem de respondre,
sobretot de cara
a l'opinió pública.
Deixem estar aquest home,
que a més era tipus
un estranger, crec,
i la dona,
que és quan l'agafa i li diu
torni-ho al meu marit.
De fet, com que està ubicada...
Ah, vale, vale.
Com que tot succedeix a d'un sector,
hi ha una gran població
alemanya d'aturs
utilitzar aquest aspecte
que, clar,
és que per la sèrie,
evidentment,
quan parlem de la vinculació
que tenim
amb el moment
que estem vivint,
però que també a la vegada
és una sèrie molt política.
Sí, sí, sí, sí.
És veritat,
que això entra molt.
Però, bueno,
aquí el que passa
és que...
Què passa?
Si salva aquest nen,
que a més, de fet,
s'anomena Johan,
Johan,
doncs anys més tard
hi ha una elipsi
i se n'adona
que aquest,
aquest tal Johan,
s'ha convertit en una mena
de figura a l'ombra,
una mena de cap
o rei del crim
o és una mena
d'assassí i d'espiedat
o és tota una imaginació
d'aquest
doctor concepte de venganza
cap al món mèdic
i cap al sistema
que l'ha degradat, no?
El que està clar
és que aquest Johan
o aquest imaginari,
aquest concepte,
el coneixem com
el monstre.
Que ve el monstre.
Que ve?
Digui'm,
qui vindrà?
Que ve el monstre.
que ve el monstre.
El monstre?
El monstre.
De fet, aquí és quan,
aquí ja us parlo de,
perquè no us vull fer més
espoilers de la història,
però us parlo del guió, tio.
A mi, de veritat,
que a mi el que més m'ha atrapat
és el guió que té
i aquests jocs
entre el mèdic,
entre el tètric,
entre el detectivesc,
aquest gat i la rata
que comentaves tu al Sodri,
aquest joc.
De fet,
des d'aquí també he d'agrair
el Ramon Lázaro,
que és qui m'ha representat
aquesta obra de monstre,
perquè jo la tenia en ment,
però no era conscient
que era molt petit,
jo no era conscient
de la magnitud,
sobretot el guió,
i més el Ramon,
que és guionista,
doncs doble,
doble...
No, no,
si a ell li agrada...
Però sí que és veritat
que és una història complexa,
és una història
que té molts personatges
que van complementant
el Prota,
realment,
perquè...
I és d'aquestes obres
que fins l'últim,
l'ultimíssim capítol
no saps el per què
de tot plegat,
o sigui,
és d'aquests que t'agafen,
t'atrapen,
no?
I realment,
tots aquests personatges
els va trobant
no en un espai,
no només a Dasseldorf,
sinó perquè escapa.
Què passa?
La seva història
quan descobreix
que aquest tal Johan
està cometent,
o aquesta figura
a l'ombra
està cometent
moltíssims assassinats
o del...
Bé, és que, clar...
I una pregunta, però...
Sí.
O sigui,
quants anys han passat?
És a dir,
encara trobem el nen petit?
Sí.
No, és el que deia,
hi ha una elipsi
d'uns 10 anys,
si no recordem malament,
uns 12 anys,
i llavors, clar,
aquest ja és una mica més adult.
85-95,
em sembla que és.
85-95,
són uns 10 anys.
Llavors, clar,
en aquests 10 anys
s'han comès crims
que a poc a poc
es van otorgant
no a Johan,
sinó a aquest monstre,
no?
I què passa?
Que ell
ha estat
directament o indirectament
present en aquests assassinats,
per unes històries
que no us diré,
però què passa?
Que llavors,
la policia,
sobretot concretament
un dels personatges
que més m'agrada,
que és el detectiu
que el persegueix,
ho associa tot a ell,
llavors què passa?
Que ell al final
es converteix en una mena
de fugao.
És un neuropsiciat
superbó.
És un puigdemó
qualquiera.
És un oído
de la justícia.
De fet,
també em recorda
la pel·lícula Fugitivo
de Harrison Ford,
que és això
que t'acusen
perquè tot el que passa
al teu voltant,
una miqueta lo que...
Jo me'n recordo
un episodio de la Fletcher
que li deien,
que curiós,
sempre que hi ha
un assassinat
vostè està per aquí,
senyor Fletcher.
Bueno, és com
del tío Conan,
sempre estarà al món.
Però això és muy Hitchcock,
la idea del falso culpable.
Hitchcock estava
obsesionado
con la idea
de que él,
siendo más bien
una víctima,
que un verdugo
lo acusaran de verdugo.
Y aquí sí que hay
como una especie
de triple persecución,
o sea,
porque tenemos
al detective este
que nombrabas,
que és un crack,
que sospecha siempre
obsesionado
con el niño,
con el monstruo.
Clar,
llavors hi ha una obsessió
en perseguirlo,
però clar,
el tema,
tot i ser molt bona persona,
ser aquesta màxima
que es tenen
des dels sanitaris,
que és la vida humana
com a prioritària
i que nadie muera,
clar,
en aquest cas és,
hòstia,
però és que potser
de fer algo i jo
m'he de convertir
en aquesta mena de sassí
que jo no soc,
però que hauria de ser
de cara a aquest tal Johan,
clar,
és una dicotomia,
o sigui,
sempre juga amb,
bueno,
tu m'estàs dient
que no ets l'assassí
de tota aquesta gent,
però t'estàs disposat
a matar aquesta persona
perquè s'aturin
aquests assassinats,
i són aquestes,
bueno,
el conflicto moral,
realment tot el manga
gira al voltant
d'aquesta psicologia.
I també té la culpabilitat
d'haver salvat aquest nen,
aquest dubte
que és això de
si podieses matar a Hitler,
lo mataries?
O de bebé?
De bebé?
Esto es algo que,
y lo veremos más tarde,
con la serie y la peli,
sí que es cierto
que parece ser
que ahí,
continuamente,
en la posición de médico,
de doctor,
que además,
en cierto modo,
pueden jugar un poquito
a ser dios a veces
con esas curas
que encuentran
para los enfermos,
a la hora de la verdad
siempre se establece
esa dicotomía,
entre la culpa,
la responsabilidad moral
que se tiene con el paciente
que evidentemente
ni se entiende de razas,
ni de edades,
ni de clases sociales.
Bueno,
el jurament hipocrátic,
exacto,
pero a la hora de la verdad,
claro,
esto puede jugar
una mala pasada
como un monster.
Clar,
i seguint amb el personatge
que el persegueix,
el detectiu,
que és un pirat,
és un obses absolut
amb la seva feina
i em recorda molt
la protagonista
de Killing Eve,
des d'un punt de vista
de deixar tot,
deixar de banda
la família,
deixar de banda
els amics,
tot perquè tens una obsessió
amb el qui estàs perseguint.
Vale.
Ho t'he dit
a la Eve.
A la Eve.
A la Eve.
A la Eve amb la...
No, però això també...
Sant Draó, no?
Sant Draó.
Això en literatura
també tens
el personatge
del Jonathan,
ara no me recordo
el cognom,
d'Aníbal,
tota la saga
d'Aníbal Lécter,
el detectiu
que l'està perseguint,
també té aquesta obsessió
fins al punt de...
Ell és un psicodetectiu,
una mena de cosa així
que és analitza,
es fica la pell
de l'assassí
i diu fins i tot
molts dubten de...
Penses igual que ell,
ets tu.
Bé, és que aquí
en el manga
el que fa aquest personatge
del detectiu
és constantment estar dient
Sóc en Tenma.
Llavors ell mateix
interioritza de...
Vale, ara sóc ell,
què faries?
I després jo,
sóc en Johan.
Sí, exacte.
Això...
De veritat,
és un...
O sigui, no us imagineu
el típic de policíaco
de gato ratón
a l'uso que tenim en ment,
o sigui,
és una profunditat
psicològica brutal,
però és que també
és una profunditat
el que deies tu, Adriano,
històrica,
perquè encara que
ho intenti fer
de forma lateral,
és a dir,
és contextual,
hi ha una cronologia real,
és a dir,
és el que deies tu, Ferran.
Comença el 85,
de fet comença
pre-mur de Berlín,
estem parlant
que és un Berlín...
Sí, però és a la part
democràtica,
és a la part bona.
Exacte,
això en algun moment
hi ha comentaris...
A la part occidental,
volia dir, no?
Sí, a la buena.
Alemanya a la buena.
Després,
quan hi ha aquesta elipsi,
ja estem post-mur,
però encara hi ha
aquest residu
d'aquesta Alemanya
dividida,
però és que no només això,
sinó que,
no et dic com a tema central,
però centra molt
la història de Monster
en la idea dels bessons,
no dels bessons,
que salen...
De les dues parts
d'un mateix tot.
Exacte, sí, sí.
Llavors,
Johan i un altre personatge
que no diré,
ja comparteixen
la bessonada,
diguéssim,
és a dir,
que són dos bessons,
orfes,
a més,
uns orfes
que venen donada
a la guerra,
a Alemanya ja sabem tots
quin paper va tenir
a la guerra mundial,
però també entra
la Guerra Freda,
la URSS,
és a dir,
tot aquest paper
dels orfenats
en pre-,
durant i postguerres
com actuava,
i el còmic ho tracta
superbé,
és el tema històric.
Está claro,
no?
Amb experiments.
Que la elección del creador
es precisamente
ubicar esta historia
en esa época
y en ese país
precisamente
por el contexto histórico
que había
y precisamente
por el discurso
que quiero ofrecer
de esta dualidad.
I també per
fer el que se sap
no només dels nazis,
sinó posterior també
dels experiments
amb bessons.
I això ja entrarem.
No entrarem,
perquè bàsicament
són super-spoilers,
no tira res.
Bueno,
posteriorment,
sí que és veritat
que després de l'anime
es va fer,
clar,
això va ser un petardo
per tothom,
i es va fer una mena
de seqüela
d'una forma híbrida,
que és entre còmic,
novel·la
i notes d'investigació.
És un cop
ja s'ha acabat la història,
és com que
un investigador,
un periodista,
repren el cas
i comença a analitzar
perquè és com que
hi ha temes semblants.
Això es diu
Another Monster,
informe d'una investigació.
No l'he llegit,
però té molt bona pinta,
sota aquest format
entre recortes,
és una cosa bastant especial,
crec.
Llavors,
segur que hi ha una adaptació,
bueno,
es volia fer una adaptació
en sèrie,
un live action.
Guillermo del Toro.
Guillermo del Toro,
nois.
Guillermo del Toro
que no ha arribat enlloc
en aquesta adaptació.
No ha arribat enlloc
perquè ho feia a HBO.
De fet,
ell va acabar escrivint
dos capítols.
És un sonyador.
Va escriure dos capítols,
però es veu que a HBO
per,
tipus a 2015,
que s'anava a fer ja,
es va fer enrere
i no se sap ben bé
perquè
tampoc us diré
que busqueu
aquesta inversió,
és en plan,
no va,
doncs fem una sèrie
de persones reals,
o sigui,
si d'aquí algú
que ens està escoltant
té molta pasta
i vol invertir,
jo aquí
no aniria més que res
perquè el creador,
l'Urasawa,
va costar molt,
el Guillermo del Toro es veu,
sempre ho diu,
que va costar molt convèncer'l
perquè és un tio
que és un mundo manga,
un mundo mangaku
i otaku
i tot això,
és en plan,
la nostra idiosincràsia
passada pel filtre de Hollywood
que no,
que no li mola
i li va costar molt.
De fet,
té tota la raó del món.
És que té un exemple
que hem vist,
no?
Exacte.
Però veïtoso
de adaptació
hollywoodense.
De fet,
les seves adaptacions
a anime
estan molt supervisades per ell,
per això precisament
molt ser escalcada
i estic segur
que Ginger,
si marxem el còmic
de Yawa,
Yawa,
Si no me equivoco,
eh?
Ja està.
Pues este,
segur que estic segur
que el còmic
també és bastant...
Claro,
i això era un planteamiento
que quería,
que bueno,
que he intentado hacer antes
que era sobre
cómo consumimos el manga,
bueno,
cómo consumimos el anime
y muchas veces
no entendemos
la creación que hay detrás,
¿no?
Vamos a buscar
quién ha dirigido esto,
quién lo ha adaptado,
¿no?
Sí, sí, sí.
Bueno,
el que està clar
és que per Urasawa
tot aquest món
hollywoodiense
i adaptacions de mangas
per ell
és el gran
mònster.
Mireu-me,
mireu-me,
mireu com ha crescut
el monstre
que du que a dins.
Cultura
Bé,
ja us hem dit,
avui l'Adriana i jo
per alguna raó estranya
ens hem posat com d'acord,
gairebé sense voler,
l'amor,
o en desacord amb mi.
O en desacord amb l'amor.
I parlem exactament
del mateix personatge,
és curiós, eh?
de Mikhail Bulgakov.
Jo hi he arribat
a través d'una sèrie
que es diu,
ja ho hem dit abans,
diari d'un jove doctor,
i l'Adriana
per una pel·lícula
que es diu...
Morfina.
Morfina.
Una pel·lícula russa,
a més, eh?
Igual que Mikhail Bulgakov.
Qui és?
Qui és aquest Mikhail Bulgakov?
Si us plau, Adriana,
il·lúminants.
Con placer.
Vamos a seguir
con este homenaje
a los médicos,
sanitarios,
cirujanos,
como el doctor Temma,
¿verdad?
Son doctores.
Personas de carne y hueso.
Pues son rusos,
eh, que suenen.
A eso que...
Si pasamos de Japón...
Sí, póngámonos,
póngámonos en sintonía, eh?
Pero ahora vamos a recordar
a un personaje real.
Ah, un médico
muy polifacético,
como fue el doctor
Mikhail Bulgakov.
Bueno,
más bien
Mikhail Afanasievich Bulgakov.
Jo, qué nombre.
Pero no nos liemos,
lo vamos a hacer fácil.
La tuve a preguntar,
¿tienen tres noms,
no?
Bueno, a ver,
los rusos
y cantidad de pueblos eslavos
tienen ese rollo
que se llama
el patronímico,
el nombre patronímico,
que viene de un patrón.
Pueda ser profesional,
familiar,
es decir,
el padre.
Vienen de un linaje
estos apellidos
que no se repiten,
como los que todos tenemos,
¿no?
Sino que forman parte
del concepto
hijo de.
Que de hecho,
también lo tenemos aquí,
¿eh?
Martínez.
Exacto.
Es que nunca somos conscientes,
pero al final un Martínez
es un hijo de un Martín.
Hasta un Álvarez
es un hijo de un Álvaro.
Esto es lo del Señor Sanillos,
¿no?
Hijo de...
Sí, un poco.
Y aquí es Afanasievich,
un hombre de lo más normal,
Afanasi,
pues era el hijo de Afanasi.
En serio,
¿eh?
No es cachondeo.
El hijo de Afanasi
se llamaba
Mikhail Afanasievich Bulgakov.
Pero lo vamos a hacer fácil.
Sí, sí.
Mantenemos el concepto
de Bulgakov
a secas.
El Mika.
El Mika.
De hecho,
como le llaman en la serie
y en la película,
¿no?
¿Y quién es?
Porque está muy bien
que me hagas esa pregunta
porque hasta ni yo,
después de toda la investigación
que he hecho,
puedo establecer
una única imagen de Bulgakov.
Como os decía al principio,
es realmente un personaje
muy, muy, muy
polifacético.
Pero si algo fue,
al menos en sus inicios,
fue un doctor ruso,
estamos hablando
de principio del siglo XX,
y nos dejó hoy
hace unos cuantos años,
el 10 de marzo de 1940.
Un juan, sí.
Con tan solo 48 años de edad.
Pero como podéis ver,
esos años de edad
fueron suficientes
para llegar hasta nuestros días
y haber provocado
una serie,
una peli
y sobre todo,
que hoy hablemos en empanada,
que no hay mayor mérito que ese.
Logros.
Achievement.
¿Y por qué ha trascendido
tanto en el tiempo?
Porque en el fondo
no lo ha hecho
por su imagen de doctor
ni de médico.
Lo ha hecho por una faceta
mucho más artística.
Y como él mismo diría,
lo ha hecho
porque los manuscritos
no arden.
Esta es una frase célebre de él
que se le conoce.
Es decir,
la literatura siempre sobrevive.
Los manuscritos no arden,
viene a decir
que la literatura
siempre sobrevive.
Gracias a esa transmisión
de la obra escrita,
la obra nunca muere.
Al menos así lo pensaba él.
Bueno, a no ser que
hayas así Fahrenheit
y veas que
o que sigues a Gipsy
y digues
¿Dónde está mi novela?
O que veas esas imágenes
de los nazis
que mando libros.
Exacto.
Pero de hecho,
el tío no iba mal.
Aunque todos tenemos
una contra
de opinión,
el tío no iba
nada equivocado
porque
es precisamente
gracias a la transmisión
de la que él habla
que él es famoso.
Porque a Bulgakov,
como decía,
no se le recuerda por médico,
se le recuerda
como escritor
y dramaturgo.
Y si se le recuerda así
es gracias a su última novela,
El maestro y la margarita.
No sé si habéis oído hablar de ella.
Pero es una novela
que aparece
en el mercado
en el año 66.
y os he dicho que Bulgakov
murió en el año 1940.
Bienvenidos a Rusia, chicos.
Así que sí.
Eso es como el álbum póstumo
de Michael Jackson.
Bueno,
pero al final
ese álbum póstumo
no le hizo famoso
a Michael Jackson
y en cambio a Bulgakov sí.
Es decir,
en este caso
los manuscritos no arden
y al menos a él
le permitieron alcanzar
una fama
que en vida
nunca consiguió.
Sí que tuvo cierta fama
en la Rusia
pero también veremos
que con muchos conflictos
con Stalin
en la Rusia
de aquella época
pero nunca trascendió
a otros niveles
y está claro
que sí ha llegado
esto en nuestros días.
Es por El Maestro
y la Margarita
que además
es una novela
que ha inspirado
a muchísimas obras
cinematográficas,
cortometrajes,
series,
pero sobre todo
también adaptaciones musicales.
O sea,
tenemos canciones
como la que ahora va a sonar,
¿verdad, Ferran?
Sympathy for the Devil
de los Rolling.
Exacto.
Esta es una canción
que parece que a Mick Jagger
la escribió precisamente
inspirado por...
Bueno,
porque El Maestro
y la Margarita
tiene una vinculación
con el mal
bastante interesante
pero no nos perdamos
porque esa puerta
nos llevaría
a empanadas insospechadas
y aquí hay que volver
al terreno
que nos interesa hoy
que es el terreno
de los doctores.
Simplemente que sepáis
que a los Rolling
se le añadieron
Pearl Jam,
Franz Ferdinand,
es decir,
esta obra tiene adaptaciones musicales
hasta una ópera
en su nombre
y es curioso
porque a la hora de la verdad
es evidentemente
una obra literaria.
Aunque como os decía
en un principio,
si conocemos
esta vertiente médica
de la que queremos hablar
es precisamente
a través de esa capacidad literaria
que tenía
y en concreto,
nada que ver con
El Maestro y la Margarita,
en concreto
a unos relatos breves
que él mismo escribió
en el año 1925,
26,
27,
poquitos años después
de colgar la bata,
es decir,
él fue doctor
más o menos
hasta el año 1919
y a partir de ahí
en plena revolución bolchevique
se decidió
sobre todo
a establecerse
como artista,
como escritor
y como dramaturgo.
Son también
bastante conocidas en Rusia
sus primeras obras teatrales.
Pero esta obra
de la que hoy queremos hablar,
este diario
de un joven médico,
muy parecido
al título
diario de un joven doctor
de la serie
de la que nos hablará Ferran,
este libro en el fondo
es una recopilación
de relatos.
Estamos hablando
de nueve relatos
que nos ofrecen
una mirada
a su pasado de médico,
de hecho,
a su pasado
como médico rural.
Sí,
de hecho,
es una recopilación
de relatos.
Sí.
Ya hay llocs
donde se le dio
diario de un médico
campestre.
Sí,
claro,
porque a la hora
de la verdad
él nunca lo escribió
como una obra pensada
para ser una novela
de relatos,
una recopilación
de relatos.
Él fue escribiendo relatos
en el año 25
con otras obras ya
bajo el brazo
y se decidió
en ese momento
por escribir,
por recuperar,
por recordar
todas sus experiencias
vividas como médico rural.
Además,
muy gracioso
y esto lo recoge
muy bien la serie
porque, claro,
es un tío
que acaba la carrera
de medicina
en el año 1916.
Estamos hablando
de que él,
evidentemente,
forma parte
de este mundo ruso
pero nació en Ucrania,
en Kiev.
En el año 1909
se decide a estudiar medicina
en la Universidad Imperial
de Kiev
y tras siete años
de estudio,
exactamente en 1916,
como os decía,
se fue a trabajar
a una provincia perdida
que es la provincia
de Smolensk
en la Rusia central
y según cuentan los relatos
en un lugar
llamado Murievo.
Murievo.
Pero no lo busquéis
en el Google Map.
Ah, ¿no?
Sí.
Ya lo he hecho.
Porque Murievo
fue un nombre ficticio
que eligió Bulgakov
supongo que para despistar
al personal
y sobre todo
para evitar el enfado
de los lugareños.
Para que no le sigan
el rastro de sus desgracias.
Son un poco
como las surdes, ¿no?
No, pero ahí
de Buñuel.
Pero ahí el tío
sí que las surdes existieron.
Existieron.
Claro, por eso
aquí Murievo no.
Murievo no.
Pero Murievo
a la hora de la verdad
yo creo que tampoco importaba
si se utilizaba.
Es como el basora
del otro día, ¿no?
El basora
de la ciudad
de los prodigios
de Olavallonado.
Exacto.
A la hora de la verdad
poco importaba
poco importaba realmente
cómo se llamara
la aldea
donde él trabajó.
Lo que queda claro
en sus relatos
es que era un lugar remoto
perdido entre la nieve
donde reinaba la incultura
y los lugareños
acudían primero
a los curanderos
del lugar
y luego si el tema
no funcionaba
si las cuatro pócimas
que les daban
no funcionaban
entonces sí que se iban
si los brujos no funcionaban
se iban al hospital
donde lideraba
donde estaba establecido
Bulgakov
y donde por cierto
parecía que no había
ni muchos medios
ni mucho personal.
Eso ya nos va sonando
un poquitito
¿no?
Sí, sí, sí
A mí me hace gracia
porque refaixo
un breu tema
de la peli
que me va sobtar
esta relación
de los brujos
con el azúcar
¡Ua!
Esto es brutal
Es decir, como una forma
de cura
que es la noia
amb el part
que le han posat sucre
ahí abajo
Lo que está
claro es que
él se enfronta
a un món rural
que la ciencia
no existe
Claro, claro
Y esto que está recogiendo
ahora Paul
es una maravilla
pero de la película
precisamente la película
que hemos mencionado
en un primer momento
de Morfina
donde parece ser
que hay un parto
muy complicado
el bebé
no quiere nacer
pero en el fondo
es porque hay
una posición compleja
y entonces los curanderos
lo que le ponen
es azúcar
Para que salga
Ponle un caramelo
a un niño
Que se ponga bien
Pero es un detalle
muy bien utilizado
porque ellos no nos cuentan
en la película directamente
Es decir, evidentemente
cada discurso
requiere sus
tiene sus herramientas
para explicar
y para narrar
Y es muy interesante
como en la película
simplemente nos están contando
que esa parturienta
ha pasado antes
por un curandero
con el talle del azúcar
El cirujano
que no es realmente
Bulgakov
después veremos
que es como una especie
de alter ego
Se dispone a enfrentarse
al parto
y en un momento dice
pero si está sucia
¿Por qué no la habéis limpiado?
Y lo que tiene es azúcar
Y entonces una de las enfermeras
lo explica
Y ahí entendemos claramente
que sí
que el tío vive
en esa especie
de poblado ficticio
llamado Murievo
en los relatos
como una anacoreta
como un auténtico anacoreta
Anacoreta
Sí, sí, sí
Contemplando
además es interesantísimo
el papel que le da también
a la naturaleza
que la personaliza
y él tiene precisamente
un diálogo con la naturaleza
en esa forma
en la que también
lo tenía el doctor Tema
de culpa y responsabilidad
Pero volvamos al relato
porque en esa época
la inversión
como decía
estaba claro
que afectaba
la medicina
algo más comprensible
que ahora
y Bulakoff
trabajaba exclusivamente
con dos enfermeras
y un paramédico
y se encargaba
casi de todo
lideraba un hospital
que evidentemente
recogía
a todos esos pacientes
que no habían encontrado
una solución
en los curanderos
y eran muchos
ojo al dato
que os voy a dar
en un año
en un año
porque estos relatos
se pasan en un año
aunque él trabajó
como médico rural 3
en un año atendió
15.613 enfermos
4 personas
es de locos
4 personas
y en muchos casos
en muchos casos
él solito
y además os podéis imaginar
que como pasa en la vida
las cosas no llegan
de manera ordenada
entonces había días
que el tío llegó a atender
100, 110, 120 personas
es de locos
bueno esto evidentemente
si confiamos
en la veracidad
de sus relatos
pero yo confío en él
yo confío en Bulgakov
y en los doctores
en todo el tema
de los overbooking
en los hospitales
exacto
las listas de espera
en la Rusia comunista
yo por eso lo leía
y decía
hostia
de nuevo lo mismo
esa mirada al pasado
que en el fondo
nos traslada al presente
o al revés
esa mirada al presente
que nos traslada al pasado
al parecer
y os voy a explicar así
de manera rápida
había hecho dos amputaciones
desde la cadera
en un año
muchísimas más en los dedos
pero no hace falta
contarlas
heridas de todo tipo
enfermedades y soluciones varias
herneas
tracheotomías
dislocaciones
vendajes
entubaciones
hitis, neumonías
tifus, cánceres
síclis
hemorroides
sarcomas
partos
bueno esto
esto es más positivo
esto es más positivo
hasta 18 raspados
llegó a hacer
y lo más sorprendente
internados
había tenido 200
en el hospital
en ese año
pero solo habían muerto 6
bravo
nada mal
bravo
al menos espero
que no tuviera la desgracia
de escuchar algún político imbécil
por ahí
predicando a los cuatro vientos
lo buena que era la sanidad
de ese país
porque la sanidad de española
es la mejor
pero sabemos que por desgracia
sí, le tocó también sufrir la política
es algo que los relatos
no ofrecen
esa información
pero aquellos que hemos estudiado
la biografía de él
y aquellos que hemos visto las series
que sí que tiran un poquitito más
de la vida real
sabemos que
le tocó lidiar
con esa
rusa totalmente convulsa
pensar que en el año 1916
ya se llevaban dos años
de primera guerra mundial
donde Rusia tenía un papel
muy importante
y es que en el 1917
el zar abdica
y a partir de ahí
la primera revolución rusa
que decidió estudiar
en el mejor momento
para ser médico en el mundo
bueno, de hecho
como decía
se inicia en el 1909
donde aparentemente
todo estaba ahí
tranquilito con los zares
mal, mal, muy mal
pero él evidentemente
venía de una familia bien
de bienestar
sí, sí, sí
pero lo gracioso
es que en ese momento
donde él está perdido
en la vida de Anacorete
pues Rusia se va al Garete
y eso está muy bien
enfocado en la serie
¿verdad?
es decir
ese cambio de turnos
que como aquí teníamos
las chaquetas van y vienen
ahí teníamos la guardia blanca
los zaristas
los monárquicos
que de hecho colaboraron
aquí con Franco
no sé si lo sabéis
pero sí
vinieron aquí
Adri, focus
y por otro lado
los bolcheviques
los bolcheviques
y ahí estaba él
en medio
salvando a un poblado
pero después nos hablarás
de esto
¿verdad Ferran?
en la serie lo enfocan
de una manera
y en otros lados
lo enfocan de otra
pero bueno
ya lo veremos
sí
yo creo que además
esa parte política
está mejor explicada
de la serie
pero en cuanto a los datos
que os he ido soltando
no os asustéis
no penséis que los relatos
son una descripción minuciosa
de procesos médicos
que solo van a interesarte
si eres doctor
o un especialista
yo creo que para nada
aquí el especialista
se sentirá
confortado
son relatos que le convencerán
por la precisión que tienen
pero que uno
a pesar de acabar
aprendiendo términos
como el que decía
de la Ancalfor
pero la Ancalfor
claro
como estimulante cardíaco
nunca lo había planteado
Alcanfor
Alcanfor
o la Neurastenia
esto ya se me escapa
Paul
todo Neurastenia
que es como un gusano
es lo que padecemos muchos
aunque aparentemente
no es una enfermedad
que manejemos
en nuestros diálogos
todas estas experiencias
las comparte Bulgakov
de una manera
muy distinta
como decía
no hay esa minuciosidad
a veces de pasada
otras sí que es cierto
que entra en detalle
pero siempre
están acompañadas
de valoraciones
sobre la condición humana
sobre nuestra realidad material
la realidad más física
pero sobre todo
también sobre cuestiones sociales
de carácter moral
sobre la vida en general
sobre el sentido de la misma
y claro
también sobre su propia profesión
de hecho mira
voy a leeros
tres líneas
dice
las personas inteligentes
han observado
desde hace tiempo
que la felicidad
es como la salud
cuando la tienes
no la percibes
pero cuando pasan los años
como recuerdas la felicidad
lo que vengo a decir con esto
es que sí es cierto
que te está hablando
del concepto de salud
pero evidentemente
a través de metáforas
y de reflexiones
sobre la vida
hay en sus relatos
referencias a Chekhov
a Tolstoy
que también fue médico
y hasta Sherlock Holmes
porque sí que es cierto
que él
en sus relatos
a veces se ve
como un detective
que tiene que descubrir
no podía consultar el Google
lo que pasa
de consultarle
va de Mecon
contínuamente
ni al Sartre
a la seva bibliografía
consta que ell
primer va intentar estudiar
per ser literat
per poder escriure
pero en quan mor
son pare
i es queda amb la seva mare
que es veu
que era una dona molt culta
li diu
has de fer algo de profit
en aquesta família
han d'introduir diners
com sigui
i això d'escriure
no sé jo
exacto
a la hora de la verdad
su profesión
por así decirlo
su profesión de bien
fue la de doctor
pero estaba claro
va escriure receptes
va escriure receptes
él lo tenía muy claro
que quería
que tenía
de hecho
una capacidad artística
una vocación
una vocación literaria
de hecho a mí
me sorprende
ese compromiso moral
que se vive
a través de la lectura
para un tío
que tenía una vocación
muy distinta
pero como os decía
esa base humanista
en la manera
en la que Bulgakov
nos recuerda
y nos presenta
sus experiencias pasadas
es lo que para mí
es realmente positivo
de estos relatos
y si algo han descubierto
para mí
tanto el COVID
lo he de decir
como estos relatos
es esa condición dual
que ya comentabas tú Paul
y que hemos ido comentando
de todo sanitario
de toda persona
vinculada a la medicina
alguien que protege
que te cura
que puede revertir
un destino fatal
pero alguien que también
es víctima
como cualquiera
de sus pacientes
como cualquier humano
¿y cómo lo remarca
esto Bulgakov
y con esto
ya iríamos pasando
a las adaptaciones
porque hay varios
varias cuestiones formales
dentro del relato
que nos permiten
entender esta dualidad
por un lado
porque continuamente
en sus reflexiones
se debate entre la culpa
y el orgullo
ante sus errores
y aciertos
y sabiendo ahora
que su vocación real
era de escritor
pues como os decía antes
chapó
chapó
y además sin aplausos
aquí
de fet seguramente
la seva experiencia
como metge
le hace ser
no dic mejor escriptor
pero ser un escriptor
bastante reflexivo
hay varios
a partir del personaje
de Bulgakov
claro
Chekhov también fue médico
Tolstoy
y por ejemplo
un personaje
que claro
igual os suena
si habéis visto
Patterson
de Jarmusch
¿os acordáis de
William Carlos Williams?
del que siempre habla
el poeta
referencial
para él
que de hecho
tiene un poema
que se llama Patterson
pues este hombre
también era doctor
y también
después de sus trabajos
en la medicina
como hilamos
las empanadas
una maravilla
¿qué más?
¿qué más nos ofrecen
los relatos
para entender esta dualidad?
pues cómo hace partícipe
a todo el equipo médico
en sus relatos
de esta realidad
de víctimas reales
que son al final
que somos todos
y de cómo los pacientes
sufren enfermedades
pero cómo los doctores
las enfermeras
el paramédico también
enfermedades
o adicciones
adicciones
llegaremos a la potente
pero joder
la del tabaquismo
es acojonante
es decir
esto ya se plantea
desde los relatos
pero cuando vemos
la serie y la película
es que son
estamos hablando
de 50 cigarrillos al día
no, no
es que la serie
es un detalle
constante
pero es que me agrada
molt la imatge
de veure
o sea
todo ha de ser
quirúrgico
y todo eso
y el tío
un piti
pero aquellos pitis
que eran gruixuts
como unos puros
y la cendra
caía por darrere
o saps
es que ya
no, no
es una maravilla
eso si no
para de lavarse las manos
también
ha entendido
que hay que lavarse
mucho
hirviendo
esa agua
bueno ya lo explicaremos
la serie
y qué pasa
porque he dicho
que el tabaquismo
es una edición
preocupante
pero en la serie
o en los relatos
no lo muestran
desde esa perspectiva moral
sino cuál es la gran adicción
la de la morfina
adicciones imposibles
que él describe
en ese relato
que os mencionaba antes
morfina
pero que lo hace
a partir de
un supuesto testimonio
de un colega
de profesión
esto le pasó a un amigo
un amigo me pregunta
qué hay que hacer
lo hace muy bien
lo hace muy bien
porque él inicia
y cierra
el capítulo de morfina
o el relato de morfina
pero todo el devenir
del relato
es otro diario
es como el diario
dentro del diario
que también
esa idea
del metadiscurso
está presente
en todo lo que estamos
presentando hoy
con los relatos
pero ya en los mismos
relatos de él
porque si algo hace bien
también
es esa manera
la que desdobla
el punto de vista
de la narración
en una doble mirada
la del joven doctor
que era
pero claro
él está escribiendo
estos relatos
en el año 25
26
es decir
él mismo se está recordando
10 años atrás
y entonces hay una doble valoración
la del joven doctor
inexperto
no tan inexperto
como nos quiere hacer ver
la serie
pero sí
un doctor
que necesitaba la práctica
para acabarse de formar
y a su vez
un doctor
que ha dejado
de serlo
porque tiene
ínfulas literarias
y de hecho lo está demostrando
y que se mira a sí mismo
desde la perspectiva
de escritor
y todo esto
como decíamos
yo creo que la serie
lo sabe utilizar
a veces bien
y a veces no
bueno
si vols entrem
ya
yo creo que sí
podemos continuar después
hablando de los relatos
tenemos descrit el personatge
con la seva historia
a grosso modo
y en detalle
también
porque la serie
como dice la Diana
entra en ciertas cosas
y después algunas
se las inventan
o no se las inventan
las agafa
de una altra banda
bueno
sé una cosa
anem a ver
Breaking Bad
passem de metamfetamina
a morfina
totalment
les drogas
doncs jo ho ha dit l'Adriano
que aquest personatge
inspira
sobretot a través
del relat de morfina
que això és una cosa
que em vam comentar
per telèfon
quan ens intentàvem
posar d'acord
com a fronte a això
que és
no és que tots
els relats
portin la morfina
incorporada
sinó que de sobte
et diu
ei
tot això que has anat llegint
que sàpigues
que jo tenia una adicció
de morfina
de l'hòstia
però tampoc t'ho diu
amb el relat de morfina
perquè ell t'està parlant
d'un altre personatge
d'un col·lega
a la sèrie en canvi
adapta com
que això és l'eix central
però bueno
crec que una sèrie
estem parlant
ja ho hem dit
a Young Doctor's Notebook
al diari d'un jove doctor
que és una sèrie produïda
pel canal de televisió britànic
Sky Arts
que és un canal
que Déu-n'hi-do
les sèries
si us posem a buscar
i documentals
molts documentals
però vaja
tu ets un maestro
de les sèries britàniques
a mi
jo sí
la televisió
que més adoro
és la britànica
amb les seves coses
perquè s'ha de dir
que els britànics
però no considero
aquesta sèrie
com
una gran representació
no
no
és que aquí
ja veurem
el final
d'aquest apartat
la sèrie consta
de dos temporades
de quatre episodis
cada una
i cada episodi
dura uns 20 minuts
típica sèrie britànica
si quan us acabeu
un mònster
la podeu posar directament
la primera temporada
es va estrenar
el desembre del 2012
i la segona
a la que li van afegir
el títol
and another stories
i altres històries
per això dic
ja veurem
si han afegit
coses inventades o no
es va estrenar
un any després
el novembre del 2013
de la mateixa manera
que els relats
es mostren
en forma de memòries
o diaris
a la sèrie veiem
el personatge
com ha dit l'Adriano
desdoblat
amb dos actors
Daniel Radcliffe
que aquí tenia 21 anys
just sortia
de Harry Potter
és lo primer
que feia
gairebé lo primer diria
si no és lo primer
és gairebé lo primer
és com acabo de salir
de Hogwarts
de estudiar
és que el tío
tenia muy claro
que ya había ganado fortuna
la fortuna que el tío tiene
le permite precisamente
dedicarse
a proyectos
de carácter
más independiente
doncs Daniel Radcliffe
com dèiem
fa de jove doctor
i a Jon Hamm
que aquí ja està encombrat
per Magnet
totalment
fent el doctor
ja d'adult
el primer
Radcliffe
afronta l'època
en què recent ha sortit
de la universitat
amb matrícula d'honor
cosa que diu costament
5 o 15
o 15-5
i va parar
a Morllevo
aquest poble fictici
de mala mort
amb mals recursos
mal temps
i pitjors habitants
com ens ha explicat l'Adriano
però clar
encara no ha comès cap falla
en aquest doctor
que ens ensenyen
encara és immaculat
de fet
hi ha un punt
que li retreu
el seu jo futur
de
com que t'injectes
és que eres un addicte
i el tío
claro
porque estos dos personajes
representan momentos
como lo que yo
ya venía diciendo
Ferran
que uno está
en ese presente
literato
y el otro está
en un pasado
si el primer
està en aquest moment
sense
sense
sense
mácula
com es diré
o
immaculado
exactament
a vegades
es analitzar
què volen dir les paraules
i et dones
compte
sin mácula
sin mancha
puro
i que
sens dubte
no està enganxat a les drogues
mentre que el segon
tracta amb un personatge
que ja té
totes les males experiències
i males decisions
entre elles
com diem
l'addicció a la morfina
que és John Hamm
que és com un pepito grillo
però mal
perquè li va dir
bueno sí
ja arribaràs a fer-ho millor
però oye
que jo estoy aquí
que no me queden ja
benes
amb aquestes dues versions
de personatges interactuen
no?
i de fet
jo ho interpreto
com que
el que veiem
durant el 1917 i 18
amb el jove
és un Radcliffe
que són les memòries de l'adult
que és el mateix que dius tu
s'està analitzant a si mateix
reflexionant
sobre les seves memòries
i jutjant les seves accions passades
inventant falses interaccions
perquè interactuen
parlen entre ells
com
és unes falses interaccions
on s'intenta fer pensar
el jove
a explorar altres opcions
que mai van existir
però
al final és ell mateix
al futur
dient
que hagués passat
si hagués fet una altra cosa
claro
jo
esto que dices Ferran
me parecía una decisió
muy arriesgada
es decir
en un primer momento
yo me encuentro
los dos personajes
y me parece una maravilla
porque claro
hòstia
Radcliffe
que te puede gustar
más o menos
pero John Hamm
es potentísimo
y además
son muy diferentes
pero es que están representando
realmente
momentos morales
muy diferentes
para poder generar
ese equilibrio
que hacen
cuando el que está
un poco perdido
es el John Hamm
como heroínómano
entonces el otro
es como tú decías
un hombre inmaculado
le recuerda
tuviste virtud
pero en cambio
cuando el joven
se acaba enganchando
a la morfina
que así se nos presenta
en la serie
entonces John Hamm
pasa a ser
es un yigillán
que gira
exacto
entonces claro
tienen que radicalizar
mucho las posturas
de ambos doctores
de ambos tiempos
para que ese puzzle
encaje
entonces hay veces
que
hòstia
que son demasiado
irrespetuosos
con la obra original
de fet segurament
ja et dic
el doctor real
de joven
no va ser ni tan
incompetent
ni tan desagradable
o ni tan sols
tan baixet
com li diuen
a la serie
és que eres muy bajito
i ell mateix
diu
era muy niño
pero que era muy niño
sinó que son
aquestes petites negligències
que ara són interpretades
com grans errors
que pensen en el futur
perquè al principi
de la sèrie
el que tenim
com ha dit
l'Adriano
és el John Hamm
el doctor de gran
en el ple auge
de la seva addicció
de fet l'estan detenint
li ve la policia
a dir-li
ep
que està en el seu moment
més baix
i quan mira enrere
intenta com justificar
la seva situació actual
amb
es cuando idealista
que era jo
en realidad
no sabía nada de la vida
i així estoy ahora
claro
pero esto es
lo que
ejerzo esta queja aquí
no
es que claro
la morfina vende al final
y todo el tema
de la drogadicción
vende
no no
es algo de verdad
esto es muy del rabal
de los nueve relatos
de los nueve relatos
solo uno
se llama morfina
además es un relato
que funciona en paralelo
con los ocho restantes
pero
cuantas veces
he ido a buscar
esta recopilación de relatos
y en vez de llamarse
diario de un joven doctor
se llaman
morfina
y otros relatos
al final
ese término
y al fin todos tenemos
este morbo por la droga
pero de fet
aquest abisme
que separa les actitudes
de las dos versions
el que dius
tú han d'exagerar
tant les diferències
funciona a través
d'aquest humor negre
i patatisme
que es porta al Lima
per arribar incluso a un gore
porque hay momentos
de la serie
la peli és molt crua
pero la serie
com es recrea
es pretendidamente incômoda
sí
es muy incômoda
la serie et porta
el personatge de jove
cap a
de fet resulta
a la memòria del doctor
que se suposa
que està fent homenatge
un insult
és insultantment egoista
és manipulador
i és repulsiu
de fet
no et cau mai bé
el ràctil
de jove
i com tracta els seus companys
i com el tracten a ell
també
tot és una bogeria
la sèrie és una bogeria
completa
però no oblidem
que tu el que estàs veient
són les seves memòries
és ell
com creu que le trataron
i com el John Hamm
per exemple
hi ha un personatge
a la Pelaguella
que tampoc volia entrar aquí
hi ha un personatge
a la Pelaguella
que quan el jove Radcliffe
arriba
la desprècia
i el John Hamm
que està allà al costat
recordant el dia
que la va conèixer
diu
tampoc era tan fea
tampoc era tan mal
tampoc era tan fea
perquè després
hi ha tota una història
darrere
però vaja
que és com ell
al futur es dona compte
de vaig ser
una miqueta imbècil
a l'hora que ell
es dona compte
de les insufles
que portava
perquè clar
el fet que vegis
el personatge
tan pujat
recordant les notes
constantment
que sigui el millor
de mi classe
que no sé què
has de tenir en compte
que és el John Hamm
dient
jo dije esto
quan era joven
era un gilipolles
claro
él es lo que te digo
la sèrie funciona mucho
para buscar
esa imagen única
de Bulgakov
lo que te hace es
unirte dos versiones
una buena
y una mala
que van mutando
que sí que es cierto
como tú decías
en un primer momento
pues es el doctor
que sale ante la vida
profesional
y al otro lado
el morfinómano
pero además
eso es falso
porque de hecho
si realmente
la sèrie además
nos lo presenta así
es John Hamm
como Bulgakov adulto
en los años 30
creo que es en el 34
35
si tuvo problemas
con la política
y con el gobierno
de esa época
no era por la morfina
el episodio de la morfina
en el personaje real
de Bulgakov
duró aparentemente
uno o dos años
es decir
lo suficiente
como para
a lo Freud
poder hablar
de la experiencia
que hay detrás
de alguna serie
de enfermedades
y drogas
pero en los conflictos
que tenía
en el año 34
y 35
en Moscú
cuando vivía en Moscú
eran precisamente
políticos
porque ella era un escritor
y un dramaturgo
bastante crítico
no solo con los bolcheviques
con cualquier situación
que él no encontrara
aceptable
y claro
en esa época
Stalin
no quería críticas
aquel es el seu gran problema
que iba a tener
y seguramente
por eso
los sus textos
también aparecen
reivindicados
van a aparecer
en publicaciones
de diario
pero van ser reivindicados
lo que dèiem
20 años después
de ser mort
y sobre todo
estos reculls
son del 75
al 75
de sobte
es la versión final
vas para Franco
porque la primera
que presenta
su mujer
por cierto
es decir
es un hombre
su tercera esposa
es tercera
pero claro
parece ser que
una de las frases
que se conoce de él
es que el tío
estaba muy preocupado
de que la gente
no le leyera
porque ya tenía
esos problemas
en el Moscú
de la época
porque le censuraban
muchas de las obras
teatrales
no se pudieran representar
y él tenía una relación
casi amor-odio
con Stalin
eso es muy interesante
las trucan por teléfono
sí, sí
Stalin le llama
o sea
pensad que estamos
sí, sí
pensad que estamos hablando
de un tío
con un poder
creativo
acojonante
y que Stalin
lo valoraba
pero claro
lo valoraba
pero no podía aceptarlo
dentro de su sistema político
entonces jugaba mucho
y esto
ya son posiblemente
elucubraciones mías
jugaba mucho
a aplaudirle
porque en el fondo
le gustaban sus obras
pero después
él
¿no?
él representaba
ese aplauso
del pueblo ruso
pero a la hora de la verdad
tenía toda una estructura política
para censurarle
para detenerle
esto es como lo de los aplausos
en los balcones
exacto
es exactamente lo mismo
es utilizar siempre
una parafernalia
para poder liderar
y continuar
con tu discurso
pero a la hora de la verdad
tú poderte manifestar
pues como el padre
porque Stalin
porque Stalin
iba de padre con él
no sé si acaso triunfa
que también
que lo digan
exacto
pero bueno
tornem a la serie
porque tienes toda la raó
en cuanto a que la serie
lo que fa es un
té una intención dramática
más que una intención documental
¿no?
la primera temporada
veiem aquest Ratcliffe
jovenet
idealista
tot i que ho perds
l'idealisme molt ràpid
i un Jon Hamm
en el moment més
de treure's pilotes de sobre
en plan
però que és al revés
un Jon Hamm
que passa de addicto
a un tío muy adulto
i muy serio
en canvi a la segona
tenim el Jon Hamm
ja en un acte
s'està rehabilitant
de fet
està en rehabilitació
que vol tornar a morir
o a intentar
desfer aquestes faltes
i ja juga més
en el terreny
del perdó
i de la redempció
de fet es passa
molta estona
una gran escena
dient-li
et perdono
et perdonant-se
a si mateix de jove
però de totes maneres
ja ho dic
la intenció dels autors
a la sèrie
a l'adaptar aquests textos
de Bulgakov
és afegir aquesta mirada
tan british
que acostuma a fer burla
i sàtira de tot
no hi ha res sagrat
per tant
una figura
com la d'un doctor
que hauria de ser venerada
i que s'associa normalment
a l'altruisme
i servei als altres
aquí s'esdevé
una mena de semideu
autocomplent
amb una mirada
i actitud molt altiva
i egoista
fins al punt de
de ser
bastant patètic
perquè tu el veus
que es posiciona
a si mateix
en situacions de
tio
baixa els fums
que aquí
de fet
els seus companys de feina
l'Anna
i la
no el compren mai
tot i que la pelaguella
acaba tenint una relació
tu has vist la sèrie
també
ja la vaig veure fa anys
i la vaig tornar a veure ara
però sí que és veritat
que hi ha també
aquesta ombra
aquesta ombra
de Leopold
de Leopold
Leopold
això de fet
ho comentava jo
més en dada
del síndrome
de l'impostor
perquè ell al final
és conscient
que el que li està dient
al John Hamm
al Radcliffe
és
tu ets conscient
des de sempre
des que vas entrar
a aquesta casa
hi ha un retrat
del doctor anterior
i tothom t'està recordant
el doctor
tu des del principi
has hagut de demostrar
que ets alguna cosa
per això et posicionas
és el típico
perro ladrador
poco mordedor
però a la hora de la verdad
esto no existe
en los relatos
esta imàgen
del doctor consagrado
del doctor experimentado
però existe
a modo de preocupació
de esa voz interior
que tiene
Bulgakov
el autèntico
i doncs
la serie
sí que està
muy bien elegida
la pel·lícula
entra també
aquest nom
Leopold
Leopold
Leopold
Leopold
Leopold
Leopold
Leopold
Leopold
Leopold
le gustaba
tener
esto
però no
entran
a l'alpunda
No, però no és
tan recordant
esta paròdia
que té la serie
Yo me atrevo a decir
que como la película
es del 2008
y la serie
es del 2012
2013-14
si no me equivoco
2013-13
Vale
Está claro que
la serie ha tenido en cuenta
la obra de Bulgakov
la biografía de Bulgakov
el morbo de Bulgakov
y sus tendencias políticas
o
Agafat al meta
Agafat més al meta
Y la película
Está claro que
los creadores british
han pillado la película
y sobre ella han revestido
porque en los relatos
no hay amor
en la película hay amor
y en la serie hay amor
amor o desamor
o como queramos
Sí, o aprofitament sexual
Sí
Però hi ha una cosa
que buscant
la història de la peli
de la sèrie
el que vaig trobar
és un fil a Reddit
que pels qui no sabíeu
és com el fòrum de fòrums
per dir-ho així
internet
amb perdó
de forocotxes
és que allà
hi havia un fil
que un deia
hòstia
hi ha la pel·lícula russa
però també hi ha la sèrie
anglesa
com que pot entrar millor
i una
si us ho trobo
us ho tradueixo
de l'anglès
Del rus
que una tia deia
mira-la igualment
la pel·lícula russa
mira-la igualment
la pel·lícula russa
Leonid Bichévin
que és el protagonista
de la pel·lícula russa
està sent vegades
més bo
que el Daniel Radcliffe
i es treu la roba
molts cops
vull dir
que és una obra mestra
del cinema rus
que et colpeja
per tot arreu
però no treu
que valgui la pena
veure
un bonorro aquesta
Chico, has de empezar
a gravar-se
has de empezar
a gravar-se
L'Adriaro té síndrome
de Leopold Leopoldovitch
amb l'acto aquest
i necessita demostrar
Voy a empezar a tener
claro tio
perquè al final
hòstia
el que se pone en valor
sempre és
però tornant
a l'efecte british
aquest
d'intentar ridiculitzar
per aportar comèdia
la sèrie és una comèdia negra
inclús l'addicció
es tractada
com si es tractés
d'un simple capítol
vergonyós a la vida
d'un mateix
i no un problema
d'aquells que has de superar
de fet està tractada
i em va recordar
aquell típic estat de Facebook
que vas escriure
fa 10 anys
que t'ho recorda
que t'ho pensabas
que listo
que iluminado estuve ese día
i t'alleges a salar
i dius
Déu meu
quina vergüenza
borrar estados
y pedir a Facebook
que retire
la muerte digital
por favor
si es cierto
que en el fondo
yo considero
que la serie
es una caricatura
que busca
lo grotesco
que busca la diversión
que busca ese gore
esas explicaciones
que sí que
en algún momento
encajan en los relatos
bastante
yo decía que
hay pocas
pero sí que es cierto
que en algún momento
se meten en cuestiones médicas
eso allí lo exageran
y se lo llevan
a un terreno
acojonando
Estic començant a detectar
que potser a tu la serie
no t'ha acabat de fer pes
No, a ver
la serie
como todo en esta vida
depende de lo que vayas a buscar
si de repente
te has llegido
los relatos de Bulgakov
y te vas de los relatos
de Bulgakov
a la serie
mal, mal
seguramente mal
ahora si dices
hòstia
el personaje de Bulgakov
da mucho juego
y tengo ganas
de reírme por la noche
con delirio
riure't del patatisme humà
de lo frágils que som
aquesta serie
ho fa excel·lentment
però sempre
amb aquest punt britànic
i com que veig
que a tu
t'agrada criticar-la
jo també l'he criticat
també l'hi he trobat
coses
i jo et diria
que es nota molt
aquest classisme britànic
al tractar un personatge
que a més és rus
que este es un tema
ja sabeu
que és comunista
i és tercer mundista
i el colonialisme britànic
aquí té una presència
també de mirar
per sobre l'ombro
a aquestes societats
que et fa analitzar
aquests relats
els relats originàriament
per allò que ha explicat l'Adriano
és una mena d'epopella
de coneixement
pràctica mèdica
i supervivència
i d'humanisme
mentre que la sèrie
és una mena de crítica
a un sistema polític
no tant
però si a una societat
és en plan
mira
però te la puedes tomar en serio
la sèrie Ferran
no
yo creo que no
en el fondo es eso
sí que apela
una humanitat universal
que són fràgils
i a vegades ens prenem en serio
coses que no ho són tants
però clar
com que ho fica des de
esto es Rússia
això és la Rússia
aquí és on noto aquest classisme britànic
de fet el retrat
que fa de la zona de Murievo
que com diu la mateixa sèrie
ni tan sols les cartes
volen ser enviades
a tal infern
és veritat
és un estereotip
aquesta zona de Murievo
és un estereotip
de l'estepa russa
i d'aquell
general invierno
que tants cops han llegit
els llibres d'història
que són llibres d'història
escrit pels vencedors
òbviament
el general
él habla mucho
de esta posición
y lo he mencionado
con el tema
de personificar la naturaleza
o con esta actitud
de Anacoreta
que también
es comprensible
que se acabe vinculando
a la morfina
pero a la hora
de la verdad
lo que ofrecen
yo creo que
porque claro
cuando te metes
en el terreno
de pensar
que aquí
la intención
era
comprender realmente
lo que significaba
el verdadero conocimiento
eso
para nada
es que no es comparable
es imposible comparar
els relats
els he llegit
més o menys
però
es incomparable
a la pel·lícula
acabem amb la sèrie
i anem a la pel·lícula
perquè el fet
és que aquesta cosa
british
és superimportant
que és
les lluites i fratecides
entre seristes
i bolchevics
que l'Adriano
diu que la sèrie
es veuen més que la pel·lícula
cosa que és certa
en quant a que apareixen
crec que també
estan retratades
des d'un absurd
que intenta dir
que en realitat
els russos
tots eren incultes
i es mereixien
tot el que els va passar
perquè eren tontos
o ell como doctor
ho posen en la seva veu
i és veritat
que ell va ser molt crític
amb el moviment comunista
sobretot
més que amb el moviment comunista
amb el govern comunista
sobretot perquè va viure
aquesta misèria
que intentava amagar
el govern
moltes vegades
dels seus enllocs
i clar
enmig de tot això
tenim el doctor Radcliffe i Ham
que ni pren partit
ni per uns
ni pels altres
que de hecho
realmente
es lo que comentábamos antes
que no son Bulgakov
uno es el joven doctor
y otro es el doctor adulto
però que en realitat
no se atreven
a decir que es Bulgakov
clar perquè no
no és exactament això
el personatge es dedica a fer de baleta
sobretot que és jove
i aposta pel camí
que més li convé
encara que aquest porti
a ell cap a la destrucció
i a tot el que el rodeja
de fet hi ha l'incendi
tota una sèrie de capítols
que són els relats
i que estan a la pel·lícula
i a la sèrie
demostren que aquest tio
no té final
ha de caure en un pou
que això arriba amb el Jon Hamm
per poder tornar
però en ese sentido
la sèrie es bastante benévola
no vamos a descubrir finales
pero sí que es cierto
que todas las malas decisiones
que toma
pues sale airoso
por así decirlo
y entonces
la película
juega un papel ahí
mucho más catastrófico
Sí, pero que el cagbia la filla
suposo que la sèrie
el que vol
no és parlar-nos
de les glòries mèdiques
d'un doctor
enmig de la pobresa
sinó més aviat
vol destacar això
la pantomima
que és la vida humana
i a més d'un ser
molt miserable
que necessita passar
per tot aquest infern
per intentar
que no aconseguir
perquè això no queda clar
a la sèrie
i a la pel·lícula menos
o alguna mena de redempció
No, no
yo creo que realmente
por eso te digo
que al final
pasa como
de puntillas
sobre toda una serie
de vivencias
que lo ponen a él
en una situación
moral muy compleja
pero a la hora verdad
es como un episodio
en su vida
que podía olvidar
o recuperar
en forma de
este discurso grotesco
Aquest és el punt
de la vista de la sèrie
que busca aquesta mena
de personatge narratiu
on hi ha d'haver
una mena de redenció
a través d'un humor negre
que clar
no fa justícia
ni als relats
ni al personatge original
que podríem dir
però la pel·lícula
Pero yo creo que en el fondo
sí
y voy a proponer una cosa
ahora
pero yo lo que creo
que en el fondo
es que
en tanto que ya hay
un discurso creado
pues la serie
ha intentado ser diferente
no hay una intención
de adaptación
de los relatos
de manera fiel
y ese discurso creado
además ya estaba creado
de manera previa
por una película
que se centra más
en esa dicción
Pues fem una cosa
si et sembla bé
No, yo lo que quería comentar
es que como nos estamos extendiendo
y esto realmente
da mucho juego
a la hora de la verdad
es una película
que podemos encajar
dentro de una filmografía
muy interesante
que es la de Alexei Balabanov
que al final
es un director
que desgraciadamente murió
Fem una cosa
Passem a película
a cinema
pero ya lo han fet
y ya está
No, no, no
yo lo que estaba proponiendo
es que en la medida
que abrir esa puerta
nos puede llevar
a otra gran empanada
y que quizás ahora
la gente ya está pensando
en comerse una paella
más bien
Lo interesante sería
la gente ya ha entendido
que hay una versión
diferente a la serie
que hay una versión
que se queda más
con ese espacio
del Bulgakov morfinómano
pero que ni mucho menos
era él
porque como ya he dicho
en un momento
de la presentación
de la novela
de los relatos
siempre explica
esa adicción
a través de un personaje
que es Poliakov
y de hecho
cuando llegas a la película
que se llama Morfina
el protagonista
todo y que le llaman Mika
de Mijail
en el fondo se llama Poliakov
como este colega
una menada alter ego
Exacto
Entonces la intención
de Balabanov
es bastante diferente
solo os diré
de manera
anticipando
un poquitito
de lo que podríamos hablar
en el próximo programa
solo os diré
que Balabanov
no había escrito
el guión de esta película
y que se la lleva
a su terreno
claramente
en el fondo
es un homenaje
que le hace a Sergei Bodoow
y ahora diréis
¿y quién narices es ese tío?
Bueno, yo he pensado
lo mismo cuando lo he leído
pero después he caído
en cuenta que no
Sergei Bodoow
es el protagonista
de Brad
que es brother
en ruso
y es una de las películas
que le catapotó a la fama
a Balabanov
Entonces yo creo
que da mucho juego
Balabanov
además es un hombre
al que hay que hacerle
un homenaje
si hoy hemos hablado
de los que se han quedado
podríamos hablar
de los que se han marchado
y uno de ellos
y por motivos
evidentemente
muy distintos
es Alexei Balabanov
em sembla correcta
porque comentarás
Morfina
que esta película
que avui
no està deixant penjada
sinó que forma part
d'un altre entorn
que també interessa
dins d'una filmografia
que pot ser interessant
és un ingredient
d'aquesta empanada
que pot funcionar
també
en un altre empanada
que no es passarà
la mitad empanada
no us empatxem
llavors
el que estem dient
és avui
no empatxem el personal
que ja
ho portem bastant així
que se vean
Monster
que si pueden
se lean los relatos
y no solo Morfina
y sobre todo
que se vean la serie
porque todo y sus errores
hòstia
deixes finir risas
la serie es molt divertida
no és per tothom
i el toveto
és molt bo
aquí
John Hamm
va ser un dels punts
on se'l va descobrir
com a
el registre d'humor
el domina
i li fa mil patades
al Radcliffe
tot i que jo
agraeixo aquest Radcliffe
perquè és el que ens ha portat
el que tenim ara
és que el Radcliffe d'ara
és com que l'hagi hagut
s'està posant
en una de margés
en el bon sentit
però
l'hem vist ja
en el
Switzerland
és demasiado
hòstia
però és demasiado histrónico
ese tio
a mi molt el rotllo
eso es teniendo muy claro
lo que vas a ver
¿no?
sí
como me gusta a mi hacer
ese día vas a comer hamburguesas
pero del McDonald's
la Rosalía ya torna
i el gazpacho
tots nois
vale
em sembla perfecte
ho deixem aquí
la setmana que ve
reprendrem algun tema
recordem-se a ser socials
Facebook
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
Sense L
Instagram
Empanada Cultural
Soundcloud
Mixcloud
i Vox
recordem
aneu cap a Soundcloud
que acabarà tot cap allà
d'acord
i la setmana que ve
ens tornarem a veure
les pares
no he caminat jo per allà
sí no
sí estaria molt bé
un besito
adeu