Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Abans de desenvolupar una mica aquesta idea, perquè és veritat, no?
Encara que ens vulguin fer creure que som los ositos amorosos, no lo somos.
No.
Què ha pasado con ese editorial, con ese vaticinio que apuntaba maneras hace, no sé, hace tres o cuatro semanas, que yo ya estaba convencido que nos encontraríamos en la tercera fase.
Ha durat 24 hores, Adrià.
No ha sido posible.
Com moltes coses aquest coronavirus ens han tret, aquesta tercera fase ha desaparegut i hem entrat directament a una mena nova normalitat.
Claro, claro, ahora ya es de una normalitat, no?
Mira, estem a casa, justament a casa teu, Adri.
Sí, avui estem a casa de l'Adri.
Esteu, just darrere vostra, tu Adri i tu Pol, l'estantaria, el juego de l'ángel de Carlos Ruiz Tafón.
Una pèrdua que també ens ha tret.
No ha sigut el coronavirus, però ha sigut durant el coronavirus.
Bueno, Ian Holm va desapareixer també el dijous passat.
Exactament, també.
Bueno, ya lo decíamos el programa pasado, que la gente va cayendo a nuestro alrededor y por eso habría que ser menos serpiente.
Habría que ser un poquito menos serpiente ya solo por ese hecho.
Pero lo somos, no nos vamos a engañar, no?
De hecho, yo, ya veréis más adelante cómo trataré un poquitito el tema también del monstruo interior.
Pero vosotros, ¿qué creéis? ¿Somos los ositos amorosos o somos una serpiente?
Nos agrada fernos el box, pero...
Nos agrada.
Es lo que dicen, ¿no?
¿Por qué necesidad hay de esos ositos amorosos?
Lo que está claro es que hay como una necesidad de utopías, ¿no?
Claro, pero ¿no sería mejor para el futuro de la humanidad que nos miráramos realmente al espejo sin estas pretensiones positivistas que realmente no nos definen?
Bueno, pero es que llavors cauríem amb una mena de pressió generalitzada, ¿no?
La massa, le tienes que dar pan y circo, le tienes que dar azúcar.
El que hem d'agafar és un retorn d'un altre serp, que és el víbora.
Ens hem d'agafar el víbora.
Això m'agrada molt més.
Això m'agrada molt més, tio.
Però bueno.
Bueno, nois, llavors què ens porteu avui, eh? Què ens porteu en aquesta empanada?
Mira, jo parlant això de pèrdues, coses que aquesta mena de pandèmia ens ha fet perdre, parlarem de la mort de l'E3, la fira de videojocs.
¿Quién és essa?
Ah, vale.
Adria, no sé hasta yo, tío.
Venga, hombre, por favor.
Vale, pues yo, mira, como os decía, la idea es continuar con esta idea del monstruo interior.
Hablaré de una película que se llama Spring, Primavera, de Justin Benson y Aaron Moorhead, de un indio americano del 2014.
Un poquito serie B, pero ya veréis que tiene...
A ver, los apellidos, ¿cómo...?
No, los apellidos dan mucho juego.
Dan mucho juego, eh?
Pero estos dos directores también dan mucho juego, eh? Justin Benson y Aaron Moorhead.
Ya veréis que Spring es una película medio camino entre la comedia romántica, el género fantástico,
nos habla de ese monstruo interior que decíamos, y de muchas cosas más, pero luego lo vemos, luego loco.
Genial.
M'agrada que pugui estar relacionat amb Monster.
Sí, sí.
El monstruo que portem dins, el còmic que hem portat.
Un día tendríamos que ver como de nuestras empanadas hacemos una empanada mayor.
Sí.
La gran empanada.
Super empanada.
Bueno, les empanadas es fan de sobres i sempre ens queden coses per bé.
Exacte.
Sí, sí.
Doncs jo us porto un còmic que té una mica d'anys, però ja veurem per què el portem ara,
una mena de visió al passat, aquestes pèrdues també que parlàvem, que és la caça de Paco Roca.
Hòstia, el de arrugues, no?
Sí.
Exacte.
Doncs recordem xarxes socials, no?
Sisplau.
Com en fem sempre.
Les estoy olvidando.
Sí.
Ens podeu trobar a Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram,
Empanada Cultural, i els podcasts, ho recordem, els estem centralitzant tot a Soundcloud.
De moment, amb xCloud encara els trobareu i a Evox també, però, sisplau, aneu a Soundcloud.
I, nois, si us sembla correcte, avancem i tirem endavant.
Tu mismo, tio.
Som-hi.
Videojocs.
Sniff.
Sí.
És que, d'entrada, podríem dir que l'estiu, a nivell de videojocs, sembla que ha arrencat amb bastant mal peu, eh?
Perquè si alguna cosa ens ha rebessat aquesta pandèmia als gamers, és l'E3.
Ja sabeu, la Electronic Entertainment Expo.
Estoy muy triste por esto, Adriano, lo sabes.
Tenia dubtes, eh, Adriano.
No, no, no.
Jo ja no soy serpiente.
Jo ja he empatizado con vosotros a un nivel que comparto las penas.
És la fira de videojocs més important, es celebra des de fa 25 anys, i aquest any s'ha cancel·lat.
Veig, Adriano, que ho recordes?
Perquè, si no, te n'anava a dir que l'any passat és la setmana que vas tenir de descans,
perquè fins i tot l'editorial l'hava fet Carles, eh?
Però, porque me fui investigar, porque no quería hacer el ridículo en medio del programa,
y dije, vamos a entender qué es esto para que el año que viene, y me preparo para el año que viene y me lo quitan, tío.
No, pero a més, a més...
¿Cómo les gusta?
¿Cómo les gusta?
Ho puc racionar molt bé amb l'editorial,
perquè crec que l'únic joc que ha jugat a l'Adriano de videojocs és a l'Snake del mòbil.
Ah, molt bé.
Hay un Tetris por ahí, un Mario Kart, no?
No, clásicos.
Doncs, com us deia, la fira de l'E3 s'anava a celebrar entre els passats 9 i 11 de juny,
com sempre a Los Ángeles, però no.
Tan aviat com l'11 de març, ja van anunciar que preferien donar-la per cancel·lada.
Recordeu, de fet, que aquí vam entrar a confinament el 13-14 de març,
i als Estats Units els primers estats van començar a tancar el 19,
és a dir, la fira ja es va anticipar bastant.
Però, llavors, resulta que podríem dir que els gamers estem tristos?
Doncs, no gaire.
No gaire.
Ja ho vam comentar l'any passat, eh?,
que l'E3 ja no és el Jaggernaut indispensable que era en altres èpoques.
Ja que aquest auge que hi ha hagut d'internet, i més amb aquest coronavirus,
ha fet que una pèrdua que era tan impensable, és a dir, com pot ser que l'E3 desaparegui,
no hagi significat un dalt a baix per a la indústria, precisament.
De fet, estem més d'enora bona que mai, perquè aquest temps forçat a casa
ha fet que molts girin el cap cap als seus ordinadors i consoles
i hagin agraït tenir aquest temps per aprofitar l'escapisme i l'oferta desmesurada,
perquè és desmesurada, de jocs durant la quarantena.
Adriana?
Ho ha tornat.
Precisament, senyors.
Doncs, entre ofertes especials, partides multijugadors més massives que mai
i temps sense límit per disfrutar d'aquells jocs
que sempre anem deixant per més endavant,
els videojocs han sigut segurament la indústria que menys ha patit
durant aquest temps del Covid-19,
o potser, potser, hauríem de dir que ha sigut la indústria que més ha gaudit.
I hem gaudit.
D'aquesta moguda que hem tingut, sí, sí.
Mira, us dono algunes xifres, eh?
Només durant el mes de març,
aquella segona quinzena de març de quarantena,
hi va haver un augment de vendes de jocs del 34%
en comparació al mateix període de l'any passat.
I en el cas del hardware, és a dir, de les consoles en si,
un brutal 63% més.
Bueno, clar, perquè la penya va dir, hòstia, que no tinc consola,
m'haig de renovar, tinc molts mesos per renovar...
Home, t'has d'entrar a casa.
Jo he gaudit molt de molts videojocs.
Exacte.
Però no sé si esteu al corrent que fa dos o tres dies,
a França, una botiga,
va posar la PlayStation 4 a 94 euros, baratíssima,
i van tenir...
Bueno, van anar a la gendarmeria i tot.
Ah, és veritat que ho vaig veure, tio, a les notícies.
Però allaus massius de gent,
a més amb màscares, que canta que no te cagues,
si ets el del Media Market, saps?
A 94 euros, clar, ridícula.
Però perquè es van esgotar, no entenc que es van esgotar,
no hi havia suficient per tothom...
Clar, però tu has de mantenir la distància de seguretat a tot això,
quan veu un allau de gent, com si fos el Black Friday...
I em sembla que van tancar.
Van tancar i van començar a liar, no?
I llavors va arribar la gendarmeria.
Exacte.
La gent que no tenia consol en va aconseguir una.
I aquestes zones van barallar de porca, no?
Exacte.
De fet, també ajuda molt estrenes molt esperades,
com el Doom Eternal o l'Animal Crossing New Horizons,
que han aparegut durant just aquesta pandèmia.
I a què va, això?
El Doom Eternal és pegar tiros contra demonios de la verna, no?
I l'Animal Crossing, que a més van fer campanya conjunta,
l'Animal Crossing va de criar tu aldea con un animal de peluche.
Hòstia!
I van fer una complicada...
És un tamagotchi a lo grande.
O sigui, com ho he dit, Joven Pires,
amb els osos amorosos que estava dient l'àrea.
Veus, tu amb els videojocs és com ells amb els tecnicismes cinematogràfics, eh?
Ui, ui, ui, ui.
El pique, el pique.
Bé, el tema és que descobrir jocs antics també ha fet molt, eh?
Perquè no és només jocs nous, també jocs antics.
De fet, el Pol i jo hem ampliat la nostra biblioteca de jocs que teníem pendents.
I a més, clar, han fet rebaixes que han aportat molt aquestes vendes totals.
Però, clar, no són tot flors i violes, podríem dir aquest any 2020.
Se pone épico.
Se pone épico.
Se pone épico.
Se pone épico.
Ui, ui, ui, ui.
Atenció.
Precisament, aquest 2020 era molt esperat perquè suposava l'arribada de la nova generació de consoles,
la Xbox Series X i la PlayStation 5.
I precisament, el coronavirus va fer tancar moltes indústries que fabriquen components i microchips per a aquestes noves màquines.
Aquesta por als retards es va confirmar d'entrada quan Microsoft va anunciar la seva nova Xbox Series X al desembre,
donant els Game Awards, que m'he parlat aquí empanada.
I van donar tota mena de dades, excepte la data de llançament.
Els mesos van anar passant...
Ah, que no ha sortit la PS5?
No, això és la Xbox.
Ja no.
Keep it on.
Vamos, vamos, vamos.
No, jo estic igual, l'he perdido, eh?
Els mesos van anar passant i la data de la Xbox no s'anunciava
i llavors va arribar el coronavirus.
A dia d'avui, oficialment, només sabem que sortirà entre la tardor i l'hivern d'aquest any, la Xbox.
I amb la Play 5, que tant et preocupa Adriano, la PlayStation 5...
Clar, home, vas a etiquetar, collons, tio.
Vas a etiquetar a Instagram i jo estava allà pendent.
Va, vinga, esta me la compro.
La cosa que va fer Pati encara més, perquè no va ser fins al passat abril,
que vam tenir les primeres imatges d'aquesta nova consola i de fet es tractava només del mando,
del nou comandament de la PlayStation 5, que a més apuntava a una direcció totalment diferent.
Que és White Power, eh, total.
Sí, sí, és exacte. En el moment del Black Lives Matter, la Play és de color blanc.
Ui, ui, ui.
Blanc de mòdem de telefònica.
No ho podien haver previst, això, eh?
Home...
No, no ho podien haver previst.
La Play sempre ha sigut Black Lives Matter, eh?
Això m'ha encantat, tio.
A més, també va venir molts missatges i filtracions que desvetllaven els greus problemes de producció i distribució
que Sony estava patint degut al coronavirus.
i quan van anunciar que el juny, aquest juny, per fi podien fer l'anunci,
resulta que precisament les disputes racials dels Estats Units els van fer a traçar-ho una miqueta més.
Bueno, però com a mínim s'hi van posar, és a dir, ho van fer per voluntat de...
Sí, sí, va ser per col·laborar-hi.
Petit incís em recorda Christopher Nolan, El Caballero Oscuro, La Leyenda Renace,
amb l'assassinat.
Tots a Wall Street, vamos a coger Wall Street, però que són els dolents de la pel·lícula.
Però el que estava passant a Wall Street no eren els dolents, era gent que s'estava manifestant.
Sí, sí, exacte, que el van teixar una mica de reaccionar-hi, no?, el Nolan.
Això potser sí que ho hauria pogut proveure.
I de fet, no patiu, perquè ja ho ha dit l'Adrià abans, que el dijous 11, passat dijous 11 de juny,
van poder veure, per fi, ara sí, la nova i flamant PlayStation 5.
Però, igual que a l'Xbox, no han donat la data de llançament, només diuen aquesta finestra de Holidays 2020.
Bueno, però s'ha filtrat, no?, per Amazon Francia, crec que veig que Francia està liant la...
Bueno, yo creo que están realmente esperando el segundo confinamiento.
¿Son conscientes de que va a haber un rebrote?
Crec que s'ha dit a mitjans de novembre.
S'ha dit a mitjans de novembre, crec que sortirà.
Sí, diuen cap a...
El confinamiento, el segundo.
Normalment la finestra comença per Halloween, no?,
però treure una consola per Halloween és renunciar massa d'hora a les vendes de Nadal,
i, bueno, per allà estarà, sí, segurament serà cap al novembre.
També hi haurà una competició de preus, que això ja ho veurem.
Jo recordo als oients que el meu aniversari és al desembre,
des d'aquí faig una crida.
El meu Nadal és també al desembre.
El teu Nadal és al desembre.
El teu Nadal és al desembre.
El meu desembre és el cumpleanys.
El meu cumpleanys és al Nadal.
Així és com el xiste que hi ha de Flying Circus.
¿Qué me está contando usted, caballero, por favor?
El Eugenio, el Eugenio tenia un xiste.
Bé, una altra cosa que també va fer patir molt van ser els temuts endarreriments de jocs que ja s'havien anunciat.
El cas més famós va ser el que ja vam comentar, el de Last of Us 2,
que al final el joc va sortir aquest passat divendres, el dia 19, i jo ja l'he pogut tastar.
Tasta.
Ah, sí?
I què tal?
Això és el que tinc escrit al guió.
Perquè no l'has pogut tastar-lo.
És un grande, tío.
És un grande.
O sea, se genera un conflicto consigo mismo.
Hay un Ferran que ya ha jugado.
El director versus el guionista.
Jo us he de dir que estic amb un tranquimacín.
Conflicto doctoral.
El divendres passat va ser bastant bèstia.
Un amic meu havia de portar al joc.
El coronavirus ha alterat moltes coses entre ells que et truquen
que has de venir a treballar avui que no ho tenies previst i el meu amic no va poder portar al joc.
I això li ha generat un drama brutal.
I ens hem quedat aquí.
Víctor s'agraeix la intenció i, tio, que sigui lleu la feina.
A todo esto, de las tofas, ¿tendrá peli, crec?
Sí.
Sèria.
Sèria d'HBO, crec que era.
Sí, sèria d'HBO, cert.
I de fet, parlant dels endarreriments, fa dos dies que ens van dir que l'esperadíssim Cyberpunk 2077 es tornà a endarrerir.
És un joc que ja havia de sortir a l'abril, que ja el van passar al setembre i ara ja ens diuen que ens n'anem a novembre.
A més tu vaticines que això serà un fracàs, no?
És un joc que ha canviat tants cops de concepte de joc que no és que crec que sigui un fracàs, serà un èxit de vendes.
No, això està claríssim.
Però que tindrà crítiques una mica complicades, jo crec, però potser m'equivoqui. Ojalà m'equivoqui.
En qualsevol cas, la polèmica no és tant perquè els jocs s'hagin d'enderrerir, perquè al final tots podem entendre que una cosa s'enderrareixi per tot el que ha passat, no?
Si no, el fet de com van afrontar les companyies l'intent d'evitar aquests endarreriments, no?
El Last of Us, de Naughty Dog, es va donar el famós cas de crashing, on es va forçar els empleats a fer hores extres en condicions extremes per intentar evitar aquest endarreriment.
Però això ja va passar amb el Red Dead, amb Rockstar.
Exacte, és una cosa que està passant últimament amb les companyies i s'està denunciant molt, no?
Sí.
Potser és que hauríem de començar a pensar quin preu aconseguim tenir disponibles els jocs que tant desitgem, eh?
Però hem començat parlant de l'E3, eh? Hem començat parlant de l'E3 i que costuma ser el generador de la parola favorita de l'Adriano, el Hype.
Hype, eh?
Oh, yeah.
I és el punt de trobada principal dels gamers, amb permís dels Game Awards de Geoff Kigley.
I això, ja ho hem dit, això ja no existeix. Això ja és història.
Llavors, què tenim a canvi?
Doncs tenim el Summer of Gaming de IGN i el Summer Game Fest del nostre estimat Geoff Kigley.
Primer parlarem del Summer of Gaming, eh?
Van ser molt ràpids a la web d'IGN, la web especialitzada en videojocs, en anunciar la seva alternativa a l'E3.
Es tracta d'un event digital que ja ha començat, de fet, i durarà tot aquest mes de juny,
on diverses marques i personalitats del sector anunciaran les seves estrenes i novetats en videoconferències gratuïtes online.
2K, CD Projekt Red, Xbox, EA, Ubisoft...
L'alineació és llarguíssima, eh?
I s'aprofita per mostrar tràilers, gameplays i donar espai també a rondes de preguntes als seus creadors per part del públic.
I una peculiaritat, que a mi em sembla bastant interessant, és que alguns dels events són streams de recol·lecta caritativa
per ajudar els afectats del coronavirus.
Em resulta bastant interessant aprofitar aquesta nova tecnologia.
Mira, és com el llibre de seu, no?, de Senyor Sisec, que també és del Metge sense fronteres.
Exactament.
Precisament.
Precisament, Mr. Porcol.
Perdó, Mr. Pol.
Si us interessa aquest Summer of Gaming de IGN, el podeu trobar a la seva web, higiena.com.
I d'entrant ja al Summer Game Fest, que sabent que ve de la mà de Geoff Kigley, podem esperar que surtin verdaderes meravelles de notícies, eh?
Perquè la capacitat d'aquest tio d'entrar a les cuines dels estudis més importants permetrà veure això, grans notícies.
I a més, és que segur, eh? Segur. Segur que hi ha alguna exclusiva que no en sabem res.
Més que m'imagino un. PlayStation, ja disponible a les tiendes. PlayStation 5.
El d'en Ring, por favor.
Ai, mira, és veritat, és veritat.
És veritat que es fotran unes bones cues, eh?
Quan arribi la PlayStation.
Sí, les bones hòsties.
Jo perquè la compraré amb el meu negoci local, Amazon.
En el cas d'aquest Summer Game Fest, la cosa, ojo, eh?, s'allargarà fins a l'agost.
És a dir, seran tres mesos de notícies, entrevistes, anuncis i streams constants.
Amb les grans marques presents, òbviament, i amb aquest tio Insider, amb el Geoff Kigley,
que donarà informació super, super acurada i supersecreta.
És com un gurú, no?, aquest tio dels videojocs.
Bé, ja ho vam comentar quan vam parlar l'any passat, que és un tio que no li pots negar la importància que té actualment,
però també se li pot criticar el fet que és massa amic de les empreses, no?,
que a vegades la part d'aquesta del crashing que parlàvem, ell com que no ho ha comentat gaire,
ja estaria bé que fos més influencer, també, en aquest sentit.
Doncs en aquest cas podeu seguir totes les novetats a través de la web www.summergamefest.com.
Doncs ja ho veieu, no?, els gamers, en principi, no hauríem de patir.
Entre periodistes que s'han apropiat d'internet, que poden informar i l'accés de les marques a les xarxes socials.
De fet, Sony va presentar la PlayStation, ella sola, la PlayStation 5,
doncs no ens quedarem pas sense ració de notícies ni events.
Però a casa nostra, i a casa nostra, què tenim?
Doncs resulta que aquest final de les fases i desescalada, i aquest principi de nova normalitat,
ha coincidit amb la celebració del Gamelab Live BCN 2020.
El Gamelab es tracta de la primera fida de professionals del videojoc organitzada a Espanya,
que va començar cap allà el 2004-2005, perquè ja va haver-hi una edició que no es contempla com a tal.
Però bueno, 2004-2005.
Tot i que en aquest cas, aquest any, es van cobrir les espatlles respecte als anys anteriors,
i han programat ja gran part dels esdeveniments via telemàtica, no?, a través d'estreams.
Es celebrarà els pròxims 23, 24 i 25 de juny, i nosaltres, el Pol i jo, i serem...
I nosaltres i jo també.
Després ja ens conviden, tio, es queixen i no ens conviden.
Jo no m'hi volia una cosseta, sóc el Mílio.
No m'ho volia dir que el meu fill, el meu fill, l'Arnau i el Marc,
que està tot el dia connectat-se a la consuleta, i ara justament amb tot això del confinament,
t'agraeixo la informació que s'ha donat per alt, però que juguin una mica menys al nano, eh?
Perquè si no...
Ja va te-los, que jueguen en la game.
És que, Adrià, tots el dia connectat a la maquineta, tot el dia.
Tienes qui que moris en casa o què, tio?
Una miqueta, sí.
En resum, que sí, l'he tres a mort, i tenim molta llarga vida els videojocs,
i ja us diem, eh?
El Pol i jo anirem al game.
La setmana que ve portarem el testimoni viu, la cabida.
Ahí os queremos ver.
Doncs, nois, passem endavant i anem a la secció de l'Adriano.
Sisplau.
Sisplau.
Ha, ha, ha.
Siberia.
Asia.
Si, nema.
单, 초, een miinig.
Bévenid a una nova classe de meditació.
No, no, no, no, no.
Ara que l'escoltava, és una cançó, tío,
que també és part de la banda sonora de Spring.
I, joder, quan la veis en la peli
i entres en una hipnosis particular,
però ara que l'escoltava al margen,
té un puntito meditativo.
Però no, no os preocupéis,
hoy no meditamos, aún no.
Como decía al principio del programa,
hoy os vengo a hablar de Spring,
de la película estadounidense,
de la película gringa del 2014,
pero también de lo que representa este título al final.
Spring, primavera, el primer verdor.
Aunque me parece, Carlas,
que tú siempre que piensas en la primavera
piensas en Doña Vera, la señorita Vera,
que a qué llega, cómo era esa historia,
a qué era que llegaba la señorita Vera
en la historia de Botticelli.
La cara del Carles, ¿sabes?
Ah, bueno, no me'n recordo.
És que és una meravella, tío.
Aviam, l'Adrià està recordant
un moment èpic nostre
de preparació de programa
en el que estàvem comentant
la primavera de Botticelli,
en què surt aquesta dona
amb aquests ropajes
i amb aquests...
Flora, no?
Flora.
Flora, con esta cesta llena de flores.
Però què passa?
Que al costat té, no sé si és Eolo,
o uns personatges
que estan just al costat
i jo li vaig fer a l'Adrià la coña
de que apareció la Vera,
Xave, con su cetito
i lleva ahí tota la mandanga
perquè, clar,
el confinament s'ha acabat,
¿me entiendes?
Entonces, què passa?
Que al·là té l'Eolo
però que tu el miras
i sembla com un yonki
que va detrás
de la que lleva el festo
és com un dios maligno,
és com el dios del viento del oeste
que està raptant a una ninfa
i en sí la ninfa és
que com el dios del oeste
se enamora
en el moment del rapto,
provoca que la ninfa
se convierta en Flora.
No, i entonces que aparece Flora
i és cert que en el quadro
és brutal
perquè aparece ahí
com la reina,
és la reina,
és la Venus,
la diosa del amor
en el centre del quadro,
però sí que és cert
que Vera està llegando
amb la cosita,
Sembla que tinga
dos yonkis d'arrea
que la siguen a tapar
y dice, venga, Vera,
venga, no me roné.
Por fin ha llegado el camelló.
Venga, suéltame algo, Vera,
que estamos aquí
y necesitamos un poquito de ánimo.
Pero al final,
Carlas, me parece
que este año Vera
no ha llegado.
No ha llegado, Vera.
No ha llegado,
o sí ha llegado,
en el fondo,
sí, sí ha llegado,
claro,
porque ahí está
el ciclo de la vida
en paralelo a nuestra primera vida,
pero sí ha llegado,
nosotros no la podíamos atender,
¿eh?
Y ahora que salimos encima
a buscarla,
ahora que nos hablan
de nueva normalidad,
nos dicen que se acaba de ir,
porque,
no sé si sois conscientes,
la primavera se ha acabado.
Sí, sí,
la hemos pasado en casa.
Se acabó.
En casa.
Y yo tengo una sensación
un poco como,
a ver,
estaba claro
que hay una realidad ahí
que hemos tenido que respetar,
pero yo me siento manipulado
hasta cierto punto.
Siento que me han robado
la primavera,
no solo Letrés, Ferran,
me han robado la primavera
y me dan ganas
como de gritar,
¿no?
¿Dónde está mi primavera?
Me cachilamar.
Porque, no, no,
es que me iría a pedir
el libro de reclamaciones,
porque yo cuando cobro,
cuando yo compro un año,
cuando compro el ciclo de la vida,
lo compro con sus cuatro estaciones,
así, ¿eh?
Primavera, verano,
otoño, invierno.
En este orden, además.
Porque, joder,
solo tenéis que mirar
Kim Ki-Dook, por ejemplo.
Tú empiezas en primavera,
¿no?
Yo siempre,
la vida,
primavera,
porque mirad la peli de Kim Ki-Dook,
¿cómo se llamaba?
¿Cómo se llamaba?
¿Verano, otoño, invierno?
No, no, no.
Llamaba primavera, joder, ¿eh?
Primavera,
además lo repetía dos veces.
Primavera, verano,
otoño, invierno y primavera.
Porque el ciclo de la vida
no se puede alterar, señores.
¿O acaso Vivaldi, por ejemplo,
abordó las cuatro estaciones
partiendo en verano?
¿Os imagináis que el tío
se levanta ahora, no?
Exacto.
Empezó así,
empezó así, con la primavera.
Pero imagináis que se levantara ahora
y dijera,
no, no pasa nada, chicos,
que aún nos queda el veranito.
Va, va, va,
que ahora el ciclo de la vida
comienza en verano
con la nueva normalidad.
Y una mierda.
Clar, imagina't els de casa
de Tarradellas
donant pizzas
amb tres quarts,
saps, de quatre estacions.
I falta el fragment.
Este no puede ser.
Buenas referentes, ¿eh?
La primera de...
Joder, es que este alegro
y las cuatro estaciones de Tarradellas.
No, pero...
Esta es la empanada,
esta es la empanada.
Estan llançant missatges
per si volen,
entran patrocini.
No, no, aquí referentes de peso.
Però poca broma,
es que, joder,
estamos escuchando este alegro,
que de hecho yo creo
que es como la melodía
que más representa
las cuatro estaciones de Vivaldi, ¿no?
Porque a quién se le ocurriría,
decirme a alguien,
no sé, quizás vosotros lo recordáis,
pero a quién se le ocurriría
empezar el ciclo de la vida
en el verano.
A ningú.
O sea, ¿os imagináis esto?
La nit del 18 d'agost de 2013
van haver-hi 567 històries
d'amor a Barcelona.
Nosaltres te'n explicarem sis.
Eso, veo que me captas, Ferran,
lo que acaba de sonar.
Bueno, no sé si reconoceis esta voz.
Solo te podías...
Bueno, aquesta veu,
jo us ho puc dir jo,
és la narració del museu
de la Vall de Núria.
Ah, collons, no, no, no.
Jo estic parlant de Barcelona
nit d'estiu.
El que hem d'escoltar
és el primer moment,
o sigui, la part inicial
del tràiler
de Barcelona nit d'estiu,
que clar, el tio aquest
es planteja abordar
el cicle de la vida,
però amb l'estiu.
Després passarà a l'hivern, no?
Després que tenim
Barcelona nit d'hivern.
De Dani de la Orde, no?
Exacto.
De tu amigo.
Sí, m'encanta, no?
Lo veo un poco ahí,
en plan,
es que el otoño me da pereza, no?
Jo, és que soy más
de solsticios que de quinoxios.
Tú sí que das pereza, Dani.
Y da más pasta.
Y mucha pereza.
Invierno y verano
dan más pasta, eh?
Exacto, en el fondo sabemos
que hay ese puntito comercial.
Entonces, Adri,
te dejo el tràiler de fondo.
Sí, yo creo.
No, no, no, no.
Volvamos a la música meditativa.
Perquè, ¿qué va a ser primer?
Barcelona nit d'estiu
y el van rescatar
per fer la Vall de Núria
o a la inversa?
No, la van recuperar
en plan, por favor.
Que yo sàpiga,
la Vall de Núria,
quan jo era petit,
es que vaig a escoltar
estaciones
i ja pots anar a passejar
allà amb les vaques,
amb els cabals.
Les vaquetes.
És una maravilla,
pero, francamente,
este tío,
no me digáis,
paso de pronunciar su nombre,
no me digáis
que no podía haber aprendido
algo de Romer,
que ja està todo hecho,
además.
Bueno, si sale la segunda,
el Albert Romer.
Va, vinga, vinga,
Eric Romer.
Eric Romer, eh?
Romer, te diré
que es educación sentimental
y de sensibilidad en cine.
Una maravilla.
No, no, y además
el típico cine como ligero,
también.
Es decir,
la misma pretensión
que pueda tener
Dani de la Orden
en sus películas,
ya estaba en Romer,
con ese cine ligero,
de relaciones,
de diálogos,
pero un poquito más profundo
y menos comercial,
¿no?
En el fondo.
Además, ya está todo hecho,
como os decía.
O sea, Romer abordó
las cuatro estaciones,
las maravillas de cuentos
de las cuatro estaciones
y con cuál empezó,
evidentemente,
con Cuento de Primavera.
No sé si habéis visto
alguna de estas pelis,
vosotros.
No.
Pero de Romer habéis visto algo,
¿no?
De Romer, sí.
De Romer, sí.
Berto Romer.
De hecho, si queréis,
si queréis y os apetece
y os motiváis,
el Barcelona Field Fest,
como el Game Lab,
Ferran,
está aquí a la vuelta
de la esquina.
De hecho,
no solo vosotros iréis al...
Nos vamos a repartir la faena,
¿no, Carlos?
Sí, claro.
Tú y yo nos vamos
al BCN Field Fest
y ellos dos que se van a ir
al Game Lab
y después nos turnamos.
Perdona,
yo voy a ir al BCN.
También, ¿no?
Pues venid
y, sobre todo,
si os apetece valorar
esto que estoy diciendo ahora,
intentar ver las películas
de Romer
que van a pasar
las cuatro estaciones,
o sea,
Cuentos de Primavera,
y algunas pelis
incluso anteriores.
Pero volvamos a Spring,
¿no?
Volvamos a Spring,
ya no tanto
la estación del año,
sino la película,
la película
de estos jóvenes directores,
Benson & Murgett.
Claro que lo dices,
que los has citado antes,
pero ahora que dices
solo el apellido,
aún lo veo más.
Parece un nombre
como de grandes almacenes
americanos.
Yo creo que estos tíos...
No, no,
es que estos tíos
se podrían vender mucho más
con...
Hola, aquí estamos,
Benson & Murgett.
Después hablaremos de ellos.
De neumáticos.
Pero no hay aquel diálogo
absurdo
Benson & Benson, señora.
O sea,
esos de diez negritos...
Dupon y Dupon.
Aquest tíos es D1,
realmente es D1,
Justin Benson
y Aaron Murgett.
Después hablaremos de ellos,
¿no?
Pero, ¿por qué, por ejemplo,
la película Primavera
se llama Spring,
¿no?
Se llama Primavera,
cuando de hecho
la película sucede
en los últimos días de verano?
Aquí creo que de los cuatro
la hemos visto tres, ¿no?
Sí, yo la he visto
y el Paul también.
Y acaba justo
antes del equinoccio,
justo cuando va a empezar
la primavera.
Pero, ¿por qué se llama así?
Porque en el fondo
nos habla del amor,
de la fertilidad,
de la procreación,
¿no?
De la vida, en general.
Y lo hace, eso sí,
de un tono,
de un modo muy diferente.
No es la típica historia
chico conoce a chica,
aunque inicialmente
lo parece.
Si os parece,
pero podríamos incluso
escucharlo, ¿no?
Vamos a ello.
Luis y Evan, ¿no?
Los protagonistas de esta historia.
Evan, el típico gringo
de peli india americana
y Luis, una chica
aparentemente italiana,
ya veréis.
Al menos se conocen
en un pueblo costero
del sur de Italia.
Ella vive ahí,
por eso nos da a entender
qué es de allí.
De él sabemos,
en cambio,
muchas cosas,
pero de ella apenas más,
solo que es de ese lugar.
Y esa es un poco la gracia,
un poco de enigma,
siempre ayuda,
en el cine,
evidentemente,
y en el amor.
Porque Evan lo tiene claro,
se instala en ese rincón
del Mediterráneo
e incluso se busca
un trabajillo
para poder ver a Luis
todas las noches.
Pero...
Exacto.
Es una larga historia.
Un problema médico
que va y viene.
Una larga historia.
Casi dos mil años de historia,
ya lo veréis.
Pero mejor dejarlo ahí.
Yo creo que Ferran sí,
porque ya sabemos
que los trailers
a veces descubren demasiado.
Aunque, francamente,
tampoco es un drama
saber demasiado
en esta historia.
para mí la gracia de la peli
no reside en el suspense.
Hay un gran suspense
que rodea la historia.
Si acabáis de ver el trailer
quizá ya no es el mismo.
Pero no os preocupéis,
porque no depende de eso la peli.
Al menos no únicamente.
Bueno, sí,
pero de fet, Adriano,
yo recomanaría bastante
no informarse a la era de la película.
Exacto.
Solo escuchar esta sección.
Está flipando la música.
Es muy grande.
Jimmy Labelle,
compositor de todas sus películas.
De hecho,
la película que vimos en Sitges,
Dienless,
que también es de estos directores.
De hecho,
estamos escuchando una música
que parece que va al revés,
y Dienless tenía esa idea
como de algo que iba a hacer
en el tiempo.
Aquí la historia,
ya lo he dicho,
2000 años de historia.
Depende mucho del tiempo
y saben manejar ese concepto
desde mil perspectivas,
desde lo cinematográfico,
que evidentemente
engloba lo musical.
Pero,
¿qué es eso cinematográfico
que ellos proponen?
Porque realmente,
para mí la gracia,
como os decía,
no está en el suspense.
Está en esa manera
en la que te hacen
entrar y salir de los géneros.
De una manera muy peculiar.
Es decir,
Spring es claramente una peli
que se inicia
en la comedia dramática,
hablábamos antes
de Zafón
y esa gran pérdida.
El cáncer
es el gran mal
del siglo XX,
siglo XXI,
y aquí también
se cobra una víctima
justo al inicio.
Pero de comedia dramática
nos vamos a la comedia romántica
y parece que ahí
se va a quedar
durante mucho tiempo,
pero poco a poco,
a través de la música,
del tono,
nos van acercando
a un mundo fantástico,
incluso terrorífico,
pero te asustes
o te rías,
nunca te sientes manipulado
como espectador.
A mí no me ha dado eso.
La progresión es muy lógica.
Entras, fluye.
Es que sí,
hay continuos giros,
continuos cambios de tono.
A mí me va a sorprender molt
que tú recomaneses
a esta película.
Bueno,
porque a mí en el fondo
me gusta un cine muy diferente
y esto es un cine diferente.
En cambio,
de la orden,
quizá te sientes...
Claro, no, no.
¿Quién es este tío?
Y gracias a todos
estos recursos
que utiliza,
yo creo que además
es una sabia lección
porque es una película
que me sorprende,
que creas que me sorprende,
porque en el fondo
es así.
Es una peli
que como juega
en tantas direcciones,
lo mismo le puede gustar
a un friki del body horror
típico de Sitges
como un enamorado
de eso,
del amor,
del romanticismo.
De hecho,
en Sitges 2014
se llevó una mención
especial del jurado
y ahora,
¿dónde la tenemos?
la peli en la plataforma
de Movistar.
Es decir,
conviven estas dos realidades.
Hostia, genial.
Y yo particularmente
de decir que no la vi en Sitges,
estábamos en ese año,
¿te acuerdas?
Que ganó iOrigins,
que vimos la peli
del Cuento en Dipié,
pero no tuvimos la suerte
de poderla ver allí.
Yo la he visto ahora
en Movistar
y a mí,
francamente,
es una peli que me ha encantado.
Yo buscaba un cine
para pasar el rato
y disfrutar de esa primavera
que nos han robado,
de ahí mi búsqueda Spring,
pero al final
he acabado disfrutando
de una experiencia
súper completa.
Se ha dado esa conjunción
de elementos,
yo creo,
me intento imaginar,
estos dos cineastas
y el equipo,
un equipo bastante reducido,
rodando primero
en Estados Unidos
y después en un pueblecito
costero de Italia
y francamente puedes ver,
porque todas sus otras películas
juegan un poco
con esos elementos
de multigénero,
pero no son tan redondas.
Ahí parece que está la magia
de la determinada manera,
el determinado momento
del año,
la temperatura,
el lugar,
la magia, ¿no?
Sin ir más lejos,
la última que también
se pre-strenosiche
es la de Sincronic
de Murgett y Benson.
Benson y Murgett.
No rompamos la marca.
Vivis en Patria.
Acabo de cargar la empresa.
No, no,
digo que justamente
tenía eso
de que no estaba
tan bien cerrada, ¿no?
Claro, porque al final
eso tiene muy ambiciosa.
Tenía más pasta,
pero no estaba tan bien cerrada.
Mira, ara que díeu
això dels viatges en el temps,
sitges, guió, així,
recordo,
no sé si s'assembla,
és que no he vist aquesta
que dieu,
dels viatges en el temps,
però té un punt així
de guió
com Coherence,
que també és una peli
que va a passar.
Coherence és un peliculón.
Sí, sí, sí.
Estem en un terren
de ciencia ficció
amb un punt independent,
però és que aquests tius
cada cop treballen
amb més pastas sincrónicas.
Sí?
De hecho sale el de Black Mirror,
capítulo que comentamos
de los videojuegos.
Sale un actor de Black Mirror.
Mackenzie, ¿no?
Se llamaba?
Anthony Mackenzie.
Anthony Mackenzie.
Falcón.
Para mí,
Dianless es la que recuerda
así, hostia,
una...
Pues Spring está al nivel.
Por el llino de ideas visuales.
Spring te digo,
está al nivel.
Sí, guay.
Y son unos cineastas
muy ambiciosos en el fondo.
No nos vamos a engañar.
Aunque no manejen
presupuestos muy elevados,
son tíos que
dependen mucho de lo visual.
Se nota, ¿no?
Drone por aquí,
drone por allá,
efectos especiales
muy bien trabajados.
Sí, de fet,
això jo volia comentar
que és una pel·lícula
que a l'aspecte
podríem dir
que és cinema independent,
inclús la manera
de tractar el color
que tingués molt netejat,
molt lent.
Clar,
la utilització
d'efectes especials
que tenen
és molt bona
perquè incorporar,
els que ho sàpiguen,
incorporar efectes digitals
a un plano
que és tan natural,
que és tan gravat,
és molt complicat
i, ostres,
entre que hi ha
una mescla
d'efectes pràctics
i algunes pròtesis,
però els efectes digitals
estan súper bé.
I, a més,
formen part,
inclús,
de la narrativa
inesperada
que té la propria història
i han d'estar
súper ben fets
si no ho estigués...
¿Dónde pones
la exclamación?
És a dir,
a veces es necesario
poner la exclamación
en unos buenos efectos
aunque tu historia
o tu planteamiento
económico
de esa historia
i de esa grabación
sea mucho más humilde,
pero algo
que no vas a perdonar
como espectador
es un efecto cutre
porque entonces
te vas a trasladar
la película
a lo cómico
y no pretende eso.
¿Cómo has deia
aquella película
que es molt mítica
que està grabat
com en fals documental
i que passa un alien
per davant
d'una festa de nens?
Señales.
Señales.
¿De aquí?
Xamalada en ding-dang.
És una broma
molt bèstia aquesta.
¿No vale?
No vale para...
En trilogía de Apu,
así,
aparejito,
la canción del camino
i tal,
i dice,
no, no,
el split,
el protegido,
de Apu,
de Xamalada.
I després deixó
Black Lives Matter.
Esto se puede quitar.
Algún día,
Carles,
convidarem a Xamalada.
Volvamos a la marca.
Yeah,
we're gonna
watch Xamalada
and Sunday
in the program
and being a potato wine.
Lo tendremos aquí
en breve,
eh?
Me encanta.
Pero volvamos a Benson
y Murget,
a esta gran marca
de cineastas.
Os decía que son tíos
que dependen mucho
de lo visual,
pero que a la vez
tienen unos diálogos,
sus películas,
muy potentes.
Es decir,
están tan cerca
de lo metafísico
y lo existencial
en sus diálogos
como algunas pelis
de Linklater,
como los míticos
Before.
De hecho,
os voy a recuperar
un par de declaraciones
de ellos,
de Justin
y de Aaron.
De hecho,
mira,
os explico,
porque son dos cineastas
que siempre trabajan juntos,
los dos dirigen,
evidentemente,
pero uno se encarga
de guionizar,
Justin Benson,
y Aaron Murgett
es el que está más encargado
de lo visual,
de lo fotográfico.
De hecho,
así firman.
A los Cohen,
como que uno hace el guión
y el otro.
Ellos mismos,
ya verán,
en estas declaraciones
que os quiero compartir,
ellos mismos hablan
de los Cohen.
Justin,
por ejemplo,
que dice,
voy a sonar ridículo,
pero me encanta el lenguaje.
Y lo hacen,
tres clamaciones.
Hay algunos directores
de los que la gente
espera ese tipo de retórica
en un terreno visual
donde aparentemente
no debería estar.
¿Como quién?
Como Quentin Tarantino.
Y Aaron dice,
que es el fotógrafo,
a mí la descripción del cine
como medio visual
me parece una gilipollez.
El cine es un medio humano
y me alegra que Justin
sea tan bueno escribiendo
y describiendo a los humanos
y a su lenguaje,
sea verbal o no verbal.
Es decir,
evidentemente aquí
le está pegando
una palmadita a la espalda
Aaron a Justin.
De hecho,
Aaron es el joven,
Justin es un poquitito
más mayor.
Y ellos,
como os decía,
podrían partir
de un concepto link later,
pero evidentemente
en link later
no está el género
y en Benson & Murgett.
Sí.
¿Y estos tíos
dónde se conocieron?
Porque no son hermanos,
aunque apelen a los Coen,
ni primos
ni nada por el estilo.
Los dos han estudiado
evidentemente cine,
pero se conocieron
en enero del 2009,
¿no sabéis dónde?
En una productora
y la productora RSA
de Ridley Scott.
Era el primer día
de Aaron
y el último de Justin.
Hostia.
Y Aaron decía,
así, ¿no?
Recuerdo llegar
a un gran lobby
con mesas a la hora de comer
y verle sentado solo.
¿A quién?
A Justin,
al guionista.
Yo necesitaba amigos,
evidentemente,
era el primer día,
pero él parecía que también,
siendo el último.
Enseguida empezamos
a hablar de libros,
de pelis.
¿Quién salió?
¿Quién salió mucho
en la conversación?
Y ahí apunta Justin,
los dos queríamos dirigir,
los dos queríamos dirigir,
pero no sabíamos muy bien
cómo ponernos a ello.
Descubrimos pronto
que eran mucho más resolutivos
trabajando juntos
y es ahí
cuando nos hablan
de los Coen
o los Duplás
y los tíos acaban,
o sea,
la declaración de amor
que se ofrecen
es brutal.
Dice,
como hermanos de verdad,
hermanos de verdad,
confirmaron.
Tu dolor es mi dolor,
tu felicidad es la mía,
toda esa idea
de los hermanos.
Hostia, Paul,
mira,
con tuyo.
Qué bonito,
qué bonito.
Pero bueno,
ese gran tándem
que yo creo
que se refleja
en la historia
porque la magia
no solo está
en lo bien
que lo saben hacer,
sino yo creo que
también en el buen rollo
del equipo.
Es algo que no solo
puedo llegar
a imaginarme yo,
sino que ha destacado
el equipo artístico.
Porque aparte
de ellos dos,
yo destacaría
los dos actores
que lideran,
Luis y Evan,
especialmente...
Luis,
es increíble.
Porque tiene un magnetismo
sin ser un bellezón
de estos que...
De fet,
en el moment
en que aparece la película
que está enmig d'un bar...
Sí,
al bar,
a la barra.
No te ha d'estar destacant
descaradament,
és la seva postura,
és la seva manera
d'estar davant del...
Explición corporal.
D'estar al plano
i et fa dir,
és això,
aparte que va
amb un vestit vermell.
Y que además,
siendo un momento
hibernal,
pero en un lugar cálido,
todo el mundo
lleva una chaquetita
y ella va
con un vestido rojo.
Claro,
eso genera...
Ya es una primera ruptura
con el realismo
que puede haber abordado
la película,
porque ya iréis viendo
como ese ya es
el elemento fantástico
en el fondo,
¿no?
Pero tiene un magnetismo
increíble.
De hecho,
evidentemente no es italiana,
como nos pretende
mostrar la peli.
De hecho,
el acento
es un acento
súper neutro.
Es alemana,
se llama Nadia Hilker
y...
¿Se puede imitar
o no esa acción?
No,
tío,
no,
ahí tendría complicaciones.
Té un text
que lo ha dicho
es un neutro,
es un anglés neutro.
Té una explicación
a la película también.
Bueno,
spot,
pero es que no.
Claro,
pero estaríamos
descubriendo algo
en el fondo.
Es alemana
e incluso
hay un momento
Pippi Langström
en la peli
que ella se pone
a cantar
la mítica canción
de Pippi
y lo hace en alemán.
Era Pippi Langström.
Es que yo estaba
esto es la abeja malla
y no,
vale,
ya está.
Claro,
lo hace en alemán
porque resulta,
y esto ya lo cuentan
los directores,
típica curiosidad,
que están buscando
localizaciones,
ella ya está
también en el equipo
porque ya se nota
que son de esos equipos
donde incluso
el equipo artístico
forma parte de...
Sí,
que el de sonido dice
hostia,
he visto una cueva
que iría muy bien
para no sé qué.
Exacto,
sí,
que al final comparten
responsabilidad
ante la película.
Pues parece ser
que en el camino,
en el coche,
Nadia Hilker
estaba cantando
la canción
de Pippi Langström
y los cineastros
dijeron,
uy,
esto hay que meterlo
en la película
porque la película
se va nutriendo
de esta vida,
de esta vida real,
¿no?
Que está normalmente
fuera de la cámara.
Y yo creo que
con esto
podríamos acabar
la sección...
Sí,
porque es que es complicado
parlar más
d'aquesta película.
Es que es una película
que de debò,
jo tal com me la vas recomanar,
la vaig mirar
y se l'he recomanat
a tothom.
És a dir,
és una película
i els he dit
no us informeu,
ja ho hem dit abans,
no us informeu.
Jo crec que és la película
que ha recomanat
l'Adriana Empanada
que més recomano
a la gent
que normalment diu
és que l'Adriana
no és molt culturet.
I en el fondo,
bueno,
siempre hay el típico prejuicio
pero yo soy un consumidor
de cine nato.
Lo que me suele
dar urticar,
ya lo he mencionado
hoy varias veces,
pero a la hora de la verdad
una película
que depende del género,
que es una comedia romántica,
que no lo es,
que yo creo que ahí
reside un poco la gracia,
porque comedias románticas
hemos visto muchísimas ya.
No necesitamos verlas.
Quan comences
et pot tirar una mica enrere.
Justamente...
Si no t'agrada el género
com en el meu cas,
però li vaig donar
l'oportunitat
i ho paga
amb escrell.
Sí, es una pel·li
a la que te detienes
que te dices,
va, venga,
la quiero ver,
fluye,
fluye muchísimo,
que estamos hablando
de una hora y 45
de película.
No, no,
una hora y 30.
No, no,
es una hora y 40,
me tu menys,
pero pasa rápido.
Exacto.
No, no,
no se allarga en absoluto.
Es una película
de cinema fresca.
Sí,
però jo us diré una cosa,
recomano a qui
la vulgui veure
des de Movistar Plus,
jo la vaig començar a veure
per la tablet
i no està en original,
la vaig començar a veure
en espanyol.
Horrible el doblatge
i no ho dic perquè...
Ah, no, no,
impossible ver la disfanyol, eh?
Però,
però,
de veritat,
que hi ha pel·lícules
que estan ben doblades
i tal, no?
Però,
Pol,
al cinema ni es veu doblat
ni es veu en tablet,
eh?
Sí, que és que...
I ahí viene Scorsese,
porque dirás,
me estás diciendo
que estás viendo
The Irishman
en una tablet?
No, no,
però la vaig començar a veure,
la vaig començar a veure
a la tablet
perquè encara no estava a casa
i després,
quan me la vaig posar
vaig dir,
hòstia,
que espera't,
que sí que la puc veure
en original,
i quan la vaig canviar
dic,
buah,
és que canvia tan...
Sí que és cert,
perquè jo estava,
quan estava buscant el tràiler,
evidentment vaig pensar
en un tràiler
en castellà,
en espanyol,
perquè tothom
ho pogués entendre.
No, no, no,
però has fet molt bé
haver de posar-lo en original.
No, no,
però era tan doloroso
a mis oídos
el doblaje en espanyol
i és cierto
el que dices,
Pol,
hi ha pel·lícules
que, oye,
incluso jo podré dir,
ok,
por què no,
veamos la doblada,
però ni mucho menos esta.
Porque además ellos tienen,
ellas sobre todo tienen una voz,
tienen un magnetismo
a través de la voz también,
que perdérselo...
Però és que inclús
m'imagino els moments
amb el pagès italià,
doblats,
deuen ser uns rodosos.
No, no, no.
Perquè també té un...
No vaig arribar allà.
És una pel·lícula que...
Potser vaig veure
10,
12 minuts,
amb els amics...
Sí,
quan encara no ha anat a Itàlia.
Exacte,
llavors,
però més val a dir
que ara he redescobert
la veu
en espanyol
de l'Escala de Johansson,
perquè fa un parell de dies així
i la van passar Lucy
a la tele
i la vaig enganxar així.
Del Besson, no?
Del Luke Besson.
Sí.
I ja l'havia vist en anglès
i, clar,
Morgan Freeman
ja el tenim interioritzat
de com és el doblatge
i s'accepta.
És el mateix de Gandalf,
sí.
Bilbo Bolsot,
no me tomes,
no me tomes
por un hechicero
de tres al cuarto.
És l'única frase que saps,
eh?
Està va a ir saliendo, eh?
Lo grabaremos
i lo iré a l'estirar.
No, no,
però que em refereixo
que la Scarlett,
clar,
ja des dels Vengadores
i tot,
l'últim que he pogut també
veure els últims anys
l'he vist sempre doblada.
No,
per ser original.
Clar,
el rebre ho dic,
hòstia,
no, tio.
Però el Mugan Freeman sí.
Clar,
porque al final
és una cuestión de
són actores
que dependen
d'este gran star system,
tienen dobladores fijos,
que además,
por ejemplo,
me viene el caso
de Woody Allen,
¿no?
Perdona que te corriga, eh?
El caso de Woody Allen,
aquí un doblador.
Actores de doblaje,
no lo digo porque ellos
cuando hablan,
los actores de doblaje
dicen que no somos dobladores.
Sí,
transsexual, ¿no?
Exacto.
Y estoy de acuerdo
con esta reflexión.
Rebreme hòstias,
per això ho sabeu, ¿no?
No, no, no.
Estoy muy de acuerdo.
La marra del Dani de la Orden.
El Apolo del Apolo.
El Dani de la Orden
habría que invitarlo
un día al programa, eh?
Y cuando volguem contractar
gent que ens faci las falcas
al programa,
ens dirán,
ah, vosotros sois
esos que decíais
lo de los doblajes.
No, vale, sí.
Bueno, hay que ser
un poco irreverente.
¿Eh que sí, Lluya?
Hay que ser un poco
irreverente, Lluís.
Venga,
¿qué os parece si
damos por zanjada
la película?
Recomanem-la
un altre cop.
Sí, muchísimo.
Y pasamos a esta
tercera sección
que estoy interesado
por el cómic de La Casa,
la verdad.
Pues tiramos endavant.
Cómics.
No em cansaré de repetir
que una intro així...
I si sones amb remix.
Sí,
pa, pa, pa,
Spider-Man is on the house.
Puja, puja, això.
Parlant.
He tret la veu, eh?
Per posar-me jo.
Sabeu quina és, no?
House of the Rising Sun.
La Casa del Sol Naciente.
Avui portem una casa,
no és la del Sol Naciente,
però portem una casa
que ja té uns certs anys ja,
són edificada,
diguéssim,
en format de còmic
el 2015,
però per què la portem ara?
Que a més és
La Casa de Paco Roca,
ja ho hem dit abans
a la introducció,
i és de l'editorial
Estiberri,
que no sé si la coneixeu,
però sincerament
és una editorial
que em sembla
que sempre encerten.
O sigui,
trobo que està passant
Ferran de fons DJ.
Sí, no, no sé,
ha sigut aquí el programa.
Treba, treba.
Como ve que
lo de la rádio
no está tan claro,
está intentando
forzar su profesión de DJ.
La torno a llançar
a veure si s'aguanta.
Vinga, tira, Pol.
precisamente hay un cómic
de Eddie Campbell
que se llama Baco.
No sé si lo conocéis.
No, me han hablado
muy bien de él.
Baco del dios Baco,
del dios del vídeo.
Ah, Baco, no Baco.
Me pensaba que decías Baco
que es una que se hizo
una película también.
Pero en plan marinero,
o sea, trasladando el personaje
a una realidad más conocida
y pinta muy bien.
Estiberri,
us recomano
que follegeu el seu catàleg
perquè realment
tenen la hòstia de coses
i sota...
Còmic, eh?
Sí, i els vam poder
també entrevistar
al seu del cómic
que nunca salió,
però sí,
he llegit la teva.
Tenim entrevistes
i en recàmera.
Bueno, nois,
per què us porto
un cómic de 2015?
Doncs perquè,
com diem molts cops,
està de rabiós actualitat.
I per què?
Doncs perquè està nominat
a millor edició
nord-americana
d'un cómic internacional.
Els Premis Eisner.
Que què són, Adriano?
Los Premios Eisner.
Los Game Plans.
¿Dónde tengo las chuletas?
Los Game Awards
de los cómics.
Will Eisner.
De los Oscars.
De los Oscars
de los premios.
Que venen de Will Eisner,
no?
Exacte.
I Will Eisner és...
És el llibre que tens tu a casa
que em vas ensenyar l'altre dia.
Que es diu?
Com es titula?
El llibre.
L'animació?
És el de les príncipes d'animació.
És el pare de la puta animació.
Ahí l'estau.
Hòstia,
tendríamos que hacer cosas así
pero con los oyentes, ¿no?
Dejar una pregunta en el aire.
No habrá sorteo económico
ni viajes ni nada.
És com la Dora,
l'exploradora,
saps?
Que fa una pregunta
i espera que els nens contestin.
Pero lo podríamos hacer
con los oyentes, esto.
Ya lo hablaremos.
Bueno, nois,
però tornem.
Qui hi ha al darrere d'aquest còmic?
A part de l'Stiberri,
doncs hi ha Paco Roca,
que jo crec que aquí el coneixem tots.
Segur que el teniu present,
sobretot perquè hi ha hagut
moltes adaptacions al cinema.
Entre elles,
per exemple,
Arrugues,
que aquí sí que...
Com a mínim l'heu vist?
No sé si hi hagi,
l'heu vist?
Jo he vist la pel·lícula,
vaig començar el còmic
i ho sento,
jo no vaig poder.
A mi la pel·lícula em va agradar.
A mi em va agradar.
Dura.
Sí?
Jo no he...
És duria.
És duria.
I després té un altre còmic
que s'ha adaptat
i que a més està en Movistar Plus,
ja que comentàvem abans
el tema de Movistar Plus,
que és Andanzas d'un hombre en pijama,
que em sembla
una adaptació...
Bueno, l'han dejado fatal.
...tolentíssima.
Però és per portar
a cine malament, eh?
Vale, vale.
De hecho,
lo he oído mucho,
que han hecho cantidad de críticas negativas
i en cambio la obra original
está bien, no?
Sí.
A mi em fa ràbia,
perquè jo ho vaig fer al revés.
Primer vaig veure la pel·li
i vaig dir
no, no pot ser que el còmic
de Paco Roca sigui tan dolent.
La situació, a més,
és amb l'Arévalo.
No l'Arévalo de...
Sí, el Raúl Arevalo.
El Raúl Arevalo.
Exacte.
Hòstia.
Molt dolenta.
Però, bueno,
estem parlant de l'escriptor,
del dibuixant,
o sigui,
sobretot també ha dibuixat molt
per...
inclús per il·lustrar
biòpics de gent
en el còmic,
però aquest cop
portem la caça.
Llavors, com que avui parlem
d'aquestes mirades nostàlgiques,
aquesta mena de vistes al passat,
aquest còmic té totalment
aquesta vista al passat.
Tu, Ferran,
ja ho comentarem,
però tu l'has por de llegir.
Sí, sí, l'he llegit.
I parla d'aquests moments
també millor.
Sí que és veritat
que Paco Roca
sempre fa servir
aquesta mena
d'històries autobiogràfiques,
és a dir,
tira molt de su background,
i en aquest cas,
un altre cop,
un autobiogràfic
de la pèrdua del seu pare.
Per això també hi ha relació
amb Arrugues,
i Arrugues també té
una història
també autobiogràfica
i tot això.
Llavors, aquesta història
el que ens comenta
és el tema de...
una història
de tres fills
de com tornen
a la casa de camp
on es van
més o menys criar
de quan érem petits
o més joves.
La segona residència, no?
Sí,
és la torre.
És una torre
on passaven els llargs estius
o les vacances.
El confinament
si l'agafen a temps.
I una torre
que va construir el seu pare
amb les seves pròpies mans
amb l'ajuda dels fills.
Sí.
O sigui, clar,
també ells comenten molt
aquesta història
que era bé
de la sobreexplotació
de quan érem nens,
de hòstia,
és que ara,
vista atràs,
veiem que nosaltres
veníem
com si fos un camp
de treball realment
aquí als estius
a construir casa
i si no era construir a casa
era plantar
o recollir aliments
o bé,
hi ha com una història
també quasi de crítica
al seu pare, no?
Però llavors,
ells tornen a aquesta casa
ara que fa un any
que ha mort el pare
per veure què fan.
Veure què fan,
sobretot des del punt de vista
de la reformem
i la venem
i ens oblidem ja
d'aquest tema
o el que va sorgint
durant el còmic
és hòstia,
ens l'hauríem de quedar,
clar, però si ens la quedem
qui ho fa
perquè som tres germans
que realment som
la nit i el dia
totalment entre ells
mai tenen gaire relació
és a dir,
és com un punt de trobada
si o la casa
que aquí també ve
aquest punt quasi nostàlgic,
no?
Aquesta emotivitat
que té el còmic
és aquest punt de trobada
a partir d'una mort,
no?
Que és...
Bueno, i a més
és una història
molt comú generalitzada
en moltes famílies.
I una cosa
que li he destacat al Pol
a mi m'ha connectat bastant
aquest còmic
m'ha agradat bastant
i li he dit
clar, és que és un còmic
molt proper
no és una història excepcional
al revés
és una història molt comú
i això farà
que molta gent connecti
i jo personalment
tinc una història
semblant a la família
en una casa a Galícia
i a mi m'ha agradat bastant.
Cuinta-nos, cuinta-nos.
No, no, no.
Vull que el Pol continuï
perquè ens queden
set minutets.
Què tal?
La casita i comú?
Set minutets
i el Pol tot reteix.
El queixo.
No, doncs
estem parlant un altre cop
d'aquests còmics contemplatius
per dir-ho així
llargues caminars pel camp
això ho has pogut veure, no?
Ferran també
inclús aquestes
aquestes vinyetes
que són com fotogrames
que és una cosa
que també el Paco Roca
que té molt conscient
de si mai es tradueix al cine
ell té molta visió de cinema
jo crec
i aquests fotogrames
aquestes vinyetes
que són repetides
pràcticament hi veus
molt poc moviment
és molt cinematogràfic això
llavors
suena a otra cancion
de House
Sí, la lecció
de les cançons d'avui
és algo que tenga
casa en el título
Anava a portar
la Casa Azul
però ja no
Ui, ostres, mira
la ja m'he portat
Sí, a mi m'agrada
Però llavors què passa
Paco Roca
el que fa és
amb aquests tres personatges
que venen també farcits
amb altres minipersonatges
que són el fill de la germana
o el marit de
no, la dona
d'un dels germans
Ja, són dos germans
i una germana
i tenen
dos parelles
Llavors són historietes
van explicant historietes
us heu de pensar
és una mena de confinament
que entre ells
es van explicant
batallites
hi ha piques
però tot és molt, molt, molt visual
o sigui
és un còmic
que realment
jo crec que té números
ara que està al Zeissner
per ser adaptat
llavors què passa
la gràcia de la història
també és
que això que hem dit
de la nit i el dia
són els piques
o sigui, realment
el còmic està
hi ha un moment
que comencen a avançar
ja aquestes discussions
aquestes disputes
no?
Algo molt disruptiu
per exemple
que un germà
és l'artista
és el que deixa
és l'escriptor
és guionista
i ara vol a la seva
sí, però és aquest
com un artístic
que hòstia la vida
pues mira si arriba tard
o si no
com vosaltres dos
Adriano i Carlos
però és que esto
és lo de la naturaleza
que hablábamos
al final
hay gente
que tiene serpientes
en interior
y nosotros tenemos
un puntual
un impuntual
i vosotros
un puntual
excesivo
també he de dir
ser puntual excesivo
és llegar al segundo poli
y yo llegamos 10 minutos antes
ser impuntual
o muy puntual
también es algo
de impuntualidad
la solución está
en los viajes
eso dice
los impuntuales
pero tornant a això
hi ha aquest personatge
que és més artista
i l'altre ja és
el de peu
el més pràctic
que són
sobretot
són els dos més piques
perquè entre la noia
tampoc hi ha coses
però un gran tema
és el fet
que el seu pare
que a més era una persona
super viva
que era un colinquiet
que partia una malaltia
degenerativa
es van aturant
per dir-ho així
llavors
sí que és veritat
que un dels germans
els retreu als altres
que no estiguessin
en els últims moments
perquè cada un havia fet
la seva vida
i ell era una mica
el que anava a l'hospital
i
se suposa
que és el que va prendre
la decisió
diguéssim de desconectar-lo
el pare
i llavors els altres
li reteuen
que ell agafés
aquesta decisió
això és un tema comú
que l'hem vist
en molts guions
moltes històries
llavors què passa
que la història
ja és aquí
no hi ha més
o sigui
realment
et pot agradar o no
que això és el que comentàvem abans
Ferran
pots tenir inclús
altres còmics
que hem portat aquí
com Blanquets
que també és un fet
autobiogràfic
i inclús
hi ha un que es diu
Piruetes
que a mi m'agrada molt
que és de la
com es deia
Tilly Walden
però pel fet d'aquests còmics
que estàs esmentant
pel fet de ser de fora
no trobes que la casa
pel fet de ser d'aquí
pot generar molta més empatia
tot i que sigui un tema comú
val a dir
sense tornar
el teu amic
de l'òrden
té un estil
molt mediterràniament
és a dir
molt estrellada
molt publicitari
sí
és a dir
per exemple
ja només amb el tractament
de color que té
Paco Roca
ho té normalment
en els seus còmics
però té un tractament
de molt dels ocres
quan vols demostrar
un lloc que és àrid
els blaus de nit
té un joc molt de colors
i això és
a la que ho fullegeu
una mica el còmic
realment veureu
que té una paleta de colors
que és molt interessant
llavors té molt
aquest tarannà
de la gent
i aquest està fet
per agradar
a la vegada
que té un tema
molt dramàtic
i complicat
de desenvolupar
a la vegada
la seva cromàtica
està fet per agradar
és absolutament
la inversa
en qüestió cromàtica
blanquets
és blaus
són colors
colors freds
inclús piruetes
aquest que comentava
de Tilly Walden
que per cert
Tilly Walden també està nominada
però no aquesta categoria
sinó està amb el seu nou còmic
que es diu
Me estás escuchando
que a més opta Tres Eisner
i dels grossos
t'estic escuchando
gràcies
que no competeixen entre ells
però
Piruetes també explica
aquest rotllo
aquest rotllo
com autobiogràfic
que a mi personalment
m'atrapa més
que la caça
però la caça
realment és un còmic
molt recomanable
sobretot és un còmic
d'aquest iniciador
iniciador
iniciatiu
bueno no sé com dir-li
iniciàtic
iniciàtic
d'aquesta gent
que potser
inclús no acabat
mai de connectar
amb un còmic
perquè molts cops
tenen l'estigma
de què és
de fer o Marvel
però aquest còmic
és un d'aquests
senzills històries
senzilles
desenvolupaments
sí sí
és que no
argumentalment
no hauries de destacar res
en el sentit
que és una vida
són retales
de momentos
de record
del passat
exacte
i com reflexiones
d'aquest passat
ara mateix
bueno al final
me da la sensación
que Paco Roca
cubre un espacio
dentro del còmic
que quizás
se ha podido explotar
que yo no soy
quizás conocedor
de ello
pero que a veces
es interesante
al margen
de lo que comentabas
que ofrece
mucho más
que DC
o que Marvel
pero vengo a decir
que son espacios
dentro de la dinámica
del cómic
pues con Disharknado
y Primavera Otoño
Verna Sánchez
como a Contrapun
justió
de una súper mainstream
porque no son
creadores
son justos
no son directos
son justos
y después autorías
hemos aprendido
varios conceptos hoy
está muy bien
conceptos o expresiones
los directores de Marvel
no son directos
son gestores
de contenidos
Marvelitas
i per acabar
com sempre
això ho podeu trobar
a llibreries
podeu trobar online
també
i quan les acaben
de desinfectar
a les biblioteques
quan hagin passat
els 14 dies
de desinfecció
dels llibres
doncs allà
les trobareu
molt bé
tenim aquesta
és un còmic
és molt senzill
són 120 pàgines
més o menys
és ràpid de llegir
i tenim una pel·lícula
molt interessant
amb Spring
de debò
a mi
tot el que hem portat avui
i mira que no és
videojocs
és la pel·lícula
massa blat
la més interessant
i heu sentit que
de fet la setmana que ve
parlarem d'aquesta nova normalitat
que ha tornat
Sí, porque el cine ya está abierto
Bueno, hoy está abierto el Renoir
Tornen coses que trobàvem a faltar
com festivals de cinema
no, Adriano?
Ahí es donde nos vamos
al Barcelona Film Fest
Vamos a empezar
una mini cobertura
del Barcelona Film Fest
y vosotros con el Game Lab
Exacto
Portarem Game Lab
i Film Fest
i potser alguna cosa de música
perquè també hi ha aquesta sala BCN
que ha començat
Sí, hi ha un festival
que es fa a dins
com es diu l'estructura aquella
bueno, com els
Sala BCN
Sí, però Sala BCN
es fa allà al poble espanyol
que té un nom això
com el recinte
diguéssim la plaça central
Sí, porque el pueblo español
está generando mucha oferta musical
a partir de sus pequeños rincones
Jo només volia dir gràcies
farem descampar el futbol
i miraré alguna d'aquestes propostes
gràcies per convidar-me
Moltes gràcies, Emilio
Moltes gràcies, Emilio
Doncs recordem xarxes socials
Empanada Cultural a Facebook
Empanada Cultural a Twitter
Empanada Cultural a Instagram
i a Soundcloud
trobareu
i ho estem centralitzant
a tots els podcasts
també Mixcloud i Vox de moment
Doncs ens escoltem la setmana que ve, nois
Un plaer, com sempre
Fins ara
Fins ara
Fins ara