Fins demà!
Empanar apunturat, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Debut, primera actuació, òpera Prima.
I no, no parlo només de la que va firmar Fernando Trueva.
Estic parlant de primeres visions, de trajectòries que comencen, que desperten.
Algunes ho fan amb molta empenta, amb ganes de fer la gran revolució.
Descentar càtedra el primer dia.
I després hi ha carreres que comencen quasi per casualitat.
Que passen a la història fruit d'una tarda de pluja, imaginant criatures monstruoses.
Parlem de dues obres capitals.
La primera apareix en forma de títol gegant, immens.
Citizen Kane.
Clar, ara mateix la tenim pràcticament tots al cap, la pel·lícula.
Però en l'època en què es va estrenar, l'any 1941,
ningú s'esperava una marcianada com aquesta.
Ah, i una curiositat.
La primera imatge amb la que obre la pel·lícula
és un cartell sobre una reixa on posa
No trespassing.
I t'ho està dient a tu, a l'espectador.
Tu no pots passar.
Tu no pots accedir a aquest ciutadà Kane.
El que veuràs a continuació és la història
de la gran figura americana de tots els temps.
Però, per molta informació que rebis sobre aquest personatge,
no arribaràs mai a saber qui és realment.
Clar, poseu-vos en la pell del públic de l'època.
Acostumat al cinema dels anys 30, al classicisme de Hollywood pur i dur,
a una narrativa convencional, ordenada, transparent.
Ciutada Kane, Dorson Wells, és tot el contrari.
És foscor pura.
És el primer gran antibiòpic.
És la història d'un magnat explicada com si fos un laberint.
Una història explicada a partir de fragments.
L'altre gran debut, en canvi,
l'hem de buscar dins el terreny de la novel·la.
Però, curiosament, també està protagonitzat per un personatge
creat a partir de fragments, de trossos.
Parlem de Frankenstein de Mary Shelley.
Un debut que és inevitable a traslladar el nostre present,
ja que va sorgir durant un confinament.
Sí, sí, ja ho sentiu bé.
Un confinament.
Mireu, us poso una situació.
L'any 1816, en una de les illes d'Indonèsia,
el Montambora entra en erupció
i provoca un descens brutal de les temperatures a tot Europa.
Un estiu gèlid.
La majoria les passa a Canuta,
sobretot la gent que viu de la Terra,
mentre Mary Shelley i el seu marit
es tanquen en companyia de Lord Byron
dins d'una mansió a Suïssa lluny del fred i lluny de la pluja.
Frankenstein és un debut que neix d'aquesta manera,
com un passatims intel·lectual de tarda davant la llar de foc.
és un debut que neix com una gran casualitat.
Ei, ei, ei, però espera, espera, què passa?
Què passa?
Però qui està plorant?
Ah, clar.
Ara ho entenc.
Aquest és el problema de parlar d'un tema tan col·lusal.
Pensem en debuts i ens ve al cap la gran obra,
la creació que perdura en el temps.
com un àlbum capaç de marcar a tota una generació.
I no ens adonem que debuts
també en trobem en allò que ens fa humans,
que ens fa vulnerables,
en els nervis a l'estómac abans d'una audició,
o les llàgrimes d'una noia
que escolta la seva pròpia veu
per primera vegada gràcies a les noves tecnologies.
Els debuts també són això,
l'experiència íntima,
l'ansietat que ens provoca allò que desconeixem.
Bueno, bueno, però esperes que li tol que he passat amb en Sofati.
Milio, Milio, espera, sisplau.
He passat amb en Sofati que va fotre un debut de primera.
No, no, no, Milio,
és que estic enmig de l'habiturial.
Que se sale, eh?
Qui ho has l'altre dia en contra el cel,
tan mare meva, mare meva,
que l'on veia en Sofati,
això sí que és un debut.
Sisplau, tranquils,
mireu, avui en Milio no us molestaran tot el programa.
I ja ho veieu,
debuts, primers intents.
N'hi ha un futimer per donar i per vendre,
però no patiu.
Com sempre, aquí a l'Empanada,
elaborem el plat amb els ingredients clau.
Hola, nanos.
Hola a tothom.
Com estem?
Com estem?
Bueno, escoltant una secció del Carles.
Sí, tío, eh?
Està colat, eh?
Es interesante ver com este programa ha empezado
no con una editorial,
sinó con una secció.
Suerte del Milio,
suerte del Milio.
Calia per als peus al Carles.
Menos mal, sí.
Menos mal.
Milio, tío,
el próximo día entra en el minuto dos.
No te esperes al cuarto, joder.
Ho ha dit molt bé el Carles
al principi d'aquesta secció editorial,
que avui parlarem de debuts,
ja ho vam avançar la setmana passada,
i, vaja,
alguna cosa més a comentar,
perquè sí que és veritat
que el que ha parlat Ciudadan O'Kenn
és un debut
amb totes les de la llei.
Mary Shelley va escriure,
abans he dit Frankfurt,
no,
Mary Shelley i su Frankfurt,
també és un gran debut,
fet en confinament.
Carles, al final,
de què debuts puedes hablar en el presente
si evidentemente son debuts del pasado?
Pues de aquellos que han perdurado,
que han trascendido.
Como Emilio,
que es un debut de esta temporada.
Exacte,
l'Emilio,
personatge que ha nascut
durant el Gazpatxos,
aquí el tenim per primer cop.
Seguramente hubo muchísimos más debuts,
pero claro,
están en el olvido.
Vamos a ver cuáles rescatamos nosotros,
¿no?
Saps com no s'haguessin oblidat
aquests debuts?
S'haguessin tingut xerxes socials.
Segurament.
Segurament.
Oi que sí?
Tenim YouTube,
Empanada Cultural,
Facebook,
Empanada Cultural,
a Twitter ens trobareu
per Empanada Cultura,
sense L,
Instagram,
Empanada Cultural,
i tots els podcasts
els trobareu a Sant Clau.
Nois,
anem al menú del dia.
Vinga.
Vinga.
Menú del dia.
Bueno, señores,
pues yo os traigo una película,
un debut,
de Vico Mortensen.
Falling,
Falling.
Sí, sí,
hay mucho que decir al respecto,
así que lo dejamos para la sección.
Simplemente esperamos que
se pueda hablar de esta película
en el futuro también,
que trascienda a un nivel
que las empanadas del futuro
lo recupere.
Que siga,
que siga
y que venga algún día a hablar aquí,
¿no?
Eso, eso.
Pues en el cas de la sección cómics
hem aprofitat el tema
de sección programa,
debuts,
y juntamente con la Bea Casas,
que yo creo que se ha comentado
ya la colaboradora experta en cómics,
también.
Planea sobre el programa.
Hem entrevistat
a dues figures clau,
podrían decir,
en lo que es el cómic
en del grau estatal.
Són les que diríem
les niñas prodigió
de la cúpula,
ara mateix,
que són Aroa Travé
i Rosa Cotina.
Portem els seus dos
primers treballs llargs
que són
carne y cañón
i rompe pistas,
després ho comentarem,
i també parlarem una mica
de,
òbviament,
de com es debuta
en aquest món del còmic
i sobretot
com es sobreviu
en el món del còmic.
Molt bé.
Jo, Ferran.
Jo porto un debut
que no és d'ara,
és de fa un temps,
del món dels videojocs
i tampoc donaré molta informació.
És Hyper Light Drifter,
que és un videojoc
que ha sonat
però no n'he parlat
en aquest programa.
Hyper Light Drifter
que vindria a ser...
Hyper Light Drifter
que és el vagabundo
de l'hiperluf.
És que com a nom
de traducció
és una miqueta estrany,
però bueno,
ja en parlarem.
Doncs Adriano,
avancem
i anem cap a la secció
d'endavant.
El cinema.
Cinema.
Bueno, chicos,
parece que la cosa
se está animando,
¿no?
Cinematográficamente hablando,
digo.
Sí, sí, no.
Tot i que ens han enviat
cap al 2001
les pelis que jo vaig a veure
que són les de Marvel.
Bueno,
eso ya...
Mira,
hoy mencionaré a Marvel
después,
ja lo verás.
Bueno,
yo estoy muy contento
que es un debut
en tu sección.
Marvel o DC,
una de las dos,
ya veréis.
Sí,
a mí,
yo estoy muy feliz,
la verdad,
porque este fin de semana
he tenido dudas,
he tenido dudas
sobre qué peli,
o pelis,
o pelis traer al programa.
Sí, sí,
hay mucha oferta,
Ferran,
hay mucha oferta.
E imaginad,
después de todo
lo que ha pasado este año,
que la oferta de cine
me sobrepase
es una muy buena noticia.
Que tú no tengas
pro cinema,
es que...
Ya sé que estáis cagaos
de miedo,
que ahora tenéis miedo
de que me vuelva un poco Nolan
y me ponga a embutir
aquí diez películas,
pero no os preocupéis,
no,
tranquilos,
que solo van a ser cinco.
Solo van a ser cinco.
Sí,
sí,
pero Falling,
Falling ahí,
como gran titular,
Falling de Viggo Mortensen.
Eso sí,
antes situémonos un poquitito
y situemos sobre todo
al oyente.
Hace apenas una semana
que se ha acabado
el Festival de Cine de San Sebastián,
la gran Cinema al Día,
donde, por cierto,
ha pasado Viggo Mortensen,
Woody Allen,
entre otros,
en batalla,
¿eh?
Woody Allen.
Y ya queda menos
para nuestro querido
Festival de Sitges,
que comienza exactamente
este jueves ocho
con Malnacidos.
Entonces me has comentado,
Paul,
que estás tú también
expectante sobre esta película.
Película de Zombies,
Guerra Civil.
Con Z.
Con Z,
exacto,
Malnacidos con Z.
Malnacidos.
De Javier Ruiz de Caldera.
Puede ser una auténtica fricada,
porque,
a ver,
este director español
es un tío que siempre
ha manejado la comedia,
con pelis más recientes
como Super López,
Anacleto,
o auténticos bodrios
como Spanish Movie.
La fetana va a dica
todas tres en general,
exacta,
exacta,
bodrios,
¿no?
Una cosa es un bodriaco
increíble,
y otra cosa es pelis
que directamente no veré,
pero que bueno,
que entiendo que tienen su público.
Es que me da la sensación
de que incluso la gente
que tiene,
o sea,
Super López,
que tiene su público,
no coincidiría para nada
con el de Spanish Movie.
Pero bueno,
dejémoslo a un lado,
porque además esta vez
Javier Ruiz de Caldera
viene con Alberto del Toro,
que es un montador
sin experiencia en la dirección,
pero con muchísima experiencia
en la edición,
y vamos a ver qué sale de ahí.
Vamos a ver qué sale.
Pero eso en Sitges,
a partir del 8.
Y mientras tanto,
tenemos otro festival en marcha,
el Festival de Cine Francófono
Olala,
que está ofreciendo,
como imaginaréis,
una buena selección
de cine francés,
tanto de manera presencial,
aún podéis ir a disfrutar
del cine francés
en un espacio cerrado
como es el Instituto Francés
de Barcelona,
o de manera online,
ya sabéis dónde,
donde están casi
todos los festivales
hoy en día,
en filming,
en filming.
Así que imaginad,
con tanto festival
arriba y abajo,
imaginad la de Peris
que se está moviendo.
Adrián,
bueno,
un buen tío,
mira cómo ya te han posado fácil,
han dicho,
parla de un debut.
Pero es que no.
Es que ese es el problema.
Ferran,
Ferran,
vas a ver ahora,
en un minuto.
Ese es precisamente el problema,
que este filme va cargado
de debuts.
Me hubierais preguntado
por el estreno de la semana,
ya lo he mencionado antes,
¿no?
Me voy a hablar aquí de Allen
con su última película,
Rifkin's Festival.
Ah,
que es culpa me va.
Sí,
claro.
Es que el día que me tocaba
hablar de buit Allen
y me ponéis debuts,
no.
Imaginad cómo voy a hablar yo
de Allen
como si fuera un debut.
Película 49.
¿Te va a agradar Allen?
No,
poca broma,
sí,
ahora voy a eso,
pero no me hagas esa pregunta
porque entonces nos extendemos más.
No,
es posiblemente una de las más flojas
que he visto de Allen
en los últimos 10 años.
¿Pero es un debut?
Sí,
el número 49.
Bueno,
vamos a ver qué hace
en la película número 50,
pero está claro
que como me estabais pidiendo debuts,
yo os traigo debuts
y en este caso
vamos a hablar rápidamente de tres
y con mucha más profundidad
de la que decía al principio,
The Falling,
¿no?
¿Qué os parece si vemos rápidamente
esos debuts
que han aparecido
en la cartelera española
este fin de semana?
Necesito un billete.
¿De dónde?
Para casa.
Viene a casarse.
Uy,
qué va.
Esa bandeja en el altar,
mira la la tarde.
En 3,
2,
1,
música.
Eres bailarina,
soy director
de las noches de Rosa.
Que no soy bailarina.
Ningún bailarín
con sangre en las venas
se puede resistir
a este ritmo.
Explota,
explota,
explota.
Eso es.
Explota,
explota.
Así se llama la película,
¿eh?
Un musical español
ambientado en los 70,
evidentemente con música
de Rafael Agarrá,
como estáis escuchando
y con Ingrid García Johnson
como protagonista.
Exacto.
Fernando Tejero
ahí haciendo
un secundario
bastante importante.
De hecho sale también
la Verónica Echegui,
os podéis imaginar
el elenco
y eso sí,
como es una ópera prima
es un debut
de un publicista uruguayo
llamado Nacho Álvarez.
No me digáis
que no promete
y si no os parece que promete
al menos promete
la música de Carrá.
Más que Macaigut simpática
que está...
Sí, bien.
O Maca Carrá,
por favor.
Pero bueno,
sigamos,
sigamos, ¿eh?
La Isla de las Mentiras,
ya veis que tiene
un tono muy distinto.
Más oscurito, ¿no?
Sí, mucho más,
mucho más.
Pero es una producción
española también,
es un debut,
es el debut en este caso
en el largometraje
de ficción,
porque Paula Conn,
su directora,
es una documentalista
bastante experimentada,
pero esta vez sí
que se pasa a la ficción
y nos cuesta una historia
basada en hechos reales,
la historia de las heroínas
de Salvora,
no sé si lo recordáis
pero fueron unas mujeres
que ayudaron a rescatar
a los supervivientes
de un buque, ¿no?
Que naufragó delante
de la costa gallega
hace muchos años,
en los años 20
del siglo pasado,
delante de una isla
concretamente
que se llama
la Isla de Salvora
y el buque se llamaba
el buque de Santa Isabel.
Y como ella misma dice,
podía haber hecho un drama,
pero,
dice ella,
me pareció mucho más importante,
mucho más interesante
crear un thriller
de señoras con pañuelo,
esto me ha encantado,
con el que homenajeara
a nuestras abuelas
de jóvenes,
porque fueron mucho más
super heroínas
que cualquiera de Marvel
o DC,
hasta aquí llega.
Aquí sale Marvel,
vale, vale.
Lo que dice,
y con esto acaba,
tenían un poder
y una fuerza
que ya quisiéramos nosotros.
Estoy totalmente de acuerdo,
estoy totalmente de acuerdo.
Bueno,
también diré,
Farán,
ahora sí que,
ahora que ha hecho
tan Marvel y DC,
viene Marvel
con otra super heroína,
con pañuelo,
para que ve Miss Marvel,
la...
Ah, la Kamala Khan.
La chavala...
Sí, sí,
la musulmana.
El tipo musulmán,
vale, vale.
Sí, sí,
que han fet
l'adaptación musulmana
y también en pañuelo
vendrá la WandaVision,
la romano.
No, a ver si ya está,
ya ha creado tendencia
Paola Khan.
O sea,
ahora todo va de pañuelo.
Tens una otra,
tens una otra.
Sí, por favor,
adelante.
Canción sin nombre,
también basada en hechos reales,
pero,
como habéis podido notar,
en el mundo latino,
en Sudamérica,
y concretamente en Perú,
y en los años 80,
cuando una mujer andina
pierde a su bebé
y en la búsqueda
descubre lo inimaginable.
Es la primera película
de Melina León,
también peruana,
y todo y ser la primera película
tiene un potencial visual
bastante sorprendente
en un humilde blanco y negro
que sé que os encantaría a vosotros.
Pero que descubre
inimaginable.
Pues no os puede imaginar.
Por favor,
por favor,
ahora me cae a la labor.
Veo que en el fondo
os autoboycoteáis.
Vosotros no queréis
que mi sección dure 15 minutos.
Porque luego te cortamos en pospo.
Bueno,
simplemente encuentro
una realidad social y política
inimaginable.
en caos,
muy oscura,
y no,
muy imaginable,
muy cotidiana,
es decir,
lo que también veremos
en Falling,
que el ser humano
deja mucho que desear.
Tengo que hablar
con un periodista.
Y ahora sí,
el momento
que todos estabais esperando,
sobre todo Ferran y Paul.
Ahora empieza la saquera.
Exacto.
El plato fuerte
de esta agenda cinematográfica
sobre los debuts.
Mi notquista, claro.
Mi notquista.
Sobre los debuts de la semana,
eso sí, sí,
pero después de hacer
una agenda bien hecha,
corriendo al final del programa.
A mí ya no me pidáis
la agenda de cine
que yo os la he dado.
Como te oiga al final
del programa hablar verás.
Bueno,
igual alguna película saldrá,
pero no os preocupéis.
Hablamos del gran debut
de la semana
que es Falling,
Falling de Vigo Mortensen.
Y es un debut
porque,
aunque Vigo
es un intérprete
muy experimentado,
es la primera vez
que dirige
y que guioniza.
Es su primera vez
en la dirección
y en el guión
y encima
a sus 62 años de edad.
Que nadie lo diría, ¿eh?
No, no.
Es increíble.
No me ha tan echado
de tan en cuenta
que a Juan Asbafé famoso
que va a ser
El Señor de los Anillos
a Margot
ya tenía 40.
Exacto,
ya tenía unos tacos,
pero lo mejor de todo
no es su rostro
o su físico,
es que lo ha sabido
hacer muy bien.
Es que este tío
es muy perfecto.
Está claro que si
a estas alturas de la vida
te pones a hacer
una película
es porque tienes
algo muy importante
que contar.
Y bueno,
considero que no es
una obra maestra,
pero sí es una peli
ciertamente imprescindible.
Aporta y aporta
mucho más
que la veteranía
en la dirección de Allen,
por ejemplo.
Ah,
¿nos lo estás comparando
directamente?
Sí, claro,
porque además
son dos personajes
que han pasado
por San Sebastián,
uno, como ya he dicho,
a través de una pantalla
presentaba la película
número 49
que encima era una película
rodada durante el festival,
¿no?
Representaba de manera ficcional
que es una historia,
bueno,
una historia de enredos
como siempre de Allen
durante el festival
de San Sebastián
y en este caso
Falling no,
Falling iba
a la Cursal,
se proyectaba allí,
pero es que también
a él le estaban dando
el gran premio de Anostia.
Entonces,
por varios motivos
Vigo Mortens
ha sido muy importante
en esta cinemaldía,
pero por varios motivos
sigue siéndolo
en nuestra cartelera,
¿no?
Estamos hablando
de un actorazo
que evidentemente
también actúa en la peli,
pero lo gracioso
es que él no quería
interpretarle la película,
pero ha sido uno
de los requisitos
para que se la produjeran.
Y él ha dicho,
bueno, pues...
Bueno, pues si tengo que salir,
si mi cara es tan bonita
que vende,
pues habrá que poner.
Y aparte,
según Caufabé,
es que ya vas a decir,
Vigo Mortensen
es el hombre
renajentista de hoy.
Sí, sí, sí.
Es el renajentista del presente,
un tío bastante perfecto,
tanto que asusta a veces,
de hecho,
su personaje asusta,
pero centrémonos
un poco en el protagonista,
porque aunque él
coprotagoniza la película,
el auténtico prota
es su padre,
el padre de la ficción,
¿no?
es el actor Lance Harrington,
que, claro,
con este nombre
seguramente no suena,
pero si empezáis a ver
alguna peli,
está clarísimo,
es jodidamente bueno,
no solo por el papel
que hace en esta película,
sino por todo el bagaje
que tiene a sus espaldas.
Estamos hablando...
Del Bishop de Alien 2.
Lance Harrington
es, entre otros,
el Bishop de la saga Alien,
hacía de detective en Terminator,
fue el prota de una serie
de los 90
que se llamaba Millennium,
es un tío
que tiene más de 200 películas
a sus espaldas,
ya tiene 80 años,
también es cierto.
Por otro lado,
si lo recordáis,
en pantalla,
en actuación,
tiene una voz
que es alucinante,
y ellos dos
coincidieron una película
del año 2008,
dirección de Harris,
se llama Apalooza,
no sé si la habéis llegado a ver.
¿Un western?
Un western,
Carlos, por favor.
Por favor.
No, por favor.
Ayúdanos.
No, no,
es cierto que fue un western
del 2008
en el que coincidieron
varios actores,
pero entre ellos
Henriksen y Vigo,
y allí se fijó
en cómo Henriksen,
en este caso Vigo,
daba unos matices
al villano
que le llamaron muchísimo
la atención,
le encantó,
la verdad,
el rol que desarrollaba ahí
Henriksen,
eso es lo que ha dicho,
al menos,
y lo embarcó en su viaje,
lo que nos explica
que este viaje
empezó como mínimo
hace 12 años,
2008,
finalmente,
película que sale
a la cartera
en el 2020.
Pero es que Henriksen,
que ha hecho muchísimo
de villano,
aquí no hace del todo
de un villano,
es otro tipo,
¿no?,
de malvado,
es un granjero,
en este caso,
es un granjero viudo
y solitario,
que se relaciona mucho mejor
con sus caballos
y con la naturaleza
que con las personas.
es una mica
al Clint Eastwood
en aquella peli,
pero lo que pasa que es,
con carca y...
Pero Clint Eastwood,
sí,
estás en lo cierto,
es un buen punto de partida,
pero Clint Eastwood
sigue siendo...
Gran Torino.
Sí,
pero sigue siendo...
Y me estás hablando
del Torino,
¿eh?
Pero sigue siendo...
El Torete.
Sí,
sí,
es un poco de este palo,
pero sigue siendo un tío
como que no traspasa
la línea de lo que es,
debería ser políticamente correcto
visto por los demás,
¿no?
No,
he hablado de un villano,
es un tío que es misógino,
homófobo,
bueno,
es tan machista que llega a eso,
¿no?
A la misoginia
y además
es un tío que representa
una época ya caduca,
¿no?
Representa de alguna manera
el patriarcado rural
y esto,
Vigo,
de una manera súper inteligente,
lo enfrenta a una realidad
que es la suya,
que es la de su hijo ya crecido,
en este caso
un piloto de avión
que vive en California,
que tiene un marido,
es decir,
es gay,
que tiene una hija adoptiva,
es decir,
es una familia,
la de Vigo,
muy digna de cualquier anuncio
de Benetton
y aquí parte del conflicto,
¿no?
Y aquí parte del conflicto,
imagina,
mezclar a estas dos personajes
que se mezclan
porque Vigo decide,
a ver,
pensad que es un hombre muy mayor,
cercano a la,
pues,
a la muerte,
la senilidad,
no, no, no,
la senilidad
y además también
tiene una enfermedad
de esos lados,
lo que provoca
que este gran hombre,
este gran hijo liberal,
conciliador,
gay,
se preocupe tanto por él
que decide traerlo
de su,
de su campaña,
¿no?,
de su ranchito
a una realidad urbana
que es la de Los Ángeles
y así,
y así imagináis
como en Falling
la fiesta está servida
porque es que además
estaríamos enfrentando
a dos personajes
muy,
muy,
muy claros,
¿no?,
lo que sería un votante de Trump
con un votante de Obama,
imaginaos,
¿no?,
habría que ir a buscar palomitas
ahora para disfrutar
de esta fiesta,
pero al margen de las risas
que te puedas echar
ante el delirio
de un padre
fuera de contexto,
de época y de lugar
y ante un hijo,
como os decía,
tan perfecto que asusta,
la película está cargada
de grandes reflexiones,
o mejor dicho,
de material para la reflexión.
En Falling,
la risa,
ni mucho menos es un fin,
sino es un instrumento,
es un instrumento
para el pensamiento crítico
y autocrítico.
Parte de las ideas de Falling
surgen tras la muerte
de la madre de Vigo,
su madre real,
pero si hay un motor creativo
para Falling,
son las grandes tensiones mundiales,
sociales,
políticas,
económicas.
Falling es un claro reflejo
de la terrible bipolarización
que estamos viviendo.
Sí,
en Estados Unidos,
pero aquí,
de hecho,
Vigo no vive en Estados Unidos,
vive en Madrid,
¿no?,
y es un testimonio
de todas esas realidades
que,
como decía en otro momento,
demuestran que el ser humano
deja mucho que desear,
¿no?
Pero la gracia de Vigo
es que nos presenta
esta realidad
no en plan dramática
ni ante un discurso derrotista,
no,
va mezclando ese discurso
pesimista
con la broma.
Es la vida misma
la que pasa
ante nuestros ojos.
Y esa misma dicotomía
está presente
en toda la película
gracias a sabias
decisiones visuales también.
Por un lado,
tenemos el contraste
que se establece
entre la vejez del prota
y la niñez de sus nietos,
o el paisaje nevado
del hogar paternal
frente al sol
y el mar californiano.
Hay una secuencia buenísima
donde el padre se libera
y se acaba bañando vestido,
es enojorante.
Por otro lado,
también tenemos
otro enfrentamiento
entre lo que sería
el diálogo
que Vigo establece
entre el pasado
y el presente
de esta historia
paterno-filial.
Porque el montaje,
que para mí
es uno de los mejores
o de los grandes aciertos
de la película,
aparentemente es caótico,
pero es muy acertado
cuando lo que tú quieres
hablar es de la memoria.
Y ya hablamos mucho
de la memoria
con Tenet y con Nolan,
pero es ese tipo de montaje
que va creando capas
a distintos tiempos.
No es que estemos viendo
de manera cronológica
cómo Vigo recupera al padre
del campo
y se lo lleva a la ciudad.
Pero no es nivel
memento,
que esté todo como...
No, no es tan caótico.
Es simplemente
una reflexión
sobre la memoria
bastante sincera.
Al final,
os podéis imaginar
que Vigo no ha ido
a hacer una película
comercial.
Él mismo,
en un momento,
y me gustó muchísimo,
dice,
los ejecutivos de cine,
no el público,
aclaro,
ahí hace una lanza
para su público
para que lo vayan a ver,
buscan películas
en las que se resuelva todo,
haya redención
y se acabe con esperanza.
Eso no es lo mío.
Eso lo ha dicho
evidentemente Vigo
y es algo que navega
sobre la película.
No hay respuestas a todo,
pero sí que hay,
como decía al principio,
material para la reflexión.
Home,
veig que es basa molt
en aquest xoc generacional,
ja no només entre pare i fill,
sinó de ciutat i camp.
Bueno,
és que ja ho has dit,
es deu inspirar molt
en aquest moment
que està vivint
als Estats Units en concret,
però al món en general,
de dicotomies
totalment enfrontades
i aparentment irreconciliables
i, per el que dius,
ell tampoc aposta
per la reconciliació
com a final.
No, no, no.
Lo interesante es que
esta dicotomía
o esta doble realidad
es este enfrentamiento
al final
que el mundo
está sufriendo,
está en la película
presente de muchas,
muchas,
muchas maneras.
Y en sí misma
la primera secuencia
es memorable.
Es todo una declaración
de intenciones.
Empiezo con,
bueno,
acabo con el principio
de la película,
a ver qué os parece.
Tenemos,
por un lado,
al actor,
The Borg,
no sé si os acordáis
de esa peli,
York,
que es el tenista,
exacto,
sí, sí,
porque es el tenista sueco
que se enfrentaba McEnroe
en la gran sábada,
¿no?
Que,
interpretado por Sverrir Gudnason,
un actorazo,
difícil de pronunciar,
pero es un actorazo,
y Hannah Groske,
¿no?
Que representa que son
los padres de Vigo
cuando Vigo
era un bebé recién nacido.
Hay un momento
en el que llegan a la casa,
aparece el típico momento
que yo además he vivido
de una alegría
que trasciende,
que es imposible
de negar,
y lo que te encuentras
es al padre,
¿no?
Interpretado por este actor sueco,
diciéndole al hijo,
perdón por traerse de este mundo.
Y esto en sí
ya es toda una declaración.
Ya sabes a lo que vamos.
Pero,
como os decía,
no pierde el humor
y otro de los grandes momentos
de la peli
es cuando David Cronenberg,
claro,
no sé si lo sabéis,
pero Vigo,
bueno,
para promesas,
y tal,
pero es que ellos dos
tienen muy buena relación.
De hecho,
Vigo,
para hacer esta película,
se ha dejado rodear
de grandes directores
como son Lisandro Alonso,
quizá menos conocido
por el tipo de cine
de festivales que hace,
pero es un argentino
y además ya sabéis
que se entienden,
¿no?
Porque sabéis que también
Vigo habla de
no sé cuántos vídeos
más entre ellos
en castellano.
Quina rabia que hace
que todo el mundo...
Acabaré en la sección
y es de Omnium,
¿no?
Pues me sembra que sí,
¿eh?
Sí,
sí que es de Omnium,
es que está con Ariadna Gil
y el tema le viene de cerca,
¿no?
Es lo que os decía,
este tío se ha sabido
rodear muy bien
para hacer la película
y se nota,
no solo está David Cronenberg,
haciendo un papel,
un cameo,
de proctólogo,
proctólogo,
haciendo un tacto
al abuelo
y haciendo bromas
sobre lo que disfrutaría
su propio hijo
si fuera él
quien lo hiciera.
Hostia,
cada fet,
el fill,
el Brandon Cronenberg,
creo que se está preparando,
si no l'ha estrenat ya
a algún festival
a los Estados Unidos,
tiene una nueva película,
porque nomás había
fet antiviral
y a este año
creo que ha estrenatado
una nueva.
Pero ahora que el personal
nos confonga
y tú estás hablando
del fill,
del cronenberg
y ahora nos hablaba
del fill a la ficción,
¿no?
Sí,
no es que el hijo del cronenberg
le gusta la meter el dedo.
Exacto,
es al prota,
bueno,
al prota,
el coprotagonista
que es el Vigo,
¿no?
En este caso,
como os decía,
se ha sabido errar muy bien
y se nota,
y se nota,
y imaginad,
y con esto acabamos,
si da rabia,
Vigo,
que no solo tiene grandes amigos,
toma grandes decisiones,
sabes,
da buenos resultados
con esas decisiones,
sino que encima
de actuar,
interpretar esta película,
guionizarla,
¿no?
Dirigirla,
también compone
la banda sonora.
Y todo lo que venimos
escuchando desde el principio
de la sección
es obra suya.
Que no es la película,
pero sí que es composición.
Sí,
son composiciones suyas.
De hecho,
y me gustaría acabar
con este gran momento,
porque llevo mucho rato
intentando poner a Vigo,
que lo escuchéis,
¿no?
Ese acento magnífico argentino.
La tristeza.
Exacto.
Todo el mundo lo recuerda
de la película La triste,
que parecía un borracho retirado.
Pero no,
oye,
cuando canta,
cobra otra grandeza,
¿eh?
De hecho,
acabemos con una gran interpretación
de Te quiero.
Esto lo canto a mi manera
para nuestro querido
San Lorenzo de Almagro
y como homenaje
en este año centenario
a todos los cuervos del mundo.
Te quiero
como no te quiso nadie,
como nadie
te querrá
te adoro
como se adora
en la vida
la mujer
que se ha de amar.
final de jazz,
¿eh?
La rotura.
Sí, sí, sí,
él
le tendríamos que haber
metido un platillo
entre el te quiero
de Vigo Mortensen
y el mi corte especial.
Bueno,
que sepáis que esta canción
está dedicada
al equipo de fútbol
que él sigue,
en un momento de la letra
habla de
que es azulgrana,
como el Barça,
pero no tiene nada
que ver con el Barça.
Es un equipo de Buenos Aires.
Ah, mira.
De fútbol de Buenos Aires.
perquè també em fa gràcia
començar ara
que ho he escoltat
amb Tintín
que sempre és aquell
tras franco-belga
super maco,
tot molt net i polit
i nosaltres ara
ens anem al revés,
ens anem a fotre-li canya
a la línia xunga
i anem al còmic
underground.
Ens anem,
avui com dèiem abans,
portem aquesta entrevista
que hem pogut realitzar
juntament amb la Bea Cassas
a Aroa,
Travé
i Rosa Codina
que són aquestes dos
noves promeses
del còmic underground.
Sobretot venen molt
de la mà
de la cúpula
i ho veurem després,
però són aquestes dos obres.
Una és Carna Canyón
d'Aroa Travé
que és una història
super boja
de com viuen
uns nens
de barri marginal
per dir-ho així
i plegat de personatges
absolutament pinturescos
des de yonquis
a lladres
bàsicament una barreja
del que seria
la mina i el Raval
no, Adriano?
I per l'altre moment
tenim a Rosa Codina
que és la creadora
de Rompe Pistes
que sí que és veritat
és una adaptació
d'una novel·la
que la tenim aquí
de Quico Amat
però que Rompe Pistes
és aquesta història
sí que és veritat
que té el rotllo
humorístic
però agradol
d'un punt
de finals dels 80
de l'Extra Ràdio
de Barcelona
i realment
són dues obres
que em semblen
superinteressants
molt divertides
cadascú a la seva banda
i després
entre elles dues
i a veure més endavant
han creat un fancine
i hi ha com a primer
primer tàndem que fan
que es diu
Grano de Pus
que mira per dir
el primer hijo que tenen
que se llama
Grano de Pus
m'encanta
home, és un triple debut
llavors, no?
triple debut
sí, seria com un triple debut
exactament
i llavors què passa
les vam tenir al telèfon
d'aquestes entrevistes
que series hores
és com l'Antoni Altarriba
l'entrevista
que vam acabar
en general
era d'una hora i pico
doncs amb ella
d'acord
ells també
en aquesta entrevista
sí
aquesta va ser més curteta
va ser com
bueno
l'entrevista
després
ens ha quedat xerrant
però l'entrevista
potser eren 30-40 minuts
però sí que és veritat
que són unes catxondes
o sigui
humor
a torn i a dret
si llegiu les dues obres
ja veureu el rotllo
que es porten
molt molt guai
i joder
què millor
que portar
el programa de debuts
doncs
a aquestes dos
grans representants
llavors
com que han fet
aquests dos
diguéssim
còmics
debuts llargs
el primer
que havíem de preguntar
òbviament
és
com es debuta
en el món del còmic
en nuestro caso
sería
como se debuta
bien tarde
aunque tanto
nos hemos tirado
como cinco años
para hacer nuestro
primer còmic
te estás molts mesos
fent el còmic
allà
jo què sé
al teu estudi
casa teva
on sigui
però estàs
com sol
entre cometes
fent alguna cosa
que no saps
si
si a la gent
li agradarà o no
saps
o estàs allà
a la teva bola
i pensant
bueno
com somiant una mica
durant molt de temps
aviam com anirà
i llavors
a poquet a poquet
doncs
la gent et comença
a conèixer
i això
vull dir que no és
un dia per l'altre
que me perdonen
porque lo primero
que me viene a la cabeza
para comentar
es que
hablábamos de dicotomías
de dobles realidades
ellas en sí mismas
también como
como tanden
representan una doble realidad
muy interesante
como nosotros
aquí en Panada
exacte
és una molt més de barri
i l'altra
és molt més de poblet
exacte
muy grande
a més em fa gràcia
perquè comentava
m'anava comentant
la Rosa
ella concretament
viu per allà a Lordal
per allà a Vilafranca
i anava comentant coses
de Vilafranca
i jo dic
és que jo corro allà
estic cada dia allà
i no estic a veure lluna
en el fons
no?
no estic muy lejos
en el fons
no, no, no
no, mira
són pobles
totes pobles
estan a la mateixa lloc
doncs
parlàvem
de com
fan aquest debut
concretament
en el cas de l'Aroa
publica per primer cop
aquest còmic llarg
que és Carnet Canyón
que a més va triomfar
a saco
va ser directament
publicat
per la cúpula
que
per els que no recordeu
la cúpula
ha de ser l'artífex
des dels víbores
que hem portat aquí
Uli Last
aquella de
O is el último día
del resto de tu vida
han editat
Makoki
han editat
Piruetes
Vales Perdides
això sí que el coneixes
Vales Perdides
són els que han portat
David Klaus aquí
exacte
la cúpula
és una gran referència
pel còmic
aquest més underground
però és que
és curiós
que tot i triomfar
tantíssim
Carnet Canyón
sobretot per aquesta
mena de visió de barri
que fa tan heavy
i tan humorística
era un projecte
que ella no volia
el seu de punt
no volia que fos
Carnet Canyón
i ella mateixa
ho va dir
que era
una mena
de projecte fallido
en 2013
fui con un dossier
de otros cómics
que no tenia nada
que ver con
Carnet Canyón
le gustó muchísimo
y entonces
ya les cayó
la maldición
ya me conocían
ya podía llamar
Emilio Bernal
desde el editor
llorando
y decir
ah socorro
y nada
al final el cómic
ese no tiraba
y fue Emilio
que me dijo
oye pues haz algo
más pequeño
y tal
y de ahí salió
Carnet Canyón
y fue un poco
en el que
empecé a pillarle cariño
empecé a decir
hostia
pues estoy haciendo un cómic
y cuando lo termine ya
y como lo he terminado
no me lo puedo creer
Clar
és que a més
et trobes de cop
que tu vas a presentar
la cúpula
o sigui
la cúpula
com a meca total
i comences a treballar
i et diuen
hòstia
tens un altre projecte
que és xulo
saps
i el que va fer
és dibuixar
escriure
fer tot aquest projecte
a la cúpula
o sigui
hi havia una tutela
absoluta
al darrere
Sí
fue como estos proyectos
que surgen
de muchos festivales de cine
donde tú vendes una idea
que a veces no es más
ni que una memoria
o una sinopsis
y ellos te tutelan
y acabas
no?
Acabas produciendo tu propia película
O sigui
és totalment
ja ho veurem després
però la cúpula
és totalment
la família d'acollida
d'elles dues
Jo quería comentar
un par de cosas
una
que veo que la cúpula
es podria escribir
en letras mayúscules
por otro lado
está muy dedicada
también a rescatar
a promover
les noves visions
Abans li comentava al Pol
que la cúpula
tot i ser
tenir aquesta història
sembla una mena d'editorial
que encara estigui començant
en quan a l'esperit
perquè sempre estan
això
comunicant-se
intentant trobar coses noves
no tenen aquest aire
de superioritat
de buah
ja ho hem fet nosaltres
i me parece genial
i por otro lado
y algo que también tenía relación
con todo lo que he leído
sobre esta ópera prima
de Vigo Mortens
que al final
las óperas primas
los debuts
muchas veces
no son los que quieres
sino aquel que tienes
la oportunidad de hacer
también leí que Vigo
no iba para nada
con Falling
ya intentó
que le produjeran
otra película
pero no había manera
tenía otra historia
por delante
y al final
la que pudo defender
fue esta
pues adelante
con lo de carne y cañón
detrás ve un poco lo mismo
claro
y lo que pasa
a l'altra banda
que es la Rosa Codina
que nos presenta
aquest rompe pistas
claro
es una adaptación
d'un llibre
de Quico Amat
com hem dit
y entonces
claro
ella com a debut
adaptar
porque al final
ha sido la dibuixant
que ha adaptat
una historia ya creada
claro
en aquest cas
sí que es veritat
que va anar diferent
la cosa
estaba estudiant
il·lustració
i quan
bueno
l'últim any
havíem de fer
el projecte final
i jo no sabia
què fer
estava allà
vaig entrar a la biblioteca
i hi havia el llibre
del rompe pistas
allà
i jo no el coneixia
i el vaig agafar
perquè
bueno
la portada
hi ha en punquis
i el vaig agafar
perquè em va crear l'atenció
i me'l vaig endur a casa
me'l vaig llegir
i em va encantar
perquè
cada vegada
que llegia les escenes
eren com
supervisuals
i vaig començar
a dir
hòstia
aquest llibre
és que me l'estic fent
tot al cap
saps
i vaig pensar
a dir
potser podria fer
un còmic
d'aquest llibre
saps
i vaig fer
la proposta
allà a l'escola
i tal
vaig fer el projecte final
d'això
vaig fer
un capítol
o sigui
el primer capítol
i res
va triomfar bastant
allà a classe
i tal
i els professors
em van dir
hòstia
això volia
portar editorials
perquè
tu publiquessin
i tal
clar
jo primer
se'm feia
alguna cosa molt gran
vaig dir
vols dir
saps
i els professors
em diuen
no no
provo
provo
vull dir
que està bé
vaig enviar un mirall a la cúpula
perquè creia que era com l'editorial que més s'adaptava a mi
saps
a mi
el projecte i tot
em van trucar
vaig anar allà
amb el projecte final
i ja està
i em van agafar
i a tope
o sigui
la cúpula
a més es van conèixer allà
la Rosa Leró
i en aquest cas
m'ha fet molta gràcia
això de
és que hi havia punks a la portada
és com dir
és que el Little Pony
saps
clar clar
és veritat que el llibre
té aquesta portada
en el cas del còmic
són dibuixats
però allà és més
també és un dibuix
la portada
però
sí que és veritat
que jo vaig fer-ho al revés
jo primer vaig llegir el còmic
i a partir d'aquí vaig dir
hòstia espera
que està basat en una novel·la
anem a llegir la novel·la
i vaig llegir la novel·la
i va ser al revés
vaig pensar
hòstia que ben adaptat
saps allò
sí que és veritat
que és una novel·la
que te la imagines molt
inclús l'escoltes molt
perquè hi ha molta música
i adaptada al còmic
hòstia
entra perfecte
llavors què passa
que el que vens
a preguntar
quan dius
hòstia
has fet debuts
i això
obres molt diferents
entre la Rosa i l'Aroa
però sí que és veritat
que hi ha un procés
de documentació
llavors
clar
la Rosa
en aquest cas
per explicar aquesta història
de Quico Amat
dels 80
barcelonesos
de
barcelonins
en català seria
barceloní
pixapins
no
però aquesta època
que a més passa
exactament al 87
que és la mateixa
el mateix any
que anés
la pròpia
Rosa Codina
llavors clar
li vaig dir
hòstia
com t'has documentat
per això
quan em vaig posar
amb el còmic
va ser com l'excusa
per documentar-me
a muerte
o sigui
també
em va rebentir
molt la feina
perquè em vaig estar
molt molt molt de temps
documentant-me
jo també per això
no
perquè tot surtis bé
perquè no hi hagués
algun error
en plan
que algú
tragués alguna cosa
que encara no s'havia inventat
o sigui
no diria un mòbil
perquè és massa obvi
però em vaig tenir
molt de temps
documentant-me
clar
però el més graciós
és la contraposició
l'Heroa es va documentar
amb una cosa
que seria més
aquesta mena
de la ley de la call
a la hora
de hacer el cómic
jo estuve mucho
en una burbuja
no fue aquello
de buscar documentación
de
voy a verme
todas las peles
de Chonix
que existen en el mundo
nada
yo iba haciendo
y iba tirando
con mis personajes
y llegó un momento
que los sorté ahí
al mundo
y de repente
empecé a escribir
mi gente
diciendo
tío
es mi barrio
es igual que mi barrio
y a lo mejor
lo está diciendo
una persona de Sevilla
claro
es que ya te digo
yo no lo puedo gritar
se me mete el barrio
por la ventana
es el mirar
y decir
a ver qué hay detrás
de esta chavala
que está gritando
a su hijo
que como cruce la carretera
le arranca la cabeza
si yo he escuchado
conversaciones
¿por qué no me será otra?
porque se meten
por mi ventana
y eso era en plan
de hablar de navajas
durante un rato
puedo hablar un poquito
ya de Dios y tal
que ellos tienen sus creencias
y cosas
y luego hablar ya
de quién está más buena
en Instagram
y quién la he escrito
y quién no
es que m'agrada molt
porque a més
era boníssim
que va a fer servir
el termo de
navajeros con Instagram
di que sí
me he visto
esa expresión
es que me entra
al barrio
por la ventana
es en plan
la inspiración
me viene
son las musas
de la calle
es producte
de kilómetros
yo os lo digo
romper pistas
té el rotllo
més
diría también
nostálgica
evidentemente
es donde partez
de la novela
carne y cañón
es aquest barrio
suburbi
que tú el llegeixes
y vas veient
y que seguramente
siempre trobarás
aquell punt
de decir
no yo también
he conviscut
con este yonqui
con esta madre
que le arranca
la cabeza
a la niña
si cruza
la calle
y todo eso
pero curiosamente
en el trazo
en ambos casos
es como
bueno no sé yo
lo veo bastante
pulido
lo veo muy limpio
sí a ver
sí que es veritat
que lo que acostuma
a dibuixar
l'Aroa
es más
línea
chunga
que en comparación
a la Rosa
sí
una línea
más
tal
pero bueno
ya
todos
si la seguíu
pero no está
tan contrastado

claro que juega
en nuestra
en nuestra
contra la falta
de experiencia
muchas veces
en los debuts
pero si alguien
se toma en serio
su trabajo
su proyecto
es una persona
cuando está creando
al inicio
pero también te diré
el trazo
también puede ser
justificado
o sea
el trazo
puede ser feo
si el que vols
es hacer un trazo
sí
evidentemente
la línea chunga
anava por aquí
total
aquests dibuixants
del Víbora
no era porque
no sabessin
o no
es porque
sí obvio
yo ahora ya no estaba
hablando del trazo
hablaba de
la actitud
que uno proyecta
en la primera obra
ho fas molt personal
pero también
ho intentes
fer
que entri
llavors
ara per exemple
això nou
que han fet
aquest gran
depús
aquest fanzine
que a més és autoeditat
que han volgut fer
entre les dues
sí que jo crec que té
un punt molt més
això que dius
potser ja no tant
l'aposta de gala
no l'he pogut llegir
perquè estava esgotadíssim
o sigui
ja ens ho van dir
per telèfon
que tornarien a fer
unes quantes tirades
a veure què tal
i és un fanzine
que parla justament
de les dues
de la Rosa i de la Roa
les seves propies adolescències
és molt curiós també
pel que ens han dit
veure la gran
la gran divisió
entre com expliquen
aquestes dues adolescències
per exemple
com la Rosa
ens van explicar
com la Rosa
va patir aquesta mena
de l'arribada
del bacalao
estaves allà a classe
a l'insti
i d'acord
tothom es començava
a transformar
un quillo
tio
de gent super catalana
parlant allò
català
parlant català
a casa
i de tot
de sobte
i intentar
o sigui
canviar el seu accent
eh oi
eh oi
eh oi
tu
i jo pensava
però sóc
tu no
tu no
tu no
tu no
tu no
tu no
aviam
Rosa
estic amb tu
jo sóc del mateix any que tu
i sí que aquell moment
en què de sobte
arriben
les sudaderes del niño
i pon aeri
que aquí van aerem
no
pon aeri
i xacis
però és veritat
que de sobte tothom
perquè sí
se n'anava cap
almenys a Barcelona
i suposo que als pobles
catalans
va passar molt
que no era la ruta
és la ruta del bacalao
tardia
que arriba a existir
no
el moment en què
el tecno aquest
més industrial
perquè al final
jo crec que tampoc
era una qüestió musical
no
que sí
que després venia
acompanyada
de esa decisió
de escuchar tal o qual música
sino que era un rotllo
de que quedava mejor
ser chungo
i per ser chungo
havia que ser quino
ara no
però en el seu moment
tenías cabell
tú vas portar cenicero
mai
jo llegué a llevarlo
oi oi
expulsado de empanada
¡Fuera de aquí!
va a durar dos semanas
no te preocupis
mamá ara va a dir
que fas imbécil
yo recuerdo que sí
que es cierto
que eso ya lo veía
con cierta mirada
hacia atrás
el tema de los ceniceros
porque en mi época
literalmente
los que iban de quillos
iban rapaos
o sea
aún era más chungo
que tuvierais que convivir
con quillos
que se dejaban cenicero
en la cabeza
al menos los míos
iban directamente
que me voy yo ahora
però veus en aquest cas
l'Aroa
o sea
aquesta era la versió
de la Rosa
de la seva adolescència
però és que l'Aroa
ens ho està explicant
que ella també
va tenir contacte
amb aquests quillos
amb aquesta mena
de chonis
del momento
però ella o va s'ha
aprofitar
d'una forma
bastant diferent
tenia aquest problema
ellos me venían
y me decían
eh tú
no sé qué
no sé qué
no sé cuánt
me veían dibujar
y decían
hostia
dibujaron un demonio
de tan mani
en la agenda
y ya lo sé
ya lo digo
en el cómic
que yo era como
el dibujante
de la cárcel
en plan
a mí me venía
un quillo
y me pedía
un Hitler allí
o lo que fuera
y digo
toma hijo
y luego me venía
me pedía un Tupac
y cuando un Tupac
o sea no tenía
un cambio como
de dibujos
porque no me pegues
una paliza
¿sabes?
luego cuando
cuando esté en el patio
la moneda
moneda de cambio
no me digues
tiene manera de tatuadora
también por otro lado
la dibujante
de la cárcel
si me encanta
el concepto
de la paralita
conflictas
y lo de todo esto
del barrio
me entra por la ventana
al final
el barrio
al final la vida
de ella
la dibujante total
Aroba
Dibújano
un logo
para empanar
Aroba
por favor
digues
Adriano
no
el que volia dir
és
totes les seves històries
que han fet
a posteriori
són producció seva
també
no només
amb l'il·lustració
però és que si és la primera
Adriano
que estan aquí
sí
però jo estic parlant
de les a posteriori
a posteriori
després
sí
estem parlant
de Granada de Puglia
ah vale
clar
totes les seves creacions
parteixen també
del seu imaginari
literari
perquè m'entenguïs
vull dir que
és una tia
que l'estic escoltant
i té molt de potencial
també
amb les seves expressions
tot això també
us animo també
a seguir-les
cada una
a Instagram
perquè cada dia
més o menys
o bueno
cada X temps
van penjant vinyetes
o van penjant històries
de su dia a dia
ah hòstia
hem fet un viatge
per presentar tal llibre
i us expliquem el viatge
a partir de vinyetes
o fem anècdotes
de quan jo era petita
i és increïble
o sigui
realment algun dia
hauríem d'editar tot això junt
i fotre-ho tot
i després
abans que parlàvem
de la cúpula
d'aquesta gran meca
del còmic underground
hòstia
elles ens van deixar
quan vam preguntar
bueno i què tal
què tal és treballar
amb la cúpula
amb aquesta gent
i les van deixar
però o sigui
amor total
la cúpula és com una família
sí
però des del principi
o sigui
la que entres allí
i ja ves l'Emilio
ell no te trata
com una especie
de cosa
que le va a dar dinero
en un futuro
sinó
li trata
com una persona
que ha llegado allí
y viene con un proyecto
y él
te hace suyo
el proyecto
en el sentido
que lo pula
i a la que entres
i veus l'Emilio
i parles allà
una estona amb ell
i veus els altres
i t'asseus allà
veus com és la cúpula
per dins i tot
no sé
et relaxes més
i fue muy divertido
ver
todo lo que
cómo se cosía aquella allí
estar rodeada de los víboras
y fue una época
que para mí
de las mejores de mi vida
fue genial
doncs sí
la cúpula
home
ens l'han deixat superbé
algun dia
bueno ja hem parlat molts cops
de la cúpula
hem portat mil còmics
però realment
és d'aquestes
que s'ho corren
que es nota
que tenen amor
per a l'oficio
i per a sus nuevos autores
antigos autores
el que sigui
llavors
hòstia
estàvem parlant
d'un programa de debuts
la pregunta del millón
hem preguntat ja
com has de votar
cosa ara és
consells
tu t'has de conèixer
tu mateix
i has de saber
quan ha arribat el moment
de dir
vale
el projecte que tinc
és bo
crec que pot estar bé
o sigui
i saber
on l'has de portar
és molt important
sobretot
el saber on l'has de portar
que crec que moltes vegades
la gent s'equivoca
amb això
d'agafar un projecte
una història
i començar a enviar-lo
a 10.000 editorials
diferents
i llavors
no et contesta a ningú
i et costres
i tal
nosaltres ens va passar
que de seguida
vam saber
que era la cúpula
i conèixer una mica
l'editorial
saps una mica
les publicacions
que estan fent
la publicació
que a tu t'agradaria
que fessin
llavors anar allà
per totes
una mica
i tenir una mica
amor
en el sentit
de creure't
una mica
saps
de creure't
que allò
funcionar
que allò
és publicable
i que pot sortir bé
i empezar-lo
i terminar-lo
sí
tenim molta constància
organitzar-te bien
i decir
vale
no voy a debutar
con un cómic
de 350 páginas
sino decir
venga
que puedo hacer
que no
ser mi primer cómic
sabes
saber organizar-te
más o menos bien
y luego
empezar y terminarlo
bueno pues ya sabeu
a pencar
a creure
en vosaltres mateixos
acabar les coses
que comenceu
recordeu que teniu
tota l'entrevista
de 30 a 35 minuts
més o menys
al Soundcloud
sencereta
i sobretot
coses ja més en conya
o sigui
allà trobareu també
fem aquestes bateries
finals d'entrevistes
que és
millor cómic
que us agrada
i ja en aquest cas
hi ha millor cançó
que no desbatllarem aquí
però l'Aroa
té una millor cançó
que és
una tifa d'aquestes
un
com es diu allò
un placer culpable
un placer culpable
exactament
o sigui
allà ho trobareu tot
L'Adriano
deia a la seva editorial
de fa uns dies
que en aquesta vida
només hi estem
de pas
i quina millor expressió
per il·lustrar
aquest transitar
per la vida
que la de Rodamont
o el que és el mateix
en anglès
Drifter
i és que el joc
que us porto avui
s'agafa aquest concepte
de vaga pel món
entendre la vida
com un continuo
conflicte
i esforç
per avançar
avui us porto
Hyper Light Drifter
aquest videojoc
aquest videojoc
que es tracta el 2016
Hyper Light Drifter
és el debut
és el debut tant de l'estudi
independent
Heart Machine
com del seu fundador
i director
Alex Preston
Alex sense E
Alex
Alex
i mare meva
quin debut
perquè a part d'aconseguir
650.000 dòlars
quan em va demanar
27.000 a la campanya
de Kickstarter
i rebre premis
com a millor indi
i vendre milions de còpies
també resulta
l'exemple paradigmàtic
d'allò
que la primera obra
d'un creador
acostuma a ser
la més sincera
i personal
Alex Preston
pateix una cardiopatia
congènita
i porta tota la vida
entrant i sortint
d'hospitals
ai ara la flauteta
trista
a través del seu art
amb dibuixos
il·lustracions
obres audiovisuals
ha intentat canalitzar
aquesta lluita constant
aquesta visió
de la mort
a la cantonada
i amb Hyper Light Drifter
aconsegueix transmetre
a la perfecció
el que significa
conscient
amb el que ha conviscut
tota la vida
i és que no només
el nom de l'estudi
Hermesín
fa referència directa
a la seva lluita
sinó que el protagonista
del joc
el Drifter
aquest rodamont
també pateix
una estranya malaltia
que marcarà
el seu camí
amb una narració
sense paraules
on com a molt
veiem il·lustracions
que expliquen
aconteixements
de forma
bastant vaga
o simple narració
ambiental
del que observem
al món
la història
d'Hyper Light Drifter
pot resultar
al·lusiva
i fins i tot
inexistent
però hi és
si vols buscar-la
amagada darrere dels píxels
dels escenaris
i el comportament
dels personatges
o el mateix
de venir de l'aventura
això abans ho deies
no Ferran
que és una mica
aquests jocs
tipus Souls
dels Souls
que hi ha l'hora
aquesta història
que està allà
per si tu volguessis
saber-ne més
però el joc
el pots anar jugant
totalment
no t'ho donen
gens mastegat
el que queda clar
que definirà
tot el trajecte
del joc
són els atacs
de tos sanguinolenta
que sorprenguen
el nostre personatge
després d'un gran esforç
o de forma inesperada
haurem d'avançar
sempre
sense saber
quan la vida
a priori
sempre tan estable
ens posarà
l'altra veta
la fragilitat física
que ens queda clara
des del primer moment
es veu compensada
també des de la primera cinemàtica
amb la voluntat fèrria
de seguir endavant
del personatge titular
perquè després
de la visió d'ell
tossint sang
i agafant-se el pit
com si alguna cosa
se li trenqués per dins
un cerc col·lossal
salsa al seu davant
amenaçador
i tot i el dolor
el drifter
agafa la seva espasa lluminosa
i s'hi encara sense dubtar
i és que nosaltres
controlarem la força
i la voluntat
d'aquest personatge
amb mecàniques com
l'esquiva
o tach
que és molt característica
del joc
que ens permet avançar
de forma ràpida
o els frenètics
combos amb l'espasa
i el desenfundar
tan ràpid
que té de la pistola
de plasma
aquestes mecàniques
que aparentment
semblen tan contradictorioses
amb el personatge
que en veritat
està en un estat
de forma molt dèbil
nosaltres posarem
la força per avançar
que el món
la vida
ja ens posarà els obstacles
de fet
l'estil pixel art
del joc
permet transmetre
amb formes bàsiques
siluetes ben marcades
animacions precises
i colors neó
ben llampants
totes aquestes emocions
sense posar més artifici
de fet és un joc
molt directe
visualment
mentre que la música
aquesta que sentiu
creada per Disasterpeace
que és un compositor
d'un altre gran indie
com va ser Fez
que és un altre debut
però ja en parlarem
acompanya
abocador a aquesta música
tants moments
els moments tan espectaculars
com els paisatges
més melancòlics
el joc en si
ens recorda
els celdes més clàssics
amb aquestes llibertats
per explorar
però pasado
por el filtro
de Refn
de Nicolas Guit
d'Inref
sí
és molt digital
quan empiezas
a hablar de videojuegos
siempre voy a buscar
una imatge
perquè és cierto
que me vas evocando
un mundo
que en este caso
lo concebía
algo distinto
no porque no haya sido
muy preciso
en tu manera
de explicarlo
sinó porque
és molt peculiar
és muy peculiar
he ido a buscar
imágenes
de Hyperdrive
y es cierto
és una mezcla
de celda
con pasada por el filtro
exacto
exacte
és a dir
tot el tema
és això
que et recorda
els celdes
perquè té aquesta llibertat
d'explorar
com i quan vulguis
on res es dona mastegat
i la sensació de recompensa
al descobrir
una nova meta
és immensa
també té alguna cosa
de Metroid
amb aquesta atmosfera
d'aïllament
però sobretot
per tenir un món
interconnectat
que convida
el backtracking
de forma orgànica
i gent repetitiva
ja vaig explicar un cop
que era backtracking
Adriano
que t'he vist la cara
backtracking
sí
dices
no tapie pàgida
no
però és veritat
però sí que és veritat
que tampoc té el clàssic
clàssic
metro i vénia
no
perquè és un món
molt més celda
en el sentit
que és més obert
perquè ens entenguem
és d'aquests
que es veuen
des de dalt
sanitàl
és una vista
sanitàl
sí
exacte
no és isomètric
perquè no té
la inclinació
de tres quarts
però sí que és
un món
interconnectat
d'acord?
aquesta combinació
de perills
i calma
de bellesa
i violència
de serenitat
i malaltia
d'estar en un món
que tant t'ajuda
com de sobte
no l'importes
i et posa
tot en contra
és clar reflex
dels pensaments
d'Alex Preston
el món
hi estem de pas
això no és pas discutible
i que alguns
com l'Alex Preston
tenen recordadors
constants
que el camí
pot acabar-se
abans del que et penses
així que només
ens queda lluitar
per un dia més
i a Hyperlight Drifter
ho fem amb estil
i gràcia
de la mateixa manera
que Alex Preston
es va presentar
el 2016
amb aquest debut
que es va prendre
tant com una opera prima
com un rèquim
perquè segurament
ell no sabia
com seria
i ell diu
que sempre ha fet
les coses a la vida
d'aquesta manera
com si fos l'última
la primera és l'última
és difícil
pensar directament
has de deixar
de bones a primera
o potser més fàcil
sempre ho penses
com el
clar tio
ja està feix
jo suposo
que és una miqueta
allò de l'eròtica
i l'amor
que comentava ton pare
o lo de morir joven
i deixar un bonito cadàver
com el Faro Young
el senyor del country
ara ja està tot
però bueno
de moment no hi ha cadàver
no hi ha cadàver
només hi eròtica
i és que ara
l'Expreston ha anunciat
una sèrie d'animació
basada en aquest joc
a mans dels que van fer
la sèrie animada
de Castlevania a Netflix
que això podríem dir
que és bo i dolent alhora
perquè els estils
són totalment diferents
sí però
però a mi em va semblar potent
la de Castlevania
la sèrie és potent
però no sé si encaixaria
no sé com ho volen afrontar
perquè aquest joc
té un estil visual
molt característic
i no...
aviam, aviam com surt
però el que és més important
ha presentat
el seu proper projecte
de videojoc
per a la nova generació
de consola
el Solar Ash
que continua amb l'esperit
abocador i reivindicatiu
de la seva lluita personal
com a Hyper Light Drifter
tot i que segons diu
amb un raig d'esperança afegit
és a dir
és un joc més positiu
aquest tio va morir con 105 años
i se va tirar
tota la subida
con la película
de no, no
que yo la palmo
solo 10 películas
si no
jo què sé
no, guionizo o tal
ara 10 més
ara 10 més
ha tardat 4 anys
és un joc
són bastants anys
per un indie
però vaja
haurem de veure
sí, això es considera molt
4 anys per un indie
home, els indis
a vegades fan jocs
com a xurros
i en el seu cas
s'ho pren amb calma
i ho treballen
és un indie artesanal
és un indie
fet amb carinyo
no és un estudi gaire gran
de fet
em sembla que són 15 persones
de les quals
gairebé tots són
dissenyadors
amics seus
de la facultat
recordeu que
Blasfemos
eren com 4
literalment
crec que eren 4 o 5
exact
ja veurem com acaba tot
però de moment
el que tenim
és un dels jocs
que més m'ha agradat
a mi personalment
un debut incomensurable
i per Light Drifter
el podeu trobar a PC
Mac
Playstation
Xbox
i a Nintendo Switch
jo sincerament us ho dic
no us el perdeu
el que he visto
que quería comentar
y quizás ahora
encaja mejor
Paul
es que
es que following
no, no, no
es que
no, following
no, following
hay following
ya te estás viendo con Nolan
no, ¿qué pasa aquí?
que realmente
que realmente
los debuts
son
¿no?
se pueden tratar
como una única realidad
pero claro
después nos vamos
a las diferentes
realidades
artísticas
culturales
y hostia
ahí vemos
como emprender
yo no me lo quiero imaginar
pero emprender
el debut
de un videojuego
me parece
una dificultad
tardar
aplastante
3-4 años
cuando él
va comenzar
a pensar
que se moría
de hecho
va tener dos operaciones
durante estos tres años
eso me refiero
y con este comentario
no quiero ni mucho
desmerecer a la gente
que solo pretende
hacer un debut
de una canción
o de
no sé
o de un relato breve
pero sí que es cierto
que claro
hay que entender
el debut
dentro de
la estructura
o dentro
de la realidad
cultural
en la que te mueves
porque hacer cine
como debutante
y tú lo sabes bien
¿no?
es una locura
es un juguete muy caro
y siempre es un trauma
en cierta mesura
sí exacto
y sobre todo el mundo
del cur
que es como
a fondo perdido
es allo de
bueno
farás porque te agrada
¿cuánta gente muere en el intento
realmente
de un debut cinematográfico?
sí
sí
doncs
tenim aquests tres debuts
que hem portat
una pel·lícula
una sèrie de còmics
bueno
sèrie de còmics
varios còmics
i aquest videojoc
que jo us recomano molt
avancem a l'agenda
molt ràpidament
nois
sí
venga endavant
¿qué es cou?
doncs no es cou gaire
perquè l'Adrià
ja ha fet agenda
el que sí que volem recordar
és que el divendres
nou
suposadament
i això ja ho hem dit
diverses vegades
s'ha d'estrenar
aquella pel·lícula
que tan ens va agradar
del BCN Film Fest
Corpus Christi Adriano
sí
perquè han estado
han estado cambiando
la fecha del estreno
durante varias semanas
al final a ver si se mantienen
però estreno real
a cines
sí
i en quan ha
dintre cinema
hi haurà més coses
segurament
però a l'Adrià
no hi ha
però no es paga
en valor a decir-lo
no tantes
no tantes
en canvi de sèries
dos coses molt ràpides
que el diumenge
dia 4 d'octubre
s'estrenarà
Brave New World
o sea
Un Mundo Feliz
l'adaptació que va fer
Stars Play
que es farà aquí
de fet és una sèrie
que ja es va estrenar
el juliol a Estats Units
amb molt males crítiques
però és el meu llibre preferit
ho havia de dir
però li faré una ullada
i a veure què
però jo tinc
un punt d'això
i què era
Dium
potser et te cagues
no?
jo crec que en Brave New World
farem sèries malament
ja t'ho dic
és a dir
per lo que he anat sentit
mira
potser em nota més positiva
el divendres 9 a Netflix
s'estrena la segona temporada
de The Haunting of
en aquest cas és
The Haunting of Bly Manor
l'anterior era Hill House
ara és Bly Manor
aquesta sèrie de cases encantades
de Netflix
que és bastant interessant
que va triomfar molt
és bastant interessant
i com a videojoc
un altre cop
un altre joc de futbol
el FIFA 21
és curioso
perquè el FIFA 21
justament
que havien dit
que si era una expansió
que al final
el joc no te'l compraves
a part
sinó que era una actualització
que és el que hauria de ser
el tema és
que sortirà el joc complet
per Play 4
però clar
molta gent diu
i per què no surt de Play 5
no
perquè si tu te l'has comprat
el 4
com és retrocompatible
hi haurà un patch
que te'l convertirà
aquí hi haurà un merder
aquí hi haurà molts merders
Play 5
Xbox
Series X
també el mateix
tindràs per la guant
poder actualitzar-se
i nois
fins aquí
el programa
de debuts
alguna cosa afegir
simplement que no olviden
que aunque no lo he comentado
l'agenda
Festival Olalà
francòfono
en marcha
hasta el día 8
y justo se dan el relevo
con el Festival de Cine de Sitges
aquí hi haurà teca
recordem xarxes socials
tenim YouTube
Empanada Cultural
Facebook
Empanada Cultural
Instagram
Empanada Cultura
i tots els podcasts
els trobareu a Soundcloud
ens veurem la setmana que ve
que a més cauen
cap de setmana
molt estimats
nos veremos
desde la presentación
en Sitges
del Cortometra
de un
compañero
de batallas
bueno
de dos compañeros
de batallas
en el fondo
cada uno
i a més
acabarem
parlant
d'Espanya
que és el dia
de la Hispanitat
doncs nois
ens veiem la setmana
perquè somos
espanyoles
a més
El Just a la Fusta
Parlem de tot el que passa a Sant Just
Sóc una urbanita, ho reconec
Sí, sí, jo també sóc molt urbanita
Acompanyat d'una bona amanida
I tens un plat baratíssim i fàcil