Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Estàs enfadat!
Estàs enfadat!
Estàs enfadat!
Estàs enfadat!
Va llegando demasiadas noticias encontradas, mezcladas en esta gran empanada cultural, que
ya no es tan cultural, que es más bien social, y al final cuando le tocan a uno lo de cerca,
no?
Cuando toca a casa, claro.
Cuando ya tocan a casa ya dius, ep, pues pot fer bien, no?
¿Y qué es eso de que te estás esperando siempre que acabemos de hablar?
No, no, yo de hecho es lo que iba a proponer hoy.
Si os parece bien, yo ya os dejo.
Me voy a tomar un café y vuelvo que en un cuarto de hora antes de llegar.
Hombre, no, que es interesante, ya verás.
Es que...
Estamos de cachón.
Avui portem un escriptor divulgador científic, jo, Asimov, i tu, Pol.
Ah, em pensé que parlaves de l'Adriano mateix.
Sí.
També, eh?
Deme unos años.
Expertos en el iogur.
I arquitectura de Barcelona.
I tu, Pol, què ha dit l'Adriano?
Jo porto blanquets, no, eh?
Blanquets.
No, no, un cómic de Craig Thompson.
Molt bé.
Doncs recordem...
Ve, ve, ve, ve, que yo de tanta charrameca aquí...
Ah, clar, tú también farás sección, es veritat.
Voy a intentarlo, voy a intentarlo, si me dejáis tiempo en el texto.
Uy, ¿cómo eres?
Bueno, yo, como he dado a entender, voy a hablar de los coreanos, de los buenos y de los malos,
¿no?
Ya no sé si son chinos, chinos coreanos, coreanos, dejémoslo a secas en...
Que vamos a hablar de la península coreana, del cine, evidentemente, que se ha podido realizar
allí, sin extendernos mucho, porque voy a tomar dos ejemplos, dos películas.
De hecho, una es una ficción y otra es un documental.
La ficción, siendo del año 58, bien podría ser también una especie de documental de la época,
y el documental, que es mucho más reciente, es del 2016, si no me equivoco...
Para retirar-li la sintonía de cine.
No, no, no, tranqui, tranqui, tranqui.
Es más bien, es un documental que tiene algo de ficción, ya lo veréis, ya lo veréis.
D'acord, doncs com que l'Adriano no ho ha fet, ho faig ara jo, recordem xarxes socials,
tenim Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, te'l saps, Adriano?
Empanada Cultura, pero a ver, me parece que...
Me parece que, no sé si es con L o sin L, ¿no?
Le falta una T, sin L, sin L.
Sin L.
Hay tuits o... sí, anem bé?
Sí, sí.
Bueno, jo sempre que penjo Instagram ho penjo a Twitter, alhora per ser que...
No, no, no, los likes que tenemos, retuits...
I bé, ja sabeu, la resta de podcast, i aquest inclòs, el podreu trobar a Mixcloud, Soundcloud i Evox, Empanada Cultural.
Vinga, continuem endavant, d'acord?
Molt bé.
Cultura.
Bé, em toca a mi, així que últimament ja sabeu que estic com d'aniversaris, no?
Perquè vam parlar dels 40 de Capcom, dels 30 de Bola de Drac...
Bé, i tu el dijous que ve, el dijous que ve és el teu aniversari.
És veritat, a l'edat de Crist, per cert.
Jo crec que és una indirecta, molt directa, no?
Sí, clar, jo no us ho...
Felicitant-me.
Por favor, acordades de mi.
Hacem-me una sección, no?
De fet, la setmana que ve no es munta un pica-pica de la ràdio.
No, no, no, escolta el seu aniversari.
És un pica-pica pel Ferran.
I, a més, no es porto ni el dia que toca, perquè el de Capcom, ja us ho vaig explicar,
que no se sap exactament l'any, i amb el de Bola de Drac, vam venir una setmana més tard,
i avui torna a ser així.
Perquè, en qualsevol cas, avui, és un tema del que vull parlar des que vam començar a anar cultural.
Tinc molta intenció de fer aquest personatge.
Us parlaré d'un senyor que, demà, dia 2, farà dos mesos que hagués complert 100 anys.
Estic parlant del divulgador científic i escriptor de ciència-ficció rus Isaac Yudovich Osimov.
Que bé, vosaltres el coneixereu més aviat com a Isaac Asimov.
Un moment, un moment, un moment.
No, no, no, és que això és un error, això és un error.
Vale, gràcies, no, és que això és un error.
No, perquè és cert que va néixer a Rússia, de fet va néixer a Petrovitsy,
a la província d'Smolensk, el 2 de gener de 1920.
En esa època era Unión Soviética, no?
Ja, justo, justo hacía 3 años, no?, el 17.
Però s'ha de dir que amb 3 anyets, la seva família ja va emigrar als Estats Units
i ell amb 8 ja va aconseguir la nacionalitat,
així que, en realitat, el que hauríem de sentir és una altra cosa.
Òbviament, la migració familiar va respondre a temes polítics.
Feia molt poc que, com diu l'Adriano,
havia triomfat la revolució bolxevica a Rússia
i sons pares, que eren jueus ortodoxos,
van preferir marxar a la terra de les oportunitats.
Que, per cert, la data de naixement,
el mateix Asimov sempre ha assegurat que no és certa.
Simplement és la data que li van col·locar...
És la que li van col·locar els funcionaris soviètics a la cartilla.
I és probable que, en realitat, ell nasqués dos o tres mesos abans.
Per tant, seria el 1919.
Ah, dos o tres cops.
El 1919 seria, així que si ja vaig celebrant els aniversaris tard,
el de Asimov, en realitat, ens quedaríem...
O sigui, estaríem en els 102.
Sí, ens quedem així bastant...
No, els 102 no, 101,
però seria a finals de 2019.
Però vaja.
En qualsevol cas, tornem als Estats Units,
perquè així és música més de Nova York.
Allà, Asimov, van aparar al barri de Brooklyn,
a Nova York, ja ho dèiem,
i van muntar a sons pares una tenda de llaminadures,
on el mateix Asimov, de fet, hi va acabar treballant
fins que va entrar a la universitat.
Ja des de petit, Asimov va mostrar grans dots d'aprenentatge i curiositat,
i gràcies a la seva precocitat,
va entrar a l'escola ja sabent llegir i escriure.
I com mai va amagar el seu do,
de fet, vacil·lava bastant a la resta de companys i professors,
el pujaven constantment de curs, sempre anava avançat.
Clar, la resta de nanos,
que era més gran que ells, se'n fotien i se'n burlaven.
No li pagaven,
ell sempre ha dit que no va rebre mai hòsties,
però sí que se'n burlaven,
i això va fer que l'Asimov es refugies a la lectura i als estudis.
Passaven moltes hores a la biblioteca
i, a més, va anar a classes d'hebreu
i va dominar-les amb molta rapidesa.
Inevitablement, allà també va rebre classe de religió jueva
i això li va fer que s'interessés per la resta de religions.
Un podria pensar que amb aquest background,
aquest background familiar i d'estudis,
Asimov va acabar sent un fervent creient,
però és ben conegut que era un ateu confès,
i és que sons pares mai el van forçar a ser practicant.
De fet, no li van fer fer ni al bar mitjvà.
i, a més, les seves inquietuds mai el van dur cap a aquest camí,
el de la fe,
més aviat tot el contrari.
Durant el crack del 29,
ell allà tenia 9 anys, eh?
Es va veure obligat a ajudar sons pares a la botiga de llaminadures,
cosa que va fer que no pogués anar tant a la biblioteca
i llegir els llibres que ell volia llegir,
i l'única cosa que trobava
eren les revistes que tenien sons pares a la tenda pels clients.
Quines revistes?
Amazing Stories,
Science Wonder Stories,
del mític Hugo Gerrach.
Per cert, aquest Hugo
és el que va donar nom al premi
més prestigiós de la literatura de ciència-ficció,
els Premis Hugo,
que ell acabaria rebent anys més endavant.
Se m'ha mogut el guió.
Perdó.
A l'improvista,
porque tú Asimov lo tienes, vamos.
Libro de cabecera, tío, por favor.
No, sí.
El tema és que aquestes publicacions pulpi de gènere,
on l'Isaac va descobrir la seva vocació,
segons ell,
són les que el van empènyer cap a la ciència-ficció,
on va descobrir que es podien explicar històries
en base a coneixement,
que les feien molt interessants.
De fet, Asimov va començar a escriure amb 11 anys,
i als 18,
ja li publicaven textos a les mateixes revistes que ell llegia,
però el cert és que no li van publicar cap llibre
fins a 1950,
quan ja en tenia 30.
Què va fer durant tot aquest temps?
Doncs estudiar.
Va començar amb zoologia,
que va abandonar quan li van dir
que havia de disseccionar un gat
que et trobés pel carrer.
L'havia de disseccionar i dissecar.
i va dir, no, per aquí no passo.
Llavors va intentar entrar a Medicina dos cops,
però el van rebutjar.
Així que va acabar fent Química a Colúmbia.
Doncs em va llicenciar al 41.
Després va fer un màster de Filosofia en Química,
que no sé què vol dir exactament.
Filosofia en Química deu ser,
no usaràs la Química per coses xungues.
Suposo que deu anar per aquí.
Tenint en compte que és complicat,
però moltes vegades penseu que a la Física se li ha dit Filosofia.
Però aquí estem dient la Química, eh?
La Física ho entendria.
La Física al final és una filosofia de...
Com la part de la bastant filosòfica de la ciència.
Tu no veies la sèrie aquesta de Física i Química?
Jo ja ho relaciono, està tot plegat, no?
No, no, al fons, collons...
Ara, poca broma, jo crec que es pot reflexionar
de la Química des d'una perspectiva filosòfica.
De fet, la seva obra té molt de filosofia a base de la ciència,
no?
La ciència per fer tractats filosòfics, per dir-ho d'una manera.
Però és que Asimov no només va fer això,
també va estudiar francès i alemany.
No va parar...
Però és interessant el background que pugui tenir en el sentit religiós,
després aplicar-ho...
Jo no sóc tan, segurament, llegit d'Asimov com tu,
però no sé si es veu bastant el tema religiós...
Sí, perquè l'Asimov agafa els mites i intenta...
De fet, hi ha un llibre d'Asimov que és la Bíblia,
segons Asimov, on tu tens la Bíblia en una columna i al costat
l'Asimov va explicant-te
Esto de las doce tribus se refiere a tal...
No sé què...
Va fent una explicació racional, podríem dir...
Aterrant una miqueta, no?
Exacte.
Continuem.
Durant la Segona Guerra Mundial,
ell va treballar com a químic civil a la secció experimental naval de Filadèlfia
i hagués participat en assajos nuclears i s'hagués allistat a l'exèrcit
si no fos per diversos errors burocràtics
derivats d'aquella partida de naixement tan dubtosa que hem comentat abans.
Vamos, que es va alliurar pels pèls.
El 1949, Asimov va començar a impartir classes de bioquímica a la Universitat de Boston,
però a partir del 52 ja guanyava més diners amb els seus llibres,
així que va deixar de donar classes i només participava en investigacions.
De fet, participava molt poc, tan poc que li van voler retirar el títol de professor associat,
però ella en va lluitar i el 78, molts anys després, va començar a ser considerat professor complet.
I com a última dada curiosa, i aquesta pol potser et sonarà,
Isaac Asimov li van oferir treballar a DARPA.
DARPA et sona?
Hòstia, no.
És l'Agència de Projects Avançats de Defensa dels Estats Units.
Metal Gear?
Ah, val.
Ah, jo dic, sí, sóc una entendida en defensa americana.
Bàsicament són els que desenvolupen armes secretes i tot això,
i li van oferir treballar allà però ho va rebutjar perquè ell deia
que no volia posar en risc la seva llibertat creativa a l'hora d'escriure's.
És a dir, si ell coneixia secrets d'estat, clar, no els podia utilitzar els llibres,
preferia especular.
Tot i així sí que li van oferir, ell va escriure una carta de rebuig
dient, ei, jo no hi vull ser però sí que us convido a tenir aquestes idees.
I els va donar com quatre idees creativament i a més bastant bones, no?
En el sentit de, no per fer missils sinó per fer el contrari.
De fet, durant aquests anys també va conèixer en una cita cegues a la seva dona,
Gertrud Blugerman, amb qui es va casar el 1942 i va tenir dos fills, David i Robin Jones,
el 51 i el 55.
Gertrud i Isaac es van separar als 70 i ell es va acabar casant de nou,
aquest cop amb una psicoanalista i escriptora, Janet Opal-Jepson,
que de fet tothom la coneix com Janet Asimov, als Estats Units, el cognom de...
Però és una dona bastant prolífica i a més van escriure llibres junts.
Tu me'n vas regalar un.
sense saber-ho, tu i la...
Sí, però...
Ell és el Nervi de Robot.
És un llibre molt petit que m'ha robat per l'aniversari.
És escrit amb ell i la Janet.
Nos está incionando que podemos seguir en esta línea.
Ah, sí?
Regalant-me, regalant-me coses.
Llibres de Asimov jo en tinc molts.
Me l'he llegit tot el que tinc.
Encara queden, no?
Uf, si me'n queden, ja ho veuràs.
Però bueno, el tema és que aquesta dona, la Janet, va continuar amb ells fins a la seva mort
i sobre la mort de Asimov hem de parlar precisament,
no perquè fos especialment cruenta, sinó perquè és curiós.
Isaac Asimov va morir el 6 d'abril de 1992, amb 72 anys.
La causa oficial, insuficiència cardíaca i renal.
Dic oficial perquè, en realitat, la causa, podríem dir, que en va ser una altra.
Tornem a fer el programa de Conspiranoia.
Sí, em sembla que amb aquesta música he posat el hype una miqueta per als núvols.
En veritat, és una història més aviat trista.
Ens hem de remuntar a 1977, quan Asimov va patir un atac de cor.
Tot i que se'n van sortir, el 83 es va veure obligat a acabar fent-se un triple bypass coronari
i durant l'operació li van fer, com és procediment habitual,
diverses transfusions de sang.
El que no era procediment habitual, llavors, era analitzar la sang
amb la que es feien aquelles transfusions,
especialment en busca del VIH, del virus de la sida,
perquè era un virus nou i bastant desconegut en aquell moment.
I com podeu sospitar, la transfusió que li van fer el va infectar de sida.
Vaja, hòstia.
Quan la família va descobrir, i l'hospital va descobrir aquell contagi,
van instar els Asimov a no fer pública aquella rada,
ja que en aquella època els malalts de sida patien una incomprensió i un rebuig brutal.
I els van aconsellar no generar controvèrsies, sobretot plegant, no?
Perquè no s'arrisqués que li comenceixin a dir coses estranyes.
I així ho van fer, de fet.
I van dir quina va ser la causa real de la mort,
que va ser la immunodeficiència que tenia per la sida.
i no va ser fins al 2002 que la família va explicar la veritat.
Janet, la viuda de Asimov, va voler deixar clar que ell en realitat
sempre va voler fer pública la seva situació real de salut,
però que els prejudicis aquests de l'època el van fer fer alrere.
I ara que molts metges havien mort,
en 2002 havien mort gairebé tots els metges que l'havien tractat,
i que veia com que explicar el cas podia ser revelador
i fins i tot bastant edificant per treure una mica d'estigma,
van decidir fer-ho públic com ell hagués volgut.
I cal dir que el seu contagi, tot i ser secret pel públic,
no ho va ser a l'esfera mèdica.
I va ser un dels casos que va fer replantejar el control de l'anàlisi de l'UBIH
en les transfusions i es va començar a practicar precisament dos anys
després d'aquelles vinfeccès, a la 85.
Finals tristos i desafortunats a banda,
durant tota aquesta vida Zimov va ser famós pel que encara no hem parlat,
els seus llibres.
I no hem parlat perquè la seva obra Adriano és extensa, molt extensa.
Se'n diu que vora 500 llibres,
però també s'ha de dir que s'haurien de descomptar
els més de 100 antologies de relats,
perquè ell va fer molts relats curts durant molt temps
i els acabava ajuntant als llibres,
i moltes vegades es repeteixen a aquestes antologies els relats,
els va movent i tal.
Però sí que 200 llibres diguéssim originals
sí que els pots arribar a comptar.
No sé, quan ve la seva obra realment dius
¿qué hacían cuando dormían?
És que de fet és això,
ell deia que escrivia 10 hores diàries
de dilluns a dissabte només descaçava el diumenge
i 10 hores...
Mira, com tu i el Carles quan aneu a 6.
Un oficio...
Igual de bien lucrado, igual de bien pagado.
No, no, és que és això.
Veient l'extensió de la seva obra
t'ho pots creure.
Veient el text
tranquil·lament poden ser 200, 500 o més.
Fins i tot,
si tu busques a la biblioteca dels Estats Units
posa 900 títols.
Y en cierto modo, toda una vida extensa, ¿no?
Porque ahora me está viendo el cineasta Fassbinder,
el alemán,
que el tío siempre decía
ya dormiré cuando esté muerto.
Porque la verdad es que se sabe, ¿no?
Dormía muy poco y se robaba muchísimo.
La Simó siempre va explicar
que cuando va comenzar a trabajar
a la tenda de llaminaduras
uns pares lo obligaban a achecar a las 5
y que es una costumbre que nunca perdí.
Y él siempre se achecava a las 5,
comenzaba a trabajar a las 6.
Sí, porque se debía a fotre unos chutes de sucre,
a aquel chaval.
¿Me estáis recomendando que vaya metiendo esto ya a mi hijo?
Precisamente, no.
Li prohibían sons pares menjar sucre.
Y cosa que él también va agrair.
Claro, cuando después va morir del que va morir
supongo que va ser como, joder,
yo que me llevaba bien toda la vida
me eran jodiendo aquí los médicos.
Claro, también te cal que ten en cuenta
que la Simó no només va escribir
llibres de ciencia ficción,
pero también va hacer llibres d'historia,
de religión y divulgativos de ciencia.
De todas maneras,
avui yo només os volía apropar a la figura de Simó
porque se han celebrat aquests 100 años del seu naixement.
Un hombre que a través de la seva obra
nos va donar un punto de vista racionalista,
humanista y progresista
d'un futur que ell sempre va veure amb el prisma positiu.
Isaac Asimov sempre ha sigut un escriptor
amb unes idees bastant optimistes,
fins i tot quan al seu voltant
imparava aquest ciberpunk més distòpic,
podríem dir.
I no és que fugís dels problemes del món.
De fet, va ser un gran crític
del desenvolupament industrial desmesurat dels 80,
un gran defensor de l'ecologisme
i fins i tot és un dels primerencs defensors
de la teoria del canvi climàtic,
a pesar de que també era un gran defensor de l'energia atòmica
i això algun dia ja n'entrarem en més detall.
En un futur tinc la intenció
de portar aquí empanada cultural
certes obres seves
per parlar-ne en propietat,
com per exemple la saga Fundación,
òbviament,
saga de robots
o fins i tot alguns relats curts
que són bastant exquisits.
Però de moment
celebrem aquests 100 anys
Isaac Asimov,
un dels autors que més ha fet
per la literatura de ciència-ficció
i continuem amb el programa.
M'ha agradat això, eh?
Dels seus relats curts
que són molt exquisits.
Són molt exquisits.
Això m'ha agradat.
A veure, un Asimov d'ara mateix
no aniria malament
perquè ens expliqués realment
el que està passant, no?
Ah, sí, sí.
No, però, a part,
una pregunta, Ferran.
Digues.
Per exemple, jo recordo, no?
Ell és seu, no?
Jo Robot.
Jo Robot és seu.
Vale.
S'ha fet en cinema també i tot,
però la saga, o sigui,
la saga, com es diu, Fundación?
Sí.
S'ha adaptat?
La saga Fundación,
malauradament,
qui té els drets ara mateix
és Michael Bay.
Hòstia.
Bueno, però també pot sortir
algú bastant espectacular segur.
Ja, però és que Fundación,
si algú és,
no és espectacular.
És una altra cosa.
però, bueno, ja us dic,
ja en parlarem
perquè Asimov
dona per molt.
Jo avui volia presentar-lo
aquí en Panena Cultural
i així ha sigut.
Veus com no soy yo,
que en el fondo queréis hablar
de adaptaciones cinematográficas?
No, no, jo no.
Jo vull parlar dels seus llibres.
He venido a hablar de su libro.
Vinga, avancem, Pol.
Em sembla que et toca a tu.
Pol li.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Just me.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
Còmics.
engaixar tant amb el còmic que...
It's at just.com
Sí, li va al senyor,
Audio Jungle.
Sí, sí, bueno, ens quedem a Estats Units
i també inclús ens quedem amb el, ara que deies
tot el tema de religió també infantil,
religió infantil.
Què? Ojo!
Estàs pensant...
No ho sé. Bueno, també toca aquest tema
el còmic que us porto. Dic còmic
o també podria dir novel·la gràfica. Això l'altre dia
va haver-hi com una mena de rifirrafe
amb el teu amic Carles. Amb el Carles Perguats
amb el grup que teniu d'empenar cultural, però...
Jo he presentat com un representant de la novel·la gràfica.
Sí, sí, no, és una novel·la gràfica. El que passa és que
quan es parla de còmic hi ha vegades
que ho fas com a genèrica, és a dir, tu parles...
Sí, però dir novel·la gràfica és com dir-li a un videojoc
entreteniment virtual. No, però
sí que és veritat que novel·la gràfica potser
s'entén més... Avui passo del còmic
que anem a parlar de què és novel·la gràfica
i què és còmic. No, però jo crec que potser
sí que és veritat que la novel·la gràfica
s'entén més com un tomo autoconcloyente.
O sigui, al final que no hi ha mil tomos
o inclús que potser molt d'autor...
El còmic que porto avui, que és Blanquets de Craig Thompson,
és un còmic, a part d'autoconcloent,
o sigui, és un únic tomo,
és d'autor, i a més
és aquell autor que quan vam portar el tema d'autoria
que vam entrevistar el Víctor del jueves,
ell parlava
que molts cops a Europa, en aquest cas
és dels Estats Units, però el propi
autor és el dibuixant, és el guionista,
llavors en aquest cas, sí, es pot parlar
de novel·la gràfica quan es parla de Maus,
de Persepolis, bueno, molts cops així, no?
Però bueno, el còmic que portem avui, i escolteu,
és que és... No, no, és un totxaco.
És que és un totxo, de 600 espàgines.
Aquest és difícil de llegir,
perquè quan vulguis llegir alguna part del mig,
saps allò que no pots obrir prou el llibre perquè es trenca el llom?
Jo, i a més, us porto la versió en català, que l'he trobat
a una biblioteca.
Però això deia allò de Blanquets.
No, Blanquets no.
No, però és un còmic de 2003.
Els iogurts, d'abans.
Còmic de 2003, Craig Thompson,
Estats Units, o sigui,
un americà que ens presenta
un còmic autobiogràfic
que s'ha considerat, a part de guanyar milions de premis,
que després els repassaré bastant, així,
una mica per sobre, però se li ha considerat
això que deies tu, Adriano,
que és també la nova novel·la gràfica sobre tot Estats Units.
Quan va fer això,
aquest còmic,
que és autobiogràfic, però és autobiogràfic
des que era nen, més o menys
uns cinc anys o així,
narra des de la seva vida
fins als 25, més o menys.
Els va fer als 30 anys, aquest còmic.
Però que t'havia previst morir, o què?
No ho sé, però, clar,
a vegades quan pensem en autobiografies
penses en quan l'autor...
En Churchill, Churchill, no?
L'autor ja té els passats als 70 mínim, no?
I et fa una retrospectiva.
Creu que ja té història.
Clar, però aquí l'interessant és que els 30 anys,
bueno, una mica abans, perquè òbviament el 2003 és quan va ser publicat el còmic,
però amb 600 pàgines no s'escriuen ràpidament
i sobretot no es dibuixen ràpidament.
Llavors, el que sí que s'entén, jo entenc, per exemple,
és que ell va...
Al final del còmic hi ha un canvi, no?,
en la seva vida.
Ell venia d'una família molt religiosa,
és a dir, en fet era evangelista cristiana,
on el Crist i Déu era totalment el centre.
Sobretot la figura de la mare, sobretot,
era la més, potser...
Radical.
La més radical en aquest sentit.
La madre de Carri.
Sí, la madre de Carri, exactament.
Aquí no hi ha temes sobrenaturals,
però sí que és veritat que
et narra la història de la seva vida
també toca amb molts pals diferents.
És un còmic molt costumbrista,
i toca pals d'aquests tipus...
A part de la religió, òbviament,
també el tema d'abusos amadors.
No només en temes de religió,
ell va patir bullying a l'escola,
llavors també...
Això de forma molt subtil, eh?
I sobretot ell era dibuixant.
De fet, aquí es demostra, no?,
amb aquest pedazo de tot xuc
que està molt ben dibuixat també.
Llavors, quan era jove,
també es refugiava en l'art.
Però què passa?
És interessant veure la contraposició
que fa ell durant el còmic
amb l'art, amb la religió.
És a dir, clar,
ell mateix volia dibuixar coses
que aparentment no podia dibuixar.
Ja no parlem de...
No és, només, no?
Sinó que hi havia temes
que no podia tractar
sobretot per la seva família tan...
I, òbviament,
per l'escola que assistia,
els campaments d'estiu
que anava d'aquests de...
Tipo La Llamada, no?
La pel·lícula aquella
que va anar al campamento.
Llavors, què passa?
Sister Act.
Exacte.
Doncs, clar, què passa?
És un còmic que reflexiona
per moltes coses
i que et dona moltes voltes
a certs temes
que potser nosaltres,
des d'un punt de vista,
tant si és agnòstic com ateu,
però ho veus més des de fora, no?
I ell, com a personatge,
jo crec que, com a persona,
ha tractat,
i per això deia,
el tema de...
que en 30 anys
ja ha fet una retrospectiva
a la seva vida,
però quan ha fet,
ha pogut fer un clic.
No vull...
De fet,
cap al final,
no dic cap espòiler,
però cap al final,
no és que es replantegi
la seva creença en Déu,
però sí que es replanteja
com s'aplica la religió,
és a dir,
per exemple,
com es diu això?
El portador del mensaje, no?
Evangelista.
Sí.
És a dir,
què passa?
Ell el que se n'adona
és no només amb l'art,
que l'art pugui estar limitat
per la religió,
o per les creences,
pels dogmes,
pel que vulguis,
sinó que el que ell reflexiona
és sobretot aquest missatge
és una interpretació.
I això ho hem parlat
alguns cops aquí
quan parlàvem del tema,
no?,
de la Bíblia.
La Bíblia és potser
el més reinterpretable possible,
no?
No, no,
la Bíblia,
i alguns dirien
la Constitució Espanyola.
Ai, ai, ai.
Ja, ja, ja, ja.
Però no hi entrarem.
Però ara voy a hacer un inciso aquí
que quizás va ser en esa dirección,
eh, Pol,
però si me parece
algo que no había valorado
era por estar pensando
qué ínfulas, no?
Alguien que se plantea
ya de alguna manera
ir plasmando su propia vida
en un tiempo
en el que aún
tiene mucho por escribir
y por dibujar,
evidentemente,
pero por otro lado
es cierto que, claro,
cómo miras tu juventud
cuando realmente
ya no eres joven,
ya es una mirada alejada,
una mirada alejada
que puede ser muy positiva,
puede ser más fría,
más neutra,
pero que en el fondo
también está afectada
por ese nuevo devenir,
por esa nueva edad,
¿no?
Pues en el caso
de una persona
ya con cierta vejez,
cuando mira a su juventud
lo va a hacer
de una manera muy diferente
que cuando la está viviendo.
Sí, la tendencia a idealizar,
¿no?
Claro, claro,
también, también.
Lo que hablábamos antes,
¿no?
Y he dicho muchas veces
lo de aquello de Gabriel García Márquez
de que cualquier tiempo pasado
siempre fue mejor.
No creo que sea el caso.
No, no, no.
A veure,
sí que es veritat
de que tot el còmic,
com que el seu autobiogràfic,
els personatges també són molt,
es nota molt
que és carne del pasado,
és a dir,
que ho tracta molt,
tracta molt la història
del seu germe petit,
no,
de com ell intentava també
defensar-lo i tot,
però des d'un punt de vista
sí que és veritat
de que el veure,
no,
la vista atrás,
deixar la vista atrás
amb suficient perspectiva,
encara que siguin pocs anys,
però per veure
de com la religió
s'apoderava
de tots els sentits
de la seva vida.
Ell en un moment
del còmic,
obviamente,
de la seva vida,
apareix un personatge
que és la Raina,
que és una noia
que coneix el campament
aquest religiós,
i és clar,
també és molt interessant
com planteja
una relació amorosa,
a més amorosa
des del punt de vista
romàntica,
però des de sabent
els dos perfectament
el que hi ha
pel mig d'un diós
que te mira
i que vés a saber
què pots fer,
què no pots fer,
però tenen la intenció.
Llavors,
què passa?
Que també entra
el dibuix
en aquest còmic.
El dibuix,
ell com utilitza
el dibuix,
clar,
això si fos un llibre
també seria bastant difícil,
però el dibuix
ell ho representa
molt amb alegories.
Llavors,
quan descobreix
aquesta noia
i entra en la seva vida,
aquest còmic
evoluciona
cap a uns trets
molt més fantasiosos,
el dibuix.
Llavors,
clar,
ell,
una de les reflexions
que fa
durant el còmic
respecte al missatge
religiós i tot,
és que no es pot
transmetre un missatge
que ve de Déu
amb lletra.
És molt difícil,
inclús en veu.
Llavors,
ell troba en l'art,
en el dibuix,
una forma d'aproximar-se.
Òbviament,
la paraula de Déu
és difícil.
La pregunta,
perquè em sona
una vinyeta del còmic
que deu ser
d'un d'aquests moments
més alegòrics,
que hi ha una mena
de mandala
amb la parella
estirada enmig.
Sí,
perquè ella li regala
com una mena de mantel.
Ara parlaré
perquè es diu Blanquets,
però,
no,
no,
no.
La pregunta és
si a través de conèixer
aquesta noia
i descobrir sentiments...
Clar,
tot s'accentua.
Perquè la religió
funciona molt
amb el misteri,
que es diu.
El misteri,
el misteri,
que és no poder explicar
això que has dit.
Hi ha coses que no es poden explicar,
quin agafes?
El de la teva religió
o comences a obrir el món
perquè l'art,
el que té és que l'art,
està totes les religions.
I recordo aquesta imatge,
ara m'explicaràs,
potser és una altra cosa,
aquesta imatge del mandala,
clar,
d'on ve el mandala.
No és un mandala,
ja sé que ara has dit
que és una mena de...
No, no, no,
però la idea ho és.
El fet que l'amor
no és només cristià,
l'amor és universal.
Les religions tenen el misteri
i tenen les veritats
i les veritats
no són d'una religió,
són universals
i potser per això
també ell té aquest moment
de clic, no?,
que tu parles.
Sí, o sigui,
ell té molts moments de clic
des d'un punt de vista
de que,
com tot adolescent
o nen o així,
al final et comences
a replantejar les coses
i sobretot
quan tu sents
o tens sensacions,
sentiments
que no estan de acuerdo
con los mandamientos
o que no, saps?
És un personatge
que com te'l planteja,
és a dir,
com va ser,
a priori,
ell,
és un personatge
molt introspectiu,
molt seu,
l'altra gent,
bueno,
també feia altres coses,
no?,
algun Joan anava a posar,
com es diu,
a rugby
o el que sigui,
bueno,
a futbol americà,
sobretot.
Però no,
no,
però em refereixo
que ell era un personatge
més solitari
que quan troba aquesta noia
també veu que,
bueno,
que enganxen bé,
és una història maca,
clar,
és que venim d'Arriquí Gervés,
venim de Private Eye
i aquest cop no,
us estic portant un còmic,
t'està dic en tothom.
Sí,
m'estic masticant.
T'anava dit,
o tu que portes
sempre distopies
el futur és negre.
No,
però realment,
a part que és un còmic
que us diré,
és un còmic perfecte
tant per la gent
que ja llegim còmics
com per la gent
que mai ha llegit còmics
o que no llegeix massa,
és un còmic ideal
perquè és llarg,
són 600 pàgines,
però és que passa perfecte.
I a més,
la narrativa és molt senzilla,
el traç és molt senzill,
això ho comentàvem abans,
Ferran,
el traç també...
L'estilització
està molt aconseguida.
Blagui Negre,
com que ell prové
d'una ciutat,
la típica americana
que sempre està nevada,
tot el còmic és neu
i d'aquí ve el nom,
Blanquets.
Blanquets,
al principi del còmic
et fa una definició
aquesta de diccionari
i et posa
tres excepcions,
es diuen,
d'un diccionari,
les tres excepcions,
que una és
com una manta,
que és blanquet,
el que sempre coneixem,
mantell o manto,
que és,
que ell ho diu
com una capa contínua
que oculta
el que està a sota.
Un manto de nieve.
Exacte.
Llavors,
la neu aquí
és molt representativa
i l'última és
una llei o norma
que afecta
a un grup en particular
i no permet excepcions.
Què passa?
També aquí entra
el tema de dogmatisme religiós,
és a dir,
coses que passen
només a certs col·lectius.
Llavors,
ell constantment
està fent alegoria
a les Blanquets,
perquè a més,
ella li regala
en un moment
una manta feta per ella,
que és aquesta,
jo crec que és aquest moment
que tu deies,
potser més mandala,
que li cus
i li regala
i també el tema
de tot el que has de cobrir,
tot el que has de tapar
per anar passant,
perquè tu no et pots mostrar com és.
És un còmic
que parla molt d'això
i realment
és un còmic
superrecomanable
per qualsevol personat,
ja et digué,
tant hagi llegit o no.
Parlàvem de les 600 pàgines,
a veure,
és llarguet,
però és que ell mateix
es va superar
al cap d'uns anys,
crec que era el 2011,
amb Habibi,
que és gairebé
700 pàgines.
I penseu una cosa,
2003,
que és aquest còmic,
no...
ningú estava acostumat,
de fet,
va ser com el primer còmic
que es va fer
tan llarg
sense prèviament
haver fet entregues.
És a dir,
la majoria...
Tal qual.
Sí, sí, sí.
Tal qual.
El tio arriba,
deixa la seva gran obra,
no?
Joder.
És un totxo, eh?
Ostres, doncs.
No, però imagineu això,
que el tio va publicar
aquest còmic directament.
Com funcionaria
a nivell editorial, això, eh?
Clar, clar.
Quina confiança, eh?
Una persona que sí,
que havia fet algunes coses abans,
i havia fet fàbules,
sobretot en còmic,
no, també,
però un tio bastant jove...
Sí, sí, tenia publicacions,
però aquí va ser...
O sigui, aquí és on va començar
el tope d'ell com a autor.
O sigui, la primera gran obra
reconeguda seria Blanca.
Clar, però és jugar-te-la,
és jugar-te-la,
perquè a més,
moltes editorials també li deien,
hòstia, això potser
el normal és anar fent
publicacions petites...
L'editorial ho dirà també
a nivell econòmic,
perquè sempre prefereix fer allò
de vender los tomos
de 20 euros en 20 euros
i luego el recopilatorio
por 120.
Hòstia, ara que veig
aquest tio és relativament jove, no?
Sí, clar.
O sigui, 2003...
No sé per què m'estava imaginant...
El 2003, això devia tenir uns 30 anys,
no?
Doncs, bueno, a veure, ara mateix...
70, 70...
Tenia 21.
El 2003...
No, ara té 44.
Ah, vale.
Aquest tio té 44,
el 2003 en tenia 20.
Van deixar 70 llargs.
A veure, també,
em va recordar bastant
un estil d'un altre còmic
que no sé si hem comentat algun cop,
que es diu Piruetes de la Tilly Walden,
que també és un multipremiat,
aquest fa menys anys,
però té un estil, això,
com molt personal
i crec que és un còmic
que pot agradar molt,
a part,
que ha agradat molt a la crítica.
És un còmic que...
Eisner, no?
El Premi Eisner,
que l'hem comentat bastants cops,
que és, al final,
és com...
No vull dir-ho així,
però és com l'Oscar de los còmics,
que ho hem dit sempre,
però, bueno,
jo crec que cada cop
entendrem més que el Premi Eisner
és el gran...
I no dir-ho així
és fer-se trampes al solitari.
Ui, sí,
un brindis al sol.
Doncs,
Premi Eisner,
el millor dibuixant
i millor novel·la gràfica,
Premis Harvey,
que també són superpepinos,
millor dibuixant,
millor artista
i millor novel·la gràfica.
Això, a vegades,
també,
diferència entre dibuixant i artista,
com ho entenem nosaltres,
sí,
però la traducció aquesta que he fet
no és la mateixa
i a vegades
aquests premis
no els entenc molt bé
perquè formen part
d'una mateixa categoria
com si haguessin de dir...
Ara m'explico, eh?
Millor director
i millor realitzador.
M'explico, no?
Fan un matís
que no acabo d'entendre.
És que a vegades
el còmic,
per exemple,
això pot passar
a Watchmen,
a l'Amor i Gibbons, no?
Clar,
qui és l'artista?
Qui és el dibuixant?
Seria més com
qui és el creador?
Estem parlant de qui és el creador
que hi ha darrere
o qui és la mateixa?
És com el showrunner d'una sèrie.
Sí, exacte.
Un dibuixant
és més com un ofici.
Clar,
però per exemple,
recordeu fa uns mesos
quan vam entrevistar
l'Antoni Altarriba,
ell tenia molt clar
que amb el Queco,
clar,
amb el dibuixant,
clar,
anaven de la mà
perquè feien allò
que no recordo com es deia
però que era com el guió abierto
o alguna cosa així, no?
Sí, reflexionaven conjuntament.
Al final el guió
anava mutant també
amb la imatge, llavors també
et dona a pensar de, bueno,
amb les pel·lícules potser estem acostumats al realitzador
o al director, és el gran
la gran figura que cohesiona.
Jo quan escolto realitzador
no puc fugir de la idea
molt pràctica, algú que realitza
potser sense espreït, potser només
responent a una ordre o a una gran producció
que té molt clar el que vol. Un director
ja és algú que està posant en disposició
la direcció. Jo que treballo
en publicitat, se li diu director
a qui dirigeix, però en veritat els
de l'agència creativa li diuen al realitzador.
Saps? Perquè al final està portant a terme
una idea que no seva fins a cert punt.
I aquí ja entraríem en aquesta
discussió que vam començar amb l'autoria...
Un dia hem de reprendre això, a veure com evolucionar.
Un dia quan ens quedem sense temes
tornem a fer els que ja hem fet. I escolta, el Habibi aquest
que l'has mencionat, és més recent
el teu, no? Va cap a l'amor?
Veig que continua amb l'amor? Jo no l'he llegit.
D'aquí faig un missatge al Carles
que sé que em va dir que el tenia en la super biblioteca
que diu que té a casa, però ja me'l deixarà.
Així que potser és el proper que us porto,
però bueno, són 600 pàgines. Bueno, fa gràcia perquè continua
amb el concepte més ètnic, no? Per així, més
exòtic, no? Partim del Mandala que
mencionava el Ferran, no? I anem
cap al món àrab, no? Habibi,
amor. I després que continua
amb el tema de l'amor, també, no? Sí.
Bueno, jo crec que és un dels temes, potser, quan
fas coses molt autobiogràfiques, si t'ha tocat, i a ell
crec que li va tocar, i molt fort, el tema
amorós i sobretot els
desenganyos, també, i tot això, no? Al final
idealitzar una persona. I quan dic
una persona, també, en aquest sentit, adeu.
I a Cris, no? Al final, la idealització, el que et porta
tan bé són moltes conseqüències negatives
quan comences a donar-te compte
de certes coses, no? Jo m'imagino que potser t'escoltava
i, clar, com que m'estaves parlant de la religió i m'estaves
parlant d'aquesta, no?, escola cristiana i tal,
no sé per què, me n'anava al segle
d'enrere, però molt, molt al principi, i, clar,
m'ha sorprès... No, no, no, clar, això estem parlant
que és probable que això fos als anys
80. Estava Massimov.
No, però és americà, clar, és que
l'Amèrica té zones on tot això
continua sent... I a l'estat espanyol, també.
No, però com m'agradaria
destacar que aquests, a part dels premis i això,
a part de, tipus, revistes com
New York Times o Time, o així,
que també l'han posat com de les
millors entregues de novel·la gràfica,
em fa gràcia perquè vaig llegir que
Neil Gaiman, que sé que a tu també t'agrada molt, no, Ferran?
Com a escriptor, em sembla.
I a més, Sandman, no? American Gods.
L'has llegit ja, Sandman, tio? No, però és que és molt llarg
i penso, no sé... Però si és menys llarg que això.
No, però té ordres... És que ho vaig estar mirant l'altre dia.
Sandman té com ordres
de lectura diferents, depèn de...
Mira, fem una cosa. Tens tres mesos
per llegir-te a Sandman. Vinga, va,
i farem una especial. I secció conjunta.
Bueno, que a ell li agrada molt, bàsicament, el Neil Gaiman,
i que, bueno, res, acaba dient que això,
que ho recomano tant si
sou allò
lectors...
habitual. Us usual.
Habitual. Sí, doncs,
com si no, us agradarà, segur.
D'acord, molt bé, doncs queda apuntat. Adriano?
Continuem amb mi?
Tot per a tí, a partir d'ara. Un play. Vinga.
Cinema
Bueno, ya lo oye, ¿no? Hoy iniciamos la sección cinematográfica con este sonido
de una simpática armónica
que he de reconocer que lleva
en mi cabeza unos cuantos días, ¿eh?
Vi la película en miércoles
en la biblioteca y sigue
la melodía en mi cabeza, así que
no sé si les estoy haciendo un favor a los oyentes...
Tranquil, que ya se acaba, ya se acaba.
Bueno, pero ya verás que no se...
La están escuchando poco, la están escuchando poco.
Si hubieran tenido la oportunidad de ver
la película y darse cuenta que es un leitmotiv,
que va sonando varias veces, ¿no?, a lo largo de la película.
Posiblemente les acabaría pasando como a mí,
que no me la he conseguido quitar.
Pero, bueno, mejor una melodía así
que la canción del verano.
A veces hay que sacrificarse por el buen cine.
La rusalilla.
Y por qué esta...
Exacto, lo había pensado, ¿eh?
Pero bueno, ¿por qué esta melodía tan pegadiza?
¿Por qué? Bueno, ya os he comentado
que es el leitmotiv de una película
y es la película de la que hoy vamos a hablar.
Es A Flower in Hell, una flor en el infierno,
que como os imagináis por mi chapa inicial,
pues es una producción coreana.
De hecho, soy coreana.
Sí, ¿no? Debe ser del este.
Estamos hablando de la ficción en este caso
porque ya os he mencionado al principio
que hablaríamos de una ficción y de un documental,
aunque sí es cierto que esta ficción
tiene mucho de documental
y veremos cómo el documental
es tan sorprendente que tiene mucho de ficción.
El documental, por cierto,
se llama Los amantes y el déspota.
Espero poder llegar, ¿no?
¿Vamos bien o qué?
Sí, todo para ti.
¿De qué va Una flor en el infierno, no?
¿Por qué esta película hoy?
Hemos hablado mucho del cine coreano últimamente
y lo hemos hecho sobre todo
a partir de esta gran figura que es Bong Joon-ho.
Pero a veces hace falta tirar un poquitito del hilo
y, hostia, no sé si recordáis
que cuando hablábamos de los premios Oscar
y de la posterior emoción que generó ese gran premio...
Que son los Eisner del cine, recordemos.
Exacto.
¿Os acordáis del ciclo de cine coreano que mencioné?
Si os acordáis que...
Creo que ese día Ferran no estaba,
pero hablé de un ciclo de cine coreano...
Por eso no me acuerdo.
Bueno, no os escuchas, ¿no?
Incluso cuando no estás...
Hombre, os tengo que editar.
Está claro.
Pues, bueno, sí que os mencioné que había un ciclo de cine coreano
en la Filmoteca.
Lleva ya unos días, pero que sí.
Si no habéis ido y no os acordáis, no pasa nada
porque, en el fondo, hasta el 8 de marzo
podéis seguir viendo alguna peliculilla.
De hecho, quedan tres que van a repetir varias veces.
La mítica de Kim Ki-duk, ¿no?
La de primavera, verano, otoño, invierno,
que ya lo mencioné en su día.
Y después una peli de la nueva ola de cine coreano
de los 80, concretamente del 88.
Y la primera peli de Bong Joon-ho.
Que, si no la habéis visto,
la de Perro ladrador poco mordedor,
pues creo que la dan el domingo,
es decir, esta tarde,
y la vuelven a repetir a final de semana.
Pero bueno, yo me atrevo a decir
que de todas estas pelis que he ido mencionando,
más las que también han ido dando,
A Flower in Hell, Una flor en el infierno,
es, sin lugar a duda, la película más especial.
No solo por su antigüedad,
estamos hablando del año 58,
y no es nada fácil ver cine coreano de esa época,
sino también por ese retrato que hace tan directo
sobre la realidad social del momento, de la época.
No sé si tenéis muy claro ahora
en qué punto estaba Corea,
Corea del Norte y Corea del Sur en el año 1958.
Es justo antes, justo después del abuelo.
Ahí estamos, estamos ahí, estamos ahí.
Pero eso en Norcorea.
Estamos hablando del abuelo.
Y el abuelo.
El abuelo, ya de todo el mundo.
El abuelo, es que son Kim Jong-un, Kim Jong-un.
Sí, claro.
Kim Jong-un y el abuelo.
Sí, sí, las vidas pasadas de la...
Exacto.
No, no, no.
Fernando Fernández Gómez, ¿no?
Sí, la lengua de las mariposas.
No, a ver, ahora, Ferran,
para que el oyente no se despiste,
está hablando del abuelo,
del que inició de alguna manera
la situación dictatorial que hay en Norcorea,
que estamos hablando de Kim Il-sung.
Kim Il-sung, eso que no me sabía.
Como los Kim se van repitiendo,
llega un momento que te haces un lío.
Kim Il-sung, Kim Jong-un.
Allí ha habido...
No se considera dictador, ¿eh?
El primero, de alguna manera,
él llegó al poder elegido.
A Franco tampoco.
A Franco tampoco.
Sí, pero a diferencia de Franco,
que llegó en forma de golpe de Estado
y tras una guerra,
él fue elegido.
Y él fue elegido en un momento de que...
Os pongo un poquitito en antecedentes, ¿vale?
Antes de liarme aquí
con las tres generaciones dictatoriales de Norcorea.
Simplemente que sepamos
dónde estábamos ubicados en el año 58.
Corea ya estaba partida en dos.
Esto que les gusta tanto decir
a algunos políticos españoles, ¿no?
Romper España, pues sí.
A Corea ya la habían roto.
No sé si es que se puede romper un país,
pero parece ser que sí.
Como mínimo la habían dividido
y ya estaba esa Norcorea
al norte del paralelo 38
y esa Surcorea, pues al sur del mismo, ¿no?
Y de alguna manera, Corea, además de eso,
venía siendo puteada y ocupada
durante muchísimos años, ¿no?
Pensad que al final
el hecho de que la península coreana
se ubique entre dos imperios
como son el chino y el japonés
ha provocado que durante casi toda su historia
si no eran los chinos,
los primeros eran los otros,
los japoneses ocupándola.
Y de hecho, si nos centramos en el siglo XX,
de quien hablamos es de la ocupación japonesa.
Estamos hablando de una ocupación
que llegó a durar 35 años,
va del 1910 al 1945.
¿Y qué pasó en el 1945?
La revolución.
Pues que se acabó la Segunda Guerra Mundial.
¿Y Japón cómo acabó?
Se acabó la...
Pero claro, esto es lo que nos puede llegar a pensar,
ah, vale, y entonces colorín colorado,
todo bien para Corea ya,
porque los japoneses se marcharon
y por lo tanto, de alguna manera,
Corea quedó liberada
gracias a los soviéticos y los americanos.
Pues no, porque en el fondo
estos dos grandes imperios
se quedaron en la península coreana,
la veían una zona muy estratégica
y claro, es lo que de algún modo
acaba provocando la división.
Es decir, cuando te fijas
en que Norcorea ya estaba liderada
por los soviéticos,
también por los chinos,
y que en el sur se habían quedado
todos los países aliados
liderados por Estados Unidos,
inevitablemente eso ya era el precursor
de lo que sería el gran conflicto
de la Guerra Fría
y de hecho el gran conflicto
de la Guerra de Corea, ¿no?
Porque, os hablaba del 58,
pero es que Corea,
del 50 al 53,
es cuando tiene oficialmente la guerra,
la Guerra de Corea,
que es la que acaba provocando
que esa división,
que parece una división territorial
de grandes potencias,
acaba siendo una fundación
de dos nuevos países.
Es curioso porque todo lo que pasa
en Oriente Medio
desde los finales de los 80
hasta ahora,
es lo que pasaba
entre los 50 y los 70
en el sudeste asiático.
Sí, es cierto.
Estados Unidos metiendo baza,
Corea, Vietnam...
Bueno, que es decir,
son territorios que han sufrido
un poco la gran explotación
y la expoliación
de los grandes imperios
y claro, esto ha pasado
en otras realidades
como es la africana.
Sí, pero siguen en que siguen,
a Estados Unidos,
ahí están.
Esto es muy importante, ¿no?
Entender que...
Y esto conecta un poco
con ese gran premio
de Estados Unidos a...
Bueno, de los Oscars,
en este caso, ¿no?
De Hollywood.
Pero que hay algo, ¿no?
Porque ese diálogo
que ahora se puede establecer
entre un país surcoreano
o un país asiático
como Surcorea,
con Corea del Sur,
con Estados Unidos,
es gracias también
a la influencia
que ellos siguen dejando.
Es como,
queremos a alguien
que no se nos parezca,
pero que tampoco sea muy diferente
como para que le rechacemos.
Y Surcorea es claramente
ese ejemplo, ¿no?
Es ese gran país occidental,
bueno, capitalista, perdón,
que...
Pero en Oriente,
es decir, al Este,
que en el fondo
representa muy bien
los grandes valores de aquí, ¿no?
Pero entonces,
simplemente recapitulemos,
estamos en el 58
y ya han pasado 5 años
de esa gran división
y de esa gran guerra.
Pero aún así,
estamos hablando
de la posguerra,
claramente la posguerra coreana
y es de esto
de lo que habla la película, ¿no?
Una flor en el infierno,
por cierto,
que no he podido mencionar
aún el nombre del director,
seguiremos hablando de él
porque forma parte
de ese gran documental,
es Shin Sang-ok,
¿eh?
Shin Sang-ok,
que es un tío que seguramente
ahora no le sonará a muchos,
pero que es uno de los grandes
de la historia del cine coreano.
Porque se inicia
en esa posguerra
filmando un tipo de cine
que es que podría parecer
casi obras
del neorrealismo italiano,
de hecho está...
Estuve mirando
un fragmento de la película
y lo parece,
solo que las caras
son un poco más rasgadas.
Pero es que tiene
el mismo punto...
Sí, sí, el color,
o el color blanco y negro,
pero incluso la manera de tratar...
La textura de ese blanco y negro,
¿no?
Al final,
hay una idea,
hay una mirada
como muy sincero
a la realidad de ese momento,
esa realidad de posguerra,
donde desgraciadamente parece ser,
y si nos creemos la película
y algunos documentos
que aún vagan por ahí,
las posibilidades que había
de ganarse la vida
eran muy pocas.
De hecho,
se ve a través de la película
como cantidad de mujeres
recurrían a la prostitución
como método de supervivencia
y los hombres,
no todos,
pero muchos de ellos también,
pues a la delincuencia
y es en ese terreno
en el que se pone la película.
Dicen que Shin Sanok,
justo antes de poder grabarla,
en una época
en la que aún se estaba nutriendo
de grandes experiencias,
porque vivía precisamente
entre la guerra,
en un apartamento
con una prostituta
y que eso le sirvió también
como experiencia,
como observación,
como investigación.
Todo es investigación, mami.
Y él apareció ahí
en el 58
con esta gran peli
que lo ubica,
pero que ya venía
de hacer otras obras
bastante importantes.
Además,
tenemos también
a la actriz,
porque os estoy hablando
todo el rato del director,
pero os tendría que hablar
de su musa.
Al final,
es la actriz protagonista
que se acabará viendo
en un enredo
de país político
porque ellos dos,
siendo pareja,
acaban siendo secuestrados.
Y con esto estoy
acercándome
a la segunda realidad
de mi sección.
Es interesante
porque yo fui a ver esta peli
por la conexión
que tengo
o el gusto
que pueda tener
con el cine asiático
y en especial
con el cine surcoreano
y claro,
tiras del hilo
y dices,
hosti,
este cineasta
¿qué más ha hecho?
Anda,
pero si también
rodó en Norcorea.
tuvo ocho años
de producción
más o menos
de producción
en Norcorea.
¿Cómo puede ser
si, como os he contado,
las dos Coreas
ya estaban divididas?
Pues bueno.
Has nombrado
la palabra secuestro.
Exacto.
¿Qué le pasó
a esta gran pareja?
Vivieron el boom
del cine surcoreano
posterior a la posguerra
hasta que,
no sé si lo sabéis,
era un país
que en el fondo
al estar controlado
por tantas otras manos,
lo que estaba pidiendo
a gritos
era un control nacional
y ahí hay una especie
de también,
ahí sí que sería más
esa relación con Franto,
el general Park
da una especie
de golpe de estado
y se acaba haciendo
con el dominio
de Corea del Sur.
Estamos en los años 70.
¿Os podéis imaginar
cómo la filmografía
a partir de entonces
huye de esa especie
de neorrealismo italiano?
Ya no es esa mirada
sincera y cercana
al pueblo,
sino que lo que más bien
tenemos es un cine
que aboga continuamente
por el gran imperio,
por la nación.
Sí, propagandística total.
No muy exagerado,
pero sí que se movía
mucho más ese cine épico.
Nos puede servir
un cineasta muy conocido
como Kurosawa, ¿no?
Al final Kurosawa
era un tío
que hizo la trayectoria inversa.
Partía de un cine
que homenajeaba
continuamente
a Japón
para acercarse
cada vez más
a un cine de géneros,
un cine occidental,
que es lo que le hizo
de hecho ser,
de alguna manera,
yo lo llamo,
Bon Joon-Ho sería
el coreano, ¿no?
El americano en París.
El americano.
La misión coreana
de Kurosawa, en el fondo,
que fue el otro gran querido
por los occidentales
y por los americanos.
Por los yankees.
Entonces, esto,
esto que hemos visto
a través de esa figura
ya le pasa,
ya le pasa a estos señores
que de alguna manera,
no ella como actriz,
pero Shin San-Ho
deja de contar
con el beneplácito
del gobierno
y del país
para seguir haciendo cine.
Entonces entra en una especie
de decadencia cinematográfica,
sobre todo a partir
de los años 70,
¿no?
Principio de los 70.
La actriz se seguía moviendo,
estoy hablando, por cierto,
de Choi Yun-Hoo,
Choi Yun-Hee,
conocida también
como la mujer
de Shin San-Ho,
en el fondo,
el problema se inicia
a través de una oferta
que aparentemente
le hacen a ella
en Hong Kong.
Como ven que
las producciones coreanas
ya no están
en la misma línea
que antes
y ellos se tienen
que seguir ganando la vida,
de hecho,
se les ve,
¿no?
claramente a través
del documental
una entrega total
al discurso cinematográfico.
¿Qué pasa?
Que ya separados,
he de decirlo,
parece ser que la relación
también truntolla,
¿no?
No solo sus grandes
producciones cinematográficas,
sino la propia relación emocional,
se acaban separando,
sin oficiar esa separación,
y Choi Yun-Hee
ya en Hong Kong
es secuestrada.
Porque en el fondo
parece que esa gran oferta
que le están haciendo
en Hong Kong
a Choi Yun-Hee
responde
al interés
no del abuelo Ferran,
sino del hijo, ¿no?
Ah, o sea,
de Kim Jong-il.
Hemos empezado hablando
de Kim Il-Jung,
que es el que creó
esta especie de dictadura
en Norcorea,
y ya el gran dictador,
¿no?
Kim Jong-il.
Que es la persona
que él crece,
sí, sí, sí.
No, Kim Jong-il.
Kim Jong-il.
Su hijo,
el actual,
es Kim Jong-un.
Kim Jong-un.
Es que difícil.
Kim Jong-un es relativamente joven.
Este plan de secuestro
en Hong Kong
es muy Team Rocket
de Pokémon, ¿eh?
Esto es de locos.
Esto es de locos,
porque además
también hay mucha desinformación
al respecto.
Si finalmente se sabe más
y podemos estar aquí
hablando de esto,
es gracias a dos obras, ¿no?
Primero una,
bueno,
diríamos una novela, ¿no?
En el fondo
es un libro
que se publicó
en el 2015
y que ya presentaba
toda esta realidad, ¿no?
Estamos hablando
de Paul Fisher
como gran escritor
y el libro se llamó
Kim Jong-il presenta,
que fue de hecho
su primer gran libro
y que ya habla
de esta realidad
donde estos dos cineastas
surcoreanos,
bueno,
el director y ella actriz,
fueron secuestrados.
Va de Hitchcock, ¿o qué?
Va un poquitillo,
tiene ese puntito
porque ya veréis
que el documental
que bebe en el fondo
de esta gran obra
tira mucho
y estamos escuchando
la banda sonora
por una especie
de intriga,
de suspense,
es decir,
conscientes como somos
del desenlace
de ese secuestro
no quita
que la propia película
intente, no,
pues,
confundirnos continuamente,
¿no?
Y después,
lo que hablábamos precisamente,
la película, ¿no?
La película se llama
Los amantes
y el déspota
y es una obra
del 2016
que pasó por Sundance
bastante apeludida
que nos cuenta
precisamente
lo que ella venía diciendo,
¿no?
De cómo primero es ella
la que la secuestran
y la mandan
para Norcorea
y cuando el marido,
que en el fondo
nos habían separado
y sí que estaban
emocionalmente rotos
pero aún había un vínculo,
se decide ir a buscarla
a Hong Kong,
a él también
lo acaban secuestrando.
Esto es más o menos
lo que se sabe.
Total,
que los dos acaban
en Pyongyang
secuestrados
aparentemente
por el hijo,
¿no?
Por Kim Jong-il,
que tenéis que imaginar
que es un tío
que ya ha crecido
en esa situación
de poder
y de dictadura,
que además
ha sido obligado
ya desde muy chiquitito
a vivir en soledad
porque era una persona
que desde el inicio
se le hacía creer
que era una especie
de dios,
¿no?
Era el libro
del gran presidente,
por así decirlo,
y por lo tanto
era un hombre
que creció
creyéndose dios
y que cuando llega
a la edad adulta
lo que impone
en su país
es un sistema
totalmente dictatorial
que evidentemente
evolucionará
con la locura
de nuestro querido amigo
el nieto,
Kim Jong-un,
¿no?
Y este tío además
era un gran amante
del cine,
sabía de la herramienta
cinematográfica
como gran herramienta
de difusión.
Es por eso
que se fijan
estas dos figuras.
Se dice que
como contrapartida
en Surcorea
que es que en el fondo
el Shin Sang-ho,
porque ya no podía
producir cine
en Surcorea,
ya le iba bien
una oferta,
o sea,
se ha puesto en duda
muchas veces
si realmente
ellos dos
fueron secuestrados
o si más bien
respondía
a una situación
dramática
en Surcorea
que hace que
oye,
pues mira,
nos ofrecen algo
en Norcorea.
Pero claro,
cuando vemos
en el documental,
en el libro,
que este tipo
estuvo secuestrado
y que los primeros
cinco años
no produce
ni una sola película.
Si a ti te ofrecen
una nueva vida
cinematográfica
en Norcorea,
lo normal es que
llegues a producir
y a dirigir.
Hombre,
estaría trabajando
en el guío.
Claro,
una preproducción brutal.
Ese tío
se mete cinco años
porque al parecer,
todo lo que cuenta
el documental,
al final este tío
estuvo cinco años
parece ser
en trabajos forzosos.
Ella no,
ella no,
ella parece ser
que estaba mimada,
pero también
ella misma
lo confiesa
en el documental
porque se hacía
la tonta,
porque era su papel,
se tenía que estar
tragando quina,
¿no?
Tragando quina.
Y al final,
¿qué pasa?
Que el tío decide
aceptar y hacer cine
y esto ya nos catapulta
más o menos
a los 80.
Él acaba dirigiendo
unas siete películas
para Norcorea
y entre ellas
películas
que han sido
muy aplaudidas
y sobre todo
muy aplaudidas
en ese entorno
comunista
que aún se vivía
en la URSS,
en China.
Como si es
equifesis raza
y todo el bando...
Claro,
esto nos ofrece...
Yo creo que lo podemos
dialogar todos,
¿no?
Esto nos ofrece
una reflexión
y es,
oye,
si tú empiezas
a tener problemas
en tu tierra
para dirigir cine,
por mucho que haya sido
Bardem,
¿sabes?
Carlos Bardem
o por mucho que haya sido
Buñuel
y llega un momento
que no puedes dirigir
y un país
con el cual no claudicarías
nunca en su posicionamiento
político,
te acaba ofreciendo
la mejor vida,
dirigir lo que quieras
sin ningún tipo
de complicaciones económicas
porque si algo tiene
las grandes esferas
de Norcorea
es que no hay
complicaciones económicas,
¿aceptarías?
Es lo que él dice,
llega un momento
que, claro,
ve tan imposibilitada
su libertad
que dice,
tengo dos opciones,
o vivir como un preso
o acabar haciendo cine
como un gran maestro.
No es lo mismo,
pero es cuando Oliver Stone
se va a Cuba,
¿no?
Un poquito,
pero no,
porque Oliver Stone
sí que se casaba
con las ideas
del señor Castro,
¿no?
Sí,
a ver,
que hay muchas personas
que han buscado una,
o el mismo Wells
que sale de Estados Unidos
porque no hay nada
y en el fondo de Europa
encuentra...
O Polanski.
¡Uy!
Esto nos catapulta
la realidad actual.
Que, por cierto,
que ha ganado muchos premios,
¿no, Pol?
Adri, te recuerdo...
Adri, dirés...
Tres minuts.
No, yo estoy...
Ya me he abierto
una sección
en la que podéis entrar.
A mí me parece súper interesante.
Yo el tema Polanski
i premios César
que es van celebrar
fa dos días
o así, creo.
No he...
He visto...
O sea,
els premios
una mica el palmarés
per sobre.
Crec que ha guanyat
Los Miserables
aquella pel·lícula francesa,
¿no?
Pero ahora
que era l'oficial
y l'espia, ¿no?
Exacto.
La del Polanski
que ella ha guanyat
d'això segur
a director.
Llavors aquí
la gent va sortir,
molta gent va sortir
de la gala
al crit de
bueno, pues que viva
la pedofilia.
Hola.
¡Viva la pedofilia!
¡Viva la pedofilia!
¡Joder!
Bueno, al final
está muy reñida
la figura de un artista
con sus posicionamientos
políticos,
sexuales,
religiosos...
No, pero tú vas dir
que en aquesta pel·lícula
hi havia una certa mirada
a la crítica
perquè es diu jacuz, ¿no?
Sí, pero lo hace él
poniéndose
como víctima
i al mundo...
Pues per això
t'ho estic dient.
Estic veient el Palmarès
i a part de millor director...
No, no, s'ha guanyat dos quants, eh?
No, no, ha guanyat
millor adaptació
i millors disfraços.
O sea, millors disfraços...
Millors...
Millors costos,
millors vestuari.
És a dir,
que tampoc és que s'hagin portat premis.
Home, però s'ha guanyat
el director.
O sigui, donar-li a ell
amb tot el problema
que va haver-hi
els premis César
de que tothom
va dimitir
sobretot per algo com...
No vam...
Ja vam dir-ho, eh?
No era concretament
per Polanski
que estigués nominat
tantíssim nominat.
No tenia 11 nominacions, crec.
Sí, estava claro
que si no hacían
el juego que hace Hollywood
siempre,
en el fondo
esas nominaciones
iban a responder con premios.
No todas,
no su totalidad.
Però millor director.
Però era la película
más nominada, eh?
Mucho más que Los Miserables.
Entonces es normal
que al final
haya sido la película
más premiada.
Bueno, parlem de l'irlandés.
Jo ho deixaré
per l'altre dia.
No, claro,
que acabo de mencionar,
que mientras no lo hagan
versión Hollywood,
que hacen nominaciones
para despistar al personal.
A Francia guañará a Francia.
Es que no,
no hay otra...
Por cierto,
eh...
Y ya veo que suena
esa musiquita de fondo.
Es que os quedo un minut.
Que si queréis ver la película
está en YouTube.
La primera, eh?
La del año 1958.
Me lo pasaste ayer
y creo que le voy a dar.
La de Una flor en el infierno
está en YouTube
con subtítulos en inglés
y la de Los amantes
y el déspota,
que ahora nos queda muy claro
quiénes son los tres.
La teníais en Netflix.
Ahora parece que está ahí en pausa
y quiero que la podré ahora poner,
pero si no, oye,
en streaming la encontraréis seguro
porque es una maravilla.
Últim minut.
Que voleu comentar alguna cosa
de l'agenda que tenim aquí
en miniatura o què?
Sí, endavant.
En miniatura la tens tu
perquè està enviant des del mòbil.
Doncs bueno,
aquí l'Adriano em sembla
que va comentar
que al gabinet del Doctor Caligari
s'està als cinemes...
No, ho vaig comentar jo, això.
Ah, doncs mira, tu.
En música en directe, no?
A l'arribau.
Al cine és a l'arribau.
Sí, és que al final
l'únic nazi cultural soy yo,
que esto lo quiero ahora decir.
Que per fi s'estrena Harriet,
aquesta pel·lícula que van als Oscars.
Exacto.
I a sèries tenim
Castlevania temporada 3
a Netflix que torna.
Oye, por cierto,
hay una pel·lícula que no está mal
que se llama Skin.
Yo tuve la oportunidad
de verla l'any pasado
en la Berlinale
de Guy Natief
que, bueno...
Bueno, se'ns acaba el temps.
Ens veiem la setmana que ve, no?
Dia de la Dona.
Ah, però no era tot els anys.
No són 360, això.
La plaça Mireia
és un programa
per parlar de tot
amb humor.
Caballero!
Què?
Una de ràdio!
Una de què?
Una de ràdio!