Title:

Black Mirror S5 a examen: Striking Vipers, Smithereens i l’episodi de Miley Cyrus — tecnologia, distopia i “bonrollisme” final

## Panorama general > "Black Mirror ha passat d'incomodar a rebutjar." L’episodi arrenca amb una editorial contundent: la sèrie ha transitat de la **distopia incisiva** a un **catastrofisme conservador** i, sobretot en aquesta temporada, a un **“bonrollisme” final** que desactiva el seu mordent. - **Tesi central del programa**: els límits no són de la tecnologia sinó de com s’aplica; el problema de la S5 és la repetició i la pèrdua de risc. - Es repassen els tres capítols de la temporada amb anàlisi de guió, to, realització i interpretacions, i es tanca amb una tertúlia sobre el “sentit Black Mirror” i una agenda cultural. ## 1) Striking Vipers (S5E1) ### Què passa - Dos amics retroben el seu antic joc de lluita tipus *fighter* (no *beat’em up*) en *realitat virtual* total; el contacte dins el joc deriva en **relació sexual** a través dels avatars (ella/ell), sacsejant matrimoni, identitat i amistat. ### Punts clau - **Sexualitat, masculinitat i culpa**: el capítol obre una idea potent (desig mediatitzat per avatars i gènere) però l’embolcalla amb **adulteri** i **culpa** més convencionals. - Direcció d’**Owen Harris** (San Junipero): to entre melodrama i comèdia; comparació inevitable amb “San Junipero”, però **menys punyent**. - Subtext: *bromance*, representació racial (classe mitjana negra), ecos de Ready Player One. ### Veredicte - Idees **suggerents** sobre cos i identitat en VR, però **poc aprofitades** i tractades amb un biaix **conservador**. Falta el cop de puny final marca de la casa. ## 2) Smithereens (S5E2) ### Què passa - Un conductor de VTC (magnífic **Andrew Scott**) segresta un empleat per aconseguir parlar amb el **“déu” de la xarxa social** (un CEO a l’estil Zuckerberg, **Topher Grace**). Thriller d’alta tensió sobre **addicció a xarxes**, **comunicació impossible** i la necessitat humana de **respostes**. ### Punts clau - Forma: ritme i llenguatge 100% **cinematogràfic**; funciona com a pel·lícula curta. - Fons: de l’addicció i l’ansietat de la notificació al **“silenci de Déu”**… aquí, **Déu respon**, però la resposta resulta **insatisfactòria** i humanitzant (i els veritables frens són “els advocats” i els protocols). - Crítica: Big Tech apareix **massa ben parada**; la policia queda esborrada davant el poder **omniscient de la plataforma**. El remat pot recordar a un **anunci de la DGT**. ### Veredicte - Com a thriller, **enganxa i convenç**; com a Black Mirror, cau en el **ja dit** i perd la doble filosa crítica (estat/tecnologia) que abans **incomodava**. ## 3) Rachel, Jack and Ashley Too (S5E3) ### Què passa - Una estrella pop (**Miley Cyrus**) explotada per la seva tieta cau en coma; una nina-**IA** “Ashley Too” (derivada del seu cervell via tecnologia de lectura) desperta la seva veritable personalitat i ajuda dues germanes a **alliberar-la**. Deriva cap a **heist** juvenil. ### Punts clau - To Amblin/teen: fantasia d’**empoderament** adolescent més que distopia fosca. - Música: versions edulcorades de **Nine Inch Nails** (“Head Like a Hole” → “On a Roll”), i reconeixement a **Trent Reznor** als crèdits. - Gags i autoparòdia: moments de **quasi quarta paret**, humor i un **deus ex machina** tecnològic. ### Veredicte - El més **fluix** de la temporada (consens al programa): diverteix, però **desnaturalitza** el segell Black Mirror amb un **final feliç** i una distopia domesticada. ## Diagnòstic de temporada i ordre de preferència - “El futur de 2011 s’ha fet present”: la sèrie repeteix **fórmules** i ja no sacseja com abans; cal **reinventar el futur** per tornar a sentir. - “Bonrollisme final” com a tònica dels 3 capítols. - Ordre de preferència del panell: - 1) **Smithereens** (millor com a cinema de gènere) - 2) **Striking Vipers** - 3) **Rachel, Jack and Ashley Too** (lluny) ## Focus musical extra: Ryuichi Sakamoto - Es destaca la funció del so i es fa un mini-viatge per l’obra de **Ryuichi Sakamoto**: “Merry Christmas, Mr. Lawrence”, “The Sheltering Sky”, “The Last Emperor”, “The Revenant”. Un recordatori del poder del disseny sonor i la música per **modular emoció i to**. ## Apunts finals i agenda - Tecnologies citades: *realitat virtual*, *avatars*, *IA* embarcada en assistents, xarxes socials, *streaming* de videojocs. - Agenda: - Videojocs: filtració de Watch Dogs post‑Brexit, inici de l’**E3**, llançament de **Google Stadia** (4K, 60fps, sense maquinari local). - Sèries: els **germans Russo** adaptaran en animació **Magic: The Gathering**. - Cinema: “No me toques” (Adina Pintilie, Berlinale 2018) i “El vendedor de tabaco” (Bruno Ganz com a **Freud**). ### Idea-força final > “La xarxa social ja és el nou món: també la nova policia i el nou Déu.” - Black Mirror continua sent un bon mirall, però ara reflecteix una **imatge esmussada**: més **llegible**, menys **incòmoda**.

['Black Mirror', 'Striking Vipers', 'Smithereens', 'Rachel Jack and Ashley Too', 'Charlie Brooker', 'Bandersnatch', 'Owen Harris', 'Andrew Scott', 'Topher Grace', 'Miley Cyrus', 'San Junipero', 'Ryuichi Sakamoto', 'Nine Inch Nails', 'realitat virtual', 'xarxes socials', 'addicció', 'bromance', 'adulteri', 'distopia', 'Google Stadia', 'E3', 'Watch Dogs', 'Magic: The Gathering', 'Adina Pintilie', 'Bruno Ganz', 'post‑Brexit']