Música
Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença l'empanar punturat, un programa cuinat per Pol Dígder, per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Avui l'empanada es titula Amor, com qui no vol la cosa.
I sé que els meus companys porten coses que s'estimen, que li fan palpitar el coraçó com una patata frita.
Però és curiós, eh? La paraula estimar, eh? Sempre m'ha fet bastanta gràcia, la veritat.
Perquè en català no diem te amo, ni je tem, ni I love you. No, no, no. Aquí diem t'estimo.
Que ve d'estimar, del llatí aestimare o aestumare.
O sigui, valorar, assignar un preu, considerar el cost o fins i tot jutjar o opinar.
I no ho dic jo, eh? Ho diu el diccionari.
I em fa gràcia perquè els catalans ja ho tenim, això.
Sempre precavuts, seny i rauxa simultàniament.
Intentant ser justos alhora que intentant demostrar passió.
Vaja, puta remonetisme en estat pur.
Estimar. T'estimo.
Ben bé podríem dir, et valoro.
O fins i tot, a vegades, un objectivitzant, però sincer, et prefereixo, que també faria el fet.
I és que en l'amor, el clàssic, molts entenen que es perd la raó.
Que no hi ha un motiu racional per sentir amor, que és superior a nosaltres.
Però ah, els catalans, sempre tan intel·ligents, vam decidir dir t'estimo.
Com deixar clar que és una decisió contrastada, ben raonada, no pas gratis ni capritxosa.
He vist a tota aquesta gent i et situo per davant, per sobre.
Et prefereixo. T'estimo.
Que quedi clar que m'ho he pensat.
Que no és una cosa hormonal ni un ideal.
I aquí diria que vist així resulta fred.
Com que prové d'un lloc on no hi ha passió ni sentiment.
I jo els contesto, ei, que en Hitler va conquistar Polònia per un arribato.
Així que no sé si la passió hauria de ser el signe del nostre ideal emocional.
En canvi, saber que una cosa ens agrada, que ens l'estimem,
perquè després de decidir li hem posat un valor en base a la raó,
doncs com que la fa més real, no?
No sé.
Sempre m'ha fet gràcia la paraula estimar.
Perquè adjunta el que per mi és l'idea humanista de la raó i el seny
amb l'idea emocional que és l'amor, la passió i la rauxa.
Però no ens enganyem, estimar també té una excepció al diccionari que parla de
amà.
Que sí, també es pot dir en català, però i que no diem amà.
Diem, hem decidit dir, t'estimo.
En qualsevol cas, avui us parlarem del nostre amor, de la nostra estima,
la nostra preferència, cap a la cultura, cap al cinema, cap als còmics i videojocs.
Avui us portem una empanada plena d'amor, de veritat.
Ai, els catalans, eh? Sempre tan equilibrats.
Els catalans hacen coses.
Entre l'ordre de l'aventura, no? Entre la incontinència i la repressió.
No, aquesta més seny, eh?
És molt maco.
Però jo m'he quedat amb lo de...
És que estic molt...
M'he quedat amb el putarramonetisme, putarramonetisme...
Putarra?
Putarra.
Putarra.
És putarramonetisme.
Les putarra són els pendents que es ponen el gocó.
Per fer les fusions.
Que no faig broma, que digui...
Que era, putarramonetisme, no?
Exacte.
Ah, però és que ha sonat putarramonetisme.
Bueno, això és una putarramonetista, a saber.
A mi el que m'ha agradat és que ja és com un discurs de boda començat, d'amor, que del llatí.
No és aquest discurs del padrino, del padrino de la boda.
T'acabarà molt maco.
Aquí, exacte, però aquí la música creava una solemnitat.
Qui li metes ara una musiquita?
A l'Enie, funcionava igual.
Estimà, home.
Recorda que ara anem al Manu del Dia i ja saps com ve el canvi de música.
Sí, el canvi de música.
Recordem, xarxes socials molt ràpid.
Estem a YouTube, a Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura,
Sense L, Instagram, Empanada Cultural.
I els podcasts els trobareu a Soundcloud i a Anchor.
Us recordem, que estem fent la transició a Anchor.
Què vols, Adriano?
No, no, però que jo me he quedado con la curiosidad.
Vosotros que sois más, d'estimar o de amar?
Jo de...
Que sois más, de pasión o de...
Depende de la hora del día.
Jo, sí, jo sóc més d'estimar, ho he de dir.
Sí, jo sóc més d'estimar, de fer una valoració racional.
Bueno, a ver, el futuro está asegurado.
La longevidad del amor, con una decisió racional, está asegurada.
Y más en confinamiento, que esto...
La pasión no funciona en el confinamiento.
Nuevo baby boom, eh?
Lo que sí que es seguro es que tenen un manú del día, que ens estimaremos.
Eso, eso, eso.
Ando van.
Manú del día.
Un cambio de tercio.
El amor por la pasta.
Sí, es que yo, de hecho, hoy traigo un plato de pasta,
de esos de medio kilo de pasta ahí metido, y buena salsita.
Os traigo una película que para mí,
que ya lo has anticipado, tú, Ferran, es la mejor película de la historia.
Es mi gran amada cinematográfica.
Pero es que, además, es una peli que trata sobre el amor.
Se llama In the Mood for Love, ¿no?
El director hong-kongés, Wong Kar-wai.
Y tercer motivo para atraerla.
Es una peli que se ha reestrenado, esos grandes...
Ho vas comentar en un menú de...
Exacto, sí, sí.
Entonces, cumple ahora su 20 aniversario,
y el personal la puede volver a disfrutar en las salas de cine.
Pero lo dejamos aquí, que contaremos muchas cosas más.
Veig que fem una vista atrás,
perquè jo també porto una reestrena,
en aquest cas un videojoc que fa temps que es va eliminar
de tota la faz de la Tierra i la faz digital,
i parlarem de tota la història del còmic,
de la película i del videojoc,
de Scott Pilgrim, que també...
Scott Pilgrim contra el mundo.
Su vida i sus cosas, ¿no?
Este es el volumen 1 del còmic.
Però, realment, aquí sí que estem parlant
de les dos pelis preferides, que són muy parecidas.
La teva peli preferida i la meva peli preferida.
Segur, segur.
O sea, habéis traído vuestro juguete preferido, ¿eh?
O sea, és un amor cap a les coses pròpies.
A ver si no els dejan jugar con ella, va.
¿Y tú qué els portes?
Jo li donaré una actualitat,
un punt més resen a tot aquest programa d'avui,
a Laura Dean me ha volto a dejar,
que, ojo, no és Laura Dern,
no és la de Twin Peaks,
és Laura Dean, como de Dean Martin.
Que Laura Dern, si te deja Laura Dern,
o sea, primero, que lo has conseguido,
y segundo, suicídate si te deja Laura Dern.
Curiositat, más que amor, parece desamor,
una mica lo que estem portant avui.
Sí, de hecho, lo meu és molt amor.
Si lo sé, o sí, pero lo que se llama amor
es como frustración en el amor.
Sí, frustración, exacto.
Bueno, per això diem estimar, perquè ho pensem,
i llavors...
Doncs molt bé, avancem a la primera secció,
que és la de Diana.
Bueno, pues vamos allá, ¿no?
Vamos allá con el amor,
con este amor de cine,
y qué mejor manera de hacerlo
que al son de esta melodía
que nos acompaña.
No la había oído nunca, esta canción.
Igual, encantaría que volviera...
Qué barbaridad.
Es que destila amor en cada nota que suena.
Un amor bello, un amor insistente, ¿no?
No sé, pero yo lo que tengo ganas de comprar,
yo lo que tengo ganas de comprar Colonia
con esta canción.
¿Sí?
Bueno, es que evidentemente es una canción
que Wong Karbai ha hecho muy famosa.
Bueno, os voy a...
Os voy a hacer vídeo de inspiración
para publicidad.
O sea, este tío ha servido de inspiración
para la publicidad.
Pero que el personal sepa que esta canción
tiene su origen en otra película,
que no es In the Mood for Love.
Evidentemente, si está sonando ahora
es porque forma parte de la banda sonora
de In the Mood for Love, de Wong Karbai,
pero es que fue compuesta
por un compositor japonés,
Umebayashi Shigeru,
y la compuso unos años antes
que In the Mood for Love, en los 90,
para una peli que se llama Jumeji.
De ahí su título, ¿no?
Esta canción tan escuchada se llama...
Jumanji.
Jumeji's Theme.
El tema de Jumeji.
La dirigió un cineasta,
estos de la Nuberu Bagu, ¿no?
Vale, vale, vale.
¿Cómo se llama?
Suzuki...
Seijun Suzuki.
Seijun Suzuki.
Pero aquí no hablamos de Seijun Suzuki,
aquí hablamos de Wong Karbai,
porque como habéis dicho,
es el hombre que coge esta canción
y la catapulta con su película,
y evidentemente también los perfumes,
todos esos anuncios publicitarios
que han estado ahí,
la han hecho muy famosa.
De hecho, me suena que de los que estamos aquí,
quien no ha visto la peli In the Moods for Love...
No, yo la he visto,
pero yo la vi en su día
y no la he vuelto a ver.
La quería ver esta semana.
En su día, en los 90 de tope.
En su día, en 2000.
En la peli de año 2000.
La vaig ver el 2007
cuando estaba estudiando audiovisual.
No, claro, te quería preguntar,
¿te sonaba esta canción
aunque no hayas visto la película?
Yo creo que todo el mundo.
Yo vaig ver la película,
no he recordado la cançó
y cuando la comences a sentir,
porque habría sido el 2007-2008
que va a comenzar a ver anuncios a saco
y en esta cançó se utilizaba a todos.
Pues es por considerar un...
¿Quitarían derechos o algo, no?
Diría, venga.
No, es un vals.
Es un vals, ¿no?
No, no, es claramente un vals.
Auschwitz, ¿eh?
Bueno.
El vals de Auschwitz.
O sea, judío...
El vals de la muerte.
Es una canción que resulta evidente
que podría estar sonando
y es tan agradable al oído,
aunque más es esta tristeza
que podría estar hasta mañana.
Y haría de cada imagen
o de cada película
algo muy disfrutable.
Pero es que además
en In the Moods for Love
tiene un papel más bien narrativo.
Tiene un papel narrativo
muy importante en la película
porque quedaros con el solo de violín
que parece sonar libre,
que se enreda,
al margen de una base rítmica
que es repetitiva,
que es insistente
y que nos habla claramente de eso, ¿no?
De un amor,
un amor caótico
enfrentado a la severidad del tiempo
que nunca cesa.
Que nunca cesa, ¿ves?
Y continúa.
Y puedes crear un loop
de siete días seguidos, ¿no?
De hecho, está puesto el loop.
Ya es la segunda vez que empieza.
Sí?
Bueno, pues vamos a continuar
porque está claro que
Jumeji's Theme
en manos de Wong Kar Wai
no solo evoca
sino que construye
y deconstruye.
Lo veremos más adelante.
¿Y qué es lo que deconstruye?
Pues la historia de amor protagonista
o la memoria
de esa historia de amor.
¿Y cuál es esa historia?
Pues es la historia
de Zhu Li Sen
y Mr. Cho,
estos dos protagonistas
de la película
que son a su vez
dos vecinos
en el Hong Kong
de los años 60.
Vamos entrando.
Y estos dos vecinos
se mudan a vivir
el mismo día
y a la misma hora
en dos casas de huéspedes
que son diferentes,
dos pensiones típicas
de la época,
podrían ser del Raval también,
pero que están en el...
Sí, de hecho,
no me digáis
que no hay una decadencia
en los espacios
que recorren.
Lo que no sé
es si hay tanta elegancia
en el Raval.
No en los personajes,
pero hablo de la arquitectura
del espacio, ¿no?
Es muy humilde,
ellos van de icónico puro,
pero el espacio es humilde.
Sí, sí.
Llegamos, llegamos al tema, ¿vale?
Porque estos dos señores,
o señor y señor,
Zulisen y Mr. Chow,
no llegan solos.
Todo nos hace pensar que sí,
porque continuamente
se están relacionando
y no vemos a sus respectivas parejas,
a sus respectivos matrimonios,
pero es que llegan con ellos.
¿Qué pasa aquí?
Pues que la profesión,
la aparente profesión
de estas respectivas parejas,
de sendas parejas,
y algún problemilla más
que luego descubriremos,
acaba provocando que,
pues que ellos dos,
Zulisen y Mr. Chow,
pasen mucho más tiempo juntos
que con sus parejas.
Y ya sabéis lo que suele pasar
con el roce, ¿no?
Que además, como decíamos,
resulta inevitable
en estos angostos espacios
que continuamente ocupan
y que Christopher Doyle,
el fotógrafo de Wong Karwai,
se encarga de filmar
con majestuosidad.
Siempre hay una idea
de marco dentro del marco,
de espacio dentro del espacio.
Y por lo tanto,
no imaginéis unos planos libres
y claros, ¿no?,
que respiran
y que tienen aire alrededor.
No, no, no.
Son planos siempre
en segundos y terceros términos,
con primeros términos de objetos.
Entre bambalinas.
Y aún así, ¿no?,
a pesar de ello,
entendemos que ese roce
es inevitable.
El roce hace el cariño
y en este caso el amor.
La fricción fue lastima.
Pero, sí, ya, pero...
Pero ya veremos
si se consuma o no se consuma, ¿eh?
Porque no sabemos
si se consuma,
al menos en este momento
de la sección.
Ya lo veremos más tarde.
Veremos qué pasa,
por qué pasa y cómo pasa.
Pero dicho todo esto,
pongámosle rostro y cuerpo, ¿no?,
a estos dos protagonistas
que, como decíais,
son pura elegancia
y a pesar del entorno decadente
de ese Hong Kong
de los años 60,
estamos ante dos actorazos,
dos tíos...
Bueno,
dos actor y actriz
súper talentosos.
Estamos hablando
de los elegantes
Maggie Cheung
y Tony Leung.
Y si a alguien le parece
que no lo son tanto,
no sé si os viene ahora
a vuestra imaginación,
a vuestro pensamiento,
a vuestro recuerdo
estos dos actores,
si alguien piensa
que no lo son tanto,
que no se preocupen
porque en la película
lo son
y lo son muchísimo, ¿no?
Él,
periodista de un diario local,
de hecho es como
el redactor jefe,
aparece siempre
como un auténtico galán
de la época,
gomina,
cigarrito,
traje incluido,
de hecho ya veremos
que hay una idea
de relación con la piedra,
esto parece una idea
de olla mía,
pero no,
y ella,
por otro lado,
secretaria de una empresa
de exportación,
no puede resultar más hermosa,
yo en mi vida
he visto a alguien
que le quede mejor
los quipaos.
Aprovechaba que hablabas
hermosa la profesión
de...
Una maravilla,
una maravilla
estar en comercio
y en secretaría,
los quipaos son...
Sí, yo de hecho
iba a venir con un quipao,
me quería lucir,
estaba entre el traje
y el quipao,
pero no me queda tan bien,
un quipao es simplemente
un vestido de estos
que a nosotros
nos resulta tradicional chino,
pero que de hecho
representaba la modernidad
en China,
en Shanghái,
en los años 30, 40,
empiezan a surgir
estos vestidos
que son mucho más entallados,
que dibujan la figura,
que tienen aperturas
en la pierna,
que tienen escotes,
collo mao,
sí,
yo creo que muchas mujeres
se han enamorado...
Las transparencias,
que es de hombro,
los motivos florales
que también son muy importantes.
Y además lleva
no sé cuántos vestidos,
es como la Liz Taylor
Hong Kong esa,
esa es la idea,
¿no?
Esa es la idea.
Aquí realmente
lo que vamos viendo
es el paso del tiempo
a través del corte
y de esos motivos solares
de los que hablaba.
Pero es que
hay un recurso,
es un recurso
que Wong Kar-Wai
y de hecho
William Chang,
que era el diseñador
de producción,
utilizan
y lo utilizan muy bien
y lo utilizan
en dos direcciones
de manera soberbia.
Por un lado nos confunde
con esos cambios de vestuario,
él no,
es más bien hería
y herático,
pero ella continuamente
está cambiando de vestido
y los motivos solares
y el corte
nos hablan de diferentes
épocas del año.
Claro,
empieza a confundirnos
a tal nivel
que vemos que no hay
una continuidad lineal
porque no puede ser
que en uno sea invierno
y en la siguiente toma
con un corte
de una enseguida
veamos que es verano
o que es primavera.
Es decir,
hay una idea
de donde el tiempo
no es lineal.
Y por otro lado,
y ya lo había apuntado antes,
estos vestuarios
o esta manera
de enfrentarse
a la vida estéticamente
nos definen a los personajes.
Por un lado
lo tenemos a él
que es pura piedra.
De hecho,
hay un plano interesantísimo
que hay un paneo
con en primer término
un muro,
un muro desgastado
de la calle
y hay un paneo
y él sale literalmente
de la piedra
para enfrentarse a ella.
Que ella,
como decíamos,
que tiene siempre
motivos florales
que nos hablan
de ese tiempo confuso
pero que nos hablan
también de su naturaleza.
Hay una idea
de enfrentar
a la piedra
con la naturaleza.
Y aquí quizás
es una visión
un tanto masculina
o un tanto propia
de Wong Kar Wai
pero que sí
está hablándonos
del punto de vista
de ese personaje
que revive
la memoria
de esa posible historia
de amor
que él se siente
como una piedra
que no aprovechó
sus oportunidades
ante la naturaleza.
Esta sería
como la idea
metafórica
que navega
sobre la película,
¿no?
Sí,
sense fer spoilers,
pero aquel
potser té a veure
al final
aquell de
vale,
vale,
amb la pedra.
Això ho agafaré
porque tiene
un final potentísimo
y muy simbólico
y que muchas veces
te deja despistado
en plan
¿qué es lo que he visto?
Pero esto lo recuperaremos.
Ahora eso sí,
yo creo que
Jumenge y Steam
es una maravilla
pero como estamos
en el Hong Kong
de los años 60
y además estamos
en la creación
de Wong Kar Wai
creo que
In the Mood for Love
no solo tiene
la capacidad
de ofrecer
unos Jumenge y Steam
sino que nos ofrecería
otras músicas
también muy recordadas,
¿verdad?
Así es,
boleros,
los boleros
de Nat King Cole
esos boleros
en castellano
Sí, sí,
pero le costaron
su reputación jazzística
Sí,
porque Nat King Cole
fue súper criticado
Es como Casbang
va a vendre
Sí, exacto
Pero en el fondo
Pero no el sea muy bien
Pero no el sea muy bien
Joder, tío,
a mí me encanta
De hecho,
ese matiz
del acento así americano
perdoneu,
aquesta anécdota va a sortir ya
comence Black Music
va a sonar
el Nat King Cole
Sí, exacto
Pero no verse una española
como Lauren Aiton
Ah, vale
Pensaba que estaba
en el mismo loop
De In The Mood For Love
¿Qué pasa?
¿Por qué suenan
estos boleros en la película?
¿Por capricho de Wong Karwai?
No,
él lo que está haciendo
es revivir
y reescribir
no solo una historia de amor
sino también
la realidad de un Hong Kong
de su propia infancia
Era una de las músicas
preferidas de su madre
y poned cuidado
de los migrantes filipinos
que vivían en la isla
que eran en el fondo
los encargados
de hacer sonar esas músicas
Tú y filipinas, ¿eh?
Sí, pero es que siempre
está por ahí, ¿eh?
Pensad que Hong Kong
y aquí, pero en plan rápido
era en esa época
un lugar de bonanza económica
Estamos hablando de los
cuatro tigres asiáticos, ¿no?
O los cuatro tigres
del sudeste asiático
Singapur, Corea del Sur
y Taiwán
Y entre ellos
¿Quién destaca?
Bueno, más Hong Kong
¿Y quién destacaba?
Sobre todo Hong Kong
Entonces, ¿qué pasaba?
Que había cantidad
de migrantes del sudeste asiático
que iban a...
y que se sumaban un poco
a los migrantes chinos
que también estaban huyendo allí
del Partido Comunista
y que creaban en esa isla
de Hong Kong
una multiculturalidad brutal
donde si había un hilo conductor
entre todos ellos
era la nostalgia
Y es ese sentimiento
de nostalgia
que Hong Kong
haya querido reflejar
en su película
Lo hace con la música
evidentemente
pero lo hace también
con el amor
porque la nostalgia
es puro amor, señores
El amor del migrante
a su tierra
a una cultura
a unos recuerdos
y seguramente
unos recuerdos distorsionados
una memoria
que está totalmente
dilatada
como plastelina
en el recuerdo
Y todo eso está ahí
Está junto al amor
de Sully Zen
de Mr. Chou
el amor a sus respectivas parejas
y el amor
entre sus respectivas parejas
Empezamos con
los spoilers
Si ellos dos
tienen la oportunidad
de enamorarse
es porque descubren
que sus parejas
se están entendiendo
La manera en la que lo explica
es muy sutil
y es maravilloso
La va a estar en la época
aquella película
Inconscientes
que te has comentado
al Tosar
y la Leonard Wadley
Sí, me la contaste
Es muy semblante
Ya está, ya se ha copiado
¿Quién se ha copiado?
Algún director de aquí
Sí, pero que a més
va ser cuatro años después
y esta es del 2000
aquella película
es del 2004
Así que
Uy, uy
Potser sí, eh
Y la ha inspirado
Hay una cita muy interesante
que se refiere a ese Hong Kong
del que estabas hablando
y habla de ese Hong Kong
como una tierra de nadie
Es una cita de Patrick Tam
que es
Colaborador de
O sea, Wong Kar-wai
colaboró con Patrick Tam
que Patrick Tam
es de la primera generación
moderna de Hong Kong
Wong Kar-wai
se le dio la segunda
y Patrick Tam
habla de ese Hong Kong
del que todos lados decía
Ha sido tradicionalmente
una tierra de nadie
geográfica, cultural
e incluso espiritual
Y está
es total, eh
Y de hecho
en la película
queda como en un segundo plano
Es decir
también es cierto
que es una película
que puede gustar
a cualquier mundo
que quiera simplemente
pasar el rato
ante una posible historia
de amor
pero que después
tiene enterrados
otros significados
y este significado
de un retrato
de Hong Kong
y sobre todo
una nostalgia
postcolonial
¿no?
Aquí nos perderíamos
porque realmente
hostia
tendríamos que
entrar mucho
en la historia
de Hong Kong
pero simplemente
recordarle al personal
que hasta el año 97
Hong Kong
fue una colonia inglesa
y eso provocó
que la economía
también creciera muchísimo
y que atrayera
otras realidades culturales
como la que ya he mencionado
de hecho los padres
de Wong Kar-wai
su ascendencia
es de Shanghai
por eso los señores
que alquilan la casa
en el fondo
los que llevan
los que regentan
la casa de huéspedes
son en el fondo
señores que hablan
en el dialecto de Shanghai
no está hablando
en cantonés
que es el idioma
que se habla en Hong Kong
y esto lo sugiere
con este dialecto
pero es que
lo confirma
con el hecho
de que la habitación
donde se esconden
y no queremos descubrir
a qué se esconden
no mal piensen
porque se llevarán
una sorpresa
en un hotel
la habitación del hotel
es la número 2046
¿qué pasa en el año 2046?
pues que como Hong Kong
dejó de ser inglesa
en el 97
por un acuerdo
que firmaron
les dio 50 años
de tránsito
para la recuperación
de China
de esa gran isla
y ese potencial económico
¿no?
¿y a dónde nos lleva eso?
al 2046
una fecha de fin
una fecha fronteriza
una fecha de principio
y de fin a la vez
será el Brexit
pero de Hong Kong
es el prólogo
de Blade Runner
sí, es el prólogo
es el Blade Runner 2046
de eso la gran queja
la gran queja
que está ocurriendo ya
de los hongkongeses
hemos estado aquí
viendo imágenes
de grandes disturbios
es que no se está respetando
por parte de China
y que China ya está
deglutiendo Hong Kong
como si fuera el 2047
ya, exacto
pero bueno
supongo que a estas alturas
de la sección
queda claro
que no estamos
ante una película
de amor convencional
es evidente
al ver la película
de Wong Kar Wai
que él está obsesionado
con el tiempo
continuamente
hay planos detalles
de relojes
y no solo aquí
en todas sus otras películas
y con todo aquello
que el tiempo nos quita
esa es su gran obsesión
con las relaciones humanas
y las oportunidades perdidas
y la memoria
la nostalgia
como decíamos
temas que se repiten
continuamente
hasta la extenuación
en sus películas
pero que en The Mood for Love
además encuentran
su mejor exposición
y es que no es para menos
estamos hablando
de que Wong Kar Wai
tardó 15 meses
en rodar esta película
15 meses
una peli que se podría
haber rodado en 3
la mimó hasta tal punto
que desesperó
a todo su equipo
y es que el señor Wong Kar Wai
tiene una peculiar manera
de rodar
¿verdad que sí Ferran?
pues ya lo ven
es un proceso muy aburrido
esto de escribir
y pensar la película
todos los detalles
de manera anticipada
eso es lo que nos dice
Wong Kar Wai
que además
lo dice con
a molta barra
porque dice
yo era escritor
antes de empezar a dirigir
y claro
el proceso de la escritura
es otra historia
él escribe directamente
las imágenes
en el set de rodaje
y por eso invita
a que sus propios actores
construyan el guion
con él mismo
por eso le llevo 15 meses
¿no?
a mí me recuerda
al Kusturika de Arizona Dream
pero es que
lo chutaron de Estados Unidos
por dirigir así
es que si tú estás
en un sistema de estudios
es la muerte
la pesadilla de producción
es un tío así
es un tío que dice
hoy no me siento inspirado
hoy no puedo pintar el lienzo
también hay algo
del Casablanca
de Michael Curtis
esa idea de que no hay guion
este hombre
es el sistema de estudio
sin guion
el Casablanca
es más
per interferencias
de l'estudio
aquí es más
un tío
que tiene
una visión
que dice
es que hoy no me apetece
el artista
el autor
es esa idea
del cineasta
totalmente artista
pero aquí lo fuerte
porque él podría ser
un pretencioso
y acabar con un resultado
lamentable
pero no es el caso
es que In The Mood for Love
no podría ser más perfecta
más medida
da la sensación
de que todo esté controlado
es un tío que está
exacto
pero es un tío que está
en las antípodas
de Kubrick o de Hitchcock
que lo tenían todo definido
antes de empezar a rodar
y aquí no
estamos hablando
de un poco como
un país dos sistemas
China y Hong Kong
un país dos sistemas
hablaríamos de
las mismas metas
pero diferentes caminos
y al final es un tío
al que se le acaba queriendo
a Wong Kar-wai
me parece que
me parece que
yo siempre sabía que
él trabajaba sin un script
así que todo es construido
de un tío
y de un escenario

mezclado con el hong Kong
mezclado con el hongkongés
es la hostia
exacto
esta es Maggie Chao
que parece estar criticándolo
y al final entendiéndolo
porque es un tío
claro
se deja querer
pero sobre todo
porque el resultado
de esta película
ha sido muy potente
casi todas sus películas
han tenido rodajes caóticos
pero han acabado
ofreciendo resultados perfectos
o casi perfectos
y sobre todo
premiados
que al final
es lo relevante
pero está claro
que además de por el resultado
se le quiere por sus aportaciones
y uno entiende al verla
que de algún modo
ha valido la pena
ese tiempo de investigación
en el set de rodaje
al ver in the mood for love
a la hora de construir
los diferentes retazos
que conforman esta historia de amor
entre Suly Zen y Mr. Chou
una historia de amor
que está en la cabeza
de nuestro protagonista
como os he dicho antes
y además
Wong Kar-wai
no solo aprovecha la mirada
para reconstruir
esa posible historia de amor
sino la historia
del propio Hong Kong
que como la misma historia sentimental
no está definida
y de hecho
hay una frase
y es una frase del final
que lo confirma
dice
él recuerda esa época pasada
como si mirase
a través de un cristal
cubierto de polvo
el pasado es algo
que puede ver
pero no tocar
y todo cuanto ve
está borroso y confuso
esta frase claramente habla
del protagonista
que está recordando
esta historia de amor
y seguramente
culpándose
de no haber sido más activo
y a ver
porque joder
¿quién no se enamoraría
de Maggie Chou?
pero lo que está claro
es que él
no lo consigue llevar a cabo
y también es una frase
que habla de Wong Kar-wai
que habla de Wong Kar-wai
reescribiendo la historia
de su vida
de un posible amor
que él tuvo
pero sobre todo
de su pasado en Hong Kong
y de ahí el carácter
tan onírico
de las imágenes
tan estéticas
tan perfectas
y muy artificiales
lo digo para que
el espectador
o el oyente
que no haya visto la película
se haga la idea
y son imágenes repetitivas
como si intentara entender
lo sucedido
a partir de la propia
reconstrucción visual
y sonora
porque aquella canción
que nos acompañaba
al principio
la puso un otro cop
si es claro
podría sonar hasta mañana
ese loop
pero es que
tú me acuerdo
que me dijiste
la canción
que no para de sonar
en la película
y de hecho al final
también es cierto
que cuando entra la canción
es incluso abrupto
porque estamos aún
como una sensación
costumbrista
con una composición
de planos muy particular
pero no vemos
el peso dramático
que piensa que como avals
que es
entra en una tónica malta
y entra en un momento
en el que apenas
ha pasado nada
claro
pero es una canción
que se repite
hasta nueve veces
y cuando suena
suena alrededor
de cuatro minutos
provoca que las imágenes
y el tiempo
se ralenticen
cuando suena
la pantalla
se cubre de belleza
de alguna manera
parece decir
la posibilidad
del amor
entre los protagonistas
ahí está
ahí está
poned atención
pero hay algo
que nos define
la realidad final
y es que casi siempre
acaba de manera cortada
de una manera abrupta
anunciando evidentemente
un fatal desenlace
y si no nos ha quedado claro
de nuevo
la última vez que suena
cómo se rompe
cómo se rompe
qué acaba sonando
cuál es la última canción
que acaba sonando
en la película
y que varía
el significado de esta
una canción
que tiene un drama
tan potente
la misma belleza
pero que parte
de las mismas cuerdas
por así decirlo
de la misma sensación
de instrumentos de cuerda
para hablarnos
de que no
de que no pudo ser
es como una variación
sí
y eso que tú me comentabas
Paul
de la escena final
continuamente
en la película
se cuenta
y con esto ya acabaremos
continuamente
en la película
se cuenta
que si tú tienes
un secreto
que no has podido compartir
pero quieres sacártelo
de encima
de alguna manera
se decía
por una leyenda china
que si subías
a una montaña muy alta
y se lo contabas
a un árbol
en un agujero
o en una piedra
y después lo tapabas
ese secreto
ya formaba parte
de la vida
y te podrías olvidar
y eso en la película
se va repitiendo continuamente
pero se repite
y al final se demuestra
porque nuestro protagonista
cuando se supone
que precisamente
está recordando ese amor
que no pudo ser posible
y está en Angkor Wat
en el templo de Camboya
que es pura ruina
es la ruina del amor
eso es una maravilla
yo solo lo he visto en fotos
es acojonante
pues ¿qué hace cuando está allí?
se va a una piedra
enorme
con un agujero
que también evidentemente
la acción que hace
de penetración
puede hablarnos
de lo sexual
¿qué mete?
no, no
de hecho hay escenas cortadas
hay escenas cortadas
donde él mete
una flor de cerezo
que parece que nos está hablando
de los motivos florales
de ella
pero lo que vemos
al final es una raíz
la raíz nos habla de lo mismo
quizás Bon Carguay
tenía miedo de ser demasiado evidente
y él ¿qué hace?
mete una raíz
cuando vemos la imagen
de cómo la raíz
tapa el agujero de la piedra
es inevitable pensar
evidentemente
de una manera metafórica
en esos dos personajes
que por fin se han unido
por fin se han unido
porque él se ha podido deshacer
de ese secreto
la piedra y la flora
una maravilla señores
una maravilla
hay una novela
mira, mira
los pelos como
como escarpa
hay una novela china
que dicen que podría haber sido
inspiración de Won Karguay
para esa película
pero evidentemente
a nivel de pasajes
no la novela así
que es Intersection
de Liu Yichang
que es un novelista cantonés
es, es
de hecho
esos personajes que se cruzan
de forma recurrente
esos subtítulos que yo he recordado
uno de ellos
aparece en la novela
esa es una novela menor
y es lo que hace
Won Karguay
es aprovechar esa historia
porque al final
en Won Karguay
siempre hay una historia
de desencuentros
los barcos que se cruzan
en la noche
nos llevaría muchísimo tiempo
aquí ahora
a hablar de filmografías
y tal
porque la de Won Karguay
no es que sea muy extensa
pero sí es muy compleja
pero que el personal
que se haya enamorado
de la película
In The Mood For Love
y quiera saber más
que sepa que hay una precuela
y una secuela
2046
hablamos del número
de la habitación
pero la segunda parte
y el desenlace
y solo partiendo de él
del personaje
de Mister Show
es la continuación
ya no de esa historia
de amor
que hemos vivido
en In The Mood For Love
de las posibles
historias de amor
después de esta larga sección
de noviazgo
de Adriano
en la película
me puedo extender
como la canción
cortemos
cortemos
pues
entonces
pues
pues
ahora
una otra carta
de amor
que nos está preparada
el Pol
si esta es una
de las tevas pelis preferidas
la següent es
segur
la peli preferida
del Pol
tan

he de dir una cosa
que he dit
película favorita del Pol
pero es sección de videojocs
això
això és sección de videojocs
és la gran excusa
és com tu
vas portar Kira
però no vas parlar
dels cómics
jo quan vaig posar
la de Kavinsky
que casi
me cuelga
del Ventilador
bueno
pues
amb aquesta
amb aquesta música
tan
tan
abocadora
comencem
avui parlem d'amor
de l'amor
i què millor
que fer-ho
des d'un còmic
una peli
i un videojoc
que realment
com has dit
tu Ferran abans
és una clara
carta d'amor
a tot
o sigui
carta d'amor
que m'agrada tant
això
que dir
carta d'amor
d'aquesta frase
carta molt al cinema
als biojocs
a la cultura pop
que també t'agrada molt
Carles
a l'humor absurd
dels jocs de paraules
i òbviament
una carta d'amor
totalment a la Ramona Flowers
aquest personatge
és una broma
i en el fons
no no
així que
us heu de deixar estar
de collonades
de work a wire
de tota aquesta gent
de la raó
en la plena
perquè esteu a punt
de descobrir
o de redescobrir
una de les millors
històries d'amor
de l'art
juntament
segurament
amb el duet
Jim Pam
de The Office
no Ferran
ostres
estem parlant
de l'únic i inigualable
Scott Pilgrim
contra El Mundo
We are saxophobom
1, 2, 3, 4
Bueno
amb aquesta cançó
comencen els crèdits
el roll
dels crèdits
de la peli
que més uns crèdits
d'aquests
que us recordeu
d'aquests crèdits
comença amb la cara
de la noia
cridant-ho
Scott Pilgrim
de l'Edgar Wright
sí, sí, sí
o sigui
separant uns crèdits
que a mi em recorden
en el sentit
de crèdits d'aquests
que se't queden
com Enter the Void
d'aquests crèdits
que van passant
i dius
és que els propis crèdits
ja són
cinematogràficos total
i ja ho has dit tu
qui ho dirigeix
el senyor Edgar Wright
o sigui
un director
que tenim ja al cap
de la trilogia
El Cornetto
que tenim Hot Fast
que aquí es va dir
arma fatal
tenim
Shaun of the Dead
que aquí es va dir
fombies party
i benvenuts al Fin del Mundo
les que ha dit
són
The World's End
és el pub
les que ha dit
són imperdibles
espectaculars
aquí crec que estem d'acord
que Edgar Wright
és un director
que ens agrada tot
i ja s'ha dit empanada
que a mi aquesta peli
és la que menys
em convence
la primera
és la primera
no
penseu que l'última
així que va fer
era Baby Driver
que va fer aquella mena musical
atracció
que m'agrada
em vaig quedar una mica decepcionat
sincerament
no està al nivell
de la trilogia
del Cornetto
que ha dit
que la nova peli
d'Edgar Wright
ja s'ha anunciat
que és posterga
que l'estrena passa
més endavant
i el que vam parlar
més d'un cop
quina llàstima
que Edgar Wright
no dirigís Ant-Man
perquè ell va fer el guió
i li van com rebutjar
i al final
bueno
en fi
i per què la trilogia
del Cornetto
això es diu perquè
de fet ho van descobrir
uns periodistes
quan es va estrenar
la segona pel·lícula
i van dir
hòstia
sembla que hi hagi
sempre aquesta figura
del Cornetto literal
aquest gelat
surt visualment
i és el Cornetto
que és de tres colores
i esperen
los tres colores
de qui era Kielowski
no?
lo de la
ah vale
sí
doncs volia fer la paròdia
en cotes de los tres colores
los tres sabores
és la bandera de França
exacte
rojo
i aquí ja ens aniríem
a Gaspar Noé
però no tenim tant de temps
no tenim
bueno nois
Edgar Wright
el sabem
que és un tio
és el puto
gent deia el muntatge
això
totalment
i mira
si la setmana passada
parlàvem
de Matador de Cinco
i de com és una obra
que és molt difícil
d'adaptar en cinema
en aquest cas
vam portar el còmic
i en aquest cas
òbviament
també portem el còmic
que el teniu aquí
pel qui estigui mirant
la imatge
però realment
el còmic de Scott Pilgrim
realment
no és que sigui difícil
és que t'ho ve molt donat
ja
és un còmic que té
jo crec que és
una espècie de storyboard
perquè
és un còmic
del canadenc
Brian Lee O'Malley
que per cert
quin nom
sí sí
perquè per cert
per qui no ho ha llegit
té un altre còmic
que es diu Seconds
que sí que és
aquí hi ha sis tomos
a Scott Pilgrim
però allò és un únic
i Seconds
val molt la pena
molt la pena
és petitet
és un que és petitet
no hi ha diàleg
Seconds
sí sí que hi ha diàleg
sí sí que hi ha diàleg
però
us ho recomano totalment
però estem parlant
que és una obra
el punt de partida
és aquest còmic
és una obra
que ja
ja té tots aquests components
pop
ja té tot aquest rotllo
que Edgar Wright
va saber aprofitar
i molt bé
ja ho ha dit el faran abans
per mi
ja no és que estigui
al top 3 de pelis
de top 3
sinó per mi
és la peli
amb la que he gaudit
més
a més estem parlant
del triplete d'empanada
còmic
peli
i videojoc
és que tu
tens el punto british
jo tengo ese punto
que me voy para Asia
casi siempre
pero tú
i hi ha la banda
sonora
com la Maggie Sheun
com l'acento
de la Maggie Sheun
no no
más en plan
punk rock
no
com más adult material
no no
però és que estem parlant
això
o sigui
és que això
es comenta molts cops
de la millor pel·lícula
és Tio Noquein
Tio Noquein
no té videojoc
nois
us recordo
que aquí estem parlant
d'un triplete
si no sé si és bueno
o és malo
espero
bueno
i com és que portem
escòmic
al dia
dels enamorances
no
que treu que tot
Adrià no està destruint
la cultura nipona
digues
però per què portem
hòstia
és el que dèiem abans
explica una gran història
d'amor
de com aconseguir
la dona dels teus somnis
aquesta Ramona Flaves
dona o home
perquè realment
hi ha una bisexualitat
i hi ha diangueix
i no hi ha escocanada
és estimar
i de com el nostre
intrepid protagonista
aquest Scott Pilgrim
haurà superat
totes les adversitats
i va ens
millor potser
parlant
en comptes de narrar
la sinopsi com a tal
llença amb alguna sintonia
més afina
aquest to de la història
consells per aconseguir
la teva Ramona Flowers
amb Scott Bigler
bueno
gràcies Ari
sempre present
és que avui
obrim una nova secció
youtuber
gairebé
de com aconseguir
la dona dels teus somnis
aquí amb Scott Bigler
primer de tot
un cop
heu de veure
que quan veieu
aquesta persona
aquesta Ramona Flowers
aquell cor
que et batega
que et bota
i que et comença
a fer somiar
espert
d'aquesta noia
l'has de perseguir
si va
aquí paus
ja ni la hòstia
deixa ja
porque me estoy imaginando
que le podría dar
consejos
bueno la Ramona Flowers
és el rotllo alternativo
que després
a veure
és un model
i és un model
i és muy anime
també
de fet
li diuen
com la Pixie Girl
és el model
és l'arquetip
de la Pixie Girl
que és la xica alternativa
distinta
que va a su rotllo
i que va super a su rotllo
de fet en el còmic
en la pel·lícula
es veu molt
aquest personatge
que és molt
ei
deixa'm
saps
persona difícil
una mica
segon consell
doncs explica-li
als teus amics
com et sents
segur que agrairà molt
les teves pel·lis mentals
que et fots allà
de
oh sí
ojalà
tinc dos consells
de moment
tens un altre
que no crec
que també sigui el cas
potser
tu Adriano
vas ser així
que és
formar part d'una banda
d'ajuda
sempre
encara que foteu pena
jo vaig tocar la bateria
que feia pena
ah mira
jo tocava el baix
podríem fer
ah però jo pensem
que
en panada cultural
en plac
pensava que parlava
d'una banda
que se dava
hòstia se la calle
no no no
això no
això és tuyo
ell dava golpes
a la bateria
una gang
sobretot vigilem
vigilem
els dobles filos
no val intentar-ho
amb dues a l'hora
si aneu per una
Ramona Flowers
no aneu per una
Knives
que és aquest altre personatge
si intenteu
no
no
no
no
no
no
knips
knips
knips
knips
knips
hòstia
aquella
poc de negra
tenia
era més blanca
bueno
de fet era
oriental
sí sí sí
bueno
sobretot
si pot ser
no t'enrotllis
amb la bateria
del teu grup
i sobretot
tampoc la deixis tirada
no sé si recordareu
que és aquella
la Quim
no
aquella
que s'ha anat
al pis
i un
potser
el millor
dels consells
a seguir
és
derroteu
els cert
ex-nòvios
de la dona
dels teus somnis
perquè bàsicament va d'això
va d'això
va d'això
i ja ho recomanaria
així com a últim consell
és una vida extra
perquè no t'anirà mai malament
ja que aquests set
ex-nòvios
tenen superpoders
és que d'això va
d'això va bàsicament
és com Pílgrim
ha de guanyar
aquests set
malvats ex-nòvios
de la Ramona
Flávez
per poder arribar
a su amor
al centre del seu cor
tot molt feminista
aquest argument
bueno
de fet aquest
per això he portat
Laura Dín
per a compensar
gràcies Carles
us recordo que
entre aquests ex-nòvios
hi ha noies
de fet
dona igual
estem parlant
d'aquest concepte
és que això és el que no m'agrada
Scott Pilgrim
aquest concepte
de possessió
de esto ha pertenecido
a X persona
i hay que quitarles
el poder a esos
activos
precisament no crec
que vagi
en aquest camí
la Ramona no
no no no
però ho fa d'una forma
sana i divertida
bueno
sana no sé
sana perquè
és divertida la peli
i perquè
ja entres en el joc aquest
perquè quizás hay una paròdia
como si fuera un arcade
hay una paròdia
hay una paròdia de sátira
de por qué has de pensar
en el pasado
de tu ser querido
para poder llegar a él
más que todo
porque si no
ya me parecería
un argumento muy simplista
como para que te pudiera enamorar
és muy caballeresco esto
no no
pero os diré una cosa
hi ha girs
a veure
ara no farem espóilers
és una peli que ja fa
ja fa temps
però no faré espóilers
però que hi ha moments
de molta introspecció
hi ha molts moments
juga molt en el còmic
la pel·lícula és calcada
el còmic
calcada
hi ha escenes
que són calcades
hi ha molt d'aquest realisme màgic
o sigui
és una pel·lícula
que podríem entrar dins
del realisme màgic
de com
de com funciona l'amor
o sigui
de com funciona
i sobretot el desamor
de com funciona
bueno
per això ho portem avui
és que està al mateix nivell
d'In The More For Love
sí sí
l'estiment d'imàgens
és aquí
no no no
però bueno
que en definitiva
és un còmic
barra pel·li
barra videojoc
que l'amor
vamo
regnarà per sobre
tots els cossos
principalment
dels ex-nòvios
i que per cert
ojo a l'elencazo
de la pel·li
concretament en la pel·li
que és
Capitán Amèrica
Capitana Marvel
Superman
o sigui
estem parlant de tots els actors
que han anat interpretant després
què vol dir
Scott Pilgrim
és el guanyador
de tot l'universo Marvel
i DC
juntos és el més pudarós
Scott Pilgrim
Assemble
sí, exacte
pero tiene esa forma
de película
de superhéroes
en el mundo
que estoy viendo imágenes
es molt videojuego
esos cortes de montaje
tiene
un montaje comiquero
que lo que va a intentar
Angli
am Hulk
H.I.
se aconsegue
tiene un montaje
de videojuego
perquè tot el concept
da set
minibosses
perquè al final
son bosses
de monstros
del Street Fighter
y tiene mucho
cada cop que derrota
algun surten
les monedes
a l'estilo sònic
los peinados
que estoy viendo
que también
tiene ese punto manga
ya que ha citat
el Hulk
Dan Lee
però estem en un sector
que parla de còmic
parla de videojocs
però ho fa
amb una creativitat
jo us diré
que és de les pel·lícules
a vegades hem comentat
aquestes pel·lícules
de Ready Player One
i totes aquestes pel·lícules
que emulen
i que recuperen
el videojoc
el còmic
jo us diré
que Scott Pilgrim
és de llarg
la millor adaptació
en quant a aquest format
això no t'ho puc negar
això és increïble
a més és una pel·lícula
que si no recordo malament
són dues hores
dues hores
dues hores feu
estem parlant
que és una pel·li frenètica
com rodes
tot això
és una pel·lícula
que està plena d'efectes
de pantalles partides
Esos 15 meses
que s'estuvo tu amigo
rodando
es los tres meses
Ojalá
Amigo mío
Bueno, nois
però per què portem
112 minutos
Pues mira
per què portem
una pel·lícula
que té més de 10 anys
ja, no?
Dale, dale
Pues per què?
Pues perquè l'excusa
tot plegat
és que reestrenen
aquest joc
aquest videojoc
Penseu que és un videojoc
que inclús he arribat a llegir
clar, jo a aquesta època
no me'n recordava
però que va sortir
uns mesos abans
de l'estrena de pel·l
però re, uns mesos
Sí, era un tallin
del còmic
per commocionar la pel·li
era una cosa estranya
Tot parteix d'un còmic
que és molt especial
això
en quant a la forma
de construcció
Penseu que un còmic
que tingui
tot el llenguatge
entre cometes
cinematogràfic
que té la pel·lícula
La pel·lícula
us diré una cosa
li dóna mil voltes
al còmic
A mi el còmic m'agrada
És que és obra de culte
però és la pel·lícula
com Edgar Wright
adapta el còmic
ara, que si us agrada
la pel·li
o us interessa la pel·li
els còmics
ho flipareu
És que he alucinat
perquè no sé
por qué me había hecho
expectativas
de ver un còmic
en color
Ah, bueno
ja va ser un color
Sí, sí
ja va ser un color
Jo el que tinc
Que puede elegir
Más que todo
porque las imágenes
de los fotogramas
que estoy viendo aquí
de la pel·lícula
són no en todos los casos
però muy coloridos
A veure, de fet
el videojoc
ja que estem parlant d'això
es basa molt més
potser en el còmic
que en la pel·lícula
Sí, a veure
la pel·lícula
com que van sortir
de la mà
en el mateix moment
clar, el còmic
va triomfar molt
i el que van fer
és aquest videojoc
que al final
fer un videojoc
d'aquest còmic
com Scott Pilgrim
funciona molt bé
perquè al final
tens tanta referència
i el món del videojoc
sempre s'ha fet
amb una autoreferència
estem parlant
d'un videojoc
que és d'aquests
beat'em up
scroll
un scroll
el beat'em up
¿Qué quiere decir eso?
Sí que es
Jo contra el barrio
No, no, és que es diu
literalment
Jo contra el barrio
Como los videojuegos estos
de 2D
Double Dragon
Exacto, totalmente
Aquí, aquí
Exactament
I què passa
que també és
carta d'amor
carta d'amor
a los videojuegos retro
o sigui al final
és un videojoc
que tu podries trobar
a les recreatives
i que en aquell cas
podries jugar dos jugadors
però en aquest cas
podries jugar 4 jugadors a l'hora
és d'aquests jocs
que ara potser
partides
partides
en local
amb 4 mantos
és una mica difícil
a no ser que sigui
una família
molt benvinguda
amb 4 mantos
però
Muy retro todo
El retro cool
Hong Kong
años 60
tu retro de videojocs
Esteu nostálgica
Jo amb això penso
en la seqüència
de All Boy
que el tio comença a matar
No, no comença a matar
Mira, doncs en All Boy
aquí també
amb martells
amb martillos
en mano
A veure, estem parlant de
Està provocando
M'està provocando
Després es quedarà sense temps
Està provocando
No, no, però estem parlant
que és un retorn
a més un retorn esperat
perquè és un retorn
que això es va estrenant
el 2010
al cap de res
Dos anys
Dos anys només
Dos anys va desaparèixer
Va desaparèixer
o sigui, és un joc d'Ubisoft
que va desaparèixer
abans era la Playstation 3
i de l'Xbox 360
va desaparèixer
clar, era un videojoc
que era digital
o sigui, tu el compraves
en format també digital
va desaparèixer
però va desaparèixer
absolutament de tot arreu
ningú podia jugar
i aquest joc
llavors el van recuperar
ara
perquè clar, doncs 2020
van fer els 10 anys
de la pel·lícula
del videojoc
llavors el que van fer
és Ubisoft
que està moviment
també
que queda d'acord
en quan diu
ay, pastor
i és exactament
el mateix
o sigui
és exactament
el mateix videojoc
el no fet TLC
sí
el que passa
és que ja els tens directament
o sigui, tens tots els personatges
tens aquest modo
de supervivència
zombie
però tota la història
o sigui, estem parlant
que tant et pots llegir
el videojoc
el còmic
com jugar al videojoc
com veure la pel·li
és la mateixa història
el que passa és que
tu lees el juego
mira
mira
mira
ell reproduce el cómic
esto és la gran empanada
la gran empanada
de hecho estoy viendo
que hay más
hay más
hay Scott Pilgrim
versus the animation
bueno, clar
es que van començar a fer
se han fet estudis
sí, sí
no, esto és una animació
no, és un corto de animació
de 4 minutos
però és quizás un fan-mate
que piensa que aquí hay un culto
cuenta el origen
de la amistad
entre Scott Pilgrim
i Quim Pain
però crec que això
ah mira
s'acabo de descobrir
no, no, no
però crec que això
ho va dirigir el mateix
o sigui, això ho va dirigir
el del còmic
a la cama no te irà
sin aprendre una cosa mala
i llors
on arriba ara aquest videojoc
arriba a PlayStation 4
a la 5 també
o sigui, a les noves consoles
al final fan allò retrocompatibles
o sigui, tu el pots comprar
per Play 4
i et funciona
a Play Store
sí, a les Xbox
o les noves
les sèries X
i a PC, a Switch
a Estàdio
a tot arreu
Scott Pilgrim
100% recomanable
i us ho he dit sempre
jo crec que des del primer dia
d'empanada
ja vaig escenar
Scott Pilgrim
és acollonant
la peli és calcada
el còmic
ja us ho he dit
però realment
jo recomano molt més
abans d'anar la peli
que el còmic
el còmic és una passada
però la pel·lícula
tot allò
hòstia
a més el Michael Cera
Michael Cera
Michael Cera
que és el
com es deia
el George Michael
de Arrested Development
George Michael
sí, sí
George Michael
hòstia
és un actor
que a mi
té aquest rotllo
que m'agrada
i no m'agrada
però escopi
és que no m'imagino
amb una altra persona
perquè és aquest rotllo
pringat
sí, però s'ha de dir
que el del còmic
no s'assembla
és a dir
l'aire que es dona
no sé
en el còmic
és més
jo crec que no és tan pringat
és més
és més tiarro
així
no sé què
però clar
la pel·lícula
és un imbècil
és un imbècil
és un tonto d'alcohol
però molt, molt bo
i bueno
i donar que aquest 2001
pues todo vuelve
sembla que estiguem fent
allò de In The Move For Love
todo vuelve
esperem que no torni el confinament
perquè si no
sí que acabarem sortint
als balcons
i cantant una cançó
que justament
apareix a la pel·lícula
és un imbècil
i am sad
i am sad
i am so very, very sad
thank you
this next one's called
we hate you
please die
com
bueno
doncs clar
jo crec que
aquesta excepció al final
arriba una mica
com de
hem parlat d'un amor
com molt intens
anem a baixar la passió
anem a baixar la passió
venint d'un Scott Pilgrim
aquí molt violent
molt passat de voltes
molt estrident
i ara ens anem a unes notes
més amargues
més d'aflicció
més de disgust
que pesen com el plom
una mica
i que reflecteixen
un punt de vista desencantat
profund
que té a veure amb les obsessions
si parlem d'amor
inevitablement
parlem d'obsessions també
gràcies Adri
por poner en portada
el còmic
què vol dir
que no podies posar
la cançó aquella
si no és amor
és obsessió
pel tema del copyright
por ahí vamos
parlem en qualsevol cas
de no poder-nos atreure del cap
aquella persona
que ens deixa
o millor encara
que ens deixa
i que torna
per deixar-nos una altra vegada
per fotre'ns una altra vegada
exactament
estem escoltant
un dels temes estrella
d'una banda sonora
d'una pel·lícula
sobre un institut
i sobre una cosa
molt xunga
que passa a un institut
japonès
que es diu
Confessions
de Tetsuya
i Anna Kashima
aquesta música melancòlica
crec que és perfecta
que és perfecta
per definir
aquest estat d'ànim
que estem descrivint
un sentiment profund
una pulsió emocional
que com dic
baixa l'estómac
com un tros de plom
estem escoltant
My Machine
inclòs a dins d'un àlbum
que es titula
com el color
que d'alguna manera
embadurna
el programa d'avui
estic parlant
del disc Pink
del grup experimental
Boris
però no estic parlant
no estem parlant
d'un rosa oxigenat
estrident
de barbi
de parador
no
estem parlant
d'un rosa més pastel
més suau
més iauger
és el color rosa
de la ruptura
i de l'amor tràgic
o com a mínim
això és el que ens intenta explicar
l'escriptora canadenca
Mari Kotamaki
i la il·lustradora americana
Rosemary
Valero O'Connell
les responsables
de la novel·la gràfica
que portem avui
d'aquest èxit
de Laura Dean
Keeps Breaking Me
traduïda al castellà
com Laura Dean
me ha vuelto a dejar
que un altre cop
una traducció estranya
bastant estranya
sí
de què tracta
estem davant d'un rat
que està
com deia
embadurnat
d'aquest rosa
de Boris
que estem escoltant
i que tracta
sobre l'amor trencat
entre dues lesbianes
de la zona urbanita
de San Francisco Bay
acompanyades
de tot el col·lectiu queer
que viu en aquesta zona
de Califòrnia
d'una banda
la protagonista
la Freddy Riley
una noia
que és tímida
introspectiva
patidora
i que jo crec que
batega molt
el compàs
d'aquesta guitarra
distorsionada
que estem escoltant
aquest lament
interior
exactament
i s'amaga
amb vergonya
sota el seu serrei negre
és una noia així
amb faccions
orientals
i així
molt timideta
l'altra
l'altra
que dona
que dona nom
a la novel·la
és Laura Dín
la noia més popular
de l'institut
una rosa de cabell cura
alta
esbelta
extrovertida
i té una facilitat brutal
per intoxicar
relacions de parella
clar
posem-nos en situació
Laura Dín
és una novel·la gràfica
que ho va patar molt fort
l'any 2019
és bastant actual
clar
que això també ens va bé
perquè tanquem una mica
aquest programa
que l'amor existeu
d'una forma molt recent
va agradar molt
per l'autenticitat
dels seus diàlegs
i fins i tot es va endur
un Harvey Howard
com a best young adult book
de l'any
clar ens arriba a l'empanada
sota la publicació
Adriano
lo podes ensenyar
en la càmera
d'edició
és la cúpula
la cúpula
estimada
la nostra cúpula
molt estimada
una historieta romàntica
que jo crec que
és una novel·la
que et pots berenar
amb una tarda
un dia de fred o pluja
espaterrat al sofà
i per què no
amb aquesta música
de fons
que estem escoltant
aquest My Machine
de Boris
el gran atractiu
aquest còmic
home
en un primer moment
si us he de dir la veritat
a mi el Pol Malbaraco
me la dir
tio ja és això
aviam què et sembla
jo tenia certa repicència
prepárate para cuando te vuelvan a dejar
más que todo
estaba diciendo esto
es el eterno retorno
del amor
si va por ahí
yo nunca hubiese elegido
esta novela
sin embargo
el rosa no te llama
evidentemente
evidentemente
y básicamente también
porque cree que se ayuña
molt la tota voluntad
intelectual
que es una novela
que está plagada
a frases intrascendentes
para resumirte una mica
que un personaje diga
vale la pena vivir
solo por el olor
de la cafetería
el día que toca pizza
eso que te da intrascendente
esa intrascendente
eso no es intrascendente
esto no se lo digas
el día que toca pizza
acabas de decir
que este hombre
hace sus masas
loco tío
Carla si os plau
por favor
eso es lo que diría
la Yuso
la Yuso
los niños que comen pizza
en el cole
no la conozco
y no la quiero conocer
esa frase
pues dejamos que
la pizza tiene su trascendencia
claro que sí
pero lo que voy a dir
a eso es que no busca
Laura Dí
no busca la gran narrativa
no busca la gran
coming of age
de la de Instagram
a través de que están
protagonista de 17 anys
que té el cor trencat
que no pot parar
de pensar en la seva parella
sinó que tota la novela
es podria resumir
com un tros de vida
que té a veure
amb el canvi
amb un trànsit emocional
això és el que et vol retratar
Laura Dí
de com pot ser
una ruptura de joventut
llavors
Tamaki i O'Connell
d'alguna manera
teixeixen una atmosfera
concreta
a partir d'emocions
de sensacions
amb una història
que ens obre la porta
a un món
sempre vist des de la mirada
d'aquesta timideta
la Freddy Reilly
una noia americana
d'apariència asiàtica
que té por
que s'obsessiona
que busca expir el dolor
que sent cada cop
que veu
o recorda la Laura
referències
doncs està
trobem moltes vinyetes
que fan referència
a una actualitat
de dispositius tecnològics
d'aquesta interacció virtual
de la generació X
és la generació X
o és molt més millenial
l'actual
és Z
és Z
és Z
clar
i està estrenada
el 2019
ja m'ha suposat
que és contemporani
és nascut el 2002
Torremel
ja està donant el suelo
corregim
estem parlant
de la generació Z
és a dir
una generació
molt envoltada
amb smartphones
amb xarxes socials
i hi ha moltes vinyetes
que capturen aquesta intimitat
que s'amaga
darrere la interacció virtual
i que quasi
que es mostra a través de plans detalls
de mans taclejant la pantalla
de missatges de whatsapp
que esperen resposta
és que és el dolor del corazon
és el dolor
és el batagat del cor
que se mouera
aquí la prota
aquí la prota
aquí la prota
d'exar de menos
de pensar
això de la patata brita
que palpites
aquí ja no palpita nada
aquí ja no palpita nada
o sigui
no, no, no
això
bueno
en qualsevol cas
sobretot
el que a mi més em va
aquí de l'atenció
sí, sí que és veritat
que m'estaves concentrat
és una mica
has passat més cançons
que tenim aquesta
fent radio d'edat
aquí ja no
d'edatismo
però sobretot
més tranquil
gràcies
posem una mica d'arbopart
aquest compositor estonia
boníssim
ojo, també una cançó
que podria acompanyar
la lectura de Laura Dín
gràcies Ferran
mola porque nos da
m'encanta
no, no, no és broma
la guia de lectura
hay que presentar còmics
con música
es claro que sí
joder
endavant Carles
en qualsevol cas
crec que és una novel·la
gràfica
amb la que pots connectar fàcilment
i com deia
aquest color rosa
d'aquesta cançó de Boris
que s'ha encallat una mica
d'alguna manera
és el contrapunt perfecte
al blanc i negre
amb el que està relatada
la novel·la
el rosa s'apodera
de les vinyetes
d'una forma molt irracional
a vegades
és una llibreta
que rosa
un cafè
la línia del xandai
unes arracades
o directament
és tot un personatge
que apareix tintat de rosa
sobre un fons negre
els conoscers
del còmic
ja li deia
aquesta splash page
o pàgina de vinyeta única
que agafa
molta força emocional
durant la història
són aquests recursos
els que crec
que connecten molt bé
amb la naturalesa
de la història
que ens expliquen
les creadores
de Laura Dín
és una història impregnada
per la mirada obsessiva
atormentada
de la Freddy
que contamina
com aquest rosa
contamina espais
objectes
personatges
d'una noia
que pensa
que pensa
que pensa
en la seva parella
i que
que aquesta parella
aquesta Laura Dín
està present
encara que no hi sigui
bueno però és que a més
és una relació super tòxica
exacte
aquesta toxicitat
és
acollonant
està allà
i que entraries a la vinyeta
i li diries
tia
espavila
espavila
exacte
és la toxicitat
de la Laura
Dín
per ser una miqueta
de passar dels sentiments
de l'altre
però l'altre
que a més
és obsessiu
que vol tornar
llavors
arribo a una pregunta
a veure
dispara
llegados a este punto
estamos hablando
de una novela
gràfica feminista
bueno
esta es la gran pregunta
Adriana
ya salió
ya salió el gordo
grande Adriana
usted ha dicho algo
que yo iba a explicar
yo creo que es fácil
que arribes a aquest punt
i també recuperant
el que
estava passant ara
amb Scott Pilgrim
aquesta visió
fins a ser el punt
machista
que es pot discutir
doncs aquí sí que
no ho és
ja us aviso
però es pot discutir
no ho és
el que està clar
és que Laura Dín
sí que evidentment
respira aquest feminisme
però ens estaríem
equivocant
si pensem que és un còmic
de reivindicació
de panflet de protesta
d'exigències
no
no
Laura Dín
ens parla
des de l'honestedat
dels sentiments
d'un procés
d'intern
de retrobaments
i absències
i amb això
no estic parlant
només d'amor
i de ruptures
també de l'amistat
Laura Dín
també ens parla
de la importància
de l'amistat
del grup d'amics
de la Freddy
de com aquest vincle
es veu afectat
quan només tenim ulls
per la persona
que creiem estimar
i ojo
perquè en aquest sentit
Laura Dín
també és una història
de germano
com dirien les feministes
de sororitat
de sorority
però ojo
sorority
i que d'alguna manera
ens porta una mica
aquest flow
aquest bon rotllo
que viu el col·lectiu
queer de San Francisco
ara bé
sempre
sempre
des d'aquesta espècie
de pes
de plom
a l'estómac
que té
llegir la novel·la
per molt que veiem
aquest bon rotllo
ja
d'aquest punt pesat
d'aquest punt de melancolia
has dit molt bé
perquè al final
sí
jo sé que no hauria
de sentir gelos
jo sé que no està bé
però ho sento
i aquesta novel·la
pel que expliques
és aquest cant
de sinceritat
de dir
vale
és que me duele
exactament
i en aquest sentit
crec que no només
és pel públic adult
escenç
també ho recomanem
al públic adult
fins i tot als exigents
crec que és una novel·la
honesta
conscient de la realitat
que abraça
i és un relat
amb el que es pot connectar
fàcilment
perquè jo estava preocupat
no?
d'acord
vale
mi referente de amor
està más o menos
en mi edad
ahora
de hecho
la película
cuando la vi era un crío
la de In the Mood for Love
pero ahora me doy cuenta
que los protagonistas
tienen mi edad
aunque evidentemente
vivan la vida
de una manera muy distinta
son los años 60
cuando eres adolescente
la intensidad
la intensidad es otra
sí
pero lo que vengo a decir
es que yo me puedo ver
reflejado ahora
en la realidad
de esos personajes
aunque no en el pasado
es decir
ahora más o menos
son contemporáneos
no de la época
pero sí de la edad
pero claro
llego aquí
y Paul me trae
una historia casi adolescente
también
y Carles igual
me estàs haciendo sentir
jodidamente viejo
o sea
es decir
pero yo vivo
en un constante
Peter Paneo
vale vale
me sento muy viejo
leyendo esto
yo te voy a mirar
Carles
te he de decir
que me les van molt bé
dius que el Pol
te el va vendre a tu
molt bé
bueno claro
él es el descubridor
igualmente
això és com vosaltres
també amb el cine
vas trobant coses
si premis
al final recorres
és com
les nominaciones
de los Oscar
intentes veure
les películes
per veure què tal
i en còmics
passa el mateix
i com aquest còmic
que és el que comentàvem abans
Carles
que estan fent
molta novela gràfica
en aquest sentit
com el cinema català
que és aquest
el momentum
aquest slice of life
aquest moment de la vida
d'una persona
i veure què passa
i veure passar la vida
i el costumbrismo
i tot
s'està fent molta novel·la gràfica
un exemple
d'una novel·la tipus això
sempre fas el mateix
no no
és que el tio domina
el tio domina
hi ha el beso número 8
que també és una novel·la gràfica
que també recomano molt
hi ha molt còmic d'aquest
que és
bueno
o també tenim aquí la casa
que vam portar
el Paco Roca
són aquests moments
aquestes historietes
que al final no és que hi hagi
una autoconclusió super bèstia
ni un exemple paradigmàtic
universal
sinó molt concret
mira, sense anar més
Junia
el que passa és que la forma
és molt diferent
Blanquets
el còmic Blanquets
que vam portar
Blanquets és
un altre cop
aquesta historieta
d'un noi
però clar
entre el tema religiós
entre el tema
aquí també un altre cop
realisme màgic
llavors és un tipus
d'història diferent
us he de tallar
perquè l'Adrià
no mai que té agenda
aviam
sempre tenim agenda
de fet l'altre dia
ens vam precipitar
i vam començar a parlar
de pel·lícules
que s'havien d'estrenar
però a dues setmanes
os acordáis que hablamos
de Lupin III
que además hablamos
de la serie que está en Netflix
y que yo no sé
creo que en algún momento
nos podríamos plantear
incluso hablar de Lupin
no solo de...
el Arsène Lupin
sí, porque aquí tenemos
la base literaria
con un personaje muy interesante
como es el Lupin
y esas adaptaciones
están diferentes
una en Francia
joder, con el Omar Saí
ese tío de sonrisa
infinita
intocable
y la propia animación
que también le ha dado
mucha fama
después tenemos
que lo comentáis
The Crash
lo podéis ver
en cine
junto a In the Mood for Love
dos películones
aunque bueno
ya sabéis mi preferencia
restaurant en 4K
¿eh? Crash
¿sí?
sí
grande
y no Crash
la tontería
que ella totalmente
unida de Paul Hines
y a una semana más
Nuevo Orden
una película
con un tono pandémico
aunque va por otros derroteros
más cuestión de clases
muy muy interesante
Michelle Franco
mexicano
y la chica del brazalete
película francesa
también muy interesante
pero eso
para el 5 de febrero
bueno pero el que sí que hay
el que sí que hay
el que sí que hay
diumenge 25
¿no?
creo que es
o el día 25
HBO
es la segunda parte
de estos especiales
de Euphoria
que a més
s'ha fet molta promo
la serie de Euphoria
de HBO
de Sendai
bueno que es una
una serie
espectacular
eso sí que es generación Z
eso sí que es generación Z
pero espectacular
i
el que estem parlant
és que
és aquest segon especial
que és la Jules
que és aquest personatge
bueno pels qui la que heu vist
ja sabeu qui és
i que a més s'ha fet molt de bombo
perquè és el primer cop
que fan un feed
cantat
la Rosalia
amb la Billie Eilish
doncs amb aquesta agenda
que veem
ens queda un minutet
especial
programa amor
sí
estic déu-n'hi-do
molt interessant
Òbviament hem parlat de
no ho negaré
dos pel·liculons
un pel·liculon incontestable
un altre més contestable
però que és un pel·liculon
és un pel·liculon
i un còmic que m'ha semblat
interessantíssim Carles
doncs ens escoltem
la setmana que ve nois
i no tenim tema encara
no digues Carles
no no yo solo iba a decir
viva l'amor
viva l'amor
perquè no talla ja nois
adeu
i sobretot me ha gustado
que no hayamos tirado
por esa idea
de que l'amor
como solución pandémica
sabéis que
no hemos caído
no hemos caído en ese error
no hemos caído en ese error
recordem xerxes
no ni això
venga va
les xerxes socials
les teniu escrites aquí sota
sobretot
subscriben-se a Youtube
por favor
denle al like
doncs vinga nois
ens escoltem
la setmana que ve
adeu
el just a la fusta
parlem de tot el que passa a Sant Just
hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure