La ràdio de Sant Just, plora, trau i corpó.
Maria, ara, no descartis mai que si canviant la regla...
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural, un programa cuinat per...
Paul Diggler, Perran Pujol, Adriana Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm.
Hace poco más de un mes, exactamente el 5 de mayo,
los empanados cumplimos 3 años y sorprendentemente ni nos acordamos.
Qué diferencia la de nuestro primer aniversario,
cuando invitamos a nuestros oyentes a participar y a proponer,
lo que acabó siendo un jolgorio de más de dos horas de lluvia de ideas
desde la impuesta comodidad del hogar, lockdown.
Y aunque algo menos plural, igual de festivo fue nuestro segundo cumpleaños.
Pues empezábamos en Canfabra, paradójicamente, soplando las velas.
Las dos nuestras, pero también las 20 de la editorial Astiberri,
las 100 que habría podido apagar nuestro querido Satyaji Rai,
y las 200 desde el último suspiro de Messie Bonaparte.
Cifras y más números para celebrar la vida y la muerte y lo que queda tras ella.
Y ahora que en la empanada ya no son dos, sino tres,
qué lástima tener que esperar al cuarto para poder celebrar.
¿Por qué será?
Será, será que ya no nos importa tanto festejar,
que nos falta un ferrán con su batuta y su calendario,
o será que nos hemos hecho mayores y vamos tan liados que empezamos a pecar de desmemoriados.
Ninguna teoría es descartable, pero sin lugar a dudas, la memoria es la culpable.
Pues como escribe Jorge R. Rueda, la memoria es cruel y caprichosa,
nos persigue cuando huimos de ella y huye de nosotros cuando más la necesitamos.
¡Ay, la memoria! Selectiva, interesada, pura distorsión,
dependiente de una percepción errante,
crea recuerdos tan fiables que Kurosawa filmó Rashomon
y hoy en día no solo hablamos de una obra maestra,
sino de un efecto,
de un comportamiento psicológico tan universal como inabarcable.
Y es que los recuerdos son como plastelina,
se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad
y nos engañan, nos traicionan,
así como la publicidad nos persigue escondidas desde nuestro algoritmo.
Se basa en nosotros, pero no nos conviene,
pues hay demasiada mentira en nuestra verdad.
¡Ay, la memoria!
Ya sea de elefante o de pez, no nos podemos fiar.
Y sin embargo, solo contamos con ella para mejorar.
La necesitamos para la transmisión generacional
y aunque a veces tenga forma y cuerpo,
para nuestro testamento inmaterial.
Por eso, lo mejor será que tiremos de cultura,
que busquemos, como siempre hacemos,
la realidad presente en las muestras del pasado,
también inmediato,
pero olvidando los ejemplos que recuperan épocas pretéritas
con la perspectiva moral actual.
Más bien centrémonos en aquellas formas que un día fueron presente
y ahora son la memoria del futuro,
como el Granica de Picasso
o como las huellas de la metralla en más de una fachada local,
como las tres chimeneas que nos recuerdan un pasado industrial
y una lucha obrera con reducción de jornada incluida,
o como esta empanada,
que aspira a ser un simple entretenimiento
y, asimismo,
la memoria del mañana.
Sabiduría, hermano Adriano.
¡Qué calor, chiquillo!
Así es lo que te ha dado a ti.
Sabiduría, hermano Adriano.
Moltas cosas no recordaré.
Amén, amén.
Yo en serio.
Pero yo recordaba perfectamente la calor que feía que te has estudiado.
Sí, de hecho, que sepáis que he venido con camiseta técnica.
Bueno, eso es como, le llaman ahora lana marino.
Es lo que se lleva ahora.
¿Lana marino?
Sí, sí, sí, porque...
O lana amarillo.
Se supone, y puedo comprobar, que aunque sudes mucho, no hueles.
No hueles.
Es verdad, ¿eh?
Es una camiseta que tiende a conservar el buen olor.
Así que si os vais por ahí de peregrinaje al Camino de Santiago,
muy recomendable.
Como es el caso.
Si os vais al Camino de Santiago o si venís a Radio Fabra a grabar,
muy recomendable también.
Oriol, la hora de encarregar, ¿eh?
Si voleu perdre uns quilos, uns quilets a la sauna,
pues...
No, pero avui s'estan millor.
Sí, sí, sí.
Dicen que hay aire acondicionado.
Dicen que hay aire acondicionado.
Tienes que agrair aquest grau que ens han reduït.
Pero, oye, os ha molado, ¿no?
Sí, sí, sí.
Mucho, mucho, mucho.
Muy potente.
Sí, sí, sí.
La reflexión.
Si amás has tocado todos los palos, la parte cinematográfica, la parte...
I van a meter también a funes y el memorioso, ¿eh?
Ara feíeu...
Ara feíeu un temps que no fem programa i es noten les xupades aquí, ¿eh?
Les lafades, ¿eh?
Ens trobávamos a faltar.
Ens trobávamos a faltar, sí o no.
Mala meva.
Sí o no.
Dos mesos, sí o no.
Nosotros más...
Yo creo que nos encontramos más a faltar nosotros entre nosotros que ellos a nosotros.
Pero bueno, oye, por pesados no nos gana ni Dios.
Así sea de dos meses en dos meses.
Eso.
Y venimos con memoria.
Con memoria perdida, ¿no?
En cuanto al aniversario, pero con memoria reflexionada en cuanto a los ejemplos culturales
que os traemos, ¿no?
Sí.
Yo creo que, como tenemos chichilla, y las aniversarias ya saldrán en cada ejemplo
cultural, ¿por qué no entramos con esa agenda, menú, menú, agenda...
A veure si te'n recordo.
A veure si tens memòria d'això, com anava.
¿Cómo era esto?
Yo creo que es el menú del día, ¿no?
Muy bien.
Yo creo que es el menú del día y va con música italiana.
Crec que ho has volgut fer malament i t'ha sortit bé.
Anem, i doncs.
Som-hi.
Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram Empanada Cultural,
tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube.
Menú del día.
Bueno, ¿avui gazpacho o qué?
Sí, sí, estamos muy cerquita del gazpacho, ¿eh?
Estamos cerquita del gazpacho, espero que haya, al menos este verano, un gazpachito
un gazpacho cultural, ¿eh?
Tiene que caer.
A la cabra.
Gazpacho cultural, salmorejo estival.
Exacto.
Lo que ustedes quieran.
Todo lo que pueda repetir.
Eso es.
Eso es.
Bien de ajo.
Oye, ¿y nuestros platos repiten, o qué?
Sí.
Avui es un plat d'aquests que m'agrada dir a l'Adriana.
A l'Adriana.
Que es intentar calçar un tema que jo ja volia portar amb el tema que ha proposat, que en
aquest cas ets tu, Adriano, que és Memòries, ¿no?
Llavors en aquest cas he intentat buscar-li aquí els tres peus al gat, ¿no?
Tres peus, es diu?
Sí, sí, sí.
Tres potes.
Bueno, pues cinc.
Eh, que podrien ser cinc, ¿eh?
I més en el programa d'avui podrien ser dixet.
Ni un, ni dos, ni tres.
Ni quatre.
Ni cinc, ni cinc.
Ni cinc, ni cinc.
De la memòria, yo creo que hay tantas capas en ella, ¿no?
Exacto, exacto.
Y siempre jugando con esa idea temporal, ¿no?
Que digo yo como de cebolla, ¿no?
Que nunca sabes...
No es lineal el tiempo, ¿no?
Son capas superpuestas unas entre otras.
Mira, esto me viene a...
Acabado hace poco, segunda temporada, de Racia Andol, que no me ha costo oído nada, ¿eh?
No l'he acabat encara, perquè la vaig deixar mitja.
Això és un síntoma, ja.
Això és un síntoma, ja.
La vaig deixar mitja, sí.
Hòstia, és làstima, perquè la primera temporada era boníssima.
La primera temporada estaba lo espacial implícito en la repetición temporal.
En la segunda se han ido más a...
Sí, volvien a estar en ese diálogo espacio-temporal, pero lo espacial tiene más importancia, ¿no?
I las búsquedas del pasado.
Que si volen rememorar, els nostres oients volen rememorar, ja hi ha un programa de Racia Andol
que va portar el Ferran mentre li petava el Carles, perquè el Carles...
I no hay de segunda temporada, que quizás llegarà algun dia, ¿no?
Però avui encetem aquest programa de Memories o Memories amb una forma alternativa d'entendre
el que és una memòria, ¿no?
Perquè al final una memòria també és persona mayor que relata su vida, ¿no?
Que són les memòries, ¿no?
Doncs en aquest cas portem un còmic, no...
De moment, bueno, el taparé una mica, perquè per qui ho estigui veient en vídeo, no es mengi l'espoiler,
que és un còmic bastant especial que es diu El Mundo de Dietzel, i vindria a ser...
Estàs tapant per l'edat de la noia?
O potser no, Carles, hòstia, m'està petant com el...
Bravo!
Bueno, no passa res, no passa res, perquè és una senyora de 90 anys.
No, 20 anys, és com la caja de Pandora, si la pones delante, què haces?
El que farem, el que farem...
Jo no, l'abres, no?
Què l'has fet?
Hòstia, la calor ens afecta, eh?
Nois, doncs portem un còmic que és molt especial perquè és una memòria invertida.
És a dir, si estem acostumats a que una persona gran ens expliqui la seva vida,
aquí aquest còmic va a la inversa, ja entendrem per què.
I, a més, ho venim acompanyant d'una entrevista a l'il·lustrador del còmic,
que és Isaac Soler, que li vam fer l'entrevista,
i que, a partir d'ell, anirem desgranant perquè és un còmic tan especial.
Estàs agafant una liada per partida doble, eh?
És a dir, explicar la secció en el menú de tí, eh?
A mi que m'encanta, que odio els espoilers...
I embutir, eh? És com embutir, ¿sabes?
Ese rincón de la nevera donde crees que no cabe nada, però sí, cabe en esa...
Lo ha metido todo, lo ha metido todo.
Ese pollo ahí...
Tú que no os metes, hòstia...
Jo que os noto, pues algo d'aquí, algo català,
perquè si anem a parlar de memòria,
doncs millor recuperar una memòria que ens toca molt de prop.
Avui no...
La memòria dels cargols.
Per exemple, podria ser.
Més català que això.
Seria bo, eh?
¿Tienes que traer la memòria dels cargols?
Yo creo que perdemos audiencia a los diez minutos.
¿Qué diez?
Ocho, cinco.
Parlaré no d'un quadre, sino de...
Farem un rapasset de diferents obres de María Furtuñ.
María Furtuñ.
Que jo crec que s'havia de portar...
A més, ja tocava.
Mariano?
Mariano?
Mariano...
Marianico.r
Marianico Furtuñ.
Marianico el Furtuñ.
Marianico el Furtuñ.
M. Rajoy.
Mariano.f.
María.f.
El tenim, versió català, María Furtuñ o Mariano el Furtuñ.
No, no, anem a dir un català.
A català, home, collons.
Memòria catalana.
María Furtuñ.
El segon pintor més important després de Goya, no?
I el primer més important del 19, català, com a mínim.
Vale.
Bien.
Hemos hecho los deberes ahí, eh?
Molt bé, per favor.
A més, un libro que es noti que Wikipedia poca, eh?
O sea, que...
Oye, espera, perdóns-ho d'aquell libro.
Anem a anàlitzar això.
La biblioteca de la Rosa Genjo.
Molt béo, molt béo, que la Adri ara...
Vale, vale, vale.
Parla mal fil, eh?
Exacto.
Ya traig.
Yo vengo con la tercera sección, en este caso, sección de cine.
Y, oye, tan original soy yo que...
¿Cómo se llama la sección?
No, perdona, la película.
Memoria.
Memoria.
Si esto es un programa de memorias, en plural, yo os traigo una de ellas, que es Memoria.
Eso sí, de Apichatpong Verasetakul.
¿Vale?
Después analizaremos este nombre que da tanto juego.
Nombre tailandés.
Y es muy gracioso, porque como nosotros siempre vamos tarde, no solo somos unos desmemoriados,
sino que encima, vamos tarde, porque se suponía que teníamos que traer una exposición
que corría en Fabra y Coach, más que en Radio Fabra, que era precisamente la exposición
que recuperaba parte de los cortometrajes y mediometrajes de este gran cineasta tailandés
que se llama Apichatpong Verasetakul.
Api o Joe para los amigos.
Después lo veremos.
Api W.
Sí, exacto.
Y que lo tengo que decir ya, es una obra maestra su última película.
¿Vale?
Lo tenía que decir.
Te ha dicho.
Ya está, ya puedo marchar.
Ya está, hasta aquí el programa.
Va, venga, chicos.
Venga, va.
Empezamos con Itzel.
Itzel y sus 90 años, por favor.
Cómics.
Bueno, comencem.
Comencem durillos, perquè avui portem un còmic bastant extrem, bastant extrem, titulat
El Mundo de Itzel.
¿Vale?
És un tipus de còmic que realment no hem portat mai, jo diria.
És violència, segrestos, violacions, no ha d'aquest que més està farciet de criminals.
I direu, hòstia, però els més entesos en empanada i vosaltres, els meus companys, direu,
però sí que han portat The Boys, que és súper sangriento.
Bueno, el diàlogo lo tienes contigo porque el quien trae còmics eres tú.
I tu mismo sabes que has traído còmics a nivel.
Porteu sempre Adriano i Carles i que us en recordeu també que hem portat The Outer,
aquell còmic tan també tripós, que teòricament adaptarà a Taika Waititi, ja se verà.
Jo, de fet, només recordo còmics molt trajeros.
Ah, sí, no, clar, estem acostumats.
Però no hem portat mai un d'aquests, com El Mundo de Itzel, no?
I, a més, us asseguro que no veureu ni massa cops un còmic com aquest,
ni probablement el portarem gaires més així.
I us aviso.
I per què? Doncs l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador d'aquest còmic, us dirà per què.
El que ha inventat aquesta història és mi sobrina, de 9 anys.
Al principi, hace unos años, viene mi prima aquí de vacaciones,
ay, mi prima, mi sobrina de vacaciones,
hicimos un...
hizo gracia hacer un cómic con ella, chiquitito, no?
No para vender en Amazon ni nada, sino para llevarla a una tienda de cómic
i hacerle una foto perquè mi sobrina estuviera contenta,
en el que ella relatava una història que era així com muy azucarada,
muy de Disney i tal, ¿vale?
Y al cabo del tiempo, cuando cumple los 9 o así,
decidimos que haríamos un cómic más tocho, ¿no?
Y toda la historia superbestia que sale en el mundo de Itzel
surge de lo que ella me iba contando la historia
y yo la iba escribiendo, ¿vale?
Y yo no he quitado ni he puesto nada de texto,
solo lo que me dijo ella.
Lo único que he corregido es la fatalotografía.
Y creo que fue en uno o dos días que tuvimos el guión completo.
Y yo cuando lo estaba leyendo digo, guau, me van a matar.
Los padres me matan, seguro.
A ver, a ver, aquí han soltado ya un par de...
Un par de dardos potentes.
A ver, la bomba, la bomba, ahora ya podemos enseñar,
para los que me llevo el vídeo,
ya podemos enseñar que el mundo de Itzel,
en gran también, diu, un gran cómic, muy bestia,
guionizado por una niña de 9 años.
Me ha hecho gracia que su propio tío
ya no la trata de sobrina, dice mi prima.
O sea, ya se ha llegado a creer, ¿no?
Yo creo que eso le ha...
En el fondo es estos engaños del propio lenguaje
que en el fondo traen al presente
una realidad que tú estás pensando
y es que ya no la ve como su sobrina,
sino que la ve como la prima.
Y me da mucha, mucha gracia también el tema
de corrigiendo las faltas de doctoratía.
Sí, pero ahora, si obras la primera página,
¿qué digo aquí, Carlas?
Diu, diviértete buscando las faltas de ortografía
de este cómic.
Vull dir que s'han corregit així com així, eh?
Yo creo que forman parte de la realidad
de una niña de 9 años.
No sé si los ojos en la mano que veo, ¿no?
Clar, estem entès...
Exacte, ja posarem imatges en pantalla,
però realment és un còmic molt trallero.
És un còmic que també ell mateix,
l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador,
crec que ho ha segur plasma molt bé també
les violentades d'aquest còmic.
Està ple de seguifetja, de tripas,
de caps arrencats i de tot.
Però alhora, què és el que fa més gràcia?
Que és que al final, com que ve d'una nena de 9 anys,
les històries són...
O sigui, no us espereu, òbviament,
aquests fils argumentals lògics,
sinó que hi ha finals abruptes d'aquests finals.
Hi ha una història que me'n recordo,
que a més li vaig comentar a l'entrevista,
que em feia bastanta gràcia un d'aquests capítols.
Són mini-historietes, eh?
Penseu que són com mini-capítols de dues pàgines, potser.
I un d'ells era una noia que la segresten,
que la torturen, que no sé què,
i de cop...
Bueno, de cop, li tallen el cap.
Però ella aconsegueix escapar.
Llavors, al final, és ella, sortint victoriosa,
m'ha escapat d'aquí,
però...
I diu, però va tropezando,
porque no tiene cabeza.
I claro, no va, no ve la...
Exacte.
Hi ha una guionista en potencià.
Em recorda el meu germà Miquel,
que de petit,
i potser hauria de tenir, si no 9 o 11,
però ell canalitzava tot aquest nervi
que tenen els nens en aquesta edat,
fent els anomenats còmics de violència.
I en alguns d'ells sortien profes d'alcohol, eh?
I, evidentment, tots acababan
acribillats entre ells.
I ho sé, dius, hostia, que bé que els nanos
i les nanas tinguin una mica aquesta...
aquesta vía d'escape, no?
Bueno, ja veis el que tenéis que hacer,
que és llevarlos a colegios de monjas y de curas,
perquè així salen los hijos, no?
Exacte, exacte.
Como Miquel i jo.
Como Miquel i jo.
El sentir el futuro segurament
quan deje atràs tota aquesta religió, no?
I igual nos encontramos
que és una chica modosa del futuro, eh?
No lo sabremos nunca.
No, a més, és molt interessant
perquè...
ho posa com...
que Itzel, com a guionista,
però l'Isaac s'autodenomina...
A part de Tiet Isaac, a més, em va dir
jo em poso Tiet Isaac
per si passa alguna cosa amb el còmic
que no sap amb mi apellida.
Ara ja ho saben.
Ho sento, Isaac.
Pol, he de dir que me pasaste el enlace,
bueno, el contacto, no?
Y hostia, estuve buscando por la red
y no encontraba nada, eh?
És difícil de trobar.
Aquí hi entrarem després
perquè hi ha tema aquí també de...
podríem dir censures.
però és un còmic que el que em fa gràcia
és que ell mateix s'autodenomina
l'esclau.
O sigui, ell és l'esclau de la nena
perquè al final també
ella tenia molt clar
com volia que fos el còmic
i llavors ella a sobre
ha anat dibuixant
i llavors s'autodenomina així.
I em va explicar una història
molt interessant
jo amb l'Isaac
em vaig conèixer
em vaig trobar
al cel·labor del còmic
aquesta última edició.
Jo ell el coneixia
perquè, de fet, els he portat aquí
i jo tinc, a part d'aquest
tres còmics més
d'ell,
sempre ell
és bastant trallero també
vull dir que potser
la referència també
de la
de la Napoda
és això
però...
La memòria que ella
ha mamat
ell normalment
deambula
per humor
negre
amb
també toques de violència
temes així
però
és com un altre rotllo
de fet, té un últim còmic
també que es diu
El planeta de Melina
que és potser
algun més dramàtic
i més...
Aquesta portada
sí o no?
Sí o no?
És una mica
Polanski
la semilla
el pòster de
Rosemary's Baby
ah, bueno
la semilla del diablo
té un punt
no sé si té massa a veure
però, bueno
sí, sí
sí, sí
doncs
el que us volia dir
és que
dins del cel·lòmic
és quan el vaig conèixer
i quan vaig agafar
aquest Mundo Itze
li vam estar xerrant
i això
em va explicar
que ella
el dia
jo que vaig anar
és el primer dia
el divendres
doncs
havia d'anar el divendres
a firmar
la nena
i que
estava supermotivada
que ganes
que tinc
no sé què
i que al final
va agafar mal de panxa
i va agafar una pataleta
màxima
bueno
no ho sé
i al final
va aconseguir
perquè clar
això és com
vens un dia o no
i al final
va aconseguir
que pogués venir el dissabte
i bueno
ella es veu que es va quedar allà
con toda la gente
como si fuera
la reina del sí

aquí entra
jo crec
no
és una cosa
que també en parla molts cops
aquella diferència
entre el que és l'autoria
o la creació
no
el creador
i la creació
no
per dir-ho així
aquesta separació
per molt que puguis
volcar això
és el que deies tu Carles
al col·le sempre
havíem dibuixat mil coses
i coses
bueno
chunguíssimes segurament
i que després
i què passa
per relaxar una mica
a tantas classes
jo era menos de dibujar
i más de ponerlas en pràctica
però
pero lo que sí es cierto
es que
tu eres de acción
es que joder
tu ya de nen
ja foties
el fólico
ha de canalitzar
la maldad
que todos llevamos
con nosotros mismos
yo antes quería decir
una cosa
y es que veo el futuro
de Itzel
descartando ya a su tío
diciendo
me estás ensombreciendo
yo soy el auténtico talento
deja ya
de usurpar mi personalidad
y
y encima ganar bombo
a partir de la anécdota
de no
que mi sobrina
tiene 9 años
va a dir la verdad
hombre
aquí la mente creativa
es Itzel
ah no no
i no només és la ment creativa
sinó
justament em va bé
que em diguis això
perquè
ella no només és super creativa
sinó que també té una personalitat
ella s'autodenomina
d'una forma
que em va flipar
com ho va explicar
l'Isaac
y ella por ejemplo
no es nada violenta
ni nada
no tiene
no tiene ningún tipo
de relación
con
con la violencia
que es en el cómic
mi sobrina
se autodomina
como
gótica
rapera
y otaku
¿vale?
fantástico
que guay
oye
y resulta que a ella
también lo que le gusta
como es un poco así
un poco gótica
es historias de asesinos en serie
que salen en youtube
¿no?
y supongo fue lo que le inspiró
un poco a decir
bueno pues ya que hago un comentocho
lo voy a hacer
de violencia a saco
y le sale todo este plan
está claro que la inspiración está ahí
la inspiración está ahí
ahora lo que más me ha gustado
es esta manera de presentarse
con tres tonos estéticos
con tres tribus urbanas
que no es que vayan de la mano
pero
¿ibas a decir algo?
no, no
estaba pensando en el
Crimson de Carlas Porte
que le da mil vueltas
la niña
esa nota
ahí ya lo veis
Crimson
creo que es una serie
que la peta
¿no?
totalmente
me suena que
todos los que consumen TV3
consumen Crimson
y en el fondo
¿por qué?
porque da mucho morbo
mucho morbo
toda esa realidad oscura
ahora cuando hablaba
de su sobrina
me hacía gracia
porque decía
no, no
si ella no es violenta
y eso me recordaba
a estos típicos asesinos
que cuando
van al vecino de turno
pues era un buen hombre
parecía buena persona
o a
no muerde
totalmente
no muerde
sí, sí
no, però a més
em va bé que diguis
aquestes
aquests
els tres motes
no, de otaku
gòtic i tal
perquè el còmic mateix
té tres parts
o sigui
a veure
parlem d'un còmic
a més que és una maquetació
molt de llibre
si us hi fixeu
és una maquetació
molt de llibre
però bueno
que quan obres
és un còmic total
però
hi ha tres parts
una
és
el còmic
heavy extremo
el segon
que a més
és un gir brutal
és allò que comentava
que
va fer abans
prèviament
com una mena
de còmic
Disney
doncs està posat
llavors tu veus
les històries
cap al final
que són històries
maques
són històries d'aventura
no és un Disney Gore
no no no
són històries
divertides
i
maces
no sé
saps
i la tercera part
ja per rematar
és una mena
de preguntes
i respostes
que li fa
el propi tiet
a ella
i són
preguntes
mira
l'obriré
així
a l'azar
no sé
què estacion
de l'any
te gusta más
pues invierno
porque la nieve
por la nieve
y estar con una mentita
o sigui
al final
li va fer
com un
preguntes i respostes
xorres
algunes coses més
o libro favorito
o coses així
no
i llavors també
ho il·lustra
no
llavors també
és un tancament de còmic
que aquí també va entrar
la meva pregunta
perquè és un tema
que va entrar
quan jo parlava amb ella
al salò del còmic
no
de dir
vale
però tens un còmic així
però a la que
el que deies tu Adrià
no
a la que busques una mica
rebusques per internet
no hi ha massa
ni referències
ni
no
o sigui
és com que està bastant amagat
aquest còmic
i li vaig preguntar
i em va dir
que bueno
que és un còmic
que òbviament
havia portat cua
otra cosa que ha pasado
es que cuando lo
lo puse
el còmic
para que se vendiera
en Arkham Comics
que està en Barcelona
en el centro de Barcelona
que hay chucla
resulta que
me pasé la semana siguiente
y me dijeron
tío
te has pasado un huevo
te has pasado un montón
o sea
hay gente que
ha llorado
leyendo el còmic
pero no ha llorado de risas
sino llorado de grafeta
mucho
incluso hay gente
que me ha dicho
oye pero cómo puedes
tener esto aquí
vendiéndolo aquí
esto es corrupción
de menores
no sé cuánto
y digo
guau la que me va a caer
la que me va a caer
y al final no ha pasado nada
simplemente he cogido el cómic
y lo puse en una estantería
muy arriba
y ya que si no se ve
y para adelante
eso es perfecto
al final
el fesor hoy
forma parte del joc
pero estoy de acuerdo
lo que dejas Adri
es la niña
y él se ha metido por medio
y hay un poco también
de síndrome de niña prodigio
en eso de las preguntas
respuestas del final
y al final es ella
y que ella tire
y anda van
o sea que
los mateixos dibujos
que se ocupe y todo ella
me daría una
següent versión
una ullibra
o en totus antralitzes ella
a ver
está claro
aquí hemos
copiado
el mismo tono cachondo
que en el fondo
propone
el libro
está claro que yo
si me pongo serio
veo ahí
casi un homenaje
del tío
que ciertamente
estará orgulloso
de la creatividad
de su sobrina
y que gracias también
a su talento
como ilustrador
pues dan lugar
a algo diferente
no tengo ni idea
hasta qué punto
realmente hay un hilo conductor
que te permita entrar
y realmente
como
que sea una historia
que te absorbe
no sé cuánto hay de esto
no porque
no porque son historietes
muy muy cortitas
o sea
penseu que
el guió
el guió
per cert
toda l'entrevista
estará publicada
también
en el mateix moment
que surti el programa
sencera
y en un moment
también de l'entrevista
comenta
que el guió
en realidad
es van reunir
entre cometes
ellos dos
y en dos días
va estar a hacer
los diálegs
y todo
entonces a partir de aquí
él sí que va estar
una mica més ilustrant
pero
pero
pero creo que es muy
hay muchas historias
que son allos de
escritura automática
gairebé no
aquest procés creatiu
que es molt xulo
que es a vegades
el simple efect
de vomitar algo
no
i mai millor dir
perquè també
hi ha d'això
per aquí
pero
treure
treure
treure la creativitat
també el trast
i el dibuix
d'aquest tio
juga una mica
en aquesta direcció
és algo
com molt ràpid
com diríem
hòstia
ara sé que no té
re a veure amb el to
però quan parlàvem
de Josep
que el tio en el front
era un ilustrador
de la premsa
en qüestions bèl·liques
i havia agafat
aquest trast
una mica
per portar-se a la pel·lícula
tenim alguna cosa
d'això també
sí
jo crec que encaixa bé
perquè al final
també obviamente
són família
i tampoc aniràs a buscar
la hija
del, no sé
desconocida
del vecino
dies dies
no, no
esto nos pone ya
en alerta
a veure què
nos depara el futuro
de este tandem creativo
ja sea el cel
por separado
ja sea el que seguro
como ilustrador
y como dibujante
se irà
però
lo cachondo
és que si tú buscas
el mundo de Itzel
en Google
lo primero que te aparece
es una
bueno, es una cuenta
de Facebook
y de YouTube
que realmente juega
en la línea contraria
o sea, realmente
el mundo de Itzel
es un tono
el tono que ofrece
de la ropa
muy cookie
muy infantil
o sea, se ve que hay
un mundo de Itzel
que juega más
en la línea infantil
que cabría esperar
pero
no tiene nada que ver
pero debajo
de ese jardín
de hierbas
quiero pensar
que no es la misma
niña
de nueve años
que antes promocionaba
este tipo
de ropa
cookie
sería fantástico
que sí
el que sí que
em va dir
ese jardín
y debajo
los escarabajos
la oreja
la oreja
pues sí que
em va dir l'Isaac
que estan en procés
de crear justament
xarxes socials
que el còmic
es troba a Amazon
o sigui, com a mínim
allà es podrà
comprar
i bueno
altres prestatgeries
de certes
molt amunt
molt amagat
algunes com a
Arcam que ha dit
o altres llibreries
d'aquí Barcelona
o Rodalies
també el trobareu
molt a l'Isaac
per salons
i fires
i tot
o sigui, si podeu
busqueu l'Uneu
perquè també té conversa
interessant com a mínim
amb còmics censurats
que ja també
és un tema interessant
molt, molt
i res
jo només falta dir
jo crec que a llarga vida
els nous creadors
i tant que sí, tius
a tope
Tiet Isac
Tiet Isac
és el seu
quan
no, no, no
Tiet Isac
després és Isac Soler
però la portada
és boníssim
clar, clar
ja ho va dir
ja
aquí és
Itzel Hasals
i Tiet Isac
me lavo les manos
por si
por si acaso
perdona
el nou llibre
del Tiet Isac
se queda la cuadro
puta mare
doncs estem amb això
ho seguirem
ho seguirem de prop
Art
clar, quan pensem
en un art local
art proper
art català
com hem dit a l'inici
és fàcil que el primer
que ens vingui al cap
siguin els grans tòtems
i això
ho preguntes pel carrer
aquí sigui
aquí mateix
on sigui
da'igual
pensem en Gaudí
pensem en Miró
pensem en Dalí
en Llimona
però clar
tots nosaltres sabem millor
que ningú
fins a quin punt
la nostra memòria
mai millor dit
s'alimenta
d'arrels
africanes
d'arrels
magravines
d'arrels
algerianes
en un país
on la multiculturalitat
està super present
super present
i qui millor
no Adri
sempre ho hem comentat
el mateix Raval
en general
parlem de Barcelona
però de qualsevol altra
ciutat o poble
és a dir
és un país molt multicultural
el nostre
de fa molts anys
això
i de fa anys
que el port de Barcelona
sempre ha estat allà
rebent
com a mínim
mariners europeus
ho direm així
sempre ha tingut aquest accés
exacte
i el comerç
que sempre ha sigut
la base de la economia catalana
podem tirar molt enrere
en aquest sentit
i precisament per això
avui parlem d'un autor
que va trobar
en les cultures
i els costums
del nord d'Àfrica
la seva gran inspiració
franco
pitòrica
i les marxes verdes
exacte
exacte
estial
ja
se me quedan
esos fragmentos
esos pedicortes de katana
en la secció d'arte
Mario Franco Fortuny
Mario Franco Fortuny
en què d'aquestes
Maria Fortuny i Marcel
Maria Fortuny i Marcel
que com diria l'Adri
endelante
por favor
imaginau-vos
el tenim aquí
en formato invisible
semblava el Tetris
el problema de la Primachenko
que tu hiciste la broma
y yo digo
Maria Primachenko
i tu
pase por favor
avui tenim a
Maria Fortuny i Marcel
comencem a obrir camí
en aquesta alhambra
d'Isaac Alvéniz
un altre Isaac
no el de còmic
aquí parlem del compositor
no el tit Isaac
per parlar del que
sens dubte
és el millor pintor català
del segle XIX
i aquí ara
a continuació
podem veure un retrat
seu
que va fer
Federico de Madrazo
que us he enviat
avui anirem veient
bastantes obres
us las teniu
ambialetas
ja
per poder
i espectadors
i espectadoras
des de la pantalla
tenim aquest retrat
de Federico de Madrazo
al pintor
que s'acabaria convertint
en el sogre
de Furtuñ
ja que Furtuñ
es va casar
amb la seva filla
Cecilia
i al Bayem
en un modo
muy postureo
que recordo
una mica
a Becker
i a Alan Poe
però sobretot
al Bayem aquí
amb aquest retrato
tres cuartos
un poco despistado
un poco despistado
con pinta de científico
loco
és un mix
de Becker
i Albert Serra
sí sí
molt bona
Becker sin lugar a dudas
pero versión catalana
despistada
está clarísimo
doncs amb aquesta mescla
estrambòtica
que acabem de parir
ara mateix
aquí empanada
parlem d'un autor
amb una obra plena de llum
de colors
de mescla
de mastissatge
d'una manera
d'entendre l'espai
i la composició
que trenca
amb els cànons anteriors
el seu ar va obrir
una finestra
al Magreb
i a les seves tradicions
per fi
deixant enrere
tots aquells tòpics
de fantasia
de somni
de les mil i una nits
que arrossegava
l'imaginari occidental
sobre el món àrab
és a dir
Fortuny comença a trencar
amb tot això
també parlarem
d'un Fortuny
com un creador
que va morir
massa jove
que es va convertir
en memòria
massa aviat
va morir a Roma
quan només tenia 34 anys
36
estic llegint aquí
un cantó
34 allà
però bueno
quina mala memòria
i fins aquí
la secció d'avui
un cop allà
és a dir
Fortuny crida
l'atenció
perdó
no
sí sí
crida l'atenció
com a mínim
la meva
com a mínim
la meva
que ho estàs llegint això
Carles
evidentment
evidentment
per favor
exacte
comencem remuntant-nos
en la infància
d'aquest Fortuny
Fortuny era un noi de Reus
neix a un 1 de juny
de 1834
en una família humil
i l'adolescència
se li complica
quan el seu pare
mor i es queda orfe
a partir d'aquest moment
és criat pel seu avi
Maria de les figures
que era seré d'ofici
era un home
que treballava a la cera
i tenia un teatre
amb volant de figuretes
de Siris
aquest home
exactament
de los Sirios
i amb això
que els dos marians
van decidir
deixar Reus
i emprendre un viatge
a peu
a Barcelona
buscant un futur millor
un cop allà
Fortuny crida l'atenció
amb una sèrie
de retrats i caricatures
del que veu
pels carrers
amb dibuixos pintats
amb sanguina
que és aquests
ja pisos
amb òxid de ferro
que li donen
un color ataronjat
als dibuixos
i serà gràcies
a l'avi
aquest avi de les figures
amb les figures
que tindrà la sort
d'aconseguir una matrícula
a l'escola de la llotja
on serà educat
per grans mestres
Mirai Fontanals
Rigal
Lorenzale
que van ser molt influïts
pel romanticisme alemany
per la pintura nazarena
que us preguntaria
i això de la pintura nazarena
què coi és
doncs era un tipus
de pintura
que pretenia recuperar
la memòria
de l'art cristià
a continuació
veurem un exemple
que és
la segona imatge
d'avui la secció
que és Itàlia
i Germania
per favor
muchas gracias
powerpoint
que bonito
Itàlia i Germania
de Frederic Oberbeck
molt ràpidament
podem veure
aquestes influències
dels mestres
de l'escola de la llotja
que van acabar influint
a Fortuny
amb un quadre
que està a la Pinalcoteca
de Múnich
i que està molt inspirat
en general
aquest art nazaré
en la pinzellada neta
i honesta
del Quatrocento
podria ser una mena
de reescriptura
del primer renaixement
quadres com aquests
influeixen a Fortuny
que comença a pintar
i a pintar
paisatges
retrats precisos
com és exactament
Adri
que ara estaves mostrant
Flora
Esteve
Nadal
són retrats
precisos
que es coneixen
amb el nom de
Vera Efigies
de buscar aquesta
realment proximitat
amb la realitat
en aquest cas
una membre
de la burguesia catalana
d'una família
com és
Esteve i Nadal
Flora Esteve i Nadal
doncs bé
en aquesta etapa inicial
també trobem
les primeres motivacions
espirituals
de l'artista
després de la imatge
de Flora
trobem
què passa?
S'estan hablando
no?
Uuuh que grande
molt bona
ara una connexió
entre les diferents obres
passades
hi ha un diàleg
Adrià no donava més feina
en muntatge
aquí hi ha una pàgina
de còmic
jo estic viendo una pàgina
de còmic
amb les diferents vinyetes
esto es por la influencia
de los cómics que traes
que al final me acaba
exactament
no el plano contra plano
en aquesta etapa inicial
que comentàvem
de Fortuny a Barcelona
on el comencen a potenciar
les comencen a promocionar
molt
una especie de taika
huikiki
de la època
que diuen
este tío lo vamos a promocionar
este tío vale
este tío tiene talento
què va passar?
imagineu-vos
la Barcelona de l'any 1855
de sobte
pum
una epidemia de còlera
i ell es refugia
a Reus
el quadre
que mostrem
no és un quadre
que a simple vista
podeu pensar
què té a veure
amb una pandèmia
què té a veure
amb una epidèmia
però és el quadre
de la milagrosa imatge
de la Santíssima Virgen
de Caral
la patrona de Reus
i és el quadre
que pinta
en confinament
refugiat
a la seva ciutat natal
que es converteix
en una mena
de refugi artístic
i religiós
fugint de la pandèmia
de l'epidèmia
que estava
massacrant Barcelona
pel còlera
però el que acaba
donant fama internacional
a la Maria Fortuny
són les seves habilitats
en la coneguda pintura
de gènere
la pintura trendy
del segle XIX
que eren escenes d'interior
amb personatges
d'indumentària rococó
i que
ho estava petant a París
és allà on Fortuny
troba la clientela
als galeristes
que li donaren fama
com és el cas
d'Adolf Gupil
que és el que el catapulta
i això no ho teníem aquí
Catalunya en aquell moment
seguia molt ancorada
en les tradicions neoclàssiques
i es resistia
a aquest canvi
el flow
estava en París
llavors per això
és el que realment
li va donar la fama
si us fórum picant
és la filla de la fama
no?
clar
què passa?
dos quadres imprescindibles
d'aquesta etapa
té moltíssims
eh Fortuny
però dos quadres
molt importants
serien
el col·leccionista
d'estampes
i la vicaria
ens centrem en el segon
en la vicaria
aquest mateix
exacte
doneu-li un cop d'ull
en aquest retrat fictici
de les diferents classes socials
de l'època
amb la simple excusa
de la firma
d'un contracte de boda
que apareix a la part esquerra
del quadre
que funciona com a punt de fuga
i que com dic
li serveixen d'excusa
a Fortuny
per fer
doncs tot un
un desplegament
no?
de les classes socials
a més a més
insisteix en la indumentària
refinada
d'aquest
aquest rococó
que tant
estava agradant a París
no?
en la casaca
que porten alguns
d'aquests personatges
que va sorprendre molt
la França
i ho aconsegueix
a partir d'una
pincellada enèrgica
que podria recordar
a Goya
hi ha un torero
exactament
exactament
en la part dreta
hi ha un torero
unes patilles
que socurra
el estilopol
exactament
i fliparíeu fins a quin punt
el detall
de la seva casaca
és a dir
Fortuny espera
en tota una sèrie
de pincellades enèrgiques
que com deia
podrien recordar
fins i tot
a Goya
i en tot el quadre
diguéssim
que es veu reflectida
doncs
la seva capacitat
de
de treballar la seda
treballar el metall
treballar el vidre
no?
amb un estil preciosista
però va més enllà
del referent
no es queda en la simple
inspiració
sinó que realment
forja molt
el seu propi estil
però clar
què passa
amb la memòria
magravina
de Maria Fortuny
abans
de l'èxit
que va tenir a París
a Fortuny
li sorgeix una gran oportunitat
com a pintor
a Barna
li interessa actualitzar-se
artísticament
aquestes tradicions
neoclàssiques
que us deia
s'estan quedant obsoletes
i vol utilitzar la pintura
com a eina
de testimoni històric
llavors la diputació
enviarà Fortuny
de corresponsal
a cobrir la guerra d'Àfrica
amb els seus pinzells
Maria Fortuny
8 i 23
des del Magreb
ens trobem actualment
home aquí ja sí que relacionem
amb Francisco Franco
hombre
haré así
y por fin
por fin llegamos
la guardia negra
la guardia mora
la guardia mora
de Franco
no pero hasta el momento
he de decir
que desconocedor
como soy
de la obra
de Mariano Fortuny
perdonadme
la castellanización
del nombre
es un tío
que aún no lo encajo
o sea
es decir
lo veo aún
o bien
porque estaba
en una búsqueda continua
o bien
porque soy un ignorante
y no consigo ilvanar
las diferentes muestras pictóricas
ignorantes somos todos
obvio obvio
pero un poco más vosotros que yo
pero la cuestión es
la falca
no pero a ver
ahora en serio
pero por qué
por qué Narices
parece
estar en manos
de diferentes pintores
todas estas obras
que nos has mostrado
o al menos yo
claro porque
yo me he vuelto muy loco
al darme cuenta
de la variedad
que tiene Fortuny
a la hora
exacto
es decir
no he puesto las caricaturas
que hace de la gente
que pasaba por Barcelona
porque es una especie
de casi cosa
casi abstracta
pero es que flipa
la obra que tiene
y flipa la evolución
hasta el punto de que
como dices
tanto te hace
unas cuestas
a luz o infantil
como un Disney
como un par de cabezas cortadas
pero en cualquier caso
y torno al catalán
sí que
creo que
los cuadros
a partir de la vicaría
y ahora que entraremos
en la batalla tatuante
con esta música
que nos está acompañando
creo que sí
defineix més
un art
de Maria Fortuny
com un fortunyisme
realment es parla
a vegades
d'un fortunyisme
com en els quadres
en els que ara
estem entrant
llavors
si us sembla
anem a fer
és a dir
molt brument
dir que Fortuny
a part d'aquesta pintura
preciosista
la vicaria
també és una pintura
orientalista
que es preocupa
per representar
el poble
i les costums del Magreb
amb un altre artista català
que és Josep Capit
Tapiró
que s'instal·larà
a Tanger
i que desenvoluparà
una pintura etnogràfica
però
dit això
el que crec
que podíem fer ara
és un joc de comparacions
entre
la batalla de Tetuán
de Dionisio Fierros
i la batalla de Tetuán
de Maria Fortuny
comencem
amb la de Dionisio Fierros
un pintor romàntic
especialitzat
en escenes històriques
que remarca
l'època al moment
fixeu-vos
realment
que amb aquesta composició
està treballant
una cosa
molt enfàtica
que destaca
per sobre de tot
la figura
del general
Leopold O'Donnell
és el quadre anterior
a aquest
no, l'altre
aviam
però no li miris
la pantalla
ara
tu tindràs que fer
això
ho he de fer
com que
que passen
els slides
exactament
estan passant
però és que
em va molt bé
perquè clar
és a dir
aquesta idea
de la multipantalla
és a dir
tenir la secció
no, no
sí
home
si et fixes aquí
és Minoid i Report
tenim aquí
tot de pantalles
és una mica
com
aquelles pel·lis
que passaven
a l'antiga
casa àsia
l'antiga casa àsia
que estava
a l'edifici
modernista
a la Llegonal
i tu veies
Ghost in the Shell
en tres pantalles
diferents
és a dir
una mica
és lo mismo
però con Mariano Fortuny
exactament
clar, llavors
en aquest quadre
que tenim ara
ara presents
fixeu-vos com destaca
la figura de Leopoldo O'Donnell
amb aquest gorro d'arròs
que es deia
que és el gorro típic
de l'exèrcit del moment
que està avançador
ha sortit avançador
contra les tropes
de l'exèrcit marroquí
que quasi sembla
una escultura
retratada
que la podien agafar
i endur-se'la així
i això és una bandera espanyola
lo que veu ahí de fondo
sí, sí
és a dir
evidentment
l'exèrcit
arribant a Marroc
guanyant la guerra del Marroc
i realment
podríem parlar
d'una visió quasi reduccionista
del que va ser el conflicte
però
ojo
amb la versió
que fa Fortuny
titulada
l'expugnació
del campament marroquí
per les tropes espanyoles
el 4 de febrer
de 1860
clar
tenia ojo
amb aquest quadre
perquè tenia tots els números
per ser un desastre
és un quadre inacabat
és un quadre
de propaganda bèl·lica
és un quadre
sobre una batalla
que Fortuny es va perdre
quan va arribar a la ciutat
l'exèrcit espanyol
feia dies que era
ja tio
però té cinemascope
i això sí
és l'ultrapana visió
és a dir
más que cinemascope
és l'ultrapana visió
de la pel·li
de los odiosos
de Hateful Eight
és a dir
exactament
és un retrat impressionant
a més és enorme
estem parlant
d'un quadre
3x10
que basta
no sé quant temps
a l'estudi
inacabat
i que té
alguna cosa
d'aquest plano
de western
amb el cel i la terra
tan ben distanciats
que aconsegueix
reconstruir
el fragor
del conflicte
que va posar punt i final
a la guerra
entre Espanya i Marroc
seguim identificant
el general O'Donnell
hi ha una ampliació
que també mostrarem
d'aquest quadre
on es pot veure clarament
que ocupa
quasi com la punta
d'una piràmide
i amb esquerra
trobem el brigadier
Victoria Sogranyes
que va morir aquell dia
a la batalla
de Tetuán
i a la dreta
el general Prim
amb gorra d'arròs
com dèiem
a punt de fotre-li
un cop d'espas
a un guerrer àrab
que està al seu costat
aquest bon nom
és el general Prim
exactament
aquell d'allà és
el general Prim
per si no ho sabeu
és l'home de l'escultura
davant del zoo
al parc de la citadella
correctament
l'home que va convèncer
a Madrid
que sí
que la citadella militar
s'havia d'anar a la merda
i fer un parc
de la citadella
i celebrar l'exposició
i vinga
a la modernitat
a Barcelona
aquesta emenda
el tenim allà
amb aquesta posició
de base
i amb O'Donnell
i l'altre
dibuixaria
una espècie
de piràmide
a sota de tot
trobem
el príncep
molt allà baix
del bàndol contrari
fugint al galop
acompanyat
pels seus janets
però clar
donem-se a compte
com aquí
Fortuny
està canviant
el concepte
de pintura històrica
amb una pinzellada
enèrgica
novament
amb una concepció
innovadora
de l'espai
que ja trobàvem
a la vicaria
i una barreja de colors
per representar
la fúria
el caos
és molt més expressiva
a mi
com a mínim
després d'haver mostrat
el quadre d'abans
aquest té una força
molta
el caos de la guerra
també en el fons
hi ha una pluralitat
no només
a nivell de personatge
sinó com deies
també
en el tràs
i amb els colors
que fa que finalment
el resultat
la percepció
que tenim del quadre
és molt més completa
molt més potent
i
tot i l'estil
artístic
evidentment
que allà darrere
té un punt quasi
de retrat real
sí exactament
és a dir
ell va ser enviat
com a
diguéssim
no com a reporter
però sí com a corresponsal pictòric
al Marroc
on va estar
en diferents ocasions
i tot i no haver viscut
en primera persona
aquest conflicte
és capaç
de donar-li un realisme
molt gran
però sobretot
sense perdre a vista
aquesta capacitat moderna
de tractar l'espai
de tractar els colors
també podem parlar
és a dir
com aquest cel
dona una calma
molt bèstia
i a sota
quasi separat
per una línia
com
super clara
és tot caos
una calma
i un caos
que xoquen
per cert
un quadre
inspirat
en les pintures
d'Horas Bernet
que van impactar molt
a Fortuny
jo no el podem veure
aquest quadre
a part de la pantalla
molt ben vist
per la biblioteca
la fabra
els curmetratges
de Maria Fortuny
que va fer
viatjar en el futur
jo quiero ir en persona
a disfrutar
doncs evidentment
si voleu veure
l'obra
de Maria Fortuny
podeu anar
a la biblioteca
de ma mare
que té uns llibres preciosos
Rosa Genjo
gran pintora
però també
podem anar al Menac
al Menac
perquè ja tenim
l'obra permanent
de Maria i Fortuny
i ens podem posar
les botes
ara que t'haudit
anar al Menac
a veure l'exposició
de Turner
deixeu Turner
que està molt bé
que cantava molt bé
Tina Turner
però deixeu-lo en pau
que sofria mucho
en vida
mucho
però ara tothom
està parlant
d'aquesta exposició
que potser ens parlaràs
en un futur
no ho sabem
jo ho veurem
sí perquè jo crec
que dóna a jo
jo crec que dóna a jo
però també tenim
en Maria Fortuny
en qualsevol cas
podríem seguir parlant
hores i hores
de l'obra de Fortuny
no te l'acabes
té un faus
té odalisques
té dibuixers
de Granada
Madrid, Barcelona
al Magreb
però jo crec
que és millor
acabar amb una curiositat
precisament
sobre la memòria
i és la següent
Fortuny era
un gran col·leccionista
de màscares
d'armes
de teixits
fins i tot
va acabar canviant
un quadre
que tenia
per una espasa antiga
el que no hauria
imaginat mai
és que l'última peça
de la seva gran col·lecció
seria
la seva pròpia cara
i aquí podeu veure
la màscara funerària
de Maria Fortuny
feta amb guix
a mans de l'escultor
Jeroni Sunyol
i ens donem compte
de fins a quin punt
en aquest país
i en molts altres
però principalment
en aquest país
funcionem així
teníem un negre
dissecat
a Banyoles
abans de les Olimpiades
el general Prim
el mateix general Prim
mumificat a Reus
que també el treien
a passejar
i van fer rèpliques
que sortien a Quarto Milenio
però amb això vull dir
que la memòria
no només té a veure
amb el rescat
d'una època
d'una guerra
o d'un cos
sinó també
amb una lluita
contra l'oblit
amb un acte de resistència
contra el temps
i fins i tot
i aquí
recuperem aquesta mà
fins i tot
en un intent absurd
d'atrapar
aquest temps
d'exhibir-lo
com si fos
un trofeu absurd
escolta
és el padrino
eh tio
de fet
està molt malament
partint de 34
o 36
ja em dóna igual
el veig més
de voltar al 50
que està molt groc
això és agú
això és agú
coi
de què va morir
tan jove
aquest home
bueno de tonta
una mena de
pel que tinc
en test
una mena de
problemes estomacals
que portava
Rosalán
pero poca coña
uy Carles
yo voy en camino
aquest home
pateix molt
de l'estómac
yo voy en camino
de ser el próximo
fortún
eso fueron los viajes
a Marruecos
que tanto tagín
y tanto cuscús
lo dejaron fino
no os olvidéis
el fort a sec
cuando vayáis
al Magreb
y a la India
y a estos sitios
porque luego os pasa
como a Fortuny
que va a morir a Roma
a 36 años
bueno yo recomiendo
los probióticos
los probióticos
van muy bien
más que fort a sec
pero esto lo dejamos
para otro programa
oye vamos bien
me encanta
me encanta
no vamos tan bien
porque ahora vienes tú
vale gracias
pues si voy yo
voy yo
vamos a ello
vamos al flow
cinema
eso eso
me encanta empezar
con risas
¿se ha escuchado
la tos?
no no
no se ha escuchado
no
no
no
ahora va a hacer
un montaje
no solo me va a quitar
estos segundos
de tontería
que estoy diciendo
sino que me va a quitar
la tos de carlas
por favor
muy importante
que cuando
cuando suena Balabanov
no puede haber tos
ninguna
bueno vamos
vamos en serio ya
vamos allá
vamos con memoria
con memoria
en este caso
con la película memoria
os animo a que seáis
muy específicos
en vuestra búsqueda
porque veréis que memoria
aparece en 800 millones
de títulos
hay muchas películas
tituladas también memoria
cortometrajes igual
pero seguramente
ninguna
como la película
de la cual vamos a hablar hoy
que es memoria
así en castellano
no traducida
no es memory
no no no
es memoria
de Apichatpong
veraseta cool
toma ya
ahí vamos
y aunque a más de uno
les sorprenderá este nombre
la dificultad de pronunciar
este nombre
lo vuelvo a repetir
Apichatpong
veraseta cool
que sepáis
que a muchos de nosotros
lo que más nos sorprendió
es ver este nombre
firmando una película
con un título en castellano
que además
estaba rodada
en Colombia
y que a su vez
estaba encima
rodada
entre castellano
parcialmente castellano
e inglés
estos
para los que
conocíamos algo
de la obra
de Apichatpong
Api para los amigos
nos dejó
bastante bastante
sorprendidos
es cierto
es decir
Apichatpong
no lo puedes estar llamando
siempre
Apichatpong
veraseta cool
imagínate
oye
¿quieres una birra
Apichatpong
veraseta cool
o donas
al noma
a Starbucks
imagínate
o si tienes 7 años
y se pierde
Apichatpong
veraseta cool
Apichatpong
veraseta cool
¿dónde estás?
a cenar
no
lo llamas Api
lo llamas Api
o lo llamas Joe
Joe
parece ser que todo Dios
lo llama Joe
no me digáis
la conexión
Femofasil
esto es como los chinos
que todos se llaman
los chinos
¿verdad?
se cambian el nombre
pero dicen
para que me estropeen
el nombre
dejémoslo así
dejémoslo así
así que bueno
Api
o Joe
o Apichatpong
como vosotros queráis
es un tío
que la viene petando
hace mucho tiempo
sí que es cierto
que quizás la peta
en unos entornos
muchas veces desconocidos
para el gran público
que son los festivales de cine
y si no me equivoco
os diré que ya con su segunda película
con Blissfully Yours
felizmente tuyo
del 2002
se llevó el premio a mejor película
en la sección
de Cannes
una cierta mirada
pero es que dos años más tarde
en el 2004
ya se dejó de historias
es decir
ya una cierta mirada
la quincena de realizadores
eso le quedaba pequeño
no
sección oficial
y premio del jurado
en el año 2004
y estoy hablando además
del origen
del hecho que hoy nos ocupa
a ver me voy a explicar
porque es que
aunque
después
de Tropical Maladie
que fue la película
con la que ganó
el premio del jurado
en Cannes
en el 2004
han llegado pelis como
Tío Bon Me
y sus vidas pasadas
que creo que es de las que más se habló
sí sí
haces bien
poner esta cara
o Cementerio de Esplendor
¿no?
Cementerio de Esplendor
en el fondo
la película
que realmente origina
¿no?
mi intención
de querer hablar hoy
de Apichatpong
ya no solo
no solo por el hecho
de que ha hecho una película
en Colombia
sino por su propia obra
es esa película
del año 2004
y os voy a contar
por un lado
Tilda
y Api se conocen
¿y quién es Tilda?
Tilda Swinton
¿no?
a ver
de Tilda creo que no hará falta
hacer tanta introducción
¿no?
todo Dios la conoce
hizo la peli de Suspiria
con Luca Guadañino
¿no?
hace
varias con Guadañino
varias con Luca Guadañino
Doctor Strange
Yo solo el amor
yo solo el amor
también han hecho películas comerciales
de este rollo
¿no?
Doctor Strange
bueno y la de
Constantine
y la de
tenemos que hablar de Kevin
que era heavy metal
esa es una peli tremenda
sí
Tilda es una tía
superprolífica
es una actriz
con muchísimo talento
además con una figura
¿no?
y con una imagen
muy potente
¿no?
no sé
molaría ya ser muy exagerada
y decir
mide dos metros
mide dos metros
fotocrauría
y tiene una caballera rubia
clara como la nieve
a veces
¿no?
es tan clara
que a veces se vuelve blanquecina
podría ser una valquiria
una valquiria vikingo
pones de rubio
y un punto vikingo
también
pues bueno
Tilda y Api se conocen
y se conocen en el 2004
Api recibe el premio
que os comentaba
y Tilda forma parte
de ese jurado
y parece ser que entran
en una relación
muy amistosa
en la cual
los dos sueñan
con dirigir
bueno en este caso
Api dirigiendo
y ella actuando
una película conjunta
que sepáis
que memoria
de la película
que hoy os vamos a hablar
¿no?
que os estamos hablando
es precisamente una película
dirigida por Api
e interpretada
por Tilda Swinton
es decir
han pasado unos cuantos años
¿no?
del 2004
hasta el 2022
que ha sido estrenada
así que sí
fue muy importante
eso del 2004
para Api Chat Pong
no solo porque ganó
hostia
el premio del jurado de Cannes
sino porque de alguna manera
estableció
lo que iban a ser
sus obras futuras
o al menos
una en concreto
pero sí que es cierto
que Tilda y Joe
o Api
habían trabajado juntos
en festivales
de carácter local
en Tailandia
Tilda y Api
y Api
y Tilda y Joe
son muy grandes
son muy grandes
pero bueno
es que os hablaba
de dos motivos
por un lado tenemos esto
y por el otro lado tenemos
que yo descubrí a Pichat Pong
con esa película
con Tropical Manage
y no os voy a vender la moto
de guay yo lo vi
y quedé totalmente
fascinado
me salgo latina
no, no
yo de hecho fui a ver
esa película
porque ya venía
precedida por este
gran premio en Cannes
estábamos hablando
del festival de cine asiático
de la época
es decir
el año 2004
se hablaba de un tal
BAF
Barcelona Asian Film Festival
que son de hecho
los organizadores
que después dieron
con el DA
nada que ver
aunque el DA
sí que tiene mucha participación
de cine asiático
parte de los organizadores
o de los encargados
del primer festival
de cine asiático
cuando vieron
que ya no podían
seguir con esa realidad
siguieron luchando
por estar en los festivales
de cine local
eso sí
ya con un carácter autoral
no delimitado
solo en territorio
así
2004
cuando Hany
que se empezaba a hablar
como ese tío
que cosas más raras que hace
2004
aquí un servidor
tenía pues esto
22 añitos
tío
¿qué pasa?
que con 22 añitos
quizás no estás preparado
para una peli de Api
o quizás un tío como yo
no estaba preparado
¿por qué os lo digo?
porque aunque entré bastante bien
en la primera parte
de Tropical Malady
que no deja de ser
una historia
con cierto tono costumbrista
¿no?
que cabría esperar
en una realidad urbana
de Tailandia
la segunda parte
entra más en esa dimensión
a Pichatpong
donde no hay un hilo
argumental aparente
donde las imágenes
cobran una fuerza
sublime
pero evidentemente
tú tienes que tener
esa sensibilidad preparada
para entrar en contacto
con esas imágenes
como te pillo un poquito
nerviosito
como me pilló a mí
el cine se te puede hacer
muy pequeño
y si encima tienes
la mala suerte
de estar en la butaca
más céntrica
la que se supone
que es la mejor
para ver la peli
pero la peor
cuando te quieres largar
de ahí
porque no puedes más
entonces tu relación
con Api
no empieza bien
pero tampoco
era un ningún ignorante
y sabía que el problema
lo tenía más yo
que no su propia película
había algo que descubrir ahí
ya estaba descubierto
era yo que lo tenía
que descubrir
dejamos a Api
durante unos cuantos años
y es cierto que recuperé
esa película de Tropical Malady
y la segunda parte
me pareció mucho más potente
que la primera
eso sí
ya estaba preparado
no quiero hablar mucho más
de Tropical Malady
porque la película
que hoy nos ocupa
es Memoria
pero bueno
ya sabéis un poco
mi relación con Api
Chat Pong
ya os preparo
para aquellos
que aún no lo conocéis
aunque
Carlos lo ha dicho
en un momento antes
en el menú
le parece la hostia
es decir
Api Chat Pong
es un tío muy valorado
y sin lugar a dudas
hace un cine muy diferente
y necesario
porque del otro cine
ya tenemos mucho
del cine de Api
mucho menos
es que no se parece a nada
de lo que por ejemplo
se haya estrenado
en el último año
a nada
de hecho vamos a hacer una cosa
Carlos
vamos a introducir
ya metámonos en materia
Memoria
la película en cuestión
y para introducirla
antes de hablaros del argumento
voy a tirar de un tuit
que leí no hace tanto
de un crítico
que me gusta mucho
lo que dice
que escribía lo siguiente
Memoria supone
una experiencia cinematográfica
imprescindible
que convierte
la necesidad explicativa
de cualquier narración
en mero capricho
grande
grande
grande ¿verdad?
lo has escrito tú mamón
lo tengo yo
el tío ha perdido
se la tenía que devolver
le tenía que devolver
y no se la viene
no se
o sea
maravilloso
donde tenemos
aquí los tuits
aquí le copias
no, no, no
eso lo pensé yo
esto lo pensé yo
se lo escribí
eres tú
eres tú
y dice
pues es mío
en serio
claro
es un programa
sobre la memoria
la memoria
que olvidamos
48 horas
aquí le robas
los tuits
no, no
es que me está escuchando
y no he caído
que te lo puse por whatsapp
no había caído en la cuenta
aquí había que aderezar
un poco la anécdota
había que aderezar
la anécdota
nunca fue un tuit
fue un mensaje de carlas
tras ver la película
en el cine
en la cual se estableció
un diálogo
como suele ser habitual
tras ver una película
y querer comentarla
y él me escribió
esto que me pareció
súper potente
y que de hecho
quería recuperar
en tono de broma también
pero porque me parece
que es eso
que es precisamente esa
la realidad
de memoria
una película
que ofrece una experiencia
cinematográfica
evidentemente
e imagino
porque yo la vi en casa
que debe ser
mucho mayor esa experiencia
cuando es literalmente
en un cine
totalmente
pero que si la entiendes
la asumes
y la disfrutas
acaba dejando
de lado
la necesidad
de entrar en contacto
con una narración
argumental
exacto
nos hemos acostumbrado
a un salvavidas
de que la historia
tiene que ser así
tiene que haber un ritmo
esos personajes
nudo desenlace
lo que te enseñan
en las escuelas
de narrativa
y para qué
para qué necesitamos
ese salvavidas
porque la narración
no puede ser más libre
como es el caso
de memoria
siempre que eso sí
haya al final
una concepción
total
de la película
que yo creo que
cuando la acabas de ver
te queda clarísimo
la respuesta
o sea las preguntas
siguen ahí
hay más que respuestas
habrá propuestas
¿no?
pero sí que es cierto
que no es una peli caótica
que va sin sentido
errando de un lado a otro
y al final dice
venga bien
no
hay una concepción
total de la película
que se ve claramente
de principio a fin
pero por otro lado
y es también curioso
cuando hablamos de la película
podríamos decir
que estamos ante
un mystery film
de hecho
Tilda Swinton
presentó la película
como una película
de misterio
y es que se inicia así
se inicia con el misterio
la película
de hecho
vamos a hacer
antes de entrar
en el trailer
para entrar
con las imágenes
y aquellos que no podáis
con los diálogos
y con los sonidos
súper importante
en esta película
os hago femsing sentings
del argument
porque es que
en el fondo
como os decía
el misterio está ahí
desde el primer momento
cuando empieza la película
estamos en ese momento
del amanecer
entre el sueño
a la vigilia
que tanto permite
esas reflexiones
sobre lo irreal
sobre todo aquello
que parece imposible
y a la vez muy posible
¿no?
y de repente
en ese entorno
y en esa situación
¿no?
de calma
en el amanecer
se escucha un sonido
súper potente
¿no?
suena en la película
nosotros lo oímos
poco a poco entendemos
que la única persona
que lo oye
es la protagonista
de esta película
que es Tilda Swinton
¿no?
y es un sonido
como os he dicho
¿no?
totalmente
estruendoso
o sea
realmente capta
la atención
del espectador
y evidentemente
la obsesión
de su propia protagonista
que se obsesiona
con el sonido
es como de obra
un sonido como de obra
de boom
lo escucharemos ahora
con el tráiler
porque han abusado
un poco del sonidito
en el tráiler
pero así nos queda claro
y lo que pasa
ante este sonido
por parte de Tilda
es que sin ser del todo molesto
en todo momento
tenemos la sensación
de que ella convive bien
con la sensación de sonido
sí que hay una necesidad
de entender el porqué
¿no?
y esto
nos sirve también
como paralelismo
para muchas de nuestras obsesiones
que aunque puedan ser cuestiones
que llevemos
en armonía con nosotros
dependerá
de la mirada
que ofrezcamos
a esas preocupaciones
para que se acaben
volviendo en obsesión
¿no?
y a partir de aquí
la película
lo que nos muestra
es esto ¿no?
es el camino
es el viaje
de esta Tilda
que aquí se llama
Jessica
que intentará
entender el origen
de ese sonido
que va apareciendo
de manera aleatoria
sin ningún tipo de aviso
y que evidentemente
esto le permitirá
a ella entrar en contacto
con muchas personas
compañeros de trabajo
ella se supone
que es botánica
también entrará en contacto
con personal hospitalario
después os explico
un par de anécdotas
relacionadas con Apichatpong
con antropólogos
músicos
estudiantes
profesores
evidentemente un entorno
ciertamente cultural
pero también ermitaños
¿no?
o gurús
o gente simplemente popular
¿no?
de la realidad del campo
qué casualidad
que el personaje de Tilda
es antropóloga
en la película
exacto
bueno
en algunos sitios
he leído que es botánica
está claro que después
entrará en contacto
con una antropóloga
pero lo que está claro
es que está en un terreno
de investigación
su profesión
aunque no se le ve
en el día a día
de su profesión
sí que se asume
y se entiende
y todos estos personajes
y estas realidades
urbanas
y también rurales
van ofreciendo
poco a poco
un significado
¿no?