Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Oye, oye, que no se ha preguntado a todos
Ferran ha dicho, eh, nois, eh, nois
Nos estaba haciendo una reflexión
compartida aquí y es que, Pol
tengo que reconocerlo, es así, es así
todo vuelve, el tiempo es cíclico, esto es un no parar
y vuelven las mismas miserias
esos mismos sepes
hasta las mismas luchas
A mi me ha agradat quan ha dit
no, això no me supuc dir jo
al Ferran, que és una mica de director
de cinema dictatorial
en plan, tu aquí, tu haces esto
Ya sabe dónde vamos, sabe que vamos a Wells
Está adoptando el rol de Wells
Esa sensación, eh
Porque hoy hay Wells
Algún día fará com
Sabeu el Hitchcock, perquè era un cabronás
darrere de les càmeres
No, no, no, però m'imagino, perquè avui hem dinat
una d'aquestes pizzes excel·lents
casuales que fas, algun dia sortirà, sabeu aquesta anècdota
del Hitchcock, que el que feia per fer putades a la gent
que era constant, un dia va
tintar el menjar de blau
I llavors la gent, clar, asqueada, potser era un pollastre de putíssima mare
Però anècdotes de cineastas
Jo m'imagino que arribarà una pizza lila
Bueno, nos la comeremos igual, seguramente
Pero yo, ahora que hablabas de comida y cineastas
yo tengo otra anécdota en mente
Una de un tal, algo con
Almodóvar, me parece
¿Qué hizo ya?
Yo y los planes
Yo y los planes
O algo así
Algun dia farem l'insight
Avui fem insight Hollywood
Un dia podem fer insight
Bueno, no sé ni com dir-li
El país de la luna
El castito
Doncs avui tenim un especial
Hollywood sòrdid
Podríem dir-li
Ja aprofitarem una estrena que hi ha hagut aquesta setmana
Ara desballarem quina
Per parlar d'aquesta faceta més negra
Fosca
Fosca, no?
De Hollywood
Doncs si us sembla bé
Recordo xarxes socials
Que l'últim programa se'n va oblidar
Tenim YouTube Empanada Cultural
Facebook Empanada Cultural
Twitter Empanada Cultura
Sense L
Instagram Empanada Cultural
I tots els podcasts
Els trobareu a Sant Cloud
Anem al menú del dia
Menú del dia
Quina és aquesta estrena, Adrià?
No, no, Ferran
És que he dit un matí
No expliques las cosas al completo
Aviam, aviam
Te has olvidado de las redes sociales
Y ya no tienes sección hoy
Yo creo que hay una relación ahí
Está muy, muy relacionado
Bueno, yo sí que tengo
Yo sí que tengo
Y vengo con Manc
Que és aquesta estrena que parlem, no?
Exacto
David Fincher
Gran estrena
Gran estrena
Gran estrena
Exacto
Ahí están metidas
Bueno, vamos a dejarlo para después
Porque hay demasiadas capas embutidas
En una sola película
Y creo que va a dar para mucho
Menos mal que voy al primero, eh, Paul?
Exacte
Exacte
Perquè aquí, com tots sabeu
Ara, això són els Rolling Stones
O sigui, són el platfort del concert
Després vindria jo
Que seria el Hosmer
Ja no sabem què seràs tu, Carles
Però jo, en segon lloc
Us poso també
La bastant sòrdida
I més fosca
De Hollywood
També d'aquelles èpoques
Potser una mica més avançadet
Però sí, d'aquelles èpoques
I és el còmic The Fade Out
Bueno, el còmic l'han recopilat
Ja ho parlarem després
Són, crec que són 12 facicles, diguéssim
Però bueno, portarem i veurem
Mardota bona
Fan molt bona
Por el volumen del Tomo
Jo veu que competiràs perfectament
Com manca en quanto a tiempo, eh
No te preocupes
Les il·lustracions prometen molt
I què ens portes, tu, Carles?
Jo només seré molt breu
Parlo d'un llibre
Sobre aquest Hollywood sòrdid
Que estàvem dient
I és un llibre per posar en context
En context què?
Com es diu aquest llibre?
No, no, doncs per posar en context
Tot el que es vagi comentant
Durant el programa d'avui
Com es diu aquest llibre?
Aquest llibre es diu
Hollywood Babylonian
No diré encara de l'autor
Quedeu-vos amb això
Babylonian
Que ets tu
Que vens a presentar un altre llibre
No, no, eh, tio
No, no, que curiós
Que el llibre de Molins
Era qui tancava el llibre
Doncs ara sóc qui tanca el programa
Digues, Adrià
No, no, no
Estava simplement pensant
Que era, por cierto
Ese llibre de Molins
Que hoy no vendría el caso
Pero yo os lo recuerdo
Sigue ahí, ¿no?
Para comprar
Sigue ahí, por favor
A través de la pàgina web
De Hermenauté
Doncs queda dit
I avancem cap a la primera secció
Que és cinema
Cinema
Bueno, hoy por fin hablamos de Mank
Por fin ha llegado el momento
Y de hablar de Mank
Por partida doble
Porque, claro, por un lado
Vamos a hablar del controvertido
Guionista de cine
Digamos cine clásico
Por la época
Por un contexto determinado
Estamos hablando de
Herman Mankiewicz
Mank
Y, por otro lado
Porque nos permitirá hablar
De la película
Que lleva precisamente
Su diminutivo
Por título
Mank
Simplemente antes
De meternos en materia
Recordar que
Herman Mankiewicz
Era un guionista
Principalmente recordado
Por esa gran obra
Esa obra que dirigiste
En tu otra vida
Citizen Kane
Del año 1941
Dirigida por Orson Welles
Aboy la broma
Será que me asemble
Sí, exacto
Orson Welles
De la última etapa
¿No, cabrón?
Bueno, ya confía de extra
Las pelis aquí estas
De serio
Era un tío
Con cierto
Con cierta presencia
Perrán
De decir
De hecho, estamos hablando
De primera peli de Welles
Año 1941
El tío tenía 24 años
La escena era con 25
Y tenía mucho bagaje teatral
Mucho bagaje
En el mundo de la interpretación
De la radio, precisamente
Pero lo que no tenía
Era bagaje en el cine
Y, mira, así
Para empezar con una anécdota
30 veces se vio la diligencia
O eso es lo que dice
Brutal
Una película de corte clásico
Es gracioso, ¿no?
Ese gran western
Que ahora
De John Ford
Que ahí Carla
Se podría perder
Hablándonos de él
Pero que él
En el fondo
Orson Welles
Lo vio como referente
De lo que había que hacer
Y posiblemente cambiar
¿No?
Esto no sé
Si lo ha sabido hacer
También David Fincher
En relación
A esta obra
Que nos aporta aquí
Que es la obra
De Manc
El guionista
Y su entorno
Pero mejor dejemos
Esa discusión
Para más adelante
Porque yo sé que
Va a ser muy difícil
No hablar de
No hablar de Citizen Kane
Continuamente
Cuando hablemos de Manc
Pero
Es que es lo que os comentaba
¿Quién está dirigiendo
Esta película?
Porque es otro
De los grandes nombres
Que se van a relacionar
Veréis que es una película
Que la vamos a tener
Que analizar en muchísimas capas
Porque continuamente
Dispara y dispara
En muchísimas direcciones
Y la más importante
Que es la que mencionábamos antes
Es que la dirección
Es de David Fincher
Y es una película
Que acaban de estrenar
En Netflix
Es decir que
Todos aquellos que tengáis
En Netflix
La podréis ver
Y son muchos
Relación de amor
Fincher
Sí, sí, sí
De hecho se le ve bastante cómodo
En Netflix
Sí, porque con Mindhunter
Ya nos dio un seriote
Eso es
Es decir
¿Cuánto hacía que no veíamos
A Fincher dirigir
Bueno, dirigir
Dirigiendo serie
En este caso Mindhunter
A ver si hay tercera temporada
¿No?
No, ya ha dicho claramente
Que no va a haber tercera temporada
De hecho
Exacto
Se podría empezar
Con una mala noticia
Y es que en relación a Mindhunter
No va a haber tercera temporada
Para mí es una serie perfecta
Una serie de investigación criminal
Bueno, casi de 10
Y si no es casi de 10
Es porque queda inacabada
Queda abierta
Pero menos mal
Que uno de los motivos
De tan mala noticia
Se explica con su vuelta al cine
No sé si es que
Por fin ha podido adaptar
O llevar a la pantalla
Ese gran guión
Que tenía de su padre
De Jack Fincher
Y eso quizás le ha animado
A poder hacer una película
Como Mank
Recordar brevemente
¿Cuál era la última película
De Fincher?
Hace ya 6 años
Perdida
Perdida
Exacto
Con Ben Affleck
Y Rosemont Pike
Gran thriller
Hace ya 6 años
En el 2014
Es la última
Es la última peli
Después hace Mindhunter
Dos temporadas
Y finalmente ahora Mank
Y para aquellos que necesiten
Que les ayudemos
A recordar un poco más
Hostia
Seguramente poca gente
No sabrá quién es Fincher
Pero da igual
Aquellos que no lo sepáis
Director de auténticos peliculones
Como Seven
El Club de la Ducha
Zodiac
Dios
The Game
La red social
Yo los dejo ahí
Es decir
Evidentemente habrá
Mejores y peores notas
En base a las personas
Que opinen sobre ellas
Pero estamos hablando
De peliculones
Enormes
Al menos buenas obras
Y volviendo un poco
A la tu editorial
Podríamos decir
Que alguna de estas pelis
Son ya clásicos
Son ya un clásico
Porque más de uno
Yo diría
Que a Seven
Lo pondría de clásico ya
O incluso
Yo creo que Ferran
Tú
El Club de la Lucha
A mí el Club de la Lucha
Sobre todo
El Club de la Lucha
Es una clásica merda
En la vida
Estás fatal
Aquí potser és la diferència
Entre dir clàssic
Perquè ens entenguem
Cine clàssic
I cine de culte
Exacto
Hay que diferenciar entre
Bueno sí
I ho dic jo
Que mai sóc el que agafa
Les paraules acadèmiques
Perquè ens entenguem
Hi ha el cine clásico
Que és el que crec
Que tothom entén
Com a cine clàssic
I aquestes pel·lícules
Potser és
Allò que diem
És un clàssic
És de culte
Pel·lícules de culte
Que d'altra banda
I de vegades són pel·lícules
Que poden ser una merda
Però acaben triomfant
De tal manera
Que representen una època
No sé
Un moment
I això fa que perdonin
En el temps
I marquen una generació
Claro
Al final
Evidentemente
Como todo término
Es un poco como la plastelina
Lo podemos adaptar
Y está claro lo que tú has dicho Paul
Tenemos que diferenciar
Entre el clàssicismo formal
Y lo que son los clásicos
Que a veces son
Pues pura modernidad
En el caso de Citizen Kane
Era así
Es una película del año 41
Que era pura modernidad
No solo para la época
Sino para nuestro presente
Aún es una película de referencia
De hecho es considerada
La gran película de la historia
Y por otro lado
Si hablamos de esa época
Igual hablaríamos de clàssicismo
Todo
Y que esa película era modernísima
Y Mank
En cambio
Que es un gran complemento
De Citizen Kane
Y enseguida veremos por qué
Juega más en la liga
De esa modernidad
Que surge
Un poco como The Artists
Siendo mucho mejor Mank
Que The Artists
Pero surge
En esa intención
Atrevida
De romper un poco
Con los esquemas actuales
Y tirar del pasado
Y quizás de los orígenes
De lo más pionero
Para crear cierta vanguardia
A partir de eso
De tirar
De referentes clásicos
Pero adaptados a la modernidad
Por cierto
The Artists
Que es una peli
Que se llevó un mogollón de Oscars
Y devolvió el mudo
El cine mudo
Al año 2011
Es decir
Que por un lado
Tenemos a Citizen Kane
Que está considerada por muchos
Una película clásica
Siendo una película
Que renovó el lenguaje cinematográfico
Y luego tenemos a Mank
Que juega la modernidad
En su apuesta
De actualizar
El pasado
Pero bueno
Modernidad y clasicismo
Aparte
Mank
Para mí al menos
Creo que para ti también
Carles
Es un peliculón
Clarísimo Adri
Dos horas
Y cuarto
Más o menos
Un poquito menos
De una narración
Fílmica
En blanco y negro
Con diferentes tonos
Y estilos
Que es tan densa
A nivel narrativo
Y acelerada
Sobre todo muy acelerada
Que no te permite
Apartar la mirada
Y mucho menos
Dejar de leer
Ya sean los labios
Los subtítulos
O los planos cargados
De información visual
Y es que si el montaje
Es ágil
Los diálogos se pasan
Rápidos
Ácidos
Pura lucha retórica
Es algo que hemos podido ver
En algunas películas
De la época
Pero quizá no a ese ritmo
Y no llegan a la velocidad
De nuestro querido Capra
Que sabéis que lo aceleraba todo
¿No?
Fotograma
Pero de un nido
¿Qué decías Carles?
No, sí que me ha gustado
Que cites de Artis
Porque para mí es
La peli más
Busturística
De
Anem a fer un passeig
Ya no por el cine mudo
No por el cine mudo
Sino por todo
En cambio
Mank
Es una peli
Que te exige
Como espectador
Y te dice
Tío
Te voy a tratar
Como un espectador adulto
Pero es curioso
Perdona Adriano
Pero es curioso
Que aquí estiguem
Parlant de Mank
A més
Netflix
The Artis
Com la gran cosa
Mainstream
I de grans masses
Però hòstia
Adóna sensació
Que
Que tu les compenes
No, en Roma
Anava a dir
En Roma
Des del punt de vista
Que agafes també
Un gran director
Te l'apropes a tu
Però és que Netflix
És una cosa massiva
I no crec que tant Roma
Com Mank
Justament siguin pel·lícules
Pel gran públic
Per a nada
Bueno, tiene ese punto autoral
Pero la diferencia
Entre un Roma
Es que se queda exclusivamente
En los límites
De ese cine autoral
Quizás viniendo
De un personaje
Del que ya esperábamos
Un cine muy comercial
Y de repente
Adopte a esa forma
Pero claro
En Mank está
La complejidad
De que aunque a nivel formal
Sí que tiene ciertas apuestas
De modernidad
Y ciertas apuestas autorales
En su revisión del pasado
Claro
Sube la apuesta
Entonces claro
Ya lo veo más
Le veo más un parecido
Con The Artis
Que no con Roma
Pero sí que es cierto
Que Netflix hoy en día
Es ese saco roto
Donde todo cabe
Sí, Netflix no té un estil
Ja, com abans
Era molt fácil d'entendre
Abans, abans
I abans has fet un comentari
Com a ti Carles
Parece que te ha gustado
I ens has mirat el poli
A mi com a dir
Porque ya sé que
A vosotros no tanto
A mi no m'hagi agradat
És una bona pel·lícula
No em sembla ni de lluny
La pel·lícula més fincher
Que puguis veure
Ara bé
Tècnicament
Em sembla una passada
Lo bé que recupera
Tècniques antigues
Per fer-les modernes
Per exemple
Molt ràpid
Encara no?
Encara no em deixes
No, no
Vamos a hacer una cosa
Porque tengo la sensación
De que hemos hablado mucho
Pero muchos oyentes
Aún estarán perdidos
En esa realidad de Mank
Seguramente sabrán
Quién es Joseph Mankiewicz
Tendrán muy claro
Quién es Orson Welles
Y Citizen Kane
Pero vamos a familiarizar
Al espectador
Yo creo que ha llegado
Ya la hora de escuchar
El tráiler
Y familiarizar al oyente
Con ese ritmo
Y esa dinámica fílmica
Que evidentemente
Permitirá el comentario
Que nos querías decir
Mank
Mank
It's Orson Welles
I think it's time
We talk
Mr. Mankiewicz
Or shall I call you
Herman
Please call me Mank
Mank
Mank
Mank
Mank
This is Herman Mankiewicz
But where to call him Mank
That's the real magic
Of the movies
Thunder
Light
Blood
Fire
Religion
That's why I always
Want Mank around
Who do you think
You are
You're nothing
But a caught just
You cannot capture
A man's entire life
In two hours
All you can hope
Is to leave the impression
Of what
I hear you're hunting
Dangerous game
God bless
William Randolph Hearst
Are you familiar
With the parable
Of the organ grinder's monkey
I hear you're hunting
I hear you're hunting
I hear you're hunting
I hear you're hunting
I hear you're hunting
I hear you're hunting
This is the trailer
In the movie
I hear you're hunting
I hear you're hunting
I hear you're hunting
Total
Total
Total
I hear you're hunting
portafòstia, però no metáis capget aquí
perquè ja... No, no, no, com anècdota
perquè semblava idèntica
a una cançó que ha estat jo.
Jo iba a preguntar què és, però...
M'explota ja la cabeza con tant que referències en una
única pel·lícula, perquè, de fet, ja ho hem notat
per el tràiler. Capes i capes.
No només de diàleg, sinó de cine.
Ese punt barroco, onírico,
a partir d'eixec
Wells, no? Wellsiano.
I té un punt quasi de cine
alucinado en alguns moments.
Comentaris a fer sobre el tràiler, no?
Acaba, o casi acaba, con
esa frase de
¿Conoce usted la parábola del mono organillero?
No la descubriremos, pero es una
semilla que se siembra al principio de la peli
y que vale mucho la pena cuando
concluye, porque lo acabamos
de oír, ¿no? Hay varias frases
lapidarias, memorables, tanto en el
tràiler, ya nos cuento en la película.
Desde esa afirmación
que hace Magno y que dice, es imposible reflejar
toda una vida en dos horas, solo se aspira
a dar esa impresión. Esto son un poco a excusa
de Fincher de decir, oye, que si nos gusta
Pero vale para todo, es que vale para Fincher
hablando de Manc, vale para Manc
pensando en su guión
sobre Citizen Kane, vale para el propio Wells
cuando seguramente tendría que dar muchas explicaciones
por su interpretación de Kane, que a su vez era la
de William Randolph Hearst. Y después hay otra
frase magnífica que no sale en este tráiler
pero que creo que demuestra
muy bien cómo es la peli de Citizen Kane
y cómo es sobre todo Manc. Estamos hablando
de una afirmación que hace
de nuevo el propio
Mankevich en la película, Manc, y dice
que la narrativa es un círculo concéntrico
dándole punto de comedia como un bollo
de canela, no una línea recta
hacia la salida más cercana
y eso es algo que continuamente
sentimos en la película, además
del eco de Wells, que en este caso
aún no hemos hablado de la ficha artística
pero en este caso estamos hablando de un actor no tan conocido
como el resto, es decir, enseguida hablaremos de
Gary Oldman, que es el gran
personaje, no solo por interpretar a Manc
sino porque lo aborda, pero es que
el que hace de Wells, que aparece muy poquito
y cuando aparece, tú no ves un cierto parecido
con Wells, exacto
este es el auténtico Wells
este es el auténtico Wells
y aunque aquí Wells
estaba apelando
al trineo, al Rosebud
no al título del capítulo
de Adult Material
no al Rosebud que sale
después de ciertas prácticas sexuales
pues ese Rosebud
no nos permite recordar exactamente
cómo hablaba a Wells
pero hostia, de un nido
quizás después lo oímos cantar
no lo sé, Ferran, si te animas
me avisas
pero está claro que el actor que han encontrado
para hacer de Wells
que es Tom Bjork
que por cierto
sale en
Only God Forgives
de Winding Ref
y es el hermano de Ryan Gosling
tiene una voz
la vimos en Sitges
brutal la película
esta para mí, para mucha gente
fue odiosa
pero en este caso
Tom Bjork
que no se parece tanto a Wells
sí que tiene una voz
y al final
los ecos de Wells
no solo a nivel sonoro
sino también a nivel moral
a nivel metafórico
están en la película
y cada vez que recupera a Wells
en la película es interesante
porque recupera también
el lenguaje cinematográfico
de Citizen Kane
realmente la película
no es que tenga continuamente
una puesta en escena
a los Citizen Kane
pero los momentos que apuesta
por esa escena
es porque Wells está
por ahí
eso es lo que et comentaba
que fa aquests recursos
de agafar
el
per exemple
les foses a negra
fetes apagades amb llum
física
pero això que comenta
és totalment cert
quan apareix Wells
sempre està gravat
en aquest angle des de baix
contra picados
donar-li com ell va fer a Citizen Kane
i donar-li aquest aire elevat
inclús aquest eco a la veu
de semidiós
exacte
de fet hi ha planos
que s'assemblen
o sea que et recorden
directament a la pel·lícula
de la película
és com si Manc
es veiés
posseída
per l'esperit
de la pel·li original
de hecho está copiada
bueno copiada
es decir
el plano este
en el que él
está escuchando
desde su cama postrado
ahora
faremos
faremos cinc centis
ara eh
al minut 15
de la sinopsis
pero lo gracioso
es que hay un plano
que es brutal
no solo el primer paneo
que parte del cielo
sobre los títulos de crédito
y baja la carretera
al mundo plebeyo
una manera también
es el mismo movimiento de cámara
que vimos siendo una película
súper diferente
en Blue Velvet
¿no?
porque nos muestra
una realidad perfecta
nos baja
a donde está
esa pequeña masa forestal
y que vemos
insectos
hay una idea también
de lo más espiritual
bajar
al bajo mundo
aunque el bajo mundo
sea
Hollywood
quiero decir
aunque sea pura fama
y glamour
en el fondo
nos está bajando
al mundo de los humanos
y por lo tanto
al mundo de las víboras
y esto
se mantiene muy bien
con esos paneos verticales
que los vemos
en Citizen Kane
pero que también
los vemos aquí
y aquí los vemos
en un momento
muy gracioso
que es este guiño visual
con Citizen Kane
que es cuando mata
a la mosca
a la mosquita
a la mosca
exacto
pero resumamos
lo que decía
es que
estamos ante un
Manc
película
que sigue a Mankevich
guionista
que en este caso
ya lo hemos dicho
que es un magnífico
Walken
es una lástima
que Walken
se llevara
ay perdona
Gary Oldman
es una lástima
que Oldman
se llevara
el Oscar
justo hace nada
con Churchill
porque si por alguna película
se tenía que llevar
es por esta
no compares
porque Churchill
sinceramente
no a ver
Churchill es lo de siempre
el instante más oscuro
exacto
si adelgazas
o engordas
o no sé
al Bale
no le ha funcionat
de moment
això
para l'Oscar
a él ya le funcionó
está claro que
Oldman se podría
volver a llevar
el Oscar
por este
Manc
pero
es eso
Mankevich
está bajo el proceso
de escritura
de un famoso guion
que todos conocemos
que es el The City
que es Enkane
junto a Orson Welles
y que nos introduce
en la farándola
de Hollywood
entre actores
coristas
magnates
de la época
lo hemos medio
escuchado
en el trailer
poderosos
que tanto da
a que se dediquen
y a que dirigen
el mundo
y lo dirigen
desde la manipulación
y el dinero
evidentemente
pero también
desde las imágenes
eso es algo muy interesante
y muy de actualidad
el concepto
de las fake news
hay dos cuestiones
que en la película
me dejan alucinado
y es cuando estamos
super
de alguna manera
intrigados
por el desenlace
aunque nos lo imaginamos
de una votación
de una votación
como la que hemos vivido
a un gobernador de California
exacto
como la que hemos vivido
recientemente
pero a nivel
de los Estados Unidos
con Trump
y por otro lado
esta que hablábamos
los fake news
que ya se plantean
desde los años
30 y 40
y así es
así lo imaginamos todo
y es que es eso
desde el año 40
en pleno proceso
de escritura
un manca accidentado
alcoholizado
casi acabado
que escribe postrado
desde su lecho
en un rancho apartado
del mundanal ruido
hay algo mágico
en todo esto
en el desierto de Mojave
y él recuerda
y él recuerda
y nos retrotrae
con cada recuerdo
a esos años previos
a través de un montaje
genial
que no para de ir
de un lado para otro
saltar en el tiempo
y nos lleva
de los 40
a los años 30
y a las memorias
que formaron su vida
la de Mank
pero también
esas memorias
que acabarían formando
parte del mejor guión
de Citizen Kane
aunque Wells
reclama su parte
evidentemente
pero eso lo dejamos
para Wikipedia
y para los que queráis
ver la peli
como si os acabáis
de lavar los ojos
además
estas curiosidades
que continuamente
están en la película
también están
con referencias visuales
que aquí se han comentado
no solo a Citizen Kane
también a la magia
de Hollywood
hay varios planos
que tienen ese punto
casi onírico
en la nocturnidad
de una situación urbana
con esas luces
de la ciudad
y eso es lo que os decía
a mí
Mank
no sé si por el estado
en el que la vi
pero continuamente
me hacía pensar
en una duermevela infinita
en un momento así
muy complejo
a nivel narrativo
pero a la vez
a nivel visual
de delirio puro
de sueño
de pesadilla
y no sé
vosotros que os ha parecido
ya habéis ido comentando
cuestiones
jo estic d'acord
amb el Ferran
que tècnicament
en el sentit
no només la imitació
tant de Ciudadano Kane
com del cinema
més diguéssim
clàssic
les tècniques més clàssiques
les tècniques clàssiques
les borda
a més
te les empasses bé
tècnicament està molt bé
sí que és veritat
que és una pel·lícula
que en la meva opinió
és una pel·lícula
que agradarà
i molt
a la gent
amant del cinema
clàssic
és a dir
és que no ho volia dir així
digue'ho
és una pel·lícula
és una pel·lícula
per fer-se
palles
en el sentit
i sobretot
estreure's unes quantes
a costelles
i fer-se una autofel·lación
de decir
que sí coño
que el cine clàssico
que és la puta hòstia
i ja
des dels 50
ja no es fa bons cines
i si es fa bons cines
són els que representen
en aquella època dels 30
llavors
què passa
que jo veient la pel·lícula
sincerament
hi havia moments
que pensava
que avorrida
explico
no dic avorrida
avorrida
sinó que és
la densitat
que crec que li podeu veure
a tu Adriano
i tu Carles
és una densitat
més pròpia
del que està buscant
sobre aquest cinema
antic
és la meva gran queixa
que la trobo
excessivament derivativa
que aquesta és la seva avantatge
perquè la pel·lícula
pretén ser-ho
ja ho has dit
és un complement
de Ciutadana de Keïn
funciona a banda
a veure
sí no deixa de ser una paràbola
de l'home
que s'obsessiona
amb la seva feina
alhora hi ha un gran geni
darrere
que li posa pressió
i sí
però la trobo tan derivativa
que això és el que em fa perdre
un puntet
perquè sent un biòpic
més que fa Fincher
perquè Fincher
s'especialitza en fer biòpics
així especials
perquè Mindhunter
és un biòpic
la red social
que per mi
crec que és el seu punt
més àlgid
el gran biòpic
és un biòpic
que et profunditza
d'una forma
molt més bèstia
en el personatge
clar
al final
Manc parla
de Manc
de Manc y Beach
però t'està analitzant
igual que faci
Citizen Kane
la vida de los ricos
del Hertz
aquí hi ha un matís
i és que
por un lado
estem entre un loser
perquè
és a dir
Kane és un cabronazo
però no és un loser
és a dir
el personatge
que interpreta a Wells
sí que és cierto
que ambas películas
abordan
la figura
de un personaje
importante
i a partir de allí
metiéndolo
en una red
de telaraña
podríem dir
nos permite
una mirada polièdrica
de ida y vuelta
entre los personajes
i el mateix
que és el protagonista
esto passa
en Kane
y passa
en Manc
pero la diferencia
es que
en Kane
eso nos permite
hablar de las altas esferas
el primer término
está en las altas esferas
aquí
el primer término
no
el primer término
está en un loser
un loser audaz
es un tío que venía
de trabajar
para la Paramount
con 80 películas
muchas de ellas
de serie B
que ni firmaba
y de repente
hostia
es el gran proyecto
pero aún así
eso le había permitido
pulular
en medio de toda
esa farándula
y de esos magnates
de la política
de la prensa
del cine
a fin de cuentas
yo quería añadir
bueno ya ho he dit
que me agrada
molt la película
estoy contigo
al 100% en esto
solo quería añadir
Adri
respecto a esa visión
polièdrica
que decías
de Ciudadano Kane
que curioso
hostia
el Farrán citaba
la red social
que en el fondo
es un Ciutadà Kane
del siglo XXI
así es Mark Zuckerberg
también es una visión
polièdrica
pero
hostia
hem citat
la película de Cuarón
la de Roma
el cinema de Fincher
tot i així
jo crec que es de justícia
parlar de Mann
com una gran película
no només
per tot el que has dit
Adri
sinó també
perquè respecte
a l'adaptació
que es va fer
del rodatge
sobre Ciutadà Kane
que és RKO 281
La batalla
por Ciudadano Kane
una producció televisiva
de Benjamin Ross
per cert
amb un Mankiewicz
que interpretava
John Malkiewicz
John Malkiewicz
clar
Mann
pero Mankiewicz
en ese caso
está a la sombra
de Orson Welles
que es el grado protagonista
de la peli de que dices
¿no?
de RKO
es una TV movie
más bien
exacto
es una TV movie
o sea
Mank realmente
como cinefilia
yo creo
estamos en un estado
mucho más maduro
mucho más
mucho mejor
nunca se le había dado
a Mankiewicz
un protagonismo
como el que se merecía
siempre había estado
en la sombra
de ese Hollywood
pomposo
acaba estando
en la sombra
también
pero ya él
por agotamiento
de la vida
lo que menos iba a hacer
era competir
con un chaval
de 24 años
con el poder
la inteligencia
de Orson Welles
y en ese momento
con las puertas abiertas
él decide seguir
en la sombra
y de alguna manera
tanto sigue en la sombra
que acaba desapareciendo
y es por fin
de alguna manera
no sé quién ha sido
el ideólogo
de esto
si Jack Fincher
o el propio David Fincher
pero hostia
es por fin
la necesidad
de darle
a un loser
a un loser como él
un protagonismo
muy merecido
y hacerlo encima
con el empaque
con el que lo ha hecho
que pueda repercutir
al clasicismo
o que incluso
se pueda plantear
como cierta modernidad
porque confluyen
muchos estilos
y al final
hostia
tirar de clasicismo
en el presente
pues eso implica
cierta modernidad
pero a mí me gustaría
acabar con nada
con algunos detalles
que no desarrollaré
pero que están ahí
que creo que son
muy importantes
y en este caso
empezaré por uno negativo
está claro que
Manc estaba acabado
en esa época
todo y que estaba
a punto de hacer
el mejor diodón
de su vida
pero hostia
Manc tenía 43 años
cuando acaba la película
hace flashbacks
a los años 30
que representa
que tiene 30 y pico
sabéis la edad de Allman
son 62 años
y Allman
claro
como tú te crees
tanto al personaje
y a su deriva alcohólica
ha dicho que se mata
continuamente
a través de tabaco
y alcohol
eso hace que le perdones
pero hostia
hay momentos
en los que de nuevo
estamos ante una especie
del Scorsese
como se llamaba
el irlandés
el irlandés
de ver a un tío
demasiado mayor
haciendo de un tío
que bueno
por la época
hostia 43
eran los 50 de ahora
pero joder
pero joder
y por otro lado
lo que quería comentar
es que es una película
que de alguna manera
también le hace
justicia
a dos personajes
que tanto en el guión
como en la adaptación
ya cinematográfica
de Wells
salen muy mal parados
como son precisamente
así le llamemos
Kane
es exactamente
Windian Randolph Hearst
el magnate de la prensa
y su mujer
que en este caso
¿cómo se llamaba?
Marion Davis
Marion Davis
interpretada en Mac
por Amanda Seyfield
pero se ha de decir
que también
deja muy malamente
al señor Myers
exacto
en este caso
aquí
los dos personajes
que eran auténticos
bueno
vilezas
de la película
Citizen Kane
pasan a ser personajes
mucho más entendidos
y empáticos
y aquí los grandes
magnates negativos
para la historia
del cine
y para la historia
en general
son
B.Meyer
el de la metro
Goldenmeyer
y Edwin Tarver
que yo creo
que incluso
muestran su entierro
como una idea
de justicia moral
de un tío
que muere
con 37 años
que esa es
una de las anécdotas
de Edwin Tarver
y a Gerst
de Chalana
esta idea
del magnate
en la sombra
oscuro
pero no queda tan mal
en la peli
de fet
a vegades
sembla que el manx
s'ha obsesionado
en atacarlo
y el tío
está en plan
tío
pero yo no te he hecho nada
pero financia campañas
el organillero
exacto
bueno
la verdad es que
nos podríamos
quedar media hora más
hablando de
de manx
pero simplemente
os recomendamos
yo creo los cuatro
incluso aquellos que
sí sí sí
no es una mala película
pero
pensad en positivo
quien la disfrutará más
es quien le agrada
el cinema
de fet
mireu
Ciudadano Kane
y ne va a beber a manx
la disfrutareu bastante
es que estas películas
que apelan al cine
dentro del cine
son en el fondo
pequeñas pajas mentales
para la gente
díselo a la última
de Gaspar Noé
y algún día hablaremos
pero volvemos a lo de antes
en el 99
RKO
hostia
se queda muy corta
es la misma cinefilia
a la que va dirigida
pero esa peli
exige mucho más
es decir
que
de alguna manera
cumple promesas
manx
pues venga
pues venga
cómics
còmics
este
la mejor
Música
breument, el Noir, aquell que vam portar,
aquell de barrets de doble ala, dels whiskeys
a les 10 del matí, i no
parlem aquest cop com el duet aquell que
a més vam poder entrevistar, el duet
el Terriba Queco, que ja vam parlar amb els seus
Jo assassino, Jo loco, i el proper
Jo mentiroso, tot i que
realment portem un d'aquests duets que algú
jo crec que d'aquí ja els coneixeu,
i que jo crec
que és totalment garantia d'èxit,
que estem parlant d'Ed Brubaker
i Sean Phillips, i el
que portem avui és el seu The Fate
Out.
Música malrollera, perquè
realment és d'aquells còmics
de mierda, de mierda
pura en la profunditat
del Hollywood, les misèries
totals. Bé, és un còmic que realment
va ser publicat el 2016
per Image Comics i traduït a l'espanyol,
ja el tenim aquí, nois,
com a totxo, un recopilatori
el 2018. Un altre d'aquests totxos,
crec que són unes 400 pàgines o així,
en un únic volum i
et podeu trobar per Panini.
I la veritat és que, a més, l'edició,
no sé si l'estàs veient, Adrià, però realment és
superguapa, o sigui, la maquetació és l'hòstia.
Molt, molt xulo.
Te seduce desde el primer momento.
Molt xulo. Originalment, 12 volums,
d'unes 20 pàgines, més extras.
Els extras també molt
recomanables perquè són entrevistes
que després ja veurem per què són molt, molt interessants,
perquè hi ha una primera persona per allà al mig.
I és que estem parlant d'aquest duet, no?,
de Brubaker, el guió, Phillips, el dibuix,
i en aquest cas una tercera persona
que s'afegeix a aquest duet,
que és Elizabeth Braidweiser,
a veure si ho pronuncio bé,
que és qui fa el color.
Que també és una cosa interessant,
que és, el còmic parla molt
d'aquesta època clàssica,
però que es refereix molt a aquest noir.
I el noir molts cops l'entenem com noir,
blanc i negre.
Hòstia, el color...
Jo crec que aquesta obra realment,
en blanc i negre, com aquell blanc i negre
pur i dur de torso o d'allò mentirós,
d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò,
d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò, d'allò,
aquí perdria molt, jo crec.
Vols dir? Aquesta obra va ser editada en color originalment, eh?
Sí, hi ha bocetos, eh?
Sí que hi ha, en aquests extras que us dic,
hi ha bocetos que estan en blanc i negre,
però no, no, no.
Ella... A veure, estem parlant de que tots,
tots ells han treballat en DC.
Tots. Hòstia.
I, a més, sobretot ella, l'Elisabet,
ha fotut molt de color i molt xulo,
molta tinta a DC.
I, bueno, estem parlant dels cracs del noir.
Jo crec que aquí potser algú ha llegit alguna cosa,
no sé, criminal segur, no?
Criminal, per mi, fins ara, és el millor.
Ara us dic que és The Fade Out.
Això ja estic completament segur del que han fet.
Han fet criminal, han fet fatal, també,
però ja us dic, aquí es corona totalment
amb el millor que han fet, com a mínim, com a duet, eh?
Hem dit que és 2016,
2016 guanyen el Premi Eisner,
com no podia ser d'altra forma,
que què era, nois, Premi Eisner?
El Oscar de los Comics!
Los Game Awards de los Comics!
Doncs entrem a la història.
The Fade Out, finals dels 40, Hollywood,
estem ja, normalment, parlant d'això.
Primers dies d'aquella famosa llista negra,
on es perseguien els comunistes
dins dels estudis de cinema, no?
Una casa totalment de bruixes
orquestrada també per FBI, no?
I enmig de tot l'enrenou això
de veure si és excomunista, no?
Si és rojo, no sé què.
un pedazo d'assassinat, no per la violència,
perquè tampoc, sinó un assassinat d'una gran superestrella,
que es diu Valeria Somers,
enmig d'una gran superproducció,
és a dir, enmig d'una producció de talla, de nivell,
teòricament mor aquesta actriu,
i el nostre protagonista, que és Charlie Parrish,
que de fet és un guionista,
també, no et dic que hi donen olvido,
però sí que és veritat que va tenir un cert prestigi,
però ara és el típic moment del dilema de la pàgina en blanco,
allò que es diu d'estar faltant d'idees, d'inspiració.
I a més, sobretot, és molt amic de la protagonista de la pel·lícula.
Ell ja era el guionista de la pel·lícula,
llavors, en aquest moment, digues Ferran.
No, que m'està semblant una mena de mescla de clàssics de gènere
com pot ser Sunset Boulevard,
que també tens el guionista,
el pretès guionista, el que vol ser guionista,
que no acaba d'aconseguir-ho,
es fa amic d'una persona molt rica i apareix mort,
aquí seria al revés,
o, i tu ho he comentat abans,
el primer tomo de Blacksat,
tracta aquest punt de mor una actriu
de superproducció,
i, clar, aquí acusen el seu ex-maquillador
o el seu ex-company, també guionista, em sembla, de fet.
Sí, però aquí l'interessant és que,
en realitat, és un assassinat
perquè el protagonista, el guionista,
que no és detectiu com a Blacksat,
sinó és un...
Bueno, no et diria un mintundi,
perquè és una persona que encaixa bastant bé
en el món de Hollywood,
però sí que és veritat que ell sap
que no ha mort, ha sigut assassinat.
Exacte.
És a dir, el que venen a la premsa,
a l'estudis i tot,
és que...
Accidenti.
No, no, és un suïcidi.
Literalment un suïcidi.
I ell diu, no pot ser.
Per què?
Perquè ell, el dia que troba a la Valeria morta,
és una nit loca
que han passat uns quants junts a un pis,
de festa,
i es desperta,
per això el The Fade Out,
que és aquest placaut,
és aquest fundido,
fundido a negro de la nit,
que quan ell s'ha despertat se la troba morta,
a més se la troba morta assassinada.
Hòstia, esto es muy natalibut, ¿no?
Tiene un puntito...
Se cayó del barco.
Exacto.
Le veo ese puntito de...
Porque, de hecho,
de Natalie Wood,
aún se sigue hablando
de esa gran muerte misteriosa,
no resuelta...
Era el Christopher Walken
que estaba en ese barco,
que había un acto d'ara
que había estat allà la jovenet.
però no era Walken, ¿no?
No, ¿quién era...?
Ah, no!
No era el de...
La La Land!
No, no.
Oh!
El Warren Beatty.
El Warren Beatty.
Hòstia, hòstia.
Passando-le la culpa a Faye Dannaway.
La La Land!
Això sí que és...
Això sí que és les cloacas de Hollywood.
És una de mis series de Hollywood.
Sordi, no.
Vale, tornant al tema.
O sigui, penseu,
és un guionista que ell sap,
bueno, o creu saber,
perquè aquest és el problema,
que com que no se'n recorda
què va passar a la nit,
ni qui estava allà,
ell sabia que estava,
òbviament, perquè es va despertar,
de fet, es va despertar,
si no cromalament,
en el còmic, al principi,
a la banyera,
s'enrotlla,
una xeloca i tal,
però quan es desperta diu,
ella està morta,
però després,
quan veu les notícies,
a més, ell fuig,
perquè diu,
merda,
què passarà?
Què passarà amb mi?
Clar, en plan,
estic sol amb ella.
A la nit no estava sol,
però, i clar, fuig.
O sigui, de fet,
neteja proves, no sé què,
i fuig.
És un drama de 10 redos, eh?
Sí, però quan veu a la premsa i tot,
diuen que ha sigut un...
De fet,
és com que recreen,
per fotos i això,
recreen com si s'hagués penjat o alguna cosa així,
saps?
Llavors, clar,
diu, ei,
el cos no estava així,
quan jo el vaig veure així,
que aquí algú ho ha manipulat.
I ei, com aquest guionista,
aquesta part,
bueno,
que al final també té aquesta crisi
en la seva feina,
no?,
intenta, bueno,
anar tirant del fil,
anar fent d'investigador,
però clar,
amb tot el follon també.
Sí, al final,
un guionista és un muy buen detective.
Comparte con un detective
la mirada psicològica.
I el preguntar-se por qué.
Exacto.
I sobretot vol fer,
vol destapar tot aquell Hollywood,
no?,
que és el d'aparentar,
no?,
el de les formes
i que s'amaga
darrere de tot allò,
de tots aquests escenaris falsos,
no?,
per dir-ho metafòricament,
però tot allò que viu a les fosques,
no?,
en el...
Què passa darrere la gran pantalla,
eh?,
que és el que no veiem.
Sí, sí, totalment,
i què es va trobant,
què ens anem trobant a mesurar?
Jo,
i t'adraig,
no fer espoils,
perquè, com sabeu,
un gènere com el Noir
és difícil...
Sí, la sorpresa.
Clar,
les sorpreses són molt interessants,
però estem parlant de corrupció,
sigui de poder,
inclús corrupció de menors,
estafes,
màfia total,
desigualtats de tot tipus,
i hi ha una frase que vaig trobar,
no del còmic,
però sí que una frase referencial al còmic
d'un crític que vaig trobar per internet,
que era
el alcohol como anestésico,
el sexo como instrumento de submisión,
la violencia como reglamento
y la hipocresía como ideología.
O sigui,
jo crec que això és...
Que meravilla.
De fet,
això ja podria ser
la definició de Noir,
perquè al final són els típics,
el sexe,
l'alcohol,
el poder,
i al final són els típics componets.
I de fet,
és curiós perquè és una obra
que està molt encarada,
òbviament,
als anys 40,
aquest Hollywood,
que abans també hem parlat,
i com està tan lligat
al Me Too.
És fort,
perquè,
bueno,
hi ha figures,
òbviament,
com el Harry Weinstein,
perquè et creus totalment la història
i és una cosa totalment actualitzada.
Totalment.
És a dir,
si el llegiu,
hi haurà molts punts.
Estem parlant que és un còmic
que és molt la nostra època,
és a dir,
2016,
2017,
2018.
I hi ha aquests components de dir,
ei,
aquí,
en plan,
això no està bé,
ei,
aquí,
la figura de les actrius,
també,
la figura de les actrius
com alguna cosa quasi degradant
i que tu has de fer
l'esmili i una,
òbviament,
que no hauria de ser així
per arribar a ser la gran estrella
o perquè contracti,
no?
Tot això,
Aquesta misogínia d'època.
Totalment,
totalment,
totalment.
I no només et creus molt la història
que inclús hi ha certs Weinsteins
en aquesta història,
no?,
de Javier Weinstein,
sinó que
és tota una ficció,
tot són històries bastant inventades,
però ojo,
que hi ha,
bueno,
hi ha només a la portada,
Carles,
què hi veus aquí?
Doncs a Carol Lombard
i a Clark Gable.
Clark Gable.
Clar,
estem parlant de que hi ha gent
que es va mostrant
per aquí al mig,
o sigui,
Carles famoses,
de fet,
hi ha n'ells dos,
però també hi ha
Humphrey Bogart.
Los mencionen tal qual?
Sí,
bueno,
els diuen pel nom de Pila,
però sí,
al final són a Hollywood.
Sí,
sí,
sí,
Humphrey Bogart també surt,
Montgomery Cliff,
hi ha Dashiell Hammett,
escriptor d'Alco Maltès.
M'encanta.
Llavors,
què passa?
Que combina molt bé,
o sigui,
jo crec que aquesta combinació
entre et vas trobar
de tant en tant
el Clark Gable,
el Clark Gable te'l presentar
com si fos clar,
òbviament,
el Clark Gable,
eh?
Però el Casanovas,
que de fet,
potser dels famosetes
que podries trobar aquí dibuixats,
és el que té més paper
perquè realment
és també un personatge
que està per allà al mig.
Perquè aquest còmic
podria ser
el sueño húmedo
de qualsevol cinèfil
de dir,
no, no,
és que Dashiell Hammett
i actors de Hollywood
en una mateixa novel·la gràfica.
És el gran complemento
de la peli de Mank,
no?
Exacto.
Si Mank
és complemento
de Citizen Kane,
de Fade Out
és complemento de Mank.
Està tot connectat,
sí?
La diferencia...
No,
la diferencia
és que aquí
hablan de muerte,
asesinato
i en Mank
hablan de creació.
És a dir,
que el vehículo,
en un caso
és la destrucció
i en un altre
la creació
que al final
són antagonistes
d'una misma realidad,
no?
Mank habla
de lo que ahora
se llama
assassination character,
character assassination,
que és eso
de matar al personaje.
Muerte y creació,
yin yang.
Però aquí
hi ha una muerte real.
Sí,
però us diré una cosa,
ara que deies això,
té certa relació
amb Citizen Kane?
També.
A ver,
és una anècdota
que surt en el còmic,
no m'ho estic inventant,
és una anècdota
que expliquen ells,
però us diré,
tampoc és un spoiler,
però que és
el guionista
que ens ocupa,
aquest,
el Charlie,
va fer...
Hi ha un moment
que li diuen,
tio,
la peli
que vas escriure
fa uns anys,
hauries d'haver guanyat
tu a guió
i no a Citizen Kane.
Això surt en el còmic.
Això és el rival.
Ojo, eh?
Ojo.
Hòstia, es pedrin.
Què passa?
No només surten
inclús aquestes referències
jo que he vist a Citizen Kane,
sinó també aquest rotllo
memento,
òbviament,
pel tema...
Tota la reconstrucció
que ha de fer aquella nit
és una mena de...
Avanço una mica,
però com que ho tinc tan burrós,
he de retrocedir
i avanço,
i retrocedeixo.
I al final és una cosa
que penses,
hòstia,
no acabarà mai això.
Muy sueño eterno,
tot plegat.
Sí, és una cosa
i després també
aquest rotllo de Chinatown
no només per...
T'has d'enfrontar
a una...
Bueno,
no només una màfia,
collons,
a Hollywood,
saps?
T'has d'enfrontar a tu sol,
sinó que també hi ha aquest punt
que si Nicholson tenia...
No, Nicholson?
Sí, Nicholson, Nicholson.
Nicholson tenia el nas
rebentat
durant la peli.
A Chinatown.
Aquí és les ulleres rebentades.
Jo crec que hi ha bastant de guinyo.
Que per cert,
Dark Darkman,
quan vam parlar de l'Asien,
és un vinyaco.
Aquest tirita que portava el nas
també era molt Nicholson
de Chinatown.
La gran empanada.
A veure,
estem parlant
que és un còmic
que el ser Noir
podria ser complex,
no ho és del tot,
o sigui,
realment avança molt bé
i és d'aquests que...
Feia temps que no m'enganxava,
de llegir
durant molta estona
la mateixa cosa,
molta estona.
És d'aquestes històries
sense trampa,
personatges
perfectament rodons,
res de relleno
i si el llegeu
ho entendreu perquè ho dic,
perquè el Noir a vegades...
Hòstia,
per presentar-te
allò,
avançament del personatge,
proves i això,
al final t'acaben fotent personatges
a Dokie
i et fots una llista
de 100 personatges.
Aquí no,
aquí potser...
Personatges, personatges
potser n'hi ha 10.
També t'acorda
que com que són personatges
coneguts molts que apareixen,
potser no...
Sí, però no els utilitzen aquests,
aquests estan allà
per complementar
que és aquella època de Hollywood,
no és...
Vale, vale.
Se quedan escaparate,
no?,
de personatges.
Sí,
i sobretot,
sobretot,
al final és molt bo.
Jo he llegit que
hi ha molta gent
que no li ha agradat,
però trobo que és arriscat
haver fet una mena de saga
de Hollywood
i acabar d'una forma
que diguis
joder,
golpe de radia.
O sigui,
és un final
que no us diré per què
però els noir
molts cops acaben també
destroyers i tal.
Aquí és un final
que jo crec que...
Tu,
si vas pensant
el típic noir,
no és.
És un final Shyamalan?
Hosté.
Això seria
usted,
lo que ha visto usted
no era real.
Bueno,
però dic que és impactant
al final,
vaja.
Sí, sí, sí.
Bueno,
és curiós.
Deixem-ho aquí.
però és que a més
si algú té
el guionista
Brubaker,
és que
tot el que fa
sempre comença bé
que avança molt fort,
molt ràpidament
i jo crec que el primer volum,
el primer tom o diguéssim,
les primeres 20-30 pàgines
són,
bueno,
de plantejament,
estan molt bé
però és que després
hòstia,
s'enfila.
I a més
el dibuix
de Sean Phillips
té un rotllo
que també he llegit
per internet
que és
hi ha vinyetes
que sembla que les puguis olorar.
Realment, eh?
Sí,
pels perfums
totals
de les actrius,
estrella,
del whisky,
els poros
dels productors,
o sigui,
és una passada.
I el que us deia
de la colorista,
diguéssim,
de la que posava la tinta,
que trobo que encaixa molt bé
una cosa que em sembla rara,
que és veure aquesta realitat
dels 40,
30,
40 a Hollywood
a tot color,
per tot color.
I ara ja entiendo
perquè no te gusta Manc,
és que,
claro,
¿qué has leído?
¿qué has leído este libro?
¿qué has leído este libro?
La semana previa Manc
i de repente llegas a Manc
i dices,
oye, chicos,
va,
dejad de romperos la panoreta.
No, pero que es guay,
porque no es lo mismo,
¿no?
No, además,
con esta broma
lo que estamos abriendo
son dos posibilidades
que se complementan
pero que si alguien
no las quiere tomar en conjunto
las pilla por separado
y es perfecto.
Y nos permite bromear un poquitito.
Pero aquí,
a ti te mola el color,
entonces.
Aquí sí,
aquí sí.
Home,
aquí em va sorprendre,
em va sorprendre
perquè una cosa que tu
ja conceps
és una cosa com
amb tot el blanc i el negre,
no?,
i sobretot a l'època que estem,
hòstia,
jo crec que el color
li dona molt de joc.
i així com a curiositat
per acabar
vaig pensar,
hòstia,
com de veu foten això,
això,
tot el guionista.
I vaig estar buscant
i es veu que
que hi ha un tal
John Paxton,
que és un guionista
de l'època daurada
de Hollywood,
la veritat és que
no el coneixia,
encrucijada de Odios,
no en tinc ni idea
d'aquesta pel·lícula,
que a més va ser
testimoni
de totes aquestes
persecucions polítiques
i de la caça
de bruixes aquesta
i tot això,
hòstia,
era el seu tiet,
era el tiet del Brubaker.
Hòstia!
Llavors,
abans,
com que
això que dèiem de Manc,
d'aquesta mena
de Fincher,
de tenir...
És un insider,
exacte,
hi ha un insider aquí.
Que fort!
I no només això,
sinó que la dona
de John Paxton,
d'aquest guionista
que diem,
que és Sarah Jane Paxton,
cantant de country,
no?
Hòstia,
d'Edward,
va ser relacions públiques
de la 20th Century Fox
i a més,
en el còmic aquest,
les relacions públiques
no és el que us penseu.
És el paper
que fan les relacions públiques,
en realitat,
a Hollywood,
d'estapar tota la merda
que han fet els actors,
directors,
o sigui,
que t'has acostat
amb no sé qui,
que has golpeat
amb no sé qui,
doncs aquelles relacions públiques
són les que s'encarreguen.
Marketing.
Saps?
Són les que s'encarreguen
i ja per tancar la secció,
em mola molt,
que aquí sí que és citant el còmic,
que hi ha una frase que diu
Cuando se sacude un avispero,
se corre el riesgo
de ser picado
y a veces
uno no puede triunfar
aun habiendo hecho
todo lo que estaba
en su mano o más.
És a dir,
vigila que fas,
no toquis...
No és ni tan sols
la mà que et dóna a menjar,
sinó no toquis
allò
los hilos que mueven
el mundo.
No remuevas la mierda al final.
Este a Crossfire,
Eduard Dimitric
y con Robert Mitchell.
Exacto.
No, no,
ara mismo acabas de dar
otra recomendación.
Pues mira,
jo també ho la veurem
perquè a més
ho comenten bastant
a les entrevistes
i molt xulo.
Llavors, res,
The Fade Out,
molt,
molt recomanable.
Per mi,
automàticament estan els top noir,
totalment de còmic
i res,
bueno,
ho haurem d'esperar,
això sí,
ho haurem d'esperar,
com a mínim en el noir espanyol,
a la nova,
que queda molt poc,
a la nova entrega
d'Alta Riba i Queco,
que és el de
Jo mentiroso,
a veure què.
Llibres.
Ah, vale, vale.
Ja decía yo.
Bueno, nois,
hòstia,
m'encanta, eh?
A veure,
què estem escoltant ara?
Entra sempre molt bé.
De quina pel·li estem parlant?
No, estem parlant d'una cançó.
D'una cançó,
però que Vinsky
ens porta això.
Jo sempre he pensat
que la cançó de Drive,
o sigui,
aquesta de Kavinsky
de Night Call,
és com que
Vinden Reb,
quan va pensar Drive,
es va basant aquesta cançó.
O sigui,
és que la pròpia lletra
hi ha escenes
que es podrien traduir.
Nois,
una particularitat
d'aquest programa
m'estic donant compte,
eh?
I és que estem partint
de la nostra època
per submergir-nos
en el passat.
És a dir,
partim de la pel·lícula
Manc
per parlar de Ciutat de Kane,
del còmic
The Fade Out
per rescatar
el Hollywood criminal
dels 40,
no?
I tornem a partir
de la nostra època
precisament,
com deia a l'inici
de l'empanada
per posar en context,
és a dir,
submergir-nos
en aquest Hollywood sòrdid
que ataca
la moral americana
i que tota
aquella èpica romàntica
de pel·lícules
estrenades
en aquest Cody Haze
que estàvem dient,
d'aquests
happy ends constants
pràcticament,
no ens volien mostrar
o que ho feien
de forma maquillada.
Així que,
a part dels pitets,
sisplau,
us ho demano,
Ferran,
Pol,
Adrià,
que agafeu el pic i la pala
per què anem a tancar
aquesta empanada
amb el retrovisor
apuntant cap al passat.
Però, ojo,
no comencem parlant
de Hollywood,
sinó d'un símbol enigmàtic,
el quadrado de Satona.
No!
No, és broma,
és broma,
nois,
parlem d'un escorpí
brodat sobre una jaqueta.
Ferran, sisplau,
puja aquesta música.
Bueno,
aquest electro
de Kavinsky
que ens deia el Ferran,
l'estètica,
aquesta retro
de Drive
de Nicolas Winding Renf,
és el nostre punt de partida,
és la nostra
entrada a la gruta
d'Alibaba,
pràcticament.
Per què?
Per què?
Perquè aquest escorpí d'aurat
que Ryan Gosling
porta a l'esquena
ens serveix
per accedir
a un passat film
i que està ple de significat.
Drive
és el gran homenatge
en aquest programa
que estem fent
d'homenatges,
no?
Doncs el de Drive
va dirigit
a un cinema
també nocturn,
també sòrdid,
també violent,
que apunta més aviat
cap al thriller
70 i 80,
dels 70 i 80.
El driver de Walter Hill,
vivir y morir
en Los Ángeles,
aquestes persecucions.
Clar,
la gràcia de Drive
i en general
del cinema postmodern
és que apunta
a moltes direccions,
però anem a posar
el retrovisor
apuntant
cap a aquest escorpí
misteriós
de la jaqueta
que porta
Ryan Gosling.
Què passa
si gratem
sobre aquesta imatge,
si li fotem uns copets?
Doncs que ens situem
a l'any 1964
per parlar
de la que segurament
és la peli més important
del cinema
underground americà.
Estic parlant
de Scorpio Rising
de Kenneth Anger.
I amb aquesta
suavitat
engrescada
d'aquesta
full rushing
de Ricky Nelson
ens submergiem
en un món
que, nois,
de suau
i noies,
de suau no en té res,
és un món
de sexe,
de drogues,
també sòrdid,
també fosc,
filmat per un director
que porta tatuat
al pit
la paraula
Lucifer,
un món
que ens parla
de l'homosexualitat
com un col·lectiu
que barreja
estètica motera,
esvàstiques nazis,
la iconografia catòlica
a ritme
de rock'n'roll,
d'aquest rock'n'roll.
Hòstia,
gran dir, eh?
Era un Easy Rider
una mica diferent, eh?
Grupo de moteros
nazis homosexuales.
Exacto.
Vinga.
I d'ahir
nos iremos a Hollywood,
recordeu, eh?
Però seguiu amb el pic
i la pala, eh?
Estem tots
amb el pic i la pala.
Un cinema,
com l'estic dient,
que fins i tot
hi trobem violacions en grup
com pot ser la pel·lícula
Fireworks de l'any 47.
Doncs bé,
nois,
és...
Nois i noies,
és en aquest cinema documental
transgressor,
reivindicatiu,
entre pantalons arrapats,
jaquetes de cuir
on trobem,
de sobte,
un gran escorpí brodat.
El mateix Drive
i el trobem a l'esquena
d'un noi.
Una imatge
d'averí.
Una imatge del sexe
com una activitat
obscena i perillosa.
Clar, us preguntareu
per què és tan important
parlar del cinema
de Kenneth Anger
en un programa
sobre el Hollywood sòrdid,
no?
Bé, doncs perquè
Kenneth Anger
és l'autor
del llibre
que us porto avui,
aquest,
Hollywood Babilònia,
que tracta sobre
una sèrie d'escàndols
dins el context
del cinema
dels grans estudis.
A diferència
de la novel·la gràfica
que ens parlava el Pol,
no és una cosa
que passa
durant una superproducció,
sinó
quan no estaven fent cinema,
quan tots aquells actors
i actrius
no estaven fent cinema.
En quina enlla
ens estem remuntant ara?
El 1959,
l'època
dels grans
decorats,
no, perdó,
us l'estic liant,
us l'estic liant,
1950.
Por favor,
lia-nos-la,
nos encanta.
Es que s'està posant nerviós
perquè la portà
hi ha uns pits.
Dí la verda,
dí la verda.
Aquests pits
són de l'actriu
Jane Mansfield,
Jane Mansfield,
que ara se m'havia
oblidat el nom,
que està aquí
un poco...
Està coloreada,
ha dit.
Sí,
l'ha hecho pol.
Sí,
ha visto que era
en blanco y negro
ha dit
no,
no,
aquí hay que tener
los pezones
y los labios.
Doncs aquest llibre
d'aquests escàndols
de Hollywood
que es va publicar
a França
l'any 1959
no s'hagués pogut
publicar
a cap altre lloc
més en aquesta època,
ens trasllada,
agafem el pic
i la pala
un altre cop,
perquè ens trasllada
l'època dels grans
decorats de Los Ángeles
a l'època inicial
de Hollywood,
als anys 10,
a l'època
de les superproduccions
com Intolerància
de Griffith,
aquella Babilònia
irreal,
ultrabarroca,
inspirada
en el cinema
mut italià.
És darrere
aquests decorats
i aquesta èpica
faraònica
on s'amaga
un Hollywood
desenfrenat
d'actors i actrius
que es converteixen
en estrelles
ràpidament
i que la seva vida
és un no parar.
Ens estem situant
en un Hollywood
que de dilluns
a divendres,
perquè us feu la idea,
de dilluns a divendres,
tots guanyen una millonada
davant les càmeres
i al cap de setmana
s'ho gasten tot
en festa,
en luxe
i en droga.
Nois,
tres casos,
posaré,
tres casos
per parlar
d'aquest Hollywood
sòrdid
d'escàndols.
El primer de tots,
comencem parlant
de la comèdia
Slapstick,
de l'actor
Fatih Arbackel,
també conegut
com el príncep
de les balenes
o Ferran,
el gordo
i el flaco,
no?
És fort, cabrón.
Clar,
imagineu-vos,
nois,
imagineu-vos,
un lampista
és contractat
com a còmic
i de sobte
es veu protagonitzant
i dirigint pel·lícules
de dos rotllos,
d'aquestes
de l'etapa muda,
i el tio
comença a fer pel·lis
de bufetades,
de relliscades,
de pastissos
a la cara.
Què va passar?
Doncs que darrere
la cara innocent,
d'aquest gordet
Fatih Arbackel,
clar,
una nit de setembre
del 1921
en una festa
en un hotel
de San Francisco,
els veu que el tio
es tanca a l'habitació
amb una actriu,
una tal Virginia R.P.,
es comencen a escoltar crits,
de sobte surt borratxo,
l'actriu va morir
de peritonitis.
Què va passar?
Bueno,
Arbackel va ser
declarat innocent
per falta de proves,
però segons els rumors
i les tires periodístiques
de l'època,
bueno,
la cara d'Arbackel,
la cara de la noia aquesta
i una ampolla
de cava,
pel que sembla,
la peritonitis venia
perquè havia penetrat
a la noia
amb una ampolla.
Això és que havia vist
diario
una ninfòmana
amb la Coca-Cola.
Sí,
però per arribar
a fer una peritonitis
l'ampolla de ser llarga.
No, no, no,
molt bèstia.
Només us dic
que van arribar,
o sigui,
a cinemes de Wyoming
van acabar gent
traient-se pistoles
i disparant
sobre la pantalla
quan es projectaven
pel·lícules
d'aquest Arbackel
caigut en desgràcia.
Segona anècdota,
segona anècdota
d'aquest Hollywood escandalós.
Què més?
Què més podem dir?
Doncs,
perquè us fem una idea,
parlàvem del Codi Hayes,
aquest Codi Hayes,
d'acord?
Què podem revelar
sobre aquest moment?
Doncs,
clar,
quan calleu que cobrava
aquest tio?
A l'Arbackel,
aquest?
El Hayes,
el que va,
diguéssim...
Ah,
l'artífic,
l'artífic del Codi Hayes.
El senyor Sansó.
Segona anècdota,
100.000 dòlars...
Cago en la puta.
100.000 dòlars,
nois,
William Hayes,
o sigui,
va,
i passem a la tercera.
No digueu,
coi,
digueu.
100.000 dòlars.
100.000 dòlars,
100.000 dòlars cobrava,
100.000 dòlars cobrava
William Hayes,
que el més fort
és que va ser contractat
pels mateixos productors
de Hollywood.
Aquí és on volia arribar.
I la tercera i última,
que és,
jo crec que la més important,
és que té a veure amb Manc,
i és que ens situem
en l'època en què
William Randolph First,
com deien,
va ser aquesta espècie
de Jean-Paul Gretti
del segle XXI.
El tio tenia un llat
i en aquest llat
Charlie Chaplin
es va acabar liant
amb Marion Davis.
Charlie Chaplin
va acabar liant amb Marion Davis
i el tio...
Que la gente no vea charlot,
Adri, no te lo pierdas.
Hers pilló tal rabia
que con una pistola
acabó persiguiendo
a Charlie Chaplin
en este yate
y disparó
a un director de cine
de western
llamado Thomas Inns
y se lo cargó.
¡Qué va!
Pero quedó tapado,
quedó tapado...
Hostia,
estos son los mismos
de la Tierra plana,
¿eh?
Yo quiero ser los Tierra plana.
¡Guau!
¡Qué bon!
Quedó tapado
y nunca se supo.
Se nota que estas historias
están en la llibra
de Hollywood,
valió verano.
Poca broma.
Estoy haciendo cachondeo,
pero realmente tengo ganas,
ahora mismo tengo el libro
entre las manos
y yo he elegido solo tres.
Y que por otro lado,
este señor que nos presentabas
como Kenneth Anger,
que aquí escribió un libro
de los años 50,
después,
¿no?
Este Scorpio...
Has empezado por la película
que es posterior.
¿Realmente nos ha regalado
más joyas cinematográficas
o literarias?
¿Este tal Kenneth Anger?
Sí, o sea,
realmente ese tío
tiene todo ese cine,
digamos,
que estaba hablando,
ese cine documental,
transgresor,
pero tiene esa parte cronista,
de cronista,
de ese Hollywood sordido
de escándalos
y que yo creo que de alguna manera
complementa a Molbea
que es tan panada
que estem dibuixant avui,
sobre aquest sordido.
Totalmente, tío.
Hollywood fosc.
Hòstia.
Doncs arribem...
Avui hem acabat,
avui hem acabat el programa,
ha arribat,
i podem fer una mini agenda
molt ràpida.
Deixa'm comentar primer, Adriano,
el que serà més ràpid,
perquè la setmana que ve
són els Game Awards,
el dia 10,
i farem una seccioneta
de Game Awards.
I també s'estrena
el joc esperadíssim
des de fa set.
Bueno, teòricament.
Jo pensava que t'havías olvidado
de los videojuegos, hòstia.
El Cyberpunk 2077.
Veo que no he conseguido
despistarte.
Bueno, realmente aquí
hay muchos estrenos
de la semana,
pero lo centraremos
en Mank,
en Casita,
con Netflix.
Y si tenéis ganas
de ir al cine,
La Vampira de Barcelona,
de Enriqueta Martí,
película que pudimos ver
en Sitges
y de la cual creo
que aún en YouTube
hay una crítica interesante.
Por cierto,
nueva versión
del Padrino 3
con nuevo inicio,
nuevo final,
nuevo montaje,
en definitiva.
Y después,
un documental,
Los días azules
de Antonio Machado,
que nos habla
de estos migrantes
tras la guerra civil española
y una película
de animación
que precisamente
contextualiza
toda la narrativa
en un campo
de refugiados francés,
el campo d'Argelés,
y nos habla de Josep,
Josep Bartolí,
un dibujante
que lucha
contra el régimen
de Franco
desde la distancia.
Gran obra de animación
que comentaremos algún día.
Doncs,
fins aquí el programa
de Hollywood Sordid.
Tenim aquesta película Mank,
tenim aquest còmic
de Fade Out
i aquest llibre
de Hollywood Babilonia.
Que n'atenguem.
Ens escoltem
la setmana que ve,
nois,
vinga.
Adeu.
Fade Out
Fade Out
Fade Out
Fade Out
Fade Out
Fade Out
Fade Out
Fade Out