Música
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Puntural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Ja em perdonareu que segueixi amb el monotema, ho sé, jo també estic fart del Covid, però coi, la manera com aconsegueix que cada setmana sigui una incertesa,
només pot ser comparada amb la manera que té de fer-nos la vida complicada, quasi impossible, l'administració pública.
I és que avui venim a parlar d'això, de les forces del suposat ordre, dels poders que han de garantir la nostra estabilitat i continuïtat
perquè nosaltres puguem caminar per aquest ball de llàgrimes anomenada vida, sense que es noti gaire que l'infern no és que ens esperi, sinó que ja és aquí.
Ai, dispenseu, eh, dispenseu, ja haureu notat que els meus ànims avui brillar, el que es diu brillar, no brillen gaire.
I és que ja és ben conegut el meu toc, aquí a Empanada, i el fet que visquem instal·lats en el canvi de plans i la improvisació constant, doncs, m'ha acabat passant bastanta factura.
De fet, avui teníem planejat des de fa uns mesos, a més, parlar de l'Àsia amb Film Festival, i com l'any passat aprofitar i fer un popurri temàtic amb coses d'Àsia,
i aquest cop hauríem intentat no centrar-nos tant en Japó i Adrià, no?
Però no, aquest s'ha vist relegat a l'online i a una futura data de reprogramació encara per desvetllar,
i tant del mateix passarà la setmana que ve, on volíem fer un especial de terror molins.
Vaja, que entre tant desordre, tant víric com governamental, hem acabat decidir dedicant aquest programa precisament a això, al desordre.
I és que sembla més clar que mai que la teoria de la il·lusió del control, tant estudiada al passat segle i que sembla que havíem oblidat, està ara més present que mai.
Polítics que creuen saber què cal fer, epidembiòlegs que asseguren que la corba baixarà,
cinemes que creuen que podran obrir en 15 dies,
i uns enargúments a la ràdio que confien en poder seguir fent un programa setmanal.
Ai, un cop més, disculpeu els meus ànims.
Les editoriales se han convertit en el querido diario del Ferran.
Sí, jo, hoy no estoy fino.
Vengo a hablar con ustedes, caballeros.
Bueno, pero no te preocupes que te vamos a animar, Ferran.
Sí, segur.
Hemos venido nosotros tres a animarte, ya que el Estado no lo puede hacer,
más que el Estado lo que puede es oprimirte.
Nosotros venimos a animarte.
Que si, Pol, que si, Carles.
Sí, sí, aquí está.
Aquest és el programa amb el qual anirem a aconseguir la subvenció estatal.
No sé què és, no?
No ho sé.
Bueno, ¿cómo estáis, chicos?
¿Todo igual que Ferran?
No, estoy muy animado.
La pistola está en el medio de la mesa.
¿Quién la quiere?
¿Quién la quiere?
Sametín.
Hay cuatro balas, eh?
13 Sametín.
Oh, gran película, eh?
És que arriba un punt, ho sento, eh, de debò, ho sento,
però arriba un punt que cada setmana és això,
és no saber què passarà.
La incertidumbre.
I ja m'agradaria dir, i crec que ho estem aconseguint, eh,
que nosaltres serem una constant cada setmana.
Però és que arriba un punt que dubtes fins i tot d'això.
M'estan fent dubtar, Adriano.
Sí, no, no, i además recordad que en el programa anterior,
¿no?, tuvimos la oportunidad de contactar con el oyente
a través de esos audios grabados.
I no sé si lo recordáis,
pero yo hablaba un poco de esa incertidumbre que no lo es tal, ¿no?
Porque la muerte está ahí siempre esperando.
No, no, exacto, pero esa, esa, no, no, no,
escucha, esa que debería estar muy asimilada y asumida,
no lo está.
Para nada.
Y en cambio, pretendemos saber el día a día
cuando la realidad que nos acontece es más bien la de,
oiga, usted fluya, sea agua, recuerda a Bruce Lee,
y bueno, las respuestas ya llegarán, ¿no?
Pero no nos quedemos en eso, no nos quedemos en eso.
proyectémonos sobre esas cloacas del Estado,
esa ira que tenemos, proyectémosla en una muy buena dirección,
que es precisamente entender y ver como muchas veces al final
somos peones, somos marianetas en esta estructura de Estado
de fuerzas policiales, fuerzas judiciales, fuerzas políticas,
también, que nos acaban sometiendo.
Y es de esto, ¿no?, que hemos venido a hablar hoy.
Totalmente.
I també hi ha unes forces que ens oprimeixen, no, Ferran,
a les xarxes?
Sí, les xarxes socials.
Que ens tenen allà enganxats.
Hòstia, like, like, las fuerzas del like.
A quedar-les a les xarxes socials, ja sabeu,
teniu Empanada Cultural a YouTube,
Empanada Cultural a Facebook,
Empanada Cultural a Twitter,
sense L, Empanada Cultura, eh?
I ens trobareu a Instagram, també, Empanada Cultural,
i tots els podcasts a SoundCloud,
amb Empanada Cultural.
Doncs anem a escoltar el menú del dia d'aquest dia tan animat.
Endavant.
Manú del Día.
Cambio de tono.
Claro, claro, es lo que iba a decir, eh?
Digo, esto ya propone que no,
que las cosas van a ir a mejor,
porque hemos pasado de esta banda sonora de Drive,
si no me equivoco,
afatrollando la ciudad.
Exacto, llegando a Sitges de madrugada
y ahora estamos en el mercado.
Exacto.
Yo recuperaré ese tono, eh?
En la serie que hoy os traigo.
Perdona que te salte, Paul,
porque es que me lo ha puesto en bandeja
con esta banda sonora,
porque realmente yo os vengo a hablar de antidisturbios.
Tote, que ets el second plat, eh?
Exacto, exacto,
pero es que antidisturbios...
Es el platos.
Antidisturbios tira...
Troba la forma de ralagar a tu toma,
a los postres, eh?
No, para que me entendáis,
es que, joder,
esta banda sonora ya me la he puesto en bandeja.
Y además, aclarar,
que yo no vengo a hablar solo de esos antidisturbios
que reparten hostias por la calle.
De tu libro,
tú te vienes a hablar de tu libro.
Eso también, no, eso tú,
eso tú en unas semanas.
Sino de los que la reparten en la tele, eh?
Estoy hablando de antidisturbios la serie,
la de Movistar Plus,
dirigida por Rodrigo Sorogoyen,
que tiene una banda sonora muy similar,
como en todas las tecnografías,
y que, joder,
que además es una serie
que, como diría este amigo nuestro
de la televisión pública,
de Joc de Cartas,
es una serie brutal, ¿no?
Pero esta vez brutal de verdad.
Y perdona, Paul,
que te haya...
Bueno, i abans,
el pica-pica inicial,
d'aquests cacahuets passats,
pues ya...
Pues os porto una pel·lícula
que también parla,
que también parla,
una pel·lícula que es muy seria,
estem riendo, eh?
Pero es muy seriosos
el que va a pasar allá,
que es,
parlem de un dels judicis
més sonats en el sentit dolent,
que va canviar el sistema americán,
que es la pel·lícula
de también un gran,
que comentaremos después,
que es
El juicio de los siete de Chicago.
De Aaron Sorkin.
Es una pel·lícula, además.
Veus,
el faran ya desde el lado.
Es que Aaron Sorkin,
Aaron Sorkin.
Pero es una pel·lícula que...
És una pel·lícula que fa molt poc
i que s'ha estrenat a Netflix,
que ja veureu
perquè us la recomanem molt,
i té molt a veure
amb el tema del desorden
judicial,
política,
policial.
Estamos en esa línea.
Se va passar fa temps,
però és actualitat.
És pura i dura.
Política total.
I jo, per acabar,
tancarem amb còmic.
I a més,
un còmic dels que no hem parlat mai,
i mira que havia sonat.
Avui seria perfecte
que recuperéssim
l'antiga careta de còmics.
Sí, però no.
Avui pararé els Ultimates de Marvel,
que també tenen aquest component
de desordre,
quan esperaries que fossin
gent més ordenada.
Però bueno,
ja ho veurem al programa.
Vale, genial.
I, Carles,
tu què no us traïs?
Jo tinc la presència.
Hablar de mi lia.
No, ja l'has dit a tu,
això vindrà d'entro d'una setmana.
Ja fa la falca, ja fa la falca.
Molins Fest.
Molins Fest.
Molins Fest,
al final és el llibre de Carles.
Sí, no, no.
Avui faré un acompanyament
amb tot el que està dient,
especialment quan el...
Però has vingut sol?
Que era on Sorting, ara on Sorting.
Has vingut sol, tio?
He vingut sol.
Has vingut sol o no?
He vingut amb Cabify.
Què hem fet amb el Mili?
On està el Mili?
On està el senyor Bombosi?
Bueno, el senyor Bombosi
crec que no és el moment, eh?
Perquè ara mateix el senyor Bombosi
jo crec que ja...
Està salvant del mundo.
Està salvant del mundo.
Els tinc a la nevera,
però vindran,
i vindran més, eh?
Vindran noves creacions.
Bé, nois, avancem.
Comencem amb cinema,
perquè Adrià, no,
primer val...
M'encanta, m'encanta.
Sí, sí, sí.
Crec que és una d'aquestes seccions
que avui podríem començar
com a Keiko
que vam portar a Ghost of Tsushima,
que podríem començar
amb el segredor
i fer un paralisme, això,
però, bueno,
no ens allarguarem amb aquesta intro
i entendreu per què.
Perquè en aquesta pel·lícula
que us portem avui
hi ha molta relació amb Catalunya,
amb el procés i tot això.
I és que avui us portem
un judici d'aquests
que va deixar en premsa,
que va ser un precedent
en el sistema americà,
i avui us parlem de la pel·lícula
El Juicio de los Siete de Chicago.
Queremos insistir
en que iremos a Chicago pacíficamente
tanto si nos conceden
ese permiso esta noche
como si no.
Iremos a Chicago
en son de paz.
Ahora es allí
donde tenemos que estar.
¿No os preocupa nada
que la poli se descontrole?
¿La acusación
tiene su alegato inicial?
Los acusados tenían un plan.
Su objetivo
era provocar disturbios.
Los disturbios
los inició
el cuerpo de policía de Chicago.
Jurados número 6
y número 11
quedan excluidos del jurado.
¿Le importa decirnos por qué?
Porque es mi sala.
Vamos a darles
lo que quieren,
público y un escenario.
Cuando hemos llegado
esta mañana
y fuera coreaban
que el mundo entero
nos miraba.
¿Cuánto habría pedido?
¿Cuál es su precio?
¿Por cancelar la revolución?
Mi vida.
Pero bueno,
¿por qué trata
esa película
en empanada cultural?
¿Qué es lo que vas a decir
en el programa
de hoy, Paul?
Oye, Carles,
porque la película...
Esto es un doblaje
de película, ¿no?
Sí, sí.
A veure,
posem el espanyol
perquè s'entengui.
Ja ho hem dit molts cops.
Sí que és veritat
que recomanem totalment,
com sempre,
veure les doblades.
Versió original.
Ay,
doblegades.
Doblegades.
En versió original,
però sí que és veritat
que, bueno,
intentem posar aquest trailer
perquè s'entengui
una mica el context.
és que no sé
si és que hace tantos años
que no las escucho
doblegades,
doblades,
pero, francamente,
no sabía si estaba
ante una peli
de carácter judicial,
¿no?
Sí, sí.
O estaba ante una comedia...
No, no, no,
el que pasa es que
hi ha una peli
que hi ha moltes veus
i les han de diferenciar
i què millor que fer-ho
amb aquest doblaig espanyol
de
¡Oye, Johnny!
¡Ole, Joe!
Nois, poseu-nos en context
1969 en plena guerra
de Vietnam.
De fet,
inclús feia molt poc
que també s'havia encarregat
a representants negres,
com sabeu,
al matí Luther King
i tot això.
Llavors, què passa?
En aquesta plena guerra
de Vietnam,
als Estats Units,
set activistes
són jutjats
arran d'unes protestes
massives
que se van de madre.
Bueno, sembla això
de l'equipo ano,
siete, activistes,
bueno,
incluso tenen un combo
de western,
¿no?
De los siete de Chicago.
Exacto, los siete.
Hòstia, hay que hablar
de l'equipo.
Grupo siete, ¿no?
Llavors, què passa?
Que en aquest judici
se'ls acusa
de conspiració
en contra
de la Seguritat Nacional
dels Estats Units,
que, com sabreu,
això és un superdelicte,
és a dir,
que se'ls acusa
d'alguna cosa bastant gros,
una mica com aquell dia
que es va donar
a conèixer certa sentència
i que no va haver-hi
certs disturbis
aquí a Catalunya.
No en sonen.
No en sonen, no?
No en sonen.
No en sonen.
Bueno, aquest judici
serà un d'aquells
on la separació de poders
veig allò
per la seva ausència.
Per la seva ausència.
també us sona allò
de judici polític,
no?,
i tot això.
I és brutal.
Vosaltres, clar,
potser no coneixeu
ni tampoc la història,
però la pel·lícula,
que és una reflexió
d'aquesta història,
és un d'aquells judicis
de negligència
rere negligència.
O sigui,
és brutal veure...
Saps aquestes pel·lis
que dius
no pot ser?
No pot ser que passés això?
Això és ficció.
Això és ficció.
És molt bèstia.
I és que aquests,
els set acusats,
les van passar
però putes,
realment, eh?
Per buscar
i per provar
aquesta innocència.
peça important,
sinó perquè
inclús també tenien
aquestes disputes internes
dins i fora de l'estrat.
És a dir,
ja sabem que
tota aquesta revolta
contra un sistema injust,
al final s'acaben
trencant aquests grups.
A l'esquerra ho hem vist molt,
no?
Això s'acaben fent
minigrupets, no?
Bueno, ja...
Un grupet que potser és el...
No, no, no,
hem de guanyar les eleccions
i des del poder
hem de canviar les coses.
L'altre diu,
no, no, no,
això s'ha de fer
des del carrer.
S'ha d'ampliar la base.
Això és molt junts pel cap.
És que tota aquesta pel·li,
de veritat,
que hi ha una lectura catalana,
no perquè siguem
al centre del món,
que també,
però és que els Estats Units
també són al centre del món.
Si passa alguna cosa a Estados Unidos,
passa en tot el món.
¿Hay algo marchena también?
Bueno,
és que el jutge
és un rotllo
la mela marchena,
bueno,
és una història
molt, molt,
molt, molt flagrante.
Bueno, és que al final,
la repressió
també és això, no?
La repressió
també és conseguir
que tus enemigos
i els enemigos del Estado
estén en un conflicte
entre ells.
Al final,
això és una manera
de ejercer la repressió.
Sí que hi ha un discurs
que sempre s'ha fet molt,
que les dretes
han sigut potser
les més unides
respecte a les esquerres
i per això també
hi ha moltes polítiques
que s'han fet des de...
M'agrada perquè,
no ho esteu veient,
però el Ferran
està sent el camarero.
Hauria de posar
el sonillo d'aigua,
por favor.
Gràcies.
Bueno, nois.
No, aprovechando lo que has dicho,
nada que ver,
pero en el puente
sobre el río Kuai,
lo primero que hace
el general Japo
es intentar dividir
a los americanos
que llegan,
todos en grupo,
de somos los prisioneros,
pero lo primero que hace
el que está al mando
es intentar dividir
al grupo que viene.
Que es, en el fondo,
lo que está haciendo
el virus con nosotros.
Divide y vencerás.
Divide y vencerás.
Divide y vencerás.
Aquí estem tots junts.
Bueno, nois,
hem dit
que hi ha grupets,
uns que van més
cap al poder,
altres que van més
a la revolució
a la peu de carrer,
i hi ha uns altres
que són una parella còmica
que parlarem després
que el que volen fer
és una lluita
més mediàtica
a partir de l'humor
però televisiu,
és a dir,
que tots els debats
es centrin en ells
en el tema,
bueno,
també edgy,
no?
O sigui,
buscar una mica
la confrontació
amb l'humor negre.
Uns provocateurs.
Uns provocateurs.
Bueno,
abans millor els presentem,
no?
O sigui,
aquí podries ficar
aquella música
de la bona loto,
no?
Tinc una,
eh?
Què tal?
Oh, perfecte.
A la banda dels acusats,
tenim la següent alineació.
Tenim a
Aby Hoffman,
intentaré dir-los bé,
però bueno,
Aby Hoffman,
Jerry Rubin,
David Tellinger,
Tommy Hayden,
Rennie Davis,
John Freundes,
Lee Beiner,
perquè seria en català,
Beiner,
i Bobby Seel.
I si heu estat atents,
nois,
haureu vist que he dit
vuit noms,
no sé,
però es diu
El Juicio de los Siete,
recordeu.
Què passa?
Què passa?
Aquí estem.
I és perquè un dels acusats
podríem dir
que és un marginat
d'aquest grup de los siete,
no?
Vull dir,
no només pel seu color de pell,
que llavors dic,
bé,
Renn,
un negret,
sinó perquè
per diverses històries
se li complica
el judici,
de fet se li impedia,
això ja es diu des del principi,
se li impedia tenir un advocat
pràcticament,
o sigui,
és un tio que està allà solitari,
apartat de tothom,
i a més,
aquest era Bobby Seel,
que és activista
dels Panteres Negres.
Clar.
Llavors,
clar,
allà comencen també temes
ja racistes i això.
No farem espollers
perquè realment la seva història
es complica i molt.
De fet,
podria ser una pel·lícula
ella sola.
Exacte.
Potser algun dia la fan.
És probable perquè
la Kamala Harris
li ha criticat.
És una de les coses
que li han criticat a la pel·lícula
que no s'hagi centrat
potser més en aquest personatge.
És veritat que el deixen
bastant a part,
però el que ensenyen d'ell
és molt bèstia.
Total.
I justament,
a partir d'aquestes decisions
que veiem a la pel·lícula
d'aquests acusats,
doncs hi ha piques interns.
Aquests piques interns
surten grans temes
com el racisme,
el classisme,
l'humor
i aquests límits
de l'humor,
amor,
revolució...
De fet,
Ferran,
si te'n recordes,
hi ha una reflexió
del Pantera Negre aquest,
que hi ha un moment
que estan parlant
del per què lluiten,
aquest impetu
cap a la revolució
i a la lluita
de classes,
sobretot,
i diu,
vosaltres lluiteu,
blanquitos,
perquè esteu anant
en contra
d'aquesta figura paterna
del vostre pare,
potser era molt de dretes,
molt estricta,
i vosaltres voleu ser
l'ovella negra.
Diu,
però és que jo lluito
perquè no em fotin
una soga al cap
i em pengin d'una arbre.
Vosaltres us esteu
revolucionant
a arribar una mica
més tard a casa,
jo estic demanant
tenir una casa.
Sí, sí,
té un rotllo això, eh?
Sí, sí, sí.
Llavors,
què passa?
Aquests temes
ballen totalment
al son d'un guió,
d'un muntatge
i d'unes interpretacions
que són,
però absolutament,
de deu.
O sigui,
és brutal.
Actors,
a més hi ha molts actors,
són d'aquestes pel·lícules
que són cares famoses
every one,
o sigui,
molts.
Hi ha,
per exemple,
el paper del Joseph Gordon-Levitt,
que és el d'origen,
bé,
és aquest que hem vist
a mil llocs,
però que és aquest fiscal
que intenta inculpar
els acusats,
és un paper,
a més,
com estoic,
un paper que a mi
em va flipar.
Sí, no,
perquè té aquest punt
d'empatia cap a els acusats,
però és el fiscal
i està fent la seva feina.
Exacte,
després hi ha el paper
de l'advocat,
que per mi també és brutal,
que té una compostura
i aquesta actuació
és el Mark Rylance.
El Mark Rylance,
que és ara un dels prefects
de Spielberg,
amb el Puente de l'Espiaera
i el Big Giant Friend.
I el fitxarà per més pel·lis.
I després hi ha el trapella,
diguéssim,
el jutge Julius Hoffman,
que és Frank Languela,
que fot un fàstic,
aquest personat,
però és tan bo i tan divertit.
Si no hi ha un tanto asco
és que lo hace muy bien.
Sí, sí.
No, no,
clar, clar,
les interpretacions ja us dic
que són,
però és espectacular
només per això,
per això també
intenteu-la veure
en versió original,
però que és
de veritat.
I després hi ha el duet
d'aquest còmic
que és Sasha Boroncoe
i Jeremy Strong
que interpreten
aquest A.B. Hoffman
i Jerry Rubin
que són aquesta parella
de còmics fumats,
hippies,
o sigui,
ja és el pack.
Monologuistes...
Que per cert,
curiositat,
Jeremy Strong,
el paper de Jerry Rubin,
l'havia fet Seth Rogen.
És veritat.
Inicialment,
però al final,
per històries,
pam, no?
Seth Rogen,
recordeu que és
aquella parella còmica
també que l'he vist
molts cops
amb el James Franco,
no?
Amb Adam Sandler,
el que feia els vídeos
aquests.
És aquell pelirrojo
de solleres,
amb barba.
I el Sasha Boroncoe
el tenim una altra vegada
amb aquests personatges així.
Aquí jo el que vaig llegir
és que es veu
que li parlaven al Sorkin
de dir,
hòstia,
però és que clar,
jo estic,
o sigui,
que sí que soc actor
i tot el que veus,
però jo normalment
rebento,
o sigui,
agafo un personatge
i l'estiro
i aquí era com,
bueno,
fas un personatge còmic,
però és un personatge
molt contingut
i molt patidor.
No és una caricatura
com l'estina acostumada.
No, no, no.
Estava cagat
i el Sorkin deia
que no, tio, conyo.
De fet,
aquesta frase
que hem sentit
al tràiler final
de quin és el preu
que donaries
per ajornar la revolució,
ell diu,
la meva vida.
És ell,
és aquest personatge.
Sí, sí, sí.
És un personatge
que és molt còmic,
l'altre ho és més,
jo crec,
el Jeremy Strong.
Jo crec que és un personatge
encara més fumat
que ell.
Bueno,
perquè ell és el que té
les taules més posades.
Dels dos
és el que té més potència,
també era el personatge
més conegut
i, bueno,
i si coneixes la història
d'aquest personatge
que no desvallaré
com va acabar aquest personatge,
ho diu a la pel·li,
els crèdits.
Sí,
és aquesta pel·li
que surt al final
el típic text de
i este le pasa esto,
esto, esto.
El personatge
del Sasha Baron Cohen
tenia molta més potència
i molt més perfil mediàtic
i vas ho aprendre
una mica més en sèrio.
I no me jodas
que al principio
també de la pel·lícula
te pone ese titular
de basado en hechos reales.
Doncs mira,
no recordo quan comença
però és probable,
és probable.
també recordem una cosa,
o sigui,
aquesta pel·lícula
és una pel·lícula judicial,
com li agrada fer,
ja ho veurem després
amb el Sorkin,
aquestes coses
que són d'estrado,
però sí que és veritat
que recreen,
de fet hi ha moltes imatges reals
per allà al mig
de càmeres i això,
però recreen
aquesta disputa,
aquesta sentència
del procés que surt
i veus
tota l'incendi al carrer,
doncs això ho recreen.
Sim Ferreres,
però ho recreen.
Però les recreacions
també són bèsties,
o sigui,
el moment,
els detonants,
qui va provocar qui,
si va ser la policia,
si va ser els manifestants,
si van ser...
O sigui,
és bèstia,
la pel·lícula,
agafeu-vos por.
Això està bé que convini
les dues parts,
el drama judicial
i el nivell de com passar
els carrers,
em recorda Harvey Milk,
que a més,
en el cas de l'activisme gay,
però que hi ha
tota la part de drama judicial
i després hi ha tota la part
de què passa al carrer
i com va evolucionant
el processador del carrer.
Principalment,
la pel·lícula
és judici,
o sigui,
no us aneu a pensar,
és una pel·lícula
amb molt de ritme,
amb molt de muntatge,
molt fantasonora,
tot el que vulguis,
però és estrado,
o sigui,
és judici.
Hi ha quatre moments puntuals
com la toma de la colina,
que és el moment
que sí que te l'ensenyen
en el moment
en què van a protestar
davant la comissaria,
però la pel·lícula
és una pel·lícula de judici.
Però està ben combinat,
els tres parts combinen bé.
Però la càmera
se mueve sempre en interiors,
no?
Quasi sempre.
Quasi sempre,
menys el moment
de la recreació
de les disputes,
però ja que parlem
d'aquesta persona
que hi ha al darrere,
abans us faré una anècdota
d'aquesta pel·lícula,
que és,
aquesta pel·lícula
feia bastants anys
que circulava per Hollywood,
la idea de recrear
aquesta història,
no?,
del 69.
De fet,
és el 2007
que ja es movia,
un dels que va agafar
aquesta idea,
bueno,
aquest guió
era Steven Spielberg,
hòstia,
però no es va acabar
de fer al final
perquè a més va ser
l'època
de la vaga
dels guionistes.
Llavors també,
i a més,
històries també pressupostàries,
una pel·li que es veu
que era de massa magnitud
i que es va deixar.
Spielberg contava,
en comptes del paper
de Tom Hayden,
el volia pel Heath Ledger.
Ojo, eh?
Sí,
aquí hi ha també...
Ara l'he pillat
un poc mal.
L'he pillat un poc mal,
ara.
I si us dic
que el Bobby Seale aquest,
l'actor del Pantera Negra,
l'actor de color negre,
qui us diríeu
si era l'època aquesta?
Qui ho hauria d'interpretar?
Seria...
L'Iham Nissen
amb la cara pintada.
Denzel.
El Boba
Downey Jr.,
algun d'aquests.
Denzel Washington,
un Jamie Foxx...
Vinga, vinga, va.
Vinga, va.
El de...
Will Smith.
Yeah.
En serio?
Pam.
Will Smith com a Pantera Negra.
Hostia.
Bueno.
No me lo creo, profe.
No va a dir.
Bailando, eh?
O sea,
marcándose un popping.
Parece falso.
Fresh Prince.
Bueno, però,
òbviament,
ja ho hem dit abans,
el ritme de tot,
aquesta batuta,
la porta el gran Aaron Sorkin,
no, Ferran,
que a més tu ara precisament
estaves veient
l'Ala Oeste
de la Casa Blanca,
o sí?
Ai,
Vinga,
ara ens ponem solemnes.
Doncs sí,
no, no,
Aaron Sorkin,
creador de pel·lícules
i sèries com l'Ala Oeste
de la Casa Blanca,
que després de veure la pel·lícula
vaig dir,
saps què?
A mi Sorkin m'ha agradat
sempre perquè
The New Room
és una de les sèries...
The New Room...
Però Sorkin,
Sorkin,
quin coño és Sorkin?
Aaron Sorkin,
per favor.
Il·lustrat-me.
Pol,
qui és Sorkin?
No, no,
però ara que treus
la de New Room,
és una sèrie
que la vaig veure
així com a...
com allò que per sobre
i l'altre dia
per la ràdio
van posar,
no sé per què,
potser era
per aquesta pèl·lia
que estrenat,
el monòleg
de...
És aquest,
el de
Por qué quieres América?
Sí, exacte.
Ara en Sorkin,
ara en Sorkin.
Exacte,
ara en Sorkin.
Aaron Sorkin és un guionista
principalment de Hollywood,
que també ha dirigit
les seves pel·lícules,
però és conegut
sobretot per les seves
que guionista pel·lícules
com Carles?
La red social,
principalment.
Exacte.
Bueno,
Últimament.
Tothom recordarà
també drames judicials
que a més n'és un expert
totes les obres bones.
No és un xaval,
este tío.
Jo destaco,
ja que estreny la part del cine,
la part del cine
quan està la productora
Castelroch,
que és aquesta productora
amb un punt independent
dels Estats Units
i fa pel·lícules,
com tu has dit,
que apunten molt
a un subtext polític
amb cert punt de denúncia
com A Few Goodman,
Malis,
The American President,
tota una sèrie de pel·lícules
que van en aquesta línia.
Sempre està en la línia
política,
judicial
i aquesta,
de veritat que és
una d'aquestes pel·lícules,
a veure,
estem parlant d'unes
dues hores i quart,
potser de pel·lí,
una pel·li,
sí,
però és que és una pel·li
que amb el ritme
és que,
bueno,
tu has comentat
la reina social,
la reina social
no recordo que durés
una hora i mitja,
i es fa,
hòstia.
Bueno,
jo no m'esperava més.
És d'aquestes,
o sigui,
la que estàs dient,
de Chicago,
Los City de Chicago
i tot això,
són pel·lícules
que no pots despistar-te,
i hauria aquest maló
que després em passi factura,
però Netflix,
jo crec que també està buscant
certes pel·lícules
pel format que fa Netflix,
no?,
que és pel·lícules aquestes
que en algun moment
pots parar,
anar-te'n a la cuina,
no és les pel·lícules,
aquesta pel·lí s'ha anat
directament a Netflix,
no ha anat als cines,
llavors s'entén
que també has de fer
una pel·lícula,
és una pel·lícula
que la podries veure,
entre cometes,
en dos parts,
com he dit l'entès.
A l'intermezzo, no?
No, no,
però que em refereixo
que no,
el fil és el que és,
a més la història és real,
tampoc és una cosa
que siguin d'aquelles pel·lícules
de cine noir
que, hòstia,
t'has perdut la pista
o t'has perdut l'ilo,
no, no, no.
Però és dents, no?
O sigui,
parlem de pel·lí denses.
És que sort que és dents.
Però és densa
des d'un punt de vista
que jo crec que entra bastant bé,
és densa des del punt de vista
que és un judici,
vull dir,
al final al judici
hi ha molta nomenclatura,
hi ha molt aquest imaginari
de, bueno, collons,
aquí hem viscut dia a dia
virtualment o a la tele
al judici, al procés
i al final t'anaves quedant
amb què era sedició.
Fa dos anys
no sabíem
què collons era sedició,
no?
Doncs tot això, no?
I encara hi ha gent
que no ho sap, eh?
És que, a veure,
s'ha de dir que Sorkin
no és que sigui dents,
sinó que Sorkin
és un geni dels diàlegs
i els diàlegs
tenen una quantitat
de paraules a les seves...
Són pel·lícules?
Estoiques.
Molt de parlar,
molt de diàlegs.
Finalment,
el que es diu dient
és que és un director
que és un guionista
i, per tant,
no es pot del·ligar.
A més que dirigeix molt bé.
És un nervió.
És un nervió.
Si podem tornar a...
Molly's Game
és nerviosa,
és una pel·li nerviosa.
Si podem tornar molt ràpid
per acabar,
suposo, Pol,
a les sèries de Sorkin,
que són el que jo més domino,
clar, tu teus Newsroom
i l'Ala Oeste
són boníssimes,
també veuen
el que és Sorkin.
Sorkin és un liberal
d'esquerres a Estats Units
i que sempre projecta,
en comptes de criticar
els governs,
perquè sí que fa denúncia,
ell el que projecta
sempre és una imatge ideal
de lo que podria ser
i aquesta pel·lícula
també es veu molt, no?
Aquest discurs idealista,
aquesta mena de...
Té un punt
d'intel·lectual
d'esquerres
una miqueta.
Entonces no ha votado
ni a Biden, este tío, no?
Segurament sí.
Ha ido ya directamente
por el Kanye West.
Sí, Kanye West,
per angon d'izquierda.
Però aquesta pel·lícula,
Maria, per tancar,
superrecomanable.
A més té d'aquells finals
que et fan aixecar del sofà
i fer allò...
El saludo d'aquest
de Estados Unidos,
yeah, libertà,
exacte,
és patriòtic.
És patriòtic.
És un tio patriòtic.
És que gringo no lo és,
m'he cagat.
És patriòtic.
Bueno,
Netflix, recordeu,
s'ha estrenat fa poquet,
superrecomanable
i a més ara
que ja se sap
el resultat de les eleccions
i que té,
inclús també aquest discurs,
òbviament,
com no poder ser,
antitram.
oi no som?
Venga, pues al lío, joder.
Bueno, como decíamos al principio...
Ahora es tu limitador al programa.
También, también.
Lo hacemos un poco todo aquí.
Como decíamos al principio, en el menú,
hoy vamos a hablar de la serie de Movistar Plus
Antidisturbios.
Y evidentemente los que la hayan visto
recordarán que el jeje del furgón, Salva,
nuestro querido Hobbit, después hablamos de él,
no para de repetir ese estamos.
Y a mí ese estamos, no sé a vosotros,
pero a mí me recuerda como al Capixi.
Al Capixi de la mafia.
Pero en versión castiza, ¿eh?
Pero es como estamos.
Y es que al final hay algo de parecido, ¿no?
Entre unos y otros, entre esas fuerzas del orden
y del desorden, ¿eh, Ferran?
Tanto es así que hay veces que en la actualidad,
yo creo que nos pasa un poco a todos,
no sabemos quién es quién, no sabemos distinguir.
Aunque en las bajas esferas,
el uniforme ayuda a diferenciar.
Y ya si pensamos en el casco, la porra,
la porra, la porra, el escudo, ya no os cuento, ¿no?
Y la porra.
Exacto, y la porra.
Pero está claro que tanto los bandidos
como aquellos que los persiguen
son personas, ¿no, Carlas?
Son personas, colegas, somos gente humana.
Claro, humanos de carne y hueso.
Además, hablan un poco así, ¿eh?
De hecho, algunos de los polis son humanos
que cometen errores y que además...
Y todo es bonito, una cuestión bonita.
Eso básico.
Además, dependen de una jerarquía muy férrea.
Eso, vamos, no lo podemos olvidar.
Y esa es en parte la esencia de antidisturbios.
Ir más allá.
Hay mucho más, ¿eh?
Evidentemente, pero sí que es cierto
que como base, la idea es ir más allá
de ese número de placa
que todo poli tiene en cuestión, ¿no?
Y alcanzar la verdad, ¿no?
La verdad que hay detrás de ese individuo
que existe tras el casco
y entender que al final, hosti,
son simplemente el brazo ejecutor
de una estructura de poder
mucho más compleja.
O sea, se humaniza al poli, ¿no?
Sí, hay claramente una idea de...
Bueno, en sí ya, si nos planteamos
que esta es una serie que gira
alrededor de las fuerzas policiales
de los antidisturbios,
inevitablemente somos conscientes
de que vamos a estar viviendo
una serie de episodios
que nos van a hacer empatizar.
Porque al final uno lo que hace
ante los personajes de series y películas
muchas veces es empatizar.
Incluso desde la crítica, ¿eh?
Pero al final lo que te están presentando
es un personaje de carne y huesos
que tiene que ser creíble.
Es que si no son la caricatura.
Exacto.
Y aquí lo hacen muy creíble.
Y al final uno acaba empatizando.
Pero, bueno, no por eso
nuestros polis son menos culpables.
Sí que es cierto que el suco político
y la corrupción siempre vienen de arriba.
Y aquí también la serie nos va a llevar.
Pero esos son simplemente
el punto de partida de esta serie, ¿no?
La idea policial y la idea del antidisturbio
y la base de ese poder de Estado
que últimamente, como nos comentaba Ferran
en esa editorial depresiva,
nos oprime.
Es un poder de Estado.
Esas cloacas del Estado
que nos oprimen y nos limitan
mucho más que antes.
Yo ya me veo en un futuro
contándole a mis nietos
porque yo me enfrenté...
No a los grises, ¿no?
Esa cantarina.
Yo me enfrenté al virus.
Al sepe.
Y a los de la UIP también, ¿eh?
Y bueno, en definitiva,
toda esta realidad,
quien nos la presenta
y nos la presenta muy bien,
nos la retrata de maravilla,
es Rodrigo Sorogoyen.
Escuchémoslo.
Primero vamos a alinear por este grupo
porque os quiero.
¡Que somos el Puma 93!
Somos una familia.
La carga empieza porque nos atacaron.
¿Hay patrón de violencia, sí o no?
¿Confía en la lealtad
de todos sus subordinados?
¡Salimos ya!
Entonces, ¿por qué están tan nerviosos?
Lo primero, porque están ustedes aquí.
¿No se da cuenta
de lo grave que es esto?
A ti no te va a pasar nada.
¿A quién sí?
Yo estoy convencida
de que hay algo
que no nos están contando.
¿A ti qué te pasa?
No me dedico a esto
porque me gusta ir por ahí
dando gomazos a la gente.
Me dedico a esto
por otras razones.
M1.
Bueno, ya habéis visto
que es un tráiler
que ofrece la realidad
de esta serie.
Hay muchísimas voces
en la serie.
Me estoy centrando
principalmente en los antidisturbios.
En sí es el título
y los protagonistas
de esta serie.
Pero bueno, ya veréis
esta voz femenina
es muy importante.
Después entraremos
en la ficha artística
y en los personajes
que hay detrás
de esta serie de antidisturbios.
Pero ya hemos
de alguna manera
adquirido
el conocimiento
de el qué.
Ahora veamos
el cómo.
Porque en Sorogoyen
el cómo es muy importante.
Y no solo en este terreno sonoro
que al principio
total la banda sonora.
Bueno, ya hemos hecho
una pequeña comparación
al principio
con las bandas sonoras
de...
Bueno, con la banda sonora
de Drake
que al final es
las bandas sonoras
de Windy Reff
que tira muchas veces
de Martínez.
Pero aquí es
Olivier Arso.
Que es el típico
de Sorogoyen.
Sí, sí.
Es un tío que ha trabajado
con él casi desde el principio
en Stockholm,
en Madre,
en Que Dios nos perdone,
en el reino.
De hecho, en el reino
se lleva,
entre todos esos goyas
que se lleva
el reino de Sorogoyen
se lleva también
la banda sonora.
y es esta electrónica
que combina muy bien
con sus imágenes,
¿no?
Porque al final
no es lo que esperaríamos
ni en una película
política como el reino
ni en una película
sobre los antidisturbios,
bueno, una serie
en este caso,
pero que yo creo
que hace,
que genera un contrapunto
súper interesante.
porque nos habla,
la música en sí misma
no se está discursando,
es una música narrativa.
Es que, a veure,
algú va a descobrir,
seguramente es algún
d'Inref,
pero que va a descobrir
que el Seed Wave,
que al final
es una mena de Seed Wave,
té aquest apunt
entre modernitat
i cavernícola
porque son ritmes
molt primaris,
molt d'origen,
pero en cambio modernos.
Pero te diré una cosa,
porque no has visto
alto de lloc,
pero pasa del cavernícola
al Seed Wave.
El Seed Wave,
al Seed Wave.
A l'esca.
Bueno,
també hi ha un cavernícola,
hi ha un revés,
perquè és un esca
gorilaci d'aquest.
Et rectifico a mi mateix,
crec que qui ho va descobrir
va ser John Carpenter
que va dir,
jo vull música
amb quatre taclats
que tinc a casa
i...
John Carpenter
és qui ha posat música
al nostre cor.
També,
quasi,
bàsicament.
Me agrada lo que dius
esa idea de lo cavernícola
enfocado en antidisturbios
porque hay esa idea
como decadencia
de latidos como urbanos,
hay la idea de latidos urbanos
y al final
esa idea de decadencia
en la electrónica
hay una idea como de trance,
¿no?
Es totalmente cierto.
Es así, ¿no?
Y de hecho,
apuntando sobre lo que decías
de Windy Reff
en Too Old to Die Young,
lo tribal también responde
a esa cadencia, ¿no?
Hay, o sea,
para especificar un poco más
está la idea del caos
que genera la propia electrónica
y esto es un casus
que se vive en el reino
y que se vive aquí,
¿no?
En la serie antidisturbio.
Después hay una idea
de adictiva, ¿no?
Muchas veces relacionamos
a música electrónica
con situaciones
de adicción total
y está claro que
todos estos personajes
porque queriendo
o sin querer
acaban de alguna manera
siendo adictos
de su propia profesión
y por otro lado
también la idea
de nada es lo que parece.
Al final,
cuando hay una música
que contradice un poco
las imágenes
o el casicismo
de esas imágenes...
Es esperante cualquier cosa.
Exacto.
Pero bueno,
avancemos,
avancemos porque
si la música es muy importante,
como os decía,
el estilo visual,
que además es muy marcado
en Sorogoyen,
lo hemos visto
en todas sus obras,
esa idea visual
visual que navega
entre lo policial
o entre la acción
y el documental,
¿no?
Casi paradójico,
¿no?
Por un lado,
tenemos esa idea
de thriller,
que claramente
Antidisturbios
es un thriller,
es un thriller policial,
pero que apela
muchas veces
al tono documental.
¿Qué pasa
en el primer capítulo
de Antidisturbios
que creo que todos
lo recordamos,
¿no?
Es un dos milos pilotos
que veis
una arrancada...
A todo vas,
a todo vas.
Hay una presentación
de este grupo
de seis antidisturbios
que son los protagonistas
del furgón,
¿no?
Y de hecho,
Sorogoyen se mete
literalmente
en la lechera,
¿en la lechera?
¿Qué es esto
de la lechera, Adri?
La lechera.
Es el cuento
de donde se va a comprar leche.
¿No sabéis
lo que es una lechera?
Seguro que habéis oído hablar,
¿no?
Del furgón policial
como lechera.
Después lo...
Después...
Vale,
déjémoslo ahí.
¿Qué pasa
que no usan
de ningún vallo
vosotros?
Hostia,
por favor,
no sabéis
que lea con los grises.
Y es lo que decía,
¿no?
Literalmente Sorogoyen
se mete
en ese furgón
protagonista
y con una cámara
en continuo movimiento
muestra allí,
muestra allá,
corta el plano
numerosas veces.
De hecho,
nos está presentando
a nuestros seis antidisturbios
protagonistas
con un montaje
vertiginoso
que es que casi marea.
O sea,
realmente hay una sensación
de que tú también
formas parte
de esa opresión
o represión,
¿no?
Mucho plano
en continuidad,
¿no?
Sí,
a ver...
En coña diría
que parece hasta callejeros
en el sentido de
estar ahí metidos
sabe muy bien
manejar
el cambio de ritmo
también,
porque después estaremos,
bueno,
lo mencionaremos,
¿no?
Pero hay algunos
planos secuencia
larguísimos
y corte
que deja,
¿no?
Que sea mucho más orgánico
y que sea la interpretación
quien dicte
el devenir
de esa secuencia
y sí que es cierto
que por otro lado
tenemos el montaje
vertiginoso
con continuos cortes
que está apuntando
a algo,
¿no?
Está apuntando a algo.
En este caso
lo que apunta
es que es una lechera
que se va a hacer
un desalojo
en un edificio
del centro de Madrid.
es un desalojo complicado,
se te plantea así
desde el principio
y además no sabe bien.
Y va a perseguir
moral y judicialmente
a nuestros protas
durante toda la serie.
Es decir,
durante los seis capítulos
de 50 minutos
que más o menos dura
y que,
por suerte,
decae, ¿no?
Decae en cuanto a ritmo
que no en cuanto a interés.
No, no,
pues mira,
justament agafant això,
l'opressión que també sentia,
veient el primer capítol,
és brutal, eh?
però l'opressión
era la vena horta
de quan cridaven.
Tu els veies
el primer capítol,
crec que hi ha un moment,
tres minuts de pausa,
de pausa,
de relax,
perquè tot el capítol
és de...
Sí, sí.
Però és...
És que jo pensava,
tio,
se'ls explotarà
les venes.
Estan molt ficats
i estan molt ficats,
després ja parlarem
dels actors,
però van molt ficats,
no sé si només d'acting,
però si no...
Però és que és cierto,
no?
Està lo sonoro,
lo visual
i, claro,
las interpretaciones,
las interpretaciones
son magistrales.
No sé si és la letxera,
allò de...
la letxe de...
de Club Gorkoran,
saps?
Aquella que es foten.
El Moloco Velocer.
Yo tiro la primera referencia,
si os parece,
porque esa idea de thriller policial,
como apuntaba Shadri,
a mí me recuerda decirle
el político
de vivir como a pie de calle,
con la ansiedad
de a pie de calle
contra la policía
o contra quien sea,
del cine de Costa Gabras.
Claro,
hay una esencia política
en Sorogoyen
que como he planteado
desde el principio
es comparable
a Costa Gabras.
Lo que pasa
es que Costa Gabras
sí que es cierto
que no es tan...
no es tan estilizado,
¿no?
No sé cómo decirlo.
Intenta, bueno,
intenta marcar menos paquete.
O sea,
Sorogoyen
es un tío
que como estamos diciendo
invade tu casa.
Es muy primario.
Invade tu casa.
Y Costa Gabras
tiene un grado
de sofisticación
que son sofisticaciones
distintas.
Sí, exacto.
O sea,
los dos tienen
a qué punto documental.
Sí, eso es cierto.
Eso les une.
Eso les une.
Y su interés político también.
Pero como estaba comentando,
esta al final
es una serie
que decae en ritmo
y se centra más
en qué?
En los personajes.
Es una serie,
como le gusta decir
a nuestro amigo Ferran,
de personajes, ¿no?
Y ya hemos dicho
que son seis antidisturbios
y son seis capítulos.
Y uno podría pensar
que cada capítulo
se centra en uno de ellos.
Y bueno,
sí, pero no.
Sí, pero no,
porque así como el primero
se llama Salva,
y ya os he dicho
en un primer momento
que Salva
es el líder
de ese furgón policial,
después veremos
que hay otros nombres
que surgen.
Porque la serie
nos retrata a todos
y cada uno de ellos,
eso sí es cierto,
pero en los seis capítulos
que dura
también hay que dejar espacio
a otros personajes
que forman parte
de la historia,
que son muchísimos,
y entre los cuales
para mí,
bueno,
yo creo que para todos
destaca,
incluso mucho más
que los antidisturbios,
la gente de asuntos internos
Urquico,
que es de hecho
como se titula
Laia Urquico,
y esa laia
ya no se ubica,
sí,
pero la sensación
que tú tienes
ante ese personaje
que es la investigadora,
¿no?
Vamos a matizar,
es la persona
que realmente
está obsesionada
con la tragedia sucedida
en el desalojo
y que intenta tirar del hilo
para entender
qué coño ha sucedido,
¿no?
cuánto hay de culpabilidad
en esos antidisturbios
o cuánto hay de culpabilidad
en las esferas superiores.
Y imaginar si es importante
este personaje
y la actriz
que la interpreta,
¿no?
Que es Vicky Luengo,
después hablamos de ella,
que ella es la prota
de la portada
y del cartel promocional
y de hecho
es la protagonista
de la primera secuencia
de todo el metraje,
de toda la serie.
La primera presencia.
Que hace que al final
esta movida
que hemos comentado policial
hace que casi lo olvides,
pero no,
no lo podemos olvidar,
al final Laia es quien abre
la pantalla
con ese momento familiar
jugando al trivial
con el papá,
la mamá,
ahora no recuerdo
si es un hermano,
es un hermano
y bueno,
así rápidamente explico
la anécdota,
responde aparentemente
de manera errónea
a una de las preguntas
del trivial
que está manejando
las cartas su padre
y la tía se queda rayada
y dice,
eh, no, no, no, no,
papá, seguro que no,
seguro que no es Leonor,
seguro que no es Leonor,
la respuesta a la pregunta
y el padre,
no, no, no,
te has equivocado,
pero la tía
ya de alguna manera
se lo oye
y Isabel Peña,
la accionista,
nos demuestra
que no,
que es una tía insistente,
que no,
que vamos,
que no se va a olvidar
de su propósito
porque insiste,
insiste hasta que
de verdad comprueba
que realmente
el padre ha hecho trampas
y con esto
nos acaba de presentar
al personaje
y aunque lo olvides,
bueno,
lo olvida la propia serie,
lo olvido durante unos minutos
y nos vamos a los policías,
gran presentación
también de esos policías,
con ese momento
que hemos podido entender
a través del tráiler
pero que aquí
todos podríamos reinterpretar
a través del tete
y el bonito,
sí que es cierto
que después
los acaba uniendo,
los acaba uniendo.
yo no sé qué experiencia
os habéis llevado
ante esa ficha artística,
esos actores que están detrás
pero a mí me pareció maravilloso.
A ver,
se dedica al casting
d'aquesta serie,
incluso del que podries
desconfiar
porque está claro
que el Salva,
que es el Hobbit,
está brutal.
Ya parlaremos
después una mica
que no es de ella
propiedad pero...
Ferran,
tenemos a Vicky Luengo,
que es esta Laia Urquijo,
investigadora de Asuntos Histernos,
que no deja de ser poli,
te la presentan evidentemente
vestida de civil
pero hay un momento
que la serie te remarca
que va enfundada,
lleva prepa
y la deja,
es un trato detalle muy interesante.
Constantemente la está guardando,
eso es un detalle
que yo me esperaba
que reaccionara más adelante,
no voy a desvelar por qué,
y no acaba,
o sea,
demuestra más
de que no le da importancia
a esa arma,
pero es policía.
Exacto,
no deja de ser poli,
porque muchas veces
es como el antidisturbio
es claramente un poli,
pero también la Vicky Luengo
lo es,
¿no?
¿Y quiénes son
esos seis antidisturbios?
Tú has mencionado
uno de ellos,
es Jovic,
Jovic con apellido imposible
Keuchkerian,
es posiblemente,
como nombre,
resaltan mucho más
Raúl Arevalo,
o el propio Roberto Álamo,
que son parte
de esos antidisturbios,
después esa sospecha
o esa desconfianza
la puede generar Alex García,
que es un guapo de...
El guaperas.
Un canario típico,
exacto,
pero que lo hace de maravilla.
Parece un tronista
de hombres,
mujeres y viceversa,
pero luego está excelente
en su papel.
Bueno,
es que tú
dejas de ver esa serie
y piensas que ese tío
se va a su casa
y deja el casco
con la porra y tal,
o sea,
realmente es...
Això em recorda
el paper que feia
el de Quien ayer Romata,
com es diu,
el que li van donar
al Goya
a Revelació,
al que és el català.
El Quinky,
el Quinky.
Aquest,
tu quan veus la pel·lícula,
penses,
aquest tio,
quan surt del plató,
se'n va a casa
i és així.
Enrique Oqué.
A l'Enrique Oqué,
que el Pons és un català
d'aquí de la terra,
nano.
Però el que veus allà,
que fa el Gallec,
el Quillo i tal,
són aquests actors
que entren tant,
que són un puto crac,
aquest tio.
I com el que dius,
d'Antigui Històrbios,
és d'aquesta gent que dius,
és que ets així segur,
són muy creíbles.
Tanto es así,
que a mí,
Vicky Leongo,
aunque tenga este nombre de Laia,
me parece la típica tía castiza,
española,
no?
Però representa que el personatge
és català,
no?
Home,
si es diu Laia
i té un company
que té un accent que flipas.
A pesar del company,
que ha interpretat
Barça,
Mama Daula,
que jo el conec personalment,
fa un paper una mica estrany,
que abans deies,
Carles,
que és com la chacha,
no?
Sí,
jo no sé,
com ho veieu,
se han invertit
en els roles clàssics
del heteropatriarcal
donde la mujer...
Ella le llega a dir,
és que no me apoyes,
i el tío,
hombre,
te estoy haciendo la comida,
te estoy haciendo todos los días.
¿Estáis de acuerdo
en que la serie,
o sea,
hi ha una clara apuesta
por esa heroicidad femenina,
la prota,
pero al mismo tiempo
ese personaje,
la pareja de Laia,
ese,
¿cómo así que os digo?
Jaume Amadaula,
no me he recordado
el nombre del personaje.
Puede salir una mica
a las costuras
como que es casi
una feminitat.
A mí me parece flojo
ese personaje,
pero sí que es cierto,
Carles,
que ese personaje ayuda
a entender
la otra realidad
de Vicky Luengo,
bueno,
del personaje de Laia,
que por cierto,
Vicky Luengo
es mallorquina
e protagonizó
una de esas pelis
sobre el 1714
sobre la idea
de que es Born,
que no era la menos mala,
por así decirlo.
La que tenía
era un 4,5,
¿no?
No,
esta se salvaba
un poquitito más.
Y he mencionado
a otro de estos actores
que para mí
es un grande
que es Hobbit,
¿no?
Hobbit de apellido imposible,
que es un tío
que era boxeador
y que yo además,
ahora últimamente
se está hablando
muchísimo de él
porque también sale
en La Casa de Papel
haciendo un personaje
bastante relevante,
hizo otro personaje
en Hispania.
En Assassin's Creed
salía.
Exacto.
Hasta escanejado
en Assassin's Creed.
Pero más secundario,
¿no?
Sí,
es un suport.
Los protagónicos
han empezado,
él ha empezado
a ganar fama
a través sobre todo
de La Casa de Papel
y ya finalmente
aquí como salva,
como el líder
de ese furgón policial.
Pero es que Hobbit,
el protagonista,
el actor,
era un boxeador
de pesos pesados,
es un toro.
La pinta la té.
Sí,
de hecho sale también
en toro,
por cierto,
es el tercer hermano.
Hostia,
qué buena.
Después pasa,
exacto,
peliculón.
Y después pasa,
después pasa a ser poeta,
bueno,
cuando se retira,
tira de la pluma
y finalmente
esa poesía
la acaba proyectando
en sus monólogos
que evidentemente
juegan en lo cómico,
pero tienen una profundidad
y unas reflexiones
que bien podrían,
que le dirían muy bien
a esta serie,
¿no?
¿Qué te parece,
Ferran,
si escuchamos algo
de sus monólogos,
en concreto uno
que se llama
Coquaretas?
Los niños negritos
no comen.
No,
no comen.
Sus madres
tienen los ojos
sepultados
en tumbas vivas
en cauces de ríos
de lágrimas secas
con barrigas
preñadas de muerte.
La esperanza de vida
está por debajo
de un año.
Me cago en mi puta vida,
entonces.
Se trafica,
sí.
Se trafica
con armas,
con drogas,
con hombres,
con mujeres,
con niños,
con vidas,
con ideologías,
con internet,
con política,
con poder,
con sueños,
con meterte el miedo
en el cuerpo.
¡Qué maravilla!
Esta frase fetal
es de hoy.
Este tono,
este es el principio
del monólogo Coquaretas,
¿no?
Que con ese título
ya imagináis
que va por otros derroteros.
A mí es que mola
porque comienza
la pasan cómica,
¿no?
Y toda la gente
¡oh!
Y después son...
Bueno,
es que la vertiente cómica
es los niños negritos
no comen.
Esto también muestra
la frivolidad del personal,
que lo que tenemos
es ganas de reír
y da igual lo que nos sueltan.
Por eso es como
cuando sur Luis I.K
o cuando sur Ricky Gervais
que la primera frase
siempre es
bueno,
el aborto...
¡Ah!
Porque me la va a liar,
me la va a liar.
Pues sí,
es como el poeta
del cuchillo,
¿no?
El hobby con poco.
Y toda su primera parte
de monólogo,
que dura pues
tres, cuatro minutos,
esa primera parte,
va en esa línea.
Sí, sí.
Y llega un momento
que es muy interesante
porque dice
yo solo quiero
volver al vientre
de mi madre,
¿no?
Yo solo quiero
la protección,
no literalmente.
Mira como yo al principio.
Yo solo quiero,
yo solo quiero,
yo solo quiero
que veáis la cara
que eso se ha quedado
bojado.
Esas risitas
que tú apuntabas,
Paul,
se enmudecen totalmente
y finalmente
la meña está
¿qué está pasando aquí?
Y ahí rompe, ¿no?
Y ahí rompe
y empieza con ese
mítico
En mi casa
éramos muchos,
mucho más que muchísimos
y muchísimos más que más.
Y es un tío muy cachondo
que como tú dices,
Ferran,
a veces tira
de humor de porreta,
pero también muy reflexivo.
Pero que utiliza,
como que ya lo has dit,
es poeta
y seguramente
era muy Spoken World
porque él tiene
una veu muy potente.
Muy.
Claro, utiliza
muy la repetición
porque yo en un momento
del monólogo
que es croquetas,
croquetas,
croquetas,
croquetas,
croquetas,
¿cómo estás?
Y es como,
no me voy a reír,
lo absurdo,
porque también se refugia
con lo absurdo,
¿no?
Y realmente su tono,
el tono de ese monólogo,
pero el tono también
que él lleva en sus escritos,
es un tono que yo creo
que combina muy bien
con la serie.
Es decir,
han aprovechado
la parte castiza,
pero si tiráramos
no del personaje
sino del actor,
veríamos que está muy implicado
en luchas
a favor de Armenia
porque en el fondo
nació en el Líbano
pero es de origen armenio
y...
¿Cuál es el apellido?
Hobbit Keuchkerian.
¿Y nació allí?
El tío es de...
Nació en el Líbano.
Nació en el Líbano,
en Biruch,
si no me equivoco,
pero él es de origen armenio
y precisamente
por esos problemas políticos
acaban vibrando aquí.
Bueno,
de hecho es de Madre Navarra,
ahora no recuerdo
quién es el padre o la madre
que es de aquí
y bueno,
es un tío que ahora ya está
evidentemente proyectado
en sus trabajos actorales
pero hay muchos más,
después hay otro personaje
que es una maravilla
que no vamos a hablar
del actor en sí mismo
pero sí
de quien representa
Revilla,
ese Revilla,
ese viejito
con boina
que todo lo maneja
y que en el fondo
es una clara relación
a Villarejo.
Totalmente.
Al conocido Villarejo.
Las cloacas.
De nuevo,
exacto,
de nuevo Sorogoyen
está muy implicado
con lo que hace
no solo a nivel cinematográfico
sino también a nivel moral
y me sorprende
que en todo esto
tengan que salir
como siempre
los sindicatos policiales
a quejarse
porque
yo que estaría
como en las antípodas
de lo que pretenden
los sindicatos policiales
te diré que también
he sido algo crítico
con cuestiones
de la propia presentación
de policías
sobre el hecho
de que los antidisturbios
tiran las balas
en vertical
hacia arriba
y todos sabemos
que las pelotas de goma
van al menos
por tierras catalanas
a la altura de los ojos.
Y añado una cosa,
mucha incomodidad
me provocó
cuando hay un momento
sin salas balas
hay un momento
en el que realmente
esa paliza
que le dan a unos
sí que estoy desesperando
disculpa
a unos ultras
a unos ultras
tú inevitablemente
te pones de parte
de los antidisturbios
por una cosa
que ha pasado
eso sí que no lo voy a revelar
entonces eso a mí
me produce incomodidad
Adri
me estoy poniendo
de parte de unos tíos
manipulador
y eso es lo que yo
os comentaba
que al final
está implícito
en la propia serie
que es que
acabas empatizando
con los policías
y la Adri
sí pero aún así
me parece una serie
brillantísima
eso sí
y bueno
yo creo que
que era la lechera
ah hostia claro
no me olvido
al final la lechera
se le llama así
a todo furgón policial
incluso en la actualidad
puede que sea un término
mucho más de antaño
porque es que
parece ser que
en los años 60
el furgón policial
era exactamente
el mismo modelo
que los furgones
con los que se repartía
la leche
no del mismo color
y por eso se dice
repartir la lechera
la lechera era blanca
pero las furgonas
de policial
eran grises
y algunas
ese tono beige
así castizo
caduco ya
pero era el mismo modelo
estamos hablando
del Renault 4
o del Viasa
SV430
o de la típica NKV
pero Ferran ha dicho
una cosa importante
por eso se dice
no solo viene la lechera
de ellos
sino repartir leches
viene de eso
te doy dos leches
exacto
la idea de repartir leches
viene de que ellos
salen de la lechera
y es que hay un dato más
y es que después
en el año 73
el coche
no la furgona
que era un Seat 124
que era de color gris
lo pone en blanco
y ahí ya la lían
ahí ya la lían
porque coche blanco
y furgón
del mismo modelo
que la lechera
se queda
para la posteridad
como la lechera
se llevaba la leche
exacto
y bueno
hasta aquí
simplemente no desvelamos
nada más
pero qué pedazo
de fin
de Ferran
vaya una salsera
bueno yo con que lo he acabado
ya os lo diré
apoteósico
como
bueno
acabarem
aquest repàs
per aquestes forces
del desordre
amb aquelles que
normalment
ens consolen
en la ficció
les que acostumem
a donar-nos
una esperança
que el món
pot ser salvat
si existissin
personatges especials
parlem dels superherois
d'aquells
ubermenys
dissenyats
i imaginats
per protegir-nos
i salvaguardar-nos
de la complicació
política del món
amb una clara
identificació
del bé
i del mal
o almenys així
apareixien
durant la primera
meitat del segle XX
amb aquell Superman
de DC
o Capitán Amèrica
de Marvel
quan el món
va expandir-se
i els problemes
es van multiplicar
sembla que la gent
necessitava icones
que simplifiquessin
els conflictes
i donessin
solucions satisfactòries
sense cap mena
de dubte moral
ara bé
ja no som
tan naïfs
ja hem comentat
una época postmoderna
i molt cínica
i que aquests discursos
absolutistes
del bé i el mal
i tan reduccionistes
ja no ens serveixen
ja als anys 80
alguns autors de còmic
com Alan Moore
del que vam parlar
la setmana passada
o Frank Miller
ja van deixar tractats
i traçats
una miqueta
més crítics
i profuns
sobre els superherois
però va ser
el canvi del mil·leni
on aquesta integració
del mite superheroi
amb l'actualitat
del món real
es va donar
una de les obres
més definitives
jo crec
podríem estar parlant
de The Boys
totalment
algun dia
podríem anar-nos
com deia els 80
i parlar de Watchmen
també
o de
Regressió del Caballero Oscuro
aquest dut Macarra
o podríem parlar
d'un còmic
del mateix autor
del que parlarem avui
que seria Quicas
que ja és directament
la subversió còmica
però jo
estic preferint
abordar
el tema
amb un còmic
de personatges
que són
antisistema
sense pretendre-ho
vull parlar-vos
dels Ultimates
de Marvel
segueixis aquest tot trist
eh avui
sí
he buscat la cançó
més trista
la versió més trista
que he trobat
aquesta música
m'està razonant molt
és la cançó de Marvel
de Vengadores
però versionada
per una
no la tropia
de los Vengadores
exactament
hòstia
la podia haver buscat
si no t'ho has recordat
mira
d'acord
la continuïtat
perquè un moment
anem a explicar
qui són els Ultimates
perquè em sembla
que la diria
jo estic perdido
posa el focus
s'ha de dir
que la continuïtat
comiquera principal
de Marvel
la continuïtat
vol dir la història
diguéssim dels còmics
és coneguda
com a Terra
6-U-6
616
i s'inicia ja
amb els primers còmics
cap allà
l'any 39
amb l'entorxa humana
i clou events històrics
del nostre món real
amb l'afegit de superhumans
és la història dels còmics
és la nostra
amb l'afegit
que hi ha un tio
que tira terra d'aranyes
que hi ha un supersult
bueno ja ho sabeu
aquests ubermans
que deia en la introducció
a mesura que no us avenzen
anant succeint al món
d'alguna manera
aquesta continuïtat
els ha integrat
els ha integrat
els esdeveniments del còmic
com per exemple
a Vietnam
que ha passat
els còmics de Marvel
o les protestes racials
de fet els X-Men
neixen en aquella època
els superherois
plantejaven sortides
aquests problemes
en base a la seva fantasia
de poder
i una visió
quasi sempre optimista
de les possibilitats
però el 2001
aquest equilibri
realitat-ficció
es va veure
totalment sobrepassat
que és quan va entrar
l'euro
exacte
és que l'euro
va dir
no tio
jo la peseta
recordeu que el Buenafuente
fa el que has d'explicar
un euro
costa
166
no sé què
Òbviament estem parlant
de l'atac
a les Torres Bessones
l'11 de setembre
que va fer
que aquests policies
del món
que fins ara
trobaven solucions
a qualsevol conflicte
perdessin l'innocència
la línia principal
dels còmics de Marvel
no va poder absorbir
ni de lluny
aquesta nova realitat
i la solució
que van trobar
a la casa de les idees
que és com es coneix
a Marvel
va ser crear
una nova continuïtat
moldejada
amb un reinici
més basat
en la política moderna
i la realitat
més crua i actual
van néixer
els Ultimate
és a dir
és una línia temporal
separada
que es reinicia
comença
des del principi
tots els herois
són nous
el guionista
Mark Miller
i l'artista
Brian Hitch
van iniciar
al març del 2002
una saga
de 13 volums
on veiem els superherois
que tots coneixem
Capitán Amèrica
Hulk
Thor
Iron Man
etc
però com si fossin nous
en aquesta versió
dels fets
els poders
i característiques
dels personatges
són gaire iguals
que les que tots coneixem
a la línia
de continuïtat principal
però els caràcters
i motivacions
s'adapten
a aquesta nova realitat mundial
que els ha obert els ulls
i ja no només
el terrorisme global
sinó el reaccionisme
i el neoimperialisme americà
o sigui
estem parlant
d'una Marvel
post-11S
sí
és com
una reacció
que va tenir Marvel
va ser
hem de canviar
hem de fer
que els personatges
s'adéquin més
a el que està passant
és que sobretot
jo crec que el que va passar
és sempre
el terror
el monstre còsmic
el no sé què
i ara de cop
és que el terror
també el pot sembrar
el terrorista de turno
la persona
a mi em recorda
Godzilla que era
era el fantasma
de la bomba atòmica
aquí podríem parlar
del mateix
amb les torres bessones
clar però
alguna cosa al revés
molt més humà
aquí la traducció
era alguna cosa
més terrenal
exactament
de fet lluny d'amagar-se
d'aquesta contradicció
entre ser els herois
i tenir actituds
fascistoides
Mark Miller
ho posa al vell mig
del relat
sense anar més lluny
al Capitán Amèrica
que sempre s'havia vist
com un boy scout
que tenia humilitat
que era molt empat
i que tot sempre feia
el correcte
i és molt naïf
ara mateix
en els còmics
d'Ultimate
era un soldat
que creu que
sempre té la raó
també s'entra molt
en l'organisme
de la creació
perdó
s'entra molt
en la creació
d'organismes
paragovernamentals
en el cas de Xil
que té una naturalesa
bastant corrupta
i perniciosa
Xil què és Xil?
Xil
és
Security
no me'n recordo
però què és?
què té pres
com a òrgan?
és que ve a ser
l'Institut de Seguretat Nacional
és una agència
és com la CIA
encubierta
i de superhombres
que esconde a los supermenys
no els contracta
i els fa emplear
pel bé de la Seguretat Nacional
que els serveix d'excusa
per transgredir les lleis
la moral
i transmuta
ja et dic
una agència
que està controlada
de forma molt maquiavèlica
per un Nick Fury
que antigament
era un soldat del Vietnam
de Blanc
amb l'aspecte
de David Hasselhoff
i ara és negre
amb l'aspecte
del Samuel Erija
que va acabar sent
Nick Fury
l'únic punt en comú
és el parche en el ojo
aquest parche
que porta en infúria
que té una ferida
que les pel·lícules
fa poc
ens van desvalar
com se l'havia fet
i és que la principal
amenaça
que els últims
afronten
en aquests còmics
és una invasió alienígena
a escala global
als Chitauri
que és l'única subtilesa
que Mark Miller
es permet
que és no parlar
d'hordes
d'islamistes
que ens volen destruir el país
que bàsicament
és el que representen
però la resta
tampoc és que sigui molt subtil
els herois són
alcohòlics
depredadors sexuals
maltractadors
i fins i tot
psicòpatats
i caníbals
perquè el Hulk
és l'hòstia
i el maltractador
s'ho dius
per l'homping
l'homping
l'hombre hormiga
que matxaca la dona
d'una forma
em dona la sensació
el trauma
que podria tenir gent
després de l'11S
aquesta idea
de post-traumàtica
està en tot això
no?
sí, clar
és que
és una reacció
que té
l'univers Marvel
cap a tot plegat
i sembla
denunciar
com obturguem
poders absoluts
en moments de crisi
a gent que en realitat
són acomplexats
o maníacs
no pas aquells
herois de l'època daurada
sense falc
sense cap mena de falla
i que són tan confiables
de fet
durant la seva publicació
al llarg dels anys
The Ultimate
va portar
va portar tant
crítica necessària
al gènere
i també va tenir
molts rebuig
perquè va acabar
exagerant molt el to
va arribar a punts
on
semblava que tot
fos una merda
de fet
em sap greu haver fet
l'editorial que he fet
perquè sembla que jo seria
ara mateix estaria escrivint
The Ultimate
de fet
The Ultimate
va tenir dues seqüeles
cadascuna més bèstia
com us comento
però menys aguda
en el seu comentari
i simplement jugant
molt amb el shock value
aquest valor
de provocar reaccions
i també va generar
una sèrie de spin-offs
encabuts en aquest nou
univers Ultimate
com Ultimate Spider-Man
Ultimate X-Men
que segueixen la línia
aquesta del postmodernisme
però jo si us he recomanat
alguna cosa realment
Ultimate Spider-Man
que el vaig llegir tot
que és llarguíssim
és brutal
per entendre
perquè és el personatge
més humà
és un xaval
és un xaval d'institut
llavors realment
¿tienes que ver
con la animación o qué?
no, aviam
això és el que vaig
que si vés a agrair
aquest arquetip
trencar amb l'arquetip
del superheroi típic
que resulta potser
més sincera
amb el temps que vivim
i no tant
Deus ex-màquina
tot i que va acabar
també anant bastant cap aquí
al cap d'un temps
la gent
ja us dic
va començar a repudiar
aquesta exageració
de mala llet
i violència
i escalada de destrucció
i segurament per això
el 2008
un cop Marvel
decideix arrencar
el seu univers cinematogràfic
amb la peli
d'Iron Man
l'enfoc realista
d'Ultimates
s'agafa
però
alhora
es mesura
una miqueta
aquest cinisme
es rebaixa el to
no?
és clar
i és cert
que l'MCU
el Marvel Cinematic Universe
es basa molt
en Ultimates
de fet
el gran crossover
de Vengadores
que va ser la primera pel·lícula
tracta el Chitauri
però no són
una metàfora
d'una invasió
islàmica
no són
simplement alienistes
teòrics segur que diuen que sí
ja
alguns ho hauran fet
i de fet
també parla de la conspiració
a Winter Soldier
Rashid
i tot plegat
ja us dic
que portem 20 pel·lícules
més de 20 pel·lícules
23 si no m'equivoco
haurien de ser 24
però no s'ha estrenat
i l'univers
Marvel ha tornat
una miqueta cap al naïf
hem abandonat una miqueta
aquest cinisme
com amb ganes
de tornar a creure'ns
i a tenir il·lusions a la vida
com hauria de fer jo
després de l'editorial
d'aquest programa
aquest principi
però vaja
jo vaig disfrutar molt
d'Ahí Última
en el seu moment
i jo us la recomano
en especial la primera saga
i et fa pensar
més enllà de superpoders
i de capes
et fa pensar en política
et fa pensar en
com està l'estat del món
és una idea alegòrica
ja us dic que a vegades
està bé recuperar
aquest infantilisme
aquesta perquè
potser sí Adriano
que de la ignorància
es viu una miqueta millor
hombre la ignorància
te da la felicidad
gran momento de Matrix
i amb això
arribem al final
perquè ens queda un minutet
nois
no lo que te preguntaba
en un momento
realmente
nos estás hablando
de los cómics
la proyección que tiene
a nivel serial
animación
ho han portat
però com que l'animació
dels superherois
sempre s'ha portat a l'infantil
sempre han descartat
la part violenta
i és una llàstima
perquè una de les coses
millor que té el cómic
és no amagar
que per exemple
els superherois
creen danys col·laterals
jo tinc una pregunta
de tota aquesta saga
moment clau
moment que diguis
esa vinyeta
ese moment
amb què et quedes?
per mi del primer còmic
Hulk hetero
si no us dic res més
Hulk hetero
nois hem d'anar tancant
queden 30 segons
pues nada
como no hi ha agenda
no hi ha agenda
perquè no sabem què passarà
jo crec que lo mejor
que podemos hacer
és que la agenda
hacía esto
estos cómics
película
y serie
que hemos presentado hoy
7 de Chicago
6 de antidisturbios
5 de 4
de empanada
3, 2
doncs no recuerdo
ni la xarxa social
l'ho hem dit al principi
del programa
suficient
vinga nois
chicos estamos o no estamos
estamos
al just a la