Comencem ara també la roda d'entrevistes que farem amb els professors,
professores, conferenciants que fan cursos aquest segon trimestre
tant a Can Gynastà com al centre cívic Joan Maragall.
Parlem avui amb en Pau Fuster que a partir del 9 de març,
tots els dimecres a dos quarts de vuit i fins al 9 de la nit i fins al 6 d'abril,
s'encarrega de les conferències del cicle de jazz que es fan a Can Gynastà.
Tinc el telèfon, saludem-lo. Hola, bona tarda, Pau.
Hola, bona tarda.
Bé, permet-me que et presenti una mica, abans de res,
has estudiat música a l'Institut Llongueres i també al taller de músics de Barcelona.
Després vas cursar estudis de televisió, cinema, també de regidoria d'espectacles
i actualment treballes com a regidor d'òpera al Gran Teatre del Liceu.
Efectivament, sí, sí.
També ets un gran aficionat al jazz i has dirigit i presentat el programa de ràdio
Ganes de Jazz a l'emissora RSKA Barcelona i a més a més has fet conferències
sobre temàtiques de jazz a l'ateneu barcelonès.
Sí, entre molts i molts altres llocs, sí.
Déu n'hi do. Aquí a Can Gynastà, és el primer cop que fas aquest cicle de jazz?
Ui, no, no, Can Gynastà, diria que...
Bueno, m'atreviria a firmar que fa cinc anys que ja faig trimestres, o sigui que...
Déu n'hi do.
Sí, sí, soc un clàssic, ja, a Can Gynastà.
I durant aquests cinc anys has tingut un públic fidel o com has vist de receptiva la gent de Sant Just?
Doncs molt, molt receptiva. Vam començar fent una mica d'història del jazz en general
i encara tinc alumnes que van venir al primer trimestre de fa cinc anys.
Fa cinc anys que em ve a classe.
Hi ha gent que ho ha deixat de venir i han vingut de nou.
Ara tinc més alumnes ara que fa cinc anys.
La cosa mata millor. Sí, sí, molt content, la veritat.
I des que vas començar, tu com et dissenyes els programes,
és a dir, els continguts de les classes o de les conferències?
És a dir, suposo que fa cinc anys vas voler començar de manera més...
Parlen del jazz poder de forma més general i ara segueixes més algunes línies en concret.
Sí, vaig començar fent una mica de història del jazz en general.
Després, segons les demandes, els alumnes també,
o el que havien preguntat durant aquell trimestre,
vaig fer un cicle només de la música de Nou Orleans, els inicis del jazz.
Després també vaig fer un altre cicle de l'era del swing.
I segons anaven les preguntes durant els trimestres,
jo anava anant cap a algun lloc diferent.
I també, bé, perquè com que els alumnes van venint,
em van saber una mica més.
Aleshores puc parlar de coses més concretes,
de músics no tan coneguts, per exemple,
o de temàtiques que no tenen tant a veure amb el jazz únicament.
Per exemple, vaig fer un curs de drets civils i jazz,
en el qual es tractava tota l'evolució dels drets civils lligada al jazz.
Quins músics s'havien significat i quins temes eren importants
des de l'estiu del jazz i els drets civils.
Hem fet de tot. Ja en fa cinc anys, imagina't.
I les classes, les sessions, com les desenvolupes?
És tot a nivell teòric?
Escolteu també alguns temes o aprofundiu amb alguns autors?
No, no, escoltem.
Si no escoltessin música, esclar, és un escolt a jazz.
Sí, escoltem música i el que faig és, sovint,
és a dir, faig audicions guiades.
És a dir, que el que escoltem, mentre ho escoltem,
jo estic explicant què està passant.
És a dir, ara entra el saxo, ara han canviat de to,
ara no sé què,
perquè hi ha coses que la música potser,
una persona que no estigui molt ficada, no ho nota,
però si tu li dius, dirà,
ah, sí, és veritat que ha passat alguna cosa,
que ara ha canviat d'esmonia i nota una cosa diferent.
Ara ha entrat tot el saxo a l'hora.
Però sí que ho relata una mica, la música.
I sí, de fet, aquest trimestre,
el que passa és això,
que em van demanar els alumnes,
i jo vaig dir, a veure, què faig el proper trimestre?
Perquè després de tants trimestres, què faig?
I em van dir, home, podries fer, així, músics, músics concrets,
i parlar de, doncs això, de la gent que t'agrada i tal.
I això ho faré, parlaré de músics concrets.
Aquí, en el programa, demà,
que reparteix l'Ajuntament de Sant Just,
especificar uns noms en concret,
que, si vols, els repassem.
Sona en Luis Armstrong, en Luke Helington,
Billy Holiday i Charlie Parker.
Sona, entenc que són els artistes
que tractareu en aquest segon trimestre.
I com aniràs tirant del fil de cadascun d'ells?
Dedicaràs una sessió?
Jo entenc que per tu cadascun podria donar per no sé quantes sessions,
però què és el que n'extrauràs de cadascun d'ells?
Aquí faré una mica de repàs a les vides de cadascun d'aquests músics.
Fixa't que són quatre.
Hi ha cinc sessions, per tant, hi ha una cinquena.
En aquest no sé què faré.
Els alumnes tampoc ho sabran.
Ja ho veurem, improvisaré.
Ja que estem parlant de jazz, doncs improvisaré.
I aleshores, aquestes primeres quatre seran una dedicada a Luke Helington,
una dedicada a Luis Armstrong,
que són dos totems absoluts de la història del jazz.
I després a la gran Billie Holiday i la seva vida tormentosa.
I després a una altra no menys de vida tormentosa i no menys gran,
que és Charlie Barker,
que és el gran precursor del jazz modern.
Cal tenir coneixements?
Abans d'apuntar-se cal haver tingut algunes sessions anteriors amb tu
o cal tenir uns coneixements mínims sobre el tema del jazz?
No, perquè m'ho fem anar i jo explicaré.
A veure, el que passa sí que és veritat que tens alguns alumnes
que ja saben qui és Luke Helington, que ja l'han escoltat,
Luke Helington, per exemple, per dir algun d'ells.
Però de tota manera, diguéssim,
el que faré jo és explicar la vida d'aquests músics.
Aleshores l'escoltarem quan la primera música que feien
i la música que van fer quan era amb la seva maduresa
i la música que van fer just abans de morir,
explicant qui és la seva vida, algunes anècdotes, etc.
Vull dir, no cal, no cal.
De fet, està molt bé si no en saps perquè és una oportunitat per conèixer.
És a dir, si no saps qui és Luke Helington,
és perfecte perquè algú t'agafarà i et posarà els millors temes,
t'explicarà per què sona així en una hora i mitja o dues.
És xulo, és xulo.
I després d'estar tants anys fent conferències, cursos sobre temàtiques,
tu quins aspectes del jazz creus que són els que més li interessen a la ciutadania?
Això depèn, depèn del...
Diguéssim que el jazz, com que és una música molt extensa,
alguna vegada algú m'ha dit
home, és que tu només escolta jazz.
Jo els hi dic, doncs tu només escoltes pop-rock, saps?
Que el jazz té tantes variants, té tantes sacetes diferents
que al públic també passa això.
Tu pots tenir un públic que li agrada dir molt el jazz clàssic,
que li agrada dir molt el jazz dels jazz anualians
i el jazz de l'era del swing de les grans orquestres.
I aleshores, a Canxinestar jo diria que predomina una mica més aquest públic.
Una mica més, no del tot.
I aleshores, si tens aquest tipus de públic, doncs clar, va molt cap aquí,
però clar, hi ha hagut també alumnes que per ells tot és a partir dels anys 60.
I aleshores, la música és molt més moderna,
entre la fusió és el jazz més modern i més experimental.
Aleshores, és que depèn, depèn,
perquè això és com amb altres musiques no diem rock.
Si parlem del rock, què és el rock? Led Zeppelin o Elvis Presley?
Aleshores, clar, és difícil.
És molt extens, és un tema molt extens.
Llavors, depèn de quin públic tinguis,
les preguntes aniran més cap aquí o cap allà.
I a tu, personalment, què és el que més t'enganxa d'aquest estil musical?
O sigui, a tu en quin moment et comença a interessar o a agradar?
A mi em comença a agradar el jazz de petit, de jovenet,
diguéssim, a l'adolescència em comença a agradar.
I una mica de la culpa la té Woody Allen també,
perquè jo veia moltes pel·lícules de Woody Allen, sempre sonava jazz, no?
Jazz clàssic.
I això, aleshores, començo per aquí, començo per aquí.
Començo l'adolescència i també començo perquè estava estudiant música al taller de músics aleshores
i és una escola en què el jazz és el que s'estudia allà.
I si alguna música, si em preguntes quin és l'estil de jazz que més m'agrada,
segurament diríem que seria el hard bop o altrament anomenat soul jazz,
que és el jazz dels anys 60, 50s, 60s,
molt influenciat pel blues i pel gospel i per tornar a les arrels negres
dels cançons del treball, dels espirituals, etc.
I avui en dia, quins referents del món del jazz tenim?
Creus que estiguin en boca del públic, que els coneixem?
És molt difícil això. T'ha passat exactament això, no?
Passa el mateix, eh?
Passa el mateix. Ara podríem parlar de Wynton Marsalis
i segurament algú que ens escolti li dirà que sabrà qui és Wynton Marsalis,
perquè és un músic conegut que té el jazz del Lincoln Center,
amb una de les grans orquestres allà al món.
Però al mateix temps aquesta persona,
hi ha gent que encara veu del jazz tradicional, no?
Llavors hi ha tota persona que potser això ni ho escolten
i troben que els seus referents ara són altres.
Són Snarky Papi, més a saber, no?
Hi ha gent que fa coses molt més innovadores i que potser no agraden,
perquè hi haurà qui no ho consideri gairebé jazz.
I aquí està la gràcia, no?
Diguéssim que el jazz ara mateix, amb les etiquetes, és el que passa.
Ha arribat un moment en què és gairebé impossible saber
on és la frontera de què és i que no és jazz, eh?
Clar, suposo que també a mesura que passen els anys
es veu també l'estil en diferent perspectiva.
També van sorgint noves músiques i totes s'ha d'anar enquadrant
en el context en què ens trobem.
Però, per exemple, grans com els que tractaràs no en els cursos,
per exemple, en Luis Armstrong,
tu diries que, per exemple, és la peça clau del món del jazz.
Luis Armstrong, sí, com els dic els meus alumnes,
Luis Armstrong és, diguéssim, el gran Jesucrist del jazz, no?
És el gran predicador.
És algú que agafa i fa que el jazz arribi a tot arreu
i ho influencia tot.
És el primer gran solista de la història del jazz
i durant uns 15-20 anys tots els músics de vent,
sobretot els trompetistes,
però fins i tot et diria que tots els músics de vent
volien sonar com Luis Armstrong.
És algú que va influenciar moltíssim, moltíssim.
Sí, per això parlaré d'aquests.
Són quatre músics d'aquests que parlarem que són tòtems.
En si mateix ja són molt grans, són molt grans, aquests quatre.
La Billie, Luis Armstrong, Duke Ellington i Charlie Parker.
Sí, són tremendos.
Em sorprèn perquè suposo que també deu passar amb altres estils musicals,
Dones reconegudes dins del jazz no s'han escoltat gaire.
No, no, no.
No, no, clar.
El jazz és tan masclista com qualsevol disciplina.
Tot ho ha estat de masclista.
Aleshores, no, no.
Hi ha molt poques dones dins del món del jazz reconegudes.
Hi ha moltes més dones de les que ens podem imaginar.
Però també algunes dones van ser, no diria silenciades,
però que coll.
Sí, sí, silenciades.
Si fixeu-vos que una cosa que va passar, per exemple,
és que durant la Segona Guerra Mundial,
mentre tots els homes estaven fent la guerra als Estats Units,
doncs aquelles orquestres van seguir tocant.
I els clubs de jazz, molts d'ells, van seguir existint i seguia enti música.
I aleshores hi havia tot de dones que tocaven
en aquells locals de jazz i en aquelles orquestres.
Ara es va acabar la Segona Guerra Mundial
i aquelles dones van haver de deixar de tocar
perquè van tornar els homes, que eren les que se suposava que ho havien de fer.
És a dir, sí, sí, això passa i sobretot ha passat.
Ara estem en un canvi, un canvi molt gran.
O sigui, ara sí que hi ha dones que toquen jazz,
sí que hi ha dones molt reconegudes.
No només cantants, a més a més, cosa que fa molta il·lusió,
perquè a vegades semblava que una dona dins el món del jazz
el que havia de fer era cantar, no podia fer gaires altres coses.
I ara tenim bones bateries, bones saxoforistes, bones contrabaixistes...
Tenim de tot, no? Ara?
I això està canviant millor, evidentment.
Per exemple, Andrea Motis seria un exemple?
Sí, seria un exemple d'una música, ella és cantant i trompetista
i és molt famosa, diguéssim, és molt reconeguda, evidentment.
I Pau, per anar tancant una mica la nostra conversa,
el primer trimestre, és a dir, els alumnes que repeteixin,
però que hagin començat aquest curs, que comencessin el setembre,
el setembre què vas tractar? Quins aspectes vau estar treballant?
Ah, sí, estàndards, vam estar fent estàndards de jazz.
Vam fer dos trimestres de estàndards de jazz.
I què s'entén per estàndard?
Bé, és difícil de respondre, però no tant.
Els estàndards de jazz són aquells temes, aquelles cançons,
que són comunes entre la comunitat jazzística.
També una manera de dir-ho seria, a una jam session,
on els músics improvisen i pugen a l'escenari
sense conèixer els uns amb els altres,
doncs si jo pujo a l'escenari i dic,
fem una all of me, que és una cançó, un estàndard.
I jo dic, l'únic que he de dir és el to.
Dic, fem una all of me en sol sostingut.
I aleshores, els músics ja sap, com que ja tots es coneixen la cançó,
l'únic que hem de fer és tocar-lo amb el to amb què hem quedat,
i ja està, i ja podem tocar junts.
Per això els estàndards saben molt per això,
perquè a una jam session hi ha un coneixement mutu
entre els músics de molts temes.
Però clar, són infinits gairebé els estàndards.
Per què?
Perquè hi ha els estàndards de música dels més antics.
Per això vaig fer dues sessions estàndards,
perquè hi ha moltíssimes músiques.
És a dir, no és el mateix tocar jazz de Nou Orleans
que tocar jazz dels anys 60, dels anys 70.
I també hi ha estàndards dels anys 60 i 70
i n'hi ha també dels anys 20.
És molt extens, però sí, això són els estàndards.
Deu-n'hi-do.
Segur que en el jazz hi ha un munt de conceptes
que suposo que a les classes també has d'anar a repassar,
no has d'anar explicant cada cop que comences un curset,
perquè si no, a vegades...
Clar, clar.
Òbviament, la gent que no ha pogut assistir als altres
queda una mica més penjada en aquest sentit, si no.
Molt bé, doncs res més, Pau, que vagi tot molt bé.
Amb aquest proper curs que hi ha,
aquest segon trimestre aquí a Can Gina està,
i res, a Gaví del jazz.
Molt bé, moltes gràcies.
Això ho farem.
Perfecte, que vagi bé.
Adéu-siau, bona veredra.
Igualment, adeu.
Adéu.