Passen 13 minuts de les 12 en punt i seguim el magazine matinal de ràdio d'Esverm,
començant ja a la tercera hora.
Toca fer l'entrevista del dia, que també podeu seguir pel canal de Youtube de l'Emissora,
i avui tenim a l'estudi de ràdio el fotògraf Sant Justenc Francesc Fàbregas,
reconegut professionalment sobretot per la cobertura fotogràfica
dels esdeveniments musicals importants a Catalunya
i per la direcció i la creació de programes de televisió
de gaire cultural i musical, un clar exemple, doncs, n'és l'espúndic de TV3.
A més, ha fet nombroses exposicions de forma col·lectiva, també d'altres individuals,
i la seva feina com a fotògraf també està reconeguda en algunes ocasions amb diferents guardons.
El saludem, que el tenim aquí a l'Emissora, bon dia Francesc.
Hola, bon dia, moltes gràcies per convidar-me.
Bé, podríem dir que has portat Bruce Springsteen a Sant Just.
És que, és que, clar, és que com ara està malalt i està fotut,
dic com a mínim que vinguin les fotos.
Clar, si no pot venir ell, no? Ni que sigui el record fotogràfic.
Sí, sí, sí.
Unes fotografies que estan al Centre Cívic Soledat Sants,
podríem dir que són fotografies inèdites del concert
que va fer la gran estrella quan va venir l'any 1981 a Barcelona?
Aviam, parlar d'inèdites, vull dir, no és fàcil, val?
Sí que són fotografies úniques, directament, no?
Perquè jo vaig tenir l'oportunitat i vaig tenir privilegi
que em van escollir, doncs, per fer fotos del concert.
El que sí que de vegades dius, ostres, quin xollo, no?
Vull dir, tant i tot, poder fer fotos a la Springsteen.
Aviam, em van contractar sempre amb unes limitacions,
limitacions d'espai i limitacions de temps de fer fotos,
perquè de vegades dius, no? És que, ostres, tu vas poder estar...
Sí.
Bueno, vaig estar a les cançons que tocaven, les que van voler,
ells, i ja està, no? I ja està.
És a dir, no vas estar tot el concert allà?
No, i a més a més, hi ha una cosa que em vaig tallar per respecte,
perquè a altres vegades, a altres concerts,
davant de les penúries que teníem i que tenen els fotògrafs,
perquè jo em queixo d'aquell moment i ara, pobres, vull dir, és pitjor, no?
Perquè jo vaig anant amb quatre i ara són 40, com a mínim, no?
Era que jo a vegades ja no agafava el fotopàs,
perquè el fotopàs és allò que et donen permís per fer,
en principi, les tres primeres cançons, que són les...
Vas de prova, segurament, perquè són les que l'allum, el so,
no t'acaba de funcionar.
I ja no agafava el pas i em posava de públic i allà, doncs,
corrant, quasi tot el concert, jo et portava una maleta matàl·lica,
perquè un té una estatura estàndard i aquesta maleta m'anava bé,
doncs, per poder pujar un parell d'abans, no?
Clar, i fer...
I això que vull dir, que clar, jo en aquell moment això no ho vaig fer,
perquè em van contratar un temps per fer unes cançons i tal.
O sigui, segona, la part pirata no la vaig fer perquè dic
home, m'estic quedat una miqueta malament, no?
Clar.
Que si no deixaven fer fotos, que només hi havia un sol fotògraf,
diguéssim, contractat, doncs, després me'n vaig a públic
i jo me'n vaig a fer fotos, quedava com una mica estranya.
I em vaig tallar, no?
I sempre dic que em vaig tallar per no fer més fotos
i una altra que sempre em retrec jo mateix,
que això sí que...
L'espineta.
Sí, la foto de públic, no?
La foto de públic, perquè a vegades ens oblidem, no?
Que els artistes triomfen gràcies als que anem de públic.
I aquest concert va ser un concert molt especial,
va ser molt especial perquè primer era la primera vegada,
de primera vegada que venia a Barcelona,
de primera vegada que venia a l'estat espanyol,
va ser un moment de...
Pensem que el Palau d'Esport no va estar del tot ple,
però clar, hi havia gent que estava esperant en candaretes
que vingués al brús, no?
Què va passar?
Doncs va passar que els músics i el brús venien aquí,
venien aquí en un país que encara no sabíem massa que estava passant,
però que feia quatre dies, va haver-hi el Compte d'Estat del 23F.
Sí, sí, sí, sí.
Clar, i aquí hi ha molt a dir d'aquest tema.
Va haver-hi una reacció del públic espectacular.
Molt.
Va haver-hi una reacció del públic espectacular.
O sigui, concerts de tres hores, com sempre.
Sí.
I aquí jo penso que va ser el moment aquest important,
i que, a més a més, després el biògraf, el de dimarts,
ho escriu amb el llibre de biografia, que parla del brús,
que queda remarcat que aquell concert va ser un concert
emblemàtic, especial, en què tal, tal, tal.
I bueno, diuen que d'aquí va néixer la part aquesta d'enamorament brús-barcelona.
Que bé.
Tu fas aquestes fotos, Francesca, l'abril del 81,
i te les guardes?
Entenc que unes les dones, no?, per l'empresa que t'ha contractat.
Va no pagant.
Clar.
Passant tota la nit perquè, clar, és una altra cosa que jo reivindico,
que a més l'altre dia vaig comentar a l'inauguració,
reivindico la fotografia analògica, i més en aquells moments,
perquè en aquells moments és allò, et deixen fer tres, quatre temes.
Els carrets eren de 36 fotos, no ara, que tu apretes el catell,
i les 36 fotos te les polesses en menys de deu segons.
Sí, sí.
I clar, té molt mèrit, té molt mèrit perquè, a més a més,
jo veig que a cada foto el nivell de concentració era el 100%,
el 100%, clar, per a 36 fotos és el que et dona, no?
Sí, sí.
Si vas amb un altre cos, doncs tens un altre cos i poses un altre cos a màquina,
i tu vas combinant i tal, però clar, això era diferent.
Però clar, després, i aquelles fotos les heu d'entregar
a les nou del dematí del dia següent, vol dir,
no les envio per digital perquè no existeix, no?
No, no, les has de...
Les passes per de la nit, doncs, el revelat, la màgia del revelat,
que és un tema que no s'acaba, no?
No.
No s'acaba de...
O sigui, revelar carret, és una tensió, i quan tens una responsabilitat, no?
Sí.
I és això, no?
I passes part de la nit revelant per poder entregar les fotos després del dematí, no?
I aquelles fotos, doncs, van ser les fotos que van ser publicades,
bueno, qui ho va demanar, però la gent que vulgui anar
o que pugui anar a l'exposició que hi ha aquí al Centre Cíclic de Forats de Sant,
veurà referències de publicacions de l'estat espanyol a part d'això,
perquè va ser l'únic concert que es va fer, no?
Clar.
Quantes fotografies hi ha, Francesc?
Vint-i...
Bueno, comptant entre...
Clar, hi ha els plafons, també, que hi ha plafons que donen informació, també, de premsa,
que després han fet una connexió d'unes 23-24 fotos.
Molt bé.
Aquesta exposició va estar fa uns mesos al Palau Robert,
un centre cultural de referència de la ciutat de Barcelona,
realment també un honor que les teves fotografies,
tant pel centre com per tu, un win-win,
que poguessin estar allà.
Quina resposta va haver del públic?
Hi anava gent, sobretot molt entusiasmada, fans...
Va ser molt...
Clar, a mi m'agradaria anar-hi més, i ser-hi,
perquè el que és el que em passa ara,
amb l'altra exposició, que farem un parènteses,
amb l'exposició que tinc ara al Palau Martorell,
fins al 15 d'octubre,
el que dirà la fotografia,
el que li agradi la música a part de l'esprinting,
i és un reflex important de la millor època que penso,
de la que vam poder viure, que són els 70 i 80.
Tanco parènteses.
I he fet una mica de promont de l'exposició.
De l'altra exposició.
És molt difícil de dir...
Van passar 40-50.000 persones.
És molt difícil de dir l'exposició.
Perquè el millor lloc és el Jardins del Palau,
que sempre hi ha gent.
A més a més, va ser una data fantàstica,
a part que era l'aniversari del concert al Sant Jordi.
Que van coincidir amb l'aniversari del concert.
Que el Bruce estava aquí i sempre es quedarà incògnit
que si va venir o no va venir.
Va veure les teves fotos, t'ho imagines?
I és això, no?
Però hi ha una cosa important
que el cap de premsa del Palau Robert
va dir que és de les vegades que hi ha hagut
més difusió de les exposicions que han fet.
I amb això...
Home, et queda bon sabor.
Sí, i penso que va ajudar molt això.
Va ajudar molt les dates.
En ràdio sobretot, com vosaltres i altres emissores,
més privades, de vegades parlaven del concert i paraven.
Per cert, podeu veure que va ser fantàstic.
Què ens diuen aquests retrats que vas fer de Springsteen
en aquell concert del 81?
Mira, aquesta pregunta,
la gent podrà, d'alguna manera, llegir
amb aquest tipus d'informe.
Perquè part de les fotos,
i el que us deia abans de reculls de premsa,
el que jo vaig demanar amb una sèrie de persones,
testimonis,
d'aquell concert.
De gent, professional,
quasi tots,
que van anar a aquell concert.
Allà cadascú diu la seva.
Entre ells, deien tres o quatre noms,
com pot ser el Gai Mercader,
que és promotor i va ser
el que va portar el concert, del Bruce,
i a més el gran promotor
que va obrir les portes a Barcelona-Catalunya
que vinguessin aquí als grans concerts.
Estem parlant del Bruce, del Queen,
de David Bowie...
Tot els grans concerts van passar de la mà del Gai.
Manuel Huérguez, llionista i director de cine,
Alokilio...
Cadascú parla...
A la pregunta de què ens diuen,
vaig conèixer una persona a través de TV3,
que ens han fet molt amigues,
molt amics, que és la Marta Nadal,
que és morfosicòloga.
I li vaig demanar això,
aquesta pregunta.
Què ens diuen?
Què ens traspassa, diguéssim, el Bruce?
I ella...
Va fer una anàlisi, no?
Mare meva!
Una tesis del que representa, el que ens transmet...
I se'n podrà llegir,
diguéssim, les fotos.
Però...
Mira, jo et diré que el Bruce...
Una cosa molt senzilla, no?
I estic d'acord amb el Manuel Huérguez,
que diu...
A part que ens agrada el Bruce,
jo no escolto els discos a casa
com als concerts de Nari.
I a mi em passa el mateix.
Jo no escolto, o no escolto...
Ara no tant, potser abans més...
Però intento no perdre cap concert.
Sobretot per aquesta...
És un espectacle, no?
És un espectacle autèntic.
No és un espectacle de llucs i colors,
sinó que és ras.
És música, un grup de l'streetband espectacular,
i ell, i ell.
Que està tres hores d'allà,
amb una proximitat que et sembla...
Per molt que hi hagi 70.000 persones,
volia dir que estàs amb ell.
Jo penso que això és l'únic, en aquest aspecte.
I la teva carrera professional, com a fotoperiodista,
quan saps quan has de fer el clic a la càmera?
Això és difícil?
Més abans supos que no hi havia tantes possibilitats
de fer tantes fotografies com ara?
Quan et deia abans que m'agradava...
Clar, jo...
Quan et deia que tens tres temes per fer...
Clar, no disfrutes.
Si t'agrada una cosa és que entenc
que hi ha molts professionals que a aquella foto l'han d'entregar
i ara mateix traspassar-la perquè el diari ha de sortir el dia següent.
Cosa que no passava abans.
Però clar, tu sempre busques alguna cosa més.
Alguna cosa que...
Que et digui alguna cosa més.
Torno ara, a altra vegada, amb l'exposició que tinc
pel Martorell, hi ha tota una secció de retrats,
de retrats en directe,
però aquesta foto l'has feta en directe, no s'estudi.
I és una mica agafar aquella cosa.
Cada fotograf té una visió diferent.
I tu dius que aquell moment que no canta,
ni toca, però que està mirant a les mussaranyes,
potser aquell moment és el que m'interessa.
Una mica la part més de dintre introspectiva,
la part més de l'ànima del cantant o la cantanta.
Clar, això cada vegada és més difícil de fer.
Ara, els grups importants,
són macroconcerts.
Tota aquesta cosa de proximitat, d'agafar això,
ja és molt més complicat de poder-ho fer.
Abans hi havia dos espais que eren dos espais emblamats,
que tenen una vida interessant, que era el Palau d'Esport,
7.000 o 8.000 persones, i el pavelló d'Eixample,
que era el Palau d'Eixample.
Però ara que va a Palau Sant Jordi,
els Estats Olímpics i camps de futbol, és complicat.
De vegades, el darrer any que ve al brús,
precisament a l'abril,
em van convidar.
Sempre que hi ha un concert important,
intento dir que si hi ha un fotopàs que s'obri,
penseu en mi.
Estic fora del mercat.
Vaig estar en aquest concert, i tu mires les fotos a Instagram,
i dius...
El brús està així,
i la meva estarà així...
Hi ha molta competència en aquest món ara mateix.
Molta competència,
i mal treballar directament, per allò que hi estic veient.
Males condicions o males pràctiques?
Sí, perquè trobes ara mateix...
Hi ha molts concerts
que no et deixen ni fer fotos.
Parlem de la Beyoncé, de la Adele...
Fer fotos professionals en aquestes zones que tu dius reservades.
Hi ha hagut concerts que no han deixat entrar
ni els fotògrafs.
Si el mitjà volia una foto, li passava al mànager.
Una anècdota que em fa gràcia explicar-la,
és amb el concert de la Beyoncé, la primera vegada que ve.
Ara fa set o vuit anys,
purament perquè m'agrada fer el camberro,
i vaig agafar el trajectiu i me'l vaig embolicar
amb paper de plata,
i l'entral de seguretat...
Abans que me l'obrin, l'obro jo i dic...
Bocata, no? I vaig fer alguna foto
amb el tele de la Beyoncé.
Però el que sí,
és que després no et deixen fer fotos, i després hi ha 40-50.000 persones
que van amb el mòbil i fan les fotos.
I aquelles fotos les poden publicar els vídeos.
I el pobre professional s'ha de quedar a casa.
Amb uns mòbils que tenen moltíssima qualitat.
Amb el Dylan n'hi ha això.
Amb el Bob Dylan, a l'últim concert,
que vindrà al Liceu,
que la gent ja van donar l'avís,
ja te'ls agafaven a la recepció
i te'ls posaven en un paquet encriptat,
tancat, i quan sorties agafaves el mòbil.
No és fàcil.
No és fàcil la feina.
El que es vol dedicar al món musical de fotografia
és molt complicat.
De tot el material que reculls, francesc, en un concert,
normalment què en fas?
L'escollida de record?
Mira...
Escollir 25 fotos, per exemple, de Bruce Springsteen...
Això és difícil.
Jo veig que té bastant de mèrit.
Jo veig que vaig fer...
Vaig tenir temps de fer un carret i mig.
Això són gairebé 50 fotos,
que en surten la meitat, que per mi són estant bé.
No em puc queixar.
I abans deies de foto...
Jo, si podia, estava fins a l'últim cançó.
No saps mai...
A millor pot ser la primera.
Pot ser.
Però jo, quan m'hi dedicava, intentava estar fins a l'últim.
I si hi havia 3 apostres, 3.
A totes.
Però això és molt aleatori.
Però jo intentava estar fins al final.
Vas anar als concerts que va fer aquest mes de maig a Barcelona?
A Bruce?
Sí.
Aquella proximitat que tu et sembla que tens com a públic,
a nivell de fotografia,
es va posar a una valla de 30 metres.
30 metres.
Tu veus les fotos teves i els companys i dius...
Les fotos totes són iguales.
Vaig aconseguir alguna foto més curiosa.
Quan vaig anar,
perquè em van convidar a la part de premsa,
allà vaig aconseguir altres fotos més xules,
més diferents dels altres.
Hi havia el Tom Hanks,
la seva dona...
Aquest concert,
així com el del 1981,
entre una cosa i l'altra hi he vist 10 vegades,
el concert que em queda a la memòria,
a la retina, al cervell i a tot arreu,
és aquest del 1981.
Amb l'exposició de Plau Martorell,
hi ha el segon concert
que va ser a Barcelona.
El segon concert que vaig fer a Brus,
l'any 1985, a Montpelier,
hi havia més catalans que francesos.
Hi ha quatre fotos de Montpelier
que ni me'n recordava que les tenia.
Home!
No, no me'n recordava.
L'exposició del...
Ara faig un altre promo a Pla Martorell.
La cosa ve a real
que el Rock de l'U, la revista,
que era el paradigma de la revista musical,
com era el Vibraciones quan jo estava,
i el Rock de l'U també hi vaig haver a veure
perquè jo vaig començar a ser editor també,
abans d'anar a la TV3,
va desaparèixer pel tema de la pandèmia
perquè no entraven recursos.
Per trucar-me a dir francès,
part del meu arxiu estava allà.
Hi ha una part a casa però part de l'arxiu...
Jo ja tenia fotos de l'època de l'Àngel Casas,
del Vibraciones.
Jo tinc 50 i escaig de carpetes a casa
i aquí va ser quan vaig començar a donar-li el tarro
de dir que faig amb això.
I aquí va néixer el projecte de Pla Martorell.
Jo tinc... no ho sé...
300 fotos de la Mondragón per dir algo,
o l'Oquillo.
Si allà hi ha dues o tres fotos
que crec que són les fotos,
jo ja estic content.
Què em faig? Intento salvar-les i desutilitzar-les,
però és impossible
que totes estiguin desutilitzades.
I això m'ha anat molt bé el Pla Martorell
perquè com a mínim hi ha unes 500 fotos
que les he pogut desutilitzar,
les he pogut recuperar.
Fotos que jo et deia que no recordava que les tenia.
Era descobert moltes coses.
I l'última pregunta francès,
com encaixen totes aquestes fotografies
en un espai com és el Centre Cívic Soledat Sants
que fa poquet que s'ha inaugurat.
Clar, no és el mateix un jardí, no?
Que un centre cívic...
No, el jardí de Pla Robert,
el bo que tenia era això,
que hi havia un tràfic de públic espectacular
amb uns plafons espectaculars
que són plafons que ja estan allà.
Tenen uns plafons com si fossin els pirulins
que tu poses un cartell i després ve un altre
i te'l poses sobre.
La cosa positiva anava per aquí.
Molta gent, plafons, dos metres cada foto...
Però allò era en 20 minuts.
Acabo l'exposició i és efímera. S'ha mort.
Allà van entrar pilotes de bàsquet, em sembla.
I ara ves a saber què és el que hi ha.
Fer-les en just...
Hi ha hagut una sort perquè és un altre format.
És un format no tan gran,
però amb una qualitat millor
de la que hi havia a Pla Robert,
perquè ja és foto a foto,
amb un suport superprofessional
i, a més a més, amb les ganes i l'intensió
que no es quedi a Sant Just.
Que aquesta exposició faci bolos.
Això mateix, que les fotos del brús
puguin anar de bolos als pobles de Catalunya.
Doncs Francesc, deixem l'entrevista en aquest punt.
Moltes gràcies.
Recomanem a la gent que vagi al centre cívic Soledats Sants
a veure el bosc retratat per Francesc Fàbregas
que es consulti en l'horari del centre cívic.
Sí, és important.
No està obert tot el dia.
Aviam, els dematins de 10 a 1,
els dimarts, dijous i dissabtes,
i les tardes de 4 a 9,
del dilluns a divendres.
Molt bé, fantàstic.
Sembla que n'he encertada.
I si no, doncs ja hi ha.
Molt bé, Francesc, que acabis de passar bon dia.
Igualment, moltes gràcies.