I seguim el magazín de matins de Ràdio d'Esvern, seguim a la Rambler, és moment de l'entrevista del dia, i avui saludem el Pau Guilabert, escriptor basllobregatí d'aquí al costat, de Sant Feliu del Llobregat, que ens visita a l'emissora per parlar del seu projecte literari i també, en aquest cas, per conèixer-lo una mica, per conèixer una mica també els artistes, els escriptors que tenim al nostre voltant, en aquest cas a la comarca,
i per descobrir una mica què es cou al Baix Llobregat. Pau, bon dia. Bon dia, Dani, què tal? Com estàs? Benvingut al programa. Moltes gràcies. Doncs explica'ns una mica, qui és el Pau Guilabert?
Bé, doncs soc una persona que va començar a estudiar polítiques sense saber molt bé per què i quan va acabar ja havia començat el seu projecte literari encara que ell no ho sabia. Durant unes pràctiques va començar a escriure una novel·la que més endavant es va convertir en una trilogia de novel·les independents que encara a dia d'avui estic escrivint i buscant editorial.
Doncs d'això venim a explicar una mica avui, ens vens a parlar d'això, d'aquesta trilogia que has escrit. Quan va començar l'escriptura d'aquesta trilogia? Ens deies quan estaves estudiant a la carrera, com i per què va començar, no? Tot va començar durant el Covid, que jo vaig començar una mica...
escriure contes curts i demés, però una cosa molt humil, d'estar per casa, molt amateur. Després vaig començar a treballar i durant el procés del treball, que era una feina molt mecànica, tot i ser les pràctiques universitàries,
Em va sortir aquella història que no sabia què tenia a dins, però que no podia parar. Constantment havia d'escriure. I així va començar. Això seria el 2021. Vaig trigar moltíssim a escriure perquè...
Mai havia estudiat escriptura, només havia llegit novel·la i, de fet, contes curts potser en tenia cinc. O sigui que el meu primer projecte literari va ser una novel·la que vaig tirar potser dos anys en escriure, d'inici a fi, i després d'aquests dos anys moltes vegades.
Moltes vegades l'he hagut de reeditar. De fet, ara mateix l'estic acabant d'editar, espero que per últim cop. Doncs aquesta broma que conforma el primer dels tres toms. Els altres dos els tens escrits, o encara no? El segon sí. De moment es diu Les 10 Sílfides. No sé si acabarà amb aquest nom, perquè això són també coses que canvien.
I la tercera ja està a mitja acabar. Ah, mira. Però, bueno, li estic donant un repòs, perquè tota bona escriptura necessita un repòs per després reprendre-la. Has acabat abans la tercera que la segona? No. La segona, vaig tenir sort o inspiració, digue-li com vulguis, va ser posar-se a escriure i en tres mesos la tenia. I pràcticament no li he fet cap modificació.
per això dius que està a puntet d'acabar-la, en el sentit d'empecar-la, d'acabar d'editar-la, i en canvi la tercera està ja a punt de resoldre. La tercera, bueno, l'he de donar un parell de voltes encara, perquè és un concepte bastant diferenciat de la resta, i crec que per acabar de polir-la l'he de deixar reposar, com els bons fins. Ben fet.
Parlem de Bruma, parlem d'aquest primer tom. Ens comentaves que estàs molt pendent de buscar editorial. Amb què t'estàs trobant? Perquè avui també vens aquí al programa. Expliquem-ho tot, perquè també les casualitats, la veritat és que ens han portat una mica aquí. Et vam veure per xarxes socials, per Instagram, per TikTok. Estàs fent una campanya bastant atrevida per trencar una mica amb aquesta quarta paret, per trencar una mica...
amb l'espectador perquè la gent també vegi la realitat d'escriure i també d'editar un llibre, que no és una realitat fàcil, al contrari, és molt complexa. I també ens estàs explicant cada X dies, vas publicant aquests vídeos, on ens expliques les complicacions que t'estàs trobant a l'hora de trobar un editorial per poder editar aquesta bruma.
i també perquè d'alguna manera aquests vídeos serveixin per vendre el llibre i perquè algú acabi assabentant-se del projecte i que te l'acabi publicant. Amb què t'has trobat amb tot això, amb aquests peribles? Perquè al final, quan tens un projecte com el teu, m'imagino que també te'l sents molt teu i tampoc vols cedir a la primera de canvi, no?
Exacte. Escriure és la part fàcil, diguem, és la part més difícil, però és la part fàcil perquè ningú t'està mirant, ningú t'està jutjant, ningú espera res, simplement tu estàs a casa i de forma autònoma pots escriure. Ara, quan vols editar el llibre has d'enviar el teu llibre i per tant el jutjaran, el criticaran, faran una avaluació.
I aquí comença el difícil, perquè ja no només depèn de tu, depèn d'una altra persona i en general d'un mercat que està molt saturat. I a part de saturat, té les complicacions que es llegeix més que mai, sí, però no es compra més que mai. I de fet, si mires les estadístiques, es veu que el sector literari no ha aconseguit superar la inflació des del 2008, per exemple. La qual cosa...
empresarialment, que al final són empreses, és molt dur. I quan jo vaig començar a enviar el meu manuscrit a agències i editorials, la resposta va ser sempre la mateixa. Ets bo, ens agrada, però... I aquí és on ve la part difícil, perquè si no veuen una oportunitat comercial, ells no s'hi llançaran.
Llavors jo vaig començar aquest projecte de xarxes precisament per compensar aquesta part comercial que ells no veien clara. Doncs em construiré jo mateix al meu propi mercat. Per tant, aquests vídeos van dirigits, òbviament, a un públic, però també a un editorial o a una agència que vegi que, efectivament, darrere de la meva persona hi ha gent interessada.
Però el motiu que et posaven aquestes editorials, concretament, quin era? És a dir, que no els interessava la temàtica, que volien una altra perspectiva? Aquí... Bueno, el motiu principal és que comercialment ells no hi veien una sortida perquè és una novel·la més aviat existencialista, filosòfica, i és un mercat que està bastant saturat per autors clàssics. És a dir...
Albert Camus, Sartre, Dostoevsky, Kafka, tots aquests es venen molt. Per tant, hi ha molt mercat de filosofia d'aquest estil. Però, clar, la gent no busca noves veus, busca veus que ja estiguin arrelades. En canvi...
Si jo volgués entrar en aquest mercat tractant els temes que jo tracto, el que m'han recomanat precisament les editorials o les agències ha sigut escriure'l d'una forma més positiva. No fer veure que el món és un color de roses, però sí donar-li...
Bé, no direm que són frases de Mr. Wonderful, de tassa, però pràcticament. Realment, els llibres amb una temàtica molt negativa, molt depressiva, o fins i tot tractar temes com el suïcidi o l'autolació de forma totalment plana, neutra, fins i tot explícita, es penalitza molt el mercat.
Com a mínim a nivell editorial. Suposo que perquè no se la volen jugar, que és una altra. I la valentia de les editorials a donar un pas endavant. Clar. Ostres, és interessant, no? El fet que tu t'hagis obert una mica amb aquest llibre, hagis apostat per un objectiu, que és plasmar aquesta història i donar-li una volta una mica a tot plegat i que de cop i volta les editorials et diguin que això ja...
És que aquí no ens la volem jugar, no? Jo m'imagino que la situació en què tu et deus trobar ara és una mica de frustració i de no saber cap a on trobar aquest camí i aquest, diguéssim, aquest editorial, no? Que se la vulgui jugar en aquest aspecte.
Sí, òbviament hi ha frustració perquè tu t'impliques en un projecte i no veus resultats, però era una cosa que ja somia. Tu vas a qualsevol llibreria i la majoria són o bé de fantasia i portades més aviat xules o portades de colors pastel que ja saps una mica de què va el llibre, ja saps una mica de quina manera tractarà la vida. I clarament el meu llibre no és d'aquest estil. De fet...
Últimament, jo crec que sí que s'està potser començant a obrir una mica, per exemple, l'Eva Baltasar, escriptora catalana de primera, tracta aquests temes amb una facilitat increïble, molta delicadesa, això sí, és molt poc explícita, però tracta, tracta el suïcidi, tracta l'autolesió, tracta la maternitat no volguda, i són temes difícils, però...
que, escolta, algun editorial ha apostat per ella. Li ha costat, sí, molts anys, molts anys de premis, molts anys de poesia, però al final va arribar. Jo estic intentant agafar la via ràpida, la de les xarxes. Aviam si peto. A veure si dones amb la tecla, no? Estaria bé. Clar, perquè aquí també, amb tot això que has explicat, hi ha una cosa que és fonamental, que és el fet que no has traicionat en cap moment, diguéssim, el...
la vida de l'obra, és a dir, que tu podries haver decidit, per tu era molt més fàcil dir, ei, a mi em demanen això, doncs anem a fer els canvis que toquin, fem els canvis, tornem a vendre la novel·la, potser te l'accepten, i prou, no? Però això seria, doncs, trair una mica allò que et defineix, allò que ets tu, no?, que és el Pau Guilabert, que és la teva obra, que és Bruma, i en aquest cas, doncs, qualsevol modificació, qualsevol canvi, també t'està alterant a tu, per dir-ho d'alguna manera.
Sí, al final són decisions creatives que, si les alteres, canvies la mateixa idea de la novel·la o de la història. En el meu cas, he de dir que cap agència ni cap editorial m'ha dit que la modifiqués. Ni m'ho ha recomanat. Simplement m'han donat els motius. No ho fem per això. Si ho haguessis tractat d'aquesta manera, probablement tindries sortida. Però no ho facis, perquè t'estaràs traicionant a tu mateix. Hauràs de modificar tant la novel·la que ja no tindrà sentit. I això és una cosa que, bueno...
que dignifica el sector perquè l'honestedat passa per davant. Per mi podria haver adoptat aquests canvis. Bé, alguns els he agafat. Algunes idees són bones. Al final, quan algú llegeix i té una certa perspectiva, doncs sí, has d'avaluar la teva pròpia obra i per això l'he reescrit tantes vegades.
Però hi ha certs temes que no pots canviar. No pots canviar com es tracta el dolor, no pots canviar el conflicte intern del protagonista i no pots canviar la sang que corre en la novel·la. Això són coses que s'hi quedaran per sempre perquè ja tenen vida pròpia.
Clar, hi ha una columna vertebral que si la trenques el que fa és que es dissol aquella essència, que es dissol aquell objectiu que té l'obra. Avui estem parlant amb Pau Guilabert, ho estem fent a l'espai de l'entrevista del dia i ho fem per conèixer una mica la realitat de l'escriptura al nostre país i també com joves del nostre territori intenten fer-se un forat en el món literari
I és francament complicat, estem veient cada vegada més com gent s'autoedita, agafa aquesta via que podria ser més ràpida, més fàcil, per dir-ho d'una manera, sempre que tinguis els diners, doncs és autoeditar-te, però clar, l'album no és el mateix.
Sí, aquest és una mica el problema. Per començar, el prestigi. Perquè un editorial si et dona alguna cosa és prestigi, perquè el que busca el lector que va amb editorial és un segell de qualitat. Òbviament, si t'autopubliques aquest segell no el tens, t'has de fiar potser de les crítiques i demés, però no hi ha un lector professional i un editor professional al darrere, que jo crec que és molt important quan parlem de literatura en majúscules.
I després, sí, l'exposició pot no ser tanta, sobretot a nivell internacional. A nivell local, fins i tot nacional, una persona autopublicada pot arribar prou lluny si té perspectiva comercial i...
Diners, temps i molt d'esforç, òbviament. Javier Castillo és el mític exemple, però a nivell internacional no, no hi ha escalabilitat. Tampoc hi ha projecció. Potser et funciona la primera novel·la, però si al final ningú en editorial l'aposta per tu, autopublicar-te totes les novel·les és molt dur, perquè has de tenir una comunitat molt forta que et segueixi.
I precisament, com que t'estàs autoritant, no hi ha una institució al darrere que et porti a entrevistes, que et porti a conèixer diferents personalitats, etcètera, etcètera, etcètera.
No és només escriure la novel·la i editar-la, sinó que hi ha un seguit de qüestions comercials, de premsa, de comunicació, etcètera, com comentaves, que són un teixit que és molt important i que en aquest cas una editorial te les dona, no?, ja de per si. Sí, sí, te les dona i a més les has de voler fer, perquè si no, no sortiràs de la teva zona.
Les has d'acceptar perquè l'editorial també ja t'obligarà a acceptar-les, no? Probablement. I si no, a la següent novel·la ja no et farà el contracte. I al final són una empresa, ho hem de recordar. Clar. Sí, sí, totalment. Tens alguna deadline? Tens algun objectiu clar? És a dir, ara hem encetat el 2026 i per finals d'aquest any alguna cosa ha de canviar? Perquè...
Si alguna cosa hem entès en tota aquesta entrevista, Pau, és que tu tens molt clar que vols editar aquesta novel·la, que ho vols fer, que vols que la gent conegui Bruma, que la gent llegeixi Bruma i que en aquest cas ho faci per aquesta línia, la línia que un editorial et compri la idea i te l'editi. Objectius per aquest 2026.
La veritat és que no m'he posat cap data límit, però sí que és veritat que l'any que ve segurament faré un màster, això implicarà deixar la feina, i per tant tinc aquest any i mig de marge per veure si funcionen les coses. No em vull forçar a trobar un editorial, però com a mínim sí que a xarxes hi hagi construït una comunitat de persones interessades, perquè si en un any i mig no ho has aconseguit,
Potser vol dir que les editorials tenien raó i això no té sortida comercial. Però bé, jo hi tinc fe. Clar, ara també arriben aquells moments clau en el calendari, un d'ells és Sant Jordi, que podríem dir que a nivell català és el boom dels llibres, on es venen més llibres, on també surten més... Evidentment, per aquesta campanya ja és complicat perquè...
Les campanyes de Sant Jordi comencen abans de Nadal, a principi de curs, com aquell qui diu, però potser per la campanya vinent seria bonic veure els prestatges broma, no? Seria bonic, però crec que complicat, perquè normalment els calendaris editorials es programen fàcilment en un any d'antelació, perquè...
Així com hi ha indústries que són molt més immediates, el llibre t'obliga a la pausa. No només en la seva lectura, com a consum, si ho volem dir així, sinó també en la seva producció. Escriure és molt més llarg que fer música, per exemple.
sobretot perquè és one man job llavors depens molt de tu mateix i després depens molt del procés de correcció que és molt llarg, hi ha moltes paraules s'ha de revisar el mil·límetre no pot haver una falta d'ortografia però clar, quan una novel·la promig té 90.000 paraules tenir una falta d'ortografia és molt fàcil després s'ha de fer la part comercial que hi ha tanta saturació al mercat que és complicada implica el seu temps
Per tant, això va allargant els terminis mínim un any. Clar, i a més la temporalitat. No és el mateix estrenar un llibre en un moment donat que en un altre. Hi ha gent que després té una flor al cul, com li va passar a Javier Cercas, que va estrenar el seu últim llibre just quan va morir el papa.
I a més anava sobre el Vaticà i va ser tot allò com molt encertat, però clar, això també va una mica en funció de molts factors i molts condicionants que a vegades no és només l'editorial o la intenció de l'autor, sinó també molts afers exteriors.
Doncs bé, aquesta seria una mica la idea. Nosaltres tampoc hem volgut parlar molt del llibre avui perquè ens interessa que et segueixin a xarxes, que et busquin també a Instagram, que et busquin a TikTok, a TikTok, a YouTube i per tant també un espai perquè puguis dir les teves xarxes perquè et puguem buscar i perquè puguem seguir. Bueno, doncs em dic Pau Gui a totes les xarxes, les quatre grans, Facebook, YouTube, Instagram i TikTok.
Pau Guilabert, la primera síl·laba del cognom, Pau Qui. Molt senzill. Fàcil. Fàcil, fàcil. Doncs bé, allà el podeu seguir i també podeu veure aquests vídeos on sí que expliques una mica més la novel·la i on sí que expliques una mica més de què va broma, no?
Sí, explico una mica més tant la part de la idea d'aquella darrere de bruma com el procés editorial mateix d'anar picant portes i els nos que he aconseguit col·leccionar i també, bueno, fragments de la pròpia obra que llegeixo, que em semblen interessants i que espero que tinguin bona rebuda. De fet, aquesta nit hi ha un fragment ja més treballat de la novel·la.
Doncs el veurem, el veurem i l'escoltarem. Pau Guilaber, una abraçada molt gran, cuida't molt i esperem que la propera vegada que visitis aquest estudi sigui per presentar el teu llibre. Jo també ho espero, Dani, moltes gràcies. Gràcies, que vagi bé.