Ràdio d'Esvern, 98.1, Ràdio d'Esvern, 98.1.
Ara són les 11 i 13 minuts.
Eseu sintonitzant el 98.1 FM, la Ràdio d'Esvern,
l'emissora municipal de Sant Just.
Comencem la segona hora de la Rambla, el magazine de matins,
i ho fem com sempre amb l'entrevista del dia,
que també podeu seguir pel canal de l'emissora.
La convidada d'avui és la veïna Sant Justenca, Elena Rodríguez,
directora i cofundadora de la Clínica Psicosenna,
un centre especialitzat en psicologia,
i també és l'autora d'un llibre que tracta un tema tabú,
com és el dol per natal,
de títol Incompatible con la vida, mi duelo gestacional.
Molt bon dia, Elena. Hola, molt bon dia.
Sabem que t'agrada llegir novel·les negres i d'aventures,
i per aventura potser l'acabes d'emprendre
a l'hora d'escollar-te escrivint el teu primer llibre,
escollar-te entre cometes, mostrar el teu dolor a la gent.
Elena, què et va moure a voler fer aquest pas,
a obrir-te i explicar la teva experiència?
Doncs tot va començar perquè, bé, amb la meva segona filla,
jo sabia que algun dia li voldria explicar tot el que soc,
perquè això forma part del que soc.
I vaig pensar, ho he d'escriure perquè no se m'oblidi res,
perquè no se m'oblidi què vaig sentir, què va passar,
i algun dia poder explicar-l'hi, i ho vaig fer per mi.
M'ho vaig escriure per mi mateixa.
Però va donar la casualitat que vaig conèixer aquesta editorial
i vaig pensar, doncs mira, provaré.
I me'n respost superbé de l'editorial,
els hi va agradar molt, i hem començat aquesta aventura.
Què en sabies del dol per inetal,
abans de passar-ho en primera persona?
Doncs és cert que treballant a la clínica
em vaig trobar pacients que havien passat per això
i també vaig tenir una companya que menys d'un any abans que em passés a mi
li va passar una cosa molt semblant.
I sí que ho vaig viure de prop amb ella, però és com tot.
Quan et passes, quan realment ho entens i poses nom a les coses.
El dol gestacional té a veure amb una pèrdua sovint,
malentesa, creus o potser menys tinguda per la societat.
El que jo em vaig trobar sobretot és que la gent no parla.
Jo tenia molta necessitat de parlar del que m'havia passat
i em trobava amb persones que no volien escoltar
perquè no sabien com acompanyar-me.
I altres mares que quan em veien i em preguntaven què havia passat,
els havia passat una cosa molt semblant i no ho han parlat amb ningú mai.
I jo pensava que si jo tinc la necessitat de parlar,
potser hi ha moltes dones que també tenen aquesta necessitat
i les hem d'escoltar.
Per tant, has parlat sobre un tema tabú
i com t'has sentit després d'haver-ho plasmat
o d'haver-ho alliberat, per dir-ho així, també?
Ha sigut molt senador.
Sí que és cert que totes les llàgrimes que em quedaven
que havien de sortir, han sortit amb el llibre.
Cada vegada que he escrit una paraula o que l'he rellegit,
han tornat a sortir i aquestes llàgrimes han de sortir.
Perquè quan es queden a dins, fan mal.
I també he pogut compartir amb altres dones que han passat per això
o amb familiars o amics d'aquestes dones que no sabien què fer
i m'han dit que ara sí que sabem què fer, que podem entendre.
Perquè en aquest llibre jo recullo el que m'ha passat
però també els meus pensaments en cada moment.
I això m'omple moltíssim, perquè jo,
quan vaig voler trobar un grup d'adolescents per Natal,
el trobava però lluny de casa meva,
en uns horaris que no eren compatibles i penso,
fem grups d'adolescents de tot i això m'ha costat trobar-lo.
Tu on vas demanar ajuda a nivell psicològic o de suport?
En quin edat vas reculsar?
Jo em vaig reculsar sobretot amb la meva família, amb el meu marit,
però jo ja havia fet teràpia perquè jo tinc un negoci,
això em provocava molt estrès i evidentment
ja m'havien donat l'altre quan va passar això de vaig tornar a teràpia.
I he de dir dues coses sobre això.
Primer, que no és que ho superis més ràpid amb la teràpia,
però sí que és cert que jo haver-me treballat abans
em va ajudar que la teràpia sobre el dol fos més ràpida d'alguna forma.
O sigui, vaig tenir un alta més ràpida,
això no significa que ho superés més ràpid.
Però sí que com jo ja estava treballada,
era molt més fàcil treballar-me en aquest sentit.
Va haver de passar un temps entre que tu poguessis escriure
i una mica explicar com et senties i de més des que va passar,
des que vas patir la pèrdua.
Van passar, jo vaig patir la pèrdua el 2018,
van passar dos anys fins que vaig tornar a intentar quedar-me embarassada,
va néixer la meva filla,
quan tenia dos anys vaig començar, sí que vaig començar el llibre
dos mil vegades i mai podia continuar,
fins que un dia vaig estar inspirada
i vaig poder seguir.
Sí que és cert que en tot el temps entre un embarassat i l'altre
jo no podia posar-me a escriure perquè no tenia la força.
Va haver de passar un temps.
Molt bé, i la pèrdua gestacional,
tu creus que és més habitual del que la gent es pensa?
Suposo que, arran de l'ocasit al principi,
de que comentant-ho amb altres mares,
potser hi havia algunes que també coneixien algú
o elles mateixes també ho havien patit.
És molt comú.
D'una manera o d'una altra,
patint un sacnat el primer mes o com sigui,
i hi ha embarassos que no van bé.
No vull espantar ningú, hi ha molts que van molt bé.
Però és una cosa que pot passar.
Quan penses una cosa amb tanta il·lusió,
ni siquiera et planteixes que això pot passar.
Llavors, sí que és cert que, si passa,
hem de saber acompanyar la persona,
perquè fins i tot gent que t'estima moltíssim
no sap què fer ni què dir.
De vegades, jo crec que no tant ens hem de posar en el lloc de la persona,
perquè si tu no has patit una pèrdua així és més difícil.
Però sí que de vegades em deien que no sé què dir,
i jo deia que no has de dir res,
has d'estar i esperar que la persona digui
necessito això o vull això.
Les teves filles, com els has explicat
o els has fet entendre d'alguna forma?
Entenc que encara són molt petites.
Sí, només tinc una filla al cel i una filla de tres anys, ara.
Jo porto un tatuatge, que és una estrella,
que és per la meva bebé estrella.
Jo a la Berta, que és la meva filla petita,
li dic que té una germana, que no està,
que està representada amb aquesta estrella,
i ella n'és conscient.
Jo vull que, des d'un lloc que no ens faci mal
a cap de les dues, ella sàpiga que existeix,
perquè això és molt important.
Aquesta nena, la Yune, que es deia Yune, existeix.
I necessito que existeixi.
Si la traiem de tots els plànols de la vida,
a mi em fa mal.
No està en un lloc, que és el que m'agradaria, però està.
I així l'hi fas entendre d'alguna forma, no?
Sí, sí.
I la teva parella, com ho ha viscut, això?
El meu marit no som la parella perfecta com ningú,
però jo sempre li dic que en aquell període va ser un superheroi,
perquè jo estava en un moment
en què no podia ni tan sols escoltar als metges.
Em parlaven i no els podia escoltar.
Ell era el que escoltava tot, el que em deia què passaria,
el que va estar tres dies ficat en una sala de parts amb mi,
i allò no avançava.
I ell es va enfrontar a perdre la seva filla
i a potser perdre'm a mi.
I havia de lidiar amb tot això ell sol,
perquè no podia recolzar-se amb mi,
perquè ell era el meu mur de càrrega on jo em recolzava.
Això com a parella, no?
D'alguna manera, us ha fet créixer, també, superar tot?
Moltíssim.
Viure-ho, això?
Moltíssim.
Jo sé que hi ha parelles que després d'una cosa així
es separen perquè no poden enfrontar el dolor.
Jo he tingut la grandíssima sort
que això ens va fer molt més forts,
perquè si hem passat per alguna cosa així,
és que ja què ens queda, no?
I ell hem plorat tots dos,
hem rigut tots dos...
A més, tenim la sort que sempre anem a una, no?
Sempre és...
Escolta, ens plantegem ser pares
i els dos estàvem en aquella sintonia.
D'acord.
Ara no podem pensar en ser pares
i estàvem en la mateixa sintonia, i això ens ha ajudat molt.
Perquè quan un està en una sintonia i l'altre en l'altre és molt més difícil.
Què et trobes a faltar, per exemple,
en els moments que la gent s'acosta
o que et vol donar ànims?
No sé si encara vius en situacions aquestes,
però sobretot al principi,
sobretot què és el que més necessitaves
i la gent no sabia com actuar o què donar-te?
Com acompanyar-te, en general?
Clar, jo necessitava que m'escoltessin.
Jo m'havia de revolcar el fang,
perquè necessitava en aquell moment plorar i explicar
que tot era una porqueria i era així.
Molta gent em deia que no parlés d'això,
que parlés d'una altra cosa,
que anés a prendre alguna cosa i no pensés que volia pensar en això.
Ara estic en el moment en què vull pensar en això.
A poc a poc aniré sortint, però necessito que m'escoltis,
que no diguis...
Molta gent em deia que no és com perdre una nena amb vuit anys.
Ja, però és que no és comparable, el dolor.
Per mi és el pitjor que m'ha passat a la vida.
Clar, clar.
I per una persona que ha perdut una nena amb vuit anys
és el pitjor que li ha passat a la vida.
Jo no posaré una escala de dolor. No, no.
Per mi és el pitjor i ara necessito que m'escoltis.
Però el nostre dolor, de vegades, a altres persones,
podríem dir, entre cometes, que els molesta.
Perquè, com que no saben què fer, és com no vull escoltar el teu dolor,
vull que estiguis bé, que siguis l'Helena de sempre,
que riguis, que facis bromes, i ara no és aquest moment.
Els metges, metges professionals sanitaris,
creus que estan preparats, també, per afrontar aquestes situacions?
Bueno...
A nivell que potser clínic més que a nivell mental o...?
Jo m'he trobat de tot.
Primer sí que m'agradaria dir que les infermeres
estan fetes d'una altra pasta.
Jo, en tot el procés, no m'he trobat cap infermera que no...
La meva filla es diu Berta, per la infermera que va estar amb mi,
amb la Ione.
I, de cara als metges, sí que m'he trobat metges maquíssims,
però sí que m'he trobat metges que...
Jo em vaig sentir així, no dic que sigui la seva intenció,
però sí que em vaig sentir bastant jutjada,
en alguns moments.
Em donaven informacions contradictòries que em posaven molt nerviosa,
perquè una vegada et diuen que la teva filla no està bé.
Jo el que volia expressar és que si no està bé,
no la tindré,
però no em facis esperar dos mesos, dos setmanes,
és que m'és igual, per mi són 20 anys,
mentre la tinc dintre perquè arribi al final.
I era com, no, però has de saber què hi ha, què tens,
és que no està bé que vulguis interrompre l'embaràs
sense saber què és exactament.
M'estàs dient que no tindrà qualitat de vida,
que segurament no viurà després del naixement.
A partir d'aquí, ja m'és igual que sigui per una cosa o per una altra.
Però em vaig trobar metges que superven i metges que...
Jo crec que aquesta empatia,
o potser per les seves opinions personals,
doncs potser no... Em van fer sentir així.
En algun moment et van dir incompatible con la vida,
que és el títol del llibre, suposo que fa relació a això.
Nosaltres vam esperar tres dies els resultats de l'amniostentesi,
que em van dir dos setmanes, però que en tres dies tindran resultats,
i em van trucar per telèfon i em van dir
que el dilluns has de venir al clínic
perquè dimarts et farem l'interrompció de l'embaràs
perquè la teva filla és incompatible amb la vida.
Així? Sí.
He de dir que va ser el meu marit, l'Àlex,
el que va escoltar aquesta trucada perquè jo no era capaç.
Jo preferia escoltar-lo de la seva veu.
Quan va dir incompatible amb la vida,
vaig entrar en un bucle.
Com que hi ha una vida incompatible amb la vida,
què vol dir això?
El que volia dir és que si arribava a néixer,
moriria com a molt en sis mesos.
I, a més, no podria ni respirar per si mateixa ni res.
Però que són paraules...
Clar, que són molt dures.
Per què creus que el dol per natal és tabú?
Perquè potser no se'n parla prou,
perquè les persones que ho viuen,
a la vegada també potser tenen certes vergonyes o...?
Perquè estem d'acord que és un tema tabú.
Sí, és un tema tabú, cada vegada menys, per sort,
però jo crec que tot ve perquè envolta la dona.
El dolor de la dona és la cuidadora,
és la que ha d'estar sempre bé, és la que ha de mantenir tothom.
I si la dona està malament, això es trenca.
Les dones al llarg de la història han amagat el dolor.
I aquest és un dolor no únicament de dones,
perquè els pares, i l'Àlex és un exemple,
però físicament el pateixen, les dones.
Entraríem aquí en un debat sobre masclisme i patriarcado,
però...
No sé si ho coneixies, a Sant Just, al cementiri de Sant Just,
té un espai reservat, no sé si ho havia sentit.
Sí, ho he sentit. No ho sabia en el moment,
perquè hi ha un moment que quan tu t'ingresen per fer la interrupció
et diuen què vols fer amb el bebè.
Va ser una de les decisions més horribles de la meva vida,
però jo la vaig deixar a l'hospital.
Van dir que si la deixava, que l'utilitzarien per fer investigació.
I després sí que vull pensar que en el test prenatal
que es fa de sang materna,
quan jo vaig estar embarassada a la UNED,
no s'analitzava el que tenia ella
i ara sí que s'analitza almenys una part.
Vull pensar, m'imagino que vaig ajudar una miqueta amb això.
I tant.
Les persones, les dones que...
Homes, que es llegeixin el llibre, què s'hi trobaran?
Un llibre escrit en primera persona, vivències...
Està no sé si estructurat d'alguna forma
que tu ho has volgut plasmar així, en capítols...
Sí, ho he separat per capítols a mesura que avança la història.
La idea del meu llibre és que quan algú el llegeixi estigui...
Que s'imagini que està assegut amb mi com estem tu i jo ara
i jo li expliqui la meva història, perquè és la meva veu,
són els meus pensaments, és la meva forma d'escriure,
com si jo estigués prenent un cafè i explicant-te què va passar.
És la idea.
Molt bé.
Escolta'm, Elena, no sé si vols amatitzar algun altre aspecte,
explicar alguna altra cosa que et vingui de gust,
o enviar algun missatge...
Però ha sigut una entrevista molt necessària.
Hem contribuït aquí, suposo, a Ràdio Desvern,
a tancar una miqueta més aquest tabú,
a donar-te espai per explicar també la teva història
i animar la gent també que es llegeixi el llibre i que la conegui.
Sé que no és fàcil a vegades parlar d'aquests temes,
per tant, també, moltes gràcies per obrir-te i res més.
Moltes gràcies, Elena.
Moltes gràcies a tu.
Una abraçada, que vagi bé.
Igualment.