Vinga, ara sí, passem a fer l'entrevista del dia,
la d'avui, divendres 20 de juny,
i és que la convidada és l'escriptora,
mestra i filòloga catalana Sant Justenca, Pilar Carseller,
que tot just acaba de publicar, com hem dit,
la seva segona novel·la, titulada Una franja daurada entre els ulls,
amb Stomberg Editorial,
després que el 2018 la Pilar publiqués la llibreta blava,
on la jove protagonista, l'Anita,
i lluitava per la seva llibertat en l'època de la Guerra Civil
i la postguerra entre Aragó i Barcelona.
Pilar, què tal? Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Bé, ho has dit molt bé, tot això, Núria.
Que bé.
Obres com una franja daurada entre els ulls,
amb una cita de l'autor israelià Itamar Orlef,
del llibre Bandit,
sobre la necessitat de reconeixement del pare,
fins i tot quan aquest ha estat absent o difícil.
Llegeixo, Pilar, si et sembla, la cita.
Diu,
tota la vida busques obtenir el reconeixement del teu pare
i, segons la meva experiència,
encara que no soc una autoritat en la matèria,
molta gent no l'arriba a obtenir.
No fa res si ha estat un malpedit o un miserable,
encara el busques com quan eres petit.
Pilar, què et va portar, no?,
a començar la novel·la justament amb aquestes paraules.
Bé, jo, a veure, jo tenia clar que volia escriure
recordant la relació amb el pare,
sobretot, bé, anys després, que no hi fos,
que la distància ajuda molt, no?
Llavors, havia llegit aquell llibre fa un temps
i em va impressionar molt perquè, clar,
era un cas molt diferent, no?,
d'un fill que buscava el pare que havia marxat de casa
i va dir, bueno, com un cosac.
Llavors, tot i així, el llibre estava molt descrit,
em va agradar molt,
i sobretot això, no?, de dir com pots arribar a acostar-te
amb un pare que potser no t'ha donat el reconeixement
o no ha estat tan a prop com tu ho hauries volgut
mentre eres petit, que és quan necessites, no?
I per això vaig pensar que era la cita perfecta
per introduir el llibre,
tot i que no tenen res a veure un amb l'altre.
El tema és el del reconeixement, això sí,
és la base de tot el llibre,
com, bueno, això ho pots estar buscant,
el reconeixement, des de petita,
gairebé fins que ets gran,
de les persones que estimes
i que, bueno, potser en el seu moment
estaven més preocupats per tirar endavant una família
que per intentar ajudar l'autoestima dels fills,
no?, en el sentit aquest, no?,
de validar la seva manera,
el seu coneixement,
de validar les seves emocions,
les seves aspiracions, no?,
que és la base del reconeixement.
Bueno, digues, digues, perquè jo...
No, no, et volia preguntar sobre la protagonista, no?,
la Núria, que escriu 22 relats en aquesta novel·la,
precisament després de la mort del pare, no?
Què t'interessava, Pilar, tu,
explorant aquesta relació pare-fill-a?
Sí, molt bona pregunta.
Bueno, m'interessava explorar una mica,
o sigui, a partir de records,
clar, jo necessitava crear el personatge de la Núria,
perquè, evidentment, que el llibre té una referència autobiogràfica claríssima
perquè parteix dels records d'infantesa i d'adolescència,
però per poder mostrar,
o sigui, no parlar-ne d'una manera en plan psicòleg, per dir-ho així,
i jo, en plan, per poder mostrar, per poder relatar,
jo necessitava crear un personatge, no?,
que és aquesta Núria, que estic com tu.
Sí.
I llavors, a veure, aquesta Núria és la que em permetia,
per una banda,
fer com una mena de, a veure,
d'equilibri, d'amistat entre el record i la fantasia,
entre el record i la imaginació, no?
Perquè, evidentment, encara que escriguis sobre referents personals,
que hi ha moltíssims autors que ho han fet,
en el moment que et poses a escriure,
necessites la imaginació, necessites crear contextos, no?
Tu recordes imatges, recordes emocions, recordes sensacions,
i a partir d'allà crees aquest univers de cada relat, no?
Per tant, la Núria era el personatge clau,
per, en primer lloc, per ser la narradora adulta,
que recorda, i la que, bueno,
els relats són en forma de conversa,
que parla amb el pare,
recordant moments viscuts junts,
i d'altres que potser ell no hi era,
però sempre en relació a la seva manera de viure el fet de pare i filla, no?
D'acord.
O sigui que la Núria realment és un personatge de ficció, no?
Però sí que té molts trets autobiogràfics.
Per tant, Pilar, per tu,
escriure aquests relats, no?
Ha estat com una manera, bueno,
que té la Núria de buscar aquest reconeixement,
que potser no va arribar mai del tot?
Sí, sí, Núria, tens molta raó,
perquè això és la base de tot, no?
Suposo que quan estàs tota la vida
buscant el reconeixement,
perquè potser no l'has tingut quan eres petita,
tot i que, a veure,
clar, hi ha situacions molt complicades
i persones que arriben a situacions molt difícils
buscant aquest reconeixement, no?
Després, a veure, en una família hi ha altres membres,
hi ha altres...
Quan creixes, des de l'escola fins a les amistats, fins tot,
estàs envoltat d'altres maneres de reconeixement,
per dir-ho així, no?
Però sí que és veritat que arriba el moment que te n'adones,
bueno, perquè jo, per què m'estic esforçant tant?
I llavors explica que tu has arribat a l'última eslaó, no?
Fins i tot m'he esforçat per recordar aquesta relació
i per intentar comprendre-la d'una altra manera, eh?
O sigui, a mi m'ha ajudat, a través del personatge de la Núria,
comprendre què passava entre ells dos,
que, clar, arribaven a ser com incompatibles, per dir-ho així,
però comprendre també els motius d'un i de l'altre,
sobretot de l'altre, eh?
Perquè el d'un sempre és més subjectiu.
Sí, sí, doncs és això, Núria.
També ha estat com una manera de comprendre, no?
Suposo que a tu mateixa, no?
En certa manera, vull dir...
Sí, sí, sí, de comprendre els motius que ell tenia
per comportar-se com es comportava
i els motius que, això, que podia tenir jo
per crear aquest personatge
i posar-lo en situació de veure-ho des de fora, no?
I, Pilar, per què aquest títol, no?
Què simbolitza aquesta franja d'aurada?
Ah, sí.
El títol és molt bonic.
Ho vaig tenir...
Bé, a mi m'agrada molt.
La franja d'aurada és la que tenen els peixos, les orades,
saps les orades que a vegades mengem,
però, clar, normalment comprem les petitones,
aquelles de piscifactoria,
però, o sigui, és una orada grossa,
d'aquelles que pesen més d'un quilo, dos quilos,
ja que arriben a tres,
tenen, es veu molt clar,
una franja com d'or entre els ulls.
Llavors, a veure, aquesta és la part potser més emotiva,
perquè el pare de la Núria tenia molta afició a la pesca.
Llavors, els records més emotius que té la Núria,
del seu pare,
són en relació a això,
a la pesca que ell ja pescava amb canya de molt jovenet
i després, doncs,
bé, era la seva vida
i era quan el pare de la Núria
somreia,
quan se'l veia feliç, no?
contraposat a una mica el mal geni
i el rondinaire que podia ser
durant la resta del temps, no?
I llavors hi ha un capítol
que té aquest títol
i que és un capítol que la Núria va pescar
a l'alba,
amb el pare,
amb una barqueta,
i, bueno,
i parlen de moltes coses,
la Núria és adolescent ja
i, bueno...
I aquesta metàfora, no?
Sí,
sí,
que és aquesta línia daurada
que al final del llibre,
una mica,
la Núria troba
en la relació amb el seu pare, no?
Que no tot era difícil,
sinó que també hi havia
aquesta franja daurada
de comprensió, no?
I, Pilar,
com ha estat, no?,
per tu escriure una història,
de fet,
també tan íntima
i, a la vegada,
també amb aquesta,
bueno,
com forma de novel·la tan poètica, no?
Com ha estat per tu aquest viatge
del procés d'escriptura?
Sí,
al principi,
al principi,
quan ja vaig tenir clar
que volia anar directe al Graus,
perquè primer vaig idear
una novel·la
que posava el protagonista
en una sèrie de situacions
més thriller i tal,
i quan vaig adonar
que no hi havia manera
d'usar-me, saps?
No trobava el moment,
pensava que tu no vols fer això, no?
I a partir d'aquí
vaig fer com una carta
i llavors va anar sortint la idea
de fer potser aquests relats
en forma de conversa.
I llavors,
al començament,
sí que vaig tenir
una certa recança, no?
Algum mal de panxa de pensar,
clar, és com obrir la porta
de casa teva, no?
Sí, clar.
De dir, bueno,
les persones que el coneixien,
clar, familiars que encara tinc,
tot i que som una família
molt petita,
i amics meus
que el coneixien,
però de seguida
vaig tenir molt clar,
Núria,
que seria
molt respectuosa
amb tots els personatges,
no solament amb el del pare
de la Núria,
i que no la meva,
com a escriptora,
la meva funció
era mostrar,
no era ni jutjar,
ni valorar,
ni culpabilitzar ningú,
no?
Això va ser clar,
des del començament,
i fixa't,
no sé si has llegit
algun relat,
però la idea és això,
és mostrar,
perquè sigui el lector
el que valori
o el que digui,
caram,
o mare meva,
o...
Però jo en cap moment
he intentat fer-ho,
no?
I això ha estat,
potser,
això que deies tu,
no?
La cosa aquella
més personal.
I després,
bueno,
la resta és la mateixa
de quan escrius
una novel·la
o escrius un relat,
que és,
doncs això,
trobar que els començaments
i els finals
siguin difícils,
i siguin diferents,
que hi hagi tensió,
que mantingui el lector
interessat
i que realment
siguin honestos,
no?
Bé,
ho he anat fent així.
I, Pilar,
t'has entrat,
sobretot,
no,
amb la relació
amb el pare i filla,
ja es veu també
la relació,
no,
amb altres membres
de l'entorn
o del nucli familiar,
per exemple,
amb la mare
o amb altres personatges?
Sí,
clar,
amb la mare
i el nen,
que el nen
és el germà
de la Núria,
que des del primer moment
es diu nen
en majúscula,
i llavors,
clar,
clar que hi ha,
perquè hi ha
moltes escenes
familiars,
evidentment,
sobretot,
d'infantesa,
i llavors,
per exemple,
la relació
amb el nen
és una relació
de complicitat
i tendre.
Ell,
el tema del pare
el porta
d'una altra manera,
o sigui,
la Núria
s'hi enfronta més,
sobretot ja
quan és adolescent,
i en canvi
el nen
fugia
d'una mica
d'estudi,
no?
Potser és una manera
més,
bueno,
diferent,
més efectiva,
no?
Hi ha alguna escena,
no?,
que ell li diu
amb ella,
ell potser té 12 anys,
ella 14,
i li diu a la Núria,
tranquil·la,
no et preocupis,
que no veus
que no el canviarem,
no?
O sigui,
per una banda
hi ha una complicitat
i d'altra banda,
doncs,
bueno,
clar,
evidentment,
però bueno,
és el que
és el que era
més
més interessant
perquè intentava mostrar,
ja no tant
posar-me
amb altres personatges,
o sigui,
tots els relats
estan centrats
en aquesta relació
amb el pare,
amb la Núria,
evidentment,
seguint una mica
que no està
cronològic,
però en diferents
moments
d'aquest.
Al començament
i al final
hi ha dos relats
que ja són
quan la Núria
era més gran
i entremig
els he anat
intercalant.
Mira,
va ser una decisió
de fer-ho així.
Pilar,
la teva primera novel·la,
la llibreta blava,
també tracta
relacions familiars,
no?,
en un context diferent,
en la guerra civil,
la postguerra.
Quines diferències
principals
també hi veus
respecte a una franja
d'ourada
entre els ulls?
lògicament a banda
dels personatges,
no?,
i que un té
aquests relats,
l'altre potser
és més novel·la,
com...
Però,
tot i així,
el tema de la família,
no?,
de les relacions
en les dues
i és molt present.
Sí,
sí,
mira,
a veure,
jo,
dins de tot,
sóc una escriptora
novella
que he començat
ja a escriure
de gran
en el moment
que tenia temps,
no?
Sí.
M'he passat molts anys
treballant
amb alumnes
petits i grans
el tema
de l'escriptura
perquè em semblava
molt interessant,
o sigui,
per escriure
no,
s'ha de saber,
s'han d'aprendre
altres coses
i t'has de posar
a escriure,
no només gramàtica
i ortografia,
que és el que ensenyàvem
a les escoles,
no?
I llavors,
espera,
que ara m'han he anat...
Ah, exacte.
Llavors,
jo ja vaig començar
de gran
i llavors
hi ha aquella cosa
que vaig llegir
de l'escriptor
aquell del Salinger,
que és l'autor
del Vigilant
del Camp de Sègol,
no sé si l'has llegida
o la recordes,
que deia
unes paraules precioses,
deia
escriu sobre allò
que estimes,
escriu sobre allò
que et remou
per dins
perquè
serà
l'única manera,
o sigui,
arribarà un moment
en què
no t'importarà,
o sigui,
no pesarà tant
el que puguin pensar
els altres,
sinó
la necessitat
que tu
tinguis d'escriure
sobre allò,
no?
I és
una mica
el que m'ha portat
a escriure,
no?
El de la mare
era molt diferent
perquè
el que a mi
em comovia
era la infantesa
de la mare,
els nou anys
va esclatar a la guerra civil
quan ella
estava en un poble,
no?
I
era una altra cosa
i aquí potser
no parlo
del pare,
de la seva infantesa,
sinó
també hi ha algun moment
que per entendre
he hagut de preguntar-li
a ell coses,
però
parlo més
de la nostra relació,
és diferent,
és diferent.
Clar,
veig que és com que
la memòria
juga un paper
molt fonamental
en els teus llibres,
no?
Suposo que
escriure també per tu
suposa una manera
de,
com ja ens has dit al principi,
una manera de comprendre
o inclús també
de reparar
potser
algunes coses,
no?
Sí,
i quan
quan
quan t'enfonses
amb la memòria,
quan
quan
et cambusses,
a vegades
és un mar desconegut,
et sembla que
coneixes tot,
però no és veritat
i de vegades
et trobes amb coses
que fan molt de mal
i a vegades
amb coses que dius
que bé
que
m'hagi posat
en situació
de recordar-ho,
no?
Perquè
perquè també
et donen satisfacció,
no?
O sigui,
és això,
és entrar,
ens sembla
no,
no,
no,
però quan
quan
t'hi poses
d'aquesta manera
que és
d'aquesta manera
escrivint,
prenent distància,
pensant-hi molt,
que no és el mateix
que quan hi expliques
a una amiga
ai sí,
jo recordo això
i allò,
trobes coses
que no
que no esperaves,
eh?
vull dir,
que és interessant,
és interessant.
De tota manera,
a veure,
Núria,
tots els escriptors,
i jo penso que
ho diu tothom
i ho he llegit
moltes vegades,
els personatges
surten de dins,
els tenim a dins,
eh?
El que passa
que,
bueno,
que pots agafar
temes,
doncs,
de ciència-ficció,
temes
de la vida,
a veure,
està tot dit,
és la manera
de dir-ho,
perquè llibres
de la relació
pare-fill-a,
jo crec que des
del rei Lear
de Shakespeare,
que també hi ha
una relació
molt especial
i molt diferent
fins a,
no sé si és
la Murdoch,
també,
que,
o sigui,
bueno,
hi ha,
Casca,
per exemple,
també té un llibre
amb la relació
amb el pare,
que s'ha escrit molt,
l'única
que és la literatura
una mica
és com tu
parles sobre allò,
eh?
La diferència
acostuma a ser
més el com
que el què
excepten situacions
molt especials,
per exemple,
al meu llibre
no hi ha
assassinats
ni violacions
ni coses
d'aquestes
molt heavies,
hi ha,
bueno,
el que hi ha,
però,
que si ho trobes
és subtil,
però hi és,
no?,
i que és aquest fons
de la necessitat
de reconeixement
que tots tenim
d'uns dels altres,
no?
La llibreta blava també,
hi ha una mirada
com molt marcada,
no?,
sobre la condició
de la dona,
doncs,
en èpoques passades
i amb la teva
nova novel·la,
creus que hi ha
alguna crítica social
implícita?
O no tant,
potser?
No,
hi ha una mica
el context
de postguerra,
no?,
però jo tampoc
he intentat tant
parlar del moment
històric,
sinó a través
dels personatges,
no?,
per exemple,
hi ha un avi
que és entranyable,
que va estar
a la presó
molts anys,
i llavors,
aquest avi
estava pendent
de Cuba
i del Fidel Castro,
i era la seva vida,
i llavors,
clar,
era un moment,
i era un moment
que ella escoltava
la ràdio perinaica
i que pensava
que,
bueno,
que en Franco
no es moriria al llit,
per dir-ho així,
no?,
llavors,
ja sí que
en tots els relats,
sense,
clar,
hi ha aquest context,
aquest context
més
de l'època,
no?,
que això està centrat
a finals del 50,
dècades del 50 i 60,
inclús a nivell de cançons,
a nivell de,
però que sempre va relacionat
amb el,
com és normal,
amb el que fan,
ho diuen els personatges,
eh?
I, Pilar,
tens en present
algun lector en concret
quan escrius-ho
o algun perfil,
o...
Jo penso que cadascú
anem...
A veure,
jo he llegit,
he llegit bastant
i llegeixo
més ara
que quan
tenia més feina
i tenia criança
i que ara arriba
un moment
que,
bueno,
que pots gaudir-ne
moltes hores
i...
Llavors,
un perfil,
jo diria que
dins de tot
jo tinc una manera
d'escriure
bastant directa,
bastant sintètica.
A mi m'agrada molt
la poesia,
ara fa dos anys
que estic fent poesia
i m'agrada molt
i llavors
la poesia
ja saps
que tendeix
a buscar l'essència,
no?
Sí.
Més que
més que
grans descripcions
que realment
també m'agrada
llegir clàssics
com
com
Flaubert
o com,
no?
Que fan aquelles descripcions
que sembla que estiguis allà
i ho estiguis.
Però
jo diria que
la meva manera
d'escriure
és
potser més
més directa,
més essencial,
més,
no ho sé,
jo crec que
això
és molt personal.
I sabem,
Pela,
que has presentat la novel·la
en un parell de llocs,
de fet,
el passat 11 de juny
ho vas fer aquí a Sant Just,
a l'estala 50,
anari de
la Taneu,
l'Imma Perica
t'hi va acompanyar.
Sí.
Què et va agradar, no?,
especialment de la conversa
que vas mantenir amb ella
o dels comentaris
o del feedback
que et va donar també
al públic que hi havia allà
a la sala.
Com ho vas viure?
Bé,
amb l'Imma tenim
una amistat
justament
que
va sorgir
a partir de saber
que ella
estava fent un llibre
i jo també,
el primer,
o sigui,
ara fa vuit anys.
I
a partir d'aquí,
doncs,
ens hem llegit
un a l'altre
i hem parlat molt
de llibres,
de lectures,
i hi ha molt bona entesa.
Llavors,
vam,
de fet,
aquests dos llibres,
el seu,
el licor de danyons
i aquest meu
van sortir
bastant junts.
Primer,
ella va ser al marxer,
jo li vaig presentar
el licor de danyons
i ella em va presentar
aquí la Taneu,
la franja daurada,
no?
I llavors,
és que hi ha molta entesa
i teníem ganes
de fer-ho així com molt poc formal
i jo crec que ho vam aconseguir,
no?
Poc formal
en el sentit de,
d'això,
que una preguntava...
D'que fos una conversa,
no?
Fluida entre les dues.
Sí, exacte.
D'que fos bé una conversa
en què en algun moment
una podia intervenir
mentre l'altra parlava,
no?
No fos allò tan formal
de pregunta-resposta.
Bé,
jo crec que ho vam aconseguir.
Les persones que van venir
i que, la veritat,
la sala estava gairebé plena,
tothom ens va dir
que bé que ens vam passar
i ens vam passar, no?
Molt bé.
Que bé,
doncs bé,
això és important
i el més bonic
de les presentacions
és sentir el caliu
de les persones
que han vingut.
Clar.
Jo,
la primera presentació,
clar,
ja vaig dir això,
dic,
és que només per aquest moment
ja val la pena
haver estat cinc anys
escrivint, no?
Ostres,
cinc anys?
Cinc anys
has estat amb la novel·la?
Sí, sí,
des que tens...
Sí,
des que vaig començar
a fer la primera trama
de la que no va ser novel·la,
fins que vaig agafar el fil
i després, clar,
i revises
i treus
i jo tinc un arxiu immens
que posa retalls
i una quantitat de coses
que les vaig escriure
però que després
dius,
no fa falta que...
això és una altra cosa
o això no cal,
això no ho necessita
el lector
o això no...
Ja està,
ja ho he dit
i, bueno,
pel que sigui.
Sí, sí, sí.
Perquè no t'agrada
senzillament
i, bueno,
això de la paperera
també és una cosa...
Home, no, no, clar.
A vegades hi ha més coses...
Molt ingerent.
A vegades hi ha més
hi ha retalls
i coses que queden
a la paperera
que no pas
al gruix de la novel·la,
inclús.
Vull dir que...
Sí, sí, sí.
Això passa.
I tant, i tant.
Per això que, bueno,
és temps
i després ho revises
i ho tornes a revisar
i ho dones a algú
de confiança
que saps que dirà
què li sembla de veritat
o que es podria millorar.
Que tot això
va passant el temps.
Sí.
I, clar,
tampoc és una dedicació exclusiva.
Tot i que jo
intento ser disciplinada
i posar-me a treballar
a les 9 del matí,
treballar quatre hores diàries
com a mínim, no?
Perquè és que si no,
no surt.
No, no.
Si no, no surt.
De posar-t'hi
i t'hi has de posar igualment.
Vull dir,
les hores han de sortir
d'alguna feina.
Vull dir,
per escriure un llibre
s'ha de fer,
i ha d'haver.
Sí, sí.
Pilar,
ho hem de deixar en aquest punt.
Ha estat un plaer
xerrar un estonet amb tu
sobre la teva nova novel·la,
el teu nou llibre,
una franja d'aurada
entre els ulls
que recordem a l'audiència
que ja es pot trobar
a les llibreries
i aquí a Sant Jus
com no també
a qual llibre té.
Gràcies
per agafar-nos el telèfon
i res, Pilar,
que tinguis
molt bon cap de setmana,
bona tarda de divendres
i també, doncs,
bona rebella de Sant Joan.
Oh, i tant.
Gràcies, Núria,
a tu per,
bueno, això,
per voler fer l'entrevista
i que ha estat així
tan agradable
i tan cordial.
Moltes gràcies.
Adéu, Pilar,
que vagi bé.
Una abraçada.
Adéu, adéu.
Un abraçat.