Bé, comencem la segona hora de la Rambla,
i toca fer l'entrevista del dia, ara mateix són les 11 i 13 minuts.
Avui tenim de convidada l'Elisa Linares, que és tallarista creativa i també educadora emocional amb infants, persones adultes,
també és risoterapeuta, musicoterapeuta a través de la veu i estudiant també d'art teràpia.
Aquí a Sant Just, Elisa, et coneixem com a conductora de diferents tallers vinculats sobretot al món de les emocions,
també dirigits a infants i adults, per exemple com el que es fa amb nadons a la biblioteca Joan Margarit,
un taller de moixanes, cançons que t'encantes que es gota ràpid totes les places.
Molt bon dia, Elisa, què tal?
Bon dia, Núria.
Com hem dit, ara et dediques al món de les emocions, per dir-ho així, i englobar-ho amb una gran paraula,
però tu abans eres consultora medioambiental, et dedicaves totalment a un àmbit molt diferent, no?
Com arribes al món de la teràpia, de les emocions, del cos, de la veu?
Doncs a veure, ja arribo per crisis i oportunitat, diguem-ne, per necessitat de trobar-me a mi mateixa.
Realment, la veu no hi arribo així, la veu m'ha acompanyat tota la vida.
Cantar ha estat, des que soc molt petiteta, el meu gran hobby,
i crec que ha estat també la meva eina de reconectar-me amb mi i retrobar-me.
El que passa és que també amb la veu, amb la vida que et porta obligacions i més esforç i no sé què,
i així és com ens han educat, productivitat i tot,
doncs també aquesta part de hobby es va convertir en una obligació.
Estudia més, no sé què, teatre musical, tal, pum, no sé quantos,
i passes una mica de la motivació i la il·lusió a que tot és esforç, esforç, esforç, esforç.
I com que també era així a la feina, jo era supermotivada, activista de Som Energia,
a banda de consultora medioambiental, o sigui jo hi creia i segueixo creient molt amb el que feia,
però em vaig perdre, em vaig perdre treballant moltíssimes hores, vaig arribar a treballar 70 hores setmanals.
70 hores setmanals?
T'ho juro, comptant els meus caps de setmana, treballant de nit...
Són deu hores al dia, eh?
És molt bèstia, però clar, és que era com...
m'arribaven coses i llavors les havia de corregir a la nit,
després al matí el meu cap se les tornava a revisar a les cinc del matí,
projectes europeus molt grans, timings fatals, tot era com...
Quina estrès.
Molt. I em vaig perdre, al final va ser això, crisis d'ansietat, no sé què,
he d'agafar baixes i començar a necessitar mirant dintre.
I així va ser com, gràcies a la meva germana, em va dir,
he trobat, jo estava en plan, me'n vaig a un ashram de l'Índia, què faig?
I la meva germana va proposar-me de fer un retiro,
que es deia veu senadora al bosc.
Llavors allà va ser com tornar a cantar per mi,
cantar fluixet, cantar al costat d'un arbre, me'n recordo,
de cop entendre que havia de deixar la feina, que havia de deixar-ho tot,
i no buscant treballar d'una altra cosa, sinó buscant-me a mi,
donant-me temps per estar amb mi.
I així va ser com vaig començar el procés, va ser molt des d'això,
des d'una necessitat de reconecció amb mi,
que amb mi que vaig estirant el fil, com una partida de domino.
Clar, una peça feia moure l'altra i l'altra i l'altra.
Em vas cridar fa un temps, Elisa, un projecte propi que dirigeixes
i que condueixes, un projecte de benestar que porta el títol
Despertant, ple i alegria.
Quin és el procés que fas amb la gent amb aquest projecte?
Entenc que això que tu expliques que vas aprendre de tu
i aquesta necessitat de reconduir-te,
també vols ajudar gent a experimentar-ho?
No ho sé, explica'ns una mica.
Sí, absolutament. Jo sento que...
Despertant per mi el símbol és una papallona.
I així és com jo em sentia, em sentia despertant.
Vaig començar amb tot això que et dic de la veu,
però de seguida vaig necessitar seguir estirant del fil.
Tenia molt de temps perquè ho vaig deixar tot.
Llavors vaig descobrir també la dansa lliure.
A mi m'havia agradat ballar, de petit havia anat a la Marta Roig
i m'havia sentit un pato mareado sempre.
Portava com un supertrauma.
Jo ara ho puc veure com en perspectiva.
Arrel d'un dol de parella molt gran que vaig tenir,
tenia l'autoestima per terra,
i vaig trobar un cartell de centre cívic que deia que feien
dansa enamorat de tu.
Era un sensual dance d'un dia de burlesc.
I aquí, ostres, per mi va ser com, uau,
una altra porta que s'obria de veure tot de dones.
Dic sempre que eren un anunci de DAF.
Totes eren diferents, cap era un modelito.
I aquí vaig començar a fer burlesc.
Vaig començar a estirar del fil i em posava davant del mirall
amb una bufanda i em tornava a empoderar
i a estimar a mi mateixa i al meu cos.
Tot això em va anar portant a un procés de...
Les coreografies es complicaven, això ja no m'interessa.
Me'n vaig a investigar la dansa del ventre.
I el mateix, un parell d'anys i ho torno a deixar
perquè buf, es complica, massa mental, no m'interessa.
I així mica en mica he anat estirant fils
que m'han anat com arribant i ara estic fent bioenergètica,
que és una dansa que jo sento que m'ajuda molt.
És dansa emocional, diguem-ne,
perquè va desbloquejant corasses emocionals
que hem anat creant totes les persones.
Ens van dient això no ho facis,
que portis bé i els infants es van anquilosant
i els adults encara més,
amb tot el que no podem permetre'ns viure.
I tot ha anat com encabalcat.
La bioenergètica, vaig tenir un moment
que també sentia que ja havia fet musicoteràpia per mi,
però ja començava a acompanyar persones,
petits grups d'infants també,
gent gran a la residència de la meva àvia...
Provant coses sense cobrar res.
Jo seguia necessitant trobar-me a mi.
I una mica en mica una cosa ha anat estirant l'altra.
Llavors vaig fer gestió emocional
a l'Institut d'Ecologia Emocional
perquè m'interessava poder acompanyar millor els grups
i també començava a interessar-me tot el tema del bosc,
que sempre m'ha agradat la natura.
Jo dic que ara faig medi ambient,
però des d'una altra mirada.
Ara acompanyo gent al bosc a fer bans de boscos,
a retrobar-se amb elles...
I això fos aquí a Sant Just, aquests bans de bosc?
Sí, ara ho he aturat.
Ho he de redefinir. Tenia moltes coses a l'hora.
Però sí, ho estava fent.
Porto ja dos anys fent-ho.
Cada 15 dies sortim d'aquí de la biblioteca
i és una barreja entre bany de bosc i creativitat.
Va començar amb la música, que era el que jo tenia,
però jo he anat necessitant més eines
perquè segueixen passant coses a la vida
i et segueixes necessitant retrobaix.
Va aparèixer l'artteràpia durant el confinament
i vaig anar com estirant del fil
i em sento superconnectada.
M'ajuda a trobar-me amb mi,
amb les meves emocions,
però també me n'adono que vaig acompanyant
les persones amb el meu potipoti.
Amb els infants, aquí a Sant Just,
fas propostes dirigides amb la música,
contes, les emocions...
I amb els adults hi entra més la part de la creativitat,
del cos, del plaer...
Hi ha algun lligam entre tots aquests àmbits?
No sé si, per exemple, en els centres cívics
ara també estàs pendent de fer nous tallers
o cursos en aquesta direcció.
Sí, per mi el lligam és això, plaer i alegria,
perquè jo al principi pensava
quin potipoti que estic fent.
Vaig anar al mil·lenari,
em vaig oferir per fer coses de cos
i em van dir o ganxet o informàtica.
Jo també he tingut un procés d'anar destriant
i amb tot això me'n vaig adonar
que en realitat feia classes d'informàtica
a la gent gran, però el que necessitaven era alegria,
era contacte, era una mica de carinyo,
una mica d'escolta...
Es donaven coses que no eren informàtica.
Una cosa va portant a l'altra,
amb els infants i les famílies,
i jo també em plantejava
què faig, magisteri, me'n vaig cap aquí.
He tingut un moment d'estar molt perduda.
Vaig acabar en una escola viva,
perquè m'interessava veure com es podia educar
amb les emocions d'una manera diferent
a com se'ns ha educat en general.
Vaig estar tot un any col·laborant allà
i participant i fent dinàmiques.
Aquí van néixer els contes creatius,
que jo anomeno, de la necessitat d'un dia de pluja.
Vaig començar a jugar amb els infants,
a inventar-me una història i tal,
amb materials casolants.
Això ho vaig acabar oferint a la biblioteca,
com que ja hi havia confiança,
vam fer com una prova pilot i va funcionar bé.
He anat fent cosetes.
Vaig fer la teràpia, que ho vaig necessitar per mi,
perquè vaig tenir una altra història.
Realment, llavors, dius,
ho vaig posar al servei de la gent gran
que estic acompanyant.
I t'adones de com inclús la memòria.
Jo sento que quan canvies l'actitud de vida
i li poses una mica més de...
No és alegria eufòrica, estem parlant de benestar.
Sí, i sobretot fer grup.
Jo vaig arribar a les classes de memòria
i la gent estava en taules diferents fent fitxes.
I jo pensava, però què és això?
I els vaig dir, vull fer un corro de la patata.
Al principi em miraven amb burpes.
Era com, què estàs dient? Jo vull fer fitxes.
Però mica en mica van començar a estirar el fil
de generar grup, de fer una mica de comunió
i això, dinàmiques una mica més musicals,
més divertides, i generar aquesta confiança.
I veies que la gent li canvia la cara.
I per mi una mica és això, amb les famílies
és el mateix acompanyar-les
a que gaudeixin amb les criatures.
Mira, saps què, Núria, hi ha una cosa que sí que voldria dir.
Me n'adono molt
que sense adonar-nos parlem dels infants,
els critiquem, entre cometes.
Ai, és que el meu fill fa això o allò altre,
mentre estan davant.
Són criatures molt petites, tenen un any o així.
I em sembla que no ens estan entenent.
Clar, pots creure més o menys, però
científicament jo crec que sí que noten
que estem sent crítics,
que estem remugant.
I jo crec que se n'enteren molt més del que ens pensem.
I comencem a generar aquestes creences limitant,
sense adonar-nos-en, des de ben petitons
i petitones.
Llavors jo sento que és molt important posar-nos
a la pell dels infants. No es tracta de tractar-los,
infantilitzar-los i dir-los que això és un guau-guau
i això és un piu-piu.
Però sí considerar-los com persones
que estan allà i que formen part de l'experiència.
Llavors ja havia fet
coses de música amb família
i tal.
A musicoteràpia em vaig especialitzar amb musicoteràpia infantil
i després mica en mica han anat arribant coses.
Vaig estar acompanyant i he estat acompanyant també
a la universitat alguns seminaris.
I ara la biblioteca em va proposar això
i em va fer moltíssima il·lusió.
D'on venen les sigles TAT?
TAT és el...
T'ho faré així.
T'aixeques un mocador amb un bebè davant
i fas el típic joc
d'amagar-se.
És algun acrònim o algunes sigles
d'algunes paraules.
A la biblioteca hi ha un llibre
de cançons i muixaines tradicionals,
tot un recopilatori que es diu TAT.
D'aquí va sortir tota la idea.
Però és com la primera literatura
infantil.
Però també sento que és molt bonic quan les famílies,
els pares i les mares, comencen a recordar les cançons
que ells revien de petits a petites,
com una anècdota, com ho transmeten també
els seus infants,
i donar-los eines per gestionar l'energia dels infants.
Perquè és veritat que els infants són emoció pura i dura.
Llavors passen d'una alegria superalta
a un enfado i un plor i no sé què,
i ho rebenten tot i després tornen a l'alegria.
Llavors tu a vegades arribes cansada de treballar
i has de gestionar
aquella situació com pots.
I a vegades pretenem que es posin a dormir
quan l'energia està molt alta i de cop.
Llavors a través de jocs,
de cançons,
l'altre dia els ensenyàvem un tambor,
canviar l'energia però acompanyar-la,
poder-ho fer progressiu.
Elisa, a les xarxes socials,
sobretot a Instagram,
veiem que sobretot parles molt del tema
de deixar-se anar,
del plaer femení,
coses també relacionades amb el cos,
i tenen una acabuda i poses un èmfasi especial.
Són potser tallers o tallers amb més demanda,
no sé si el plaer femení encara és un tabú
que costa d'expressar o de manifestar.
Jo sento, Núria,
que després de la meva crisi professional,
el 2020, després del confinament,
va venir la crisi de parella
i vaig passar un dol molt dur
i realment veia que no,
que no me n'estaven sortint.
Al final vaig anar a buscar una terapeuta
i sempre explico que el primer dia
que vaig plorar davant seu,
ella em va dir que no plorava bé.
I jo li vaig dir que no plorava bé.
I jo li vaig dir que no plorava bé.
I realment ara puc entendre
que no plorava bé,
perquè al final el meu plor era un plor amb ansietat.
Jo el que feia era anar pujant
l'energia amunt cap al cervell
i anar-me generant tota una sèrie d'històries mentals
i fer que allò es perpetués molt més,
entrar molt més en el patiment.
Llavors jo ja fa molt de temps,
ja et dic que és com una roda que et desperta...
Ara plores bé, no?
Ara ploro millor, evidentment.
Al final jo crec que sempre seguirem aprenent
i sempre l'interessant és adonar-te'n
que hi ha molts personatges i ja pot haver-hi molt dàvid.
Pot haver-hi una necessitat de drama queen,
que dic jo.
Jo ara el que faig... Això de plorar té una explicació.
A mi el que m'ha resultat,
i per això li dic gestió emocional real,
és que jo abans no permetia les meves emocions.
Estaven molt mal vistes a la meva família, etc.
De nena no me n'adonava, però a mi em diuen que jo
no m'adonava ni cridava ni...
Pràcticament no treia les meves emocions.
De cop, amb la crisi professional tan bèstia,
de cop van començar a sortir rebentant,
descontrolades, etc.
Mica en mica tot això es va canalitzant
i jo el que m'adono és que no es tracta de tornar-les a tapar,
sinó que es tracta de saber-les gestionar
i saber-les expressar amb mi mateixa,
perquè no cal que les expressi cap a l'altre,
però poder-les deixar anar, perquè al final
les emocions són això, són un trànsit,
són un missatge que intenta arribar.
Això del plorar, ara faré uns tallers
que em fa molta il·lusió aquí al Centre Cívic,
que el primer és això, gestió emocional real,
i la idea és parlar de tot això,
explicar la teoria també, però també poder fer alguna pràctica
i experimentar amb el cos què passa
quan guanyem aquesta autonomia de permetre'ns
transitar això ràpid, perquè és que és ràpid.
Al final, en tres minuts, ho has transitat
i ho has deixat anar i has entès
i t'ha servit.
Hi ha moltes dones que demanen, per exemple,
cursos o sessions de tot aquest tema de l'alliberament,
de poder expressar el seu plaer.
Amb el tema del plaer jo em sento començant,
jo soc humil.
Jo experimento amb mi i les persones
que se'n van acostant les vaig acompanyant.
També et dic que jo em segueixo formant.
Jo ara estic començant una formació
de sexualitat somàtica
i la idea és això, poder acompanyar més i millor
i també seguir mantenent-me a mi,
això és un temazo.
L'altre dia una clienta em deia
que el teu currículum és la teva vida.
No et preocupis per la formació,
perquè tu ja has tingut les teves històries.
Jo vaig necessitar anar 3 anys amb una sexòloga
perquè tenia molt de dolor la penetració
amb la meva primera parella.
Ha estat com un camí d'anar descobrint...
Després d'una altra etapa,
tenia molt de dolor,
ja estava sortint allò,
però per estrès laboral vaig acabar
anquilosant el coxis i tenint molt de dolor
i anant a necessitat de treballar el sol pèlvic.
Vaig acabar amb una fícia sexòloga.
Aquí vaig descobrir una segona part
que era més un plaer relaxant.
Aquestes coses es van relligant
i m'adono que al final
la sexualitat no és només sexualitat,
és que és emocional,
ens afecta l'autoestima,
ens afecta 300.000 coses
i cada persona és un món.
Anar-les acompanyant en aquest camí
de retrobar-se amb elles mateixes...
També té molt a veure l'autoestima...
Ara estic acompanyant un grup d'adolescents
a Molins de Rey en un centre cívic
i me'n adono de la...
Em recorden a mi.
Elles no senten la necessitat de tocar-se,
però si tu no et toques l'altre t'ha de tocar
sense que tu sàpigues què t'agrada.
A mi m'agradaria sempre dir
que puguin veure vi sense passar pel calimocho.
Una mica és aquesta la idea.
Acompanyar-les a que realment s'atreveixin
i no només tocar els clítoris per fora,
sinó poder entrar dins la vagina,
descobrir-la, gaudir-la,
gaudir d'elles, començar a despertar el plaer
en la seva magnitud
perquè després puguin també gaudir-la un parella.
Sí, d'alguna forma també
amb elles les empodera.
Jo sento que sí, perquè l'educació sexual
que es fa en general es queda encara molt
a posar condons a plàtans i parlar de malalties.
Al final també per les dones
sento que s'ha de parlar de malalties,
però si només ens enfoquem aquí,
jo tenia molta por.
Jo no hagués fet res a la vida.
No ho sé, sento que és important això.
Perfecte, doncs Elisa, si et sembla,
deixem l'entrevista en aquest punt.
Ha estat un plaer tenir-te aquesta estona,
d'aquests minuts aquí a Ràdio Desvern.
Que vagi tot molt bé, segueix-te formant,
experimentant també i endavant amb aquests tallers
d'èxit aquí a Sant Just.
Que vagi tot molt bé.
Moltes gràcies, Núria.
Un punt publicitari que al Centre Cívic Joan Maragall
seguim amb els tallers de dansa.
Dansa para tu, que faig un poti-poti
de coses des de bioenergètica,
treballar l'autostima
a través de diferents seccions corporals,
obrir el cor,
i molta creativitat i alegria al final.
Treballem molt des d'aquí.
Que animo a qui vulgui que hi vingui.
Quins altres tallers també hi fas a Sant Just?
Ara mateix, el de dansa para tu,
les Conferències de Gestió Emocional Real,
que en farem tres.
Les farem a les escoles,
i després a la biblioteca.
El que hem dit,
que vagi bé i que passis un bon dimecres.
Gràcies, Núria.
Adéu.
Deixem ara un tema musical.
I truquem.
En Joan de Garona, del restaurant Cuina Miracle.