Ara ha arribat el moment de fer l'entrevista.
Tenim amb nosaltres via telefònica a Carmen Bo.
Ella és terapeuta emocional, professora de desenvolupament i creixement personal, conferenciant
i experta en un munt de processos com la teràpia emocional,
coses vinculades amb l'autoestima, l'autocuidado, també l'autoconeixement,
cursos en psicologia avançada sobre la neurociència,
per exemple, també en l'educació, en el pensament positiu, la meditació, el mindfulness...
En fi, un reguitzell de coses que podríem estar aquí a hores presentant.
Saludem-la per això. Hola Carmen, bona tarda, què tal?
Hola bonica, moltes gràcies per aquesta presentació.
Sí, crec que m'he deixat algunes coses, però és que ja et dic, si no estaríem presentant-te fins demà passat.
No, tot està molt vinculat, en el fons estem parlant de viure amb consciència i que ens agradi la nostra vida.
Sí, sí, de fet, el trimestre passat vam tenir l'oportunitat també de tenir-te aquí als estudis de ràdio d'Esverm
parlant d'uns curset que vas fer al centre Joan Maragall, aquí de Sant Just,
i el motiu que tornem a tenir aquí és que aquest segon trimestre també estàs fent un seguit de...
crec que són tres cursos diferents, un ja passat perquè va ser a finals del mes de gener,
però el proper és el dilluns, dia 28 de febrer, i es diu així, el camí de transformació.
Transformació cap a què, Carmen?
Doncs mira, és una transformació vinculada al que et deia de viure amb consciència,
una transformació de la vida quotidiana, de la manera que tenim de pensar,
de cap on anem amb els nostres desitjos, amb les nostres relacions,
i en definitiva sentim satisfacció vital o volem transmetre una altra energia a la nostra vida.
I així es comença aquest camí de transformació, que no és una altra cosa
que un retrobament en coses molt segrades de la pròpia persona.
Hem de fer-nos una mica més de cas i orientar la nostra vida des d'aquest nivell de consciència més elevat.
Hi ha molta gent que li costi fer aquest camí de transformació,
que estigui molt desvinculada amb aquesta arribada als seus objectius?
Bueno, podríem dir que déu-n'hi-do, que és un percentatge molt alt,
perquè vivim en un tipus de societat que ens acapara,
i al final comença a aparèixer el malestar de la insatisfacció,
per exemple, amb la relació amb el temps, amb molt estrès,
no podem detenir-nos, observar-nos el suficient,
i al final comença a aparèixer el malestar de la insatisfacció.
I no sabem molt bé d'on ve, perquè a vegades tenim un problema molt concret
que es pot associar a causa-efecte, diríem,
que normalment ens trobem amb uns buits, amb una sensació de insatisfacció,
agafar petits reptes, i també els canvis costen.
Llavors, la transformació per mi és un procés molt bonic,
vinculat a l'ànima, vinculat a l'amor, a la vida i a la pròpia autocura,
però la visió des de fora, quan no s'ha fet aquesta transformació,
sembla molt difícil i molt complexa.
Llavors, a vegades, les persones intueixen que ho han de fer,
però no s'acaben de ficar, perquè la vida, com deia abans, els té una mica atrapats.
També, jo suposo que el fet de no acabar de trobar aquest moment,
potser és també per al tipus, com has dit tu, de societat,
els tempos que tenim del dia a dia, de fer una mica el que tenim en el dia
i de no posar-nos a pensar o posar-nos a mirar per dins què ens passa,
o què sentim, o una mica de mirar-nos cap a nosaltres mateixos, vaja.
És així, tal qual ho descrius, penso que ho has dit molt bé.
Estem en unes inèrcies que també hem arreplegat uns hàbits
que no sempre són els més saludables.
Les inèrcies, a vegades, de tindre la feina, la família, la casa,
són complexes, perquè el dia és el 24 hores, no en tenim moltes més.
Llavors, ens adonem que en aquest espai no posem, no acabem,
moltes coses que des de l'ànima necessitaríem,
perquè també ens falta aquest procés d'observació.
I després, perquè aquests hàbits que hem conquerit, per exemple,
massa temps dedicats a les xarxes socials, al mòbil, a la televisió,
ens resten temps per nosaltres, per posar aquesta mirada amorosa
cap al cor, cap a l'ànima, cap a aquest discerniment
que ens podria portar noves idees per viure millor.
Però tot això precisa d'un estil de vida,
que a vegades, totes aquestes coses que es manten,
ens enllunyen una mica de poder-ho tenir.
Estic també llegint, Carmen, que hi ha l'art de conviure,
que és el proper taller, conferència, que serà el mes de març.
Té algunes similituds, també, amb el tema de la transformació?
O està enfocat de manera diferent?
No, no, no, perquè el tipus de psicologia que explico
i que intento donar eines perquè la gent ho pugui aplicar
és la mateixa, vinculada molt, com tu has dit, a la presentació,
a tenir en compte quines coses ens explica la neurociència
i una psicologia positiva i també avançada,
que actualitza les eines i que explica mètodes.
I tots dos tallers tenen aquesta línia,
perquè la mateixa explicació que he donat cap a la vida individual
passa amb la vida de família, amb la vida de parella,
l'art de conviure perquè sigui realment un art,
li hem de posar carisma, li hem de posar atenció,
hem de poder millorar les coses quan comencen a distorsionar-se,
sense deixar acumular les coses molt de temps
i llavors després tenim una bola tan gran
que no sabem ni per on començar
i patim les relacions en comptes de gaudir-les,
quan en el fons la vida de parella o la vida familiar
en el context dels pares i els fills,
i tot això hauria de ser un gaudir i una joia,
i no sempre ho és, no?
Perquè totes aquestes distorsions
no ens deixen tenir la suficient creativitat, atenció i cura
d'espais que són molt sagrats, jo els anomeno sagrats,
perquè després quan no els tenim
és una de les substances més doloroses.
I tu per què creus que la gent a vegades no...
o sigui, té aquest patiment amb les relacions
que en lloc de ser una cosa per gaudir-les o disfrutar-les,
les relacions amb els amics, amb la família, amb la parella,
per què a vegades acaben distorsionant-se i acabem patint
en lloc de conviure-les i de passar-ho bé?
Aquí és una pregunta extensa
amb la qual podríem posar una cullerada molt gran de respostes,
perquè fixa't que tenint en compte el que he dit,
que em sembla que ja és prou important,
aquí jo afegiria la idea
que moltes vegades tenim expectatives una mica exagerades
del que ens poden donar certes relacions.
La relació de parella, per exemple,
està molt inflada d'expectatives idealitzades
i que normalment ens frustren.
Després, a vegades, la mala combinació
entre les relacions entre sí.
És a dir, tenir un repertori d'amics
implica tenir espai per aquestes relacions.
I a vegades, si tenim parella, ens enfoquem massa temps a la parella
i desproporcionem el temps que li dediquem a altres relacions,
a banda que, al millor, la manca de temps
pot afectar qualsevol relació en general.
O sigui, són com valoracions que a vegades no ens adonem,
perquè les relacions tenen com un criteri
i que perquè funcionin bé els hi hem de dedicar temps i paraula,
el temps que compartim i la paraula que ens dediquem.
Quan això no hi és, les relacions estan buides de context.
És com que no les estem cuidant
i, per tant, esdevenen relacions una mica superficials
que no ens omplen.
Però hem de veure també com les cuidem
i el tema de les expectatives,
que no siguin expectatives exagerades.
Perquè també tot això, fixat,
que té molta importància en com em cuido jo.
Perquè les persones que tenen més interès
per la seva pròpia autocura
són persones d'entrada molt més satisfetes, equilibrades,
contentes,
i això també és un valor que tu poses a les relacions.
Quan pitjor estàs a la teva vida, pitjor et relaciones,
perquè relacionar-te bé si tu estàs malament
és força difícil.
Sí, bastant.
És com que no pot anar una cosa lligada amb l'altra.
No, no, no.
Per això el tema de l'autocura,
que jo sempre dic que és com la base de tot,
no li hem de donar importància,
perquè al final el que nosaltres som, com nosaltres pensem,
i quines decisions prenem,
és el que configura la nostra vida,
i això inclou les relacions.
Carmen, estic veient que els cursos,
les conferències tallers duren tres hores.
Entenc que no impliques també al públic
que ve la gent d'alguna manera,
o de quina manera ho fas.
Doncs mira, aquestes conferències en concret,
quan es diuen conferència taller,
és perquè la conferència és una exposició
aproximadament de la primera part,
que és una hora i mitja,
i fem un petit descans i després
ja introduïm no només les preguntes
i les valoracions que pugui fer el públic,
perquè a vegades les persones no només fan preguntes,
sinó també diuen la seva opinió
i col·laboren amb el que estem construint.
Però també a la segona part,
normalment fem alguna petita activitat,
tipus una meditació senzilleta,
o posem algun vídeo
del que després puguem comentar coses,
perquè jo parlo molt
de diferents autors
que estan molt vinculats
a la neurociència aplicada a la psicologia.
I llavors m'agrada després
presentar aquests autors i que els puguin veure,
també parlem de llibres,
i també, a la segona part,
el que normalment faig
és donar alguna pauta,
alguna orientació aplicable.
És a dir, de tot el que hem parlat,
com ho podem fer
per passar-ho a la pràctica?
A la segona part em dedico molt més
a aquestes qüestions.
I la primera que vas fer
a finals del mes de gener,
la intenció quàntica es deia així,
quina resposta va tenir el públic?
Mira, molt bé,
el públic era un públic molt interessant,
algunes persones repetidores,
perquè ja han estat l'any passat
i van quedar molt contentes
i s'han tornat a apuntar.
Va ser una conferència molt maca,
perquè fixa't que això de la intenció
és la segona energia que tenim
i moltes vegades les coses no funcionen,
perquè diem que tenim una intenció
quan en el fons tenim un desig
una mica desordenat al cap,
però encara no s'ha convertit en una intenció.
Llavors vaig explicar
des d'aquesta visió més moderna
i actualitzada com es treballa
l'energia de la intenció
i va ser una ponència jo crec que molt bonica.
La gent quan marxa normalment
em saluda molt contenta
i em diuen que han après molt
i que els ha encantat.
També vam fer prou preguntes interessants.
A vegades al públic
li costa fer preguntes,
però aquí com em coneixien
d'altres cops,
es va animar més.
El feedback, que després
se'n fa la gent a l'acabar.
Suposo que també tens el teu públic fidel,
que et van seguint allà
on vas fent cursets.
Doncs mira, si justament a Sant Just
ve molta gent que ha treballat
moltíssims anys amb mi a Esplugas,
que hem fet quasi 22 anys,
cursos tot l'any, diguéssim,
i com això es va deixar de fer
doncs estan a prop
i després ja van a Sant Just
i de fet és un dels públics
més fidel i a Sant Just jo crec que ara
m'estic començant a donar a conèixer.
Que bé. I escolta'm Carmen,
ja per acabar,
la gent, no sé si també a nivell de consulta
més particular o d'altres llocs
que també et demanin fer alguns
cursets o conferències,
quines són les demandes
avui en dia que la gent
més, bueno, que més et fa?
Mira, doncs està vinculada
amb els cursos que treballo,
perquè fixa't que moltes vegades
el que hem parlat ara, per exemple,
millorar les relacions,
és una cosa que a la gent li amoïna molt,
o sigui, sempre hi ha una relació
que ens fa, doncs,
tenir més dolor o més incertesa,
i les relacions són
una cosa molt important
a banda, evidentment, de la salut,
jo acompanyo la gent a morir fa molts anys
i això és un tema que també
m'agafa molta implicació
terapèutica.
És un altre tema, veritat.
A més, evidentment, amb tot el que
ens ha passat amb això de la pandèmia,
doncs, molta gent
ha patit ansietat i, bueno,
molt desconcert amb el tema
de la feina. A l'oci ha canviat
moltíssim, no tothom
ha portat bé la pandèmia i
totes les coses que ens han exigit
des d'aquesta, diguéssim,
estructura, i clar,
la gent, doncs, aquí també
ha centrat molt les seves demandes, perquè fixa't
que moltes persones
són vinculats d'una realitat social
i això els hi ha passat factura,
o sigui, els temes de solitud
i tot això, darrerament,
doncs, com que han florit més,
i aquestes serien en realitat
les demandes a banda
de tot el tema de l'autostima, que molta
gent té inseguretats personals,
etc. Serien les demandes més
generals. Fixa't que
tot això és una mica
els continguts dels cursos, també,
per això aquestes formacions són
superimportants.
Déu-n'hi-do, doncs sí.
Escolta'm, Carmen, jo suposo que tindràs
també moltíssima feina,
no et volem entretenir,
així que, res més, ens has deixat amb molt bon
sabor de boca de cara als propers cursos
que tindrem aquí al Centre Cívic Joan Maragall,
així que tornarem a
obrir-te les portes aquí a Sant Just
amb moltíssimes ganes.
Escolta, moltíssimes gràcies, Núria.
La veritat és que m'encanta compartir amb tu
i moltes gràcies per l'interès i
la implicació, que tingueu molt bon dia.
Vinga, adeu, Carmen,
que vagi bé, una abraçada.
Una abraçada forta, adeu.