Ara mateix, passant 13 minuts de les 6 en punt, estem a la segona hora del
magazine de tardes de ràdio d'Esvern, la Rambla. Avui no acabem el dia ni la
setmana amb l'habitual tertúlia d'actualitat, sinó que ho farem d'una
manera especial. Ho farem encetant un debat que durarà fins a les 7 de la
tarda, un debat, una tertúlia que gira entorn del dia internacional de les
dones i les nenes en la ciència, que celebra cada any a l'11 de febrer i que
reconeix el paper fonamental que juguen les dones en la ciència i la tecnologia,
malgrat doncs els obstacles que continuen trobant en aquest camp del
desenvolupament humà. Les xifres indiquen que menys del 30% d'investigadors
científics en el món són dones. La ciència i la igualtat de gènere doncs
són essencials pel desenvolupament sostenible, això que es coneix com els
ODS de la ONU, i per això la celebració d'aquest dia de servei per posar de
manifest la necessitat de fomentar l'accés i la participació plena de les
dones i les nenes en la ciència. Per aquest motiu, l'any 2016, l'Assemblea de
la ONU va decidir proclamar cada 11 de febrer el dia internacional de la
dona i la ciència. Aquesta tertúlia debat compta amb la participació de sis
dones de diferent perfil cadascuna, perquè així també doncs bé, sigui més ric i
que ens puguin donar diferents punts de vista o realitats amb el tema en
qüestió. Anem a presentar-les i també ja els hi obro els micros ja que hi som.
Tenim l'Anna Molina, que és matgesa especialista en estètica i nutrició.
Bona tarda, Anna. Hola, bona tarda, encantada de ser aquí amb vosaltres.
També tenim la Roser Feriu, que és professora de l'Institut de Sant Just i
referent en coeducació. Bona tarda, Roser. Hola, bona tarda, encantada també.
A l'Aina Gisbert, que és exalumna de l'Institut estudiant de ciències exactes,
concretament el grau de matemàtiques, que va fer a més a més també el
manturatge a l'Escola Montserrat el 2020. Hola, Aina. Bona tarda, encantada d'estar aquí.
També tenim l'Alexandra Orovean. No sé si ho he pronunciat bé, Alexandra.
Sí. Vale, merci. És exalumna, ella, de l'Institut.
Està graduada en Medicina i no sé si ha acabat o no de fer el MIR.
Sí, l'he acabat fa dues setmanes. Molt bé.
I també tenim la Paula García, graduada en Enginyeria en Tecnologies Industrials,
que a més a més fa poquet fent pràctiques en una empresa d'aquí de Sant Just,
amb el tema d'energies renovables. Hola, Paula. Hola, bona tarda.
I també tenim la Maris Abel Pijuan, exprofessora de l'Institut,
membre del grup Impulsor del PEC. Hola, bona tarda.
Hola, bona tarda i també molt de gust d'estar aquí entre vosaltres.
Vinga, doncs fetes totes les presentacions. Bona tarda a totes.
Comencem donant algunes dades. A veure, resulta que hi ha un estudi de l'UNESCO
que diu que només al voltant del 30% de totes les estudiants escollen estudis superiors,
entenem estudis superiors, després dels obligatoris,
és a dir, que serien graus superiors o estudis universitaris,
dins el camp de les ciències, la tecnologia, l'enginyeria, les matemàtiques, a vosaltres,
i ho dic tant per les que ja es van llicenciar fa anys com també per les que ho han fet recentment.
Què és el que us va motivar a escollir uns estudis superiors
enfocats en aquesta branca del coneixement?
A veure, no sé, que comenci, per exemple, l'Alexandra.
En el meu cas, va ser bastantes coses que em van impulsar a triar les ciències de la salut.
Jo sabia que volia alguna cosa relacionada amb la salut
i no sabia si psicologia, si medicina, i bé,
em va acabar agradant.
També és veritat que hi ha molt impuls de que la meva professora de bio vivia molt la bio
i a mi m'ho va transmetre molt i no sé, jo què dius, vull seguir-me formant en això perquè
m'agrada molt la ment però també m'agrada molt les coses més petites, de biologia, més bioquímiques
i coses que les he recordat per ella i no les recordava la carrera
perquè m'ho ensenyaven molt teòric i ella, quan transmet alguna cosa amb passió,
això ho transmet també a l'alumnat i a l'alumnat l'inspires i en el meu cas va ser això.
Va ser que voler ajudar, voler conèixer, sobretot va ser conèixer perquè
aquesta part de vocació que es diu com a metge, jo al principi no la tenia,
se m'ha despertat més tard però al principi era com vull conèixer més i ja està, va ser com això.
I el fet que fos professora, que fos biòloga, va influir d'alguna manera?
Ja entenc el que vols preguntar però és un dubte que jo m'he plantejat molt aquests dies.
Saber si hagués sigut un professor o m'ho hagués transmet igual, no ho sé.
El fet que hi hagi referents dones, si això m'ajuda a mi a voler fer aquella cosa
perquè és pel simple fet que sigui dona o va ser la seva passió que me la va transmetre a mi.
M'ho he plantejat aquests dies i no tinc una resposta clara a això.
Suposo que influeix, que quan veus algú que és així quan són petits,
veus aquell referent, aquell model i tu et guies una mica.
És possible que jo arribi a dedicar-me a això perquè veig que els dels meu sexe es dedica a això.
Suposo que sí, clar que té influència però jo personalment no sabria respondre ara.
Aina, va ser també el teu cas que algun professor o professora et va transmetre aquesta passió?
El meu cas és bastant similar al seu.
A mi sempre m'ha interessat la tecnologia, des de petita tirava per l'àmbit de la ciència.
Però no va ser fins Batxillerat que em va tocar un professor, sobretot a segon de Batxillerat,
que mostraven amor per les mates, que a mi me'l va transmetre de veritat.
Jo volia anar a les seves classes, teníem quatre hores a la setmana i jo volia més.
No et dèrem prou, les quatre de mates, volies més.
I per això vaig acabar la carrera de mates perquè sempre em va agradar l'àmbit de la tecnologia
però l'amor per les mates va començar sobretot a Batxillerat, per un profe.
Pau, tu has fet enginyeria, has acabat fa poquet, per què vas decidir agafar la carrera?
Sí, durant l'ESO i el Batxillerat, les mates i les físiques eren unes signatures que m'agradaven molt,
que m'interesseven bastant i vaig pensar que fent una enginyeria m'agradaria bastant.
I també a casa, el meu pare també ha estudiat enginyeria industrial, com jo,
i m'ha anat acompanyant sempre en el que és escollir la carrera i això.
M'ha donat molt de suport.
Ana, tu et vas llicenciar fa molts anys.
Un quants anys més.
M'hauria encantat que algun profe m'hagués transmet aquesta passió, però no.
Jo vaig ser una sèrie que hi havia en aquell moment, que era Corobert, que m'encantava.
Jo pensava, ostres, jo vull dedicar-me a això i veure les radiografies i veure si m'han posat bé,
perquè hi havia alguna escena que el jefe li posava el resident, la radiografia al revés,
i ell l'havia de donar, i jo pensava, ostres, però com ho veuen?
I m'encantava, i anava al pediatre i m'encantava veure aquell ambient,
i em sorprenia que, explorant-me, sapgués què tenia i em pogués fer una recepta que em curés.
Això m'al·lucinava.
Vaig decidir que volia ser metge, que volia entendre el cos humà,
que volia saber per què em malaltia i que volia intentar ajudar les persones.
A la carrera sí que m'he trobat gent apassionada, que m'ha transmet aquesta passió,
i que ho gaudeixes moltíssim.
Vull fer menció especial al doctor Vilardell, per si em sent,
que és un home i ens va transmetre molta passió a tots,
i a la doctora Tornos, que és de les poques referents,
dones que jo vaig tenir durant la meva formació,
que també era una dedicació absoluta,
i això t'agafa molt.
A cor obert hi havia alguna referent femenina?
Ho estava pensant aquest migdia i no.
Potser hi havia alguna, però jo no ho recordo.
Era una sèrie de TV3 de fa molts anys?
De fa molts anys.
Roser, quan t'hem presentat hem dit que ets referent de coeducació.
Què és la coeducació?
És ben bé educar amb respecte,
parlant dels gèneres o dels no gèneres,
dels binaris, dels no binaris.
Entrem en un món que per als que som més grans ens ve de nou,
però que saps que hem d'estar oberts a tot això
i per respecte a totes les persones,
a tots els nens i les nenes que tenim,
que estan creixent, que necessiten el suport
i necessiten l'ajuda de tenir algú al costat,
perquè moltes vegades troben que no saben menys ells
el que els està passant, com estan vivint
i com ho poden transmetre,
o a vegades que no ho saben transmetre
o l'angúnia aquella de no poder dir.
Jo crec que sempre en qualsevol escola,
en qualsevol institut,
s'ha de treballar amb el respecte,
amb respecte a tot i respecte a les persones amb qui estan.
Coeducar en aquest món del respecte,
en tots els sentits, en la igualtat, en la paritat,
en les persones que se senten o que són,
o que se senten diferents o que se senten estranyes,
perquè a vegades dius, no es tracta d'això,
no és ni diferent ni estrany, tots som com som
i ningú ens trobem en les situacions que ens trobem.
Per tant, hem d'estar al costat de tothom,
no mirar els que són més guapos o els que són més...
És una mica això de la coeducació bé això,
ajudar-nos els uns als altres i estar al costat
i poder entendre a tothom que t'entenguin a tu
i que tu puguis entendre la situació dels que tens al costat.
I amb els nens o amb els adolescents,
de vegades això es fa difícil,
perquè sortir el que ara es diu,
i ho dic entre comet, és la normalitat,
és una cosa de dir, ostres, et sents sol,
i sentir-se sol és com...
no sé com dir-ho, és molt trist
i és molt sentir-te això,
que ningú et pugui ajudar, és el pitjor que hi ha.
Ajudar en el sentit bo,
en el sentit d'incloure'ns tots a tot arreu.
I coeducar, en aquest sentit,
no només eduquem en un institut,
a casa eduquem els pares i l'institut,
eduquem en la societat que ens envolta,
que som molts, perquè en un aula tots ho sabem,
i som tots, i ningú vol,
de vegades, ni sobresortir,
ni no sobresortir, perquè hi ha el tímid,
hi ha el no tímid, hi ha el que s'amaga,
hi ha el que no treu el cap, i hi ha el que és gallito,
el que té més ganes de fer-se veure,
no tinc por, però dintre d'aquestes etiquetes
que posem,
i som tots, i tots hem de poder estar allà.
I a vegades saps que hi ha gent que ho ha passat malament
i crec que ho hem d'evitar de totes maneres.
I per tant,
educar en la igualtat en tots els aspectes.
Isabel, tu també has estat envoltada
en el món acadèmic, has estat també a l'institut,
i ets membre del grup impulsor del PEC,
en l'eix Ciència, dona, tecnologia.
Explica'ns una mica com es mou aquest eix
dins d'aquest projecte del PEC.
Doncs mira,
en realitat va ser l'any 2018, si no m'equivoco,
que es va fer un fòrum
pel projecte educatiu de ciutat, aquí a Sant Just des Bern,
i una de les línies de treball
que es va triar va ser justament
la que presentàvem un equip de dones,
que era dona, ciència i tecnologia.
Aleshores es va votar
i va ser una de les doanyadores
dintre de l'àmbit escola.
Aleshores, de fet,
per què aquesta comissió,
que aquesta línia de treball va donar lloc
al PEC? Doncs tenia bàsicament
i té l'objectiu d'impulsar activitats
que despertin l'interès de les nenes
per al que es diu en les àrees STIM,
sigles en anglès que vol dir ciències, tecnologia,
enginyeria, art i matemàtiques en concret.
Aleshores, aquesta comissió dona ciència i tecnologia
al llarg d'aquests anys,
ha fet, d'entrada,
la celebració del dia 11 de febrer,
que com tu has dit molt bé,
l'any 2016,
de l'Assemblea General de les Nacions Unides
va proclamar que seria el dia internacional
de la dona i la nena, les ciències,
i se suposa també que amb la tecnologia, esclar.
La comissió dona ciència i tecnologia
promou aquesta celebració tant en l'àmbit escola
però, de fet, aquesta celebració en les escoles
i a l'institut es fa a través
de projectes de tota mena, presencials,
virtuals, molt més virtuals
darrerament que presencials, per la raó de la pandèmia.
Però, de fet,
tenim una mica un dels projectes estrella
que vam presentar en el marc d'aquesta comissió,
que és el mentoratge
de noies alumnes de batxillerat de l'institut Sant Just d'Esver
que van a les escoles primàries d'aquí de Sant Just,
en concret al curs de sisè de primària
per fer classes de ciències.
I per què?
Primerament, per empoderar les nenes
i animar-les a fer estudis de ciències
perquè no caiguin en el estereotip de creure
que les ciències són només pels nois,
no al revés, per empoderar aquestes nenes
i animar-les a fer carreres d'estem
i, al mateix temps, aquestes alumnes que feien de mentors
venien a ser una mica com uns referents
per aquestes nenes de primària,
un referent en una situació en què estem
tan mancades de referents femenins
en el món dels estudis d'estem.
Una mica el treball ha sigut aquest.
El curs 2018-2019
i el curs 2019-2020.
Una de les mentores va ser l'Aina Gispert.
Com va ser, Aina, la teva experiència com a mentora?
Molt bé, molt guai.
Creus que falten referents que les nenes
o noies que han d'escollir
un grau superior o la carrera
falten referents femenins en aquest camp?
Jo em vaig dir que quan estava fent la presentació
perquè havíem de fer una presentació
i vam buscar dones científiques o tecnòlogues
perquè el nostre mentoratge era més de tecnologia,
ens va arribar a costar trobar amb algun referent
que anés a parlar sobre aquesta persona.
Tu quan busques referents a la tecnologia
et surten molts homes, però buscar una dona específicament
a nosaltres ens va costar trobar unes quantes.
I després del que deies que si falten referents,
sí, jo crec que sí, però també és molt guai l'inici d'aquesta
perquè és veritat que quan vam anar
tota la classe era molt contenta amb el nostre resultat
i vam fer un equip molt guai amb les 3 noies
que vam fer el mentoratge.
Vosaltres que penseu que pot ser que des de l'escola
o a l'institut, no sé si de forma inconscient o no,
però certes assignatures o certes sortides professionals
ja s'encarim directament als nois, per exemple,
a carreres més vinculades a les enginyeries
o a les tecnologies, s'encarim més cap als nois
que no també donant sortides, per exemple, a les noies.
O que s'enfoguin més carreres
de lletres a noies?
Jo diria que no.
Actualment, jo crec que no,
a l'escola no es fa la distinció
això és més per noies ni per...
Crec que no, que és el contrari.
Animar tothom que aconseguiràs el que vols,
sempre, clar, hi ha d'haver un esforç, una feina,
però aconseguiràs, i si tu vols, pots.
No sé, en un any, però sí potser en un altre.
Jo crec que no hi ha aquesta distinció.
Des de la meva experiència,
no només a l'institut de Sant Just,
sinó a altres instituts que he estat,
jo crec que no, i crec que a casa
tampoc hi ha aquest tancament d'això de noies i això de nois.
Jo ho visc així, ho veig així,
tant a casa com a profe que com a mare.
Vols fer això, ho tens clar.
El que sí que fas és això.
Tu ho tens clar, i això ho pots fer,
i és la teva vida. Escolta'm,
i avança.
Som persones a casa i som persones a l'institut,
i al final veus la gent jove i la tractes com si...
Jo que tinc fills joves,
doncs allò la tractes com si fossin no fills,
però hi tens molt la mà.
Jo li donaria el consell aquest al meu fill
i mateix el dono als alumnes que he tingut al davant.
I més quan estan a segon de batxillerat
que veus que necessiten,
o que hi ha un altre tracte perquè són més grans,
perquè ja tenen el cap molt més clar,
o tenen això,
el futur el veuen aquí mateix
i pots parlar diferent.
I segon de batxillerat i primer batxillerat és agraït per això,
perquè veus que aquests nens s'han fet grans
i tenen molt clar el que volen
i no és que els nens es trenquin esquemes
perquè això no és de nois ni això és de nois,
al contrari.
Veig que les carreres de medicina
i això ho poden fer molt bé,
però no és que els nens es trenquin esquemes
perquè això no és de nois ni això és de nois,
al contrari.
Veig que les carreres de medicina
i això ho poden fer molt bé.
Tant amb l'Anna com amb l'Alexandra, si és veritat?
Són carreres que hi ha molta més noia que noi, per exemple.
Les enginyeries potser sí que són...
Preguntant als joves
que ara estan fent carreres d'enginyeries,
sí que hi ha més nois que noies,
tot i així,
de 15 anys enrere,
ara també és veritat
que eren menys.
Jo tinc una neboda que fa dies era al món laboral
i va fer una enginyeria industrial i eren 4.
De 100 alumnes,
quantes eren noies de la carrera?
Quinta per cent?
De 100 no sabria dir-te.
Quan vaig començar la carrera
hi havia 15 persones
i de noies eren 10 o 15.
I tots dos altres eren nois.
Ja hem augmentat.
Valent potser, però en fi.
Vull dir una cosa respecte també a l'institut.
Ja quan m'has comentat, fins fa dos anys,
jo era professora en actiu, ara estic jubilada,
però sí dir que veritablement corro tot el que ha dit la Roser
sempre no s'han fet distincions darrere de les classes
sinó que s'ha fomentat perquè això no passés.
Justament des de coeducació.
Ja fa anys que està establert,
la Roser és el referent,
però jo d'un any vaig ser-ho jo.
Després ha estat una altra companya,
i sempre hi ha hagut aquests desig
que no hi hagués l'estereotip aquest
que havien d'anar cap a les lletres les noies
i cap a les ciències els nois.
Justament s'ha lluitat amb això.
Volia també reafirmar-ho.
Ha estat així sempre.
Aprofitem que tenim dues graduades
llicenciades en Medicina.
Quin tant percent hi havia a la teva època?
I hem dit que Medicina potser està dins d'aquestes carreres,
dins de la ciència,
que té més d'atracció en el públic femení,
que potser una enginyeria.
La meva època potser era amb 50-50, més o menys.
Ja érem prou noies.
Anys enrere, jo tenia, per exemple,
la part de nutrició,
la persona que va introduir la nutrició parentera
a Catalunya va ser la doctora Pita,
i ella estudiava dos noies a classe.
Quan jo vaig estudiar ja érem 50%.
El que sigui que és cert,
que ara ja amb uns anys vista,
que molts de les persones de la classe,
que eren companys, un és jefe de servei,
la gran majoria són jefes de servei,
hi ha poques jefes de servei.
Però d'estudiants, a la meva època ja era...
No hi ha especialitats que dius això,
cirurgia, això és per home?
O ginecologia?
No és que nosaltres diguem això és per home.
Cada vegada hi ha més dona dins de la cirurgia.
Però no és que digui més per home.
Parlo per mi.
La mentalitat del cirurgià és més jo, tallo, coso,
això ha anat perfecte i ja està.
Les dones, a veure tu que ets més jove que dius,
tenim aquell detall de la cura del malalt,
de l'acompanyament...
Això està més en altres especialitats
que potser són més mèdiques.
Atres especialitats que hi ha més contacte,
que faig l'operació i això està perfecte i ja està.
Aquest punt sí que és una mica de separació home-dona,
tot i cada vegada hi ha més dones cirurgianes generals,
cirurgianes plàstiques, traumatòlogues, etc.
I la ginecologia a dia d'avui
també és un món molt de dones.
Què penses tu?
Primer de tot, jo crec que com deia la Roser,
des de l'institut torno una mica a allò d'abans.
No es fa distensió entre nen i nena
a l'hora d'acompanyar per decidir el teu futur.
Ho he vist més en els nens,
per decidir el teu futur.
Sí que ho he vist més en temes de notes.
Si et va molt bé, t'encarrilen cap a fer una carrera,
si et va malament, fes un grau superior,
que jo tampoc estic molt d'acord en això,
perquè hi ha gent que triomfa molt en mates i llengües
i se li diu fes un grau superior.
I jo en això ho he vist amb companys meus
que després els ha anat molt bé.
En ciències que són de la salut,
en relació a les cures,
com la infermeria, la medicina,
que no és tan pràctica,
sinó que també hi ha una part emocional,
d'acompanyament, d'escoltar,
sí que hi ha sobretot dones.
Com que tots hi ha una igualtat,
hem après a estar vinculats
amb les nostres emocions
més que ells,
però pel simple fet d'una cultura
i una societat que pressiona
que ells no facin tant i nosaltres al revés.
I ens sentim còmodes parlant entre dones.
I en canvi ells potser això costa una mica més
que jo crec que cada vegada s'aniran difuminant més
aquestes diferències.
Està molt bé, hi ha ginecòlegs,
és veritat que hi ha molta diferència,
però un dels profes que més m'agrada a mi de gine
era un home, dos homes,
i parlaven del cos de la dona
encara que ells no tinguessin el cos d'una dona.
Parlaven amb molt respecte i tenint en compte
totes les necessitats que les seves pacients
li comentaven i això és fantàstic.
És el món de les cures
versus el món més pràctic de cosir
i ja em desvinculo una mica.
El diari Ara
ha parlat de tot aquest tema
amb un titular,
és com una cita literal que pregunta
si tu ets la cap,
que és una manera de discriminar les dones
i seguir amb el fil del debat.
Les dones solen rebre beques d'investigació
més modestes que els companys homes
i tot i que representin el 33,3%
de tots els investigadors,
només el 12% dels membres
de les academies científiques,
altes esferes, són dones.
Per què les dones no arriben
en llocs de referència dins el món
de la ciència i la tecnologia
que estan en un segon pla?
Com se les invisibilitza?
Jo crec que
hi ha un sostre de vidre
amb les dones no només
en el món de les científiques
sinó també en els llocs
dins del món de l'empresa.
Hi ha moltes dones que són administratives
i poques que són directives
o presidentes d'una societat.
Aleshores, jo crec que això està
passant exactament al món
de les carreres, per desgràcia,
i que això significa
un replantejament que des de l'educació
s'ha de fer que no funcionin
aquests estereotips,
que les dones no són vàlides per fer carreres de ciències
o que les dones no poden accedir a llocs
de responsabilitat més altes
perquè tenen una base familiar
que els impedeix poder dedicar-se
de ple a aquesta feina.
I com que funcionen aquests estereotips
és molt possible, no només que en el món
de la ciència i de les metgeses,
sinó en tota mena d'alts càrrecs
que costi molt més veure dones,
també passa amb les banqueres, per exemple,
sense anar més lluny, és a dir,
dones que ocupen els llocs més alts,
perquè es considera socialment
que una dona ha de renunciar a la seva vida familiar
i això és un estereotip
que s'hauria d'habitar de totes totes,
perquè hi hauria d'haver una conciliació
de la mateixa manera que ho fan els homes
de poder conciliar vida professional i vida familiar.
Aquesta és la meva opinió,
per desgràcia està estès per tot arreu,
no només en el món de la ciència.
De tota manera,
la cosa canvia.
Aquesta idea de si estudio
i després només m'ocupo de casa,
jo crec que tant nois com noies,
tots els joves, ho tenen molt assumit
i que aquest camí
que puguin formar una família
jo crec que tindran molt clar
en el cercle familiar
de dir si jo puc avançar
la meva vida professional cap aquí,
que l'aparella assumirà
que si tu tires endavant
assumir el tema familiar
entre les dues persones
que formen aquesta família.
Per tant, que la dona pugui tirar endavant
i pugui arribar
als càrrecs que ara ocupen
la gran majoria d'homes
en certes professions.
Jo crec que està canviant,
i parlo per mi,
jo soc fruit de...
La meva mare va estudiar
i en la seva època estudiaven molt poques dones
i evidentment va obrir
a porta d'heu d'estudiar
i heu d'aprendre
i buscar-vos un lloc
en aquest món.
He parlat de la meva mare
justament per això, perquè dius
ella de tota manera pensava
buscar una feina que puguis conciliar amb la família
que si tens criatures
i la teva filla,
perquè això els pares,
ho hem dit els nostres fills,
i ho diem els alumnes,
tireu endavant
i ells ho tenen clar,
si la societat que ve són ells,
tenen claríssim que podran,
que la dona tira endavant.
Que hi hagi llocs de treball i responsabilitat
i que hi hagi aquesta igualtat
en tots els sentits entre les dones
està claríssim.
Està clar que la capacitat d'estudiar
per tots és la mateixa
i que la capacitat de poder fer coses
amb paciència s'aprèn,
millor o pitjor,
per a les dones com per a homes.
El tema és que és veritat que hi ha una família
que fins ara és per la nostra mare,
perquè tenim el nostre...
Preció?
Està clar que consideres que has de quedar
amb les criatures,
però jo crec que avui hi ha molts homes
que estan contribuint a tot
per la seva parella.
Vosaltres que heu viscut en aquest món
que busquem un món igualitari per tots
on hi cabem tots,
farem la balança
o s'equilibrarà tot.
Què en penseu vosaltres quan vau començar
a estudiar la carrera?
Vau pensar que tindríeu algunes dificultats
en el segon pla
si volíeu arribar a grans centres
científics,
centres d'investigació, etcètera?
Parlo per mi.
Jo mai he sentit la pressió
que se'm tancarà portes per ser dona.
Des de l'Instagram el que comentàvem abans
sempre s'ha tractat per igual.
I també em sorprèn molt el que esteu comentant.
És bastant diferent perquè jo no penso
en la família.
Ara mateix estic pensant en els meus estudis
i quan els acabi la meva intenció és
seguir en investigació, que és el que m'agradaria.
Em sorprèn el que esteu comentant
perquè és un canvi de mentalitat que jo mai n'he tingut.
Jo sempre he pensat en el que m'agrada,
si jo vull arribar a la investigació
jo no sento que res m'estigui tapant.
És el canvi de mentalitat
del que comentàvem, el que deia la Roser,
que és el canvi de mentalitat de la joventut.
Jo no l'he sentit mai.
No tenia cap referent femení,
però jo no dubtava que arribaria on volgués.
Els meus pares em van ensenyar que amb esforç
i així ha estat.
Després arriba un moment a la vida
que t'arriben els fills, més que una altra cosa.
Els has tingut tu, 9 mesos amb tu,
després neixen, després són fràgils,
després et penses que no poden estar sense tu
i durant un temps frenes una mica
el constant de la teva investigació,
de la teva carrera o el que sigui.
No vol dir que la frenis en sec,
però sí que durant un temps frenes
extra que li has de dedicar a la feina en si.
Quan altres homes que no han tingut el bé bé 9 mesos
agafen la carrera i quan tu i els teus fills
són un pèl més independents
i pots dedicar-li més hores que les estrictament
a la feina per fer tot allò, ja t'han passat pel davant.
No ho penses ni res fins al moment que arriba.
Crec que és així.
Està bé o malament?
Jo també vaig fer una mica com de peron
sense deixar de treballar, sense deixar.
Vaig fer la tesi doctoral i la vaig llegir
amb dues nenes petites.
Per sort tinc una parella
que hi ha hagut balança
i una necessitat més,
però podria no haver estat així o el que sigui.
Però una mica de peron sí que he fet
i personalment m'hi sento molt orgullosa.
Tampoc no és que estigui...
I després reenganxes
i pots reenganxar d'una altra manera
i pots arribar més lluny d'una altra manera.
Però ja entre cometes has perdut uns anys
que ho fas a gust.
És una experiència que jo no la canviaria per res.
És la cosa teva.
Però...
és aquest tema que dius
que justament ho fas
perquè en tens ganes.
M'és igual el que passa...
Jo estic aquí i és perfecte.
Jo no he deixat tant poc com l'ana mai de treballar.
Soc mare de 4 fills.
Vaig tenir els 4 del món.
Jo estava en un equip directiu que em sortia a la feina
i vaig arribar a tot arreu.
Però és veritat que tenia una parella
que allà on no arribava jo i és el que ara comentava.
I això és bàsic.
Jo estava en un moment de la meva vida
amb molta feina i molta responsabilitat
perquè era un moment on no podia arribar jo.
Et sabia com era greu estar aquí,
però jo em sentia que fallava certes coses a casa.
Potser això és el que ens hem de treure del cap.
Sí, jo crec que sí.
Culturalment ho tenim.
Jo crec que en ve de les meus pares,
perquè som d'una altra generació.
Jo crec que ara no, que tots ho teniu claríssim.
Jo vull estudiar més que ningú
i vull aprendre i tinc un món per davant.
Però en el meu cas,
tot i que tenia claríssim,
també tenia claríssim que volia formar una família.
En cap moment no havia plantejat ni el que faré ni on arribaré,
però tenia clar que volia.
I quan m'arribava a la família, és això.
És el més important.
És cert que, per exemple,
una professora d'institut,
jo mai m'he trobat com a professora,
que he fet el que he concedat a dient,
a les meves classes,
dintre d'uns criteris al Departament de Català i tal,
però vull dir que aquesta diempressió
per dir que vull que ningú no em prengui el lloc,
que no sé què, que un home no em passi el davant,
això no ho he tingut.
I una mica el que em semblava interpretar amb tot això,
igual que tu, Anna, tampoc ho has tingut com a metgessa,
has estat tu a la teva clínica i has fet,
i has deixat de fer,
i has anat al teu ritme quan has tingut els fills i tot.
I una mica el que em semblava entendre amb la pregunta
és el sostre de vidre que hi havia quan una dona
volia arribar a un alt càrrec,
no, ni ser professora d'institut,
ni ser metgessa, per exemple,
ser directora d'un hospital,
de l'Hospital de la Vall d'Hebron,
per exemple, ja poso un exemple.
Aleshores, que davant aquesta situació,
sí que es trobava amb moltes pegues,
no per les parelles, ni per la joventut actual,
perquè veritablement, és cert el que diu Roser,
que hi ha una manera d'entendre la vida molt diferent,
per exemple, perquè tenim les escoles, els instituts,
per això serveix la coeducació, per ensenyar l'igualtat,
però que després hi ha uns determinats llocs molt elevats
que estan sempre ocupats per persones
del sexe masculí,
la gent masculí,
i que aleshores costa molt no dir que sigui impossible
accedir-hi, i això ho diuen les persones que han arribat.
Per exemple, vosaltres sentiu, noies,
que els vostres companys de classe tindran més possibilitats
que vosaltres d'estar liderant projectes,
no sé, científics, projectes en laboratoris,
o sigui, en les altres esferes,
és a dir, no com a investigadores
o com a membres d'un grup, sinó liderant,
és a dir, estant a dalt de tot.
No, per res, jo sí ara em comparo
amb els meus companys nois de classe,
els companys nois del meu grup d'amics de la uni,
jo crec que pel simple fet que siguin nois
que no crec que arribaran més lluny que jo, bàsicament.
Jo també ho veig així una mica,
si tu tens ganes i li poses d'esforç
i tens una bona capacitat de gestió
i de tirar endavant alguna cosa, jo crec que, no sé,
si ets vàlid i vàlida,
si la gent ho veu, qui t'escoll
o qui t'ajuda a tirar endavant,
jo crec que les capacitats, no sé, no, jo no veig aquesta,
no ho sé, potser és una ignorància,
però no veig aquest fre, no?
Crec que no, no ho sé.
Però després les Hades sí que revelen, que realment,
encara que vosaltres tingueu aquesta sensació,
sí que les Hades desvetllen, que és el que hem dit,
que només el 30% o menys, inclús,
són realment les que arriben als alts càrrecs.
Pot ser que les mateixes persones
que s'encarreguin de designar els càrrecs
o de confiar en algú ho prefereixin fer
en persones de sexe masculí?
És que és el que dèiem, que nosaltres no ens hi sentim així
i potser després, quan vulguem tirar un projecte endavant
ens hi trobem, però d'una nosaltres no ens sentim així.
Si després hi ha diferències fora i ens posen pegues
per anar als alts càrrecs, pot passar perquè les Hades
no és que pugui passar, és que passa, perquè les Hades
és el que diuen fent-nos altres i no ens hi sentim així.
Llavors és una mica contradictòriu i potser és més gran
la hòstia que te'n portes, perquè tu creus que pots
i després et trobes amb què no pots.
Llavors no ho sabria dir.
De totes maneres, jo volia dir que valoro el vostre entusiasme
i les ganes de tenir endavant
i de creure que és el que hauria de ser.
Com un món totalment igualitari.
Nosaltres el que voldríem és això, no la realitat
que s'està dient aquí amb les Hades.
I que vosaltres creieu això,
amb el que es creu jo crec que és una manera
també de fer el futur.
Si no tires endavant amb entusiasme i no tu creus tu,
com que pots com a dona aconseguir alguna cosa.
Si ja comences a pensar que et passarà això,
jo també ho veig.
S'ha de tenir una visió positiva i tirar endavant.
Encara que les Hades diguin no que al contrari.
També hi ha possibilitat de canviar la societat d'alguna manera.
Jo crec que sobretot la joventut d'avui en dia
les Hades no ens tiren endarrere.
Ara hi hagi un 30% a mi no em tiren endarrere.
Si jo vull arribar endavant, arribaré.
Que és un canvi d'entrevista molt guai.
Això és molt lluable.
Jo crec que funciona, no?
L'educació a casa i a l'escola i a l'institut funciona.
Perquè estem aconseguint entre tots, totes,
aconseguir això.
Creure en un mateix i tirar endavant
i que com diu l'Aina,
les Hades no ens frenin per res.
I està clar que és gent a la universitat,
nens hi són.
I cada vegada més.
Per tant, estem en la línia.
Ens queden un parell de minutets.
Jo volia acabar una mica de sobretaula
recomanant-vos una campanya d'aquest any
que té el lema
En ciència també passa.
Està feta per al centre de recerca ecològica
i aplicacions forestals, el Creaf.
I també amb un vinyetista
que es diu Javier Royo
que recull amb vinyetes experiències reals
de situacions en què hi ha masclisme
dins el món de la ciència.
Són unes 40 vinyetes
de situacions en què esperem
que no us hagiu de trobar mai
en el vostre futur professional.
Res més, em queda donar-vos les gràcies
a totes 6 per haver estat aquí aquesta estoneta
amb nosaltres, a l'Ana, la Roser, l'Aina,
l'Alexandra, la Paula i també a la Isabel.
Moltíssimes gràcies.
Ha estat un plaer.
Res més, que acabeu de passar bona tarda,
també un bon cap de setmana i a seguir.
Perfecte.
Una abraçada.
Vinga, doncs nosaltres ens acomiadem
amb el debat del programa d'avui la Rambla
hem estat fent-vos companyia de 5 a 7 de la tarda.
Recordeu que ens podeu anar seguint també
a Arroba Ràdio d'Esvern o a Arroba la Rambla 981
a les xarxes socials del programa.
Res més, tothom, bon cap de setmana,
que vagi bé i a gaudir.
Tornem dilluns.
Si te digo a cantar, cantar
tú me entiendes, si yo te canta
tú me entiendes, si yo te canta
tú me entiendes, si yo te canta
tú me entiendes, si yo te canta
tú me entiendes, si yo te canta
tú me entiendes.
Y cuando yo veo que las palabras
son...