11 i 13 minuts esteu escoltant la Rambla, el magazín de matins de Ràdio d'Esverna.
Avui tenim una convidada molt especial aquí a l'emissora.
Ens fa molta il·lusió tornar a comptar aquí amb els nostres estudis.
Una veu que ens és molt propera.
Va ser responsable, de fet, del servei informatiu d'aquesta casa durant alguns anys.
I avui ens visita, per això, amb una nova mirada,
la de documentalista, la de fotògrafa,
vaja, comunicadora en general audiovisual.
Estem parlant de Lua López Sant Justenca
i autora del curt documental El futur sense nom,
una peça protagonitzada per les persones del Club Social Andana de Mataró
i que ha estat seleccionada al Luxus Film Festival d'Eslovenia.
El documental es projectarà el proper 25 d'abril a la tarda a l'Ateneu de Sant Just,
just després del documental del mes, després de la projecció.
A més a més, la Lua també dinamitzarà un col·loqui amb el públic.
Lua, benvinguda de nou aquí a Ràdio d'Esvern.
Què tal?
Moltes gràcies, molt bé, bon dia.
Com és tornar aquí a la ràdio després de tot aquest temps?
Doncs és com un sentiment de nostàlgia, però alhora com de casa, no?
Ja he conegut.
Bé, parlem del documental, no?
El futur sense nom.
Com arribes al Club Social Andana?
I com es construeix aquesta relació de confiança o participació amb la gent que el protagonitza?
Doncs mira, l'origen és una convocatòria d'art digital que organitza Adoc Cultura amb la Fundació Iluro de Mataró.
I era una convocatòria on havies de presentar un projecte que tingués a veure amb una de les obres de la Fundació Iluro.
Normalment són no pictòriques o escultures.
I llavors t'havies de fer una proposta de com això ho transformaries en art digital.
Això és una convocatòria que fan com...
Bé, ja hem fet diverses edicions, però aquest any passat van fer com una novetat
que era fer aquesta mateixa convocatòria, però organitzar-ho juntament amb diferents entitats socials.
Llavors jo tenia aquesta idea al cap des de fa temps, m'encaixava amb la proposta, vaig fer la presentació
i llavors em van posar en contacte amb el Club Social Andana de Mataró.
I va ser com tot un repte adaptar aquesta proposta que jo tenia al cap.
Potser la construeixes d'una manera des de casa i quan arribes i has de treballar amb persones,
doncs això agafa una altra dimensió.
Uau, però tu no coneixies, no? O sigui, a la gent d'aquest Club Social de Mataró,
tu no la coneixies per res d'abans?
No, jo tenia com una proposta d'un concepte molt abstracte,
que era si el món s'estigués a punt d'acabar i tu poguessis amagar tres elements abans que s'acabés.
Perquè una futura societat els trobés i construís com una nova humanitat a partir d'aquí,
qui ens amagaries?
Llavors, a partir d'això jo faig la proposta,
m'hi vam fer com primer una reunió amb la responsable de l'entitat,
que és la Rocío, i amb les persones tant de Doc Cultura com de la Fundació Iluro.
Una mica per jo fer la proposta, també la Rocío coneixia més aquestes persones
que van al Club Social Landana per poder com perfilar més la proposta i adaptar-la al grup.
En un inici la proposta era per un grup d'unes cinc o sis persones,
però van acabar venint totes les persones del Club Social Landana
i això volia dir 16 persones a l'hora treballant conjuntament.
Uau.
Llavors, vam fer primer com una sessió zero, com si li diguéssim,
on jo vaig anar al Club Social Landana, els vaig conèixer,
jo era com treballaven, vam fer algunes dinàmiques més de saber qui érem,
quina experiència teníem amb la fotografia,
i a partir d'aquí vam començar a treballar.
Però abans d'això jo no havia parlat mai amb aquestes persones,
era tot un repte.
I quin és el paper d'aquestes persones en el documental?
És a dir, l'eix principal del documental,
de què va, de què tracta?
Doncs neix a partir d'aquesta pregunta més antropològica que jo plantejava,
llavors al llarg d'un mes vam estar treballant amb aquestes persones,
dic un mes, però realment eren només una sessió cada setmana de dues hores,
o sigui, com ens podem imaginar, va ser molt poc temps i tot un repte a apropar-nos.
Exacte.
Llavors, a partir de la fotografia,
ells responien en aquesta pregunta que jo havia fet.
I a partir d'aquestes fotografies,
que ells mateixos van dur a terme al llarg d'aquestes sessions,
més unes entrevistes que també vam fer entre nosaltres,
doncs acaba donant forma a aquest documental.
O sigui, la idea inicial no sabia quina forma final acabaria tenint,
sinó que ho vam haver com d'anar adaptant aquesta pregunta més conceptual
a la realitat, que era un grup de 16 persones.
El Club Social Andana és un espai de referència
per a persones que han estat en situació de sense llarg
o en risc d'exclusió social.
Llavors, hi van allà cada dia de dilluns a divendres,
al migdia, i fan diverses activitats.
Però, clar, per tots ells era la primera vegada
que s'enfrontaven al que vindria a ser un procés creatiu
d'aprenentatge d'una eina com era la fotografia.
Molts d'ells a les entrevistes surts
feia com potser 20-30 anys que no agafaven una càmera de fotografia
i menys que se'ls donava com un espai d'expressió des de l'art.
Llavors era com tot un treball molt complex amb aquestes persones,
però que realment per mi va ser meravellós
perquè ens vam entendre moltíssim
i un cop vam trencar com aquesta primera barrera
del que suposa, que crec que al final ens passaria una mica a tots.
Agafar una càmera, sortir i fer fotografies
sobre coses que tu creus o sensacions que tu tens
és ja molt complicat de base.
Imagina't si fa 30 anys que no agafes una càmera.
Uau! I com està tot aquest procés, no?
És a dir, és un tema bastant social, no?
Com t'enfrontes amb aquests temes?
Així tu acostumes, o sigui, t'agraden aquests temes?
Creus que després poden tenir una utilitat?
Sí, per mi l'audiovisual acaba sent com una eina
de transformació social, jo diria.
O sigui, a mi el que m'agrada de l'audiovisual
és que és una porta per expressar coses
que potser a vegades ens costa d'una altra manera
i per aquestes persones era una oportunitat
de crear alguna cosa que estem parlant,
que per exemple ara no es veurà en pantalla gran a l'Ateneu,
que per ells és una cosa inimaginable.
O sigui, el dia que vam fer la presentació
estaven ells, van venir també les persones d'altres entitats.
Veus la mirada d'orgull que tenen, no?
Que se'ls idoni amb aquesta oportunitat
d'expressar el que pensen, d'expressar el que creuen.
Clar, per mi és una eina d'empoderament brutal, no?
Tot l'audiovisual.
I com se't va acudir això, la pregunta aquesta dels tres objectes, no?
Doncs l'havia tingut fa molt, molt, molt, molt de temps
durant la pandèmia.
Suposo que com que era una situació ja molt apocalíptica,
tota plegada, no?
Ni tenia molt de temps per pensar.
Doncs li vaig començar a donar voltes
perquè, per mi, era una altra manera
de preguntar a les persones, d'una altra manera,
què és per tu essencial a la vida, no?
O sigui, com què t'agradaria que perdurés
al llarg del temps.
I que, per mi, és com una espècie també
de treball antropològic.
Jo també he estudiat antropologia
després d'acabar audiovisuals.
que el que m'agradaria és poder-lo anar repetint
també potser amb altres col·lectius
per veure si al final tots tenim alguna cosa molt semblant
o depèn d'on vas, la pregunta,
o sigui, la resposta que dones a aquesta pregunta
canvia molt.
Vas estudiar, com has dit, comunicació audiovisual, no?
La fotografia també ha estat molt present,
ha estat molt present a la teva trajectòria.
de documentals.
N'havies fet algun abans?
Tenies experiència?
Sí, havia fet, sobretot, curs documentals,
sempre relacionats molt amb la part de cultura,
amb la part artística.
Aquí a Sant Just vaig fer un que es va poder estrenar
quan van obrir el Centre Cívic de la Soledat Sants
sobre el Carreu Blau, que vaig treballar
amb la Soledat Sants, que em va acompanyar
en tot el procés de guió.
I després, com en altres petits documentals,
sempre això, curts, curtmetratges,
però aquesta era com la primera vegada
que transformava un procés de fotografia participativa,
perquè el que vam fer,
portant aquest nom de fotografia participativa,
que és que tu dones una eina, no?,
com la fotografia i uns coneixements
perquè la gent pugui expressar-se.
I transformar això en un documental
era la primera vegada que ho feia.
I molt satisfeta amb el resultat.
El projecte, a part de tota la part comunicativa,
i audiovisual, com hem dit,
té aquest gruix de part social,
que és el que el defineix.
I això aquí, a Sant Just,
també ens ressona almenys
a uns cursos de fotografia
que vas fer fa alguns anyets,
un parell d'anys o així,
amb la gent gran d'allà del mil·lenari.
t'agrada tractar aquests temes també,
potser amb alguna perspectiva en concret,
amb gent gran o de certs col·lectius en concrets,
que tu creïs que potser es pot treballar d'una forma,
d'una altra?
Sí, jo crec que és molt interessant
quan agafes col·lectius
que sovint potser són menys escoltats,
o dintre d'aquesta societat productiva
queden una mica més als marges.
Per mi és molt interessant
treballar amb aquests col·lectius
perquè descobreixes
que simplement el que falta
és generar un espai de confiança
on les persones es puguin expressar.
Llavors jo vaig començar treballant,
com bé has dit,
amb un grup de gent gran d'aquí,
de l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern,
i realment ja es va generar aquest espai,
no?, de...
Al final, la gent gran crec que,
tot i que ara es parli d'envelliment actiu
i aquestes coses,
encara falta molt camí
per dir que no només
poden consumir aquesta cultura,
sinó ser agents creatius
d'aquesta mateixa,
que també no sempre han d'anar només a escoltar,
sinó que també els podem anar a escoltar nosaltres.
I una miqueta jo crec que treballo
des d'aquesta perspectiva
i és el que va passar
en el Club Social Andana, no?
Sí que eren persones
que potser estaven acostumades
a fer algun tipus d'art
o de creació més acotada,
o havien anat a museus
o havien pogut veure diferents obres,
però què passa si canviem el punt de perspectiva
i són aquestes persones
que molts cops la societat creu
que només poden consumir la cultura
que la generen.
Què passa si canviem com
el punt de vista?
I tot això ho has fet tu sola?
Has tingut alguna ajuda,
algú que t'hagi ajudat a muntar
o produir el documental?
La part d'edició del documental
la vaig fer tota sola
i això molts cops és un repte.
Sí que al final tinc com una xarxa d'amistats,
no?, de referència o de confiança.
Aquí jo vaig enviant diferents proves,
escolto feedbacks i llavors ho tornem a fer.
Però sí que és veritat
que aquest procés de creació
des de la part d'edició
és bastant solitària
i molts cops sí que trobes
com a faltar alguna persona
amb qui fer-ho conjuntament
perquè al final només que hi hagi
dos punts de vista
i surts a vegada de l'estancamenta
que si estàs tu en el món
a vegades costa.
En canvi, en el procés de creació
sí que vaig tenir com aquest recolzament
tant de la Fundació Iluro
com de Doc Cultura, no?,
que estaven en aquestes sessions
i hi havia persones de les dues entitats
que em donaven un cop de mà,
que m'ajudaven a preparar les sales,
que m'ajudaven a preparar el material,
però diguéssim que tota la part d'idees
la treballava jo
i sobretot em va donar molta...
o sigui, em va acompanyar molt bé
i des d'aquí li vull agrair
la Rocío, que era la responsable
del Club Social Andana,
que em va resoldre molts dubtes, no?,
perquè al final ella té molta experiència
en aquest grup,
els coneixes de fa moltíssims anys,
sap cada persona...
doncs quines dificultats té
o al revés,
quines coses se li donen millor
o amb què se sent més segur
o amb què confia més
i llavors diferents dubtes
que m'anaven sorgint
a les diferents sessions,
perquè al final és una cosa
molt de prova i error
quan no coneixes a les persones.
Totalment.
Tu tens una idea al cap, no?,
anava el primer dia,
l'aprovava,
doncs, per exemple,
amb aquest grup concret,
a part de no estar gaire acostumats
a la creació artística,
també estaven molt poc acostumats
al que vindria a ser
a l'art digital.
Llavors necessitaven molt
passar-ho per les mans
per entendre, no?,
conceptes més abstractes
com la fotografia digital
o...
al final vam treballar
amb...
o sigui, eren càmeres
d'aquestes d'un sol ús,
com si diguéssim,
càmeres analògiques,
per un fet simple,
que és que la primera reunió
aquesta que vam tenir
amb la Fundació Iluro
i el Club Social Andana
vaig preguntar
si tenien càmeres
o si tenien mòbils,
molts no tenien mòbils
i per no fer una discriminació
que els que sí que tinguessin mòbils
poguessin fer les fotografies
i els altres anessin més a rebot,
vam acabar parlant
amb la Fundació Iluro
que agafaríem càmeres analògiques.
Llavors, entendre
com des d'aquesta capsa
que només estaven veient, no?,
i apretant un cop
acabava sortint la imatge,
doncs també ho vam treballar
com en aquestes sessions
amb coses més manuals,
més per entendre
quin era tot aquest procés fotogràfic.
Uau, Déu-n'hi-do.
I, escolta,
i el nom d'on ve?
El futur sense nom?
Entenem que el futur,
en referència a la pregunta, no?,
d'aquesta d'un futur
que...
quins tres objectes agafaries,
però quin significat té?
Doncs, mira,
aquest títol
el van triar ells mateixos
perquè jo un cop
vam acabar tot el procés, no?,
i jo vaig veure
que tindria sentit
convertir-ho en un documental
perquè és el que he dit,
no era una idea
que jo tingués preconcebuda,
sinó que molts cops
quan vaig a aquests tallers
o cursos
vaig potser
més amb una mirada
oberta,
amb una
escolta
de les persones
que tindré al davant
segons els seus interessos,
i després això
va evolucionant,
i en aquest cas
va acabar evolucionant
cap a un documental.
Llavors,
quan havíem acabat
tot el procés,
jo li vaig dir a la Rocío,
ostres,
li he estat donant voltes
i no té cap sentit
que jo posi un títol
en aquest documental,
sinó que siguin
ells mateixos.
Llavors van fer
com un procés de tria,
van fer una sèrie
de propostes,
i al final
el que va sortir
va ser aquest,
no?,
el futur sense nom,
que va una mica
relacionat
a aquest,
bueno,
en aquest imaginar-se
un futur
que no sabem
quin serà.
Caram,
Déu-n'hi-do,
i escolta'm,
i ara parla'ns
del festival d'Eslovènia,
això,
té alguna cosa
a veure amb el documental,
te'l van seleccionar?
És un petit festival
que organitzen,
i jo vaig presentar
el documental,
és un festival de curs,
i amb poc pressupost,
en aquest cas també,
aquest documental
va sortir
amb molt poc pressupost,
normalment les produccions
audiovisuals
costen molts diners,
llavors el van seleccionar,
i va ser
molt bona experiència,
perquè vaig poder anar
fins a Eslovènia
en el festival,
vaig estar en una jornada
allà,
no només mirant aquest curs,
sinó mirant-ne d'altres,
i també per mi
va ser molt interessant
veure com
persones
de fora d'aquí,
de Catalunya
i d'Espanya,
quina visió tenien
respecte al documental
i si connectaven
amb les persones
i amb el discurs
que apareix,
perquè crec que és una cosa
com que a vegades
assumim,
que com que aquí tenim
un context social
i cultural concret,
ja mirem el documental
d'una manera,
però què passa
si una persona
de Lituània
el mira,
o sigui,
té un altre context
i una altra història
i el mira
amb uns altres ulls.
I per mi
va ser molt satisfactori
perquè realment
tothom va connectar
moltíssim
amb els protagonistes,
crec que transita
com per diferents emocions
el documental,
al final partint
d'una realitat
molt crua,
i és que són persones
que han estat vivint
al carrer molts anys,
que han tingut
unes realitats
i unes històries
de vida molt dures,
però alhora
com s'expressen,
com parlen,
com parlen d'aquests objectes,
parlen d'ells
i parlen del món,
però des d'una visió
inclús d'humor
que trenca, no?,
i que barreja
com aquests dos àmbits
i que va connectar
molt bé
amb tothom,
o sigui,
que molt contenta.
L'estrena
va ser emocionant,
entenc,
també, no?,
amb totes les persones
que hi havien participat,
va anar-hi gent,
com et va sentir,
també,
aquell dia,
com satisfeta,
orgullosa,
almenys,
de la feina?
Sí,
va ser,
o sigui,
va ser molt bonic
perquè,
clar,
és el que et dic,
jo aquest procés d'edició
l'havia fet sola a casa,
i jo crec que depèn
de quina història
expliques,
potser t'interessa més
que veure
la resta de persones,
però en el meu cas
era com,
he agafat les vostres
fotografies,
he agafat les vostres històries
i ho estic ajuntant
en un documental,
llavors,
per mi era molt important
que aquestes persones
sentissin que els havia
respectat la seva veu,
que no havia construït res,
que no fos el que ells
havien dit,
perquè al final,
per mi l'audiovisual
té aquesta força
que pot transformar
la realitat,
no?,
o sigui,
com pots,
o sigui,
un documental,
tu al final tens una visió,
una subjectivitat
i l'expreses,
i la meva idea
era des d'aquesta
subjectivitat meva
també respectar
la seva subjectivitat.
Llavors,
estava molt nerviosa
per veure,
sobretot,
com ells ho vivien
i va ser veure'ls
les cares d'il·lusió,
de veure's,
les seves històries
i les seves fotografies
en pantalla gran,
que per mi ja ho va...
tota la feina feta abans...
Ja està,
que bé.
i el dia 25
aquí a la Taneu
el documental
es passa
aquí a Sant Just,
què suposa,
no?,
per tu també,
que la gent d'aquí
de Sant Just
pugui veure el documental.
Per mi és molt bonic,
no?,
perquè és com
tornar a casa meva
i explicar una història
que és una mica
de fora.
De fet,
va ser...
com per mi va ser interessant,
em va trucar l'Anna,
com a representant
del grup de persones
que gestionen
els docs del mes
aquí a la Taneu
i em va dir,
ostres,
mira,
doncs,
ells fan,
jo crec que fan
una molt bona feina
que és cada mes
per dinamitzar
aquests docs del mes,
no?,
es van trobar
que cada cop
eren un grup
més reduït de persones
i volien
com que vingués
més gent del poble,
al final,
a gaudir d'aquests documentals,
llavors,
cada mes el que fan
és buscar un especialista
en el tema
que tracti el documental
per donar-li,
doncs,
més veu
i que vingui gent
potser interessada
en aquell tema.
Llavors,
a mi em van trucar
i van dir,
mira,
tenim un problema
d'alguna manera
que van transformar
en el documental
d'aquest mes,
que és
Fragments d'una vida amorosa
de Chloe Barró,
que diu,
ostres,
és que és una mirada
molt íntima
de la directora,
no?,
el punt de partida
d'aquest documental
és que ella explica
la seva vida amorosa,
o sigui,
a partir d'entrevistes
amb ex-parelles
que ha tingut.
Llavors van dir,
com que no hi ha
ningú que sigui expert
en relacions amoroses,
hem pensat
en que podries venir tu
com a documentalista
i parlar més
d'aquesta mirada íntima.
I llavors,
jo els hi vaig fer
la proposta,
el documental
normalment es projecta
dos quarts de vuit del vespre,
els hi vaig dir,
ostres,
què us sembla,
jo tinc aquest curt documental
que no parla de mi,
no?
No és aquest retrat íntim
que fa la directora
d'ella mateixa,
però sí que és un retrat íntim
de les persones
que hi apareixen.
Llavors,
els hi vaig suposar,
què us sembla,
si el passem abans
del documental del mes,
en el cas del dia 25,
començarem mitja hora abans,
començarem a les 7,
llavors primer presentarem
el curt
i després es podrà veure
els fragments
d'una vida amorosa.
Llavors,
finalment,
aquest col·loqui,
intentarem lligar
els dos documentals,
tant el meu curtmetratge
com aquest altre documental,
per parlar
una mica
com d'aquesta ètica
de què ensenyes,
què no ensenyes a la pantalla,
com parles de tu mateix,
aquesta exposició
davant dels altres
que suposa un documental.
Molt bé.
I per acabar,
l'únic que et planteges
de cara al futur
com a documentalista,
tens algun projecte
ja en men
o t'agradaria seguir
per aquesta via?
Sí,
tinc obertes
algunes portes,
sobretot això
des d'aquesta
vessant
de fotografia participativa,
que no descarto
que després,
ara que ja hem provat
que la fórmula
pot funcionar,
de primer fer
aquests acompanyaments,
aquestes sessions
de fotografia participativa,
i transformar-ho
en documentals,
doncs,
anar des d'aquí.
Ara estic vivint fora,
estic a Prats del Lluçanès
i de moment
tinc com un parell
de projectes
per allà
que poden
sorgir
amb gent gran,
recuperant la història
del poble,
que crec que poden ser
interessants
si tiren endavant.
Que bé,
escolta'm,
Lua,
gràcies per tornar
aquí a Ràdio d'Esvern,
per compartir amb nosaltres
ara aquesta nova,
bueno, nova,
però bueno,
explorar aquest camp
més documental.
Convidem la gent
a venir el dia 25 d'abril,
el divendres,
això,
a les 7 de la tarda
a la Taneu de Sant Jús,
per veure primer
el documental,
la peça documental
de la Lua,
que què deu durar,
Lua?
20 minutets?
Són 15-16 minuts.
Molt bé,
doncs això,
i després ja també
el documental del mes
i acabar,
doncs,
per fer aquesta xerrada
o aquest col·loqui
que dirigirà,
que conduirà la Lua.
Que vagi tot molt bé,
Lua,
i res,
una abraçada
i ha estat un plaer
tornar-te a veure
entrar per les portes
de la ràdio.
Moltes gràcies a vosaltres
també per convidar-me
i un plaer
sempre estar en aquesta casa.
Vinga, Lua,
adeu.
Adéu.
Adéu.