I seguim el magasin de matins de Ràdio d'Esvern. Seguim a la Rambla. És moment de l'entrevista del dia. Avui entrevistem Àngel Martínez, que obre l'any expositiu del celler de Can Ginestà amb paisatges imaginats. La mostra, que es va inaugurar el 15 de gener, explora el paisatge com un espai viu a través d'obres basades en la memòria i l'experiència personal. Àngel, bon dia, com estàs? Hola, bon dia. Benvingut al programa. Moltes gràcies.
A mi m'explicaves, aquí fora de micròfons, que tu ets nascut a Cervelló, que tens un vincle, diguéssim, amb el municipi, concretament també perquè havies estudiat a Sant Feliu i havies conegut gent d'aquí de Sant Just i ara, després d'aquest temps, de tota la vida, et toca exposar a Sant Just. Com arribes a exposar al celler i per què et va interessar la nostra sala, aquest espai tan maco que tenim aquí?
a la Casa de Cultura. Bueno, primer perquè és a prop d'on Vic i perquè la sala ja la coneixia i hi ha una convocatòria que és per presentar a tothom i bé, doncs van triar la meva proposta i jo encantats perquè la sala de Can Ginesta és una sala molt bonica i dona molt de joc.
Com ha estat aquest joc entre la teva obra i la sala? I has tingut que pensar molt, rumiar molt amb el procés, diguéssim, d'ordenar les peces, de decidir on posaves cada obra d'art?
ho has tingut més o menys fàcil, perquè això a vegades també, doncs clar, cada espai és un món, no? Costa, costa. Bé, i he comptat amb l'ajuda de la Jane Ira, que és una professional que m'ha ajudat a muntar l'exposició, i pràcticament aquesta feina es deu a la seva feina, en sap molt. I bé, els quadros s'adapten molt bé a la sala perquè, com que són d'una mira una mica grans, i la sala té aquesta amplitud,
doncs es veuen bé, vull dir que més que res és perquè l'exposició de cara al visitant, els quadres no quedin molt atigorrats, a vegades la sala és més petita, i en aquest cas doncs aquí Cangin està, que lloveixen molt, vull dir, estic molt content.
Com dèiem, l'exposició es diu Paisatges imaginats i va inaugurar la temporada expositiva 2026 al celler de Can Ginestar fa unes setmanes i ens fa molta il·lusió també poder parlar, poder també explicar una mica més en profunditat aquesta exposició de la mà dels seus artífecs, de l'artista que ha dut a terme aquesta obra. Explica'ns una mica què és el que ens hi trobarem al celler de Can Ginestar les properes setmanes.
Doncs és l'obra que he fet aquests darrers anys. Jo fa molts anys que em dedico a pintar i he fet bastantes exposicions i bé, generalment sempre m'ha agradat, a part que estic en una línia que més aviat es considera figuratiu,
Sempre m'ha agradat treballar temes com més concrets, com més tangibles i en el cas d'aquesta obra ha sigut l'obra final que va sortir d'un punt d'inflexió i són paisatges que en realitat no van néixer amb la voluntat de ser paisatges sinó més amb la voluntat d'expressar
certs estats d'ànim, certes sensacions o emocions, i de manera, sense pensar-ho gaire, va sortir el tema del paisatge, però realment jo no em considero un pintor de paisatges, no ho he sigut mai, i realment, tot i que són paisatges, són abocacions de paisatges, no són paisatges...
que puguis dir, doncs mira, això és aquest racó, això és aquell altre racó, perquè no vam néixer amb aquesta intenció, amb aquesta voluntat. El que passa és que ho vaig concretar amb els paisatges perquè a mi em va semblar la manera de fer-ho. Ens consta que les obres reflexionen sobre el canvi constant de la natura i de la transformació del paisatge...
A partir d'aquí imagino que també és l'espectador, la persona que visita aquesta exposició, la que també ha de fer una reflexió i ha de fer una connexió amb la peça que està observant. Aquesta és la part més interessant perquè moltes persones que veuen les peces s'identifiquen i això és la part més divertida i la part més emocionant.
Aquests paisatges van sorgir quan vam estar tancats amb la pandèmia, que vam estar molt de temps tancats i no podíem sortir fora. I des de la finestra, jo vinc al Penedès, vèiem el paisatge de sempre però no podíem sortir.
I era aquest anhel de sortir a fora i l'experiència de veure sortir el sol, de veure acabar el dia, de pensar que ja ha passat un dia més...
Avui plou, demà fa vent i és aquest tipus de sensacions que tens, que els pot tenir qualsevol persona que es mou en un entorn urbà o en un entorn rural.
Jo vaig poder ser molt ambiciós i volia explicar una mica aquesta sensació que tenim tots d'estar vius, gràcies a Déu, i viure el dia a dia, i pensar en les coses que fem i deixem de fer, i què passa quan un dia cau una gran nevada, què fem quan es pon el sol i pensem, ja s'ha fet de nit...
o quan ens sentim sols o quan estem tristos o acompanyats. I és aquest tipus de reflexions que jo vaig voler realment portar a la tela. Al costat de cada obra hi ha un petit pàrraf que també els he escrit jo, que ajuda una mica a explicar la imatge que jo he volgut representar.
I jo penso que qualsevol persona s'hi pot trobar totalment reflectida i identificada amb el que jo explico.
Avui, com dèiem, estem parlant amb l'Àngel Martínez. Estem fent aquesta entrevista del dia avui amb ell, amb l'artista que ara mateix està ocupant aquest espai, al celler de Can Ginestar. I és que ens estava explicant justament ara l'Àngel que aquestes obres, aquests quadres, no parteixen de l'observació directa, sinó de la memòria, l'experiència personal, abocant aquests elements com el moviment del vent, la llum, els colors o l'activitat humana.
Segons Martínez diu que el paisatge és viu i també està en una evolució permanent. Com es plasma això en l'obra? Doncs ha sigut un procés creatiu que ha sigut bastant llarg, perquè ja porto fent aquests paisatges quatre anys, potser, o més, des de la pandèmia.
i realment de passar amb imatges molt més senzilles a fer imatges una mica més creatives. M'he fixat molt en altres mitjans o no sé com dir-li en els que la part creativa és important, la literatura o el cinema.
He fet algun quadre en el que quasi bé és com si estigués fent un petit crometratge, el que passa que amb una imatge fixa, i m'he llegit molt...
He llegit bastanta poesia, sobretot un tipus de poesia que té un origen al Japó, tot i que està molt estesa, que són els poemes, els haikus, que són petits poemes que són com una mena d'exclamació davant d'un fet natural o davant d'una experiència natural, que són també molt emotius...
I he agafat maneres de representar la realitat en el que no era tant, com dius tu, l'observació directa i seguir les normes de la perspectiva, sinó d'intentar plasmar això, el que seria un fotograma o un conjunt de fotogrames
o intentar representar amb imatges el que es pot dir en paraules però quan ho has de passar amb imatges has de fer servir algun tipus de metàfora visual jo no soc gaire entès en aquest tema però és una mica el que he intentat fer i llavors el resultat a vegades és sorprenent i una idea et porta a una altra
i és un procés creatiu en el que hi soc encara, no sé quant de temps més estaré, però que m'ha fet dibuixar o pintar les coses de manera bastant diferent a com ho feia fa més temps.
Clar, perquè al final també com a artista hi ha vegades que tries poca cosa, que és l'obra la que acaba triant una mica el camí i quan aquest camí s'atura i es deixa d'aturar. Sí, és sorprenent això que dius, perquè jo fa 10 anys no hauria dit mai que estaria pintant aquests quadres, és totalment impensable.
I, bueno, si et poses a fer una feina creativa i no imposes molt dels teus criteris i no estàs tan pendent del resultat i et deixes emportar i dius, bueno, mira, si suru malament no passa res...
De vegades, no tant el subconscient, sinó la part menys conscient del nostre cervell, la part potser més creativa, et dona sorpreses molt impressionants.
Totalment, i al final també és això, aquesta evolució permanent que comentàvem abans amb l'obra, també es transmet una mica en el procés creatiu, el fet d'anar evolucionant i també que cada peça és única i diferent. Et sents a gust, diguéssim, amb aquesta expressió artística, amb la pintura, o també t'agrada investigar indagant altres expressions artístiques, podria ser escultura o algun altre tipus de...
de tècnica, perquè a vegades també és interessant anar provant altres tècniques? Jo el que passa és que tinc una formació acadèmica, diguem-li, molt... bastant potent. Com et comentava, em fa il·lusió exposar aquí a Sant Jús perquè durant deu anys jo vaig estar assistint a classes particulars amb el pintor Joan Torres Viver a Sant Feuell Baragat, vull dir que és aquí mateix,
I vaig estudiar belles arts, vaig estudiar amb professors que em van adreçar més aviat a temes més formals relacionats amb el dibuix, amb la forma, amb el color. I tinc una formació que per mi és un pes important perquè quan aprens a fer una cosa, deixar-la de fer és difícil.
a vegades per crear és millor potser no saber tantes coses però realment estic convençut que aquesta no és la part més important de l'art la part més important sempre ve de les idees de la inventiva i a mi em costa molt em costa molt fugir del que és el format pintura el format dibuix
però estic fent una obra per una mostra d'un amic que li han encarregat fer aquesta mostra i estic fent una peça a partir d'un objecte que he trobat i l'estic modificant i l'estic transformant i m'ho estic passant molt bé
doncs també parteix una mica d'aquesta base el fet de gaudir-ho de passar-ho bé i de transmetre això en l'obra estem veient també imatges ara aquí doncs mentre fèiem l'entrevista imatges d'aquesta exposició que recordem que està doncs aquí just a sobre de l'emissora municipal estem parlant
del celler de Can Ginestar, que és l'espai expositiu de la Casa de Cultura, i estàvem veient algunes imatges de la teva obra. Veiem una obra molt colorida, per dir-ho d'alguna manera molt positiva, molt il·luminada. Podríem dir que Àngel Martínez és així?
et consideries una mica així resumit a resumir les contes una mica amb aquestes paraules identificat? Bueno, no ho sé però a mi m'agrada mirar les coses sempre en positiu penso que hi ha moltes coses
molt valuosos com per mirar les coses sempre amb un prisma positiu, tot i que a vegades la realitat és dura per tots. Això és el que transmeten les obres, això no vol dir que l'obra... Exacte, igual és el contrari, igual és la meva válvula d'escape, no? No, però jo en realitat m'agrada mirar-me la vida amb un somriure, la vida és una... és algo valuós i val la pena, i bé...
jo miro de pintar amb colors i amb formes, també pensant molt en la persona que mirarà els quadros, perquè a vegades pots expressar una idea, però si aquesta idea visualment no t'entra pels ulls, tot i que la idea estigui molt ben plasmada i estigui ben concebuda, si l'espectador té dificultats per entendre allò que està veient,
No ho sé, no estic molt convençut que el resultat sigui bo, no? Et poso un exemple. Jo, quan era jovenet, estava molt de moda una cosa que es deia el cine de arte y ensayo, o algo així, i eren pel·lícules que entrabes al cine i a vegades sorties amb el de gap. I, clar, el cinema comercial és tot el contrari i...
Però és molt visual i moltes vegades les idees, si t'entren pels ulls, potser no estan tan mal pensades. M'agrada molt pintar quadres pensant que hi hagi persones que visualment els puguin agradar i que els gaudeixin.
Clar, aquí és on entra aquest debat que és permanent, el debat de per qui es fa l'obra, per l'artista o per l'exposició, per les persones que el puguin arribar a veure, perquè potser l'artista ho faria d'una manera o ho transmetria d'una altra manera, però sap que aquella manera potser no acabaria de connectar amb el públic que ha d'anar enfocada a aquella obra.
I aquí és on es genera aquest debat de dir què s'ha de fer, s'ha de mantenir aquesta puresa, aquest missatge, aquest objectiu que és el que vol l'artista, o s'ha de sucumbir a vegades al merament comercial, diguéssim.
Bé, no es tracta tant de pensar en el públic o en la venda del quadre, jo no hi penso gens, sinó en el fet que puguis establir un cert diàleg. L'important, responent a aquesta pregunta concreta que fas, l'important és la capacitat que té un artista per crear obres o per generar idees, és l'important.
Si no ha d'arribar el públic però l'artista està convençut d'allò perquè realment sap que allò té un valor, això per mi és el principal.
Però bé, en el meu cas m'agrada que la gent pugui opinar i em pugui dir doncs m'agrada o no m'agrada o això està bé o no sé què. Està bé aquest diàleg a vegades durant l'exposició o el dia de la inauguració o si fas una xerrada o quedes amb gent o amb amics...
que hi hagi una mica de diàleg, està molt bé. La història d'ara et demostra que els grans artistes sempre han anat per davant de la comprensió del seu públic, però no crec que realment aquests artistes tinguessin la voluntat de fer alguna cosa incomprès, totalment al contrari, el que feien era...
Era totalment comprensible i amb els anys han tingut un públic que ho ha entès perfectament. Doncs l'exposició Paisatges imaginats d'Àngel Martínez es podrà veure fins al 12 de febrer i inclourà visites guiades el 26 de gener, és a dir, avui mateix a les 7 de la tarda, en principi.
Doncs aprofito que estigui així a l'aire perquè per temes meus personals la visita d'avui passa el divendres. Perfecte. A quals de 8? Vull dir que aquest divendres jo estaré a la sala i podré una mica explicar la meva obra i estar una bona estona allà.
Molt bé. I la del febrer es manté el dia 7 a les 12, en principi? És un dissabte, crec. Si és un dissabte, sí. Perfecte. Doncs recordem la d'aquest divendres, la del 7 de febrer també, i que durant aquest 2026 el celler...
està acollint moltes exposicions, en aquest cas hem començat per aquesta, però n'hi haurà set exposicions més que han estat seleccionades entre 17 propostes de la Comissió d'Artistes segons criteri de qualitat tècnica i interès cultural. Com dèiem, comencem aquesta temporada expositiva 2026 al celler de Can Ginestar amb paisatges imaginats. Angel, gràcies per passar pels micròfons de Ràdio Desbem i que vagi molt bé aquesta estada a Can Ginestar. Moltíssimes gràcies, un plaer. Una abraçada.