Doncs vinga, perquè ara mateix passen dos minutets d'un quart de set
de la tarda, avui som dimecres 29 de setembre del 2021
i toca l'espai 15 en alt, que bé, ja ens va fer fa 15 dies
la Rosa Maria Maristany, que és la presidenta de l'associació
Transvax Power i Roses de Sant Feliu, i avui a més a més
ve superacompanyada, són 3 dones dins de l'estudi
i bé, jo crec que les presentacions les poden fer elles mateixes
Bona tarda!
Bona tarda, jo sóc la Rosa i ara us passo les meves companyes
que estan aquí, que són unes persones puntals dintre
del col·lectiu trans a Catalunya des de fa molts anys
Jo sóc la Natàlia
Beatriz Espejo
Molt bé, doncs Natàlia, Beatriz, Bea, com vols?
Bea, més col·loquial
Molt bé, doncs benvingudes aquí a Ràdio Desvern
la Rosa Maria ja ha vingut alguns altres cops
ja se sent com a casa seva
m'esperem que estigueu còmodes també aquí
Quina... no sé si porteu algun tema, Rosa Maria
o no sé, a mi em sorgeix preguntar-los una mica
amb elles, quan fa que estan a l'associació, si és que ja estan
o quina és la seva lluita concretament
a favor dels drets de les persones trans?
M'ho preguntes a mi o els hi preguntes amb elles?
Amb elles
Doncs que parin elles
A les espolíques
Bueno, jo en el col·lectiu transvaix power i Rosa de Sant Feliu
fa molt poc que hi estic, potser fa dos mesos
i no tinc cap pretensió... tres ja, passa el temps molt bé
i no tinc cap pretensió especial perquè jo ja col·laboro
amb el que puc
i bueno, nosaltres ja ens hem passat el raïm
perquè ja vam estar a dalt d'aquest EPGO fa molts anys
i jo em vaig jubilar i ara m'ha enganxat la Rosa i m'he tornat a tenir rescat
i bueno, m'ho passo molt bé la veritat
Molt bé
Jo també m'he passat a algo parecido
Ens estan aquí intentant rescatar de l'antiga militància
Jo soc la fundadora del col·lectiu transsexual de Catalunya del 1992
i hi va haver molts anys de militància
i al final hi ha un moment que, d'alguna manera,
hi ha d'haver un relevo generacional
o hi ha d'haver un canvi de protagonistes
o el mateix desgast de la militància
i ens estan tirant una mica
Però tu dius de relevancia generacional
Me refiero a la militància
Bueno, relativamente sí
Relativamente
A mi que ara soc jo
No és cosa de d'edat, sinó del temps que està...
...per dir-ho així
Nosaltres estàvem als anys 90
i bueno, és una altra època
De tota manera, si em permeteu fer un apunt
ara és una mica diferent de com era abans
A l'època que hi era més de guerrilla
una mica més enfrontar-se a totes les situacions
que eren absolutament discriminatòries
ara sembla com si el fet
estigués una mica més assumit
amb l'apariència
I una cosa que té aquest col·lectiu
que és una mica sorprenent
és que no formen, com abans,
persones trans únicament
sinó que hi ha gent de l'àmbit LGBTI
i que no són ni siquiera de l'àmbit LGBTI
aportant el seu desorre
i la seva experiència
És una cosa molt enrequidora
És molt agradable
La història de la Rosa Maria la conec bastant bé
No sé si seria interessant
que vosaltres també
en la mesura del que vosaltres
vulgueu explicar
part de la vostra història
o com vau començar
a formar part d'algun col·lectiu
o d'aquesta lluita, inclús
Bueno, quizá debería empezar yo, ¿no?
Yo partía en mi realidad
en mi transexualidad
empecé siendo menor de edad
de los 16 años
78, más o menos
en el año 78
Después de una serie de
de...
bueno, de...
currículum vite
a nivel personal
de alguna manera hubo unos acontecimientos
que nos llevaron
con otras compañeras
a fundar un colectivo de transexuales de Cataluña
teniendo en cuenta que necesitábamos
que hubiera una respuesta
asociativa a los retos
que planteaba el tema de la transexualidad
tener en cuenta que partíamos de una base
donde lo oficial
era una...
era algo, o sea, lo que salía oficialmente
era por parte de los médicos y por parte de la prensa
y era verdaderamente, casi yo diría que racista
o sea, ya rayando lo más
denigrante que se puede...
desacreditando a las personas
transexuales, ¿no?
En la década de los 80 y tanto
siempre estoy hablando
de los medios oficiales
la clase médica lo consideraba
una enfermedad
los medios de comunicación apelaban a
nos daban un trato denigrante
llamándonos travestidos
alertando a la población
sobre la plaga, una plaga de travesti
por ejemplo, me acuerdo unos titulares terribles
el diario a veces
plaga de travestidos invade las calles de Madrid
otro artículo en el país decía
hombres de silicona hablando de nosotras
que lo hicieran verdaderamente
era denigrante el trato que se nos daba
en los medios oficiales
paradójicamente en los medios más frívolos y eróticos
se nos trataba con mucho respeto
y se vendía como algo muy guay
verdaderamente las transexuales
éramos diosas, éramos gente distinta
y éramos...
pero en los medios
de comunicación como que se consideran
más frívolos, más relacionados
a la sexualidad
bueno, tuvimos que dar
respuesta a todo este tipo de cuestiones
reivindicar por un lado el derecho
a la diversidad transexual
reivindicar leyes
reivindicar la incursión en la salida pública
determinadas cuestiones
que luego fueron poco a poco
dando sus frutos a lo largo de mucho tiempo
que nos costó bastante
aún así, aún sigues luchando
bueno, yo estoy medio retirada
pero sí, claro, siempre me llaman para hacer tesis doctorales
y cosas de estas, sí, siempre colaboro en algunas cosas
pero bueno, ya de alguna manera
lo gordo ya está
metido en la sociedad
la inclusión de la sanidad pública
de una ley de género tal y como la pedíamos
más o menos, a grandes rasgos, en el 97
se aprobó, no en el 2007, perdón
no en el 97, no en el 2007
la inclusión de la sanidad pública
también, a pesar de que tuvimos muchos problemas
yo recuerdo la primera vez que fui a
Convergencia y Unión para reivindicar
el tema de la inclusión en sanidad
pues nos dijeron que no era prioritario
que no estaba dentro de las prioridades
y que había cosas más importantes
era lo que se decía en aquella época
para vosotros supongo que sí
pero para nosotras no
entonces bueno, digamos que
determinadas cuestiones se han ido solucionando
hay otras que quedan
que a mi por lo menos me generan bastante
bastante incógnita
el tema de la discriminación laboral
el tema de las relaciones
como interactúa la transexualidad con la
normalidad que trato de recibir las jóvenes
las nuevas personas trans
que van apareciendo, etc.
Porque tú a nivel laboral has tenido
impedimentos
sí, bueno, empecé
en hostelería, luego trabajé en otras cosas
trabajo del sexual, espectáculos
y cosas que son las que me han dado
los que me han dado la vida
por decirlo de alguna manera
y luego después he hecho otras cosas también
pero en general, estar por ejemplo
estar en un trabajo normalito
tampoco te garantizaba la supervivencia
en el sentido de que te puedes acabar
muy mal de los nervios, yo trabajé en hostelería
y la verdad es que era horroroso
horroroso
por comentarios que recibías
por el trato, por como eran los jefes, por los compañeros
por un sueldo ridículo
al final me matan esta gente
poco menos
hay mucho mito sobre la normalidad
hay que ser normal
tú puedes estar
dentro de un ámbito que se considera normal
y puedes acabar
bastante mal
puedes estar en un ámbito que se considera normal y puedes de repente
irte bien por la vida
Natàlia, et toca?
La meva història
és molt diferent de la Bea
perquè jo sóc el tipus de
de persones
que socialment va
mostrar la transsexualitat
el comportament social ja de gran
això vol dir que jo he tingut una formació
normal
vaig fer uns estudis
una família de classe mitja
vaig acabar
la meva carrera en el procés
jo vaig començar que tenia
transició als 30 i pico
i vaig conèixer la Bea
al col·lectiu que m'hi vaig interagir també
pel 98 una cosa així
i va ser una mica casualitat
però és el que em passa a mi sempre
jo tenia una companya
que encara som companyes
jo no ho tenia gaire clar
tenia aquesta cosa
però
sobretot ella que era molt compulsiva
no hi havia informació de res en aquella època
i tot era molt desorientador
i ella no parla anglès
i jo tampoc, però tinc més moral
em vaig dedicar a traduir textos a l'extreger
en anglès, em van traduir molts
jo tenia molta experiència
soc informàtica també
d'altres feines
i m'agafava bastant bé internet
i vaig trobar molta documentació
en aquella època era quan començava a sortir internet
o no n'hi havia quasi
i localitzava la informació
el vam traduir
i em servia per a mi
i quan ja ho teníem tot aplegat
ho vam posar en una pàgina web
perquè la gent tingués accés
que no sé si algú ho mirava
i quan vam conèixer que existia el col·lectiu
la companya em va dir
oi, per què no anem al col·lectiu?
però bueno
i vaig anar-hi, i és curiós que ella va passar
m'ha acabat sent presidenta
però ella no s'hi va dedicar tant
i jo em vaig quedar enganxada fins...
vaig estar quasi quinze anys
tenint aquí totes les corredories
doncs l'època, quan jo vaig arribar
el gran problema era la informació
i una mica
en marge de persones, com la Bea
que té un nivell i que té una mica d'orgull
la majoria de la gent era bastant l'estimera
en el sentit que
ai, i quantos sufrimos
estàvem discriminats
i en aquella època una mica
tota la merda que vocava la societat sobre el col·lectiu
la gent ho assumia
i intentava guanyar-se un lloc així per la pena
i no des dels drets i des de la reivindicació
jo crec que vam coincidir en un moment
no solament aquí
sinó penso que a tot el món
perquè ho veus després, en aquell moment on érem conscients
però va haver-hi un moment a tot el món
que el col·lectiu estava fent un canvi
ja no parlàvem de que vinguem a Orissones, deixi'ns viure
sinó que tenim uns drets, els reclamem
i això va ser un canvi molt important per al col·lectiu
ja dic que això va passar a tot el món
i jo vaig ser pare d'aquest canvi aquí a Espanya
i a Catalunya
i em vaig quedar molt bé, va ser molta feina
va haver-hi un moment molt intensa
i com deia la Bea
que tot té un moment
però la veritat és que ara ha estat la cosa a un altre nivell
encara hi ha lluites legals
i coses per aconseguir
perquè ahir del 2007 va ser positiva
per una cosa però no va resoldre el tema
de la legítimissió del dret
és a dir del canvi de sexe
això que diuen ara l'autodeterminació
o la voluntat de la persona
sinó que això encara està per veure
ara estem sota requisits psiquiàtics i mèdics
que són totalment ridícul
llavors ja no continuen sent
i a part de la discriminació
que la pràctica viu al col·lectiu
penso que jo per exemple com a professional
jo sempre he vingut molt bé a la vida
i l'únic moment que vaig necessitar
a buscar com a treball transsexual
perquè vaig fer un procés, vaig deixar-ho
i vaig dir que aniré a buscar feina lliure al mercat
no menjava un tarro
però és que no vaig tenir la possibilitat
perquè la gent que coneixia em van buscar
i jo sempre he treballat
sempre he treballat
i no he dit que em guanyi molt bé la vida
perquè a Espanya es paga molt malament
però dintre del que són els sous
són sous mitjors jo diria
mai n'he tingut problemes de sous
però estic parlant de gent que té
perquè ha començat tant la transsexualització
una qualificació professional
que la pot tindre o no la pot tindre
i la majoria de la gent que comença aviat
la transsexualització
que li és pràcticament impossible accedir
a la qualificació professional
i per molta gent una mica d'autoestima
perquè m'estan matxacant contínuament
perquè la gent adulta té aquest avantatge
ja tens una mica de recursos
també té la seva cosa
no vull dir que no tingui coses
però ja estàs una mica molt blanc de caràcter
Creieu que la societat que puja
les generacions futures
estaran més preparades
que les que us han acompanyat vosaltres
en aquest procés?
Per exemple, una nena de 5 anys
que sigui transsexual
al llarg de la seva vida
penseu que ho tindrà més fàcil
que el que heu tingut vosaltres?
Ja hi ha una associació de pares
i mares de nens transsexuals
ha visualitzat el tema
a pesar de que
crec que hi ha demasiado tabú
dins del feminisme estan algunes alarmades
un sector bastant carca del feminisme
està alarmat amb el tema de la transsexualitat
i així ho han verbalitzat
però jo crec que és el tema dels pares
afortunadament
com que els temps canvien ja no estan disposats
a machacar les persones transsexuals
com la gent de la meva generació
que els pares no acceptaven les persones transsexuals
sobretot, estem parlant de transsexuals
menors d'edat que eren expulsades de la seva casa
això ja crec que ha canviat
crec que els pares estan disposats a assimilar cada vegada més
el factor trans i altres factors
relacionats amb la sexualitat
crec que depèn de quina família
et toqui
si hi ha una trans que n'ascamba
hi haurà que veure
però, inevitablement
hi ha sectors que seran molt reaccionaris
amb aquest tema
hi hauria que veure com reaccionen quan es troben
dins de les seves cases
però en general
prefereixo pensar que està més encarrilat el tema
jo bàsicament
el que estic veient és que els nens
ja surten amb un empoderament
que anteriors
ai, paro en català
que collons
Albert un castellà
jo també
paro en català
doncs aquests nanos
ja pugen empoderats
els pares ja tenen un altre tipus d'educació
tots els mitjans de comunicació
de fet, tots els diaris
hi ha molta documentació al respecte
estan molt ben informats
i la veritat és que
quan aquests menors
tenen un despertar
perquè això és un impuls
no deixa de ser un impuls d'un despertar
i inherent
ja m'ho he explicat moltes vegades
llavors els pares ja saben
quins recursos
de tirar de veta
per poder tirar endavant els processos dels seus fills
els seus fills com diuen amb X
amb X em costa molt això de l'X
però bueno, és igual
el cas és que
en aquests moments
jo sí
que com a nota
que donaria suport
a el que ha dit la B
i al que pot arribar a dir
en un moment determinat la Natàlia i jo mateixa
doncs és que
en aquests moments
cada vegada surten més gent trans
dintre la societat
no és que hi hagi més
és que ara
es fan més visibles
Bàsicament, les associacions com les nostres, que en som unes quantes,
ens donem xerrades a les escoles, als instituts,
i ja anem una mica alertant, no alertant, però sí, educant a tota la gent,
inclús als formadors, i després suposo que els nanos ho van explicant a casa seva
i als pares, al veure un programa, a veure una televisió, a escoltar per la ràdio,
escoltant-nos a nosaltres per la ràdio, per exemple,
al moment determinat els pot ajudar molt,
per tirar endavant tots aquests processos, que no deixen de ser un procés de vida, això.
Exactament.
Deixem fer un incís, si no corregits, si no puntualitzats,
que és una dada curiosa.
Abans, per exemple, tota la gent, diguem, lgbti, club plus,
i totes les sigles es volguin ocórrer, era una mica invisible a la societat,
evidentment, hi havia algú que coneixia, però no era una cosa...
ara, en l'actualitat, el percentatge de gent
que d'alguna manera coneix algun membre de la família
que pertany a aquest col·lectiu, és bastant numerós.
És raro que hi hagi alguna família que no tingui un conegut, un amic,
o alguna persona que sàpiga que pertany a aquest col·lectiu.
Això és una dada que li dona molta visibilitat.
Em van dir que tenia una estadística que era, no sé si cada x persones,
bueno, era una cosa bestial, la diferència de visibilitat.
I l'altre factor curiós, que jo volia dir, la ideologia influeix.
És clar.
És com ets tu.
Jo m'he trobat gent que és de Vox i que ha tingut un conegut
que no coneixia res de la transsexualitat,
perquè té la imatge preconcebuda, que pot dirigir els mitjans
i que prové del seu entorn ideològic, però en conèixer algú de la família
que era trans, o un amic i tal, i que ha conegut la realitat,
ho veu d'una manera diferent. El gran problema que té el col·lectiu trans
és que la gent té unes idees que no es corresponen amb la realitat
de la validez professional, la capacitat de treball,
la confiança que pot prestar aquesta persona,
i es fa unes idees una mica estranyes.
Molt perjudicis, no? Sí, perjudicis que no són perjudicis,
són coses que li arriben de l'entorn, o jutge.
I llavors hi ha gent que pot canviar perquè ho veu,
perquè la persona t'ho coneixes a la vea i a la vea et pot caure malament,
però el més fàcil és que et caigui bé, igual que la Rosa Maria.
En canvi, si no la coneixes o tens ninguna referència,
no hi ha d'haver aquest tipus de persones, com passa, per exemple,
a altres col·lectius que tenen algun estigma,
per exemple, racials i tal, que tu podries posar a parir,
o tenir una mala concepció d'un xicot que és magrevi
o d'un xicot que és africà,
i quan en coneixes, veus que és la gent normal,
que has intentat guanyar la vida, potser tens una altra idea.
Aquesta cosa és molt positiva.
A la revista recentment que ha sortit,
es va representar no fa gaire, també al centre de les Tovelloles,
a Sant Feliu de Llobregat.
Recordo que hi havia un article de la vea.
Vea, a tu aquesta revista,
què t'emotiva?
Bueno, primero porque me...
Porque te despidió de Rosa Maria que escribieras algo, ¿no?
Además, me conocía desde el tiempo, yo no me acordaba de ella
cuando la vi después de muchos años, ella se acordaba de mí,
y bueno, me parece que es un proyecto muy ilusionante,
la chica ha puesto mucha energía.
Había cosas que me llamaban la atención de la revista,
como mezclar el tema del aeropuerto con la transexualidad.
Me hace cierta gracia esa mezcla rara
de cosas sociales que a lo mejor no tienen ninguna conexión
con el tema, me hace gracia.
Es como sacarte un poco del ámbito típico, clásico,
que casi a veces endogámico, por decirlo de alguna manera,
de una revista exclusiva de una cosa o de otra,
y esa mezcla me hace gracia también, ¿no?
Quiero decir que, bueno, como ya hemos hecho...
Nosotras ya hicimos una revista,
y luego, bueno, BSTC, Natalia sacó BSTC
a nivel más particular, pero ligado con el CTC,
y como hemos participado en muchas cosas,
de medios de comunicación, etcétera, pues oye, siempre está bien,
es divertido, y además puede ser, bueno,
también, y poder hacer la tuya y escribir tus artículos
y que no te censuren, esas cosas, siempre está bien.
Natalia, tu has escrit en alguna revista o...?
Jo em penso a la Veda. Ah, sí, sí.
Vols dir una revista que no sigui aquesta?
Sí, sí, o sigui, bueno, o sigui, si t'agrada divulgar,
com diu la Veda en aquest sentit, més a nivell de...
Nosotros, com a col·lectiu, com a CTC, teníem una revista
que era un fallo que en diu en fanzine,
i nosaltres vam fer junts el tercer, que es deia Revisa Transgénero,
i després vam fer, primer com a col·lectiu,
i després vam crear una associació per tindre el tema de costos
que es deia BSTC, que era una cosa una mica així,
també una revista, bueno, està molt bé,
va ser la única, el primer en el món d'aquest àmbit,
i dèiem el nivell, bueno, era una passada,
però era insufragable, vam fer cinc números
que vam durar dos o tres anys, i, bueno,
aquesta revista és molt més interessant, no és que sigui més interessant,
és un altre projecte, perquè a vegades, ara ho dèiem a la VEA,
i ho hem parlat nosaltres també, perquè parlem de l'aeroport,
perquè parlem de la literatura,
perquè parlem de, jo què sé, de cotxes, per exemple,
de lo que sigui, a part de parlar dels temes que són pròpiament
del col·lectiu LGBTI, totes aquestes coses,
a mi això sempre em fa gràcia, bueno, és un altre tema.
Doncs per què? Perquè a nosaltres ens interessen aquests temes,
jo, com a persona, no soc solament trans,
entre cometes, sinó que agafo, tinc la mateixa preocupació
per la contaminació, tinc la mateixa preocupació
i m'he de moure pel baix, amb els transports, i a més,
no solament això, si jo he vist el tema de la transsexualitat,
t'ho dic honestament, perquè ja em vaig obligar, no m'interessa,
des del punt de vista cultural, és a dir, per mi no té inquietud,
no hi haig res que sigui relacionat amb el col·lectiu,
sí que em veig obligada a escriure i a punt de donar la meva opinió,
i a més a més, em diuen que hi ha altres coses, i llavors, clar,
seria més fàcil, per exemple, fer un article d'economia
o fer un article tècnic, parlant d'una altra cosa, que un article
sobre la transsexualitat, que ho faig, perquè, bueno,
com que estic en el ajo, no em queda més remei, no?
Però s'ha de dir que s'ha de fer una revista que interessi a tothom.
Si me permites hacer un inciso, a mí mis inquietudes
no es tanto la transsexualidad, que de alguna manera
ya está encarrilada, sino trazar una línea de conexión
con la sociedad, y que yo creo que nos van a dar muchos problemas
en el futuro, tema del trabajo sexual, tema de la inmigración
ilegal, el tema de cosas en plan reivindicativo.
O sea, yo estoy muy a favor de los derechos humanos
a que no se trate mal a las personas, me identifico
mucho con las personas que están discriminadas excluidas
de la sociedad, y para mí eso a nivel personal
y reivindicativo me llama mucho, o sea, quiere decir que me tira
mucho, inevitablemente, quiere decir, si me tengo que
criticar con alguien por mi trayectoria, por lo que sea,
porque empatizo, o porque en algún momento he visto
puntos en comunes con la gente que está marginada de la sociedad.
Inevitablemente. Yo no entiendo un movimiento social
un movimiento reivindicativo de derechos
que no incluya o que excluya
precisamente a la gente que más necesita de esas voces,
más necesita luchar contra la discriminación.
Eso es lo que a mí más me motiva en estos momentos
La veritat és que la VE té línia editorial
dintre de la revista, amb aquest tercer
fascicle tornem a tindre un article d'ella
que ja l'estem començant a manipular.
Aquí la redactora de xefa és la Natàlia,
com sabeu, la xefa d'emacatació és la
Susana Canet, i jo, com a directora,
que és un titulin que, bueno, mira,
jo recaudo articles, vull recaudo
altres articles, i ho vaig enviant
pel treball dur. Sincerament,
ho està fent Natàlia i Susana.
No heu fet res?
No heu fet res? Què ho fa això?
Compro la revista.
La bonica de la revista és la sorpresa
que tu vas tenir al principi de què té a veure
l'aeroport amb els temes trans.
No es cuestión de gracia,
es que la cuestión es esta, lo que ha dicho Natàlia
a las personas trans, también nos preocupan
otro tipo de cosas que no sean estrictamente
la defensa de los derechos trans. Somos personas
como el resto y también nos preocupan muchas otras cosas
y también tenemos otro tipo de inquietudes.
A mí, sinceramente, yo doy soporte a lo que he dicho Natàlia,
porque empiezo también a estar un poquito cansada
de los temas transsexuales.
O sea, me interesa otro tipo de cosas.
Doncs què us sembla si amb el temps que ens queda
fem tertúlia d'una altra cosa?
Fet. Fantàstic. Sí? Sí, sí.
Hi ha algun tema d'actualitat?
Mira, ara són les 18.42,
fins a les 18.55, no és molta estona
per fer una tertúlia, però bueno,
a mi m'agradaria, sincerament,
que la gent que ens escoltés, ja sé que potser
ara no ho farien directament, però que més endavant
ens escrivissin, jo voldria saber això i jo voldria saber
l'altre, i així amb un proper programa ho he contestat.
Jo volia tocar un tema, però no donarà temps per avui,
que és el tema del esport. Ah, de l'esport.
Sí, això que a l'altre dia em va arribar una notícia
que és un tema molt conflictiu, que és una noia trans
que és d'un deport d'aquests a contacte
de repartir bufetades, que abans era un tio
que era militar, teòricament, entre comíes, com ho planteja
la societat, va fer el seu canvi
i va continuar competint en competicions de repartir
bufetades, no sé com es diu, MFM, no sé com es diu.
I es veu que en una competició d'aquest es va guanyar
per exfície de la seva contrincant, una noia,
i va guanyar per exfície,
i la societat i tots els analistes van considerar
que era un abusador que estava maltractant amb una dona, no?
Veus la seva foto, que era militar,
d'americà que havia estat a l'Afganistan,
i realment el tio estava fet amb catxes.
No és que fos molt voluminós, perquè era realment,
si t'hi fixes, no és gaire...
Molt múscul, però d'alçada no sé què tal.
No té gaire més, però és impressionant la muscul·litat.
Per donar-li més molt bo, li foten unes fotos
que l'afavoreixen molt de l'aspecte estètic femení.
La veritat és que costa creure que sigui
una persona trans adulta, perquè estem parlant.
No és el mateix que abordis la transsexualitat a la infància,
que tens un desenvolupament físic...
Jo trobo que aquelles fotos, Natàlia, les vaig veure
i estaven trucades. Jo crec que sí.
No és important això, que és molt divertit,
perquè no tenen desperdici.
Jo vaig mirar-ho en un fòrum que era bàsicament,
jo crec que tots són sud-americans, que tenen un viatge,
no hem de dir, però el nivell d'acceptació d'aquestes coses
a Europa i a Amèrica... Potser van un pas enrere encara.
Un pas, no, tres.
Té unes entituts molt masclistes, per exemple,
no tenen desperdici. Però molt més por.
És que és molt divertit, però crec que ho podem deixar per un altre dia,
perquè, a més, l'Associació Masclista de Mujeres per a Excel·lència,
que és aquesta que es diu...
contra el borral o de la mujer.
Una cosa així que és Cucús Clan...
espanyol.
També va participar amb això, no sé com se n'entenen, d'aquestes notícies,
i va dir, eh, esto es un caso de violación.
Cucús Clan, espanyol, marxista, marxista i de Vox.
I de Vox, és una estrella de coincidència.
Contra l'abuso.
Però el tema té molt interès, perquè té moltes vessants.
Jo, per exemple, ja ho sabeu, si ho havia dit una altra vegada que vaig viure,
soc jugador de descàrc,
he estat jugador d'èlit, tant com noia, com a noia, no?
Caram! Gambita de Dama!
L'has vist, la sèrie? Sí, esclar.
I, bueno, tinc la meva història, no? També he estat sota els focus,
però en aquella època, jo no provinc dades,
perquè aquí era poder canviar el sexe, com diuen ara, no?
A l'època dura, que havies de demanar l'estat,
i una lucha interesante que portàvem molt temps, no?
Llavors, és una altra història, no?
També tinc la meva opinió sobre això, és un tema molt interessant.
Perquè avui en dia es qüestiona molt, no?
Quan una noia trans participa en un esport, és el que ha de perdre,
si competeix amb una altra noia. No pot aspirar a guanyar, no?
Si guanya és un abus, no? Té que anar a llogar i deixar-se guanyar.
Si la noia que estava repartint bufetades amb l'altre,
amb l'altre esportista, tampoc hauria de ser el Tomàs.
El coi ja ho té solucionat des de fa molts anys.
Però això és molt masclista, el criteri del coi.
El criteri del coi és inassumible. És una cosa que també requereix estudiar, no?
Sí, però és l'esport de competició.
L'esport és molt generalitzat, podríem parlar d'esport a les escoles,
o d'esport que no ha federat, per exemple, no?
O competicions no federades.
Quan la competició és a tipus olimpiades
o competicions internacionals intervé al coi,
el coi és ben clar amb això.
Les dones trans poden competir sempre i quan tinc un nivell hormonal
equiparable amb una dona cis.
De todas maneras, si queréis dar mi opinión respecto al tema,
yo creo que a mí me parece que en deportes de competición
del tema cárceles, temas baños, hay una extinción de género.
Hay una discriminación, las mujeres por un lado y los hombres por el otro.
En el futuro deberían plantearse la cosa de otros términos.
Deportes de competición no tanto si por género o sexo,
sino por categoría de fuerza o medir las fuerzas
o medir la masa muscular o medir lo que tú quieras
y que hombres y mujeres, trans o lo que sea, compitan en igualdad de condiciones.
Se trata de correr 100 metros lisos, que me importa a mí que tu seas un hombre o una mujer.
Se divida la gente por categoría
o por nivel de fuerza, que sería más equilibrado,
porque entre hombres y mujeres, entre los mismos coletivos,
hay muchas diferencias físicas, fisiológicas,
muchas diferencias que hacen que uno se decante la balanza
por un individuo en vez de por el otro.
Yo veo mujeres que son grandotas, que a mí me dan una hostia, me tiran.
Son mujeres genéticas. Si me pongo a competir, por mucho que yo sea trans,
si ella sea una mujer con su bútero, no podré con ella.
Yo creo que deberían cambiar un poco el criterio.
No olvidemos también que es un juego. Son juegos.
Son juegos inventados también desde el patriarcado, como casi todo.
Yo estoy pensando en el boceo ahora.
El tema boceo femenino también.
És molt més complicat que això.
Jo sóc jugadora d'escacs.
Nòis i noies, homes i dones, tenim més o menys el mateix coco
i per tant hauríem de jugar igual.
Els escacs és un esport molt competitiu, violent i molt agressiu.
La gent es pensa que és una cosa d'assentar-se a jugar
i aprendre una sarabajeta.
I això exigeix molt.
Jo mai he sabut jugar. Mira com m'han explicat.
És fàcil. I té un desgast físic important.
Es parla que aquest desgast físic fa que homes i dones
no tinguin el mateix rendiment. No està clar.
Hi ha un cas clar que, a la infància,
nòis i noies estan acostumats a jugar junts
i no se li veu cap solta.
Però els organismes federatius internacionals
i aquesta separació a la infància té conseqüències.
Perquè hi ha moltes menys dones a l'actualitat
a noies que juguin que a nois.
I la competència de les noies fa que tinguin un joc
i això prejudica el seu joc.
En marge d'altres consideracions de l'índole social
que pots pensar perquè juguen pitjor o com a grup,
però en general juguen pitjor,
però molt d'aquestes avantatges
no poden créixer com a jugadores.
I llavors t'obliguen.
I després hi ha això que deies tu del COI,
el tema del nivell d'hormones.
Això és nazi totalment.
Hi ha hagut noies normals,
que estan expulsades, els hem fet barbaritats
perquè no adoraven els nivells hormonals.
I els nois trans els deixen participar
Hi ha una cosa curiosa.
Un esportista d'èl·lit no és una persona normal.
Perquè la persona normal no és una persona d'èl·lit.
És a dir, un ciclista de primera línia
és una persona que té unes qualitats extraordinàries.
Un nedador de primera línia és...
Òbviament Kilian Jornet fer l'Everest pujar-baixar,
pujar i baixar dues vegades seguides.
Òbviament és perquè té una condició genètica
de sèrie. I l'entrenament.
Sí, òbviament també l'entrenament.
Quan aquesta especificitat té relació amb els lladres,
no es permet. Però quan no la té, per exemple,
un tipus que té una musculatura de nassos,
pot massacrar tots els seus col·legues per dir-ho així.
Però, en canvi, una noia, per exemple,
que té una definició més forta,
perquè ha tingut una alteració hormonal
quan era jove o senzillament perquè és així,
és més alta, més forta, tots aquí la paralitzen.
Amb l'home no. L'home pot ser tot el bruto que sigui,
haver tingut una sobredosi hormonal
o una musculatura exagerada, a ell no el perjudica.
Però la noia sí. És a dir, que tota aquesta manera de mirar-ho
és profundament sexista i, a més, molt discutible.
Jo voldria fer un apunt. Es poden fer punts.
Espera, deixa que acabo.
És que l'esport és un negoci i té molts àmbits,
però és un tema que no es pot despatxar d'una patada.
No, home. Sí, sí.
El futbol, por ejemplo. No entiendo por qué no son mixtos los equipos.
Me estoy acordando de una mujer que se quería apuntar,
que era muy buena, metió unos golazos de muerte, superaba a los hombres.
No lo dejaban porque es mujer. No lo dejaban participar.
Podría estar en el FC Barcelona tranquilamente.
Y yo creo que ganaría a muchos tíos.
Es un deporte de estrategia, de resistencia.
No tiene nada que ver la fuerza. Es de contacto.
De contacto...
De contacto...
Se pegan entre ellos.
Pero eso es ilegal.
A lo mejor no es como el rugby, que es un contacto muy heavy.
Me estoy acordando de una chica que era mexicana
que no lo dejaban participar en un equipo de hombres,
que deberían cambiar un poco los criterios.
Yo quería recordaros que Nadia Comaneci,
una chica cis que ganó muchas medallas a las Olimpiadas
y que iba enchufado con bloqueadores hormonales,
estos mismos bloqueadores hormonales
que las radicales transfeministas tiran por el suelo
con los tratamientos de los menores
para que no crezcan los huesos largos
para que no crezcan los huesos largos
o que no tinguin cap desenvolupament,
que les transadultes són altament visibles davant de la societat.
Nadia Comaneci era trans...?
Nadia Comaneci no era d'aquí, era romana, em sembla,
o russa, no me'n recordo de quin país era.
Era russa? No, no era romana.
Era romana. Iva cargada de bloqueadores hormonales
perquè els huesos no creixessin,
perquè no tinguessin menstruació,
per tindre aquesta elasticitat del cos
i poder guanyar totes les medalles que va guanyar.
I això, perdoneu, no és qüestionable.
La gran Nadia Comaneci, això no és qüestionable.
Però va tindre la primera regla als 16 anys, poca broma.
I a partir d'aquí ja no va fer res més de bo.
Llavors, posem aquí que les dones,
les nenes, els poden donar bloqueadores hormonals
perquè desenvolupen una, diguéssim,
un art dintre del seu esport preferit,
i els donen els bloqueadors perquè segueixin oferint
aquest espectacle a la gent i guanyar políticament
medalles per a un país que ja sabeu com és.
Llavors, a nosaltres, a les persones trans,
els menors trans els hi qüestionen que els donin bloqueadors hormonals
perquè això pot afectar el creixement dels huesos.
En què quedem? A una cosa o a l'altra, no?
Exacte. Clar, ja n'interessen les dades.
Me estoy acordando de las nadadoras alemanas
que les inyectaban de tosterona
y muchas acabaron haciendo cambios de género.
A ver, convirtiéndose en hombres.
A veure, és molt diferent l'esport a Mateur,
que estàs, per exemple, als Jogos Caxi, que du el bar,
que du amb els amics, que t'ho passes molt bé,
i a l'esport d'èlite, que entres en una atròrbica
que entres en una dinàmica, jo no ho he buscat
però entres en una dinàmica amb els preparadors físics,
amb els metges, que sembla que el país s'inverteix en tu,
hi ha plans de subvenció, quan dèiem el 92 vam fer el plan
aquests, no sé com es deien, que gasten diners amb els esportistes,
el cíbulo que tenen a menjar, com han de viure,
bueno, diguem-ne en centres,
veu que en alguns casos hi ha hagut medicacions una mica estranyes
per aconseguir-ho, entrem en una dinàmica
que no té a veure amb la persona normal, amb un tipus, per exemple,
que fa carreres de fons, fa uns clavadors al dia que pràcticament no viu,
no es pot jutjar de la mateixa manera, però des del punt de vista del gènere
és cert que la gent té un doble r zero,
no un doble r zero, no, un nr zero, un múltiple r zero,
o depèn de què sigui el que es jutgi.
Es funció de las conveniencias o la rentabilidad, quizá.
Sí, és un gran problema, però bueno, és això que dèiem, no?
És un tema molt interessant, perquè jo ho volia comentar, no per això,
perquè el tema de l'esport és el tema de l'esport, no?
El dels prejudicis de la gent quan té jutjant a les persones.
És a dir, com veuen la gent, aquesta esportista i aquesta persona trans,
l'aspecte que té.
I els comentaris són increïbles.
És que et demostren el que té la gent al cap, no?
Em deia que en realitat nosaltres serem com serem, no?
No ho sé, jo no em veig, procuro no mirar-me,
i llavors no tinc una presentació clara de mi mateixa,
però sí que m'adono que la gent quan interacciona amb mi
no és, intenten queixar-me amb alguna cosa que reconegui.
Ara ja tenen la paraula trans i si jo se l'ofereixo,
sembla que es calmen, no? Però quan trobo una persona
que no ho veu clar i que no ho considera, per exemple,
en una conversa telefònica o fent un tràmit administratiu,
bueno, vamos a ver, vamos a ver, saps? Intenten, no hi ha manera,
tu li dius, vinga, jo m'anomeno Natàlia, vamos a ver, señor.
Jo li dic, no, no, que m'anomeno Natàlia, Natàlia no és un nombre d'hombre.
I estan intentant encaixar-ho i jo li dic, bueno, al final li tens que una
persona m'agrada dir-ho, m'agrada mantenir-los a l'atenció i dir-ho,
jo sóc una mujer transsexual, ja s'ha calmat.
L'ha fotut en una casella, serassa, transsexual,
ja ho hem queixat, però mentre es manté el dubte que ells,
bueno, què ets, què ets? Estan-hi tranquils,
t'has de fer una cosa que no té res a veure, estàs comprant un xiclet
i només t'ha de dur el canvi i estan allà. Un momento que tenen
que encaixar-ho, la gent té una necessitat d'encaixar les coses,
Natàlia, tens molta xerrameca, eh,
estaríem aquí fins a les 12 de la nit.
L'hem rescatat, l'hem rescatat.
És només això, vull dir que la gent et veu i et fa...
Molta la percepció que tens sobre nosaltres se la fa la gent, no?
Dos minuts per la set, és l'únic que puc dir.
Jo només volia donar-te les gràcies, Núria,
per l'oportunitat de donar a la nostra associació
aquesta visibilitat, aquest programa de ràdio tan maco
i que espero que el puguem repetir molt sovint
i puguem tindre un seguit d'altres components
de l'associació perquè són moltes veus
i també s'han d'escoltar totes les altres.
De totes maneres, aquestes dues que tenim aquí a l'esquerra
i a la dreta són uns canons, però uns canons
que a vosaltres de Navarone queden molt curtets.
Doncs bé, amb aquest missatge de la Rosa Maria
ens acomiadem del programa d'avui.
Gràcies també per haver vingut, Bea i també a la Natàlia,
una abraçada i res, ens tornem a veure almenys
amb la Rosa Maria d'aquí un parell de setmanes.
Elles també, doncs també aquí cap aquí.
Sí, ara ja estan animades.
No, rescatant del olvido, no, és que estais aquí, caramba.
Estamos vivas.
Vinga.
Vinga, ens acomiadem del programa.
Tornem aquí a la Rambla demà a les 5 de la tarda.