Seguim al magazín de Matins de Ràdio d'Esperm, seguim a la Rambla, avui a casa vostra, aquí a la Rambla, parlarem d'amor, de desig i també de segones oportunitats. Ho farem a través d'un llibre, d'un llibre de Pablo Wesley, escriptor i guionista, que ens arriba amb Amore, una comèdia romàntica contemporània.
tan divertida com també amb aquest punt més juganer, una novel·la coral, àgil i molt honesta, que parla d'amor, d'amics, de moltes coses, però bé, abans d'avançar contingut, deixeu-me que us presenti el Pablo Westling. Pablo, bon dia. Bon dia, molt bé i tu? Molt content i molt emocionat d'estar aquí sempre.
Doncs sí, perquè el Pablo Westling havia format part d'aquesta casa, de Ràdio d'Esvern. Vas estar, ho comentàvem ara fora de micròfons, fins l'any 2008 aproximadament. Aproximadament, sí. Sí, que déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Que vas estar 3-4 anys, dos anyets... No, no, bastant... No sé si 10 o... Carai. 7 o 8 anys vaig estar. Déu-n'hi-do. Vaig estar aquí, que primer feia uns programes de tarda, primer feia tècnic, després ja...
vaig poder locutar alguna coseta, me'n recordo molt dels 60 i més que feia, també el programa de Sardanes, que vaig aprendre moltíssim de música de Sardanes, feia, és que, molts programes, també de tècnic de molts programes, i després una època vaig fer l'àrea local al programa de tarda. No, no, ja no m'he emocionat molt, perquè hi ha arribat, estaven aquí el Carles i l'Enric,
I el Carles m'ha dit, obre aquest calaix d'aquí. M'he trobat molts CDs d'aquella època que em sap greu no haver-me endut. Clar, tens CDs que ara... Però CDs, i l'Enric deia, és que tens CDs de l'oreja de Van Gogh de quan la Maia encara no havia marxat del grup. I torno ara que la Maia ja ha tornat. O sigui, imagina't si fa temps. Però sí, sí, molt emocionat. I la primera vegada en directe, perquè l'altra vegada que vaig venir amb tu va ser gravat. Per tant, sí que és la primera vegada que estic aquí en directe des de fa molts anys i vol dir que no emociona.
Sí, home, i tant i tant. Nosaltres ens fa molta il·lusió tenir-te aquí al programa, per això també et vam convidar, perquè l'altra vegada va ser més per parlar d'Operación Triunfo, d'OT, d'aquella edició del 2023, que si s'escau ja tornarem a parlar d'això. Sempre acaba alguna pregunta. Exacte, sempre, sempre. Però volíem focalitzar una mica la conversa d'avui per parlar del teu nou llibre, d'Amore. I bé, doncs, abans de tot, perquè la gent et coneixi una mica, tu vas estudiar comunicació audiovisual, és així? Sí, autònoma.
Sí, sí, sí, allà vaig estar, doncs, els 4 anys quan era llicenciatura, que ara jo crec que és grado, i, bueno, grau de comunicació audiovisual, i allà vaig estar fent comunicació audiovisual, i poc després, i justament ho compaginava amb la ràdio, de fet,
I poc després va ser quan vaig entrar a Gest Músic i no fent programes, fent programes, fent programes, fins que em va arribar, com si diguéssim, el programa quasi com més important, no? Bueno, que pràcticament tothom reconeix i tothom associa la gent que estem allà. O sigui, nosaltres estem allà fent molts programes, però clar, Operació Triunfo té la repercussió que té. Llavors, és allà quan tothom... Sempre em passa que abans de començar Operació Triunfo em diuen, ui, ara et ve molta feina, i quan acaba diuen, ui, ja estaràs descansant. I realment...
quasi sempre abans d'OT hi ha molta feina i després d'OT continuament hi feina, però bueno, és molt graciós que hi hagi un programa que realment arribi a tanta gent i que tothom d'alguna forma et parli del programa, o sigui, et parli de la teva feina
com el teu dia a dia, com si diguéssim. O sigui que pràcticament arribes el dia següent i la gent et pregunta, ostres, ahir... O sigui, la teva feina és pràcticament a la vista de tothom. Clar, a més també, Jazz Music, com tu comentaves, és una empresa molt gran, que té molts programes, que té molt de contingut, vull dir, que no es queda només amb OT, sí que és cert que potser és el més vist o el més seguit o el que té una mica més de repercussió a nivell internacional. Sí, i el més important, el programa, jo diria, ensigna, també està al tu cara més suena, així com a programa...
important de la productora, però sobretot OT va ser el que li va donar el gran boom fa el 2001, precisament, i que el comentàvem aquí amb l'Edgar Costa, me'n recordo que està l'Edgar Costa de locutor, i comentàvem aquell programa en sortia el David Bisbal, la Núria Fergo, i res, fins ara que encara continua i que continuarà moltíssims anys.
Sí, sí. Com han valorat, o com heu valorat aquesta temporada que acaba de finalitzar? Doncs res, fa cosa d'un mes. Molt bé, ha anat molt bé, ha anat molt bé. Sí que és veritat que molta gent a vegades diu, ah, no he tingut la repercussió de l'anterior.
Però realment va molt bé. Hi ha molta gent, vam anar a les firmes i hi havia moltíssima gent, ara els concerts també s'estan omplint, o sigui, realment és un programa que una cosa és el que pot semblar a vegades, no? És de fora diuen, ui, aquest no sé què, però realment la repercussió des de dins és pràcticament la mateixa, o sigui, les mateixes ganes de veure-ho, les mateixes ganes de seguir-ho, de fer les xifres a YouTube i a totes les xarxes de...
que ja d'Operació Triunfo estan a l'alçada del... o no sé si han superat fins i tot les del 2023, o sigui que realment ganes de programa ja i ja estan els concursants.
Clar, és un contingut que, com comentaves, també és molt diari, perquè durant aquells mesos que estan allà a l'acadèmia hi ha contingut constantment, i a partir d'aquí també generen aquestes expectatives, pots conèixer una mica més totes les persones que participen, perquè al final són persones, totes les persones que participen en el concurs, i a partir d'aquí també vas coneixent una mica les dinàmiques que es van formant entre elles.
Doncs, si et sembla, passem a parlar d'aquesta novel·la que ja has posat aquí en peus. Sí, me l'he posat perquè he pensat que aquí està la càmera, doncs que sàpiga. Estupendo. Tu venies de Tres Xicos Buenos? Sí. I què? Què et va portar aquella obra? La vaig publicar el 2021.
Després d'haver estat confinat a casa durant uns mesos, perquè és una novel·la que va néixer el Covid després... De fet, d'alguna forma, les ganes d'escriure ja les tenia abans, però el temps per escriure em va venir a les èpoques del Covid. Que vaig fer amb la Natàlia Albert, també d'aquí de Sant Just, un llibre que es diu Rita pinta con su tinta...
després jo vaig publicar la novel·la Tres Chicos Buenos, que va anar bastant bé, i aleshores després vam tornar a treballar, llavors, que sí, ara tiro per aquesta novel·la, ara faig aquesta altra, o sigui, vaig estar un temps una mica, mira, poèticament et podria dir perdut, que no sabia on anar, però la realitat també és intentant publicar coses perquè és molt difícil publicar, per molt que hagis publicat una primera novel·la que hagi anat bé, és molt difícil després
que l'editorial es llenci en una segona o que qualsevol editorial aposti per una nova novel·la teva i realment em va costar publicar una altra novel·la, que és en aquest cas Amore. De fet, aquesta novel·la la vaig enviar a diverses editorials, em van dir que no, em van dir que anés per una altra banda, vaig intentar escriure altres coses més o menys que era el que m'indicaven que havia de fer i llavors jo deia, bueno, jo si vull seguir en aquest món potser sí que m'he d'adaptar al que em demanen
Però, mentre intentava escriure el que em demanaven, en les meves estones lliures, com si diguéssim, anava escrivint aquesta història que era la que a mi m'entretenia. Llavors, jo tenia com, si diguéssim, les hores de dir, has de fer això, i ara així, i ara escriu així, que és com ho voldran...
I per divertir-me deia, bueno, a veure què passa amb aquests quatre que vaig començar a escriure i que anava continuant. I d'alguna forma aquesta novel·la es va crear sola i es va crear des de les ganes, des de la diversió i des de les ganes meves de jugar amb personatges i de viure una història. I jo estava més enganxat a aquesta història que a la que em demanaven que fes, que tampoc tenia garantia ni la publicació ni res, però bueno.
I, mica en mica, entre editorials que em deien que no, altres que no ho sé, altres que tal, aquesta la vaig anar publicant. Primer la vaig publicar per Wattpad perquè al cap d'un temps necessitava la resposta, perquè una de les coses que em va encantar quan vaig publicar Tristicos Buenos és veure la resposta del públic, com la gent comentava els personatges, com la gent comentava les aventures.
i trobava una mica faltar aquest feedback dels lectors, de les lectores que et comentessin, que et critiquessin, i vaig començar a publicar per Wattpad, que és una plataforma on es poden publicar llibres i escriure tot tipus de contingut, novel·les, poesia, el que tu vulguis...
i anava publicant els capítols. I allà va ser quan va començar la novel·la a realment agafar forma, tenia els lectors que em anaven comentant, llavors jo anava fins i tot jugant amb ells, que això no ho havia viscut, perquè deien, segur que passa això, segur que passa això altre. Llavors, entre el que deien, em donaven idees, altres deien, bueno, doncs com tothom pensa que passarà això, aniré per l'altra banda. I vaig anar fent, vaig anar fent, vaig anar fent, fins que va quedar la novel·la acabada. Llavors, ja la vaig acabar, després la vaig publicar, la vaig autoeditar com a e-book,
per Amazon, i llavors va venir aquesta editorial que es diu Siete Isles, que és una editorial petita, que, petita d'aquesta manera, perquè per mi tampoc hi ha massa diferència, al final el públic que es publica, llavors és una editorial, una editorial petita, una mica tan saval, però va venir aquesta editorial que li va agradar molt la història, i a medida publicar-la, i vaig dir, evidentment que sí, i aquí està.
Que guai, que guai, que guai. Per això trobo que és una novel·la que a mi em fa com, li tinc com molt de carinyo perquè és una novel·la que va com néixer sola, saps? D'alguna forma, tot i que em demanaven altres coses, tot i que buscava per altres bandes, aquesta va anar com creixent ella sola. Estava com en segon pla, no? Perquè tenies l'altra... Sí, però ja estava, ja estava, ja estava i al final el que havia de ser va ser aquesta que era la que realment a mi em venia de gust publicar i la que al final és la que està ara a les llibreries. L'altra no s'ha publicat.
No, l'altre és que va quedar mitja, es va quedar com un borrador, sí, perquè era com un intent... Sí, de forçar alguna cosa que no eres tu, no? Sí, i jo com la lectura no és, i crec que no serà, tant de bo ho sigui, però de moment no és la meva forma de viure, si jo no em puc mantenir amb l'escriptura, tant de bo algun dia...
Però si realment m'havies de mantenir amb l'escriptura i em diguessin, no, mira, si publiques aquest llibre guanyaràs tant, doncs evidentment ho faria, perquè aquí jo crec que tots volem guanyar-nos la vida, però com era una cosa que jo deia, a veure, jo escric com a entreteniment, no com a feina ara mateix, llavors sí que vaig decidir tirar pel que em venia de gust a mi escriure, que va ser aquesta. Amore. Quines diferències, diguéssim, més evidents hi ha entre la primera obra que escrius, que és Tres xicots buenos, i Amore?
Doncs la primera és un viatge d'estiu, és una novel·la que passa durant una setmana, són tres amics que es retroben després de pràcticament 7 o 8 anys sense veure's, o sigui, uns amics que quan es van conèixer tenien uns 18 anys.
i es retroben en 25 una mica amb aquesta cosa de què ha passat, que ha sigut a nosaltres, la seva història, i un viatge que va des de Barcelona fins a les platges del sud d'Espanya i a Cádiz i tot això. Llavors és com una novel·la més estiuenca, és com més juvenil, una mica més... no sé. I aquests personatges que ja es coneixien, que tenien una amistat de fa un temps i llavors ara es retrobaven.
Els escenaris eren tot platges, era tot estiu, era tot una mica més festa, una mica aquest ambient. Aquesta és una novel·la més urbana, passa durant el període pràcticament d'una temporada, més o menys, no dic dates exactes, però més o menys passa des de l'octubre fins al maig, juny, aproximadament.
i són quatre amics, aquesta vegada, un més, que es coneixen en una nit en concret, o sigui, Amore, que és el protagonista, que té aquest sobrenom que li cau en èpoques de l'institut, Pobra, com un mote que no li agrada, però bueno, al final... Que no el representa, no potser... No el representa, perquè Pobra també en el tema de l'amor li va bastant malament, i llavors són una nit d'aquestes catastròfiques, perquè ha perdut la...
la feina, la seva empresa que ha hagut de marxar de la feina, d'alguna forma una nit catastròfica que surt per oblidar, doncs encara li surt tot pitjor, però en aquella nit troba tres amics que entre ells tampoc es coneixien i entre els quatre comencen a crear una amistat. Llavors aquesta història es veu com va creixer en aquesta amistat entre els quatre, com cadascú té les seves històries però tots es reuneixen en un bar, que és el bar Austràlia de...
de Barcelona, que és un bar que no té res, però precisament el vaig buscar com a barca i digui, mira, l'única cosa que té és la seva amistat. És un bar que ells mateixos es fan seus i és aquesta història que passa com si hi haguéssim durant una temporada més d'hivern, com si diguéssim amb els problemes més potser de feina, potser de...
que es plantegen més relacions potser a llarg termini, que passen les coses més a ciutat, en bars de referents de la ciutat i una cosa més d'hivern. Seria com la versió d'Isteu o la versió d'hivern. Molt bé, doncs avui estem parlant amb Pablo Wesley, com ja comentàvem fa uns instants, estem fent aquesta entrevista del dia.
on parlem d'amor i aquesta novel·la que arriba de la mà del Sant Justin Pablo Wesley, que està aquí amb nosaltres als Estudis de Ràdio d'Esvern. Deixa'm que et pregunti una mica també sobre aquest punt d'inici, aquest inici de la novel·la que deies una mica entre una ruptura dolorosa, aquesta situació laboral catastròfica,
Creus que a vegades cal tocar una mica de fons per aprendre a estimar i per aprendre a valorar una mica més la vida? Sí, i no cal... Potser tampoc cal, jo crec, posar-se molt... No sé com dir-ho, molt... Jo crec que sí que a vegades anem aguantant, anem aguantant, anem aguantant, potser coses de...
relacions de parella, potser relacions laborals, potser relacions amistoses, anem aguantant coses. Que potser no ens acaben, i no acabem de veure potser o que no ens convenen. Que anem estimant el xiclet, no? Sí, anem fent, anem fent, perquè no acaba d'explotar res, vas aguantant, però potser no t'agrada. I crec que sí que és bo quan arribes a un punt
que tu mateix dius, és que ja no puc suportar, és que jo per mi mateix ja no puc seguir així. Llavors, quan toques fons, jo crec que en aquell moment sí que dius, realment, és que puc continuar amb aquesta persona, amb aquesta feina, amb aquests amics, amb això, i passar-ho fatal, o puc canviar. Llavors, aquí sí que és una mica...
aquest punt de vista i aquesta oportunitat d'aquesta persona, que no és que trenqui ell, o sigui, realment potser li trenquen tot, perquè la feina l'acomiadanà amb ell, el nòvio el deixa amb ell, o sigui, ell d'alguna forma és el que perd, però és gràcies a aquesta pèrdua, gràcies a perdre-ho tot, que comença de zero i és la gran oportunitat i realment es troba al final bastant més a gust i més feliç. I jo crec que sí que a vegades és bo petar, com si diguéssim, però jo crec que un cop petes...
poques vegades tornes a patar. Jo crec que d'alguna forma el guindar de suportar segons quines coses potser jo crec que és una mica més amunt, llavors ja no arribes fins i tot a tocar fons per haver de canviar segons quines coses. I què diries que fa diferent Amore dins d'aquest gènere, dins de la temàtica de comèdia romàntica actual que trobem, no? Ens vénen molts referents al cap. Què creus que diferencia una mica la teva novel·la?
Mira, et parlo no des de mi, sinó des de comentaris que m'han fet, de comentaris que m'han fet personalment, que m'han escrit o ressenyes que han fet, de coses que ha agradat d'aquest llibre, que és, per exemple, a mi m'agrada sempre posar, el tema de la música sempre està present, en el meu antic llibre, en el Tres Chicos Buenos hi havia cançons que titulaven capítols,
que els capítols tenien bastant a veure amb les cançons i aquí el que he volgut fer és posar lletres de cançons enmig de capítols perquè d'alguna forma tu llegeixis el capítol amb una mica de banda sonora que jo crec que és molt interessant perquè si coneixes la cançó doncs ja te la saps, ja et ve, ja la sents i si no pots anar sempre a Spotify, Youtube o on vulguis per escoltar la cançó mentre escoltes el capítol
i hi ha gent que ha descobert cançons, no hi ha tantes, potser hi ha unes 4 o 5 en tot el llibre, però han descobert cançons, han descobert grups, i després capítols, perquè com el vaig escriure per Wattpad, que feia un capítol cada setmana, els capítols són bastant...
Autoresolutius. Tu ja llegeixes un capítol i és bastant, és com les sitcoms, que d'alguna forma tot el que passa passa en un mateix capítol. Llavors hi ha unes línies, que és la història, sobretot la història d'amor, que hi ha entre el protagonista i un dels seus amics del que s'enamora.
platònicament o no, això és el que s'ha de veure, és una cosa que va com passant capítol rere capítol, la relació entre ells, però després a cada capítol passa com alguna cosa única, alguna cosa única dins del capítol. Llavors això fa que realment sigui com bastant fàcil la lectura, que sigui un bon llibre per llegir abans d'anar-te'n a dormir, doncs vinga, un capítol ràpid i a dormir. És una cosa bastant fàcil, lleugera i...
I després alguns capítols, per exemple tinc un capítol que també moltes vegades me l'han comentat, que és tota una conversa de WhatsApp entre el grup que tenen ells quatre. Llavors el capítol sencer és la conversa de WhatsApp perquè realment a vegades, moltes vegades, els amics els veiem més per WhatsApp alguns que en persona. Llavors a vegades hi ha converses de WhatsApp que poden ser realment com una conversa que tindríem a un bar.
doncs algun capítol així també. És d'alguna forma les coses que potser a mi m'han dit de, ai mira, m'he trobat amb aquesta cosa que no m'esperava. I pel que fa al que relata la novel·la, podríem parlar d'això, que té un contingut de relat dins de les relacions LGTB, i que en aquest cas també ho intenta tocar amb molta naturalitat.
Quin creus que és el paper que juga una mica per tu la representació sense dramatisme, sense etiquetes, és a dir, una representació natural del que hauria de ser això, una relació d'amor entre dos nois o del mateix sexe i una cosa que tenim molt normalitzada o això sembla, però que sembla que encara costa una mica amb novel·les i amb...
Encara estem una mica orfes, no?, que hi hagi certa naturalitat a l'hora de tractar aquests temes i de tractar-ho amb naturalitat. No sé com explicar-ho, però bàsicament seria això, no? Sí, és que és un tema que va i bé en el tema de la ficció. És un tema que a vegades sembla que sigui per modes. De fet, una de les coses que jo et deia que a través d'editorials algunes em deien que sí i altres que no, és perquè va haver-hi, durant el 2021-2022,
com si haguéssim un boom de literatura LGTBI que deien que s'estava composant de moda i jo no crec que sigui una moda sinó que realment hi ha uns consumidors, unes consumidores allà que volen aquest tipus d'històries perquè les hem consumit tot tipus d'històries tota la vida i aquestes potser són les que més han faltat. Aleshores jo tinc com a... d'alguna forma sí que a l'hora d'escriure tres chicos buenos i aquesta
I de fet és una cosa que m'han criticat, però és una cosa que faig intencionadament, és no acabar de tractar amb drama ni que el problema de potser sortir de l'armari, dels dubtes, tot això no sigui un problema, no per res, no perquè per mi no hagi estat un problema, perquè ho ha estat, durant uns anys ho ha estat, i per molta gent ho continua sent, per molt que diguem que no...
contínuament acabes coneixent gent de 20, 30, 40 anys fins i tot visquent a Barcelona que no ha sortit a l'armari o que no ho ha pogut reconèixer amb la seva família perquè tothom està en contra però a mi sí que m'agrada representar-ho d'una forma natural perquè crec que és important veure-ho veure què és el que t'agradaria aspirar i això ho sé perquè a mi el que em va passar
amb aquest tema és que jo vaig conèixer una parella de dos nois que potser jo tenia vint i pico o una cosa així, que realment feien una vida normal, que era una parella, que tenien un pis entre els dos, que un treballava d'una cosa, l'altre de l'altra. O sigui, eren dues persones completament normals fent una vida completament normal. Llavors, a mi veure'ls va ser com dir, ostres, jo és que això no ho havia vist, normal. I llavors, allò sí que va ser el que em va impulsar més
a voler-ho, a normalitzar-ho jo mateix, normalitzar-ho també de cara al meu entorn. Llavors vaig pensar, és que realment és per mi quan veus el que vols aconseguir, quan potser més ganes tens d'aconseguir-ho. Que evidentment tot el tema de la literatura on hi ha drama, on hi ha dubtes, on hi ha repressió totalment...
Trobo que són importants perquè són coses que han passat i expliquen realitats, i jo crec que són realitats que s'han de veure, però d'alguna forma a mi m'agrada que quan tu llegeixis les meves novel·les t'oblidis d'aquest conflicte, com si diguéssim, que no ho vegis com un conflicte perquè vegis com és viure-ho sense conflicte.
Sí, perquè si no a vegades el que ens passa és que quan estem llegint o consumim aquest tipus de ficcions i és que no paren de caure en tòpics, no? En aquells tòpics que dius, ostres, ja estem una mica cansats. Sí, i que després t'acostumes al conflicte també. A vegades a mi el que m'ha passat és, potser jo com he de viure és en conflicte, barallant-me, discutint, acceptant que la gent es rigui,
I jo crec que és bo veure com és sense cap tipus de conflicte, perquè dius, no, és així, sense conflicte és així. I llavors què passa? Doncs que quan t'acostumes o veus com és viure-ho sense conflicte, doncs ja pràcticament no passes ni una. I llavors ja quan també et critiquen perquè et diuen, és que ja no passes cap, i jo, no, ara mateix ja no passo cap, o sigui, portem passant.
Dura molt de temps, doncs ara, és que no tinc gana, a part m'avorreix, l'altre dia m'han fet una broma i m'ha dit, és que no sóc fer cap broma, jo us pensava, és que realment, és que no em fa gràcia ja, o sigui, ja no era, ni m'enfadava ni res, és que era, és que no, no? No, no ve de gust, sí, sí, no fa gràcia.
i no per res sinó per avorriment perquè també arriba un moment que dius el que tu dius que és una cosa que es critica que no sé què dius que ho porteu criticant des de tota la vida llavors arriba un punt que ja avorreix totalment que a vegades és això que si demanes que el col·lectiu es normalitzi que el col·lectiu d'alguna forma doncs tingui doncs no sé aquesta acabuda en la societat
També demano el mateix per l'altra banda, que se m'accepti, que no hi hagi aquesta situació incòmode d'haver de dir o d'haver de donar explicacions de coses que tu no m'estàs donant explicacions per l'altra banda. I és això, seria un debat llarg, però una mica seria això. Sí, i que després, evidentment, jo també accepto la nostra part de deure, com si diguéssim, de...
Jo també veig que quan amb més normalitat ho portes tu i més endavant ho portes, doncs també la gent al teu voltant també apren a tractar-ho amb normalitat. Llavors també ens ha tocat tenir aquesta part didàctica, que jo crec que ens durarà tota la vida, però també cadascú li toca el que li toca i mira...
Doncs per anar tancant ja aquesta entrevista, Pablo. Sí, sí, sí, hem d'anar tancant, que hem de passar altres temes, però explica'ns una mica qui creus que va dirigida aquesta obra, quan l'escrivies per qui la pensaves, més enllà de Wattpad, perquè al final ara ja la tenim en físic, i sobretot que t'agradaria que sentís algú quan tanqui el llibre, quan acabi el llibre i faci així, pam, digui, ostres, he sentit això, he sentit l'altre.
Doncs mira, dirigida ja no penso, perquè jo el primer llibre sí que vaig pensar a qui aniria dirigida, a qui li agradaria, i vaig veure que li va arribar a tanta gent i que li va agradar a tanta gent diversa que jo no m'imaginava, que ja directament vaig pensar, mira, jo escric el que jo crec, o sigui, el que a mi m'agradaria llegir com a l'actor...
i que sí que potser la gent de 20, 30, 40, 50 anys seria potser la més indicada, però és que després hi ha tanta gent que li agrada. Per tant, jo a qui va dirigida aquesta novel·la seria a gent que tingui ganes de passar una bona estona, de riure una estona, d'emocionar-se, perquè al final també és bastant emocionant,
i de tenir una lectura fàcil entre, no?, a la base de lectures denses, doncs una lectura fàcil, i que tingui ganes, doncs això, no?, d'anar, per exemple, o sigui, jo sobretot també, que vulgui anar, que el llibreter, que també sempre m'han recolzat molt, o a la llibreria, a l'escrivà, que també sempre allà els poden trobar, i si no estan, es poden demanar, i una lectura fàcil, ràpida, i que t'entri bé, i que sigui fàcil de llegir, doncs a tota aquesta gent va dirigida.
Doncs amb moltes ganes de poder-la llegir, de poder-la gaudir, i aviam què sentim quan tanquem el llibre. Pablo Wesley, moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres aquesta història, i res, que tinguis molts èxits literaris i també a la petinta pantalla, i nosaltres els anirem seguint de prop aquí a Ràdio Desveu. Moltes gràcies, fins aviat. Una abraçada.