11 i 17 minuts, esteu escoltant la rambla de Ràdio d'Esvern.
Avui, aquí a l'emisora municipal de Sant Just,
tenim el privilegi de conversar amb un santjustenc
que està deixant en print el món de l'arquitectura.
Parlem de l'Adrià Uriols, que és membre de l'estudi H3O Arquitectes,
que juntament amb el seu equip ha estat guardonat als Premis Àgec,
l'edició número 14, uns premis que distingeixen els millors projectes
de joves arquitectes del país.
El seu projecte premiat, anomenat la Barbacoa Comunal,
ha transformat un antic aparcament de Castell d'Aro
en un jardí comunitari viu i acollidor,
convertint un espai dur, per dir-ho així,
en un lloc de trobada, de natura i de menjar compartit.
A més a més, també han estat reconeguts
per una altra rehabilitació a casa nostra, aquí a Sant Just.
El tinc ja connectat al telèfon.
Adrià, benvingut aquí a Ràdio d'Esvern i enhorabona també pel reconeixement.
Bon dia, Núria. Moltes gràcies per convidar-me. Un plaer.
Vinga, doncs, parla'ns una mica de com va néixer aquest projecte
que hem dit el seu nom, la Barbacoa Comunal.
Si ens pots dir quin era l'encàrrec original
o com el vau interpretar vosaltres?
Sí, ho has escrit molt bé.
La veritat és que l'encàrrec original,
la característica aquí és la transformació d'un espai que era un aparcament,
en el qual hi havia un petit espai amb una Barbacoa i unes taules de pícnic,
però, clar, la característica principal és que estava ubicat en una zona industrial,
és a dir, allunyada del nucli urbà,
per tant, sent un espai una mica d'un ús molt residual
amb una característica significativa que era la presència adjacent de la via verda.
Llavors, una miqueta la voluntat de l'Ajuntament era
l'entrada d'aquesta via verda al municipi es produeix a través d'aquest polígono industrial,
i llavors la voluntat era transformar aquest aparcament en un espai públic reconeixible
que pogués ser la porta d'entrada en aquesta via verda al municipi.
Bàsicament, aquesta era l'encàrrec principal.
Llavors, clar, nosaltres, davant d'aquest encàrrec,
en què et demanen fer un espai públic en un lloc on no hi ha massa crítica,
com si diguem allunyada del casc antic,
esclar, per això d'alguna manera la nostra interpretació va ser
home, aquí, o fem alguna cosa que d'alguna manera pugui ser reconeixible i identificable,
és a dir, generar identitat, o això no podrà tenir un èxit.
Llavors, d'aquesta manera, la nostra voluntat va ser generar un espai públic
que passés a formar part, com si diguem, de l'imaginari dels ciutadans,
perquè és el que és sincer i estimable, bàsicament.
I què us va inspirar, no?, també a posar una mica el menjar col·lectiu,
com si diguéssim, la idea de la barbacoa en el centre del projecte?
O sigui, volíeu conservar ja des d'un principi la idea de la barbacoa?
Sí, sí, la barbacoa, al final, ara, bueno, sobretot actualment,
clar, t'ho has de pensar molt bé dues vegades abans d'enderrocar un element,
és a dir, un element que ja té una funció, i aquesta funció és una funció social,
clar, que l'enderrocat no hauria estat ben vist, segurament, per la gent.
I al final, el que vam fer nosaltres, què va ser?
Agafem aquest element, que ja és l'element que defineix actualment aquest espai,
i què fem? El transformem i el convertim en l'element identitari.
I llavors, a més a més, a part d'això, el que fem és reforçar aquest element,
eliminem les taules de pícnic, que al final era una disposició una miqueta aleatòria
i que d'alguna manera eren com onze taules disperses,
i llavors ho substituïm per una gran taula, entenent que el menjar,
és a dir, el fet col·lectiu i social, que al final és el que és la cultura mediterrània,
pràcticament l'oci i el desenvolupament social es desenvolupa gairebé sempre al voltant d'una taula.
Llavors, fer això extensible, no només a dins de les cases, sinó també,
i no als bars, perquè al final també tenim una miqueta, almenys aquí a Espanya passa,
que al final l'espai públic cada vegada és més un espai de pas i de consum,
i llavors era aquesta voluntat d'aconseguir un espai de reunió a través del menjar,
però que no passés pel consum, sinó que fos a través, com si diguem, de la col·lectivitat.
Clar, has comentat que té aquesta intenció identitària, no?,
perquè és ben particular, és com una construcció així com amb tons blavosos, no?
O sigui, com veu arribar a pensar aquesta forma singular, no?
Sí, al final la intervenció és molt senzilla, té una base,
que és la retirada, com si diguem, de l'asfalt,
es col·loca després, es solitueix pel saulor,
i després es col·loquen aquests dos elements, que són els dos elements identitaris.
Hi ha la barbacoa, que és aquesta transformació,
que incorpora el que és un barret, el barret de bruixa, que li dèiem nosaltres,
que és com una pèrgola, que al final és fer ombra en un espai on ja tens prou calor, no?,
perquè estàs fent foc, doncs generar un espai d'ombra i l'extracció de fum,
llavors aquest element que s'afegeix és el que genera identitat,
i després aquesta taula, que l'hem dissenyat lliggegejant,
és una taula lliggegegejant, que d'alguna manera respon a la presència d'una pineda existent,
no?, per tant, al final és aquesta idea, no?,
com bastant mediterrània de menjar entre pins, no?,
però llavors la taula s'adapta en la disposició existent de la vegetació.
Vau estudiar una mica les necessitats que hi havia, que tenia, no?,
la comunitat d'allà de la zona, la comunitat local,
abans de proposar aquesta transformació de l'espai?
O ho teníeu molt?
Bé, a veure, és que aquest projecte, com que era un projecte molt, molt baix,
per suposat l'Ajuntament ho tenia claríssim, el que volien i era això, inclús.
I al final aquest espai públic el veien com un complement a la plaça del Poeta Sitjar,
que és la plaça, com si diguem, central del poble,
que l'acabaven de transformar l'any anterior.
I llavors volien que això fos això, fos una cosa molt mínima,
en què hi hagués aquesta presència del menjar i canviar les condicions ambientals.
I ja està, no ens van deixar fer, vull dir, no volíem res més.
Va utilitzar criteris sostenibles per aplicar la selecció de materials
o dels materials que està format aquesta obra?
Sí, al final el projecte té un punt de partida que és radicalment sostenible,
que és bàsicament treure l'asfalt existent
i, per tant, tornar a fer que el subsol torni a ser permeable i transpirable.
Per tant, aquesta és la primera condició ecològica.
Això van acompanyat de la decisió de no fer recollida d'aigua pluvial convencional,
dirigida a la xarxa,
sinó que està fet a través d'uns pous de graves lineals,
són unes escalacions d'uns 80 centímetres de propietat omplers de grave,
amb un pendent, és a dir, que tota l'aigua de la pluja que no s'infiltra en el subsol
va petar en aquests pous de grave,
que això el que fan és que tenen capacitat de retenció d'aigua
i la van infiltrant a poc a poc en el terreny.
Per tant, tota l'aigua de la pluja que cau en l'àmbit
s'aprofita en el subsol per tal de potenciar, com si diguem,
l'humitabilitat de l'espai.
Llavors, tot això, a més a més, van acompanyat
que vam doblar la presència de vegetació,
vam plantar 22 arbres nous
i vam fer unes zones de perterres que no existien,
en plantació arbustiva autòctona de baix consum hídric,
que al final, amb això, el que s'ha aconseguit
és canviar absolutament les condicions ambientals del lloc,
reduint l'efecte illa de calor.
I per últim, i al final, ho dius, sauló,
els materials són mínims,
el serraller era del costat, estava col·locat al costat,
i després, com a cosa més simbòlica,
vam, com si diguem, recuperar unes rajoles descatalogades
de l'empresa Ceràmiques Ferreres de l'Avisbal,
que són unes rajoles que s'utilitaven antigament,
que tenen motius associats al menjar,
com, per exemple, hi ha una que hi ha un setrill,
una altra que hi ha el pan tomàquet,
l'altra que són unes fruites,
i d'altres, d'altres, i vam recuperar, com si diguem,
uns elements descatalogats d'una tradició tradicional,
però incorporada d'una manera com més contemporània
en aquest element de la barbacoa,
associada al simbolisme.
És a dir, aquest element tradicional i ecològic
que és la ceràmica, arribat en el lloc.
Molt bé. Déu-n'hi-do, ens en podem fer una idea.
Adrià, hem dit que tu formes part,
bé, que el premi us el van donar, no?,
a l'estudi d'arquitectura del qual tu formes part,
que és H3O.
Quina és la filosofia de treball, no?,
del vostre estudi?
Si teniu alguna manera que us defineixi,
potser, com a estudi, com a despatx?
Sí, bé, sobretot últimament el que més ens interessa
segurament és que són els límits, no?
Al final, l'arquitectura, clar, genera límits,
genera façanes, genera un interior i un exterior,
doncs d'alguna manera cada vegada tenim més clar
que aquests espais que passen, no?,
que és a dir, aquests límits,
és on està l'interès més gran de l'arquitectura,
perquè depenent de la configuració que tu fas d'aquesta façana,
doncs depèn de l'eficiència energètica d'aquests elements,
depenent del gruix que tu li donis, aquest espai pot ser un espai intermedi,
és a dir, que et generi unes condicions ambientals
que no són exteriors però són interiors,
depenent de les obertures que generes,
doncs fa que la fluidesa interior-exterior és absoluta,
o no, o al revés, et negues,
i llavors d'alguna manera jo crec que,
i depenent dels materials que utilitzis,
doncs també tens unes petjades ecològiques determinades,
que permets el creixement de vegetació associat a l'arquitectura, etcètera, etcètera.
O sigui, que jo diria que aquesta idea del límit
és el que d'alguna manera ens interessa més a nosaltres ara de treballar,
per tal que les qualitats arquitectòniques del que realitzem
estiguin responent a les necessitats actuals.
I sempre feu, esteu especialitzats en temes d'obra pública,
o com escolliu els projectes que feu?
No, bé, la veritat és que fem de tot.
Principalment l'obra pública sí que és el que més ens interessa al final,
perquè és on hi ha una dotació econòmica més important,
és on hi ha un impacte social més important,
i al final, bé, sí que hi ha uns certs projectes,
a la millor amb uns usos més flexibles,
com ara les biblioteques, espai públic,
etcètera, etcètera,
que sí que d'alguna manera ens han sentit més còmodes,
que no pas amb equipaments més funcionals,
per la manera que tenim d'entendre nosaltres l'arquitectura,
més funcionals i més estrictes,
en què els programes acaben condicionant molt més
el que és la definició arquitectònica,
però evidentment també ens interessa molt l'arquitectura privada,
en el sentit que, no ho sé,
al final també tenim amics que ens demanen
les reformes de les cases,
tenim uns clients potencials que ens van venint,
i ens responem a tot, la veritat.
Treballeu els tres que formeu a l'estudi colze amb colze?
És a dir, treballeu en equip?
Tots els projectes passen per les vostres mans?
Sí, tots tres estem assabentats de tot.
Al final ens repartim tasques, ens repartim projectes,
perquè si no seria inviable econòmicament,
però tots sabem de tot, tots ens compartim els projectes,
i després el que intentem és maximitzar les qualitats de cadascú.
per exemple, el Joan és molt bo amb el desenvolupament de les idees conceptuals del principi,
sempre al principi està una mica més present,
jo tinc molta més capacitat de fer com si diguem el tema de l'encaix formal i programàtic,
amb les voluntats arquitectòniques que tenim,
i el Miquel moltes vegades acaba comentant més a posteriori
amb els temes d'acabats i de concepció més teòrica de l'arquitectura.
Tot això, evidentment, ho fem amb els col·laboradors que tenim al despatx,
que també ens fan que això sigui possible,
perquè si no, nosaltres tres sols no tindríem capacitat suficient per poder-ho tirar endavant.
I què significa per vosaltres, no?, com a estudi jove rebre un premi com el que heu rebut,
que és de l'AJA, que és de l'Agrupació Jove d'Arquitectes de Catalunya, del Col·legi d'Arquitectes.
Què és significat per vosaltres?
Bé, doncs amb un reconeixement especial, la veritat, després d'anys d'esforç,
perquè ja se'ns acaba això de ser joves a nosaltres.
O sigui, no, no, la veritat és que sí, no, al final és com...
Bé, al final l'arquitectura és una disciplina bastant complexa,
que els processos són molt llargs.
Al final, clar, tenir el reconeixement dels altres arquitectes,
que també són coneixedors d'aquesta feixuga carrera que hem escollit,
doncs sempre satisfà, la veritat.
I segurament és una ajuda a poder seguir desenvolupant les feines que ens agrada fer.
Parlàvem, no, una mica de la vostra línia com a estudi d'arquitectura.
Quins reptes creus que tenim avui en dia com a societat
en la manera en què dissenyem i evitem els espais públics, precisament?
Bé, jo als espais públics sí que crec que hi ha una cosa molt difícil,
i és la que es para actualment a la ciutat de Barcelona en debat,
que és el fet aquest de com fer compatible els requeriments d'una ciutat
d'una gran densitat, és a dir, tots els requeriments de mobilitat associats,
a les condicions ambientals.
És a dir, perquè al final és una evidència que la presència de vegetació
en una ciutat paga la qualitat ambiental.
Això ho noto jo quan vinc a Sant Just, ho noto, ho noto, s'ha estat molt millor,
vull dir, hi ha dos graus menys que a Barcelona.
I al final és per això, per aquesta baixa densitat,
per aquesta presència de la vegetació,
doncs per mi això és una mica de les coses més importants, no?
Com saber fer compatible la incrementació de la presència de vegetació
amb la compatibilitat dels requeriments de la mobilitat.
I, a més a més, de tots els títols de l'accessibilitat,
de la inclusivitat, etcètera, etcètera,
però que ja estan molt presents dins del que són els criteris de disseny.
Déu-n'hi-do.
També volem comentar, Adrià,
que heu rebut un premi per una rehabilitació aquí a Sant Just.
No sé si ens pots explicar una mica breument
en què ha consistit aquest projecte.
Sí, això és per al meu amic Bernat.
És la transformació d'una petita construcció adjacent
que hi ha associada a la masia de Can Cardona,
que al final és una casa d'un al·lel patrimonial,
és una construcció adjacent dels anys 60,
que va fer l'avi del Bernat,
per habilitar-la com a habitatge.
Llavors, és un espai molt petitet, molt petitet,
de 50 metres quadrats,
que tenia tres finestres, tenia un lluarnari,
i llavors, bàsicament, la intervenció va consistir en com saber col·locar
les divisòries que definien els tres espais que consisteixen a la casa,
però assegurant que tots aquests tres espais
tenen unes condicions òptimes d'il·luminació i de ventilació naturals,
fet, evidentment, des de la mirada més fantasiosa
que tenim nosaltres en una concepció de com aquest element
que es col·loca a l'interior, dotat de la presència del color
i d'una geometria determinada,
acaba generant un espai d'una certa singularitat.
O sigui que a mi no és això, però respectant clarides de l'exterior
és absolutament imperceptible.
I ja per acabar, per fer una mica de resum, no?,
des del teu punt que vas començar amb l'arquitectura fins ara,
com ha evolucionat la teva manera d'entendre, doncs,
precisament això, l'arquitectura?
O des de què formes part de l'estudi?
Sí. Bé, no, la veritat és que costa, costa,
perquè al final, clar, jo vaig estar 10 anys treballant
en un despatx d'arquitectura, en un dia estor,
en un moment de Martínez Lapenya,
clar, vaig aprendre tot amb ells
i al final ells, ara ja tenen 80 anys,
clar, he après una mirada molt potent de l'arquitectura
que jo ara estic, o sigui,
jo estic actualitzat en tot moment
per saber les problemàtiques actuals
i el que estem fent és a poc a poc
saber anar a incorporar tots els requeriments
perquè al final, clar, la velocitat de canvi actual
és tan descomunal que és difícil, no?,
tenir certeses en aquest moment actual,
llavors és, bueno, doncs, a poc a poc
anar incorporant tots aquests dilemes
que hi ha en l'actualitat
i sabent incorporar, com si diguem,
les noves tècniques constructives
més ecològiques
a la manera de concebre l'arquitectura
des del principi, no?,
però sempre intentant no caure en modes
perquè això també és una mica prellós.
Clar. Molt bé.
Doncs, escolta'm,
ha estat un plaer xerrar aquesta estoneta amb tu, Adrià.
Enhorabona un altre cop per al projecte.
Recomanem a la gent que busqui fotos
de la barbacoa comunal
perquè impacta molt, vull dir,
és una estructura molt bonica
i res, que vagi tot molt bé
i res, que vinguin nous projectes per H3O.
Moltes gràcies, Núria.
Ha sigut un plaer.
Que vagi bé.
Una abraçada.
Gràcies.
Una abraçada.
Adéu.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!