L'11 i 13 minuts esteu sintonitzant el 98.1 FM Ràdio d'Esvern, l'emissora municipal de Sant Just.
Comencem la segona hora de la Rambla, el magazine de matins, i ho fem com sempre doncs amb l'entrevista del dia
que també podeu anar seguint pel canal de Youtube de l'emissora.
Avui a la ràdio tenim tres convidats de luxe, tenim el Trident d'Or, Sant Justencs de Socarrèl,
que són el Joan Poll, en Ricard Segura i el Joaquim Carbonell.
Són tres representants d'un grup que es fa anomenar el grup de caminants 65 i més,
i que queden els matins del dimarts per fer sortides i caminades per la muntanya.
No són entitat, no són associació, però tenen les seves maneres de fer, els seus rituals,
les seves normes i les seves pràctiques que avui volem conèixer una mica més i també una mica més a fons.
Va, els jobro els micròfons, els saludem. Hola, què tal? Bon dia, Joan, Ricard, Joaquim, com va?
Bon dia, molt bé. Hola, bon dia. Molt bé, gràcies.
Vinga, doncs, a veure, sou el grup dels caminants de 65 i més.
Ho hem dit bé o teniu algun altre nom més concret, més específic?
Us feu anomenar d'una altra forma? No, és la manera que ens anomenem.
Ens anomenem de 65 i més perquè, teòricament, els que es jubilem estem a 65 anys,
al qual no vol dir que no pugui venir alguna persona que sigui anterior de 65,
però normalment la gent s'hi apunta a partir de la jubilació.
I qui forma aquest grup de caminants? Quantes persones sou ara mateix?
En aquest moment som uns 46 persones.
Hi ha com un subgrup, que són els caminants, que són les sortides típiques que s'ha fet sempre,
i després hi ha un grup que són els més grans, que ja no poden fer tant quilometratge que els venerables.
Els venerables. Aquests solen ser, aquests venen a les trobades, però venen amb cotxe.
I ens trobem junts i llavors per esmorzar.
Pel nom entenc que tots teniu, com ha dit també el Ricard, més de 65 anys,
però per fer-nos una idea, la mitjana d'edat, més o menys, a on se situa?
78, vaig estar mirant ahir. 78, la mitjana.
És a dir, de menys de 70 som 4.
Que fort!
I el més gran, el gran venerable, és l'Antoni Marimón, té 94 anys.
94 anys. Joaquim, tu t'hi acostes o tu ets d'aquests grans venerables o no?
No, no, jo vaig amb els grans, però em sento jove.
Home!
Em sento com si fos del grup dels bons.
Del grup dels bons!
Sí, els venerables, jo vaig amb ells, però jo em sento més.
Amb esperit jove!
Perquè tu vas formar part d'aquesta colla més potent, que dius tu,
dels que abans anaven excursions caminant a peu?
Bàsicament, dels que van generar l'excursió, dels pocs que van començar,
no em ve cap... ja tot s'han jubilat.
Alguns s'han jubilat per qüestió mèdica o per qüestió física,
i altres s'han jubilat perquè s'han cansat de sortir a caminar.
Però, de fet, jo no soc dels primers.
El Ricard i jo, que gairebé som iguals, tenim 81 anys,
o sigui que ja ho n'hi do, no?
Fons de sentir-nos joves.
Tu en tens 81, jo en faré 81.
Això és diferent, això és diferent.
Hem de matisar, hem de matisar.
Bé, doncs, la mitjana d'edat és un 78
i el més gran hem dit que passa dels 90.
94.
Sou tots de Sant Just?
Gairebé.
L'Oviol no és de Sant Just,
el Tino no viu a Sant Just,
però tots tenen vinculacions directes amb Sant Just.
La majoria hi vivim, certament.
I hi ha alguna dona en el grup?
Mandé?
No n'hi ha cap.
No n'hi ha cap, eh?
Bé, parlem dels inicis, per això una mica.
Volem conèixer com es va crear, no?
Aquest grup dels caminants.
Tu?
Doncs,
una colla que eren els germans cases,
el Josep Maria i l'Ignasi,
van començar a pendre la sortida excursió de quant en quant,
s'hi van apuntar el Miquel Reina,
el Joan Flix
i el venerable dels venerables, l'Antoni Marimón,
que és fundador, per tant.
I es veu que, segons diu el nostre amic Josep Izquierdo,
en el seu llibret per a caminants de 65 anys i més
editat fa 10 o 15 anys,
la primera sortida la van fer al Pantà de Vall Vidrera l'any 1992.
Llavors, el cap de colla original era l'Ignasi Casas
i l'any 2009 el va substituir el Joaquim Cargonell,
que va fer de cap de colla fins ara, pràcticament.
Ara no ve amb els caminants, habitualment,
però sí que va amb els venerables.
O sigui que fa 32 anys.
32 anys?
Sí, 32 anys.
Cada dimarts.
Cada dimarts sortiu, eh?
Cada dimarts a les vuit en punt.
Quin és el vostre modus operandi, per dir així, no?
Com organitzeu aquestes sortides dels dimarts?
On us trobeu, a quina hora?
Fins fa poc, la sortida era a les vuit del matí al Chiringuito,
al carrer Miquel Rabarté.
Allà on hi havia el Chiringuito abans.
La caseta blava, allà davant del Joc Joan Ívols.
Allà, a les vuit en punt, els que eren sortien a caminar.
No hi havia convocatòria.
Es decidia el lloc on es anava i així ens anava.
Després, com que vam començar a fer sortides cap a fora,
llavors ja es quedava, ara últimament es fa per WhatsApp,
abans es feia un correu electrònic i es deia el lloc on es anava
i es comptaven les places per qüestió de cotxes.
Per poder anar, per exemple, si vas a Sant Vicenç dels Horts,
doncs tenies cotxes que eren.
Però la sortida sempre és a les vuit en punt.
La logística és tan simple com que, teòricament,
fem tres hores de caminar, entrar i tornar,
amb una parada d'una horeta per esmorzar i reposar forces,
excepte que això quan es va per Collserola.
Quan es va fora de Collserola s'agafen els cotxes
i es fa aproximadament la mateixa logística.
Com que ja es deixen els cotxes, es camina una hora i mitja,
s'esmorza i es torna una hora i mitja, aproximadament.
Hi ha hagut bastantes alguna vegada discussions
en el sentit que hi ha gent que vol fer camins més llargs
o més curts o més llargs, més aviat,
i aleshores deixem lliure la tornada per si algú vol tornar
per un camí una miqueta més llarg que el de l'anada.
Amb la qual cosa poden venir gent que pugui fer quatre hores de caminar
i els altres que només en fem tres.
La mitjana està entre 10 i 18 quilòmetres el que fem cada dimarts.
La colla dels Benarables també sortim cada dimarts,
però nosaltres tenim un règim una mica diferent.
Nosaltres sortim a dues quarts de nou del matí del Xiringuito
i en el tema de si anem a prop de Sant Just,
l'excursió d'aquell dia és a prop, anem a peu des del Xiringuito.
A altres vegades fem com ells, que sortim en cotxe un tros,
després caminem i tornem.
Tornem al cotxe, agafem el cotxe i anem a casa.
El que sí que està molt bé és que moltes vegades
al moment de l'esmorzar coincidim les dues colles
i així és l'esperit aquest de companyonia i d'emoció
el motiu quan ens retrobem a dalt d'una muntanya.
Molt bé, parlem dels esmorzars d'aquesta magnífica hora.
A veure, jo sé que part de la motivació
és aquest esperit de germanó que parla el Joaquim
just en el moment aquest de l'esmorzar.
M'ha arribat que és un moment on hi ha molta teca.
Com ho prepareu això? Com són aquests esmorzars?
Molt gaire, cadascú es porta el seu menjar.
I després, si algú porta unes ametlles,
un altre porta uns croissantets, l'altre porta una bota de vi,
l'altre porta el cafè...
Vinga, anem sumant, què més?
Bueno, és això, anem compartint,
em porta unes galetetes i es complementa.
Realment arribem a casa amb més pes que el que hem sortit.
Això no ens hem d'enganyar.
En Ricard diu home, no tant.
Quan estàs allà i t'ofereixen un croissantet
no diràs que no.
Hi ha algú que diu que no, hi ha algú que s'aguanta, però pocs.
Si algú, una persona, vol integrar-se a la colla dels venerables
o de la colla dels palents,
em pregunten què he de fer, què he de portar.
Mira, doncs portes el teu esmorzar
i sempre has de procurar portar una cosa per compartir.
I llavors per això surten els croissantets,
surten les avellanes, surten les ametlles,
surten diverses coses, però no en gran quantitat.
Una cosa més per explicar.
Vosaltres què acostumeu a portar?
Tu què acostumes a portar, Joaquim?
Un entrepà, un entrepà i una fruita.
I per compartir? La xocolata.
Ah, sí, tens raó, ja no me'n recordava.
La tauleta de xocolata negra.
Molt bé, molt bé.
I vosaltres, Ricard i Joan, què porteu?
Sempre, sempre porto la bota de vi.
Algunes vegades olives o cireres,
d'aquestes en orujo, no sé com es diu en català,
en aiguardent, fetes del cireret que tenia a casa meva
fins fa poc temps i que ja se m'ha mort desgraciadament,
però que encara em queden un parell de pots de cireres.
I el Joan porta...
Jo porto els croissants perquè al sortir de casa
tinc el granit allà davant, s'han acabat de fer,
sento l'olor i llavors agafo uns quants croissants
i som molt benvinguts.
Les persones que volen entrar al grup
han de complir algun requisit,
no sé si durant l'any hi ha moltes incorporacions,
no sé si ho teniu controlat perquè, clar,
no sé tampoc entitat o associació,
no sé si hi ha alguna persona que faci aquests tràmits
o aquests registres, és més lliure.
Els tràmits no existeixen com a tal,
el que sí que és veritat és que cada any entre algú
pot ser un parell o tres,
o algú deixa de caminar i va amb els venerables,
d'alguna manera és un sistema molt dinàmic
en el sentit que a la gent que vol, si ve,
se li diu, vine a les vuit del matí al Xiringuito
i ja està, i no es demana cap més certificat
ni cap més requisit.
Jo de fet ja vaig entrar perquè quan em vaig plegar de treballar
el Ricard m'ho va dir,
dic, escolta, per què no véns a caminar els dimarts?
I així ens va ser.
I com organitzeu i com planifiqueu els itineraris?
Amb aquest llibret que ha comentat el Ricard
hi havia 25 recorreguts, que eren per aquí Colserola,
per Montserrat, pel Montseny,
i ara en aquest moment tenim 40 recorreguts.
Tenim la zona de l'UBAC,
de fet Sant Just, Colserola, Montserrat,
el Montseny, el Garraf, la Serra de l'UBAC,
Sant Llorenç del Munt, el Taga,
són les que són més típiques que fem sempre.
A Montserrat tenim tres o quatre recorreguts,
a la Serra de l'UBAC també,
al Montseny tenim el Matagalls,
o fem el Torre de l'Home.
Són sortides que compleixen aquesta normativa
d'hora i mitja, esmorzar i hora i mitja de tornada.
I el dia anterior, normalment el que fem és el mateix dia,
queden per la sortida del dia següent.
És a dir, que no hi ha ningú que digui
ara farem això per votació,
doncs la setmana que ve decidim on anem,
llavors hi ha una convocatòria per correu electrònic,
que és la convocatòria, diguem-ne, oficial,
i després, quan és l'hora de dir quins cotxes venen,
qui vindrà, qui no vindrà,
per WhatsApp ens comuniquem de manera que
no ens hem trobat mai que no hi hagi hagut cotxes suficients
per poder anar.
Llavors, esteu organitzats amb comissions,
és a dir, per exemple, aquí s'encarrega de fer
aquestes convocatòries o no hi ha algú així fix?
La convocatòria per correu electrònic la faig jo
des de fa cinc o sis anys.
I el WhatsApp va sortint.
Comença un i ja està.
Els venerables, com en digo jo,
el WhatsApp, ell amb els valents i jo amb els modestos.
I juguem amb els venerables, més o menys, quants sou ara?
7 o 8.
El que passa és que hi ha alguns dels que venen a caminar
amb els venerables classificats com a venerables,
si l'excursió dels valents és assequible,
es passen de grup, es canvien de grup.
Més aviat sempre de venerables a valents,
fan els canvis.
Per què costa passar-se de valent a venerable?
Molt.
Jo crec que a mi em costarà molt, la veritat.
Perquè això també és acceptar, en certa manera,
és acceptar una mica que potser per la data
o per qualsevol tema físic o mèdic,
potser ja no es pot estar en plena forma
o assolir cert nivell.
Et va costar molt, Joaquim, a tu?
No, el que em costava era anar amb els valents,
per això em vaig passar als venerables.
A més a més, em feia il·lusió aquest nom,
i per això mai vaig passar de seguida.
Jo vull ser venerable.
És que el nom de venerable és genial.
Jo trobo que és una de les trobades més importants del grup.
Tenir un grup que es digui de venerables em sembla fantàstic.
Ja he estat mirant la mitjana que van,
i venerables sí, és això que diu Joaquim.
Entre 6 i 10, depèn de si hi ha alguna celebració o alguna cosa,
però normalment també fem una trobada
el dia que algú del grup fa 80 anys.
Aquell dia se li fa un tortell amb un 80,
se li regala un llibre i hi assisteix moltíssima gent.
Gent que algun dia no ha vingut a caminar,
aquell dia són molts també.
I els que no són venerables,
estem a una mitjana entre 8 i 16 cada setmana.
Abans de la pandèmia eren més.
La pandèmia va fer una baixada del grup,
que gent que es va retirar.
Això dels 80 anys, que és que feu que coincideixi,
és a dir, aprofiteu els dimarts o canvieu el dia?
No, no.
La sortida sempre és el dimarts.
Aquella setmana o quincena algú ha fet 80 anys,
aquest proper dimarts se li fa la celebració.
I aquell dia també acaba, el tortell acaba.
Els venerables s'encarreguen de portar-ho amb el cotxe, clar.
Que bé.
I us ha fet il·lusió quan Joaquim i quan tu, Ricard,
també vau fer els 80, que us fessin aquest detall,
del llibre i del tortell?
Moltíssima.
La veritat és que moltíssima.
Perquè des que vaig entrar jo al grup, que va ser l'any 2009, crec,
vaig anar veient que hi havia gent que li feien un homenatge
i jo pensava, a veure si arribaràs,
a veure si te'l faran, algun dia seré jo.
I vaig arribar a ser-hi i em va fer molta il·lusió, la veritat.
Que bé.
Jo vaig tenir la fatalitat que el dia que feia 80 anys
tenia el virus.
El Covid.
Ostres.
Uau, quina.
Mentre Viom estava a casa,
els altres estaven menjant el tortell que deia.
Però també en portàvem un tros a casa.
Ah, home.
Te'l vaig portar jo a casa, un tros, que ho vam guardar.
És veritat.
Sí, sí.
Tot tenen bon cor.
I una ampolla de carn no et vam portar?
També.
Eh que sí?
També, també, ara va sortint, ara va sortint.
Però estava a casa jo allà esperant aquest regal.
I una anècdota molt bona.
Va ser quan a la font sortia i va fer els 80.
No sé si vau venir.
Vau venir, estava al Pantà de Vallvidrera.
Sí.
I hi havia un grup de nens petits que estaven en una escola,
que estaven jugant per allà.
I el Ramon Galí va anar a la messa i diu,
escolta, aquest senyor fa 80 anys.
I es van posar tots amb cor i li van cantar l'aniversari.
Home, per favor.
Es va emocionar, al fons.
Va ser molt maco.
A Vallvidrera, no?
Sí, allà al Pantà.
A les casetes al Pantà.
Que xulo, no?
Quina experiència, uau.
Va ser molt maco.
Uau, que bé.
Quina és l'excursió que més...
M'ho pregunto perquè encara et falta...
Jo faré deu anys al setembre, aquí vaig.
Va.
Quina és l'excursió que més heu repetit
o més vegades heu fet des que...
Santa Creu, probablement.
Santa Creu és el recurs, diguem-ne, fàcil
per trobar-se venerables i valents,
que en diu el Joaquim.
I Sant Medí.
Sant Medí, també.
Però potser Santa Creu és la més freqüent.
Potser hi anem quatre vegades o cinc a l'any, a Santa Creu.
Ben bé, sí.
La Castellcibró també és molt típica.
Sí.
De totes les zones que heu dit, no?
De les diferents zones que abans ha dit el Joan,
de Collserola, de Sant Just, de Montserrat...
Quina és la que més freqüenteu?
Doncs és tot el que seria part de Collserola,
la vall de Sant Just...
Sí.
I a banda de caminar, també quedeu per fer altres activitats?
Esmorzar.
Vull dir, si feu altres cavades, altres sortides...
No, no.
És curiós perquè, amb la meva opinió,
el companyarisme que deia el Joaquim
no tan sols es manifesta en l'esmorzar,
on efectivament sovint ens reunim tots,
que som una vintena o vint-i-cinc,
i xerrem i ens ho passem molt bé, no?,
sinó que també es manifesta en la caminada mateix
o en l'anada,
perquè som un grup molt heterogènic,
hi ha gent de diversos tipus de persones,
hi ha gent que li interessa més el cine,
hi ha gent que li interessa menys qualsevol tema d'aquest tipus,
i tens l'oportunitat d'anar caminant durant un quart d'hora
amb un que et fot el cap com un bombo
parlant d'un tema històric,
i després, quan ja en tens prou, tens l'oportunitat d'anar
i donar-li el rotllo amb un altre.
Sobre un altre tema.
La diversitat aquesta, per mi...
Us enriqueix, no?
Jo crec que és molt enriquit, la veritat.
Jo, al ser dels més joves,
el que m'ho he passat, Pippa, és coneixent coses del poble.
La gent de vuitanta anys t'explica anècdotes
que tu has sentit alguna vegada els detalls d'això,
això m'ho he passat, Pippa, jo.
Això, el Pere potser és el que té més...
El Pere Pascual té molta història.
De fet, de la gent que anem a caminar,
perquè ara estava parlant de les xerrades que fem caminant.
Sí.
Història caminant, no?
Sí, sí.
I molt safrets, també.
I molt safrets.
És com la perruqueria de les senyores.
Sí.
El nostre grup és així.
I política, què? La tracteu o...?
Sí, però sense cap mena de...
De pretensió, no?
Es tracta simplement a nivell de comentaris, sí.
Home, hi ha coses que a vegades, de política,
si hi ha eleccions, per exemple,
doncs segur que potser surt el tema,
tot i que sense voluntat de fer allà un debat, però...
Sense cap mena de prosel·litisme, sense dubte.
I molts de vosaltres formeu part d'entitats,
o, per exemple, de les SES,
també esteu vinculats a altres seccions del poble?
Tu i Joaquim, per exemple?
Sí, sí, sí.
Soc soci de la Teneu i tinta de la Teneu soc soci de les SES.
Soci com a fundador d'aquest període.
I que fa molts anys que soc afiliat.
I dintre de la Teneu participo també amb l'Orfeó,
soc soci de l'Orfeó, etcètera.
Molt bé.
Vull dir que estem vinculats a la Teneu
i, evidentment, estem vinculats, almenys en el meu cas,
és anar seguint tots els actes que es fan a Sant Just,
ja sigui de la Teneu, com de l'Ajuntament,
com del Casal de Joves i com de qui sigui, no?
Soc de Sant Just i em preocupa,
m'agrada tot el tema cultural
i segueixo les activitats que fan les entitats i l'Ajuntament,
que en Ginestà, per exemple.
De fet, de SES i Teneu hi ha bastants membres del grup que en són socis.
Sí, sí.
I quina seria la diferència, una mica,
per exemple, entre aquest grup de caminadors i les SES?
Quines diferències hi veuríeu?
Avui en dia, les SES estan fent una tasca immillorable.
O sigui, no és senzill, les SES, una secció excursionista,
per anar a fer esforç físic pujant i baixant muntanyes.
Les SES participen,
les SES organitzen moltes activitats culturals
i el que em sap una mica de greu, particularment,
és que el grup aquest dels dimarts és una excursió,
a part de la socialització entre nosaltres que estem entre tots,
no ha sorgit mai un esperit cultural.
Per si anem a aquesta puntsanya, visitarem l'església aquesta,
i si anem a tal altre lloc, al museu,
això no ho hem fet mai, o gairebé mai.
Clar, perquè, de fet, el motiu de...
Perdó, perdó.
Perdó, perdó.
És només el mantenir l'esperit d'esforç físic per estar en forma.
Clar.
Al mínim, si no fas res més,
ja és important que vagis a aquest exercici físic.
Però, repeteixo,
el lamento no haver pogut coordinar mai amb actes de tipus cultural.
Visites, vaja.
De fet, és el motiu que van començar els germans cases i els frics,
i això continua sent el mateix,
és el fet de moure's i mantenir-se en forma.
I participar amb la Germano entre companys.
Això són les caminades aquestes.
Sí, sí.
Molt bé.
Heu fet alguna cosa de forma conjunta alguna vegada amb l'Ajuntament
o altres entitats de forma plegada?
Us agradaria seguir tenint, per exemple,
aquest mateix caràcter de quedar simplement els dimarts i sortir a caminar?
Sí.
És molt lontà, no?
Com heu dit, amb la qual va néixer el grup?
Fins ara no s'ha plantejat res a nivell de col·laboracions.
És veritat, per exemple, que l'alcalde per Pinyà,
que era molt muntanyeny i continua sent-ho,
havia vingut algunes vegades a caminar amb nosaltres,
però no com a Ajuntament, sinó com a persona.
No, no hem fet cap mena d'aproximació a altres grups
per fer activitats conjuntes.
De moment, o almenys a mi em sembla que estem contents.
Estem molt bé.
Vinga, va, ja per acabar.
Què hauria de passar perquè un dimarts el grup de caminadors no us trobéssiu?
No ho sé, hauria d'anar-hi, hauria d'haver-hi una tempesta?
Perquè encara que plogui, per exemple, igualment sortiu, no?
Sortim amb paraigües i capellines.
Sí, sí, les sortides sempre hi és.
De fet, l'any passat, és a dir,
la temporada oficialment començava al setembre i acabava després de Sant Joan,
però ja fa un parell d'anys que cada dimarts inclòs l'estiu,
si Augusta per aquí és a Sant Just, es truca i diu,
ah, sortim.
L'any passat no va venir ni un dimarts amb que no sortís ningú,
amb tot l'estiu.
I aquest any, de moment, ja acaba la temporada,
però dimarts que ve, ja hem quedat a dos quarts de vuit,
perquè l'estiu, aquests dos mesos, sortim a dos quarts de vuit.
Un nivell que no me'n recordo quin era,
a la colla que vam sortir, que érem quatre,
vam sortir quatre només perquè havia nevat,
i tota la coscolera, la tordoló, la penya del moro,
allò estava ple de neu, hi havia bastant de neu.
I vam ser quatre, em sembla, amb la voluntat de dir,
anem o no anem?
Sí, sí, sí, que és bonic.
I vam fer una sortida amb neu a Sant Just.
Que bé, que divasic, no?
Molt bé.
Vinga, ja per acabar us pregunto cadascun
què és el que més vosaltres, bueno,
el que més us agrada o la il·lusió, no?,
de poder anar els dimarts a caminar.
A mi l'ambient que hi ha.
Jo m'ho passo molt bé, el dimarts o matí.
M'ho passo molt bé.
Sí, jo també.
Jo penso que el més, a part que efectivament
fa il·lusió anar a caminar per qualsevol
i per altres llocs propers de Catalunya,
xerrar, xalar, disfrutar, riure,
cantar amb els companys
és la part més divertida de totes.
I parlar de tot sense enfadar-se.
Home!
Sí, sí, és veritat, eh?
És molt important.
És veritat.
No hi ha mai hagut cap discutida amb ningú.
Sempre molt bon rotllo.
Que bé.
Molt bé, doncs escolta,
un grup de caminadors d'aquí de Sant Just,
de més de 65 anys, seguiu en plena forma,
tant el grup dels valents com dels venerables,
que jo crec que és tota una menció,
poder formar part també dels venerables,
seguir tenint aquest esperit
de voler sortir i estar amb els companys.
Bé, doncs ho deixem aquí.
Ricard, Joan i Joaquim, que vagi tot molt bé.
I res, aquesta setmana ja heu sortit,
però a la propera, doncs bé.
A on anireu, per curiositat?
En principi anirem a la cova que hi ha allà, a l'osina.
En diem l'osina...
L'osina de...
Com ho sentiu?
És a Vall d'Onzella.
Ah, val.
Les torres de dalt.
Exacte, sí.
La Torre Obisbe, tota aquella zona.
Molt bé.
És un lloc que la cova aquella és fresqueta
i podem esmorzar bé.
Que bé.
Doncs que us vagi molt bé,
una abraçada i a gaudir.
Molt bé, gràcies.
Moltes gràcies.
Adeu, adeu.
Adeu, adeu.