.
Ara són les 11 i 12 minuts, esteu escoltant Ràdio d'Esvern,
això és el magazín de matins, la Rambla.
Passem a fer l'entrevista del dia i el convidat d'avui aquí a Ràdio d'Esvern
és en Víctor Murillo, el president de l'agrupació fotogràfica de Sant Just
i està aquí en motiu de la inauguració que es va fer justament aquest passat dimarts 27 de maig
a l'equipament Les Escoles de l'exposició titulada Jo també puc mirar-te diferent
del taller de fotografia participativa que s'ha fet a l'agrupació amb l'alumnat també d'Esproseat.
De tots aquests detalls ens en parlarà ara mateix el Víctor.
Molt bon dia, què tal?
Hola, bon dia.
Com va anar la inauguració de l'exposició?
Genial, va anar molt bé.
Va ser un acte molt, sobretot molt emotiu.
No sé si hi vas estar, no crec que no.
No en recordo.
No, no, no vam poder ser, hi estàvem aquí fent programa en directe.
Ja, però bueno, jo crec que el més important és la visibilitat que li donem a aquestes persones
que venen molt nets, no tenen cap, diguem, cap prejudici de res
i si et veuen i t'aprecien t'abracen, et donen petons
i jo crec que la tònica general de la inauguració va ser aquesta, no?
Estàvem molt contents, estàvem molt nerviosos.
Ells havien vist part de l'exposició a l'ordinador, no tota,
i sentir-se protagonistes.
Sí.
Clar, no sé, jo la sensació que tinc és que hi ha molt...
Jo he vist molts reportatges de fotografia de persones a centres d'aquest tipus, no?
Però gairebé sempre estan davant de la càmera, va un fotògraf, fa les fotos,
mentre treballa en el seu taller, jo a la futbol, penges les fotos...
Però jo sempre pensava per mi, i ells, què treuen d'això?
Clar.
Jo com fotògraf, sí, m'he portat un reportatge molt maco, que és molt digne, eh?
No tindrien parlant en contra d'aquesta forma de treballar, eh?
Però jo sempre dia, i ells, que són els protagonistes, què treuen d'això?
Quina lectura fan? Quin profit, no?
I per això aquest taller que jo...
Bé, vas pensar, no és una gran pensada, eh?
Simplement, simplement, buscava la forma que ells fossin els protagonistes,
no només els models, sinó que ells fessin les fotos.
I clar, ells ara es veuen a la paret penjat, però aquesta foto l'ha fet jo.
Clar, perquè ell entenc que ells llavors són com dobles protagonistes, no?
Sí, sí, jo en aquest cas, molts dies feia una rodona, una ronyana, en cadires, no?
Sí.
Tant sense més cercle, i deia sempre a mi, el primer per l'esquerra serà el model,
i l'últim per la dreta, o el primer per la dreta, serà el fotògraf.
Llavors, anàvem canviant, el segon amb el segon, el tercer amb el tercer,
i posàvem, bé, abans de tot això li havia posat a la pantalla una sèrie d'exemples,
fotografies d'exemples, i cada un d'ells ha triat què volia ser.
No, que jo, bé, vístete d'esto, ponte este peta peluca.
No, no, no, escolta, aquí tens un ventall de 15 o 20 fotos, que són meves,
i tria quin model, i tots els triaven, cadascú ha triat el seu, diguem, vestimenta,
i després una altra dispara la foto.
Què feien? Posaven la càmera en un trípode,
ells podien mirar pel visor o per la pantalla de la càmera,
i després amb un disparador per cable, ells disparaven la foto.
Ostres!
Sí, clar, el tema, d'això ve el concepte de fotografia participativa,
perquè ells no participen mai a la fotografia.
són els elements fotografiats, no?, les persones fotografiades.
Però no són els qui agafen la càmera o agafen l'aparell, no?,
i decideixen, prema el botó.
Sí, quan dispara, jo anava guiant, no?,
però el model, posa't aquí, posa't allà, aquesta posició,
i quan, escolta, ara ja pots començar a disparar,
i ells ja disparaven, miraven la pantalla, t'agrada?
No, canvia de posició, pam, i tornava a disparar.
Clar, en aquest cas, ells són dobles protagonistes,
són els models i són els fotògrafs.
Víctor, com va sorgir la idea, no?,
de fer aquest taller de fotografia participativa?
No sé si els alumnes el feien a la seu que teniu a l'agrupació fotogràfica,
o bé tu anaves als centres Proceat a fer allà el...
Bé, la primera classe, bé, tot neix el 11 de setembre del...
Bé, miento, neix fa uns 20 anys.
Jo estava president del bàsquet i vam fer, en els 50 anys del bàsquet Sant Lluís,
vam fer un partit del júnior nostre, que aquell any havia guanyat la lliga,
amb un equip d'Esproceat.
Va ser molt emotiu, i des de llavors jo sempre pensant
com podia portar la fotografia a aquest puesto, no?,
a persones d'aquestes condicions, no?
I no trobava el què, no sé què.
I el 11 de setembre, l'any passat, quan aquí a Can Ginestà li donen...
Es van donar un reconeixement als Proceat, sí, sí.
I en aquell moment surten la Letícia, la subdirectora...
Va ser molt emotiu el moment que van sortir a recollir...
I van sortir tots a recollir, i jo estava entre el públic i vaig llançar-me,
i vaig agafar la directora i vaig dir, mira, escolta,
jo tinc una idea al cap, que no sé ben bé què serà,
però voldria portar la fotografia aquí al vostre centre, no?
I la resposta va ser espectacular.
Va dir-me ella, com tant, sea lo que sea, sí.
Ah!
I jo ja vaig dir, ara tinc un problema.
I bueno, va sortir tot molt rodat, eh?
Jo vaig fer, a partir d'aquí vaig fer un petit projecte amb una idea,
que després anava canviant la idea, eh?
La idea que fas la idea, fas una pensada amb el que trobaràs,
i dia a dia vas trobant coses diferents.
I bueno, te vas adaptant a ells, no?
Però la idea neix d'aquí, i sobretot,
ho tenia molt clar, i ho vas deixar molt clar el primer dia,
tant ella com va posar l'Arnau, que és el director del centre,
l'Estefanía, que també forma part de l'estructura de direcció,
i diria, mira, jo l'únic que tinc al cap és que els alumnes s'ho passin bé.
Si els s'ho passen bé, i fem dimecres, re dimecres, i volen tornar...
Era un taller setmanal, eh?
És un taller setmanal, sí, tots els dimecres al matí.
La primera classe la vaig fer a l'Espro Seat, al centre d'Espro Seat.
Sí.
Però jo vaig veure clar que no podia ser.
Jo volia portar això on estem ara,
tenia que sacar-los d'Espro Seat,
i portar-los primer per comoditat, també,
jo com una mica per egoisme de feina, no?
A la vagoneta tenim de tot, tenim espai, tenim fondos, tenim flaixos,
tenim tot a l'abast nostre.
Si tot aquest taller ho fem a l'Espro Seat,
jo tenia que cada dia carregat amb un camió, no?
I, bueno, li vas plantejar això de...
Escolta'm, jo crec que el més idoni seria fer-lo a la vagoneta.
Encantats, cap problema.
Ells sempre han estat a favor de fer això.
I, bueno, doncs, ahir estem a la vagoneta tots els dimecres.
I també una cosa que vas deixar, bueno, el meu pare era...
Mira, jo...
Primer és que les alumnes ho passin bé.
Val.
Si a partir d'aquí després surt una exposició, surt.
Si no surt, no surt.
Si surt un llibre, surt un llibre.
Però si no surt, no surt.
És a dir, no tinc...
Hi ha fotògrafs que els conec,
que com a objectiu principal és anar allà i fer una exposició,
perquè és el seu interès, no?
I a mi, no.
En aquest cas no era...
Quines coses has treballat, no?, amb els alumnes al llarg d'aquestes sessions?
Suposo que algunes hauran estat per dissenyar una mica aquestes fotografies o aquesta exposició,
però, per exemple, el funcionament d'una càmera o alguns conceptes, això...
Sí, sí, hem explicat una mica.
A veure, si tu mires el projecte inicial,
hi ha molta teòrica.
Hi ha molta...
Bueno, molta.
Una petita part de composició, càmera, diafragma, llum, l'ISO...
I després t'has adonat que, bueno, aquesta part potser no és tan necessària,
o en aquest cas no donaria el resultat que anaves buscant.
Li expliques igualment, eh?
Jo a vegades li he dit,
hoy os voy a dar un poco de chapa.
I no estaves una hora xerrant de teoria de fotografía o del sensor o de l'ISO,
però sí li fies quatre conceptes molt clars de composició,
por qué una foto funciona, por qué no funciona,
la regla dos tercios...
No cal que memoricéis,
simplement deixeu-ne el cap cap a una paret,
anir a foto,
i tu dius, aquesta foto funciona.
Per què?
Perquè l'element està posat a un lloc molt concret.
Si aquest element, en lloc d'estar al tercio izquierdo,
estigues al centre,
hòstia, però aquesta foto no funciona.
I és la mateixa foto.
És a dir, és el mateix element, el mateix model, el mateix jarro,
tot, és el mateix,
però ho poses aquí, ho poses allà,
i aquesta foto...
Mira, a vegades, si tu vas a una exposició, la que sigui,
i tu no tens cap formació artística,
i et passa una foto i et dius,
aquesta foto té alguna cosa,
o aquest quadre,
no saps que el què,
però és perquè la teva ment té dins les regles de composició.
Tu agafes un dibuix teu de l'escola,
quan eres petita,
i molts d'ells tindran una regla de composició.
Clar, perquè ja ho tenim com una mica integrat, no?
Sí, sí, està integrat, no?
Llavors, li fas veure això.
Escolta, mira, mira, ves la foto,
la puc aquí al mig,
i no xuta.
Miris com la miris,
ostres, és que no hi ha manera de...
Agafo la mateixa foto,
fes un petit moviment,
i ostres, mira ara pel visor.
Ostres, és veritat, no?
Ara, sempre l'he deixat aire perquè respiri,
si té moviment en un sentit o no en un altre,
i tot això ja anava explicant, no?
Però sí que és veritat
que les primeres sessions eren molt pràctiques.
Jo, així vam dir molt clar
que l'obligament que fem és tocar.
Tocar càmera, tocar trípode,
tocar disparador...
Clar, la majoria potser no s'havien parat mai
a agafar una càmera, no?
Amb l'objectiu de fer alguna fotografia o de...
Mai, mai.
És a dir, clar, un dels objectius és aquest,
és portar la fotografia a un col·lectiu
que jamás tenien això,
que jamás ho farien.
Dic, escolta, com ho fem?
I el primer,
una mica d'emprengrescar i que faig il·lusió,
tocar.
A vegades li deixava el disparador del flash,
sense càmera, només.
Apret aquest botó.
I a vegades el botó, pam,
es disparaven, feien pellugues els flashes, no?
I això a ells,
ostres, què ha passat aquí, no?
Bueno, això és la llum,
li expliques com funciona la llum, no?
I, bueno, jo estic,
a vegades, molt emocionat.
I, Víctor, quants alumnes tenies?
17.
17, eh?
17.
No sempre han estat...
Jo crec que només una vegada han estat al 17,
perquè són persones amb moltes necessitats
de salut,
i avui la Natalia ha anat al metge,
avui el Toni no pot venir perquè està malalt,
però la mitjana està al voltant dels 14 a 15.
Sí que està molt bé, molt bé.
Algú que vagi a veure l'exposició, no?
Que vagi...
Que entri a les escoles
i que, bueno,
doncs que veig l'exposició,
què s'hi trobarà allà?
La normalitat.
Clar, tu penses...
Jo vaig veure una foto
on hi ha gent amb una certa discapacitat.
I tu, el primer que faràs és buscar la discapacitat.
I jo el que he volgut és
que no s'ho vegi.
Dins de tot aquestes 38 fotos,
hi ha dues,
que són les monitores.
no tenen cap discapacitat.
Algú l'ha descobert?
Ha vist alguna diferència
entre aquestes dues monitores
i la resta? No.
Hi ha veritat que alguns es noten.
Tu veus i diuen, bueno, té alguna cosa, no?
Però jo he fet el mateix tractament
a les fotografies
que li he fet a totes les fotos
que he treballat amb models.
Si he tingut que tocar una mica la cara,
les arrugues,
si tenia un gran o de no sé què,
l'hi treia...
És a dir, suavitzar la pell,
el contrast...
tot el que he fet a una fotografia
amb uns models
per tota la vida,
ho he fet amb ells?
Perquè tu, mira,
si jo penso fer una sessió fotogràfica
amb models,
què faig qualsevol fotògraf?
Se va a una agència de modelos
o a la web esta de
Tenim4CD,
i buscant models.
Però a algú de nosaltres
se li aconsegueix una vegada
anar a un centre
de formació especialista?
No.
Per què no?
Per què no?
Quina diferència hi ha?
Ninguna.
Jo dic,
tu mira les fotos
i en algunes sí que veuràs
que hi ha alguna cosa,
però moltes d'elles,
si no t'ho dic,
no ho sabries.
Diu,
i la prova és aquesta.
Hi ha dues
que són les dues monitores,
la Rosa i la Sofí.
La Sofí i Sònia,
són molt d'una mals noms,
no?
I tu les mires
i li vas explicar a la meva dona
i dius,
no, home, no.
Diu, sí, sí,
aquestes dues són les monitores.
per això dic que
quan m'ho pregunten,
què esperes?
La normalitat.
Véns a una exposició
i no has de venir
amb la idea preconcebuda
que véns a veure fotos
de persones discapacitades.
Entenc que,
clar,
la majoria quan veien
les seves fotografies,
no?
Vull dir,
era il·lusió màxima.
veure allà,
no només veure's amb ells
en una fotografia
posada a la paret,
sinó veure les fotos
que havien fet.
Sí, tot,
clar, clar, clar.
Sobretot,
diguem que el primer tram,
les fotos aquestes
que s'enganyen
en el fondo negre,
que són,
aquestes fotos venen
d'un projecte meu
que es diu
Renaciclamiento,
que són fotos
renacentistes
amb elements reciclats.
Tot el que tenen posat
és un tub d'aire acondicionat,
fent de collar,
tenen al cap
una perruca,
feta amb paper de periòdico,
tenen un escurridor
d'espaguetis al cap,
és a dir,
bueno,
fotos de mirada,
ostres,
i jo li explicava a ells,
tu no em penses
que la fotografia,
tu quan vas a una fotografia
d'aquest estil,
has d'anar a buscar
elements cars,
has d'anar a comprar
el corticlet,
no sé què,
doncs tenien posat,
era un jersey,
bueno,
un head sweater
negre
comprat a un xino,
ho tinc,
no per ell,
jo ho tinc
de la sessió meva anterior,
no he comprat per ell res,
sí, sí,
caix tot,
coses que tu ja tenies,
un jersey negre,
una perruca,
un collar,
fets amb crispetes,
una perruca feta
com si fos un,
el tocado aquest
que porten els jutges
anglesos,
això fet rulos
en paper de periòdico,
tu mira,
i això què,
no,
això m'ha costat
tres duros,
no ho sé,
un periòdico viejo,
un trozo de tela
per enganxar-lo,
les crispetes,
una bosa aquesta
que compra,
bueno,
amb fil normal,
enganxada
amb una agulla,
no sé,
tot són coses
quotidianes,
quotidianes,
el pas que has de pensar
una mica,
però amb quatre coses
que tens a casa
pots fer fotos
molt xules,
i és una cosa
el que,
i bueno,
i un drap darrere,
escolta'm,
aquí un drap negre,
però no,
sí,
no,
un drap negre,
no cal,
no cal posar-se,
inclús hi ha una foto
que és,
jo tinc molts problemes
amb els noms,
jo soc molt bo
amb les cares,
me'n recordo,
si t'he vist,
t'he vist,
encara que sigui al metro,
però si m'hi dius el nom,
no m'hi recordo,
doncs clar,
tenia 17 el primer dia,
jo com no m'equivoco,
bueno,
vaig pensar fer una orla,
com el que fan la,
però l'orla l'he fet
dins d'una caixa de cartró,
cadascú d'ells posaven
dins d'una caixa,
el flaix davant,
un altre disparava,
i el que tenia darrere
era un trapo negre,
perquè sortís negre,
doncs clar,
quan veuen això,
que amb una caixa de cartró,
que me'n vaig trobar al carrer,
amb un tros de trap negre,
i tens una foto xula,
dius ostres,
doncs tot això a ells,
no sé,
els hi va causar com,
bueno,
impacta,
era un golpe,
i així s'ho han passat pipa.
Tu diries,
o què diries,
Víctor,
que és per tu,
després d'haver fet aquest taller,
la fotografia participativa,
i per què serveix,
o per què seria,
per exemple,
per tornar a repetir
el taller l'any vinent?
No sé,
per mi,
ho vaig dir al principi,
el més important,
quan vaig dissenyar això,
era només
que ells fossin feliços,
jo amb això,
si he aconseguit
aquest objectiu,
a mi la resta no m'importa.
Per això dic que,
no sé com explicar-te,
no,
perquè clar,
la gent quan fa coses d'aquestes
sempre està buscant alguna cosa.
Home,
l'exposició ha sortit
i perfecte,
però si no arriba a sortir,
no passa res,
perquè jo,
quan veus a ells,
que cada dimecres
volen tornar,
que quan tenen una altra activitat,
li diuen als professors
que no volen anar a altra activitat,
però que volen anar a fotografia,
que inclús a vegades,
la monitora va dir,
a vegades,
Víctor,
quan s'han portat malament,
han fet alguna cosa,
li he dit,
escolta,
si et portes malament,
no vindràs a fotografia,
i s'han portat bé.
Quan tu dius,
diu,
qui li dones?
Diu,
no li dono res,
és la força
que té la fotografia.
Jo soc el,
diguem-ne,
el nexe d'unió
entre ells
i una càmera
i una imatge,
però la força que té
és que ells venen
i toquen,
quan habitualment
no toquen res.
Per exemple,
va haver-hi
un dels últims dies,
jo que fa
tres setmanes,
vam fer una sessió
de cianotípia.
La cianotípia
és el primer
procés fotogràfic
que existeix.
Es va inventar
a 1842
per un tal Hessel,
era un químic
anglès.
anglès.
I la primera fotògrafa,
crec que l'Anna Atkins,
em pensava que va ser
en aquest sistema,
va fer el primer llibre
amb fotografia
de cianotípia.
Bueno,
la cianotípia
és un procés químic.
Has d'agafar
les sales
de ferricionaturo,
no me'n recordo els noms,
dels dos elements,
mezclar-los
amb aigua destillada,
després,
a parts iguals,
mezclar-los en un tarro,
ligar-los
i amb això
pintar un paper
o una fusta
o un tros
d'arroba.
Això
el pintes,
el deixes assecar
a les fosques.
Quan ja està sec,
et poses a una taula,
li poses a sobre
el que vulguis,
coses semitransparents,
un acetat,
un negatiu,
fulles,
branques,
tot el que vulguis,
la prenses en un vidre
i la portem al sol
durant cinc o deu minuts.
Només això.
després d'això,
agafes el paper,
elimines el vidre,
elimines les branques,
ho poses a l'aigua,
ho rentes
i tens una foto.
És un procés revelat.
i clar,
amb això,
ostres,
bueno,
estaven flipant.
és un procés
que potser ningú
li havia explicat,
perquè tu,
ah,
com ja explica jo
la ciutadotípia,
tot xap,
per què no?
Si li expliques
el procés químic,
que són dos elements
que s'han de tocar
amb cuidado,
que seran guants,
amb el pincell,
bueno,
li expliques tot,
ho fem en directe,
allà,
jo em portava els nous bots,
vas fer la barreja
dels llíquids
i li vas posar
amb bols
a cada un d'ells
un bol
i van pintar
el seu paper.
cadascun d'ells
m'ha pintat
dos papers
trets a part d'huit,
que el dimecre següent
van positivar.
I aquest procés,
doncs,
bueno,
és xulo.
O i tant,
no,
no.
És xulo,
tot el qual,
jo sempre el que busco
és que ells
es portin alguna cosa
cap a casa,
que puguin explicar.
Jo crec que
és l'objectiu principal,
que ell se'n recorda,
com tu dius,
quan veu aquesta foto,
dius aquesta foto,
potser no se'n recordi
si és la que ha disparat ell o no,
però ell sap
que aquella sèrie de fotos
ell ha disparat,
ell ha participat.
I abans de disparar
l'ha vist a la pantalla
de la càmera
o amb el visor,
ha mirat, no?
Tot i tant,
això crec que
per ells
és molt més positiu
que per mi,
encara que jo
l'experiència que m'aporto
cap a casa
és bestial.
Jo,
a vegades,
bueno,
m'emociono molt.
I, Víctor,
fa un parell de dies
doncs es va inaugurar
aquesta exposició
que la gent
la pot veure
a les escoles.
Fins al 31 de juny.
Estem al juny,
fins al 31 de juny.
Fins al 30 de juny.
Al 30 de juny, sí.
Perquè el juny no té 31
i llavors ja malament.
Sí, sí, 30 de juny.
I després també
sabem que el dia 2 de juny,
d'aquí ben poquet,
de fet el dilluns mateix que ve,
a dos quarts de 8,
a Mercart,
a la sala Mercart,
a la que hi ha
del mercat municipal de Sant Just,
s'inaugura a l'exposició
del concurs internacional,
de la setzena edició
del concurs internacional.
Per tant,
ja ho deveu tenir tot.
S'està acabant de muntar ara.
Sí.
Sí, sí,
ahir vam portar les fotos cap allà
i s'està acabant de...
vam dissenyar.
Bé,
això dels concursos
és molt complicat
quan tu portes
108 fotos,
crec que són.
I, clar,
l'has de col·locar
en un cert ordre
quan expliques
què és la fiable,
la PSA,
la catalana,
la CEF
i les mencions sonorífiques.
Clar,
el que no ho té per la mà
l'explota la cabeza,
tu,
dic tant.
Ja.
Però, bueno,
ahir vam col·locar les fotos
en l'ordre en què tenien que anar
i jo crec que aquest matí
ja hi ha moltes
que estan penjades
i suposo que entre aquesta tarda
i demà al matí
he estat all listo
per la sentència.
La inauguració com serà?
Vindran alguns dels premiats
o premiades?
Els hi heu donat ja
els premis?
No,
nosaltres els premis habitualment,
quan...
perquè aquesta és la...
pot ser la segona vegada
que fem l'exposició
a un lloc
diguem,
en Caraiuls,
tal qualsevol.
Fa tres anys
ho vam fer
aquí a Enginestà
i l'any passat va ser...
abans,
l'any passat
on vam fer...
a Masjuí,
perdó,
sense pena ni glòria.
Era molt complicat
el barri, no?
Bé,
el barri,
el centre cívic,
no vols dir?
Sí, sí,
arribar allà,
costa l'accés,
la falta,
potser la manca
de comunicació,
però bueno,
aquest any vam decidir
que o es feia
a Can Inestà
si era possible
o al mercat,
que són els llocs
més dignes,
no?
I si no,
escolta,
feiem la variada
de vagoneta
en petit format
i ja està.
Vam parlar
amb la regidora
i tal
i vam quedar
amb el mercat,
no?
I aquest any
el que hem fet,
com el lloc
és maco,
tot està bé,
té un entorn
agradable,
el que hem fet
és convidar
tots els guanyadors
a que vinguin
a arribar el seu premi,
val?
Alguns no vindran
perquè són de Xina,
bé,
si venen encantats
de la vida,
però crec que
tinc confirmada
l'assistència
de 12 o 13 guanyadors
per recollir
la seva medalla
d'oro,
de plata,
la seva distinció,
per la qual cosa
també li dóna
un plus
al concurs.
I tant,
sí, sí,
perquè clar,
com que has dit,
de cada categoria
que hi havia,
doncs es dona
un primer,
un segon,
un tercer,
o sigui que realment
hi ha bastants premis.
Total,
donen 99 premis.
Clar,
és que 99 premis
sí que es presenten
moltes fotografies,
no?
Sí,
aquest any han estat
gairebé 2.300 fotografies
o 2.200,
bueno,
no sé l'any que més,
hem arribat a tenir
3.500 fotos,
i el que passa
que de pandèmia
cap aquí
tots els concursos
han batxat en participació,
jo no sé si és perquè
els futors
han deixat de fer fotos
en aquell temps
i no tenen font
d'armari,
que dic jo,
per la foto,
però bueno,
nosaltres hem mantingut
molt bé
la participació,
hem passat de 220,
210,
230,
a 170,
180,
bueno,
tens satisfets,
perquè a més a més
aquests concursos
hi ha un...
170,
què?
Participants
de 40 països.
Val,
participants de 40 països,
que clar,
cada participant
en deu presentar...
16 fotos.
16 fotos,
clar,
per això fan
que n'hi hagi
2.000 i pico,
no?
Clar,
2.200,
i s'han de votar totes,
eh?
Tu juntes el jurat...
Sí, sí,
veieu les 2.000 i pico,
sí, sí,
això ja ens ho has explicat
algun cop,
que feu allò el jurat
un dia una tancada,
no?,
i us poseu allà
a passar fotos,
vinga, vinga.
totes,
no?
I,
bueno,
la pregunta és totalment
que m'he oblidat,
xerrotant que...
No,
estàvem parlant del número de...
Ah,
de fotos,
sí,
és molt gran,
però no és la vegada
que tenim més,
eh?
És a dir,
hem arribat a...
Mira,
l'any que potser més vam tenir
van arribar quasi a 400 participants.
Això farà igual fa 10 anys,
eh?
Sí.
Va venir un boom
en tot això,
va esclatar
i una mica...
Bueno,
amb la por al cos,
eh?
Ja,
bueno,
clar,
potser és sobredimensionar tot,
no?
Sí,
amb les capacitats que teníem.
Ah,
i el culiar-te és això,
que aquests concursos
hem de...
Té una dola de vessant,
no?
La participació i la qualitat
i podem mantenir-ho
per tema econòmic.
Tenim en compte
que quan nosaltres
diem el dia 1 de gener
el concurs
està en marxa,
poden enviar fotos,
a mi m'ha costat
el CURB,
a la preocupació,
ens ha costat
més de 2.000 euros.
Sí, sí,
i encara no hem rebut cap foto,
per què?
Perquè
per jo poder posar-li
el logo de la FIAP,
o el logo de la PSA
o el logo de la Catalana
de la Generalitat de la Geografia
o el logo de la CEF,
que és la Conferència Espanyola,
jo tinc que comprar-li les medalles.
La condició que et ponen ells,
si tu vols tenir el meu logo,
m'has de comprar les medalles.
i les medalles de la FIAP
tenen un preu important,
les medalles
són els 400 euros.
Sí, sí.
Clar,
i bé,
400 euros
nosaltres molt
perquè donem
cada secció
té 4,
diguem,
hi ha 4 seccions
i cada secció
té 4 apartats.
Nosaltres donem premis
a medalla d'oro,
bronze i plata
a cada apartat.
A cada apartat.
A més a més,
la FIAP
i la Conferència Espanyola de la Fotografia
donen mencions d'honor.
Bé,
vinga.
Queden 24
cada una d'elles,
6 per secció.
Con lo cual,
són molts premis.
Però un moment,
no teniu tantes fotos
per tants premis?
Sí, sí, sí.
A més a més,
no sóc això,
són 99 premis
i ja està.
I què passa?
Que a més a més,
quan tu fas
la valoració,
la puntuació,
et diu la FIAP,
i bueno,
has de donar un mínim
del 25%
de,
diguem,
d'acceptacions.
Tu has de posar una nota de detall.
I jo et dient,
vas votant,
7, 8,
i al final
surt una màquina,
és un ordinador,
un programador fonat,
i diu,
bueno,
tens la secció de monocrom,
tens un 23%,
has d'arribar al 25%.
Tenc que tornar a buscar fotos
de qualitat,
pujar,
o si m'he passat,
baixar-les.
Ja, ja, clar.
Tens un mínim,
tens un mínim,
el 25%.
Això vol dir
que cada foto
que ha passat
aquesta nota de detall,
la federació corresponent
li dona un punt.
Els fotògrafs
acumulen punts.
Amb X punts,
tu pots demanar
acreditacions.
Per exemple,
la Federació Catalana de Fotografia,
si jo tinc 10 punts,
jo acabo de començar,
però acumulo 10 punts
perquè m'han acceptat
10 fotos en concursos,
patrocinats per la Federació Catalana,
quan tinc 10 punts,
li puc demanar
el títol
d'artista fotogràfic
de la Federació Catalana de Fotografia.
Quan tinc 30 punts,
li puc demanar
el títol
d'excel·lència
de la Federació Catalana.
Però aquest i tots els mateixos títols,
per exemple,
vull ser artista
de la Confederació Espanyola de Fotografia.
Dicen,
bueno,
però si jo opte a 10,
són 30.
I l'altre,
que són 30,
aquí són 100.
I si vols a la FIAP,
no,
pel títol primer
ja són 100.
Con lo cual,
tu vas acumulant punts.
I la gent participa
en aquests concursos
pels punts,
no per les peles.
Nosaltres no donem peles.
Ja, ja, ja, clar.
Tu mires el concurs nostre,
no hi ha un duro.
Clar,
per poder aconseguir punts,
perquè amb tants punts
et donen...
Acreditacions.
Acreditacions,
o un títol o un altre.
Això perquè la gent vegi
tot això que acaba d'explicar el Víctor,
que sembla una mica enrabassat,
perquè la gent vegi
que darrere del concurs
fotogràfic,
bueno,
del concurs internacional
de fotografia
d'aquí de Sant Just,
doncs realment també
hi ha tota una...
Una logística.
Una maquinària i logística
important i destacada.
Mira,
les dues persones
que porten el concurs,
ara són dos,
el Toni Vigo
i la Carmen González.
Sí.
Ells no descansen.
Ells,
quan acaben aquest concurs,
ara mateix han acabat
de dissenyar
l'exposició.
Li han posat el text,
l'han posat dos noves...
Descansen ara un mes i mig,
però de seguida...
Ja es posen a mans.
No,
li has d'enviar
les bases noves
a les confederacions,
a la FIA vital,
perquè te les aprovin.
Vale.
I tenim la desgràcia
que quasi cada any
alguna d'elles
canvia alguna cosa.
amb la qual cosa
tu li envies
l'any passat
i et retorna.
No,
la clau serà a 25
que diu això,
ara no val
perquè...
Ostres,
tu torna a començar.
I no a ella sola,
li has d'enviar
les bases
a les 4.
I bueno,
algunes no tenen problema,
però amb la FIA
i amb la PSE,
sobretot,
l'americana
ens costa,
ens costa molt.
Perquè dir que
la FIA
és la Federació
d'Artistes Fotògrafis,
que és més
la base d'Europa,
després tenen la PSE,
que és americana,
la Fotografi...
I té tota la part amèrica
i són
molt puristes,
eh?
Són...
Com falti una coma,
t'ha retornat el document.
Víctor,
ho hem de deixar aquí,
que la gent sàpiga,
si més no,
que aquesta exposició
del concurs internacional
que hi haurà
a la sala Mercart
del 2 al 30 de juny
i l'exposició
que hem parlat
al principi
a les escoles
sobre la fotografia
participativa,
l'exposició titulada
Jo també puc mirar-te diferent,
doncs bé,
seran les dues exposicions
que formin part també
d'aquest juny fotogràfic
que organitzeu cada any.
Bueno,
ja m'ha dit
autopropaganda.
Tenim una tercera
que està al Centre Cívic
Joan Maragall
que es diu
Jarramples.
Ah, val.
Aquesta,
bueno,
no tinc temps,
no hi ha temps,
però Jarramples és una festa
d'un poble extrement
que es diu
el Pjornal
i es tracta
que una persona
surt vestida
com si fos el mal,
el dolent,
el dolent de la pel·lícula,
diguem-ne,
el dolent de...
Li tiren naps,
navos.
Ah, això és una festa?
Això és real?
L'any que jo vaig estar,
fa tres,
van llançar
27 tones de naps.
O sigui,
la tomatina a València
i...
Això és una fiestina.
Això és una fiestina, no?
I naps allà...
Naps,
però naps,
ojo,
de quilo i mig,
i congelats
perquè a les 9 del dematí
al Pjornal,
que és el poble
al mig de Treba Dura,
agafes un nap d'aquests
i és una pedra.
Hòstia.
Víctor,
moltíssimes gràcies
per haver passat aquí
a Ràdio d'Esvern,
ha estat un plaer
i res,
animem a la gent
a visitar aquestes dues exposicions,
tres exposicions,
perdó.
Molt bé.
Adéu, Víctor.
Adéu, adéu.
Adéu.
A Ràdio d'Esvernal.
A Ràdio d'Esvernal.