Doncs arrenquem l'espai de les entrevistes del dia d'aquesta setmana parlant de llibres, parlant dels Premis Finestres. Recordareu molts de vosaltres que la setmana passada ja vam arrencar aquest cicle d'entrevistes amb Irene Pujadas per explicar que tenim doble presència de Sant Justenca als Premis Finestres de Narrativa. Irene Pujadas i Silvana Vogt són finalistes en català i castellà amb la intrusa i el fino arte de crear monstros respectivament.
I avui tenim el plaer de parlar amb la nominada Silvana Vogt, que comparteix Final amb el gran sueño de Celso Castro, Larbes, de Tamara Silva, i que són obres que estan nominades en categoria en castellà, en llengua castellana, d'aquests Premis Finestres de Narrativa. I saludem ja a la Silvana Vogt, que la tenim aquí als estudis. Silvana, bon dia. Hola, bon dia. Encantada. Com estàs? Benvinguda al programa. Gràcies, gràcies per el convit.
Doncs explica'ns una mica de què va aquest llibre, El fino arte de crear monstruos. Mira, és un llibre que va sobre una infantesa a morteros a la pampa argentina, la pampa húmeda, en un poble ple de catàstrofes, on van passar un tornado, inundacions, paracaigudistes que es van llançar des d'un avió i no es va obrir el paracaigudes...
Però és un llibre amb un to catastròfic en el fons, en el tema, però amb sentit de l'humor i amb molta tendressa en la forma de dir les coses. L'altre dia, em costa molt a mi definir un llibre, però l'altre dia estava llegint una poeta que m'agrada molt que es diu Luis Gluck,
que deia en un vers, no ho sé exactament de memòria, però la idea era que el món el mirem una sola vegada i és durant la infantesa. La resta és memòria.
I em sembla que el fino arte crear monstros és exactament això, és la mirada sobre el món, sobre la tragèdia, sobre la vida, sobre l'amistat, fins i tot sobre l'art des del punt de vista d'aquesta mirada neta, d'aquesta mirada tendra, d'aquesta mirada sense l'embolic de la vida d'adults i el record d'aquesta infantesa.
Jo crec que ja el mateix títol en relata perfectament el que ens acabes d'explicar, el fino arte de crear monstros, com pot haver un art que sigui fi a l'hora de crear monstres? És allò de dir, genera bastant debat, és interessant el títol en si perquè és això, el fet de dir, ostres, com pot ser una cosa que...
Perquè és l'escriptura, no? En el cas del Fino Arte de Crear Monstros, és una nena que l'homediatitza tot el que li passa a través de la literatura, malgrat que ja ni llegeix ni escriu. Però el Fino Arte de Crear Monstros en aquest cas és això, en el moment exacte en què decidim que la vida només és l'esborrany de la literatura.
Per tant, la nena aquesta explica totes les tragèdies que passen al seu món des d'un punt de vista com si estigués llegint un llibre, com si això que està passant fos una bona història, una futura novel·la.
I en aquest punt, el fin d'art de crear monstruos és tant en l'art en general, insisteixo, en el cas del meu llibre, parlant de la literatura, és el moment exacte en què el cap d'un ésser humà deixa de ser un cervell normal que està mirant el món tal y com està, de les coses que estan succeint, i comença a pensar, això seria una bona història.
Això em serviria per escriure un conte, això ho puc contar des del sentit de l'humor o des d'aquest punt de vista o des d'aquest detall i llavors és el moment exact en què un humà, una nena en aquest cas es fa escriptora.
Interessant, doncs, de la mà de la seva escriptora, de la Silvana Vogt, estem descobrint una miqueta més aquest El Fino Arte de crear monstruos. Quan et diuen que estàs nominada al Premi Finestres, què és el primer que sents, també després de llegir la resta de nominats?
Eufòria absoluta. Eufòria i sorpresa. Sí, sí, sí, sí, total, total. Jo quan escrivia Al final, Arte de Crear Monstru, pensava que la millor editorial seria H&O, que és on vaig acabar publicant el llibre. D'entre altres coses, perquè hi ha un llibre dels que m'agrada molt, molt, molt que es diu Si les coses fuesen com són, d'una uruguayana, Gabriela Escobar,
que havia estat a la long list del Premi Finestra. Jo sempre m'imaginava això, que maco, quina sort i quin talent que té la Gabriela, perquè ha publicat en H&O i és a la long list de Finestra. Per tant...
El meu somni ja s'havia complert publicant a Matxelló i em faltava això de la long list. Quan vaig veure que... Quan vas aparèixer, no? Clar, quan vaig aparèixer entre les deu novel·les finalistes, per a mi això ja era...
Era tota l'ambició possible a la que jo aspirava. I quan em van trucar per dir-me que estava entre la terna, me'n recordo que la persona que em va trucar em deia que jo estava a la terna i...
I jo continuava pensant que em trucava per dir-me que en la Terna eren uns altres autors i no reaccionava. Era tanta l'emoció i la satisfacció personal, perquè clar, escriure un llibre són molts anys...
És una cosa molt solitària que tu mai no saps com rebre això que tu has parit, això que tu has creat l'altre, perquè pots tenir molts lectors de confiança i si una editora ha confiat en tu, evidentment és perquè el producte, perquè el llibre és bo o té uns estàndards de qualitat com per estar al mercat.
Però sempre pateixes molt per aquesta mena de neurosi que significa fer un treball tan i tan solitari, tan de dins, i no saps mai com ho rebrà el públic. I llavors ha estat una sorpresa absoluta, una satisfacció total i encara no m'ho crec.
I si una cosa té d'interessant tot el que estàs explicant és el fet aquest que, clar, tu has de tenir la convicció del que estàs escrivint, el que estàs fent, doncs et representa, és el que tu vols transmetre, és el que tu vols posar al paper, i alhora has de pensar també en una visió, doncs, diguéssim, comercial, no?, que pugui agradar a la resta, però sense...
perjudicar-te ni sense vendre't això, bàsicament, no?, el tema comercial, perquè moltes vegades aquí pels micròfons de Ràdio d'Esvern han passat diversos autors que ens ho explicaven, no?, la por aquesta de dir, no?, que te'l compri un editorial, que no et compri un editorial, una idea o un projecte, pel simple fet de no ser suficientment comercial aquella idea, aquell text, no?,
I llavors estàs allà en el punt aquell de dir, jo escric això, i a mi m'agrada llegir-ho, i a mi m'agrada escriure-ho, i sento que ha d'anar per aquí al relat, però per altra banda, i si no agrada, i si no ven, i si no és comercial. I clar, aquí és on entra una mica aquest debat intern, no? Sí, jo en la part comercial no penso, vull dir...
A mi el que em costava d'equilibrar en aquest llibre, d'equilibrar el patiment de com anirà o això, és que és un llibre amb una mirada molt argentina. Jo venia d'escriure la mecànica de l'aigua en català que passava a Barcelona amb un paisatge molt català, amb personatges molt d'aquí,
I, clar, el fin d'arte de crear monstros és el paisatge és argentí, el sentit de l'humor és argentí, la manera d'escriure és argentina, les paraules són argentines, no són l'espanyol d'Espanya. Llavors, feia patir si la gent, si el lector de la península...
Si el lector de acá entraria al joc, entraria a la màgia i entraria al paisatge i això em feia patir molt. Però després, la part comercial, una vegada que una editorial ha comprat el llibre, l'única por que tenia era que ells havien fet una aposta per mi i que el llibre es vengués bé, sense pensar en ser massiu o en ser popular.
Perquè un sap el tipus de llibre que està escrivint, sap quina mena de literatura escriu i saps quanta gent podrà llegir-te.
Sí, sí, totalment. Al final tot és una mica relatiu en aquest aspecte, no acabes de saber ben bé fins que l'altra persona agafa el llibre, el llegeix i connecta o deixa de connectar o hi ha allò que li ressona amb la seva infantesa. Comentaves el fet aquest que a la infància som molt permeables i en aquest aspecte és tot molt pur, és el primer contacte amb tot i al final també ens remet moltes vegades allò que llegim
i a partir d'aquí també el públic acaba decidint i t'acaba fent més llegit, més venut, etcètera. Això en funció del que acabi encaixant. Però tu també com a escriptor o escriptora entenc que has de tenir aquella sensibilitat per...
per saber transmetre allò i transmetre-ho d'una manera amb la qual la gent et pugui entendre, et pugui encaixar i també li pugui agradar i que sigui addicte, no? Perquè a mi els llibres que més m'han marcat són aquells que no podia parar de llegir, no? Allò de dir, ostres, és que m'ha gerat una dicció al fet de pàgina, pàgina, pàgina, pàgina...
I en aquest aspecte no tindria per què ser, diguéssim, un impediment, no?, el fet que fos, doncs, també explicat des de les teves arrels, des de la teva llengua. Al final, certament, sí que és veritat que potser hi ha paraules o potser hi ha expressions que nosaltres no tenim tant per la mà, però bé, que això no vol dir que no arribi al missatge, no?
Sí, tal qual, perquè a més a més, penses, infantesa, tothom ha tingut, no? I tothom ha viscut, bueno, no tothom ha viscut un poble, però vull dir, tothom ha anat, si més no, ha tornat al poble, si vius o no, a la ciutat, als estius, i la colla d'amics, i aquestes coses són universals, i sí, i tant, i tant.
El que passa és que el poble que es relata en el Fino Art de Crear Monstres, que acaba sent un personatge més que un paisatge, és molt especial i és això, és com una hipèrbole contínua de catàstrofes. Però no, la gent ha entrat de totes totes al llibre i va fantàstic, o sigui que molt contenta, molt contenta.
Que bé. I has tingut l'oportunitat de llegir el llibre de la Irene Pujadas? Sí, i tant. L'admiro profundament a la Irene des dels Perfectes, que a banda és molt curiós perquè jo ja tenia escrit el fin art de crear monstros quan vaig llegir els Perfectes, el seu primer llibre, el de contes. I el primer conte del seu llibre és gairebé un capítol meu del fin art de crear monstros.
I a banda, la lectura de la Irene sempre per a mi és com un acompanyament, com un consol, com aquesta gent que amb la seva literatura i el seu talent acompanya en el moment de l'escriptura, perquè la Irene té una cosa sensacional del que estic parlant des que hem començat aquesta xerrada, que és el sentit de l'humor. La Irene té un sentit de l'humor molt especial.
i fa servir la literatura i aquest sentit de l'humor que la potenci absolutament. I en això em sento com molt propera a ella. I llegir-la em fa aquesta companyia i aquesta tranquil·litat de dir que hi ha gent que està fent amb les paraules i que està agafant aquesta mirada de que podem riure i podem, amb el sentit de l'humor, arribar a un lloc que potser amb dramatisme no arribaríem.
I la trobo extraordinària. A banda, em fa pena perquè El Fino Arte de Crear el Monstruo va sortir just fa un any. El 12 de febrer havíem de presentar-la a l'Ateneu. L'havia de presentar la Irene. I ella després publicava una setmana més tard La Intrusa.
Però jo vaig tenir un problema, estava a l'Argentina, el meu pare es va posar malalt, vaig haver d'ajornar la presentació i llavors ens va quedar a totes dues aquesta sensació d'haver cancel·lat una cosa que era molt maca i mira, ara estem a l'eterna de finestres.
Ens retrobem aquí. Doncs sí, i tant i tant. En aquest cas, recordem que Irene Pujadas ha estat nominada en aquesta categoria d'en català, en llengua catalana, que competeix amb el gat i les estrelles de Jordi Lara i escenaris de Toni Sala. I en castellà, la Silvana Vogt està recorrent...
aquest, diguéssim, últim tram d'aquest Premi Finestres de Narrativa 2026, que tindrà lloc, és a dir, les obres guanyadores s'anunciaran el 26 de febrer, és a dir, d'aquí un parell de setmanes, un parell o tres de setmanes, a final de mes, tindrem ja una mica més d'informació, sabrem si heu estat premiades. Nervis?
No, no, perquè ja et dic, per a mi el premi era l'editorial i estar a la long list, en aquell llibre de si les coses fuesen com són, en què jo em veia com que ve, que maco aquest camí que ha fet aquest llibre, que he merescut.
I per a mi ja estar a la terna és un pas més, per tant, és absolutament satisfactori i estic feliç. I a més a més amb la Tamara Silva, amb el Larbas, és un llibre extraordinari, el Celso Castro, que és un poeta, és un home que escriu, que és una meravella.
I amb la long list que hi havia, entre d'altres gent que admiro moltíssim, el Fabio Moravito, que per mi com a escriptor, ell com a escriptor em va formar a mi com a escriptora i com a lectora. Per tant, compartir tota aquesta nominació amb gent a la que admires absolutament i amb un jurat d'escriptors que també admires, ja està tot fet. Tot és felicitat i celebració.
El regal gran, per tant, ja el tenim i ara veurem si s'acaba aconseguint aquesta fita, la de guanyar el premi. Al que de ben segur tindràs un Sant Jordi bastant complet, jo crec. Sí, crec que sí. Jo crec que tindràs un Sant Jordi entre la llibreria i després tot el que pugui sortir. Sí, tot aquest llibre ja té un any, per tant el Sant Jordi fort va ser el de l'any passat i pensa que els autors com jo...
fem un Sant Jordi molt de poca gent i de poca assignatura. El Sant Jordi s'ha transformat en una festa massa comercial, potser massa per un altre tipus d'escriptor i un altre tipus de trobada entre lectors i escriptors.
Doncs recordem que els Premis Finestres impulsats per la Fundació Finestres reconeixen anualment la millor obra narrativa publicada l'any anterior en català i en castellà i que cada premi està dotat de 25.000 euros nets i el jurat forma part, està format per professionals del sector literari. Valora especialment l'originalitat, l'audàcia i la qualitat literària de les obres. Silvana Vogt, un plaer tenir-te aquí als micròfons de Ràdio d'Esvern.
que vagi molt bé aquesta engegada d'any, que ja portem un mes i escaig d'aquest 2026, que esperem que porti també molts èxits literaris i que tingui molta trajectòria, llarga vida. Li desitgem al Fino Arte de Crear Monstruos. Moltes gràcies. Una abraçada. Cuida't.