I seguim avançant el nostre magazín, seguim avançant la Rambla i ara és moment de parlar de l'entrevista del dia. Avui hem convidat la Bet Collvinent per parlar del seu nou llibre, Vull vestir com tu. Ell és docent de la BAU, de la Universitat, en aquest cas de disseny, i que s'hi dedica a impartir les classes d'història de la moda i també de comunicació de la moda.
La tenim avui aquí amb nosaltres per parlar d'aquest llibre, ella és Sant Justenca, i ens fa molta il·lusió poder comptar amb ella en els propers minuts. Bet, bon dia. Bon dia. Benvinguda al programa. Gràcies. Explica'ns una mica d'on neix la necessitat d'escriure un llibre i d'on neix la necessitat d'escriure Bull vestir com tu.
Doncs mira, jo no tenia previst escriure cap llibre, la veritat, i quan... Per què no? Vull dir, jo soc periodista però no em dedico professionalment a investigar sobre coses, tot i que arrel que em proposessin escriure el llibre, doncs ara se m'ha despertat com aquesta part de voler anar una mica més enllà a nivell com a acadèmic relacionat amb la moda, no? Em van contactar des d'Ara Llibres, que és l'editorial que ha publicat aquesta càpsula, que ells estaven com preparant aquest conjunt de càpsules o de llibres breus, de quadernets...
sobre diferents temes d'interès actual i un dels temes que volíem que hi aparegués era la moda. La moda, com ens afecta a nivell social, a nivell de tendències, a nivell de com ens vinculem amb internet i com això també afecta a l'hora d'expressar la nostra identitat, personalitat, a través de la roba que portem cada dia.
I això, llavors em van dir, tema lliure, vull dir, parla de moda, parla d'algú que resoni actualment, però decideix tu de què vols parlar. I llavors vaig decidir que el que a mi m'obsessionava molt relacionat amb la moda era aquesta necessitat constant que ens ven la indústria de voler ser autèntics i de voler ser únics a través de la indumentària que vestim.
i si això era necessari per tal de sentir que anem a la moda i que ens vinculem d'alguna manera amb aquesta disciplina, o si podíem parlar de la moda com a alguna cosa molt més aterrat i molt més des del, mira, a mi m'encanta la moda però no tinc aquesta necessitat de voler ser sempre única i tenir un estil únic, sinó que m'agrada copiar, m'agrada inspirar-me en els altres i a partir d'aquí trobar el meu estil.
Clar, ara mateix jo crec que si marxem a Barcelona trobem dues tendències bastant marcades, no? Aquells que van iguals, no? Aquells que trobes un patró que segueix bastant una mica la mateixa tònica, tant en el sexe femení com en el masculí, jo crec que...
En els homes és una mica més habitual veure això, conjunts bastant casuals i bastant habituals. I després tens l'altre vessant, deixem a banda la roba més protocolària o més d'uniforme, però veiem l'altra banda que és una mica més la trencadora, la de voler innovar, la de voler trobar alguna cosa diferent. També ho veiem quan passegem pels carrers de Barcelona, que tenim aquestes botigues...
de roba de segona mà, que també hi ha molta gent que explora, que busca, que també es busca en si mateixa, en aquests espais, on troba robes i on troba accessoris que després acaben combinant i acaben traient looks totalment diferents i trencadors. A què es deu això? A què creus que es deu això?
Com han explicat ja molts altres acadèmics i molt més reputats que jo, el fenomen de la moda s'entén en base de la contradicció, com d'aquesta necessitat de voler formar part d'un col·lectiu i alhora també la necessitat de voler ser individual i que se't diferenciï de la resta.
Llavors, és constantment anar fent equilibris amb aquestes dues vessants. Llavors, tens la part de dir com, ah, no, jo vull anar igual que tothom per així poder sentir que estic com integrat i que tampoc ja puc estar tranquil, que no hauré de destacar d'aquest grup i, per tant,
em vesteixo de manera similar, i després també, òbviament, hi ha l'altre vessant, que és de dir, home, no, a mi el que m'agrada i el que m'interessa és poder fer-me el look especial o poder-me posar aquestes peces diferencials i que hi hagi com aquesta part de ser, no sé, com tenir com un estil més individual i que també em diferenciï de la resta. Llavors, jo crec que això aplicat a qualsevol ciutat o poble es veu ràpidament en com es van conformant els grups i com en aquesta necessitat de jo vull que dins del meu grup d'amigues se m'entengui i que
la gent em pugui llegir com que jo soc una moderna, una pija, una caietana fins i tot, encara que aquí, crec que aquesta paraula jo l'atribuiria més com a estils més de Madrid o més espanyols, perquè aquí no se'ns identifica tant amb aquesta estètica, però com buscar aquest estil com de...
compaginar-te amb la teva entre moltes cometes tribu urbana i que també igualment tu em vulguis dir com si jo vull que el meu grup m'entengui i em rebi bé però també vull donar-li com aquesta peça de segona mà que he trobat en aquesta botiga que ningú més ha trobat a cap altra botiga de fast fashion
És interessant aquest debat i la veritat és que una mica també el toques en el llibre perquè ens explicaves a fora de micrófons que parlaves una mica del fet de conviure amb les últimes tendències, amb la moda actual i també el tema dels uniformes i tot això que has fet una reflexió, com comentàvem abans d'entrar a estudiar, que m'ha semblat interessant, el fet de voler aglutinar tot un conjunt de persones gràcies o a partir d'un uniforme o d'un vestuari.
Exacte. De fet, jo d'entrada, quan vaig voler parlar d'uniformes, vaig pensar que era un tema una mica pel·liagut, perquè, clar, l'uniforme l'associem de seguida com aquesta part autoritària, com d'eliminació total de l'estil individual de la persona que el porta, bàsicament perquè l'havien posat de fora que se l'ha de posar, ja sigui per treballar, per anar a l'escola, en el cas dels uniformes escolars, o, òbviament, sempre quan pensem en uniforme, pensem en l'uniforme militar.
Llavors jo el que vaig pensar és com aquesta part que ja està com superabordada i que també no vull entrar-hi perquè no tinc suficient coneixement com per poder desenvolupar més informació de la que ja hi ha.
vaig pensar, d'acord, i per què no em centro en parlar d'aquests uniformes, que en anglès se'ls anomena com signature look o look emblema, que cadascú porta, no com per definir una mica el seu estil i que en realitat potser són uns texans i una samarita blanca i unes converse o unes bambes, com podria fer.
Steve Jobs, i que a partir d'aquest uniforme ell ja s'identifica, o sigui, ja identifica qui és i ja hi ha com un grup de persones que també volen o volien transmetre aquesta idea de tech bro, o persona de la tecnologia que en sap molt i que vol construir un gran imperi, doncs també es vesteix d'aquesta manera, per també transmetre com aquesta mena de valors. I això ha aterrat a una cosa més...
més quotidià, doncs, de quina manera, amb les teves amigues, amb les teves germanes, amb el teu grup, acabes generant com aquestes similituds, com si fossin uniformades en l'estil que teniu, tot i no buscant aquesta col·lectivitat, i no tant com aquest voler destacar dins del grup, sinó tot el contrari, com que hi hagi aquest estil compartit.
I a nivell, diguéssim, de país, creus que ara mateix s'està marcant un, diguéssim, d'alguna manera un cop sobre la taula a nivell de moda? És a dir, estan parlant de la moda espanyola fora d'Espanya?
Trobo que a vegades quan veus els grans esdeveniments, per exemple les Olimpiades o esdeveniments d'aquests que tots els països porten la seva contribució, veus els atletes que van tots uniformats i veus que d'alguna manera potser quan veus sortir l'equip, el sèquit d'esportistes espanyols, veus que potser no se li ha donat tanta importància o se li ha relegat aquesta feina
de disseny a una gran empresa. I aquí és on se'm genera a mi una mica de debat, perquè Espanya va ser durant molt de temps cuna de grans dissenyadors i ara potser et dona la sensació que a nivell internacional potser no se'ns té tant en compte. Ho parlo des de la ignorància, des d'una persona que potser no està tan ficada en la moda.
Sí, a mi a nivell espanyol em costa parlar-ne perquè no domino tant, però sí que en termes de moda, a nivell històric, ha sigut sobretot dins de tot el que és Espanya, doncs...
Sí, nacions com País Basc o Catalunya, que sí que jo crec que han tingut molta més tirada a nivell d'indústria tèxtil. De fet, és on han sortit dissenyadors com Cristóbal Valenciaga, concretament a Euskadi. I aquí a Catalunya també hem tingut tot el moviment tèxtil durant el segle XIX i principis del XX.
Jo crec que és... Com que sempre hem volgut, en el cas dels catalans, que no se'ns vinculés excessivament amb la indústria de la moda per por de ser titllats de superficials o de frívols, ens hem desvinculat de tota aquesta idea i de sobte crec que no hi ha aquest reconeixement...
exterior al que es fa des d'aquí, no?, o al que s'ha fet històricament des d'aquí, i això és un gran problema, perquè tu, o sigui, a una persona francesa no se li passaria mai pel cap renegar de la indústria de l'alta costura, no?, de la indústria del pret-à-porter, perquè els defineix com a país, i, òbviament, sobretot si vius a París, no?, que és l'epicentre de tot plegat. Llavors, sí, jo crec que un...
Potser és un dels problemes d'Espanya que tampoc hi ha com aquesta unitat conjunta de com ens definim a nivell d'estètica o de moda. Jo crec que això és superpositiu però clar, després a l'hora de projectar-te cap enfora tothom intenta com fer la seva i en el cas d'aquí a Catalunya de vegades estem com una mica obsessionats en voler que
en voler globalitzar el nostre estil. No, mira, amb la C80, que tothom ens miri. Fem coses per anar a nivell global, però després a nivell local falta moltíssima cultura de moda aquí a Catalunya i que la gent entengui per què és important i que la gent pugui parlar-ne amb propietat i que la gent pugui posar-li paraules i que no tot siguin anglicismes i coses que ens venen de fora perquè no se'ns ha ensenyat de cap altra manera.
I això, crec que també s'ha de perdre una mica la por a voler parlar de moda, a voler ser precís, a voler vincular-ho amb la teva identitat i amb la teva nació i amb el teu país. En tenim Catalunya com a nació i país.
Clar, doncs és important també remarcar això, el fet que moltes vegades es queda en les grans elites o en els grans entesos que acaben parlant de moda i realment també, com dèiem, hem fet un viatge una mica pels carrers de Barcelona per parlar d'aquesta cultura urbana que hi ha, d'aquesta necessitat també de voler ser algú i de trobar-ho en aquestes botigues de segona mà, que al final també és important.
És una aventura on molts joves també exploren i també es descobreixen. Avui estem parlant amb Elisabet Collvinent, periodista especialitzada en comunicació de moda i màrqueting i en aquest cas professora de la BAU. I m'agradaria saber una mica com arribes d'estudiar periodisme a ser professora, a ser docent de la BAU i també quin ha sigut el teu camí i com l'has viscut.
doncs jo després de graduar-me en Periodisme i Humanitats vaig estudiar un màster en Comunicació de Moda i vaig fer un curs d'Història de la Moda i la veritat és que vaig començar a anar a escriure el diari ara, vaig participar a la Turra que és un programa de 3CAT i allà vaig conèixer el Joan que és el
El meu àngel, perquè gràcies a ell va ser qui em va proposar la idea d'impartir classes a una universitat, que era allò que tu sempre et penses, ostres, doncs crec que m'agradaria ser professor, però no sé com entrar-hi perquè no soc doctorant, de moment tampoc tinc tant bagatge acadèmic com perquè se'm fitxi des d'una universitat...
i el Joan aquell dia que vam coincidir en aquella gravació del programa suposo que va pensar que tenia coses importants a explicar als alumnes i que seria capaç de fer-ho i llavors em va donar l'oportunitat i llavors a partir d'aquí em va sortir l'oportunitat d'escriure el llibre i això combinat amb classes també
És xulo perquè pots anar com paginant la part aquesta d'ensenyament i la part de com també formar-te tu per escriure alguna cosa que després llegirà més gent, no? I jo crec que ara una mica el següent objectiu és fer un doctorat.
Vull vestir com tu aquest llibre que s'ha presentat, es va presentar el 2 de març a Barcelona i en aquest cas el podeu comprar a Sant Just, aquell llibreter i a l'Escrivà. La veritat és interessant veure com ara mateix el panorama de Sant Just...
és, doncs, això, parlar de llibres, parlar de, en aquest cas, de moda i parlar d'aquest llibre que signa Bet Collvinen. Aquesta és la seva història, ens explicava ara aquí al 98.1 FM, la Rambla, l'espai de l'entrevista del dia, i també, doncs, és interessant veure com, doncs, joventut de Sant Just arriba també, doncs, a aquests espais, espais que són, doncs, realment importants i que a Barcelona, doncs,
La BAU és una universitat molt ben considerada i que en aquest cas també tracta el tema del disseny amb molta disciplina i que bé, hi ha molta gent de Sant Just també que hi estudia allà i que en aquest cas també tenir part de professorat que hi sigui del nostre municipi és bonic. Bet Collvinet, no sé si vols afegir una cosa més abans de tancar.
No, moltes gràcies per convidar-me aquí a la ràdio de Sant Jus, on jo he fet tota la meva adolescència. Doncs, un plaer. Una abraçada molt gran, cuida't molt i esperem que sigui un èxit aquest llibre i també que aquest doctorat que comencis a escriure sigui, doncs... A veure si començo en algun moment. Una abraçada, cuida't. Gràcies. Adéu.