logo

Entrevistes de La Rambla (radiodesvern)


Transcribed podcasts: 316
Time transcribed: 5d 3h 43m 53s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Philment, Freddy, i hem путjat a Al��iseddor per un mateix curs.
En aquest natuari vam Belgium.
Només que per呀це-t'amo li t'aïll·lici
si estic més greu que vaig a cap a urgències.
Em diuen que me'n torni a casa, que no m'atenen.
Jo els dic que fa molt temps que estic en fabricula
i que això no vol dir que estic comemorant,
i em diuen que no i me n'he de tornar a casa.
i així doncs passen dos, tres mesos,
anant a pitjor, sobretot, aquesta sensació de cansament, d'ofec,
i un mal de cap incapacitant, pitjor que el que havia tingut mai abans.
Clar que molestem, perquè no tenen res, no saben què donar.
I, per tant, doncs, millor a casa.
Ens trobem que no ens vol anar enlloc.
Aquestes veus que hem sentit
són les de les dones testimonis del reportatge Malalts Persistents,
que va emetre al 30 minuts de TV3 el passat diumenge 20 de febrer.
Avui, a Ràdio Desvern,
tenim amb nosaltres una altra d'aquestes veus
afectades per la malaltia.
Ella és la Mònica Condemines, veïna de Sant Just,
i afectada també per Covid Persistent.
Hola, Mònica, bona tarda. Hola, bona tarda, Núria.
Què tal? Bona tarda.
Hola, Mònica, bona tarda. Hola, bona tarda, Núria.
Què tal? Com anem? Bueno, anar fent.
Anar fent, no?
Bé, en aquesta entrevista a la Mònica
volem visibilitzar la malaltia de Covid Persistent,
malaltia que el 6 d'octubre del 2021, és a dir, no fa tant,
l'OMS va definir formalment, en un document, Mònica,
consensuat amb els centres de recerca de tot el món,
i va dir que era, atenció, ho defineixen així, diu,
Covid-19 es produeix en individus amb antecedents
d'infecció probable o confirmada del SARS-CoV-2,
generalment tres mesos després de l'aparició de la Covid-19,
amb símptomes que duren almenys dos mesos
i que no poden explicar-se per un diagnòstic alternatiu,
i que els símptomes més comuns són la fatiga,
la dificultat per respirar i també la disfunció cognitiva.
Mònica, tu, quan et contagies de Covid?
Mira, jo em contagio a l'abril del 2020.
Jo soc infermera, treballo a l'hospital,
estic en una planta de medicina interna,
i el març es va convertir en una planta Covid,
i allà vaig agafar la malaltia.
Jo començo amb...
El meu primer símptoma van ser les miàlgiques,
vaig tenir un dolor a les cames, estan treballant,
i com que portaven un mes de molta feina,
les companyes no, això és el cansament,
jo estic rara el dia següent, hi ha una mica de fabricula,
jo sí que vaig tenir l'oportunitat
d'anar al meu hospital i em van fer una prova PCR,
conforme a la que has dit abans de la definició,
molt ben dit, que és una infecció probable o confirmada,
perquè també podem mirar per aquí que hi ha molta gent
de la primera onada que no va tenir cap prova
que pogués dir que eren positius en Covid.
Aleshores, jo agafo...
començo amb febre, tinc...
falta d'aire,
m'han denosticat que tinc infiltrats pulmonars,
però com que no estic lleu,
no m'hospitalitzen,
i estic a casa amb una hospitalització domiciliària,
cada dia em trucava al metge de l'hospital.
Passen les setmanes, començo amb molta, molta fatiga,
una estènia que no podia aixecar del llit,
estic confinada a l'habitació durant un mes,
i quan puc sortir,
no puc caminar, de fet, no podia caminar,
em va costar molt temps caminar.
La setmana següent, que ja feia cinc setmanes
del contagi,
faig el que es diu síndrome de Guillem Barré,
una polineuropatia, té una afectació del sistema nerviós
perifèric, vaig començar amb parastècies,
des dels peus ascendents fins a la cara.
Què vol dir això de les parastècies?
També amb punxades, com quan se t'adorm un peu,
i aquelles punxades que queda de mica fins que se'n va,
doncs jo vaig començar a tenir les cinc setmanes.
Això és...
Després d'un virus pot sortir aquesta síndrome.
A mi també se'm va complicar amb aquesta síndrome.
Vaig anar fent, jo sort que treballo a l'hospital,
i vaig poder ser atesa pels meus companys de fa trenta anys,
tant la meva doctora de Medicina Interna,
que és el doctor del Neuròleg.
Em va anar fent seguiment, i cap al mes de juny començo a caminar,
perquè no caminava.
Jo visc davant de l'escola Montserrat,
i per donar la volta a les bases, ho vam controlar amb el meu marit,
vaig trigar una hora i quart a donar la volta,
una cosa que es fa en sis minuts.
Bé, mica en mica vaig anar-me recuperant,
vaig anar a la casa que tenim d'Estiuet,
i vaig tornar al setembre,
i amb aquesta vall que tenim a Sant Just, vaig dir que he de caminar,
perquè la meva idea que havia de caminar, caminar,
que això em curaria, no?
No va ser així. Jo vaig començar a caminar,
i vaig estar tres mesos gairebé caminant.
Quan arriba el setembre, al desembre, un bon dia,
anava caminant per la vall, havia fet uns vuit o nou quilòmetres,
i jo no em recuperava.
De fet, feia tot això perquè per mi mentalment anava molt bé.
Vaig anar a la muntanya i allà anar...
Però després sempre a les tardes estava estirada al llit.
Doncs la fàtiga va arribar i es va quedar fins ara, que la tinc.
Aleshores vaig tornar a la doctora, que em veia cada 15 dies,
i em va dir, ostres, i amb molta humilitat...
Primer em va fer proves, totes les proves surten bé,
perquè el problema que tenim és que hi ha moltíssimes proves
que ens fan, però surten bé.
Radiografies, anàlisis...
Sí, anàlisis, a mi em van fer en geotag,
perquè mira que no tingués un TEP, un trombomolisme pulmonar.
Jo vaig prendre tots els medicaments que es van fer
a la primera onada, em vaig posar heparina...
La doctora em va veure que tot sortia bé,
i amb molta humilitat, que és el que nosaltres demanem
moltes vegades amb la dimònica, fins aquí arribo.
Jo, no sé, conec un metge al clínic,
que és especialista en fàtiga crònica,
potser que vagis allà o no vaig allà,
i em diu que tens un síndrome post-Covid, tens una fatiga,
aquests dolors que tens, aquestes miàlgiques...
Seria com similar a una fima miàlgica,
però no li volem dir així, perquè nosaltres el que tenim
és símptomatologia de la Covid, i que està persistint en el temps.
A partir d'allà m'he de posar les piles,
me'n vaig al cap d'aquí,
me'n vaig al cap d'aquí, al poble,
i parlo... Bueno, no hi havia visites presencials,
i jo vaig insistir moltíssim en que volia una visita presencial.
Ho vaig aconseguir, perquè no m'havien vist,
això era el gener, jo m'havia contagiat a l'abril.
Havien passat uns 10 mesos o 9 mesos.
I finalment la doctora em va visitar,
i li vaig dir que necessitava ajuda,
que a veure on em podia enderir.
Vaig anar al neuròleg,
el que passa és que no vaig tenir visita fins al cap de 3 o 4 mesos,
i al raumatòleg, per les meves miàlgiques,
que no vaig tenir visita fins als 11 mesos.
L'he tingut ara, el novembre passat.
Jo, veient això que em va dir que tot aniria lent,
també per les xarxes jo havia vist
que a l'Institut Goodman hi havia un programa post-Covid,
que jo em volia beneficiar,
perquè aquell estiu que jo vaig començar a sortir,
vaig començar a notar alteracions cognitives.
Jo tenia pèrdues de memòria,
volia dir una cosa i no en sortia,
la paraula no hi havia manera.
Si em comunicaven a casa meva,
si volia dir passar amb la cadira,
i deia passar amb la cadira, volia la sal.
Llavors, en gestos eren una mica impactants.
El neuròleg de l'hospital em va dir que això,
moltes vegades després d'un procés víric,
passa.
I a més, he tingut la síndrome de Guillem Barré
que també produeix aquestes alteracions.
Jo amb tot allò confio, però quan arriba al desembre,
que no milloro, i al gener dic que aquí tinc alguna cosa.
Com que jo ja havia contactat amb el col·lectiu
d'afectades i afectades de Covid persistent,
que és una plataforma que es va muntar a Catalunya
cap al maig.
De fet, es va crear per les xarxes socials.
Aquesta plataforma, tot va ser on-line.
Sí, va ser on-line.
Va ser per mi per una entrevista que li van fer a la Lara Toro,
al diari Ara,
denunciant que hi havia més gent,
que no podia ser que ella estigués sola,
que hi havia més gent, com una crida.
Llavors, una altra companya del col·lectiu, la Cristina,
va fer un reclam, a veure si hi havia més gent,
i sí, sí, dit i fet, es va muntar,
i elles, quatre o cinc, van ser supervalentes,
i amb molta empenta que van fer aquesta plataforma.
Jo contacto amb elles,
jo les segueixo per Twitter i per Instagram
a partir del juny.
Del 2020.
I el setembre, contacto amb elles.
Però no estic en cap xat, perquè no vull contaminar-me molt,
perquè...
Llavors, només amb la difusió ja tenia prou.
Quan al gener ja estic tan fotuda, ja m'entro al xat,
i la veritat és que allà trobes un escalf molt important,
i...
Bueno, acabes de fer llistes amb persones
que estan passant pel mateix que tu.
I veus que hi ha moltíssima gent que està com tu,
i també veus moltes injustícies,
perquè jo, per exemple,
he tingut la sort d'estar treballant en un hospital,
que van fer que jo pogués tirar...
Buscar els meus recursos, però hi havia gent que no podia.
Jo podia tirar de l'assistència privada, perquè treballo allà,
però molta gent només tenia l'assistència pública.
L'assistència pública estava en aquells moments,
sobretot a la primera onada,
només per la malaltia greu, no?
Sí, la gent que s'estava...
Doncs els enviaven cap a casa i no sabien què fer.
Jo, amb això, vaig tenir molta sort.
En tot això, veig que l'Agutman...
A la doctora del CAP li demano que em faci una derivació.
Ella no sap ben bé com fer-m'ho, però em fa la derivació,
i jo soc la que demano ajuda a l'Agutman.
I allà, cap a l'abril,
començo un programa de rehabilitació física,
respiratòria i cognitiva,
que consistia en dos dies a la setmana,
anar allà a fer rehabilitació física,
que és molt important, la rehabilitació,
ja que no tenim cap tractament actualment,
sinó que hi ha alguna sintomatologia,
però no trobem res, perquè la gent que té cefalees
no els calma gaire bé res.
Les miàlgiques jo porto...
Ara porto 22 mesos de malalta, d'aquí res farà 23.
I jo sempre estic amb les miàlgiques.
Miàlgiques són...?
Miàlgiques és dolor muscular.
Jo tinc miàlgiques, tinc artràlgiques,
que són dolor articular.
Aquest em va venir posteriorment,
aquell gener del 2021,
em van venir també els marejos, la inestabilitat...
Acuífans pot ser?
Acuífans en tinc molt pocs, però de tant en tant em surten.
Vaig tenir afonia, la gent em trucava,
i jo acabava sense poder parlar.
Això, afortunadament, m'ha anat marxant,
tenir sensació a la gola.
Hi ha algun símptoma, Mònica,
que t'hagi marxat completament des del principi?
No, des del començament, no.
Jo, com et dic, tenia miàlgiques, el dolor muscular,
la fatiga extrema,
vaig arribar a dir a la meva autora,
ara, quan poso fatiga o astènia
en els meus cursos dels meus pacients,
ara saps realment què és,
perquè és com una sensació de no poder fer res,
no podies moure.
I durant tot aquest temps, Mònica, a nivell laboral,
quina és la teva situació?
La teva situació és a dir, estàs de baixa?
Sí, fa aquest mes de març faig 23 mesos de baixa.
Això també s'ha de mirar molt perquè és l'altra pandèmia,
perquè som totes amb una edat laboral molt activa,
perquè som molt joves,
i aquí tenim el gran problema,
perquè hi ha un tant per cent que ha pogut tornar a treballar,
fent-se reduccions,
i perquè potser la seva feina els permetia anar a menys hores,
o el tipus de feina,
o no tenien una alteració cognitiva,
per exemple, jo ara tinc una alteració cognitiva,
no em veig capaç,
jo hi he passat per Alicam,
que és l'Institut d'Ablacions Mèdiques,
i hi he anat dues vegades,
vaig anar als 12 mesos,
allà em van donar una pròrroga de 6 mesos,
la doctora que em va atendre em va dir que no estava bé per treballar,
i em donaven 6 mesos a veure si en aquest espai de temps jo millorava.
Quan va fer 18 mesos,
vaig tornar als 19 i mig,
i allà continuava amb les meves alteracions cognitives,
perquè tinc pèrdua de memòria, falta de concentració,
també la tensió,
i això m'afecta també amb l'aprenentatge,
tot i que vaig fer l'agutman,
que també t'estava explicant abans,
hi ha també un programa que tenen,
un programa d'alteració cognitiva,
i vaig fer-lo durant dos mesos.
Va anar bé, però quan passa un mes,
tornes una altra vegada,
els despistes,
coses com ficar el sabó de la rentadora a dins la nevera,
vingui un fill i t'ha dit
que t'he aprovat aquesta assinatura de la uni que em costava,
i celebrar-ho,
i jo a cap de tres dies dir-li,
i li diuen ara,
però si vam sopar i vam dir que bé,
no me'n recordo d'aquestes coses,
tens aquests lapsos de memòria.
Ara he perdut el fill i no me'n recordo ben bé,
de què t'estava dient,
estàvem parlant de l'ICAM...
Que havies tornat a anar...
Sí, allà aleshores em va fer una avaluació neuropsicològica,
i ara estic a l'espera del dictamen mèdic de la resolució,
perquè ja els 24 mesos...
És com el tope, no?
És el tope, aleshores estic allà esperant,
amb molta angoixa,
perquè cada vegada que he anat a l'ICAM,
abans, al pre i al post, tens molta angoixa,
perquè tu veus que ets un campàs,
jo, ojalà, pogués tornar a fer la meva feina,
m'encanta la meva feina, m'agrada molt el meu hospital,
abans de la pandèmia feia un any que feia,
a més de la meva feina,
un programa de pacients pluripatriògics al domicili,
i m'encantava, i tot això m'ha imbat,
perquè jo crec que no podré tornar a fer això de moment,
ara per ara no puc fer-ho.
Però ara també estic sent rehabilitació,
que us volia donar les gràcies,
perquè el setembre d'aquest any 2021,
jo segueixo Instagram i Twitter, però Twitter no gaire,
però Instagram, com el dia, no me'n recordo,
però el dia d'avui, el 28 o 29 de setembre,
veig la notícia, m'agrada veure la secció de notícies...
L'Instagram per ràdio d'esvers.
Sí, m'agrada veure les notícies,
el recull de notícies que hi ha en les històries,
i pum, veig que heu entrevistat
una terapeuta, una coordinadora de l'hospital
de dia de trastorns cognitius lleus,
moderats del soci sanitari d'Hospital de Sant Joan de Déu,
que està aquí a Esplogues.
Ho he dit bé, que és molt llarg.
Hi havia la Laura, que és la coordinadora
de l'Hospital de dia,
i hi havia la Sandra, que és la neuropsicòloga.
Jo escolto i sento que és per dèficit
d'alteracions cognitives lleus i moderades.
Això és per mi, perquè jo necessito,
i vaig trucar directament.
Ja directe.
El que m'ha ensenyat aquesta malaltia
és que has de buscar-te la vida,
perquè la sanitat pública no arriba a tot,
i jo pico a totes les portes.
Aleshores vaig parlar amb elles,
i em van dir que aquí et podem ajudar.
Vaig preguntar com ho havia de fer,
vaig posar contacte amb el CAP.
Allà no ho sabíem ben bé,
i a través de la treballadora social, la Mireia,
es van posar en contacte i vam fer la derivació.
Una salutació, que segur que m'escolten.
I a les meves còmpies, que n'hi ha tres més,
la Cris, la Maria José i la Irene,
que fem molta pinya, ens hi hem les lluitadores,
i fem força, intentem buscar tot el que trobem,
i tots els estudis que hi ha, intentem...
D'aquí a Sant Just, Mònica,
saps si hi ha més gent en la mateixa situació que tu,
s'han donat a conèixer,
veus si estan també amb aquest col·lectiu que es va crear?
No, sé d'aquestes noies que t'he dit.
Una és de Molins de Rei,
les altres dues són de Sant Just, i jo també.
I ara, pel xat, va comunicar una noia,
que crec que és de Sant Just,
va dir que ha vist que entra de Sant Just i Sant Feliu.
Potser ho ha mesoi.
Em penso que es diu Mireia,
i estem esperant a veure si pot venir,
perquè s'ha posat en contacte aquí per fer la rehabilitació comunitària.
Però també necessitem molta ajuda amb la rehabilitació física,
perquè...
Una de les veus del documental deia,
va dir,
amb la Covid-pacient és com haver-te posat 40 anys de cop.
Tu notes aquesta...
Jo diria 30.
30, potser és massa.
Potser és massa, jo tinc 52, ara que els acabo de fer,
i potser la meva mare està a punt de fer 80,
i jo em comparo amb ella quan anem caminant i diu,
espera que em fan mal els peus, espera que em canso,
i jo em canso, totes les meves amistats,
el suport que m'han donat,
que, bueno, per mi ha sigut molt.
Quan anem a caminar,
jo caminava molt i vaig deixar de caminar,
i un mes que sortim anem molt a poc a poc,
i bueno, ells ho accepten i van com estic jo,
també veuen que no soc la Mònica que era.
Et compares molt amb la Mònica que hi havia abans,
la Mònica que és ara?
Ho vaig fer durant un temps,
però jo un bon dia després d'haver passat la valoració mèdica a l'any,
vaig veure que jo tenia molta confiança
en què em curaria, em curaria, em curaria.
La confiança i l'esperança la tinc,
però potser si sospeses hi ha una mica més
que no m'estic curant,
aleshores has de buscar les teves eines
perquè no t'afecti psicològicament.
Jo soc una persona bastant forta,
i bueno, ara sí que he estat anant amb una terapeuta,
i ella ja m'ho diu,
em diu, ostres, ets forta tu, no?
Però bueno, més que res per veure si ho estava fent bé,
per no caure en res,
perquè un dels estimes que tenim,
i que això fa molta ràbia, és com el viatge gènere,
que això s'ha de visibilitzar,
que el 75% són dones,
i clar, ràpidament, a molta gent,
a mi també m'ha passat,
m'ha passat fa una setmana o dos
per segona vegada a la neuròloga, el Brogi,
que també t'acaba dient,
mira, has de fer la teva vida
perquè acabes amb una depressió,
i jo li vaig dir, perdona, supersèria,
i ara ja no em tallo per res,
perdona, tu no em coneixes de res,
és la segona vegada que em veus
i no saps com soc jo,
no saps ni com era abans,
el que em deia és que si em comparava ara,
no vull buscar-me la Mònica d'abans,
que soc una Mònica diferent,
però amb el que puc fer del que era,
intento fer-ho, i llavors busco la vida.
Ja li vaig dir a la doctora,
no vinguis per aquí,
perquè jo no estic ni...
Evidentment hi ha dies que tens angoixa
perquè estàs esperant anar amb una prova,
estàs esperant els resultats,
estàs esperant la resolució delicada.
Clar, tothom que està malalt,
no sé, una persona que té un càncer,
també té aquests moments.
Una persona que té una anemònia,
que triga a curar-se,
també té aquests moments.
Nosaltres també ens hem de permetre
que el luxe d'estar de baixó.
Però aquest viatge general ha de desaparèixer,
perquè si no ens cansien a mirar la dona
que té ansietat,
que és el que fèiem sempre abans,
la dona que té la depressió, i no.
Amb això hem de lluitar moltíssim.
En el documental també es posa de manifest
que pel fet que la majoria
de defectes sigueu dones,
això també potser ha contribuït
en que la recerca
no hagi estat tan accelerada,
o s'hagi anat tan lent.
Pot ser que sigui també.
Això també pot ser un dels motius.
Aleshores, no s'ha invertit.
Jo, com que he anat mirant
què t'he dit de xuleta,
porto una de les coses importants
que ha d'haver de dir,
és aquesta.
Cal molta recerca.
Els metges que entenen
i que ens entenen,
ja ens diuen que això no s'acaba
amb un any ni amb dos.
Això vindrà molt temps,
i poden passar 7 o 8 anys.
Aleshores, ens hem de fer cas.
Necessitem recursos, necessitem diners,
bàsicament, necessitem que la sanitat pública
ens escolti.
Som aproximadament
de 100.000 persones a Catalunya,
en el nostre territori,
afectades de Covid persistent,
de les quals moltes no saben
que tenen una Covid persistent.
Per això necessitem visibilització.
Per això hem de sortir
als mitjans de comunicació,
que això els arribi als polítics,
que són els que realment manen
a poder destinar recursos,
partides, diners,
amb la recerca
i també necessitem
que hi hagi
una formació als sanitaris,
perquè també ens hem trobat
encara és hora, ara,
que hi ha gent que no sap
el que és una Covid persistent.
O sigui, professionals sanitaris
que no saben el que és una Covid persistent.
Nosaltres estem molt entredades
perquè estem molt ficades
i tenim la xarxa al WhatsApp.
És la realitat del dia a dia.
Què fas? T'aixeques, mires com estàs,
avui em fan més mal les cames,
avui no sé què, avui interossegues
per les parets fins arribar al lavabo,
t'has de sentar per dutxar-te,
coses d'aquestes que a mi, per exemple,
hi ha gent al carrer que em diu
Mònica, però si estàs molt bé,
físicament se'm veu molt bé,
però si estàs parada,
però jo tinc moltes coses,
molta sintomatologia,
s'ha de visibilitzar això.
Després, aquesta formació als sanitaris,
a més a més,
es van fer,
es van crear,
que això és molt important
perquè el col·lectiu d'Efectades
va col·laborar amb el Departament de Salut
i crec que va ser el març del 2021,
va sortir una guia clínica
perquè tinguessin
l'assistència primària,
perquè de fet és on hi ha
el primer lloc on hem d'arribar.
Quan et trobes malament,
el primer que fas és anar al cap
del teu poble, de la teva zona,
aquests sanitaris,
metxes, metxes infermeres
necessiten
una formació
i utilitzar aquestes guies,
que al Regne Unit
va sortir una de l'Anais,
a Espanya també va sortir
de la Societat de Metges de Família,
també hi ha una altra,
o sigui que hi ha nenes ara,
i hi ha companyes que estan
en contacte
per poder anar-les actualitzant.
Tot això és molt important
que arribi als professionals sanitaris,
que són els que ens han d'ajudar.
Una de les doctores
en el documental deia
que és una malaltia nova
de la qual no en sabem res,
l'única informació que tenim
és la que ens donen els pacients.
Aquesta no sé si va ser la doctora Lourdes.
També he de dir que jo
en aquell gener del 2021
amb tota la meva ugeria
també havia enviat mails
a Can Ruti,
perquè és la unitat de Covid Persistent
de l'Hospital Germàntrias i Pujol
que es diu Can Ruti,
popularment.
Vaig aconseguir entrar,
em va començar a visitar el febrer
i allà sí que va haver-hi
a part de la meva matxesa
de medicina interna,
sempre dic que estic molt agraïda
i encara hi vaig
i que ella sí que em va entendre.
Allà et sents super acollit,
allà t'entenen de tot, allà diuen que no,
t'ho inventes per res,
que la sintomatologia és la que tens,
hi ha símptomes que van i venen,
hi ha símptomes que et venen nous,
com t'he dit jo el febrer vaig començar
a tenir molta més sintomatologia
que no pas la que tenia al començament
i la majoria se m'ha quedat a mi.
Hi ha gent que li va, hi ha gent que li ve,
però a mi hi ha molta que s'ha quedat.
Allà estic molt contenta,
et donen molt suport
i et van derivant a moltes especialitats.
El problema que hi ha
és que només hi ha una unitat.
Per totes les persones que...
Gairebé per tota Catalunya.
Ara hi ha una unitat a Belbitxe,
hi ha unitats que s'han dit que eren,
però no era cert perquè eren unitats,
perquè jo tinc companyes que han anat
al clínic, a Belbitxe,
han anat a Mataró,
però eren unitats com post-Covid,
per pacients que tenen seqüeles
de haver estat, per exemple...
No és el mateix...
No és el mateix.
O sigui, les seqüeles,
per exemple, una persona que ha estat a l'UCI
pot tenir moltes seqüeles.
Una persona que ha tingut una pneumònia
que li queda una fibrosis,
allò sí que és una seqüela,
aquella fibrosis que li ha quedat afectat al pulmó.
Però nosaltres tenim sintomatologia.
La Cris, una companya que està a mi a Revitació,
té febre cada dia
i es va contagiar el març del 2020
i té febre cada dia.
Clar, són símptomes.
I allà potser et sents superrecolzada.
Perquè dins d'això,
volia recalcar que encara és hora
que els metges em demanem
que tinguin més humilitat.
Perquè quan anem als metges,
molts encara diuen...
Dubten.
I et diuen que això passarà o això no.
T'has sentit jutjar d'alguna vegada, Mònica,
o que t'hagin posat en dubte,
o que s'hagi posat...
Com dient...
Sí, hi ha hagut algun metge...
Com t'he dit fa 10 dies,
vaig anar al brògi i vaig dir...
Tu no saps ni qui soc jo.
I la gent que sap com és el meu estat normal,
no?
Veu la diferència
amb el meu estat normal d'ara.
Ara seria el meu normal,
vull dir-li, d'ara.
I, bueno,
demanem més humilitat.
Després demanem que les derivacions
que es fan des del CAP
venen rebutjades, moltes vegades,
molta gent.
Jo vaig tenir sort,
però vinga per les companyes
que els hem demanat, per exemple,
des d'aquí una derivació al medicin interne
i venen rebutjades.
Per què? Perquè tampoc és això.
Han de saber ben bé el que és la Covid persistent.
I llavors és un cercle
de que, bé, el rebutjo perquè això ja ho pot fer
des del CAP.
Però potser t'ha de veure una neumòloga,
potser t'ha de veure moltes...
Penseu que és una malaltia amb molta sintomatologia
i és multisistèmica,
afecta molts òrgans.
I aleshores hi ha moltes especialitats mèdiques
que ens haurien de visitar.
Primer des del CAP
i després, si ho creu en convenient, d'allà,
però que no la rebutgin.
Una cosa molt important,
referent a la unitat de Covid persistent
de Can Ruti,
és que, clar, s'haurien de crear
unitats per a tot el territori.
A tot el territori, a Catalunya,
necessitem més unitats,
perquè ha de ser equitatiu a tot el territori.
Tothom ha de poder accedir.
Jo veig que les terres de l'Ebre
estan deixats de la mà de Déu.
Allà no els arriba.
Algo a Tarragona,
però no els arriba.
Tot està aquí, a Barcelona.
Tot està aquí.
I que ve de Lleida,
que ve de la Vall d'Aneu,
que pobres han estat venint
a l'Institut Goodman
a fer habitació. No pot ser.
Necessitem més unitats.
Hi ha hagut una pandèmia de la Covid,
però la Covid persistent
també és una pandèmia.
A nivell econòmic també pot ser una afectació
al cap dels anys, no?
Perquè tantes persones de baixa...
Tantes persones de baixa amb edat laboral activa,
això és una pandèmia...
econòmica.
Ara, a curt plas, potser no es veuen
les conseqüències o no es pot preveure del tot,
però això en uns anys...
Després m'havia posat això de la recerca,
perquè necessita molta recerca clínica,
epidemiològica,
per tractaments...
Allà...
Jo els que conec...
Hi ha molts estudis.
Jo, com que estic a l'estudi
d'allà de Can Ruti,
ens van fent controls cada tres mesos
també amb l'idiacol, també hi ha estudis...
Bueno...
I visibilitzar molt, i des d'aquí
fer una crida a gent
d'aquí de Sant Just
i qui escolti de la comarca,
que...
que potser es pensen
que no tenen Covid, però sí,
perquè un mal de cap que tenies abans
i ara el tens diferent i has passat la Covid,
és un signe que tens això.
O unes mialges o una fatiga
que dius que no puc amb la meva ànima,
o gent que té problemes digestius.
Dius que porto diarres
des que vaig agafar la Covid,
que la vaig agafar, no ho sé,
a l'estiu del 2021 o a l'estiu del 2020.
Escolta, tu has fet mirar,
si tu no entenies,
hi ha molta sintomatologia així, no?
I dius, hòstia, això ho has de dir.
Llavors, que es fosin en contacte,
poden posar en contacte amb el col·lectiu...
Bueno, primer que vagin al cap
i que insisteixin molt.
Primer els metges.
Molt, molt insistents.
Hem de ser persistents.
Ja que tenim una malaltia persistent,
hem de ser persistents.
I si volen,
posar-se en contacte amb el col·lectiu
d'Afectades i Afectats,
de Covid Persistent,
que si vols et dic el correu.
El correu és una mica difícil,
però...
Afectats, Covid Persistent,
a l'internet.
Afectats, Covid Persistent,
a Twitter, a Instagram.
Que és...
A la llista de Covid Persistent.
Busqueu Covid Persistent
a la llista de l'internet.
O inclús introduint-lo a Google mateix.
Sí, ja veureu el logo del col·lectiu.
Clar.
I bueno...
Afrontar el dia a dia.
també això de l'Hospital de Sant Joan de Déu, que també és molt important
que l'Hospital de Díaz es posin en contacte amb els seus metges
que diguin que sí que hi pot haver una nerviació i si no que truquin directament
a parlar amb la Sandra Sanz, que és la neuropsicòloga,
amb el telèfon que ja ho heu de dir aquí, que és el 93-470-6412,
o amb la Laura Fernández, que és la coordinadora de l'Hospital de Díaz,
demanant per l'Hospital de Díaz.
Des d'aquí una salutació per Ries per la Maite, les terapeutes,
la Natàlia, que ara estic allà, m'han donat sis mesos,
ara ja porto tres i mig, i bueno, hem d'exercitar,
però bueno, sempre amb la por que igual tenim una inflamació,
perquè es creuen que potser hi ha moltes...
Del sistema nerviós, no? Del sistema nerviós,
o potser tenim un reservori del virus al cos,
o potser és una atracció del sistema immunològic,
i no sabem ben bé, però bueno, hem de tirar endavant, hi ha molta força,
encara que hi hagi dies dolents, sempre hi ha algú que t'anima.
Doncs Mònica, amb aquest missatge optimista, d'esperança i també de lluita,
em donem per acabar de l'entrevista.
Ha estat un plaer poder escoltar el teu testimoni,
segur que servirà per molta gent que ens hagis estat escoltant,
i res, desitjar-te també molta sort i molta força.
Moltes gràcies, Núria, i moltes gràcies per donar visibilitat
a aquesta nova malaltia.
Vinga, que vagi bé.
Gràcies.
Adéu.