Escolta's la Rambla, la vida s'enjustenca a través de les zones.
Passant set minuts a dos quarts de dotze del matí, d'avui dimarts 14 de maig,
esteu al 98.fm escoltant el magazine La Rambla de ràdio d'Esvern.
Farem l'entrevista del dia, que també la podeu seguir pel canal de Youtube de l'emissora.
Avui saludem la Carme Malaret, que és artista, ceramista, s'enjustenca,
professora de les arts plàstiques, també municipals,
i fundadora de l'Espai de Lliure Creació Carme Malaret de Sant Just,
que, a més a més, ve acompanyada també per la Teresa Ferró,
que és el grup del petit comitè de l'Espai de Lliure Creació de Carme Malaret.
Malaret, la saludem. Què tal? Bon dia, Teresa Carme. Com va?
Hola, bon dia. Bon dia, bon dia, Núria.
Bé, doncs, una mica el motiu d'aquesta entrevista és perquè aquest passat cap de setmana
es va fer com si diguéssim l'última acta o l'última activitat
marcada dins d'aquest any que hi ha hagut de celebració
dels deu anys de la primera dècada de l'Espai de Lliure Creació,
que, si hi fem memòria, fa un any es va fer una xerrada
en què hi havia un físic teòric, un activista cultural, un crític,
també un artista sonora, i aquest cap de setmana va haver-hi el Festivert.
Com va anar aquesta última activitat per clausurar?
Jo crec que magníficament va ser una activitat que posa la cirereta
de tots els actes que hem fet durant aquests deu anys.
Ho vam fer a través del Menjar, una proposta de la Mariona Pujol,
que crec que ens va sorprendre, no Teresa, gratament,
tots els assistents que vam participar en la preparació dels menjars
que ella havia proposat, i després naturalment ens els vam menjar.
Estaven boníssims.
I, a més, va participar molta gent jove, cosa que no sempre passa.
Hi havia infinitat de gent jove.
Tot era de color verd, perquè si es va voler la Mariona, va ser un festival.
Que bé! Era una proposta artística i gastronòmica,
i sí que és veritat que la gastronomia a vegades és una manera
d'entrar amb el públic una mica més jove.
També la que ho feia era jove, que no sempre passa,
i això també treu el públic jove.
I per què vau pensar que seria una bona manera de tancar aquest aniversari?
En realitat ja vam fer un sopar el mes de juny de l'any passat, va ser,
que estava pensat perquè el fes ella.
Però ella en aquell moment no va poder i va quedar pendent,
i aleshores el tancament final hem decidit que ho fes ella, ella podia,
i realment va ser una bona pensada.
He calculat més o menys que hi ha hagut una desena d'exposicions
o activitats al llarg d'aquest últim any a l'espai.
Per tant, podem dir que l'efemèride està més que amortitzada.
Durant aquest any, en algun moment o altre,
han passat artistes que d'alguna forma us han anat també
acompanyant al llarg d'aquests deu anys?
I tant!
També entenc que han faltat, no?
Durant aquests deu anys hem impulsat moltes línies de treball
i això ha comportat que passés gent creativa
dels diferents àmbits, des de l'àmbit del pensament,
però també de l'àmbit científic i del més de llenguatges visuals i plàstics.
Normalment, sempre hi ha gent que l'acabem de conèixer
i que s'incorpora en projectes.
Hi ha gent que ja fa anys que comparteix aquest projecte,
que és l'Espai, i que d'alguna manera no periòdica,
però quan té coses a portar, doncs encantats d'oferir-li un lloc
perquè sigui altaveu del seu llenguatge creatiu en l'àmbit que sigui.
Perquè l'Espai no s'ha tancat mai com si diguéssim
a cap tipus de llenguatge en principi o de disciplina, per dir-ho així?
No, més aviat està obert a totes les disciplines,
no només de l'artística sinó, com diu la Carme, del pensament
i tot tipus de cosa que pugui interessar,
estem oberts a posar-ho a l'abast de la gent.
I al llarg d'aquest any, la gent, el públic,
com ha respost a les diferents propostes?
Per exemple, a les mostres express que hi ha hagut,
a les obres del projecte Custòdia?
Són coses diferents que també atrauen públics diferents.
Per exemple, ara el mes de juny, que ja tenim llat el dia 26, 27 i 28,
es clausurarà la cinquena edició del projecte Custòdia.
Això vol dir que les sis obres que han anat passant
per diferents espais domèstics van sortir de l'Espai el setembre
i ara tornen. Són obres que, a part dels custodis,
de les persones que les han tingut i de les seves amistats,
no s'han vist, no s'han fet mai pública, no s'han posat
ni a les xarxes, no s'ha fet cap publicació en el blog,
perquè era un trajecte que s'havia de preservar, com podríem dir...
Volíem que per cada custodi fos un descobriment, no una cosa.
Ah, mira, ara m'arribarà l'obra de tal.
Volíem que cada vegada descobrissin. Era una incògnita.
Ells s'havien apuntat en aquest projecte,
però no sabrien quines obres rebrien.
I aleshores és completament...
Clar, com una mica de sorpresa.
De misteri, no? El misteri de l'art.
Sí, però ara arribaran ja a l'Espai, es farà públic,
es farà una mostra després que s'exposaran perquè tothom
les pugui gaudir i també exposarem el que ha donat de si
al projecte i als comentaris de la gent quan rep una peça
que potser no li encaixa o que mai...
Jo crec que la selecció d'aquest any dels artistes,
que sabíem quin tipus d'obra portarien,
són obres amb llenguatges molt diferents, cada un d'ells,
i no són obres que estiguem, algunes d'elles, no totes,
però que estiguem acostumades a poder-les tenir en un espai domèstic.
Són obres, de vegades, de lectura difícil.
Tens l'obra i dius, i això a casa meva on ho poso?
On ho poso, no? Vull dir...
Sí, però com que només arriben i duren un mes i mig
i després se'n van, si em molesta molt, hi ha peces que
a alguna gent no els ha agradat tenir-les a casa,
llavors les han posat a la caixa i quan ha tocat tornar-les
amb el custodi que els hi tocava.
És un projecte, de veritat, que és molt interessant.
Al principi eren deu obres, aquest any han sigut sis.
Quan algun artista entra en contacte amb l'espai
és perquè us coneix directament, perquè coneix a tocar-me,
perquè ha conegut l'espai mitjançant alguna altra temàtica?
Això ho sabeu o...?
Bé, ja de tot.
El boca-orella també.
Sí, el boca-orella, el que ha vingut alguna vegada
i ha dit, mira, tinc un projecte.
Llavors el presenta, es debat en aquest petit comitè
que són vuit o nou persones i si ho trobem interessant,
doncs ho tirem endavant.
De vegades, aquests projectes venen perquè algun membre
d'aquest petit comitè creu que hi ha un artista
que pot ser interessant i que pot congregar
amb les nostres idees i venen una mica així.
És a dir, que els canals són diferents.
Moltes vegades els artistes es posen en contacte
amb algú de nosaltres,
i nosaltres ho exposem quan fem la reunió
i si ho trobem interessant entre tots, doncs es tirem endavant.
Teresa, tu com a membre d'aquest petit comitè,
de quina forma acompanyeu, com si diguéssim, la Carme,
que és una mica la figura clau, la directora?
La directora no, eh, per favor.
És que no sé com dir-ho.
Soc un membre més, no, cofundadora, perquè tampoc...
Cofundadora, perdó, cofundadora.
Com aquest petit comitè, no?
Bueno, en realitat...
El petit comitè,
fem una sèrie de reunions
on posem totes les coses que hi ha,
les coses que s'han fet, les valorem.
Si hi ha alguna cosa a fer o algú aporta alguna cosa
o es posa, i llavors entre tots decidim
com ho hem de fer, si ho tirem endavant,
si no ho tirem endavant, mirem les dates
o, per exemple, mirem el calendari
i veiem que hi ha alguna data que està una mica fluixa.
Llavors ens diem, aviam si algú sap d'alguna cosa,
té alguna idea, anem fent així.
I sou gent de perfils, entenc, professionals diversos?
O esteu molt vinculats amb l'art?
No, no, no.
Jo crec que tenim ganes de...
Bé, més aviat sí que estan vinculats amb l'art.
L'única que potser estic menys soc jo, no?
I el Toni.
I el Toni, sí.
Però, bueno, dintre d'aquest petit comitè
hi ha funcions que no cal que estiguis vinculada amb l'art,
sinó que, per exemple, la Teresa se n'encarrega dels números
i és una feina pesada.
I sort d'ella que ens posa una mica falla.
Jo crec que cadascú agafa l'àmbit
que pot aportar més
i en un moment donat ens hi posem tots.
Però, per exemple, això que deies, com ens acompanyem?
Si algú, per exemple, en el cas de la Mariona,
que va ser que li vam demanar que fes la clausura,
perquè creiem que després que feia un any,
l'11 de maig del 2023,
es va fer un debat, diguéssim, cocotero,
i de repensar què era l'espai,
volíem acabar-ho amb una cosa lúdica.
Llavors, dintre del petit comitè es va exposar
la idea d'aportar la Mariona
i una de les membres d'aquest petit comitè
és la Iona Palau.
Llavors, la Iona ha sigut la que ha coordinat,
la que ha fet de pont una mica
entre nosaltres i la Mariona
i ha estat acompanyant la Mariona perquè sortís tot bé.
És això, que cadascú es fa càrrec
de la proposta que...
De tots els que formem el petit comitè
quan hi ha un projecte,
sempre hi ha uns que són més responsables, diguéssim,
que es cuiden que allò vagi endavant,
de muntar-ho, encara que hi col·laborem tots,
hi ha unes persones més
dedicades a cada projecte.
Abans de començar, Carme, a parlar també
d'una exposició que tens ara
a fora de Sant Just,
i els objectius encareu amb l'espai a partir d'ara.
Seguim la mateixa línia, una mica continuïsta?
Teniu alguna idea nova al cap?
A veure, nosaltres ens diem espai de lliure creació
perquè, d'alguna manera,
tampoc ens posem reptes molt a llarg plaç,
sinó que anem fent.
Mentre ens arribin projectes,
nosaltres tinguem ganes de tirar-los endavant
i la gent ens acompanyi,
perquè cada vegada que fem una proposta,
la gent ve, la gent gaudeix, i la gent ens diu
això ha de tirar endavant, ho anirem fent.
Jo farà deu anys, ara ja farà onze,
que vam començar sense cap mena de pretensió.
Al voltant d'una taula,
vaig convocar una sèrie d'amics de diferents àmbits
i vam començar a xerrar què podíem fer.
Però de cap manera vam dir
arribarem als deu anys i què va.
Ara potser arribarem més lluny o no.
Una miqueta.
I si mires la trajectòria, jo crec que ha sigut impressionant.
Sí, sí.
A banda de l'espai, Carme, tu segueixes fent classes de ceràmica
i per banda pròpia també vas creant les teves obres
i quan tens l'oportunitat t'exposes.
Aquest és l'exposició de Guillem Viladot de Gramunt,
on des del passat 4 de maig i fins a finals de juliol
hi ha l'exposició titulada Obro la porta mirall.
Quin és l'objectiu d'aquesta espai,
d'aquesta fundació privada?
Com hi arribes, si hi havies exposat abans
i obro porta mirall, què és, quin significat té?
A veure quina hora és.
No sé si tindrem temps.
Com arribo a la fundació Guillem Viladot?
Arribo perquè el director des de fa cinc o sis anys
és el Pau Minguet, que havia sigut alumne meu de Torn.
I a part és membre també del petit comitè.
És a dir, que ens estableix una relació d'amistat
ja de fa uns quants anys.
Ell abans vivia a Cornellà
i ara està vivint a un poble
de la comarca de la Conqueror.
És a dir, que s'estableta allà
i porta tota la programació de l'o pardal.
I fa un any em va dir
Carme, jo havia fet una instal·lació
que la vaig presentar per primera vegada a l'espai.
A més, volgudament tenia altres llocs
per presentar-la, però vaig dir
no, jo la primera vegada ho vull presentar-ho a l'espai.
Que es diu,
que es diu Marges.
Ell ho va veure, va dir,
has fet una proposta interessant
perquè no ho poses aquí a l'o pardal.
Entre mig, un amic meu,
perquè si veus la propaganda,
posa Carme Malaret amb Abdó Martí.
Abdó Martí també és un amic,
escoltor de Cornellà,
que li va proposar al Pau
si es podria fer una cosa conjunta.
A mi em va semblar molt bé perquè la seva obra
i la meva no treu a tocar-s'hi l'exposició.
Val la pena, aquesta exposició és molt maca.
I tu creus que l'Abdó i jo ens fem mal?
No, de cap manera.
Es complementen l'un amb l'altre, no?
Perquè, a més, la Carme treballa a terra
i l'altre a paret.
Vull dir que un ho fa en blanc i l'altre ho fa en negre.
Que quadra molt bé.
I per què es diu?
Obro la porta mirall.
Quan vam decidir, Abdó ho fem junts,
l'Abdó és una persona, té deu anys més que jo,
és d'una altra generació, és un gran artista.
Ens encanta el que fa,
però és molt reservat.
No va haver-hi manera de trobar un punt de contacte
per poder treballar junts.
I el Pau ens va donar un llibre
de la poesia del Guillem Viladot,
perquè Guillem Viladot és un artista multifacètic.
Allà a la Fundació Guillem Viladot és espectacular
el que es descobreix d'aquest home.
Ens va donar un llibre de poesia i vam dir que comencem.
La nostra obra també havia d'entrar
dins d'aquest món del Viladot.
Comencem a llegir els poemes i a veure què passa.
I aquí vam començar a treure un fil.
Ell va ressenyar uns poemes
que parlaven de límits, de fronteres,
de vèrtex, i jo m'agradaven uns
que parlava més de silencis, de paraules,
tot el que no ens posàvem d'acord ni amb això.
No, no, és que ho veig.
Menys amb un poema
que vam coincidir, que va ser l'únic
que començava, obro la porta mirall,
m'hi miro a dintre, en el fons sempre soc jo mateix.
I en aquest poema vam dir, ostres,
és l'únic que hem coincidit.
El mirar-te tu mateix, ja fer l'obra a partir del teu interior
i del teu llenguatge.
I vam posar això, obro la porta mirall.
El que passa és que això aquí no s'acaba,
perquè dos dies abans d'inaugurar,
el Pau em diu, tu t'has llegit el poema?
I dic, sí, me l'he llegit cinquanta vegades.
Diu, què posa la primera frase, que és la frase
que dona títol a l'exposició?
La frase del Viladot no és obro la porta mirall,
sinó obro l'armari mirall.
Però bueno, ho vam tunejar
i la història queda molt bé, no?
Queda molt divertida, la veritat.
Això són interioritats, però és així.
És la veritat.
Llavors, Carme, el que hi ha a l'exposició és de l'abdó, no?
I el que exposes tu és el que hi havia a marges?
Bueno, és marges.
El que passa és que l'espai és tan gran
que s'ha anat ampliant.
És a dir, el llenguatge que he anat ampliant tu amb obra,
que he treballat durant aquest any peces noves
que van parlant d'aquests marges.
I a més a més, també hi ha una altra instal·lació
que és en un altre format, que és en una taula,
que connecta directament amb aquest poemari
del Guillem Viladot.
Jo volia fer una obra que tingués un cert contacte
amb tota la poesia del Viladot,
i llavors presento unes peces que es diuen de l'atzar
i d'altres incerteses,
que són poemes volumètrics,
que jo demano a la gent, hi ha una taula i una cadira,
que els agafi i que faci una lectura calidoscòpica
de la peça.
A més a més, Carme, l'Ajuntament està fent una prova pilot
en què fan visites d'exposicions artístiques
d'artistes locals de Sant Just
que exposen fora d'aquí d'an, del municipi de Sant Just.
Fa uns dies, unes setmanes,
ho van fer amb una exposició d'aquí de l'artista
amb molts vincles de Sant Just d'Olors Puigdemont
que exposa fora.
I el 8 de juny també ho farà
amb aquesta exposició, precisament.
I facilita també a la gent
un autocar per anar
en aquesta exposició.
La idea és fantàstica, no?
Sí, molt agraïda que l'Ajuntament
tingui aquestes iniciatives.
Crec que és bo pel poble i per a l'artista
que trenquem una mica aquestes fronteres municipals
que costa molt, i tant.
S'ha de dir que l'Ajuntament posa
com si diguéssim el que paga és l'autocar,
però cadascú després es fa càrrec de la seva entrada
i del menjar.
I de la idea que tingui per a vista.
I que per apuntar-se encara, com que és una prova pilot,
encara no...
Em sembla que encara no es pot inscriure
per poder agafar aquest autocar, com si diguéssim.
Però sí que d'aquí uns dies diríem que a Can Gynastà
és un dels llocs on es podrà fer la inscripció
i també a través de la pàgina web
d'aquesta xarxa d'equipaments,
de culturals d'aquí de Sant Just.
Jo no sé si voleu acabar de...
Ho hem aconseguit dir.
Són moltes coses per...
Jo he vist l'exposició, sí.
I qui t'ha impressionat?
Jo els conec els dos, però...
M'ha encantat, l'exposició m'ha encantat.
La Carme, a més, és que té...
Jo l'he vista dues vegades, em sembla, o tres,
i cada vegada creixent, no sé, al final...
No sé on haurà d'exposar.
Tu on guardes tot això, Carme?
A l'altre, i allà al costat de l'Espai.
I l'Abdò també coneixia...
Bueno, conec moltes coses d'ell perquè has posat
diverses vegades a l'Espai, però aquesta vegada
és una cosa diferent i tot el que fa m'agrada molt.
El que fa l'Abdò m'encanta.
La propera cosa de l'Espai és acabar el projecte Custòdia,
entenc, en el mes de juny.
Tindrem el Jordiol, fem casals creatius per nens.
Amb el Tutuguri també?
Sí, amb el Tutuguri, com sempre, ja farà gairebé 25 anys que ho fem.
Que jo ho faig.
Ha anat canviant la direcció del Tutuguri, però que jo estic allà,
gairebé farà més de 25 anys, potser.
I després iniciarem un nou trimestre,
depèn de...
Ens trobarem i veurem les propostes que tenim
i com organitzem.
Molt bé.
Tresa, Carme, ha estat un plaer tenir-vos a les dues aquí
a aquesta estoneta ràdio d'Esvern.
Que vagi tot molt bé i fins la propera.
10 anys més, vinga!
Moltes gràcies!