Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
pobles, com vulguis dir-li, jo sempre els dic
pobles i jo em sento de poble,
que han estat
molt ben gestionades. La majoria
dels anys hem tingut sort
de tindre unes gestions,
no parlo de política,
m'és igual el color, però realment
la qualitat i l'evolució
que ha fet tant Esplugues com Sant Jus
ha sigut magnífica.
O sigui, hi ha de més que es diferència
d'altres llocs que coneixem
i que tenim alguna empresa i de més
i veiem que, per exemple,
la gestió municipal
francament és satisfactòria,
tant a Esplugues com a Sant Jus.
Doncs, si et sembla, passem
a parlar del llibre perquè m'agradaria saber
quina ha estat la motivació principal
per anar a escriure
el llibre La filosofia d'una marca, que em sembla
un títol meravellós, però perquè també
ens esclareix una mica del que podem trobar
dins de les pàgines d'aquest llibre.
Sí, mira, Daniel, és el setè
llibre que es fa sobre mi.
Jo n'hi he fet dos.
Disseny d'imatge integral, que va ser
el primer, que era molt focalitzat
en el món de la llibre d'imatge,
i un altre que vaig fer
a nivell resum de la meva vida.
Els altres els han fet,
per exemple, la Generalitat,
en fi, altres institucions
o administracions.
concretament, jo soc col·laborador d'uns programes de televisió que, bueno, edita editorial basa, valgui la redundància, que està dirigida per Santi Sobraqués, que és el fill del doctor Jaume Sobraqués, que és catedràtic i que va ser vicepresident del Futbol Club Barcelona.
Arreu d'això, d'aquesta col·laboració, ell deia que participava, m'escoltava, evidentment, i em deia, escolta, hauríem de fer un llibre sobre tu.
Jo li deia, bueno, si hi ha, francament, jo hi he escrit molt i me n'ha escrit molt, queda ja poc que dir, afortunadament, jo no tinc cap tipus de vida interessant, tipus sàlvament, amb escàndols i coses estranyes.
La meva vida ha sigut molt normal, la meva vida ha sigut una vida de treball, de constància, de voluntat, de passió pel que faig, d'una gran satisfacció pels resultats, en tots sentits,
i més els de l'autorrealització personal i la valoració i la satisfacció a la persona, que una altra cosa,
el qual em motiva, actualment, a seguir treballant amb la mateixa il·lusió, amb la mateixa passió i amb la mateixa ànsia de superació i aprenentatge diari, no?
Aquesta és la filosofia de la marca Josep Pons, per això vaig dir, bueno, ja que m'ho ofereixes i m'ho poses tan bé, faré un llibre.
I faré un llibre que serà diferent, serà una miqueta el psicoanàlisis de la meva vida, no?
Per això parlo de la meva infància, parlo de la meva família, que va ser una família fantàstica, els meus pares, avis, la meva germana,
vull dir, va ser una família modèlica, treballadora a carta cabal, i a més, cuidado, una anècdota, Daniel,
el meu pare i la meva mare, perdó, es van conèixer sobre els anys 20 aquí a Sant Just.
El meu pare era verbé, la meva mare era peixatera, despatxava la plaça i aquí es van conèixer.
I, bueno, van tindre un matrimoni fantàstic fins que ens van deixar.
Per això deia que jo hi he estat sempre vinculat des de nen aquí a Sant Just.
Es feien unes excursions espectaculars organitzades pel senyor Cerdà de la plaça
i jo tenia potser 4, 5, 6, 7 anys i em feia una il·lusió.
Aleshores, anàvem a Sitges, anàvem a la vora i ens semblava que anàvem a una altra banda de món, no?
Aquella il·lusió infantil que jo la porto impregnada totalment.
També de la meva mare, d'estar amb ella, treballava el que no està escrit
i després tenia que anar a repartir el peix que no havia vengut, casa per casa, i jo també hi anava.
I això que dic, doncs molta gent d'aquí a Sant Just segur que ho recordaran, sobretot les persones grans.
L'objectiu del llibre era aquest, transmetre la meva vida, la meva infància, que bàsicament parteix d'aquí.
Els meus pares em van ensenyar a treballar molt i els hi tinc a agrair.
Jo crec que també uns valors d'honestetat, que penso que actualment en molts casos estan en crisi
i són el fonament d'una societat i aquest és el millor ensenyament que podia tindrà.
Vaig anar a l'escola fins als 13 anys, aleshores treballava amb molts joves.
Vaig anar en una barberia dels pisos del Gasulla d'aquí a Sant Just, va ser la primera barberia que vaig anar,
perquè el meu pare va pensar que fora de casa sempre va més bé.
Si no hi ha la confiança pare-fill és més difícil, no?
Aleshores després vaig anar a Ciutat Satellite i després a la Torrassa, concretament.
Van ser experiències i a partir d'aquí, bueno, doncs, en fi, ja vaig anar a la barberia del meu pare
i em semblava que als matins no hi havia prou feina, els dies laborables, els dissabtes i dominges treballàvem, sí.
I vaig dir, escolta, jo voldria anar a vendre peix.
Fixa't, Daniel, el que representava estar en una barberia arregladet sense passar fred
i, bueno, la majoria dels dies al matí no treballàvem massa.
A marxar a la peixateria.
A passar a la peixateria, que era llevar-se molt d'hora, carregar, descarregar, posar el peix bé,
fregar els puestos, després anar a repartir, en fi, i treballar molt més intensa i passar molt de fred.
Però avui en dia, Daniel, t'asseguro que ho agraeixo, va ser una decisió molt afortunada,
que Déu em va fer veure i em va fer triar, perquè al costat de la meva mare vaig aprendre moltíssim.
Vaig aprendre a empatitzar, a donar valor afegit, a servir, a tindre una visió comercial,
però honesta, ella mai enganyava ningú, em va dir el primer dia
el valor més important que tens és la teva credibilitat.
I en un poble com Sant Jus, que llavors era un poble amb molt poca població,
ella tenia sempre la parada superplena.
Ens escoltarà gent i tothom ho certificarà.
En canvi, altres parades, sense faltar el respecte a ningú ni molt menys,
bé, doncs no tenia aquesta afluència.
I la base fonamental era aquesta, l'honestetat, l'entrega total del dia a dia
i anar generant clientela.
Això ho vaig aprendre amb ella i des de l'ego ho he dit amb altres presentacions de llibre
i amb conferències que he donat a universitats i tal,
que per mi això va ser el que més em va aportar.
Aquesta, diguéssim, capacitat d'empatitzar amb la gent de tot cort,
cuidar-ho, no fingir, no fent la pilota,
que això es veu molt ràpid i això no té cap tipus de valor.
A partir d'aquí, bé, doncs amb aquesta filosofia de compaginant el peix amb la barberia,
a les nits aprenia pel·lucaria de senyores,
vaig anar ampliant el concepte fins que vam muntar amb la Rosa, la meva dona,
que ha sigut un factor decisiu a la meva vida,
m'ha aportat el 50% del que he aconseguit i fet,
el 50% de la marca sense dubte és mèrit seu,
perquè ha sigut una dona excepcional, insuperable,
que m'ha aportat absolutament tot el que un home pot demanar.
I fixa't, Daniel, que en un moment determinat,
quan començàvem tots dos, perquè sempre anàvem el 50% en tot,
jo li deia, escolta, per què no fem una marca composada, compartida?
Per exemple, jo-ro, o ro-jo, vull dir, es deia Rosa, no?
Que tingués una mica dels dos, no?
Sí, que ella també hi fos.
I em va dir, de cap de les maneres,
ets tu el professional i el nom té que ser el teu.
Va tindre una visió extraordinària,
perquè després jo he fet ràdio, televisió,
i col·laborar molts anys en televisió espanyola,
i encara segueixo amb TV3, el RAC, en fi,
les principals emissores, i esclar,
anar allà a parlar de futbol,
a parlar de perfils de societat,
a fer anàlisis d'imatge, etcètera, etcètera,
jo estava promocionant la meva marca.
Esclar, això ha sigut, evidentment,
molt important per la meva trajectòria.
I fins i tot, com a assessor d'imatge,
vaig veure que feia falta crear aquest concepte més integral,
perquè jo no vaig inventar ni la peluqueria,
ni l'estètica, ni el maquillatge,
ni la nutrició, ni la preparació física,
ni la cirurgia estètica,
ni el màrqueting, ni la comunicació,
ni el protocol,
que són les assignatures que impartim
en grau superior a la nostra escola de l'església d'imatge.
Però sí reunir tots els elements
en funció de poder analitzar qualsevol persona,
ja sigui un polític,
ja sigui un actor,
una actriu,
ja sigui una selecció de personal,
tenint en compte tots aquests factors
i formant les persones
amb els aspectes que, diguéssim,
requerien una millora determinada.
Repeteixo,
tant en una campanya electoral,
jo concretament he participat en campanyes
primer a Convergència, concretament,
i després també al Partit Socialista Obrer Espanyol
quan hi havia la Carme Chacón.
Aleshores, són dues de les diverses experiències,
altres que em van proposar
que al final no vaig fer, concretament,
i, bueno,
és un apartat que m'ha agradat molt, no?,
o sigui, la campanya,
perquè no solament és l'estètica,
sinó formar part del grup,
opinar, contrastar,
que és algú que m'ha agradat molt, no?
I a partir d'aquí, bueno,
els mitjans de comunicació
m'han anat convidant constantment,
però una rere a l'altra,
i, bueno, actualment jo dirigeixo un programa,
concretament per tot Espanya,
i també tinc el programa de televisió
des de fa 50 anys, Daniel,
sóc un continuista,
a ETV, Terra Mar i Televisió,
que, com saps, en fi,
són els germans d'Esplugues
que he vist que alguna vegada ho he col·laborat, oi?
I tant, i tant.
Grans amants de la televisió, també,
tot i que si ets de triar
em quedo amb la ràdio,
però també és molt maco fer tele
i fer-ho aquí al costat de casa.
Deixem que et pregunti,
perquè hi ha una cosa
que sí que has anat dient
al llarg de l'entrevista,
però m'agradaria aprofundir
i matisar,
que és el fet de,
què consideres
que fa que una marca
tingui ànima
o personalitat pròpia?
T'ho definiré molt ràpid.
L'autenticitat.
Que darrere de la marca
hi hagi autenticitat,
hi hagi credibilitat,
hi hagi honestetat,
hi hagi serietat.
Fixa't que sembla
molt banal i molt simple,
però és fonamental.
Darrere d'una marca,
avui en dia,
ho sabem,
ho veiem i ho patim,
Daniel,
que moltes marques
gasten molt en màrqueting,
però després
tot són problemes,
complicacions
i no estan a l'alçada
de les campanyes que fan.
Podria dir,
per exemple,
el món financer,
el món de la banca.
O sigui que t'ho venen molt bé,
però després els problemes
tècnics, tecnològics
que tens,
sobretot les persones grans,
però cuidado,
jo tinc un equip molt bo
de gent jove,
gent jove que té 40, 50 anys
i, bueno,
t'hi dirien que està,
que ha de dominar-ho perfectament,
però cada dia tenen problemes.
O sigui,
el qual vol dir que,
cuidado,
que hi ha molt per fer encara,
no?
Hi ha molt per fer.
Jo crec, sincerament, Daniel,
que la serietat,
el que et deia abans,
el que em va dir la meva mare,
el més important,
que tens,
és la credibilitat.
I així és,
perquè si tens credibilitat,
a mi m'ho he obert moltes portes
i no he necessitat
ni avals,
ni necessitat de res.
Vull dir,
per què?
Perquè el que jo dic
ho compleixo.
L'autenticitat,
per mi,
és el valor més important
que té una marca.
I, lògicament,
un esperit de superació
i de millora constant
i molta,
molta humilitat
per saber digerir els èxits.
Jo, per exemple,
tinc tots els premis nacionals
i internacionals
més importants
que hi ha hagut.
París,
Caballet de la Rorda,
és un premi mundial,
Campeonat d'Europa.
Tot això
està molt bé
i satisfà molt
i queda molt maco
el diploma
i tot el que vulguis.
Però no és el més important.
El més important
és el dia a dia
satisfer
i no defraudar
les persones
que confien en tu
professionalment
i personalment.
Per mi,
això és el més important
i el que més suma
i el que m'ha portat
a diverses universitats,
a set universitats,
concretament,
on col·laboro constantment
és a Econòmiques Empresarials
de Barcelona
a través del doctor
Jaume Gil-Lluja,
que és el president
de la Real
Acadèmia,
que també m'ha donat
l'honor
de presentar,
de ser chairman
d'algun congrés
internacional
que s'ha fet
aquí a Barcelona
i el seu fill,
també,
el Jaume Gil-Lafrente,
que és el doctor
també en Economia
i amb la seva filla,
també doctora,
l'Anna Maria Gil.
O sigui,
constantment,
també a la Universitat
La Florida de València,
la Miguel Hernández
de Elche,
soc professor
a la d'Alcalá
de Nares
de Madrid,
i això,
això em satisfà molt
i ho dic,
que ningú es pensi
que ho dic per pedanteria,
ho dic amb el sentit
que, bueno,
jo vaig sortir
de l'escola
als 13 anys
amb aquell certificat
d'estudis
que es tenia
que tindre
i a partir d'aquí
he treballat molt
i a la vegada
que he treballat
i llegit molt
i he estudiat molt
i he tingut una gran il·lusió
per superar-me.
Encara la segueixo tenint,
eh, Daniel?
Jo segueixo estudiant
cada dia
i tinc la sort
d'aquests programes
que faig
i que també vaig a convidar
de participar
en col·loquis,
en debats,
dels quals aprenc molt
perquè ens venen jutges,
ens venen notaris,
ens venen advocats
i advocades
i, a més,
els programes,
si em permets,
es titulen
Fòrum Cultural,
el qual vol dir
que podem parlar
absolutament
de tota l'actualitat.
Clar.
No, comentaves
un tema dels estudis
i crec que també
és interessant
fer èmfasis
en el sentit
que probablement
durant els últims anys
aquest país
està vivint
un tema
de titulitis
bastant greu,
no?
Sí.
Que això
està traient
una mica de valor
a aquella gent
que fa un ofici,
que té un ofici
que l'ha après
des del més baix,
que ha estat allà
picant pedra,
picant pedra
i quan arriba
a ascendre,
quan vol ascendir
a nivell
de feines
es troba dificultats
perquè no té
aquella titulació.
Què en penses d'això?
Això,
em penso que,
com has dit molt bé,
és una titulitis absurda
que no ve el cas
i més com veiem
que va a Ensenyament
ara que s'aprova
en fi,
per norma
a molts alumnes
que no superen els estudis,
no?
O sigui,
això francament
és un error descomunal,
absolutament descomunal,
o sigui,
ara aquests dies
llegíem
alumnes que s'uspenen
i resulta que ve un superior
per a l'ordre
de no pot ser això,
han de provar
com sigui,
endavant.
Això és
pa per avui
i fan per demà,
estic totalment d'acord,
Daniel,
però penso una cosa,
que després de la guerra civil
que va acabar el 39
i després de la guerra mundial
que Espanya va quedar aïllada
fins al 45,
Espanya estava reçada,
era misèria pura.
La gent,
tenien estudis
quatre gats,
em perdó,
eh que m'entens?
Però feina s'havien llegit,
no?
Efectivament,
sí.
I es va crear
una classe mitja.
Qui la va fer?
Aquests quatre gats
que tenien estudis?
No,
la va fer el poble.
La gent que va vindre
a tot Espanya,
aquí a Catalunya,
per exemple,
que venien com venien,
eh,
pobra gent.
Bueno,
la meva avia també va vindre
de Granada
amb el seu moment,
no?
El 1895.
O sigui,
aquests són els que van crear
la classe mitja
i lògicament
els nostres pares i avis
des d'aquí
que els van incorporar
i integrar
sense cap tipus de dificultat
i això va possibilitar
una transició
democràtica
i pacífica.
L'únic cas
que hi ha hagut a Europa
de passar
d'una dictadura
en pau
a una democràcia.
Oi?
Vull dir,
això ve donat
precisament
de gent
que no tenia estudis,
que a part de treballar
tenia un esperit
de superació
i de millora
que li permetia
primer
la universitat
del carrer de la vida
que és molt important,
és fonamental
i complementar-la
amb estudis,
amb lectures,
i aprenent
dels millors,
Daniel,
ni més ni menys,
anar aprenent dels millors.
Jo, per exemple,
he tingut la gran fortuna
de tractar en públic
i tractar en tot tipus de gent
i, bueno,
això és un aprenentatge constant,
si vols escoltar,
que és molt important,
i aprendre.
Totalment.
Doncs,
Josep,
hem d'anar tancant
l'espai d'entrevista,
però deixa'm fer
una última pregunta
perquè parlàvem del passat,
vull parlar del present.
com creus que ha canviat
la relació entre les marques,
ja que estem parlant
d'aquest nou llibre
que presentes en breus
aquí a Sant Just,
aquesta filosofia
d'una marca,
doncs com creus
que han canviat
la relació entre les marques
i el públic
en l'aire digital,
en la xarxes socials?
Sí,
bueno,
ha canviat,
evidentment,
el factor digital,
ho potenciar tot,
ho possibilita tot,
però sempre,
sempre depèn,
Daniel,
de com s'utilitza
i qui l'utilitza,
evidentment,
amb quins objectius
l'utilitza,
eh,
que m'entens?
Vull dir,
aquí el que determina
la gran diferència
és qui utilitza
la intel·ligència artificial,
qui utilitza
tot aquest concepte digital
que ens transforma la vida,
jo crec que ben utilitzat,
és una aportació fantàstica,
però si no és així,
permet més engany.
I avui en dia,
jo crec que patim,
patim,
molt,
que molts mitjans
estan molt controlats
i es nota molt
que hi ha algú
per sobre
que a través de subvencions,
a través de publicitat,
etcètera,
etcètera,
condueixen els mitjans
i generen un discurs
que s'aparta de l'actualitat.
però això no és un problema tecnològic.
T'ho dono com a exemple,
oi?,
de que la tecnologia,
com la no tecnologia,
pot fer bé
o pot crear
un rebany d'opinió
que més que informació,
com diu
i deia el meu amic,
Alfonsa Rus,
que va treballar amb mi
i amb ells
molts anys,
los servicios
desinformativos,
eh,
que m'entens?
eh,
vull dir,
no los informativos,
sinó
los desinformativos.
Jo crec que t'he contestat
amb això,
no?
Vull dir,
Daniel,
o sigui,
depèn de qui utilitza
la tecnologia,
doncs,
i la marca,
doncs,
és el mateix,
la tecnologia permet
potenciar enormement
la marca
i crear un discurs
de ficció
absolut,
d'acord,
però després,
què hi ha darrere?
Hi ha honestetat?
Hi ha contingut?
Hi ha serietat?
O hi ha fum?
Eh,
que m'entens?
Doncs,
ens quedem amb això,
ens quedem amb aquesta honestetat,
amb aquesta frase
de la teva mare
que ens explicaves,
no?,
allà al mercat,
a la plaça,
que ella,
doncs,
buscava això,
buscava connectar
amb les seves clientes
i buscava ser honesta
no només per ella,
sinó també per totes
la gent que tenia al voltant.
Així és.
Gràcies, Josep Pons,
per estar aquí a Ràdio d'Esvern,
ha estat un plaer parlar amb tu
i ens agradaria emplaçar
a l'audiència
aquesta presentació del llibre
La filosofia d'una marca
que es farà
el dimarts 30 de setembre a les 7
a la sala Isidore Cònsul
de Can Ginestà.
Una abraçada
i que vagi molt bé.
Gràcies, Daniel.
A vosaltres,
un honor.