A la Rambla res s'atura. Vine, queda't i escolta'ns.
Vinga, ara mateix són les 11 i 13 minuts. Esteu escoltant la Rambla, el magazín de matins de Ràdio d'Esverna, el 98.1 FM.
Comencem la segona hora i ho fem amb l'entrevista del dia, que també podeu seguir en streaming i streaming a radiodesvern.com i també pel canal de YouTube de l'emissora.
L'entrevista d'avui la fem en motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, el proper dijous 10 d'octubre, que aquest 2024 fa incis en l'entorn laboral,
sota el lema que diu «És l'hora de prioritzar la salut mental a la feina».
Bé, les convidades d'avui són la Núria Boquera, educadora social i coordinadora del programa de salut mental de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern.
També tenim a l'Encarna Sánchez, coordinadora tècnica de la Federació Cordibaix, i a les activistes Susana Amigó i Alicia Mendo,
que ens parlaran des de la seva pròpia experiència i en primera persona de les dificultats a l'hora de trobar feina, de mantenir-la i també de sentir-se realitzades.
Els hi obro els micròfons. Hola, què tal? Molt bon dia a les quatre.
Molt bon dia.
Vinga, doncs comencem a encarnar que tal com a coordinadora tècnica de Cordibaix,
una federació d'entitats, de les entitats de les persones amb discapacitat i o transtorn mental del Baix Llut-Bregat,
que treballa per la normalització i la integració plena d'aquest col·lectiu de persones,
potenciant sobretot la seva participació en la vida social, en la vida cultural, econòmica.
Parlem, doncs, de la inserció laboral, que és una mica el lema d'aquest any, del Dia Mundial de la Salut Mental.
Quines són les principals dificultats a l'hora de trobar feina en aquest col·lectiu?
En el cas de les persones amb problemes de salut mental, el principal inconvenient o la principal dificultat
és l'estigma una mica que hi ha en el col·lectiu de persones amb trastorn mental.
Llavors, no totes, perquè el ventall de característiques, possibilitats que hi ha en el món empresarial és molt gran,
però sí que és veritat que hi ha una part de les empreses que potser els hi fa una mica de por,
una mica de por de donar una oportunitat a una persona que té un diagnòstic de trastorn mental.
Sí que és veritat que nosaltres, quan ja aconseguim que d'alguna manera l'empresa s'involucri i aposti per aquesta opció,
gairebé, jo no sabria dir quin percentatge, però normalment sempre és molt positiva l'experiència.
I després dintre les persones amb problemes de salut mental, doncs hi ha de tot com a tot arreu.
Vull dir, no és que diguis, és que són així, tenen aquestes característiques.
No, són persones, doncs això, que tenen un diagnòstic, però que després responen a la feina com qualsevol altra persona,
o bé o malament o regulat.
Tenen encara les empreses potser massa estigmes amb els problemes de salut mental?
També he de dir que hi ha una mica de tot.
Hi ha empreses que no i que aposten de seguida per aquestes possibilitats i altres que sí que els hi costa més.
També és veritat que hi ha un tema aquí que potser dificulta també perquè hi ha una llei,
que si tens un certificat de discapacitat i les empreses més grans de 50 treballadors han de complir-la i tal,
doncs hi ha persones amb problemes de salut mental que no volen tenir un certificat.
I ho entenc, eh?, perquè tenen la seva opció de no tenir-lo.
Però el fet de no tenir un certificat de discapacitat i, potser, només tenir un informe mèdic,
fa que les empreses no contractin aquesta persona perquè no es poden bonificar.
De totes aquelles bonificacions que hi ha si tu contractes una persona que té un certificat de discapacitat.
I això a vegades fa, doncs que també, bueno, jo crec que darrerament les persones amb un diagnòstic de trastorn mental
ho accepten i fan el tràmit, tot i que, clar, fer el tràmit amb la Generalitat suposa un any i mig, dos anys, no?,
per tenir-lo, vull dir que tampoc és que sigui molt àgil, però al final, bueno, decideixen fer-lo perquè realment
l'empresa apostarà si té també una bonificació.
Vull dir que les empreses, a veure, són empreses, volen producció i volen beneficis.
I si poden tenir un descompte en la Seguretat Social i altres bonificacions,
doncs abans agafaran una persona que té aquest certificat que els permet això, que una que no.
També hi ha aquesta dificultat darrere.
Vull dir, hi ha alguna dificultat a l'hora de la inserció de persones amb problemes de salut mental.
A Cordibax, per exemple, quins recursos teniu actualment que fomentin, per exemple,
aquesta igualtat d'oportunitats, la participació al mercat, a la vora de les persones amb un trastorn mental,
o no sé si això que m'has dit, clar, per exemple, potser hi ha persones que no ho saben,
no sé si oferiu algun sistema d'orientació o assessorament.
Nosaltres, com a federació d'entitats, tenim com dos serveis, un que és més d'informació i tal,
i un altre que és el més potent, a Cordibax, que és la seguretat d'inserció laboral.
En aquest servei, doncs entren les persones, en principi, que tenen un certificat de discapacitat
i, bé, ja s'han d'estar apuntats al SOC i tota una sèrie de coses,
i després nosaltres, una vegada que entren, tenim diversos projectes, diversos programes,
subvencionats tant per la Generalitat com, bé, tenim un en Incorpora,
i llavors una mica, depenent del perfil i de les necessitats de la persona,
els orientem cap a una o a l'altra.
Tenim un projecte, que és el projecte Singulars, que és per joves,
per joves amb problemes amb un diagnòstic de trastorn mental
o amb una discapacitat intel·lectual o altres discapacitats,
d'alguna manera que és un projecte que t'ajuda, doncs, a passar a la vida adulta,
a la vida laboral, i dona com les primeres oportunitats d'accés al món laboral.
Després hi ha un programa, que és el CIOAS,
que nosaltres sí que el dediquem específicament a les persones amb discapacitat intel·lectual
i problemes de la salut mental, perquè són realment aquests dos col·lectius
dintre del món de la discapacitat una mica els que encara tenen més dificultats
a l'hora d'accedir.
Llavors, aquests programes, tant Singulars com CIOAS,
fan un acompanyament durant tot un any amb accions directes i individuals
amb les persones, també accions grupals,
de manera que els orientem, els assessorem per la recerca de feina,
els formem, donem formació professionalitzadora,
de manera que puguin accedir al món laboral.
També, paral·lelament, hi ha tot un treball de prospecció empresarial.
Vull dir, hi ha una persona que es dedica a les persones,
hi ha una orientació, informació i tal,
i una persona que es dedica a anar a les empreses,
als polígons, a les empreses i tal,
i explicar, doncs això, possibilitats i tal.
Nosaltres anem captant ofertes i hem de casar la persona
que està de recerca de feina i les persones que...
Bé, i les ofertes de les empreses.
Després també tenim un projecte general que és el CIL,
que una mica quan...
Perquè, clar, els problemes de la Generalitat o incorporar de la caixa,
incorporar és anual,
però a vegades els de la Generalitat comencen amb una data
i acaben amb una data, i llavors a tu t'arriba gent fora d'aquelles data.
I tenim obert el CIL, que es diu.
Intentem fer també una mica d'acompanyament,
però clar, és més limitat perquè els recursos són els que són.
I després, i aprofito, que potser no és tan laboral,
nosaltres tenim ocell de foc,
que és un problema per joves i sobretot és prevenció
amb problemes de salut mental,
de suïcidi i de patologies greus.
Molt bé.
Tu diries que les empreses estan preparades
per fer, potser, adaptacions en el lloc de treball
per ajudar persones amb trànsit mentals?
No sé si saben gestionar, per exemple,
el retorn a la feina després que hagi pogut haver-hi una baixa?
Les empreses tenen...?
Bé, les empreses a vegades el que necessiten
és aquest acompanyament que podem fer nosaltres,
nosaltres com a Cordibàs i altres entitats que hi ha,
no només ho fem nosaltres.
I sí que és veritat que a vegades és el problema TAS,
per exemple, que és el treball amb suport,
i tu acompanyes la persona in situ també a la feina,
i a vegades sí que necessiten,
hi ha persones que necessiten aquest acompanyament
directament a la feina i llavors l'empresa ho accepta.
Ja et dic, d'empreses hi ha de tot,
hi ha gent que...
Bé, hi ha empreses que sí i hi ha empreses que no.
I a vegades, jo crec que pensem...
Hem d'adaptar, hem de fer moltes coses
i a vegades no cal fer gaire cosa.
A vegades és una qüestió de flexibilitat d'horari,
en comptes d'una jornada completa,
més a jornada. Vull dir que no...
A vegades l'adaptació és molt fàcil de fer
i sí que a vegades doncs ens pensem que no,
que hem de fer grans adaptacions
per a aquestes persones i no és així.
Susana, Alicia, què tal? Bon dia.
Bon dia.
Us volem escoltar vosaltres ara, eh?
Volem que ens expliqueu una mica
el vostre testimoni, la vostra experiència,
que ens expliqueu si ara esteu treballant,
en quin àmbit i des de quan fa que esteu treballant,
si és la vostra primera feina,
com la vau trobar,
si vau rebre ajuda...
Bé, jo ja estic en...
diguem-ne...
Com dic, jo em vaig jubilar.
O sigui, jo ja tinc una pensió absoluta,
ja fa molt de temps,
perquè jo ja tinc molts anys, eh, també.
I llavors, clar, el sistema tampoc
estava tan evolucionat com ara.
va dir, també tot s'ha de dir, no?
Perquè a mi, doncs, quan vaig tornar
justament d'una baixa bastant important,
tot i que vaig estar cinc anys més,
va ser terrible.
La tornada, dius?
La tornada va ser terrible.
La incorporació no va ser ni acompanyada, ni res.
Va ser tot a l'inrevés.
No em vaig sentir a gust en cap moment,
ni acompanyada, ni recolzada.
Però ja et dic que això fa molts anys
i suposo que la cosa ha canviat una mica.
respecte al que parlava
de la inserció laboral, l'estigma.
L'estigma, hi ha moltes persones,
com bé dius,
ja no és que no vulguin el certificat,
és que tenen por.
Tenen por,
que llavors tenim un autoestigma,
d'anar a una empresa
i dir el que tenim.
Perquè moltes vegades
te trobes amb la porta tancada.
Després,
també veig que
els llocs que s'ofereixen
o s'oferten per les persones
que tenen algun tipus de
malaltia o trastorn,
com li vulguis dir,
a vegades
no corresponen
a la titulació
o formació
que té la persona.
hi ha estadístiques
que la majoria d'ocupacions
són d'un perfil molt baix.
Pocs
caps, directius, etcètera,
trobaràs que tinguin un diagnòstic,
a més que tinguin el diagnòstic
i estiguin ocupant
una posició
elevada dintre d'una empresa.
Llavors, clar,
això a vegades
què passa?
Que també
et deprimeix una mica.
Hi ha gent que té formació
i pensa, doncs,
per què jo no puc arribar-hi?
Doncs, clar,
aquest autoestigma
encara s'amplifica.
I per això
hi ha gent
que no vol aquest certificat
i, a més,
vull dir, sí,
que les empreses
tenen un descompte,
sí, per tal,
però, vull dir,
tampoc hem de pensar això,
hem de pensar
que la persona té,
com a ésser humà,
té dret a treballar.
No perquè tingui discapacitat
o no la tingui
i no perquè tingui un certificat
o no el tingui.
el certificat sí que és cert
que els proposa
uns beneficis
a l'empresa.
Però,
què hem de dir?
Que el treballador
s'ha d'adaptar a la feina
o la feina s'ha d'adaptar a tu?
Clar.
Vull dir que
jo crec que ara anem
per aquest tema,
diguem-ne que
més bé
l'empresa s'adapti a tu
que no tu a la feina.
Però sí que és cert,
Alicia,
que tindre un trastorn mental
pot ser un impediment
a l'amor laboral.
Potser no és un impediment.
És, és, és.
Jo pateixo patologia dual,
jo fa anys
que estic en el món laboral
i he tingut períodes
de més activitat laboral
que d'altres,
amb baixes
i a mi
el meu impediment
bàsic,
bàsic,
bàsic
per
poder portar
la feina
correctament,
diguem,
és tindre
un nivell d'estrès
inferior
al,
diguem,
al normal.
Val.
O sigui que l'estrès
és un impediment
també.
Val.
però clar,
no ens anem a enganyar
que en el món laboral
més o menys
estrès
n'hi ha.
Sí, si ho vulguis que no...
No ens anem a enganyar.
No, no, clar.
Jo ara mateix,
ara fa un any i pico
que estic de baixa
i els meus professionals,
la treballadora social,
l'educadora,
la psicòloga,
la psiquiatra,
totes m'estan dient
que de moment
no treballi.
això és una mica
un peix
que es mossega
a la cua.
Perquè,
vale,
no treballo,
però si,
com el meu cas,
que fa
com 20 anys
que estic molt laboral
tinc 5 anys cotitzats,
el sistema,
tal com està muntat,
no em dóna
una pensió a mi.
No, clar,
perquè aquesta
és l'altra part
del peix
que es mossega
a la cua.
Exacte,
que per poder tenir
una pensió
d'incapacitat,
com és el meu cas,
que és una pensió
absoluta,
doncs has de tenir
una edat i uns anys
cotitzats.
En aquest cas,
quan hi ha baixes
reincidents,
vull dir que,
bueno,
que no pots
acomplir
tots els anys,
no pots accedir
al sistema
de pensions.
Aquest és un altre
problema,
que també te trobes
desprotegit.
Que si,
tot i que ho intentes
i tu vas
i intentes,
perquè el cas
de Susana,
el cas de Susana
és ella,
hi ha moltíssimes
persones que ho intenten
i vinga,
i vinga,
i vinga,
però no acaben
de tenir els anys
cotitzats,
llavors,
doncs,
clar,
què fan?
Vull dir,
llavors queden
amb la pensió
mínima aquesta
que n'hi ha,
que llavors ja no
et dona
per viure
ni per...
Hi ha un sistema
d'ajuts
que sí que existeix,
no?
La pensió
no contributiva...
Però no és suficient
com per poder
tenir una independència,
per exemple,
no?
Diem que la persona
té dret
a un treball,
a un habitatge,
ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, ta, si no tens uns ingressos tots aquests drets es difuminen.
Susana, com ha estat la teva experiència? Ara no perquè estàs a baixa, però del temps que sí que has estat treballant, l'Alícia per exemple ja ens ha dit que no va tenir bona experiència, però en el teu cas, per exemple, l'empresa tenia estigmes, t'ha recolzat, t'ha ajudat? Com ha estat la teva experiència?
Depèn de l'empresa, he tingut períodes laborals que he treballat molt a gust, com ha sigut no fa gaire, que treballava en una empresa que es diu Àurea, la Fundació Àurea, i allà vaig estar super a gust.
M'agradava la feina que feia, perquè feia una feina de control d'accessos, de consergeria, de recepcionista, i ha sigut feina que m'ha agradat molt i l'he disfrutada.
Després tinc altres experiències, no vaig a dir noms, però crec que no han sigut tan beneficioses, bàsicament perquè des de la part de coordinadors, sobretot eren, tenien un estigma en una catedral.
I també vull comentar el fet que no és el mateix tindre un trastorn mental que una persona que li pot faltar una mà o una persona que és cega.
O sigui, cada discapacitat és un món, i per depèn quina feina sí que ets apte, i depèn quina feina no ho és tant.
I això del tipus de discapacitat està claríssim, que depèn del que tinguis, doncs dintre de la discapacitat hi ha un percentatge molt més alt de les persones amb discapacitat física que tenen molta més prioritat,
o sigui, tenen més feina que no pas les persones que pateixen un trastorn mental, hi ha uns percentatges bastant.
I també dintre del trastorn mental o discapacitat intel·lectual també tenen uns percentatges molt baixos, no?, i d'incorporació laboral.
Això espero que...
Sí, acostumen a ser els dos col·lectius que més problemes tenen per accedir a una laboració.
Sí, però molt més, eh?
Discapacitat intel·lectual i problemes de salut mental.
I salut mental són els més baixos dintre de les discapacitats, vull dir, uns percentatges altíssims.
I no diguem ja si discriminem per sexe.
Ja, clar.
Les dones...
Un extra.
Les dones aquí són tot dones i t'asseguro que pel fet de ser dona...
Us heu trobat que...
Tens un doble, un triple i un quadre.
Hi ha discriminació també.
Sí, molta discriminació i tant.
I tant que sí.
I tant.
També per al lloc de feina que pugueu ocupar en una empresa o...
Sí, sí, la dona sempre...
Bueno, ja normalment encara té una discriminació, doncs, dintre del món de salut mental encara més.
Vull dir, és el doble.
I més si parlem de, diguem, de classificacions més altes.
Ja no treballar com un peó, sinó que ja estem parlant de nivells de coordinadores o gerents o...
Aquestes posicions ja no s'arriba.
Hi ha un tant per cent molt petitet, molt petitet de dones amb trastorn mental i que tinguin una categoria professional alta.
No, no, la majoria de feines que s'ofereixen són, a veure, categories més baixetes.
Que no, jo no estic en contra del que faci un altre, però a mi hi ha persones que tenen uns potencials enormes, perquè ho veus,
i estan fent feines que no els corresponen, vull dir que veus que no, i llavors tampoc se senten bé.
Sí que és veritat això que dius, eh, que potser les ofertes que pot tenir la majoria, doncs, no tenen una gran qualificació,
però també és veritat que nosaltres ens hem trobat amb persones amb un diagnòstic de salut mental
que tenen una titulació i que no valen una feina de la seva categoria.
Volen una cosa per sota, també per la inseguretat, no?, o pel que sigui.
És una mica molt cas, venga.
I volen, comenceu a accedir, diguem, al món laboral per una cosa com més baixeta, no?, de categoria,
i després si la cosa funciona, doncs tires cap amunt.
Però ens hem trobat gent, eh, amb titulacions i tal, i et diu que no, que comencem per una altra cosa.
Després nosaltres, dintre, doncs això que explicava els programes,
el programa incorpora, té ofertes de feina que no són poc qualificades,
en té de poc qualificades, però també té ofertes amb qualificació
i estan en accés de totes les persones que vulguin accedir,
després s'hi compleixen els requisits i l'empresa els hi va bé, no hi ha problema.
És veritat que la Mugiria potser no té molta qualificació,
però també hi ha ofertes per persones qualificades.
I això què dius tu, no?
Que a vegades sou vosaltres mateixos que per inseguretat, suposo, eh,
i perquè potser ja us heu donat una castanya més d'una vegada,
doncs dieu, doncs no, començo per aquí i després així de cas ja aniré pujant.
Jo em sento una mica segur, més segura.
Fent un rang més baix del que tu...
Sí, em sento més...
Tu quina titulació, Susana, tens?
Jo tinc... No vaig acabar la carrera, però estava estudiant Educació Social,
quan em van diagnosticar el trastorn, amb 19 anys,
i no vaig seguir més ja estudiant,
i el que diu l'Encarna de titulacions inferiors,
és el meu cas, o sigui, jo ara mateix estic buscant feina
més de conserge, control d'accessos, aquest tipus de categories,
però és cert que per aquestes categories demanen el més bàsic,
demanen Educació...
L'ESO, no?
L'ESO i ja està, i hi ha algunes feines d'aquest tipus
que fins i tot sense estudis et demanen.
I jo em sento més segura.
Em sento més segura fent una feina que m'agrada,
perquè m'agrada aquest tipus de feina,
i no buscant una oferta, diguem, més superior,
amb un nivell acadèmic més superior.
Jo, si em permeteu, amb referència a...
Home, Núria, t'has aventurat?
M'he aventurat.
A parlar, que bé.
Em coneixeu, no puc, no puc.
O em tallo la llengua abans d'entrar, o haig de xerrar, sí.
O ha de xerrar, vinga, digue'n, digue'n.
No, només volia apuntar un parell de coses.
Primera, amb el tema aquest del tipus de feina que fas, no?
Jo m'he trobat, per la meva experiència amb aquests temes,
que sí que hi ha dones, parlem de dones ara,
perquè estem en aquest punt, no?, més de perspectiva de gènere.
M'he trobat dones que han tingut càrrecs,
que han ostentat feines, diguéssim, relativament importants,
de metges, infermeres, gerents, etcètera, etcètera,
amb un diagnòstic, d'acord?
Però que no tenien el grau de discapacitat.
És a dir, elles tenien el diagnòstic,
sabien el que tenien, no ho havien dit mai,
han exercit la professió,
però ha arribat un punt que aquesta professió
o aquest nivell d'estrès o la pròpia trastorn
ha fet que no poguessin continuar amb la feina, no?
I ha estat després, quan han tingut el dalt i baix,
perquè ha suposat, primera, sabien que tenien un diagnòstic,
però ha suposat demanar una incapacitació o una invalidesa
o bé un grau de discapacitat, etcètera, etcètera.
És a dir, ho deia en el sentit que tant és fotut poder arribar
com quan hi ets haver de...
Poder mantenir-te.
Poder mantenir-te.
Vull dir que el manteniment de la feina és superimportant també, no?
És a dir...
Llavors, una altra cosa que volia dir és una mica la perversió
que hi ha amb el tema de les pensions, les ajudes, etcètera, etcètera.
Per què dic perversió?
Dic perversió perquè les persones que tenen un diagnòstic
i tenen un grau de discapacitat
els hi costa tant i a les empreses els hi costa tant acceptar-les
que acaben, lògicament perquè han de viure,
sol·licitant qualsevol tipus de prestació a la que tinguin dret.
Sovint aquestes persones, si viuen en família,
només tindran dret a que la seva família
tingui un ajut per tenir a càrrec aquesta persona.
Per tant, continuen depenent d'un altre,
no poden tenir un benefici propi.
I quan el poden tenir,
una PNC o una invalidesa,
segons el càrrec que hagis tingut abans,
o una renda garantida,
o un ingress mínim vital,
o llei de dependència,
és tan minso
que no et permet
viure de sol.
Clar, continues necessitant un suport.
Però què passa?
Que quan tens això, ja ho tens segur.
Dius, hòstia, prefereixo aquests 700 euros
o aquests 500 euros a no tenir res.
Amb la qual cosa ja no t'arrisques a buscar feina.
Hi ha un altre problema,
que per exemple, jo sí que veig això,
que per exemple, tu,
si accedeixes a una pensió,
i després te'n trobes que,
mira, doncs ara veig que puc treballar.
Per això.
Treballes, però clar,
te tornes a posar malalt
i no tornes a la pensió antiga.
o sigui que has de passar
per tota una sèrie de paperassa,
tots els tribunals...
Però no sé si quant de temps
fins que tornes a tenir ingressos.
I clar, com que tu has de continuar vivint,
hi ha vegades que la gent
prefereix no acceptar cap feina ni res
i anar tirant...
No t'atreveixes.
Amb aquella prestació.
No t'atreveixes.
Per això és pervers.
Per això li dic perversió.
I llavors l'última cosa que volia dir,
i ja no diré res més,
és donar les gràcies,
primer a dos sectors.
Primera, a les primeres persones,
perquè són absolutament valentes.
No sabeu el que significa
lluitar, tirar endavant,
creure't que sí,
que és possible,
i intentar una vegada
i una altra i una tercera,
i tornar a caure,
i tornar-te a aixecar.
Són supervalentes.
Són molt més fortes
del que possiblement elles es pensen
i del que segurament ens pensem.
Els que ho veiem des de l'altra barrera,
però que la línia és molt fina,
que avui estem bé
i demà ja no ho estem.
I segona, donar les gràcies
a entitats com Cordibaix
que fan aquesta aposta
per treballar amb
i conjuntament
i al costat
de les primeres persones.
I ja està, ara sí que callo.
Jo sí que vull comentar
una situació que em vaig trobar
en el seu moment.
Sí.
A veure, parlem de les pagues i això,
nosaltres a casa cobrem
el fill a càrrec,
però el fill a càrrec
és com una PNC
o com qualsevol altra cosa
que no et permet viure.
No, per això.
I jo soc,
a part de que quasi
soc educadora social,
doncs sí que em vaig ser
el títol de monitor de lleure.
Val.
Però què passa
en el monitoratge de lleure?
Que no pots dir
que tens un trastorn mental.
No pots, no.
A poder sí que ho pots dir.
Per dir, sí.
Però adeu, adiós.
Però al cap de dos dies
t'estàs fent el finiquito,
o sigui que...
Val.
És molt difícil.
Clar, estem parlant
que treballem amb nens,
nenes.
Llavors, clar,
a no ser que si una empresa
en concret
que busqui persones
amb discapacitat
i tot i així,
si és una empresa així
i dius que tens un trastorn mental,
no t'agafaran.
Val.
No anem a enganyar.
La realitat social
és la que hi ha,
o sigui,
ens agradi o no ens agradi.
I tant.
Sí, sí.
I tant.
No, no.
A vegades, doncs...
I jo, per exemple,
parlant de titulacions,
jo no m'atreveixo fins i tot.
Mira, ara...
Jo és que després,
quan va passar-me tot això,
vaig començar a estudiar, no?
I vaig per...
Ara estic estudiant dret.
Ostres!
Vaig per la quarta carrera.
Mare meva!
Sí, bueno, a veure...
Que ho he fet així, no?
Com he pogut i tal, no?
Però vull dir,
tampoc m'atreveixo.
Vull dir,
perquè encara que he fet empresarials,
de relacions laborals i ocupació,
ara estic fent dret,
però jo si deixo la meva pensió
i m'hi fico en un lloc,
quant duraria?
Potser,
potser,
potser sí que ets diria,
no ho sé,
potser no,
però m'ho càrrec una mica més alt,
que ho guanyaria més,
perquè ara, clar,
no guanyo gaire.
Però no m'atreveixo.
No soc capaç.
I m'entenc...
És que és la incertesa, no?
Em fa una por,
una por terrible,
terrible.
És pervers,
i jo quan ho faig,
estic estudiant,
dic,
ho faig per mi mateixa,
sobretot per no perdre
les capacitats,
no?
Jo tinc aquesta mania
que si faig treballar una mica
el servei,
doncs,
almenys,
la dignitat no la perdré,
no?
Digues-me,
tindria una mica de dignitat,
però sí que és cert
que quan vas estudiant
i vas mirant,
ostres,
estic fent tota aquesta feinada.
Per què?
Però no t'hi pots incorporar,
no?
És impossible.
Jo ho veig impossible.
Em fa moltíssima por.
I a vegades ho he pensat,
però no m'atreveixo.
I a més,
qui em contractaria?
Ningú.
Estic seguríssima que ningú.
Que jo dic,
vinc d'aquestes...
Tampoc se sap, eh?
Depèn de vera...
Després dels anys que porto jo,
o sigui,
com amb una incapacitat
com la meva,
dubto que una empresa...
Aquesta és l'absoluta?
absoluta és per tot.
És per tot
i llavors en principi
no podries treballar.
No, no, clar,
però vull dir,
deixar de...
Vull dir,
renunciar a renunciar,
que hi pots,
això sí que hi pots,
clar.
doncs,
però clar,
qui...
I amb la meva edat,
evidentment,
també soc molt gran,
qui dona gran
i després de dalt d'allò
qui et contractaria?
No,
aquesta inseguretat
i aquesta incertesa
evidentment fa que la gent
a vegades
prefereixi la prestació,
la que sigui,
a intentar accedir.
Hauria de ser tot més àgil
i hauríem de tenir més recursos.
Hauríem de viure
en un estat de benestar
com d'humana
i no en el que vivim
que estem allà
com, no?,
picolant una mica
les prestacions.
Hauria de ser tot
una mica millor,
sí,
això també nosaltres
ho tenim,
clar,
i a nivell de serveis,
per exemple,
nosaltres,
doncs,
no tenim un programa
que funciona un any,
sinó tenir una continuïtat
que tu puguis treballar bé
amb les persones
perquè després s'acaba el programa
és que s'acaba,
vull dir,
i no tenim recursos econòmics
per dir,
doncs,
continuarem,
no?
Si tenim sort i tal,
l'any que ve
tornarem a fer-ho,
però, clar,
les coses s'acaben.
Sí,
per fer acompanyament
i perquè vosaltres
tingueu aquesta seguretat
de ho intento
perquè, a més,
aposto per treballar
i després és que no,
doncs,
com a mínim,
que tota aquesta paperassa,
no?,
que són mesos i mesos,
que sigui,
hi hagi.
Exacte,
que tornes a la lloc,
que sí que es va proposar
una llei de fer-la,
però al final es va tombar,
vull dir,
que no va arribar,
no va arribar a un port,
però bé,
doncs,
això ho utilitzem,
Susana,
a veritat,
per nosaltres mateixos,
per ajudar-los,
perquè hi ha moltíssima gent
que són doctorants
i doctorats,
i de dir,
ostres,
la nostra associació
gent potentíssima,
que Déu m'agrada,
Déu,
vull dir,
sí, sí,
és així,
i coneixem-ho moltíssims
que tenen
unes formacions
impressionants.
Ho haurem de deixar aquí,
ha estat un plaer
tenir-vos a les quatre,
Alicia,
Susana,
Encarna,
Núria,
un plaer,
per haver-vos passat aquí
a l'emissora,
i res,
que acabeu de passar,
molt bona tarda
i també una bona setmana.
Igualment.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.