A la Rambla res s'aturar. Vina, queda't i escolta'ns.
Ara mateix passen 13 minuts de les 11 del matí. Comencem la segona hora de la Rambla,
el magazine de matins de Ràdio Desvern. Esteu sintonitzant al 98.1 FM i ens toca fer l'entrevista del dia.
Avui tenim de convidada la Joa Sobera, que és mentora i artística.
A més a més, és la persona que està dirigint el nou Espai Dóna,
sorgit a Sant Just, un espai que es va presentar el 14 de març. Hola, molt bon dia, Joa, què tal?
Molt bon dia, gràcies per la invitació. De res a tu per venir, home.
Parlem de l'espai Dóna. És un espai que busca ser un punt de trobada lliure, de condicionaments,
i que doni resposta a necessitats, interessos i aspiracions de les dones.
Segons el teu criteri, com definiries tu aquest espai de la dona? I tenen en cabuda totes les dones?
Totes. Absolutament totes, perquè necessitem un espai...
El Sant Just, segons la dada del 2022, està construint per 50 i gairebé 2% de persones
definides com gènere femení. Tenim, no ho sé, casals de joves. Cuidem els joves,
necessitem cuidar-nos també a nosaltres. Són molt de donar, em sembla això de la llengua catalana,
que hi ha un verb que diu donar. Són molt de donar, però necessitem el nostre espai també.
I com ho definiria? La definició seria tot que significa ser dona, ser persona.
Primer persona i després dona. També és molt important.
Quins àmbits es treballen en aquest espai? Una mica si ens pots parlar, per exemple, de cada quant feu sessions...
La idea seria, si podem arribar, i això depèn de la resposta de les persones,
poder fer-ho cada setmana, perquè això té una energia i seguiment.
Què fem? Des de la resposta també de les necessitats amb què venim.
La proposta principal va ser trobar quin soc jo com a persona, quin soc jo com a dona,
que necessito, si vol cuidar, necessito cuidar-me a primera, això que passa quan viatgem amb un avió,
amb la mascareta primera jo i després de les persones que cuido,
que va ser una cosa molt difícil per mi entendre al principi,
perquè per l'educació, una altra vegada, volem cuidar primer els altres.
Necessitem cuidar-nos, i això què significa? La part mental, la part emocional, el cos, sensacions.
Hi ha una part espiritual també, no vol dir religiosa, no és la religió, és jo persona com un ser.
Per què és injust necessitar un espai com aquest, un espai dona?
Clar, no teníem un espai definit, hi ha molts espais de diferents activitats,
però també necessitem funcionar des de la nostra necessitat de col·laboració,
de la confiança, que no tenim la confiança, som molt de l'energia d'actuar,
i necessitem un espai de suport des de l'energia femenina.
A nosaltres ens agrada crear relacions emocionals també, ens agraden històries,
i no hi havia un lloc així, i tampoc sabien que necessitàvem les dones, és un punt de reunió també.
Hem dit que el 14 de maig es va presentar aquest espai, i el 25 d'abril l'espai dona va fer la primera trobada del cicle
Cercle de Dones, després també a mitjans de maig es va fer la segona trobada del cicle.
Quina és el funcionament d'aquestes sessions del cercle de dones?
Tu proposes una temàtica, són xerrades, són les dones qui proposen el que volen fer en aquelles sessions?
Com s'han fet aquest parell de sessions?
La proposta va començar amb la xerrada que han fet, i ahir després teníem un espai de conversa
per entendre què necessitàvem les dones. Jo vaig venir amb unes propostes, unes àrees de treball,
de descobriment, d'experimentar, però va ser molt important com ho veien i sentien les dones.
I aquí va començar com una dinàmica, veurem que funcionarà.
Jo puc venir, o el que facis, proposo un temari, però la dinàmica, les activitats,
la forma de conduir la sessió, canvia segons en aquest estat emocional, mental.
Estem també, perquè sempre hem de treballar el que necessitem ara mateix.
Aquest espai és també com estic. Jo començo les sessions amb definició com et sents,
definir l'emoció principal que sento ara mateix aquí avui.
I això fa que estem molt presents a l'estat propi.
Ens costa intentar trobar o saber definir com ens sentim en el moment?
És una feina que a vegades, per la rutina del dia a dia, amb el pilot automàtic,
a vegades ens costa parar i dir com estic, com em trobo.
És una cosa que s'ha de posar en pràctica?
Clar, el famós mindfulness, que va d'una tradició buddhista.
El Zen és això. Costa molt perquè, primer, no li donem importància, molta competitivitat,
ha de superar-me, ha de sortir de les hores de confort.
Això significa no estar a mi mateixa, només pensar on hauria d'estar.
I tampoc significa on vol estar.
I després hi ha una sèrie de coses que definim les emocions segons les normes que teníem a casa.
Per exemple, si hi havia un permís de mostrar certs tipus d'emocions,
pensaven que aquesta era l'emoció que sent.
La ràbia, realment, la frustració és una tristesa no expressada.
I quan comencem a intentar explicar què sento, començo a buscar una mica més profundament.
Per què sento frustració? Què em frustra?
I així és que quan ja sabem quina és l'emoció, la podem, no sé si és paraula domèstica,
fer una amiga d'aquesta emoció.
I quan està present, quan comença a expressar-se, també podem sentir més pau, més tranquil·litat.
No hi ha una opressió emocional.
Entenc que també és un procés que les dones puguin conèixer una mica a elles mateixes,
que això també ajuda després a entendre per què reaccionem d'una forma o d'una altra davant d'algunes situacions.
Clar, pensa que donem molta importància a la part mental.
Moltes vegades quan faig aquesta pregunta, com sents perduda?
Això és emoció o un estat mental?
No li donem tanta importància a l'emocionalitat, a definir la nostra emocionalitat, però busquem la felicitat.
I la felicitat no forma part només del nostre ment.
Jo, tu et defineixes, ho estàvem parlant una mica abans fora de micros, que t'he preguntat, ets coach, ets mentora,
exactament què significa, tu et defineixes a les xarxes com a mentora, com a artista, què significa això?
Què és algú que és mentor o mentora?
El coaching es va crear des d'una necessitat de cuidar la pànt emocional d'un jugador de tenis.
El primer sistema de coaching va venir de l'espai de tenis.
Ostres!
Perquè un entrenador, i parlem d'anys 70, si no m'equivoco,
havia adonat que els seus esportistes jugaven millor a nivell físic, tenien el millor rendiment quan estaven emocionalment més estables.
Però coaching és una, i no és cap crítica, és una forma que jo vaig estudiar, utilitzo eines de coaching,
són molt pràctiques, algunes molt divertides, però no crea una profunditat, una relació amb el client o amb el grup.
I per mi és trobar la solució per un problema. Una cosa no funciona, doncs et dono eines perquè funcioni.
Però clar, aquest no funcionament té una profunditat, també emocional, també mental, els hàbits.
I jo crec que si el canvi sigui molt profund, que realment sigui el canvi, hem de buscar una mica més.
I aquí és la relació. La mentoria també té una cosa que m'agrada molt,
que és que jo només puc compartir com eines i com experiències tot això que és la meva experiència.
Què vol dir? Si soc pintora, et puc ensenyar la meva manera de pintar i donar-te eines,
que potser no utilitzo, però ho he provat i no m'agrada.
Si parlem de coaching, seria com un crític de l'art que parla de la tècnica però mai va a pintar.
L'aprenentatge és molt diferent i a mi m'agrada aprendre de la pintora perquè és una vivència i es queda també a nivell emocional.
I sabem que quan vivim alguna cosa emocionalment té una resposta molt diferent del cos i del de la ment també.
Tu havies tingut altres experiències prèvies abans de portar aquest espai dona amb un grup similar o potser t'estrenes en aquest àmbit?
Mai només amb dones. Aquesta és la primera vegada que havia participat en projectes, però no eren projectes que jo dirigia o impulsava.
Hi havia un lloc molt bonic de laboratori de lector a Barcelona. Portaven gairebé cinc anys i era un espai que va començar amb la idea de divertir-nos.
Després hi havia un procés d'aprenentatge, tècniques i, vols o no, sempre l'art és una teràpia perquè ens obrim una altra vegada les emocions.
Però sí, i això va ser un projecte molt bonic que va parar. No ho va parar, ens va molestar bastant el Covid, el tema de la pandèmia.
Seguíem treballant online, que va ser difícil, però també vaig aprendre que quan es crea un espai de confiança, de suport, d'autoconfiança també, que és molt important crear l'autoconfiança, crec en el que faig.
Hi ha una relació entre les persones molt especial. Fem coses que no fem a casa. Moltes vegades comentaven que aquí en l'espai dels alts escènics semblen bojos i bojas.
Les nostres parelles no coneixen aquesta faceta nostra, però és la llibertat també, l'espai on hi ha una llibertat d'expressar-se.
Tu introdueixes d'alguna manera l'art perquè també ets artista i tens experiència en aquest camp.
Introdueixes l'art o penses que pot ser una via d'entrar per tractar tot aquest tema de les emocions o deixar-se anar amb aquest espai de dones? Tens pensat fer-ho amb alguna vinculació amb l'art?
Totalment. Per què? Perquè l'art és un joc. Connectem amb la nena petita. Moltes vegades amb coses que ja portem anys sense fer i descobrim que m'agradava pintar, m'agradava dibuixar, m'agradava ballar.
I quan començo a jugar surten coses que no controlen la ment. També es relaxa molt el cos. La ment està en un estat de creativitat i curiositat i no està jutjant.
Seguim amb altres temes. El cercle de dones. Podríem dir que és la primera part d'aquest espai de dones? És com un cicle introductori? Com va néixer?
Jo diria que sí, perquè m'imagino un lloc com Casal de Joves on hi ha espai per activitats, per crear projectes entre les persones que a vegades no sabem que som a Sant Just.
Hi ha moltes dones que fan coses molt interessants, a la seva casa, al seu taller, són conegudes a Barcelona però no a Sant Just.
Imagino també un lloc on es cuida tots els aspectes de la salut. Projectes que poden néixer des d'una reunió de persones creatives i totes, totes, totes som creatives. Només no ho sabem o no ho recordem que som creatives.
Què és això dels talents? Tothom té algun talent amagat o no amagat?
Sí, sí, sí, tothom, tothom, tothom. Pensa que entenem el talent com un don.
En el segle XVI va néixer un llibre escrit per un tal Giorgio Vasari que per primera vegada va definir el talent com un don del déu, una cosa especial només per la gent especial, elegida, etc.
I seguim igual, oficialment seguim igual, les escoles siguin igual. No connectem amb els nostres talents perquè és una cosa tan natural, tan simple, tan accessible que només tot això que és difícil té valor, tot que és fàcil no ho és important.
Però realment quan connectem tot el que és fàcil i cada persona tindrà un conjunt de talents que ens fa autèntiques, si tot això podem gaudir, utilitzar,
diuen que només 5% de la humanitat coneix els seus talents i més trist encara només 5% d'aquestes persones utilitzen els seus talents i també diuen que només quan estem en connexió i utilitzem els nostres talents sentim la felicitat, no estranya que estem com estem.
Ja, amb una crisi d'identitat.
I clar també a mi m'agrada molt aquesta visió de Michelangelo que troba un bloc de mar molt que 30 anys abans un altre esculptor va començar a treballar aquest bloc i no va funcionar, doncs el bloc ja no és perfecte.
I Michelangelo sempre va dir que moltes cartes seves explicava que quan veia un bloc ja ho sabia que a dintre, que havia a dintre, només el que necessitava era separar, eliminar tot el material que sobrava i mirar el David, quina bellesa.
Doncs jo crec molt en això, tenim molta necessitat d'afegir, d'estudiar més, una carrera més, un curs, molt de moda les formacions, tenim molt d'accés.
Clar, però per què no comencem amb quin soc, qui tinc, què és que puc utilitzar, què és el que puc gaudir, perquè si és tan natural, per què patir, per què aprendre coses que a vegades ni podem utilitzar, jo soc el millor exemple d'això,
perquè no sabia realment que tot això que era tan fàcil per mi, això tenia molt poder també.
Com que el que has dit, potser ho tenies molt a l'abast i potser ni t'ho havies plantejat.
Mira, a les escoles, si passa una situació que una nena o un nen té un problema amb les matemàtiques, si li dona molta atenció a la falta, ha d'aprendre les matemàtiques.
Mai arribarà, probablement mai arribarà a un nivell alt, perquè li costa, per la seva naturalesa ja li costa.
Però oblidem el que fa molt bé, potser que podia escriure, pintar, ballar, fer música, no ho sé, física, o que sigui.
Ocupar molt l'espai, energia, temps i diners dels pares per aprendre la matemàtica, perquè per ser com tots, tenir un nivell de tots, com mínim.
Deixar d'escriure, deixar de pintar, deixar de ser l'artista, perquè l'art és per mi fer...
Sabata.
Sabata és un art, perquè què és un art? Feu el que t'agrada i transmiti emocions.
Una altra vegada?
Sabata.
Sabata que pot emocionar per la seva veïesa, perquè porta l'energia també.
Jo a tu creus que a les dones potser inclús ens costa més trobar el nostre talent.
Hem de rebuscar més, hem de dedicar més esforç a pensar allò que ens agrada o que se'ns dóna bé?
Afortunadament està canviant molt. Jo ho observo en el món de la música. Hi havia espai per les dones, en el món de la indústria musical.
Ara d'una forma forçada, però suposo que hem d'arribar a l'extrem per després poder tenir un equilibri.
Necessitem el suport i necessitem autoconfiança. I com podem arribar a aquest nivell d'autoconfiança?
Coneixement? Quin soc? Tornem a allò mateix.
Clar, la societat, l'educació es va definir durant molts, molts sigles la dona primer com una persona que pot donar vida.
El nostre cos, la nostra sexualitat, us ha definit totalment. I és només un rol, un de molts que juguem.
Però connectem amb aquest i tot el que fem, que entenem com una eina per ser una mare, per exemple, ens limita molt a l'hora de decidir i què m'agradaria.
Perquè no sempre vols ser mare i això ha estat costant molt.
Cada vegada menys tenim la consciència que la dona necessita ser primer la persona i després la mare, la parella.
I què significa ser persona? Si volem tot això que es va definir l'educació i la societat durant tantes sigles, quin soc?
Moltes dones diuen al pati, no ho sé, 50 i algú anys, diuen jo no ho necessito perquè tinc fills, filles i són elles, elles que necessiten.
No, no, no, tu també i tu més encara perquè és un exemple per la teva filla.
Necessitem les figures de dones que viuen la seva vida d'una forma plena.
No sempre és fàcil, tampoc estic parlant de mariposes, de papallones, és un procés també i a vegades costa.
Són decisions a vegades molt difícils, jo a la meva família.
Però crec que sempre quan la decisió és des de sé què estic fent entenc que a vegades necessito donar-li espai a una altra i ara jo no soc la més important, està bé.
Però quan jo sé que estic fent un sacrifici, no.
Jo ho hem de deixar en aquest punt, ha estat molt interessant tenir-te aquí a Ràdio Desvern per tot el que ens has explicat i per com planteges també aquest espai de la dona aquí a Sant Just, sobretot per aquesta vessant més emocional i de recerca realment d'una mateixa.
Res més, que acabis de passar molt bon dia, que vagi tot molt bé i esperem anar també veient els avanços d'aquest espai i de com es va desenvolupant.
Moltíssimes gràcies per l'invitació i per poder parlar del projecte. Invitem a totes les dones, sisplau, connecteu amb el Cercle de Dones, amb l'Ajuntament i gràcies a l'Ajuntament per aquesta proposta, és molt important i crec que funcionarà, ho necessitem. Moltíssimes gràcies.
Fantàstic, doncs que vagi bé, una abraçada.
Una abraçada, adeu.
A la Rambla res s'aturar. Vine, queda't i escolta'ns.