Música
Ara mateix són les 11 i 13 minuts.
Comencem la segona hora del magazine de matins
La Rambla, de Ràdio Desvern, i ho fem amb l'entrevista del dia.
Avui la convidada és Rosa Pinyol, narradora oral,
membre i associada d'una entitat que va néixer el 2021,
i que és la faula de l'Associació Catalana
de Profesionals de la Narració Oral.
A més, també participa al projecte
de l'animació lectora a les escoles públiques de Sant Just
i també fa les visites escolars a la Biblioteca Joan Margarit,
del municipi, de aquí de Sant Just.
La saludem, molt bon dia, Rosa.
Bon dia, com estem?
Bé, molt bé, començant la setmana, avui dilluns, tu.
Sembla que costen, però no, després també passen ràpid.
Sí, sí, un cop les primeres hores ja la cosa va lligada.
T'esvetlles i ja està.
Bé, la narració d'històries, llegendes, contes,
ve de tradició antiga, inclús ancestral.
Consevem avui en dia aquesta pràctica
com una professió, com un ofici.
I tant, sí, sí, sí, és tot un ofici,
i a més a més, havent heretat tot el que hem heretat,
es tracta de mantenir-ho, perquè hi havia la tradició,
normalment sempre passa de bocurella,
però ara actualment això s'ha trencat,
perquè moltes vegades ja no se saben,
hi ha molt de material escrit,
però el que ve de la oralitat potser s'ha perdut.
També és veritat que se n'ha recollectat moltíssims
de contes tradicionals, hi ha recolliments,
però són més llegits que no pas explicats.
Vull dir que, generalment,
perquè és allò típic, l'avi a la vora del foc o l'àvia,
això ara actualment és una espècie en extinció, hi ha poquet,
però sí que hi ha altra gent,
com les biblioteques, les escoles també s'empreocupen,
i de fet la faula va néixer una mica per posar els contes a tot arreu,
perquè és que...
La faula és l'associació, no?
Sí, és l'associació de narradors,
que ara has dit que sembla que sigui molt recent,
perquè és del 2021,
perquè nosaltres ens vam trobar que amb la pandèmia no podíem treballar,
tot estava tancat, i nosaltres no estàvem ni reconeguts,
per exemple, com que dins d'aquí n'hi ha, podíem estar,
professionalment, tots som autònoms, som més de 70 socis.
I llavors no sabíem...
Bueno, doncs ja hem anat fent tot de passos i tot això,
i la cosa que també us volia és que volíem ser un sindicat,
però actualment posant en marxa un sindicat
és tan complicat que ens hem quedat amb associació,
però de professionals.
Acabes de fer referència a explicar històries
o a llegir-les,
o a explicar-les, quina és la diferència?
Home, quan tu llegeixes un text,
tu o prèviament algú l'ha marcat,
o sigui, no t'inventaràs res absolutament.
Nosaltres treballem completament diferent,
jo no em sé cap història de memòria.
Jo tinc un esquema, tinc una visualització,
i vaig seguint aquesta estructura, aquesta visualització,
i la vaig explicant.
I si hi ha deu persones que escolten davant meu,
dins d'aquells deu caps es formen deu imaginaris diferents.
I aquí el que es fa és la comunitat,
que mentre tu vas explicant i els altres van rebent,
a tu tens un retorn,
perquè un deixa anar una paraula, l'altre un altre,
perquè com que emocionen,
vull dir que la narració és l'art de l'emoció,
doncs sovint no et pots estar callat escoltant,
i llavors participes, que a nosaltres això ho agraïm moltíssim,
però també ho recollim i ho incorporem,
per això mai un conte és igual un dia que un altre.
O sigui, una sessió, per més que tingui el mateix títol,
sempre és diferent, és l'ara femer,
vull dir que passa en aquell dia, en aquella hora i en aquell moment.
Al cap de dos dies ho tornes a fer i tornes a fer la convocatòria,
i encara que fóssim la mateixa gent, sortiria una altra cosa.
Que fort.
Com la concebem avui en dia, aquesta professió, la de narrar?
En quins camps us moveu, els i les professionals de narració?
Abans ja ho he anomenat, tu també ho has dit,
escoles i biblioteques és on queden més,
però hi ha festivals que estan a tot arreu.
De festivals a Catalunya en tenim quatre o cinc,
i en cada lloc, jo què sé, per exemple,
el Segamots, que és a la Sagarra,
doncs ho fa per diferents pobles.
I normalment pot ser que sigui en un espai tancat,
però també pot ser a l'aire lliure.
A Sabadell fan un festival i hi ha un autobús que puja
fins al Vindret, fan una nevet d'aquestes, un va i ve,
és explicar contes dins de l'autobús.
Nosaltres una vegada, també pel dia 20 de la narració oral,
ho vam fer amb els ferrocarrils de la Generalitat
i explicàvem contes als vagons.
Clar, qualsevol moment és bo per explicar un conte,
qualsevol història, el que sigui.
És un...
Bet aquí una vegada que et fa entrar en una realitat
que no és la d'aquell moment ni la teva, però ja hi ets,
i cric crac, el conte s'ha acabat, perquè també n'has de sortir.
Si no, sembla que et quedis allà penjat i que no...
No, no, aquestes frases, que jo en dic màgiques,
però aquestes frases tendites,
tan fetes, no són perquè sí,
són perquè entris i surtis de l'història.
De vegades expliques un conte i els nens tenen por.
I em diuen, una mare, sento, avui no dormirem.
Dic, no, i tant, que dormireu,
perquè si s'ha acabat el conte, la por s'ha quedat a dins el conte.
No ve cap a casa, no te l'emportes o...
No, i si l'expliques a l'hora d'anar a dormir,
doncs se'n va, vull dir, el conte està acabat,
la por s'ha quedat a dins el conte.
Que es queda amb tu, i tant que sí,
però has de tenir aquesta agilitat
que s'aconsegueix practicant, vull dir que no...
De qui narra i de qui l'escolta,
en aquest moment s'ha acabat i ja està.
Rosa, en quin moment t'interesses per aquest ofici?
Va ser d'entrada un amor per la narració?
El meu cas és d'aquests que jo m'he dedicat
més de 25 anys a les arts gràfiques.
Me catava i paginava llibres i revistes.
I un dia també, el 2008,
va trontollar, va haver-hi una crisi molt forta,
com la pandèmia, però va...
I era el meu aniversari
i tancava amb el taller,
que ja et dic que feia més de 25 anys que funcionava.
I vaig pensar, què faré?
Ara és el moment de reinventar-te,
amb què em reinvento.
I llavors, jo havia fet molt teatre d'aficionat,
patronat a Cornellà i així.
I vaig dir, ostres, això sempre m'ha agradat,
perquè ho vaig deixar, perquè havia fet a Sant Feliu, a Esplugues...
Havia fet molt teatre d'aficionat.
Dic, per què? Per les circumstàncies de la vida, que ho deixes.
Dic, no, això s'ha de continuar.
Però posar-me en un grup em va semblar...
Se'm va fer una muntanya.
I un dia vaig veure tallers de narració oral.
Dic, i això què és?
Jo tampoc no ho sabia, vull dir que és aquelles coses que...
I vaig entrar i vaig inscriure allò i vaig anar fent.
I em trobava com obrir amb un llum, la mar de feliç i contenta.
I vaig dir, no, això és el meu, això és el meu.
I llavors, quan hi ha hagut moments crítics,
he recuperat les arts gràfiques i quan hi ha hagut moments de més feina,
doncs, home, només viure del cuento costa.
I on et vas formar?
Perquè no sé si a Catalunya hi ha estudis superiors.
A Canavadi no hi ha una formació arreglada.
I aquesta és una discussió que hi ha amb una altra associació de narradors
que estan per una reducció,
que hi ha professionals i aficionats que es diuen in,
se n'ha parlat força...
Bueno, és aquelles coses que mai saps si és millor tenir-ho o no tenir-ho.
Clar.
Jo crec, ara hi ha alguns professionals que es dediquen a ensenyar-ho,
vull dir que si algú necessita les referències
els hi puc donar perfectament.
I jo vaig entrar en aquest món,
vull dir, doncs així, trucant a aquesta associació, ara...
Una mica per contactes, no?
Sí, però no és un món petit, però tampoc és tan gran.
I al final, ara ja porto gairebé 12 o 14 anys que m'hi dedico,
i ja ens hem anat...
Vull dir que ara, potser sí que conec algun nou,
però vull dir que més o menys ja vaig coneixent,
i en canvi, quan vaig començar a apostó, eren cares noves, evidentment.
Quines condicions s'han de donar per poder explicar bé un conte?
Jo crec...
Per exemple, no sé com et prepares tu
o quines coses tens en compte a l'hora de...
És que aquesta pregunta que em fas és molt difícil,
o sigui, mai sé si jo trio el conte o el conte em tria a mi, entens?
Perquè s'ha de crear una simbiosi important, és allò...
O sigui, hi ha gent que diu que els contes neixen amb nosaltres,
que els portem a dins el cor,
perquè és això, tot aquest bagatge que tenim incorporat,
doncs hi ha gent que pensa que és això.
Jo, moltes vegades, normalment,
quan trio un conte,
de la versió que m'arribi, que m'ha cridat l'atenció,
em busco d'altres.
Perquè, clar, els contes tradicionals tenen això.
Pensa que les faules,
que es diuen que van començar en el panxatantre a l'Índia,
són molt similars a les de Ramon Llull,
el d'Himne i Camil, Calil...
Vull dir que és que és això.
I són coses dels inicis de la...
De fet, des que va haver-hi el foc.
Perquè estaven al voltant del foc, van començar a parlar,
i ja sabien d'explicar alguna cosa.
Cada dia, en cada moment, ens expliquem.
I llavors tu em dius què cal.
Home, sí que cal una mica de formació
i ser molt conscient del que estàs fent.
Però és que molts dies, i això els dic molt als nens,
tu estàs explicant contes sense adonar-te'n.
Quan m'expliques el que has fet avui,
ja m'estàs explicant una història,
perquè tu ja ho has viscut, ho estàs revivint.
I el que fem nosaltres és reviure les històries.
Posar en paraules els personatges ficticis
o de llegenda que poden haver viscut,
però és el que deia del...
Ara hi ha aquí i no hi ha més.
Per tant, la narració podríem dir
que és una barreja també entre cultura i art, no?
No, és cultura total.
I a més, els tradicionals diem cultura popular.
Perquè hi ha molta gent, hi ha molts narradors
que també fan literat.
O sigui, narren autors, doncs el que vulguis.
I fins i tot hi ha gent que se'ls tradueix.
I fins i tot hi ha gent...
A mi em va passar una vegada.
Vaig anar a veure una narradora
i explicava contes.
I quan s'acaba la sessió,
diu els autors que ha narrat i diu Chekhov.
Dic, no, perquè jo els he llegit tots.
O sigui, no n'identifico cap.
I arribo a casa, busco el llibre
i he subratllat-hi tot que el tenia.
Entesa què vull dir?
Però, clar, la seva posta és com una versió d'una novel·la
i la versió d'una pel·lícula.
Saps que a vegades s'ajusta molt però a vegades no,
i no té per què ser ni millor ni pitjor.
És una altra versió, és com una altra lectura,
com allò que et deia dels imaginaris col·lectius,
que a cada caparró hi ha un imaginari
i no té per què ser el mateix.
Doncs una mica, és clar, és que aquest...
Sí, sí, és art, perquè ens provoca emocions,
ens fa...
ens fa... ens dona molta cultura i molt de bagatge.
I jo, en aquest cas, sí que em baso en els tradicionals,
doncs, en aquest cas, és cultura popular, segur, sí, sí.
La narració a Catalunya, a Espanya,
té la mateixa consideració i prestigi
que en altres països d'Europa o del món.
Creus?
Això, no sé si soc la més...
Vull dir, perquè jo conec, d'aquí a cas, Espanya, una mica.
França també conec l'associació, l'APAC,
l'associació de narradors franceses també hi està, els conec.
I diria que potser els que anem més coixos
potser som nosaltres.
El compte aquí s'havia perdut del tot
i va ser quan vam començar a arribar sud-americans,
argentins,
que van començar a dir
i nosaltres narrem, nosaltres narrem,
i llavors els narradors catalans,
que estaven més adormits, que potser eren actors o feien altres feines,
es van començar a espavilar moltíssim, de dir, ostres.
Doncs això, perquè ja et dic, a Sud-amèrica hi ha festivals,
però com si fóssim foros romans,
vull dir que hi ha moltíssima gent
i es paguen entrades cares i...
Uau.
M'ho han explicat.
No ho he viscut, però m'ho crec, vaja.
Em deies també que el mes d'abril és un mes que els professionals...
Aneu amb molta feina,
té a veure també per tot el tema de la literatura,
de la Diada de Sant Jordi...
Va molt lligat, no?
Va lligat, enganxem primaveres, festes escolars i narracions...
Bueno, doncs això que...
Moltes presentacions de llibres també en fem sovint,
vull dir que llavors per això va.
I abans de la faula, a Catalunya hi havia hagut alguna altra associació?
Sí, sí, hi havia, no hi ha, perquè ara de fet som dues associacions.
N'hi ha hagut alguna altra que va plegat,
però hi ha la NIN, que és l'associació de narradors i narradores,
prevista a Catalunya.
El que passa és que ells...
O sigui, també hi ha professionals dins la NIN,
però es dediquen més al manteniment i a la divulgació.
Vull dir que sí, sí, també hi ha professionals.
De fet, jo soc de les dues associacions.
I molts narradors, dels que vam crear la faula,
ja ens coneixíem de NIN.
Vull dir que després hi ha afegit altra gent...
És aquestes coses que cadascú valora.
Però, per exemple, hi ha coses tan pràctiques
que, com a narradors, no teníem resoltes,
com una bona assegurança tercera.
Aquestes coses que resolen i ajuden els sindicats,
doncs a través de la faula ho estem gestionant.
I clar, no té res a veure ho gestionar-ho tu sol,
que gestionar-ho per un grup.
Llavors, doncs és això.
Rosa, quins beneficis té per a un infant
escoltar un conte narrat?
Per què és bo, no?
Quins aspectes positius aporta això?
Mira, tu hi vols trobar una feina...
Jo et diria que els contes no serveixen per res.
No, no, però això ho dic...
Em poso a l'altre extrem, com a feina d'advocat del diable,
perquè els contes se'ls volen fer fer tantes coses.
Si ha de superar una etapa del no, del pipí,
del bolquer, del no sé què...
Això m'ho diuen les bibliotecàries.
Un conte per la por, un conte per no sé què,
doncs els contes són per tot i són per res.
I són per res, no?
És clar, això és el que et deies.
En cada moment, per mi, el fet d'escoltar un conte
és un parèntesi en la teva existència d'aquell dia.
Pots tenir molts neguits, o llegeixes un llibre, també,
mires una pel·lícula, també, escoltes una música, també.
O sigui, ni millor ni pitjor que totes aquestes altres arts.
La finalitat és aquesta.
També et dic que els nens que tenen la sort
que se'ls expliquen contes i que tenen molt més vocabulari,
tenen una agilitat mental que no tenen els altres,
una lògica, un sentit comú, valors...
Clar, és que tot això hi és, el que no es pot és especificar.
Clar.
De dir un conte per superar el naixement d'un germà, jo què sé.
L'enveja, el que sigui.
Doncs no, hi ha molts contes que tracten l'enveja.
Però com que a dins del mateix conte també es tracten altres coses,
si m'ho fas parcialitzar així, potser el conte trontolla.
Però, en canvi, si surt tota la resta, doncs ja està.
I em diuen, contes de reivindicació de la dona feminista, o digues,
és que si els explico jo, això ja hi va implícit.
Però el que no puc fer és verbalitzar-ho.
Si a tu et diuen, mira, és que és una sessió de riure,
tu ja et diràs amb la defensa, a mi no em faràs riure.
Ja m'estàs condicionant.
Un conte de por no ho pots dir, se l'han de trobar.
Hi ha moltes vegades que passa que els nanos es queden a primera fila
i els pares a darrere.
I jo vull que sentin el conte al costat del pare,
perquè els pares també...
Això que els contes són per nens, no sé qui s'ho ha inventat.
Això és una tonteria com una casa, els contes són per tothom.
I si tu et pots explicar un conte,
és que, aviam, així que sents un conte,
i pares bé l'orella, perquè si no el vols sentir, no el sents.
Però si tens aquesta predisposició, segur que t'atraparà.
Encara que no l'expliqui la millor persona.
Però és que hi ha moltes...
És com el llenguatge, no?
Tenim un llenguatge vulgari, un llenguatge literari...
Doncs passa el mateix.
Uns pares, cada vespre explicant un conte als seus fills,
no tenen res a veure amb nosaltres, amb els professionals,
però no vol dir que no ho facin bé.
El vincle que es crea aquesta estona
no es crea en un altre moment.
O sigui, ni quan has de vestir-los al matí.
El vincle de l'estona del conte, perquè el nen sempre contesta,
i quantes vegades no el vol explicar lluny.
I s'explica tal com pot.
Els nens imiten, i el que fan els pares ho volen fer ells.
Doncs hi ha moltes vegades a les sessions, vull que passi al revés,
que els pares imitin el que fan els nens.
I si un nen aixeca el braç, que el pare aixequi...
Para, la mare, l'adult, que l'acompanyi, que aixequi el braç.
Perquè llavors la importància que té aquest braç alçat pel nen
es triplica i es multiplica.
I llavors aquí s'enganxa i té curiositat de dir...
Ostres, el meu pare... Mira, això va passar molt a la pandèmia.
Com que quan vam començar a reprendre feia amb grups familiars,
els nens no podien quedar davant i els pares s'havien d'estar al costat.
I llavors tu deies, i ara cantarem, i els pares cantaven.
I tu veus el nen, mira el seu pare, com canta, com diu,
si jo ho faig ell també.
I els nens imiten molt, moltíssim.
O sigui que, doncs, ja està.
I els nens no entenen moltes coses, però capten.
Tinc una anècdota boníssima.
Era el principi que jo explicava contes.
No, no, endavant, endavant.
Era el principi que jo explicava contes
i vaig triar un compte per una sessió
i van venir nens molt petits, tan petits que potser no tenien dos anys.
I clar, que és un burro, no sé si ho saben,
però que llauri i que es cansi...
Això ja no.
I jo veient aquelles cares on es vaig pensar,
doncs ja està, faré que...
I es va cansar tant, per donar èmfasi al cansament,
que anava cam amunt, cam avall.
I jo feia un gest amb la mà, acompanyant-me,
i una nena, a primera fila,
cama amunt, cama avall.
Clar, jo deia cam amunt, cam avall.
És que... Cama, clar.
No ho enten, però atenta estava.
Sí, sí, sí.
Llavors, clar, ens havíem de cansar, no?
És allò que deia, doncs jo dic, com t'hi dius...
Ara ho farem tots igual, perquè ens hem de cansar tots com el burro.
Tots, totes les cames amunt i avall.
Clar, és això que et deia, intentar incorporar
tot el que ve de l'espectador de qui tens al davant,
perquè també forma part de la història.
Els contes són una convocatòria,
i la convocatòria passa aquella estona.
I, per acabar, ja rosa el teu vincle amb la Biblioteca de Sant Just.
Ara, la mateixa quina és, és el d'aquí a les visites?
Sí, això ara és el que faig més.
Sobretot ara, la primavera fins al juny,
no hi ha dimarts i dijous al matí,
que està oberta la biblioteca, que no hi ha escola que vingui.
Si algú n'ha hagut de canviar horaris, ja no en tenim més.
Ostres.
I normalment que venen grups d'infantil, de primària?
Fins a segon. Venen de i3 fins a segon.
O sigui, venen les classes per grups.
O sigui, si les escoles d'una línia venen un dia i3, i4,
s'organitzen segons l'horari que els convingui,
però ve una classe per hora.
Doncs de 10 a 11 i d'11 a 12.
I què els ajudes, per exemple, a descobrir l'espai infantil?
Normalment fem això,
els acompanyem fins a la sala d'infantil,
fem una petita explicació, perquè, per exemple,
com es diu la biblioteca?
Que enginy està! És que té un nom en concret.
Doncs descobrim el nom que té,
diem alguna poesia si convé,
expliquem com estan ordenats els llibres,
això dura uns 20 minuts o una cosa així,
fem una estona de 10 minuts
que ells puguin agafar, tirar qualsevol llibre i consultar-los,
que sempre se'ls fa curt,
i després els tornem a convocar allà a l'estora
i explico un conte oral, que normalment és d'aquests...
Si no són els d'ahir tres és més curtet,
si són els de segon ja és més.
I la majoria que venen han vingut abans a la biblioteca,
és la primera vegada que s'hi troben?
A mi em passa que quan entra a la biblioteca i al pal,
els nens em diuen, jo ja et conec!
A mi és molt difícil conèixer totes les cares,
però, clar, a la millor, he entrat a l'aula,
pel pal i, a la millor, pel projecte de l'Ateneu,
i, a la millor, ells diuen, jo ja et conec!
També sé que ho diuen perquè els fa molta confiança si diuen,
jo ja el conec, soc més que l'altre que no em conec de res.
Però no, no, i fins i tot...
Molt sovint dic, si sou del segon, quan vau venir l'any passat,
i els recorden.
Per no repetir, jo ho tinc apuntat, però a vegades no ho he mirat.
Quan torno a casa sí que faig la feina,
però abans de sortir a vegades no.
I l'altre dia em va passar i dir que la mestra,
quines són els nens que tenen més memòria,
i tot se'n van...
El grupet que hi havia allà se n'anava i recordaven tot.
I amb el projecte d'animació lectora què es fa?
Es passa per les escoles...
Es porta una maleta plena de llibres.
És el projecte de les maletes viatgeres,
ja fa anys que circula i ara hi ha molts...
Vull dir que hi ha moltes...
Però sí, sí, aquell trimestre els nanos tenen l'ocasió
de tenir sis llibres i emportar-se'ls a casa,
llegir-ne fins a sis i emportar-se'ls a casa.
Els de 6E poden parlar amb l'autora,
amb l'autor o autora,
i els de segon cicle em sembla que els hi ve l'illustrador,
o si no hi tornem nosaltres,
a fer una mica de...
Com ha anat?
A mig camí, no al final,
perquè ells tinguin encara més temps.
I que s'intenta que s'apassionin per la lectura?
Sí.
Que no perdin l'hàbit, no?
O que l'agafin.
Clar, és que hi ha nens de tot.
Hi ha nens que estan molt acompanyats
amb els seus estudis i nens que no.
Hi ha nens que això és un gran estímul
perquè potser no n'havien entrat mai cap llibre a casa,
i altres nens que diuen, aquest també el tinc, aquest...
Clar, això és que la realitat s'enjusta a tot arreu.
És molt dispersa.
És molt diferent de segons a quina casa.
Clar.
Molt bé, doncs, Rosa, hem de deixar en aquest punt, si et sembla.
Perfecte.
Gràcies per haver passat aquí a Ràdio d'Esvern.
Gràcies a vosaltres.
Sempre m'agrada dir una cosa per acabar,
perquè avui no he explicat cap conte,
però quan l'explico sempre dic el mateix.
Els contes, sense orelles, no són res.
Però les orelles, sense contes, tampoc.
O sigui que inventeu-ne, dibuixeu-ne,
tablets, mòbils, el que sigui, llegiu-ne.
Però moltes i moltes històries
perquè ens ajuden molt a viure i a entendre'ns tal com som.
Molt bé.
I ara, amb aquest missatge que ens deixa la Rosa,
acabem l'entrevista.
Rosa, gràcies per passar. Que vagi bé.
A vosaltres.