I ara sí, tenim amb nosaltres la Maria Rodríguez Soto.
Maria, bona tarda.
Hola, molt bona tarda.
Molt bona tarda i encantada i benvinguda a la plaça Mireia,
al magasin de tardes de Ràdio d'Esvern.
És un plaer parlar amb tu, la veritat,
poder parlar directament amb tu, protagonista de la pel·lícula.
Així que benvinguda al programa.
Faig un molt breu resum introductori.
Avui parlàvem, com dèiem, la Maria Rodríguez Soto,
l'actriu protagonista dels dies que vindran,
una pel·lícula espanyola dirigida per Carlos Marqués Marcet,
director també d'altres pel·lícules com En tierra firme del 2017
o 10.000 quilòmetres del 2014,
que de fet aquesta va ser la seva òpera prima.
Els dies que vindran, que és la pel·lícula de la qual ara parlarem amb la Maria,
és un descobriment constant de la vida d'una parella,
la Vir i el Lluís, que estan protagonitzats,
precisament per la Maria Rodríguez Soto i també David Verdaguer,
amb el tret de sortida d'un any de relació com a parella
i un predictor que els diu que estan embarassats.
Així que durant els nou mesos d'embaràs es mostra la vida d'aquesta recent parella,
que de cop i volta i quasi sense haver après a ser dos,
han de pensar en ser tres.
Així que és una experiència que entenc que és molt i molt transformadora.
Escolta, Maria, primer de tot, enhorabona per aquesta nena a la vida real
i una pregunta obligatòria.
Com t'has sentit rodant en una pel·lícula durant el teu embaràs real
i a més sense haver de fingir que ho estaves?
Exacte, exacte.
Doncs mira, com a ningú els deus diria.
Perquè a més a més jo vaig tenir un embaràs meravellós,
quan em sentia molt forta,
no vaig tenir cap tipus de problema ni de contraindicació mèdica.
Llavors jo tenia moltes, moltes ganes de treballar
i que el Carlos pensés en aquesta idea,
perquè va ser ell el generador d'aquesta idea,
quan es va parlar que estàvem embarassats,
se li va acudir la idea de crear una ficció a partir d'un embaràs.
perquè també, si heu vist altres pel·lícules del Carlos,
sempre li encanta parlar sobre les relacions
i sobre el fet de tenir o no tenir fills,
aquest moment quan tens 30 anys que t'ho planteges
i li vas donant voltes i voltes.
Llavors era com una combinació, jo crec, per ell, acabar així.
I a més, digues, digues.
I va ser molt fàcil, va ser molt maco,
no sé, va ser molt senzill,
com si no ho estigués, m'entens?
Perquè la gent en tingui que ve, era com molt normal.
A més, recentment, en una entrevista al canal BTV,
vas comentar que, justament ara que has estat embarassada,
que t'ha passat una mica el contrari del que potser s'acostuma a pensar
en aquestes situacions, és a dir, has estat mare
i no has parat de rebre també ofertes de feina com aquesta, per exemple?
Exacte, exacte.
Ha sigut com he anat a la contra.
Bé, jo d'inici, quan em vaig quedar embarassada,
no tant, o sigui, jo tenia feina,
però de fet també em va caure una feina per l'efecte d'estar embarassada.
És a dir, que jo anava encarrilada com totes les dones d'aquest país, no?
A no tenir feina o que el món laboral li donés com l'esquena.
Sí.
Però de cop, al fer aquesta pel·lícula, jo crec, no ho sé,
s'ha visualitzat des d'un altre punt de vista,
després també vaig fer un càsting de teatre just al París
i de cop em van agafar, llavors, després també a la tele,
amb el com si fos ahir, va passar exactament el mateix, no?
Vull dir, s'han com alienat els astres
i llavors jo prego a no sé qui ha de pregar perquè això ens passi a totes.
Home, i tant, exacte, que passi a totes i que sigui com una norma, no?
Que l'embaràs no freni, sinó que acceleri, no?
Exacte.
I parlant de maternitat, d'embaràs,
en alguna vegada també has dit que l'horror forma part d'una maternitat, no?
I sense volguer espantar ningú.
Exacte, però és com una realitat, no?
Perquè també amb el que volíem fer amb aquesta pel·lícula,
bueno, volíem explicar part del que comporta un embaràs
i la idea que tu tens del que serà tenir un fill o una filla, no?
Llavors volíem també treure les úniques parts que s'ensenyen de l'embaràs,
aquest embaràs com perfecta rosa o la maternitat,
que és el millor que t'ha passat a la vida,
doncs segurament moltes vegades és cert,
però hi ha moltes altres vegades que no ho és,
perquè és un canvi transformador que és molt dur,
perquè jo sincerament penso que quan ets mare de cop
has de passar una espècie de dol.
A veure si m'explico.
És a dir, tu ja has de ser una segona persona a la teva vida,
però d'una manera instintiva i també voluntària.
Però això, encara que tu ho facis de manera voluntària i instintiva,
també requereix d'una espècie de dol amb tu mateixa, saps?
No sé si m'explico bé.
És com un acomiadament personal per donar pas a una altra...
Exacte, per donar pas a una altra cosa que ho fas la mar de benvinguda,
però hi ha moments que això ho trobes a faltar també.
O l'improvisar, doncs l'improvisar s'ha acabat,
perquè hi ha uns horaris que són més importants que els teus,
que són els donadors, després els dona nena...
i llavors tot això passa com per sobre.
I també hi ha una cosa molt forta que m'ha passat si bé amb mare,
que és que és de la única cosa per la qual me'n penedeixo de ser mare,
és perquè el temps passa tan ràpid.
Certo.
Tan ràpid que és un número de Déu abans d'ho en t'arabatat.
Sí, és potser una manera de veure un rellotge biològic
que en temps real com ha accelerat, no?, potser.
Clar, i de cop veus de la teva nena que era un bebè recent nascut
i de cop ha passat el temps, de cop la mires i ja tens uns anys i hi penses.
Uau, és que clar, no només passa en parella, saps?
Clar, exacte.
Jo ho visc perquè soc tieta i més o menys he vist que l'evolució en un any i mig
ha estat molt ràpida.
Dic, per mi també ha passat un any i mig.
Clar, clar.
Déu-n'hi-do.
I això, òbviament, és un premi.
Bueno, un premi es podria considerar un premi, no?,
donar la vida a una nena en aquest cas.
I també has comentat en alguna ocasió que els premis,
per exemple, el que vas recollir a Milloc Trio a Màlaga, no?,
que tenen un punt psicològic, potser, no?,
perquè t'ajuden, per un costat, a pujar aquest reconeixement, no?,
diguéssim, a nivell públic també, no?,
però a la part, potser, et sorprèn, no?,
òbviament, un premi sempre et sorprèn.
Et sorprèn i et reafirma o t'afirma
que tu hagis visitat durant molt de temps
per poder dedicar-te al que tu vols, no?,
que en el meu cas era el que tu vols.
Llavors, que em donessin aquest premi com a nivell...
A mi mai m'havien donat un premi, mai, a la meva vida.
L'últim premi que m'havien donat va ser a l'escola
quan feien els premis de Sant Jordi, saps el que et vull dir?
No està mal, no està mal.
Va ser com molt espacial per mi,
perquè portava molts anys,
ja ha hagut moments en els quals no he treballat tant,
perquè no hi ha gaire oferta,
perquè és un mercat molt petit,
perquè les grans empreses, les grans productores,
no s'atreveixen a comprar cares noves,
llavors és com un peix que es mossega la cua.
Llavors, jo veure que havia assolit com que estava allà,
en aquest moment, al Festival de Màlaga,
que m'havien donat el millor ciu,
clar, era com un reafirmament de tot l'esforç
que jo porto fent des que m'he volgut dedicar a això,
que et passa tranquil·la
i val la pena tot l'esforç que has fet, no?,
i et dona com una espècie d'injecció per...
Si no hi ha feina d'aquí un cert temps,
doncs tira endavant,
perquè les coses no són fàcils,
però són...
Bueno, és que quan t'agrada tant la teva feina.
Home, si disfrutes i, a més, ho vius, no?,
en aquest cas ser actriu no és una cosa
que realment és la teva mateixa persona,
per tant t'involucres al 100%, no?
Clar, clar, vull dir, no?,
el teu cos és com el teu estri de treball,
llavors a partir d'aquí...
Bueno, és molt vocacional, jo sempre ho dic,
si no aguantaria amb l'espontaritat.
El fet de, doncs, això, no?,
de recollir un premi, suposo que també,
i en certa manera va relacionat, no?,
amb recollir un premi com aquest,
que és que t'obre portes, finestres, no?,
entrevistes a mitjans de comunicació,
i a sigui, no petit, no?,
llavors de cop i volta estàs més exposada, també.
Clar, clar, clar,
i això veus, mira,
amb la feina no ho he notat tant,
perquè tota la feina que he tingut
era una feina que jo ja tenia abans del premi i tal,
però el món de les entrevistes dels nens,
això ho he notat moltíssim.
I, clar, també vull dir que s'ha d'agrair, no?,
perquè és una altra manera d'arribar a la gent
i és com lògic, no?,
perquè, bueno, és un mitjà.
Totalment.
I tornant una mica a la pel·lícula,
els dies que vindran,
la Maria, és a dir, tu mateixa,
ets la Vir, que entenc que és Virgínia, no?
Virgínia, Virgínia.
Virgínia.
I què té la Vir de Maria?
O què té la Maria de Vir?
Ah, mira, nosaltres,
i, bueno, jo defenso una cosa,
i el Carlos també,
que és una frase que es diu,
que jo crec que com per actuar
s'ha de partir d'un mateix,
però partir.
Llavors, jo vaig començar a treballar amb el Carlos
a partir d'improvisacions,
jo era amb el Carlos sol,
i després el Carlos va treballar amb el David.
Llavors, en aquestes improvisacions,
nosaltres treballàvem,
el Carlos va predeterminar
que la Vir seria com una noia de barri
i periodista,
i molt vinculada com a moviments socials.
Llavors, a partir d'aquí vam començar a crear el personatge,
llavors el Carlos em deia,
ara has de pensar com es mouria aquest personatge,
però imagina't que fos un animal,
per trobar com l'energia, no?
Llavors, jo no sé dir-te què té la Vir de la Maria
i els d'actius,
doncs, persona alegre, sí.
Però crec que és una altra manera de treballar
en el sentit que des de la creació,
de dir, bueno,
per exemple, jo vaig triar que la vida es mouria com una lloba
per aquesta cosa instintiva que crec que té el personatge
i que va com al fons de les coses.
Llavors, a partir d'aquí,
això es fa un dia una intro
i no es torna a fer.
Em refereixo que dins del cos queda aquesta sensació
i tu a l'hora d'improvisar,
doncs ja la tens reconeguda
i pots accedir-hi, no?
Llavors, què té la Vir de la Maria?
Doncs moltes coses.
I alhora no té res,
perquè crec que també el que defineixen els personatges
són les situacions
amb les quals s'han trobat a la pel·lícula
i aquestes situacions són tan llunyanes
de la Maria i el David.
O sigui, això ho vam fer molt a posta,
perquè realment el que no volíem fer
i el David era un documental.
Teníem molt clar que teníem molt fàcil
el fet que havíem que ja eren parella
i aquesta relació no l'havíem de crear
i que ella estava embarassada.
Per tant, això no s'havia de crear.
Però el que sí que s'havia de crear
era una parella que no es coneixia,
que no volien ser pares.
També volia passar per això de la ficció real,
l'autoficció i, òbviament,
allunyar-vos de tot, entre cometes,
real i de xou, no?
Clar, clar, clar, clar.
És que no volíem fer un reality-xou,
perquè, bueno, és que no,
volíem fer una ficció, no?
Llavors, la ficció era aquesta,
crear un punt de partida de la pel·lícula
que fos oposadament diferent al nostre.
El David i jo som una parella
que ens coneixem des de fa molt de temps,
estable, que volíem ser pares
i ho vam intentar i ho vam aconseguir.
En canvi, el que vam decidir
és que aquesta parella de la pel·lícula,
l'Haví i el Lluís,
era una parella que feia pràcticament un any,
una miqueta menys que es coneixien
i es quedaven embarassats sense buscar-ho
i era la decisió de si traven endavant
o no traven endavant.
Llavors, que els conflictes que et pots trobar
amb un embaràs així
són radicalment oposats
els conflictes que ens hem pogut trobar nosaltres.
Jo podria dir que he tingut un embaràs
com màgic i meravellós,
a la realitat,
i a la realitat que he tingut un embarassament.
Clar, clar,
diferències entre realitat i ficció.
Per això es diu que és una pel·lícula ficcionada,
és una ficció basada sobre una realitat,
que és realment el teu embaràs.
Clar, la realitat és que el meu cos canvia.
És la transformació del meu cos.
Aquí hi ha el documental de la pel·lícula
i crec que també és el bonic.
Però també està molt bé
perquè juguem entre la realitat i la ficció
i això hi ha un punt
que nosaltres sempre,
quan la gent va veure la pel·lícula,
si presentem el passe i tal,
els diríem,
sisplau,
no estigueu pendents del que és veritat
i del que no,
perquè no va d'això.
Clar.
No va d'això.
És que és una altra cosa.
I a més,
parlen de embaràs,
en fi,
de parella també.
És bastant familiar,
la pel·lícula,
perquè si no vaig sent mal encaminada,
crec que pares i germà teu
també hi apareixen,
no?,
en alguna escena.
Sí, també apareixen,
també apareixen.
és que al Carlos li encanta
agafar moments de vida
de la gent.
Llavors,
tot això,
bueno,
és que no sé si ho vull dir
perquè no vull ser cap tipus d'espoiler,
però a la pel·lícula
hi ha un vídeo,
hi ha un vídeo que,
un vídeo casero,
que sí que és veritat.
Llavors,
a partir d'aquí...
És a dir,
imatges reals
de la teva infància,
la infància?
Sí.
Bueno,
no és la meva infància.
És abans,
la meva infància,
diguem.
Llavors,
el Carlos va voler
preguntar-li a mons pares
i a meus germans
i els agradaria fer
una secuància
i ells van dir que sí,
són uns camicades,
es tiren a la piscina ràpid
i llavors hem agafat amb ells
i vam crear
com una escena
albina familiar
en el qual
vols que no volies explicar-ho?
Val,
val,
no fem estòilers.
no val la pena explicar-ho.
Llavors,
no et va costar res
ni convèncer-los
per incloure,
diguéssim,
aquest tall
d'imatges reals,
no?,
del teu abans de la vida,
diguéssim,
ni convèncer-los
perquè participessin.
No, no,
res, res,
estaran encantats.
Però perquè,
clar,
a més,
a tot això,
el Carlos
és molt amic nostre,
és veïnostre,
nosaltres vivim
el tercer segon,
ell viu el tercer primera,
hi ha una relació
meravellosa,
els pares ja el coneixien,
no?,
vull dir que també
és una pel·lícula
que s'ha fet des d'aquest,
que és una pel·lícula
que vam començar
amb una mà a darrere
i una mà a davant
perquè no teníem,
va ser un projecte
que el Carlos
es va inventar
i llavors no teníem
cap tipus de financiació
i després l'havíem d'aconseguir,
però nosaltres
ja havíem començat
a gravar
quan això havia passat.
Per tant,
era una cosa
que amb uns pares
quan estaven gravant
la pel·lícula
i la Lupe
ja havia nascut
perquè vam rodar
fins a un any després
de néixer ella,
doncs uns pares venien
i feien de cangurs,
no?,
vull dir que
ha sigut tot
com molt familiar
i molt fàcil,
llavors,
era com al fons
a vegades
m'experiment
perquè vam començar
que no sabia
on arribaríem
i bé
on hem arribat.
I a més,
familiar i a més local
perquè vosaltres,
si no m'equivoco,
viviu al barri del Born
i a més,
moltes de les escenes
potser que s'obliguin per allà,
és a dir,
era quasi baixar i gravar.
Clar,
no,
no,
és que la casa
on nosaltres gravàvem
és la casa del Carlos,
per exemple.
Ostres.
I nosaltres vivim
a la tercera primera,
segona,
que és el de davant,
saps?
Vull dir que era així
de fàcil anar a rodar
i hi ha molta cosa
d'interior
i als exteriors
gairebé tots,
algun,
un,
crec que no,
o dos,
però gairebé tots són pel Born.
Però sobretot el que hi ha
és interior,
que és la casa
on hem gravat tot.
Sí,
és una casa d'eixample,
no?,
de Barcelona,
d'aquests sostres.
Del Born,
del Born.
Sí,
del Born,
totalment.
Anava a dir,
parlem d'una obra també
que guarda certa relació,
guardar les,
bueno,
salvar les distàncies,
diguéssim,
perquè també hi ha un embaràs
però és un altre enfocament
totalment
i una altra vivència,
no?,
és una gossa en un descampat,
l'obra de la Salave,
aquest,
una obra una mica dolorosa,
però també potser positiva,
no?,
per trencar tabús.
Jo crec que és una,
ha sigut una obra que,
per tant,
és l'obra més catàrtica
que he fet,
és a dir,
que és l'obra amb la qual
amb el públic
els he sentit més a prop
perquè realment
crec que el que ha aconseguit
la Clàudia
és una cosa molt meravellosa,
que és que fer del dolor
i d'una experiència traumàtica
un dol positiu.
Ella ha aconseguit fer això
amb aquesta obra.
A la Clàudia
el que li va passar
és que va tenir
una mort perinatal,
ella estava embarassada
cinc mesos
i va trencar
la bossa d'aigua
i va perdre
el seu fill.
Llavors,
ella a partir d'aquí
va crear una història
i ha donat veu i llum
a unes coses
que estan,
crec que a la societat,
bastant silenciades
i que quan comences
a fer aquest tipus de treball
i la gent et comença a dir,
hòstia,
doncs jo,
tinc una amiga,
ostres,
la meva mare,
ostres,
doncs la meva lòvia,
veus que realment
és hipercomú.
I jo crec que el que ha aconseguit
la Clàudia amb això
és que a la gent
que li hagi pogut passar això,
que sigui reflectida,
que pugui veure
un punt de llum
i a la gent
que no ens ha passat això
però que tenim
en gent a prop,
que sapiguem
com acostar-nos-hi,
que sapiguem
com poder ajudar.
Totalment.
i crec que és molt positiu.
Totalment.
Òbviament no es pot comparar
amb els dies que vindran
però en si guarda
un embaràs
que va bé
i un altre
que malauradament
no va bé
però que en els dos casos
és la realitat,
la maca
i la que a ningú li agrada
però que també succeeix.
I per anar acabant,
Maria,
tampoc et voldria
treure
molt de temps.
David Verdaguer
és la teva parella,
treballeu,
sou parella
i pares també.
Això de treballar amb ell,
treballar junts,
ho porteu bé?
Us heu aficionat ja?
Perquè seguiu fent cosetes
o creareu una productora ja?
El David ja ens vam conèixer
treballar en el teatre
fent Enric V.
De fet,
ens vam enamorar allà.
Llavors,
a mi m'agrada molt
treballar amb el David.
Jo crec que,
a més a més,
quan vam fer la pel·lícula
d'estar embarassada
i tal,
jo no tenia feina
llavors jo era com
que necessitava molt treballar
i ens entenem molt bé,
riem molt
i quan s'ha trobat
després de tenir la nena
doncs en el fons
també era com
un punt de desconnexió
pels dos
de trobar-nos
sense aquella nena
o sigui,
de tornar a ser nòvios,
no pares.
Clar.
Llavors,
ho portem molt bé,
la veritat.
Sí,
a més,
no sé si teniu projectes futurs
també junts,
actuen junts.
De moment...
O no?
Ah, val.
Cadascú ho farà una miqueta.
De moment no.
Cadascú,
ara una mica
jo tinc la tele
i bastant teatre
i el David també té una cosa
des de la visió
i tal,
o sigui que de moment
no coincidim
però bueno,
jo crec que tot arribarà.
Segurament,
i tant.
Escolta,
ja per anar acabant,
em sembrarà molt bàsic
i tòpic,
però has estat
mare recentment,
a més aquesta pel·lícula
els dies que vindran
ho plasma,
tal qual.
Consells per una noia
o una dona
embarassada
o en procés?
Vale,
doncs mira,
el millor consell
és que no facin cas
de cap consell.
Bona.
Bona.
A mi ho han dit això
i crec que és bastant meravellós.
Jo crec que hi ha una cosa
tant en homes
com en dones
que quan tenim un fill
hi ha una cosa quasi d'intuïció
i instint
que et guia
i crec que
el més important
és fer-nos cas
a nosaltres mateixes
i mateixos
i ja està
i sí
i intenteu dormir molt
abans de parir.
Només us dic això.
Per acumular hores, no?
Per després, potser.
Exacte.
I anava dir un altre consell
i serà que vagin a veure
els dies que vindran.
Sí,
i aneu a veure els dies que vindran
que
crec que mostra una part
de l'embaràs
que és real
però que a vegades
ens costa d'expressar
i que està molt bé
perquè
perquè si
no la mirem
doncs pensem
mira, no som les úniques
o els únics
no estem tan bojos
i boja.
Exacte, desmitifica una mica
això de l'embaràs
i la perfecció
que quan n'és
i que l'estimes en bogeria
igual també és
algú que va creixent
amb el temps
i que cada embaràs
és un món al final
i cada persona
ho viu diferent
Exacte
Totalment
Doncs escolta
moltíssimes gràcies Maria
per atendre'ns
aquesta estoneta
A tu
ha sigut un plaer
la veritat
I tant
Enhorabona per aquest
guardó a millor triu
que va rebre a Màlaga
i a més
els enjustencs
i s'enjustencs
que es podran veure
aquesta pel·lícula
els dies que vindran
el proper divendres
a l'Ateneu
dins d'aquest cicle
Gaudí
que gràcies a l'Acadèmia
del Cinema Català
com deia
i també a la secció
d'Òmnium Cultural
doncs
organitzen aquestes
projeccions
Doncs quina meravella
que ho organitzen
I tant
I tant
I tant
Cicle Gaudí
així que
espero que tots
i totes
que ens escolten
puguin anar a veure'l
Exacte
i que la disfruteu
I tant
Així que
moltíssimes gràcies Maria
Espero sentir-te
i veure't aviat
i que vagi molt i molt bé
Una abraçada
Gràcies
Adéu
Adéu