Telegram force, I'm ready. I knew this was a big mistake. There's a fine line drawing my senses together, and I think it's about to break.
If I listen to me...
Aquí al celler de Can Ginestà fa ben bé uns pocs dies, el 9 de juliol. Es podrà veure fins al 5 de setembre aquesta catarsi, i si no vaig mal encaminada, és una de les primeres exposicions que has fet després de tota aquesta parada, deguda a la Covid-19.
Com va ser aquesta, entre cometes, no inauguració? Perquè crec que no va poder fer aquest acte inaugural que s'acostuma a fer quan s'exposa una exposició o una obra, en aquest cas.
Sí, exacte. Clar, va ser una mica més fet en el sentit que, clar, no es podia fer acte oficial, no?
I, clar, de fet, va ser això sortir... començar als centres culturals a activar totes les exposicions, i aquesta va ser la primera, sí, sí, sortint.
I, clar, va ser una mica estrany, no? Perquè és això, poca afluència de gent, no? No fer l'acte inaugural, però, bueno, la veritat és que la sala molt bé i bé.
A la gent que va venir, doncs, almenys, també vaig poder fer més visita personalitzada i, bueno, diferent.
A més, és una exposició que s'ha anat movent, és una exposició de fotografia que és itinerant, no?
Si no, vaig mal encaminada, ha estat a Vic, ha estat a Calella, ha estat també a Piera i ara està aquí a Sant Just.
És una exposició que busca... és a dir, aquestes obres busquen l'espai o és l'espai el que busca aquestes fotografies, en aquest cas?
Perquè el celler de Can Gina està, amb aquestes bòvedes... no sé si també és un espai que tu has buscat com perquè tinguin lloc aquestes fotografies,
que ara en parlarem del seu significat.
Sí, sí, vaig mirar això, que siguin espais on l'obra hi quedi ben integrada, no?, i es pugui fer el recorregut que, bueno, que vaig pensar entre les obres
i la veritat és que a Can Gina està és una de les sales que hi queda més bé perquè queda com molt més recollida la il·luminació més focal per cada una d'elles,
vull dir, és la sala ideal, en aquest sentit.
Ens n'alegrem també d'escoltar això, que és la sala ideal.
Parlant, hi ha una miqueta més en detall d'aquesta catarsi, aquestes fotografies que paren i molt tothom,
que vagi al celler de Can Gina està a veure-les.
Tu mateixa a la web expliques que aquesta catarsi són unes imatges que formen un tot
i que exterioritzen aquestes emocions de l'experiència viscuda durant un procés efectiu,
en aquest cas molt proper a la mort d'un familiar.
L'art, per tu, en aquest cas la fotografia, és una de les millors maneres d'expressar el que ens costa molts cops en paraules, fer-ho en paraules?
Sí, totalment, almenys en el meu cas, el meu mitjà predilecte, diguéssim, d'expressió és el llenguatge artístic,
l'art i el simbolisme, precisament per això, per poder comunicar allò que no es pot explicar en paraules,
que remet a les emocions, els sentiments, doncs per mi la manera en què em sento més còmode és així,
a través de l'art i a nivell simbòlic, doncs sobretot a través de la fotografia,
que en aquest cas és fotografia però al mateix temps també hi ha com un element també d'escultura,
perquè he barrejat diferents disciplines a l'hora de fer aquestes fotografies.
I a més també hi ha un element sonor, a través d'aquests QRs de cada fotografia,
que les persones visitants poden escanejar, els porta a escoltar uns àudios,
unes composicions que han estat fetes per Roger Sobirana,
de forma explícita per aquesta obra, com has anat a confluir amb aquest compositor
i alhora per crear una música que li posi veu a cada fotografia, com ha estat el procés?
Sí, exacte, com que la idea inicial de Catarsi era que cada una de les imatges pogués comunicar
o que el públic, al veure-la, pogués sentir aquesta sensació que es volia transmetre,
d'aquests diferents sentiments,
amb el músic i productor musical Roger Sobirana,
que hi hem col·laborat moltes vegades plegats,
doncs hi es va oferir això precisament,
a compondre una peça per cada una,
que tant són peces musicals com sonores,
per tal de reforçar el missatge que vol transmetre cada una
i així fer d'aquesta manera una exposició com a més immersiva,
que quan et plantis davant de la imatge l'observis i a més a més l'escoltis
i puguis sentir el que vol transmetre.
I el procés va tenir via lliure per fer de cada una d'elles el que creies,
jo sí que li vaig passar de cada una,
paraules clau, que per mi eren cada imatge,
i ella amb això es va inspirar i va fer aquesta part sonora.
Ha estat un...
És a dir, un ha trobat la peça audiovisual, perdó, sonora,
i l'altre s'ha trobat amb la part visual, no?
És a dir, les fotografies no tenen un sentit sense aquests àudios,
sense aquesta música, per tu, òbviament?
Sí, sí que tenen, diguéssim que és un reforç, no?
Un reforç més per aportar-li un valor afegit,
perquè primer es van fer les fotografies i el so es va fer posteriori, no?
Jo li vaig passar això a cada una de les fotografies
i aquesta descripció de cada una de les imatges,
llavors és quan va fer les parts sonores.
Però, bueno, jo crec que ho reforça, no?
És això, que ho fa més immersiu per poder entrar més en cada una d'elles.
I com... És a dir, què és el que vols que la gent,
o fins on vols que les persones que visiten l'exposició
arribin a veure aquesta profunditat de l'obra?
Perquè sí que parlàvem fa uns moments també
d'aquesta proximitat a l'experiència que tu has viscut,
amb una mort d'un familiar molt proper, no?
I, de fet, un dels plafons que també acompanya aquesta exposició,
hi ha una frase, no?, en què cites...
Si tens la visió de la mort molt a prop,
copses en un instant la de la vida
i ja mai més no te'n separes.
És això el que intentes que les persones, els visitants,
acabin veient o acabin arribant a sentir?
Bé, sí, aquest seria com el missatge final, no?,
que tancaria la visita,
que és el missatge esperançador, no?,
de després d'haver passat un procés de tormenta emocional, diguéssim,
les conclusions a les que arribes,
doncs, no poden ser altres que positives,
de, bueno, de la vida continua, no?,
i, bueno, quan has passat moments durs,
la conclusió a la que arribes és que, bueno,
deus que has d'aprofitar, no?,
i que tens tota la vida per davant
i que no saps què pot passar demà
i, bueno, una mica la conclusió de l'exposició sí que seria aquesta,
però no pot ser tant el motiu principal,
sinó el motiu principal seria
que l'observar cada una de les imatges, això,
doncs, que l'espectador pugui sentir
una mica el que, cada sentiment, no?,
de, ostres, la sensació aquesta
de tenir la capacitat d'expressar-ho
i transmetre-ho, no?,
que es pugui sentir
cada una d'elles.
Perquè, dins de, podíem dir,
la definició de catarsi pot, podíem dir,
aparcar diferents conceptes, no?,
però un dels conceptes que també aparca la definició
és que és una experiència interior
també purificadora.
Sí.
Sí? Estàs d'acord?
Sí, sí, sí.
Sí, de fet, era
una necessitat molt forta, no?,
d'exterioritzar
a tot aquest procés
que vaig passar
durant aquests mesos,
no?,
d'expressar el que s'havia contingut,
doncs, revelar-ho, no?,
d'alguna manera
i treure-ho fora, exacte.
Perquè les emocions,
no sé si, a nivell de paraules,
no sé si pots posar noms d'emocions
a les diferents fotografies
que es poden veure a l'exposició.
Per exemple, ara tinc a ment
la...
Bueno, de fet, l'única que té més color, no?,
que és que té uns colors vermells,
hi ha com una sensació
d'entrar dins d'alguna cosa, no?
No sé si també és una emoció
la que estàs ensenyant
en aquella fotografia.
Sí, en aquesta,
que de fet és l'única
que té així color viu, no?,
amb aquests vermells,
és la ràbia, no?
Llavors, sí que en cada una d'elles
vaig mirar...
vaig treballar molt
la millor manera
d'expressar-ho cada un d'ells,
de caracteritzar-ho,
pensant d'una banda
amb el material, no?,
amb el que jugava
per crear aquestes imatges,
també el color,
la textura d'aquests materials,
l'angulació a nivell fotogràfic,
i aquesta precisament té color
perquè és la ràbia,
és com la més encesa, no?,
i a nivell fotogràfic
també es veu com
amb un zoom en moviment, no?,
de la càmera a l'objectiu mogut,
les peces trencades,
bé, una mica per...
per identificar millor
aquesta ràbia, no?,
aquest sentiment així més...
més de trencada,
bé, més rabiós, diguéssim.
També hi ha, com ara ja...
la primera de totes, de fet,
que és la de l'impacte
de la diagnosi, no?,
quan ens donen el...
bé, ens notifiquen
a la malaltia del meu pare,
llavors, bé, és...
la imatge que és una mica confosa, no?,
hi havia gent que el dia
de la innovació em deia,
ostres, diu,
això és fotografia o és pintura, no?,
que confon una mica,
i, bé, aquí per això
vaig jugar amb el gel
i el gel fonensa, no?,
també ell s'està com...
té com unes gotes
i hi ha un forat,
i per això vaig mirar
de jugar, doncs, amb el fred del moment
a fred i calor, no?,
aquest contrast
que et quedes de pedra
i l'impacte, doncs,
per això hi ha el forat, no?,
i entre el gel
i la llum de dins,
vull dir, és un conjunt
de diferents aspectes
que he tingut en compte, no?,
a l'hora de, per cada un d'ells,
d'encarnar-ho de la millor manera.
O sigui que has treballat
tant amb materials,
entenc, amb les mans, no?,
com, posteriorment,
fotografia el resultat
d'aquest tocament, no?,
hi ha un doble treball.
Sí, exacte.
És molt manual
perquè cada una d'elles,
quasi, bueno,
o la majoria d'elles,
estan manipulats, diguéssim,
amb les mans,
sobretot les del principi,
i també, bueno,
hi ha l'esperança, no?,
que és aquest ratx de llum
que entra per la finestra,
la impotència, no?,
també, és la que hi ha,
la corda,
l'angoixa,
que, de fet,
va ser la de l'angoixa
de les primeres
que vaig tenir al cap,
perquè és un moment
que se'm va quedar
molt a dintre
d'aquest recargulament
que notes dins, no?,
quan ja veus
que ho has provat tot
i que no acaba
de sortir com voldries,
i això,
i jugant amb aquests gens sols,
no?,
que també molts dels moments
més futurs
és quan vas a dormir,
no?,
que es passaves al llit,
per això també he jugat
molt amb el que és
les teles,
i també hi ha el buit,
no?,
que és una sala
completament buida
i blanca,
que és quan hi ha,
bueno,
quan la mort,
no?,
i es queda el buit.
Perquè totes aquestes fotografies,
amb aquest apartament manual
prèvia a fer la fotografia,
diguéssim,
no va ser un plantejament
i una execució,
sinó va ser totalment sentit.
No sé si m'explico.
Sí, sí, exacte.
De fet,
vaig reflexionar molt
sobre cada una d'elles
i també sobre...
Unes les tenia
molt clares,
com aquesta de l'angoixa,
les tenia superclares al principi,
però d'altres
no tant,
van anar sortint
a mesura que anava pensant,
no?,
sobre el projecte
i anotant idees
i tot,
i les vaig treballar
una mica més
i jo que, bueno,
cada dia,
doncs,
potser anava canviant
algú
fins a decidir
com havia de ser,
no?
també l'atzar
en algunes
hi va tenir
molt a veure
com aquesta
del gel
que comentava
que fins que no
fas
la intervenció
sobre el material,
diguéssim,
no saps ben bé
com sortirà,
no?,
perquè en aquest cas
amb un taladro
vaig fer forat,
de fet,
dos dels blocs
de gel
que havia fet,
el primer
es va trencar
i llavors,
doncs,
amb l'altra
vaig tornar-ho a fer
i, bueno,
també en part
l'atzar
hi va tenir
bastant a veure
en algunes
en concret.
I en aquests moments,
sortint una mica
d'aquest interior
d'aquesta catarsi,
d'aquesta exposició
que torno a dir
que vull animar
la gent a que la vinguin
a visitar
aquí al celler
de Can Ginestar,
en quina situació
veus
o trobes tu també
les teves obres
que es troben
ara mateix
amb tota aquesta pandèmia,
amb totes aquestes
manques de llibertat
com teníem
fa uns mesos,
en quin punt
de salut
o quina salut
té ara
l'art
com perquè es pugui
seguir visitant,
exposant,
ensenyant,
mostrant,
treballant,
inclús?
Bé,
clara,
l'art
i tot
a nivell cultural
és una
de les facetes
que més
s'ha vist afectada,
no?,
amb tot plegat,
però,
bé,
també és veritat
que
és quan els artistes
més estan,
potser,
estan creint,
més,
no?,
i,
bueno,
clar,
el que són subvencions
i tot segueixen allà,
però, clar,
a nivell expositiu,
per exemple,
sí que per part del públic
hi ha més reticència,
no?,
potser anar als llocs
i visitar aquests espais
per la por encara
de sortir,
no?,
i dels rebrots
i demés,
però,
però, bueno,
espero que
se segueixi
per,
no sé si
millor
en el sentit
que hi hagi
més ajudes
i demés,
però,
però, bueno,
sí,
és un moment
complicat.
No, per això
segueixes creant,
perquè aquesta obra,
tot i que no és d'aquest any,
no?,
és del 2019,
si no vaig mal encaminada,
segueix veient la llum,
no?,
i segueix movent-se
amb aquesta ruta itinerant
que segueix donant-li vida,
podríem dir,
a diferents pobles
i indrets de Catalunya,
i segueixes creant
paral·lelament.
Sí, sí,
exacte,
ara, de fet,
ja estic
començant a treballar
amb una nova obra
i aquesta,
les exposicions
que tenia
ja tancades,
en principi,
segueixen en peu,
potser, bueno,
com ara aquí
s'ha enjuïgut
aquesta modificació
de dates
que s'havia de fer
el maig,
però, clar,
per raons òbvies
no s'ha pogut,
s'ha hagut de retreçar,
però, bueno,
en principi,
la resta
tot segueix
tal com s'havia,
estava predit d'aia.
Doncs que no segueixis
de crear aquest art
i d'exposar-ho
en llocs com
el celler de Can Ginestà,
que, com bé deies,
és un lloc bastant idíl·lic
perquè les obres
puguin ser visitades
d'una forma
platòrica per a elles,
no?,
que els dona encara més vida
a aquests espais
abobadats
amb aquests focus directes,
no?,
a les fotografies.
Sí, sí,
exacte,
i a més és un espai
que transmet la calma
que necessita
l'obra,
bueno,
i el visitant
per observar-la
i escoltar-la
i, sí, sí,
és un lloc adient.
Doncs, Sílvia,
gràcies per agafar-nos
el telèfon
per atendre'ns
en definitiva
aquesta tarda.
Espero que no deixis
de crear
i de passar per aquí,
pel celler de Can Ginestà
en altres ocasions
i res més,
t'enviem una abraçada
a través de les ones.
Moltes gràcies
a vosaltres,
igualment.
Adéu, Sílvia.
Adéu,
adéu.

Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada