La setmana en majúscules
Bona tarda, benvinguda a Pobla, a Ràdio d'Esvern i també a la plaça Mireia.
Abans de res, com sempre faig aquesta breu introducció per presentar-te,
després ja et deixo xerrar.
Et presento breument, per si hi ha algú que encara no t'ubica,
que ja t'hauria d'anar ubicant,
Gemma Ruiz Palà, per Vista Catalana,
fa més o menys 20 anys ja que estàs a Televisió de Catalunya.
El 97, per tant, ja anem cap als 22.
Sí, 22 anys, a més, amb crònica cultural i teatral,
és a dir, tema que toca amb aquesta obra de la qual ara parlarem.
També abans, de fet, també vas estar al programa de la nit al dia,
al Canal 33, també relacionat amb temes culturals.
I precisament del que volem parlar avui amb tu
és d'aquest llibre que vas publicar l'any 2016,
aquesta Òpera Prima, la teva primera novel·la,
que es diu Argelagas,
i que ara mateix jo tinc amb mi la novena edició ja.
I crec que ja anem per la 12.
M'agrada Déu.
Déu-n'hi-do, primera obra que publiques,
i ja porta 12 edicions en menys, també, més o menys de 3 anys.
Sí, sí.
Com ho portes, això?
Mira, és aquelles coses que tu tires un roc al riu,
perquè tens ganes que aquell roc surti de la faixa,
ja posant-nos en una metàfora dintre d'una altra,
i no saps les circunferències i els vots que donarà.
Allò realment no va ser cap encàrrec.
va ser una cosa que deia mig en broma, mig seriosament,
ai, un dia escriuré una història amb la meva sàvia,
d'un treball que vaig fer a la facultat,
que tenia allà guardat en una cinta des dels 18 anys,
i aquelles coses inesperades, no?
Doncs allò m'estava esperant que jo, un dia a Fesplay,
comencés a rescatar-ho,
veiés que tenia molta feina per fer
i molta història per estudiar,
i moltes coses per investigar,
i m'atrevís a escriure una novel·la,
una persona com jo, periodista, fent cròniques diàries,
però que mai, mai de la vida havia escrit de ficció,
ni tan sols poesia,
ni vaig presentar-me amb la redacció de Coca-Cola,
allò que es feia al col·le,
potser ja fa moltes dècades,
no sé si encara es conserva,
però vull dir que molt inesperat,
perquè no tenia aquest hàbit,
i de sobte em vaig aventurar,
no sabia on,
no sabia ni quina forma tindria això,
ni si seria una novel·la,
i mira...
Doncs ha quedat en una bona forma,
anava a dir,
parles de ficció,
però tens dos referents importants,
que és la teva besàvia i la teva àvia,
que són indirectament les narradores d'aquestes històries.
Sí, elles són les protagonistes,
també la tietà àvia,
o sigui, al final era una història que començava amb una
i acabava triforcada,
el que passa que quan grates una mica
les històries familiars o les més properes,
veus que estem teixits en xarxa,
que les teves històries són les mateixes
que les de tantes altres circumstàncies i persones,
i llavors, sí, són elles,
tenen els seus noms,
però és la història de la majoria d'àvies i besàvies,
de la majoria de catalans,
que encara avui som aquí,
vull dir que és la història del país
i la història de tantes i tantes heroïnes
que tenim a casa,
no només les meves,
les meves només són unes de tot,
de tantes com n'hi ha,
i com no hem honorat,
com s'hauria d'haver honorat, no?
És per això que suposo que una de les primeres planes
d'aquest llibre d'Argelagas,
de fet d'editorial Proa també,
és que dones gràcies a la Remei,
a la Rosa, a la Nina,
també al Josep,
estic mencionant algunes de les persones
que anomenes en aquesta primera plana,
perquè dius que totes elles,
tots i totes elles,
també han fet aquesta terra,
que és el que precisament estaves comentant,
que aquestes àvies, tiet àvies i besàvies
són les de molts.
Són les teves, en boca, no?
Les que van ajudar,
les que van tirar el país endavant
després d'una guerra i d'una postguerra sinistre
i criminal,
i jo sempre faig una dedicatòria,
que a vegades l'avario,
però és una que tinc com...
És un template, no?
Sí, em va agradar el cop que me la vaig rumiar
i la poso molt, no?
que dic, perquè les nostres heroïnes amb esperdenyes
es mereixen més homenatges que tots els herois de pedra,
en referència a tots els monuments que hi ha sempre,
un senyor dalt d'un cavall,
amb una pistola, amb un sabre,
o el que sigui, no?
Com si la història només l'haguessin fet
aquests, entre cometes,
grans homes,
que hauríem de posar molt entredit,
jo ja ho elimino ara mateix aquest adjectiu,
però la història com si només hagués estat feta
per uns rostres,
unes personalitats,
i la història sense totes aquestes dones
que aguanten no només la família,
també l'exterior,
també la feina,
també la llengua,
també la transmissió cultural,
antigament el saber de la salut,
de les cures,
sense aquest teixit,
sense la meitat de la humanitat,
és a dir, crec que ha estat molt més important
la meitat de dones de la humanitat,
perquè la humanitat sigui aquí,
que no l'altra.
És més, l'altra crec que ens ha portat
al desastre ecològic, econòmic,
i de col·lapse on estem ara.
Per tant, ja és hora de revisar
a qui tenim per herois,
a qui tenim per heroïnes,
a què creiem que és èpica,
a què creiem que no ho és,
i potser deixar capitanejar el món
per totes aquestes persones anònimes
que tenen un punt de vista
que no té res a veure amb la testosterona,
amb els lideratges totalment egocèntrics,
i que potser podríem fer comunitats
basades en la cooperació,
com passa a molts llocs del món,
on hi ha comunitats que les dones
no hi ha estrictament matriarcats,
perquè el matriarcat és un sistema,
el matriarcat encara no ha arribat
a tenir prou poder
com per poder dir que és un sistema,
però sí comunitats que es gestionen
d'una manera que no té res a veure
amb com es gestiona el món
de les multinacionals i dels governs.
Però, clar, ho parlem ara,
avui, segle XXI,
amb el nostre punt de vista,
també les teves,
les meves també vivències com a dones,
podríem dir,
però, clar,
la teva àvia,
la teva besàvia,
o la tietàvia,
no tenien,
és a dir,
no tenien aquesta seguretat
de parlar de si mateixes
d'aquesta manera,
si no hagués estat, potser,
a través de les teves preguntes,
que entenc que,
insistivament,
vas estar fent-los,
no?,
per treure realment aquesta informació,
vull dir que els hi vas,
elles mateixes van potser donar valor
a través d'aquesta,
no?,
aquesta repetida indagació teva.
Sí,
perquè el beto,
el veu,
a la veu de la dona,
és històric,
no?,
la Mary Bird,
que és historiadora
i centrada en Roma,
diu que ja a la Ilíada,
el telèmac,
ja li diu a la seva mare,
mare, tu calla,
i vés a l'alcova
on hi ha les altres dones,
o sigui,
que se'ns ha negat la veu pública,
les dones,
és constitutiu,
pràcticament,
de la cultura occidental,
no?,
i després veus que és de totes
les altres cultures,
també,
per tant,
que les dones no,
es pensin que no són importants,
és una construcció cultural,
i llavors sí que jo vaig haver
d'agratar molt
perquè poguessin veure
que allò que elles tenien
com per,
bé,
un instint de supervivència
o una rutina de vida
de postguerra,
jo ho trobava que era heroic.
Clar,
és com si ara mirant,
per exemple,
en un futur,
és a dir,
quan tu tinguis potser
vuitantes,
norantes,
et vingui un net
o un ves net
i et faci recapacitar
sobre el que potser
ara estàs fent,
no?,
i li doni un valor.
Clar,
nosaltres ja hem tingut veu,
hem tingut vot,
hem agafat l'ascensor social
que ens ha permès
que ara
una filla
i una neta
de les classes populars
catalanes
amb migració
interna
i amb migració externa
pugui tenir
una veu
en aquesta ràdio,
ràdio d'Esvern,
i que hagi fet
un llibre
amb un editorial important
com Proa.
Clar,
jo he fet un salt
abismal, no?,
respecte d'elles,
llavors,
no serà tan estrany,
no?,
quan mirin nosaltres
què hem pogut fer
respecte del que van poder fer elles,
perquè l'accés a la cultura,
a l'educació,
és la porta d'entrada
i és el que també s'ha abatat
històricament
a les dones,
tant d'aquí
com ara s'està abatant
ara mateix
a molts llocs del món.
És a dir,
l'ideal seria
que no tinguessin
aquests nets
o netes
a preguntar-te, no?
Que no fos excepcional
perquè això hauria,
per això
em vagi agafant
categoria
d'ineexcusable
i universal.
I parlaves
de diferents,
com dir-ho,
comunitats,
potser no tant
el sistema material
sinó comunitats,
per això també
has rodat bastant
a l'hora d'investigar
per escriure també aquest llibre,
si no m'equivoco
has estat a Roma,
entre d'altres,
no?,
has voltat,
a part de Catalunya també,
Sabadell,
que és d'on ets,
Castell Terçol.
Sí,
també vaig anar a Cartagena,
Múrcia,
d'on és una de les protagonistes.
Sí,
vaig haver d'agratar molt
en les cròniques
també d'aquests cronistes
de poble,
que tampoc hi donem
la importància
que segurament tenen
i que jo testifico
que tenen
perquè no només
en les llibres d'història
trobes el testimoni
de l'època
i la mentalitat
de l'època.
Jo,
a través de moltes cròniques
d'aquesta gent,
no?,
que testificava
tot el que passava
en una ciutat
petita,
gran o poble,
doncs vaig haver d'estudiar
i gràcies a ells
vaig tenir una panoràmica
de quines eren
les lògiques,
d'aquell moment,
perquè et sembla
que ho has escrit tot
sobre la guerra
i la postguerra,
que ho sabem tot,
però quan et poses a escriure
i a mi que m'agrada
ser molt rigorosa
perquè no vingui ningú mai
que digui
mira,
això que has escrit,
això no és veritat.
M'agrada comprovar-ho
fins al límit,
no?,
i llavors,
doncs sí que vaig estudiar molt
i vaig voltar
molts arxius
i moltes biblioteques.
El rigor informatiu,
se'n posa
que la veina perióstica
també t'ha ajudat.
Sí,
jo no puc dir una cosa
sense veure-ho,
sense veure una imatge,
sense saber quina marca
de beguda hi havia
en aquella taula
d'aquella cafeteria,
no?
Sí,
suposo que els que
som periodistes
tenim aquesta dèria
perquè tot estigui comprovat
fins a un punt,
eh?
Després,
per exemple,
si jo no aconseguia saber
quantes pessetes
valia tal cosa
en aquell moment,
doncs deia
tant i més quant
i no me la jugava
amb cap preu
per no dir cap cosa inexacta.
I ara que has dit
aquest tànim escual
o no...
Parlem una mica
del llenguatge
també.
Diverses persones,
entre altres
les bibliotecàries
de la Biblioteca
Joan Margarit,
on ahir vas anar
a fer la presentació
del llibre,
comentaven
que és un llenguatge
que a part de ser
molt tendre
i cruel alhora,
perquè té
aquestes dues vessants,
és entre col·loquiari
proper
però li dona bellesa,
no?
És com reunir
totes aquestes paraules
en un llibre,
com ho has aconseguit
o t'ha sortit així?
No, és una construcció
literària molt costosa.
És buscada.
Sí, sí.
El resultat
que elles em van dir ahir,
doncs m'agrada molt
aquests adjectius
que tu deies
que el defineixen,
però jo realment
el meu propòsit
era que aquest llibre,
ja que rescabalava
la veu
d'unes persones
que són les dones
de classes
socials baixes,
de la Tarragada,
que no han tingut mai veu
i que no han comptat,
ja que rescatava
les seves experiències,
no tenia cap sentit
homenatjar-les
sense que parlessin
amb les seves paraules.
També
les classes benestants
han tingut
el monopoli
dels registres
literaris
de qualsevol
escriptura
i llavors
per mi
el seu català
havia de ser
el català literari
d'aquest llibre.
No tenia cap sentit
que parlés
com si no fossin
de les classes populars
i llavors
hi havia d'haver
castellanismes
com fatu,
però que
a Sabadell
si portes
molt fatu
vol dir que
portaves
molts paquets
o moltes peces
de roba,
no se'n tenia
sense dir
fatu,
atxura,
els vestits
tenien atxures,
que és un castellanisme
però molt genuí
i molt entranyable
i llavors
havien de parlar
amb totes les frases
fetes
que venien
de la cultura
i de la riquesa
de pagès
i era un registre
que buscadament
havia de reflectir
exactament
la seva oralitat.
Set anys has estat
més o menys
per preparar
aquesta obra?
Sí,
més o menys
sí,
perquè clar,
tot això
ho vaig fer treballant
i llavors
els forats
que et queden,
com tants altres
escriptors,
no demano
que em dongueu
cap copeta
a l'esquena
perquè malauradament
la gent
en aquest país
només pot escriure
treballant
de moltes feines
cosa que se'n ressentirà
la nostra literatura
perquè molta gent
molt talentosa
no pot dedicar-se
a crear
com hauria
de crear
si hi haguessin
els circuits,
si hi haguessin
els ajuts,
si hi hagués
una fortalesa
cultural
i amb una voluntat
també política
que fos així,
vull dir que jo ho he fet
com ho fan
tants altres escriptors
i molt millors
escriptors que jo.
No,
no hem de treure
tampoc el mèrit
d'escriure una obra
que va per dotzena edició,
vull dir,
en tres anys,
vull dir,
el mèrit
no s'ha de treure,
vull dir,
això,
si no t'ho vols dir tu
i ja t'ho dic jo
ara mateix
i una altra cosa,
suposo que el que
tampoc no t'imaginaves
és que actrius
com per exemple
Clara Segura,
Sant Justenca,
Clara Segura,
ostres i tant,
digués,
i si li posem una veu
i la posem sobre
d'un escenari?
Sí,
el dia que la Clara
va llegir-ne
un fragment,
doncs clar,
una mica més
i caig de cul
perquè dic,
hòstia,
això ho he escrit jo?
Clar,
de sobte li va donar
una volada,
és que Clara Segura
és una tia
molt potent,
és algú
amb un talent
descomunal
i llavors,
clar,
agafa un text
que has fet tu
i te'l llegeix ella
i et dic,
vull dir una mica més
i em desmaio,
sí.
Però te l'imagines
a un escenari
o és a dir,
col·laboraries
o ajudaries
a que es portés?
jo els hi deia,
no,
hòstia,
si mai un dia es fa
jo no vull apretar
perquè això,
si sorgeix,
sorgeix,
no?
Però clar,
serien com els meus dos mons,
no?
Junts i potser
m'esclataria el cap
aquell dia que veies
una estrella
d'una obra de teatre
d'Argelagas
per mi seria com un xoc,
no?
Seria molt xulo
però, bueno,
si es dona,
que es dongui
i si no,
doncs no serà
el caminet
que havia d'agafar.
Qui sap?
Jo no tacaria portes
ni finestres.
Qui sap?
Qui sap?
T'anava a dir,
Argelagas,
portaves tornar a dir
el nom del llibre.
Sí.
Jo he estat buscant
una argelaga,
és un arbust.
Sí, oi?
El que fa una fulla,
una flor més aviat
de color groga
bastant maca, no?
Sí, però la fa molt,
o sigui,
dura molt poc aquesta flor.
Jo vaig triar
aquest arbust
justament perquè
el Vallès es diu
molt com a sinònim
de persona esquerpa.
Hosti,
que això és una argelaga.
I les argelagas,
com que són aquests arbustos
que són molt modestos
perquè tenen flor
però molt poc temps,
estan als marges
dels camins,
són molt resistents
perquè quan hi ha un foc
al bosc
rebroten,
doncs era perfecte
per fer la metàfora
d'aquestes heroïnes
que són de la tarragada,
són modestes,
aparentment no tenen importància
però després resisteixen
i estan allà
i molt important,
tenen punxes
per defensar-se.
Que això
és importantíssim
per la vida
perquè és que
si no tens punxes
per defensar-te
malament
i les dones
sempre n'hem hagut de tenir,
sempre en tindrem
i per mi
era la metàfora perfecta.
Veu una mica en l'ADN,
de les dones
jo crec que això
fa 50, 100 o 200 anys
i d'aquí
5 o 6 segles
seguirà.
Sí, estaria bé
no haver de tenir punxes
per defensar-se
perquè voldria dir
que no ens ataquen
però com que ens ataquen
i ens continuen atacant
nosaltres hem de tenir punxes
per defensar-nos,
està clar,
no hi ha una alternativa.
I en canvi a la portada
no hi ha aquesta planta,
aquesta flor que bruta poc,
sinó que hi ha una altra mena
de potència visual
també.
Sí,
m'agradava aquesta sororitat,
sorority que es diu en anglès
i que aquí cada cop
estem dient més,
d'aquesta força
quan unes noies
estan juntes
són imparables,
això ho sabem,
tu, Mireia,
un sopar d'amigues
que de sobte
et sents molt potent.
Totes comenceu a...
una idea
i va pujant
i va pujant
és que et menges el món,
no?
Doncs aquestes noies
al dia de Santa Llucia
agafades de bracet,
fotografiades a Barcelona,
rient-se a la cara
del pobre fotògraf
que va marxar esproguit
de pensar,
hòstia,
aquesta força
i aquesta força
de les dones unides
i amb aquest sentit
de l'humor i alegria
perquè la força
no té per què ser
de mala llet,
no té per què ser
agressiva
de testosterona,
pot ser una força
amb una alegria tremenda,
no?
I m'agradava aquesta imatge
i era una mica
el que buscava
i al final
ho vam trobar.
Una imatge molt potent,
de fet,
per acompanyar
aquest llibre
que de fet
t'incita
a llegir
el llibre.
T'anava a preguntar
si creus
que has canviat
o has contribuït
d'alguna manera
que les nois i noies
o qui sí
que llegeixi el llibre
li doni una volta
una miqueta
a aquesta història
o que analitzi
una miqueta més
d'on venim
per entendre
cap a on volem anar.
Mira,
pel que em diuen
els lectors
i les lectores
que quan hem tingut
intercanvis
en els clubs de lectura
com el d'ahir
o amb signatures,
sí,
i de sobte
es paren a pensar
i se'n penedeixen
de no haver
testificat
i anotat
les històries
de les seves
si ja no hi són
i llavors
perquè els hi donen valor
no és que no els hi donguessin
i jo hagi vingut a dir
coita quin valor té
i la gent no saber
sí,
però aquella intuïció
potser
com que també és una cosa
que bé
que això
el que fa la gent
que no és
de les elits
o que no té
una història
considerada èpica
doncs no s'ha
ressaltat
doncs
tenien la intuïció
que aquelles vides
eren
eren molt
meritòries
però potser
a veure les escrites
en un llibre
s'han adonat
que de les seves
també ho eren
i llavors
això m'ho han dit
moltes vegades
a més suposo
que són vides
meritòries
com deia al principi
és un exemple
de les moltes
que tots tenim
tots els àvies
en aquest cas
són meritòries
d'haver viscut
aquesta vida
tot i que no
haguem apuntat
no, treballaven
fora de casa
a les fàbriques
després a dins de casa
que van haver de suportar
la guerra
que la guerra
la van suportar
anant elles
a buscar el menjar
criant les seves famílies
protegint-les
després una postguerra
que és criminal
en el sentit
de la gana
dels preus
com pugen
dels salaris
com baixen
d'estar
sotmes
a una dictadura
que va ser
tremenda
també
encara que s'hagi
quedat com
com amagat
no, una mica
les conseqüències
de la repressió
de la postguerra
no, viure amb por
viure amb silenci
viure mossegant-te
la teva llengua
o sigui
tantes coses
tan terribles
i que després
no ho han explicat
els seus fills
perquè el silenci
protegia
llavors hem estat
a les netes
a qui ho han explicat
i llavors clar
això
a les filles
o els fills
que ara són les netes
o els nets
els que ho posen en valor
trobo que fa uns
entre famílies
molt bonics
molt reparadors
també
aquell silenci
en aquell moment
es va haver d'imposar
per protegir
perquè a la que
feien
algunes connexions
d'algú que havia tingut
un cunyat mac
qui o l'altre que havia estat
republicà
et calaves sense feina
et sabotejaven
i et feien la vida impossible
doncs el silenci
protegia
i nosaltres
que aparentment
la transició
ens va donar
una democràcia
que ens ha criat
amb una mena
d'assumpció
que nosaltres teníem
tots els drets
garantits
i ara
aparentment
però nosaltres
en aquests 40 anys
ho hem assumit així
doncs hem tingut
no hem tingut cap
recança
en preguntar
en gratar
i en explicar-ho
i llavors això
té aquest punt de reparació
que mira
jo trobo bonic
i t'anava a preguntar
la llavor
llavor
d'aquest llibre
és a dir
tu un dia et despertes
i dius
necessito plasmar això
en un llibre
o a través de
jo la necessitat
d'escriure
no la puc dir
que a mi m'hagi passat
jo tenia un treball
de la facultat
gravat
que era una entrevista
amb la meva besàvia
i va ser que ella
el germen
sí
el joan Manel Treserres
que va ser profe meu
ens va fer fer un treball
que en deia
una història de vida
i vam fer un qüestionari
amb preguntes
a una persona
que hagués nascut
a principis de segle
perquè hagués viscut
com el màxim
de canvis tecnològics
per tant sociològics
en la seva vida
i vam fer l'àvia
d'una company
llavors quan jo vaig arribar a casa
ho vam explicar
ho vaig explicar
mira hem fet aquest treball
i la meva mare em va dir
per què no li fas aquest mateix
qüestionari a la besàvia
que vaig tenir besàvia
durant molts anys
que ella va viure una vida
anys llum de la teva
vivint en una esquena pagès
i jo vaig dir
val
doncs ho faig
i amb 18 anys
vaig baixar a casa
amb els meus avis
vaig enregistrar
el qüestionari
del treball
de la facultat
a la meva besàvia
em vaig guardar
aquella cinta
clar però allò va quedar allà
allò va quedar allà
dels 18 anys als 33
clar i de cop dels 33
l'agafes?
no llavors
jo comentant amb el meu company
que és escriptor també
un dia em va dir
allò que tu dius
que vols fer
quan et jubilis
perquè era la broma
aquesta que jo feia
quan tingui temps
sí
quan em jubilio
deia
vols dir que aquella cinta
quan la vagis a recuperar
no se t'haurà fet malbé
perquè era una cinta d'aquestes
com del
que abans tenien
els contestadors automàtics
les petites
i jo vaig dir
hòstia
ara que ho dius
no l'he tornat
a tocar més
i vaig anar a buscar
el reproductor
que encara el conservava
vaig trobar la cinta
també la podia haver perdut
i vaig fer play
i la vaig transcriure
i això va ser
quan vaig sentir-ho
vaig sentir la veu
de la meva besàvia
que s'havia mort
feia ja un any o així
em va agradar molt
tornar-la a sentir
com reia
amb qual jo li feia preguntes
i com responia
que era una supernarradora
o sigui
vaig veure que
jo en veritat
soc una mèdium
només he fet de transcriure
soc una mèdium
sí, sí
perquè la manera de relatar
les coses que m'ha explicat
és sensacional
i llavors
clar
em vaig engrescar
al sentir-la amb ella
explicar-ho
i llavors vaig dir
hòstia
però és que em quedo
em quedo fins als 15 anys
que arriba a Sabadell
i jo després tot això
ho haig de preguntar
a les que encara queden
i llavors va ser
quan vaig començar a fer
però sense pensar
que fos cap novel·la
vaig anar
a temps
a estones mortes
anar investigant
anar investigant
fins que al final
vaig acabar fent això
escolta
doncs per molts més anys
que segueixis sent
una mèdium
perquè escolta
si ser una mèdium
et porta a fer
ja 12 edicions
d'aquest llibre
no vull saber jo
si fas de mèdium
d'un altre tema
quantes edicions
ho publiques
si ens fas
mèdium no puc fer més
perquè com la meva besàvia
no n'hi ha gaires
perdoneu que us ho digui
per tant
he pogut fer de mèdium
perquè el relat
que em va fer ell
amb un català
espectacular
i amb una manera
de narrar
d'aquesta cultura
dels contes
a la vora del foc
això no ho tornaré
a tenir el privilegi
que ningú m'ho passi
per tant
només ho vaig fer
en aquest llibre
i ja està
llavors t'anava a preguntar
ja per anar acabant
Gemma
si tenies en ment
o t'ha entrat ja
la gana
de seguir
pensant en publicar
ara ja m'he grillat
completament
és el punt que
acabo d'entregar
el manuscrit
que editarem
el febrer
segon llibre
té a veure
amb aquestes
no té res a veure
és contemporani
però
també va d'heroïnes
que aparentment
no ho són
o no les hi tenim
per heroïnes
però és contemporani
a la Barcelona d'avui
i cap al febrer
del 2020
més o menys
podrem saber
almenys el nom
5 o 6 de febrer
a les millors llibreries
que diuen
5 o 6 de febrer
Òbviament el nom
no el podem saber
encara
ja us el diré
doncs per aquelles dates
que no queda tant
amb la broma
perquè estem aquí
ja a les portes del Nadal
a veure si ens tornem a trobar
que entenc que al principi
és bastant més mogut
quan realment
ja has publicat el llibre
que és quan
tens més entrevistes
tens més mogudes
per presentar
esperem
esperem que generi interès
i que la gent
tingui ganes de saber
què m'hem pescat
a veure
nosaltres tindrem ganes
de saber-ho
jo personalment
i espero que els nostres oients
també de Ràdio d'Esbert
tinguin també ganes
de seguir-te escoltant
doncs s'agraeixen els ànims
i de seguir-te llegint
a Marge Lagas
i les que vinguin
que ahir descobrirem
quin nom té
Gemma
un plaer tenir-te aquí
al programa
igualment Mireia
un plaer conèixer-te
molts més èxit
amb aquesta segona novel·la
que ve
i espero veure-te el 2020
per parlar d'aquesta segona novel·la
doncs ja vindré
moltes gràcies
una abraçada
merci