Fins demà!
Alonso, perdona, Alonso, no em sortia, eh?
Tenim a la seva autora, com deia l'Imma Alonso, aquí amb nosaltres,
que t'agraïm abans de res que hagis vingut aquí i hagis estat una estona abans de la presentació,
perquè també hi seràs a la presentació.
Sí, crec que sí.
Sí, adona, nosaltres et donaré temps perquè hi vagis.
Com deia, Imma, 125 dies, Imma Alonso, és el nom...
És el nom de l'exposició, sí, de la mostra, eh?
Perquè tampoc se'm podria dir una exposició, exposició.
És com un treball que vaig fer durant aquests 125 dies coincidint amb el confinament
i és una cosa, una mostra express, és una cosa petita de dibuixos, sí.
Tanques, no li treguis mèrit, eh?
Tanques també el cicle aquest de mostres express de l'espai de lliure creació Carme Malaret
i aquesta mostra, aquests 125 dies, aquestes 125 peces, podríem dir, úniques,
sorgeixen, t'ho he entès, de la necessitat d'establir comunicació amb part de l'alumnat
que durant el confinament, clar, no us vèieu.
Sí, jo dono classes a una escola de Sarrià, a una escola de plàstica, de creació,
i llavors, a l'escola de Sarrià, sí.
I llavors vaig pensar que, clar, no sabíem què anava a passar,
que anàvem a perdre el contacte i que potser una manera de mantenir el caliu
era passar-nos de treballs que anéssim fent cada dia
i la meva intenció era que fos una cosa diària,
que cadascú pengés a la xarxa el que havia fet cada dia i tot això.
Clar, aquests grups de WhatsApp i tot això van derivant cap a on deriven.
Però a mi sí que em va resultar com molt profitós
perquè em vaig obligar a treballar sistemàticament,
perquè els hi volia penjar el dibuix cada dia,
i llavors ara em feia molta il·lusió poder-los veure tots alhora, no?
I l'espai de la Carme m'ha donat aquesta possibilitat.
Per tant, t'ajudava tant a tu com als alumnes també en tenir aquests treballs, no?
Sí, jo crec que sí, perquè mantenia això, la relació,
et feia sentir que seguies participant d'alguna cosa.
Les classes que nosaltres fem són, a part del que facis de treball,
és molt social, llavors la relació és molt important
i mantenir-la d'alguna manera era interessant.
i també provocava amb ells el fet d'haver de treballar a casa amb el que tenies
i això et crea uns problemes i van donar resultats molt bons,
el que passa és que aquests no hi són aquí.
Clar.
És una llàstima.
Són 125 dies, per tant 125 dibuixos.
Sí, hi ha 125 dibuixos.
125 dibuixos que són els que es veuran en aquesta mostra express, entenc.
Sí, sí, sí.
Els 125.
Els 125, sí.
N'hi ha més.
Hem triat 125 perquè es corresponguessin amb 125 dies,
perquè hi ha dies que tenen més dibuixos que un.
I tots són teus.
Tots són meus i tenen com diverses tècniques
i plantejaments diferents, no?
És un treball com molt diferent del que jo faig normalment,
perquè és més narratiu, està més relacionat amb el dia a dia.
I parlen, és a dir, els dibuixos parlen del confinament?
Sí, n'hi ha que sí, n'hi ha que no.
Sí, depèn.
Sí, sí, una mica del fet d'estar tancat,
que estàs mirant per la finestra,
que, què sé, del dia que fa o de les impressions que tens.
El poc que podíem fer, no?
Clar, sí, però no sé,
el primer dia que vaig anar a un supermercat
i aquella cua de carretons al carrer
i un fred que feia,
i aquella cosa inhòspita i la mascareta,
o no sé, el dia de Sant Jordi,
les impressions que tens,
o el que començava a primavera,
que plovia molt.
Recordo que per mi plovia molt.
Sí, va ser un any, una primavera,
que va prou la força.
Plovia bastant, no sé, tot.
Aquests dibuixos, com deia,
sorgeixen d'aquesta necessitat
i en quin moment entra també la Carme Malaret
i et proposa presentar-los?
en una mostra express?
No, va ser ara fa molt poc temps.
Jo els tenia allà i els hi vaig dir,
dic, escolta, no sé,
a mi m'agradaria exposar això,
dir que potser ho podíem fer aquí a l'espai.
nosaltres tenim molt vincle
amb l'espai de la Carme Malaret.
És una iniciativa superinteressant
que tenim la sort de tenir aquí a Sant Just.
I tant.
I llavors vaig pensar,
mira, aquí podria ser un lloc de posar-ho
i les mides i tot coincidien.
i estàs com a casa,
perquè també és una cosa,
clar, és com privat,
no, no,
és una exposició allò de
ui, vaig a fer la gran cosa.
Però vindrà gent a veure-la
i hi ha inauguració.
Sí, suposo que hi ha inauguració i hi ha tot.
i tot molt ràpid.
I aquestes peces,
aquests 125 dibuixos,
són per exposar-ho també?
És a dir, es poden adquirir d'alguna manera?
Es poden adquirir també,
perquè també la idea és que si ajudem una mica
a anar a l'espai i fem alguna cosa,
doncs millor.
Són 125 dies, com deia,
125 dibuixos,
sorgeixen d'una necessitat.
No sé si posteriorment
has tornat a fer algun tipus de blog
com aquest, com aquests 125 dibuixos,
com una sèrie.
Jo sèries en vaig fent, per exemple,
a l'estiu,
així que no estàs a l'estudi,
no tens l'estudi,
no pots fer formats grans
i no pots pintar com pintes,
perquè estàs a fora.
Ja faig sèries de dibuixos normalment.
És a dir, habitualment jo treballes així.
El que passa és que aquesta cosa sistemàtica,
aquesta obligació pel compromís que tenia
envers els meus alumnes,
que jo volia penjar-lo cada dia,
aixecar-me un pla,
que es pot, eh?
Clar, si no ho feies tu,
ells també no seguien.
Clar, era que era lleig, era lleig.
Llavors m'obligava,
cosa que em va anar fantàstica,
de veritat,
perquè si no qualsevol excusa
és bona per no posar-te.
Per no procrastinar, no?
Sí, sí.
I seguien també els alumnes,
van seguir el ritme que vas proposar.
Sí, sí, sí, sí.
Al final la cosa va de caient.
I després és això,
que s'entrecreu amb el típic grup de WhatsApp,
de missatges d'aquests que corren per la xarxa,
de reenviaments i tot això,
i llavors,
va perdre, potser, una mica,
la idea original.
Però, en general,
l'experiència va ser molt positiva.
Perquè hi havia alguna premissa base?
Allò de dir, heu de seguir...
No, no, no.
Jo, en primer dia,
quan vaig posar les primeres normes,
sí que deia d'un format únic i unes coses,
però tot això ja no va passar mai.
I el que era maco
és que, com que coincidien tots allà en el grup,
es relacionaven els uns amb els altres, no?
Hi havia qui penjava fotos,
hi havia qui penjava interpretacions de les fotos
que havia penjat l'altra,
i llavors...
Va haver-hi un...
Sí, sí, sí.
Va haver-hi aquesta cosa de les xarxes
que en moltes coses són positives, no?
I sí que va estar...
O sigui, jo considero que com a experiència
va ser positiva
i també per això m'agravava ensenyar-ho.
El que passa és que és fragmentari
perquè hi hauria d'haver tot,
però tot després, com que...
Això, els formats no són
i, bueno, era massa complicat i tampoc, no?
I ara ja és molt avorrit
seguir parlant del confinament, no?
O sigui, muntar una múguda molt múguda
ara del confinament
era massa avorrit i massa trist.
Clar, ara et torna a treure aquest tema,
no et remou una mica?
Sí, sí.
És una cosa que dius, ostres,
és que està fora de temps.
O per cert, també hem parlat de 125 dies,
són 125 dies coincidixen amb això,
però són 125 dies.
No dius la paraula.
No dius la paraula.
I fins i tot que el confinament no surt mai
perquè és que no és ben bé això,
surten els dibuixos,
perquè en el dia a dia de llavors
sí que era molt important el tema del confinament.
Ara és una altra cosa,
ja ha agafat com una llibertat, així.
Tampoc estava pensada per ser un bloc,
un bloc així d'una mostra,
un bloc,
són papers sueltos
que cada un està treballat d'una manera,
perquè també era aquesta idea
de proposar diferents coses,
posar col·lèges,
ara faig servir el tòrcul,
ara pinto amb aquarela,
ara dibuixo,
ara, saps?
Una mica fer propostes diferents.
Llavors, per això és com variat.
I a banda d'això,
tu com a artista,
podríem dir,
plàstica contemporània,
no?
Ima,
no sé si durant aquest temps,
aquests 125 dies,
però més enllà d'això,
també has tingut temps
de dedicar aquesta part més teva
a altra.
Ah, sí, sí, sí,
vaig pintar molt jo,
sí,
aquests dies, sí, sí.
Perquè tenia,
mira,
va donar la casualitat
que havia estat a la Xina
i ens havien fet una proposta
d'un projecte
i havia fet uns treballs
a partir d'un viatge
que vam fer,
que va ser just al desembre,
o sigui,
jo no descarto
ser el número,
el cas zero,
perquè vaig tornar
a la Xina
horriblement malalta
el desembre.
Ostres, ostres.
Però no,
crec que no.
Però, en fi,
sí que coincideix això
i llavors teníem
aquesta encàrrec
que també va anar molt bé
i tenia un rotllo
de tela molt gran
i vaig pintar molt,
vaig pintar molt.
La veritat és que després
he...
En realitat he baixat
molt més el ritme després
que...
que no perdurà.
Que durant el confinament,
sí, sí, sí.
A part d'aquesta obra
crec que es pot veure
a Esplugues de Llobregat,
pot ser?
Bé,
a casa meva.
Ah,
directament.
Ah,
val,
pensava que estava exposada
a una galeria.
Però jo he vist que Esplugues
toquen a Sant Jus.
Però no és un lloc públic
entrar a la...
No,
no,
és casa meva,
no,
no,
no.
Ah,
li ha donat la connotació
de l'estat públic,
eh?
Ah,
no,
no,
no,
no,
què va,
què va.
Les meves pròpies conclusions.
Està bé,
està bé.
A vegades.
Sí, sí.
No ho he explicat al principi,
però ara que estem a punt d'acabar,
Ima,
vas estudiar belles arts,
a partir de llavors crec que t'has dedicat
directament a pintar arts plàstiques,
has anat desenvolupant la teva carrera artística
fins a acabar,
doncs,
amb aquest,
podríem dir,
art plàstic contemporani,
no?
És el nom actual?
Del que faig,
bueno,
jo pinto,
bàsicament,
contemporani perquè ho fem ara
i ja està.
o sigui...
És pinta o engloba?
Jo ho englobo,
sí,
jo bàsicament soc pintora,
sí.
No soc multidisciplinar
ni coses d'aquestes,
m'agòbia molt tot.
I una característica,
si no ho tinc mal entès,
i em coratgeràs,
una característica teva,
molt pròpia,
podríem dir,
és que pinta sobre diferents formats,
tel·les,
sedes,
no?
Bueno,
faig coses d'això,
des de pintar sobre seda
o fer peces de porcelana
i sobre porcelana,
però bàsicament,
soc pintora
i pinto sobre tela,
sobre tela o sobre paper,
però sí,
sí,
i a mi el que m'agrada molt
és pintar,
m'agrada molt el color
i...
sí,
no,
no,
no...
i m'agraden els formats
molt grans.
Pintora,
eh?
Ja ho definim així.
Sí,
jo sí,
els d'això de plàstica
contemporani,
bueno,
més o menys ho som tots,
però jo realment soc pintora,
no tinc,
no tinc tantes tensions
de fer escultura,
ni de fer muntatges,
instal·lacions...
Clar,
potser hi ha artistes
que sí que els ha agradat
com definir-se,
no?
Això és això i...
Sí,
sí,
però jo realment,
o sigui,
soc pintora,
contemporània
i abstracta
i això,
però
no més coses,
no.
I abans que he posat la pota
amb el tema de la galeria
d'esplugues,
que jo ja la me l'havia imaginat,
tot i això,
més enllà de l'espai
de lliure creació,
Carme Maleret,
hi ha altres llocs
on es pugui veure
la teva obra directament?
No,
a part de casa meva,
permanentment,
no...
No exposicions temporals,
no?
Sí,
alguna vegada sí,
quan fas alguna exposició,
però no és fàcil
ara fer exposicions
a molts llocs.
Aquí volia arribar,
és a dir,
actualment no n'hi ha en marxa?
No,
no n'hi ha en marxa,
no.
El món de l'art
és estrany
i és molt ferragós
i el món de la galeria
és molt ferragós.
I la Covid no ha ajudat,
potser?
La Covid no ha ajudat,
però ja d'abans tampoc
ja no era...
Sí?
Sí,
ho he exposat,
eh,
i això,
però vull dir que
sí,
que és un món
que és molt,
no sé,
és complicat
i és desagradable
moltes vegades,
llavors.
Per això jo dono classes,
m'ho passo molt bé,
treballo,
la gent que vol veure coses
ve a casa...
Ah,
veus,
sí que ho poden fer?
Sí,
clar,
si em truquen,
sí.
Val,
val,
no ha quedat tan malament,
llavors.
Si em truquen,
sí,
però vull dir que no,
és una lliure pas.
Sí,
sí,
no és una galeria oberta
ni un museu.
Doncs,
Ima,
et deixem que vagis
cap a l'espai de lliure creació,
que res,
en mitja hora
fas la inauguració,
ens veurem també allà.
Moltes gràcies.
I que vagi molt bé,
gràcies per dedicar-nos
aquesta estona també.
No, no,
a vosaltres
i allà us espero
i ja us ho explicaré
amb les peces al davant,
que és més fàcil.
Exacte,
tinc ganes de visualitzar
i aquestes peces
de les que hem parlat.
Molt bé.
Gràcies, Ima,
que vagi molt bé.
Moltes gràcies a tu.
Gràcies a tu.
Gràcies a tu.
Gràcies a tu.
Gràcies a tu.
Gràcies a tu.
Gràcies a tu.