.
Doncs bé, entrem en el primer espai que us portem per avui.
Per això, avui, ara mateix, tenim al telèfon el Quim Déu, que saludem.
Quim, bona tarda.
Bona tarda, Mireia. Com va?
Bona tarda. Bé, com va l'altra banda del telèfon?
Estupendament. Molt tranquil, perquè amb això del confinament els carrers estan absolutament llets i tranquils.
Jo visc a costat d'un carrer, aquí el Passeig Colón a Barcelona, que normalment és com una autopista,
i ara sembla que estigui a Sant Jús, amb lo tranquil que estic.
Mira, així ens apropem una mica, tot i que estiguem una mica lluny, almenys estèticament sembla que puguis estar per aquí a Sant Jús.
Exacte, sí, sí.
Escolta, aquí en parlem d'aquesta mostra de Rooms with a Viu, precisament, ara que parles del confinament,
durant el confinament vas tirar endavant, juntament amb altres caps pensants, que ara ens explicaràs com va sorgir la idea,
aquesta mostra que ara es pot veure simultàniament aquí a Sant Jús, a l'espai de Lliure Creació Carme Malaret i també a Budapest.
Parlem, per començar, d'on va sorgir aquesta idea? M'han comentat que va venir d'una videoconferència.
Exacte. Mira, com totes les idees i projectes que a vegades tenen un relatiu èxit, va ser no premeditat.
Llavors, estàvem fent el típic Skype de confinament a l'equip de l'espai de la Carme Malaret,
tots allà una mica reunits, i la típica idea, que a la veritat tampoc era massa original,
que era la de, home, podríem fer una fotografia del que veiem des de casa,
i així tindríem una visió del que està passant, tal i qual, una miqueta, un rotllo documental, no?
de tindre unes imatges del que estava passant.
I vam començar així, entre nosaltres, enviant-nos una fotografia del moment, tal i qual,
sense cap mena de pretensió.
Vaig començar-ho a parlar amb més gent o a focalitzar-ho a més gent,
vaig començar a rebre fotografies,
i vaig dir, hòstia, doncs em sona com que
que quasi són unes vistes el que estic rebent,
i si les converteixo en postal.
Si el faig, jo soc, bueno, treballo en temes de grafisme i tot això,
vaig dir, bueno, les converteixo una mica com si fossin les postals aquestes típiques
dels llocs turístics, i és el que vaig fer.
En un principi vam començar amb tres o quatre,
i hem acabat amb 180,
o sigui que la cosa ha anat re que té bé en aquest sentit.
180 imatges de 180 persones que han participat,
a més persones de diferents indrets, no?
Amb consta, Alemanya, Holanda, per dir-ne uns quants,
Mèxic, Hungria o Dinamarca, per exemple, Corea també,
estan enllistats de postals.
Com vas fer arribar tot això tan lluny, és a dir, xarxes socials?
Sí, xarxes socials i el boca-oreja.
És a dir, vaig començar, un dia, doncs mira, que bé,
la gent m'enviava una fotografia,
jo la transformava en postal, la reenviava un altre cop,
perquè no haguessin l'opinió, saps?
Em digués, no, home, doncs sí, doncs no,
perquè ja sabem tots que en aquesta època de tant selfie,
doncs ha d'haver-hi un control de l'imatge de cadascú brutal, no?
Llavors sempre feia el mateix.
Revia la foto, normalment retocava la fotografia una miqueta
per deixar-la una miqueta més adequada,
la reenviava amb l'autor
i de tornar a rebir una mica la resposta o el sí
per poder-la després publicar.
I amb aquest sistema, amb aquesta comunicació,
doncs anava dient, home, si et sembla bé
i vols convidar amb algú,
i aquesta persona, pum, em passava amb una altra
i aquesta amb una altra, amb una altra, amb una altra, amb una altra,
també va arribar a un punt
que vaig tenir una mica que tallar el tema,
perquè rebia llavors fotografies de gent
que ni m'estava ensenyant realment el que jo volia
ni s'adequava a les característiques que volia, no?
Però bé, aquesta mena de boca a orella
em va passar, doncs això,
des de Barcelona, salto a Alemanya
i Alemanya, salta a Corea
fins a gent del costat que tenia.
És a dir, també va ser una manera de retrobar-me
amb un grapat de gent
que la tenia una mica dispersa pel món
i que va ser una mica l'excusa
de tornar-nos a com a comunitat, no?
Perquè les 180 persones que t'enviaven a les postals,
vols dir que les coneixies a les 180?
Pràcticament sí.
I no és que sigui el popular de la classe, eh?
Però pràcticament sí.
Home, no som amics, és lògic, no?
Però bé, és el...
No què sé, el germà de l'arquitecte tal
o la cosina de tal
o un amic...
Jo vaig estar visquent a Mèxic
fa uns anys enrere
i tinc bastant coneguts allà.
També vaig estar visquent a Alemanya
i també tinc una mica de conegut per allà.
És a dir, que poc o molt
et vas com retrobant amb amics d'amics, no?
I ja et dic, els 180,
jo crec que excepte dos o tres
que van ser persones una mica misterioses
d'allò que dius,
no sé ni qui és ni com ha vingut,
la resta pràcticament eren com localitzables.
I aquestes imatges,
aquestes fotografies
que després es convertien en postal,
venien acompanyades també
d'algun tipus d'escrit
o les persones que t'ho enviaven
també transmetien
o t'explicaven una mica
el per què d'aquella fotografia
o era simplement visual?
Mira, era visual,
però ha estat bastant divertit també,
perquè jo simplement els hi deia,
mira, necessito un format horitzontal,
repetir horitzontal,
perquè a més tothom
amb els mòbils
em feia la fotografia en vertical
i tenia que repetir-ho 50.000 cops,
en horitzontal,
amb un tipus de resolució,
la fotografia alta,
que no fos la típica fotografia
d'aquesta que pràcticament queda borrosa,
i després simplement els hi deia,
escolteu,
el que veieu des de casa,
tranquils,
no cal que traiem la polsa les coses,
enviem el que veus des de casa.
i aquí sí que era una mica festival,
perquè de cop i volta,
doncs hi havia gent que m'enviava,
doncs això,
la fotografia de la iaia,
amb la neta als braços,
que dic,
home,
no cal que fem publicitat familiar
ni donar a conèixer aspectes tan socials,
i a mi m'interessava la visió
que hi havia des del confinament,
des de casa teva.
A més,
hi van haver bastants projectes
en aquell moment
que documentaven tot això,
perquè, evidentment,
són idees que no és que les tinc jo
d'una manera genial,
sinó que van coincidir
aquesta idea de fotografiar al moment
mils i mils iniciatives,
però a mi em feia gràcia
l'aspecte de transformar-ho
en una postal,
per això li vaig posar
com un grafisme sobre imprès,
tot això.
Estic veient ara mateix
el perfil d'Instagram
de l'Espai de Lliure Creació
Carme Malaret,
que si hi ha algú que el vol buscar
s'escriu
l'Espai, guió baix, CM,
i sí que hi ha una varietat
molt àmplia,
que digui,
de fotografies,
des de paisatges,
qui el tingués en aquell moment,
òbviament,
fins a escenaris
totalment domèstics,
com pot ser una taula parada
abans de dinar.
Quin va ser el criteri
que aplicaves
a l'hora de decidir
quines, podríem dir,
entraven a formar
part d'aquest catàlac
de postals
i quines no tant?
Doncs mira,
el criteri va ser,
primer,
el que no,
intentar que no aparegués,
que no fos un
un retrato,
diguem,
no?
Que no aparegués la gent
directament,
perquè,
perquè la fotografia
no es veu,
eh?
Si no,
ja és un selfie,
no?
És a dir,
volia que no aparegués gent,
sinó la visió que un té,
no?
Si aquella visió
apareix una persona
d'entremig,
doncs no passa res.
I després,
també un criteri
que volia
era que hi hagués
una certa naturalitat
en l'imatge.
El que passa
és que després,
reflexionant,
m'he donat compte
que tots ho fem,
eh?
I és que retoquem
una miqueta les coses
per donar
la millor imatge
de nosaltres mateixos,
no?
És a dir,
si jo,
si un,
m'enviava una fotografia,
com dius tu,
d'una taula,
amb uns llibres,
i,
i potser una escultureta,
allà,
amb un cantó,
em donava compte
que els llibres
estaven posats
de tal manera
que veiéssim tots
que era una persona
molt culta...
No era l'atzar,
no?
No,
estava una mica
escenografiado.
Un budagó.
Això també em feia
una mica de gràcia,
no?
Com tots,
d'alguna manera,
escenografiem una miqueta
el que volem ensenyar,
no?
I quina d'aquestes imatges
ens pots explicar
que t'hagi sorprès més
o alguna que,
en el seu moment,
diguessis,
ostres,
o traies un somriure
o t'impactés més
d'aquesta 180
o de totes
les que has rebut?
No,
mira,
hi ha moltes anècdotes,
eh?
Una de les més trepants
és,
connecto
amb un artista coreà,
que és un pintor
que m'agrada molt,
un tio molt interessant,
que viu a prop de Seul,
no tinc ni idea exactament
del poble,
Jong-jin Dang-jung,
nom així extremíssim,
i l'artista
es connecta amb mi
i em diu,
hombre,
m'agrada molt la iniciativa,
voldria participar,
i tal i qual,
i a mi em va agafar
com una mica
d'atac de benitat,
no?
Vaig dir,
hombre,
ara tindré unes fotos
de Corea,
precioses,
i a veure en quin atriu
per fer la postal,
no?
A més,
clar,
m'imaginava
les fotos de Corea,
doncs amb aquestes taulades
en forma així
com xinesca,
no sé,
senyals de trànsit
amb ideogrames,
tu et fas una mica
la fantasia
del que rebràs,
no?
I rebo
una fotografia
del que veia
des de casa seva
i eren uns arbres,
però uns arbres
que podien ser
els arbres
d'aquí
Collserola,
o sigui,
que no tenia cap mena
com de...
No tenies perill coreana,
no?
La imatge.
Exacte.
No podia xulear
que estava rebent
fotografies de Corea,
no?
Vull dir que
una mica van així.
Moltes també,
jo me'n reia molt,
no?
perquè a moltes
els hi trobava
el truquillo,
no?
Una que havia
posat un espelma
encès
amb un tusset
de branquilló
d'una planteta,
al fons
una cosa
molt texturada,
que dius,
home,
aquí
han fet
una mica
de passavisme.
I després
moltes,
això,
una mica,
potser les més fresques
han estat
les que a mi
més m'han agradat,
quan a algú
fins i tot
se li movia
una miqueta
l'objectiu
o que
t'ensenyaven
un tros
de balcó
amb la planta
que potser
no l'havien regat,
amb la roba
potser una mica
estesa,
aquestes coses,
no?
La bombona
al voltant-ho,
aquestes coses
que són més quotidianes
són per a mi
les que em feien
més gràcia,
no?
N'estic veient
una ara mateix
que està feta
des de la plaça
de la Pau,
el seu autor
és l'Antoni
Mercader,
està feta
el 22 d'abril,
que és una foto
totalment moguda,
sembla,
pel que puc deduir,
les estanteries de casa
o del menjador,
no?
Sí,
a mi aquesta
també em va encantar,
em va encantar,
l'Antoni Mercader,
que era la bogeria
del moment,
no,
la bogeria
i ella em va dir,
no,
jo també el que vull,
dic,
home,
doncs,
faltaria més,
no?
Dic,
mira,
Antoni,
tu acabegis,
acabegis
en aquests moments,
i jo suposo
que se li va moure
l'objectiu
i va formar
una mena
d'images,
absolutament difosa,
però que té molta gràcia,
més o menys intuèixes
que això és casa seva,
que potser és la seva biblioteca,
però em va agradar
la frescor
que transmet
aquesta fotografia,
no?
Aquesta postal,
no?
tant així,
potser abstracte,
perquè pràcticament
la veus
i quasi,
quasi és com
un quadre abstracte,
no?
Sí.
N'hi ha una altra
per comentar-ne així
algunes de diferents,
que és una paret,
està feta des de la Miranda,
el seu autor
és Miquel Planes
i també està feta
el 22 d'abril,
al matí,
és una paret.
Exacte.
Veus també,
clar,
cada una
d'alguna manera
té la seva història,
no?
Al Miquel
també,
doncs,
li dic
el que tu vulguis,
és a dir,
perquè la gent
quan li plantejava
una miqueta
el projecte
demanava
una miqueta
el tema
de què tinc
a fer,
no?
I se me'l deia,
doncs,
això,
dic,
mira,
el que veus tu?
I el Miquel em va dir,
home,
jo en aquests moments
això és el que veig
des de,
des d'una finestra
de casa.
Clar,
si em poso
una altra finestra
veig,
jo què sé,
el baix i el braquet
sencer,
no?
Però des d'aquella finestra
on ella estava,
o d'aquell espai
on ella estava,
veia aquell mur.
Dic,
doncs,
doncs,
perfecte,
doncs,
hi ha la fotografia
del mur,
que a més és un mur
molt texturitzat
i tal i igual
i com que sempre
davant poso
l'indret,
doncs vaig posar
la miranda
i la veritat
també ha quedat
molt maca,
no?
I realment
és la visió real
del que veia
el Miquel
en aquell moment,
no?
Podria seguir
comentant altres imatges,
torno a dir
que sigui algú
que té ganes
de veure-les
digitalitzades
de moment,
que pot anar
a l'Instagram
de l'espai
de llibre de creació
Carme Malaret
i si no també,
òbviament,
físicament,
ara en parlarem
de l'espai
però última pregunta
sobre totes aquestes fotografies
et van servir
per distreure't
potser
o per seguir creant
des de casa
o alhora també
per estar entretingut
i connectat
amb les persones?
Mira,
em van servir
per totes aquestes
tres coses
i més.
Primera,
perquè
em vaig disfrutar,
em vaig disfrutar
bastant,
no?
Això,
rebent,
comunicant-me amb la gent,
retocant la fotografia,
macatant-la,
tornant...
aquesta comunicació
em va distreure
bastant.
que voldria aprofitar
ara,
abans que se m'oblidi
i donar mil gràcies
a l'Olga Álvarez,
que és la que porta
la comunicació
de l'espai
Carme Malaret,
que és la que va penjar
tots aquests
postals
a Instagram,
perquè
vam fer
un equip
fantàstic
i pobra
i pobra Olga
ens vam
tindre
que
adaptar-nos
a totes les necessitats
de la gent
perquè tothom
deia,
home,
jo el que vull
és tindre...
A veure si la pengen
abans la meva
d'Instagram
que la d'una altra
i vam anar
capeant
tot el
temporal
perquè...
O sigui
que Olga,
moltíssimes gràcies
si m'estàs
escoltant
i després
també voldria
agrair molt
a Jaume
Matallana,
el meu company,
que és el que
estava
a costat meu
confinats
a casa meva
i també
em suportava
totes
les feines
i tota la feinada
i tots
els mails
i les llistes
que tenia que fer
i també
també estic molt
agraït
i ha estat
possible
gràcies
a ell
i a Olga
com a pilars
fonamentals
la resolució
d'aquest
projecte.
Entenc
que
va ser
una feina,
és a dir,
era una feina,
no?,
un projecte
podríem dir
que
va sorgir
però
tot i que
li hagués dedicat
moltes hores,
li heu dedicat
moltes hores,
ha estat
agraït,
entenc,
no?,
almenys des del teu
punt de vista
ha estat,
no sé si la paraula
és divertit,
no?,
però almenys
agraït
o a l'hora
de dedicar-hi temps
no et feia
tant de mal,
no?,
potser.
Exacte,
no,
i també
podem utilitzar
la paraula divertit
que no passa res,
no?,
divertit i després
a posteriori
m'ha fet reflexionar
molt,
en molts aspectes
quasi com sociològics,
no?,
és a dir,
com la gent
ensenyava
el que volia ensenyar,
com canviaven
o posaven
l'escenografia
perquè fos
ben retratada,
aquests aspectes,
fins i tot
la vanitat
de molta gent,
amb una bona vanitat,
no?,
de que,
escolta'm,
qui participa?
Ah,
si participa aquest,
igual hi participo jo.
Escolta'm,
la meva postal,
ja l'han penjat
a Instagram,
però,
però,
l'han posat
al costat d'un altre
camí de massatge,
tots aquests aspectes
més de vanitat
o més de la societat,
m'han fet reflexionar
positivament,
eh?,
però m'ha fet
una sèrie de reflexions
que també m'ha agradat
tindre-les.
I com,
trobo que potser
és una manera
per la qual,
o a través de la qual
ens podem expressar,
no?,
avui en dia,
en els temps que corren,
doncs,
és una mica complicat
fer certes activitats.
Aquesta és una
de les maneres
per poder
seguir creant,
seguir expressant-nos
i seguir-ho compartint
amb altres persones,
perquè ho veiem,
em refereixo a xarxes socials,
plataformes digitals,
fer videotrucades,
hi ha art
també aquí.
Exacte,
sí,
jo penso que
els medis
s'han d'utilitzar,
i s'han d'utilitzar,
doncs,
per comunicar
normal
i d'una manera
fins i tot
laboral,
però també
ens han de servir
per crear,
no?,
per poder
expressar
o utilitzar-los
per fer aquest tipus
d'accions
que les trobo,
ja et dic,
molt interessants,
no?,
perquè d'alguna manera
creem
des d'una perspectiva
individual,
però el fet
de compartir,
el fet
de fer-ho públic,
el fet
d'ajuntar-ho
amb altres visions,
doncs,
ho trobo
molt interessant,
no?,
i això ens ho proporciona
les xarxes socials,
no?,
aquesta immediatesc,
aquest veure
què està passant
a Corea
o la visió
d'un de Los Ángeles,
doncs,
al costat de la meva,
que potser
estic a Esplugues,
no?,
doncs això ho trobo
superinteressant,
no?,
aquesta immediatesc
i sobretot
aquest aspecte
més relacional,
no?,
d'uns amb els altres.
i hem de...
Fins i tot
hi ha gent,
fins i tot hi ha gent
que el fet
de participar,
doncs,
s'han comunicat
i estan fent coses junts
per pur atxar,
no?,
allò,
escolta'm,
doncs mira,
estic participant
amb allò,
t'interessa,
tal,
per cert,
escolta'm,
també no sé què,
és a dir,
són com nòduls
que fan que les coses
es mouïn,
no?,
s'ha creat
com una nova comunitat
o s'han establert
noves vincles?
no exageremos,
però en el moviment
hi ha aquestes com connexions,
no?,
que és el que trobo interessant.
Per exemple,
com passa aquest projecte,
que actualment està exposat
aquí a l'espai de la Carme,
com passa Budapest,
ve d'una connexió
d'aquestes,
no?
I hem de parlar,
exacte,
hem de parlar,
si més no,
de l'exposició física,
també estem parlant
de la part digital,
on va néixer tot
i on es va crear,
òbviament,
però s'ha traslladat també,
com bé deies,
hem anunciat
a l'espai físic
aquí a Sant Just,
a l'espai de lliure creació
Carme Malaret
i a Budapest,
també,
on s'estan exposant
de forma simultània.
Sí,
si els oients,
si les persones
que ens estan escoltant
s'apropen
a l'espai
de lliure creació
Carme Malaret
veuran que,
literalment,
hi ha la típica
estanteria giratòria
metàl·lica,
no?,
amb aquestes postals
estil souvenir.
Exacte,
sí,
sí.
Quina és la idea
o què és el que t'agradaria
a tu,
Quim,
que la gent pensés,
reflexionés
o amb quin missatge
se n'anés
si entra a l'espai
i dona una volta
i es troba
aquestes postals
o què creus
que s'imaginaran?
Exacte,
mira,
per un cantor
volia trencar
la idea
d'obra d'arte,
no?,
aquesta mena
d'objecte
una mica
complicat d'entendre
o
fins i tot
quasi ceremoniós,
no?,
que representa a vegades
una obra d'art
o una creació,
no?
Són fotografies
fetes per creadors
i la visió
és una visió neta
i convertida
en postal
i que no deixa
ser un souvenir.
És a dir,
per tant,
la manera d'exposar-les
vas pensar,
la manera millor
és amb el típic
postalero
giratori
de les botigues
d'aquestes
souvenirs
que jo visc
al centre de Barcelona
i n'hi ha 50.000.
Aquestes que al costat
hi ha ni mans
de paella
o coses d'aquestes,
no?
em feia molta gràcia
aquesta idea
de posar
el postaler
allà
que fos giratori
i que la gent
prèvia
a posar-se
el gel
hidroalcohòlic
doncs podés
anar
veient,
remenant,
descobrint
aquestes visions,
aquestes postals,
no?
A més del nom
Rooms
with a View
bé,
fa molts anys
que vaig estar a Londres
i vaig estar
en un hotel,
en un cutre hotel
d'aquells
molt barat
i me'n recordo
que hi havia
com dues tarifes,
una que era
Rooms,
que era molt barata
i després
et posava
Rooms with a View
que eren
les vistes
dels hotels
que tenien una vista,
potser la vista
no era davant
del Tamesis
però tenia una vista
determinada
que podries dir
escolta'm,
doncs mira,
estic a Londres,
no?
i aquesta idea
de souvenir,
d'hotel,
de vista,
pràcticament
de paisatge,
de souvenir,
doncs és el que he
volgut també reflectir
en l'exposició aquesta,
no?
La física,
diguem.
I es venen
aquests souvenirs?
Doncs hem dit
que sí,
perquè mira,
en una paret
hem posat
totes les postals
enganxades,
amb una impressió
que vaig fer,
vaig decidir
posar-les
que queda
com un mosaic
també molt guapo
i que,
clarament,
són 180 postals
i que són
dos metres i mig
per quasi
tres metres
o quatre
d'amplada,
no?
I queda
bastant
xulo.
Llavors,
anar veient
els postals
com si fos
un museu.
I les mateixes
postals
estan posades
en aquest postaler.
I llavors
hem de decidir,
oi,
doncs mira,
si a la gent
li encanta
tal o igual
i em vol comprar
una,
dues o tres,
doncs fantàstic.
I n'hem vengut,
eh?
A un preu de més irrisori.
Em sembla que fan
a tres euros
la postaleta
i com passa
amb les botigues
de souvenirs,
no?
Que acabes com comprant
el record barat
del teu viatge
a París,
no?
I t'acabes comprant
l'imant
de la Torre Fiel
o la postaleta
de Notre Dame,
jo què sé.
Una mica era
la gràcia
d'exposar-ho
d'aquesta manera,
no?
Igual també s'apropa
les pròpies persones
que van fer
les fotografies
per adquirir
les seves pròpies,
no?
O d'altres,
dels companys
o altres persones.
Exacte.
Hi ha
una certa
vanitat
d'adquirir
la pròpia,
però després
ja...
Ai,
doncs mira,
compraré la del Pepito,
compraré la del Juanito,
o compraré aquesta
que surt
al poble
de no sé qui,
no?
I dic,
ah,
doncs mira.
O sigui,
que també la gent
d'alguna manera
adquireix
el que vol,
això,
pràcticament
com si fos
un souvenir shop,
no?
Saps?
Clar.
I aquesta inauguració,
el Rums Vuitat Viu,
es va inaugurar,
de fet la vas inaugurar
aquest passat dissabte
en una presentació,
podíem dir,
en temps de Covid,
no?,
mascaretes,
amb distància,
i de fet també
la part tecnològica,
la part de xarxes socials,
també va ser-hi present
perquè vau fer un vídeo
que després
les persones
que no hi havien anat
potser també podien veure
aquesta presentació.
no sé si ha estat la primera
que has fet,
podríem dir,
en streaming.
En streaming,
i també
he de dir gràcies
a Irene Formen,
que ens va...
Bé,
és la nostra càmera,
diguem,
que en moment ha terminat
i d'una manera
molt altruista
va dir,
vinga,
ho filmo
i així es podrà veure,
no?
però,
clar,
disbultadament
i en moments
com els que estem vivint,
doncs això,
no es pot plantejar
una inauguració
entre cometes
multitudinària,
no?,
o amb molta gent,
no?
S'ha d'anar molt amb compte,
nosaltres a més
vam fer tot el protocol
de firma,
o sigui,
d'apuntar els noms
de les persones
que entraven a l'exposició,
hidrogel,
poca gent,
distància,
doncs bé,
es fa l'exposició
però potser ens falta
aquesta distància
més humana,
no?,
aquesta petita distància
que teníem abans,
que de moment,
doncs,
via streaming
o via la càmera
de Irene Formel
en un moment,
doncs,
ens la pot enviar
a tot arreu,
no?
De fet,
després,
molta gent
que no sabia
si vindrien o no vindrien,
em deien directament,
no, no,
ja heu vist, eh?,
vull dir,
que no que acabim,
i dic,
home bé,
tampoc és això,
no,
o sigui,
una cosa és que vegi la inauguració,
i l'altra,
home,
acosta físicament,
exacte,
acosta físicament
per veure l'expo
i per veure Sant Just,
que tampoc passa res,
no,
i pot ser una excursió
bastant,
o l'excusa
per fer una excursió xula,
no?
I tant,
això segur,
Quim,
per anar acabant,
explica'ns una mica
el teu lligam
amb l'espai de lliure creació,
perquè si hi ha algú també
que es posa a investigar imatges
del perfil d'Instagram
de l'espai,
veurà que has estat present,
per exemple,
en inauguracions com la de la Janira,
de l'exposició Neckhead,
que de fet,
va passar també per aquí
pel programa
juntament amb la Carme Malaret,
farà ja unes quantes setmanes,
mesos,
podríem dir,
i és l'exposició
que va quedar confinada,
podríem dir,
perquè va ser gairebé
l'última
i va quedar a la Parador
gairebé fins al juliol
o més tard.
Sí, sí,
la Janira,
la Janira,
a part de,
diguem,
de la situació
del trauma
d'inaugurar
en aquell moment,
la part positiva
va ser que es va quedar
a l'exposició
que crec que és
l'expo
que ha tingut més durada,
perquè ha durat
un grapat de mesos
amb les peces
de la Janira
a primer terme
que ens alegrava
tots els
els que caminàvem
per allà
a bona vista
ens alegrava
una mica la vista.
Bé,
el meu lligament
espai
de la Carme Malaret
doncs mira,
vam començar
fa ja bastants anys,
com set anys o així,
vam transformar
una mica
el que era
el taller de la Carme,
en un príncipe
era un taller de ceràmica,
en un espai
que la Carme
generosament
el va obrir
a diferents
creadors
o diferents àmbits
i a partir d'aquí
doncs
ens vam anar
involucrant,
vam anar involucrant,
vaig involucrar jo,
l'Olga Álvarez,
la Laura Baringo,
Toni Malaret,
la Teresa Ferró,
la mateixa Janira,
o sigui,
un grapat de gent,
un petit equip,
amb la voluntat
de fer coses,
de fer coses
experimentals,
de
no transformar
aquell espai
com si fos
una galeria,
diguem,
comercial,
sinó
investigar
amb l'art,
amb el pensament,
amb la ciència,
utilitzar aquell espai
per donar a conèixer
un grapat de coses,
no?
I portem pràcticament
això,
set anys fent coses,
no?
Des de
projecte Parador,
un altre projecte
que es diu
projecte Custòdia,
que és
unes obres d'art
que recorren
al poble
de casa en casa,
petites mostres
express,
o sigui,
petites inauguracions
de creadors
que ensenyen
des d'escultura,
pintura,
art conceptual,
petites conferències
o xerrades
sobre ciència,
un grapat de projectes,
no?
Si hi ha algú
que ens està escoltant
i, per exemple,
no ha estat mai
a l'espai de lliure creació
Carme Maralet,
tal com diu el nom,
es pot deduir,
el que es pot trobar,
òbviament,
però amb dos,
tres o quatre adjectius,
com definiries
aquest espai?
Fa set anys
que tens aquest vincle
i que és gairebé
part de casa teva,
podríem dir.
Sí,
mira,
és això,
és un espai
lliure
en el sentit
que
ens agradaria
que s'hi expressés
el que es volgués
sense paràmetres
de coses comercials
o sense cap mena
de lligam
o de censura,
no?
També
és un espai
que voldríem també
o que ho hem aconseguit
moltes vegades,
eh?
Que es transformés
en una mena
com de laboratori
on
començar a veure,
doncs,
això,
certes coses
que potser
en una galeria
a l'ús
normal i corrent
no es podrien fer,
no?
Coses potser
que s'estan fent,
que no s'estan acabant
o processos
o processos creatius,
aquestes coses,
doncs,
podria resultar
molt,
bueno,
podria resultar
és molt engrescant,
no?,
en aquest sentit.
I abans d'acabar
també podria dir
molt ràpidament
que l'exposició
de Budapest
que va sortir
també d'una manera
molt casual
i voldria agrair
als comissaris
de Budapest
una comissària
que es diu
Sílvia Zighetti
i un altre comissari
que es diu
Tamás Raddati
el fet
de poder portar
aquesta exposició
o aquest projecte
a Budapest
que en aquests moments
està
al Museu
Quiseli
i
i de fet
aquesta relació
entre Sant Jus
i Budapest
mitjançant unes postals
doncs,
no és a ser
un tema
bastant curiós,
no?
Doncs sí,
precisament
t'anava a preguntar
com va sorgir
o quin va ser
l'atonant
que va fer
que aquesta exposició
se n'anés
cap a Budapest
també?
Doncs mira,
també va ser
amb aquesta mena
de casualitat,
no?
Aquest boc a orelles
començo a enviar
les postals
començo a rebre
les respostes
i van a parar
amb aquests comissaris
que són uns comissaris
que treballen
sobre temes d'art
i disseny
fronteres
en aquest sentit
que jo els conec
indirectament
perquè havíem estudiat junts
l'any de la Maria Castanya
però havíem coincidit
molt poc, no?
Rebo les postals
corresponents
de Budapest
tant de la Sílvia
com del Tamas
i ràpidament
em diuen
escolta'm
ells estan fent
estaven preparant
en aquell moment
un festival
un festival
que es diu
Design Without Borders
un disseny
sin fronteres
a Budapest
a més
en uns temps
molt complicats
perquè
a part del Covid
en aquests moments
a Hongria
políticament
hi ha com una manera
de repressió
una mica curiosa
i em diuen
escolta'm
ens encanta
el projecte
què tal
si les posem
vaig dir
escolta'm
doncs sí
jo soy fácil
de convencer
i vaig dir
doncs sí
encantat de la vida
vaig imprimir
les postals
ben plastificades
i tot
que queden
molt bé
que queden postal postal
i res
cap a Correus
i cap a Budapest
i el passat
10 d'octubre
s'inaugurava
el museu
juntament
amb altres projectes
el festival
aquest
per cert
un dels projectes
que s'ha inaugurat
també a Budapest
és un projecte
d'una
Sant Justenca
amb la Laura
Beringo
que també
ha entrat
per allà dintre
amb un projecte
molt xulo
que de fet
Laura Beringo
també ha estat exposant
de fet
està encara
exposat aquí
al celler
de Can Ginestà
Living Room
aquesta
mostra
col·lectiva
no?
Sí
una exposició
que des del meu punt de vista
recomano
però moltíssim
una exposició
magnífica
i a més
jo no he estat
massa
al costat
de tot aquest projecte
però
però sé que darrere
hi ha hagut
molts mesos
de treball
i una visió
molt contemporània
molt moderna
de la creació
són tres creadores
la Dorotè Elfling
que és
Alemanya
fotògrafa
molt vinculada
a Sant Just
la Montse Vaqués
que és una pintora
magnífica
i la Laura Beringo
s'han juntat
les tres
s'han deixat
els egos
aparcaus
i les corones
aparcades
que molts creadors
tenim
i hem elaborat
una sèrie de peces
molt, molt, molt
interessants
o sigui
que si veniu a veure
les postals
aprofiteu
a l'espai
Carme Maladet
podem fer un doblete
i
sesión doble
i acostar-nos
a Can Gine
i veure l'exposició
i veure l'exposició
Living Room
i tant
més d'un any
van estar treballant
la Laura
la Dorothy
i la Montse
en aquest projecte
que com deia
no és gairebé
una mostra col·lectiva
sinó que parteix
d'aquesta premissa
construir un llenguatge
però des de les individualitats
no?
un fet que
les tres
destacaven
també
no fa massa
aquí
hi ha una entrevista
a ràdio
d'Esvern
i Quim
ara sí
per anar acabant
una pregunta
que diràs
no
no hi pensem
en això
però crec que
està sobre la taula
i hem de pensar
si hi ha un segon confinament
si hi ha
properament
ningú desitja
obramient
òbviament
però si hi ha
una segona onada
a la qual
ens hem d'acadar
a casa
ja has pensat
en poder desenvolupar
una altra mostra
projecte
o posar el nom
que vulguis
però ja has pensat
en una segona
vegada
en això?
Home
són oportunitats
evidentment
no es poden repetir
les idees
perquè penso
que cada idea
és fruit
d'una circumstància
tant temporal
com mental
en un moment determinat
i repetir
i fer segona part
d'això
no li veig massa
el sentit
però sí que
aquestes
situacions
d'aïllament
i de
possible connexió
només a través
d'internet
doncs
ens haurà
la possibilitat
de generar projectes
que poden ser
molt interessants
no?
doncs
des d'això
des de projectes
relacionats
amb la creació
tipus
fotografia
a per què no
amb escrits
o
amb altres tècniques
no?
que puguem
fer projectes
participatius
no?
ho trobo
molt interessant
no?
perquè ens ajuda
a fer
d'alguna manera
xarxa
i a relacionar-nos
i a intercanviar
idees
i sensacions
que anem tenint
en processos
tan complicats
com el que visquem
com el que estem vivint
ara
no?
doncs almenys
que no deixem de tenir
aquesta part creativa
o almenys de desenvolupar-la
tot i que estiguem
confinats a casa
o tot i que les circumstàncies
no siguin agradables
per ningú
com és la situació
ara
i com bé deies
que vinguin a veure
aquesta exposició
tenen temps també
fins al 4 de desembre
l'espai de lliure creació
Carme Malaret
i hi ha de pas també
que vagin cap al celler
a veure aquesta exposició
Living Room
Quim
moltes gràcies
per atendre'ns aquesta tarda
i per dedicar-nos
a aquesta estoneta
que hem entrat
i viatjat
amb aquestes 180 postals
gràcies a tu
així que
també amb una abraçada
des d'aquí
des de Ràdio d'Esvern
i esperem saber
més novetats
teves
Molt bé Mireia
i agrair-te
profundament
que donguis a conèixer
amb Ràdio d'Esvern
aquestes iniciatives
perquè
Això li haurem d'agrair
a la Carme Malaret
també
Exacte
també
és veritat
però sobretot
el poder donar a conèixer
al poble
que la gent
d'alguna manera
que potser no se n'entera
pels canals normals
doncs
és
recolzar la cultura
i l'art
és
sempre superinteressant
i des de Ràdio d'Esvern
sempre
hem sentit
una miqueta
aquest recolzament
així que
Mireia
t'ho hem d'agrair
No, i de què
home
això és una ràdio
de fet
això és una plaça
sempre dic
aquí passa tothom
i pot dir la seva
per tant
aquí sempre tindreu
les portes
les portes obertes
una abraçada química
vagi tot molt bé
molt bé
Mireia
doncs moltes gràcies a tu
adeu
adeu

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!