.
Doncs bé, entrem, ara sí, obrim els micròfons.
Crec que feia molts mesos que l'estudi de Ràdio d'Esvern
no estava tan ple.
Molt bona tarda a les tres.
Benvingudes, us les presento.
Tenim la Carme Malareta, la Mariona Pujol i la Irene Furment.
Molt bona tarda a les tres.
Bona tarda.
Bona tarda.
Doncs digueu tímides, no passa res.
Benvingudes, com deia, a l'emissora i també al programa.
Deia que crec que fa molt de temps que no tinc tantes persones.
També val a dir que estem aquí amb les pantalles,
totes les proteccions per època de Covid,
que no sé vosaltres, però em fa sentir una mica astronauta.
Em fa sentir una mica estrany.
Doncs sí.
Doncs sí, i parlant d'això, doncs, precisament,
Carla, Carme, començo per tu.
En aquesta època de confinament,
precisament és el que us va donar aquesta idea
per tirar endavant aquest projecte,
que ja en vam parlar una vegada aquí.
De fet, en vam parlar quan també va rebre aquest premi,
aquesta beca de la Fundació Carulla.
Estic parlant del projecte Expressa,
aquest projecte que podrem veure per fi al carrer d'aquí de Sant Just.
Si et sembla, Carme, ja ho diré bé avui, eh?
Avui estic agafada amb el teu nom.
Explica'ns una mica en què consistia,
per si hi ha algú que encara no coneix aquest projecte.
Sí, Expressa és un projecte que vol explorar
com ens hem comunicat en l'època de confinament,
del primer confinament,
perquè després hi ha hagut diversos.
Llavors, és un projecte participatiu
que s'ha demanat que la gent aporti aquests relats espontanis
que vam tindre la necessitat de posar paraules
al que estàvem vivint, que no ho havíem viscut mai, no?
I que ens donués la confiança aportant aquests relats
perquè els farien públics,
i els hem fet públics ja online,
a través d'un Instagram que hem creat,
Expressament Pau Projecta,
i ara el dia 13 de març es faran públics
a l'espai urbà de Sant Just.
Els espais són uns plafons
que n'hi han instal·lats a diferents llocs?
Sí, és com si diguéssim...
Ja existien o els posareu expressament?
No, els espais aprofitem,
és a dir, dintre del projecte ja estava pensat
que si hi havia eleccions,
demanar que els taulells electorals
que es posaven
quan hi ha unes eleccions,
que es mantinguessin,
i són uns panells que fan tres metres,
que ja estan instal·lats,
que hem demanat a l'Ajuntament que els mantingui,
i estaran en sis localitzacions diferents del poble.
S'utilitzaran aquests panells
perquè d'alguna manera
també és comú recuperar
les paraules de la gent
als carrers que han estat vetats,
i d'alguna manera és una metàfora,
com a altaveu
de tornar la paraula de la gent al carrer.
I precisament la Irene
ha estat l'encarregada
de gestionar la part de les xarxes,
d'anar publicant tots aquests textos
en aquest format que és igual per a tots.
Explica'ns, Irene,
una mica d'on va sorgir
aquesta idea de fer-ho d'aquesta manera,
com si fossin folis d'una llibreta,
o com ho veus gestar?
Bé, el format,
des del primer moment,
ens va preparar per Instagram,
ja que vam veure entre tots
que era una plataforma molt participativa,
que la gent es sentia molt còmoda,
i al ser una plataforma exclusivament de fotografia,
vam veure que era superadequada
per a aquest projecte.
La idea des del principi
va tenir aquesta estètica dels diaris dels anys 70,
i vam veure que
seguir una estètica quadrada en l'Instagram
vas dançant els quadrats
com si fos una llibreta.
Una quadrícula, no?
Era molt atractiu,
per això totes les fotos són
exclusivament en tamany quadrat,
i, bueno,
com podreu veure en l'Instagram,
tenen una doble part,
hi ha un primer titular,
que és la frase com clau,
que vam detectar
en tots els relats,
i després hi ha una segona part
on poden viagir els relats complerts,
i això combinat amb uns separadors
on la Carme explicava
una mica reflexions entre...
Separadors vols dir imatges
del mateix perfil
que feien de separadors
entre aquestes frases de les persones, no?
Correcte,
eren unes imatges semblants,
un clip,
una carpeta,
imatges representatives
que anaven lligades
amb textos més bé reflexius,
i la veritat va tenir
molt bona resposta
per part de la gent.
Quants n'heu rebut?
Vam rebre un total de 106 textos,
tot i que vam celebrar
el text número 100,
perquè coincidíem
amb els 100 dies d'estat d'alarma,
i va tenir molt bona resposta,
i la gent no només es fixava
en el seu text,
sinó que compartia el de la resta,
i es va crear una acció
molt bonica,
molt participativa.
I aquests 106
estan publicats tots,
no, entenc?
O els 100,
els 106, eh?
Els 106,
els 106.
Estic llegint un d'aquests,
he agafat algun,
diu,
nois,
això de la fase 1,
de moment no val la pena.
Això és algun dels textos
que heu rebut.
Clar,
m'imagino que hi havia gent
que potser coneixíeu,
o no sé si tu, Irene,
directament o no,
però en tot cas,
clar,
eren reflexions de persones,
no?
Potser t'hi senties identificada,
inclús,
o de pensar,
ostres,
jo en algun moment
també vaig pensar això.
Clar,
hi havia gent,
que podies conèixer,
amics propers,
gent que no,
hi havia moltes frases
que deies,
ostres,
jo he passat per això
i jo crec que
no només per nosaltres,
sinó per la gent
que hi participava,
s'enreia
dels relats de la resta
i es va crear,
doncs,
això,
com un vincle,
tots, clar,
tots com lligats
per el que era el confinament.
És més,
una de les paraules destacades
de...
entre tots els relats
va ser casa.
Sí?
De les que més es repetia?
Sí, sí.
Heu fet algun estudi
d'aquest tipus
de veure quines paraules...
Sí, sí,
està estudiat,
està estudiat.
Està estudiat.
Entre les paraules
hi havia 2020,
vida,
mare,
confinament,
però després hi havia
altres més gracioses
com,
ostres,
escombraria,
sofà,
sofà,
exactament...
Pijama.
Sí,
hi havia relats
des de molt poètics,
romàntics,
amb molt d'anar per casa,
de dir,
vaig a fer els 100 metres
al pàrquing
i tu sí,
ostres,
et reies.
Clar,
és a dir,
no hi havia,
podríem dir,
un filtre,
sinó que tot s'hi valia,
en aquest cas,
és a dir,
qualsevol reflexió
és vàlida.
Correcte,
correcte.
Tenim també la Mariona,
Mariona,
que aquesta és l'última,
però també volia parlar
amb tu,
explica'ns quina part
has afegit tu
en aquest projecte
o com hi has col·laborat
també.
doncs la Carme
es va comunicar
amb nosaltres,
tenia una mica
l'interès
de formalitzar
una taula de treball
amb gent
de diferents disciplines,
no?,
llavors va contactar
amb la Iona Palau,
que és antropòloga
i, bueno,
seramista també,
amb el Santiago Herrant,
que és científic,
el Jaume Grau,
que és filòsof,
i jo que estic
com, bueno,
en la branca
de les pràctiques artístiques
més aviat.
I una mica la idea
era posar sobre la taula
doncs tot aquest contingut
des de tots aquests textos
que havíem rebut
amb, bueno,
i com això,
com des d'aquí
saltaven
com, bueno,
com altres reflexions,
no?,
i sí,
bàsicament la idea
és posar sobre la taula
reflexions
des de molts llocs diferents
i de moltes maneres diferents,
no?,
i la taula de treball
aquesta
s'ha anat
generant
d'una manera orgànica
i ha anat comprenent
un,
bueno,
com el seu propi
recorregut,
no?,
que també,
bueno,
doncs,
es podrà veure
l'exposició
que farem
el dia 18
a l'espai,
o sigui,
després de
penjar els textos
al carrer
el dia 13,
el dia 18
estarem a l'espai
de la Carme Malaret
i allà es podrà veure
doncs una instal·lació
que hem dut a terme
tots...
amb els mateixos textos
també.
Amb els mateixos textos,
sí.
Una mica la idea era
fer com un calendari col·lectiu,
sí,
com un diari col·lectiu,
més aviat,
on es veiés representada
com dia per dia
totes aquestes reflexions
i aquests textos
que ens n'han anat enviant
i una mica
doncs també
solapar-ho
amb les dates importants
durant el confinament.
Duranal d'obertura,
no?,
tot això,
m'entenc.
Perquè l'objectiu,
Carme,
torno cap a tu,
ens veiem entre amb ampares,
eh?
La gent no ens veu,
però que ho sapigueu,
això està sent
un exercici.
Hi ha reflexes.
Sí,
semblant detectius.
Clar,
l'objectiu
d'aquest expressa,
no?,
quan es va gestar
inicialment,
quin era?
Home,
l'objectiu,
jo,
per mi,
és posar en valor
i posar el foc
a les narratives
que surten de la gent
i que qualsevol narrativa,
qualsevol,
el que tu has llegit,
no?,
aquesta frase,
doncs,
pot portar molta reflexió
perquè durant molts mesos
vam estar confinats
en un espai tancat,
la gent,
vam ser,
jo crec,
els veritables protagonistes
i jo d'alguna manera
volia tornar,
no?,
aquestes paraules
a l'espai públic
que va estar
secretat,
doncs,
per normatives
i per pors
i que encara
ho estem vivint,
no?,
que vull dir que
sembla que parlem
en passat
però que encara
estem a dintre
d'aquesta falsa
normalitat.
Totalment.
de fet,
coincideix aquest primer any,
no?,
de la creació
de l'estat d'alarma,
etcètera,
etcètera,
amb l'exposició
al carrer
d'aquestes frases,
d'aquestes reflexions,
no?,
és a dir,
està buscat.
Sí, sí,
sí, sí,
quan vam decidir
quina data fer-ho,
també aquest mes de març,
vull dir,
aquí a Sant Jús,
hi ha moltes reflexions
i exposicions
sobre el que va passar
farà un any,
no?,
i vam creure
que era un moment
adequat també
per presentar
el projecte
d'aquest expressa.
També vull dir
que el que ha passat,
el que ha dit la Mariona,
no?,
de la mostra
que farem
a l'espai,
hi haurà com dues parts.
Un,
intentarem
que la gent
quan entri
es trobi
en una estança
domèstica
perquè reivindiquem
que aquests escrits
han sortit
del nostre espai domèstic,
de la nostra llar,
no?,
i això ho volem reflectir
i després també
la història
del paper d'en Paparà,
que potser la gent
pot preguntar
i què té a veure,
no?,
un paper pintat
que volem col·locar
en aquests panels
tant a l'espai urbà
com a dintre
de l'espai,
no?,
doncs també volem
reivindicar
que tots aquests relats
han sortit
d'un entorn
familiari
domèstic,
no?,
i al ser
una intervenció
plàstica,
la nostra manera,
el nostre llenguatge
és posant-hi
aquests elements.
Estava veient
que, clar,
l'equip sou
moltes més persones,
clar, avui,
i malauradament
per la Covid,
tots no hi cabríem
aquí dins,
no?,
és un rotllo això,
però és cert.
Estic llegint altres noms
com, per exemple,
Quim Déu,
que també ha passat per aquí
pel programa
en alguna ocasió,
ell també ha format part
d'aquesta,
no?,
no sé si la Irene
volia...
Sí, sí,
bueno,
el Quim ha estat
la ment darrere
de tots els dissenys,
tots els separadors,
tot el paginat,
tota l'estètica,
el logotip,
tot és seu,
i, clar,
també vam estar treballant
molt intensament
al principi
per treballar
aquesta imatge,
perquè,
com per materialitzar
totes les idees
que la Carme tenia,
i per adaptar-les
també a aquests formats
digitals
i a una posterior
obra del carrer.
Estic llegint també
Laura Baringo,
perquè veig aquí
molts noms
i, clar,
sap greu que no
hi passin tots per aquí,
però estic veient,
per exemple,
Laura Baringo,
que també la coneixem,
com a seva faceta
més artista,
artista plàstica,
no?,
seria una mica...
Laura també,
juntament amb el Quim,
i estem dissenyant
aquesta estètica
que volem mostrar
dintre de l'espai.
I la Laura
és una persona
que en sap molt
dels espais efímers
i, bé,
des que vaig concebre
el projecte
i que ja d'alguna manera
vaig elaborar
un pla de treball
en diferents fases,
jo ja li vaig comunicar
amb ella
que comptava
que quan haguéssim
de fer la mostra
que ella estaria
al davant
i que, bé,
i que ens ho passaríem
molt bé.
Era un preacord, no?,
que teníeu ja fet.
Sí, sí.
Per cert, Carme,
això va rebre,
bé,
totes vosaltres,
t'ho veus a dir,
que va rebre
aquesta beca,
o aquesta cultura
de la Fundació Carulla,
que entenc
que això també
us ha obert
altres portes
a poder-ho moure
a altres llocs,
o de moment
l'obra,
la mostra,
el projecte es queda aquí?
Bé,
hi havia 20 beques
del Sos Cultura
i van estar escollits
doncs 20 propostes.
La majoria
eren espectacles,
bueno,
són,
perquè s'estan gestant,
són espectacles
de carrer
i una de les finalitats
i un dels punts
del projecte
del Sos Cultura
era que
fer com un festival
quan es pogués fer
cara a la primavera
per mostrar
al carrer
doncs tot el treball
que s'havia fet.
com que jo crec
que es pensava
que ara
el mes de març
ja la cosa
estaria com millor,
s'ha posposat
però sí que hi ha
un compromís
per part de la Fundació Carulla
que això es faci
al carrer.
Per altra part,
el projecte expressa
i això ens fa
molta il·lusió
a totes
perquè realment
si...
Diuen que sí,
les dues diuen sí, sí.
No, no,
ha suscitat
interès
més enllà
de la Fundació Carulla.
Llavors,
bueno,
estem
se'ns va demanar
un dossier
perquè es pugui
entregar
aquests agents
que d'alguna manera
mostren interès
i ja veurem
quin recorregut
hi haurà.
Oh, pinta,
a veure si acaben
com les postals.
Sí, no?
Escolta,
enviatgem bastant.
Sí, sí.
Una pregunta
que em fica una mica
la curiositat
de tots aquests textos,
d'aquests,
a veure,
106 textos,
no,
que heu rebut
que comentava
la Irene,
algun que us hagi
crida d'atenció?
Segur que n'hi ha molts,
molt divertits,
ja saber
quins textos
heu rebut,
però algun que us
hagi creat,
no sé,
us hagi creat
algun,
no sé,
algú curiós.
Home,
a mi em fa molta gràcia
el de la persona
que deia
que li feia
poder treure
el Satisfyer
perquè estava
la seva mare
per casa.
Ah, sí?
recordar d'aquests.
O sigui,
una noia,
m'imagino,
d'una,
d'una,
d'una romaneta
que vivia amb sa mare,
no?
Estava confinada.
avui hem obert la porta
de casa
la meva mare
quan estava amb el Satisfyer
i diu,
l'altra tia,
jo no l'he dret
perquè em fa vergonya.
Deu haver
rigut,
no?,
amb algunes,
hi havia
algunes gracioses.
A veure,
d'altres?
Havia,
clar,
hi havia
unes intenses
també.
Jo recordo
recordo una
que era com
un pare i un fill,
no?
I,
llavors,
bueno,
era com
que veies
que hi havia
una conversa,
no?,
entre aquests dos textos.
El pare publicava
una cosa
referint-se
a la conversa
amb el fill
i el fill publicava
una cosa
referint-se
a la conversa
amb el pare,
sí,
que bueno,
va estar hospitalitzat,
sí,
sí,
No, hi havia textos que jo crec que, bueno, la majoria també ens va sobtar
que eren molt personals, eren molt reflectius i la gent firmava amb el seu nom
perquè nosaltres donàvem la possibilitat que, si volies, podíem...
Nosaltres sabíem si posa anònim o pseudònim.
N'hi ha hagut pocs d'anònims o en pseudònims.
La majoria, encara que el test fos molt punyent, posaven el seu nom.
Sí.
S'han obert i molta gent també van veure que formats que pensàvem que s'havien perdut
com un bloc de notes, una llibreta, moltíssima gent escrivia poesia, vam tenir poemes,
no tot eren whatsapps, hi havia converses, hi havia escrits personals,
gent que simplement escrivia per si mateixa, no per ningú
i això també va ser com molt sorprenent i molt bonic.
No tot era l'entorn digital, sinó que també vam donar peu
a que la gent pogués parlar-nos d'aquests escrits en mà
i realment molta gent va aprofitar aquestes tones mortes del confinament
per escriure els textos a si mateixos sobre els seus sentiments
o dedicats a gent que estava fora i que tenien ganes de veure.
Perquè us enviaven les fotografies, no?, d'aquests textos?
Sí, d'aquests sí, a vegades ens enviàvem també captures de pantalla
perquè tinguéssim un històric, però...
Clar, perquè havia d'estar escrita en aquell moment.
És a dir, no valia dir, espera, que ara, reflexionant del que va passar, escric.
No, no, no.
Era en data de confinament.
Clar, clar, per això calia una mostra que allò era realment quan s'havia fet, no?
Van confiar-hi bastant, eh?
Sí, jo crec que alguna trampa hi haurà, però poques, poques.
Confiem que de les 100, gairebé 110 persones, no?, la majoria ho van escriure quan estàvem
tancats a casa i només sortíem a tirar a les combraries, no?
N'hi ha alguns curiosos, n'estic llegint alguns, però animo també a la gent que ens està
escoltant a que vagin a l'Instagram d'Expresa i que li donin un cop d'ú.
I, a banda d'anar i sortir al carrer aquest, el 13 serà o el 18 era?
Bé, el dia 13 comencem a fer la intervenció plàstica, dic que com abans, no?, una mica
com als anys 70, quan anàvem a empaparar parets, no?, de manera subversiva.
Semlareu un partit polític, però no ho sou.
No, no, no, però sortirem amb la galleta.
Però s'infondran, ai.
Bé, jo ja vaig avisada que estaríem pel carrer enganjant coses, espero que no.
No, home, no.
No ens donin un toc d'atenció.
No, home, no.
No, doncs això, no? Sortirem amb la galleta, amb la cola, amb els papers i estarem al carrer.
Puc dir que les sis localitzacions, que encara estem elaborant una mica la propaganda, no?
Estaran al mercat, carrer Raval, a la plaça Canigó, a carrer Indústria Salvador Espriu,
al Maig Lluí, a la Rosa de Luxemburg i a les basses de Sant Pere.
Déu-n'hi-do. És un bon recorregut per tot el poble.
És a dir, tothom podrà anar a veure, més enllà dalt del seu barri, a fer una ruta.
Doncs escolteu, Carme, Mariona, Irene, gràcies per passar per aquí pel programa.
Amb ganes de veure també aquests plafons, també perquè hi vaig col·laborar.
Per tant, algun d'aquests textos, que el meu era si que era escrit en el seu moment,
tinc ganes que vegi la llum.
Que vagi tot molt bé.
I, Carme, de nou, enhorabona també per aquesta beca que vas guanyar de la Fundació Carolla
i per la feina feta.
Sí, jo només vull dir que realment el projecte expressa, com tu has dit,
hi ha molts noms a darrere, molta gent...
Ens han quedat per dir-ne, eh?
Sí, i que jo agraeixo enormement a les 106 persones que van confiar en nosaltres,
van aportar els seus escrits, i a tota la gent que ha col·laborat
i està col·laborant en que aquest projecte surti al carrer i es faci la mostra.
De veritat, que agraeixo moltíssim.
També que hagi vingut la Irene i la Mariona,
perquè m'han donat suport, m'he sentit acompanyada
i gràcies, de veritat, a tota la gent.
Doncs mira, marxem amb aquest comiat.
Gràcies a les tres i ens veiem pel poble.
Que vagi molt bé.
Adeu.
Adeu.