FEDE GUERRIDO
També un fotògraf professional, el tenim al telèfon i el saludem, FEDE. Bona tarda.
Hola, molt bona tarda.
Bona tarda, benvingut a l'emissora municipal a Ràdio d'Esvern i també benvingut a la plaça Mireia.
Gràcies per atendre'ns aquesta tarda també.
Escolta, FEDE, tu precisament vas ser l'encarregat de fer aquesta xerrada online a l'agrupació fotogràfica,
com deia, justament aquest dilluns, el 26 d'abril, amb aquesta ressaca de Sant Jordi.
Per començar, explica'ns una mica com va anar aquesta trobada, tot i que fos virtual.
Bé, bé, ara com ja tots sabem, la problemàtica és aquesta, l'ha fet totes virtuals,
és el que queda, és el que ens ha portat, però evidentment va ser super satisfactòria,
els companys de Sant Just són una gent super amable, agraïda,
i és sempre fantàstic que convidin amb un desè aniversari,
que evidentment està molt bé, i més amb els fotògrafs que han anat portant
i que segueixen portant, per tant, i una satisfacció poder participar-hi.
I com va anar, perquè sé que inicialment l'agrupació el que no volia tampoc
era fer com classes massa teòriques, no?
És a dir, que volien més una miqueta, com si fos una xerrada, no?, bàsicament,
per això li van posar també aquest nom de xerrades fotogràfiques.
Va ser una mica més a explicar la teva part, diguéssim, com a persona, com a fotògraf,
o també van haver-hi preguntes més tècniques?
No, mira, la xerrada aquesta que em van proposar,
bueno, que em van dir que volia que fes una xerrada,
jo la vaig derivar en el sentit que em va demanar el president, el Joan Elias,
que havia sentit una ponència que feia un parell de mesos al primer congrés,
bueno, Congreso de Jurados d'Andalucía, que saben castellà,
i allà em demanava analitzar i valoritzar una fotografia.
Però jo tinc l'acostum que normalment quan faig xerrades o ponències,
com és aquest cas, intento sempre, més que tot,
explicar coses que puguin servir més que ensenyar el que jo faig,
perquè al final el que fem cada un de nosaltres,
home, és important per nosaltres, però crec que no és el punt de referència.
Per tant, la meva xerrada ens va basar pràcticament,
i es titulava Sentir la fotografia,
i va ser parlar de diferents històries per com podem,
no solament avaluar, sentir, imaginar o llegir una fotografia
a través de diferents històries.
Llavors, la idea era, des del punt de vista que jo els intentava explicar,
era com podem posar-nos en un estat receptiu,
de tranquil·litat, de calma,
per poder sentir el que ens explica una imatge.
Una imatge ens explica històries,
una imatge ens explica emocions, sentiments, sensacions,
i tota la xerrada va anar pràcticament de sensacions, sentiments i emocions.
I vam començar fent preguntes,
que jo els anava plantejant,
perquè es fessin preguntes ells,
i que vam acabar fent preguntes perquè es fessin preguntes ells,
perquè al final jo tot no tinc la resposta tampoc,
perquè igual que la fotografia és una mica subjectiva,
quan valoritzem una imatge,
les sensacions o les emocions que s'han indicat unes o altres
també són diferents de banda,
en aquest cas d'una fotografia,
o quan s'ho vol d'obredar.
I vam intentar fer el símil tota l'estona
en retalls de pel·lícula,
que parlessin o de poesia, o de pintura,
o de diferents coses,
que sempre allò que diuen,
que quan ho veus una mica més explícit,
i encara que sigui fent un símil,
s'entén millor que la fotografia també provoca,
a part d'explicar històries diferents cosetes.
I una mica era fer entrar en aquest sentit.
De fet, va ser una hora i pico d'explicació,
i llavors vam establir una mica de col·loqui,
perquè, evidentment, les preguntes són per interioritzar-les,
però també per compartir-les,
i és la manera que aprenem.
Jo aquestes xerrades m'agrada fer-les,
perquè també aprenc moltíssim.
Llavors, la idea és aquesta,
compartir coses per veure com cadascú nosaltres pensem,
imaginem, sentim,
i de quina manera ho canalitzem.
Una mica va ser aquesta la idea de la xerrada.
Clar, en aquest moment,
les persones que van assistir a aquesta xerrada,
diguéssim, que van aprendre una mica més de tu,
però tu, com a fotògraf,
de qui has après?
Bé, doncs de molta, molta, molta gent.
Jo dic sempre, com deia Galileo Galilei,
no hi ha persona que no sàpiga
o que aprengui alguna cosa d'ell mateix, no?
A part d'ell mateix, com apren d'ell mateix?
Doncs, bueno, intentant explicar coses als demés.
És un aprenentatge.
Jo porto molts anys donant classes de fotografia,
i he après, precisament, donant classes,
perquè és la manera que aprens,
perquè tens que formar-te,
tens que veure com ho expliques,
com pots arribar a la gent,
i d'aquesta manera la que et permet aprendre a tu.
Al final, sempre el que deia abans,
és un compartir, és un filbar, no?
I la idea era aquesta que entre tots veiessin,
sobretot, sobretot, el que deia al principi,
que la fotografia és alguna cosa més
que m'agrada o no m'agrada,
és alguna cosa més que és bonica o és lletja,
és alguna cosa més que és blanc i negre o és color,
és naturalesa o és paisatge,
i que tot és vàlid, jo els he comentat-la,
perquè, clar, hi ha molta gent que la fotografia per ells és,
per exemple, anar de vacances i tenen unes fotos boniques,
fantàstic,
o és dir, vull redatar els nens o la família,
o quan fan un esport,
i no busquen res més que pugui provocar alguna cosa,
senzillament el plaer de fer la fotografia,
que hi és molt,
però aquí era una mica posar-hi consciència
i veure que això pot explicar més coses
i que, si volem,
que a vegades és el desconeixement,
que no et planteges que puguis fer servir aquesta eina,
que és la fotografia, per crear imatges,
sinó que tinguin a més per fer altres coses
i que torno a repetir, que també són vàlides.
Una mica entrar en aquest món.
De fet, com jo estic també a la Federació Catalana de Fotografia,
ja portem 10 anys fent congressos de jurats,
que m'encuido jo una miqueta,
juntament amb tota la Junta, lògicament,
i llavors aquí sempre hem intentat això,
lectura d'imatge,
anàlisis d'imatge,
veure què més ens explica,
per intentar formar una mica els jurats,
però no dient-li com tenen que jutjar una foto,
perquè seria el més antillus que hi ha,
perquè si tots tinguéssim una normativa
de com jutjar una fotografia,
sempre guanyaria les mateixes.
No es pot mesurar una imatge.
Bé, sí que té punts de mesuració,
però que no es pot mesurar només
perquè sigui d'Ansel Adams
o de la Francesca Goldman
o d'un altre fotògraf,
sinó que té que transmetre.
I, evidentment,
a tots no ens agrada el mateix.
Aquí és on hi ha la màgia de la fotografia.
Quan entenem això,
és quan som capaços,
després de poder explicar,
no solament quan fem les fotos,
sinó quan les observem.
i quan observem la imatge
és quan ens fiquem a dins.
De fet, els explicava
un exemple que explica sempre
l'Antoni de Massi,
amb el que explicava la diferència
entre veure, mirar i observar.
I ell fa una comparativa amb un ocell
i diu,
quan veiem un ocell,
el veiem.
És gran, petit,
és de no sé qui,
és d'aquí o és d'allà.
Quan el mirem,
estem mirant què fa, no?
Ja, per lo menos,
estem en un estat de mirar, no?
Si vola, si no vola,
si és d'un color,
si és d'un altre,
què està fent.
Però quan l'observem,
explica en Toni de Massi,
ens convertim en l'ocell.
Llavors, aquí és on ens entran
les nostres sensacions
de lo que és.
Quan realment no és tant
el que estem,
quan estem fent la foto,
no és tant el resultat
que produeix la imatge,
que també,
si no és el moment viscut
a l'hora de fer-la.
La fotografia transmet
totes aquestes coses,
llavors,
hem de ser conscients
qui hi és, no?
I aquí era una mica
aquesta xerrada, no?
Aquesta xerrada
d'intentar entendre això
cadascú, lògicament,
de la seva manera, eh?
Clar,
llavors,
per exemple,
has estat,
has format part
de jurat
a diferents salons
internacionals,
hi ha un llistat
que no llegiré sencer,
però vaja,
a diferents punts,
tant nacional com internacional.
Llavors,
en quina tesitura
trobes
quan,
seguint una mica
el fil del que comentaves,
no?,
que el fet de jutjar
potser una fotografia
o d'una manera,
intentant que sigui objectiva,
clar,
de quina manera es pot fer?
Perquè és molt complicat.
és complicadíssim,
és complicadíssim
i sobretot el que els deia,
és una responsabilitat
molt gran.
Per què?
Perquè és completament
anti-injust
jutjar una fotografia.
Una carrera de cotxes
està claríssim.
el que travessa la meta
guanya.
Aquí no hi ha
judicis de valor,
és això,
o una carrera
de corredors
o natació,
o el que sigui.
Clar,
en una fotografia
entren tots aquests elements
completament subjectius
que explicava
i que llavors aquí
influencia moltíssim,
jo els hi parlava
de diverses coses
que poden influenciar
l'estat d'ànim,
com et trobis aquell dia,
la criminotologia
que hi hagi,
que t'influenci
en lloc on estiguis,
que aquell dia
t'haguis barallat a casa
o que hagis tingut un mal dia,
vinguis a treballar,
llavors plantejar la toca
aquests elements
que em poden influenciar
a nivell emocional
i lògicament
això influencia
i llavors era
de dir,
bueno,
ara hem de deixar
ens aportar
per les nostres emocions,
deixar en un estat
receptiu
del que està passat,
en una ment oberta,
veure el que hi ha
i aquí,
que normalment
som tres de jurats,
normalment,
o cinc,
sempre solen ser
sanassos
perquè així
ens pugui haver
d'un desempat,
doncs és una mica
avaluar el que hi ha
i la satisfacció
més gran
és quan les altres persones
que estan allà
els hi pots explicar
el per què
nosaltres tres
que hem fet de jurat
hem decidit
injustament,
i dic injustament
perquè és injust,
d'aquella fotografia
és la primera,
la segona o la tercera,
però crec que l'important
és que puguis donar
la teva explicació,
que no és l'explicació
ni la bona,
sinó la teva,
però quan a una persona
l'hi expliques,
encara que perdi,
encara que perdi,
normalment,
doncs diu,
home,
doncs veus,
per almenys ho entenc,
estaré d'acord
tu no amb tu,
no?
I llavors és aquesta.
I tot això,
crec jo,
que es va aconseguint,
com deies abans,
sí que porto molts anys
fent de jurat,
des del 98,
1998,
fer el primer
salut internacional
a Cerdanyola
i jo crec que,
i també els intentava
transmetre,
que és molt important
fer de jurat.
Per què?
Perquè entens moltes coses.
A part que aprens moltíssim
el que et comparteixen
els altres companys
de jurat.
El que tu aprens
veient fotografies,
sobretot en els nacionals,
de gent de tots els països
del món.
Això és un aprenentatge bestial.
I també entens
que quan no et premien
una foto
o quedes
cap enrere,
no passa res,
perquè ja has vist
el que és difícil
que és fer.
això que comentaves tu,
de quines pautes poses,
com ho fas.
No, no n'hi ha.
Home, ja sí que et bases,
per exemple,
l'impacte visual,
que és el primer
que t'entra.
Hi haurà criteris tècnics,
no, també, potser?
Bé, els tècnics
jo els intentava explicar,
i cadascú del seu punt de vista,
que serien els últims.
Primer, jo crec que
l'important
és l'impacte visual,
el que tu transmeti
aquella imatge.
Llavors,
ens has de buscar
la segona part,
que és la part
de creativitat,
de com està feta,
quin missatge hi ha,
que és el que tal i qual,
no, com està.
I el tercer,
per mi,
crec que és el tècnic,
com tu bé deies.
Per què?
Perquè, clar,
el que no pots fer
és una foto
que ja haguis posat
no sé què,
no sé quantos,
llavors,
tècnicament,
l'haguis fet malament,
o perquè no haguis
l'obturació beta
per la profunditat de camp,
pel tractament del Photoshop.
Llavors,
aquest és un motiu
de valoració
amb el qual,
quan tens dues fotos
o tres,
que totes tres
ens agraden,
els tres del jurat,
llavors,
com tens que classificar-les,
llavors sí que vas
a buscar aquest espai.
Bé,
de les tres que són
fantàstiques i meravelloses,
que són les tres
que tots hem escollit,
ara quina posem primera,
segona i tercera?
I llavors,
aquí, evidentment,
busques això.
Però també cuida dint,
perquè hi ha concursos
que el primer
és llegir-se les bases
que primen altres coses.
Per exemple,
hi ha concursos
que si són de fotoperiodisme
és més important
el missatge
que transmet la fotografia
que la qualitat tècnica.
Per tant,
és molt important
abans de res
veure on vas a fer
de jurat,
i què demanen
aquelles bases
i aquella organització.
Perquè clar,
amb fotoperiodisme,
per exemple,
no pots fer un muntatge,
naturalesa tampoc,
no pots fer unes modificacions
ni alterar la realitat
quan és fotoperiodisme,
perquè estigues enganyant.
Llavors,
clar,
si és un concurs lliure,
val tot,
i si són monocroms,
saps que tenen
que ser blanc i negre.
Per tant,
davant d'aquesta situació
és quan tu
la valoració final
la vas a buscar
segons el criteri
que marca
l'organització
d'aquell concurs.
i aquí ja sí,
com t'ho bé deies,
al final pots buscar
aquesta valoració
quan arribes
a aquest resultat final
i la part tècnica
possiblement
sigui una
de les més importants,
si no és una part,
com dèiem,
documental.
Bé,
de fet,
hi ha fotos
superantigues
de guerres
de fotoperiodisme
que la qualitat
tècnica
no és la bona,
però clar,
bé estat allà
i poder fer
aquella fotografia
en aquell moment
que és el moment
que són icones
de la fotografia,
encara que estigui
desenfocada o moguda,
és el moment,
llavors allò serveix.
Encara amb un de lliure,
no.
Clar.
perquè...
Bé,
només d'una xeria
busca això,
digues,
digues.
No, perdona,
això de no veure'ns
a vegades,
sempre ho dic,
és una mica,
és un rotllo.
No,
t'anava a dir que
són gaire bé,
si no calculo malament,
són uns 44 anys
que estàs en la fotografia,
que la fotografia
forma part
de la teva vida,
no,
a través de tallers,
després,
en fi,
professionalment,
òbviament,
no,
has viscut també
la transició d'analògica,
les noves cabres digitals,
en fi,
has treballat també
amb les dues.
parlant de la teva fotografia,
com ha estat aquesta transició,
entenc que ara
ets 100% digital?
Sí, sí,
la transició va ser fantàstica,
va ser meravellosa,
va ser parlant en candeletes,
sí, sí, sí,
i no vaig dubtar ni un moment,
en canviant,
quan hi ha la qualitat
que van començar a donar,
no les primeres,
però sí,
les segones càmeres,
jo em vaig vendre
a tot l'equip analògic
i vaig dir,
i s'ha acabat l'analògic,
vull dir en digital,
em vaig quedar amb els objectius,
que és el que dóna
la qualitat de la càmera,
al final,
la càmera és l'instrument,
si a darrere hi ha un negatiu,
una diapositiva o un sensor,
és el mateix,
l'únic que ens plantejaven tots
era,
quan canviéssim,
que tinguéssim la mateixa
o igual qualitat
de passar analògic i digital,
van passar alguns anyets,
lògicament,
perquè això ha evolucionat,
però per l'altre,
l'instrument és el de menys,
jo sempre dic
que el que val
és el resultat final,
tant és que ho hagis fet
amb una Polaroid
o que ho hagis fet
amb una càmera instantània
o amb el mòbil,
que ara estan donant
les qualitats bestials,
el que intentes
explicar,
la càmera és l'instrument,
llavors,
sempre la fotografia
està a 30 centímetros
darrere de la càmera,
com deia Ancel Adams,
ho tenim a darrere,
vull dir,
si el cap no sap
captar aquell moment
o el que tu estàs fent,
la càmera ens ajuda,
evidentment,
perquè és el que ens permet
passar de la imatge
a la fotografia,
i lògicament,
depèn del tipus de fotos
que facis,
sí que tens que tenir
una càmera
que et doni unes prestacions,
però per tenir
més bona càmera
no fas més bones fotos,
però jo què sé,
per exemple,
l'altre dia entrevistava
el Jordi Saragossa,
aquest fotor que patrocina
Salomon i el Kilian Jornet,
i ell ho deia,
clar,
jo com a professional,
que era ell,
deia,
jo he de tenir
la millor càmera
del mercat,
perquè si jo hem de fer
unes fotos
quan el Kilian està
a l'Everest,
per dir alguna cosa,
i estem a unes temperatures
X sota zero,
si la càmera no m'aguanta,
no puc fer cap foto,
per tant,
he de tenir la càmera
amb més prestacions
d'aquest tipus,
i si he de disparar
a 2.000 de velocitat
o fer 20 fotos per segon
per agafar el moviment,
tinc que tindre la càmera
que en aquest moment
dispari a 20 imatges per segon.
Això seria la part,
diguem,
tècnica professional,
però resta
és tenir l'instrument
que et permeti
explicar allò
que tu tens a dins.
Per tant,
el trànsit
d'analògica digital,
lògicament,
per mi va ser
a part l'agraït,
estar al vilar diners,
tot i que al principi
hem de invertir
molts diners
amb els ordinadors
i tal,
igual,
que semblava,
és més barat,
no?
Al principi era molt més car,
però que sí,
que no cap problema,
i si ara tornessin a canviar,
jo sé,
però dic,
ens hem d'adaptar
a les teves situacions
i llavors
cadascú escollir
el que necessiti.
Hi ha gent que segueix
treballant analògic
i no passa absolutament res.
Cadascú té que manifestar-se
de la manera
que es trobi millor
amb el seu mitjà
i si es troba molt bé
seguint tirant diapositives
o amb un rulet
de blanc i negre
o si li agrada
seguir revelant.
Jo vaig dir,
jo vaig disfrutar molt
amb el laboratori analògic
i quan vaig passar
l'analògica digital
vaig plorar molt,
però ja està,
ja vaig fer-ho aquell moment.
perquè és de la nostàlgia
que està molt bé,
però ja està,
és aquell moment,
ja ha passat,
ara tinc una eina molt millor
que em permet fer
moltes més coses
però tant endavant
i lògicament,
com bé deia,
amb la transició,
cap problema,
cap problema.
I ara,
digues, digues.
No, perdona,
t'anava a preguntar
l'aspecte de retoc,
per exemple,
clar,
amb la fotografia analògica
sí que es podien fer
ser retocs
o podies modificar
d'alguna manera
les fotografies,
tot i que trobo que era
de xinos gairebé,
no?
Perdó per l'expressió
però realment
era molt meticulós
i era molt complicat
diguéssim editar
i retocar
les fotografies analògiques.
Esclar,
amb la fotografia digital
simplement un ordinador,
no?
I és col·locar elements,
estic veient
algunes de les fotografies
que,
o dels projectes teus,
no?
Un cas diu Catarc,
no?
Que si ens el posem a mirar
doncs és tot un muntatge,
no?
Per tant,
entenc que la part d'edició
també ha estat un punt a favor
amb aquesta transició.
Sí,
sí,
està claríssim.
Jo,
d'altres maneres,
amb analògic,
ja treballava amb cinc ampliadores
i posava cinc negatius
una cada ampliadora
i ja feia els meus muntatges.
A l'època
que vaig fer
fotoles de la BBC
de Bodes,
Balticers i Comuniones,
també posava els rams
dels nubis
dins dels nubis.
Feia sempre
una o dues fotografies
amb els que tenia...
Amb analògic,
amb analògic.
Era,
evidentment,
el nivell de complicació
era més laboriós,
però quan li agafaves
el truquillo
estava bé.
El que passa és que,
clar,
no podies fer,
un cop tenies una,
fer-ne cinc d'iguals
perquè com intervenia
les teves mans,
el teu procés,
el temps,
el revelat,
era molt complicat
fer-ne dues d'iguals.
El dia que vaig tindre
un ordinador,
que era un 386
amb dos megas de RAM,
que ara seria,
no sé ni com podia treballar,
vaig fotre un muntatge
que hi havia vuit fotos.
Era com dir,
quines ganes
tinc de muntar-ho tot,
i una cosa important,
sí que ara sembla
que anem a l'ordinador,
el Photoshop,
l'Arm,
el problema que sigui,
també hi ha un procés
d'aprenentatge.
Jo crec que tots els que hem fet
analògic,
sense despreciar a ningú,
evidentment,
tenim més clar
com fer els muntatges
en digital
perquè
has de controlar els llums,
has de controlar
que si incorpores
una persona
dins d'aquell escenari,
has de ser
que sigui
les llums
del mateix cantó,
que tingui un ombra
que s'apolli
a un cert,
en un cert lloc.
Aquest treball
que dius de Catart,
que el vam fer
quatre fotògrafs,
dos d'Argentina
i dos de Catalans,
totes les fotos,
tant els paisatges
que hi ha
darrere
d'aquestes noies,
és completament muntat,
no és res,
bé,
sí que són reals,
però muntats,
aquella pia
unes cascades d'aigua,
són cinc cascades d'aigua,
que quan la veus
sembla que sigui
tot el mateix,
per tant,
és que buscés
que totes estiguin
fetes la mateixa llum,
que el reflexes
hi siguin,
i les persones
que hi ha,
les noies
o les d'això
que són guardianes
d'aquest món de Catart,
per això és Catalunya
i Argentina,
doncs lògicament
es van tenir
de carret allà,
i aquí vaig aprendre
una cosa molt important,
perquè tots els vestuaris
que porten aquestes noies,
que són 18,
els vaig fer jo,
vaig aprendre
que si el ser humà
es proposa fer una cosa,
és capaç de fer-ho.
Vas crear
els vestiments,
els vestiments
que porten.
Sí,
des dels barrets,
des de
les sabates,
les pandilles,
el sostenidor,
les eines
que porten a la mà,
tot és pintura,
de xinus,
totes les copes
que havia guanyat
amb el meu temps analògic,
les vaig desmuntar totes
i vaig fer
el que portaven
a les mans.
Hòstia,
també va ser una,
ai, perdó,
va ser una eina
molt important
d'aprenentatge
i és el que diem,
hem d'aprendre
tota la vida,
és que no podem parar
d'aprendre.
I si tens un son
li tens que posar
en la realitat.
I com li posa
la realitat?
Somiant,
creient en tu mateix
i veure que ets capaç
sempre de fer
alguna cosa més
del que pots fer.
Llavors,
ja no sols a veure
és un muntatge
a nivell de Photoshop,
que jo vaig començar
el Photoshop 1,
ai,
el 1,
el 2.0
i jo comprava
tots els llibres
que sortien
en aquell moment
perquè aquestes fotografies
encara,
però als principis
de Photoshop
no existia pràcticament
ni l'internet
ni hi havia llibres.
Va ser
cotxe,
bíblies de Photoshop
i anar aprenent com funcionava
i anar intentant
fer el que deia al principi
de com fèiem les màscares
amb analògic
i com poder-les
incorporar
amb el digital.
I quan sabies
que trobes un canal
d'RGB
sabies que és el que
s'havia fet
al laboratori.
I quan tibaves
d'un tibador
de qualsevol cosa
del Photoshop
que allò afectava
amb el que hi hagués fet
amb analògic.
Llavors,
per això,
com deia al principi,
crec que era important
que els que havien fet
analògic
en el seu moment
ens va ser més fàcil
d'entendre
el funcionament
del Photoshop.
Però que, evidentment,
tothom feia Photoshop
ara ja s'ha arribat
a un nivell de qualitat
de molta, molta gent
perquè ara ja
això és molt més accessible.
Hi ha cursos per internet,
hi ha moltes coses
fantàstiques i meravelloses
que tothom pugui ser-hi
i que pugui crear.
Però, clar,
a mi em sobtava molt
que veia una pintura,
per dir alguna cosa,
i aquell senyor o senyora
es posava davant
d'una cosa en blanc
i creava
aquella realitat seva,
no la que veia necessàriament.
I llavors deia
doncs jo vull fer-ho en fotografia,
jo tinc unes coses al cap,
i per això que ho vaig començar
amb cinc ampliadores
i fer les meves realitats.
Per tant,
que per mi és una eina
per explicar allò
que tu imagines,
que creus
i que pots materialitzar-ho
d'una manera o d'una altra.
Per tant,
aquesta eina va ser
superbenvinguda,
s'ha sentit moltes més,
el Photoshop és per excel·lència,
però era una mica
de creació
del que portes a dins
i t'ajudava
que al laboratori
tenies que estar
fins a les 3 o 4 del matí
i no podies plegar.
En canvi, el Photoshop deies
ara tenc cuida
amb el matí ho tornaré a trobar
igual que abans.
I això ens ha donat
molt d'avantatge,
evidentment,
a part de satisfaccions.
Exacte.
Perquè actualment,
per exemple,
com definiries
la teva fotografia
o quina línia seria
la que definís
la teva fotografia,
si és que en tens una,
només?
no,
no, no, no, no, no, no, no en tinc
un endeterminat,
tot i que llavors
quan te les mires
vas veient
que sí que hi ha una mica
de similitud,
encara que no s'assembli,
sembla
en el contrari,
no?
Sempre m'ha agradat molt a mi
buscar
el que comentàvem,
no?
Aquesta part de somni interior
que tens
de materialitzar-ho,
allò que tu imagines
i que llavors
ho intentes provocar,
no?
I llavors ha sigut això,
no?
Sempre,
tot i que
la majoria de fotos
com has vist a la galeria,
pràcticament totes són
muntatges
per explicar coses,
tot i que hi ha
la de maternitat,
que és una galeria
ja més dedicada
a mares
i fills o filles
amb un procés
de lactància
o sobretot
de maternitat,
d'introïtzació,
el reste és sempre
que intento buscar
alguna cosa
que em pugui
allò que imagino,
llegint un llibre,
veient una pel·lícula
o una pintura
o alguna cosa
que em sorprèn,
dic,
jo aquí
he de fer un projecte,
ja fa bastants anys
que treballo
només en projectes,
llavors creo
aquest projecte
i llavors
començo a buscar
els elements
o si hi ha
vestuari,
vestuari,
si és un exterior,
i tot això
m'ha adonat
que fa també
quatre anys
un dels tallers
que faig
es diu
fotografia contemplativa.
Va ser un gran
descobriment
veure que existia
la fotografia
contemplativa,
que la practiquem
molts cops
sense ser conscients
i que al final
és juntar
fotografia
i meditació.
Jo fa molts anys
que faig yoga,
tai chi,
meditació,
llavors veus
que és juntar,
és el que li diuen
el myfun photo,
que és el famós
myfun,
és l'estar
a l'art i aquí,
viure el moment,
però a través
de la fotografia.
I llavors
aquestes sí que són
completament directes,
no hi ha cap tipus
de retoc
perquè surten
a l'instant.
I la satisfacció
de trobar
aquesta,
d'això
també em dona
molta calma
i serenitat.
Per tant,
tornar al que dius
de l'estil,
intento sempre
anar buscant coses.
Sí que potser
va més de la unitat
a crear aquests mons,
però clar,
en fotografia contemplativa
també crees
un món
que existeix castellà,
que la fotografia
ve a tu
en vez de tu
anar a buscar
la fotografia.
I és el que et deia
abans també,
ja no és tant
el resultat aconseguit
sinó el moment viscut.
Són coses,
hi ha més budistes
i teoïstes
de natura,
però que realment
les estava relacionada.
Jo tinc la sort
de viure aquí a Berga,
que a dos passos
tenim el bosc
i la naturalesa
i llavors
em permet això,
de caminar
per aquests llocs
amb aquesta passivitat,
aquesta tranquil·litat
i poder realitzar
aquestes fotografies,
aquestes imatges
d'una manera
pausada,
aprofitant també
tots els elements
que tenim.
I és el que et deia,
per això
em va agradar
anar buscant
diferents cosetes
i sempre tenir
tres o quatre projectes
oberts,
que molts no estan
a la web
perquè no estan
acabats
o perquè,
bé,
per diferents coses.
A la web tinc
una mica de mostra,
però no és el resultat
final
i molts dels projectes
no van posar-se
tampoc a la web.
Però sempre és tenir
diferents coses
obertes
per poder anar
treballant
diferents elements.
Per exemple,
ara en quins
estacis
que es pot
explicar?
Sí,
ara estic
amb un
que estic
molt content
perquè m'està
sortint
bastant bé
que sempre és aquesta,
la satisfacció,
al final és la satisfacció,
ni més ni menys.
Doncs mira,
aquest últim està inspirat
en una pel·lícula.
Em van fer una entrevista
també ara fa,
no sé,
quatre o cinc mesos
a Fotoluz,
que són de Càlids,
i parlàvem de la imatge,
de la fotografia clàssica,
i van fer una introducció
en una pel·lícula
que jo l'havia vista
però no la recordava
i la vaig tornar a veure
perquè era la introducció.
Em va dir,
vamos a empezar
la charla esta
con una introducció
d'una pel·lícula.
Dic,
bueno,
vale,
fantàstic.
La pel·lícula es diu
Ida,
de l'any 2013,
que és en blanc i negre
i en format quatre terços,
cosa bastant inusual
en aquests moments
amb el món del cinema
que tot sol ser panoràmic.
Doncs allà,
veient-la dos cops
perquè sempre m'ha agradat
tornar a veure,
d'allà va sortir un projecte
i és el que estic fent ara.
I es veurà,
no sé,
perquè ara porto
un mes i mig treballant-hi
i suposo que en qüestió
de 7, 8, 10 mesos
es veurà hi algun resultat.
I és el que ara estic,
a part dels 4 o 5
que tinc posat,
és el mes nou
i no sé com es dirà,
que això sempre m'agrada
posar-li nom,
però possiblement
no es digui Ida
perquè és el mateix nom
que té la pel·lícula,
però està inspirat
en aquesta pel·lícula.
Sobretot,
torna a ser el mateix.
Quasi tot el que tinc jo
de fotografia,
a part de la contemplativa,
sempre es tracta
de la mirada,
de buscar
què t'explica la mirada.
Parlem amb els ulls,
parlem des de l'interior
cap a fora
a través dels ulls.
I en aquesta pel·lícula
la noia
que es diu Ida
parla amb els ulls
d'una monja,
té 18 anyets
i és orfe,
es parla des de l'any 1960,
és polaca
i és dels nazis
i de Jueva
i de trobar
aquell desastre
que van fer
i de tornar
a trobar els seus pares
tot i sent al convent.
Però la mirada
de tota la pel·lícula,
a part que la pel·lícula
és una seqüència
d'imatges
en blanc i negre,
és una passada,
per als que ens agrada la fotografia,
és una passada.
I llavors
m'he passat una mica
amb aquest personatge
amb tota la seva realitat
que passa per la pel·lícula
per poder fabricar
algun projecte.
I és el que estic treballant
últimament
i torno a repetir,
suposo d'aquí
7, 8, 9 mesos
o 10
es podrà veure alguna cosa
o d'un any.
Jo m'agrada
posar-hi una data
de termini,
però no m'agrada
posar una data de termini
molt curta,
perquè aquest mateix
que deies de Qatar
va haver d'exposar-se
en un museu
a Saragossa
i és dels que he corregut més,
perquè aquestes fotos
de Qatar
anaven
a metro 20
per 80,
però també
treballa uns arxius
molt bèsties
i vam acabar
quasi l'últim dia
tots 4
i em va esgotar molt
el resultat
de ser satisfet,
però no m'agrada
anar amb pressió.
Llavors,
sempre intento
deixar-ho posar,
a més,
el que vas aprenent
mentre vas fent el projecte,
amb la gent que parles,
jo els bodagons
m'encanten,
però no sé fer-los
perquè no puc parlar
amb ells,
jo m'agrada parlar
amb la gent,
i llavors vas buscant,
al final,
tot el que fas
és una mica el reflex,
una mica no,
és totalment el reflex
de com ets,
de com ets,
de com ets,
de com ets,
de com ets,
de com ets,
i de la manera
que t'expresses,
i al final,
Laura Lenn,
una fotògrafa
també molt interessant,
de Madrid,
tu dius sempre,
cuidadin con las fotos
que haces,
que se verá como eres,
pues sí,
se verán tus pensamientos
de cosetes,
i al final van sortint
la teva,
el teu esprit,
la teva ànima,
el que vulguis dir,
la teva part interior,
queda reflexada
amb les fotos,
i quan ho veus,
hòstia,
quan ho descobreixes
és fantàstic,
que llavors ja veus
que no solament
fas fotos per fer fotos,
que torno a repetir,
que també està bé,
que no és pas
que sigui en contra,
és quan hi veus
que hi poses coses
teves interiors
i surten allà,
i quan les veus
t'entra com la pell de gallina,
dius,
hòstia,
què està passant aquí,
no?
És com un mirall,
no?
En el fons?
Un mirall dèiem,
em refereixo.
És com un mirall,
no?
És un mirall,
totalment,
totalment,
totalment,
a vegades no t'identifiques
a primera vista
i a vegades t'identifiques
totalment,
i a vegades fa una mica
de por també,
i no passa res.
L'autoconeixement,
que també parlava
l'altre dia
amb aquesta xerrada
en Sant Jus,
ho deia,
una de les eines principals,
a part de tornar
el nostre nen
a un nen interior,
a part de l'aprenentatge,
com deia,
una de les eines
molt interessants
és l'autoconeixement.
Quan et coneixes,
t'entens,
quan t'entens,
no t'enfades,
quan no t'enfades
és molt més feliç,
quan és molt feliç
fa les coses molt millor,
i llavors ho fas com,
amb el cor,
i llavors aquí és
aquest simil
que els anem a posar sempre,
no?,
entre l'intel·lecte
i el cor,
perquè també vam parlar
una mica
de com funciona el cervell,
que és molt important,
sapiguero,
perquè llavors entens
moltes més coses.
I els hi vaig deixar
una eina
molt interessant
d'autoconeixement,
que de les totes que he fet,
jo crec que és
de les més interessants,
que és els N.A.Tips,
que ara ho està fent
Jorge Vilaseca,
el Jordi Vilaseca,
però que hi ha molta més,
el Borja,
que hi ha molta més gent
que ho fa,
i hi ha,
dius,
nena que té
dos mil i pico d'anys,
no?,
dels N.A.G.Rames
i els N.A.Tips
de com són,
i t'ajuda autoconeixer,
i quan t'autoconeixes,
perquè nosaltres
conèixer els altres
és molt fàcil,
tots sabem com és
el nostre veí,
el nostre amic,
el nostre company,
o per almenys
ho imaginem,
però com són nosaltres,
cuidadi'm,
que és més complicat,
perquè de vegades
tampoc volem sapiguero
o ens autoenganyem,
per tant aquest tema
d'autoconeixement
és molt interessant,
i quan ho veus
que s'està reflexant
amb les imatges,
el que deia abans,
l'estatisfacció
és molt més gran,
i jo intentava
que la gent veigués això,
que ho anés descobrint,
com jo vaig descobrir
en el seu moment,
i jo des que vaig descobrir-ho,
doncs,
hòstia,
ho fas d'una altra manera,
perquè veus que tens
un motiu,
una raó,
de final el que dèiem,
el propòsit de la vida
és trobar el propòsit,
i quan trobes alguna cosa
que realment va amb tu,
dius,
ep,
aquí estic,
no?
Fede,
per anar acabant,
és una de les preguntes
que també intento fer
a tots els fotògrafs
que passeu per aquí,
que heu fet
una de les xerrades
fotogràfiques,
i crec que gairebé
és obligatori
no preguntar-te també
com ha estat aquest últim any
també amb la Covid,
en el teu cas
potser no depens tant
de viatges,
no?
O sí,
no ho sé,
però en certa manera
com has vist
que la fotografia
resistia en aquests temps,
i una mica com veus
el futur també.
Sí, sí,
bueno,
clar,
amb el tema de la Covid
ho he passat malament a tots,
jo no soc professional,
soc amàter,
jo soc informàtic,
la fotografia
és la meva passió,
la meva forma
d'expressar-me
i de vida,
com et comentava abans,
suposo que,
per exemple,
de l'Espart l'Antino Soriano,
que és el Focat de la Nació
Geogràfic,
tan fantàstic,
per ell,
el tema de viatge
l'ha fotut moltíssim,
evidentment,
jo treballo més,
com has vist,
el retrat
i aquesta part més així,
clar,
ha sigut més complicat
perquè no he pogut
portar gent a l'estudi,
per tot el que ja tots sabem,
tot i que hem fet
alguna petita incursió,
i això m'ha costat molt,
m'ha costat molt
perquè sempre era
com una transmissió
més directa,
però,
bueno,
ja retornarem,
ja anirem.
Clar,
inclús he intentat,
el que et deia abans,
fer bodagons,
és molt complicat,
i mira que m'encanta
els bodagons,
però clar,
això de no poder parlar
amb la gent
per autoconèixer-los
i poder explicar
alguna cosa
a través d'ells,
ha sigut complicat,
un important,
un important com podem,
i jo com no tinc la sort
que no tinc que viure
de la fotografia
com alguns
que s'han entrevistat,
doncs no és el problema,
més que tot és
la connectivitat
i la connexió
amb la gent
que no l'he pogut tenir,
ja solament amb això,
sinó la gent
que fem els tallers,
els cursos
de la meva entitat,
que són 260 socis,
que els tenim
com una mica així
desperdiat,
he hagut de fer
algunes connectivitats
com fan
altres enjust
i altres entitats
i aquesta potser
ha sigut la part
més xunga.
I el reste,
el mateix que dèiem
al principi,
haig de fer aquestes
conferències online,
perquè a mi aquestes
conferències m'agrada
fer-les en directe,
mirar els ulls de la gent,
veure què t'expliquen,
veure com senten
quan estàs allà
i, clar,
aquesta part
és molt punyetera.
Si que ara
fas una conferència
i pots tenir 300 persones
i abans
quan fes una conferència
podries tindre 15 o 20
o 30,
perquè, clar,
no ens desplaçaven del lloc.
Aquesta del Congrés
dels juradors
d'Andalusia
eren 300 persones
de tot Espanya
i algun de l'estranger.
Llavors, clar,
aquest cúmul
que et porta de gent,
fantàstic,
però la connectivitat
amb ells
d'estar cara a cara
i mirant als ulls
no la tens.
I el futur?
Doncs, bueno,
el futur ens ha donat
una eina important,
aquesta de poder parlar
en videoconferències
i esperem que això
ja s'acabi de pressa
per poder tornar
a veure'ns tots
i el que sí que està clar
i sí que tots,
tots, tots,
tothom hem après
moltes coses
parlant d'aquesta pandèmia
i ens ha donat
noves eines
que ja,
com tothom diu,
i està claríssim
han vingut per quedar-se
i això ens donarà
unes altres oportunitats.
I no ens ho podem agafar
de cap més manera
perquè tot l'altre
ja ho hem patit
i ho estem patint,
la gent que hem perdut,
la gent que ens ha passat,
la gent de poca edat
o companys
que s'han passat
per tota aquesta història
i això ha sigut molt dur.
Però ens hem de quedar,
crec jo,
amb la part
que ens ha portat
i que,
com deia abans,
tot això ens ajudarà
a poder tenir
unes altres eines
que abans sabien que hi érem
i potser no les feien servir.
Per tant,
em quedo
que el futur
és esperançador
i que ho serà
i que ens quedem
amb el que hem après.
I que no tornem a caure.
Això mateix,
ens quedem també nosaltres
amb aquest missatge final,
Fede,
almenys per aquest positivisme.
Gràcies per aquesta estona,
per dedicar-nos
aquesta estoneta a xerrar amb nosaltres
i esperem que vagin molt bé
tots els projectes
que es presentin
d'aquí en endavant.
Una forta abraçada.
Moltíssimes gràcies a vosaltres
per permetre'm estar aquí.
Moltes gràcies.
Adéu, adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres
Fins demà!
Fins demà!