Entrem a la segona hora per parlar amb la Marta Balada, que la tenim aquí amb nosaltres.
Ella és professora, està jubilada, però i també és amiga de Dogni Abreu, de l'artista Sant Justenc,
que va inaugurar l'exposició Guelles del Tiempo la setmana passada, com dèiem, al celler de Can Ginestar,
i que podeu visitar fins al 5 d'agost.
Marta, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, gràcies per venir fins aquí avui, amb aquesta calor que cau també.
No, encara fa aire fresc. Gràcies a vosaltres per demanar-m'ho.
Sí, tant, tenim ganes de parlar del Dogni Abreu.
Vam ser també a la inauguració una exposició que realment impacta força,
només entrar i veure les diferents peces que estan col·locades a tot l'espai.
Abans d'entrar, però, a indagar una mica aquesta exposició, si et sembla,
parlem una mica del Dogni per conèixer una mica més aquesta faceta d'artista que crec que és innata.
Sí, sí, és innata.
Ell, quan era petit, amb qualsevol escorça d'arbre o trosset de fusta, polia i feia escultura.
Inclús havia fet joguines pels seus germans en fusta.
És a dir, que ho porta en l'ADN.
I tant.
Llavors, a poc a poc va començar a fer escultura i, quan va venir a Barcelona,
aleshores ja va començar a relacionar-se aquí a Sant Just amb el grup d'art que hi havia,
va col·laborar amb exposicions col·lectives i ha fet tota una trajectòria que jo l'he seguit
especialment des de l'any 16, quan li van donar un premi a Sitges d'Escultura,
que aleshores vaig veure tota l'exposició l'any següent, que era el premi,
i realment em va impactar molt.
Té una manera molt, diguéssim, molt única de treballar, no?, aquests materials.
Sí, ell és absolutament personal.
Ha treballat molt la fusta, però també, quan va venir aquí, va conèixer un escultor
que es deia Zeferino Ameles, que van congeniar molt.
Aquest senyor es va donar a compte que ell era un artista autèntic
i el va introduir en la pedra i, sobretot, també en el marbre, específicament,
i van fer una amistat magnífica, fins que ell, quan ja no podia esculpir,
li va regalar la seva maleta d'eines, que la guarda com un record entranyable.
Que és una part com molt preuada d'un artista, no?
Molt, i l'hi va regalar amb ell.
I he pogut treballar amb aquestes eines.
Ell és nascut a Cuba, no?
Sí, sí, sí.
De fet, és el seu país natal, no sé si també, certes influències també es denoten en les obres, o...?
Sí, ell les arrels les té allà.
I realment a l'exposició de Sitges hi havia moltes ressonàncies
amb totes les experiències viscudes a Cuba
i ho veies amb els títols i, a més a més, amb com ell ho explicava,
perquè tots els anys que hi va viure, que va ser la joventut,
doncs no sé, fins als vint i pico d'anys, o trenta que va venir,
realment ho necessitava.
Necessitava explicar a partir de materials que es va portar d'allà, fins i tot,
i amb alguns temes molt lligats a la cultura que ell va viure
i a la que pertany a nivell de formació entre l'entorn i l'ensenyament que va rebre, no?
I parlàvem de la manera que té de treballar ell les peces
i abans d'entrar a fer l'entrevista em comentaves que potser no és massa típic
que un artista, quan crea una obra, no la dibuixia abans.
Exacte.
Ell és una persona amb una agudesa visual,
una capacitat d'observació i, per tant,
una capacitat d'elaborar pensament visual molt potent.
Tant és així que quan ha de fer una escultura, encara que sigui complexa,
la té en el cap.
I, per tant, tu veus en un llibre que vam publicar fa uns anys,
no sé si tres o quatre,
en el que vam recollir el procés del que havia fet fins llavors,
el més interessant,
veus com d'un tronc d'arbre comença a desbastar
i en les fotografies van reflexant com ho converteix en una llavor immensa
que, a més a més, té com una escorça que se separa del cos.
Aquesta escorça la crema amb flama,
l'escorça queda negra,
la llavor queda d'un color crepàl·lit
i no s'equivocat amb res.
Per què?
Perquè ho té absolutament en la ment.
La imatge mental la té claríssima.
I així les fa pràcticament totes.
I la ment la té connectada també amb les mans
perquè li fan crear, no?
Sí.
És com un arquitecte sense plànols.
Sí, sí.
Hi ha un capítol en aquest llibre
en el que expliquem com ell treballa
i és que realment les seves mans, els seus braços
són el seu centímetre
i la mirada, sobretot la mirada, no?
I llavors té una manera de treballar
que desbasta, talla,
se'n va uns metres enrere,
mira, observa, dona la volta,
torna a tocar.
Hi ha tot un procés de manipulació
que és molt especial amb ell
perquè és com ell ha anat creant
des del principi
i ha anat trobant el mètode.
Ha necessitat un mètode
i se l'ha fet ell mateix, evidentment.
Tu que el coneixes una mica,
bueno, força, no?
Sí.
A nivell personal també.
El dogni, diguéssim,
com és davant de les seves escultures,
com s'hi presenta a ell,
com connecta.
El dogni és una persona
que jo la considero
molt honesta i molt conseqüent.
és una persona
que està molt al cas
del món en el que viu
i li afecten moltes coses,
tant les que són positives
com les que no.
I aleshores ell elabora pensament,
no?
És molt reflexiu
i llavors el que fa és que
pensa maneres
d'expressar el que ell sent
davant d'això,
davant dels fets.
o expressa experiències personals
viscudes des de les emocions
i els sentiments.
I, esclar,
tu veus que
cada exposició que fa
té a veure absolutament
amb el que ha viscut
en aquells mesos
o en aquell any.
No ho pot deslligar.
I, esclar,
com que s'expressa
a partir del sentiment,
l'emoció,
les peces
això
ho projecten
en l'espectador.
I aquesta última exposició,
que és després d'un any
especialment dur,
per tots i per ell,
entres
i no pots fer res més
que sentir-te molt impactat
pel que estàs veient,
perquè et fa pensar molt.
Petjades en el temps
o guaiades en el tiempo,
no?
És el nom d'aquesta exposició.
Com dèiem,
des que entres,
de fet,
abans que arribis
ja la pots més o menys
entreveure
des de les portes
que ens hi n'està gaire bé,
després veu el salí al fons,
i ja veus una criatura petita,
no?
Crec que és bronza,
el material,
o és perro?
No, no, no, no.
Com que ell
no disposa
de fons
importants,
econòmics,
per treballar
amb determinats
estris
i materials,
el que ha fet
ja fa
uns dos anys,
ho sé ben bé,
és recollir
llaunes,
que
el parc de Collserola
n'està ple,
i aleshores,
com que fa tant temps
que estan llançades
en allà,
estan rovellades.
D'aquesta planxa metàl·lica,
rovellada,
ell n'ha fet
una segona pell
a moltes escultures.
I, clar,
és diferent
l'acabat
que si és fusta polida.
Té una sordidesa
que no la pot tenir
la fusta,
que és més amable,
i aleshores,
quan les veus,
també entres
en el per què
Déu voler fer
aquesta expressió
matèrica,
perquè, evidentment,
la matèria
comunica.
El rovell
vol dir que li ha passat
el temps,
vol dir que està
en una altra etapa
i s'encara
cap a una altra
que podríem dir
que és el final,
després de rovellar-se
un material.
o tal com està
demalejat,
també pot explicar
moltes coses.
És una història
que ha passat
per aquella planxa.
Jo crec que això
són llaunes
que molta gent,
ara no sé si ho fa,
però abans
anaven a rentar el cotxe
i canviar l'oli
per aquí dalt
i deixaven les llaunes
per allà.
I ell,
a part de fer
una neteja,
crea l'obra,
que en aquest sentit
tindria molt de mèrit.
I tant,
també té el mèrit
que vagi a la vall
de Sant Just
i que recuperi
aquests materials
que no és el seu lloc
ni molt menys,
però això dona
a Dògnia
poder crear aquestes peces.
Com dèiem,
digues, digues.
És que aquesta
és la capacitat creativa
que té.
Ell cada vegada
ha anat buscant
la manera
de fer parlar
la matèria
i l'ha tallat,
l'ha gravat,
l'ha folit,
l'ha tanyit,
l'ha cremat
i ara
l'ha recobert
de planxa
rovellada.
O sigui que...
I altres vegades
fa tractaments
que sembla
que allò
sigui bronzo.
Hi ha una peça
que a la boca
oberta
hi té unes paraules
que diu
pau
i no,
les dues paraules
contraposades
i allò
semblaria bronzo
i no ho és.
S'ha inventat
un tractament
perquè ho sembli.
Hi ha també
un parell
de nens petits,
no?
Com dèiem,
aquest que està a l'entrada
que el veus d'esquena,
després n'hi ha una altra
a mà esquerra,
no?
Sembla que estigui
com pensant.
Per mi és la poesia
de l'exposició.
El bebè que està
davant de la persona
de tercera edat
que ha viscut
tota una vida,
aquesta observació
que li fa
és molt interrogativa,
és molt de dir
a veure,
què m'espera
a mi en la vida,
no?
Ell té un pensament
molt profund
i això
ho transmet
constantment
i el que està
davant del gran mural,
aquell
porta un cartell
també
que va trobar
que està rovellat,
però hi ha escrit
la paraula utopia
que diu moltes coses
davant de la distòpia
que hi ha
amb un personatge
que controla
tot un món,
no?
Sí,
és aquest quadre
molt gran,
no?
Sí.
crec que és 3 per 2
o un demany força gran.
Sí, sí,
és un tríptic
que realment
tenia molt interès
en fer
perquè
està molt impressionat
de veure
com anem
cada vegada més
a ser números
en la societat
i els poders fàctics
entre ells
i com manipulen
els polítics
a nosaltres
realment
cada vegada
ens tenen més
controlats
i qui diu
controlats
a partir d'aquí
davant d'aquest
tríptic
et pots fer
moltes preguntes
i et pots
i pots connotar
moltes coses
del que passen
pots anar
des de la repressió
fins a la guerra
des de
les noves tecnologies
que ens controlen
i ho saben
tot de nosaltres
per això
ell no ha posat títols
Només té el títol
l'exposició
en global, no?
Sí
i després
a la sala petita
ha acabat
amb una frase
escrita
amb un focus
que
quan es vagi a veure
l'exposició
al final
recomano
que s'entri
en aquesta sala
i es vegi
la peça
que hi ha
i la frase
escrita
que diu
el creixement
és fruit del pensament
això és el que
amb ell
realment
li va
creix constantment
perquè no deixa
d'elaborar pensament
és una eina força potent
de fet
el pensament
molt potent
molt
per un artista
o per un nou artista
també
no, per tots
per tots
sí, sí
i aquesta frase
realment
per ell
després d'haver
muntat
l'exposició
per ell
s'ha convertit
quasi bé
en el segon títol
de l'exposició
m'ho deia
ara veig
aquesta frase
aquí escrita
i penso
sí
vaig donar un títol
que era
petjades del temps
però ara
quan veig aquesta
penso
és això
perquè és el que he fet
també
vam veure
de fet
un dògnia breu
molt emocionat
el dia
de la inauguració
parlant
d'altres peces
també
que vèiem
a dins del seient
hi ha un parell
que a mi
personalment
em van cridar
força l'atenció
que és
de nou
aquest nen petit
que mira un quadre
que hi ha una orella
gegant
no és un tamany real
sinó
és un tamany
força més gran
no sé si mira
escolta
vol mirar
també es pregunta
per què
aquesta orella
té un tap
té un tap
perquè és una orella
que no vol sentir
i a nivell social
i polític
també
es dona molt
això
els interessos
fan que
es vagi
en una direcció
quan si s'escoltés
les necessitats
que hi ha a nivell social
en aquest món
les coses
haurien de canviar tant
llavors
ell necessita
fer aquestes escultures
perquè són temes
que el preocupen
profundament
no?
igual que n'hi ha un altre
que no sabeu la cara
la persona
que sobresurt del quadre
però té
tres o quatre llibres
diguéssim
encastats
a la cara
no?
sí
però aquestes
són dues peces
que les ha fet
com a autorretrats
i llavors
s'encaren
una
té una pedra
i l'altra
els llibres
la de la pedra
l'ha fet expressament
perquè vol que recordem
d'on venim
des de l'edat
més primitiva
de l'ésser humà
i la dels llibres
és com
en els segles
s'ha aconseguit
tenir cultura
i la cultura
ens ha salvat
això és el que realment
ha intentat
per donar entrada
a l'exposició
no?
que fem una mica
aquest recorregut
i no ens en oblidem
ha estat un any
comentaves
un any difícil
pel d'Ogni també
diguéssim
personalment també
sí
però ha aconseguit
crear totes aquestes peces
no sé si durant l'últim any
o ja les tenia
no, no, no
ho ha fet
pràcticament
durant l'últim any
any i mig
i realment
ell té una força interior
que
que en fa ús
perquè amb les condicions
que ha viscut
ho tenia molt difícil
però té una força
de voluntat extraordinària
ell tota la seva vida
ha sigut la de
lluitar
treballar a fons
ajudar qui ha pogut
i clar
quan
volia
aconseguir
acabar
doncs
li ha costat bastant
però en canvi
se n'ha sortit
ho ha fet
ho ha fet
i tant
i ho ha fet
amb aquesta exposició
exactament
amb aquestes petjades
en el temps
n'ha d'estar
orgullosíssim
no?
de la seva obra
sí, jo crec
jo crec que ara
ell està content
i està tranquil
perquè era un repte
i aquest repte
l'ha assolit
i sobretot
perquè
era un repte
que amb la seva
companya
el tenia molt clar
i ella
sempre
fins al final
li va dir
sobretot
no deixis de fer
l'exposició
per això
ella es va emocionar
tant
a donar
les gràcies
a tothom
perquè
l'Isabel
que era
la seva esposa
la veritat
és que
l'ha ajudat
moltíssim
amb tot el procés
d'ell
com a escultor
va tenir força
present també
donant el seu
discurs
de doni
i crec que no hi ha
dubte
que seguirà
treballant
en aquestes
altres peces
quan un artista
és tan autèntic
això
jo crec que és
com biològic
és una idea
meva
perquè ho he viscut
amb altres amics
la necessitat
és tan potent
que
pensen
i elaboren
i veuen
de seguida
visualitzen
el que poden fer
i clar
en cada exposició
ell ha fet el mateix
noves imatges
noves formes
nous materials
nous procediments
per què?
perquè és
una
una ànima
creativa
al 300%
sí
com si no se'n pogués
desfer d'aquesta part
no?
no, jo no crec
que se'n pugui desfer
això és
és una vida
ens ho han demostrat
tots els artistes
que ho són
plenament
i tant
de fet inicialment
també va exposar
el Marc Art
amb el grup de Set Just
sí
com de fet la primera
mostra que es va fer
per inaugurar el Marc Art
exacte
allà ja tenia
una peça
que és molt gran
per cert
d'una figura
masculina
que estava voltada
de llibres
aquest tema
de la cultura
que et deia abans
no?
que per ell
és tan i tan important
en aquest cas
no sé si sí
que li havia posat
nom
diguéssim
un títol
a la peça
sí
però en aquest moment
no el puc recordar
m'has de perdonar
perdonadíssima
perdonadíssima
no me'n recordo
quin títol tenia
però sé que la relació
era aquesta
sense cultura
no podem avançar
la necessitem
constantment
no?
i tant
escolta Marta
et seguiria fent
moltes preguntes més
però hem de deixar
aquí l'entrevista
així també et deixem
que seguissis
amb la teva tarda
moltíssimes gràcies
per venir
i parlar
del teu amic
també
l'artista
d'Ogni Abreu
recomano ferventment
de nou dir
que les persones
vagin a visitar
l'exposició
del Tiempo
del Dogni
el seller de Can Ginestà
tenen temps
fins al 5 d'agost
per tant
hi ha temps
hi ha temps
i poden anar
sí
jo el dia
de l'inauguració
quan el vaig presentar
vaig recomanar
que s'hi torni
o s'hi vagi
perquè realment
és una exposició
que val la pena
exacte
i sobretot
si poden anar-hi
en horari
que no hi hagi massa gent
encara millor
de trobar-s'hi sol
perquè es crea
una intimitat
molt especial
amb les peces
i tant
Marta de nou
moltes gràcies
que vagi molt bé
i moltes gràcies
a vosaltres
que segui fent cultura
val
bona tarda
bona tarda


que també passa sozinha



de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anuguració
de l'anugurs
de l'anuguració
de l'anuguració
derartike
de l'anuguració
del conguració
de l'anuguría
d'un
out
d'un
d'un
d'un
d'un
sobre
el
o
котор
de l'anugur Richards
de l'anuguratz
de l'anugur 않는
A
Bona nit
Bona nit