Mi chiamo Lucane Regeppi, gittano, refugiato da Kosovo,
Italia, al giorno!
Una mattina mi sos vellato, oh bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao!
Una mattina mi sos vellato e otro vato y mazo, oh partitxano...
Ara sí que podem tornar a començar, dic tornar a començar perquè aquesta cançó ja va sonar fa uns dies quan teníem amb nosaltres a part dels jugadors i dels participants de la Jurassic Cup i també de la Donosti Cup.
No repeteixen tots ells, tots ells, que digui, de fet trobarem a faltar el Gerard Vilà i el Ros, però avui sí que estem nosaltres al Pau Filella i tenim un nou, diguéssim, jugador a la taula que és el Leandro Crespo, així que els obrim els micròfons i els saludem.
Bona tarda els dos.
Molt bona tarda.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, Leandro Pau. Deia que trobem a faltar el Gerard Vilà, que sembla que ha fet campana, avui.
Més o menys.
Més o menys.
Després ja arreglarem contes.
Sí, no? Ja passarem contes.
Hem de parlar una mica d'aquesta Jurassic Cup que l'aveu disputar el passat dissabte, aquest últim dissabte, al camp de futbol municipal, amb un caldo que devia apretar força, no?
Per començar, hem de parlar del temps, com a les converses d'ascensor.
Mira, doncs, sorprenentment, aquest any ha sigut més, diguem que millor que l'altra vegada, la tradició que vam fer, perquè la tradició just va coincidir amb l'ornada de calor, i aquella vegada sí que l'aigua anava a dojo.
Aquest cop, jo penso que a primeres hores vam poder aguantar bé i, bueno, no es va notar tant.
Cap deshidratat?
No, no.
Cap lesionat?
Vam donar aigua a tots els equips, també hi havia begudes, vam posar carpes i també hi havia una manguera de bomber al mig del camp que ens va permetre refrescar i vam anar connectant sovint els espressors per tenir el camp remollat, o sigui que ben fresquets.
I l'únic que crec que no us va refrescar massa l'ànima va ser el resultat final, ara parlem de com va anar una mica la jornada, però hem de parlar sí o sí que l'avenç d'esplugues van ser els guanyadors.
I així ho vau manifestar també en un tuit, no?, al vostre perfil, que és 60-sub, que dèieu, doncs que bé, que no volíeu ni publicar una foto dels guanyadors.
No!
Sí, sí, sí, sí, jo la puc llegir, eh? Diu, mira, diu, finals de la juràssic, guanyadors l'avenç d'esplugues, físicament terrible, psicològicament també, però repetireu, repetirem, perdó, som uns cracs, no fico foto perquè em fa ràbia que esplugues ens guanyi.
Això ho diu des del vostre perfil de la sub-60.
Bueno, aquí, diguem que a la sub-60 tenim molta gent històrica de Sant Just i que, de ben petits, han tingut derbis amb els equips d'esplugues, amb la qual cosa ha sigut una manera de posar-li la broma a l'avenç que, doncs, mira, vam estar molt contents que vinguessin per primer cop i a sobre que tinguessin aquest premi, no?
I tant, i tant, molt contents.
Van ser els guanyadors, ells, però vau repartir uns quants premis més, no?, de subcampió, millor porter, no?, millor golejador, etcètera, etcètera.
Quants vau repartir, en total?
Vam repartir set trofeus, el de campió, que va ser l'avenç, el de subcampió, que va ser la penya Barcelona-Istanguera, que també s'estrenava al torneig i també els estem molt agraïts i comptem amb ells per la propera edició.
Llavors, va haver-hi, com us vam explicar, hi havia la Lliga Or, o Champions League, i la Lliga Plata, la de Consolació.
Allà, el campió va ser els brem Persis Bataurans Futbol Club, i els segons, el subscampió, van ser el Futbol Club Garbí, que van ser, havien sigut els guanyadors de l'edició de fa dos anys.
I després vam repartir també, com bé deies, premi al màxim golejador, que va ser el número nou de l'Avens, que es va inflar a fer gols.
Sí? Quants van ser?
Jo crec que van ser nou gols que va fer, després va haver-hi també el porter menys golejat, i també vam fer un premi al jugador més veterà, que es repetia, que era el Tomàs Blanco,
que també és el mateix que va guanyar-lo fa dos anys, que era un jugador del 1956, o sigui, amb uns quants anyets, tant de bo i arribessin tots així, doncs va ser el que li vam donar el premi especial.
Sé que hi havia també una megafonia, que al final de la jornada va haver-hi com una espècie de megafonia, tenia un retransmissor al Ros, que va passar per aquí, no? Em van comentar.
Sí, justament, el Ros, que, com ja coneixes, és un noi, un nano molt obert i amb un esperit italià molt endins, doncs sí, va fer, diguem, la segona part de la jornada, que era la tarda,
quan ja es jugava amb les eliminatòries, doncs, bueno, posar-li una miqueta més de color a cada partit, i amb això és un especialista.
Sí, no? Aquí li va agafar el gustillo, que es diu el micròfon, i allà va dir, mira, espera, que també hi poso, no?
Sí, això li va servir de pràctiques.
Clar, la jornada estava dividida en dues parts, al matí, diguéssim, migdia parada, i després seguíeu, que els equips que anaven eliminant es quedaven igualment per allà,
es van quedar per allà, us recolzaven, no sé si juntament amb el públic que va venir...
Hem muntat un quadre de dues lligues, de cinc equips, cadascuna d'elles, per tant, cada equip jugava quatre partits durant el matí,
i a la tarda, conforme estàvem classificats, van jugar entre ells, però tant els guanyadors com els perdedors van jugar després una altra eliminatòria,
de manera que tothom va jugar sis partits, i així van quedar classificats des de primer fins a desert.
És a dir, van fer jornada completa, tot i haver quedat desclassificats, diguéssim?
Sí, perquè d'alguna manera el torneig, tot i no deixar de ser un campionat, el que volem és que no tingui la part competitiva com la principal premissa d'aquesta jornada,
és a dir, que ens agradaria que aquest torneig fos reconegut i fos referència per altres conceptes i altres valors,
que estan més associats a la pràctica saludable, al trobar un entorn de passar-nos-ho bé a unes edats que potser ja no tens aquestes possibilitats
de fer aquest tipus de tornejos i de campionats, i el que volem és que tothom que hi participi s'enduguï una bona experiència
d'haver jugat molts partits, i no deixar el torneig a mig matí perquè ja no pots continuar.
És a dir, tothom té, com a mínim, el reconeixement de poder jugar els màxims de partits possibles.
L'altre dia crec que era el Gerard Vilà que comentava que li agradaria que s'expandís una mica més aquesta trobada que feu,
que més enllà del Bas Llobregat o de Barcelona parlava d'internacional, de portar gent d'Itàlia també.
No sé, són aspiracions reals?
Bé, com que nosaltres participem a la Donosti Mastercard, allà veiem que hi ha clubs francesos i també algun d'anglès.
De veterans.
De veterans i d'altres que venen de la resta d'Espanya.
I home, doncs per què no aspirar això?
Convèncer algú de més enllà i que vinguin no només del Bas Llobregat, sinó que s'animin a venir de més lluny.
a poc a poc, i bona lletra.
I tant, jo crec que és una de les ambicions que ens agradaria tenir, que això s'extengués i que tingués una certa referència,
i que tothom acabés coneguent almenys a l'entorn del poble i del Bas Llobregat,
un torneix que permet que vinguin equips del País Basc, igual que anem nosaltres allà,
o equips francesos o d'altres zones, i això reparteixi també en millora pel poble,
que d'alguna manera tinguem aquí alguna cosa que la puguem fer grossa.
I tant, i pel que estic veient també a les xarxes socials, torno al Twitter,
gairebé tothom us felicita, us dona les gràcies,
reconeix la feina que heu fet des de la part organitzativa fins també a la qualitat dels jugadors.
He llegit algun tuit també, que s'han passat molt bé, que s'han divertit molt.
Clar, gràcies a quanta gent ha estat possible realitzar?
Sabem, Leandro, que és estat tu també responsable, a part de la responsabilitat.
Bueno, diguem que jo vaig estar a camp, però aquí crec que ha de ser la paraula del Pau,
perquè primer, de fet, ell és un dels que primer ha de tenir aquest reconeixement,
perquè és d'alguna manera l'ànima de tota aquesta organització,
i el que coordina i lidera aquesta organització,
que després, i tothom hi col·laborem amb la nostra part,
però el Pau, juntament amb el Ricard, el Ricard Berners i el Carles Palau,
són els tres que d'alguna manera fan possible que tot el torneix en conjunt
tingui aquesta bona fila i que tothom estigui content.
I a partir d'aquí et deixo caminar, Pau, perquè agraeixis a tothom que ha participat.
Mira, ara és el moment.
Primer, agrair els 117 jugadors que vam tenir,
117 jugadors que es van apuntar i els espectadors que, tot i la Solana, van venir.
També volíem agrair molt a l'Ajuntament de Sant Just d'Esberna,
en majúscules, per tot el material, evidentment per tots els camps que ens van cedir.
A l'Atlètic Sant Just, també pel material, pilotes, banquetes, marcadors que ens van deixar.
A Caves amb Urany, que ens va portar al Cava per el brindis final en l'entrega de trofeus.
A Cruzat, que ens va facilitar les neveres, que va fer falta per tota la babaguda.
A Puigelsina, pels trofeus.
A la Copi, per la reprografia i les samarretes.
I a tots els socis de la Sub-60, per fer-ho possible.
Carai, Déu-n'hi-do.
Em faltaven uns aplaudiments, però, bueno, podem aplaudir igualment, no?,
perquè també, Déu-n'hi-do, d'aquesta tasca.
Doncs bé, això, comentar-vos també, no?,
que tots aquests comentaris m'imagino que senten més que bé, no?,
després d'organitzar-ho, també després d'una parada d'un any difícil que no s'ha pogut celebrar,
i després d'un any de no celebrar-ho, ho he tornat a impulsar.
Alegria total.
Total, total.
A més, hem crescut de 8 a 10 equips, a veure si l'any que ve en comencem uns quants més.
Jo crec que l'horitzó a curt termini que tenim marcat és arribar als 16,
per fer 4 grups i fer-ho més divertit, això,
i després hi ha la dimensió ja internacional, que dèiem, això seria l'objectiu.
Sí, l'objectiu per 2022, d'aquesta Juracic Cap,
és que vinguin ja directament aquestes persones de fora, jugadors de fora.
Sí, jo crec que ens ho podem posar com a objectiu,
i de fet hem començat a fer alguns contactes quan anaven nosaltres allà al País Basc,
a buscar també equips que han participat en altres tornejos,
però ja tinguin ganes de venir cap aquí, cap a Sant Jús,
de la qual cosa sí, ens ho podem posar com a objectiu.
Retem ja a tres que hem dit que sí, i així ja els posem en compromís,
la Unió Esportiva Sants, el Pobles Sec i també els Atípics.
Aquests ens han promès que l'any que vi són, o sigui que ara ja no tenen excusa.
Atípics, m'agrada aquest nom, aquests haurien d'estar a l'agraella de partits i d'equips que juguen.
Us anar a preguntar, clar, potser m'estic posant el nom de Manon,
però clar, la Juracic Cap sou equips veterans, però només són jugadors homes.
Això no s'obre portes a dones, o de moment, vosaltres esteu centrats en això, no ho entenc?
Doncs mira, està bé que facis aquesta pregunta, perquè de fet en el primer any ja es va qüestionar
el fet d'intentar buscar que hi haguessin també partits femenins.
O mixtes, potser, no?
Exacte. Però principalment en aquell moment es va dir de fer algun partit femení.
I en canvi en aquesta edició, que tenia la seva dificultat,
perquè no sabíem en un entorn Covid quants equips podrien participar,
doncs ha sigut ja un tema més sobre la taula,
de dir a veure si l'any vinent podem començar a fer alguna cosa també amb participació de les dones, no?
Sí, és a dir, crec que seria molt bo.
Teniu en el llistat aquest de todo, fins todo.
I amb que serà un altre dels objectius pel 22, i a veure si ho aconseguim també.
Teniu feina, eh, per fer?
Sí, a dir.
Llavors, teniu un any per endavant, per tant teniu temps també de fer-ho.
M'hagués encantat que hagués entrat també al Gerard Vilà,
li hem enviat un missatge així com, sabeu, aquests ultimàtoms que envies de...
o ens agafes el telèfon o s'ha acabat per sempre, però no, no ha contestat.
No, és a dir, hem de deixar aquí l'entrevista perquè se'ns acaba el temps.
Pau, Leandro, gràcies per venir fins aquí a la ràdio.
Em queda desitjar-vos, que tingueu bon estiu,
perquè a nosaltres ens queden pocs dies de programa també fins que acabi el juliol,
així que ens veiem aviat i a seguir xutant, a seguir fent juracic caps.
Molt bé.
Molt bé, bones vacances.
Que vagi molt bé. Adéu.
Adéu.
Buongiorno Italia, gli spaghetti al dente,
un partigiano come presidente,
con l'autoradio sempre nella mano destra,
un canarino sopra la finestra.
Buongiorno Italia con i tuoi artisti,
con troppa America sui manifesti,
con le canzoni, con amore, con il cuore,
con più donne sempre meno sciorre.
Buongiorno Italia, buongiorno Maria,
con gli occhi piani di malinconia.
Buongiorno Dio.
Lo sai che ci sono anch'io,
lasciatemi cantare con la chitarra in mano,
lasciatemi cantare una canzone, piano piano.
Lasciatemi cantare, perché non sono fiero,
sono un italiano, un italiano vero.