.
Doncs bé, parlem ara amb el José Luis Ibáñez,
que el tenim al telèfon, el saludem.
Hola, José Luis, bona tarda.
Hola, què hi ha? Bona tarda.
Bona tarda, benvingut a la plaça Mireia, de nou,
perquè recordem que farà ja gairebé més d'un any que vas passar per aquí.
Va ser en persona, no sé si ho recordaràs, que vam estar parlant.
Sí, quan ens vèiem i ens podíem tocar, fins i tot.
Encantat de ser de nou a la plaça, encara que sigui digitalment o per telèfon, en aquest cas.
Exacte, sí, no ens queda una altra, però almenys ho podem fer d'aquesta forma.
Així que ben tornat, mai millor dit a la plaça Mireia.
Per presentar-te breument, ets el coordinador del Club de Lectura de Novela Negra,
aquí a la Biblioteca, Joan Margarit, un club de lectura que ara mateix,
per les circumstàncies, tots ho sabem, doncs no es fa presencialment.
I, de fet, ho feu virtualment.
El 9 de febrer, a les 7 de la tarda, no?, teniu aquesta visita a través d'una plataforma virtual
per parlar d'una obra que, només el nom, a mi em crea molta curiositat,
José Luis, ens ho explicaràs una mica,
que és la primera agència de dones detectives, d'Alexandre McCall Smith,
que també parlarem d'ell.
Abans de res, com és això de fer un club de lectura de novel·la
a través d'una plataforma digital?
La veritat és que, a veure, la primera sessió...
Aquesta és la segona sessió que tenim de novel·la negra,
però ja hem fet algunes de, diguem-ne, la novel·la cometes normal.
El primer cop va ser una mica estrany,
és a dir, d'una banda la manca de costum,
d'altra banda que no tothom està acostumat a fer-ho,
i, per tant, hi ha les típiques...
El primer dia, el que es desconecta, el que es desconecta,
el que no sap entrar, el que només li veiem la cara,
però no la sentim.
A l'inrevés, vull dir, va ser un número.
Però ja, a partir de la segona sessió,
a més a més, la biblioteca es va subscriure a una d'aquestes plataformes
que garanteix una estabilitat d'àudio i de vídeo molt bona,
i ja a partir de la segona la cosa va començar a funcionar molt bé,
i la darrera sessió, torno a dir, de novel·la normal, entre cometes,
va anar com si estiguéssim gairebé a la sala.
És a dir, la gent anava entrant i sortint quan volia,
feien comentaris, es responien, es preguntaven.
És a dir, que hi ha un moment en què,
malgrat el que estàs veient la gent en una pantalleta,
diguem-ne, mentalment ja entres en la dinàmica
d'un club de lectura gairebé normal.
Però clar, costa, eh?
Vull dir que sempre tens uns minuts d'incertesa al començament
fins que tothom està connectat, que tothom entra bé,
sempre hi ha qui no ho pot fer perquè no tothom té una línia prou bona
o el wifi prou bé, o el telèfon...
Hi ha gent, gent gran sobretot,
que encara van amb telèfons, diguem-ne, no diré pre-smartphones,
però gairebé.
És a dir, que tenen una velocitat de processament molt lenta
i aleshores els costa molt connectar-se.
però deixar endavant d'aquests petits detalls tècnics,
la veritat és que crec que funciona molt bé
i que ara mateix no és com està junts,
però és el més semblant que podem fer.
Perquè quantes persones sou en aquesta primera cita que heu tingut?
Quantes vau ser de persones?
Doncs mira, hem estat sempre gratant les 20 persones gairebé.
Déu-n'hi-do.
Sí, és un percentatge, sobre 20 persones,
és un percentatge sobretotal força alt.
Jo crec que dels clubs que conec és dels que tenen un percentatge de presència més alt.
I sobretot amb molta participació.
És a dir, no s'ha convertit en un que jo vagi donant pas a cada un del lloc,
sinó que és molt dinàmic.
La gent va entrant i sortint i estan resultant bastant bé.
crec que és una molt bona experiència,
fins i tot de cara a altres coses que es puguin fer de forma digital a la biblioteca
o qualsevol altre equipament municipal,
els pot donar una idea de les coses que funcionen i les que no funcionen.
Clar.
Parlem ara, si et sembla, José Luis, d'aquesta novel·la,
que serà la protagonista d'aquest club de lectura,
la primera agència de dones detectives.
He llegit, entre d'altres ressenyes,
perquè si algú ho busca per internet n'hi ha moltes,
una d'elles que m'ha agradat molt,
absolutament recomanable per a qui li agradi ser feliç.
Sí, és que és una novel·la molt estranya.
Què té veus amb dones detectives?
En el bon sentit, sí.
És una novel·la que barreja diferents elements.
Primer està situada a l'Àfrica.
És a dir, és la primera agència de dones detectives de Botswana.
Aleshores, d'una banda està situada a l'Àfrica,
amb tot el que això significa,
de canvis de costums, dels rols socials, etcètera.
Segon, la novel·la té, és la primera d'una sèrie,
aleshores l'autor el que fa és presentar-nos els personatges.
I el més interessant és com ens presenta
el que és la, diguem-ne, la directora d'aquesta agència,
que és madame Ramon Jue, preciós de nom,
que és la creadora, té 34 anys en aquesta primera novel·la,
i ens explica la seva vida,
que és una vida dura d'una banda,
però que ella assumeix amb molta naturalitat
i amb aquesta vivesa que de vegades veiem,
sobretot quan era nena, en els nens africans,
aquesta brillantor d'ulls,
moltes fotos i dius, ostres, aquesta forma de ballar,
de moure's, d'estar a la vida,
aleshores, ens explica la seva vida.
Ella és filla d'un home que treballava a les mines de Sud-Àfrica
i que veu coses que no hauria de veure
i al final decideix deixar-ho
i compra un ramat,
amb el qual torna a casa seva, Botswana,
i va vivint la mare mort,
la mare de la nena mort,
i una tieta que no pot tenir fills
es va cuidar-la,
i així va passant el temps,
van passant els dies,
hi ha diferents coses que no explicaré
per si algú vol llegir-la,
però al final, a la mort del pare,
ella decideix vendre el ramat
del bestiar que tenia
i crear, inaugurar aquesta petita agència
perquè ja havia resolt un misteri,
un misteri d'una persona que propera a ella
i decideix que, ostres, que se li dona molt bé
i crea la primera agència de dones detectives
de Botswana
i a partir d'aquí comença l'aventura.
Hi ha moments durs,
perquè ella, per exemple,
es casa amb un home que la maltracta,
ha perdut una criatura que té,
és a dir que hi ha moments durs,
però la protagonista
té tanta força,
és un personatge tan bo
que va superant tots aquests obstacles
fins a crear aquesta agència,
contractar gent
i començar a investigar.
I què pesa més?
La part més crua d'aquesta obra
o aquesta felicitat
de les ressenyes que he llegit?
Exacte, la felicitat.
Al final,
al final,
és veure com,
malgrat tot,
sortim endavant.
Crec que és una lectura ideal
per aquests temps,
vull dir que
que et posa una mica
davant del mirall.
Tot és molt dur,
però al final
podem sortir-nos.
I crec que és el missatge
que va funcionar
i que va fer que aquesta novel·la
funcionés molt bé.
És a dir,
que és aquest missatge
d'esperança,
si vols,
que ve envoltat,
doncs,
de misteris,
ve envoltat
de tot el que és
una novel·la
de detectius,
però que en aquest cas
és una cosa,
alguna cosa més
d'una simple novel·la
de detectius.
A més,
José Luis,
tu també ets escriptor
i tens molta relació
amb aquest món
dels detectius privats,
no?
Precisament,
l'última vegada
que vas passar per aquí
era el nostre tema central,
no?
I ara,
òbviament,
també amb aquest club de lectura,
no?
Sobre,
bueno,
surt,
no?,
un altre tema de detectius,
en aquest cas de dones.
Tu que en saps tant
d'aquest món de detectius?
Sí,
bueno,
de fet,
ara,
sí,
col·laboro
amb el col·legi de detectius,
sí,
col·laboro amb el col·legi
de detectius privats
de Catalunya,
en temes de comunicació,
i el món de,
les dones i els detectius privats
estan,
és un món que,
no és un món,
diguem-ne,
és una relació
que ve del segle XIX,
diguem-ne que és...
Ja eren reconegudes
les dones?
Ja hi havia dones detectius.
Sí, sí, sí,
és...
és...
No, no, no,
ja estaven,
ja donaven la cara.
És,
potser,
la professió liberal
que primer,
una de les primeres
que van admetre dones.
O sigui,
la primera de la que tenim notícia
és de la dècada de 1850
als Estats Units,
que es deia Kate Warm,
que va treballar
en una agència,
potser la més famosa del món,
que és la Pinkerton,
que encara existeix.
Ella va...
I crec que aquest missatge
que va donar ella
encara segueix vigent.
Ella va anar a Pinkerton
a demanar feina,
imagina't una dona
amb 1850 i esquets,
eh,
entre Pinkerton,
Pinkerton pensava
que volia demanar
feina de secretària.
Clar.
I ella diu,
no, no, no,
vinc per ser detectiu.
Aleshores,
i diu Pinkerton,
diu,
per què hauria de ser vostè detectiu?
Miri,
nosaltres,
les dones,
tenim alguns avantatges,
més en aquella època
que ara,
crec,
sobre els homes.
Diu,
primer,
diu,
els homes deixen anar
la llengua
quan veuen,
estan bevent
al costat d'una dona.
Sí.
els podem incentivar
perquè beguin
i ells es fan els galletos
i parlen més del conte.
I segona,
quan vas pel món
es refien més d'una dona
que d'un home
quan truques a una porta.
És a dir,
és més fàcil
que t'obrin una porta
si truca una dona
que no si truca un home.
i aquelles dues raons
van convèncer el Pinkerton,
que era un home molt avançat,
era un home de la seva època
en molts aspectes,
de relacions familiars,
etcètera,
però en canvi era un home
molt obert,
molt avançat al seu temps
en temes professionals.
La va fitxar,
van crear una unitat
de dones detectius
i va funcionar molt bé.
Al Regne Unit,
ja cap a finals del segle,
ja tenia també dones detectius,
el mateix va ser a França
i aquí a casa nostra,
a Barcelona,
el 1911,
hi havia dones detectius.
estem parlant
de gairebé 70 anys
abans que entressin
a qualsevol cos oficial
de la policia
i el 1925
a la ciutat de Barcelona,
al carrer Canuda,
una dona va inaugurar
una agència de detectius
i va ser la primera dona
que va dirigir
una agència aquí a casa nostra.
Estem parlant,
mira,
en quatre anys
farà un segle
que aquesta dona
obrís una agència
al carrer,
es deia Carolina Bravo,
al carrer Canuda.
i com és que...
Vull dir que és una relació
molt intensa.
Com és que...
o probablement
no arriba a tothom,
no?, potser,
o no és tan coneguda
la figura
d'una dona
darrere d'aquesta
jaqueta gabardina
amb aquest gorro
tan característic
d'un detectiu,
no?,
per què les imatges
no ens remeten
a pensar
que hi ha una dona
darrere d'aquesta vestimenta,
no?,
a mi m'ha sorprès
i precisament
avui volíem parlar
amb tu
perquè el llibre
que portes
al Club de Lectura,
no?,
és en veu de dones
i són dones
les que són detectius,
però no sé
si n'hi ha masses
més d'obres
que relatin
aquests tipus
d'experiència.
Comença bé,
comença bé
unes quantes obres,
més a fora
que aquí,
aquí a casa nostra
es parla més
de dones,
però de les forces,
o sigui,
de la policia oficial,
diguem-ne.
Mossos d'Esquadra,
les famoses
de la Dolores Redondo,
que és una inspectora
de la policia foral
de Navarra,
la Petra Delicado,
que és
també de la policia,
és a dir,
hi ha més dones
policies
que no pas detectius.
No ho sé per què,
també la figura
del detectiu
des de Pepe Carballo
tampoc hi ha gaires.
Si et fixes,
si vas a una llista
de novel·les negres
que hi ha ara mateix
a qualsevol web
de venda de llibres,
trobaràs que la majoria
són de policies oficials,
de Mossos d'Esquadra,
d'Arxanxes,
de Guàrdies Civils,
de la policia científica,
o sigui,
hi ha una sobrepresentació
de policies oficials
i menys de detectius,
i menys encara
de dones detectius
quan tenen moltíssima força.
Per exemple,
el Col·legi Oficial de Catalunya
està presidit
per una dona,
Mercè Ferran.
El Col·legi Italià
està presidit
per una dona.
ha hagut una dona
que ha estat
la presidenta mundial
dels detectius privats.
I aquí a casa nostra,
ara mateix,
entre les llicències
que estan en vigor,
quan dic casa nostra
ho amplio també
a la resta de l'Estat,
pràcticament
una tercera part
dels detectius
en actiu
són dones.
I aquesta xifra
va creixent.
Perquè aquelles raons
que donava
la Kate Warren
encara segueixen funcionant.
és a dir,
que hi ha molts homes
que se'ls va
la força
per la boca
i és més fàcil
que se'ls hi vagi
amb una dona
que es troben
en un bar
que el sistema
és com si estiguessis
lligant cometes.
i també creen
menys
suspicàcies
entre quan van a tocar
una porta
i després tu has parlat
també d'una cosa
i és que ningú s'espera
que una dona
la segueixi.
Clar, per això,
per això precisament.
Encara, eh?
És a dir,
que hem trobat
ja tres raons,
per exemple,
i podíem buscar
moltes més, eh?
Que ja et donen
avantatge
en aquesta feina
respecte
d'altres homes.
O sigui,
encara que tothom
pot fer tot.
Exacte.
De fet,
aquesta imatge
de la gabardina,
si veus un home
amb gabardina
i llores fosques,
no és detectiu.
Perquè el detectiu
el que vol
és passar de ser persegut,
precisament.
Clar,
les pel·lícules
ens han contaminat
una mica, eh?
Surtot Hollywood,
crec.
Sí, sí, sí.
Això va molt bé
pels detectius.
Clar.
Perquè, clar,
no t'esperes
que un tipus jove
amb un jersei
o amb uns texans
trencats,
amb sabatilles
d'esport
i amb una motxilla
pugui ser un detectiu.
Clar.
O una noia vestida
o una noia
hipermega
arreglada
una tarda
quan encara
es podia anar
a un bar de copes
pugui ser una detectiu.
Aleshores,
diguem-ne,
aquesta imatge tòpica
els ha beneficiat
molt en aquest sentit,
que la gent
no sospira pas.
Clar.
Precisament,
és el que volen, no?
Que no sospitin
de qui són ells, no?
Les figures de detectiu.
Exactament.
És que en el moment
que et calen
s'ha acabat el treball,
s'ha acabat la feina.
S'ha acabat la feina,
totalment.
Precisament...
Sí, sí, clar,
és que...
Perdona, José Luis,
que això l'ha de no veure't
a vegades fa que us talli,
eh, a les entrevistes.
Digues, digues.
No, no,
deia que justament
que si t'enganxen
s'ha acabat la feina
de tot a tot
i no només això,
és a dir,
s'ha acabat la teva
i possiblement la d'un company
perquè aquella persona
es posarà en alerta.
Aleshores,
diguem-ne
que et puguin
enxampar
amb un seguiment,
no tots són seguiments,
òbviament,
és molt dur
a tots els efectes.
Aleshores,
això,
el passades ha persegut,
el que no sàpiguen
qui pot ser,
doncs és una ajuda brutal.
El que anava a comentar abans,
perdona,
que t'havia tallat,
José Luis,
és que no volia deixar
aquesta entrevista,
no volia deixar de parlar
de...
Crec que és l'última obra,
no?
Que has publicat
tot lo oye,
todo lo ve,
todo lo sabe,
no?
Si no vaig mal encaminada.
Sí,
és la...
Aquest era el lema
d'una agència
i a l'editoria...
Jo volia fer servir
l'absoluta reserva,
que era una altra
de les frases típiques,
però a l'editorial
li va fer molta gràcia
aquest lema,
perquè és pràcticament
dir que ets Déu,
no?
Todo lo oyes,
todo lo ve,
és la història
dels primers detectius privats
que va des del primer,
que va a exercir
a Barcelona
el 1888,
fins a la Guerra Civil,
que la Guerra Civil
ja representa
l'apocalipsi,
no només de la societat
i de gairebé
totes les professions,
sinó en especial
la detectiu privat.
Detectiu privat
i dictadures
no fan
una bona parella.
A les dictadures,
quan va venir Franco,
no els interessa
que hi hagi gent
que estigui investigant
pel seu compte
sense estar controlat
per l'Estat,
pel poder.
Aleshores,
des del 1888
fins al 1936
hi explico la biografia,
explico aventures
d'aquella època,
històries,
com va néixer la professió,
etcètera,
etcètera,
i després,
crec que és la part més divertida,
les biografies
de set detectius,
dels quals
quatre són catalans,
perquè Catalunya
va ser la més innovadora
a l'hora
de dedicar-se
a aquesta professió.
Els més importants detectius
de l'època,
de començament
del segle XX,
exercien a Barcelona.
I el famós
Sherlock Holmes
el trobem
en aquesta última obra?
Sí,
sí,
parlo d'ell
perquè Sherlock Holmes,
a veure,
fins que apareix
la figura
de Sherlock Holmes,
els detectius privats
no tenien gaire bona premsa,
exceptuant
el Pinkerton
que hem parlat abans
que és un cas a part.
El Pinkerton
als Estats Units
és un cas a part
perquè va arribar
a tenir
tants homes
com l'exèrcit
nord-americà.
és un món
però a Europa
sobretot
els primers detectius
privats
no tenien gaire
bona premsa.
Vull dir,
els tractaven
com si fossin
uns cintos xafarders.
Poc més
que uns xafarders.
La figura literària
de Sherlock Holmes
el que fa
és presentar
un cavaller.
Amb les seves manies
sí,
és veritat
que s'injectava
cocaïna,
etcètera,
però és un cavaller
que respon
als criteris
de la societat
bogesa
de l'època.
Manté el silenci,
manté el secret,
es dedica
a deixar
en la...
a tractar
en privat
afers privats,
és a dir,
per un bogès
que el més important
de tot
era la seva reputació
i l'escàndol,
el que més pot
li feia.
I clar,
amb Sherlock Holmes
tot això
canvia
i la gent
comença a mirar
els detectius
amb uns altres ulls.
I això mateix
va passar aquí
a casa nostra
quan es van començar
a publicar ja
les aventures
de Sherlock Holmes.
Va començar
i es veu ràpidament
en la premsa,
quan vas veient
columnes d'opinió,
com hi ha un canvi
general
de com es veu
aquesta gent
abans i després
de l'aparició
de Sherlock Holmes.
És la figura
fonamental
no només literària
sinó també real.
És a dir,
que va tenir
una influència
sobre la professió
que no ha tingut
cap altre personatge
i crec que
en cap altra professió.
Perquè,
José Luis,
t'he de fer una pregunta
una mica més personal.
A l'estat tan envoltat
de detectius,
d'històries,
de casos,
etcètera,
tu t'acabes convertint
una mica en un detectiu
en la teva vida diària,
podríem dir?
A veure,
sí que mires
d'una altra manera
les coses
i et tornes
una mica més paranoi.
Sí.
en el meu cas particular,
sí.
Sobretot,
quan estàs en contacte,
el món del detectiu
és amplíssim.
O sigui,
la gent que té la idea
de les infidelitats
i tot això,
això és,
no arriba a ser
ni el paper
que envolta
la xocolata
del lloro.
És a dir,
és la part
menys important.
Clar,
en un país
que ja té divorci
i l'adulteri
no està castigat,
com ho era abans,
diguem-ne,
les investigacions
d'infidelitat
estan molt limitades
i normalment
estan lligades
a casos
que hi ha custòdies
o en casos
com que hi ha diners
pel mig,
famílies importants.
Aleshores,
hi ha un ventall
de treballs
que fan impressionant
i un d'ells
són els que fan
informàtica,
forenses informàtics,
els que es dediquen
a estafes
i tot això.
Clar,
a estar tan en contacte
amb ells
i veure la facilitat
que tenen
per colar-se
en el teu ordinador,
colar-se
en el teu mòbil,
per posar micros.
He vist-vos micros?
Del tamany
d'una llentia.
Clar,
clar.
Sí,
sí,
del tamany
d'una llentia.
Entenc
que et tornis
una mica paranoic,
que jo també
ho faria,
crec.
Sí,
i m'estic tornant,
ho parlava
no fa gaire
amb un altre
amic detectiu,
m'estic tornant
una mica
paranoic.
i és el que
m'està provocant.
I d'altra banda,
també em fa,
dona un material
abundantíssim
del que és
la societat,
la cara ve
de la societat,
coses que no tenim
ni idea
de com funcionen,
de casos
que hi ha curiosos.
L'altre dia
em parlava
un amic
que va haver d'investigar
una parella
que es van casar,
una parella gai,
que no eren gais.
I es van casar
perquè un d'ells
tenia un pis
d'aquests
de renda antiga
que es pot beneficiar
la seva parella.
Aleshores,
eren dos amics,
un d'ells era el que tenia
el contracte,
i dius,
si jo la dinyo,
tu no pots viure
a l'Aixample,
al tocar de Passeig de Gràcia
per menys de mil euros.
Impensable.
I es van casar.
No, no,
és impensable
i es van casar.
i l'encàrrec,
la investigació
era demostrar
que no eren pas
una parella gai.
Vull dir que era
un matrimoni
de conveniència
per quedar-se
a un contracte
de renda baixa
que ja era
de l'àvia,
em sembla,
del que tenia el contracte.
Fixi-te-hi tu
quina cosa
tan tonta
però que et pot donar peu,
per exemple,
a l'arrencament,
al començament
d'una novel·la.
Totalment.
I això és real?
Sí, sí, sí.
Això ha passat
a Barcelona.
O històries
que m'explicava
un altre amic detectiu
en la seva primera feina
va ser investigar
a seguir
a un tio jove
i de cop i volta
li apareixia
per una altra banda
i dir,
ostres,
jo estava,
si he entrat
per aquesta porta,
com em pot venir per aquí?
Bueno,
van ser tres dies
de bogeria absoluta
fins que a algú
se li va ocórrer
dir que és que aquell home
tenia un besó
absolutament idèntic.
Clar,
anava a dir
és l'única resposta
que podria donar-te.
En realitat
estava seguint
a dues persones diferents
pels carrers de Barcelona
i, bueno,
va ser un descans
perquè va estar a punt
de dimitir
de deixar la professió.
I són històries
que són tan divertides
que són dignes
de la ficció
i és això
que t'ensenyen.
I després
hi ha coses
molt més dures
de temes
de custòdies,
de mentides,
d'aprofitament
dels fills,
de llançament
de fills
d'un matrimoni
d'un a l'altre,
oblits,
històries familiars
allò quan apareix
de cop i volta
un possible hereu,
ostres,
hi ha molt d'amarro
però que
és això
que t'obre els ulls
a, com es diu en castellà,
no ser un penoli.
I que veure
que hi ha de tot
i que hi ha històries
que fins i tot
serien impossibles
de posar en una novel·la
perquè ningú se les creuria.
totalment.
Aquestes que ens has explicat
ara, per exemple,
no?
Són difícils de creure,
sí, sí.
Però són històries
reals d'avui,
d'avui en dia,
segle XXI,
aquí a Barcelona,
sense anar més lluny.
Déu-n'hi-do
a aquest món
de detectius.
José Luis,
entenc que miris
tot en lupa
perquè si una càmera
pot tenir el tamany
d'una llàntia,
d'una llàntia,
perdona,
d'un pèsol o menys,
jo també ho miraria, eh?
Miraria totes les cantonades
de casa abans d'entrar.
Sí, sí, sí,
de veritat.
I la part de la informàtica,
et quedaries de pedra,
les eines que circulen,
que hi ha,
o sigui,
el famós cop de martell
del disdur del Bàrcenas,
és l'única solució
de debò.
O sigui,
ja pots esborrar
de mil maneres
que t'acaben,
hi ha tecnologies
esporai,
sobretot de moltes
de fabricació israeliana,
això pot ser
dels primers del món
en aquest món
de l'espionatge
i tot això,
hi ha eines
que és,
o cop de martell
o no tens res a fer,
ja pots passar-li
un netejador
de discos
mil vegades.
No tens res a fer, no?
Sí, sí, sí,
que hi ha.
Tot això
és un món apassionant,
la veritat és apassionant.
Però jo dic que és,
crec que
és poc conegut
i que després està
parlant d'ell
com si fos una cosa
molt especial
i en canvi
hauria de ser
més propera.
És a dir,
per exemple,
quan llogues un pis,
gent que s'ha trobat
avançurs,
per un preu mòdic
pots encarregar
una mínima
investigació
sobre si aquella gent
ha deixat
pufos
altres 20 pisos
de Barcelona.
Saps
aquelles històries,
no,
és que el vaig llogar,
em va donar
el mes de garantia
i després ja no m'ha tornat
a pagar res.
I comences un ple
i et pots tirar
ara se n'ha curtit,
però jo recordo
quan estaves
un any i dos anys,
fins i tot,
per poder cobrar.
I això,
imaginat,
amb un xalet,
per exemple,
de Sitges,
que és un altre cas
que conec.
Van deixar un pufó
de centenars
de milers
de pessetes,
de les antigues pessetes,
quan amb un preu mòdic
si aquell home,
el propietari,
hagués anat a un detectiu
i dic,
escolti,
em pot comprovar
si aquesta persona
ha deixat pufos per all?
Clar.
I et diu,
no,
aquesta persona
ha pagat tot,
no té cap problema
o et pot dir el contrari.
Sí, sí,
mira,
ha estat en cinc pisos,
no ha pagat res
i té,
a més a més,
una certa captura
d'un jutjat
de no sé on.
I t'evites
aquest problema.
I és tan curt,
tan fàcil
com anar a un detectiu privat
i fer aquest encàrrec mínim,
els detectius
estan molt controlats
per la llei,
és a dir,
que saps que no et farà
no et farà
el truc i flor,
no et farà res estrany,
és una gent
que estan molt controlades
i ells mateixos
tenen un codi ètic
molt dur intern,
aleshores,
escolta,
per res,
et podrà solucionar
un problema
que et pot portar
molts mals de caps
i així en tot,
és a dir,
gent que inverteix
en empreses
de tipus piramidal
sense saber qui són
i això ho sentim
cada dos per tres.
Escolta,
si has de posar
30.000 euros
a no sé quant,
inverteix
una minúscula
part d'això
per saber
qui és aquella gent
i a millor et diuen
escolta,
no, no,
aquesta gent
es dedica a donar
pufos per tot arreu,
han canviat cinc vegades
de raó social
i han deixat estafats
per tot arreu.
Vull dir,
és un món molt ampli
i que tanquem molt
i que es veu
també en aquesta novel·la,
o sigui,
es veuen
com els problemes
que tenen ells
no són pas els nostres
però que al final
els sentiments
i les motivacions
dels personatges
són iguals
allà a l'Àfrica
com aquí a casa nostra.
Doncs mira,
perfecta
aquesta última frase,
José Luis,
perquè hem de baixar aquí
l'entrevista
i ara ens ha recordat
doncs precisament
aquest llibre
que és el protagonista
del Club de Lectura
de Novela Negra
la primera agència
de dones detectives
d'Alexandre McCall Smith
que tindrà lloc
el 9 de febrer.
José Luis,
moltes gràcies
per atènt'ns avui
i que vagi tot molt bé.
Vigila,
no hi hagi càmeres
que estiguin gravant
ara mateix.
Sí,
no, no,
ni micros
ni coses rares.
Exacte.
Ja et dic que
tu acabaràs també
després d'una conversa més
et veuré paranoica
també mirant pel cotxe
a veure si t'han amagat
alguna cosa.
Doncs gràcies,
José Luis
i que no t'espiguin massa.
Una abraçada.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.
D'acord.