Fins demà!
Molt bona tarda! Quin relax que portem!
Això és bo, no?
Sí.
Això és bo per crear?
Depèn. Depèn del dia.
Jo crec que de vegades la música et porta,
però de vegades la música es converteix en soroll, no?
També és important el silenci.
Tot té el seu moment.
Parlem avui...
De fet, us tenim a les dues,
que em fa molta il·lusió que hagis pogut venir també, Carme,
perquè sé que has fet aquí un Tetris per poder arribar,
per parlar precisament de l'exposició...
Exposició, no?
Seria una exposició o té un altre terme?
Clar, això pot donar peu a confusió, que ja ho fa.
Més bé és un projecte aparador,
que això potser ho definirà molt bé la Carme,
com més com a projecte,
però la idea és d'intervenir a través d'uns vidres...
Sí, sí, és dintre de moltes línies de treball
que impulsem des de l'espai.
Un d'ells és el projecte aparador.
Vam veure que hi havia uns vidres que ens comunicaven
que es comportaven com una membrana osmòtica
entre l'interior i l'exterior.
Llavors vam proposar un projecte específic
en què comuniquem a través d'aquests vidres.
Sí, exacte.
I és on es veurà Neckhead, no?
Si ho pronuncio bé, que és aquesta...
Neckhead, coll cap.
Aquesta proposta que presentes
precisament a l'espai de lliure creació Carme Malaret.
Què és això del coll cap?
Bueno, Neckhead és una paraula que jo he aprofitat,
així que és de l'anglès,
però que d'alguna manera significa
que tens més coll que cap.
Així s'utilitza en anglès com una mica,
com dir que t'has despistat
o que té més coll que cap.
En el meu cas la vaig triar
perquè les peces que estava fent,
que és la línia que estic treballant fa uns quants mesos,
d'alguna manera és una cap,
però molt sutil, que s'enlaira,
que va enlaire,
que és més petit que el coll
i que el coll li dóna gairebé tot el suport,
per sort,
de fet, gràcies a aquest coll,
doncs surten flotant.
Però toquen a terra o el cap està massa lluny de tocar terra?
Toquen a terra gràcies a aquest coll,
que a més és molt orgànic,
la base,
neix de la terra,
d'una matèria molt més vasta,
poc treballada,
amb les marques de treball
i fins i tot de la mateixa matèria tal com ha arribat,
i d'allà es va sutilitzant, estilitzant,
allargant fins a arribar a un cap,
amb la línia que també fa bastants anys que treballo,
que són com caps molt quadrats
i poc definits, d'alguna manera.
Tu ets cap quadrat?
Potser sí.
Bueno, aquí entraria a un altre tema, no sé.
Bueno, no tant en aquest fet,
no sé el per què ben bé que siguin quadrats,
però sí que és una imatge que m'ha agradat molt
i ve una mica de les representacions més primitives
dels caps,
que no, eh?,
perquè realment coneixem els altres
i poden ser molt rodones.
Però, bueno, molt de l'art ciclàdic
i altres reminiscències d'aquestes
que sempre m'han agradat molt.
És una imatge que m'atrau
i que, mira, per la raó que sigui,
sempre acaba fent caps bastant quadrats,
però defineix bastant l'ésser humà.
Sí, que jo crec que tots són una mica cap quadrats.
I deies que havies estat uns quants mesos també treballant-hi
i durant aquests mesos ja,
la Carme ja estava,
ja tenia ficat un ull a dir,
quan ho acabis o quan estiguis ja a punt,
vine o, no?,
ha d'estar a l'aparador
o va venir després aquesta decisió?
Bona pregunta.
De fet, la Carme em va proposar
fer el projecte d'aparador fa bastant temps
i jo en aquell moment era com, bueno,
deixar-m'ho meditar
i estic donant-li voltes
i fent unes peces, bueno,
treballo des d'un punt molt emocional,
d'alguna manera expreso emocions o sensacions,
les transporto a la matèria
com una eina una mica també de...
d'expressió o de...
Està massa sobada aquesta paraula.
Sí, de canalització,
de deixar anar
i, bueno, de transformar.
Sí, jo crec que el que té de bo
aquest projecte,
el que impulsem des de l'espai,
és que no són coses tancades, no?
Ens surt la idea
o el creador ens proposa coses,
però ho deixem que ens vagin madurant,
que tampoc diem una data tancada
ni diem, no, és que això ho has de tindre...
No hi ha timings, no?
No, no.
Corre ràpid, t'acaba.
No, hi ha propostes, no?
Hem pensat que si et fa il·lusió,
per què no fas un aparador?
Sempre hi ha aquesta angoixa de...
Ostres, vols dir?
No, tu tranquil·la.
Si et ve de gust,
llavors això s'ha anat madurant
perquè primer potser eren unes dates,
després s'ha posposat,
fins que dius, no, va, som-hi, no?
També, de vegades,
els creadors necessitem
que no hi hagi timings,
però sí que hi hagi una mica
com una pastanaga, no?
Un objectiu de dir
ostres, és que tinc aquesta idea al cap
i mai trobo el temps
per poder-la materialitzar.
Llavors, si allà a l'horitzó
tens una proposta,
bueno, potser l'any que ve,
l'any que ve vol dir ara, eh?
Sí, sí.
Ah, doncs, bueno, potser sí.
I quan s'acosta l'any que ve,
el 2019,
què en genera?
Com ho tenim, allò?
I això ens motiva a treballar.
I això suposo que també t'ha ajudat,
Genira, a anar a dir,
vinga, va,
vaig acabant potser peces,
o això que deia de la pastanaga, no?
A dir, bueno, almenys,
sé que per aquestes dates
m'agradaria tenir-ho enllestit, no?
Amb quin material has treballat aquestes peces?
Sí, de fet,
l'aparador, clar,
és un vidre
i el repte era
no intervindré enganxat al vidre
com si fos algú pictòric
o algú que pot anar mostrat allà,
bueno, podria anar penjat,
pot anar de moltes maneres
i comences a donar-li voltes.
Però tu no volies que anés enganxat
o era com una premissa
d'aquest aparador, potser?
No, no, no hi ha cap premissa,
però el meu repte era
escultura a través d'un vidre,
com es comunica.
Els vidres, doncs,
generen una membrana,
però alhora també pot ser
una barrera, no?
Però aleshores tu vas fluint,
en el meu cas vaig fluint
i vaig voler continuar
amb la línia del que estava
treballant en aquell moment,
que eren aquests caps,
com amb la idea de perdre el cap
en el bon i mal sentit de la paraula,
però seria necget, perdre el cap.
Doncs portar-ho a la matèria
i realment jo treballo en pedra,
normalment, també fusta i ferro,
però sobretot a mi m'atrau molt la pedra
i com la treballes
per arribar a fer aquests necs
i aquests caps al final?
És, no sé els noms de les eines,
però és totalment manual.
Bé, és manual,
passa que es defineix manual
perquè utilitzes les mans,
no està fet amb una màquina,
no poses un, com hi ha altres,
que es diu control numèric,
i poses tot un,
i tu ho deixa fet.
Bé, en aquest cas és tot manual,
però sí que he utilitzat eines
elèctriques, també,
i mecàniques.
poca cosa,
perquè sí que m'agrada molt
acabar sempre treballant a mà,
el que seria la part de passar el paper de vidre
i tot això que també es pot fer
amb maquinària elèctrica,
però sí que és un procés manual,
100%,
i he treballat amb radials,
sobretot he fet poca més cosa que radial,
paper de vidre amb rotativa
i després a mà.
He llegit en el blog,
precisament,
que teníeu Carme
de l'espai de lliure creació,
del qual, no?
Deia,
t'ha sortit del cor i de l'estómac,
aquest neck head,
t'ha sortit d'aquests dos llocs,
o d'un lloc més que de l'altre, potser,
i l'altre m'ha anat.
El cor i l'estómac
podrien anar a vegades,
no sabem què és,
però l'altre, en el meu cas,
sí,
sí,
és un treball més visceral,
o com deia,
si treballes des d'una part
que és més emocional,
però que no té res a veure,
després, al final,
quan tu ho plasmes,
jo m'acabo fixant més
en la part estètica,
al final acabes,
però l'estètica,
com cadascú l'entén
i segons la seva mirada,
també m'agrada aquesta idea
que estigui oberta
a la interpretació,
sinó que té un nom,
té una,
deixa una línia
que et porta una mica
per un camí d'entendre,
però totalment oberta.
El que és interessant,
no?,
de treballar,
també,
nosaltres el que intentem
és apropar els creadors
a la gent,
no?,
a la gent que,
de vegades,
quan va a una galeria
o va a un museu,
ostres,
veu,
allà sembla que estiguem
en uns espais mitificats,
no?,
quasi com religiosos,
cuidado,
no toquis,
hi ha el silenci,
i aquí és el contrari,
no?,
nosaltres som gent
molt normal,
que tenim aquesta manera
d'explicar-nos
i d'expressar-nos
a través de l'art
amb diferents tècniques,
amb diferents materials,
llavors és això,
no?,
volem apropar-nos,
volem explicar-nos,
si cal,
si es vol,
però compartir,
i una de les coses
que és bonica,
no?,
és enriquidora
en tot aquest procés,
és que es parla molt,
no?,
amb l'artista,
en aquest cas,
amiga,
no?,
i tenim allà unes tertúlies
i això que jo vaig escriure,
que surt,
crea des del cor
i des de l'estómac,
perquè quan ella t'explica
aquesta part emocional,
i era un dia
que estàvem amb el Quim,
no?,
que el Quim et va dir,
no,
t'has deixat anar,
t'has sortit,
ho has deixat anar,
no?,
no t'has deixat anar,
ho has deixat anar,
no?,
és diferent,
no?,
sí,
no?,
i llavors això em va sugerir
d'aquest deixar-se anar
des del cor
i des d'una mica
des de l'estómac,
des de la cosa més interna
i més visceral,
no?,
aquesta visceralitat
que de vegades
els creadors
tenim en un moment
que no,
i posem el cap,
no?,
que no ho racionalitzem,
després potser sí,
que és el que ella diu,
bueno,
però després ja mirem
la part estètica
i anem disfrutant,
però el primer cop,
el primer cop
ha de vindre de l'estómac.
Sí,
hi ha de totes maneres,
jo crec,
hi ha per tots els gustos,
sí,
aquí treballa potser
més d'una idea
més mental,
més intel·lectual,
i també és una altra manera.
I la paradón
entenc que també
és una miqueta
el que es busca,
no?,
aquesta,
no sé si simbiosi
o aquesta manera
de no dir el que veuràs
sinó deixar-ho
a la lliure interpretació,
també,
no?,
vull dir,
les altres exposicions
o d'altres paraules
potser que es puguin dir,
no?,
d'altres elements
que s'hagin mostrat
busquen això
que explicaves,
no, Carme?
Sí,
sí,
clar,
l'aparador,
a veure,
quan està obert a l'espai
es pot entrar,
però si no,
és una imatge externa
que tu passes
i t'atures.
També d'alguna manera
l'aparador,
si anem ja en termes
una mica comercials,
no?,
l'aparador és un lloc
que exposes el producte
que hi ha
i que tu vols vendre
o que tu vols mostrar.
Nosaltres aquí
fem un símil,
no?,
amb la botiga,
és,
nosaltres exposem
aquest producte
i què és el que fem,
no?
era divertit,
per exemple,
ara no vull explicar
exactament el que posarà
la Genira,
però sí que puc explicar
el que va posar el Nil,
que va ser l'aparador anterior
que es deia Bricolític
i que amb l'estètica
d'una drogueria,
d'un supermercat,
amb bossetes,
clar,
el curiós és que la gent
entrava i preguntava
que quan valia allò
que li volia comprar
un pinzell d'aquells.
Llavors jo...
Sí,
semblava que es pogués comprar,
de fet,
no?
La manera com estava exposat
semblava que poguessis adquirir un
i fer-te tu el teu propi estric,
no?
No, mira,
és que jo m'agrada aquest pigment groc.
Llavors jo deia entreu
i els explicava el que era
i encara els entusiasmava més,
no?
Deia,
bueno,
però al final la pregunta era
però ho puc comprar-ho o no?
I diu,
bueno,
ja parlaré amb l'artista.
Però,
ostres,
quan veus aquesta reciprocitat,
no?
Que hi ha des de l'exterior
el que genera
i després que entren
i que tu els hi pots explicar
la intenció,
doncs,
és...
punts importants
de contacte amb el públic.
I després ja es veurà
si volen adquirir
o es poden adquirir les obres,
no?
No sé si en aquest cas,
no sé si la Janira
també t'he pensat dir,
mira,
es poden...
Bueno,
no sé si en aquest cas
està com obert
a que hi hagi algú
que s'enamori
d'una escultura
i la vulgui,
se la vulgui importar a casa.
Això mai se sap,
però després
depèn de la persona
i de com treballes
o del que vols fer
amb aquelles obres.
en aquest cas,
l'entrada era
deixar-ho anar,
tot bé,
ja,
que exposar-ho aquí,
que si després algú s'enamora
ho parles molt,
però la idea també a vegades
és vendre per vendre,
no ho sé,
sí,
en el meu cas,
en aquest moment,
no estic creant
com per vendre,
ni molt menys,
sinó que vaig fent
perquè també treballo
d'altres coses,
treballo cap de setmanes
és quan m'hi dedico
a l'escultura,
si tinc el temps
i aleshores,
bé,
sempre es pot parlar,
però sí que la idea també
és a vegades
anar guardant una miqueta
perquè he anat venent
amb el temps
i al final,
si vols fer una recopil·lació
del que tens,
et ve d'agostindrà
una certa obra
i sobretot
si està mantenint una línia
que a part té una coherència
i que no vols acabar
de separar encara,
però bé,
sí,
això és una cosa
que sempre
et planteges,
no?
Per què guardar-me-la?
Doncs perquè sí,
tampoc ni vendre-la
perquè sí
ni guardar-me-la.
Del dia que no estic a casa
o que hagis de sortir tu
perquè entrin escultures
o les...
No me passa
perquè amb l'escultura
ocupa molt lloc,
en aquest cas
les pedres pesen molt,
igualment no és fàcil
vendre aquestes peces
perquè són,
només el material
li costa molts diners,
en aquest cas
és un marbre de Carrara
i fusta,
en aquest cas
una viga molt antiga,
bastant antiga,
que em va arribar
de casualitat
i sovint
aquestes casualitats
que també aprofites,
doncs bé,
ja et dic,
no és fàcil vendre-les
perquè tenen un preu
ja no només amb el material
sinó amb el que tu li dediques
i depèn del que vols fer
després amb elles.
Sí,
en aquest cas
estic veient
que no vas anar a buscar tu
al moment de la creació
sinó que et van arribar
certs materials
i a partir d'aquí
et va sortir,
no?
O vas deixar-ho...
De fet,
tinc guardats materials,
els vaig guardant
i segons el moment
el treballo,
sí,
en aquell moment
em crida
que aquella peça
és la que
ara se m'acuta això
i aquí i cap,
doncs vinga.
i si no,
l'has d'anar a comprar.
En aquest cas,
si la vaig comprar,
no expressament per això.
Era per una altra peça
que se m'havia trencat
però no sabia
si la volia refer o no
perquè hi havia històries
a treballar.
Quin moment més dur,
no?
Quan se trenca una peça
a la qual has estat treballant
temps.
Passa,
però a vegades
les casualitats
porten bones.
En aquest cas,
la història és divertida
perquè és de la BAM
que està al refugi,
al refugi antiaeri.
Antiaeri,
sí,
de les escoles.
És aquella peça
que és una mena de...
sí,
de réplica,
no?
Però sí que està inspirada
en la bomba,
les bombes que van caure.
I aquella peça
era una miqueta més gran,
se'm va trencar
per un punt
que vaig dir
socorre
i un moment de crisi
bastant horrorosa,
desesperada,
vaig aconseguir
de casualitat
una persona
que venia a Pedres
i perquè tenia un taller
i el volia fer
i no sé què
i vaig anar,
me la vaig comprar
i vaig dir
doncs ja la tornarem a fer
i no,
va anar molt bé
perquè la peça
està inclinada,
la BAM
i aleshores
em va quedar perfecta
la mida,
vaig dir
i si em comptes
d'enfonsar-la massa,
aprofito això com a base.
Bé,
aquestes casualitats
que també formen part
per mi
superimprescindible
de la creació.
I de la vida,
també.
De la vida,
sobretot,
sí.
De la vida i de la creació.
Acaba de ser una mica el mateix.
Carme,
et volia preguntar també
quin és l'origen
una miqueta d'aquest aparador,
ja no tant de l'espai
de lliure creació
sinó d'aquesta idea
de mostrar
a través d'aquest,
ara no sabria dir,
aquest nom que li has posat
de...
Com ha sigut aquesta membrana?
Membrana osmòtica.
Això, això,
membrana osmòtica,
com va néixer això?
Vinc del...
Bueno,
va néixer perquè,
com que jo tinc la carrera
de biologia,
l'osmosis,
no?,
és un...
és una reacció química
de traspàs
a través d'una membrana,
sobretot això,
d'intercanvis.
Això,
per exemple,
les membranes
de la cèl·lula
fan aquesta funció
d'intercanvi
d'enzimes,
proteïnes,
virus,
de vegades,
no?,
o sigui,
qualsevol petita cosa.
I aquesta idea
d'intercanvi
a través d'una membrana
transparent
va sortir
com tots els projectes
que impulsem
des de l'espai,
des de parlar-ho,
des de la comunicació,
des que algú diu
hòstia,
i per què no aprofitem
això, no?,
aquests vidres
i proposem
un projecte específic
perquè de vegades
dintre de l'espai
doncs hi pot haver-hi
una mostra express
al projecte parador,
pot estar circulant
al projecte custòdia
i pot haver-hi
una xerrada,
és un plus,
és una suma
d'activitats
que estan per allà,
no?,
és una altra manera
també de mostrar
i és una manera,
així com una mostra express,
doncs és això,
s'inaugura dijous,
divendres,
sabta i diumenge,
l'aparador dura
un parell de mesos
que està allà,
que es mostra
i a través del vidre.
Que és en el cas també
d'aquesta exposició
de la Janira
que s'inaugura demà
a dos quarts de vuit
i estarà dos,
tres mesos,
un parell de mesos.
A finals d'abril
tindrem un altre parador.
Està molt viu aquesta membrana,
aquesta cèl·lula.
passen coses
i quan no hi ha res
també és osmòtica,
també passen,
perquè la gent
para,
mira,
i això què és,
i ara hi ha coses,
i ara no hi ha res,
i ara hi ha uns contenidors
que estan més endavant,
és un lloc viu,
que és el que volem,
perquè,
vaja,
si no hi hagués activitat
de qualsevol tipus,
de vegades només
som dos o tret xerrant allà
i la mar de bé.
I també s'omplen l'espai
de la mateixa manera.
Sí, sí.
Carme,
sé que tens una classe
i també a les sis.
Ara ja tinc cinc minuts,
vull dir que li podeu comentar
la Janira.
Saps greu que vas amb el timing?
Ara se m'ha anat al cel,
el que et volia...
Ah, sí,
t'anava a preguntar,
si falta,
o a les dues, eh, Janira,
si falta una miqueta més de...
No sé si t'han de mostrar
aquest art
o aquesta expressió
en qualsevol forma
en aquest poble,
o falta gent
que vulgui mostrar-ho,
perquè hi ha potser
pocs espais
com el teu, Carme,
que la gent s'involucri,
no?,
participi,
presenti,
ho porti,
ho vulgui ensenyar.
No sé com ho veieu,
si falta
o si en aquest espai
es supleix
els que no hi són.
No ho sé.
Ho poso així a l'aire.
Bé,
depèn del com,
sí que jo crec que es van
com fent petites propostes,
però potser l'espai de la Carme
fa ja bastant temps
que està en funcionament,
ja sigui perquè ella tenia
un espai on treballava
la ceràmica,
on havia donat classes
i on havien passat moltes coses,
que es va transformar en un moment
i aleshores allò va implicar,
doncs,
va involucrar molta gent
que m'ha anat col·laborant
sovint
i potser s'ha anat fent
com gran,
no sé en quin sentit,
vull dir,
si no en el sentit
de que ha anat
com abarcant,
abraçant,
una miqueta més enllà
de...
Expandint, no?
...simple fet d'exposar,
que no és exposar,
que no és tampoc vendre,
sinó és compartir,
és xerrar,
és debats,
és...
és trobar-nos a un lloc de trobada,
és que és un lloc dinàmic,
independent
i d'alguna manera
fem el que creiem
que hem de fer,
propostes que ens arriben,
les acollim,
no hi ha cap mena de...
de jerarquia
ni de...
saps?
És molt lliure,
per això,
jo una de les coses
que vaig voler que es posés,
no tan Carme Malaret,
perquè m'és igual,
però un espai de lliure,
és a dir,
aquesta paraula
sí que va ser una miqueta
poc flexible,
vaig dir,
no, no,
és que vull que estigui lliure,
oh, és que és molt llarg,
és que això no va bé,
de lliure creació,
no?
És de lliure,
perquè no tenim una línia,
tenim una línia marcada
en quant a que sí que volem
fer les coses ben fetes,
però podem aportar,
doncs,
un jove que acaba de començar,
però que acaba...
però que creiem
que el que explica
ens interessa molt,
com els que...
els grafiters
del col·lectiu
Sion Tom Kids,
que van estar allà,
com els últims que vam fer,
que era gent ja de 70 anys,
com reconeguda,
amb una experiència,
i allà,
i barc que tothom,
hi pot entrar-hi tothom,
sempre que sigui,
a veure,
que sigui coherent,
i que sigui de veritat,
no?
Que nosaltres entenguem
que el que diu
és interessant per tots.
Que és real, no?
Sí, sí.
Que no és de mentida,
bueno,
intentem portar-ho,
això,
des del cor
i des de l'estoma,
doncs,
qui...
qui ho porti des de l'estoma.
Doncs ja saben,
les persones que ens estan escoltant,
que demà,
a partir de dos quarts d'avui,
poden passar per aquest espai
que du aquest nom
que explicaves ara,
Carme,
espai de lliure creació,
perquè és això,
una creació lliure,
tot aquell que vulgui apropar-se,
per veure aquest cap i coll,
o coll i cap,
aquest neckhead
de la gent Ira Romero,
que estarà durant un temps,
però demà és un bon moment
per anar-hi, no?
També per xerrar amb tu,
si estàs,
òbviament,
a la presentació
o aquesta inauguració.
Sí, exacte,
a vegades hi ha qui
et vol preguntar alguna cosa
o vols explicar-ho,
també ho podràs veure des de dins,
sense esperar,
que ho demanen a algú,
o en qualsevol moment,
doncs està la Carme,
estic jo
i podem anar
qui sigui
i xerrar-ho
i veure-ho allà.
Però veus el moment,
ho pots explicar una miqueta més
i, bueno,
acaba anant una miqueta també,
més enllà del que és només veure,
sinó també,
com deia la Carme,
és...
Entrar una mica,
no?,
en el projecte
de tindre l'oportunitat
de parlar
amb el creador,
però d'una manera planera,
d'una manera distesa,
sense fer grans conferències
de tu a tu.
Com ara, no?
Com ara.
Sí, com ara, no?
Com ara.
No, aquí està el sofà.
Sí, més o menys.
Doncs escolteu,
moltes gràcies
per compartir aquest moment
aquí, a la plaça de Mireia.
Gràcies, Carme,
per venir,
perquè jo et dic,
sé que a vegades
és difícil treure uns minuts
i venir aquí a la ràdio
i també gràcies, Janina,
per passar-te per aquí.
Gràcies a tu, Mireia.
També ets lliure,
ara sou llibres de marxar
i segueix fent
les vostres activitats.
Ara no volem.
Ara no voleu, no?
Ara m'agrada.
Ara m'agrada això.
Mira,
de fet ens veiem més tard, Janina.
Molt bé.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Que vagi molt bé.
Una abraçada.
Adéu.
Adéu.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!