Són les 11 i 16, esteu sintonitzant Rallo d'Esvern, això és el Just a la Fusta, estem al 98.1.
Ara estem a la segona hora i tenim l'entrevista a una escriptora que acaba de publicar la seva tercera novel·la.
Ella es diu Joe Alexander. Hola, bon dia!
Bon dia, Núria, què tal?
Bé, bé, t'ha pillat desprevinguda, eh?
M'has pillat desprevinguda, sí, sí, perquè estava aquí amb les meves llibretes i el mòbil i tal, i de cop i volta, no, però ja m'agrada, eh?
Ja m'agrada que em sorprengueu.
Deia que has escrit, acabes de publicar la teva tercera novel·la, eh?
Sí, la tercera.
Palas i Héctor.
Palas i Héctor.
Amb l'editorial Acantilado.
L'editorial Acantilado, exacte.
És la teva tercera novel·la, però la primera la vas escriure ja fa uns quants anys.
Sí.
L'any 98, Estranyes criatures.
Sí.
Han passat uns quants anys, tu has madurat o t'has vist, has canviat d'alguna forma?
Sí, sí, a veure, no és que sigui gran, no és que sigui vella, com deu pensar la gent que m'escolta.
No, no.
No, no.
Més que arregle, la vaig escriure molt jove, la primera novel·la.
La vaig escriure amb 19 anys i sí, han passat ja 20 anys, 21 anys.
I clar, 20 anys són molts.
Sí.
I evidentment, madures i canvies.
Llegeixes molt, que això és molt important a l'hora d'escriure, i evoluciones amb els temps, no?
I perfecciones l'ofici.
Després ens centrarem més en la novel·la, en Pales i Héctor, però primer voldria parlar una mica de tu, d'una 3 o 4 pinzellades.
Ja hem dit que has escrit 3 novel·les.
Quins són els teus estils? O sigui, normalment, quins autors llegeixes o què t'agrada investigar?
La veritat és que, curiosament, la majoria de les novel·les que passen per les meves mans no m'agraden.
La gent suposa que a un escriptor llegeix molt, li agrada tot el que li cau a les mans i tal.
Jo crec que som més primirats.
Vull dir, jo necessito d'un nivell, d'aquest nivell cap a baix ja no m'interessa, no?
I a més a més no m'agraden les novel·les convencionals.
A què em refereixo? Saps allò d'Havia una vez?
O sigui, la típica novel·la tradicional a mi em cansa molt.
Sempre m'han agradat novel·les que no ho semblen una miqueta, no?
Et puc posar exemples.
Per exemple, la Marguerite Duràs, l'autora d'Alemant,
és una escriptora que escriu d'una manera molt personal
i realment es salta molt als tòpics del procés.
El Thomas Bernhardt m'agrada moltíssim, també.
Hi ha una autora francesa que és molt bona, és autora de teatre
i també escriu, entre cometes, novel·les, que és l'Aïa Esminarreza.
Un dels meus llibres de capçalera és Memòries d'Àfrica,
que no és una novel·la en absolut,
és com una crònica sobre l'aventura africana de l'autora.
I no són com novel·les a l'ús.
Jo crec que tenen més interès i més gràcia que les convencionals.
Perquè tu, a l'hora d'escriure les novel·les,
tens algun d'aquests referents que acabes de nombrar
o busques el teu propi estil?
Jo sempre busco... Jo crec que és molt important
que un escriptor o un artista trobi el seu propi estil.
Tu has de parlar amb la teva pròpia veu.
I, de fet, jo soc molt fan dels escriptors
que tenen la seva pròpia veu.
Jo obro un llibre i sé, llegint la primera frase,
si és del Thomas Bernhardt, de la Margarituras, de l'Aïa Esminarreza,
perquè el reconeixes en una sola frase.
I, per tant, tu has de buscar la teva pròpia veu.
Però jo crec que és impossible escriure sense referències.
Jo sempre escric amb dos o tres llibres al meu voltant per inspirar-me.
I després, a poc a poc, si tens sort i treballes molt,
vas trobant la teva pròpia veu.
Perquè, clar, la primera l'escrius en 20 anys.
En 20 anys, què és el que et mou?
Hi ha d'haver algú interior o algun input que et mogui a escriure
o a posar-te a traslladar al paper certes inquietuds?
O què passa amb 20 anys que et fa escriure una novel·la?
Vaig descobrir dos o tres escriptors que em van marcar molt a l'adolescència.
Sol passar, no?
Quan tens 15-16 anys, comences a llegir
i, of, estàs molt més obert a deixar-te impressionar.
Vaig llegir el Jack Kerouac, vaig llegir el Henry Miller
i, clar, doncs, em van influència molt a l'hora de motivar-me.
Jo també volia fer el mateix.
També és cert que, a temps abans, quan tenia uns anys,
la meva professora d'EGB, que es diu Assumpció en Castell,
sempre la nombro perquè ha tingut molta responsabilitat
en què jo estigui, per exemple, avui, aquest matí amb tu, Núria,
tenia jo 11 anys i ella em va veure que jo valia per escriure.
I em va agafar per banda i em feia escriure poesia a mi sola,
a més a més dels deures, eh?
I després agafava tot el que jo li havia presentat
i ella ho entregava al concurs literari de l'escola
i jo cada any guanyava el concurs literari de l'escola
i ella s'encarregava de presentar-ho.
Llavors ja venia d'uns anys d'escriure,
no novel·la, però d'anar fent les meves cosetes, no?
I ja, quan vaig tenir uns 19, mira,
no vaig prendre la decisió d'escriure novel·la,
sinó que ja va sortir, ja va sortir sola.
A part de la literatura, tens...
O sigui, tenint en compte la literatura,
tens dos mons creatius, la part d'escriure
i també la vessant musical.
Sí.
Com lligues aquests dos mons?
És difícil de lligar,
perquè l'art en si mateix requereix molt de temps
i molta dedicació.
Llavors, clar, una cosa seria
dedicar-te a la literatura i després al teu jardí,
però clar, a la literatura i a la música és molt complicat.
És molt complicat.
Al final hi ha hagut de decidir entre una de les dues.
Clar.
Entre una de les dues.
I m'he quedat amb la que va funcionant,
que és la literatura.
Però sí, ja, des de molt petita,
que ha escrit cançons i sempre ha estat
tocant amb gent i en grups i composant molt.
De fet, jo sempre m'he considerat una escriptora
no només de novel·les, sinó també de cançons,
al cap i a la fi, no?
Compositora.
Sí, una compositora, perquè una novel·la també...
O sigui, una novel·la es compon,
l'has de composar.
De fet, podria dir que soc una compositora
de novel·les i de música
o una escriptora de cançons i de novel·les.
Veu una mica...
És semblant.
El treball d'escriure, de treballar,
és molt semblant, però clar, és molt de volum
per una sola persona.
No, sí, sí. Realment, si vols fer-ho bé,
les dues coses, és massa, massa temps.
Has treballat en els mitjans de comunicació,
com a guionista, oi?
O sigui, també escrivint.
Sí, sí, vaig començar escrivint guions a la tele.
Arran de la primera novel·la em van anar sortint coses
i després ja vaig passar a pantalla,
ja fer reportatges...
Bueno, vaig evolucionar una mica.
Dels primers llibres,
Extranyes criatures i L'hivernacle,
et van servir d'alguna manera
per inspirar-te en...
o, sí, per tirar endavant o per començar una tercera.
O sigui, hi ha algun fil de manera...
Són tres novel·les independents, no?
Però hi ha algun fil, un eix...
que es marqui, que dius, ostres, això...
és de la mateixa autora perquè té el mateix estil.
Alguna cosa en comú?
Sí.
Suposo que sí, suposo que es nota,
però no és intencionat, eh?
Sobretot, hi ha bastanta semblança
entre la segona novel·la, L'hivernacle, i la tercera,
que són les... aquesta, Palas i Héctor,
que són les dues novel·les de maduresa, no?
Sí.
Sí, jo crec que obres totes dues
i pots endevinar que són meves.
Tot i que L'hivernacle està escrit en català
i Palas i Héctor està escrit en castellà,
però sí que tenen diverses semblances,
sobretot en qüestió d'estil.
La primera ja era més d'iniciació, no?
A més, són tres novel·les que són curtetes,
o sigui, són ja les tres d'una determinada manera.
Sí.
Tu tens germans?
Sí, un.
Sí?
L'Àlex.
I has vinculat d'alguna manera amb Palas i Héctor?
Hi ha alguna semblança o...?
Biogràfica.
No, no n'hi ha cap, no n'hi ha cap.
Li dedico la novel·la al meu germà.
Sí.
Però no, no, no.
Desgraciadament, segurament hi hauria gent
que voldria sentir que sí,
perquè és una novel·la molt morosa, no?
És una història d'amor entre dos germanastres.
Però no, no té res a veure.
L'Hèctor del llibre, podria ser que en alguna altra entrevista
vas dir que era com una tragicomèdia, no?,
que t'agradaven les tragicomèdies.
Hèctor, aquest nou, ens porta també a l'Hèctor de Troia.
Hi ha similituds entre els dos?
Bé, més aviat li volia fer un homenatge al personatge de la Ilíada,
al príncep de Troia, Héctor,
perquè m'agrada molt la Ilíada.
Trobo que és una història fantàstica.
i també les versions modernes que se n'han fet,
tant a televisió com a nivell literari, no?
Entre els personatges, entre l'Hèctor de la Ilíada i el meu Hèctor,
no hi ha similituds, no hi ha similituds.
L'Hèctor de Troia és un home molt tradicional,
és un home molt valent, que defensa la família,
defensa els valors que li ha inculcat el seu pare,
defensa el seu poble, no?
És un home molt ferm i el meu Hèctor...
És un jove, no? És més...
El meu Hèctor, vols dir?
Sí.
Sí, el meu Hèctor és...
És molt especial.
No és un home tradicional, més aviat és una mica misteriós
i tot i que el seu afany és formar una família
amb la seva germanestra, no?
Està condemnat a no aconseguir-ho.
És un home d'una altra època.
El que sí que té en comú amb l'Hèctor de Troia
és la fatalitat.
Tots dos estan condemnats...
Acaba malament.
Acaba malament.
Justament perquè són éssers excepcionals, no?
Aquí ja parlem de la fatalitat de les tragèdies.
Ja no diré més perquè estic fent una mica spoiler.
Clar, exacte, no direm res que pugui...
Però bé, sí que tot el llibre respira com...
No és un llibre alegre, per dir-ho així.
És un llibre que quan comences, doncs...
Bé, doncs...
Ja et quedes impregnat d'aquesta sensació d'ostres...
Potser acaba malament o com...
Perquè, clar, el tema del llibre és una mica...
Com que fa vergonya aliena, no?
És una sensació com de...
És tèrbol, és tèrbol.
Sí, no és molt agradable.
És com que fa vergonya.
Fa una mica de respecte, no?
És incòmoda, és com ostres.
És incòmoda, és incòmoda.
No en sortia la paraula.
I és un amor...
Perquè es tracta d'un amor al capital i a l'afecte.
Clar, però és sa germana.
Exacte.
Suposadament.
Sí, bueno.
Però sí, sí, són germanastres.
I viuen un amor molt bonic,
però alhora és tèrbol,
és té un punt de foscor, no?
A mi la foscor...
Crec que m'agrada trobar-la a llocs insospitats, no?
I la trobo molt sensual.
És un llibre molt sensual.
Però no sensual d'una manera alegre o d'una manera...
No, sensual a l'europea, podria dir-ho.
Aquesta sensualitat fosca i perillosa.
Sobretot perillosa.
L'Hector és una mica perillós
i la seva germana no pot evitar estimar-lo.
Els personatges estan molt ben descrits.
La Pales, en què et vas...
Quin van ser els teus...
En què et vas inspirar?
Va haver-hi algú que t'inspirés amb ella?
La Pales va ser el primer personatge que vaig tenir,
el primer personatge que vaig escriure,
i em va sortir molt natural, la Pales.
Jo crec que es deu a que és una dona com jo
i té la meva edat, 40 anys.
Llavors, no em va costar esforç, la Pales.
Físicament no té res a veure amb mi,
ella és rosa, jo sóc mulata,
té el cabell llis, etcètera, no?
Però no em va costar gens.
Suposo que, tot i que no és un personatge autobiogràfic en absolut,
sí que li vaig posar una mica de tins de mi mateixa, no?
Per proximitat.
Però a part d'això, no.
A part d'això...
Perquè en un futur tens previst seguir amb aquests estils
o vols canviar de registre
o ja és forma part de la teva identitat
aquest tipus d'escriptura, d'escriure novel·les?
Mira, l'altre dia, justament, em va trucar el meu tiet
i em va dir que s'acabava de llegir Pales i Héctor, la meva novel·la,
i que li havia encantat, em dóna molt de suport,
li agrada molt com escric.
Però em va donar un consell, em va dir
Joana, escrivint com escrius,
no creus que hauries d'abordar temes més suaus,
més naïfs, més bondadosos, més blancs, més alegres?
No? Més còmics, inclús, no?
I em va agradar molt, aquest consell, em va agradar molt.
Però de seguida vaig pensar
és que tot això ho has de portar a dins.
Clar.
Llavors, jo...
Ha sortit el mateix, perquè sigui veritat, no?
Sí, potser si ho busco, Núria, potser si ho busco.
D'aquí un o dos anys vinc i et dic
que vaig trobar, mira quina novel·la més positiva que he escrit, no?
Però de moment no, de moment no.
I és curiós, perquè jo sóc una persona alegre i sociable i tal.
No és que la novel·la sigui trista, no vull confondre el lector, eh?
Però sí que és tèrbola.
Però la gent amb mi no veu res tèrbol, realment, no?
Bé, potser és una manera de canalitzar-ho.
Oi que sí? Jo crec que sí, eh?
Els nou anys que han passat, perquè, clar,
del 98, que escrius la primera,
el 2009, que escrius la segona, i el 2018,
aquests nou anys, jo entenc que no són els nou anys
que tu trigues en...
O sigui, que no és que el 2009
publiquis i el 2010 ja et posis a pensar en una novel·la
i fins al 2018 la treguis, o sigui?
Sí.
Sí? Ostres, tants anys?
Sí, juro.
Caram.
Sí, és molt difícil.
Per mi escriure és molt difícil.
El que passa és que després el resultat és molt bo.
Per tant, em sento obligada, em sento amb l'obligació
de continuar, perquè sé que
haver nascut amb aquesta virtut
és un regal, també pot ser una maledicció, no?
Però és un regal
i que el resultat sigui
superior
a la mitja
t'obliga una mica
a complir el teu deure, no?
Jo m'ho prenc així.
Jo, quan algú
l'espunta amb alguna cosa
per molt que li costi molta feina
si l'espunta i el que ofereix és molt bo
ha de continuar fent-ho
perquè hi ha molta gent que mataria
per estar al seu lloc, per estar al meu lloc
per publicar, m'acantil·lado
per aconseguir un estil com aquest
igual que jo mataria per aconseguir
el que han aconseguit els meus escriptors preferits
Trigo molt, trigo molt
Escric molt i tiro molt, també
tiro moltes coses que sé que altres persones aprofitarien
que altres editorials publicarien
de fet les trenco físicament
o sigui, esquerdo el paper
abans de tirar-lo al container
perquè ningú l'ho aprofiti
imagina't
però jo he d'estar al meu nivell
i saps què?
Jo penso que escriure
o jo m'ho prenc així
és un esport d'elit del cervell
d'acord?
no és un esport físic
com per exemple el futbol
és un esport del cervell
i de fet moltes vegades
quan em quedo en blanc
quan tens aquells moments
de no puc més
que estàs esgotada mentalment
penso en personatges com l'Andrés Iniesta
i t'ho dic en sèrio
per motivar-me
per motivar-me
centrar-me
i continuar endavant
amb això vull dir
que sí
que trigo molt de temps
però m'esforço moltíssim
i hi ha dies
que penso que val la pena
clar
home, jo
entenc que després
de la publicació
d'una novel·la
doncs sempre dius
bueno
haurà valgut la pena
no?
sí
i tens
com t'anava dient
tens ja alguna
alguna altra història
en ment?
sí
històries en tinc moltes
per mi
el fàcil és la idea
tenir idees
és molt fàcil
després estructurar-les
ja és més difícil
però tampoc és gaire difícil
el que és complicat
és plasmar-les en paper
en un sentit
no?
enllaçar una frase
rere l'altra
és que clar
una sola cosa
una frase
un sol concepte
el pots dir
de tantes maneres
de tantes maneres
de milers de maneres
i has de trobar l'estil
has de trobar el to
jo crec que
trobar el to
és el més difícil
fins que no el trobo
no paro
i quan l'he trobat
curiosament
ja porto res
un parell de pàgines
3 o 4
llavors ja sé que això
val
i que es publicarà
però que l'han passat anys
però sí
estic escrivint
jo cada dia
escrit
cada dia
tu estàs vinculada
amb Sant Just
jo visc aquí
des de fa
si no m'equivoco
5 anys
vivia aquí a les Cors
a Barcelona
que no està gaire lluny
però
tot passejant
vaig arribar aquí
em vaig enamorar
del poble
i li vaig dir al meu marit
jo vull viure aquí
i estic molt vinculada
perquè tinc molta relació
amb els comerciants
i amb la gent del poble
m'agrada molt fer poble
per això vaig venir
us vaig demanar avui
que la Núria
m'entrevisti
suposo que hauràs passat
per qual llibre té
llavors
i aprofito per saludar-los
jo
trobo que l'Arnau
i la seva companya
van tenir
molt de valor
d'obrir una llibreria
que és un negoci
que no està funcionant
gaire bé
l'editorial
el negoci editorial
tampoc
està canviant
més que no funcionant bé
està en ple canvi
i s'han de tenir
molt ben
els n'hagués de tenir
molt ben posats
avui dia
per obrir una llibreria
i a més a més
en un poble
sí
vull dir que ens ha fet
un gran regal a tots
a més a Sant Just
tampoc no teníem
exacte
bé
hi havia la ressenya
però que ja
va plegar
va plegar
exacte
i ells ho han obert
una llibreria
amb un concepte
molt modern
amb un concepte nou
i no paren de fer activitats
de fet
jo
em presentaré
Pales i Héctor allà
ah molt bé
i estic molt contenta
de presentar-lo
d'entre